El catalanisme del Postfranquisme als nostres dies (1976-2003).Una història comparada del nacionalisme polític català: Els casos de CiU i d´ERC.

Texto completo

(1)El catalanisme del Postfranquisme als nostres dies (1976-2003). Una història comparada del nacionalisme polític català: Els casos de CiU i dÉRC Raquel Zardoya Iglesias. ADVERTIMENT. La consulta d’aquesta tesi queda condicionada a l’acceptació de les següents condicions d'ús: La difusió d’aquesta tesi per mitjà del servei TDX (www.tdx.cat) i a través del Dipòsit Digital de la UB (diposit.ub.edu) ha estat autoritzada pels titulars dels drets de propietat intel·lectual únicament per a usos privats emmarcats en activitats d’investigació i docència. No s’autoritza la seva reproducció amb finalitats de lucre ni la seva difusió i posada a disposici ó des d’un lloc aliè al servei TDX ni al Dipòsit Digital de la UB. No s’autoritza la presentació del seu contingut en una finestra o marc aliè a TDX o al Dipòsit Digital de la UB (framing). Aquesta reserva de drets afecta tant al resum de presentació de la tesi com als seus continguts. En la utilització o cita de parts de la tesi és obligat indicar el nom de la persona autora. ADVERTENCIA. La consulta de esta tesis queda condicionada a la aceptación de las siguientes condiciones de uso: La difusión de esta tesis por medio del servicio TDR (www.tdx.cat) y a través del Repositorio Digital de la UB (diposit.ub.edu) ha sido autorizada por los titulares de los derechos de propiedad intelectual únicamente para usos privados enmarcados en actividades de investigación y docencia. No se autoriza su reproducción con finalidades de lucro ni su difusión y puesta a disposición desde un sitio ajeno al servicio TDR o al Repositorio Digital de la UB. No se autoriza la presentación de su contenido en una ventana o marco ajeno a TDR o al Repositorio Digital de la UB (framing). Esta reserva de derechos afecta tanto al resumen de presentación de la tesis como a sus contenidos. En la utilización o cita de partes de la tesis es obligado indicar el nombre de la persona autora. WARNING. On having consulted this thesis you’re accepting the following use conditions: Spreading this thesis by the TDX (www.tdx.cat) service and by the UB Digital Repository (diposit.ub.edu) has been authorized by the titular of the intellectual property rights only for private uses placed in investigation and teaching activities. Reproduction with lucrative aims is not authorized nor its spreading and availability from a site foreign to the TDX service or to the UB Digital Repository. Introducing its content in a window or frame foreign to the TDX service or to the UB Digital Repository is not authorized (framing). Those rights affect to the presentation summary of the thesis as well as to its contents. In the using or citation of parts of the thesis it’s obliged to indicate the name of the author..

(2) Universitat de Barcelona Facultat de Geografia i Història Departament d´Història Contemporània. Tesi Doctoral:. El catalanisme del Postfranquisme als nostres dies (1976-2003).Una història comparada del nacionalisme polític català: Els casos de CiU i dÉRC.. Doctoranda: Raquel Zardoya Iglesias Director de Tesi: Jordi Casassas Ymbert. Programa de Doctorat: Societat i Cultura. Barcelona. Any 2015.

(3)

(4) Als meus pares.

(5)

(6) Sumari INTRODUCCIÓ ....................................................................................................Pàg. 9 PRIMERA PART: ELS PARTITS POLÍTICS CATALANS A LÉTAPA PREAUTONÒMICA.............................................................................................................23 1. CAPÍTOL PRIMER. EL CATALANISME POLÍTIC: DEBAT HISTORIOGRÀFIC.........................................................................................................................23 1.1 Què séntén per nacionalisme?.........................................................................23 1.2 El catalanisme: és o no és nacionalisme?.........................................................28 1.3 Debat sobre lórigen del catalanisme: origen burgès o origen popular?...........34 1.4 Sorgiment del catalanisme polític.....................................................................38 1.5 Trets característics del catalanisme polític al segle XX....................................44 1.6 El catalanisme polític a la Transició..................................................................49 2. CAPÍTOL SEGON. ELS PARTITS POLÍTICS CATALANS A LA CATALUNYA PRE-AUTONÒMICA (1976-1979).................................................................57 2.1 Debat historiogràfic del context històric-polític de la Catalunya pre-autonòmica: la Transició política..................................................................................57 2.2 Ressorgiment dels partits polítics catalans..............................................................65 2.2.1 Presentació dels trets ideològics característics dels partits polítics catalans..........................................................................................................69 2.2.1.1 Partits polítics catalans històrics: ERC, PSUC, UDC, FNC, PSAN.................................................................................................69 2.2.1.2 Partits polítics catalans de nova creació: CDC, EDC, PSC, CCUDC, AP...........................................................................................91 2.3 Les primeres eleccions democràtiques, 15 de juny de 1977.................................119 2.3.1 La campanya electoral..................................................................................126 2.3.2 Eixos principals dels programes electorals per al Congrés dels Diputats dels partits polítics catalans déxtrema esquerra (CUPS, ORT, FUT), dés-.

(7) querra (PSP, ERC, PSUC), de centre (PDC, UDC-CC, Reforma Social), de dreta (UCD, Lliga de Catalunya, lÁlianza Popular-Convivencia Catalana) déxtrema dreta (Alianza Nacional 18 de Julio i la Falange Española de la J.O.N.S Autèntica.....................................................................................129 2.3.3 Eixos principals dels programes electorals de les coalicions polítiques catalanes per al Senat: Entesa dels catalans, Democràcia i Catalunya.....139 2.3.4 Resultat de les eleccions del 15 de juny de 1977 per al Congrés dels Diputats..........................................................................................................140 2.3.5 Resultat de les eleccions del 15 de juny de 1977 per al Senat...................145 2.3.6 Reaccions dels partits i coalicions polítiques davant els resultats electorals..............................................................................................................153 2.3.7 Situació interna dels principals partits i coalicions polítiques catalanes un cop passades les eleccions del 15 de juny de 1977............................158 2.3.8 Restabliment de la Generalitat i retorn del president Josep Tarradellas....170 2.4 Aportació catalanista dels partits polítics catalans a la Constitució espanyola de 1978.....................................................................................................................176 2.4.1 Avantatges i desavantatges de la Constitució espanyola per a Catalunya....176 2.4.2 Aportació dels Grups parlamentaris catalans al projecte de Constitució respecte a la qüestió autonòmica i identitària.............................................183 2.4.3 Valoració dels Grups parlamentaris catalans del projecte definitiu de Constitució aprovat al Ple del Congrés i al Senat.......................................189 2.5 Posició dels partits polítics espanyols i catalans davant lÉstatut dÁutonomia de Catalunya....................................................................................................199 2.5.1 Sorgiment i elaboració de lÉstatut dÁutonomia de Catalunya.................199 2.5.2 Valoració dels Grups Parlamentaris catalans de lÉstatut aprovat per lÁssemblea de Parlamentaris....................................................................203 2.5.3 Posició dels Grups parlamentaris espanyols i catalans a les Corts espanyoles respecte al projecte dÉstatut dÁutonomia de Catalunya............207. SEGONA PART: ELS PARTITS POLÍTICS CATALANS A LÉTAPA AUTONÒMICA...........................................................................................................213.

