LA IMPORTÀNCIA DE LA RECERCA PER A LA SALUT

16  Descargar (0)

Texto completo

(1)

Col·loqui.,· dI' Vil· IX ~ La Salul. 2004. pp. 144-153

LA IMPORTÀNCIA DE LA RECERCA

PER A LA SALUT

DR. ANTONI BAVÉS DE LUNA Hospital de Sant Pau. Barcelona

1.

E

ls

avenços

científics

contemporanis

Ara és moda la filosofia. Diuen que, per a dirigir bé una empresa, cal ser filòsof. Els filòsofs no es quedaran pas sense feina. Amb la quantitat d'empreses que hi ha en crisi, és molt probable que els filòsofs tinguin

I

'opot1unitat de demos-trar la seva capacitat. La filosofia lé molts aspectes de senlit com(' i, per lant, és molt (,Iil per a molles coses de la vida.

Molts dels avenços científics també han estat fruit del sentit comú: no han estat producte de persones absolutament genials. En la ciència, imposar o imprimir el sentit comú és molt imp0l1ant.

Els avenços de la ciència, però, són molt recents. Es diu que el 90% de la ciència aClual s'ha construït en els darrers quaranta anys. Si haguéssim de posar unes fites una mica transcendentals, hauríem de dir que el primer que va fer millorar la salut dels éssers humans va ser la vacunació. L'invent de la vacunació va suposar la primera gran millora per a evitar, sobretot, moltes morts infantils. La segona gran millora va ser el descobriment dels antisèptics i dels antibiòtics, que van fer que se salvessin milions i milions de persones. I la tercera gran fita ha estat el descobriment de l'ADN: el descobriment de la constitució dels gens o del que fa possible que nosaltres siguem d'una manera o d'una altra.

(2)

Les figures clau d'aquestes fites són, respectivament. Pasteur. Fleming i Watson.

Gràcies a Virchow, hem sabut que el nostre organisme

és

format

d

e

cèl·

lul

es.

J

o

h

e

tin

g

ut

l

a

so

rt d

e

co

mpt

a

r

amb

un

exe

mplar d

e

l

a

prim

e

ra

ed

i

c

i

ó

d

e

l

se

u llibr

e

Di

e

Cell

ul(//]Jat/¡olo

g

i

e, esc

rit

e

n

1

858,

qu

e va

comprar e

l m

e

u

besavi qua

n

es

tu

diava, a

final

s

del

seg

l

e

XIX.

Durant aq

u

es

t

segle hem anat avançant en el coneixement de la cèl·lules: com podien ser, si podien ser normals, com atacar-les quan es posaven malaltes, etc. A mitjan segle xx es va descobrir

que,

e

n

e

l nu

c

li

, e

n l

a

p

a

rt m

és

íntima

d

e

la

l

'

lula

,

hi h

av

i

a

e

l

s

c

r

o

mo

so

m

es,

qu

e e

r

e

n

fo

rma

ts

p

e

r un

es es

tru

c

tur

es

molt

llar

g

u

es

: cadene

s

amb

un

es

líni

es e

n d

o

bl

e

h

è

li

x,

qu

e

const

itu

e

i

xe

n l

'A

D

N,

i

q

u

e

di

ve

r

ses

part

s

d

e

l

'A

DN

n

e

l

s

dif

e

r

e

nt

s ge

n

s

qu

e

hi ha

en e

l

cos

humà

.

Jo he tingui. la sort de conèixer la persona que ho va descobrir: Francis Crick. A vegades som una mica epicuris O una mica barrocs

i fem

les coses una mica exagerades i no

an

e

m al fon

s

d

e

l pr

o

b

l

e

ma.

El

Or. Jame

s

Wat

so

n h

a acc

e

ptat

de ser doctor hOl/oris causa per la Universitat Autònoma

d

e

Ba

r

ce

l

on

a

,

l

'ac

t

e

d

'

in

ves

tidura d

e

l

qual

se ce

l

e

brar

à e

l

24 de maig del 2005,

i

s'espera que sigui un autèntic esdeveniment. S' ha dit que les grans persones que han canviat el segle xx han estat els germans Wright. amb l'aviació;

E

in

s

t

e

in

,

amb t

otes

l

es

t

eo

ri

es

d

e

la

r

e

l

a

t

i

v

itat

i d

e

l

s

c

an

v

i

s

del coneixement del cosmos; Fleming, perquè ens va introduir en l'autèntica lluita contra milions i milions de morts,

i

Wat

so

n i

Crick

,

qu

e v

a

n

d

esco

br

ir l

a forma q

u

e

t

e

nia

l

'A

D

N,

qu

e és

l

a

bas

e

d

e

l

a v

ida

i

del genoma hu

m

à.

Wat

so

n

v

a

dirigir durant vint anys la seva investigació i va renunciar a

p

ate

nt

a

r

-

l

a

.

A

i

xò, d

es

d

e

l punt d

e v

i

s

ta

fi

l

osò

fic,

és

im

po

l1ant

,

ja

q

u

e e

ll

c

r

e

i

a q

u

e

un

descob

rim

e

nt

co

m

aquest

ha

v

ia

d

e

ser tingut com un patrimoni de la humanitat. Va tenir una forta co]·lisió contra els qui portaven el projecte del genoma humà i va dimitir de dirigir-lo perquè creia que no es podia

(3)

patentar, com tampoc no ho va creure Fleming amb la

pe

nic

il'

lin

a

i,

pe

r a

ixò, va

renuncia

r a

la seva patent.

