avinyó Preu: 2€
Abril de 2012 Núm. 19
Entr
evista:
Per e Herms
“Cantarem i farem bon camí;
serem la trama d’un teixit
que volem que es faci gran”
Editorial
2 El Pedrís
De ple
elpedris@gmail.com
L’AFANY RECENTRALITZADOR DEL PP
D
es que el Partit Popular va ocupar novament el govern espanyol, no ha parat de maldar repetidament per una recentralització de l’estat i un retorn als vells tics uniformistes que ens recorden uns temps que ja crèiem superats. Pensen que no pot ser que les forces polítiques nacionalistes (sobretot catalanes) tinguin cap mena de paper que pugui influir en la governabilitat de l’estat i voldrien reduir-les a posicions merament testimonials o, millor encara, extraparlamentàries.El govern espanyol culpa les comunitats autònomes del dèficit públic quan ell n’és el principal responsable i és, a més, un morós recalcitrant. D’altra banda, vol ficar el nas en les competències transferides en sanitat, educació, etc. Amb l’excusa de reduir despeses i millorar serveis, vol retornar a situacions del passat falsament igualitàries, sempre en perjudici de competències transferides, principalment a Catalunya, que han contribuït a millorar la situació del nostre país en els últims anys, malgrat el dèficit fiscal que patim.
El que hauria de fer el govern central, si realment vol reduir despeses, és suprimir els ministeris que tenen pràcticament totes les competències traspassades (Educació, Cultura, Sanitat...) i recol·locar el personal destinat a aquests ministeris i el d’altres que, malgrat tenir encara competències, tenen una plantilla sobredimensionada per a les seves tasques actuals. A més, es podria estalviar les delegacions i subdelegacions que hi ha arreu, que no serveixen per a res, si no és per controlar desconfiadament les comunitats autònomes.
Per altra banda, a part de les decisions menades per la dèria recentralitzadora, altres decisions que pren el PP tenen per objectiu perjudicar les classes treballadores en benefici de les més adinerades. Com a mostra, una reforma laboral injusta (permet que els empresaris facin el que els doni la gana), ineficaç (no reactiva l’economia) i inútil (no genera llocs de treball) i una tossuda protecció dels grans bancs, principals culpables de la crisi que estem patint provocada per una especulació immoral i inhumana.
Redacció:
Geni Altarriba Judit Barea Ramon Bujons Ramon Capelles Andreu Craviotto Judit Domènech Montse Herms
Pep Pedragosa Isabel Serra Eugeni Vila
Col·laboradors:
Tori Altarriba Dolors Arnaus Jordi Clotet Sebastià Estradé
Josep Illa Ruth March Joana Merelles Montse Perarnau Fina Sala Adam Vall
Coordinació:
Montse Herms
Disseny i maquetació: Geni Altarriba Josep M. Capellas Josep M. Costa Judit Domènech Isabel Serra
Supervisió:
Queralt Casals Quim Moya Eugeni Vila Assessorament lingüístic: Ramon Capelles
Distribució i subscripcions : Josep Careta Bet Corominas Anna Garrigó Jordi Vilar Remei Vilaseca
Sumari
Editorial . . . 2 De ple . . . 3 Des de l’ajuntament . . 4 Tribuna . . . 5
Al fons, a l’esquerra . . 6 Apunts de cultura . . . 7 De prop . . . 8 -9 Història . . . 10 Història / Cuina . . . . 11
Crònica . . . 12 Badallibres / La xarxa . . . 13 Notícies de portada . . . 14 Subratllats . . . 15 Sant Jordi . . . 16
Editorial
2 El Pedrís El Pedrís 3
De ple
CONSUMISME, ESPECUL ACIÓ, PERÒ ESPERANÇA
Text: Ramon Bujons i Plans Fotos: Pep Pedragosa
secretari d’Imatge i Comunicació ERC Avinyó
L’AFANY RECENTRALITZADOR DEL PP
RECONEIXEMENT
D
urant aquests mesos, al Ple només s’hi han aprovat els pressupostos i la plantilla de personal per a l’any 2012. Han estat uns pressupostos assenyats i austers, fruit del moment en què ens trobem. Diuen els entesos que hem estirat més el braç que la màniga, que hem tingut unes actituds i comportaments que ens han portat a un consum repetit i indiscriminat en béns i serveis no imprescindibles, que hem volgut impressionar els altres amb un consum i un lleure ostentosos.Però, tanmateix, alguns premis Nobel en Economia ens diuen que no creixerem si no consumim més. I altres justifiquen les retallades i la puja d’impostos dient que són necessàries, perquè altrament no ens en sortirem.Però sóc més del parer que, si no s’hagués especulat tant, sobretot amb els preus de les coses, amb l’únic objectiu d’obtenir beneficis, no s’hauria arribat a aquests extrems.
Ja se sap que es diu: especular et pot fer ric.
Però hem de ser positius i creure que el que desitgem es farà realitat i que el que pot anar bé hi anirà; i, ves per on, d’això se’n diu esperança. Un sentiment que empeny cap endavant i ens fa veure un futur millor.
Avinyó té uns objectius i uns plans per assolir-los:
ha adobat els terrenys on creix tot el que associem amb progrés, i té esperança en un futur millor; i això obliga a esforçar-nos. Malgrat la duresa de la situació econòmica, ens en sortirem. Som conscients de quines idees i actituds volem que marquin la naturalesa de les nostres accions i quines no. No ens empeny l’afany de lucre immediat, sinó la voluntat de consolidar-nos a llarg termini. Ens arriscarem, però d’una forma valenta, gens irresponsable. El gran repte de qualsevol poble, el desafiament més engrescador, és contribuir a l’objectiu màxim del benestar de cadascun dels seus vilatans.
El 21 de gener, en un senzill acte celebrat a la sala de plens de l’ajuntament, es va fer un reconeixement a Josep M. Costa, alcalde d’Avinyó des de l’any 1991 fins a l’any 1999, i al seu equip d’IDEA (Independents Demòcrates d’Avinyó), per la seva dedicació al poble durant aquell temps. La seva fotografia es va incorporar al plafó on ja figuraven les dels alcaldes que el van precedir.
Després de la intervenció inicial de l’alcalde actual, Eudald Vilaseca, que va referir el motiu del reconeixement, va parlar breument Joan Careta, en representació dels antics companys de consistori de Josep M. Costa. Va tancar l’acte el mateix Costa amb un discurs evocador i emotiu.
