El cross-dressing en el context català del segle XXI

530  Descargar (0)

Texto completo

(1)

El cross-dressing en el context català

del segle XXI

Alba Barbé i Serra

Aquesta tesi doctoralestà subjecta a la llicència Reconeixement- NoComercial 3.0. Espanya de Creative Commons.

Esta tesis doctoral está sujeta a la licencia Reconocimiento - NoComercial 3.0. España de Creative Commons.

(2)

Estudis Avançats en Antropologia Social

Dpt. Antropologia Cultural i Història d’Amèrica i Àfrica

Facultat de Geografia i Història

El cross-dressing

en el context català del segle XXI

Tesi Doctoral realitzada per:

Alba Barbé i Serra

Dirigida per:

Verena Stolcke

Cristina Larrea Killinger

(3)
(4)

I am convinced that there are ways of thinking that we don’t yet know about.

(5)
(6)

ÍNDEX

RESUM ... I

ABSTRACT ... II

AGRAÏMENTS ... III

PRÒLEG

INTRODUCCIÓ ... 3

PART I. TRANSVESTITEN, CROSS-DRESSING, TRANSFORMISTES,

TRAVESTÍS... LA CONSTRUCCIÓ HISTÒRICA D’ALGUNES CATEGORIES IDENTITÀRIES

1. La Mania Taxonòmica: La producció de les inversions o com el

discurs medicopsiquiàtric ha gestionat allò [temporalment] “inintel·ligible” ... 35

1.1. El transvestiten fins a la Segona Guerra Mundial: desplaçant la direcció

i la temporalitat a nocions estables d’identitat ... 36

1.2 L’escissió del transvestism i el transsexualism: Un camí entre les

parafílies i la impressió als manuals psiquiàtrics ... 48

Per cloure: (Transvestidament) desordenat ... 64

2. La configuració de la “travestí” en el context català: Trajectòria legislativa i sociopolítica ... 66

2.1. La Barcelona canalla i els seus “baixos fons” ... 67

2.1.1. Respostes a les “immoralitats” dels efeminats i transformistes als carrers i als escenaris ... 67

2.1.2. Ley 16/1970, sobre Peligrosidad y Rehabilitación Social ... 76

2.2. El boom eroticosexual dels subterranis del tardofranquisme i la “transició” ... 81

2.2.1. “Mundo travestido, mundo divertido”. L’eclosió dels moviments

d’alliberació sexual i les distincions a l’interior dels activismes ... 88

(7)

PART II. RE-EMMARCANT VELLES APROXIMACIONS PER A CAMPS EMERGENTS

3. Reflexions etnogràfiques: Repensar la investigació entre l’acadèmia

i l’activisme ... 107

3. 1. Entrada i delimitació del camp ... 110

3.2. Escrivint el Secret: Contradicció per se? Implicacions d’un dispositiu

d’anàlisi interpretativa ... 114

Gravació documental ... 118

3.3. La Contingència del Contacte ... 121

3.3.1. L’antropòloga “políticament incorrecte”: Desplaçant les nocions dels

centres i les perifèries ... 123

Mai escrit: “Això no és el camp” ... 124

3.3.2. Dinàmiques eròtiques, negociació i reconeixement

(o menys-reconeixement) al camp ... 130

Del meu diari personal: Reconsiderant posicions entre la complicitat

i l’impacte del desig ... 137

Per cloure: Desplaçant la frontera abans que esdevingui línia final ... 140

PART III. EL CROSS-DRESSING EN EL CONTEXT CATALÀ

4. Què és el cross-dressing... 145

4.1. Memòries: La(es) història(es) del “posar-se roba de dona” ... 146

4.1.1. “Intentar esbrinar... si havia estat un impuls o això anava a més...

I sortir de la confusió” ... 147

4.1.2. Altres “bitxos raros” existeixen. Ubicant-se [en] i configurant

un nou sistema de relacions ... 155

4.1.3. Emergències: Arribar a port per continuar navegant ... 164

4.2. El Cross-dressing: Imaginaris, representacions i contextualització en

relació a d’altres categories ... 178

(8)

4.2.2. “M’haig de poder encasillar per poder-me desencasillar.

Haig de tenir un punt de referència” ... 202

4.2.3. “Jo t’hauré d’explicar què és [ser] cross-dresser. ‘Travestí’... ja em categoritzaràs en un lloc on no vull estar” ... 210

Per cloure: Les frontisses del gènere ... 221

PART IV. EL CLUB ENFEMME 5. EnFemme ... 225

5.1. Del “zulo” a un “armari de 120m quadrats” ... 225

5.1.1. El club ... 225

5.1.2. La interacció del club amb el carrer ... 238

5.1.3. El domini pràctic del temps i la gestió de les informacions ... 242

5.1.4. Les fotografies ... 249

5.2. Una “escola de feminitat” ... 253

Per cloure: Testimonis i garants d’una existència col·lectiva ... 268

PART V. TRÀNSITS 6. Trànsits: Materialitat, administració corporal i espai de governança en l’elaboració de l’experiència del gènere ... 273

6.1. Tècniques i estratègies de producció corporal del cross-dressing ... 274

6.2. Administració i co-administració dels trànsits en l’obertura d’un nou marc d’accés a l’hormonació ... 291

6.2.1. “Són les hormones les que em fan plorar”. La interpretació de l’experiència [de gènere] i transformacions en els processos de subjectivació .... 295

Per cloure: “Al·lucino amb la potència de l’hormona”. La química dels discursos .... 310

PART VI. LES PARELLES, MATRIMONIS I FAMÍLIES 7. “Quan jo surto de l’armari, ella entra”. Quan “les dones de les dones” esdevenen garants del secret públic ... 315

(9)

7.2. “Jo em vaig casar amb un home”. La revelació crea el “sagrat”

enlloc d’ofendre allò que es considera sagrat ... 329

7.3. Negociacions i pactes ... 342

Per cloure: “Saber què s’ha de saber”. Una base per a la detonació del Secret ... 348

PART VII. EL ROL DE L’EROTICOSEXUAL

8. Què és allò a desitjar: L’encontre eròtic i els ideals d’amor entre persones qui practiquen el cross-dressing en un club liberal de la ciutat de Barcelona ... 355

8.1. “Una ocasión única...” Per a què? El Fidelité, un dels escenaris

de l’ambient liberal a Barcelona ... 357

8.2. “M’agraden els homes romàntics”. El flirteig, l’esfera eròtica

i la co-producció del reconeixement ... 363

8.3. La gestió del cos i la percepció (o no) del plaer en la construcció

del cross-dressing ... 374

Per cloure: Desplaçar el llaç romàntic ... 382

PART VIII. JURISPRUDÈNCIA, PROCEDIMENT PENAL I PERCEPCIÓ INTERSUBJECTIVA

9. La raó de “l’Expressió de Gènere” en el corpus jurídic. Els Delictes d’Odi des d’una anàlisi interseccional de la(es) violència(es) trànsfoba(es) ... 387

9.1. Els Delictes d’Odi: Hereves de la constitució de la jurisprudència en el

panorama legislatiu nacional i internacional ... 392

9.2. “L’Expressió de Gènere” en el corpus jurídic ... 398

9.3. Esdevenir subjectes de dret: l’aproximació d’EnFemme a la “Llei 11/2014 per a garantir els drets de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Transgèneres i Intersexuals i per a Eradicar l'Homofòbia, la Bifòbia i la Transfòbia” ... 411

Per cloure: Una anàlisi interseccional de les lleis. L’abordatge de múltiples

violències que es desprenen del gènere ... 418

PART IX. EL CROSS-DRESSING A L’HORITZÓ DEL SEGLE XXI

Reflexions finals: El cross-dressing a l’horitzó del segle XXI.

