1
CONTAMINACIÓ
ANTROPOGÈNICA
DEL
MEDI
MARÍ.
REPERCUSIONS
SOBRE
ELS
ORGANISMES
AQUÀTICS
I
ÉSSER
HUMÀ.
2
3
Introducció
...
5
El
mar
Mediterrani
...
6
Contaminants
orgànics
persistents
(COPs)
...
8
‐
COPs
a
la
cadena
tròfica
‐
bioacumulació
...
8
‐
Principals
efectes
dels
COPs
...
9
‐
Metalls
pesats
específics
...
10
‐
Plom
...
11
‐
Cadmi
...
16
‐
Mercuri
...
19
‐
Hidrocarburs
aromàtics
halogenats
...
25
Contaminació
acústica
...
28
4
Legislació
...
34
‐
Control
de
substàncies
perilloses
alliberades
al
medi
...
34
‐
Gestió
d’aigües
...
35
‐
Control
i
eliminació
PCBs
...
37
‐
COPs
...
37
‐
Metalls
pesats
...
38
‐
Protecció
cetacis
...
49
Temes
pendents,
solucions
...
40
Consideracions
...
45
Perspectives
de
futur
5
Molts dels elements químics orgànics o inorgànics són essencials per la vida a concentracions
baixes, presentant toxicitat a concentracions elevades; mentre el coure, el seleni, el zinc i el
ferro són micronutrients essencials pels peixos i el marisc, altres elements com el mercuri, el
cadmi i el plom, o els hidrocarburs halogenats no semblen tenir funcions a l’organisme i són
tòxics fins i tot a baixes concentracions. Aquests elements es troben a l’entorn aquàtic degut a
fenòmens naturals, com ara el vulcanisme, i fenòmens geològics, però també a causa de la
contaminació antropogènica provinent de la indústria metal∙lúrgica i la mineria, deposicions i
incineració de residus, a més de la pluja àcida provinent de la contaminació industrial.
Creixents quantitats de productes químics es poden trobar en espècies depredadores com a
resultat del procés de biomagnificació, que es reflecteix en la progressiva elevació de la
concentració d’aquestes substàncies al llarg de la cadena tròfica alimentària.
També poden presentar el fenomen de bioacumulació, que es dóna quan els contaminants
s’acumulen al teixit corporal al llarg de la vida de l’animal. Així, com més gran en edat i en
tamany sigui l’animal, més concentració de substància contaminant presentarà, tot i que
també intervenen factors com ara la localització geogràfica, l’espècie, la solubilitat de la
substància contaminant i la seva persistència en el medi.
En aquest sentit, hi ha estudis que afirmen que en mars oberts, menys afectats per la
contaminació, els peixos presenten concentracions d’aquestes substàncies que corresponen a
les emissions per fonts naturals. En canvi, en àrees molt contaminades, o amb insuficient
intercanvi amb la resta de mars, en estuaris, rius, etc, aquests elements es troben en
concentracions que excedeixen les emissions naturals. Un exemple és el Mediterrani, un mar
gairebé tancat i de poca profunditat, en el que les aigües es renoven cada vuitanta o cent anys
i entren i surten gairebé exclusivament per l’estret de Gibraltar.
D’aquesta manera, els humans es veuen afectats patològicament sigui per una exposició curta
però a elevades concentracions, sigui a baixes concentracions i repetides al llarg de la vida, els
més vulnerables dels quals són nens petits, dones embarassades i fetus.
D’altra banda, existeix una altra tipus de contaminació antropogènica, encara menys estudiada
i de menor interès polític, social i sanitari, que és el que concerneix la contaminació acústica
6
conseqüent repercussió en el sistema sónar de localització i comunicació que posseeixen
mamífers marins com ara els cetacis odontocets.
El
mar
Mediterrani
Les activitats humanes desenvolupades en regions que envolten mars tancats o gairebé
tancats com el mar Mediterrani sempre comporten, a mig i llarg termini, un notable impacte
mediambiental en forma de degradació costanera i marina, i un risc més elevat de danys greus,
especialment derivats de la contaminació provocada per la inadequada legislació i gestió de tot
tipus de residus que, per acció de la gravetat, acaben dipositats a les parts més baixes de les
conques hídriques i el mar.
Els mars i oceans s’han considerat des de sempre un magatzem inesgotable de recursos i
també com un pou sense fons amb capacitat d’empassar‐se totes les deixalles de la humanitat.
El ritme accelerat de flux de residus antròpics durant els darrers decennis, així com l’augment
imparable d’altres activitats humanes als litorals marins ha provocat una notable pertorbació
dels ecosistemes.
Per avaluar els efectes que els factors antropogènics exerceixen sobre els ecosistemes marins
es pot considerar la relació entre el perímetre costaner, del qual provenen la major part
d’impactes antròpics, i la superfície o volum del mar que rep aquests efectes. La relació
perímetre/superfície és tant més desfavorable com més petit és un mar.
Una gran quantitat d’activitats industrials diferents es troben disperses per tota la conca
mediterrània. Una sèrie de punts conflictius es troben concentrats bàsicament al nord‐oest,
generats per grans complexes de la indústria pesant i grans ports comercials. Els abocaments i
les emissions de contaminants representen una amenaça mediambiental, i les pressions de la
indústria a la conca inclouen principalment els sectors químics/petroquímics i metal∙lúrgics.
Altres sectors industrials importants a la regió són el tractament de deixalles i la regeneració
amb dissolvents, el tractament superficial de metalls, la producció de paper, pintures i plàstics,
el tint i l’estampació de teneries.
L’eutrofització és el resultat de l’abocament de grans quantitats de nutrients provinents de rius
i/o efluents industrials o urbans. Al mar Mediterrani sembla estar limitada bàsicament a certes
7
radionuclears del passat i de l’accident de Txernòbil. En general, l’inventari total de
radionúclids al Mediterrani disminueix. En els organismes marins aptes pel consum humà, la
concentració de, per exemple, cesi 137 és de menys d’1 Bq/kg, molt per sota del límit (600
Bq/kg) fixat per la UE com a nivell màxim permès en els aliments.
8
Contaminants
orgànics
persistents
(COPs)
Els COPs són un grup de productes químics molt resistent als processos de degradació natural i
són molt estables i persistents. La majoria d’ells presenten una toxicitat elevada i es
bioacumulen al teixit adipós dels animals i éssers humans, a més de biomagnificar‐se.
Bioacumulació: acumulació neta de metalls provinents de fonts biòtiques o abiòtiques en un organisme.
