Obesitat infantil i patologia crònica en l'adult: una perspectiva econòmica, sanitària i social del segle XX

(1)

LLIÇÓ

INAUGURAL 2016-2017

OBESITAT INFANTIL

I PATOLOGIA CRÒNICA EN L’ADULT:

UNA PERSPECTIVA ECONÒMICA, SANITÀRIA I SOCIAL DEL SEGLE XX

Dr. Raimon Milà i Villarroel

Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar

(2)

(3)

OBESITAT INFANTIL

I PATOLOGIA CRÒNICA EN L’ADULT:

UNA PERSPECTIVA ECONÒMICA, SANITÀRIA I SOCIAL DEL SEGLE XXI

Dr. Raimon Milà i Villarroel

2016-2017

(4)

Titus Lucreci Car, poeta i filòsof romà

(5)

Si hi ha una prioritat que figura en totes les agendes dels sistemes de salut d’arreu del món, és la lluita contra l’obesitat infantil. Per la seva ràpida evolució i pel fet que les taxes de prevalença són especialment alarmants entre els nens i adolescents, l’OMS la va declarar com l’epidèmia no transmissible del segle XXI.

L’OBESITAT INFANTIL, UN GREU PROBLEMA DE SALUT PÚBLICA PER AL SEGLE XXI

El desenvolupament científic, tecnològic i social assolit al llarg del segle XX per les societats occidentals ha permès incrementar de forma substancial l’espe- rança de vida. No obstant això, i de forma paral·lela, s’ha incrementat la incidèn- cia i prevalença de les malalties cròniques no transmissibles com les afectacions cardiovasculars, la diabetis, el càncer i la patologia pulmonar crònica, entre d’altres, associades a quatre factors de risc que s’han anat establint de forma generalitzada com a part dels hàbits de vida del segle XXI: el consum de tabac, la dieta desequilibrada, la inactivitat física i el consum excessiu d’alcohol. Una de les conseqüències més immediates d’aquests estils de vida és, entre d’altres, l’aparició de l’obesitat, denominador comú d’aquestes patologies cròniques no transmissibles, tancant així un cercle viciós de comorbiditat i mort prematura en les societats modernes (McGee, 2005). Tant es així que s’ha estimat en una reducció de 7 anys l’esperança de vida per a una persona obesa de 40 anys com- parada amb una altra de pes normal, fet que converteix l’obesitat en la segona causa de mort evitable després del tabac (Tanamas et al., 2016). Quan l’obesitat es desenvolupa en edats infantils, els nens i nenes tenen un risc molt més ele- vat de convertir-se en adults obesos (és el fenomen que anomenem tracking de l’obesitat) fet que comporta un nombre elevat de comorbiditats associades des d’unes edats molt prematures.

L’obesitat en la infància actua com un factor de risc independent per a l’edat adulta, de manera que un infant obès té un 80% de possibilitat de seguir-ho sent als 35 anys, i un risc relatiu de 2.3 de mortalitat per causa cardiovascular en l’edat adulta respecte a un nen amb normopès (Guo, Wu, Chumlea & Roche, 2002; Speiser et al., 2005). Les conseqüències derivades de les altes taxes de prevalença d’obesitat infantil i juvenil no s’han fet esperar: l’aparició del síndro- me metabòlic, caracteritzat per la resistència a la insulina, la intolerància a la

(6)

glucosa, l’acumulació excessiva de greix abdominal, la hipertensió i la dislipè- mia, es donen cada cop a edats més prematures i amb una major freqüència, amb una prevalença situada entre un 23 i un 45% (Gidding, 2006; Mar Bibiloni et al., 2011).

Però, què entenem per obesitat infantil? Existeixen diferents aproximacions, però totes elles comparteixen un denominador comú: és l’acumulació anormal o excessiva de greix corporal que pot ser perjudicial per a la salut. Aquesta acu- mulació excessiva de greix s’explica per una interacció de factors genètics, socials, conductuals, psicològics i metabòlics que es caracteritzen per un desequilibri calòric entre la ingesta i la despesa energètica afavorida també per la manca d’activitat física. És per aquesta raó que la Societat Europea per a l’Estudi de l’Obesitat, en la seva declaració de Milà l’any 1999, va assumir que l’obesitat, i especialment l’obesitat infantil, constitueix un trastorn patològic important que afavoreix el desenvolupament de malalties i comorbiditats cardíaques, digesti- ves, respiratòries, psicològiques i emocionals, entre d’altres, i que cal reconèi- xer-la com la causa principal de malalties cròniques que impliquen una enorme càrrega social i econòmica (European Association for the Study of Obesity (EASO), 1999). Tant és així que en els últims anys una de les prioritats salubristes de les agències de salut és la implementació d’estratègies per a la disminució de la prevalença de l’obesitat i un augment dels processos d’investigació per millorar-ne la prevenció i el tractament (World Health Organization (WHO), 2000).