(10)

De què parlo quan parlo de violències trànsfobes, i de la seva producció i impacte en i a través del cross-dressing? ... 433

Claus politicoestratègiques que brinda el cross-dressing a les lluites

per eradicar les violències trànsfobes ... 444

BIBLIOGRAFIA... 453

ANNEXOS

Annex 1. Taula de les entrevistades

Annex 2. Esglaons del Cd_Susanna

(11)
(12)

RESUM

Aquesta tesi pretén ser una aproximació a la pràctica cross-dresser a través d’una etnografia realitzada, principalment, al club EnFemme de Barcelona. Avui dia, el club es defineix com un grup de recolzament per a “persones transgèneres: cross-dressers, transvestits i transsexuals”.

El cross-dressing es caracteritza per una contemplació i expressió del gènere no persistent en el temps i en l’espai. Refereix a la presentació i representació social del propi cos i per tant del gènere, depenent de les esferes socials en què aquest s’expressa; en particular, entre persones assignades i llegides com a homes, i moltes qui s’identifiquen com a heterosexuals. Revela l’experiència dinàmica de les identitats i la flexibilitat classificatòria, així com les ambivalències i la complexa situació que pot viure o percebre la persona en relació a la identitat de gènere o a l’expressió del gènere en les societats occidentals modernes. Sols s’explica a través d’un acoblament d’altres posicions com la classe social, l’edat, l’indret de procedència, etc. La tesi mostra com les decisions entorn el seu mode de producció i d’expressió, sovint a través de l’ocultació en el sí dels entorns més immediats com la família, no poden desvincular-se dels processos de construcció sociocultural.

L’abordatge teòric parteix de la concepció del sexe-gènere-sexualitat com un fet cultural. És hereu dels estudis que han problematitzat les organitzacions categòriques basades en sistemes binaris polaritzats, i han proposat la necessària desnaturalització de les identitats [de gènere] com a alternativa històrica, en termes simbòlics, materials i polítics. La investigació no dissocia la producció acadèmica, dels feminismes i els activismes. L’atenció rau en com prenen forma entre ells. Més enllà dels reconeguts mètodes qualitatius usats, la comprensió final ha emergit de les dinàmiques de contacte, negociació i reconeixement al camp.

(13)

ABSTRACT

This dissertation aims to approach cross-dressing through an ethnography mainly carried out in EnFemme club of Barcelona. Nowadays, it is defined as a support group for “transgender: cross-dressers, transvestites and transsexuals”.

Cross-dressing is characterised for a contemplation and gender expression no persistent in time and space. It refers to a presentation and social representation of the own body, and therefore gender, depending on the social spheres in which this is expressed; in particular, among people socially interpreted and assigned as men, and many who identifies as heterosexual. It reveals the dynamic experience of identities and the flexibility of classifications as well as the ambivalences and complex situation that the person can live and perceive in relation to gender identity or gender expression in modern Western societies. It is only explained through an assemblage of other positions such as social class, age and place of origin, etc. The dissertation shows how decisions about modes of production and expression of cross-dressing, often carried out through concealment within the immediate surroundings and the family, cannot dissociate from the process of cultural construction.

The theoretical approach is based on the idea of sex-gender-sexuality as a cultural phenomenon. It inherited the studies that problematize categorical organizations based on polarized binaries systems. They have proposed the necessary denaturing of [gender] identities as a historic alternative, in symbolic, material and political terms. The research does not split academic production, Feminisms and activisms. The attention is how to shape between them. Beyond the known qualitative methods used, the final understanding has emerged from the dynamics of contact, negotiation and recognition in the field.

(14)

AGRAÏMENTS

EnFemme és la mà que m’acompanya, també a mi, a passar aquest llindar. Són moltes les persones del club a qui es deu la recerca. No totes les puc anomenar. A elles i per a totes elles, per obrir “les portes”. Perquè desitjo no fer justícia al Secret, agraeixo de cor a: Ágata, Carol, Dafni, Dayanna, Dorita, Helena, Isabel, Jeïna, Jessica, Judit, Júlia, Kim, Marta D., Marta H., Mònica D., Mònica S., Mònica V., Patricia, Paula, Paula O., Pepa, Raquel, Sandra, Susanna, Patrícia A., Tatiana, Tina, Xesca i Wendy. En especial, a l’Alexa, la Mar i la Sofia; per la seva perseverant proximitat i confiança enmig de l’onatge. A les famílies: Aurora, Griselda, Carme P., Carme, Glòria, Jordi, Berta i Alba, Matilde i Maria Josep; per veure-hi en la boira baixa. A aquelles qui m’han introduït al desconegut món del swinging: Patricia Z., Maite, Jordi, Josep i Manel. A l’art de la Soberbia Dolce i al Nazario Luque. A aquelles d’altres qui són al peu del canó: Eugeni Rodríguez, Lupe, Joana López i Gina Serra. A les professionals de la UTIG: Esther Gómez i Teresa Godás. A Miguel Ángel Aguilar de la Fiscalia, per la seva revisió acurada dels aspectes jurídics i sobretot, anomenar l’indispensable. Agrair, especialment, a la Soraya, la Rosa Almirall i l’Eva Vela per fer possible Trànsit. Per treballar, dia a dia, anhelant fer sostenible la vida.

(15)

La tesi és un assemblatge de temporalitats, intensitats i desplaçaments. Formentera ha estat una de les llars. A les que ho han fet possible: Jordi i Laia, Irene, Laura, Raúl i Dani. Al Pepe i a en Saïd, que sempre m’hi ajuden a creuar. L’altra llar ha estat Brighton. No puc deixar d’agrair l’enorme ajut d’Andrea Cornwall en obrir-mes les portes de la Universitat de Sussex. Espai que m’ha donat l’empenta i el material, el respir i serenor. I m’ha guiat a vosaltres: Helen, Olga i Mipsie. Un agraïment a Judith Halberstam, qui m’ha atorgat un insight necessari que sols l’autoritat que li atorgo em podia fer moure de lloc.

La recerca ha estat finançada amb una beca FI de la Generalitat de Catalunya. Recolzada pel Grup de recerca en Exclusió i Control Social: paraigües afectiu, polític i acadèmic on hem construït la Línia de Recerca i Acció entorn els Cossos, Gèneres i Sexualitats. Dec un agraïment especial a Manel Delgado, qui m’ha recolzat i encoratjat des del primer pas. I dec enriquidors debats a la Cati, en Josan, en Jordi, la Mercè, la Livia i l’Anna; i a aquelles que hi són entrant. A en Beppe, l’immens recolzament. A la Sònia Moll, els detalls lingüístics. Agraeixo de tot cor a l’Ignasi Terrades, per l’empatia, perquè és qui m’ha permès entreveure llums enmig de l’ofec i la foscor. Juntament a Marco Aparicio, han fet la revisió del capítol “Els Delictes d’Odi”. A l’assessorament de Sandra Fernández. I, sens dubte, a Mari Luz Esteban, per les seves revisions entorn el swinging, juntament a Begonya Enguix. Però sobretot, per ser-me un referent intel·lectual i polític. Finalment, agrair sincerament a les meves directores Cristina Larrea i Verena Stolcke, una orientació i crítica sense la que no hagués estat possible la recerca. Ha estat un honor ser al costat d’acadèmiques a qui admiro des del primer dia que començà el viatge antropològic.

(16)
(17)
(18)

INTRODUCCIÓ

A l’esmentar el mot “cross-dressing” en quasi qualsevol context no-anglosaxó, una es troba amb que la persona a qui interpel·la no l’ha sentit mai o bé intenta lligar-ne caps fent-ne la traducció: vestir-se [amb roba o de manera] creuada. Després del silenci, la reacció consegüent a un meu intent vague d’explicació, continua sent la desorientació o bé: “ah... les travestís de tota la vida”, amb to d’interrogació o exclamació. Sols fortuïtament i quan la curiositat les empeny [algunes m’insisteixen envà en llegir-hi morbo]: “i sols ho fan homes?”, “no són homosexuals?”, “no ho fan per sexe?”, “però... no es volen canviar de sexe?”. Sovint aquestes tres darreres, amb to ambigu de pretesa conclusió. Sempre s’hi entra amb sospites. No hi ha un consens social. Però no és possible parlar de cross-dressing sense retornar a tals nocions. D’aquí, tot allò de la tesi que se’n deriva.