Cal

veure, doncs, com un científic pot arribar a ser altruista

i

poder d

ir que e

l que vo

l és que mi

llori la humani

tat.

2. L

es ma

laltie

s

genètiqnes

i

la

medicina predictiva

Jo

he

llegi

t

la vida

de

Watson i és apassionant, perq

ai

xò ho va descri

ure

a vint

-i·quatre

anys

. Algu

n dels joves

que són avui en aquesta sala podrà arribar a ser un Watson

de

l seg

le XXI.

E

ll

tenia aq

uesta espècie de força vi

tal interio

r

que tenen una mica els genis. Era americà

i va ve

ure que, al

seu país,

no hi tro

bava e

l que vo

lia.

A

l'edat de vint-i·

un

an

ys, i j

ust q

uan va ha

ver acabat la carrera de q

uímica, se'

n

va anar a Europa. Buscava i buscava ... Va anar a parar a

Ità

lia,

on

va

co

ixer C

ri

c

k,

qu

e era

un professo

r de

Cambridge, i va començar la relació entre ells dos, la qual

e

ls va

porta

r, al

cap

de dos an

ys, a descobr

ir

la con

stituc

de la vida

, q

ue és la doble hèlix d'ADN.

Diferents canvis en els gens que constitueixen les cadenes

d'ADN

pode

n perme

tre

la guaric

ió de

moltes malalties. H

i

ha malalties que anomenem monogèniques, que vol dir que hi ha un canvi en un gen que les provoca segur, com és ara,

e

n ca

rdiolo

gia, la miocard

iopatia hipertrò

fica, la qua

l,

des-grac

iadament

, pateixen els indi

vid

us que fan esport -

bàsquet,

f

utbo

l. ..

-

i moren sobtadame

nt practicant·lo

, ma

laltia qu

e és

relativament freqüent en grups familiars. Si no hi hagués el canvi en un determinat gen, no·hi·hauria malalties mono

-gè

ni

qu

es. D

esp

rés te

nim les po

ligè

niq

ues, e

n les quals hi

ha una interferència entre el medi ambient i els gens més

o

me

nys

modi

f

ica

ts, ent

re

les qua

ls

trobem e

l cà

ncer de

pulmó, de

l qua

l un

en té

la propensió ge

nètica, però qu

e, si

no fumés, no es posaria de manifest,

o bé els infar

t

s

de mi

ocar-di

o

l'a

rteri

osc

lerosi, per a les qua

ls hi

ha una predisposició

genètica, però que, si un manté un pes equilibrat, fa exercici

(4)

s

i

c

i

es co

ntr

ola

la pr

ess

i

ó

arte

ri

al

,

m

o

lt

pr

oba

bl

e

que

n

o

acabar

à

patint-

la.

Ga

ir

e

b

é e

n t

o

t

es

l

es

mal

a

lti

es,

àd

huc

e

n

les infeccioses. pOL haver-hi Ull component genètic més o menys important. Naturalment, pensar que, del coneixement del genoma humà. d'aquí a cinc anys, en sortirà la solució de totes les malalties és ulla cosa desgraciadament exagerada.

Ta

nmat

e

i

x

.

n

o

hi

ha

dubte que

e

l

s

jo

ves ve

ur

a

n

important

s

i

transcendentals canvis. Anirem a un tipus de medicina que en diem «predictiva». Des del seu naixement, hom tindrà un

ri

e

d

e

dade

s

qu

e

p

e

rm

et

ran

de dir-li qu

e

t

é ge

n

s e

qui

voca

t

s

i

que cal mirar de corregir-los. Això, que és Illolt interessant,

co

mporta tamb

é

prob

le

m

es è

ti

c

s

i

bioèt

i

cs

qu

e

poden afec

-ta

r

la

intimit

at

p

e

r

so

nal

i la

id

entita

t d

e

l

a

p

e

r

so

na,

i

qu

e,

nalLlralmcnt, s' han de controlar i vigilar molt. ja que podrien

se

r

m

o

l

t p

e

ri

ll

osos,

p

e

r

exe

mp

l

e

.

per

al futur

l

abo

ral

i

p

ro

f

ess

i

o

nal

d

'

una

p

e

r

so

na.

Entrem en ulla fase de la medicina predictiva en la qual intentem corregir els defectes genètics que hi ha

i

intentem la regeneració dels teixits. Les sargantanes, per exemple, si

se'

l

s

t

a

l

l

a

l

a

cua

,

e

ls

t

O

rll

a a c

r

é

i

xe

r

;

t

e

n

e

n

ll

n

s ge

n

s

di

s

po

sa

t

s

de manera tal que són capaces, si se'ls talla. de regenerar

part d

e

l

se

u co

s

.

El

s ésse

r

s

human

s

.

e

n

ca

n

vi,

p

e

r

d

esg

ràcia,

si se'ls talla un dit. no el regeneren. Avui la ciència mèdica

es

t

à

tr

eba

llant m

o

lt

e

n

aqu

es

t

ca

mp. En

ca

rdi

o

l

ogia,

s'

e

s

començant a fer assaigs amb éssers humans, als quals se'ls

inj

e

cten cèl'lul

es

mar

e

qu

e

p

r

o

li

f

e

r

e

n

i

que,

m

o

lt

pr

ob

abl

e

ment

,

arribaran a suplir les cèl·lules que han tingut un infart. Un

d

e

l

s

in

co

n

ve

ni

e

nt

s

d

e

l

'

inf

a

rt

és

qu

e

qu

e

da

m

e

n

ys

ma

ss

a

muscular per contraure i aquesta manca de massa muscular fa que la gent es cansi i que no pugui tenir tanta activitat. A

l

'

ho

s

pital d

e

Sant

Pau

, e

n

un

proj

ec

t

e e

n

e

l

qual t

a

mb

é

és

pr

o

t

agoni

st

a

e

l

m

e

u

f

ill

,

qu

e

ha

es

t

a

t m

o

lt

s a

n

ys es

tudiant

aqu

es

t

t

e

ma a

ls

E

s

tat

s

Uni

t

s, s

'

es

fent

un

projecte amb

una matriu d'uns polímers que estarien sembrats en cèl·lules mare i que substilUirien la cicatriu de l'infart. Això no és