Malauradament, l’obesitat infantil està assolint unes proporcions alarmants tant en països desenvolupats com en països en vies de desenvolupament. Unes proporcions que superen amb escreix les previsions més alarmants fetes per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a finals del segle XX, quan es va comen- çar a advertir de la magnitud del problema. Actualment l’obesitat és analitzada i tractada com una malaltia i un problema de salut pública de primera magnitud en la població mundial i l’OMS ja parla obertament d’“epidèmia del segle XXI” i utilitza el terme “globesitat” (de l’anglès globesity) en referència a la globalització de l’obesitat arreu del món. L’OMS calcula que l’any 1999 hi havia un total de 31 milions de nens i nenes menors de 5 anys amb sobrepès (un 5% de la població mundial menor de 5 anys) per passar a un total de 44 milions el 2014 i amb una previsió d’arribar als 70 milions a l’any 2025, fet que suposaria un augment de 40 milions d’infants en poc més de dues dècades (World Health Organization (WHO), 2000). Per tant, no solament són alarmants les xifres absolutes, sinó la velocitat amb què augmenten aquestes xifres. En un estudi dut a terme en 188 països entre el 1980 i el 2013 es va determinar que l’increment d’obesitat a ni-

(7)

vell global va ser d’un 27.5% entre els adults i d’un 47.1% entre els infants de 7 a 17 anys, estimant aproximadament una prevalença global d’obesitat infantil d’un 23.8% i un 22.6% entre els adolescents. Durant les últimes tres dècades, la velocitat mitjana de creixement ha estat entre el 0,5 i l’1% anual, i en alguns casos com a Espanya, fins a duplicar o triplicar la prevalença d’obesitat infantil. Observant aquestes dades es posa de manifest no només que la prevalença d’obesitat augmenta any rere any, sinó que les polítiques públiques dels últims 35 anys no han resultat efectives i potser s’han de canviar les estratègies d’in- tervenció tenint en compte que l’obesitat és un fenomen complex en el qual in- teraccionen els hàbits de consum i el sedentarisme juntament amb la influència d’un am bient obesogènic –caracteritzat per uns elements físics, socials i psico- lògics– que condicionen i afavoreixen els patrons de comportament sedentari i d’excessos en el consum d’aliments malsans.

Segons les dades de la World Obesity Federation (WOF) Espanya se situa com un dels països amb unes taxes d’obesitat i sobrepès infantil (entre els 5 i 10 anys) i juvenil (entre els 14 i 17 anys) més altes de la Unió Europea (UE), només per darrera de Grècia i Itàlia. Les primeres dades d’alarma a nivell estatal van sor- gir amb l’estudi enKid (Pérez-Rodrigo, Ribas, Serra-Majem & Aranceta, 2003), un programa dissenyat per avaluar els hàbits alimentaris i l’estat nutricional de la població infantil a Espanya durant el període de 1998-2000. Els resultats van indicar que la prevalença d’obesitat i sobrepès era d’un 31.2% en la franja d’edat dels 8-13 anys i del 21.8% en la dels 14 a 17. A partir d’aquests resultats i de les propostes formulades per l’OMS de lluitar contra l’obesitat infantil a través de programes integrals, l’any 2005 la Agencia Española de Consumo, Seguridad Ali- mentaria y Nutrición (AECOSAN) desenvolupa l’estratègia NAOS (Neira & de Onis, 2006), un programa integral per a la prevenció de l’obesitat infantil a través de la pràctica d’activitat física i la millora dels hàbits de consum. Malauradament, els indicadors a posteriori d’obesitat i sobrepès infantil no inviten a l’optimisme sobre l’efectivitat de la intervenció. Diversos estudis realitzats en entre el 2011 i el 2015 indiquen que la prevalença d’obesitat i sobrepès no s’ha reduït, sinó que ha augmentat de forma preocupant. L’any 2011, la mateixa AECOSAN va publicar les primeres dades de l’estudi ALADINO, sorgit a partir de l’estratègia NAOS per avaluar l’impacte del programa i actuar com a observatori de referència en rela- ció als nivells d’obesitat i sobrepès entre la població infantil d’entre 6 i 9 anys a Espanya. Unes taxes globals d’obesitat i sobrepès d’un 44.5% (47.6% entre els nens i un 41.3% entre els nenes) indicaven que la situació estava lluny dels pro- pòsits marcats per l’AECOSAN (Pérez-Farinós et al., 2013). L’any 2012, l’estudi dut a terme per Sánchez-Cruz (2013) estimava la taxa d’obesitat i sobrepès entre

(8)

els nens i nenes de 8 a 17 anys en un 38.6%, i era clarament superior entre els nois (41.5%) que entre les noies (35.5%). Un any més tard, la mateixa AECOSAN tornava a publicar els resultats de l’estudi ALADINO 2013, i tot i una lleugera disminució, la prevalença de sobrepès i obesitat es mantenia a uns nivell dels més alts d’Europa: un 45.6% entre els nois i un 40.4% entre les noies (un 43%

global). Tot i així, cal destacar una consideració important: la distribució de la prevalença d’obesitat i sobrepès no és igual per a totes les comunitats autòno- mes, i Catalunya és una de les que presenta uns nivells més baixos, prop d’un 32% segons les últimes dades de l’enquesta de salut de la població catalana, encara que certament massa elevats (Departament de Salut, 2016). En aquesta línia, l’estudi TAS (Tu i Alícia per la Salut), un estudi de la Fundació Alicia amb la col·laboració d’investigadors del grup de recerca M30 (Methodology, Methods, Models and Health and Social Outcomes) de la UVic-UCC per millorar els hàbits alimentaris i d’activitat física entre els adolescents de 13 a 15 anys, vàrem observar unes taxes d’obesitat i sobrepès lleugerament superiors al 20% entre les més de 40 escoles catalanes seleccionades per l’estudi, uns valors inferiors als reportats per altres estudis similars d’altres comunitats autònomes (Roura E., Milà-Villarroel R., Lucía Pareja S. & Adot Caballero A., 2016).

FACTORS DE RISC ASSOCIATS A L’OBESITAT INFANTIL

Però, si hi ha tanta obesitat, per què no atacar d’arrel els factors etiològics? La resposta no és tan òbvia com es podria esperar. Per una banda, hi ha aspectes individuals i genètics que condicionen el desenvolupament de l’obesitat infantil.

