Editorial
Ecología y gestión del agua en Catalunya Narcís Prat
Infraestructuras y recursos. ¿Necesitamos el agua del Ródano?
Jesús Carrera
Fiscalidad ambiental y nueva cultura del agua Enric Tello
El municipio y la nueva Ley catalana del agua Carlos Padrós y Lucia Casado
Agricultura de regadío y sostenibilidad Xavier Coll
Entrevista a Marta Lacambra Lluís Reales
Normativa ambiental Ignasi Doñate Actualidad Johanna Cáceres Ecología del ocio Xavier Duran
Sumario
Summary Sumari
Editorial
Ecologia i gestió de l’aigua a Catalunya Narcís Prat
Cada cop hi ha més dèficit hídric: ens cal més aigua, i aigua de bona qualitat. Per- què nosaltres, els humans, en gaudim, cal que els ecosistemes fluvials també pu- guin accedir a l’aigua en la quantitat i qualitat necessàries. Cal, doncs, replantejar la gestió de l’aigua al nostre país, perquè la gestió és la causa de la mancança.
Infraestructures i recursos. Ens cal l’aigua del Roine?
Jesús Carrera
El trasvasament d’aigua des del riu Roine és una solució tècnicament raonable per garantir el subministrament a l’àrea de Barcelona, tot i tenir un cost excessiu.
L’alternativa és l’aplicació d’una política integrada en la gestió dels recursos hí- drics a casa nostra: hi ha voluntat política de fer-ho?
Fiscalitat ambiental i nova cultura de l’aigua Enric Tello
Un conflicte a l’àrea de Barcelona, "la guerra de l’aigua", aporta una base sòlida per a la reflexió sobre la fiscalitat dels recursos hídrics i la necessitat d’un canvi en aquest sentit. En efecte, per superar l’actual "hidroesquizofrènia" que pateix la gestió de l’aigua a casa nostra cal una revolució fiscal verda, fonamentada en la potenciació de la democràcia.
El municipi i la nova Llei de l’aigua Carlos Padrós i Lucia Casado
Dues lleis noves sobre la gestió i tributació de l’aigua a Catalunya perfilen un nou model de gestió basat en el tractament integral d’aquest recurs. D’entre els seus efectes positius destaca l’afavoriment del principi de subsidiarietat amb la creació de les Entitats Locals de l’Aigua, que suposen el retorn de competències als ens locals.
Agricultura de regadiu i sostenibilitat Xavier Coll
L’agricultura de regadiu s’acostuma a presentar com el primer consumidor d’aigua, el més malbaratador i un dels que més contribueix a la degradació del re- curs. Les comunitats de regants són conscients d’això, però també de l’efecte posi- tiu de l’agricultura intensiva en les economies rurals.
Entrevista a Marta Lacambra Lluís Reales
Normativa: La nova ordenació i gestió legal de les aigües a Catalunya Ignasi Doñate
Actualitat: La Cimera del Clima, Programa "Pirineu viu"
Ecologia de l’oci
• Informe sobre el desenvolupament humà 1999
• L’estat del món 1999
• El sistema català de reproducció
• Medio ambiente y desarrollo sotenible
• Vegetació i zones bioclimàtiques del món
• Informe sobre la informació ambiental
• Medi ambient. Anuari d’entitats catalanes 1998
• La sostenibilitat, o el futur possible
• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •
3
4
78
79
83
88
96
100
108
109 102
104
Editorial
Ecology and water management in Catalonia Narcís Prat
Infrastructures and resources. Do we need water from the Rhone?
Jesús Carrera
The environmental taxation system and the new water culture
Enric Tello
Municipalities and the new Water Act Carlos Padrós & Lucia Casado
Irrigation agriculture and sustainability Xavier Coll
Interview with Marta Lacambra Lluís Reales
Environmental legislation Ignasi Doñate
News Johanna Cáceres Ecology of Leisure Xavier Duran 112
113
117
122
129
133
141
142 135
137 16
26
40
48
54
60
70 67
3
Cap a un nou model de gestió de l’aigua
Fa uns mesos, tot just abans de finalitzar l’anterior legislatura, el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la Llei d’Ordenació, Gestió i Tributació de l’Aigua. La dinàmica europea i també es- panyola van contribuir a assolir el consens del conjunt dels agents socials implicats en la gestió dels recursos hídrics al nostre país.
Era un acord molt necessari i urgent tot considerant el seguit de fracassos anteriors.
La nova Llei és un bon punt de partida per fer un salt qualitatiu en- davant i implantar un model sostenible de gestió de l’aigua a Catalunya. La política inversora que només prioritza col·lectors, depuradores i abastaments ha esdevingut obsoleta. Era necessà- ria però ara cal anar cap a un model que abordi la gestió de l’aigua d’una manera integrada, que mantingui i millori l’estat ecolò- gic dels ecosistemes aquàtics i que garanteixi l’accés al recurs però a partir d’un ús racional i sostenible de l’aigua. Aquest és l’esperit de la nova Llei i la tasca que l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) ha de desenvolupar.
L’ACA té una tasca complexa i difícil. Deixant de banda el canvi climàtic i com aquest afectarà les zones mediterrànies, aquesta no- va entitat ha de ser capaç d’implantar, com afirma Narcís Prat en el seu article, un model de gestió de l’aigua a Catalunya on els aspectes de conservació i regeneració dels ecosistemes siguin tan importants com els econòmics o la captació del recurs. El ca- tedràtic d’Ecologia de la Universitat de Barcelona repassa els da- rrers anys de la gestió dels recursos hídrics al nostre país –fona- mentada en una estratègia de l’oferta– i proposa una gestió alternativa fidel als criteris de sostenibilitat.
Per la seva banda, Jesús Carrera, de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria de Camins, Canals i Ports de la Universitat Politèc- nica de Catalunya (UPC), aborda la polèmica qüestió del trans- vassament del Roine. Carrera, a partir d’una anàlisi detallada de la demanda –centrat en Barcelona i la seva àrea–, els recursos i la qualitat argumenta a favor i en contra pel que fa al transvassa- ment d’aigua del Roine. Ens deixa ple d’interrogants.
La següent aportació se centra en la fiscalitat ambiental. El pro- fessor de la UB, Enric Tello, explica perquè va esclatar la guerra de l’aigua i descriu el nou escenari fiscal que impulsa la nova Llei i que ha permès precisament posar fi al conflicte. Els aspectes le- gals i concretament el paper central dels municipis en el nou model organitzatiu són tractats per Lucia Casado i Carles Padrós, ambdós professors de Dret Administratiu de la Universitat Au- tonòma de Barcelona.
En aquest número dedicat a l’aigua no podia faltar la veu de la pagesia. El president de la Junta de Govern dels Canals d’Urgell, Xavier Coll, recorda que l’agricultura ha estat el gran motor de desenvolupament de les terres de Ponent. En aquest sentit, dis- posar dels recursos hídrics necessaris permetrà consolidar aquest desenvolupament el qual , segons afirma Coll, ha d’incorporar me- sures de modernització i major eficiència en l’ús dels recursos.
La nova directora de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), Marta Lacambra, és la protagonista de l’entrevista. I no és cap casualitat atès que Lacambra ha estat una persona clau en la recerca del consens i el procés d’elaboració de la Llei. Finalment, el número 25 de la revista "Medi Ambient. Tecnologia i Cultura" es comple- ta amb l’habitual i sàvia anàlisi jurídica de l’advocat ambientalista Ignasi Doñate
•
Lluís Reales
Director de Medi Ambient. Tecnologia i cultura
Tradicionalment, la gestió de l’aigua ha anat dirigida a cobrir un dèficit sempre creixent amb noves ofertes d’aigua. Cal substituir aquest model per un basat en l’ús racional i sostenible del recurs i en la protecció del medi, tal com preveuen les noves lleis en aquest àmbit. En efecte, la gestió hídrica del futur més immediat rau en satisfer alhora els usos humans i les necessitats ambientals. Per tenir èxit en aquesta tasca, cal examinar per què la gestió del passat ha resultat insatisfactòria i quina és la millor estratègia de gestió per a un país petit, mediterrani i molt actiu com és el nostre.