(5)

ciè

n

cia

ficci

ó; és

c

ièn

cia

avançada,

amb

període d

'ex

p

e

ri

-mentació encara no pOl1ada

a

l

s

éssers humans, en

do

s

grans

ca

mp

s

de la

in

vest

i

gac

ió biom

èd

i

ca:

e

l

de

la

regene

r

ació

de

t

eix

it

s

i

el de

l'

aplicac

i

ó

de te

o

ri

es

d

e

l

ge

noma humà

.

3. L'estat actual de la

recerca

científica

Bé, i amb tOl

aquest

de

v

e

ss

all d'e

s

d

eve

nim

e

nts

que

hi

ha

hagut en la ciència. cal que ens preguntem: com està el nostre

país

e

n

mat

è

ria

científica?

Parlem d

e

Cata

lunya,

nat

u

ra

l

m

ent,

p

erò

algu

n

es

dad

es S

Ó

n

de

l

'Es

tat

es

pany

o

l.

Hi

ha

una

r

e

laci

ó

d

i

recta

e

n

tre

e

l

n

ivell cientí

fi

c d'

u

n

p

a

ís

i

e

l

se

u

nive

ll

econòmic

.

Els

pa

ï

sos

pobre

s

no fa

n

c

i

ènc

i

a

,

no

t

enen

l

a

capaci

tat de

f

e

r

ciència, cosa que no succeeix, generalment, en els rics. La ciència és també una qüestió de cultura científica: s' ha d I estar acostumat a saber que poden crear-se investigadors.

Farem algunes comparacions. Per exemple, si comparem

E

s

panya

a

mb

Eu

r

opa,

E

s

pa

n

ya

d

e

d

i

ca

men

ys

d'un

1

%

d

e

l se

u

PIB a

l

a

r

ecerca

i,

a

l'

Europa comu

nit

ària

, es

dedica e

l

dob

l

e de

d

in

e

r

s

del

PIB q

u

e

a Espanya: a E

s

panya:

0

,8%,

i

a Europa,

m

és

del

2%

.

Mir

e

m

el nombr

e

d

'

in

ves

tigadors

qu

e

hi

ha p

e

r

cada

1

00.000

h

abita

nts:

a E

s

pan

y

a n

'

hi

h

a

a

l

vo

l

tant

d

e

quatre

o

ci

n

c,

m

e

ntr

e

qu

e

a

Europa

n'

hi ha

d

e

u.

És

g

airebé matemàtic

:

d

es

tino

l

a m

e

i

tat d

e

din

er

s;

tinc,

don

cs,

l

a m

eit

at

d

'

in

vestig

ador

s.

Jo conec bastant Suïssa

i

hi vaig bastant per temes de

fe

ina

. La comparació

en

tre E

s

panya

i

S

ss

a

e

m

se

m

bla

m

o

lt

inte

r

essant

.

Aq

ues

t país

és

u

n

exe

mpl

e

de

co

m

s'

h

a

n

d

e

f

e

r

le

s

co

ses

b

e

n

fe

tes e

n m

o

lt

s

aspect

es.

P

e

r

exempl

e, e

l

PIB qu

e

S

ssa

d

es

tina

a recerca és

la

m

e

itat

del

qu

e

hi

d

e

d

i

ca

E

s

-pan

ya

. Suï

ssa

t

é

6

mili

on

s

d

'

habitant

s; e

n p

r

oporc

i

ó

d

'

h

ab

i-tant

s,

dedica

m

o

l

t

m

és

a la

r

ece

rca qu

e

e

l

que hi d

e

dica

E

s

pan

y

a:

S

uïss

a

hi

d

edica

2,75

de

l

PIB

,

i E

s

panya

,

un

0

,8-0,9

, qua

s

i

tre

s

v

eg

ad

es m

e

n

ys

.

Això és a causa d'haver-hi més universitats? En propor -ció, no

hi

ha més universitats en un lloc

i

en un altre; però

(6)

e

l que

pa

ssa és

qu

e,

a

l

es

uni

versi

ta

ts s

uïsses,

tre

ba

ll

e

n

millor i

amb

més eficàci

a.

El

nombre de pate

nts es

panyoles

que van sortir aprovades per l'agència de patents

ameri-ca

na ent

re

e

l

s a

nys

1997

i 2001

va ser de

1

54; e

l

de

suïsses:

1.

519: de

u

veg

ad

es

més

pate

nt

s

que

les

q

u

e

han

sort

it

d'Espa

nya.

A vegades em demanen: «Què creus tu que és cultura?»

Cultura

, per a mi

,

és el qu

e se sap quan

s'

ha

obl

idat

e

l

qu

e

s'

ha

ap

rès. M

'

agr

adar

ia

que aques

ta i

dea de

la

patent

fos

e

l

que se sap quan

s'

ha

ob

lida

t

el qu

e s'

ha après

de

l

a meva

xe

rrada. E

ls j

oves

han de te

nir il

'

lu

s

ió de fe

r patents,

perq

a

ixò suposa

fer

progressar

el país.