4 El Pedrís
Des de l’ajuntament
Tribuna
CULTURA SOM TOTS ENFORTIM L’ACCIÓ SOCIAL EN TEMPS DE CRISI
Text: Jordi Clotet
Text: Adjutori Altarriba
regidor
regidor
Arranjament d’habitatges per a la gent gran
Malgrat la crisi, una de les prioritats d’Esquerra durant les eleccions ha estat l’enfortiment dels serveis socials bàsics, sobretot adreçats a les persones grans. Per aconseguir-ho, estem treballant per incrementar el nombre d´usuaris de Teleassistència, per una banda, i per l’augment de les hores de SAD, per l’altra. Enguany, però, hem habilitat una partida econòmica de 5.000 € destinada a l’adequació d’habitatges per a la gent gran, amb el suport de la Diputació de Barcelona.
Té com a objectiu fer reformes bàsiques i instal·lar ajudes tècniques en l’habitatge, tant de lloguer com de propietat, de les persones grans més vulnerables, per tal de garantir les condicions d ’ a c c e s s i b i l i t a t , seguretat, higiene i habitabilitat mínimes.
Els beneficiaris seran les persones més grans de 65 anys, preferentment
aquelles que es trobin amb dificultats per realitzar les activitats de la vida diària, que disposin de pocs recursos econòmics, que tinguin acreditada la seva condició de discapacitat i/o estiguin en situació de dependència. I persones majors de vuitanta anys que visquin soles o amb una altra persona gran.
La tipologia d’arranja- ment va des de la substitució de la banyera per un plat de dutxa fins a la substitució de les plaques de gas/butà per plaques elèctriques, entre altres. I el valor estimat de les ajudes és de 1.500 € per actuació. La Diputació de Barcelona assumeix el 80% del cost de l´obra i l’Ajuntament el 20% restant, una part del qual pot ésser assumit per l’usuari.
Si voleu més informació o creieu que esteu en alguna de les situacions anteriors descrites, no dubteu a trucar a l’ajuntament i demanar hora per a la treballadora social.
Havent arribat a la regidoria de Cultura del nostre Ajuntament, un creu tenir clar els conceptes que han de guiar la gestió que s’hauria de dur a terme; però, de totes maneres, mai queda de més sacsejar-ne els arguments i intentar captar la realitat per tal que la teva regidoria jugui correctament el paper que li toca en el lloc i el temps.
Definir el concepte de cultura no és senzill, però es pot començar dient que és tot allò que té incidència i afectació en la vida social i les seves relacions. Així, doncs, pot englobar coneixement, costum, creences, art, moral o qualsevol altra capacitat adquirida per les persones com a membres d’una societat. Totes les poblacions humanes tenen cultura, ja que posseeixen la capacitat de tenir-ne, de manera que tota activitat humana està culturalitzada.
.Tot allò que fem cada un de nosaltres cada dia passa a formar part del gruix d’activitats que conformen la nostra societat, una societat diversa, amb diferents maneres de pensar, d’actuar, de creure i d’entendre la vida. Totes les que hi són formen part del nostre poble. L’Ajuntament d’Avinyó ha estat, és i serà un ferm defensor de la cultura catalana, perquè és la que hem mamat la gran majoria dels vilatans; però sabem que també hi ha altres cultures convivint en el nostre poble, i que d’aquí uns quants segles, quan algú miri la foto d’Avinyó del 2012, hi sortirem tots.
.Per tant, cal que siguem conscients de què és el que fem, de quina manera actuem i què és el que volem deixar a les generacions futures. El nostre poble disposa de molta gent que treballa d’una forma altruista pel bé social. És necessari un compromís de les persones amb la societat. Hi ha cinquanta mil maneres de participar-hi; només cal proposar-s’ho.
La participació és un valor que ha de tenir un paper actiu, i en una època de crisi com l’actual –i no parlo de la crisi econòmica, sinó de valors-, hauríem d’estar encara més motivats per combatre la passivitat. La cultura és allò que provoca i/o afecta a cada un de nosaltres, en particular, i a tota la societat, en general.
En podem gaudir, si volem, és clar!
4 El Pedrís El Pedrís 5
Des de l’ajuntament
Tribuna
SOBIRANIA A L’ESPAI
Text: Sebastià Estradé Foto: Nasa doctor en Dret i diplomat en Tecnologies de l’Espai
CULTURA SOM TOTS ENFORTIM L’ACCIÓ SOCIAL EN TEMPS DE CRISI
Text: Jordi Clotet
Text: Adjutori Altarriba
regidor
regidor
Més o menys, tots coneixem el concepte de sobirania. Sabem que Catalunya no en té perquè pertany a l’Estat espanyol, i se’ns alerta que se n’haurà de cedir a la Unió Europea, per gràcia dels seus països dominants.
Així, ens podem veure obligats a una revisió
p r o f u n d a d ’ a q u e s t c o n c e p t e , e m m a r c a t per l’autoritat suprema de cada Estat sobre el seu espai, tant des de fronteres terrestres com m a r í t i m e s , com esteses a l’atmosfera o espai aeri.
A aquest darrer espai ens refe- rim, tot aclarint que, des de l’a d v e n i m e nt
de l’astronàutica, distingim entre espai aeri i espai exterior o ultraterrestre, que és el que comença a la cota en la qual ja no és possible la sustentació de les naus per reacció amb l’atmosfera.
O sigui, la zona de l’espai on, per la tènue i minsa densitat de l’aire, solament és possible el vol inercial, d’equilibri amb la força de la gravetat terrestre on els objectes, entre ells les persones, diem que estan en ingravidesa. I on el vol pot ser orbital o d’escapament, segons que la nau doni voltes al planeta,
lliure de fricció atmosfèrica, o s’allunyi de la Terra, camí d’altres mons.
