El c
o
n
t
e
LA MUNTAN
YA
Aquí teniu el conte il
·lustrat de la
muntanya de les ànimes. Si l’imprimiu
podreu pintar els dibuixos mentre els
vostres pares us expliquen el conte!!!
-Era la Nit dels Difunts i tocaven les campanes. No podia dormir i vaig aprofitar per escriure la història que vaig sentir dir en un dels meus viatges. Mentre escrivia això que us diré ara, la por em va fer girar el cap diverses vegades, quan sentia el cruixit dels vidres a causa de l’aire fred de la nit.
Als confins de Castella hi ha una muntanya que anomenen de les Ànimes i que havia estat propietat dels Templers, homes guerrers i religiosos alhora. El rei els havia fet venir de terres llunyanes per defensar la part del pont de Sòria quan els àrabs van ser expulsats de la ciutat. Els Templers es van prendre molt seriosament la
seva missió, però es van trobar amb la indignació dels cavallers i gentilhomes de la zona, qui consideraven que de la mateixa manera que havien sabut conquistar la part del pont de la ciutat també sabrien com defensar-la. Així, van declarar la guerra a
aquells clergues amb esperons que passaven el temps caçant amb abundància i dedicant-se als seus plaers.
La batalla va ser espantosa i va sembrar la terra de molts cadàvers que van servir de sagnant festí als llops. Tanta va ser la desgràcia, que el rei va decidir abandonar la muntanya i va erigir una capella allà on es va perpetrar tan cruel batalla. A l’atri van enterrar junts els amics i els enemics. Des de llavors, diuen que quan arriba la Nit de Difunts s’escolta com la campana de la capella toca sola i
-les ànimes dels morts, vestits amb els seus sudaris, corren com en una cacera entre les garrotxes i els esbarzers. Els cérvols bramen espantats, els llops udolen i les colobres fan horrorosos xiulets. A vegades, fins i tot, s’han vist les empremtes dels descarnats peus dels esquelets. Tots expliquen contes de por en què els espectres són els protagonistes i se senten tocar les campanes des de molt lluny.
Un any, quan els caçadors i tots els que estaven a dalt de la muntanya havien baixat abans que comencés la Nit de Difunts, Alonso i la seva cosina Beatriu estaven en silenci davant l’alta xemeneia gòtica del palau dels comtes d’Alcudiel. Al seu voltant, grups de dames i cavallers conversaven animadament.
De sobte, Alonso d’Alcudiel va interrompre el silenci i va dir: -Bella cosina, tinc el pressentiment que et perdré molt aviat i per sempre. Te’n recordes quan vam anar al temple a donar les gràcies a Déu per haver-te retornat la salut que vas venir a buscar a
aquesta terra? El joiell que subjectava la ploma de la meva gorra va captivar la teva atenció. Quedaria molt bé subjectant un vel sobre els teus foscos cabells. Aquesta joia va aguantar els cabells de la meva mare quan es va prometre, el meu pare li va donar i ella la va portar a l’altar. Com que avui se celebren Tots Sants i el teu entre
-tots, vols acceptar aquest present? Beatriu va acceptar la joia i Alonso va continuar poc després:
-Abans que acabi el dia de Tots Sants i com que també se celebra el meu sant podries, sense compromís, deixar-me un record? Va mirar la seva cosina. Els ulls de la noia es van il luminar amb un pensament diabòlic.
-Per què no?- va dir Beatriu. És va endur la mà entre els plecs de la seva màniga de vellut brodat en or i va dir- Te’n recordes de la banda blava que vaig portar a la cacera? Em vas dir que semblava la divisa de la teva ànima! L’he perduda i te la volia deixar com a record. A la muntanya de les ànimes, potser...
Alonso va parlar a la seva cosina sobre l’ardor guerrer que havia heretat dels seus avantpassats. També va dir que mai havia fugit, que qualsevol altra nit cavalcaria a la recerca de la banda, però durant la Nit de Difunts tenia por. (Repic de campanes.) En aquell moment, les ànimes podrien començar a aixecar els seus groguencs cranis entre les herbes que cobrien les seves fosses. La seva vista podia gelar la sang del més valent fins a tornar els seus cabells blancs o arrossegar-lo en la seva torbonada, seguint la seva fantàstica carrera, com una fulla que arrossega el vent sense que se sàpiga com i a on.
--Oh no, quina bogeria, anar ara a buscar la banda, en una nit tan fosca, durant la Nit de Difunts i en un camí ple de llops!
Alonso va captar la seva ironia. I com un ressort, es va aixecar i va dir: Adéu, Beatriu, adéu, fins aviat.
Es va sentir la remor del cavall que s’allunyava al galop. Ella es va sentir orgullosa i es va posar a escoltar el cavall perdut en la llunyania. Va passar una hora, dues, tres, la mitjanit era a punt d’arribar. Alonso no tornava... Finalment es va adormir. (Sonen les campanes i el vent.)
Beatriu va tenia un gran temor i va sentir tota mena de sorolls i també un xerric molt agut i violent. Primer unes i després les altres més properes, totes les portes que donaven pas a la seva habitació sonaven per ordre. Les primeres amb un so suau i les altres amb un lament llarg. Després, silenci ple de remors estranyes de la mitjanit. Un murmuri d’aigua distant, llunyans lladrucs de gossos, i veus confuses, paraules inintel·ligibles, ecos de passes que anaven i venien, cruixits de roba que s’arrossegava, respiracions fatigoses, esgarrifances involuntàries que anunciaven la presència d’alguna cosa que no es notava en la foscor.
Beatriu estava immòbil, i tremolava amb totes aquestes presències. Va tancar els ulls i va intentar dormir. Però va comprovar que no
-eren imaginacions. Les lligadures de brocat de les portes s’havien mogut en separar-se. Va sentir passos a la catifa, un cruixit de fusta i ossos, l’aire sobre els vidres de la finestra i l’aigua de la font que queia. Els gossos bordaven i les campanes tocaven tristes per a les ànimes dels difunts.
Així va passar una hora, dues i fins i tot un segle. Va ser una nit plena d’horrors, fins que Beatriu va veure els primers raigs de sol per les finestres i quan pensava començar a riure una suor freda va cobrir el seu cos. Els seus ulls es van obrir desencaixats i la pal·lidesa va substituir el vermell de les seves galtes. Sobre el reclinatori, al costat del seu llit, va veure, esquinçada i plena de sang, la banda blava que va perdre a la muntanya, la que va anar a buscar Alonso.
En aquell moment els criats van arribar compungits a notificar-li la mort del primogènit d’Alcudiel, que al mati havia aparegut entre les bardisses de la Muntanya de les Ànimes devorat pels llops. Beatriu, en aquell instant, es va quedar immòbil, amb les mans a les dues bandes de les columnes de banús del llit, amb els ulls molt oberts, la boca entreoberta, els llavis blancs i tots el muscles rígids. Estava morta, morta d’horror!
-Diuen que després d’aquest succés, un caçador es va perdre durant la Nit de Difunts sense poder sortir de la Muntanya de les Ànimes, va explicar coses horribles abans de morir. Va veure com els esquelets dels nobles i els antics Templers, enterrats a l’atri de la capella, s’aixecaven a punt per l’oració amb un estrèpit horrible i com els cavallers sobre esquelets de cavalls perseguien com feres una dona molt bella, pàl·lida, que cridava horroritzada mentre donava voltes a la tomba d’Alonso.
El títol original d’aquesta història és ‘El monte de las ánimas’, de Gustavo Adolfo Bécquer. Ha estat adaptat i traduït al català per la redacció de la Petitaxarxa.