Aquesta

c

ultura

l'

hem

hag

ud

a

d'

aprendre

a fora

,

i qu

an l

'

aprens

a fora

i ets

un

a

mica g

ran

,

t

'adon

es

del

temps

perdut.

Quan una

cosa

ja ha

estat

publi

cada

,

ja

no

es pot

pa

ten-tar, perquè

es

considera de domini

públi

c.

A

ls Estats Units,

que és un país que, en aquests moments, té una situació de

s-agradab

l

e però que és admirabl

e pe

r altres motiu

s,

qu

an un

j

ove

té una idea

i

l'

ex

p

l

ica al

seu

ca

p d

'e

mpresa, i

a

aqu

es

t

li

sembl

a

una

bona idea,

l

'e

ndemà

j

a

hi

ha

un

ad

vocat per a

signar la patent

i

presentar-la. Aquí, si vols presentar una

patent,

va

l m

o

lt més diners qu

e

a

l

s Estats

U

nits i hi

ha

un

a

fe

in

ada

per a tr

oba

r qui

te la presenti.

A

ixò

fa

que Espanya

,

a les agències americanes de patents, presenti Ull 10% de

les

pat

ents

qu

e

hi

presenta

S

ssa

,

la qual

cosa

una

reper

c

ussió

en

la lli

sta de

ls ci

entífi

cs

més c

itats

de

l

món:

mentre que E

span

ya e

n té

1

4

,

S

uïssa arriba a 100. Mo

lta

de

la recerca no la fa la universitat, sinó que la fan les empreses,

l

es qual

s dediquen molts din

ers a

fer-

la,

encara

que al

voltant

de

l

a un

i

versitat.

Espanya

no té cap

multina

c

i

onal

entre

l

es

ce

nt prime

res del

món.

Estem co

ntent

s del nostre país,

hem

guanyat

molt...

; pe

no te

nim cap mu

l

tinacional

entre

les

primeres del món; en canvi, Suïssa en té quatre.

Quins són e

l

s

rept

es

i les oportunitats que ha de t

e

nir la

(7)

El govern socialista actual va una mica per aquesta línia

i

tant de bo que això sigui veritat

i

es confirmi.

4. El funcionari

i l'investigador

Una altra cosa és evitar els sistemes tancats. Tenim uns

sis

t

e

m

es

tancats d

e

r

ece

rca

i

de

com

unica

c

i

ó

co

ns

id

era

bl

es.

Als

jove

s

.

j

o sempre e

l

s

d

ic

que

han

de

vi

atjar:

han d

e veu

re

el q

ue

te

nen

al se

u

país i comparar-ho amb

el

qu

e

hi h

a

e

n

a

l

tres

lloc

s. A

quí h

e

m

es

t

at

ta

n

cats

m

ol

t

en nosal

tre

s

mat

eixos

.

E

ls

q

u

i

som

cated

ràtics

so

m

fun

ci

onaris:

ja

ho

pod

e

m

fer

malam

e

nt

,

qu

e no ens

tr

e

u

e

n

de

la

f

e

in

a

fi

ns

qu

e ens jubilem.

Enca

r

a

qu

e

s

ig

ui

u

n

co

ntra

sen

tit

,

h

e

m

de

dir que

l'es

tatut d

e

funcional; no fu

nc

i

o

n

a

. [no

fu

nc

i

ona, perquè

mo

lt

a

ge

n

t qu

e

d

a

alçapremada en la seva situació i ningú no li pot demanar

ex

pli

cac

ions.

Per

so

n

alm

e

nt

, c

r

ec

que

n

o

hi

h

a

uri

a

d

'

ha

ve

r

l'estatut de funcionari; la ciència avançaria més si un in

ves-t

iga

dor

hagués

de

d

on

ar co

mpt

e

d

el

q

ue ha

f

e

t,

c

ad

a

quatr

e

o

cada

vu

it

any

s. S'

h

a

d'

anar a u

n siste

ma

ober

t,

co

m

pa

ssa

e

n

e

l

s

cent

res

d'

exce

l

'

lèn

cia

d'a

ltr

es

pa

ïsos.

A

ls

Estats Uni

ts,

a

ls

dos

ce

n

tr

es

d'exce

l

'

l

è

n

cia

m

és

imp

orta

n

t

s,

Har

v

ard i

e

l

Rockefe

lle

r

Centre,

n

o só

n fun

ciona

ri

s;

a Anglate

rra,

a

la

Uni

vers

itat

de

C

ambrid

ge,

n

o

n fun

cion

a

ri

s;

a

S

uïssa,

a

l'Escola

Polit

èc

ni

ca de Zu

ri

c,

n

o són

fu

nc

io

n

a

ri

s;

a

F

r

a

nça,

a

l'

In

st

itut

Pas

te

ur

,

no

n

fun

cio

n

a

ri

s. Són

ge

nt qu

e

s

ab

en

i

que

han

d

e

re

t

re

co

mpt

es a

aqu

ells

qu

e els

h

a

n

co

ntr

actat

,

d'u

na m

a

ner

a

peri

òd

i

ca,

amb

un

a

res

p

o

n

sa

b

il

itat, com

pass

a

en

l'e

mpr

esa

pri

vada.

Una

a

l

tra

cosa

q

ue s'

h

a

de f

er és

int

ens

ificar l

es re

l

acio

ns

universitat-empresa. Fa deu anys, si un universitari entrava

en

l'e

mpr

esa

pri

vada, se

mb

l

a

va

una

cosa sac

ríl

ega. Se

li

deia: «l

ara!

