Eduardo Chillida!
Documentació de l’obra!
Títol: Elogi de l’aigua Autor: Eduardo Chillida Cronologia: 1927
Estil: Abstracte
Tipologia: Escultura exempta Materials: Formigó i acer Tema: Al·legòric
Localització: Parc de la Creueta del Coll [Barcelona]
BIOGRAFIA DE L’AUTOR!
Eduardo Chillida és considerat un dels millors escultors contemporanis. Després que una lesió de genoll trunqués una prometedora carrera com a porter de futbol, Chillida va iniciar la seva vocació artística. Els primers passos en el món de l'art els va fer en el terreny de l'arquitectura, disciplina que va abandonar per dedicar-se a l’escultura i el dibuix l’any 1947.
L’artista basc va treballar la seva obra abstracta en diferents materials com ara ferro, fusta, formigó, pedra i alabastre, adaptant-se sempre a les particularitats expressives de cadascun.
La integració harmònica de les seves escultures a l’entorn, tant en el medi natural com en l’entorn urbà, l’ha fet mereixedor del reconeixement artístic internacional. Per això, les seves escultures monumentals es troben actualment instal·lades a moltes ciutats del món.
Descripció formal!
Elogi de l’aigua es compon d’una colossal estructura de formigó que pesa 54 tones, suspesa en l’aire per mitjà d’uns potents cables d’acer. A sota d’ aquesta estructura hi ha un estany artificial amb el qual interaccionen les quatre urpes que formen els apèndixs del cos central i que convergeixen en un mateix punt intern, on es concentra aparentment tota la força expressiva de l’escultura.
Chillida aconsegueix que el material, limitat per la seva intrínseca realitat física, es manifesti en l’espai amb unes formes lliures i espontànies, que tradueixen en termes visuals unes preocupacions metafísiques de l’escultor. Endut per la seva gosadia escultòrica, Chillida aconsegueix que irrompin en l’escena dos nous protagonistes: la gravetat i l’aire. L’artista aconsegueix que una estructura tan pesant sembli lleugera i ingràvida, com si levités en el no-res desafiant totes les lleis de la física.
Pel que fa a l’aire, la seva presència no només es limita a embolcallar l’espai escultòric, sinó que, d’alguna manera, l’artista el converteix en una part intrínseca de l’obra, ja que sembla que l’aire és allò que aquestes grans urpes volen capturar.
Consegüentment, l’escultura presenta també una evident compenetració amb la natura que l’envolta i amb tot allò que conté.
Gràcies a les característiques orogràfiques de l’entorn que acull l’escultura, és possible valorar-ne la bellesa o l’espectacularitat des de punts de vista i nivells diferents.
temàtica!
Suspesa en l’aire, els quatre braços que componen la seva morfologia colossal recorden els dits d’una mà que fa el gest de tancar-se per tal de poder agafar el buit o l’aire que l’envolta.
Una idea de relació entre l’entorn i l’escultura semblant a la que observem també en les tres pinces que configuren l’escultura més coneguda de l’autor, La pinta del vent, i que és, conceptualment, un dels objectius principals de l’obra de Chillida. La relació amb l’entorn reforça el significat de l’obra, alhora que, amb la seva monumentalitat, intensifica el seu valor estètic.
La pinta del vent, 1976
temàtica!
D’altra banda, el reflex de l‘escultura a l’aigua duplica la seva existència, una característica que l’artista mateix ha relacionat amb el famós mite grec de Narcís, que narra Ovidi a Les metamorfosis. Narcís, un jove molt bell, va rebutjar Eco i per això va ser castigat per la deessa Juno a enamorar-se de la seva pròpia imatge reflectida. La impossibilitat d’aconseguir el seu propi amor el féu consumir lànguidament fins a la mort.
Quan als volts dels Jocs Olímpics de Barcelona l’Ajuntament encarrega a Chillida una escultura per a la ciutat, Oriol Bohigas acompanyà a Chillida a recórrer els llocs en procés d’urbanització; va ser a les hores que Chillida descobreix la Creueta del Coll i pensà que aquell era el lloc ideal per crear un vell i ambiciós projecte sobre el mite de Narcís.
El concepte matèria i espai!
temàtica!
La producció de Chillida parteix d’una oposició elemental, d’un cert nombre d’oposicions d’elements: el buit i el ple, compactació i obertura, el silenci i la música, la matèria i l’espai; oposicions de termes complementaris, perquè l’un no pot existir sense l’altre.
En les escultures de Chillida la matèria actua amb plena llibertat i l’artista la respecta en tot moment i realça els seus valors texturals. Amb Chillida la matèria assoleix la seva pròpia expressió. L’artista considerava que cada matèria té una manera d’expressió diferent i s’inclinava per un tipus o un altre segons la idea que volgués reflectir en l’obra. En efecte, cada matèria havia de parlar el seu propi llenguatge; l’artista era només qui l’orienta, qui li dona forma.
Les preocupacions espacials de Chillida són: límits, lloc, ubicació, angle recte i universalitat. El concepte de límit està darrera de tota obra de Chillida. Els límits participen en l’obra de Chillida i en la seva obsessió per conservar íntegra la bellesa natural i l’equilibri del medi ambient.
Funció!
Quan als volts dels Jocs Olímpics de Barcelona l’Ajuntament encarrega a Chillida una escultura per a la ciutat, Oriol Bohigas acompanyà a Chillida a recórrer els llocs en procés d’urbanització;
va ser a les hores que Chillida descobreix la Creueta del Coll i pensà que aquell era el lloc ideal per crear un vell i ambiciós projecte sobre el mite de Narcís.
L’ Elogi de l’aigua manté una estreta relació amb Lugar de encuentro III, una de les primeres escultures de formigó de Chillida (1972). Com la peça del Parc de la Creueta, Lugar de encuentro va ser pensada per anar penjada, en aquella ocasió, sota al pont de la Castellana de Madrid; però l’alcalde d’aleshores no va donar el seu consentiment i l’obra va “exiliar-se” a la façana principal de la Fundació Miró de Barcelona fins a la seva definitiva ubicació, en el lloc pensat originàriament per Chillida, l’any 1978.
“Las obras que uno hace, las que yo hago por lo menos, tienen nexos comunes con sus hermanas, las que se han hecho antes, las que se van hacer después. La obra tiene parentescos lógicos, pero existen de una en una: cada obra es una sola”
Models i influències!
Chillida utilitza en la seva obra els materials i les tècniques pròpies de la seva terra, com la forja i el ferro, ja des de les primeres realitzacions.
Considerat el creador de l’escultura urbana, la profunda relació que Chillida aconsegueix entre l’art i la natura recorda el caràcter màgic i fins i tot ritual dels monuments prehistòrics. Amb això, l’artista basc dóna forma a un concepte contemporani d’escultura en el qual es pot percebre la història de l’home des dels primers moments fins als nostres dies. La Casa Museu Chillida-Leku, a Hernani –tancat l’1 de gener de 2011- confirmava aquesta relació entre monument i natura.
Chillida-Leku
Extret de: TRIADÓ, JR Història de l’Art. Batxillerat. Ed. Vicens Vives, 2009