Aproximadament un 5% dels nens i nenes que presenten obesitat infantil obe- eixen a patologies, síndromes o problemes de tipus endocrí i metabòlic. Cada cop existeix més evidència del paper d’alguns gens concrets en la distribució del greix corporal, en la protecció contra l’obesitat o en la facilitat o dificultat de guanyar o perdre pes. S’estima que la predisposició a l’obesitat podria ser cau- sada per una interacció entre almenys 250 gens associats a l’obesitat i factors perinatals (Speakman, 2015). En tot cas, el risc d’obesitat d’un nen es multiplica per 3 si té un progenitor obès i per 10 si ho són tots dos. No obstant, encara no està del tot definida la influència dels progenitors sobre l’obesitat dels fills i filles, ja que és difícil poder establir quina part es influència genètica i quina influència ambiental (Krebs et al., 2007).

Més enllà de la dimensió individual i genètica de l’obesitat, no es pot obviar que, en definitiva, l’obesitat és conseqüència d’un desequilibri en el balanç energètic

(9)

provocat per la interacció de factors socials, econòmics i emocionals que impliquen un augment del sedentarisme i uns mals hàbits alimentaris que porten com a resultat un augment imparable i desmesurat de les taxes de sobrepès i obesitat infantil. El primer dels factors que caldria considerar és el canvi de patró de consum alimentari en les societats occidentals. Les últimes enquestes indiquen un canvi en el patró de consum: el patró de consum de dieta mediter- rània, caracteritzat per un alt consum de fruita, verdura, cereals integrals, peix i llegums, està sent substituït pel que anomenem una western diet o patró de dieta “occidentalitzada” caracteritzat per un consum excessiu d’aliments d’origen animal rics en greixos saturats, plats preparats d’elevat contingut de sal, consum de cereals refinats i un alt consum de refrescos ensucrats i brioixeria rica en greixos saturats (Bach-Faig et al., 2011). Si el patró de dieta mediterrània està associat a uns millors indicadors de salut i a una major esperança de vida, el patró de dieta “occidental” es caracteritza per estar associat a un major risc de desenvolupar obesitat, síndrome metabòlic, alguns tipus de càncer i afec- tacions cardiovasculars (Estruch et al., 2013; Schroder, Marrugat, Vila, Covas &

Elosua, 2004; Velázquez-López et al., 2014). El segon factor a tenir en compte és l’augment del sedentarisme entre la població infantil. Les societats globalitza- des evolucionen cap a un estil de vida més sedentari condicionat per una oferta d’activitats de lleure més sedentàries com veure la televisió, jugar a la consola o fer ús de les xarxes socials de comunicació, molt atractives per als joves i a les quals dediquen un nombre creixent d’hores del seu temps lliure (Interna- tional Obesity TaskForce, 2002). Tot i així, si bé es considera, tal com hem vist, que l’origen de l’obesitat a nivell individual és el resultat d’un balanç energètic positiu derivat del sedentarisme i d’uns mals hàbits de consum alimentari, quan el problema s’enfoca sota una perspectiva de salut pública, cal tenir present que hi ha molts més factors en joc que modulen aquest ambient “obesogènic”. Tant és així que l’organització International Obesity TaskForce (IOTF) en el seu informe del 2002, concloïa que les persones no poden canviar de forma sostinguda els seus hàbits mentre segueixin existint al seu voltant estímuls de sentit oposat.

Aquest entorn que condiciona o modula tant els hàbits alimentaris com l’activitat física té diferents nivells: l’entorn més pròxim (familiar), l’entorn més immedi- at (l’escola i la comunitat) i l’entorn més global i macroeconòmic. A nivell familiar existeixen múltiples factors socials i culturals que modulen l’alimentació. Els nens i nenes assimilen quasi de forma imperceptible els comportaments, hàbits i models relacionals en el si de la família. Aquests fets determinen les vivències, relacions i creences en la forma de viure el cos, la salut i també l’alimentació (Savage, Fisher & Birch, 2008; Strauss & Knight, 1999). Després de la família,

(10)

l’escola és el següent agent socialitzador en la infància. L’impacte que reben els nens i nenes es perllonga durant uns anys en els quals reben influències tant intel·lectuals com vivencials en el marc escolar. En aquesta etapa, l’educació alimentària i els continguts educatius relacionats amb la salut, així com la pràc- tica regular d’activitat física a través de les classes d’educació física seran sens dubte factors protectors davant l’aparició de l’obesitat. Tant el menjador escolar com l’oferta d’activitats esportives en l’escola són dos escenaris òptims per fomentar aquests bons hàbits tot i que, sovint, la falta de control sobre l’oferta d’aliments de les màquines dispensadores i les cantines i menjadors escolars o l’oferta limitada d’activitats esportives pot dificultar l’efectivitat d’aquestes in- tervencions, sobretot entre els infants que ja presenten algun tipus de sobrepès o obesitat.

