Contaminació antropogènica del medi marí repercusions sobre els organismes aquàtics i ésser humà /

979 

Loading....

Loading....

Loading....

Loading....

Loading....

Texto completo

(1)

1   

 

 

 

CONTAMINACIÓ

 

ANTROPOGÈNICA

 

DEL

 

MEDI

 

MARÍ.

  

 

REPERCUSIONS

 

SOBRE

 

ELS

 

ORGANISMES

 

AQUÀTICS

 

I

  

 

ÉSSER

 

HUMÀ.

 

 

                 

(2)

2   

(3)

3   

Introducció

  

...

 

5

 

El

 

mar

 

Mediterrani

 

...

 

6

 

Contaminants

 

orgànics

 

persistents

 

(COPs)

 

...

 

8

 

COPs

 

a

 

la

 

cadena

 

tròfica

‐ 

bioacumulació

 

...

 

8

 

Principals

 

efectes

 

dels

 

COPs

 

...

 

9

 

Metalls

 

pesats

 

específics

 

...

 

10

 

Plom

 

...

 

11

 

Cadmi

 

...

 

16

 

Mercuri

 

...

 

19

 

Hidrocarburs

 

aromàtics

 

halogenats

 

...

 

25

 

Contaminació

 

acústica

 

...

 

28

 

(4)

4   

Legislació

 

 

...

 

34

 

Control

 

de

 

substàncies

 

perilloses

 

alliberades

 

al

 

medi

 

...

 

34

 

Gestió

 

d’aigües

 

...

 

35

 

Control

 

i

 

eliminació

 

PCBs

 

...

 

37

 

COPs

 

 

...

 

37

 

Metalls

 

pesats

 

...

 

38

 

Protecció

 

cetacis

 

...

 

49

 

Temes

 

pendents,

 

solucions

 

...

 

40

 

Consideracions

 

...

 

45

 

Perspectives

 

de

 

futur

 

(5)

5   

Molts dels elements químics orgànics o inorgànics són essencials per la vida a concentracions 

baixes, presentant toxicitat a concentracions elevades; mentre el coure, el seleni, el zinc i el 

ferro són micronutrients essencials pels peixos i el marisc, altres elements com el mercuri, el 

cadmi i el plom, o els hidrocarburs halogenats no semblen tenir funcions a l’organisme i són 

tòxics fins i tot a baixes concentracions. Aquests elements es troben a l’entorn aquàtic degut a 

fenòmens naturals, com ara el vulcanisme, i fenòmens geològics, però també a causa de la 

contaminació antropogènica provinent de la indústria metal∙lúrgica i la mineria, deposicions i 

incineració de residus, a més de la pluja àcida provinent de la contaminació industrial. 

Creixents quantitats de productes químics es poden trobar en espècies depredadores com a 

resultat del procés de biomagnificació, que es reflecteix en la progressiva elevació de la 

concentració d’aquestes substàncies al llarg de la cadena tròfica alimentària.  

També poden presentar el fenomen de bioacumulació, que es dóna quan els contaminants 

s’acumulen al teixit corporal al llarg de la vida de l’animal. Així, com més gran en edat i en 

tamany sigui l’animal, més concentració de substància contaminant presentarà, tot i que 

també intervenen factors com ara la localització geogràfica, l’espècie, la solubilitat de la 

substància contaminant i la seva persistència en el medi. 

En aquest sentit, hi ha estudis que afirmen que en mars oberts, menys afectats per la 

contaminació, els peixos presenten concentracions d’aquestes substàncies que corresponen a 

les emissions per fonts naturals. En   canvi, en àrees molt contaminades, o amb insuficient 

intercanvi amb la resta de mars, en estuaris, rius, etc, aquests elements es troben en 

concentracions que excedeixen les emissions naturals. Un exemple és el Mediterrani, un mar 

gairebé tancat i de poca profunditat, en el que les aigües es renoven cada vuitanta o cent anys 

i entren i surten gairebé exclusivament per l’estret de Gibraltar. 

D’aquesta manera, els humans es veuen afectats patològicament sigui per una exposició curta 

però a elevades concentracions, sigui a baixes concentracions i repetides al llarg de la vida, els 

més vulnerables dels quals són nens petits, dones embarassades i fetus. 

D’altra banda, existeix una altra tipus de contaminació antropogènica, encara menys estudiada 

i de menor interès polític, social i sanitari, que és el que concerneix la contaminació acústica 

(6)

6   

conseqüent repercussió en el sistema sónar de localització i comunicació que posseeixen 

mamífers marins com ara els cetacis odontocets. 

El

 

mar

 

Mediterrani 

Les activitats humanes desenvolupades en regions que envolten mars tancats o gairebé 

tancats com el mar Mediterrani sempre comporten, a mig i llarg termini, un notable impacte 

mediambiental en forma de degradació costanera i marina, i un risc més elevat de danys greus, 

especialment derivats de la contaminació provocada per la inadequada legislació i gestió de tot 

tipus de residus que, per acció de la gravetat, acaben dipositats a les parts més baixes de les 

conques hídriques i el mar. 

Els mars i oceans s’han considerat des de sempre un magatzem inesgotable de recursos i 

també com un pou sense fons amb capacitat d’empassar‐se totes les deixalles de la humanitat. 

El ritme accelerat de flux de residus antròpics durant els darrers decennis, així com l’augment 

imparable d’altres activitats humanes als litorals marins ha provocat una notable pertorbació 

dels ecosistemes. 

Per avaluar els efectes que els factors antropogènics exerceixen sobre els ecosistemes marins 

es pot considerar la relació entre el perímetre costaner, del qual provenen la major part 

d’impactes antròpics, i la superfície o volum del mar que rep aquests efectes. La relació 

perímetre/superfície és tant més desfavorable com més petit és un mar. 

Una gran quantitat d’activitats industrials diferents es troben disperses per tota la conca 

mediterrània. Una sèrie de punts conflictius es troben concentrats bàsicament al nord‐oest, 

generats per grans complexes de la indústria pesant i grans ports comercials. Els abocaments i 

les emissions de contaminants representen una amenaça mediambiental, i les pressions de la 

indústria a la conca inclouen principalment els sectors químics/petroquímics i metal∙lúrgics.

 

Altres sectors industrials importants a la regió són el tractament de deixalles i la regeneració 

amb dissolvents, el tractament superficial de metalls, la producció de paper, pintures i plàstics, 

el tint i l’estampació de teneries.