(8) 3.CAPÍTOL TERCER. ANÀLISI DE LÉVOLUCIÓ DEL CATALANISME DELS. PARTITS. POLÍTICS. CATALANS.. HEGEMONIA. DE. CIU. I. REGENERACIÓ DÉRC (1980-1992)......................................................................213 3.1 Les primeres eleccions autonòmiques de Catalunya, 20 de març de 1980. Sorgiment del sistema de partits català..........................................................................213 3.1.1 La campanya electoral.............................................................................215 3.1.2 Eixos principals dels programes electorals de les principals formacions polítiques catalanes ( CiU, PSC, ERC, PSUC, PSA, UCD, Solidaritat Catalana, NE, BEAN-UP).......................................................................223 3.1.3 Resultat de les eleccions autonòmiques. Creació del sistema de partits català..........................................................................................................234 3.1.4 Proposta de pacte de CiU a PSC, ERC i CC-UCD per a consolidar un govern fort..................................................................................................240 3.2 Principals conseqüències del 23-F a Catalunya: la LOAPA i látac a la Llengua Catalana..............................................................................................................245 3.2.1 Reacció dels partits polítics catalans i mobilització de la societat civil contra la LOAPA..............................................................................................245 3.2.2 Mobilització de la societat civil per la defensa de la Llengua catalana i sorgiment de la Llei de Normalització Lingüística.........................................254 3.3 Les eleccions autonòmiques del 29 dábril de 1984. Consolidació del sistema de partits català.........................................................................................................263 3.3.1 La campanya electoral...............................................................................266 3.3.2 Eixos principals dels programes electorals de les principals formacions polítiques (CiU, PSC, ERC, Entesa de lÉsquerra Catalana, PSUC, CP).....271 3.3.3 Resultats electorals i conseqüències per als partits polítics catalans.........279 3.4 Consolidació de l´hegemonia de CiU i regeneració dÉRC (1984-1988)...........284 3.5 Debats identitaris importants que marcaren la Segona (1984-1988) i Tercera Legislatura (1988-1992): lórganització territorial de Catalunya, láplicació de lÉstatut dÁutonomia, língrés dÉspanya i Catalunya a la CEE........................................297 3.6 Conseqüències del malestar de Catalunya amb lÉstat espanyol: Sorgiment de veus dins dálguns principals partits polítics catalans a favor del dret a láutodeterminació i la independència.....................................................................................................311 3.6.1 Partits polítics catalans i societat civil a favor del dret a láutodeterminació i la.

(9) independència durant la Segona Legislatura (1984-1988)..............................311 3.6.2 La declaració a favor del dret a láutodeterminació al Parlament de Catalunya i la seva repercussió política al llarg de la Tercera Legislatura (1988-1992)....317 4. CAPÍTOL QUART. FI DE L´HEGEMONIA DE CIU, EMBRANZIDA DÉRC I CANVI DE PARADIGMA A CATALUNYA (1992-2003)...................................325 4.1 Començament del desgast de CiU i de la lluita dÉRC per léspai nacional de Catalunya (1992-1995)........................................................................................325 4.2 Catalanització dels JJOO i projecció exterior de Catalunya: El paper de les entitats socials i dels partits polítics catalans....................................................................336 4.3 La lluita per la Llengua Catalana continua: Evolució de la Llei de Normalització Lingüística i sorgiment de la Plataforma per la Llengua.......................................346 4.4 Les eleccions autonòmiques catalanes del 19 de novembre de 1995. Les eleccions autonòmiques de la davallada de CiU, la pujada dÉRC i la modificació del sistema de partits català........................................................................................................356 4.4.1 La campanya electoral i els eixos principals dels programes electorals defensats pels principals partits polítics catalans (ERC, CIU, PSC, IC- Els Verds, PP)..................................................................................................................356 4.4.2 Els resultats electorals i les seves conseqüències en els partits polítics catalans (1995-1999)..........................................................................................361 4.4.3 Inici de la renovació interna de CDC i dÉRC durant la V legislatura........366 4.5 Les eleccions autonòmiques catalanes del 16 de novembre de 2003. Fi de l´hegemonia de CiU, refundació de CDC i canvi de paradigma a Catalunya..................372 4.5.1 Influència de la VI legislatura en les eleccions del 16 de novembre de 2003. Refundació de CDC per Artur Mas i defensa del Dret a decidir...................372 4.5.2 La campanya electoral i les idees principals defensades pels partits polítics catalans...........................................................................................................383 4.5.3 Els resultats electorals i el paper determinant dÉRC per a formar un nou Govern.................................................................................................................388 Conclusions...................................................................................................................395 Bibliografia...................................................................................................................415.

(10) Fonts utilitzades..........................................................................................................431 Arxius consultats.........................................................................................................437 Biblioteques consultades.............................................................................................437. ANNEX Documents ...................................................................................................................439.

(11) 8.

(12) INTRODUCCIÓ. Què séntén per <<catalanisme>>? En paraules de Josep Termes el catalanisme històric és un moviment de defensa de la identitat i de lluita per aconseguir un autogovern per a Catalunya, lluny del centralisme i de lúniformisme. Ha estat, i és, un moviment complex i plural en el qual conviuen doctrines, estratègies i polítiques molt diferents, en què combreguen catòlics i ateus, separatistes i indiferents a les formes de govern, gent conservadora i de lésquerra, homes de cultura i dáltres de poc lletrats. És considerat també interclassista. Per tant, com bé diu Termes, <<Identitat>> i <<Sobirania>> podrien ésser els mots clau que defineixen aquest moviment. Dáltra banda, el catalanisme s´ha recolzat en el fet evident de la catalanitat com a element essencial del poble català. I aquesta identitat significa léstima pels seus elements: una llengua pròpia, el català; una cultura pròpia, uns símbols identitaris i unes tradicions populars. Respecte als orígens del catalanisme cal dir que per a Josep Termes, com per a estudiosos com Fèlix Cucurull o històricament per a un Josep Narcís Roca i Farreras, el catalanisme té un origen popular i no pas burgès, contràriament a la idea que la historiografia havia estat defensant fins aleshores i de la que Jordi Solé Tura n´és un dels seus màxims exponents. Per a Josep Termes no serà la burgesia industrial catalana la que creï el catalanisme, mitjançant la Lliga Regionalista de 1901 i les doctrines de Prat de la Riba, sinó que aquesta classe social el que farà és adaptar-se a la plataforma cultural i política que s´havia establert al llarg del segle XIX pel moviment de les classes populars i dels intel.lectuals orgànics de la nació, trobant en ella l´única plataforma possible per fer política des de Catalunya. En canvi, per a Jordi Solé Tura, el nacionalisme català neix i es desenvolupa en un període en què el mode de producció capitalista pugna per aconseguir el pla hegemònic a lÉstat espanyol sense arribar a aconseguir-ho plenament, i Prat de la Riba és la figura que representa aquesta burgesia. Per a Solé Tura, doncs, la història dáquest nacionalisme, en les seves diverses fases, és la història dúna “revolució burgesa frustrada”. Dáltra banda, el catalanisme no només és polític sinó que també pot ésser social, cultural, etc. Per a Josep Termes com per als històrics Narcís Roca i Farreras, 9.

(13) Norbert Font i Sagué o Sebastià Farnés, la història del catalanisme ha d´ésser una història social del catalanisme i no només una història política perquè el catalanisme ha estat molt més que una política i uns programes de partits, s´ha manifestat també en el món intel.lectual i artístic, en el literari, en lóbra de metges, arquitectes, advocats, dóbrers i menestrals. En aquest cas, la meva passió per la política catalana i a la vegada per la Història ha fet que el present treball de tesi doctoral es trobi englobat dins la temàtica història política-nacionalisme català. Principalment es centra en lévolució del catalanisme a través dels principals partits polítics catalans (PSC, PSUC, ERC, CDC, UDC, AP, CC, UCD) i a través de la societat civil (entitats, intel.lectuals, etc) des de létapa post-franquista (1976), etapa en què tornaren a aparèixer els partits polítics, fins a létapa final del pujolisme (2003). Lóbjectiu del present treball de tesi doctoral és, doncs, reflectir com durant la Transició els principals partits polítics catalans van defensar la reconstrucció de Catalunya des dún eix nacional, és a dir, des de la defensa unànime de láutogovern de Catalunya, i a partir de 1980 van evolucionar cap a léix dreta-esquerra fent que només CiU i ERC prioritzessin en els seus programes de partit les polítiques de reconstrucció nacional. La resta de partits polítics catalans centraren els seus programes en polítiques socials, econòmiques, etc, tot i que no van deixar de defensar láutogovern de Catalunya, cadascú des de les seves conviccions ideològiques federalistes, confederalistes, etc. Paral.lelament es demostra la mobilització de la societat civil per tal dáfavorir la reconstrucció de Catalunya. Així com també es pretén mostrar lévolució paral.lela de CiU i dÉRC mitjançant una anàlisi comparativa dels respectius projectes nacionals observant punts de divergència i de convergència. Una anàlisi que acaba lány 2003 quan CiU perd el Govern de la Generalitat després de vint-i-tres anys, i quan ERC, després dáconseguir a partir de 1996 una gran embranzida, aconsegueix arribar al Govern de la Generalitat mitjançant el Tripartit, període que ja séscapa de lánàlisi dáquest treball i que obrirà una nova etapa a Catalunya. Dáltra banda, sota el govern del president Jordi Pujol, cal deixar clar que CiU no es va manifestar mai públicament independentista a diferència dÉRC perquè el president Jordi Pujol creia que el context polític no acompanyava a portar a terme la 10.