A nivell comunitari, hi ha dos factors a destacar: en primer lloc, com les desigualtats socials i econòmiques tenen una afectació directa en els hàbits de vida i condicionen a formar ambients més obesogènics. En les zones on aquestes desigualtats socials són més greus es posa de manifest la falta de parcs infantils, zones verdes i instal·lacions esportives, fets que limiten l’activitat física a l’aire lliure de les persones que hi viuen, i que afavoreixen activitats més sedentàries;

a més a més, la percepció de perillositat en l’entorn físic, juntament amb la falta de persones adultes per acompanyar els infants constitueix també una limitació afegida (Giles-Corti et al., 2016). Arran d’aquestes desigualtats, l’última enques- ta de salut de la població catalana ha observat que entre les classes socials més desfavorides les taxes d’obesitat i sobrepès dels infants entre 6 i 12 anys gai- rebé dupliquen els valors respecte als altres grups estudiats (Departament de Salut, 2016). En segon lloc, la “culpabilització” de la dona en relació a l’obesitat infantil. En la societat actual, encara es fa responsable la dona de l’alimentació de la família, de manera que elles sovint se senten culpables si algun dels membres de la família, sobretot els més petits, presenten obesitat o el menjar que es consumeix a casa no és del tot sa. A més, assumir una feina fora de casa implica un increment en el conflicte intern d’aquestes dones per compaginar diversos rols i activitats. Actualment, les estratègies de prevenció i promoció de la salut a través dels hàbits alimentaris emfatitzen el rol de tota la família en l’adquisició dels bons hàbits de consum per sobre del paper únic i exclusiu de la dona.

Per últim, no es pot obviar la influencia de l’entorn macroeconòmic en el canvi d’estils de vida de la població. El desenvolupament industrial i comercial ha do- nat lloc a importants canvis d’hàbits en l’alimentació familiar, com l’augment de l’oferta i l’atractiu dels productes elaborats en detriment dels productes frescos,

(11)

més peribles, més cars i per tant de més difícil accés a les famílies amb pocs recursos. A més, l’informe de l’International Obesity TaskForce del 2002 assenyala com a condicionants macroeconòmics que:

- Els horaris laborals dels adults suposen una menor disponibilitat de temps d’oci actiu per dedicar als fills i filles i menys temps per preparar àpats saludables, fet que fa que es prioritzi el consum d’aliments preparats.

- La distribució de renda irregular afavoreix l’augment de grups de població amb greus problemes econòmics, i és en aquests grups més desfavorits on se situen les taxes més altes de prevalença d’obesitat i sobrepès infantil, així com de patologia crònica complexa.

- El rol dels mitjans de comunicació, que tot i tenir un important paper social en la promoció de la salut per mitjà de la difusió i divulgació del coneixe- ment, en ocasions contribueixen també a difondre models d’alimentació allunyats del patró de la “dieta mediterrània” i fan publicitat d’aliments rics en sucres i greixos saturats dirigits a una població infantil molt vulnerable a aquest tipus de missatges.

Així doncs, cal acceptar i assumir que els orígens de l’actual pandèmia d’obesitat no són únicament i exclusivament biològics, sinó també fonamentalment socials.

OBESITAT INFANTIL ASSOCIADA A L’OBESITAT DE L’ADULT:

CONSEQÜÈNCIES SANITÀRIES, ECONÒMIQUES I SOCIALS

Cal una reflexió crítica i conscient des de tots els agents dels sistemes de salut sobre les conseqüències sanitàries, econòmiques i socials de tenir una po- blació infantil i adolescent cada cop més obesa. Són els nens i nenes obesos més propensos a patir obesitat en l’edat adulta? L’obesitat infantil es un predictor fiable per la futura aparició de patologies cròniques relacionades amb l’obesitat? L’OMS ho adverteix de forma inequívoca: l’obesitat infantil tendeix a perpetuar-se en l’edat adulta i augmenta el risc de patir patologies cròniques no transmissibles com diabetis tipus 2, hipertensió arterial, alteracions cardiovasculars, dislipèmies, problemes articulars, complicacions respiratòries i al- guns tipus de càncer (OMS). Segons la metaanàlisi realitzada per Llewellyn et al. (2016), un 31% dels nens i nenes obesos entre els 7-12 anys patiran diabetis tipus 2, un 22% patiran hipertensió i altres afectacions cardíaques i gairebé un 20% tindran un accident vascular cerebral al llarg de la seva vida adulta. Altres

(12)

estudis de cohorts confirmen aquesta associació: Baker i col·laboradors van estimar que els adolescents amb uns índexs de massa corporal superior al 30%

superior al que els pertocaria, tenien un 33% més de risc de patir una patologia cardiovascular (Baker, Olsen & Sørensen, 2007). D’altra banda, cal tenir en compte també que la distribució del greix, principalment l’acumulació de greix abdominal, o un guany de pes ràpid en els anys de l’adolescència es un predictor de síndrome metabòlica en l’adult (Magnussen et al., 2010; Morrison et al., 2008;

Pimenta, Beunza, Sanchez-Villegas, Bes-Rastrollo & Martinez-Gonzalez, 2011) Tanmateix, també cal tenir present que l’obesitat de l’adult, condicionada per l’obesitat en els primers anys de vida, a part de disminuir la qualitat de vida i afa- vorir l’aparició de patologia crònica també està molt associada a una disminució de l’esperança de vida. Diversos estudis de cohorts amb seguiments superiors als 25 anys han observat un augment en el risc de mort prematura (considerada prèvia als 55 anys) d’entre un 43 i un 73% entre els adolescents amb un major índex de massa corporal respecte als adolescents amb normopès. En un estudi publicat recentment a la revisat Lancet, un grup d’investigadors ha observat una relació directament proporcional entre els nivells de l’índex de massa corporal (IMC) i mort en edat adulta; respecte al grup de participants amb un índex de massa corporal entre 18.5 i 25 kg/m², l’increment de risc de mort s’incrementava un 21% en el grup amb un IMC d’entre 27 i 30 kg/m², un 52% en el grup entre 30 i 35 Kg/m² i un 99% en el grup de 35 a 40 kg/m²d’IMC (Danseh, 2016). Per tant, la millora en l’esperança de vida assolida al llarg del segle XX podria veure’s reduïda en els propers anys a causa de l’alta prevalença d’obesitat infantil associada a la patologia crònica i mort prematura en l’adult (Banegas, López-García, Gutiérrez-Fisac, Guallar-Castillón & Rodríguez-Artalejo, 2003; Guallar-Castillón et al., 2002).