 

L’eutrofització és el resultat de l’abocament de grans quantitats de nutrients provinents de rius 

i/o efluents industrials o urbans. Al mar Mediterrani sembla estar limitada bàsicament a certes 

(7)

7   

radionuclears  del  passat  i  de  l’accident  de  Txernòbil.  En  general,  l’inventari  total  de 

radionúclids al Mediterrani disminueix. En els organismes marins aptes pel consum humà, la 

concentració de, per exemple, cesi 137 és de menys d’1 Bq/kg, molt per sota del límit (600 

Bq/kg) fixat per la UE com a nivell màxim permès en els aliments. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

(8)

8   

Contaminants

 

orgànics

 

persistents

 

(COPs)

 

Els COPs són un grup de productes químics molt resistent als processos de degradació natural i 

són  molt  estables  i persistents.  La majoria d’ells  presenten  una  toxicitat elevada i  es 

bioacumulen al teixit adipós dels animals i éssers humans, a més de biomagnificar‐se. 

 

Bioacumulació: acumulació neta de metalls provinents de fonts biòtiques o abiòtiques en un organisme. 

Biomagnificació: acumulació progressiva de certs metalls pesats i altres substàncies persistents d’un 

nivell tròfic a un altre successivament. Està relacionada amb el coeficient de concentració en els teixits 

d’un organisme depredador en comparació amb la seva presa.    Classificació:  • Metalls pesats  ‐ Plom  ‐ Cadmi  ‐ Mercuri 

• Hidrocarburs aromàtics halogenats 

‐ PCBs 

‐ Dioxines 

Actualment les fonts de contaminació radioactiva al Mediterrani són “poc importants” però no 

es coneixen les conseqüències de les proves efectuades al llarg de la història. 

 

COPs a la cadena tròfica ‐ Bioacumulació 

Aquests radicals químics tenen gran predisposició a ser absorbits i entrar als organismes 

marins que formen part del fitoplàncton i que inicien la cadena alimentària, contaminant així el 

zooplàncton, els invertebrats, els peixos i taurons fins arribar als vertebrats superiors, aus i 

(9)

 

A mesura que es puja de nivell a la cadena tròfica els índexs de concentració de COPs 

augmenten, per tant les més altes concentracions es troben als màxims depredadors.  

Els mamífers marins presenten una sèrie de particularitats fisiològiques que afavoreixen 

l’acumulació de contaminants ambientals: 

‐ Gran capa de greix hipodèrmica que emmagatzema compostos lipofílics. 

‐ Limitada capacitat per metabolitzar i excretar aquests compostos. 

‐ Llarga esperança de vida i exposició permanent als contaminants. 

‐ Transmissió placentària i galactògena.  

 

Principals efectes dels COPs 

  ‐ Immunosupressió.   ‐ Al∙lèrgies.  ‐ Neurotoxicitat.  ‐ Teratogenicitat.  ‐ Neoplàsies.   ‐ Alteracions cardíaques.  ‐ Alteracions hormonals. 

Aquests efectes s’han observat en peixos, i en mamífers com depredadors d’aquests últims. 

9   

(10)

10   

Metalls pesats específics 

El plom, el cadmi i el mercuri són metalls pesats que s’han utilitzat en diferents productes i 

processos al llarg de la història, formant part de la industrialització de l’economia mundial tot i 

que encara són objecte de comerç internacional i els seus preus venen determinats per l’oferta 

i la demanda. 

En la última dècada s’ha intensificat la preocupació pel que fa als efectes perjudicials per la 

salut humana i el medi ambient. 

Els tres es troben principalment en fonts naturals formant sals i minerals en dipòsits rocosos i 

en el sòl, sent la mineria la font primària d’explotació. Les fonts secundàries estan associades 

al reciclatge, la recirculació i els dipòsits que contribueixen de manera significativa a la 

concentració total mundial.  

Existeix una gran varietat de productes d’ús actual i en diferents sectors, com el sector 

energètic, l’atenció sanitària, l’electrònica, les joguines i els productes químics, que contenen 

un o més d’aquests metalls pesats i amb diferències legislatives entre països.  

Processos industrials com la producció cloroalcalina o la generació termoelèctrica utilitzen 

aquests metalls pesats o generen emissions que viatgen a través de l’aigua i l’aire. 

En els últims deu anys s’ha observat un descens significatiu en la quantitat d’emissions i en les 

taxes d’increment d’aquestes en els països en desenvolupament. No obstant s’observa un 

increment en els països amb ràpids processos d’industrialització com l’ Índia i la Xina. Entre els 

sectors que contribueixen a les noves emissions alliberades a l’atmosfera es troben la 

generació elèctrica alimentada amb carbó, el transport urbà i l’eliminació de desfets. 

           

(11)

11   

El plom és un metall pesat amb una elevada toxicitat a nivells baixos d’exposició, provocant 

simptomatologia aguda i crònica. Un cop alliberat al medi es queda en circulació permanent i  

no pot ser degradat, tot i que presenta poca mobilitat. 

 Els ésser humans són molt sensibles a la toxicitat del plom. Aquest pot afectar el sistema 

nerviós, el sistema reproductiu i el sistema cardiocirculatori. S’acumula a les estructures òssies 

i es pot alliberar durant la gestació des de els ossos al torrent circulatori. 

Al medi ambient és tòxic pels microorganismes, plantes i animals. Es coneixen efectes 

bioacumulatius a l’esquelet i teixits tous en mamífers.  

Una de les raons per les quals el plom és preocupant és que els nens són més susceptibles que 

els adults, sobretot aquells amb deficiències nutricionals, a més d’afectar el desenvolupament 

intel∙lectual.  

Demanda 

‐ La utilització mundial de plom refinat va augmentar en un 2,8% a 6,98 tones mètriques 

l’any 2004, passant a 7,13 tones mètriques l’any 2005.  

‐ Estats Units és el major consumidor de plom, però manté estable la seva demanda.  ‐ L’ús d’aquest material a Xina va augmentar en més del 8% entre 2004 i 2005, havent‐

se duplicat des de l’any 200 degut al seu ús en piles i bateries.  

‐ Es preveu un increment de la demanda a Alemanya i República Txeca, així com a Índia, 

però s’observa una tendència a la baixa en el Regne Unit i França.   

 

Principals fonts d’emissió i alliberament 

Les principals fonts naturals són les erupcions dels volcans i l’erosió de les roques, jugant un 

paper important en el cicle del plom. Les principals fonts antropogèniques de plom són 

l’extracció minera i la combustió del carbó. 

A meitat dels anys 90 però el 74% de les emissions totals de plom provenien de l’addició de 

(12)

12   

Es troben fonts significatives de plom localitzades a Alaska, Canadà, Xina, Irlanda, Mèxic, Perú i 

Portugal, el volum total de les quals supera els 1500 milions de tones. 

En els últims trenta anys la producció de plom ha disminuït degut al seu reciclatge però el 

consum ha augmentat. 