Ecologia i gestió de l’aigua a Catalunya
Narcís Prat
Departament d’Ecologia, Universitat de Barcelona
A les portes del tercer mil·lenni, la gestió de l’aigua a Catalunya i Europa es troba en un moment decisiu que es reflexa en propers canvis importants en l’ordenament jurídic. A Catalunya amb una llei que tot just s’acaba d’aprovar (la Llei d’ordenació, gestió i tributació de l’aigua), a Espanya amb la reforma de la Llei d’aigües i, final- ment, a Europa en la propera aprovació de la Directiva Marc de l’aigua. A totes tres lleis surten les mateixes paraules clau, «ús racio- nal i sostenible de l’aigua»; «preservació, protecció i millora del medi» o «manteni- ment o millora de l’estat ecològic». L’objectiu de la gestió per al proper mil·lenni se centra tant en garantir el recurs com en fer-ho mantenint o millorant l’estat ecològic dels ecosistemes aquàtics.
La gestió de l’aigua a Catalunya:
noves perspectives, vells problemes Fins ben endinsat el segle XX l’únic objec- tiu de la gestió de l’aigua a Catalunya i Espanya va ésser garantir la disponibilitat del recurs fos com fos, anant-lo a buscar on calgués (estratègia de l’oferta), desprès s’hi afegí la preocupació per la qualitat de l’aigua com a beguda (recurs en condicions) mentre que els problemes ambientals lligats a la sobreexplotació dels recursos i la degra- dació dels ecosistemes aquàtics han començat a preocupar-nos ara fa ben poc quan el sanejament mitjançant depurado- res no s’ha vist com un fre al creixement sinó com una necessitat. Per al proper mil·lenni la gestió de l’aigua sembla que tindrà com a eix central la preservació del medi sense oblidar el dret de totes les perso- nes a tenir una garantia de quantitat i quali- tat en l’abastament d’aigua.
Ens podríem preguntat si a Catalunya, un país mediterrani amb pluges escadusse- res i irregulars, és possible establir una polí- tica de gestió de l’aigua que tingui el medi com a preocupació fonamental. Podem realment garantir bons nivells d’abastament de qualitat i alhora tenir uns rius amb bon estat ecològic?
Catalunya és un país amb molta activitat industrial i amb un ús de l’aigua intens quan els recursos són limitats i hi ha una forta competència pels recursos, ja sigui entre els diferents usuaris com entre aquests i el medi. Com a conseqüència els ecosis- temes naturals han patit una degradació important tant per la sobreexplotació dels recursos com pels usos que se’n fan de l’aigua amb la contaminació associada. Per això, i tot l’esforç fet per sanejar les aigües, tenim molt problemes en la restauració de l’estat ecològic dels nostres ecosistemes aquàtics fins al moment.
D’altra banda Catalunya és un país molt extens i la problemàtica de l’aigua no és la mateixa a les zones d’agricultura de rega- diu que a les zones urbanes i industrials. En conjunt a Catalunya, segons els plans hidrològics de les conques internes i de l’Ebre, la demanda urbana i industrial és una tercera part de l’agrícola (1.039 hm3/any comparat amb 2.522 hm3/any) però aquests valors són molt diferents si comparem la conca del Segre amb una demanda agrícola de 846 hm3/any i la domèstica i industrial de només 41 hm3amb el Baix Llobregat, on aquestes proporcions s’inverteixen (50 hm3/any agrícoles i 527 hm3/any domèstics i industrials). La diferent distribució de recur- sos i demandes ja ha generat varis trans- vasaments, com el del Ter a la regió de Barce- lona o la de l’Ebre al Camp de Tarragona.
Fins ara la gestió de l’aigua ha anat dirigida a cobrir un dèficit sempre creixent amb noves ofertes d’aigua. Aquest model no pot continuar sent el mateix en el futur. Caldrà substituir-lo per un model diferent d’acord amb el que preveuen les normes esmen- tades a l’inici d’aquest treball. Si el futur que ens arriba és la gestió per satisfer alhora els usos i les necessitats ambientals, cal que examinem per què el passat ha resultat insa- tisfactori i quina és la millor estratègia de gestió per a un país petit, mediterrani i molt actiu.
Lliçons del passat proper: el Pla de sanejament de Catalunya
Un esforç important
Catalunya s’ha destacat pel seu impuls en implementar un Pla de sanejament dirigit a complir la directiva europea sobre depu- ració de les aigües que preveia que el sane- jament de les ciutats amb més de 2.000 habi- tants fos realitzat abans de l’any 2000. Aquest esforç s’ha posat com a exemple per a molts països mediterranis i s’ha realitzat mitjançant l’impuls d’una entitat creada només per a això: la Junta de Sanejament adscrita al Departament de Medi Ambient de la Gene- ralitat de Catalunya. Aquesta entitat ha editat recentment un balanç de la seva acció de sanejament des de l’any 1992 a l’any 1998.
Els números són prou importants. De 90 depuradores en servei i 53 en construcció s’ha passat a 210 funcionant i 48 en cons- trucció a més de 39 previstes, fins arribar a les 297 grans depuradores que estaran en funcionament el 2001. Pels pobles amb menys de 2.000 habitants equivalents (encara pendents de sanejament) es preveuen cons- truir fins a 1.700 sistemes de tractament d’aigües residuals entre el 2001 i el 2005 i així completar el Pla de sanejament de Cata- lunya. També se’ns informa en l'opuscle del Programa de tractament de fangs, encara avui en dia enviat principalment a aboca- dors o al mar (més de 125.000 t/any), però que es preveu compostar o assecar tèrmi- cament abans del 2001, instal·lant siste- mes de cogeneració a les grans depura- dores (fins a una potència de 80 MW).
També en el treball esmentat hi ha una infor- mació dels resultats del Programa de sane- jament d’aigües industrials, on s’ha reduït la càrrega contaminant que cal tractar des de 82.564 t de DQO/any fins a 44.875, essent la reducció més important aquella que s'abocava a la llera pública (de 63.141 a 18.421 t/any). Per això s’han fet a les indús- tries catalanes 436 PDG (Programes de descontaminació gradual), i s’han donat 516 subvencions a empreses per adequar els seus sistemes de sanejament o pretrac- trament. Finalment se’ns informa que l’any passat es van fer 8.466 inspeccions a empre- ses.
Els resultats: millors i pitjors El resultat d’aquest esforç s’ha avaluat per part de la Junta de Sanejament mitjançant l’índex ISQUA, un índex de qualitat de l’aigua que varia entre 0 i 100 i que utilitza 5 paràmetres fisicoquímics, la temperatura, la DQO, les matèries en suspensió, l’oxigen dissolt i la conductivitat. De l’any 1992 a l’any 1998 s’ha passat de 55 a 143 punts de control. Segons aquest índex fisicoquí- mic la qualitat de les aigües dels rius cata- lans ha millorat molt. Si ens fixem en els rius Foix, Tordera, Besòs i Llobregat (que tradicionalment han estat els més conta- minats de Catalunya) la recuperació, segons aquest índex, és espectacular com es pot veure a la Taula 1 on hem agrupat en 5 cate- gories els punts mostrejats en aquells dos anys, tot i que el nombre de punts mostre- jats el 1992 era molt baix. Partint d’aquesta taula hom podria mostrar-se molt satisfet del resultat de la política de sanejament i pensar que els nostres rius estat nets i plens de vida.
Per tal de corroborar aquesta visió de la recu- peració dels rius Tordera, Besòs, Llobregat i Foix, hem comparat les dades de l’ISQUA amb les de la qualitat biològica dels matei- xos rius extretes de l’estudi que realitza l’equip ECOBILL de la Universitat de Barcelona per encàrrec de l’Àrea del Medi Ambient de la Diputació de Barcelona sobre la seva quali- tat ecològica. En aquest estudi s’utilitza un índex biològic, l’índex FBILL, que usa els organismes macroinvertebrats (o sigui insec- tes, cargols etc., de mida superior a 250 micres) com a indicadors de la qualitat de l’aigua. EL seu valor fluctua entre 0 (qualitat pèssima) i 10 (excel·lent). A la Figura 1 s’indica en un mapa la qualitat biològica dels quatre rius en tots els punts mostrejats l’estiu del 1998.