Amb el boom d’internet de finals dels norantes, principis del segle XXI, un número considerable de persones de pobles i ciutats del territori català contacten a través de les xarxes amb la noció anglosaxona del cross-dressing (m’atreviria a dir centenars). Amb ella, coincideixen amb els discursos que s’hi associen: narratives del heterosexual male crossdresser que calen entre sectors a qui no els havia encaixat la imatge que oferí i deixà en herència la travestí en l’eclosió dels moviments d’alliberació sexual durant el tardofranquisme o “la transició”. Cala també entre les generacions més joves, qui ara tenen entre vint i trenta anys. EnFemme, del francès en dona, és un club que s’obrí l’any 2006 a Barcelona. Als seus inicis, orientat a “homes heterosexuals” i quasi en particular “per a casats”. Local “no destinat al sexe”, única “regla” la transgressió de la qual n’és considerada un sacrilegi1. En un primer moment era un refugi on resguardar les robes fins llavors “embotides i brutes al zulo” de les llars, metàfora de la precarització percebuda d’ésser ocultes dins l’armari (espai social de gestió del secret, històricament usat en referència a l’homosexualitat). Però sobretot, era un indret on i a través del què ubicar la pròpia experiència, traçar connexions i saber que no s’era sola: doncs “somos una legión”. Així ho repeteix la Sofia, qui n’ha estat durant anys la presidenta.

1 Ésser un club desvinculat de la relació “Cd-sexe”, fou el que apropà a molta gent. Temps en temps es

(19)

Simone de Beauvoir (1949: 13) formulà la cèlebre declaració: On ne naît pas femme, on le devient [no es neix dona, s’arriba a ser-ho]. I dedicà part dels seus escrits al següent interrogant: com poden les dones, aquelles oprimides, esdevenir subjectes per propi dret? És indiscutible el seu llegat, i en ella s’han fonamentat part de les teories postmodernes i postestructuralistes, de les teories sexuals radicals (o queer2). No obstant, han passat uns quants anys de la declaració i unes quantes revisions de la categoria universalista “dona” per part, entre d’altres, dels feminismes negres i dels feminismes del “Tercer Món”, o postcolonials. L’atenció en la coexistència i articulació de múltiples criteris de classificació del subjecte, i en particular, la centralitat dels processos de formació de la “raça” i la classe social en la constitució del gènere i la sexualitat, ha estat plantejada per Combahee River Collective (2012 [1977]), Angela Davis (1981), Norma Alarcón (1981), Cherríe Moraga i Gloria Anzaldúa (1981), Chandra Talpade Mohanty (2008 [1985]), Gayatri Chakravorty Spivak (1987), Patricia Hill Collins (1990), Valerie Smith (1998) i Verena Stolcke (1974, 2010a [1993], 2010b), entre tantes d’altres. Esdevenir dona/dones... simplement esdevenir, inclou les indefugibles dimensions d’espacialitat i de temporalitat. Elles són l’eix a través de què es desenvolupa la meva tesi.

Jasbir Puar (2007: xvii) amb la noció “the tempo of always becoming” basant-se en Achille Mbembe (2001) en l’ús del “emerging time”, ha problematitzat la noció de temporalitat basada en una lectura uni-direccional del procés i en patrons cíclics d’estabilitat i ruptura3. Ambdues autores han suggerit comprendre la no-linealitat del temps i desestabilitzar l’oposició estabilitat-ruptura; idea que aquí emmarco en relació a la producció del gènere i de la sexualitat. Argumenten que la no-linealitat, ha estat adoptada simplement com a caos.

2 De l’anglès estrany, traduït com a “teoria torçada”. El terme “queercirculà des del segle XVIII com a

insult, per referir a totes aquelles que amb la seva presència qüestionaven la norma social. “La palabra servía en realidad para trazar un límite al horizonte democrático: aquel que llamaba a otro “queer” se situaba a sí mismo sentado confortablemente en un sofá imaginario de la esfera pública en tranquilo intercambio comunicativo con sus iguales heterosexuales” (Preciado 2009a: 15). Des dels anys vint, comunitats als EEUU s’hi comencen a identificar. Als vuitantes amb la crisi de la sida, grups el reclamen com a espai de resistència a la normalització. LSD és el primer grup feminista a l’estat espanyol, a denominar-se “queer”. Apareix a la revista Non Grata nº0 que el col·lectiu publica l’any 1994 (Gracia Trujillo 2009).

3 L’obra de Puar (2007) m’ha estat indispensable per pensar en el marc de comprensió de les interseccions

(20)

El caos, pel que pertany al cross-dressing, ha ressonat per analogia amb el fetitxisme, la perversitat o la malaltia mental. Si no hi ha un contínuum coherent i ininterromput, quelcom ha de passar o algú ha de “passar” (expressió usada per referir a l’emmascarament o al passar desapercebuda). És totalment adient per encabir-ho i engruixir la taxonomia sexualis, al mateix temps productora originària de moltes d’aquestes categories. Sobretot, la del transvestiten, així motejat pel discurs medicopsiquiàtric des de Magnus Hirschfeld (1991 [1910]). L’encaix del transvestiten hagués estat difícil, s’hagués escapat de les mans del què Michel Foucault (2005 [1976]) en digué la scientia sexualis o hagués restat fora d’allò permès i allò prohibit [contra-natura] segons la moral sexual cristiana, en cas de romandre com a ars erotica. És a dir: comprenent el “to cross-dress” com a pràctica, traçada i viscuda com un plaer o un desig sense un criteri d’utilitat o funcionalitat social. El transvestiten s’hagués escapat de lleis, psiquiatres i manuals. Seguint a Foucault, Puar anota: “ars erotica is not simply outside of, but is opposed to, the knowledge-power configuration of the telling of sex in the Christian west” (Puar 2007: 75).

Retornant a la interrogació de De Beauvoir, punt que ens ajudarà a comprendre la partença, part de la trajectòria i allò que clausurarà la tesi: “com poden les persones qui practiquen el cross-dressing esdevenir subjectes per propi dret?”. Com es pot haver observat, la distinció que he fet amb de De Beauvoir rau en dos detalls substancials. En primer lloc, en el desplaçament de: “les dones”. Es podria establir un símil amb allò que havia augurat o catalitzat Sojourner Truth quan reivindicà la seva pròpia identitat com a dona, el lloc d’on se l’havia negat, en el discurs en què interroga reiteradament “Ain’t I a Woman?”4.

El cross-dressing podria partir de la categoria de negació: “no-dona”. Amb diferència cabdal a l’herència citada però, es funda damunt la categoria d’afirmació: “home” (no exempt de problemàtiques que aniré desenvolupant). A partir d’aquí cal tenir en compte

4 Discurs pronunciat a la Convenció dels Drets de la Dona a Akron (Ohio), el 29 de maig de 1851.

(21)

com l’alteritat o la negació que les dones han corporeïtzat (unes més que d’altres), ha estat necessària per sostenir el confort, el prestigi i l’existència d’aquest darrer “home”. Més enllà, qui practica el cross-dressing es vincula a “les dones” i a allò “femení” que hi uneixen, per una continuïtat en la relació d’afirmació, sigui quin sigui el mode o confluència de modes: sentir-se dona o sentir-se com a dona, expressar la part femenina, admiració o estima cap a les dones, etc.

La polèmica en què s’emmarca la meva tesi continua sent: Què té a veure el sexe amb el gènere, i viceversa? La investigació desvela la fluïdesa classificatòria del cross-dressing en l’ontologia binària de la societat moderna occidental.