Ús 

‐ La demanda del plom està, fonamentalment, vinculada al seu ús en bateries per 

generació elèctrica (71%) 

‐ Entre altres usos es troben les xapes primes extruïdes i laminades per construcció (7%)  ‐ Canonades destinades a usos especials com ara el transport químic, revestiment de 

cables (3%), panells de vidres fumats, peses, acer xapat en plom, talc per plastificants, 

pintures anticorrosives especials, municions (6%). 

‐ Entre els aliatges del plom cal destacar les piles i bateries (plom‐antimoni), l’aliatge per 

soldadura (plom‐estany) i el blindatge de protecció radioactiva. 

‐ Alguns dels compostos de plom son els additius de la benzina (pràcticament en desús 

en països  desenvolupats),  estabilitzadors  de PVC,  cristall de  vidre, vernissos  de 

ceràmica, pigments (12%) vermell, groc i taronja.   

 

Penetració del plom a la cadena tròfica   

El plom es bioacumula en molts organismes, particularment en aliments com ara els musclos. 

En general però, no s’ha observat un increment de la seva concentració al llarg de la cadena 

tròfica, és a dir, no presenta biomagnificació. 

Així com altres metalls  poden ser  modificats a altres formes per microorganismes, no 

existeixen evidències clares de la importància mediambiental de la producció natural de 

formes metilades del plom.   

La distribució del plom a l’organisme està íntimament relacionada amb el metabolisme del 

calci. En el marisc, per exemple, hi ha una major concentració de plom en zones de dipòsit de 

calci que en teixits tous; en animals, al igual que en humans, tendeix a acumular‐se al sistema 

(13)

13   

 

Existeixen molts estudis sobre els nivells de plom en animals salvatges, però no sobre els seus 

efectes tòxics en animals no experimentals. Experiments realitzats en animals de laboratori 

mostren que el plom causa efectes adversos en diversos òrgans i sistemes, incloent el sistema 

circulatori, el sistema nerviós central, els ronyons i els sistemes reproductiu i immunològic. 

En el medi aquàtic, les sals inorgàniques de plom depenen de les condicions de l’ambient com 

ara la duresa de l’aigua, el pH, la salinitat, els quals no s’han tingut ben considerats a l’hora de 

fer estudis toxicològics. Tot i així, se sap que és poc probable que el plom afecti les plantes 

aquàtiques al mateix nivell que ho fa en el medi ambient en general. 

D’entre la població d’invertebrats aquàtics, n’hi ha de més sensibles que altres i pot ser que 

estructures comunitàries es vegin afectades per la contaminació per plom. Els estadis inicials 

de desenvolupament són més vulnerables que els estadis adults. Tanmateix, les poblacions 

d’invertebrats que formen part d’àrees contaminades presenten més tolerància al plom que 

les poblacions d’àrees no contaminades. Els símptomes típics de la contaminació per plom són 

deformitat de la columna vertebral i l'ennegriment de la regió de la cua. 

En general,  els estudis realitzats sobre els nivells de plom a l’ambient aquàtic mostren que són 

baixos (aproximadament per sota de 1 µg/L en aigua salada i per sota de 5 µg/L en aigua 

dolça/OECD 1994) comparat amb els nivells que causen efectes adversos. No es pot descartar, 

però, que existeixen efectes adversos en peixos i altres organismes en àrees on els nivells de 

plom són més elevats.               

(14)

14    Espècies, efectes  Concentració (µg/L)  Toxicitat en aigua dolça  Plàncton  Crustacis (crònic)  Crustacis (agut)  Peix (crònic)  Peix (agut)      140‐11,000  10‐200  100‐224.000  0.4‐220  1.000‐540.000  Toxicitat en l’ambient marí  Plàncton  Crustacis (crònic)  Crustacis (agut)  Peix (agut)    20‐950  20‐40  50‐27.000  300‐>10.000  Bioacumulació  Algues  Invertebrats    2.000‐4.000  400‐12.400 

Toxicitat del plom en l’ambient aquàtic i factors bioacumuladors (Bronnum and Hansen, 1998)   

Exposició humana a plom 

En la població adulta i no fumadora la principal via d’exposició són l’aigua i els aliments. El 

plom en suspensió i la posterior inhalació, en canvi, constitueixen el principal risc en persones 

exposades professionalment i en persones fumadores.  

La contaminació per plom provinent del aliments ha disminuït en els darrers anys degut a la 

disminució de l’ utilització del plom en llaunes soldades per l’emmagatzematge dels aliments. 

El plom orgànic és molt més tòxic que l’inorgànic, essent la seva font primària els combustibles 

plomats, actualment ja inexistents en el mercat en molts països, però en altres encara està 

(15)

15   

plomats. 

El plom absorbit passa ràpidament al torrent circulatori i als teixits tous, per tot seguit 

distribuir‐se més lentament als ossos. Aquests van acumulen plom durant la vida i poden 

constituir una reserva endògena que va alliberant lentament el metall al llarg dels anys. 

El plom causa una gran varietat d’efectes biològics depenent del nivell d’exposició i de la seva 

duració. Pel que fa a les funcions neurològiques i   metabòliques, els nens són molt més 

vulnerables que els adults. 

Estudis  epidemiològics  suggereixen  que  baixos  nivells  d’exposició  de  fetus  i  nens  en 

desenvolupament  poden  afectar  la  capacitat  d’aprenentatge  i  el  desenvolupament 

neuropsicològic.   A més, s’ha trobat un deteriorament de la funció nerviosa en treballadors 

permanentment exposats . 

També s’ha observat una disminució de la conducció nerviosa associada a baixos nivells de 

plom en sang.  

Sembla ser que el plom té efectes sobre la síntesi d’hemoglobina i s’ha observat anèmia en 

nens amb nivells de plom en sang al voltant del 40µg/dl. L’exposició a plom està associada 

també amb un moderat increment de la pressió sanguínia. 

Els efectes sobre el ronyó poden ser reversibles, tot i que l’exposició crònica a aquest metall 

provoca la disminució progressiva de la funció renal i la possible fallada renal. 

Els efectes reproductius del plom pel que fa els homes estan limitats a l’alteració de la 

morfologia espermàtica i la seva disminució en nombre. En dones, algun embaràs problemàtic 

s’ha associat al plom.  

No sembla que el plom tingui efectes sobre la pell, els músculs o el sistema immunitari, i les 

evidències de carcinogenicitat en humans no són clares, de manera que la classificació IARC és 

la 2B. 

 

   

(16)

16   

CADMI   

El cadmi és un metall pesat amb una elevada toxicitat a nivells baixos d’exposició, provocant 

simptomatologia aguda i crònica.   

Demanda i usos   

‐ La major part del cadmi es destina a la fabricació de bateries de cadmi i níquel, sent 

aquest sector l’únic en mostrar un augment degut al increment de la indústria  ‐ Al voltant de l’11% s’utilitza en pigments 

‐ El 8% en revestiments i el 4 % restant a altre finalitats. 