Tu

e

t

s

un

cie

ntífi

c

i t'

has

d

e de

d

i

ca

r

a

fer classes

a la universitat.» Avui en dia, en canvi, es potencia la relació

amb

l'empres

a p

r

i

v

ada;

si

n

o

es

fa

.

sembla qu

e

s'es

ti

gui

ant

iq

uat.

Aques

t

a

és l

a

nia que

ca

l seg

uir i

que

se

mb

l

a qu

e

150

(8)

està quallant en l'Administració: incrementar el treball dels investigadors en l'empresa privada. involucrar l'empresa

privada en la universitat i fer empreses mútues. En aquests moments

hi

ha fons europeus i agències que, si hom presen

-ta un bon projecte de fer una empresa nova d'innovació i d'iniciativa pròpia, des de la mateixa universitat, pot aconseguir un bOll recolzament. Són temps en els quals els joves poden pensar d'una manera optimista.

Ara bé, és imprescindible que hi hagi una independència

del poder polític en la concessió d'ajuts. Els ajuts els han de

donar les agències d'avaluació, i no comissions ministerials. Hi ha d'haver agències estatals que siguin responsables

i

independents que donin els ajuts a qui de debò se'ls mereix. Cal convèncer les empreses que s' ha d'investigar,

i

que això és bàsic per a innovar, i que innovar és bàsic per a generar empreses. Tot està relacionat. S'ha de fer veure als joves

que la carrera de científic és atractiva; però cal que tinguin

clar que ni els donaran molts diners ni tindran gaire prestigi. D'altra banda, s'ha de procurar que comptin amb un con -tracte laboral. Particularment, jo estic en contra de l'estatut del becari. El becari és una vergonya que arrosseguem des de fa molt temps; el qui fa recerca ha de tenir un contracte

laboral, no un contracte de funcionari. S'ha de contractar per un període determinat amb possibilitat de pròrroga si s'acompleix amb la feina projectada.

Per acabar, diré dues coses, una dirigida als joves alumnes

i una altra als professors ulla mica grans.

S.

La

figura del

mentor

Als joves, us dono un consell o, si preferiu, una opinió O una reflexió: quan decidiu la carrera que voleu fer, és molt important que busqueu entre els vostres professors Ulla pe r-sona que us dirigeixi: el que ara es diu Ull mentor, que és qui us ha de fer veure per a què serviu més. Tu, si vols fer medicina, el millor és que siguis un bon metge de família; tu,

(9)

en canvi, pots ser un bon cirurgià; i tu, un bon investigador..

Cal

discut

ir

amb el

mentor,

come

n

tar

amb

e

l

l.

..

Això és e

l

qu

e

ha fet que

e

ls Estats Un

i

ts

h

ag

i

n

avançat

mo

lt,

ja q

ue

l'

ind

ividu

no ha a

nat perdu

t. L'

est

udiant americà

et

presenta

el seu

mentor

per

què

el consideren

part

d'e

ll.

A

les nostres

universitats, tothom va per lliure, tant els alumnes com els

professors

.

E

l

mentor

és

la persona que ha d

'ensenyar-

te

com

ap

ren

d

re sol.

Et

pot

ensenyar,

àd

huc

,

aspectes

una

m

ica

íntims

,

com

q

u

a

n

hom ha

d'en

fada

r

-se

i com

ha de

con

tro

l

ar

les

emocions. Aristòtil

deia que tot

hom s 'ha

d

'en

f

ada

r

, pe

en e

l

mom

ent

adequat, amb

u

na causa

justa

i

amb la perso

na

ad

ient. És necessari

e

nfadar-se si fa falta;

però

si n

o tens

tots aquests

requis

i

ts

,

no

cal. Un

ha de

saber

t

ri

ar

l

a perso

na

que l'ha

d'orie

n

ta

r

i

que

li

ha d

'

inc

ul

car

les ganes

de

ten

ir

imaginació. Einstein deia sempre que la imaginació és més i mportant que els coneixements; el que impol1a és la imaginació: els coneixements es poden adquirir, però la imaginació, si no es

fomenta,

no es

té. Heu de deixa

r-vos

po

r

tar per

l

a

vostra

vocació i

fe

r el

que

vosa

l

tres

cregueu

millor pe

r

a

l

a

vostr

a

vida. Afortunadament, per

a això hi ha

els

poetes, q

ue es

t

a

n

relacio

n

ats amb

els

fi

lòsofs. Mar

aga

ll

té un

vers

mo

l

t

c

u

rt:

Vigila,

espe

r

i

t, vigila,

lla perdis Jllai

el

leu llord; lla el deixis dur a la trallquil-la aigua mallsa de cap parI.

A

tots

el

s

estu

dia

nts

us aco

nsell

o

que

no

us deixeu mai

d

u

r a

l

a tra

n

q

ui

l'

l

a aig

u

a

m

ansa de

cap

port.

6.

L'expert

l

ara acabaré

amb u

n

a pet

i

ta re

fl

ex

ió sobre els

professors,

que

vaig escriu

re en u

n article p

u

b

l

icat per

l

a

Societat

Ca-lalalla Acadèmica de Ciències Mèdiques: «Són perillosos els experts?» En un article molt provocatiu que citava, s'hi

de

i

a

q

ue els experts eren

per

i I

losos

i

q

ue s'hav

ien

de jubi

l

a

r.