Biomagnificació: acumulació progressiva de certs metalls pesats i altres substàncies persistents d’un
nivell tròfic a un altre successivament. Està relacionada amb el coeficient de concentració en els teixits
d’un organisme depredador en comparació amb la seva presa. Classificació: • Metalls pesats ‐ Plom ‐ Cadmi ‐ Mercuri
• Hidrocarburs aromàtics halogenats
‐ PCBs
‐ Dioxines
Actualment les fonts de contaminació radioactiva al Mediterrani són “poc importants” però no
es coneixen les conseqüències de les proves efectuades al llarg de la història.
COPs a la cadena tròfica ‐ Bioacumulació
Aquests radicals químics tenen gran predisposició a ser absorbits i entrar als organismes
marins que formen part del fitoplàncton i que inicien la cadena alimentària, contaminant així el
zooplàncton, els invertebrats, els peixos i taurons fins arribar als vertebrats superiors, aus i
A mesura que es puja de nivell a la cadena tròfica els índexs de concentració de COPs
augmenten, per tant les més altes concentracions es troben als màxims depredadors.
Els mamífers marins presenten una sèrie de particularitats fisiològiques que afavoreixen
l’acumulació de contaminants ambientals:
‐ Gran capa de greix hipodèrmica que emmagatzema compostos lipofílics.
‐ Limitada capacitat per metabolitzar i excretar aquests compostos.
‐ Llarga esperança de vida i exposició permanent als contaminants.
‐ Transmissió placentària i galactògena.
Principals efectes dels COPs
‐ Immunosupressió. ‐ Al∙lèrgies. ‐ Neurotoxicitat. ‐ Teratogenicitat. ‐ Neoplàsies. ‐ Alteracions cardíaques. ‐ Alteracions hormonals.Aquests efectes s’han observat en peixos, i en mamífers com depredadors d’aquests últims.
9
10
Metalls pesats específics
El plom, el cadmi i el mercuri són metalls pesats que s’han utilitzat en diferents productes i
processos al llarg de la història, formant part de la industrialització de l’economia mundial tot i
que encara són objecte de comerç internacional i els seus preus venen determinats per l’oferta
i la demanda.
En la última dècada s’ha intensificat la preocupació pel que fa als efectes perjudicials per la
salut humana i el medi ambient.
Els tres es troben principalment en fonts naturals formant sals i minerals en dipòsits rocosos i
en el sòl, sent la mineria la font primària d’explotació. Les fonts secundàries estan associades
al reciclatge, la recirculació i els dipòsits que contribueixen de manera significativa a la
concentració total mundial.
Existeix una gran varietat de productes d’ús actual i en diferents sectors, com el sector
energètic, l’atenció sanitària, l’electrònica, les joguines i els productes químics, que contenen
un o més d’aquests metalls pesats i amb diferències legislatives entre països.
Processos industrials com la producció cloroalcalina o la generació termoelèctrica utilitzen
aquests metalls pesats o generen emissions que viatgen a través de l’aigua i l’aire.
En els últims deu anys s’ha observat un descens significatiu en la quantitat d’emissions i en les
taxes d’increment d’aquestes en els països en desenvolupament. No obstant s’observa un
increment en els països amb ràpids processos d’industrialització com l’ Índia i la Xina. Entre els
sectors que contribueixen a les noves emissions alliberades a l’atmosfera es troben la
generació elèctrica alimentada amb carbó, el transport urbà i l’eliminació de desfets.
11
El plom és un metall pesat amb una elevada toxicitat a nivells baixos d’exposició, provocant
simptomatologia aguda i crònica. Un cop alliberat al medi es queda en circulació permanent i
no pot ser degradat, tot i que presenta poca mobilitat.
Els ésser humans són molt sensibles a la toxicitat del plom. Aquest pot afectar el sistema
nerviós, el sistema reproductiu i el sistema cardiocirculatori. S’acumula a les estructures òssies
i es pot alliberar durant la gestació des de els ossos al torrent circulatori.
Al medi ambient és tòxic pels microorganismes, plantes i animals. Es coneixen efectes
bioacumulatius a l’esquelet i teixits tous en mamífers.
Una de les raons per les quals el plom és preocupant és que els nens són més susceptibles que
els adults, sobretot aquells amb deficiències nutricionals, a més d’afectar el desenvolupament
intel∙lectual.
Demanda
‐ La utilització mundial de plom refinat va augmentar en un 2,8% a 6,98 tones mètriques
l’any 2004, passant a 7,13 tones mètriques l’any 2005.
‐ Estats Units és el major consumidor de plom, però manté estable la seva demanda. ‐ L’ús d’aquest material a Xina va augmentar en més del 8% entre 2004 i 2005, havent‐
se duplicat des de l’any 200 degut al seu ús en piles i bateries.
‐ Es preveu un increment de la demanda a Alemanya i República Txeca, així com a Índia,
però s’observa una tendència a la baixa en el Regne Unit i França.
Principals fonts d’emissió i alliberament
Les principals fonts naturals són les erupcions dels volcans i l’erosió de les roques, jugant un
paper important en el cicle del plom. Les principals fonts antropogèniques de plom són
l’extracció minera i la combustió del carbó.
A meitat dels anys 90 però el 74% de les emissions totals de plom provenien de l’addició de
12
Es troben fonts significatives de plom localitzades a Alaska, Canadà, Xina, Irlanda, Mèxic, Perú i
Portugal, el volum total de les quals supera els 1500 milions de tones.
En els últims trenta anys la producció de plom ha disminuït degut al seu reciclatge però el
consum ha augmentat.
Ús
‐ La demanda del plom està, fonamentalment, vinculada al seu ús en bateries per
generació elèctrica (71%)
‐ Entre altres usos es troben les xapes primes extruïdes i laminades per construcció (7%) ‐ Canonades destinades a usos especials com ara el transport químic, revestiment de
cables (3%), panells de vidres fumats, peses, acer xapat en plom, talc per plastificants,
pintures anticorrosives especials, municions (6%).
‐ Entre els aliatges del plom cal destacar les piles i bateries (plom‐antimoni), l’aliatge per
soldadura (plom‐estany) i el blindatge de protecció radioactiva.
‐ Alguns dels compostos de plom son els additius de la benzina (pràcticament en desús
en països desenvolupats), estabilitzadors de PVC, cristall de vidre, vernissos de
ceràmica, pigments (12%) vermell, groc i taronja.
Penetració del plom a la cadena tròfica
El plom es bioacumula en molts organismes, particularment en aliments com ara els musclos.
En general però, no s’ha observat un increment de la seva concentració al llarg de la cadena
tròfica, és a dir, no presenta biomagnificació.