‐ S’observa una reducció en l’ús d’aquest metall en països i regions desenvolupades, 

com ara la Unió Europea.   

Oferta   

‐ Les fonts d’abastiment a nivell mundial es troben a Àsia (41%), Amèrica (16%), Europa 

(15%), i Austràlia (3%).  

‐ El 25 % restant es recupera mitjançant reciclatge i dels dipòsits existents.   

 

Principals fonts d’emissió i alliberament   

‐ Les principals fonts d’alliberament de cadmi natural són els volcans i el desgast de les 

roques. 

‐ Com a fonts antropogèniques són importants les extraccions minerals, processos de 

combustió,  principalment  industrial,  i  incineració  de  residus,  aquesta  última 

subestimada,  tot  i  que  no  es  tenen proves  que  sigui  una  font  permanent  de 

contaminació. 

‐ Forma part de determinats tipus de fertilitzants 

‐ Ni el plom ni el cadmi es troben distribuïts mundialment com a gasos atmosfèrics 

contaminants, sinó que estan vinculats a partícules i, per tant, la seva distribució és 

bàsicament local i regional. No obstant, el transport aeri de cadmi i plom a llarga 

(17)

17   

‐ Aquest metall i els seus compostos són relativament solubles en aigua, de manera que 

tenen major mobilitat, són més biodisponibles i tendeixen a la bioacumulació.   

Penetració del cadmi a la cadena tròfica aquàtica   

El  Cadmi  s’acumula  sobretot  als  microorganismes  i  mol∙luscs,  de  manera  que  existeix 

biomagnificació al llarg de la cadena tròfica. 

En els animals el cadmi s’acumula als òrgans interns i, rarament, a múscul o greix, trobant‐se 

les concentracions més elevades a ronyó i fetge. S’ha observat que els nivells de cadmi 

augmenten amb l’edat. 

El cadmi no és un element essencial per la vida animal i vegetal. 

Els mamífers poden tolerar nivells baixos de cadmi degut a la seva unió a una proteïna especial 

que fa que es dipositi a ronyó i fetge de manera inofensiva fins un cert nivell. 

Les  exposicions  cròniques,  en  canvi,  provoquen  principalment  lesions  renals,  emfisema 

pulmonar i desequilibris del caci i el metabolisme de la Vitamina D .   

Els organismes aquàtics absorbeixen el cadmi directament de l’aigua i des de la seva forma 

iònica. La toxicitat aguda és variable degut a la interacció del metall amb el metabolisme del 

calci, el qual deixa de ser incorporat des de l’aigua, i degut a l’augment de la seva toxicitat pel 

zenc.  No obstant, elevades concentracions de calci  en  el medi aquàtic protegeixen els 

organismes de l’absorció de cadmi degut a la competència dels dos per receptors.   

S’han observat efectes subletals durant el creixement i reproducció dels invertebrats aquàtics 

com ara la deformació de l’espina, sent l’etapa més susceptible l’embrionària i la larvària, i la 

fase d’ou la menys susceptible .               

(18)

18   

Exposició humana a cadmi   

L’absorció de cadmi es dóna, d’una banda, via gastrointestinal mitjançant la ingesta de 

productes agrícoles i peix, sent un 5% el percentatge d’absorció del cadmi ingerit. 

D’altra banda el tabac constitueix una font important de cadmi degut a que via pulmonar 

s’absorbeix aproximadament el 50% del cadmi inhalat.   

En humans el cadmi s’acumula sobretot als ronyons, provocant dany als túbuls renals, fet que 

deriva en insuficiència renal. A nivell pulmonar provoca obstrucció crònica de les vies aèries i 

insuficiència respiratòria. Es creu que també pot provocar també osteoporosi.    

Altres efectes de l’exposició al cadmi són la interferència en el  metabolisme del calci, 

increment de   la seva concentració en orina i formació de càlculs renals. Té també efectes 

carcinògens (classe I IARC).                                         

(19)

El mercuri és, dels tres metalls, el més estudiat i el que ha constituït, al llarg de la història, més 

preocupació social  i mediambiental degut als desastres ecològics que ha provocat l’home pel 

seu abocament al medi aquàtic.  

Són ben coneguts els casos de Minamata i Iraq, en el primer del qual es va afectar la major 

part de la població, en ser una societat totalment depenent de l’aport nutricional del peix. Va 

ser a partir de llavors que es van començar a estudiar i conèixer els efectes perjudicials del 

mercuri en peixos, mamífers i humans, i que es va començar a reglamentar les seves emissions 

antropogèniques.      Demanda i usos    ‐ Piles i bateries  ‐ Producció cloroalcalina  ‐ Petita mineria d’or i plata  ‐ Amalgames dentals 

‐ Aparells de medició i control 

‐ Dispositius  de  control  elèctric  i 

interruptors  ‐ Il∙luminació  ‐ Altres                19   

(20)

Oferta   

‐ Les principals fonts de mercuri es troben a Espanya i Kirguistan 

‐ Informes recents assenyalen un increment de l’ús del mercuri en VCM, així com en 

piles i bateries. 

‐ El mercuri secundari prové de Finlàndia i Perú 

‐ La Unió Europea i els Estats Units són exportadors nets de mercuri.  ‐ La petita mineria consumeix entre 650 i 1000 tones anuals. 

   

Emissions/rutes d’exposició     

 

‐ Fonts locals. 

‐ Es considera que, actualment, la combustió de carbó és, amb diferència, la font 

individual més important d’emissions atmosfèriques de mercuri.  ‐ Plantes de producció metal∙lúrgica. 

‐ Crematoris. 

‐ Plantes de producció cloroalcalina.  ‐ Incineradors de desfets.        Demanda global de mercuri, 2005.        20   

(21)

21   

El mercuri és emès a  l’aire per l’activitat humana o per fonts  naturals, com ara volcans. 

Aquest s’allibera a l’atmosfera en una de les següents tres formes:   

‐ Mercuri elemental: s’evapora i pot viatjar llargues distàncies i romandre a l’atmosfera 

durant un any, podent traslladar‐se globalment abans de patir alguna transformació. 

Termòmetres, baròmetres, interruptors, termòstats, collars amb penjolls de cristall, 

amalgames dentals...   

‐ Mercuri  orgànic  i  inorgànic:  adopten  la  forma  de  sals  de  mercuri.    Han  estat 

comunament utilitzats com a  fungicides, antisèptics o desinfectants. El més important 

dels compostos de mercuri orgànic és el metilmercuri.   