A més dels problemes associats a la salut física, és molt important la repercus- sió de l’obesitat sobre el desenvolupament psicològic i l’adaptació social entre les persones que la pateixen. En les societats occidentals l’obesitat es una con- dició estigmatitzant que afecta per igual l’edat infantil i l’edat adulta. Els infants amb sobrepès i/o obesitat tenen majors dificultats relacionals, psicològiques, adaptatives i escolars, a més de presentar menor rendiment en activitats esportives, tenen un major risc de patir lesions i pateixen més estigmatització i ridiculització pels seus companys (Buttitta, Iliescu, Rousseau & Guerrien, 2014).

Aquest fet es tradueix en menors oportunitats per estudiar i per accedir a llocs de treball més ben qualificats (Lobstein, Baur, Uauy & IASO International Obesity TaskForce, 2004). En el cas dels adolescents, aquesta estigmatització pot dur a

(13)

comportaments compulsius, a una baixa autoestima i a un major aïllament social que tindrà unes afectacions negatives més enllà d’aquesta etapa.

L’estigmatització observada en l’etapa infantil i adolescent es manté en l’edat adulta, i implica múltiples situacions de discriminació (Musher-Eizenman &

Carels, 2009; Rudolph, Wells, Weller & Baltes, 2009). En el món laboral les persones amb sobrepès tenen menys probabilitats de ser contractades respecte a persones amb la mateixa qualificació sense sobrepès, especialment si el treball implica algun tipus d’interacció personal amb el públic (O’Brien et al., 2008). En el cas de les dones que pateixen obesitat, aquesta discriminació encara és més evident, ja que afirmen que pateixen un percentatge de discriminació molt més elevat que la resta de treballadors (Roehling, Roehling & Pichler, 2007), guanyen menys diners que els seus companys en el mateix lloc de treball (Baum Ii & Ford, 2004) i són vistes com menys competents pels seus companys (Roheling, 1999).

Més enllà de la morbimortalitat associada a l’obesitat, cal tenir també en compte l’enorme càrrega econòmica que suposa l’obesitat i totes les patologies crò- niques que se’n deriven per al sistema sanitari del país. Segons dades publi- cades l’any 2002 per l’IOTF, el cost directe de l’obesitat representava entre un 7% i un 3% del total de la despesa sanitària del país. Cada vegada hi ha més dades científiques sobre el cost de l’obesitat infantil al llarg de la vida, però són escassos si es comparen amb les dades sobre la càrrega econòmica de l’obesitat en els adults. Fins a la data, els estudis s’han concentrat principalment en les despeses sanitàries, sense pronunciar-se sobre altres costos, com l’aparició primerenca de malalties pròpies dels adults i la tendència de l’obesitat infantil a perdurar fins a l’edat adulta, amb els consegüents costos econòmics. L’apari- ció primerenca de les malalties cròniques no transmissibles pot afectar el nivell educatiu que pot assolir una persona i els seus resultats en el mercat laboral;

imposa, a més, una pesada càrrega econòmica sobre els sistemes de salut, la família, els ocupadors i la societat en general. Per tant, les campanyes de pro- moció de la salut per a la prevenció de l’obesitat infantil repercutirà en importants beneficis econòmics i intergeneracionals que en l’actualitat no es poden estimar ni quantificar amb exactitud. Entre els beneficis col·laterals figuren també una millor salut materna i reproductiva i una menor exposició a factors obesogènics en tots els membres de la població, amb la qual cosa es reforcen encara més els arguments a favor de l’adopció urgent de mesures integrals i in- tegradores de promoció i prevenció de l’excés de pes.

(14)

PERSPECTIVA DE LES ESTRATÈGIES PER COMBATRE L’OBESITAT EN EL SEGLE XXI

Per reduir les taxes d’obesitat i sobrepès entre la població infantil, l’OMS va promoure l’estratègia mundial sobre Règim Alimentari, Activitat Física i Salut (DPAS) que va ser adoptada per la 57a Assemblea Mundial de la Salut el 22 de maig de 2004. La Resolució de l’Assemblea Mundial de la Salut per la qual s’aprova aquesta estratègia insta els estats membres, i cito textualment, “perquè enfor- teixin les estructures existents, o n’estableixin de noves, per aplicar l’estratègia a través del sector de la salut i altres sectors pertinents, per vigilar i avaluar la seva eficàcia, i per orientar la inversió i la gestió dels recursos amb l’objectiu de reduir la prevalença de les malalties no transmissibles i els riscos relacionats amb els règims alimentaris poc sans i la falta d’activitat física” i també “al fet que defineixin amb aquesta finalitat, tenint en compte les circumstàncies nacionals, un procés mesurable i indicadors de resultat que permetin vigilar i avaluar amb exactitud les mesures adoptades i reaccionar amb rapidesa davant les necessitats que es determinin [...]” (World Health Organization (WHO), 2004).