Aquest fet, pel qual se situen a l’espai exterior objectes i que permet realitzar-hi activitats humanes, ha conduït a la necessitat de concertar si els
Estats poden al·legar o no drets de sobirania sobre el seu propi espai exterior, mutant per efectes de la rotació terrestre, o si l’han de considerar en llibertat d’accés per a tota la humanitat. D’aquí ve que l’ONU i altres estaments jurídics internacionals, com l’International Institute of Space Law, vénen debatent on acaben les sobiranies nacionals a l’espai, en equivalència a on -en termes de dret marítim- comença l’alta mar de l’espai, franc a tots els Estats. I així, per a molts, s’accepta l’anomenada Línia Von
Karman, que se situa a uns 100 quilòmetres sobre el nivell del mar, tot i que això no signifiqui que a partir d’aquí els Estats no hi puguin exercir cap dret. La sobirania, tinguda de competència nacional, és gelosa, tant més quan ha proliferat el nombre de naus
i satèl·lits en alguna òrbita, entre les quals la més suculenta és l’anomenada geoestacionària, a uns 36.000 quilòmetres sobre el mar, que es correspon amb llocs de l’espai exterior on cada vehicle es troba sempre en la mateixa posició respecte a un punt terrestre. I, entre les teories que han estat debatudes, també s’hi troba la meva pròpia: a sis mil quilòmetres sobre el nivell del mar, basant-nos en el fet que cap Estat no podrà reclamar mai dret exclusiu sobre una profunditat superior a la del centre de la Terra per no interferir amb els drets al·legables pels seus antípodes, és d’equitat que a l’espai no s’atorgui més dret que el que es pugui pretendre en el planeta. Un planeta immers en deures i drets que, en una nova ocasió, tractarem d’explicar en allò que imposa el limitat Dret de l’Espai, immers en un espai infinit.
Del vol de vela a l’inercial, un nou tipus de veler arribaria a espais remots gràcies al vent solar (Il·lustració que ens va ser lliurada als assistents al Congrés Mundial Astronàutic de Washington, 1998)
Al fons, a l’esquerra Apunts de cultura
6 El Pedrís
LA INDEPENDÈNCIA: UN OBJECTIU I UNA NECESSITAT
Text: Ramon Capelles Foto: Arxiu
president de la secció local d’ERC – Avinyó
Després de set anys de crítiques contínues al govern del Tripartit i transcorregut un any i mig de govern de Convergència i Unió, no sé veure cap mena d’avenç en l’aspecte nacional. Sí que podem veure, per altra banda, un munt de retallades en tot l’àmbit social i laboral, retallades que es simultaniegen amb la supressió d’impostos als rics -si tan buida era la caixa, això no es podia admetre de cap manera- i amb la manca de valentia per perseguir el frau i per plantar cara a Madrid.
I tot es complica encara més quan es pacta amb el PP (l’enemic públic número 1 de Catalunya, no ho oblidem!) i, “si tu em votes els pressupostos aquí, jo te’ls voto allà i tots contents”. I els bancs encara més, que “aquests d’Esquerra Republicana els volien posar impostos, pobrets”. Els mateixos bancs que desnonen gent a qui havien entabanat
amb hipoteques, gent que ara queda a la misèria mentre que els directius dels bancs roben (legalment, això sí!) milions i milions d’euros. Per segons qui no hi ha crisi.
Costa d’entendre que, després de queixar-se dia sí i dia també perquè el govern espanyol no rebaixa l’exigència de la reducció del dèficit a Catalunya, el conseller d’Economia va a Madrid i s’absté en la votació
sobre la flexibilització d’aquesta reducció. I, per acabar- ho d’adobar, CiU vota a favor de la reforma laboral, juntament amb el PP que, amb majoria absoluta, no necessitava aquests vots. Deu ser només per “quedar bé”, que el PP “no s’enfadi”. Tant és que sigui una reforma que es carrega tots els drets laborals que als representants dels treballadors els ha costat (ens ha costat, ja que hi he participat durant 20 anys) molts esforços i molts maldecaps d’aconseguir de mica en mica, combinant paciència, porfídia i sagacitat. La reforma laboral s’ho carrega tot d’una tacada i, a més, ni crea ocupació ni rebaixa l’atur. Tot al contrari: arran de la reforma han
augmentat els EROs i molts treballadors han anat al carrer amb quatre rals.
Malgrat tot, voldria acabar l’escrit en un to més optimista:
Catalunya, o la salvem entre tots o no la salvarem.
Benvingut, l’expresident Pujol a l’independentisme; val més tard que mai. Els lligams PSC-PSOE i CiU-PP són letals per al nostre país. Només la unitat d’actuació entre tots els partits catalans ens pot fer tirar endavant en el camí de la construcció de la nació catalana. Ens ha tocat un os molt dur de rosegar que es fa dir Espanya.
Però tornem a l’optimisme, encara que costi:
El 10 de març passat es va constituir l’Assemblea Nacional Catalana. El seu objectiu és tirar endavant tot un procés cap a la independència. És un moviment creat, bàsicament
a partir de la gent que va organitzar les consultes, amb la formació d’assemblees locals i comarcals.
La seva intenció és organitzar una gran manifestació per l’Onze de Setembre d’aquest any i fer un referèndum per la independència durant el 2013, a través de la nova llei de consultes, organitzat pel govern de la Generalitat o pels ajuntaments, i amb l’horitzó posat en el 2014.
Per altra banda, amb finalitats anàlogues, hi ha l’Associació de Municipis per la Independència, de la qual Avinyó forma part.
Sense buscar protagonisme, Esquerra Republicana de Catalunya participarà en tota mena d’accions, actes i iniciatives que tinguin per finalitat aconseguir la independència de Catalunya i de tots els Països Catalans.
És un ideal, i és també una necessitat.
Al fons, a l’esquerra Apunts de cultura
6 El Pedrís El Pedrís 7
LES CARAMELLES D’AVINYÓ
El valor d’una tradició mantinguda viva
Text: Montserrat Perarnau i Dolors Arnaus, Foto: Arxiu
dels Cantaires d’Avinyó
LA INDEPENDÈNCIA: UN OBJECTIU I UNA NECESSITAT
Text: Ramon Capelles Foto: Arxiu
president de la secció local d’ERC – Avinyó
Els nostres avis explicaven que a Avinyó sempre s’havien celebrat les camilleres i que s’acompanyaven d’orquestres vingudes d’altres poblacions.
Al llarg dels anys i fins als nostres dies, a Avinyó, la tradició de les caramelles ha sobreviscut amb alts i baixos.
L’organització i direcció han estat a càrrec de persones molt diverses.
Fent memòria, recordem alguns dirigents: Joan Perarnau Nanjó, l’avi de ca l’Antonina, Mn. Pere Casas, Vicenç Alsina, Mn. Lluís Solernou, Teresa Just, joves del Moviment Júnior, Josep Vall, Jordi Vilar, Montserrat Perarnau...