Com es pot veure a la Taula 1 i a la Figura 1 encara queden força punts de qualitat biològica pèssima als nostres rius (valors inferiors termèdia (FBILL entre 54-5) o sigui que de rius contaminats n’hi ha un 18%, mentre que de llocs on la comunitat biològ ica no es diferencia massa de la natural n’hi ha només un 37% (mentre l’ISQUA apuja aquest valor fins a un 52%). Tanmateix els punts que ea FBILL 4), fins a un 15%
dels punts estudiats, especialment a la part més baixa dels rius i molts estan al Besòs, mentre que segons l’ISQUA només un 5%
dels punts es trobarien en aquesta situació.
De la categoria intermèdia (FBILL entre 54- 5) o sigui que de rius contaminats n’hi ha un 18%, mentre que de llocs on la comu- nitat biològica no es diferencia massa de la natural n’hi ha només un 37% (mentre l’ISQUA apuja aquest valor fins a un 52%).
Tanmateix els punts que es troben a la cate- goria de FBILL 6-7 no vol dir que estiguin en bones condicions, molt d'ells tenen un grau
6
• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •
8
important d'alteració (sobretot eutròfia).
Els valors de l’índex fisicoquímic no infor- men adequadament de la qualitat ecolò- gica de l’aigua dels rius i la relitat és que el Pla de sanejament pot haver millorat la qualitat fisicoquímica dels rius catalans, però no ha assolit el mateix grau de rege- neració de la seva qualitat biològica.
Les raons de la diferència
L’objectiu de l’actual Pla de sanejament ha esta complir la directiva sobre depura- ció d’aigües que fixa només dos paràme- tres de mesura de l’eficàcia del sanejament, la DBO i els sòlids en suspensió, que han de ser inferiors a 25 ppm a la sortida de depuradora. El Pla per complir aquesta directiva ha consistit en construir ràpida- ment infraestructures (col·lectors, depu- radores), prevaler la rapidesa i obviar el fet que el medi receptor són rius mediterra- nis amb cabals molt baixos o nuls, de vega- des. Les diferències es deuen també que l’índex químic emprat per mesurar l’eficàcia del Pla (ISQUA) no és una bona mesura de la qualitat de l’aigua dels ecosistemes fluvials, la qual s'ha de mesurar amb indi- cadors biològics com es reconeix a la Proposta de la Directiva marc sobre les aigües.
Tot i que cal reconèixer l'esforç impor- tant realitzat en els darrers anys i una millora en les condicions biològiques d’alguns rius gràcies al sanejament, (l’any 1992 el nombre de punts inclosos en la categoria de conta- minats, o sigui índex biològic 5 o inferior en els quatre rius estudiats era de fins a un 50%), la situació no es pot considerar satisfactòria, sobretot si es té en compte la milionària inversió que s’ha fet (fins a 400.00 milions per any).
El fet que els rius mediterranis, com el Besòs o el Foix, no hagin recuperat la qualitat de les aigües es deu a diversos factors però dos són molt importants:
• La falta de dilució del cabal abocat per les depuradores.
• Les elevades concentracions d’amoni que aquestes (fins i tot les biològiques) aboquen als rius.
El disseny del Pla de sanejament de Cata- lunya va oblidar que l’amoni amb pH elevats es transforma en amoníac el qual és enor- mement tòxic en concentracions molt baixes i això significa que els peixos i la majoria de macroinvertebrats es poden morir en valors tan baixos d’amoni, com d’1 ppm, mentre algunes depuradores aboquen al medi valors tan alts com 20 o 30 ppm. Per això no s’ha recuperat la fauna piscícola i invertebrada de la majoria dels trams baixos del Besòs, Congost, Tenes, Ripoll o de la riera de Rubí o la del Gurri aigües avall de la depuradora de Vic.
El paper clau de l’amoni es pot veure a tots els trams de riu posteriors a les grans depu- radores biològiques que s’han construït els darrers anys a les parts baixes del Besòs, el Foix i el Llobregat. A la Taula 2 es presenta la llista de les deu primeres depuradores en cost d’explotació (segons l’avanç del pressupost del 1999 de la JS) i es compu- ten els seus efectes al medi. Totes les depu- radores citades són actualment biològiques, excepte la de Sant Adrià del Besòs que és fisicoquímica.
En aquestes grans depuradores hi ha proble- mes de funcionament per la barreja d’aigües industrials i domèstiques que dificulta el sane- jament (és fàcil fer funcionar la depuradora de Ribes de Freser, per exemple, però més complicat la d’Igualada). El problema de fons, però, és de disseny (no s’ha pensat en els nivells d’amoni de sortida com un problema) i que no s’han tingut en compte que el medi
receptor moltes vegades és un riu sec o sense capacitat de dilució, cosa que impossibilita la regeneració de l’ecosistema aquàtic. Es pot dir que molts rius catalans neixen avui a les depuradores (el Congost a la depuradora de Centelles i després a la de Granollers, el Ripoll a la de Sant Llorenç Savall i de nou a la de Castellar del Vallés, la riera de Caldes a la depuradora de Caldes de Montbui, el Foix a la depuradora de Vilafranca del Penedès, la riera de Rubí a la depuradora de Terrassa, etc.).
Les grans depuradores biològiques cata- lanes deixen l’aigua amb una DBO i DQO i un contingut d’amoni amb valors entre 5 i 10 vegades superiors als que es troben en qualsevol riu (que no haurien de supe- rar els 5, 10 i 0,5 ppm respectivament dels tres paràmetres esmentats). Per tant es requeriria un cabal en el riu que perme- tés la seva dilució i autodepuració. Aquest no és el cas dels rius mediterranis, sempre de cabal migrat i per això el model de Pla de sanejament actual no garanteix la recu- peració dels nostres rius, tot i les millores que hi ha hagut en alguns d’ells. En resum, el balanç del sanejament de Catalunya no és tan optimista ni tan satisfactori com pugui semblar en l’opuscle que la Junta ha editat.
Les millores en alguns rius no poden amagar una decepció important pel que fa a la recu- peració de la vida als rius (molts polítics i gestors no han pogut complir la seva promesa de banyar-se a sota de les depu- radores que han inaugurat).
• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •
L’estat ecològic, molt més que la qualitat de l’aigua
Els rius com a ecosistemes aquàtics són molt més que la vida a l’aigua, ja que les de la seva ribera són tant o més importants que les comunitats aquàtiques. La ribera és la franja inundable prop del riu que va des del canal d’aigües baixes fins a la zona on arriben les inundacions més importants i per això la vegetació és especial, lligada a la presència de l’aigua a la qual els arbres poden acce- dir mitjançant les seves arrels. El sistema de ribera és un veritable cau de biodiversi- tat i un element clau com a corredor biolò- gic de contacte entre els diferents ecosiste- mes de Catalunya. Aquestes són un veritable corredor biològic que garanteixen que els espais protegits a Catalunya no esdevinguin illes enmig d’un sistema urbà o semiurbà.
Per això, la qualificació de la ribera té una rellevància molt gran en el càlcul de l’estat ecològic dels rius. Per als rius mediterranis, hem dissenyat un índex que qualifica l’ecosistema de ribera amb valors entre 0 i 100 (índex QBR). A aquesta puntuació s’hi arriba considerant quatre característiques del sistema de ribera (cada una d’elles valo- rada en 25 punts). Les característiques que cal mesurar són:
• La cobertura de la vegetació. Una bona cobertura significarà que no existeixen alteracions que impedeixen de forma continuada el creixement de la comu- nitat vegetal.
• L’estructura. Es tracta d’avaluar la comple- xitat estructural de la vegetació i es pot dir que és una avaluació indirecta de la biodiversitat del sistema.
• La potencialitat del sistema per tenir una varietat important d’arbres de ribera, una mesura de la complexitat del sistema que cal ponderar per cada tipus geomor- fològics diferents de riu. Inclou una mesura de naturalitat segons les espècies trobades siguin autòctones o introduïdes.