En aquesta línia, les administracions públiques van promoure programes integrals d’abordatge de l’obesitat infantil com l’estratègia NAOS, o el “Pla Integral per a la promoció de la salut mitjançant l’activitat física i l’alimentació saludable (PAAS)”, un programa impulsat per la Generalitat de Catalunya, a través del De- partament de Salut i l’Agència de Salut Pública de Catalunya, amb l’objectiu de reduir les taxes d’obesitat infantil a través de la millora dels hàbits de consum i de l’activitat física. Tanmateix, la focalització d’aquests programes en la millora de l’educació alimentària i la promoció de l’activitat física no ha permès visu- alitzar altres problemes estructurals que condicionen aquests hàbits com els determinants socials o la inseguretat alimentària que se’n deriva. En aquesta línia, investigadors del grup M30 en col·laboració amb la Fundació Alicia, vàrem constatar que existeix un gradient social relacionat amb l’obesitat, la qualitat de la dieta i el nivell de sedentarisme. En un estudi realitzat amb més de 2.500 alumnes, es va observar que entre els adolescents de famílies de classe social més baixa, més d’un 80% no consumia cap peça de fruita ni verdura al dia i, per contra, superava amb escreix les recomanacions de consum de brioxeria industrial, refrescos i aliments precuinats fregits; en aquesta mateixa línia, un 60% dels adolescents d’aquest grup referien tenir uns nivells d’activitat física baixos o molt baixos, i en conseqüència, les taxes d’obesitat i sobrepès entre aquest grup eren aproximadament d’un 39%, gairebé 15 punts percentuals per sobre d’altres grups (Roura E., Milà-Villarroel R., Pareja L., 2016). En un segon

(15)

estudi realitzat entre l’ONG Nutrició Sense Fronteres i el mateixos investigadors del grup M30, s’ha observat com la inseguretat alimentària, entesa com la dificultat per disposar d’aliments per al consum, s’associa en els col·lectius més desafavorits amb unes taxes elevades d’obesitat i sobrepès. En aquest estudi dut a terme a Barcelona durant els primers mesos del 2016 es va observar que, a major grau d’inseguretat alimentària familiar, major era la probabilitat de patir sobrepès i/o obesitat entre els menors de 16 anys. Un altre aspecte rellevant de l’estudi va ser que aquesta inseguretat alimentària també s’associava a una me- nor diversitat de la dieta, és a dir, a dietes poc variades i molt repetitives a base de productes de baix contingut nutricional i alt contingut calòric (Milà-Villarroel R. et al, 2016). Per tant, cal una reflexió important a l’hora d’establir com han de ser les estratègies de prevenció i actuació contra l’excés de pes infantil, ja que si les mesures se centren a condicionar les decisions individuals de cadascú sense tenir en compte els determinants estructurals i socials que condueixen a estils de vida poc saludables, probablement abocarem aquestes estratègies al fracàs i a la frustració aquelles persones que pateixen obesitat.

Finalment, no m’agradaria acabar aquesta lliçó inaugural sense fer èmfasi en aquest missatge: l’obesitat infantil afecta el benestar físic, social i psicològic dels nens i nenes i és un important factor de risc de patir obesitat, malalties crò- niques i/o síndrome metabòlic en l’edat adulta. És, per tant, responsabilitat de tots evitar que els nostres infants esdevinguin malalts crònics en l’edat adulta i, per tant, és imperatiu actuar de forma coordinada entre els diferents sectors públics i privats (govern, administracions sanitàries i socials, universitats, escoles, ONG i indústria agroalimentària) per millorar la salut d’aquesta generació i de les generacions futures.

Moltes gràcies per la vostra atenció i bon curs acadèmic 2016/2017.

AGRAÏMENTS

Agraeixo de tot cor a Patrícia Duran, Tamara Gastelaars i Mireia Subirana la cor- recció del text i les seves valuoses aportacions.

(16)

BIBLIOGRAFIA

Bach-Faig, A., Fuentes-Bol, C., Ramos, D., Carrasco, J. L., Roman, B., Bertomeu, I.

F., Cristià, E., Geleva, D., Serra-Majem, L.

(2011). The Mediterranean diet in Spain:

adherence trends during the past two de- cades using the Mediterranean Adequacy Index. Public Health Nutrition, 14(4), 622–

8. doi:10.1017/S1368980010002752 Baker, J. L., Olsen, L. W. & Sørensen, T. I. A.

(2007). Childhood Body-Mass Index and the Risk of Coronary Heart Disease in Adulthood. New England Journal of Medi- cine, 357(23), 2329–2337. doi:10.1056/

NEJMoa072515

Banegas, J. R., López-García, E., Gutiérrez- Fisac, J. L., Guallar-Castillón, P. & Rodrí- guez-Artalejo, F. (2003). A simple estimate of mortality attributable to excess weight in the European Union. European Jour- nal of Clinical Nutrition, 57(2), 201–8.

doi:10.1038/sj.ejcn.1601538

Baum Ii, C. L. & Ford, W. F. (2004). The wage efects of obesity: a longitudinal study.