Ens centrarem en l’etapa que més recordem i coneixem pel fet d’estar- hi implicades. Des de l’any 1978, les caramelles han estat en mans dels Cantaires d’Avinyó, acabats de sorgir de la colla de l’Abrigall.
Des d’aleshores que Avinyó ha gaudit de les caramelles any rere any.
Fer caramelles representa treballar i assolir uns valors musicals i socials, alhora que es manté ben viva una tradició catalana ancestral que voldríem que no es perdés.
No hem d’oblidar que, participant en les caramelles, s’adquireixen un conjunt de valors i ensenyances d’una gran riquesa: entonar una melodia, seguir el ritme, conèixer noves paraules, exercitar la memòria, l’atenció, la concentració, el valor del silenci, el coneixement dels diferents instruments musicals, la sociabilitat... També, amb les danses, els nens i les nenes senten el ritme de la música amb el seu propi cos... La llista,
afortunadament, seria molt llarga.
En l’àmbit personal, la vivència de les caramelles influeix positivament en l’educació dels infants; en l’àmbit social, la Pasqua sense caramelles no seria el mateix.
De manera que, un cop passat el Carnestoltes, ja ens posem a organitzar-les.
En primer lloc, fem la tria de les cançons, tot procurant que en el repertori hi hagi una sardana i un valset típic d’aquesta diada. També
ens agrada incloure-hi cançons populars o temes moderns adaptats.
En aquests últims anys, a més de la bandúrria del company i cantaire Segimon i de les guitarres, s’han afegit a la colla uns quants músics joves del poble, gràcies als quals les cançons llueixen molt.
Les danses són també balls populars molt típics de la diada:
El ball dels més petits és una dansa de rotllana simple que cada any anem renovant. Les altres danses que no hi falten mai: el ball de
Cascavells, el ball de Mocadors, les Cintes i els Bastons.
Assagem un cop per setmana (els dissabtes) i durant la Setmana Santa assagem diàriament. El dijous, l’últim dia d’assaig de la quitxalla, fan un bon berenar amb coca, xocolata i beguda al pati del Centre Cívic.
S’ho han ben guanyat!
I el dia de Pasqua arriba amb la recompensa a l’esforç dels assajos:
compartir amb els avinyonencs l’alegria dels cants i les danses apreses.
Ens acompanya “el carro”, que és una carrossa guarnida on hi van els músics i on també transportem els estris de les caramelles (cintes, bastons, romaní, targetes, faristols, etc.).
Ens acompanyen els barretinaires, que reparteixen el romaní i les targetes en record de la diada;
també, dues ballestes i bons tiradors per fer arribar el romaní als balcons. Tots ells ajuden a fer el recapte que després servirà per fer l’excursió de Caramelles.
Tota una tasca feta amb alegria, conscients del mèrit que té haver- la mantingut durant tots aquests anys.
Per últim, volem animar les famílies i les escoles perquè no deixin de transmetre aquesta tradició als fills, néts i alumnes.
Des dels Cantaires d’Avinyó, també convidem cada any a fer més gran la colla de caramellaires. Només d’aquesta manera ens podrem sentir orgullosos de mantenir viu aquest bé cultural que és de tots.
De prop De prop
8 El Pedrís
PERE HERMS CL APERS: DOCUMENTALISTA
“No vull entretenir la gent, sinó fer-la reflexionar”
Text: Judit Barea
Fotos: Judit Barea i Pere Herms
D
es de petit queha tingut la inquietud per la imatge i el so. Tot i la decepció que es va endur estudiant Telecomunicacions, no va allunyar-se d’aquell hobby que tant l’apassionava.
“Recordo un dia, ensenyant- li un vídeo a la Marina, la meva parella d’aleshores, en veure la passió amb què l’hi estava mostrant, em va deixar anar: i per què no et dediques a això? I aquella pregunta em va obrir un món”, explica fent referència a com va començar el seu interès pels documentals. I a partir d’aquí, la seva professió es va anar formant, sempre a base d’enllaçar petites casualitats i experiències. Un conegut el porta a gravar un documental a l’Àfrica per l’ONG del seu germà, ho ensenya a la productora on treballa i aquesta ho comenta a un director de documentals de TVE, que el truca mig desesperat, i a partir d’aquí va entrar en el somni perpetu en què confessa viure. .
Els teus dos últims treballs són ‘Una terra, una vida’ i
‘Del vent al blau’.
Per mi són els documentals més importants i els que tenen una empremta més personal.
Si els hagués d’ubicar en algun gènere, seria en el documental social. Explicar una proble- màtica i poder fer reflexionar la gent, que és en definitiva el motiu pel qual vull fer do- cumentals. No vull entretenir
la gent, sinó fer-la reflexionar, explicar altres realitats.
El primer d’aquesta sèrie més íntima és ‘Una terra, una vida’.
El documental neix del fet de conèixer el personatge, en Pere Casaldàliga, llegir sobre ell i voler muntar un documental per ensenyar qui és i quina feina fa.
L’últim que has fet és ‘Del vent al blau’.
Per mi és la culminació d’una etapa. És un projecte que feia molts anys que tenia a dintre.
Era el meu documental idea- litzat; o sigui, el fet de poder viatjar en solitari, amb una càmera petita i filmant tot allò que va passant. Es tracta d’un diari filmat d’un viatge pel Perú, l’Equador i Bolívia, en què el fil conductor són problemàtiques socials i am- bientals. És un projecte que ha arribat quan havia d’arribar;
perquè, si me l’hagués plante-
jat al principi, hauria estat im- possible, començant per acon- seguir el finançament i pel fet de ser un projecte tan fràgil.
Quin és el següent projecte?
El títol és una mica llarg: Els homes que volien pujar una muntanya de més de vuit mil metres, i l’estem preparant amb en Rusky (Raül Coro- minas). La idea és complir un somni, que és viatjar a l’Himàlaia per pujar una de les muntanyes més altes del món. En aquest cas és el Ma- naslu, que té 8.163 metres i està al Nepal. El projecte no tan sols és pujar la muntanya, sinó que hi haurà dos o tres mesos previs en els quals ens deixarem portar pel país tot aclimatant-nos tant físicament com mentalment. Físicament, pujant muntanyes més peti- tes; i mentalment, intentant viure experiències vitals que ens enriqueixin i serveixin per explicar les nostres reflexions i sensacions al documental. Vol
ser un documental més poètic que alpinístic, que parli de la relació de l’ésser humà amb la natura.