‐ Òxid de mercuri (=mercuri gasós iònic o reactiu)(RGM): trobat principalment en les 

formes solubles de l’aigua que poden dipositar‐se a llargues distàncies de la font 

depenent  d’una  gran  varietat  de  factors,  incloent  condicions  topogràfiques  i 

meteorològiques.   

El que succeeix amb el mercuri després de ser emès depèn de:   

‐ La forma en la que ha estat emès  ‐ La ubicació de la font d’emissió  ‐ A quina alçada ha estat alliberat 

‐ El terreny del seu voltant  ‐ El clima 

 

Depenent d’aquests factors, el mercuri atmosfèric pot ser transportat a una determinada 

distància abans de la seva deposició. 

El mercuri que roman a l’aire per períodes perllongats de temps i viatja a través de continents 

es diu que està en un cicle global.   

       

(22)

Penetració del mercuri a la cadena tròfica   

Quan el mercuri cau amb la pluja o la neu es pot dipositar en llacs i rius. 

Quan cau amb l’aire com a deposició seca, pot eventualment ser arrossegat per l’aigua de la 

pluja cap a llacs i rius.   

Certs microorganismes i processos naturals poden transformar el mercuri d’una forma a una 

altra. El compost orgànic resultant més comú és el metilmercuri, particularment inquietant 

perquè es pot acumular i biomagnificar en molts peixos d’aigua dolça i salada, així com en 

mamífers  marins,  podent  arribar  a  ser  un  milió  de  vegades major  que  en  les  aigües 

circumdants.    

Una gran varietat de factors ambientals influeixen en la formació de metilmercuri en els 

sistemes aquàtics. L’eficiència de la metilació microbiana del mercuri depèn de factors com 

l’activitat microbiana i la concentració de mercuri biodisponible, més que del dipòsit total de 

mercuri. També intervenen factors com la temperatura, el pH, el potencial redox i la presència 

d’agents orgànics i inorgànics.   

 

El metilmercuri es pot formar en el medi ambient per metabolisme microbià, processos biòtics i abiòtics. 

   

Degut a aquestes variables i per la complexitat de les xarxes alimentàries, la bioacumulació és 

difícil de predir i varia d’un cos aquàtic a un altre. 

No obstant, se sap que la major concentració de metilmercuri es troba com més amunt de la 

cadena tròfica estigui l’organisme. 

El mercuri no es pot descompondre ni degradar en substàncies inofensives.  

22   

(23)

23   

El mercuri existeix en diferents formes, i les persones es veuen exposades de diferents 

maneres. 

La  forma  més  comú  d’exposició  és  per  la  ingesta  de  peix  i  marisc  contaminat  amb 

metilmercuri.   

Promig de la ingesta diària estimada i retenció en el cos de diferents formes de mercuri (Hg) en una situació aplicable a la població  general no exposada al mercuri en el lloc de treball; valors en µg/dia. (WHO/IPCS, 1991).   

 

Exposició  Vapors Hg elemental  Compostos inorgànics de Hg  metilmercuri 

Aire  0.03 (0.024)  0.002 (0.001)  0.008 (0.0069)  Amalgames dentals  3.8‐21 (3‐17)  0  0  Aliments peix altres    0  0    0.60 (0.042)  3.6 (0.25)    2.4 (2.3)*  0  Aigua potable  0  0.050 (0.0035)  0  Total   3.9‐21 (3.1‐17)  4.3 (0.3)  2.41 (2.31)  NOTA: les dades entre parèntesi representen la part de les aportacions de mercuri que es retenen al cos d’un adult.  * suposant 100 gr. de peix per setmana amb una concentració de mercuri de 0.2 mg/Kg.   

Les intoxicacions massives amb metilmercuri  han provat que tant adults, nens, com fetus són 

sensibles a l’exposició de metilmercuri per la dieta. Durant aquests episodis d’intoxicació 

algunes mares sense simptomatologia van parir nens amb discapacitats severes, de tal manera 

que es va veure que el sistema nerviós en desenvolupament del fetus és més vulnerable al 

metilmercuri que el sistema nerviós adult. La llet materna de mares exposades a metilmercuri 

pot ser vehicle de transmissió.   

El metilmercuri és un neurotòxic que pot provocar en adults parestèsia, malestar, visió 

borrosa, constricció concèntrica del camp visual, sordesa, disàrtria, atàxia i per últim coma i 

mort. El sistema nerviós central en desenvolupament és més sensible que el cervell adult. En 

(24)

24   

pot ser impossible de distingir del de la paràlisi cerebral causada per altres factors presentant‐

se principalment amb microcefàlia, hiperreflèxia, discapacitat mental i trastorns de la funció 

motora. 

S’ha  observat  que  un  petit  augment  en l’exposició  a  metilmercuri  pot  causar  efectes 

perjudicials en el sistema cardiovascular i un increment en la mortalitat.   

Tot i que se sap que el mercuri i els seus compostos són substàncies molt tòxiques, actualment 

el grau de toxicitat, sobretot el del metilmercuri, està en discussió. Les últimes investigacions 

mostren que els efectes tòxics poden generar‐se a concentracions més baixes i podrien afectar 

a més població mundial del que s’havia pensat. 

Un dels principals problemes per estimar amb exactitud les ingestes diàries de diverses formes 

de mercuri de la dieta és que els programes d’estudis nacionals informen principalment sobre 

concentracions de mercuri total, però el percentatge de mercuri com a metilmercuri no es 

coneix. Per altra banda en zones on el consum de peix representa una part considerable de la 

dieta, les exposicions podrien ser considerablement superiors als valors estimats.                                     

 

(25)

25   

 

Els tres grups de substàncies, PCBs i dioxines (dioxines i furans) són substàncies químiques 

persistents especialment tòxiques pels éssers humans, animals i medi ambient i constitueixen 

tres dels dotze contaminants orgànics persistents reconeguts a escala internacional degut a 

que la seva exposició provoca efectes sobre el sistema endocrí i reproductor, a més de ser 

cancerígens.   

Les dioxines són principals subproductes no intencionats d’una sèrie de reaccions químiques i 

processos de combustió, com ara de PCBs. Es troben principalment a sòls i sediments, i són 

més tòxiques que els PCBs. No obstant, les quantitats de PCBs alliberades al medi són majors.  

La via més important d’exposició humana a aquestes substàncies és el consum d’aliments, i 

poden provocar trastorns neurològics, endometriosi, immunosupressió, etc, al igual que en la 

fauna salvatge. 

A diferència de les dioxines, els PCBs són produïts intencionadament. Es distingeixen dos tipus 

d’ús: usos tancats (aparells elèctrics) i usos oberts (solvents de plaguicides i materials ignífugs). 