Així com altres metalls poden ser modificats a altres formes per microorganismes, no
existeixen evidències clares de la importància mediambiental de la producció natural de
formes metilades del plom.
La distribució del plom a l’organisme està íntimament relacionada amb el metabolisme del
calci. En el marisc, per exemple, hi ha una major concentració de plom en zones de dipòsit de
calci que en teixits tous; en animals, al igual que en humans, tendeix a acumular‐se al sistema
13
Existeixen molts estudis sobre els nivells de plom en animals salvatges, però no sobre els seus
efectes tòxics en animals no experimentals. Experiments realitzats en animals de laboratori
mostren que el plom causa efectes adversos en diversos òrgans i sistemes, incloent el sistema
circulatori, el sistema nerviós central, els ronyons i els sistemes reproductiu i immunològic.
En el medi aquàtic, les sals inorgàniques de plom depenen de les condicions de l’ambient com
ara la duresa de l’aigua, el pH, la salinitat, els quals no s’han tingut ben considerats a l’hora de
fer estudis toxicològics. Tot i així, se sap que és poc probable que el plom afecti les plantes
aquàtiques al mateix nivell que ho fa en el medi ambient en general.
D’entre la població d’invertebrats aquàtics, n’hi ha de més sensibles que altres i pot ser que
estructures comunitàries es vegin afectades per la contaminació per plom. Els estadis inicials
de desenvolupament són més vulnerables que els estadis adults. Tanmateix, les poblacions
d’invertebrats que formen part d’àrees contaminades presenten més tolerància al plom que
les poblacions d’àrees no contaminades. Els símptomes típics de la contaminació per plom són
deformitat de la columna vertebral i l'ennegriment de la regió de la cua.
En general, els estudis realitzats sobre els nivells de plom a l’ambient aquàtic mostren que són
baixos (aproximadament per sota de 1 µg/L en aigua salada i per sota de 5 µg/L en aigua
dolça/OECD 1994) comparat amb els nivells que causen efectes adversos. No es pot descartar,
però, que existeixen efectes adversos en peixos i altres organismes en àrees on els nivells de
plom són més elevats.
14 Espècies, efectes Concentració (µg/L) Toxicitat en aigua dolça Plàncton Crustacis (crònic) Crustacis (agut) Peix (crònic) Peix (agut) 140‐11,000 10‐200 100‐224.000 0.4‐220 1.000‐540.000 Toxicitat en l’ambient marí Plàncton Crustacis (crònic) Crustacis (agut) Peix (agut) 20‐950 20‐40 50‐27.000 300‐>10.000 Bioacumulació Algues Invertebrats 2.000‐4.000 400‐12.400
Toxicitat del plom en l’ambient aquàtic i factors bioacumuladors (Bronnum and Hansen, 1998)
Exposició humana a plom
En la població adulta i no fumadora la principal via d’exposició són l’aigua i els aliments. El
plom en suspensió i la posterior inhalació, en canvi, constitueixen el principal risc en persones
exposades professionalment i en persones fumadores.
La contaminació per plom provinent del aliments ha disminuït en els darrers anys degut a la
disminució de l’ utilització del plom en llaunes soldades per l’emmagatzematge dels aliments.
El plom orgànic és molt més tòxic que l’inorgànic, essent la seva font primària els combustibles
plomats, actualment ja inexistents en el mercat en molts països, però en altres encara està
15
plomats.
El plom absorbit passa ràpidament al torrent circulatori i als teixits tous, per tot seguit
distribuir‐se més lentament als ossos. Aquests van acumulen plom durant la vida i poden
constituir una reserva endògena que va alliberant lentament el metall al llarg dels anys.
El plom causa una gran varietat d’efectes biològics depenent del nivell d’exposició i de la seva
duració. Pel que fa a les funcions neurològiques i metabòliques, els nens són molt més
vulnerables que els adults.
Estudis epidemiològics suggereixen que baixos nivells d’exposició de fetus i nens en
desenvolupament poden afectar la capacitat d’aprenentatge i el desenvolupament
neuropsicològic. A més, s’ha trobat un deteriorament de la funció nerviosa en treballadors
permanentment exposats .
També s’ha observat una disminució de la conducció nerviosa associada a baixos nivells de
plom en sang.
Sembla ser que el plom té efectes sobre la síntesi d’hemoglobina i s’ha observat anèmia en
nens amb nivells de plom en sang al voltant del 40µg/dl. L’exposició a plom està associada
també amb un moderat increment de la pressió sanguínia.
Els efectes sobre el ronyó poden ser reversibles, tot i que l’exposició crònica a aquest metall
provoca la disminució progressiva de la funció renal i la possible fallada renal.
Els efectes reproductius del plom pel que fa els homes estan limitats a l’alteració de la
morfologia espermàtica i la seva disminució en nombre. En dones, algun embaràs problemàtic
s’ha associat al plom.
No sembla que el plom tingui efectes sobre la pell, els músculs o el sistema immunitari, i les
evidències de carcinogenicitat en humans no són clares, de manera que la classificació IARC és
la 2B.
16
CADMI
El cadmi és un metall pesat amb una elevada toxicitat a nivells baixos d’exposició, provocant
simptomatologia aguda i crònica.
Demanda i usos
‐ La major part del cadmi es destina a la fabricació de bateries de cadmi i níquel, sent
aquest sector l’únic en mostrar un augment degut al increment de la indústria ‐ Al voltant de l’11% s’utilitza en pigments
‐ El 8% en revestiments i el 4 % restant a altre finalitats.
‐ S’observa una reducció en l’ús d’aquest metall en països i regions desenvolupades,
com ara la Unió Europea.
Oferta
‐ Les fonts d’abastiment a nivell mundial es troben a Àsia (41%), Amèrica (16%), Europa
(15%), i Austràlia (3%).
‐ El 25 % restant es recupera mitjançant reciclatge i dels dipòsits existents.
Principals fonts d’emissió i alliberament
‐ Les principals fonts d’alliberament de cadmi natural són els volcans i el desgast de les
roques.
‐ Com a fonts antropogèniques són importants les extraccions minerals, processos de
combustió, principalment industrial, i incineració de residus, aquesta última
subestimada, tot i que no es tenen proves que sigui una font permanent de
contaminació.
‐ Forma part de determinats tipus de fertilitzants
‐ Ni el plom ni el cadmi es troben distribuïts mundialment com a gasos atmosfèrics
contaminants, sinó que estan vinculats a partícules i, per tant, la seva distribució és
bàsicament local i regional. No obstant, el transport aeri de cadmi i plom a llarga
17
‐ Aquest metall i els seus compostos són relativament solubles en aigua, de manera que
tenen major mobilitat, són més biodisponibles i tendeixen a la bioacumulació.