• L’alteració del canal fluvial de forma permanent per l’home, valorant la presèn- cia d’infraestructures en el tram estudiat.
La manera de calcular aquest índex i la seva aplicació al Llobregat, Foix, Tordera i Besòs
es pot trobar de forma detallada a altres publicacions (veure bibliografia). Segons el valor de l’índex tenim cinc rangs de quali- tat que són:
• Bosc de ribera sense alteracions, quali- tat molt bona, estat natural: valors > 95
• Inici d’alteració, qualitat bona: 75-90
• Alteració important, qualitat regular: 55-70
• Forta degradació, qualitat dolenta: 30-50
• Degradació extrema, qualitat pèssima:
valors <35
Emprant les dades dels estudis realitzats pel Departament d’Ecologia per a l’Àrea de Medi Ambient de la Diputació de Barcelona, es pot fer una avaluació de la situació de les riberes als quatre rius esmentats. Com es pot veure a la Taula 3 la situació dels boscos de ribera als rius estudiats és en general dolenta ja que gairebé un 60% dels llocs visi- tats tenen un valor del QBR molt dolent o pèssim i només un 7% es poden qualifi- car com en estat natural. A la Figura 2 es presenta un mapa amb el valor del QBR en els mateixos punts en què es va estudiar la qualitat biològica. Com es veu les parts baixes estan en una situació pèssima pel que fa el bosc de ribera (alta volta colors taronges o vermells), però també en algu- nes parts altes els valors són relativament baixos. La degradació de les riberes es deu a diferents causes: la urbanització dels marges, l’extracció d’àrids, la ramaderia intensiva prop del riu o l’excessiva freqüen- tació. Fins i tot de vegades la Junta de Sane- jament ha construït els col·lectors pel mig del riu destruint l’ecosistema de ribera.
D’altres vegades la pròpia administració (i especialment la Junta d’Aigües) s’encarrega d’impossibilitar la regeneració de les ribe- res amb les seves actuacions de canalitza- ció o de neteja de rius per evitar els proble- mes de les inundacions ja que es considera que els arbres poden obstruir els ponts i per això el millor és tallar els arbres (en canvi no s’ha considerat que la culpa la poden tenir els ponts que no estan ben fets). La conservació dels rius com a ecosistemes requereix que el sistema de ribera tingui un bon estat de salut, i per tant s’han de tenir en compte quan s’ha de definir l’estat ecològic dels rius.
L’estat ecològic dels rius mediterranis
La mesura de l’estat ecològic dels rius requereix un índex integrador que ens defineixi la qualitat ecològica global de l’ecosistema aquàtic. El concepte d’estat ecològic s’origina a la Proposta de direc- tiva marc sobre les aigües de la Comis- sió de la Unió Europea de 1997 (COM(97) 49 final. 1997) i és un concepte adminis- tratiu que recull altres idees anteriors pròpies de la literatura científica, com els de salut de l’ecosistema (Munawar) o la integritat ecològica (Karr), per exem- ple. Com hem dit repetidament determi- nar l’estat ecològic és un dels elements claus de la Proposta de directiva de 1997 i per tant és la perspectiva clau per a la gestió de l’aigua per a l’inici del proper segle. La definició de l’estat ecològic es pot llegir al preàmbul de la pròpia Llei d’ordenació, gestió i tributació de l’aigua i també a la Reforma de la Ley de aguas.
Diu la Llei:
«5) Estat ecològic: una expressió de la quali- tat de l’estructura i el funcionament dels ecosistemes aquàtics associats a les aigües superficials. Té en compte la naturalesa fisi- coquímica de l’aigua i els sediments, les característiques del flux de l’aigua i l’estructura física de la massa d’aigua, però se centra en la condició dels elements biolò- gics de l’ecosistema.»
Aquesta és la primera vegada que de forma clara queda reflectida en una llei la importàn- cia dels seus components biològics per esta- blir quina és la qualitat del sistema. En el
• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •
futur caldrà, doncs, analitzar la qualitat global del sistema aquàtic, o sigui, deter- minar el seu estat ecològic. Els esforços realitzats per a la millora de la qualitat dels ecosistemes (com el sanejament o les actuacions de restauració de les lleres) o les accions en sentit contrari (sanejament incomplet, canalitzacions, extraccions d’àrids, etc.) es valoraran atenent sobre- tot a la comunitat d’organismes aquàtics, incloent la situació de les riberes.
És evident que la valoració de l’estat ecolò- gic serà relativament complex i seran neces- saris equips de gent de diverses disciplines per fer-ho. S’han d’estudiar totes les comu- nitats aquàtiques (plantes, invertebrats, peixos, altres vertebrats), les riberes (vege- tació, estructura) identificar els paràmetres fisicoquímics claus i, fins i tot la, geomor- fologia del riu. La mateixa Proposta de direc- tiva europea no ha desenvolupat encara la manera de fer-ho i sembla que deixarà que cada país ho faci seguint un sistema propi però que es pugui comparar amb el dels altres.
Una primera aproximació al problema es pot fer utilitzant un índex de caracteritza- ció ràpida que tingui en compte les dife- rents parts de l’ecosistema. Això és el que hem fet el grup de recerca ECOBILL de la Universitat de Barcelona en col·laboració amb l’Àrea de Medi Ambient de la Dipu- tació de Barcelona, del Consorci de la Conca del Besòs, del laboratori de Sant Joan Despí d’SGABSA, de la Mancomunitat de Muni- cipis del Penedès-Garraf i de la Fundació Rectoria Vella de Sant Celoni. Hem elabo- rat un índex de qualitat integrada de la quali- tat de l’ecosistema fluvial que pertany a la família dels índexs d'avaluació ràpida de la qualitat de l'aigua, ja que fa una valo- ració de l’estat ecològic del sistema de forma ràpida i simple utilitzant dos atributs de la zona mostrejada:
• L’índex de qualitat biològica FBILL basat en els macroinvertebrats.
• L'índex QBR que valora l’estat de conser- vació de les riberes.
La metodologia és molt senzilla: una vegada calculat l'índex biològic FBILL i el QBR, l'estat ecològic s'obté amb el valor dels dos
índexs, tal com apareix a la Taula 4. Amb aquesta taula podem establir cinc nivells d’estat ecològic del riu d’acord amb la situa- ció conjunta de la qualitat biològica de les aigües i de les característiques de la ribera.
En el cas dels rius Tordera, Besòs, Llobre- gat i Foix, les dades globals del seu estat ecològic el 1998 es poden trobar a la Taula 5. Com es pot veure dels 81 punts valo- rats en els quatre rius, 42 (més de la meitat) es troben en un estat ecològic dolent o pèssim i només 13 es poden considerar en estat natural. Aquests corresponen sobre- tot a les capçaleres del Llobregat i el Foix i als punts del Besòs i el Tordera que es troben dins el Parc Natural del Montseny.
Els que estan en situació més crítica són els corresponents a les parts baixes de tots
els rius, tant per la degradació de les ribe- res com per la situació de la qualitat de l’aigua, encara no depurada correctament o afectats per derivacions de cabals o per falta de dilució.
A la Figura 3 hem fet un resum de l’estat ecològic dels quatre rius, d’acord amb les dades recollides fins ara on hem conside- rat a més de les característiques biològiques de l’aigua i la ribera, alguns paràmetres fisi- coquímics (com l’amoni o els nutrients). Hem establert unes àrees que mostren les zones amb estat pèssim (gris fosc), molt dolent (gris), dolent (gris clar), regular (blau cel) i bo (blau fosc) i que reflexa la situació en què es troben els quatre rius esmentats, que són els que presenten una problemàtica més important de contaminació. Els rius medi- terranis de poc cabal amb molta pressió
• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •
humana i sense ser valorats com a ecosis- temes són molts difícils de recuperar, fins ara no ho hem aconseguit, però cal insistir per arribar a una situació en la qual podrem afirmar que tenim rius vius.
Hem de recordar que en aquesta avalua- ció encara no s’han inclòs altres caracte- rístiques dels rius que s’hauran de mesu- rar en el futur, com ara la població de peixos i la presència d’espècies introduïdes als rius com els crancs americans, cosa que podria fer que alguns punts de qualitat bona o regu- lar encara empitjoressin la seva situació.