(10)

Va haver-hi un cert corrent que creia que això era així. Un

b

i

o

quími

c es

p

a

n

yo

l

,

Sa

n

t

ia

g

o G

a

l

a

so

lia

,

qu

e a

r

a

ha

t

o

rnat

d

'

E

s

t

a

t

s U

nit

s

i qu

e és a V

al

è

n

c

i

a

,

va

dir u

n

a fr

ase

qu

e

q

u

e-d

a

:

«

La

c

i

è

n

c

i

a a

va

n

ç

a ma

ss

a

poc

p

e

rq

u

è e

l

s ex

p

e

rt

s

viuen massa anys.» Els qui ens estem fent grans ens hem d'adonar que hi ha una

ge

n

t

j

ove

que ens colla i que no ens

h

an d

e

t

r

e

u

r

e

p

e

r

f

o

r

ça,

p

e

r

ò

q

u

e

n

o

h

e

m d

e

m

e

n

ys

pr

e

ar la

se

va pr

esè

n

c

i

a

.

A veg

ad

es,

el

s ex

p

e

rt

s s

ón p

e

rill

o

s

o

s

.

S

i

ll

eg

iu

l

'

arti

c

l

e,

h

o

pod

r

e

u

ve

u

r

e. Só

n

p

e

r

i

ll

osos

p

e

r

qu

è co

n

-t

r

o

l

e

n

e

l p

o

d

e

r

e

con

ò

m

i

c

d

e

la

c

i

è

n

c

i

a

r

es

p

e

c

t

i

v

a.

A

v

ega

d

es,

perquè són ajudadors dels seus deixebles i van en contra

d

e

l

s

d

e

l

s

alt

r

es, co

ntrol

e

n t

o

t

s e

l

s

c

o

mit

ès è

tic

s

i

c

i

e

nt

ífi

cs,

i

e

l

s co

m

i

t

ès e

dit

o

ri

a

l

s

d

e

t

o

t

es

l

es

r

ev

i

s

t

es.

Molt

s

d

'ell

s s

ón

tan savis que són incapaços de reconèixer que hi ha gent més jove que pugui tenir una idea més brillant que ells. Es

fa

n

ve

ll

s

i

n

o

se

n

'a

d

o

n

e

n

,

i

al

es

h

o

r

es

p

o

d

e

n

se

r

p

e

r

i

l

l

osos

.

La cita era una provocació. És ulla bestiesa pensar que, si tu ets expert, precisament perquè ets expert hagis de plegar. Quan un individu ha alTibat a la categoria de gran cirurgià i gran expert en cirurgia, no ha de plegar. Però sí que és veritat

qu

e e

l

s ex

p

e

rt

s

p

o

d

e

n

f

e

r q

u

e

l

a

c

i

è

n

c

ia a

va

n

c

i m

és

a p

oc a

po

c

d

e

l

co

mpt

e.

B

é, a

i

xò és e

l

que u

s vo

l

i

a

ex

pli

c

ar.

No sé s

i

e

ra

e

l

qu

e

es

p

e

r

àv

e

u d

'

un

m

e

t

ge, ca

rdiò

l

eg,

d

e V

i

c,

d

e

l

a

pla

ç

a

d

e

la

catedral, que, per primera vegada, ha fet una conferència sense diaposili ves.

(11)

COLLOQUI

Dídac Ramírez. S'obre el torn de preguntes.

Doctor Bayés. Sobre això d"anar a l'estranger, què hi dieu els joves'? Diglleu~me la vostra opinió: per què va tan poca gent a l'estranger? Perquè de beques n'hi ha. Nosaltres tenim un contracte amb la famosa clínica Mayo, a la qual podem enviar un cardiòlegjove un any. Des de fa cinc anys, no hi ha hagut cap cardiòleg que hagi volgut anar-hi, i això em fa molta pena. En el nostre temps, sj haguéssim tingut aquesta oportunitat, ens hauríem tornat bojos. La millora de llocs de treball que hi ha en aquest país fa que la gent trobi de seguida feina, ¡ això és una pèrdua d'oportunitats. El doctor Oriol Berenguera, exiliat a Mèxic, va escriure elllibrePuesfOlIlClIlía, en el qual criticava les ànsies terribles dels joves per trobar un lloc de treball. Jo sempre dic: no tingueu ànsia de buscar un lloc de treball; tingueu ànsia de saber, perquè aleshores no en tindreu quatre, sinó deu, de treballs. El que heu de fer és anar-vos a formar si és que creieu que us heu de formar més, perquè hi ha coses per

a les qualsja no cal anar a l'estranger; en tot cas, s'hi ha d'anar per a aprendre l'anglès, que és una creu que ens ha caigut a sobre a tots plegats i que, per desgràcia, continuarà en totes les generacions

futures, sense cap dubte. Amb això sol n'hi ha prou perquè un prengui la decisió d'anar-se'n un any a un país que parlin l'anglès. El futur vostre a Europa, sense anglès, és molt pitjor que el que tindreu sabent anglès. És així de trist, però és aix í de real. A més a més d'aprendre un idioma, que és indispensable, tindreu l'oportunitat de veure una altra cultura i un altre ambient. Ja no tenim aquell complex de creure que el que ve de fora és el millor. Jo dic molt als estudiants: sobretot, no us deixeu portar pels cants de sirena d'un lloc de treball. Quan un té una feina de metge en un hospital, costa més de renunciar-hi. El país no valora l'esforç que es fa en sortir fora: valora més l'antiguitat, les substitucions feIes a l'Institut de la Salut, que no pas que Ull individu estigui dos anys

a fora; i això fa que la gent tingui una mica de por. Hem fet entendre una mica a l'Administració que la gent que surt a fora s'ha d'estimular perquè torni, i avui hi ha molts incentius. La meva i\'lusió seria que tots vosaltres, en acabar la carrera, sigui la que sigui, planegéssiu amb el vostre mentor on podeu anar per treure

(12)

el millor profit d'un any o dos. Amb dos anys, un assimila lot el

que li pot oferir un altre país; un any, en canvi, si no saps l'idioma.

queda curt: si saps l'idioma. potser és suficient. Tot això són coses que us volia dir. però m'agradaria més queem féssiu preguntes.