Poden viatjar a llargues distàncies per l’aire en forma de petites partícules; una petita 

proporció es dissolt en aigua, quedant la major part en el sediment del fons marí o com a 

partícules orgàniques en suspensió. En el sòl queden fortament lligats a matèria orgànica. 

A l’aigua, els PCBs són ingerits per petits organismes i peixos i així van sent transferits al llarg 

de la cadena tròfica. S’acumulen en els teixits grassos de peixos i animals marins, arribant a 

nivells milers de vegades superiors als existents a l’aigua i podent arribar, a través de la cadena 

alimentària, a l’home. Presenten, per tant, els fenòmens de biomagnificació i boacumulació.   

Estan classificats per la IARC com a probables carcinògens humans i tenen efectes adversos 

com la toxicitat reproductiva. 

Exposició humana a PCBs   

La major part del efectes coneguts dels PCBs en salut humana es relacionen amb elevats nivells 

d’exposició com ara els ocupacionals o ingesta accidental.  

Els efectes adversos inclouen formes severes d’acné (cloroacné), hiperpigmentació d’ungles i 

(26)

26   

S’ha de destacar, però, que aquests efectes s’han produït per exposicions a nivells molt 

superiors als que es poden trobar a l’ambient.   

Els estudis científics coincideixen en que, en general, exposicions curtes a PCBs a nivells baixos 

no tenen un impacte significatiu per la salut, mentre que si que existeix possibilitat d’efectes 

adversos associats a exposicions perllongades a nivells baixos. 

Els efectes sobre la salut estan classificats en crònics i aguts. Cloroacné i, possiblement, 

neuropatia perifèrica han estat associats a exposicions de curta duració a PCBs, encara que els 

seus productes de degradació, més que els PCBs en si mateix, han estat els vertaders 

culpables. 

Els efectes crònics es refereixen a les conseqüències patològiques desenvolupades després de 

perllongades exposicions, incloent el càncer. Recentment s’haninvestigat també altres efectes 

com ara els relacionats amb la reproducció i el sistema endocrí. 

De manera general, Estats Units diu que la major part dels efectes, excepte el càncer, tenen un 

llindar específic d’exposició, és a dir, una dosi per sota de la qual no ocorren efectes adversos. 

La EPA es basa en aquest concepte per establir una dosi de referència, dosis a la qual els més 

sensibles de la població poden estar exposats durant un període de vida complet (72 anys) 

sense observar‐se efectes adversos sobre la salut.  

La IARC ha arribat a la conclusió de la probable relació entre exposicions perllongades elevats 

nivells de PCBs ambientals i un augment de la incidència de càncer, particularment de fetge i 

ronyó, de manera que considera els PCBs com a probables carcinògens.  

Les dones exposades professionalment a nivells de PCBs o que van ingerir grans quantitats de 

peix contaminat van tenir nens amb un pes lleugerament inferior a la mitja i amb problemes 

motrius i disminució de la memòria a curt plaç, que es van mantenir durant varis anys. Estudis 

addicionals demostren alteracions en el sistema immunològic. Les formes de contaminació 

més probable pel que fa nens són la transmissió transplacentària i via galactògena. No obstant, 

es considera que els beneficis de l’alimentació amb llet materna justifiquen el risc d’exposició a 

PCBs per aquesta última via. 

(27)

27   

Els compostos organoclorats i en concret els bifenils policlorats (PCB), constitueixen un dels 

principals contaminants del medi marí i tenen un gran impacte en les poblacions de cetacis del 

mar Mediterrani. 

Presenten efectes immunosupressors i hepatotòxics i alteren el creixement i desenvolupament 

ossi. A més degut  a  la similitud amb les hormones sexuals afecten negativament a la 

reproducció.                                   

(28)

28   

Contaminació

 

acústica

 

Els cetacis són un ordre de mamífers marins distribuïts per tot el planeta que es divideix en dos 

subordres: odontocets i misticets. 

Els odontocets posseeixen una dentadura homodonta, que difereix en número segons la 

espècie, fet que permet classificar‐los. Tenen hàbits carnívors i depredadors. Aquest grup està 

representat per dofins, orques i catxalots. 

Els misticets presenten nombroses làmines còrnies paral∙leles denominades barbes, les quals 

utilitzen per filtrar grans masses de petits crustacis. 

Com tots els éssers vius els hi afecta la contaminació del seu medi. Els mamífers marins son 

sentinelles de la salut del mar, són vertebrats que es troben a dalt de tot de la cadena tròfica i 

per tant són els qui reben tot l’impacte de la contaminació del mar. Actualment tant els mars 

com els oceans es troben intensament contaminats, degut en la majoria dels casos a l’activitat 

humana i al descontrol amb els abocaments de residus al mar. 

Els mamífers marins, com hem comentat anteriorment, són els animals que habiten al medi 

aquàtic més susceptibles de patir els efectes de la contaminació degut a que es troben a dalt 

de tot de la cadena tròfica i a que tenen la capacitat d’emmagatzemar els residus a la capa de 

greix que els permet viure en aquest medi i els van emmagatzemant durant tota la vida,  

utilitzant‐la com a reserves en moments de dejú, gestació i lactació, transmetent‐los a la 

següent generació mitjançant la transmissió vertical. 

El principal problema que existeix és la falta de legislació durant tant de temps que ha 

provocat que el mar s’hagi contaminat amb substàncies que no es poden biodegradar i 

s’acumulen a les diferents formes de vida que hi habiten. 

En els darrers anys s’han promulgat diferents Directives i Reals Decrets que vetllen per evitar la 

contaminació dels mars i oceans amb substàncies realment perilloses pels éssers vius. Però és 

insuficient. Per exemple la Directiva CE 96/61/96 que promou la prevenció i controls integrats 

de la contaminació o bé la Directiva CE 2005/35 que estableix una sèrie de sancions per 

aquelles embarcacions que no respectin la normativa, el principal problema és controlar que 

(29)

acústica que provoca la desorientació i la impossibilitat d’alimentar‐se, fent que el destí de 

molts d’aquests animals sigui un varament, la pèrdua del grup, i finalment la mort. 

Al Mar Mediterrani és habitual trobar fins a vuit espècies de cetacis diferents: Rorqual comú 

(Balaenoptera  physalus),  Catxalot  (Physeter  macrocephalus),  Dofí  llistat  (Stenella  coeruleoalba), Dofí mular (Tursiops truncatus), Cap d’olla gris (Globicephala melas), Balena 

amb bec de Cuvier (Ciphius cavirostris).  

La majoria d’estudis relatius al impacte de la contaminació acústica es realitzen en cetacis 

odontocets. 