Pots viure només d’això?
El 2004 vaig fundar la pro- ductora Abyssinia Films. Al principi feia de tot, però ja fa uns quants anys que inten- to dedicar-me exclusivament als documentals. De moment no em va malament, ja que he entrat en una espècie de cicle econòmic en el qual em vaig mantenint del que gua- nyo produint, dirigint i distri- buint els meus documentals.
Però el secret no és altre que aprendre a viure amb poc. No tinc hipoteca, no tinc crèdit, no tinc fills... Per a mi no és una feina, sinó una filosofia de vida. Guanyar diners no és una finalitat, sinó una conse- qüència.
Quan estàs davant de situa- cions extremes o dures, com et sents?
Pere Herms al que ell anomena el seu “camp base”, on prepara i munta els documentals
De prop De prop
El Pedrís 9 8 El Pedrís
PERE HERMS CL APERS: DOCUMENTALISTA
“No vull entretenir la gent, sinó fer-la reflexionar”
Text: Judit Barea
Fotos: Judit Barea i Pere Herms
La duresa o la complexitat amb què em trobo quan viatjo són una permanent contradic- ció. O filmar, o ajudar. M’ha passat molt a Àfrica, per exem- ple. A Bolívia, Perú i Equador eren situacions dures, però lli- gades al context. És a dir, que tu, amb una acció, no pots pal•liar la situació, sinó que és tot molt més complicat. No sabria dir què faig en cada mo- ment; suposo que depèn de la situació. He deixat de filmar moltes vegades perquè no he pogut, o perquè considerava que havia d’actuar, i per això sempre dic que sóc un mal do- cumentalista; precisament per això, perquè a vegades aban- dono la càmera i faig el que crec que haig de fer.
Al documental ‘Del vent al blau’ denuncies comporta- ments il•lícits de petrolieres com Repsol YPF a la selva del Yasuní (Equador). Per què la gent no coneix aques- ta faceta de les petrolieres?
Em van posar molts pals a les rodes per fer aquesta filmació.
Ja em van advertir que no em posés amb Repsol, perquè se li dóna molta protecció política.
Però vaig seguir endavant amb les investigacions, vaig parlar amb Repsol d’Equador, vaig demanar permís per entrar a filmar on ells treuen petroli i em van dir que no, perquè deien que qui entrava deia mentides i que s’inventava coses. Però, com que estava sentint tantes barbaritats del que passava allà dintre i a més era al final del viatge, vaig dir que, encara que fos l’última cosa que fes en aquesta vida, jo entraria a Repsol. Llavors vaig contactar amb un local i vam estudiar la manera d’entrar-hi.
Van ser dos dies de llanxa de motor. Vaig arribar a la co- munitat Waorani, que em va rebre amb els braços oberts, i es van confirmar les sospites:
els Waorani malviuen amb els diners que els entrega Repsol, són captaires de la petrolie- ra. La zona està militaritza- da i, per tant, no vaig poder quedar-m’hi gaires dies. Vaig viure amagat a casa del cap del
poblat. El Bloc 16, on opera Repsol, és un país al marge del mateix país, perquè no hi pot entrar ningú del govern, ni ONG, ni institucions im- parcials. Repsol té un conve- ni que permet que només ho controli ell. El mal ve de lluny, construït a partir de l’engany, perquè quan les petrolieres van signar el contracte van dir: “d’acord, Waorani, vosal- tres viviu aquí, el territori és vostre, però el que hi ha a sota és nostre”, el petroli. Si la gent no coneix aquesta realitat és pel mateix motiu de sempre:
els interessos polítics i econò- mics ho silencien tot.
I l’obté gratis, no?
Sí; a canvi, en teoria, Repsol ha de mitigar tots els inconve- nients que els puguin causar, com la contaminació. Però, al final, va a allò fàcil: “jo et contamino, doncs té: diners”.
O sigui que els Waorani han entrat en una espiral de degra- dació cultural brutal. I també estan destruint la selva del Yasuní, una de les zones amb
més biodiversitat del planeta.
“La relació entre un cineas- ta i la realitat no és sempre idíl•lica. Si la realitat fos una bombolla de sabó, la cà- mera seria el dit que, inno- centment, intenta acaronar- la. Creus filmar la bombolla, però en realitat el que filmes és la seva absència.” És una reflexió que fas a ‘Del vent al blau’; què significa?
Penso que les frases que dic han de ser prou obertes per- què cadascú tregui les seves conclusions. En aquest cas, jo volia parlar de les contradic- cions que tens quan filmes a la recerca de la realitat pura, que és impossible. Voler filmar com si tu no hi fossis, això no existeix, perquè tu ets allà. Per tant, més que lluitar contra el ser invisible, crec que has de lluitar per integrar-te i ser un més. O sigui que aquesta bombolla que és la realitat i que tu vols filmar, en el mo- ment que hi poses la càmera, es trenca.
Els primers documentals d’en Pere Herms es van gravar a l’Àfrica
Els seus documentals Del vent al blau (2011) Una terra, una vida (2008) Norró, història d’una ablació (2006)
Els pobles del Rift Valley (2005) Tribus d’Etiòpia (2003)
Habarigani (2001)
Més informació: www.abyssiniafilms.com
10 El Pedrís
Història Història
CARLINS
Text: Josep Illa Fotos: Arxiu
historiador
Familiaritzats com estem arran de la crisi amb els mercats financers i els atacs al deute sobirà, fa gràcia recordar que Edmond Dantès, a la novel·la El comte de Montecristo, suborna un empleat telegrafista perquè transmeti una notícia falsa:
“Don Carlos ha abandonat Bourges i ha entrat a Catalunya: Barcelona s’ha revoltat; és la guerra”. Els títols del deute espanyol cauen en picat;
força inversors hi perden molts diners, etc. Al final, tot era fals: una maniobra del comte per fer entrar en fallida la banca Danglars.
Dic que fa gràcia perquè la influència del rumor o la notícia sobre els mercats no és res de nou, com es pot veure. Avui les notícies i les transaccions tenen el do de la ubiqüitat a la xarxa, i en el temps de què parlo la xarxa era una línia de torres com la nostra Torre dels Soldats, l’empleat d’una de les quals és a qui suborna el comte.