HEALTH ECONOMICS, 13, 885–899.

doi:10.1002/hec.881

Buttitta, M., Iliescu, C., Rousseau, A. &

Guerrien, A. (2014). Quality of life in overweight and obese children and ado- lescents: a literature review. Quality of Life Research : An International Journal of Quality of Life Aspects of Treatment, Care and Rehabilitation, 23(4), 1117–39.

doi:10.1007/s11136-013-0568-5 Danseh, J. (2016). Body-mass index and all-

cause mortality: Individual-participant- data meta-analysis of 239 prospective studies in four continents. The Lancet, 388(10046), 776–786. doi:10.1016/S0140- 6736(16)30175-1

Departament de Salut. (2016). Enquesta de salut de Catalunya (ESCA). Retrieved from http://salutweb.gencat.cat/ca/el_de- partament/estadistiques_sanitaries/

enquestes/esca/

Estruch, R., Ros, E., Salas-Salvadó, J., Covas, M.-I., Corella, D., Arós, F., Gómez- Gracia, E., Ruiz-Gutiérrez, V., Fiol, M., Lapetra, J., Lamuela-Raventos, R.M., Serra-Majem, L., Pintó, X., Basora, J., Mu- ñoz, M.A., Sorlí, J.V., Martínez-González, M. A. (2013). Primary Prevention of Car- diovascular Disease with a Mediterranean Diet. New England Journal of Medicine, 368(14), 1279–1290. doi:10.1056/NEJ- Moa1200303

European Association for the Study of Obesity (EASO). (1999). Milan declaration:

a call to action on obesity.

Gidding, S. S. (2006). Dyslipidemia in the metabolic syndrome in children. Journal of the Cardiometabolic Syndrome, 1(4), 282–5. Retrieved from http://www.ncbi.

nlm.nih.gov/pubmed/17679808

Giles-Corti, B., Vernez-Moudon, A., Reis, R., Turrell, G., Dannenberg, A. L., Badland, H., Foster, S., Lowe, M., Sallis, J.F., Stevenson, M., Owen, N. (2016). City planning and population health: a global challenge.

Lancet (London, England). doi:10.1016/

S0140-6736(16)30066-6

Guallar-Castillón, P., Banegas Banegas, J.

R., Garcíade Yébenes, M. J., Gutiérrez- Fisac, J. L., López García, E., & Rodríguez- Artalejo, F. (2002). Asociación de la enfer- medad cardiovascular con el sobrepeso y la obesidad en España. Medicina Clínica, 118(16), 616–618. doi:10.1016/S0025- 7753(02)72470-6

Guo, S. S., Wu, W., Chumlea, W. C. & Roche, A. F. (2002). Predicting overweight and obesity in adulthood from body mass index values in childhood and adoles- cence. Am J Clin Nutr, 76(3), 653–658.

Retrieved from http://ajcn.nutrition.org/

content/76/3/653.long

International Obesity TaskForce. (2002).

Strategic Plan for IOTF.

Krebs, N. F., Himes, J. H., Jacobson, D.,

(17)

Nicklas, T. A., Guilday, P. & Styne, D. (2007).

Assessment of child and adolescent over- weight and obesity. Pediatrics, S193–228.

doi:10.1542/peds.2007-2329D

Llewellyn, A., Simmonds, M., Owen, C. G. &

Woolacott, N. (2016). Childhood obesity as a predictor of morbidity in adulthood:

a systematic review and meta-analysis.

Obesity Reviews : An Official Journal of the International Association for the Study of Obesity, 17(1), 56–67. doi:10.1111/

obr.12316

Lobstein, T., Baur, L., Uauy, R. & IASO Inter- national Obesity TaskForce. (2004). Obesi- ty in children and young people: a crisis in public health. Obesity Reviews : An Official Journal of the International Association for the Study of Obesity, 5 Suppl 1, 4–104.

doi:10.1111/j.1467-789X.2004.00133.x Magnussen, C. G., Koskinen, J., Chen, W.,

Thomson, R., Schmidt, M. D., Srinivasan, S. R., Kivimaki,M., Matsson, N., Kähönen, M., Laitinen, T., Ronnene, T., Viikari, JS., Berenson, GS., Juonala,M., Raitakari, O.

T. (2010). Pediatric Metabolic Syndrome Predicts Adulthood Metabolic Syndrome, Subclinical Atherosclerosis, and Type 2 Diabetes Mellitus but Is No Better Than Body Mass Index Alone Clinical Perspec- tive. Circulation, 122(16).

Mar Bibiloni, M., Martínez, E., Llull, R., Maf- fiotte, E., Riesco, M., Llompart, I., Pons, A., Tur, J. A. (2011). Metabolic syndrome in adolescents in the Balearic Islands, a Mediterranean region. Nutrition, Me- tabolism, and Cardiovascular Diseases : NMCD, 21(6), 446–54. doi:10.1016/j.num- ecd.2009.11.008

McGee, D. L. (2005). Body mass index and mortality: a meta-analysis based on person-level data from twenty-six ob- servational studies. Ann Epidemiol, 15.

doi:10.1016/j.annepidem.2004.05.012 Milà-Villarroel, R. (2016). Estudi del grau

d’inseguretat alimentària entre els benefi- ciaris del projecte de cooperació solidari

“BCN Comaprteix el menjar.” Nutrició Sense Fronteres.

Morrison, J. A., Friedman, L. A., Wang, P., Glueck, C. J. (2008). Metabolic syndrome in childhood predicts adult metabolic syndrome and type 2 diabetes mellitus 25 to 30 years later. The Journal of Pediatrics, 152(2), 201–6. doi:10.1016/j.

jpeds.2007.09.010

Musher-Eizenman, D. & Carels, R. A.

(2009). The impact of target weight and gender on perceptions of likeability, personality attributes, and functional impairment. Obesity Facts, 2(5), 311–7.

doi:10.1159/000235915

Neira, M., & de Onis, M. (2006). The Span- ish strategy for nutrition, physical activity and the prevention of obesity. The British Journal of Nutrition, 96 Suppl 1, S8–S11.

doi:10.1079/BJN20061690

O’Brien, K. S., Latner, J. D., Halberstadt, J., Hunter, J. A., Anderson, J., & Caputi, P.