 

Senyals acústiques i bioacústica 

El sistema auditiu dels cetacis està caracteritzat per una sèrie d’adaptacions morfològiques 

úniques: una de les més interessants és la capacitat de seleccionar les freqüències per la 

discriminació fina d’imatges acústiques a través dels canals auditius que actuen com filtres de 

freqüències. En un organisme sa aquesta selectivitat de freqüències de l’oïda (i per tant de les 

senyals acústiques que produeixen) està evolutiva i directament en relació amb l’ús específic 

del seu hàbitat i caracteritza per tant cada espècie de cetaci. 

Cada una de les espècies que componen l’ordre dels cetacis presenta un repertori acústic únic, 

amb directa relació amb l’hàbitat on ha evolucionat al llarg de milions d’anys. 

29   

(30)

30   

S’entén que per detectar les seves preses una espècie costanera necessitarà extreure amb 

precisió els detalls a curta distància del relleu que l’envolta, en canvi els cetacis pelàgics 

necessiten obtenir una informació a mitjana o llarga distància sobre la presència d’un banc de 

peixos determinat.  

No obstant, tots els cetacis odontocets comparteixen el mateix mecanisme de producció 

acústica, que inclou la projecció d’aire a través de conductes aeris nasals i la seva sortida pels 

llavis bucals, localitzats a la part superior del cap.  

Al llarg de la seva immersió, aquest aire es recicla i els permet vocalitzar, bé amb fins 

d’ecolocalització o de comunicació segons el context social en el que es trobin. 

A l’absència de cordes vocals l’acompanya una altra particularitat, única també en cetacis, la 

de no utilitzar el conducte auditiu extern per l’audició. Reben les vibracions auditives a través 

de les seves mandíbules que dirigeixen la informació directament cap a l’oïda mitja o interna 

on es processa abans d’arribar al cervell. 

 

Contaminació acústica

Els últims cent anys els cetacis han vist la introducció del soroll antropogènic en el medi marí a 

una escala mai experimentada al llarg dels 10 milions d’anys d’evolució. Això explicaria el fet 

que en la última etapa de la seva història, les balenes, catxalots i dofins no han desenvolupat 

encara (si es que poden assolir‐ho algun dia) la capacitat d’adaptar el seu sistema d’audició a 

fonts sonores importants, l'impacte de les quals es desconeix en la funcionalitat dels seus 

sistemes vitals. 

Les fonts de contaminació acústica marina produïdes per les activitats humanes inclouen:  

• el transport marítim, turisme. 

• L’explotació i producció en alta mar de gas i petroli.  

• Els sonars militars i industrials.  

• Les fonts d’acústica experimental.  

• Les càrregues explosives submarines, militars o civils.  

(31)

31   

negatives d’aquestes interaccions a curt, mitjà i llarg plaç sobre l’equilibri natural dels oceans. 

S’ha pogut demostrar alguns dels efectes d’aquestes fonts en termes de reaccions de fugida i 

altres canvis de comportament, però és molt difícil determinar si el soroll produït per l’home 

indueix efectivament la mort dels organismes. De tota manera, aquesta situació ha canviat 

recentment  amb  l’associació  del  varament  en  massa  de  varies  espècies  de  cetacis, 

particularment de la família dels zífids, amb l’ús del sonar militar. Aquest setembre s’han 

observat més de 30 mamífers marins morts i/o varats a la zona de l’estret de Gibraltar, degut a 

l’excessiu trànsit durant la temporada d’estiu. Provocant la desorientació dels animals i 

impossibilitant‐los a tornar mar endins. 

Evidències anatòmiques indiquen que aquestes fonts acústiques poden causar lesions en 

òrgans acústics, suficientment greus per ser letals. Se sospita que aquestes mateixes fonts 

poden produir lesions agudes induïdes físicament o derivades de canvis de comportament que 

conduirien als animals a varar i morir. Si es confirmés aquesta sospita, s’afegiria un altre 

element a la incapacitat de predicció per determinar quin tipus de fonts sonores s’han de 

considerar  perilloses  pels  mamífers  marins.  Actualment,  no  s’entén  del  tot  en  quines 

condicions o circumstàncies l’exposició a sons d’elevada intensitat poden causar lesions 

irreversibles. 

Molts factors poden, potencialment, estar involucrats en aquests processos: el nivell de font 

del so, la seva transmissió a través de l’aigua, el seu comportament i estat fisiològic, així com 

efectes sinergètics, inclosos en qualsevol lesió física crònica. 

Tots ells poden jugar un paper, però es desconeixen els paràmetres bàsics del mecanisme 

d’impacte que permetria controlar els efectes negatius d’aquesta contaminació acústica i 

posteriorment legislar sobre la introducció de fonts sonores artificials en el medi marí. 

 

 

 

(32)

32   

Trauma acústic 

El concepte de contaminació acústica no implica necessàriament una patologia que pot derivar 

en trauma acústic. Qualsevol so a un nivell determinat pot resultar contaminant si impedeix o 

dificulta a l’animal receptor la bona recepció dels ecos sonar o de les senyals acústiques de 

comunicació d’un grup social. 

Els nivells de contaminació d’un so particular i el seu impacte morfològic i fisiològic depenen 

del temps d’exposició i de la intensitat de la senyal rebuda. 

Es poden dividir els traumes relatius al soroll en dos grups: els impactes letals i els subletals. Els 

impactes  letals  són  aquells  que  provoquen  la  mort  immediata  del  subjecte  exposat 

directament a una emissió sonora intensa, mentre que els impactes subletals representen els 

casos on la pèrdua auditiva és deguda a una exposició de sons perceptibles, i s’anomenen 

traumes  acústics. En aquests casos, algun so  excedeix el  límit de tolerància de l’oïda. 

Bàsicament, si qualsevol mamífer pot sentir un so, aquest so a un nivell determinat, pot 

lesionar l’oïda causant una reducció de la seva sensibilitat. El nivell mínim al qual un so pot ser 

percebut s’anomena el nivell llindar d’audició. 

Si un individu necessita una intensitat significativament major que la habitual per l’espècie per 

percebre una freqüència en particular, apareix un dèficit auditiu marcat per un canvi del nivell 

llindar. 

Qualsevol soroll a un nivell suficient canviarà el llindar auditiu, mentre que uns sorolls 

diferents, produïts al mateix nivell, no provocaran canvis equivalents. 

La qüestió és saber si una emissió rebuda produeix una pèrdua temporal o permanent del 

llindar. 

El mecanisme de pèrdua temporal de l’audició per una freqüència determinada i un temps 

d’exposició determinat implica  lesions de les cèl∙lules ciliades de l’oïda interna. Els períodes de 

recuperació  poden  variar  d’algunes  hores  fins  vàries  setmanes  segons  els  individus. 