Quant al missatge, també era fals.
Don Carlos no havia abandonat Bourges. En aquesta ciutat francesa on estava exiliat després de la derrota soferta en la primera guerra carlina, el pretendent que disputava la corona espanyola a Isabel II
abdicaria a favor del seu fill, el comte de Montemolín. L’operació estava sota els auspicis del vigatà Jaume Balmes, que també feia una reflexió ben d’actualitat: “la reina no puede considerar a su marido como un simple compañero; sino que ha de tener un esposo-rey”; és a dir, que en la tria del consort reial “la nación tiene derecho a manifestar sus sentimientos”. Tot això per dir que Balmes i alguns altres
advocaven per un matrimoni entre Isabel II i el comte de Montemolín.
Un matrimoni endogàmic entre dues branques del mateix arbre borbònic que aspiraven al tron. Si l’operació hagués anat endavant, el carlí Montemolín hauria portat les banyes que portà el marit d’Isabel
II, però potser s’hauria evitat la Segona Guerra Carlina o Guerra dels Matiners (1846-1849).
S’hauria evitat, potser, si entenem les guerres carlines com la lluita de dos bàndols que defensen legitimitats diferents (els isabelins, partidaris de la filla de Ferran VII, i els carlins, partidaris de Don Carlos, germà de Ferran VII). No està tan clar que el matrimoni hagués bastat per evitar aquella guerra civil -car d’això es tracta en definitiva-, si considerem la guerra com la manifestació d’un malestar més profund que es vivia especialment a Catalunya.
En efecte, el renom de dirigents dels matiners com el Bep de l’Oli i el Caletrus sembla revelar un origen popular, i és ben possible que tan llunyà els semblés Carles VI com Isabel II. Si anaven a la guerra devia ser per altres motius. Un, sens dubte, haver lluitat en la Primera Guerra Carlina. És la situació del combatent que no s’integra enlloc i reprèn les armes a la primera ocasió.
Quan la situació econòmica, a més, és de crisi i el govern està trencant unes formes de vida tradicionals (nous impostos, atacs als béns del clero, nous contractes...), és fàcil
10 El Pedrís El Pedrís 11
Història
Cuiua de l’època
Història
CARLINS
Text: Josep Illa Fotos: Arxiu
historiador
Text: Isabel Serra
trobar gent que segueixi aquests trabucaires, sense preocupar-se massa del rei o la reina per qui lluiten.
Així les coses, quan el fill de Don Carlos fugí de veritat de Bourges i fracassà el projecte de Balmes, començaren els alçaments de partides armades a Catalunya, que operen en forma de guerrilles contra l’exèrcit del govern que les persegueix. Si entren en una població, se n’emporten recursos materials i humans de més o menys grat o per força. L’escenari bèl·lic és gairebé en exclusiva Catalunya, i això ha fet que algú hi veiés una primera manifestació de catalanisme polític.
El cap dels carlins era Cabrera i, en un determinat moment de la guerra, els isabelins tenien posada l’esperança en un arrauxat militar anomenat Manzano. Sembla, però,
que, igual que Montecristo amb els telegrafistes, també Cabrera feia arribar missatges falsos a Manzano, i és així que l’esperà a Avinyó amb molts més homes que el brigadier liberal no comptava. L’heroi de la batalla fou Rafael Tristany, i tant el Bep de l’Oli com el Caletrus lluitaren eficaçment, tot i que és probable que ja estiguessin conxorxats amb les autoritats per trair Cabrera, cosa que van deixar per a més endavant.
El trabucaire Bep de l’Oli -atzars de la vida- acabaria de governador militar a Madrid, però Tristany seria nomenat comte d’Avinyó per Carles VI, el que de veritat havia fugit de Bourges.
Amb motiu de la nova imatge de la Fira, hem cregut oportú d’incloure una recepta de cuina de l’època en què se situen els fets. És extreta del llibre La cuynera catalana, anònim i escrit en català l’any 1835. L’hem deixada en la versió original; d’aquesta manera ens podem fer una idea, també, de com es parlava aleshores.
Salsa de codonys
Se pendrán codonys, y en son defecte peras agres, y pelats, partits y tretas las llavors se tallarán com ceba llarga; luego se posarán á sufregir dauhets de cansalada ab un poch de ceba trinxada y en ser rossa se hi tirarán los codonys, sufregintho altre vegada tot junt fins á ser cuyts y tous, se assahonará de especias y canyella tiranthi un poch de vi, vinagre y sucre, y també un poch de caldo y remanantho se farán donar alguns bulls y quedará feta: aquesta salsa es molt á propósit per anechs, ocas tòrtolas y demes volateria de bosch.
Crònica
2012: HIVERN FRED, ESTIU CALENT ?
Text: Andreu Craviotto
El present article no tracta de l’anàlisi de la meteorologia d’aquest hivern ni dels possibles efectes del canvi climàtic, sinó més aviat de la situació política, econòmica i social del nostre país. No m’agrada transmetre pessimisme, però, veient com estem retornant cap a l’antic règim bo i retallant drets socials, civils i democràtics, conquerits a base de lluita durant el segle XX, no puc dir altra cosa.
Després d’unes eleccions espanyoles amb l’esperada victòria del PP per majoria absoluta, no podien ser menys dures les primeres mesures econòmiques preses pel govern central: una pujada de l’IRPF que ja situa l’Estat espanyol entre els estats on es paguen més impostos d’Europa, per part dels treballadors, és clar, ja que les societats continuaran tributant el mateix i les SICAV (societats patrimonials de les grans fortunes) continuaran tributant un pírric 1% (no fos cas que se’ns enfadin). Tot això, com a resultat d’un frau electoral després que Rajoy negués amb rotunditat una pujada d’impostos, durant la campanya.
Mentrestant, s’ha deixat de banda la lluita contra el frau fiscal i els impostos sobre la banca i s’ha retallat un 26% el pressupost d’R+D+I (s’ha tornat als nivells del 2005) i de les energies renovables (a benefici de la nuclear). La cirereta d’aquest pastís ha estat la reforma laboral aprovada pel govern central, amb l’incondicional suport de CiU i del govern de la Generalitat, que ha suposat l’abaratiment de l’acomiadament i que només ens portarà a un increment de la precarietat laboral.