(14) independència, perquè era minoritària la gent que la defensava, i perquè la paraula <<independència>> tenia una connotació negativa per a Europa. Tot i això, es pretén demostrar també que CDC és un partit viu, fidel al seu esperit fundacional d´ésser un moviment polític obert, més que un partit polític en el sentit estricte de la paraula, que arreplega militants de diferents sensibilitats fins i tot independentista però amb un denominador comú: el projecte nacionalista de País defensat per Jordi Pujol i en definitiva per CiU, i “látracció” per la figura de Jordi Pujol que era vist com un líder indiscutible. El treball de tesi doctoral pretén acabar demostrant també que el començament de lévolució interna de CDC cap al dret a decidir no ha estat com defensen alguns arran de la Sentència del Tribunal Constitucional respecte a lÉstatut el juliol del 2010 sinó que és una idea que láctual president Artur Mas va començar a defensar per primera vegada públicament el 20 de gener de 2002 quan va ésser presentat com a candidat oficial a les eleccions autonòmiques de 2003, mogut per un nou canvi de paradigma que li va fer canviar la manera de pensar Catalunya i superar láutonomia defensada fins aleshores pel president Jordi Pujol. A més, cal destacar també lévolució dúna nova generació provinent de la JNC com Carles Campuzano, Meritxell Borràs, Josep Rull, etc, que pertanyia al grup Sinepsi, un grup postpujolista que a partir dels anys 90 anaren accedint al poder i ajudaren a canviar el rumb del partit. Per la temàtica tractada cal dir que lábundant bibliografia i material de consulta han fet que lóbjecte de recerca hagi estat complex i hagi obligat a fer una correcta tria de Fonts, almenys s´ha intentat, a l´hora de portar a terme la investigació. La metodologia que s´ha fet servir ha consistit en la consulta de Fonts diverses: Bibliografia general i Fonts monogràfiques com: biografies, assaigs, programes electorals i llibres específics de cada partit. Fonts de premsa: mitjançant el buidatge dels principals diaris com lÁvui, La Vanguardia, el País, el Periódico, ABC, etc. La investigació s´ha centrat en lánàlisi de notícies i articles relacionats amb els principals partits polítics catalans, a més de les entrevistes fetes pels diaris als líders dels partits. Així com també lánàlisi de Documents interns i revistes internes dels partits com: CDC Informacions, La Humanitat, La Coctelera, LÍnformació Socialista. Secretaria Nacional dÓrganització PSC, Nou Horitzons o Treball. Diari de Sessions del. 11.

(15) Parlament de Catalunya, Boletín Oficial de las Cortes i Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados. De. la. bibliografia. utilitzada. per. a. reflexionar. sobre. els. termes. <<nacionalisme>>, <<Estat>> i <<nació>> cal destacar les obres dels estudiosos següents: Berlin Isaiah, The sense of reality. Studies in ideas an their history. Londres: Pimlico, 1996; Guibernau Montserrat. Nacionalisme català. Franquisme, transició i democràcia. Barcelona: ed. Pòrtic, 2000; Kedourie Elie. Nationalism. London: ed. OXford: Blackwell, 1993; Weber Max. Essays in sociology. Londres: ed. De H. H. Gerth i W. Mills, Routledge, 1991. Així com per a reflexionar sobre <<nacionalisme i modernitat>> s´han consultat les obres de: Caminal Miquel. Nacionalisme i partits nacionals a Catalunya. Barcelona: ed. Empúries, 1998; Colomines i Companys, Agustí. Testimoni públic. Catarroja (País Valencià): ed. Afers, 2001; Guibernau Montserrat (dir). Nacionalisme. Debats i dilemes per a un nou mil.leni. Barcelona: ed. Proa, 2000; Lobera J.R. “Els sentiments nacionals com a realitat única” dins Guibernau Montserrat (dir). Nacionalisme. Debats i dilemes per a un nou mil.leni. Barcelona: ed. Proa, 2000; Smith Anthony D. Nationalism and modernism: a critical survey of recent theories of nations and nationalism. London: Routledge, 1998; Taylor, Charles. Nacionalisme i modernitat, dins Guibernau Montserrat (dir). Nacionalisme. Debats i dilemes per a un nou mil.leni. Barcelona: ed. Proa, 2000. Dáltra banda, el nacionalisme també pot tenir un elevat component psicològic com destaca Àngel Castiñeira a: Castiñeira Àngel. Catalunya com a projecte. Un llibre que vol desmitificar la idea que Catalunya és una realitat donada, una tasca ja feta. Barcelona: ed. Proa, 2001. O pertànyer als “nacionalismes multinivell” com destaca David Miller a: Miller David, “Les dues cares del nacionalisme” dins Guibernau Montserrat (dir), Nacionalisme. Debats i dilemes per a un nou mil.leni. Barcelona: ed. Proa, 2000. Per a reflexionar sobre el terme <<Estat-nació>>, a banda de lóbra de Guibernau, s´ha consultat: Anderson, Benedict. Comunidades imaginadas: reflexiones sobre el origen y la difusión del nacionalismo. México: Fondo de Cultura Económica, 1993, per la seva aportació a la visió dels estats nació contemporanis com a “comunitats imaginades”. I per a les <<nacions sense Estat>>, terme que pot definir Catalunya, destaquen els estudis comparatius, a banda de Guibernau, de: Batista Antoni. Catalunya i Euskadi. Nació còncava i convexa. Barcelona: ed. Angle, 2011, una de les obres més 12.

(16) recents publicades que fa un estudi comparatiu entre Euskadi i Catalunya; Gafarot Marc. La mort de Bèlgica. La gradual emancipació de Flandes. Barcelona: Dèria editors, 2011, que fa un estudi exhaustiu de Flandes, nació sense Estat que al parer de láutor és la que presenta més elements en comú amb Catalunya, essent la llengua un element cabdal del seu fet diferencial; Solano Xavier. El mirall escocès. Barcelona: ed. La Magrana, 2007. que des de la seva perspectiva dánalista polític i assessor del Partit Nacional Escocès láutor fa un estudi comparatiu entre el cas de Catalunya i dÉscòcia. Finalment, respecte al Quebec, destaca lóbra, encara que antiga: Generalitat de Catalunya. Catalunya, Quebec. Dues nacions, dos models culturals. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1988, que fa un estudi comparatiu entre Catalunya i el Quebec. Després de tractar el nacionalisme en termes generals, la principal bibliografia que s´ha fet servir per a parlar del catalanisme és la següent per ésser obres destacades de la historiografia catalana: Termes, Josep. Les arrels populars del catalanisme. Barcelona: ed. Empúries, 1999; Termes Josep. (Nou) Resum d´Història del Catalanisme. Barcelona: ed. Base, 2009; Solé Tura, Jordi, el catalanismo y la revolución burguesa. Madrid: ed. Cuadernos para el diálogo, 1970; Termes, Josep, Casassas, Jordi. El futur del catalanisme. Barcelona: ed. Proa, 1997; Anguera Pere. Els precedents del catalanisme. Catalanitat i anticentralisme: 1808-1868. Barcelona: ed. Empúries, 2000; Casassas i Ymbert, Jordi, El temps de la nació. Estudis sobre el problema polític de les identitats. Barcelona: ed. Proa, 2005; Cucurull Fèlix. El fet nacional català a través de la història, que es pot trobar en edició llibre o bé a la pàgina web: www.felixcucurull.cat , pàgina feta en Homenatge a la seva figura; Balcells Albert (coord). El pensament polític català. Del segle XVIII a mitjan segle XX. Barcelona: ed. 62, 1988; Balcells Albert, Història del nacionalisme català. Dels orígens al nostre temps. Barcelona: EADOPC-Generalitat de Catalunya, 1992; Colomer, Josep M. Espanyolisme i catalanisme. La idea de nació en el pensament polític català (19391979).Barcelona: LÁvenç, Col.lecció Clio 4, 1984; Cacho Viu, Vicente. El Nacionalismo catalán como factor de modernización. Barcelona: Quaderns crema: Publicaciones de la Residencia de Estudiantes, 1998; Riquer i Permanyer, Borja. Identitats contemporànies: Catalunya i Espanya. Capellades: Eumo editorial, 2000.. 13.