L’aigua com a recurs, gestió de l’oferta o estratègia ecosistèmica?
L’estat ecològic deficient de la majoria dels rius mediterranis s’explica per molts motius, però un motiu clau és la forta explotació dels recursos que s’utilitzen per abastar la pobla- ció, per regar o per produir energia elèctrica (és especialment important l’efecte de les minicentrals). Com a conseqüència alguns rius baixen totalment secs o tenen cabals molt migrats. La major part del problema es deu al fort consum d’aigua que tenen les poblacions costaneres i industrials de Catalunya i sobretot a la gran concentra- ció de la població i l’activitat industrial a la regió de Barcelona. Els transvasaments fets fins ara (del Ter, de l’Ebre) ho han estat per satisfer la set de les ciutats i les indús- tries i els que es planegen per al futur també van dirigits a apaivagar els dèficits que s’estimen que es produiran en el futur. Si els rius es queden secs o amb cabals migrats per la captació excessiva d’aigua, el seu estat ecològic serà molt dolent per causa que el riu ha deixat de ser-ho (en el moment que s’ha assecat) o que no pot digerir la conta- minació que se li aboca. Realment fa falta tanta aigua que és impossible millorar la salut dels nostres ecosistemes sense un nou trans- vasament d’aigua a la regió de Barcelona?
Les previsions de futur seguint l’estratègia de l’oferta
L’aigua que proveeix la regió de Barcelona prové de tres fonts diferents, d’una banda aigües subterrànies dels pous, munici-
pals o de les companyies d’aigua, d’altra les aigües superficials captades al riu Llobre- gat i finalment les aigües del Ter. Tot el sistema està connectat per una xarxa regio- nal extensa que abasta fins a 4 milions i mig d’habitants i pot obtenir uns recur- sos mitjans anuals de prop de 499 hm3dels quals 173 hm3provenen de fonts subterrà- nies, 100 hm3del riu Llobregat captades a Sant Joan Despí (Agbar) i la resta de la xarxa ATLL (del Llobregat a Abrera i del Ter provinents de El Pasteral i potabilit- zades a Cardedeu). Actualment a la regió de Barcelona augmenta el consum a la corona exterior metropolitana (increments de fins al 29% al Maresme els anys 1992- 1995), mentre que disminueix a l’àrea central (disminucions de fins el 13,73% a l’àmbit de l’entitat metropolitana entre 1991 i 1996).
Què s’esdevindrà en el futur? Com que per llei l’abastament de la regió de Barcelona recau fins ara en ATLL (Aigües Ter-Llobre- gat, una empresa pública), aquesta ha fet una previsió de futur per a l’any 2025 basada en les següents premisses:
• Increment de la població en mig milió de persones.
• Increment del consum per càpita.
• Ja no és possible fer més estalvis.
• L’aigua del Llobregat és de mala quali- tat i s’ha de disminuir el seu consum per a la població.
• Hi ha sobreexplotació dels recursos subte- rranis i per tant s’ha de disminuir el consum d’aigua de pous.
• Cal augmentar el cabal ecològic del Ter i del Llobregat fins al mar.
Així s’arriba a la conclusió que cal portar recursos addicionals com es dedueix del balanç de la Taula 5 elaborada a partir dels estudis d’ATLL publicats el 1999. En aquesta taula es descriuen tres escenaris, el primer (2025a) suposa reduir la sobreexplotació dels aqüífers mantenint la potabilització de l’aigua a Sant Joan Despí i augmentant el consum per al creixement de la població.
En el segon (2025b), es manté l’escenari de creixement i els supòsits anteriors i a més s’elimina la potabilització de Sant Joan Despí per la manca de qualitat de l’aigua. Final-
ment en el tercer escenari (2025c) es programa una contenció del consum però es disminueix l’explotació dels pous i s’elimina la captació a Sant Joan Despí per la manca de qualitat. En tots els casos es conclou que fa falta més aigua i calen recursos addicionals o sigui que ens cal un nou transvasament. Aquests valors han estat els que s’han utilitzat per demanar el trans- vasament de les aigües del Roine a Cata- lunya d’entre 10 i 15 m3/seg.
El control de la demanda i possibilitats d’una gestió alternativa
Els arguments de demanda creixent per la necessitat de no sobreexplotar els pous, millora de la qualitat, garantia d’abastament o assegurar uns cabals ambientals semblen molt raonables i podríem pensar que un nou transvasament és imprescindible. Però trobem a faltar en aquestes xifres algunes consideracions que podrien moderar el consum i no queda clar si es pot estalviar aigua o és possible la reutilització de les aigües depurades per a usos municipals o industrials. Hem fet un càlcul alternatiu de la despesa d’aigua a la regió de Barce- lona emprant una estratègia de sostenibi- litat o gestió ecosistèmica (Taula 6). Aquesta es basa en:
• Explotació sostenible dels recursos subterranis, acceptant com diu ATLL una disminució de l’explotació des de 173 a 92 hm3/any, tot i que s’hauria d’estudiar millor aquesta xifra que està basada en una enquesta realitzada a les companyies d’aigua.
• Estalvi industrial. Segons l’estudi enca- rregat per ATLL hi ha una possibilitat d’estalvi addicional a la indústria que s’ha avaluat com a màxim en 20 hm3/any. Acceptem aquest valor com un mínim que descomp- tem de la despesa industrial actual (de 156 a 136 hm3/any).
• Estalvi domèstic. En aquest sentit, amb unes dades d'un estudi de Madrid, ATLL l’avalua en 62 hm3/any, però considera que és molt complicat assolir-ho i no ho té en compte en el seu balanç final. Pel que fa a les pèrdues, es calcula que avui la xarxa té
14
només un 10% de pèrdues reals pel que es considera inviable econòmicament fer estal- vis addicionals. Com que en l’estratègia ecosistèmica fixem un valor de 150 l/persona/dia, l’estalvi i la disminució de pèrdues ja queden inclosos en aquest valor i per això no els considerem de forma indi- vidualitzada a la Taula 6.
• Qualitat. Eliminar la potabilitzadora del Baix Llobregat per la salinitat elevada de l’aigua no és una mesura sostenible (s’han de consumir els recursos de la pròpia conca).
Amb accions no massa cares es podria reduir i disminuir la salinitat a menys de la meitat (control de les aportacions a la riera del Fusteret a Súria i altres aportacions dels runams de Sallent) com ja ha estat propo- sat per la pròpia Agbar. Mantenim els 100 hm3/any com a recurs que s’ha d’utilitzar en el nostre balanç alternatiu de la Taula 6.
• Cabals ecològics. La problemàtica dels cabals ecològics és complexa i en els rius Llobregat i Ter no es pot separar de la presència de minicentrals que deriven els cabals. Els 3 m3/seg actualment previstos a la pròpia legislació que haurien de circu- lar pel baix Ter farien que el riu tingués una qualitat ecològica acceptable si no hi haguessin les minicentrals que deriven l’aigua. Aquest problema s’ha de solucio- nar regulant les extraccions de les mini- centrals i fixant un cabal de compensació al riu per a cada tram. En el cas del Llobre- gat, a més, es podria usar l’aigua de la depu- radora del Prat com a cabal ecològic pel seu darrer tram, remuntant-la fins a Sant Boi. No considerarem, doncs, recursos addi- cionals necessaris per al cabal ecològic dels dos rius en el nostre balanç de la Taula 6.
• Augment del consum per a la pobla- ció. Si suposem un increment de població de mig milió de persones i que cada habi- tant tingui una despesa domèstica de 261 litres cada dia, la quantitat d’aigua necessà- ria seria de 636 hm3/any (Taules 5 i 6). Però amb una estima més real del creixement poblacional (per exemple, 4,6 milions) i un consum responsable de 150 l/persona/dia la demanda urbana es redueix a 252 hm3/any, una diferència considerable.