(2008). Do Antifat Attitudes Predict Anti- fat Behaviors? Obesity, 16(S2), S87–S92.

doi:10.1038/oby.2008.456 Pérez-Farinós, N., López-Sobaler, A.

M., Dal Re, M. A., Villar, C., Labrado, E., Robledo, T. & Ortega, R. M. (2013). The ALADINO study: a national study of prevalence of overweight and obesity in Spanish children in 2011. BioMed Research International, 2013, 1–7.

doi:10.1155/2013/163687

Pérez-Rodrigo, C., Ribas, L., Serra-Majem, L. & Aranceta, J. (2003). Food preferences of Spanish children and young people:

the enKid study. European Journal of Clinical Nutrition, 57 Suppl 1, S45–S48.

doi:10.1038/sj.ejcn.1601814 Pimenta, A. M., Beunza, J.-J., Sanchez-

Villegas, A., Bes-Rastrollo, M. & Martinez- Gonzalez, M. A. (2011). Childhood un- derweight, weight gain during childhood to adolescence/young adulthood and incidence of adult metabolic syndrome in the SUN (Seguimiento Universidad

(18)

Roehling, M. V. (1999). Weight-Based Discrimination in Employment: Psy- chological and Legal Aspects. Per- sonnel Psychology, 52(4), 969–1016.

doi:10.1111/j.1744-6570.1999.tb00186.x Roehling, M. V., Roehling, P. V. & Pichler, S.

(2007). The relationship between body weight and perceived weight-related employment discrimination: The role of sex and race. Journal of Vocational Behavior, 71(2), 300–318. doi:10.1016/j.

jvb.2007.04.008

Roura, E., Milà-Villarroel, R., Lucía Pareja, S. & Adot Caballero, A. (2016). Assess- ment of Eating Habits and Physical Ac- tivity among Spanish Adolescents. The

"Cooking and Active Leisure"

TAS Program. PloS One, 11(7), e0159962.

doi:10.1371/journal.pone.0159962 Rudolph, C. W., Wells, C. L., Weller, M. D.

& Baltes, B. B. (2009). A meta-analysis of empirical studies of weight-based bias in the workplace. Journal of Voca- tional Behavior, 74(1), 1–10. doi:10.1016/j.

jvb.2008.09.008

Sánchez-Cruz, J.-J., Jiménez-Moleón, J.

J., Fernández-Quesada, F. & Sánchez, M.

J. (2013). Prevalence of child and youth obesity in Spain in 2012. Revista Española de Cardiología (English Ed.), 66(5), 371–6.

doi:10.1016/j.rec.2012.10.012 Savage, J. S., Fisher, J. O. & Birch, L. L.

(2008). Parental influence on eat- ing behavior. NIH Public Access, 35(1), 22–34. doi:10.1111/j.1748- 720X.2007.00111.x.Parental

Schroder, H., Marrugat, J., Vila, J., Covas, M. I. & Elosua, R. (2004). Adherence to the Traditional Mediterranean Diet Is Inversely Associated with Body Mass Index and Obesity in a Spanish Popula- tion. J. Nutr., 134(12), 3355–3361. Re- trieved from http://jn.nutrition.org/content/134/12/3355.short

Current Obesity Reports, 4(1), 73–91.

doi:10.1007/s13679-015-0143-1 Speiser, P. W., Rudolf, M. C. J., Anhalt, H.,

Camacho-Hubner, C., Chiarelli, F., Eliakim, A., Eliakim, A., Freemark, M., Gruters, A., Hershkovitz, E., Iughetti, L., Krude, H., Latzer, Y., Lustig, RH., Pescovitz, OH., Pinhas-Hamiel, O., Rogol, AD., Shalitin, S., Sultan, C., Stein, D., Vardi, P., Werther, GA., Zadik, Z., Zuckerman-Levin, N., Hochberg, Z.,Obesity Consensus Working Group.

(2005). Childhood obesity. The Journal of Clinical Endocrinology and Metabolism, 90(3), 1871–87. doi:10.1210/jc.2004-1389 Strauss, R. S. & Knight, J. (1999). Influence of the home environment on the develop- ment of obesity in children. Pediatrics, 103(6), e85. Retrieved from http://www.

ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/10353982 Tanamas, S. K., Ng, W. L., Backholer, K.,

Hodge, A., Zimmet, P. Z. & Peeters, A.

(2016). Quantifying the proportion of deaths due to body mass index- and waist circumference-defined obesity.

Obesity (Silver Spring, Md.), 24(3), 735–42.

doi:10.1002/oby.21386

Velázquez-López, L., Santiago-Díaz, G., Nava-Hernández, J., Muñoz-Torres, A.

V, Medina-Bravo, P. & Torres-Tamayo, M. (2014). Mediterranean-style diet reduces metabolic syndrome compo- nents in obese children and adolescents with obesity. BMC Pediatrics, 14, 175.

doi:10.1186/1471-2431-14-175 World Health Organization (WHO). (2000).

Obesity: preventing and managing the global epidemic. Report of a WHO con- sultation. World Health Organization - Technical Report Series, 894, i–xii, 1–253.

Retrieved from http://www.ncbi.nlm.nih.

gov/pubmed/11234459

World Health Organization (WHO). (2004).

Global Strategy on Diet, Physical Activity and Health. World Health Organization.

Edita: Servei de Publicacions de la UVic-UCC · Imprimeix: Copyset

(19)

(20)

08500 Vic. Barcelona Tel. 93 886 12 22 Fax 93 889 10 63 www.uvic.cat