Dídac Ramírez. El doclOr Bayés ha introduït no un tema, sinó un

munt de temes, i això fa que, a l'hora de pensar per on intervenir,

hom es talli. Aquesta datTera intervenció m'ha fet pensaren l'acudit

de Forges: un noi de cinquanta anys arriba tot content a casa i diu

al seu pare: «Papa. ya tengo faena.» I el pare, que ja és al llit... A

vegades no són tant els fills com el pares els qui volen que aquells

trobin feina.

Doctor Bayés. Les mares es tornen boges perquè els fills trobin un

lloc de treball. I els fills, que no les creuen gaire, en això els fan cas.

Dídac Ramírez. Hi ha beques, però són beques que, generalment,

cobreixen només una part de l'estada, i això, de mica en mica,

s'anirà arreglant. Els poders públics en prenen consciència i s'anirà

arreglant. Pel que fa a la pregunta: «Són perillosos els experts?»,

els filòsofs no ens sentim al·ludits. El doctor Francesc Fortuny,

que va morir aquest estiu i a qui dediquem aquests col'loquis,

sempre deia que el filòsof, a diferència de la resta de professionals,

és aquell que no és expert en res. No ens considerem experts en res

i podem estar fins a arribar a la jubilació i més, si cal. A Espanya, la

mentalitat era aquella de: «Que inventen elias.» A alguns ens ha

agafat amb el peu canviat. La investigació no és competència de la

universitat fins als anys SO~S5. Abans, la universitat no era competent per a investigar; una altra cosa era que es fes el que es fes; investigar era finalitat del CSIC. Als qui ja tenim cerla edat no se'ns va preparar per a investigar i, de cop i volta, se' ns ha dit que

hem d'investigar, i és veritat que s'hade fer. El model quees preveu

per al futur, tenint en compte aquesta pressió que hi ha, nacional i

internacional, contemplarà l'existència de professors docents

funcionaris i d'investigadors no funcionaris. Això seria una solució.

Finalment, a la universitat hi haurà investigadors i docents, i

docents i investigadors, però aquest darrers seran pocs. Això es

pot veure en les places Ramón y Cajal i SelTa Hunter. Estic d'acord amb el doctor Bayés que l'investigador no hauria de ser funcionari.

(13)

Doctor Bayés. Tots estem d'acord amb la idea dels investigadors i dels docents. Els filòsofs tenen més importància del que vosaltres voleu fer veure aquí. El món l'heu de canviar els filòsofs. Tots els canvis ideològics importants que hi ha hagut han sorgit dels caps dels filòsofs, de persones amb genialitat que han estat capaces de crear el cristianisme, el capitalisme, el socialisme, el comunisme .. Els qui sou més perillosos sou els filòsofs, i ho heu estat sempre. El que passa és que, avui en dia, la gent té més capacitat d'abstraure i de jutjar. He de fer una conferència sobre qüestions de bioètica a

l'Acadèmia de Ciències Mèdiques i tothom té una sensació que el

que més compta és la dignitat humana, independentment de la seva religió. Tothom veu clar, i jo també, que no hem de ser bel·ligerants en la qüestió de l'ús dels embrions per a la recerca, quan aquests estan congelats i, si no s'utilitzen, parlant clar, s'hauran de llençar. De mica en mica, un va agafant consciència i fa menys seguidisme de les idees que els filòsofs havien imprès en els tres darrers segles, les quals havien fet canviar el món en molts aspectes. Jo crec que sou molt importants els filòsofs: sou capaços de moure les masses. Tant de bo els polítics fossin filòsofs, perquè el que fan els polítics és manipular les masses.

Miguel Candel. Per què no fan preguntes els alumnes? Ens hauríem

de preguntar: per què no fan preguntes? Per què no volen sortir a l'estranger? Aquest país, em refereixo a Catalunya i a Espanya, és, des de Felip lI, un país amb una llarga tradició de tancament a

l'exterior, i això s'ha interioritzat. Amb l'estat de les autonomies, tinc la sospita que s'ha donat una versió moderna d'aquesta actitud, que ha estat la de crear una universitat a cada capital de comarca.

Això és un disbarat, ja que s'han creat artificialment del no-res petites universitats: cada capital de comarca, per principi, i, en alguns llocs, més enllà. Si això s'hagués fet amb l'ambició d'especialització, es podria acceptar: no hi ha facultat de tal cosa;

aleshores, la creem, per exemple, a Figueres. Descentralitzar una

mica, d'acord, però no repetir. El que s'ha fet és multiplicar per ics el queja existia en altres llocs; allò de la proximitat: portar la facultat on és la gent. Això ha recolzat hàbits que ja existien: treballar al costat de casa, o viure al costat de la fàbrica; l'exemple, el tenim amb les colònies de la conca del Llobregat. Això, en altres països, ja està superat des de fa molt temps. Un estudiant anglès que va