En els propers anys podem veure fàcilment una diàspora dels nostres joves (i no tan joves) cap a altres països europeus, o fins i tot a Amèrica, buscant un lloc de treball digne, estable i d’acord amb la seva qualificació.
Per altra banda, l’agenda nacional catalana continua molt confusa, amb un govern de la Generalitat atrapat entre una proposta difusa de pacte fiscal i la col·laboració amb el PP per aprovar els pressupostos (quan tenia altres socis possibles). Un PP que, per cert, ja ha anunciat els seus plans de futur: la gestió aeroportuària centralitzada, un nou PHN, l’atac a la immersió lingüística, la promoció de la tauromàquia com a cultura, la targeta sanitària única, etc.
Penso que ja és hora de deixar-se de més subterfugis i dilacions respecte al pacte fiscal, ja que ens hi juguem massa com a país (de moment, ja ens ha costat el desmantellament del sistema públic de salut). Caldria posar un calendari a sobre de la taula per poder assolir la recaptació de tots els impostos a Catalunya (punt ja consensuat a l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005), amb unes fites clares i que crec que també hauria de comprendre les possibles mesures de pressió catalanes en cas de no poder arribar a cap mena d’acord amb el govern del PP, com ara el possible tancament de caixes a través del pagament dels impostos a l’Agència tributària catalana (i, així, que aquesta tingui força per negociar la liquidació amb Madrid).
Per fer això, evidentment, cal una majoria social al darrere amb societat civil, institucions, etc. Però, que no tenim un partit nacionalista majoritari al capdavant del govern de Catalunya capaç de mobilitzar la gent?
També caldrà seguir molt atentament el procés de la consulta sobre la independència que es celebrarà a Escòcia l’octubre de l’any 2014. Potser el que ens falta és un Scottish National Party. I un Alex Salmond.
12 El Pedrís El Pedrís 13
Crònica
2012: HIVERN FRED, ESTIU CALENT ?
Text: Andreu Craviotto
12 El Pedrís
ELS MÉS CLUB DE LLEGITS LECTURA
Text: Fina Sala Text: Joana Merelles
bibliotecària Fotos: Arxiu
Selecció: Adam Vall
“Bon temps i carnestoltes Avinyó?... Ploro d’emoció!!” –Oriol Iglésias-.
“El marasme econòmic actual pot justificar tota mena de piruetes, però el 2014, si no abans, la ciutadania parlarà i aleshores Mas haurà d’explicar per què valia la pena fer costat a aquells que, a l’hora de la veritat, estaran enfront nostre” -Toni Soler-.
“D’acord, presidenta De Gispert. Espanya patrocina Mango. I què s’hi ven, a Mango?
(de 4 lletres)” –Màrius Serra-.
“Aquests madridistes són l’hòstia; Guardiola diu que no guanyarem la lliga i, només per portar la contrària, són capaços de perdre- la!” –Francesc Ribera Titot-.
“Des del ‘Parlem-ne’ (núm.4) ens aconsellen que parlem més de personalismes polítics i que no donem tanta informació cultural. Els agraïm el consell, però creiem que no cal seguir-lo: el
‘Parlem-ne’ ja el fan ells” –Ramon Capelles-.
“No ignoramos que ahora en España gobiernan los admiradores de Franco” – Fidel Castro-.
“Arsenal, tant nedar per morir a la platja” – Josep Paré-.
“Algunes persones miren el món i diuen: per que? D’altres miren el món i diuen: per què no!? BON DIA, optimista!!” –Quim Moya-.
“Pepe, quin idiota” –Wayne Rooney-.
“Ohlailà, el masover se’n va al mercat” –Jan Pascual-.
“Vada a bordo, cazzo!” (Vés a bord, cony!) –Trend Tòpic-.
Novel·les per a adults:
- L’home de la maleta. Ramon Solsona
- En el país de la nube blanca.
Sarah Lark - El cuaderno de
Maya. Isabel Allende Novel·la juvenil:
- Diari groc de la Carlota. Gemma Lienas
- Amor, guix i margarides. Irene Zimmermann - Els jocs de la fam
III: L’ocell de la revolta. Suzanne Collins
Contes per a infants:
- Tina Superbruixa:
L’examen del drac.
Knister
- Les creps de Mama Panya. Mary Chamberlin - Molly Moon i el
misteri mòrfic.
Georgia Byng
Badallibres La xarxa
Els que formem part del Club de lectura vàrem acabar l’any anant a la biblioteca del Casino de Manresa, a una trobada amb els clubs de lectura del Bages i del Berguedà, per parlar del llibre L’home de la maleta, de l’escriptor Ramon Solsona, que ens va acompanyar a la trobada, i vàrem poder escoltar-lo i parlar amb ell del llibre. En acabar l’acte, en va firmar exemplars, i també ens va parlar d’un dels seus contes inèdits titulat El pecat de la carn.
Després de les vacances de Nadal, ens hem trobat una altra vegada després de llegir La tempestad, de Juan Manuel de Prada;
va ser un dels llibres que va tenir opinions més diverses.
Ara estem llegint L’illa de l’holandès, de Ferran Torrent, i ens trobarem per parlar-ne el dia 16 d’abril a les set de la tarda.
A tots els que us agradi llegir, us animo a venir a la trobada i veure la dinàmica de grup que tenim.
El Pedrís 13
L’actualitat de l’últim trimestre en les portades dels diaris
En Portada...
Selecció: Eugeni Vila
Mor Antoni Tàpies
7 de febrer de 2012 Garzón fora
10 de febrer de 2012 Reforma laboral dràstica 11 de febrer de 2012
BCN, capital mundial del mòbil
28 de febrer de 2012 El gendre, acusat
26 de febrer de 2012 Vaga general
29 de març de 2012
Notícies de portada
14 El Pedrís
Subratllats
El Pedrís 15
Notícies de portada
Text: Montse Herms Fotos: Pep Pedragosa, Isabel Serra
M illorar la comunicació entre l’equip de govern i els avinyonencs era una proposta del programa electoral d’Esquerra Avinyó. La nova etapa de la revista municipal Avinyó Informa dóna resposta al dret a la informació periòdica que tenim els ciutadans. I si és objectiva i amb d’un format ben estructurat com és en aquest cas..., oli en un llum!
Subratllats
L
a diada de Sant Jordi d’enguany arriba amb un valor afegit: la publicació dels“Quaderns inèdits del Dr Herms”, el Sr. Tilano -metge del poble des de l’any 1910 fins al 1948-, que ens apropa a una època passada amb el relat d’experiències que formen part de la història d’Avinyó.