(17) Per a reflexionar sobre el període de la Transició la bibliografia que s´ha fet servir principalment és: Rodríguez Díaz, Ángel. Transición Política y consolidación constitucional de los partidos políticos. Madrid: centro de estudios constitucionales, 1989, que reconeix també el període de pre-transició, fent, per tant, una distinció entre el període esmentat i la Transició espanyola; Ysàs, Pere, “La crisis de la dictadura franquista”, dins Molinero Carme (ed), La Transición treinta años después. De la dictadura a la instauración y consolidación de la democracia”. Barcelona: ed. Península, 2006; Pérez Ledesma, Manuel, “Nuevos”y “Viejos” movimientos sociales”, dins Molinero Carme (ed). La Transición treinta años después. De la dictadura a la instauración y consolidación de la democracia”. Barcelona: ed. Península, 2006, que és un article molt interessant on láutor analitza els diferents moviments socials i la seva influencia al llarg de la Transició; B. Culla, Joan, La Transició i Catalunya, una visió interpretativa, Papers de la Fundació Ramon Trias Fargas, nº5, Barcelona, Desembre 2002; Fontana, Josep, Del franquisme a la monarquia. Continuisme polític i consolidació de la reforma, dins VVAA, De lésperança al desencís. La Transició als Països Catalans. Lleida: ed. El Jonc, 2006; Muniesa, Bernat, La Transició: la legitimació de la dictadura franquista, dins VVAA, De lésperança al desencís. La Transició als Països Catalans. Lleida: ed. El Jonc, 2006; J. J. Linz, “a Transició política y consolidación democrática” dins Cotarelo Ramon (coord), Transición política y consolidación democrática, España (1975-1986). Madrid: ed. CIS, 1992; Aracil Rafael, Segura Antoni (ed), Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya, Barcelona: ed. Universitat de Barcelona, 2000; Quintana, Lluís, Més enllà de tot càstig. Reflexions sobre la transició democràtica. Barcelona: ed. Icària Antrazyt, 2004. Respecte a la influència internacional en el procés de Transició espanyola destaca lóbra: Martín García, Óscar José, Ortiz Heras, Manuel (coords.) Claves Internacionales en la Transición española. Madrid: ed. los libros de la Catarata, 2010. Així com també lárticle de T. Powell, Charles, “La dimensión exterior de la transición española”, Afers internacionals, núm. 26, Fundació CIDOB. Per a parlar dels partits polítics i del sistema de partits en termes generals no podia faltar lóbra dels estudiosos: Caminal Badia, Miquel, Matas Dalmases, Jordi (ed), El sistema polític de Catalunya. Barcelona: ed. UB, Tecnos UAB, 1998; així com també s´ha fet servir lóbra de Martínez Sospedra, Manuel. Introducción a los partidos 14.

(18) políticos. Barcelona: ed. Ariel Derecho, 1996, i Buse Michael. La nueva democracia española. Sistema de partidos y orientación del voto (1976-1983). Madrid: Unión Editorial, 1984; Molas, Isidre (ed.), Diccionari dels Partits Polítics de Catalunya segle XX. Barcelona: ed. Enciclopèdia catalana, S.A, 2000; Les Terceres Vies a Europa. Barcelona: ed. Nova Terra, 1975; Institut de Ciències Polítiques i Socials; Estatuts dels Partits Polítics catalans. Barcelona: ed. ICPS, 1998. I per a parlar dels partits dúna manera més específica destaquen obres, en el cas dÉRC: B. Culla, Joan, Esquerra Republicana de Catalunya 1931-2012. Una història política. Barcelona: ed. La Campana, 2013; Vilanova i Vila- Abadal “ LÉsquerra Republicana de Catalunya de postguerra: Crisi i davallada”, dins VVAA, Esquerra Republicana de Catalunya. 70 anys d´història (1931-2001). Barcelona: ed. Columna, 2001; Viladot, Albert, LÉsquerra nacionalista:converses amb Heribert Barrera. Barcelona: ed. Xarxa cultural, 1988; Jaume Sobrequés, “1977-1980. La lluita per la supervivència dún gran partit històric” dins: VVAA, Esquerra Republicana de Catalunya. 70 anys d´història (1931-2001). Barcelona: ed. Columna, 2001; Izquierdo Santiago, Panoràmica de lÉsquerra nacional, 1868-2006. Barcelona: Fundació Josep Irla, 2010. En el cas del PSUC: Mayayo i Artal, Andreu. Josep Solé Barberà, advocat. La veu del PSUC. Barcelona: ed. LÁvenç, 2007; Psuc: per Catalunya, la Democràcia i el Socialisme. Barcelona: ed. Avenç, Sèrie política-3, 1976; Cebrián Carme, Estimat PSUC. Barcelona: ed. Empúries, 1997; Molinero, Carme i Ysàs Pere, Els anys del PSUC. El partit de lántifranquisme (1956-1981). Barcelona: ed. Avenç, 2010; En el cas dÚDC: Auladell i Fontseca, Joan, El dir i el fer. Una aproximació a la història dÚnió Democràtica de Catalunya (1931-2006). Barcelona: ed. Unió Democràtica de Catalunya; B. Culla, Joan Unió Democràtica de Catalunya: el llarg camí (1931-2001). Barcelona: ed, Unió Democràtica de Catalunya, 2002; Barberà Òscar, Unió Democràtica de Catalunya (1976-1978).CiU- El Pacte amb Convergència Democràtica de Catalunya. Barcelona: ed. Mediterrània, 2000; Raguer Hilari, La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps (1931-1939). Barcelona: Publicacions de lÁbadia de Montserrat, 1976; Balcells, Albert, Miquel Coll i Alentorn. Historiografia i democràcia (1904-1990), ed. Proa, 1999. 15.

(19) En el cas del PSAN: Rubiralta i Casas, Fermí, Orígens i desenvolupament del PSAN 1969-1974. Barcelona: ed. La Magrana, 1988; Buch i Ros, Roger, El Partit Socialista dÁlliberament Nacional, PSAN: 1974-1980. Barcelona: Institut de Ciències Polítiques i Socials, 1995. En el cas de CDC: Llorens i Vila, Carles, “Convergència Democràtica de Catalunya en el període constituent (1977-1979)” dins Joan B. Culla i Clarà (coord.). El pal de paller. Convergència Democràtica de Catalunya (1974-2000). Barcelona: ed. Pòrtic, 2001; Martínez Fèlix i Oliveres Jordi, En nom de Catalunya. Jordi Pujol. Barcelona: ed. Rosa dels Vents, 2005; Pujol, Jordi, Construir Catalunya. Barcelona: ed. Pòrtic, 1980; Marcet i Morera, Joan. Convergència Democràtica de Catalunya. El partit i el moviment. Barcelona: ed. 62, 1984; Pujol Jordi.Tot compromís comporta risc. Barcelona: ed. 62, 1997; Riera Ignasi. Jordi Pujol: llums i ombres. Barcelona: ed. Angle, 2001. En el cas dÉDC: Culla, Joan B. “Lévolució de léspai centrista a Catalunya (1976-1982), UAB, Working Paper, nº 4, Barcelona, 1989; Homenatge a Ramon Trias Fargas. Parlaments i conferències 1961-1989. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Presidència, ed. catalans il.lustres 4, març 1991; Trias Fargas Ramón, Solucions per a Catalunya. Barcelona: Recopilació i pròleg Fermí Vergés, Col.lecció Nàrtex núm.18, ed. Pòrtic, 1977; Amat Jordi, Els laberints de la llibertat. Vida de Ramon Trias Fargas. Barcelona: ed. La Magrana, 2009. En el cas del PSC: Rubiol i González, M.Glòria, Josep Pallach i el Reagrupament. Barcelona: Publicacions de lÁbadia de Montserrat, 1995; Dalmau, Josep. La crisi del PSOE vista des del conflicte Pallach-Reventós. Barcelona: ed. Pòrtic, 1979; Reventós Josep, Amics, companys i mestres. Barcelona: Secretaria de Formació del Partit dels Socialistes de Catalunya, 1982; Colomé Gabriel, El partit dels socialistes de Catalunya. Estructura, funcionament i electorat (1978-1984). Barcelona: ed. 62, 1989; Fundació Rafael Campalans, PSC(Reagrupament). Lópció socialdemòcrata catalana (1974-1978). Barcelona: Fundació Rafael Campalans, 2011; Meroño Pere, Josep Pallach 1920-1977. Barcelona: Fundació Josep Irla, 2009. Barberà Òscar, Unió. Democràtica de Catalunya (1976-1978).CiU-El Pacte amb Convergència Democràtica de Catalunya. Barcelona: ed. Mediterrània, 2000. 16.