Penetració del cadmi a la cadena tròfica aquàtica
El Cadmi s’acumula sobretot als microorganismes i mol∙luscs, de manera que existeix
biomagnificació al llarg de la cadena tròfica.
En els animals el cadmi s’acumula als òrgans interns i, rarament, a múscul o greix, trobant‐se
les concentracions més elevades a ronyó i fetge. S’ha observat que els nivells de cadmi
augmenten amb l’edat.
El cadmi no és un element essencial per la vida animal i vegetal.
Els mamífers poden tolerar nivells baixos de cadmi degut a la seva unió a una proteïna especial
que fa que es dipositi a ronyó i fetge de manera inofensiva fins un cert nivell.
Les exposicions cròniques, en canvi, provoquen principalment lesions renals, emfisema
pulmonar i desequilibris del caci i el metabolisme de la Vitamina D .
Els organismes aquàtics absorbeixen el cadmi directament de l’aigua i des de la seva forma
iònica. La toxicitat aguda és variable degut a la interacció del metall amb el metabolisme del
calci, el qual deixa de ser incorporat des de l’aigua, i degut a l’augment de la seva toxicitat pel
zenc. No obstant, elevades concentracions de calci en el medi aquàtic protegeixen els
organismes de l’absorció de cadmi degut a la competència dels dos per receptors.
S’han observat efectes subletals durant el creixement i reproducció dels invertebrats aquàtics
com ara la deformació de l’espina, sent l’etapa més susceptible l’embrionària i la larvària, i la
fase d’ou la menys susceptible .
18
Exposició humana a cadmi
L’absorció de cadmi es dóna, d’una banda, via gastrointestinal mitjançant la ingesta de
productes agrícoles i peix, sent un 5% el percentatge d’absorció del cadmi ingerit.
D’altra banda el tabac constitueix una font important de cadmi degut a que via pulmonar
s’absorbeix aproximadament el 50% del cadmi inhalat.
En humans el cadmi s’acumula sobretot als ronyons, provocant dany als túbuls renals, fet que
deriva en insuficiència renal. A nivell pulmonar provoca obstrucció crònica de les vies aèries i
insuficiència respiratòria. Es creu que també pot provocar també osteoporosi.
Altres efectes de l’exposició al cadmi són la interferència en el metabolisme del calci,
increment de la seva concentració en orina i formació de càlculs renals. Té també efectes
carcinògens (classe I IARC).
El mercuri és, dels tres metalls, el més estudiat i el que ha constituït, al llarg de la història, més
preocupació social i mediambiental degut als desastres ecològics que ha provocat l’home pel
seu abocament al medi aquàtic.
Són ben coneguts els casos de Minamata i Iraq, en el primer del qual es va afectar la major
part de la població, en ser una societat totalment depenent de l’aport nutricional del peix. Va
ser a partir de llavors que es van començar a estudiar i conèixer els efectes perjudicials del
mercuri en peixos, mamífers i humans, i que es va començar a reglamentar les seves emissions
antropogèniques. Demanda i usos ‐ Piles i bateries ‐ Producció cloroalcalina ‐ Petita mineria d’or i plata ‐ Amalgames dentals
‐ Aparells de medició i control
‐ Dispositius de control elèctric i
interruptors ‐ Il∙luminació ‐ Altres 19
Oferta
‐ Les principals fonts de mercuri es troben a Espanya i Kirguistan
‐ Informes recents assenyalen un increment de l’ús del mercuri en VCM, així com en
piles i bateries.
‐ El mercuri secundari prové de Finlàndia i Perú
‐ La Unió Europea i els Estats Units són exportadors nets de mercuri. ‐ La petita mineria consumeix entre 650 i 1000 tones anuals.
Emissions/rutes d’exposició
‐ Fonts locals.
‐ Es considera que, actualment, la combustió de carbó és, amb diferència, la font
individual més important d’emissions atmosfèriques de mercuri. ‐ Plantes de producció metal∙lúrgica.
‐ Crematoris.
‐ Plantes de producció cloroalcalina. ‐ Incineradors de desfets. Demanda global de mercuri, 2005. 20
21
El mercuri és emès a l’aire per l’activitat humana o per fonts naturals, com ara volcans.
Aquest s’allibera a l’atmosfera en una de les següents tres formes:
‐ Mercuri elemental: s’evapora i pot viatjar llargues distàncies i romandre a l’atmosfera
durant un any, podent traslladar‐se globalment abans de patir alguna transformació.
Termòmetres, baròmetres, interruptors, termòstats, collars amb penjolls de cristall,
amalgames dentals...
‐ Mercuri orgànic i inorgànic: adopten la forma de sals de mercuri. Han estat
comunament utilitzats com a fungicides, antisèptics o desinfectants. El més important
dels compostos de mercuri orgànic és el metilmercuri.
‐ Òxid de mercuri (=mercuri gasós iònic o reactiu)(RGM): trobat principalment en les
formes solubles de l’aigua que poden dipositar‐se a llargues distàncies de la font
depenent d’una gran varietat de factors, incloent condicions topogràfiques i
meteorològiques.
El que succeeix amb el mercuri després de ser emès depèn de:
‐ La forma en la que ha estat emès ‐ La ubicació de la font d’emissió ‐ A quina alçada ha estat alliberat
‐ El terreny del seu voltant ‐ El clima
Depenent d’aquests factors, el mercuri atmosfèric pot ser transportat a una determinada
distància abans de la seva deposició.
El mercuri que roman a l’aire per períodes perllongats de temps i viatja a través de continents
es diu que està en un cicle global.
Penetració del mercuri a la cadena tròfica
Quan el mercuri cau amb la pluja o la neu es pot dipositar en llacs i rius.
Quan cau amb l’aire com a deposició seca, pot eventualment ser arrossegat per l’aigua de la
pluja cap a llacs i rius.
Certs microorganismes i processos naturals poden transformar el mercuri d’una forma a una
altra. El compost orgànic resultant més comú és el metilmercuri, particularment inquietant
perquè es pot acumular i biomagnificar en molts peixos d’aigua dolça i salada, així com en
mamífers marins, podent arribar a ser un milió de vegades major que en les aigües
circumdants.
Una gran varietat de factors ambientals influeixen en la formació de metilmercuri en els
sistemes aquàtics. L’eficiència de la metilació microbiana del mercuri depèn de factors com
l’activitat microbiana i la concentració de mercuri biodisponible, més que del dipòsit total de
mercuri. També intervenen factors com la temperatura, el pH, el potencial redox i la presència
d’agents orgànics i inorgànics.