L’interrogant entorn la noció “natural/prediscursiu”, és a dir si el sexe és una conseqüència natural de les diferències corporals, ha estat àmpliament respost en treballs com els de Judith Butler (2010a [1990], 2002a [1993]) o Thomas Laqueur (1994). En el camp de la biologia ho ha fet Anne Fausto-Sterling (1993, 2006)5 i en la filosofia de la ciència: Ruth Hubbard (1997 [1990]), Donna Haraway (1991) o Helen Longino (1991), entre d’altres. És especialment rellevant el tret de sortida de Butler (2010a), argumentant que la matèria dels cossos no pot ser la base natural preexistent en el què basar les concepcions del binarisme sexual. Es centra en els discursos que el prefiguren, és a dir, l’imaginen o el simulen. L’autora és influenciada per Gayle Rubin (1986 [1975]), qui articula de mode pioner el gènere i cos amb la sexualitat, definint la base del què coneixem com a “sistema sexe/gènere” 6. Precisament, Butler sostindrà que

5 Fausto-Sterling (2006) desvela en estudis com no hi ha diferències regulars entre els sexes, mostrant

com el medi interpretatiu modela i opera en la materialitat del cos mateix. Laqueur (1994) dóna la clau en la seva genealogia del “dimorfisme sexual”. Hi ha un instant en el pensament mèdic i popular occidental, en què transitem del “model d’un sexe/carn” al “model de dos sexes/carn” (amb influència de Foucault, 2005). Es consolida a finals del segle XVIII, principis de XIX. Coincideix amb el naixement de la biologia de la reproducció, la medicina, etc., que el doten d’infraestructura i llenguatge. Segons l’autor, d’aquí s’organitza la vida política, social i simbòlica basada en tal “fet” (ho vinculo amb la noció de “fets socials totals” de Durkheim 1994 [1895] i Mauss 1969 [1921]). Amb ell emergeix la noció del “sexe oposat”, el femení, així com noves diferenciacions a través ja no del cos visible sinó d’elements invisibles. Un exemple és com la fisiologia cel·lular denomina la passivitat i l’activitat de cèl·lules anabòliques com a “femenines”, que conserven i emmagatzemen energia, i cèl·lules catabòliques com “masculines”, que en consumeixen (vegeu Geddes i Thompson 1889: 16-31).

(22)

per mantenir en l’espai i el temps allò natural o la ficció d’un ser pre-social, es necessita d’una continuïtat i coherència. És el “gènere” el que permet assignar unitat a l’experiència a través del contínuum sexe-gènere-pràctica sexual-desig (Butler 2010a: 72)7. Què vol dir això? Que perquè els cossos siguin i/o mantinguin la coherència, hi ha d’haver una associació arbitrària d’atributs físics i de comportament: masculí expressa home i femení expressa dona. Coincidint amb Foucault (2005), Adrienne Rich (1980) i Monique Wittig (2006), tal coherència és definida històricament mitjançant la pràctica obligatòria de l’heterosexualitat. És a dir, la identificació i l’orientació del desig s’han d’excloure mútuament: “quien se identifica con un determinado género debe desear un género diferente” (Butler 2002b: 76). Quan no s’obeeix la norma, comença el “caos” del heterosexual male crossdresser.

Malgrat l’ús que faig de De Beauvoir, desitjo es comprengui que no considero el pensament de la diferència sexual com un punt de partida teòric adequat a prendre amb els ulls bandats. Es concep sols gràcies a l’oposició naturalesa-cultura o l’anomenat dualisme cartesià, un supòsit ja des de fa dècades qüestionat a l’antropologia sociocultural. Més aviat i seguint el suggeriment de Wittig “‘la Mujer’ es una formación imaginaria” (2006: 58), el considero un punt-trampa per la desnaturalització radical de les categories sexuals. Foucault (2005) havia afirmat prèviament com “el sexe” és una idea formada a l’interior del “dispositiu de la sexualitat”8. El pensament modern on es fonamenta la “diferència sexual” és construït a base d’oposicions simbòliques que dissocien la naturalesa i la cultura: humà-no humà/ sexe-gènere, etc.; i les ordena atenent a les idees de la societat, les expectatives bio-socials i als seus usos. El salt

7 Referencio aquesta cita perquè inclou “pràctica sexual”. No sempre acompanya la tríada al designar la

Matriu d’Intel·ligibilitat Heterosexual: la “rejilla de inteligibilidad cultural a través de la cual se naturalizan cuerpos, géneros y deseos” (Butler 2010a: 292). Ho considero important per dos aspectes: quan la inclou, majorment hi vincula el “desig sexual”. El desig s’expressa a través de la pràctica sexual (ídem: 72). A la meva investigació esdevindrà indispensable considerar tal separació sense una relació de conseqüencialitat. En segon lloc, la incloc per donar compte de la naturalització de les pràctiques sexuals que emergeix d’una representació del desig (independentment del desig percebut per part de qui realitza tal pràctica). La forma en què Butler fa la relació denota la influència de Foucault: els desitjos no són entitats pre-existents sinó que es constitueixen en el transcurs de pràctiques socials. Fent tal separació mostro com les pràctiques són recíprocament mediades per desitjos, però també percepcions sensorials i imaginaris entorn la sexualitat.

(23)

interpretatiu del sexe al gènere s’havia dut a terme, en bona mesura, degut a investigacions etnogràfiques comparatives que mostraven la diversitat dels sistemes de classificació i modes de construcció del sexe/gènere i la sexualitat en diferents societats. Mead (1928, 2006 [1935]) fou una de les precursores9. Philippe Descola (2005) n’ha consolidat la discussió amb el que ha denominat Naturalisme10.

No poc obviar tal discussió entorn els binarismes si em vull centrar, seguint a Jane Collier i Michell Rosaldo (1981: 276), en allò que les persones fan i els supòsits culturals de les seves accions. Els supòsits es desvelen en la idea “vestir-se amb roba del sexe oposat”11, i es consoliden en la denominació male crossdresser, male transvestite, male femaler o sex-changer en investigacions precedents, fetes majoritàriament des d’aproximacions psicologistes com el de Georgina Burgos (2010) o interaccionistes (Garber 1992, Ekins 1997, D'Exaerde 2001, etc.). Peter Ackroyd (1979) en fa el fidel retrat: “a transvestite never forgets –and never allows to forget- that he is a man in women’s clothes” (cit. a Lurie 1992: 260).

Faig ús de l’oposició “homes-dones” perquè han emergit al camp com un punt d’orientació o una localització. Es tracta d’un procés teòric i abstracte de pensar-se i de sentir-se que no es pot desvincular d’un procés totalment corporeïtzat i amb efectes en la seva materialització, doncs es modelen entre ells. A través d’aquest punt, les persones senten les fronteres corporals (en el sentit d’Ahmed 2004). També les veuen. Raewyn Connell (2010) sosté com en la societat occidental, amb la polarització percebuda del gènere com a efecte dels processos de naturalització, la masculinitat és un concepte inherentment relacional: no existeix si no és en contrast amb la feminitat. I viceversa.

9 Moore (2009) recorda com no tota societat concep els homes i dones com a categories distintes i

contràries. Les feministes dels setantes pertanyents al boom de l’Estudi de/sobre les dones[Women’s Studies], denunciaren el què Martín-Casares (2008: 20) en diu “l’etno-androcentrisme” intrínsec a la construcció científica: la interpretació de comunitats no-pertanyents a qui investiga des dels propis paràmetres, mediada per una relació de forces inherent a la confrontació etnogràfica.

10 L’antropologia sociocultural ha fet una contribució clau al respecte, constatant com les classificacions i

les relacions de la naturalesa, la distribució de les propietats del què Descola en diu aquells “existents” (animals, plantes, pedres, etc.) així com la concepció de les seves oposicions o continuïtats, divergeixen entre diferents societats (Latour 1991; Viveiros de Castro 1996, 2010 o Descola 2005).

11 El verb “[to] cross-dress” es defineix a l’Oxford Dictionaries, així com en d’altres diccionaris, com:

wear clothing typical of the opposite sex. Font:

(24)

In our culture, at least, the physical sense of maleness and femaleness is central to the cultural interpretation of gender. Masculine gender is (among other things) a certain feel to the skin, certain muscular shapes and tensions, certain postures and ways of moving, certain possibilities of sex. Bodily experience is often central in memories of our lives, and thus in our understanding of who and what we are (…) The performance is symbolic and kinetic, social and bodily, at one and the same time, and these aspects depend on each other (Connell 2010: 52-54).