(20) En el cas de partits com la CC o lÚCD s´han fet servir, a més dóbres ja mencionades com: Molas, Isidre. Diccionari de partits catalans. Barcelona: ed. Enciclopedia catalana, 2000; Buse Michael, La nueva democracia española. Sistema de partidos y orientación del voto (1976-1983). Madrid: ed. Unión editorial, 1984; dáltres com: Rodríguez-Arana, Jaime, El espacio de centro, Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, Madrid, 2001. Per a un coneixement més exhaustiu de la figura dÁdolfo Suárez s´han suggerit les obres següents: Campo Vidal, Manuel. Adolfo Suárez: el presidente inesperado de la Transición. Barcelona: ed. RBA, 2012; Fuentes, Juan Francisco. Adolfo Súarez: biografia política. Barcelona: ed. Planeta, 2011; Quevedo Federico, Pasión por la libertad: el pensamiento político de Adolfo Suárez. Barcelona: ed. Áltera, D.L, 2007. Finalment, en el cas dÁP, s´han fet servir, a més de lóbra: Molas, Isidre. Diccionari de partits catalans. Barcelona: ed. Enciclopedia catalana, 2000, també les obres: Penella Manuel, Los orígenes y la evolución del Partido Popular. Una historia de AP 1973-1989, V. I (1973-1982). Salamanca: Caja Duero, 2005; Alianza Popular, Que es Alianza Popular. Barcelona: AP, 1977. També s´han realitzat entrevistes personals a: 1) Josep Espar Ticó, un dels fundadors de CDC i testimoni viu de la generació de CC, una generació, segons les seves paraules, “avançada a la seva època” que ja pensava en un projecte de futur per a Catalunya molt més enllà de la simple autonomia; 2) Carles Agustí Hernández, secretari dÓrganització de CDC Barcelona, ex-Comissionat Participació Ciutadana i Associacionisme de lÁjuntament de Barcelona. Vicepresident del Consell dÉsport BCN. Professor visitant URV,UB, URL. Secretari General OIDP. Vicepresident ACCIEP. M´ha aportat una visió nova de CDC, viva, des de la seva perspectiva de militant i de polític actiu que ha treballat i continua treballant per aconseguir algun dia lÉstat propi. Una visió molt allunyada de l´habitual imatge arcaica que la bibliografia acostuma a donar del partit. 3)Víctor Vila, ex-president de la Federació de CDC Barcelona, ex-diputat del Parlament de Catalunya i ex-director de la Fundació Fòrum Barcelona, m´ha ajudat a entendre lévolució interna de CDC com a partit; 4) Marc Gafarot i Monjó, investigador del CIDOB, coordinador del Grup Seguretat de la Sectorial de Política internacional de CDC (Sepei), ha estat assessor dáfers polítics i institucionals al Parlament Europeu a Brusel.les i Estrasburg, i cap de relacions 17.

(21) internacionals de la Fundació CATmón. Amb les seves converses sobre el nacionalisme català i altres nacionalismes com léscocès o el quebequés m´ha enriquit el coneixement en aquesta matèria; 5) Xavier Altadill, ha format part dÉRC, de la Crida i de la Plataforma pel Dret a Decidir, m´ha aportat amb el seu testimoni la visió dÉRC des de la Transició fins a lány 1992; 6) Jordi Foz, actual president d`Òmnium Gràcia, començà la seva activitat política a lÁssemblea de Joves de NE lány 1984. El 1986 entrà a la Crida i als Joves indepedentistes. Ha estat militant del BEI. Ingressà a ERC i les JERC lány 1990. Ha estat també cap de les JERC-Gràcia i Vice-President de les JERC Barcelona. M´ha aportat amb el seu testimoni la visió dÉRC des de 1992 fins a láctualitat. Els llocs de consulta han estat, principalment, la Biblioteca del Pavelló de la República (CEHI), Biblioteca de Geografia i Història UB, lÁrxiu de la Casa de la Ardiaca, lÁrxiu de CDC a la seu del partit al carrer Còrsega, la Biblioteca de Catalunya, la Biblioteca Josep Benet (Museu d´Història de Catalunya), Biblioteca del Parlament de Catalunya i lÁrxiu de lÍnstitut dÉstudis Autonòmics. Respecte a léstructura del present treball, aquest es troba dividit en dues parts: La primera part titulada “Els partits polítics catalans a létapa pre-autonòmica” i la segona part titulada “Els partits polítics catalans a létapa autonòmica”. La primera part consta de dos capítols: El primer capítol titulat “El catalanisme polític: debat historiogràfic”, pretén ésser purament introductori al tema de recerca amb lóbjectiu dássentar les bases conceptuals, però mai amb la voluntat déxhaurir el tema. Així, per tant, comença explicant què séntén per <<nacionalisme>> i posant sobre la taula el debat historiogràfic que ha tingut lloc al voltant dáquest terme. Així com també exposa el debat que ha portat a terme la historiografia catalana sobre el <<catalanisme>> i fins a quin punt és o no és nacionalisme. Dáltra banda, pretén posar també sobre la taula un altre tema molt debatut per la historiografia, en aquest cas dels anys seixanta i setanta, que és lórigen burgès o popular del catalanisme. Finalment, tracta el sorgiment del catalanisme polític i el debat historiogràfic dels trets característics del catalanisme polític del segle XIX que han perviscut fins al segle XX, per a donar pas, posteriorment, a tractar el catalanisme polític a la Transició, objecte déstudi dáquest treball.. 18.

(22) I el segon capítol titulat “Els partits polítics catalans a la Catalunya preautonòmica (1976-1979)” comprèn cronològicament el període pre-autonòmic que va des de 1976 fins al 1979. En primer lloc pretén exposar el debat historiogràfic que s´ha produït al voltant del període de la Transició política espanyola i catalana, tant del seu abast cronològic com de la seva naturalesa i context històric-polític. En segon lloc pretén tractar el ressorgiment dels partits polítics catalans a la Catalunya preautonòmica fent un repàs dels seus trets ideològics característics sense centrar-nos massa en la seva història, dáltra banda ja a bastament tractada bibliogràficament. En tercer lloc, es pretén posar especial atenció a les eleccions del 15 de juny de 1977, sobretot en la seva significació i incidència en lévolució dels partits polítics catalans. Així com també analitzar els eixos principals dels programes electorals, especialment els relacionats amb la visió nacional i internacional dels partits, des dúna anàlisi comparada. Finalment, es pretén mostrar láportació catalanista dels partits polítics catalans a la Constitució espanyola, així com també veure la posició dels partits polítics espanyols i catalans davant lÉstatut dÁutonomia de Catalunya, sense entrar en lánàlisi de lárticulat dáltra banda a bastament tractat pels historiadors Jaume Sobrequés i Sebastià Riera a les obres: Sobrequés i Callicó, Riera Sebastià, LÉstatut dÁutonomia de Catalunya: bases documentals per a léstudi del procés polític délaboració de lÉstatut dÁutonomia 1979. Barcelona: ed. 62, 1982. Sobrequés i Callicó, Jaume, LÉstatut de la Transició. LÉstatut de Sau (1978-1979). Barcelona: ed. Parlament de Catalunya, 2010. Així com també per lÍnstitut dÉstudis Autonòmics a lóbra: Institut dÉstudis Autonòmics, et al. Comentaris sobre lÉstatut dÁutonomia de Catalunya. Barcelona: IEA, Volum I, 1988, La segona part consta també de dos capítols: El tercer capítol titulat “Anàlisi de lévolució del catalanisme dels partits polítics catalans. Hegemonia de CiU i regeneració dÉRC (1980-1992)”, comprèn cronològicament les tres primeres legislatures del Govern autonòmic català, centrades en la reconstrucció nacional de Catalunya. Aquest capítol posa especial atenció a les eleccions autonòmiques de 1980 i de 1984 per la seva significació en la política catalana. Cal tenir en compte que a partir de les primeres eleccions autonòmiques celebrades el 20 de març de 1980 va sorgir el sistema de partits català. De la mateixa manera que a les eleccions autonòmiques del 29 dábril de 1984 marcades pel cas de Banca Catalana, es consolidà el sistema de partits català, i a més, CiU aconseguí per primera vegada una majoria absoluta tot i el context polític advers. 19.