El metilmercuri es pot formar en el medi ambient per metabolisme microbià, processos biòtics i abiòtics.
Degut a aquestes variables i per la complexitat de les xarxes alimentàries, la bioacumulació és
difícil de predir i varia d’un cos aquàtic a un altre.
No obstant, se sap que la major concentració de metilmercuri es troba com més amunt de la
cadena tròfica estigui l’organisme.
El mercuri no es pot descompondre ni degradar en substàncies inofensives.
22
23
El mercuri existeix en diferents formes, i les persones es veuen exposades de diferents
maneres.
La forma més comú d’exposició és per la ingesta de peix i marisc contaminat amb
metilmercuri.
Promig de la ingesta diària estimada i retenció en el cos de diferents formes de mercuri (Hg) en una situació aplicable a la població general no exposada al mercuri en el lloc de treball; valors en µg/dia. (WHO/IPCS, 1991).
Exposició Vapors Hg elemental Compostos inorgànics de Hg metilmercuri
Aire 0.03 (0.024) 0.002 (0.001) 0.008 (0.0069) Amalgames dentals 3.8‐21 (3‐17) 0 0 Aliments ‐ peix ‐ altres 0 0 0.60 (0.042) 3.6 (0.25) 2.4 (2.3)* 0 Aigua potable 0 0.050 (0.0035) 0 Total 3.9‐21 (3.1‐17) 4.3 (0.3) 2.41 (2.31) NOTA: les dades entre parèntesi representen la part de les aportacions de mercuri que es retenen al cos d’un adult. * suposant 100 gr. de peix per setmana amb una concentració de mercuri de 0.2 mg/Kg.
Les intoxicacions massives amb metilmercuri han provat que tant adults, nens, com fetus són
sensibles a l’exposició de metilmercuri per la dieta. Durant aquests episodis d’intoxicació
algunes mares sense simptomatologia van parir nens amb discapacitats severes, de tal manera
que es va veure que el sistema nerviós en desenvolupament del fetus és més vulnerable al
metilmercuri que el sistema nerviós adult. La llet materna de mares exposades a metilmercuri
pot ser vehicle de transmissió.
El metilmercuri és un neurotòxic que pot provocar en adults parestèsia, malestar, visió
borrosa, constricció concèntrica del camp visual, sordesa, disàrtria, atàxia i per últim coma i
mort. El sistema nerviós central en desenvolupament és més sensible que el cervell adult. En
24
pot ser impossible de distingir del de la paràlisi cerebral causada per altres factors presentant‐
se principalment amb microcefàlia, hiperreflèxia, discapacitat mental i trastorns de la funció
motora.
S’ha observat que un petit augment en l’exposició a metilmercuri pot causar efectes
perjudicials en el sistema cardiovascular i un increment en la mortalitat.
Tot i que se sap que el mercuri i els seus compostos són substàncies molt tòxiques, actualment
el grau de toxicitat, sobretot el del metilmercuri, està en discussió. Les últimes investigacions
mostren que els efectes tòxics poden generar‐se a concentracions més baixes i podrien afectar
a més població mundial del que s’havia pensat.
Un dels principals problemes per estimar amb exactitud les ingestes diàries de diverses formes
de mercuri de la dieta és que els programes d’estudis nacionals informen principalment sobre
concentracions de mercuri total, però el percentatge de mercuri com a metilmercuri no es
coneix. Per altra banda en zones on el consum de peix representa una part considerable de la
dieta, les exposicions podrien ser considerablement superiors als valors estimats.
25
Els tres grups de substàncies, PCBs i dioxines (dioxines i furans) són substàncies químiques
persistents especialment tòxiques pels éssers humans, animals i medi ambient i constitueixen
tres dels dotze contaminants orgànics persistents reconeguts a escala internacional degut a
que la seva exposició provoca efectes sobre el sistema endocrí i reproductor, a més de ser
cancerígens.
Les dioxines són principals subproductes no intencionats d’una sèrie de reaccions químiques i
processos de combustió, com ara de PCBs. Es troben principalment a sòls i sediments, i són
més tòxiques que els PCBs. No obstant, les quantitats de PCBs alliberades al medi són majors.
La via més important d’exposició humana a aquestes substàncies és el consum d’aliments, i
poden provocar trastorns neurològics, endometriosi, immunosupressió, etc, al igual que en la
fauna salvatge.
A diferència de les dioxines, els PCBs són produïts intencionadament. Es distingeixen dos tipus
d’ús: usos tancats (aparells elèctrics) i usos oberts (solvents de plaguicides i materials ignífugs).
Poden viatjar a llargues distàncies per l’aire en forma de petites partícules; una petita
proporció es dissolt en aigua, quedant la major part en el sediment del fons marí o com a
partícules orgàniques en suspensió. En el sòl queden fortament lligats a matèria orgànica.
A l’aigua, els PCBs són ingerits per petits organismes i peixos i així van sent transferits al llarg
de la cadena tròfica. S’acumulen en els teixits grassos de peixos i animals marins, arribant a
nivells milers de vegades superiors als existents a l’aigua i podent arribar, a través de la cadena
alimentària, a l’home. Presenten, per tant, els fenòmens de biomagnificació i boacumulació.
Estan classificats per la IARC com a probables carcinògens humans i tenen efectes adversos
com la toxicitat reproductiva.
Exposició humana a PCBs
La major part del efectes coneguts dels PCBs en salut humana es relacionen amb elevats nivells
d’exposició com ara els ocupacionals o ingesta accidental.
Els efectes adversos inclouen formes severes d’acné (cloroacné), hiperpigmentació d’ungles i
26
S’ha de destacar, però, que aquests efectes s’han produït per exposicions a nivells molt
superiors als que es poden trobar a l’ambient.
Els estudis científics coincideixen en que, en general, exposicions curtes a PCBs a nivells baixos
no tenen un impacte significatiu per la salut, mentre que si que existeix possibilitat d’efectes
adversos associats a exposicions perllongades a nivells baixos.
Els efectes sobre la salut estan classificats en crònics i aguts. Cloroacné i, possiblement,
neuropatia perifèrica han estat associats a exposicions de curta duració a PCBs, encara que els
seus productes de degradació, més que els PCBs en si mateix, han estat els vertaders
culpables.
Els efectes crònics es refereixen a les conseqüències patològiques desenvolupades després de
perllongades exposicions, incloent el càncer. Recentment s’haninvestigat també altres efectes
com ara els relacionats amb la reproducció i el sistema endocrí.