Rich (1980), Audre Lorde (1984), Spivak (1987), Haraway (1988), etc., pertanyen a les generacions ascendents que m’han brindat marcs de comprensió com la “política de la localització” o els “sabers situats”. Però la fenomenologia de Maurice Merleau-Ponty (2002 [1945]) o Thomas Csordas (1994), i en particular la fenomenologia queer de Sara Ahmed (2006), m’han facilitat poder acabar de comprendre com moltes de les persones qui practiquen el Cd s’orienten a l’hora d’habitar el quotidià12.

Segons Ahmed (2006), els cossos esdevenen orientats per com ells habiten l’espai. Jo emfatitzaria, per com ells habiten l’espai i el temps. Per correlació, l’espai i el temps es relacionen amb la forma d’habitar-los corporalment. Aquesta forma “d’habitar” es fa a partir d’un punt d’orientació: un punt des de, o a partir del que les persones s’orienten. Entre qui practica el cross-dressing, el punt principal és haver estat assignades al naixement com a homes, més ser llegits i triar representar-se al quotidià-públic com a tals, i majoritàriament representar-se i ser llegits com a heterosexuals. Connell (2010) assenyala com a “la ideologia homofòba” (llegeix-se discursos, conceptes, representacions, etc.), la frontera entre l’heterosexual i l’homosexual es mescla amb la frontera entre el masculí i el femení: el gai és imaginat com a home feminitzat i la lesbiana com a dona masculinitzada, “inversió” amb profundes implicacions per les “pràctiques de gènere” que denomina Mari Luz Esteban (2004: 58)13, i per la construcció del “gènere” mateix. D’unes i altres persones diria, de rectes [straight] i no-rectes [torçades] a aquesta norma. Si la feminitat i la masculinitat continuen sent conceptes relacionals per explicar l’orientació del desig eroticosexual, un home per ser llegit com a home heterosexual haurà d’accionar en masculí. Consegüentment, serà

12 Ahmed (2006) treballa la noció fenomenològica d’orientació a través de l’orientació sexual, l’orient i

l’orientalisme. Beu d’autors com Csordas qui treballa entorn la noció de percepció i propriocepció: “our sense of being in a body and oriented in space” (1994: 5).

(25)

llegit com a homosexual si acciona en femení, en gest, moviment, mode de paraula, etc. Aquí resideix el “caos” del cross-dressing, en la fluïdesa d’aquestes relacions.

És important tal punt d’orientació perquè parla de l’assumpció d’una posició particular en el marc de les relacions de gènere. Ho veuré en l’acoblament d’un marc de relacions marcades per criteris de classificació com l’orientació eroticosexual, la classe social, l’edat, l’indret de procedència i residència, etc., que no apareixen sempre cada una amb el mateix grau d’intensitat. El meu propòsit s’emmarca en l’aclariment de Nira Yuval-Davis (2006), Manuel De Landa (2002, 2006) o Puar (2007), en com cada un dels criteris de classificació no és irreductible a l’altra sinó que interactuen i es construeixen l’un amb l’altre: “the ontological basis of each of these divisions is autonomous, and each prioritizes different spheres of social relations” (Yuval-Davis 2006: 200-201)14. És a dir, tenen un component provisional i de la interacció entre els criteris es crea un nou conjunt. De Landa (2006: 19) subratlla com cada un d’aquests assemblatges15 és involucrat en processos de territorialització i desterritorialització. La territorialització estabilitza la identitat pròpia de l’assemblatge, mentre la desterritorialització la desestabilitza. Tal focus que Puar (2007) ha denominat com a assemblage theory, és especialment rellevant perquè em permet traspassar les limitacions de la tendència en sumar les “identitats”, pròpia del marc de la intersectionality (Crenshaw 1989). A partir d’aquí, es tracta de pensar les relacions sistèmiques entre allò complet/el cross-dressing i les seves parts/criteris de classificació, assenyalant la complexitat i el dinamisme dels mecanismes que causen una situació de “subordinació”: “the focus here is not on whether there is a crime taking place, nor determining who is at fault, but rather asking, what are the affective conditions necessary for the event-space to unfold?” (Puar 2012: 61). Aquestes idees m’atorguen el marc amb què treballar a partir de categories que són per sí mateixes indissociables dels processos històrics, socials, polítics, etc. que les constitueixen.

14 Idea anticipada per Anthias i Yuval-Davis (1983, 1992).

15 L’assemblatge segons De Landa (2002, 2006) en una revisió de la noció de “relacions d’exterioritat” de

(26)

Tal posició en el marc de les relacions de gènere varia [i mou d’altres relacions] entre les persones qui decideixen fer un procés trans i presentar-se en el quotidià-públic com a transgèneres, transexuals, etc.; fenomen in crescendo entre qui practica el Cd amb els marcs que s’obren recentment, com és el naixement de Trànsit (servei de promoció de la Salut per a persones Trans de l’Institut Català de la Salut, ICS). He emfatitzat lo “quotidià-públic” perquè aquelles qui trepitgen l’espai públic expressant-se “com a dones” (en el cross-dressing), ho escullen fer en contextos on és difícil que els entorns familiars, laborals, etc., les reconeguin. Seguint a Ahmed, el punt d’orientació [com a homes] té a veure amb com comencem, com procedim des d’aquí, com signifiquem el camí, i afecta el com allí [diuen elles, vestir-se o sentir-se “com a dones”] es presenta a sí mateix.

El gènere és depenent del mode temporal i espacial d’habitar la corporalitat. La dimensió de la temporalitat social ha estat treballada per Butler (1998: 297), qui ha sostingut que el gènere és inconstant i contingent, constituït d’acord amb unes coordinades socioculturals específiques. Ho explica a través de la performativitat16:

La performatividad del género gira entorno a la metalepsis, la forma en que la anticipación de una esencia provista de género origina lo que plantea como exterior a sí misma (...) La performatividad no es un acto único, sino una repetición y un ritual que consigue su efecto a través de su naturalización en el contexto de un cuerpo, entendido, hasta cierto punto, como una duración temporal sostenida culturalmente (Butler 2010a: 17).

En el cross-dressing, el gènere masculí/femení s’habita de manera diversa segons espais i es vincula amb la dimensió d’allò públic/privat. “L’armari” o la vivència del Secret conformen la vida de bona part d’aquelles qui practiquen el Cd i delimiten els seus espais d’expressió. El “manteniment cultural” de la performance es vincula a micro-contextos, tal com ha estudiat Goffman (2009 [1959], 2001 [1961]) i l’interaccionisme simbòlic. Més enllà però, el Secret és el que mou l’emoció que explica la història [del “vestir-se”] i és afectat per la història: és el que permet a la història del cross-dressing

16 Idea anticipada per la psicoanalista anglesa Joan Rivière, a la conferència Womanliness as a mascarade

(27)

ser efectiva per se17. No es comprèn sense atendre els espais íntims o confidencials com els que ofereix el club EnFemme o el club liberal Fidelité. Aquest darrer, conegut com a local swinger o d’intercanvi eroticosexual, és on he realitzat durant menor temps el treball de camp18.

Una il·lustració de tals oposicions i que retorna a un fonament essencialista, la trobo en un titular de la Vanguardia: “La gran mentira de Bruce Jenner”. Anticipa el reportatge que dies més tard obrirà portada a la revista Vanity Fair del 9 de juny de 2015, difós àmpliament entre mitjans de comunicació. No s’allunya del què podria ser una de les tantes representacions del Secret del cross-dressing, referint a una persona qui ha fet una “transició” [ara transexual]:

Jenner empezó a hacer su transición al poco de ser medallista. Incluso cuando viajaba por Estados Unidos haciendo conferencias y protagonizando anuncios, debajo de su ropa de hombre ya vestía pantis o sujetadores. Sin embargo, refrenó la llamada de su naturaleza por el miedo a la reacción pública, al que dirán. Pero recuperó su esencia recientemente (…) Para adaptarse a su nueva identidad sexual, Jenner convocaba en su casa ‘noches de chicas’. Estas reuniones, en las que se cenaba y tomaba vino, le permitieron familiarizarse con su feminidad y que se sintiera confortable como tal (…) ‘Bruce siempre mintió. Caitlyn no tiene secretos’ (Peirón 2015: 8-9).