(23) Així doncs, es parla també en aquest capítol de la consolidació de l´hegemonia de CiU i de la regeneració dÉRC, que es produeix durant la Segona Legislatura (1984-1988). Dáltra banda, aquest capítol reflecteix també les conseqüències del 23 F a Catalunya: la Loapa i látac a la Llengua Catalana, i pretén mostrar la mobilització dels partits polítics catalans i de la societat civil en general davant aquests atacs, a més del sorgiment de la Llei de Normalització Lingüística. A més, tant la dècada dels 80 com dels 90 estigueren marcats pel problema no ressolt de léncaix Catalunya-Espanya. La falta de reconeixement per part dels diferents governs espanyols de torn de la realitat nacional catalana feia que lÉstat plurinacional fos un miratge i no pas una realitat. Com a conseqüència del malestar de Catalunya amb lÉstat espanyol, aquest capítol pretén mostrar el sorgiment de veus dins dálguns principals partits polítics catalans a favor del dret a láutodeterminació durant la Segona Legislatura (1984-1988). Així com també tractar la declaració a favor del dret a láutodeterminació al Parlament de Catalunya i la seva repercussió política al llarg de la Tercera Legislatura (1988-1992). I exposar els Debats identitaris importants que marcaren la Segona (1984-1988) i Tercera Legislatura (1988-1992):lórganització. territorial. de. Catalunya,. láplicació. de. lÉstatut. dÁutonomia, língrés dÉspanya i Catalunya a la CEE. I, el quart i darrer capítol titulat “Fi de l´Hegemonia de CiU, embranzida dÉRC i canvi de paradigma a Catalunya (1992-2003)”, que cronològicament abarca les darreres legislatures del Govern autonòmic de CiU donant per finalitzat el període del pujolisme, i donant pas a un canvi de paradigma a Catalunya. A partir de 1992 comença el desgast de CiU en el poder i sóbrirà una crisi interna en el partit que lácabarà afectant internament, i comença també la lluita dÉRC per a fer-se amb léspai nacional de Catalunya. Aquest desgast de CiU i la lluita dÉRC quedaran reflectits en els resultats de les eleccions autonòmiques del 19 de novembre de 1995 així com també en les eleccions autonòmiques del 16 de Novembre de 2003. En aquest capítol s´ha posat especial a aquestes eleccions autonòmiques per la seva significació en el canvi de rumb de la política catalana. Així doncs, es pretén mostrar com les eleccions autonòmiques de 1995 significaren la davallada de CiU amb la pèrdua de la majoria absoluta, la pujada dÉRC i la modificació del sistema de partits català. De la mateixa manera que es pretén mostrar com les eleccions autonòmiques de 2003 significaren la fi de l´hegemonia de CiU, el canvi de paradigma a Catalunya, la refundació de CDC amb Artur Mas al capdavant i la seva aposta per la defensa del dret a decidir. Dáltra banda, en aquest 20.

(24) capítol també es pretén mostrar línici de la renovació interna de CDC i dÉRC durant la V legislatura. La primera renovació interna per a CDC i la segona per a ERC, ja que la primera voluntat de renovació del partit va tenir lloc lány 1992 de la mà d´Àngel Colom. I, finalment, i no menys important, aquest capítol tracta també el paper de les entitats socials i els partits polítics catalans en la catalanització dels JJOO i la internacionalització de Catalunya, i la contínua lluita per la Llengua Catalana mitjançant la Llei de Normalització Lingüística sorgida lány 1983 i el sorgiment, aquesta vegada, de la Plataforma per la Llengua. Per acabar, vull donar en primer lloc les gràcies de tot cor al meu director i tutor de tesi el Dr. Jordi Casassas Ymbert perquè aquest treball no hauria estat possible sense ell. Tot i ésser un gran especialista en el catalanisme del segle XIX principis del XX, va accedir de bon grat a portar-me un treball que tracta el catalanisme des dúna època més recent (de la Transició ençà). M´ha deixat absoluta llibertat per a elaborar el meu treball. M´ha donat savis consells. M´ha deixat formar part del seu grup dínvestigació GEHCI. És, en definitiva, un Mestre en majúscules del qual vull continuar aprenent molts anys. Per tot això i per la seva qualitat humana. Gràcies. Vull agrair també a professors com el Dr Andreu Mayayo, el Dr. Carles Santacana, la Dra. Susanna Tavera, el Dr. Giovanni Cattinni, del Departament d´Història Contemporània de la UB tot el que he anat aprenent al seu costat al llarg dáquests anys i que m´han fet créixer com a historiadora i com a persona. Gràcies. Vull agrair especialment a les bibliotecàries del Pavelló de la República: lÓlga, la Lídia, etc; i especialment a la seva directora Lourdes Prades perquè no tan sols m´han prestat ajut per a la meva investigació sinó que també m´han donat tot el suport i escalf a l´hora de qualsevol dubte que m´ha sorgit al voltant de la meva tesi. Així com també els bibliotecaris i bibliotecàries del Parlament de Catalunya: la Carme, el Juan Carlos, la Sara, etc; de la Biblioteca de Geografia i Història de la UB; de lÁrxiu de lÍnstitut dÉstudis Autonòmics: la Lourdes, lÉsther; de lÁrxiu de CDC: la senyora Assumpció Banque, la Mercè Fernández i la Núria Altés; lÁrxiu Històric de la Ciutat, per la seva amable atenció i per tot lájut que m´han prestat per a la meva investigació, fent-me fins i tot alguns donacions de llibres per al meu estudi. Gràcies.. 21.

(25) Vull agrair també a la senyora Pilar Vélez, ex-directora del Museu Frederic Marès i actual directora del HUB, Museu del Disseny, amb qui he tingut el plaer de treballar, déncoratjar-me a tirar endavant la meva investigació i apropar-me a la figura del gran historiador Fèlix Cucurull. Gràcies. Així com també vull agrair als meus companys del Comitè Executiu de CDC Gràcia el seu suport, i especialment al Rafel Gutiérrez que m´ha donat lóportunitat de conèixer i entrevistar al seu sogre, el senyor Josep Espar Ticó. Finalment, no vull deixar désmentar i agraïr a les persones amb les que he mantingut, mentre realitzava el treball, converses, tertúlies polítiques, que han influït, en un sentit o un altre, en enfocaments i anàlisis que he recollit. Aquestes persones són, especialment: el secretari dÓrganització de la Federació de Barcelona Carles Agustí Hernández, que a més de tot el ja comentat anteriorment vull agraïr-li també el seu suport personal. Teresa Pitarch, directora de lÓSACP, entre altres càrrecs, i de la que estic aprenent cada dia tant en l`àmbit polític com professional. Al Xavier Altadill que m´ha donat suport també des del primer moment i de qui també he après molt. A militants històrics de CDC, en aquest cas de Gràcia, com: lÁnna Maria Maristany, Montserrat Marchante i lÁnna Mª Jané, i tants altres, que m´han relatat les vivències del partit des de la seva experiència com a militants des de la fundació del partit i m´han encomanat les seves ganes de continuar lluitant pel País. El president de CDC Gràcia Víctor Cullell per donar-me suport sempre en tot el que faig, per tots els seus consells i per tot el que aprenc al seu costat cada dia. En Marc Gafarot per ampliar els meus coneixements sobre nacionalisme. Al senyor Víctor Vila que va accedir de bon grant, i de seguida, a concedir-me una entrevista per aportar-me la seva experiència. Finalment, gràcies al president d´Òmnium Gràcia Jordi Foz que m´ha transmès una ERC també viva i plena déxperiències que és interessant conèixer.. 22.