De manera general, Estats Units diu que la major part dels efectes, excepte el càncer, tenen un
llindar específic d’exposició, és a dir, una dosi per sota de la qual no ocorren efectes adversos.
La EPA es basa en aquest concepte per establir una dosi de referència, dosis a la qual els més
sensibles de la població poden estar exposats durant un període de vida complet (72 anys)
sense observar‐se efectes adversos sobre la salut.
La IARC ha arribat a la conclusió de la probable relació entre exposicions perllongades elevats
nivells de PCBs ambientals i un augment de la incidència de càncer, particularment de fetge i
ronyó, de manera que considera els PCBs com a probables carcinògens.
Les dones exposades professionalment a nivells de PCBs o que van ingerir grans quantitats de
peix contaminat van tenir nens amb un pes lleugerament inferior a la mitja i amb problemes
motrius i disminució de la memòria a curt plaç, que es van mantenir durant varis anys. Estudis
addicionals demostren alteracions en el sistema immunològic. Les formes de contaminació
més probable pel que fa nens són la transmissió transplacentària i via galactògena. No obstant,
es considera que els beneficis de l’alimentació amb llet materna justifiquen el risc d’exposició a
PCBs per aquesta última via.
27
Els compostos organoclorats i en concret els bifenils policlorats (PCB), constitueixen un dels
principals contaminants del medi marí i tenen un gran impacte en les poblacions de cetacis del
mar Mediterrani.
Presenten efectes immunosupressors i hepatotòxics i alteren el creixement i desenvolupament
ossi. A més degut a la similitud amb les hormones sexuals afecten negativament a la
reproducció.
28
Contaminació
acústica
Els cetacis són un ordre de mamífers marins distribuïts per tot el planeta que es divideix en dos
subordres: odontocets i misticets.
Els odontocets posseeixen una dentadura homodonta, que difereix en número segons la
espècie, fet que permet classificar‐los. Tenen hàbits carnívors i depredadors. Aquest grup està
representat per dofins, orques i catxalots.
Els misticets presenten nombroses làmines còrnies paral∙leles denominades barbes, les quals
utilitzen per filtrar grans masses de petits crustacis.
Com tots els éssers vius els hi afecta la contaminació del seu medi. Els mamífers marins son
sentinelles de la salut del mar, són vertebrats que es troben a dalt de tot de la cadena tròfica i
per tant són els qui reben tot l’impacte de la contaminació del mar. Actualment tant els mars
com els oceans es troben intensament contaminats, degut en la majoria dels casos a l’activitat
humana i al descontrol amb els abocaments de residus al mar.
Els mamífers marins, com hem comentat anteriorment, són els animals que habiten al medi
aquàtic més susceptibles de patir els efectes de la contaminació degut a que es troben a dalt
de tot de la cadena tròfica i a que tenen la capacitat d’emmagatzemar els residus a la capa de
greix que els permet viure en aquest medi i els van emmagatzemant durant tota la vida,
utilitzant‐la com a reserves en moments de dejú, gestació i lactació, transmetent‐los a la
següent generació mitjançant la transmissió vertical.
El principal problema que existeix és la falta de legislació durant tant de temps que ha
provocat que el mar s’hagi contaminat amb substàncies que no es poden biodegradar i
s’acumulen a les diferents formes de vida que hi habiten.
En els darrers anys s’han promulgat diferents Directives i Reals Decrets que vetllen per evitar la
contaminació dels mars i oceans amb substàncies realment perilloses pels éssers vius. Però és
insuficient. Per exemple la Directiva CE 96/61/96 que promou la prevenció i controls integrats
de la contaminació o bé la Directiva CE 2005/35 que estableix una sèrie de sancions per
aquelles embarcacions que no respectin la normativa, el principal problema és controlar que
acústica que provoca la desorientació i la impossibilitat d’alimentar‐se, fent que el destí de
molts d’aquests animals sigui un varament, la pèrdua del grup, i finalment la mort.
Al Mar Mediterrani és habitual trobar fins a vuit espècies de cetacis diferents: Rorqual comú
(Balaenoptera physalus), Catxalot (Physeter macrocephalus), Dofí llistat (Stenella coeruleoalba), Dofí mular (Tursiops truncatus), Cap d’olla gris (Globicephala melas), Balena
amb bec de Cuvier (Ciphius cavirostris).
La majoria d’estudis relatius al impacte de la contaminació acústica es realitzen en cetacis
odontocets.
Senyals acústiques i bioacústica
El sistema auditiu dels cetacis està caracteritzat per una sèrie d’adaptacions morfològiques
úniques: una de les més interessants és la capacitat de seleccionar les freqüències per la
discriminació fina d’imatges acústiques a través dels canals auditius que actuen com filtres de
freqüències. En un organisme sa aquesta selectivitat de freqüències de l’oïda (i per tant de les
senyals acústiques que produeixen) està evolutiva i directament en relació amb l’ús específic
del seu hàbitat i caracteritza per tant cada espècie de cetaci.
Cada una de les espècies que componen l’ordre dels cetacis presenta un repertori acústic únic,
amb directa relació amb l’hàbitat on ha evolucionat al llarg de milions d’anys.
29
30
S’entén que per detectar les seves preses una espècie costanera necessitarà extreure amb
precisió els detalls a curta distància del relleu que l’envolta, en canvi els cetacis pelàgics
necessiten obtenir una informació a mitjana o llarga distància sobre la presència d’un banc de
peixos determinat.
No obstant, tots els cetacis odontocets comparteixen el mateix mecanisme de producció
acústica, que inclou la projecció d’aire a través de conductes aeris nasals i la seva sortida pels
llavis bucals, localitzats a la part superior del cap.
Al llarg de la seva immersió, aquest aire es recicla i els permet vocalitzar, bé amb fins
d’ecolocalització o de comunicació segons el context social en el que es trobin.
A l’absència de cordes vocals l’acompanya una altra particularitat, única també en cetacis, la
de no utilitzar el conducte auditiu extern per l’audició. Reben les vibracions auditives a través
de les seves mandíbules que dirigeixen la informació directament cap a l’oïda mitja o interna
on es processa abans d’arribar al cervell.
Contaminació acústica
Els últims cent anys els cetacis han vist la introducció del soroll antropogènic en el medi marí a
una escala mai experimentada al llarg dels 10 milions d’anys d’evolució. Això explicaria el fet
que en la última etapa de la seva història, les balenes, catxalots i dofins no han desenvolupat
encara (si es que poden assolir‐ho algun dia) la capacitat d’adaptar el seu sistema d’audició a
fonts sonores importants, l'impacte de les quals es desconeix en la funcionalitat dels seus
sistemes vitals.