(14)

venir a fer un Erf/sll/its a Espanya es va esverar de veure que no hi havia vida de campus, perquè els alumnes sortien de classe corrents

i se n'anaven a casa seva, i a la universitat, entre classe i classe o

a l'hora de dinar, no hi quedava ningú; i això és perquè la gent

estudia al costat on viu. En canvi, a Anglaterra no hi ha cap estudiant que faci els seus estudis universitaris a la mateixa ciutat en què ha fet el batxillerat. És un costum social: tothom se'n va al més lluny possible dels pesals dels pares i fa Ja iniciació a la vida, cosa que aquí no es fa. Aquí es pretén que el noi vagi de la primària a Ja secundària no amb un mentor, sinó amb cinc mentors, si és possible, els quals

tampoc no li ensenyaran gran cosa, i que després se'n vagi en una universitat al costat de casa, que d'allà no es mogui, i que acabi treballant en l'oficina sinistra que hi ha al costat de la universitat. Doctor Bayés. El que dius és molt cert. És veritat que, als Estats

Units, tothom se'n va a estudiar lluny; és tracta de marxar ja des

del començament. M'agradaria que em preguntéssiu els joves. Pregunteu per què són perillosos els experts, que això està bé.

Aquests individus que ens volen subjugar. Teniu clar què voleu

estudiar O no? Que aixequi la mà qui tingui clar què vol estudiar. Tu, què vols estudiar?

Montse Mercé. Vull estudiar farmàcia. Doctor Bayés. Perquè?

Montse Mercé. Perquè la meva mare és farmacèutica.

Doctor Ba:yés. Això és correcte. La tradició és una part del problema. Però la tradició t'ha de donar la vocació i no la seguretat

econòmica.

Montse Mercé. Ho raig perquè m'agrada.

Doctor Bayés. Em sap greu dir-ho, perquè el meu pare també era metge. Quan s'hi fica la tradició, és una cosa COlTecta: és el que veus

més. Té una part de veritat, però, sobretot, que no sigui que prens la decisió perquè tens la vida solucionada econòmicament, perquè pOl

ser molt avorrit fer de rarmacèutic deu hores cada dia si no t'agrada; en canvi, si tries una cosa de la qual no Iens tradició però t'agrada,

(15)

Toni Percerises. Vull estudiar biotecnologia.

Doctor Bayés. Això és ulla cosa que funciona. On l'estudiaràs? Toni Percerises. A Vic.

Doctor Bayés. En aquests moments, et puc dir que es necessiten molts bioenginyers. Amb la UPC hi tenim molts contactes; estem treballant conjuntament amb el professor Pere Caminal; i ens hem de reunir moltes vegades, perquè no hi ha ningú que sigui bioenginyer. Tens un gran futur, però vés-te'n a fora; i després torna a estudiar a Vic, òbviament.

Dídac Ramírez. Vull dir que la Universitat de Barcelona és capdavantera en biotecnologia.

Miquel Montserrat. Aquí s'han dit coses molt dures a afegir al llarg camí de penalitats de qualsevol persona que es vulgui dedicar

a la recerca. Dir que l'investigador no ha de ser funcionari, quan

precisament ell, dedicat a una activitat de la qual Jllai no hi ha garantia d'obtenir un resultat, és qui més seguretat econòmica necessita.

Doctor Bayés. L'investigador ha de tenir un contracte laboral, però no un contracte de funcionari. Estem parlant de ciència. Als hospitals públics de Catalunya, ningú no és funcionari, excepte els antics hospitals de l'ICS, que volen abolir l'estatut de funcionari.

Ha estat un fracàs, l'estatut de funcionari. Des del meu pUllt de vista. s'hauria d'abolir ¡'estatut de funcionari. La gent hauria de tenir un contracte laboral molt digne, que li donés la seguretat que, si fa la feina ben feta, encara que no obtingui resultats brillants, nú el trauran, naturalment, a fora.

Miquel Montserrat. Pel que fa al teJlla de l'investigador que surt a fora, sortir no és el problema: el problema és tornar. Es donen situacions patètiques i, al final, se cerquen resultats que serveixin de mèrits per a aprovar unes oposicions.

Doctor Ba.l'és. Això és el que no hauria de ser. Aquí hi ha una doble maldat: la maldat que hi ha funcionaris i la maldat que hi ha becaris; perquè ningú no pensi) en els becaris, que lenen contractes

(16)

absolutament ridículs, la majoria d'un any, que es van repetint, i

que no sé com aguanten, sense cap seguretat social ni res. S'hauria

de fer una carrera d'investigador que comencés per diferents esglaons, no per antiguitat sinó per mèrits. El mínim que hauria de tenir aquest investigador és una garantia salarial digna i correcta, però no igual per a tothom, i si un arriba a un estatus molt bo, a

partir de cinquanta anys, si ha estat fent això durant cinquanta

anys, que ho faci fins que esjubili. Penso que, en la dècada de la

creativitat de l'home, que són els trenta anys, hi ha d'haver el

neguit de produir i no la mentalitat de «(si no produeixo, és igual, perquè ja sóc funcionari; ni que vingui una hecatombe no em trauran». Entenc, però, la teva posició.

Miquel Montserrat. Jo també entenc la seva.

Doctor Bayés. Per a mi, s'hauria de crear una carrera de funcionari

i una carrera de professional, amb contractes laborals per a tothom.

He viscut unes oposicions com a membre de tribunal en el CSIC i ha estat una cosa patètica, perquè els qui es presenten estan en una precarietat terrible, i guanyar aquestes oposicions és pura 100eria. Tothom qui val hauria de tenir un contracte laboral correcte i tirar endavant.

Figure

Actualización...

Referencias

Related subjects :