En el cross-dressing, cal problematitzar les fronteres espacials. Els processos de “feminització” transcendeixen allò íntim i s’instauren i produeixen el mode de presentació del seu quotidià com a “homes”, a través d’un persistent “treball corporal” (Wacquant 2004) com exercicis gimnàstics, dietes, cures corporals, depilacions, etc. Els permet re-modelar i mantenir determinades formes corporals. La presentació i vivència del gènere emergeix de manera no-lineal i interrompuda en el temps, sent aquesta interrupció part constitutiva de la temporalitat del gènere i que transcendeix els patrons d’estabilitat i ruptura ja criticats per Mbembe (2001) i Puar (2007).

“Gender reversal”, “gender mobility” o “gender migration” són alguns dels termes amb què autores han referit al cross-dressing. No han realitzat però una descripció profunda

17 Usaré majúscules al referir al “Secret” del cross-dressing pel seu caràcter constituent, i ho faré en

minúscules per referir-hi genèricament.

18 A diferència d’EnFemme, el nom del club liberal no respon al seu nom real. Pretenc vetllar per la

(28)

de la implicació d’aquesta “mobilitat” temporal (vegeu Ekins i King, 1997: 3). “Gender blending” ho denomina Holly Devor (1989: vii) considerant la mixtura de característiques del què en diu “dos rols de gènere estàndards” entre persones qui “indiscutiblement” pertanyen a un sexe i s’identifiquen amb el gènere en correspondència. “Dedoublement” ha preferit D'Exaerde (2001) argumentant com les persones experimenten una dualitat connectada, una mena de “feminine alter ego” (ídem: 31) que cobreix el gènere masculí percebut com a permanent. D'Exaerde pren la idea de “a split in the ego” de Lionel Ovesey i Ethel Person (1976: 234), al mateix temps que s’oposa a ella considerant errònia la definició dels transvestites com a homes amb dues identitats de gènere dividides (tal com ho ha fet Evans, 1993: 183).

A partir de les idees recollides als paràgrafs anteriors, centro l’atenció en la contingència dels recorreguts de qui practica el cross-dressing i en allò que fa intel·ligible, quan és possible, la comprensió de la pròpia experiència. Aquí, les categories se’ns tornen provisionals. Es relaciona amb el concepte de “subjecte nòmade” de Rosi Braidotti (2000). L’autora revisa la proposta de Gilles Deleuze i Félix Guattari (1988) entorn lo nòmade com un estat de fuga de les fronteres de la territorialitat. El concepte permet treballar en com la idea d’identitat resideix en el procés, moviment o desplaçament (incloent la dimensió d’espai i temps). Braidotti l’aborda en el sentit d’un travessament de categories del subjecte, i d’una posició epistemològica en moviment més enllà dels marcs conceptuals dualistes. L’enfocament m’obligarà a una anàlisi especialment crítica en el context del cross-dressing, i amb ell clausuraré la recerca.

La meva referència a De Beauvoir plantejà: “com poden les persones qui practiquen el cross-dressing esdevenir subjectes per propi dret?”. Si la primera distinció amb l’original fou el desplaçament del subjecte “les dones”, la segona rau en l’absència d’aquelles oprimides. La qüestió-clau consisteix en si es pot parlar d’opressió quan moltes de les persones qui practiquen el cross-dressing són assignades, llegides i trien representar-se en la major part de les esferes socials com a homes. Moltes d’elles19, en

19 Usaré el femení per referir-me a les persones qui practiquen el Cd. Usaré puntualment el masculí

(29)

relacions afectives/parelles o matrimonis heteronormatius, de mitjana edat, de classe mitja o mitja-alta, funcionals20, i procedents i residents legalment en el context català. Si més no, conté una paradoxa en el règim sociopolític de l’heteronormativitat, sobretot pel que fa al seu valor sexual i visibilitat.

En cas de resposta afirmativa, cal saber com combinar i interpretar tot això; entendre la relació entre les categories i els seus significats. Doncs no es pot fer un paral·lelisme directa amb la cimarrona de Wittig (2006) qui defensa que una lesbiana no és una dona, argumentant directament que qui practica el Cd “no és un home” escapant-se de la posició de gènere que li atorga privilegis en el context heteronormatiu. En cas de resposta negativa, cal saber si parlem de privilegis, conforts, etc. i saber com ho hem de fer. Plantejant-ho d’aquesta darrera manera, podria considerar-se un oxímoron: no pot esdevenir subjecte de drets qui ja els gaudeix. Si així fos, quedaria invalidada la qüestió que he adaptat de De Beauvoir. Esdevenir subjecte de drets vol dir esdevenir subjecte polític. Tal fet comporta una responsabilitat històrica.

No obstant, si centrem l’anàlisi en el desig de ser de la persona, en la percepció d’una mateixa i en la provisionalitat de les categories, sense oblidar els inherents efectes dels seus processos de materialització i les jerarquitzacions que crea, l’anàlisi se’ns torna complexa i no reduïble a oposicions. Encara que la provisionalitat i el moviment, a voltes n’intensifiquen els seus efectes: tant poden desplaçar com fixar les fronteres de les categories. Aquesta tesi és inspirada en l’èmfasi de Braidotti, de com els feminismes i els postestructuralismes ens han fet reconèixer “la complejidad, o sea, ‘la presencia’ simultánea aunque discontinua de aspectos potencialmente contradictorios de los diversos ejes de subjetividad” (Braidotti 2004: 98; èmfasi meu).

Des del primer moment d’aproximar-me al cross-dressing, he intuït que aquesta “presència” no podia comprendre’s a sense tenir en compte les següents interrogacions:

elles: “el objetivo de este enfoque no es feminizar al mundo, sino hacer que las categorías de sexo resulten obsoletas en el lenguaje” (2006: 112). Un anacronisme del llenguatge que es descompon al llarg de la tesi.

20 Els Disability Studies sorgeixen als vuitantes en el context anglosaxó. Constitueix un gir epistemològic

(30)

la violència trànsfoba21 que sembla travessar la nostra societat, arriba a les persones qui practiquen el cross-dressing? Si és així: De quina manera? Com travessa i modula aquestes pràctiques? Com s’escenifica? Quines són les seves manifestacions? Podria ser que les diferents manifestacions de les violències es relacionessin amb la identitat de gènere, l’orientació eroticosexual, la classe social, l’indret de procedència, etc. de les persones? Si és així, com s’articulen les seves manifestacions amb els significats de gènere i de sexualitat?

La intenció de la meva tesi és comprendre els mecanismes genèrics i les formes específiques a partir de què la societat occidental moderna fa intel·ligibles i “habitables” tan sols unes formes de vida heteronormatives. La hipòtesi consisteix en que existeixen processos sociohistòrics, culturals i simbòlics, que influencien que les persones qui practiquen el cross-dressing en el context català percebin com a restringida la lliure expressió del gènere, i m’atreviria a dir a més, percebin com a restringides les possibilitats d’existència. Si és així, em pregunto quines i com són les estratègies que les persones posen en marxa per habitar en aquest context. Què és el que les estratègies modelen, desplacen i impliquen. M’interrogo si existeixen vincles de solidaritat i reciprocitat per fer-ho possible. Usant la noció de “cerrazón” recollida per Wacquant (2013: 15)22 i fent-la dialogar amb l’herència de Bourdieu (2006a) en relació als mecanismes de diferenciació entre grups socials, em plantejo comprendre els processos a partir dels què en un camp social23 on els recursos [aquí simbòlics] es poden percebre

21 Al llarg de l’escriptura apareixerà el concepte “violència(es) trànsfoba(es)”. Empro el singular

comprenent la utilitat estratègica de concebre-la com a categoria, al mateix temps que m’és important apuntar la diversitat de les seves manifestacions. És un terme usat per les comunitats trans per referir a la discriminació per motius “d’identitat de gènere”, així com per diferents operadors jurídics i actors institucionals, també de caràcter internacional [Transphobic violence]. Ho ampliaré als darrers capítols de la tesi .