Les fonts de contaminació acústica marina produïdes per les activitats humanes inclouen:
• el transport marítim, turisme.
• L’explotació i producció en alta mar de gas i petroli.
• Els sonars militars i industrials.
• Les fonts d’acústica experimental.
• Les càrregues explosives submarines, militars o civils.
31
negatives d’aquestes interaccions a curt, mitjà i llarg plaç sobre l’equilibri natural dels oceans.
S’ha pogut demostrar alguns dels efectes d’aquestes fonts en termes de reaccions de fugida i
altres canvis de comportament, però és molt difícil determinar si el soroll produït per l’home
indueix efectivament la mort dels organismes. De tota manera, aquesta situació ha canviat
recentment amb l’associació del varament en massa de varies espècies de cetacis,
particularment de la família dels zífids, amb l’ús del sonar militar. Aquest setembre s’han
observat més de 30 mamífers marins morts i/o varats a la zona de l’estret de Gibraltar, degut a
l’excessiu trànsit durant la temporada d’estiu. Provocant la desorientació dels animals i
impossibilitant‐los a tornar mar endins.
Evidències anatòmiques indiquen que aquestes fonts acústiques poden causar lesions en
òrgans acústics, suficientment greus per ser letals. Se sospita que aquestes mateixes fonts
poden produir lesions agudes induïdes físicament o derivades de canvis de comportament que
conduirien als animals a varar i morir. Si es confirmés aquesta sospita, s’afegiria un altre
element a la incapacitat de predicció per determinar quin tipus de fonts sonores s’han de
considerar perilloses pels mamífers marins. Actualment, no s’entén del tot en quines
condicions o circumstàncies l’exposició a sons d’elevada intensitat poden causar lesions
irreversibles.
Molts factors poden, potencialment, estar involucrats en aquests processos: el nivell de font
del so, la seva transmissió a través de l’aigua, el seu comportament i estat fisiològic, així com
efectes sinergètics, inclosos en qualsevol lesió física crònica.
Tots ells poden jugar un paper, però es desconeixen els paràmetres bàsics del mecanisme
d’impacte que permetria controlar els efectes negatius d’aquesta contaminació acústica i
posteriorment legislar sobre la introducció de fonts sonores artificials en el medi marí.
32
Trauma acústic
El concepte de contaminació acústica no implica necessàriament una patologia que pot derivar
en trauma acústic. Qualsevol so a un nivell determinat pot resultar contaminant si impedeix o
dificulta a l’animal receptor la bona recepció dels ecos sonar o de les senyals acústiques de
comunicació d’un grup social.
Els nivells de contaminació d’un so particular i el seu impacte morfològic i fisiològic depenen
del temps d’exposició i de la intensitat de la senyal rebuda.
Es poden dividir els traumes relatius al soroll en dos grups: els impactes letals i els subletals. Els
impactes letals són aquells que provoquen la mort immediata del subjecte exposat
directament a una emissió sonora intensa, mentre que els impactes subletals representen els
casos on la pèrdua auditiva és deguda a una exposició de sons perceptibles, i s’anomenen
traumes acústics. En aquests casos, algun so excedeix el límit de tolerància de l’oïda.
Bàsicament, si qualsevol mamífer pot sentir un so, aquest so a un nivell determinat, pot
lesionar l’oïda causant una reducció de la seva sensibilitat. El nivell mínim al qual un so pot ser
percebut s’anomena el nivell llindar d’audició.
Si un individu necessita una intensitat significativament major que la habitual per l’espècie per
percebre una freqüència en particular, apareix un dèficit auditiu marcat per un canvi del nivell
llindar.
Qualsevol soroll a un nivell suficient canviarà el llindar auditiu, mentre que uns sorolls
diferents, produïts al mateix nivell, no provocaran canvis equivalents.
La qüestió és saber si una emissió rebuda produeix una pèrdua temporal o permanent del
llindar.
El mecanisme de pèrdua temporal de l’audició per una freqüència determinada i un temps
d’exposició determinat implica lesions de les cèl∙lules ciliades de l’oïda interna. Els períodes de
recuperació poden variar d’algunes hores fins vàries setmanes segons els individus.
Exposicions repetitives a fonts sonores sense que es produeixin els períodes adequats de
recuperació, però, poden causar canvis permanents i aguts del llindar. La durada d’un canvi del
33
La dificultat resideix en l’obtenció d’oïdes fresques, extretes immediatament després de la
mort del individu per evitar els efectes de l’autòlisi que impediria la lectura correcta de les
lesions, així com en seguir un protocol d’anàlisis complex i rigorós.
Quan es produeix un varament els animals són examinats. Per poder establir una causa de
mort s’ha de conèixer la anatomia, biologia i fisiologia. Els cetacis estan adaptats a realitzar
grans immersions, tenen un sistema vascular molt desenvolupat i els pulmons presenten
adaptacions per evitar el col∙lapse al realitzar immersions profundes.
Existeixen diferents estudis que han analitzat nombrosos casos d’animals que han aparegut
varats a les nostres costes, la majoria determinen que la contaminació acústica interfereix en
les pautes d’immersions provocant que no realitzin immersions paulatines i pujades lentes per
adaptar‐se a la pressió. El fet d’alterar les seves pautes d’immersions provoca que el nitrogen
en sang vagi augmentant provocant un embolisme i lesionant òrgans principals.
Així mateix, la sensibilitat a determinades freqüències de l’oïda d’un cetaci es pot estudiar amb
mètodes electrofisiològics a través de l’anàlisi dels potencials evocats registrats des de la
superfície cranial. És a dir, si un animal sent un so, el seu cervell registrarà aquesta vibració
com un impuls elèctric que es pot detectar amb simples elèctrodes a la superfície del crani.
Aquests polsos elèctrics reben el nom de potencials evocats o Respostes Auditives del Tronc
Cerebral i comporten un temps de latència i una durada curts. Això permet examinar la
sensibilitat de percepció de les freqüències de determinades senyals acústiques i establir
l’audiograma de l’animal. En el cas d’un cetaci varat en rehabilitació, l’anàlisi d’aquesta
percepció és fonamental per estimar la seva capacitat per utilitzar correctament el sistema
biosonar i avaluar les possibilitats de supervivència després de la seva alliberació.
Els més afectats són el Dolí llistat, que habita la Costa Brava, i el mular, freqüent al Delta del
Ebre.
34
LEGISLACIÓ
Control de substàncies perilloses alliberades al medi.