• Reutilització. ATLL l’avalua com a màxim 34 hm3/any, mentre la Junta de Sanejament en la seva memòria de 1997 ja tenia una reutilització planificada de fins a 283 hm3/any. Si el 15% de despesa d’aigua que s’utilitza per a serveis municipals fos d’aigua regenerada això permetria estalviar fins a 37 hm3/any. Usarem aquesta xifra en els nostres càlculs com a mínim possible.
Amb tots aquests càlculs alternatius fets a la Taula 6, on es compara la situació actual real derivada de l’estudi d’ATLL, la situació prevista per ATLL el 2025 en el cas de satis- facció màxima de la demanda (o sigui molta oferta) i l’estratègia ecosistèmica, derivada de les consideracions fetes en els apartats anteriors es pot concloure que no calen més recursos addicionals si es canvia l’estratègia de gestió de l’aigua a Catalunya.
Cap a un model nou de gestió de l’aigua a Catalunya
La sosteniblitat i l’ús racional de l’aigua que demana la nova Llei catalana de l’aigua implica solucionar problemes molt més complexes que les sumes i restes de recur- sos o construir depuradores i fer pagar cànons de sanejament. Alguns estan ja
presents entre nosaltres, com fer front a l’escassetat de recursos, la contaminació per microcontaminants orgànics o les mini- centrals que no respecten els cabals de compensació (també dits cabals ecològics).
A d’altres encara no se’ls ha donat la importància que mereixen, com és la presència d’espècies invasores exòtiques, com el cranc americà que comprometen l’estat ecològic dels nostres rius. Finalment la sostenibilitat es pot veure amenaçada per perills de futur que potser encara ni sabem com ens afectaran, com el canvi climàtic.
La gestió de l’aigua a Catalunya requereix una gestió integrada, destinada a mantenir i millo- rar l’estat ecològic dels nostres ecosistemes aquàtics i demana un canvi de mentalitat i una política d’inversió diferent que la que s’està fent ara, centrada només en construir col·lectors, depuradores o abastaments d’aigua. Això és el que esperem de l’Agència Catalana de l’Aigua que ha de desenvolu- par la Llei d’ordenació, gestió i tributació de l’aigua.
Els colls d’ampolla que hem identificat que poden dificultar la regeneració de l’estat ecològic dels nostres rius, llacs, embassa- ments, aqüífers i aiguamolls es poden sinte- titzar en un decàleg que s’hauria de preveure
• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •
solucionar en començar el proper segle:
1. Integració de tot el cicle de l’aigua, objectiu prioritari de l’ACA. En la descen- tralització que es preveu en aquesta llei (formació de les ELA, Entitats Locals de l’Aigua) el control de la demanda ha d’ésser un dels aspectes claus.
2. Una política molt activa i decidida en la utilització de recursos alternatius com l’aigua regenerada de les depurado- res o la dessalinització d’aigües salo- bres dels aqüífers litorals.
3. Canvis en els dissenys i la construcció dels col·lectors i depuradores. Per als primers demanem respecte per les ribe- res existents, en el cas que s’hagi de passar obligatòriament el col·lector per la llera o la ribera del riu o si no, la seva restauració posterior. Per a les depu- radores el disseny ha tenir en compte el cabal del medi receptor, especialment als rius mediterranis.
4. Consideració de l’amoni com un element clau per a la recuperació de la vida als rius i disseny d’un pla d’acció per a la seva reducció immediata a les depuradores que superin valors d’1 ppm a la seva sortida, si el riu no dilueix l’aigua de la depuradora en una propor- ció de 10 a 1 com a mínim. Cal també estudiar la problemàtica dels micro- contaminants orgànics i com afecten a les xarxes tròfiques.
5. Estudi en profunditat del tema de la sali- nitat que queda als rius derivada de les aigües industrials i urbanes, que pot comprometre la regeneració futura de la fauna i flora de molts rius on s’estan construint depuradores.
6. Mesura detallada dels nivells d’eutrofització i accions per a la seva minimització. Això requerirà tractaments terciaris a les depuradores i bones pràc- tiques agrícoles, així com solucionar el problema de l’excés de purins.
7. Resolució definitiva del tema dels cabals de compensació de les minicentrals hidroelèctriques. Al llarg de molts dels nostres rius moltes minicentrals deri- ven les aigües del riu i fan que molts trams estiguin secs. Al tram alt del Ter
n’hi ha 45 i un 82% del riu està afec- tat. El Cardener té 25 minicentrals i el Llobregat 55, aquest darrer riu té la primera a 50 metres del seu naixement i la segona a 100 metres que fa una deri- vació de més de 15 km emportant-se tot el cabal del riu gran part de l’any ja que s’han concedit derivacions exces- sives. S’ha de fixar un cabal de compen- sació per a cada riu i tram, ja que no n’hi ha prou amb programes com el d’Aigües Vives de 1999 per minimit- zar els efectes de la reducció del cabal a l’estiu.
8. Estudi detallat de la problemàtica de les espècies introduïdes (cranc americà, peixos) i dels seus efectes sobre els ecosistemes. Això suposa també revi- sar totalment la gestió de la pesca que avui en dia està destinada a mantenir
"vedats-granja" de cap de setmana més que no pas les comunitats pròpies dels ecosistemes catalans.
9. Un programa de regeneració de les ribe- res degradades que inclogui un control de la ramaderia i la pastura (especial- ment a les parts baixes) i un canvi en el sistema de protecció de les avingu- des.
10. Establiment d’un sistema de control de l’estat ecològic que permeti avaluar, mitjançant les comunitats d’organismes, la salut dels ecosistemes aquàtics. En el cas del rius la utilització d’índexs biolò- gics i d’estat de conservació de les ribe- res pot ser una eina molt útil.
Aquest decàleg (al que segurament s’hi poden afegir moltes més coses) no es podrà assolir sense una bona conscienciació de la població per tal que reconegui que viu en un país mediterrani on l’aigua és escassa i l’oci no va lligat només als camp de golf.
Un programa d’educació ambiental que faci que la gent no visqui d’esquena als rius és absolutament imprescindible per poder assolir el canvi cap a la gestió ecosistèmica.
Esperem que l’Agència Catalana de l’Aigua comenci amb empenta la seva acció i que disposem d’aquí a poc temps d’un model diferent de gestió de l’aigua a Catalunya, on els aspectes de conservació i regene-
ració dels ecosistemes siguin tant impor- tants com els econòmics o la captació del recurs
•
Nota de l’autor:
Agraïments als companys de l'equip Ecobill del Depar- tament d’Ecologia de la Universitat de Barcelona (A. Munné, C. Solà, N. Bonada, M. Rieradevall), sense els quals els treballs de l’estat ecològic dels rius no haguessin estat possibles. A l'Àrea de Medi Ambient de la Diputació de Barcelona per l'impuls i el suport que ens donen des del 1994 per tal de fer el seguiment de la qualitat ecològica dels rius de la província de Barcelona. I al Consorci per a la Defensa del riu Besòs, el laboratori de SGABSA a Sant Joan Despí i el seu equip de Policia de Rius, a la Mancomunitat Inter- comarcal Penedès-Garraf i a la Fundació Rectoria Vella de Sant Celoni per la col·laboració en el nostre treball dels rius de la província de Barcelona. Les dades de sanejament les he obtingudes gràcies a la meva condició de membre del seu Consell Directiu repre- sentant a Depana. Les dades sobre l’abastament de la regió de Barcelona m’han estat proporcionades a les reunions del Comitè que estudiava l'abastament d'aigua a Barcelona, del qual n’era membre, i he d’agrair especialment les atencions de Robert Vergés que n’era el secretari.
Bibliografia
• ATLL. L’abastament d’aigua a les comarques de l’entorn de Barcelona. Aigües Ter-Llobregat, 1999, 96 pàg.
• JUNTA DE SANEJAMENT. Memòria d’activitats 1997.
Generalitat de Catalunya. Dept. Medi Ambient, 1998, 104 pàg.
• JUNTA DE SANEJAMENT. Informe de les depura- dores en servei. Any 1998. Generalitat de Catalunya.
Dept. Medi Ambient, 1999, 55 pàg.