22 Wacquant és desenvolupant una perspectiva de la marginalitat avançada, dels nous règims de relegació

socioespacial. Usa la noció de “Schliessung” de Max Weber (2002 vol.2: 55): “designa al conjunto de processos a través de los cuales un colectivo restringe ‘el acceso a las posibilidades (sociales o económicas) que existent en un dominio dado’: sus miembros ‘usan como argumento ciertas características reales o virtuales de sus adversarios para tratar de excluirlos de la competencia” (Wacquant 2013: 15).

23 Prenc la noció de camp de Bourdieu (2006a) referint a un espai d’acció social en el que conflueixen

(31)

com a finits, les persones o col·lectius posen en circulació valors o capitals24 específics; així com restringeixen o veuen restringit l’accés a ells, en una dinàmica d’exclusió a d’altres de la competència (per tant, a d’altres que perceben com “la competència”).

Seguint a Alberto Cardín, centro l’atenció en “la capacidad de modificación dentro de su propia estructura simbólica que cada cultura soporta, y si tal modificación se da en el sentido de sus propios recursos simbólicos, o mediante la renuncia a los mismos para adoptar otros, disfuncionales y extraños” (Cardín 1984: 34). En el context britànic, Mary Douglas (2007 [1966]) havia advertit prèviament de la vulnerabilitat dels marges de tot sistema social. Front la vulnerabilitat, tals marges poden ser considerats perillosos i per això cal enfortir les fronteres i gestionar allò transfronterer. És rellevant per la meva tesi, a l’interrogar-me si amb el cross-dressing ens trobem (i com) davant quelcom transfronterer, i què ens informa això d’on es localitzen els punts d’enduriment, i per tant de vulnerabilitat, de la frontera. Per l’antropòloga, el cos és el principal sistema de classificació i metàfora del sistema social en diferents realitats culturals. És un límit variable, una superfície de permeabilitat políticament regulada que reflecteix el mode d’organitzar la relació amb el món i el mode d’organitzar les relacions socials. El cos ens dóna la pista de la possible modificació d’aquesta estructura a què refereix Cardín. Precisament, com a “símbol natural” (Douglas 1978 [1971]), és a dir, percebut en l’ordre natural a través d’esquemes de significació de l’ordre cultural que els naturalitza, produeix i transforma en sentit comú de realitat través d’un procés de simbolització. El cos produeix i és l’efecte, i sobretot resisteix i proporciona aquestes i d’altres estructures simbòliques. Serà important a la tesi observar si es fa usant els propis recursos sociosimbòlics disponibles o mitjançant la seva renúncia. L’antropologia feminista, els estudis queers, i els activismes, no ens podem desmarcar de tals llegats. Comprendre’ls ens informa d’on són els límits d’aguant dels sistemes.

Per elaborar tal propòsit i respondre als interrogants inicials, desenvolupo la tesi a partir dels capítols que aquí exposo. En ells s’obren interrogacions o línies d’anàlisi, la resposta de les quals desitjo es trobin en els capítols que segueixen.

24 Avanço que comprenc els valors i capitals com a “forces a l’interior del camp social” (Bourdieu

(32)

La “Part I. La construcció històrica d’algunes categories identitàries” és escrita a partir de dos eixos de caràcter històric que contextualitzen i clarifiquen la configuració contemporània de la “travestí” i el seu mapeig en relació a d’altres categories: homosexual, transformista, transsexual, transexual, travesti, travolo, transgènere, drag queen, etc. El primer capítol mostra una anàlisi de la producció del transvestiten i el cross-dressing en la trajectòria de les teories sexològiques (del segle XIX i XX), la seva diferenciació en relació a d’altres categories, i la seva continuïtat als manuals de referència Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders (DSM) de l’American Psychiatric Association i el International Statistical Classification of Diseases and Related Health Problems (ICD) de la World Health Organization. Comprendre tals categories com a efecte i part constituent de l’organització taxonòmica de les societats occidentals a través de la producció medicopsiquiàtrica que se’n deriva (d’influència estatunidenca i nord-europea), em permet aprofundir en les continuïtats però també en la provisionalitat tempoespacial25 i les disrupcions que tals categories ofereixen. Sembra la base per entendre els efectes materials i sociosimbòlics de tals classificacions per a la vida de les persones, així com les lectures consegüents que es fan d’elles.

El segon capítol recull la trajectòria legislativa i sociopolítica de la “travestí” en el context català. Ubicar la figura en relació amb espais de la ciutat i d’altres comunitats conceptualitzades d’avantmà, possibilita entendre el vincle amb d’altres experiències que han format part d’un univers de representació comú (també construïdes i regulades jurídicament, mediàticament, etc.). La noció medicopsiquiàtrica “d’inversió” ha mediat la trajectòria de les definicions i pugnes de gran part dels col·lectius i activismes. A través de la seva gestió, de posicionaments i diferenciacions en relació a ella, ha estat possible veure els elements i recursos simbòlics que els diferents col·lectius usen i desplacen a l’arena pública en una situació d’estigmatització.

La “Part II. Re-emmarcant velles aproximacions per a camps emergents”

introdueix les tècniques i la metodologia de la investigació a partir d’una reflexió epistemològica hereva dels feminismes, la fenomenologia i les disquisicions de les antropòlogues precedents. Indaga en les limitacions i potencialitats analítiques quan la investigadora es situa en l’acoblament de l’acadèmia i l’activisme. En primer lloc,

25 Els mots “espaciotemporal” o “temporal espacial” serien els més correctes en termes morfològics.

(33)

descric l’entrada al terreny i la delimitació de la recerca. A continuació, els dilemes i el seu maneig a l’escriure entorn una pràctica caracteritzada per dos trets principals: la seva fluïdesa i que es vertebra majorment a partir del Secret. Mostro com les circumstàncies que se’n desprenen i l’èmfasi en la confidencialitat, han estat situacions analítiques per se. La producció d’un film documental que fou en un primer moment part de la tesi i més tard s’escindí com a projecte en paral·lel, ha estat node d’informació important per comprendre la contingència del col·lectiu. En darrer lloc, aprofundeixo en la “percepció participant”, el registre sensitiu de l’experiència i el compromís corporal de la investigadora. Ho faig a través de descriure les dinàmiques de contacte i de reconeixement al camp. En particular, a través del rol de l’eròtic assenyalant com la subjectivitat eròtica de l’antropòloga pot ser epistemològicament productiva (Kulick i Willson 1995). Desitjo pugui si més no problematitzar el que Kulick advertí de com l’antropologia sempre ha “traficat” amb la sexualitat de les persones qui estudia. La pregunta subjacent al treball ha estat: és possible una escriptura no-transfòbica per part d’una investigadora cis26 a l’ésser immersa en un marc on opera la transfòbia?