(26) PART PRIMERA ELS PARTITS POLÍTICS CATALANS A LÉTAPA PRE-AUTONÒMICA.. CAPÍTOL PRIMER EL CATALANISME POLÍTIC: DEBAT HISTORIOGRÀFIC.. 1.1 Què séntén per Nacionalisme? Abans de parlar del <<nacionalisme>> cal fer una distinció entre aquest terme, el <<dÉstat>> i el de <<nació>>. Segons Montserrat Guibernau la <<nació>>, <<lÉstat>> i el <<nacionalisme>> formen una tríada que es manifesta a través de la tensió constant entre els seus components. Qualsevol canvi en la definició dún dels constituents pot influir, i fins a un cert punt també pot alterar, les definicions dels altres dos1. Segons Max Weber, <<lÉstat>> es pot definir com una “comunitat humana que Guibernau, Montserrat. Nacionalisme català. Franquisme, transició i democràcia. Barcelona: ed. Pòrtic, 2000, p. 25. Per a explicar aquesta afirmació posa léxemple següent: si el fet d´ésser membre dúna nació es defineix dácord amb el parentiu, la definició dÉstat i amb aquesta la de ciutadania, entesa com un atribut concedit als qui pertanyen a lÉstat, haurà díncloure el parentiu com una condició sine qua non per a poder ser-ne membre. En conseqüència, qualsevol moviment nacionalista que sorgeixi en aquestes circumstàncies específiques se centrarà en el parentiu com a requisit que determinarà la pertinença a la nació. Dáltra banda, en els casos en què la condició principal per a definir la pertinença no és láscendència comuna sinó el territori o la voluntat, s´haurà dálterar la definició de la nació i el caràcter del nacionalisme dácord amb aquests principis. Dáltra banda, els canvis en les definicions de <<nació>>, <<Estat>> i << nacionalisme>> no es limiten a les condicions necessàries per a pertànyer-hi ni als criteris per a ser-ne un membre. Per exemple, posa el cas de láutodefinició de lÉstat com una institució política unitària, o bé com una de federal, o fins i tot una de multinacional, comporta conseqüències significatives per a les persones que viuen dins les seves fronteres. Láutodefinició de lÉstat influeix directament la nació o nacions que en formen part. Això és evidentment cert quan un Estat es declara multinacional i, per tant, assumeix la coexistència de més dúna nació dins el seu territori. Aquesta posició implica una distinció automàtica entre la nació i lÉstat que posa en dubte la coincidència comunament acceptada entre lúna i láltre. Un Estat multinacional, segons Guibernau, reconeix explícitament la seva diversitat interna i, en fer-ho, influeix les diverses definicions de nacionalisme que poden originar-se dins del seu territori. En primer lloc, en aquests casos, el nacionalisme que infongui lÉstat necessàriament suposarà lácceptació de cadascuna de les nacions incloses al si de les seves fronteres i promourà el reconeixement de la pluralitat cultural i lingüística (allà on séscaigui) de lÉstat. Aquesta mena de nacionalisme, segons Guibernau, tendeix a centrar-se en drets i principis constitucionals compartits, entesos com a elements capaços de mantenir units els ciutadans per altra part diversos. En segon lloc, el nacionalisme o els nacionalismes que puguin sorgir en les nacions incloses dins lÉstat 1. 23.

(27) reclama (amb èxit) el monopoli de l´ús legítim de la força bruta dins un territori determinat”2. Per a Guibernau la <<nació>>3 és un “grup humà conscient de formar una comunitat i de compartir una mateixa cultura, que està vinculat a un territori clarament delimitat i té un passat i un projecte de futur comuns, i que reclama el dret dáutogovernar-se. Aquesta definició atribueix cinc dimensions a la nació: psicològica (consciència de formar un grup), cultural, territorial, política i històrica”. I el <<nacionalisme>> és “el sentiment de pertànyer a una comunitat, els membres de la qual sídentifiquen amb un conjunt de símbols, creences i maneres de viure, i volen decidir el seu destí polític”4. Per a altres estudiosos, en canvi, com Isaiah Berlin, el nacionalisme és fruit de les ferides infligides per algú o alguna cosa als sentiments naturals dúna societat, o bé de les barreres artificials imposades al seu desenvolupament normal5. estaran en gran mesura influïts pel reconeixement del caràcter nacional de les reivindicacions que en faci aquest Estat. De manera semblant, els canvis en la definició del nacionalisme també poden repercutir en les definicions de <<lÉstat>> i <<la nació>>. 2 Weber Max. Essays in sociology. Londres: ed. de H. H. Gerth i W. Mills, Routledge, 1991, p. 78. 3 Ernest Renan a la seva conferència de 1882 Qué es una nación va arribar a la conclusió que havia d´ésser la voluntat dels individus, en darrera instància, la que indiqués si una nació existia o no. 4 Guibernau, Montserrat, op. cit, p. 25. Per a altres estudiosos com Anthony Giddens o Àngel Castiñeira, el nacionalisme també té un alt component psicològic. D´Àngel Castiñeira vegeu lóbra: Castiñeira Àngel. Catalunya com a projecte. Un llibre que vol desmitificar la idea que Catalunya és una realitat donada, una tasca ja feta. Barcelona: ed. Proa, 2001. IV Premi Fundació Ramon Trias Fargas, p. 63. En canvi, per a Miquel Caminal a: Caminal, Miquel. Nacionalisme i partits nacionals a Catalunya. Barcelona: ed. Empúries, 1998, p.14, el nacionalisme no és únicament un sentiment de pertinença sinó que també és resultat dún procés històric vinculat a la formació de la nació moderna. El nacionalisme és una ideologia moderna i la seva relació de ser es relaciona indissolublement amb la raó de ser de lÉstat modern, com diu L. Tivey. Per tant, en lórigen del nacionalisme ha d´haver-hi raons objectives que fonamenten la identitat de la nació. I com consideren L. Greenfeld i J.R Lobera, lánàlisi històrica ens donarà respostes plurals en la formació de les nacions modernes, que es correspondran amb les característiques específiques de cada procés històric i que poden justificar la unitat nacional sobre la base de la identitat de cultura, o en la voluntat política, o en la realitat jurídica de lÉstat. Per tant, el nacionalisme no existiria sense aquests requisits històrics que són la base de la seva eclosió en els segles XIX i XX i de léxtensió de lÉstat nacional arreu del món. Dáltra banda, Caminal destaca, com Orridge, que és convenient no confondre els precedents del nacionalisme, que es vinculen amb la formació i evolució de la nació moderna, amb la seva plenitud com a ideologia que es desenvolupa en els darrers segles. Dáltra banda, estudiosos com Walker Connor destaquen que els científics socials tendeixen a subestimar el poder emocional del nacionalisme i solen donar per suposat que les demandes nacionalistes poden satisfer-se en termes econòmics. 5 Berlin, Isaiah. The sense of reality. Studies in ideas an their history. London: Pimlico, 1996, p. 248. També cal destacar láfirmació déstudiosos com David Miller que proposa la definició dels <<nacionalismes multinivell>> per al nacionalisme català a: Miller David “Les dues cares del nacionalisme” dins Guibernau Montserrat (dir). Nacionalisme. Debats i dilemes per a un nou mil.leni. Barcelona: ed. Proa, 2000, p. 100. Segons Miller, aquests nacionalismes sorgeixen quan la gent deu simultàniament lleialtat a una comunitat dún nivell inferior i a una dún nivell superior. En aquesta situació, el compromís de la comunitat de nivell inferior séntén com una manera de pertànyer a la unitat més gran. Segons això, ser gal.lés es veuria com una manera de ser britànic, o ser català seria una manera de ser espanyol, perquè al seu parer Catalunya no pot explicar-se sense la història dÉspanya. Això es reflecteix primer de tot en sistemes de govern delegats i, en segon lloc, en un suport cultural a la unitat més petita, com ara les polítiques per a promoure l´ús de la llengua gal.lesa a les escoles i a la televisió.. 24.