• MUNNÉ, A.; SOLA, C.; RIERADEVALL, M.; PRAT, N. Índex QBR. Mètode per a l’avaluació de la quali- tat dels ecosistemes de ribera. Estudis de la quali- tat ecològica dels rius 4. Àrea Medi Ambient, Dipu- tació de Barcelona, 1998, 28 pàg.
• PRAT, N. «Planificar l’aigua; oblidar-se de la vida».
A: Ecologia i territori a Catalunya. Acció Ecologista.
Publicacions UAB, 1996, pàg. 15-30.
• PRAT, N. Retos para la conservación de los ríos.
Ecosistemas 20/21, 1997, pàg. 42-47.
• PRAT, N.; RIERADEVALL, M.; MUNNÉ, A.; SOLA, C.;
CHACON, G. La qualitat ecològica de les aigües del Besòs i el Llobregat Informe 1996. Els cabals del riu Congost. Estudis de la qualitat ecològica dels rius, 2. Àrea Medi Ambient, Diputació de Barce- lona,1997, 153 pàg.
• PRAT, N; MUNNÉ, A.; BONADA, N.; SOLA, C.;
CHACON, G.; RIERADEVALL, M. La qualitat ecolò- gica de les aigües del rius Foix, Tordera, Besòs i el Llobregat Informe 1998. Estudis de la qualitat ecolò- gica dels rius, 6. Àrea Medi Ambient, Diputació de Barcelona, 1998. [En premsa].
El trasvasament d’aigua des del riu Roine és una solució tècnicament raonable per garantir el
subministrament a l’àrea de Barcelona, tot i tenir un cost excessiu. Segurament, però, desincentivaria el desplegament de polítiques de gestió integrada, i això aniria en detriment del desenvolupament tecnològic de la indústria del país. És per això que l’autor es decanta per no realitzar- lo, un cop analitzats els recursos hídrics i les infrastructures ja existents al territori català.
Infrastructures i recursos.
Ens cal l’aigua del Roine?
Jesús Carrera
Escola Tècnica Superior d’Enginyeria de Camins, Canals i Ports. Universitat Politècnica de Catalunya
Aquest article tracta de l’aigua i, específi- cament, de l’abastament d’aigua a Barce- lona i les contrades del seu voltant. El tema és complex, no tant per qüestions cienti- ficotècniques, que Déu n’hi do, com pels aspectes administratius, socials i polítics. El fet és que la situació de l’aigua és un puzle multidimensional en el qual cada peça està lligada a totes les altres, no sempre de manera evident. En part, la complexitat neix de la naturalesa mateixa de l’aigua. Com a recurs físic, l’aigua està relacionada amb disciplines que abracen des de la micro- biologia i la química a la geologia i l’enginyeria civil. Des d’una perspectiva més àmplia, la gestió de l’aigua està ínti- mament lligada amb aspectes tant distants com el creixement de la població, el marc legal o la qualitat de vida (i no només la humana).
Aquesta complexitat dóna lloc que tothom tingui opinions molt arrelades i que els temes de l’aigua es discuteixin acalorada- ment. Aquesta no és pas una singularitat catalana, només cal veure els nostres veïns aragonesos o valencians per descobrir acti- tuds no menys emocionals que les nostres.
Tampoc no és una característica medi- terrània. Ara mateix, a Tucson (Arizona), des d’on escric aquestes ratlles, es discu- teix, amb una extraordinària càrrega emocio- nal la conveniència o no de recarregar arti- ficialment l’aqüífer amb l’aigua transvasada des del riu Colorado (cosa que m’omple d’orgull, mai un tema de la meva recerca havia tingut tant de protagonisme!). D’aquí a un parell de setmanes en faran un referèn- dum.
En aquest context de complexitat, opinions molt arrelades, càrrega emocional i inte- ressos no sempre evidents, l’objectiu
d’aquest article és discutir breument la situa- ció actual del subministrament d’aigua a Barcelona, la possible evolució futura i les alternatives per fer front als problemes.
És evident que l’abast de la discussió ha d’ésser molt limitat.
Primer de tot, però, hem de parlar una mica del marc legal. La Constitució reserva a l’Estat les competències en planificació hidrològica i afavoreix la gestió per conques hidrogràfiques. La Generalitat té competèn- cies exclusives a les conques internes de Catalunya, que inclouen tota Catalunya, excepte la conca de l’Ebre (i un tros petit de la del Xúquer). Dins d’aquest territori, la situació també és complexa, perquè aquestes competències estan distribuïdes entre gairebé totes les Conselleries (no recordo cap competència per Ensenyament, Presidència i Cultura, però potser és un descuit). Finalment, la responsabilitat última del subministrament a cada casa és dels ajuntaments. A l’àrea de Barcelona, però, aquesta funció havia estat assumida per la Corporació Metropolitana.
En aquest context, l’any 1990 es va crear l’empresa pública Aigües del Ter-Llobregat (ATLL) amb l’objectiu d’assumir les funcions de la Corporació Metropolitana i, en gene- ral, subministrar aigua a tots els munici- pis que ho demanessin. És a dir, ATLL els aporta l’aigua i ells (o alguna empresa concessionària) en fan la distribució casa per casa. L’àrea servida per ATLL ha anat creixent fins a incloure les comarques del Barcelonès, el Maresme, el Baix Llobregat, l’Alt Penedès, El Garraf, el Vallès Orien- tal, el Vallès Occidental i l’Anoia. Aquesta és l’àrea que anomenarem àrea ATLL o de Barcelona i que defineix l’abast geogràfic d’aquest treball. Per fer front a la demanda
d’aigua d’aquesta àrea, ATLL ha proposat la construcció d’un transvasament des del Roine. Per tal d’assessorar ATLL, es va cons- tituir un comitè científic assessor. El que presento a continuació és la meva opinió personal, en bona mesura com a resultat dels debats portats a terme dins el Comitè, però també de treballs addicionals i de la perspectiva que dóna veure com els habi- tants d’Arizona es barallen per problemes semblants.
Situació actual
La situació d’un subministrament d’aigua està definida per la demanda, els recur- sos disponibles i la qualitat. A continua- ció es revisen breument aquest temes per a l’àmbit d’ATLL.
La demanda
La població d’aquest àmbit és de 4,4 milions d’habitants que demanen prop de 500 hm3/any (15,8 m3/s). La majoria d’aquesta demanda (69%) és de tipus domèstic i públic, i la resta (31%) és industrial. Aques- tes dades impliquen una dotació mitjana de 112 m3/hab./any (308 l/hab./dia), dels quals 77 m3/hab./dia (205 l/hab./dia) corres- ponen a demanda urbana no industrial.
Com a referent, la demanda domèstica mitjana mundial és de 52 m3/hab./any (esti- mació per a l’any 1987) i l’europea de 87 m3/hab./any (1995). Les dotacions, però, són molt variables i no semblen guardar gaire relació amb el nivell de desenvolu- pament econòmic. Les dotacions d’Alemanya i el Regne Unit són de 64 i 41 m3/hab./any, respectivament, mentre que les de França i Espanya són de 106 i 93 m3/hab./any. Tampoc no queda clar que hi hagi una forta relació amb el clima. A Grècia, la dotació és de 42 m3/hab./any i a Islàndia és de 197. És probable que aquesta varia- bilitat reflecteixi en part diferències en els criteris de mesura. De fet, segons el Pla hidrològic de les conques internes de Cata- lunya, la dotació domèstica en aquestes conques és de 110 m3/hab./any (un 50%
més alt que la de l’àrea de Barcelona que representa el 80% de la població). Aquesta
disparitat reflecteix que la demanda de la ciutat de Barcelona és més baixa, però també que els criteris de càlcul no són homogenis. En tot cas, sembla clar que la demanda de l’àmbit d’estudi no és exage- radament alta ni petita.
La demanda global a la xarxa regional s’ha mantingut relativament estacionària durant els darrers anys. Va baixar gradualment des de 341 hm3el 1991 fins a 305 hm3el 1996 i ha tornat a pujar en els darrers dos anys.
Tampoc varia gaire al llarg de l’any. La màxima demanda es produeix al juliol i és un 15% més gran que la mitjana anual.