L’accés als discursos de què es disposa, i per tant, l’estructura simbòlica que opera a l’hora d’elaborar l’experiència personal i col·lectiva, es plasma a la “Part III. El cross-dressing en el context català”. En ella entrellaço les històries de les persones d’EnFemme, que aparegueren sovint com a carta de presentació en cada nova interacció al camp (aprofundides en entrevistes). Com advertí David Valentine (2007) en la seva etnografia entorn la categoria transgender, les narratives produeixen el fenomen que semblen voler descriure. Ens expliquen quan començaren a “posar-se roba de dona”, la seva adquisició, l’ocultació, el carrer i les estratègies del “passar”, l’anonimat i l’accés a través d’internet, el contacte amb d’altres persones, etc. A través dels relats pretenc comprendre, què entenen per cross-dressing? Quin n’és el seu ús? Per què calà tal

26 En el camp dels estudis de gènere, cisgènere s’usa per descriure a persones qui no s’identifiquen com a

trans o transgèneres: el gènere assignat al néixer concorda amb la identitat de gènere percebuda. El concepte planteja certa complexitat, puig s’aplica a l’alineació entre la identitat de gènere - gènere assignat i comportament esperat (entre ells, l’orientació del desig i expressió de la sexualitat). Wittig (2006: 43) planteja la polèmica aportació “les lesbianes no són dones”. Argumenta que el terme dona

(34)

concepte anglosaxó? Per què entre elles? Què explica el Cd entorn les posicions socioestructurals que ocupen públicament al seu quotidià (identitat de gènere, orientació eroticosexual, classe social, edat, indret de procedència, etc)? O bé, què revela la interacció d’aquests criteris de classificació entorn la construcció del Cd? Situar les trajectòries de les persones, obliga a una anàlisi de l’assemblatge dinàmic de tots aquests vectors, doncs modelen la forma del Cd i consegüentment, generen una lectura d’altres grups socials. Mostro en particular, com el mode de construcció del gènere i de la classe social, les seves ruptures i continuïtats, problematitza l’associació amb allò homosexual o travesti.

En aquesta part em pregunto com es constitueix i circula el valor social i moral (Skeggs 2010) i el valor sexual en el cross-dressing. Rubin (1989) amb la seva “piràmide eròtica” m’ha ofert un marc on ubicar l’anàlisi. Ho faig a través d’observar les dinàmiques d’auto-identificació, així com les estratègies per la seva preservació. Les dinàmiques de respectabilitat – no respectabilitat, desvelen el joc de forces constant per desmarcar-se de l’estigma que opera a l’imaginari social i construir un espai habitable pel seu quotidià. El caràcter de reversibilitat que acompanya el Cd implica activar unes estratègies i disposar d’uns privilegis en particular.

(35)

“Part V. Trànsits” re-emprèn el fil aprofundint en les modificacions corporals, i la cura i el manteniment del cos, en vistes a un procés de feminització, embelliment i benestar: pròtesis, perruqueria, depilacions, estètica, etc. Es fa a partir d’una lectura del gènere des de la seva plasticitat, adaptant el cos a les “formes femenines” de manera que convergeixen amb la seva presentació social com a “homes” a la quotidianitat o bé, com a part d’un procés intencional de trànsit en la identitat trans. Presento les tècniques i estratègies de modificació corporal de caràcter reversible (de “feminització” i “masculinització”) i aquelles permanents: les efímeres i les de llarga durada, les visibles i les menys notòries. La dedicació i el treball depenen dels espais temporals i espacials de què es disposa, la gestió del Secret sobretot al sí de la família, de la intencionalitat del trànsit, i del propi imaginari del gènere (femení i masculí).

Més endavant, em plantejo si es pot parlar d’hormonació en el context del cross-dressing, i el com. Presento el nou marc d’accés i consum d’aquesta que s’obre amb la creació de Trànsit de l’ICS, on algunes de les persones d’EnFemme inicien tractaments hormonals. Fins llavors, s’accedia a ella de manera no-regulada o bé a través de la Unitat de Trastorns d’Identitat de Gènere de l’Hospital Clínic –UTIG-. Abordo el programa entorn el gènere que ambdós serveis posen damunt la taula i la seva influència en la interpretació de l’experiència del gènere i els processos d’identificació, a través de la co-administració dels trànsits. Plantejo la inestabilitat de lo “biològic” i lo “cultural” per entendre el cos: les persones “senten” i “veuen” l’efecte de l’hormonació als seus cossos; essent en paral·lel l’efecte de la circulació dels discursos entorn ella. La descripció etnogràfica i teòrica del capítol es completa amb l’anàlisi entorn el procés cultural d’aproximació a les hormones i el paper d’aquest en els processos de sexualització dels cossos, producció de l’experiència del gènere i de naturalització de les idees culturals entorn aquest.

(36)

de no-control en les persones implicades. Sobretot, posa damunt la taula el reconeixement del mode d’existència i la lectura del gènere, tant d’elles com de les seves parelles, al temps que fa moure a totes de la pròpia zona de confort. Interpel·la a les parelles i toca una part important de la identitat. Entre d’altres, a partir de la representació de “la feminitat” que el Cd ofereix.

A través d’algunes de les parelles de persones d’EnFemme que, en primer lloc coneixen el cross-dressing, i en segon lloc me n’han volgut parlar, m’endinso en l’organització dels elements afectius, les dinàmiques de càrrega i alliberació del Secret; així com elles han donat direcció i resposta a la percepció de la vulnerabilitat (i els efectes corporals que han marcat les relacions de proximitat i distància). Presento els mecanismes que es posen en marxa per part de les persones qui practiquen el Cd i de les parelles -independentment o de manera negociada-, per minimitzar el què es percep com a dany actual o potencial. Part important dels mecanismes depenen de la tria de la persona en romandre practicant el Cd o fer un procés trans, així com del seu caràcter públic. Les negociacions són en relació als límits mutus, la circulació del Secret, la convivència de les diferents temporalitats (del trànsit i la seva comprensió), i sobretot, als espais públics i a la família.

(37)

En relació a aquests darrers, què passa quan l’atracció s’orienta cap algú que s’escapa de les “normes naturals”? I per últim, els llaços romàntics o els ideals d’amor es poden “naturalitzar”?

La “Part VII. Jurisprudència, procediment penal i percepció intersubjectiva”, s’escriu a partir de l’aproximació d’EnFemme al procés de formulació del què ha acabat sent la “Llei 11/2014 per a garantir els drets de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Transgèneres i Intersexuals i per a Eradicar l'Homofòbia, la Bifòbia i la Transfòbia”. La recerca m’ha obligat a integrar la perspectiva sociojurídica i a aproximar-me al fenomen legislatiu des d’una anàlisi interseccional de les lleis (Grabham et al., 2008). En particular, he fet una anàlisi de la discriminació per raó “d’expressió de gènere”, fins al moment no contemplada a legislacions com el Codi Penal espanyol i que s’incorpora a la nova Llei influenciada per l’apropament de les membres del club a actors implicats durant el procés d’elaboració d’esmenes.

Faig una proposta d’abast del dret vinculat al cos de la persona. Pretén desmarcar-se de l’ús simbòlic del dret penal, i destacar la insuficiència dels conceptes jurídics binaris “orientació sexual” – “identitat de gènere”. En la seva traducció, les persones qui practiquen el Cd queden fora de tota protecció integral i garantia de drets. Ho faig a partir d’observar l’evolució en la definició del subjecte de dret i els desplaçaments que comporten certes iniciatives, en diferents nivells institucionals, pel corpus jurídic i els procediments penals. M’aproximo als mecanismes jurídics, procediments penals i definició de la violència a les normatives, que blinden la possibilitat de denúncies front la vulneració de drets fonamentals de qui practica el cross-dressing; o bé obliguen al subjecte a emparar-se en delictes-base del Codi Penal, sense un reconeixement de l’existència d’un Delicte d’Odi27 fonamentat en la “selecció intencional de la víctima, a causa de ser ‘qui és’”. Per fer-ho, prenc la base constitutiva i constituent de l’evolució de lleis punitives precedents a l’estat espanyol, dialogo amb el dret penal i constitucional contemporani, i allò que ofereixen les directives europees i internacionals.

Finalment i a mode de conclusió, la “Part IX. El cross-dressing a l’horitzó del segle XXI” pretén una anàlisi en dues direccions. La primera es desenvolupa a través de la dificultat que suposa sostenir l’ambivalència de gènere a les nostres societats

27Hate Crimes o Delictes d’Odi és la nomenclatura usada per organismes internacionals (s’amplia al

Figure

Actualización...

Referencias

Actualización...