R
amon Vilar i Herms presentarà a Avinyó el seu últim treball publicat:El Bages - Cançons, tonades i balls populars. La mostra tindrà lloc el pròxim dia 15 de maig a les 5 de la tarda, dintre dels actes previstos en la Setmana de la Gent Gran.
L
a Fira dels Matiners (l’antiga Fira- festa) es presenta plena de novetats.Són moltes les persones que han respost a la convocatòria feta des de l’Ajuntament convidant tothom a dir- hi la seva. Serà el segon diumenge de maig.
L
’espai de TV3 El medi ambient, 14/02/12, es va fer ressò de dos treballs de recerca dels quals són autores alumnes del poble que estudien a l’institut d’Artés: la Clara Juncà, l’Eulàlia Comas i l’Anna Graners.Ambdós treballs s’inclouen en el
projecte d’atles digital orientat a conèixer el territori.
L
a data del 8 de març és una data reivindicativa a favor dels drets de les dones. S’organitzen arreu actes i mobilitzacions per manifestar les desigualtats encara existents. Al poble també. Una mostra del treball fotogràfic del Josep M. Capellas que té la dona com a protagonista es va exposar a la biblioteca.E
l diumenge 11 de març, el GEA va organitzar una nova plantada d’arbres. El camí del riu, a poc a poc, s’ha anat recuperant, i passejar-hi és molt agradable. Només caldria que al costat de les passeres que permeten travessar la Gavarresa hi hagués una baraneta que donés més seguretat.D
onem l’enhorabona al Club d’Escacs Avinyó, que ha pujat a la categoria preferent en el campionat de Catalunya d’equips.F
elicitem també el Centre Excursionista Avinyó, que ha obtingut del Comitè de Marxes de la FEEC la menció especial a l’entitat, com a referent indiscutible en la disciplina de marxes tècniques i un dels granscentres difusors d’aquesta disciplina a Catalunya.
E
ls subratllats, generalment, intenten presentar la cara més amable del dia a dia del poble, però en aquest cas és un subratllat d’indignació: fins quan una part dels impostos de tots els avinyonencs han de servir per netejar les cagarades dels gossos, les pintades, les deixalles fora de lloc, escopinades, burilles i un llarg etcètera, producte d’actuacions incíviques d’unes poques persones? El poble és de tots: gaudim- ne, respectem-lo... ei, si pot ser!I
quatre iniciatives:1
- Botiguers i comerciants del poble s’han organitzat per associar-se per tal de dinamitzar el comerç local. És la UBSA (Unió de Botiguers i Serveis d’Avinyó).2
- A proposta dels alumnes, l’escola Barnola s’ha sumat a la campanya“En tap Ona’t”. Consisteix a recollir taps de plàstic que es poden portar a l’escola, i la venda dels quals servirà per poder comprar una cadira de rodes per a l’Ona, una nena de 13 anys amb discapacitat psicomotriu severa.
3
- Les puntaires del taller artesà de la Carme Casadevall estan teixint un delicat mocador per a la nostra geganta. És una petita obra d’art feta amb la participació de moltes mans i moltes hores de dedicació. Segur que la Pepeta de la Gavarresa ho agrairà ballant més bé que mai!4
- Després de 25 anys d’inactivitat, reneix Motor Club Avinyó.SANT JORDI Plou.
-Princesa meva, avui estaré tot el dia de reunions. Arribaré tard, però tindràs la millor rosa de la ciutat.
Posa’t guapa. Només per a mi.
Amb els ulls clucs, arraulida ben a l’extrem del llit i embolcallada encara entre els llençols i la boirina del malson, la Montse sentia la veu del Jordi, el seu marit, molt lluny d’allà, confonent-se amb el xim-xim monòton de la pluja colpejant la persiana.
Set passes. Dos segons de silenci. El soroll de claus. El grinyol de la frontissa. Un cop de porta. Salvada.
Un calfred va recórrer de dalt a baix el cos de la Montse. L’espasme va durar un instant. Prou temps perquè el seu cos memorés el dolor intens de les costelles, la inflor del llavi i la coïssor d’un trau just dar- rere de l’orella dreta... Se li va escapar un somriure trist. Just quan havia començat a sagnar, ell s’havia aturat. És tan escandalosa la sang! El Jordi havia empal·lidit de cop.
-Perdona’m, princesa; no t’ho volia fer... És que m’has fet perdre els nervis. Ho sento, ho sento, no tor- narà a passar.
Quantes vegades havia sentit aquesta disculpa! Quantes vegades s’havia sentit culpable i s’havia odiat a si mateixa per haver aixecat el to de veu quan no tocava, per haver perdut les claus de la bústia, perquè havia oblidat trucar el llauner, perquè havia extraviat el rebut de l’últim mes de la mútua o, sim- plement, perquè havia anat a buscar el pa amb un jersei massa cenyit.
Ella li ho perdonava tot. L’estimava tant! Quan estava de bon humor era encantador. Li feia moixaines, acaronava el seu cos de nina de porcellana,
l’omplia de petons i paraules dolces… Què faria sense tu, princesa meva? Però, quan sortia l’altre Jordi… Era un monstre, un drac furiós que bramava amb paraules punyents de foc que ferien sense matar i, a voltes, les urpes del drac brandaven descontrolades a tort i a dret ofuscant aquella ment brillant de director de banca, sorgint així l’instint més baix d’una bèstia que imposa la llei perquè se sap i se sent invencible.
Una primera llàgrima salada va recórrer la galta de la Montse fins a morir a la comissura de la boca. Aleshores ja no hi va haver atu- rador. Va començar el plor. Primer un plor de dolor, després de tristesa, desconsol i, final- ment, de ràbia i impotència.
Captiva dins la seva pròpia cova, qui la sal- varia de les urpes de la humiliació? On era el cavaller i quina l’espasa que posaria fi al seu empresonament?
PROU.
Tenia l’espasa: el 012.
Tenia el cavall: el tren de rodalies que caval- caria lluny enllà.
Tenia el cavaller: era ella.
Set passes. Dos segons de silenci. El soroll
de les claus. El grinyol de la frontissa. Una maleta plena de roba, records i sentiments. Un cop de porta.
Lliure.
Text: Geni Altarriba Il·lustració: Ruth March