(28) El <<nacionalisme>> és també per alguns estudiosos com Montserrat Guibernau, Miquel Caminal o Charles Taylor un dels fenòmens que identifica i expressa léra de la modernitat, contràriament al que pensen Karl Marx, Max Weber ó Émile Durkheim. Per a Miquel Caminal per exemple el nacionalisme ha nascut a léntorn i en relació amb lÉstat. Qualsevol dels Estats existents al món ha fomentat en major i menor grau la identitat estatal-nacional de les seves poblacions. Fos quin fos el sistema polític, fos quin fos el model territorial de lÉstat, s´han realitzat grans esforços perquè els ciutadans se sentissin identificats amb lÉstat-nació, més enllà de la seva pertinença obligada pel dret6. Per a Charles Taylor, en canvi, el nacionalisme és modern perquè és una manera típicament moderna de respondre a lámenaça que representa lónada creixent de la modernització. El context modern del nacionalisme és també allò que exterioritza la seva recerca de dignitat. Cap identitat humana no es forma interiorment de manera exclusiva. Láltre sempre hi té algun paper, però un paper que pot servir simplement de contraposició, de contrast, una manera de definir el que no som, ja sigui per millor o per pitjor7. Continuant amb els termes, cal tenir en compte també els d´<<Estat-nació>>8 i <<nació sense Estat>>. Seguint amb Guibernau, es podria definir <<lÉstat nació>> com aquella “institució política que reclama el monopoli de l´ús legítim de la força dins dún territori demarcat i que intenta unir el poble subjecte al seu govern per mitjà de l´homogeneïtzació cultural”. En canvi, <<la nació sense Estat>>9 seria la comunitat territorial amb identitat pròpia i desig dáutogovern inclosa dins les fronteres dún o de diversos Estats, amb els quals, generalment, no sídentifiquen. El sentiment dídentitat dáquestes nacions es basa en una cultura comuna i una història pròpies; la vinculació a. Caminal, Miquel. Nacionalisme i partits nacionals a Catalunya. Barcelona: ed. Empúries, 1998, p. 12. Taylor, Charles, Nacionalisme i modernitat, dins Guibernau, Montserrat (dir.). Nacionalisme. Debats i dilemes per a un nou mil.leni. Barcelona: ed. Temes Contemporania, Proa, 2000, p. 64. 8 Cal destacar que per a Benedict Anderson els Estats nació contemporanis són “comunitats imaginades”. Tenen com una mena de particular imaginari social, és a dir, maneres socialment compartides a través de les quals símaginen els espais socials. Per a més informació consulteu: Anderson, Benedict, Comunidades imaginadas: reflexiones sobre el origen y la difusión del nacionalismo. México: Fondo de Cultura Económica, 1993. 9 Per a Guibernau es podria qüestionar léxpressió de <nació sense Estat> per a Catalunya, Flandes, Escòcia, Quebec i el País Basc perquè totes poden ésser considerades com a “quasi-Estats” ja que gaudeixen dínstitucions autònomes i dún nombre substancial de competències que han estat transferides als seus parlaments regionals pels seus respectius governs centrals. Però no arriben a ésser del tot Estat perquè les competències transferides exclouen la política exterior, léconomia, la defensa i les qüestions constitucionals, dáquí que la definició de <<nacions sense Estat>> sigui, al seu parer, perfectament acceptable. 6 7. 25.

(29) un territori particular i el desig explícit dáutogovernar-se. Dins aquestes nacions es poden incloure Catalunya, el Quebec, Escòcia, el País Basc i Flandes 10. Una <<nació sense Estat>> es caracteritza per lábsència dÉstat propi i per la seva impossibilitat per a actuar com a institució política en l´àmbit internacional. <<La nació sense Estat>> es fonamenta en léxistència dúna comunitat dotada dún nucli estable, però dinàmic, que conté un conjunt de factors els quals han generat láparició dúna identitat específica. El nacionalisme de les <<nacions sense Estat>> acostuma a utilitzar dos arguments principals per a legitimar el seu discurs. El primer és un argument polític que és originari del suport que en la Revolució Francesa (1789) i en la guerra de la independència dels Estats Units (1776) van rebre la democràcia i la sobirania popular, enteses com els principis cabdals per a legitimar la construcció de lÉstat modern. El segon argument és cultural i es relaciona estretament amb els principis subscrits pel nacionalisme romàntic. Fa referència al valor de la diversitat cultural i lingüística, juntament amb la rellevància del pluralisme dídentitat, recuperat com a valor en les societats del tombant del segle XX i XXI. Al segle XIX. 11. i. començament del XX, els moviments nacionalistes perseguien la unificació i Guibernau, Montserrat, op. cit, p. 27. Respecte a Flandes, cal destacar léstudi exhaustiu que en Marc Gafarot ha fet sobre aquesta nació sense Estat arribant a la conclusió que és la nació sense Estat que presenta més elements en comú amb Catalunya, essent per a ells la llengua un element cabdal del seu fet diferencial. Entrevista personal 3/6/13. Per a més informació consulteu el seu llibre: Gafarot Marc, La mort de Bèlgica. La gradual emancipació de Flandes. Barcelona:Dèria editors, 2011. Respecte al País Basc, entre dáltres molts estudis, destaca lóbra més recent publicada que és de Batista Antoni, Catalunya i Euskadi. Nació còncava i convexa. Barcelona, ed. Angle, 2011 on fa una comparació entre aquestes dues nacions sense Estat. Per a léstudi dÉscòcia destaca, entre dáltres, lóbra de Solano Xavier, El mirall escocès. Barcelona: ed. Dèria editors, La Magrana, 2007, on fa un estudi comparatiu de Catalunya i Escòcia i presenta la seva visió del cas català comparant-la amb el cas escocès des de la seva perspectiva dánalista polític i assessor del Partit Nacional Escocès. Respecte al Quebec, destaca lóbra, encara que una mica antiga, Generalitat de Catalunya, Catalunya, Quebec. Dues nacions, dos models culturals. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1988. 11 Com diu Joan Ridao a: Ridao Joan. Les contradiccions del catalanisme i altres qüestions del laberint nacional. Barcelona: Lésfera dels llibres, 2005. El segle XIX és testimoni de láparició dúna historiografia liberal romàntica que de seguida es decanta cap a l´historicisme com a reacció en contra de la historiografia sotmesa a la idea il.lustrada que defensa léxistència dún home universal desvinculat dels avatars històrics. En contrast amb aquest racionalisme cosmopolita, el romanticisme hi oposa la nació com un ens intemporal i de vegades mític, recupera línterès per lédat mitjana com a fonament de la nacionalitat contemporània dels Estats-nació en construcció, però també de les minories incloses en el seu si, i, finalment, defensa la fluïdesa essencial de la condició humana malgrat els cànons a l´ús (pàg. 37). A mitjan segle XIX, la historiografia fa un gir que deriva, almenys en part, del mateix èxit de la croada historicista protagonitzada pels intel.lectuals romàntics en favor de la idea de mutabilitat, per bé que, sota la influència del moviment positivista, es retorna al vell ideal díl.lustrar, de descobrir les lleis universals que presidien els canvis. El Positivisme intenta, doncs, assolir el mateix objectiu que ja ha proposat la Il.lustració: construir una explicació dels processos de canvi, a partir del model de les ciències naturals, amb lóbjectiu de superar léstudi històric concret i servir una explicació “racional”. És en aquest context que les idees filosòfiques de Kant, Fichte, Schelling i Hegel aconsegueixen un alt grau de difusió (pàg. 39). 10. 26.