Els recursos disponibles
Per tal de jutjar si en tenim prou d’aigua, cal comparar els recursos disponibles amb la demanda. La primera qüestió, però, és sobre quina àrea s’han de considerar els recursos. Si ens limitem als recursos gene- rats dins la mateixa àrea metropolitana, és prou evident que no n’hi ha prou (actual- ment, uns 193 hm3/any d'aqüífer dins l' àrea). Fins i tot, caldria utilitzar gairebé tot el Besòs i el Llobregat per satisfer la demanda. Això requeriria fer molts nous embassaments, cosa que no sembla plan- tejable en el moment actual. És per això que Barcelona ha estat transvasant aigua del riu Ter (uns 200 hm3anuals) i que, com a primer àmbit de referència es prenguin les conques internes de Catalunya. Dins aquest àmbit, segons el Pla hidrològic, la demanda és de 1.302 hm3i els recursos disponibles són 1.587 hm3. És a dir, en termes mitjans i considerant totes les conques internes, en tenim prou d’aigua.
Això no vol dir gaire, perquè és possible que aquesta demanda estigui inflada i els recursos minvats. A més, que la Muga tingui molta d’aigua no diu gaire respecte a la situació de l’àrea metropolitana.
En termes reals, l’àrea metropolitana obté els seus recursos de les fonts que es mostren a la Taula 1.
En essència, l’any 1994, 200 hm3van proce- dir del riu Ter, 106 del Llobregat i 193 d’aqüífers diversos. De vegades es diu que això representa una infrautilització de les aigües subterrànies (dels països europeus,
només Noruega fa servir una proporció d’aigües subterrànies més petita). Cal dir, però, que tampoc tenim gaires aqüífers grans. En tot cas, sobre aquest tema hi torna- rem més endavant.
Després de tota aquesta discussió, seguim sense definir si en tenim prou o no. A terme mig, els recursos disponibles (Llobregat, aqüífers i transvasament del Ter) són sufi- cients. La qüestió és què passa si ve una sequera. Per tal de valorar si els cabals dispo- nibles són suficients, els serveis de submi- nistrament d’aigua fan servir el concepte de garantia, és a dir, la seguretat que es té de poder servir tota l’aigua demanada.
Normalment, s’expressa en termes de proba- bilitat de fallada.
El càlcul de la garantia no és immediat perquè cal considerar la variabilitat tempo- ral i espacial tant dels recursos com de les demandes. A més, l’estat dels recursos (i, específicament, dels embassaments) depèn de regles d’operació (quan i quant desem- bassar) que no sempre són fàcils de sinte- titzar. Per tant, el càlcul de la garantia reque- reix elaborar un model numèric que inclogui l’operació, les demandes, la geometria de la xarxa regional de distribució, les entra- des d’aigües als embassaments i les regles d’operació de tot el sistema. El càlcul de la garantia serà precís quan el model repro- dueixi amb precisió tots aquests aspec- tes. Com que això és impossible, el càlcul de la garantia és sempre aproximat.
El model preparat per ATLL per simular el seu sistema d’abastament és força deta-
• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •
llat. S’ha de tenir present, però, que no pot reproduir la flexibilitat del sistema real.
Per exemple, durant el darrer any han augmentat significativament els bomba- ments als pous del Baix Llobregat per respondre a la sequera. Aquesta mena d’operacions no estan reflectides en el model, per la qual cosa és probable que el model hagués fallat quan, en realitat, no s’ha deixat de subministrar aigua. En tot cas, considerem que el model és adequat per respondre de manera aproximada a les qüestions plantejades.
ATLL ha fet servir aquest model per calcu- lar la garantia de subministrament a l’àrea de Barcelona i ha arribat a les següents conclusions. Primer, sota les condicions actuals, es produeix una fallada el 10% dels anys (és a dir, un de cada 10 anys no es pot satisfer la demanda), tot i que el 99% dels mesos es pot servir almenys el 80% de l’aigua demanada. Pot sobtar que el model produeixi fallades quan la percepció és que, a la pràc- tica, mai no s’han sofert restriccions. Aquest resultat reflecteix el fet esmentat que el sistema real és més flexible que el model (cal recordar que el model no inclou l’evolució dels aqüífers). En tot cas, l’evolució de l’estat dels embassaments, que pràcti- cament es buiden cada 5-10 anys, reflec- teix prou bé la realitat i dóna fiabilitat al model.
La valoració d’aquests resultats és subjec- tiva, però tenir fallades cada 10 anys no es pot considerar satisfactori. Les restric- cions afecten negativament el turisme, la indústria, els serveis i, el que és pitjor, la pròpia percepció del país. Una àrea com la de Barcelona, amb més de 4 milions de ciutadans i amb unes expectatives de millora importants no pot encarar el segle XXI sense una gran seguretat respecte al seu submi- nistrament d’aigua.
Altres conclusions interessants del model és que, en bona mesura, la pèrdua de garan- tia és deguda a la necessitat de mantenir un cabal mínim per permetre la producció d’energia hidroelèctrica aigües avall dels embassaments. D’un altre costat, en les condicions actuals caldria reduir la demanda o tenir una aportació addicional contínua
d’uns 60 hm3/any (2 m3/s), per tal d’arribar a un nivell de garantia raonable.
Qualitat de l’aigua i medi ambient Tot i les dificultats per subministrar tota l’aigua demanada, personalment considero que el problema més seriós de l’àrea de Barcelona no és pas de quantitat, sinó més aviat de qualitat. Dels tres conjunts de fonts d’aigua, tant la del Ter com la subterrània són bones, però la del Llobregat és dolenta.
El tractament permet que la del Llobregat sigui acceptable, però l’aigua subministrada no es pas inodora ni insípida.
La diferència de qualitat entre l’aigua del Ter i la del Llobregat crea una situació de greuge comparatiu entre els que reben l’aigua del Ter, amb la qual es pot cuinar bé i que no té un sabor desagradable, i els que reben l’aigua del Llobregat, que s’han anat acos- tumant a cuinar i beure amb aigua d’ampolla.
S’ha d’afegir que els problemes de l’aigua del Llobregat tenen un origen humà (i no pas natural o hidrogeològic com insistei- xen alguns). Els problemes de sabor estan causats pels alts valors de conductivitat elèc- trica i concentracions de clorurs, magnesi, sodi i potassi. L’origen d’aquestes substàn- cies són les salmorres procedents de les terreres de les mines del Bages. El segon problema de qualitat del Llobregat són els vessaments esporàdics de substàn- cies tòxiques que obliguen a un control gairebé continu de la quali- tat a la presa d’aigua al riu, i, de vega- des, al seu tancament.
La qualitat ambiental dels rius és dolenta. D’un costat, el cabal a la part baixa dels rius és insuficient. Això provoca, per exemple, que la majo- ria del temps el Llobregat no vessi aigua al mar. També provoca una manca de dilució a la sortida de les estacions depuradores d’aigües resi- duals. Com a conseqüència, a molts indrets les concentracions d’oxigen són massa baixes i les de substàncies no desitjables (com, per exemple, l’amoni) massa altes. Tot això condueix a una pèrdua de diversitat i a l’empobriment biològic dels rius. Això també contribueix que els rius facin mala olor i que, de mica
en mica, vagin perdent el seu valor social.
Amb això es tanca el cicle de degradació.
La manca de cura condueix a la degrada- ció de les riberes, cosa que produeix un nou empitjorament del riu, i una nova pèrdua de la seva valoració. El cert és que, sobretot a les parts baixes, els valors ecolò- gics, socials i paisatgístics del rius (espe- cialment el Llobregat) han desaparegut.
La situació no és tan dolenta a les parts altes, però tampoc no és la més desitjable. El cert és que les concessions, especialment les de les minicentrals, arriben a deixar gairebé secs alguns trams dels rius.
L’evolució futura
La situació actual és insatisfactòria però encara pot empitjorar. Dels estudis realit- zats per ATLL es conclou que la demanda pujarà i que la degradació de la qualitat dels recursos actuals farà que s´hagin d’abandonar alguns d’ells. Com a conse- qüència la garantia de subministrament baixarà. Tot això, si no es fa res.
Segons ATLL, la pujada de la demanda serà el resultat d’augments tant de la població com
19