La Directiva 96/82/CE del Parlament Europeu i del Consell té com a finalitat preveure els
accidents greus on intervenen substàncies perilloses i la limitació de les conseqüències per les
persones i el medi ambient. Incorporada a l’ordenament jurídic espanyol mitjançant el “Real
Decreto 1254/1999” i modificat pel “Real Decreto 119/2005” on s’aproven mesures de control
dels riscos derivats d’accidents on intervinguin substàncies perilloses.
El “Real Decreto 948/2005”modifica el “Real Decreto 1254/1999”, on s’afegeixen noves
mesures de control en matèries que impliquin substàncies perilloses.
El “Real Decreto 1406/1989” imposa una sèrie de limitacions a la comercialització i ús de
certes substàncies perilloses. Queden excloses d’aquestes limitacions: la fabricació de
substàncies i preparats perillosos quan el seu destí no sigui la exportació a països tercers. Les
substàncies perilloses “en trànsit” que passin control duaner, sempre que no siguin objecte de
cap transformació. Aquelles substàncies que es comercialitzin o s’utilitzin per la investigació i
anàlisi.
El “Reglamento (CE) 1907/2006” té relació amb el registre, avaluació, autorització i restricció
de les substàncies i preparats químics potencialment perillosos. Modifica la Directiva
1999/45/CE i es deroguen el “Reglamento (CE) 1488/94” de la Comissió, així com la Directiva
76/769/CEE del Consell i les Directives 91/155/CEE, 93/67/CEE, 93/105/CEE i 2000/21/CE de la
Comissió. Aquest Reglament ha estat adaptat pel “Reglamento (CE) 987/2008” modificant
substàncies que en l’anterior Reglament constaven com a exemptes.
La Directiva 1999/45/CE del Parlament Europeu i del Consell contempla les disposicions legals i
administratives dels Estats membre relatives a la classificació, envasat i etiquetat de preparats
perillosos. D’aquesta manera s’homogeneïtza el mercat i facilita les tasques.
35
El Conveni de Barcelona, Conveni per la protecció del mar Mediterrani contra la contaminació,
es va signar l’any 1975 i fins ara ha anat patint modificacions, la més recent l’any 1995 quan es
van publicar les Esmenes al Conveni per la protecció del mar Mediterrani contra la
contaminació. Les part contractants del Conveni es comprometien a prendre mesures contra la
contaminació causada per: abocaments, exploració i explotació de la plataforma continental,
així com cooperar amb la comunitat científica en la conservació de la diversitat biològica i
aplicar la legislació ambiental.
Formant part també del Conveni per la protecció del mar Mediterrani es va signar un Protocol
sobre les zones especialment protegides i la diversitat biològica al Mediterrani. Posant l’accent
en la importància de protegir i millorar el patrimoni natural i cultural del Mediterrani, establint
zones especialment protegides i mitjançant la protecció i conservació de les espècies
amenaçades. Aquestes mesures s’han d’establir per a cada zona amenaçada: elaboració i
adopció d’un pla on s’especifiqui el marc jurídic i institucional, supervisió constant dels
processos ecològics, hàbitat i dinàmica de poblacions així com les repercussions humanes,
participació activa de les comunitats i poblacions locals, adoptar mesures de finançament. Per
a promoure la cooperació i la conservació de les zones naturals i la protecció de les espècies
amenaçades, les Parts signants del Conveni establiran una “llista de zones especialment
protegides importants pel Mediterrani”.
Mitjançant la Directiva 2000/60/CE del Parlament Europeu i del Consell, la Unió Europea
organitza la gestió de les aigües superficials, continentals, costeres i subterrànies amb el
propòsit de preveure i reduir la contaminació fomentant l’ús sostenible i la protecció del medi
aquàtic. Els principals objectius d’aquesta Directiva són: preveure el deteriorament addicional,
protegir i millorar l’estat dels ecosistemes aquàtics; promoure l’ús sostenible de l’aigua
protegint els recursos hídrics disponibles; instaurar millores específiques de reducció
progressiva dels abocaments, emissions i pèrdues de substàncies prioritàries mitjançant la
interrupció o supressió gradual dels abocaments i emissions; garantir la reducció progressiva
de la contaminació de l’aigua subterrània i evitar noves contaminacions.
Mitjançant la Decisió de la Comissió el 17 d’agost de 2005, relativa a la creació d’un registre de
punts per a constituir una xarxa d’intercalibració d’acord a la Directiva 200/60/CE del
36
comparteixin masses d’aigua superficials. Augmentant d’aquesta manera els resultats esperats
de la Directiva 2000/60/CE.
Aquesta directiva ha estat recentment modificada per la Directiva 2008/32/CE del Parlament
Europeu i del Consell, pel que s’estableix un marc comunitari d’actuació en l’àmbit de la
política d’aigües, són adaptacions de caràcter tècnic que només afecten al procediment del
comitè, per tant no necessiten ser incorporades pel Estats membres.
La Directiva 2005/35/CE del Parlament Europeu i del Consell promou la introducció de
sancions per aquells bucs que infringeixin les lleis relatives a la contaminació. Garantint les
sancions adequades, establertes a l’article 8, per tal de millorar la seguretat marítima i la
protecció del ambient marí.
El “Real Decreto 509/2007” aprova el “Reglamento de prevención y control integrados de la
contaminación”. Aquesta nova regulació ha introduït canvis en els mecanismes de control
ambiental com la creació d’una nova figura d’intervenció ambiental o l’autorització ambiental
integrada, on es determinen tots els condicionants ambientals que s’hauran de complir,
segons l’activitat, i els valors límit d’emissió de contaminants a l’aire, aigua i sòl. Aquest “Real
Decreto” té bàsicament dues finalitats:
- Aprovar el “Reglamento para el desarrollo y ejecución de la Ley 16/2002” , modificant
el Decret 833/1975 relatiu a la protecció de l’ambient atmosfèric, establint nous valors
d’emissió globals.
- Modificar el “Real Decreto 1383/2002” sobre la gestió de vehicles al final de la seva
vida útil.
El “Real Decreto 1795/2008” dicta les normes relatives a la cobertura de la responsabilitat civil
pels danys causat per la contaminació dels hidrocarburs del combustible dels bucs. El Conveni
Internacional sobre la responsabilitat civil, es va fer a Londres el 23 de març de 2001, la
ratificació per Espanya va ser el 10 desembre de 2003 i va entrar en vigor el 21 de novembre
de 2008, obliga als propietaris dels bucs a garantir la indemnització dels danys causats per la
contaminació dels hidrocarburs.