Exposicions repetitives a fonts sonores sense que es produeixin els períodes adequats de 

recuperació, però, poden causar canvis permanents i aguts del llindar. La durada d’un canvi del 

(33)

33   

La dificultat resideix en l’obtenció d’oïdes fresques, extretes immediatament després de la 

mort del individu per evitar els efectes de l’autòlisi   que impediria la lectura correcta de les 

lesions, així com en seguir un protocol d’anàlisis complex i rigorós. 

Quan es produeix un varament els animals són examinats. Per poder establir una causa de 

mort s’ha de conèixer la anatomia, biologia i fisiologia. Els cetacis estan adaptats a realitzar 

grans immersions, tenen un sistema vascular molt desenvolupat i els pulmons presenten 

adaptacions per evitar el col∙lapse al realitzar immersions profundes.  

Existeixen diferents estudis que han analitzat nombrosos casos d’animals que han aparegut 

varats a les nostres costes, la majoria determinen que la contaminació acústica interfereix en 

les pautes d’immersions provocant que no realitzin immersions paulatines i pujades lentes per 

adaptar‐se a la pressió. El fet d’alterar les seves pautes d’immersions provoca que el nitrogen 

en sang vagi augmentant provocant un embolisme i lesionant òrgans principals. 

Així mateix, la sensibilitat a determinades freqüències de l’oïda d’un cetaci es pot estudiar amb 

mètodes electrofisiològics a través de l’anàlisi dels potencials evocats registrats des de la 

superfície cranial. És a dir, si un animal sent un so, el seu cervell registrarà aquesta vibració 

com un impuls elèctric que es pot detectar amb simples elèctrodes a la superfície del crani. 

Aquests polsos elèctrics reben el nom de potencials evocats o Respostes Auditives del Tronc 

Cerebral i comporten un temps de latència i una durada curts. Això permet examinar la 

sensibilitat de percepció de les freqüències de determinades senyals acústiques i establir 

l’audiograma de l’animal. En el cas d’un cetaci varat en rehabilitació, l’anàlisi d’aquesta 

percepció és fonamental per estimar la seva capacitat per utilitzar correctament el sistema 

biosonar i avaluar les possibilitats de supervivència després de la seva alliberació. 

Els més afectats són el Dolí llistat, que habita la Costa Brava, i el mular, freqüent al Delta del 

Ebre. 

 

(34)

34   

LEGISLACIÓ

  

Control de substàncies perilloses alliberades al medi.   

La Directiva 96/82/CE del Parlament Europeu i del Consell té com a finalitat preveure els 

accidents greus on intervenen substàncies perilloses i la limitació de les conseqüències per les 

persones i el medi ambient. Incorporada a l’ordenament jurídic espanyol mitjançant el “Real 

Decreto 1254/1999” i modificat pel “Real Decreto 119/2005” on s’aproven mesures de control 

dels riscos  derivats d’accidents on intervinguin substàncies perilloses. 

El “Real Decreto 948/2005”modifica el “Real Decreto 1254/1999”, on s’afegeixen noves 

mesures de control en matèries que impliquin substàncies perilloses. 

El “Real Decreto 1406/1989” imposa una sèrie de limitacions a la comercialització i ús de 

certes  substàncies  perilloses.  Queden  excloses  d’aquestes  limitacions:  la  fabricació  de 

substàncies i preparats perillosos quan el seu destí no sigui la exportació a països tercers. Les 

substàncies perilloses “en trànsit” que passin control duaner, sempre que no siguin objecte de 

cap transformació. Aquelles substàncies que es comercialitzin o s’utilitzin per la investigació i 

anàlisi.  

El “Reglamento (CE) 1907/2006”  té relació amb el registre, avaluació, autorització i restricció 

de  les  substàncies  i  preparats  químics  potencialment  perillosos.  Modifica  la  Directiva 

1999/45/CE i es deroguen el “Reglamento (CE) 1488/94” de la Comissió, així com la Directiva 

76/769/CEE del Consell i les Directives 91/155/CEE, 93/67/CEE, 93/105/CEE i 2000/21/CE de la 

Comissió. Aquest Reglament ha estat adaptat pel “Reglamento (CE) 987/2008” modificant 

substàncies que en l’anterior Reglament constaven com a exemptes. 

La Directiva 1999/45/CE del Parlament Europeu i del Consell contempla les disposicions legals i 

administratives dels Estats membre relatives a la classificació, envasat i etiquetat de preparats 

perillosos. D’aquesta manera s’homogeneïtza el mercat i facilita les tasques. 

 

 

 

(35)

35   

El Conveni de Barcelona, Conveni per la protecció del mar Mediterrani contra la contaminació, 

es va signar l’any 1975 i fins ara ha anat patint modificacions, la més recent l’any 1995 quan es 

van  publicar  les  Esmenes  al  Conveni  per  la  protecció  del  mar  Mediterrani  contra  la 

contaminació. Les part contractants del Conveni es comprometien a prendre mesures contra la 

contaminació causada per: abocaments, exploració i explotació de la plataforma continental, 

així com cooperar amb la comunitat científica en la conservació de la diversitat biològica i 

aplicar la legislació ambiental. 

Formant part també del Conveni per la protecció del mar Mediterrani es va signar un Protocol 

sobre les zones especialment protegides i la diversitat biològica al Mediterrani. Posant l’accent 

en la importància de protegir i millorar el patrimoni natural i cultural del Mediterrani, establint 

zones  especialment  protegides  i  mitjançant  la  protecció  i  conservació  de  les  espècies 

amenaçades. Aquestes mesures s’han d’establir per a cada zona amenaçada: elaboració i 

adopció d’un pla on s’especifiqui el marc jurídic i institucional, supervisió constant dels 

processos ecològics, hàbitat i dinàmica de poblacions així com les repercussions humanes, 

participació activa de les comunitats i poblacions locals, adoptar mesures de finançament. Per 

a promoure la cooperació i la conservació de les zones naturals i la protecció de les espècies 

amenaçades, les Parts signants del Conveni establiran una “llista de zones especialment 

protegides importants pel Mediterrani”. 

Mitjançant la Directiva 2000/60/CE del Parlament Europeu i del Consell, la Unió Europea 

organitza la gestió de les aigües superficials, continentals, costeres i subterrànies amb el 

propòsit de preveure i reduir la contaminació fomentant l’ús sostenible i la protecció del medi 

aquàtic. Els principals objectius d’aquesta Directiva són: preveure el deteriorament addicional, 

protegir i millorar l’estat dels ecosistemes aquàtics; promoure l’ús sostenible de l’aigua 

protegint  els  recursos  hídrics  disponibles;  instaurar  millores  específiques  de  reducció 

progressiva dels abocaments, emissions i pèrdues de substàncies prioritàries mitjançant la 

interrupció o supressió gradual dels abocaments i emissions; garantir la reducció progressiva 

de la contaminació de l’aigua subterrània i evitar noves contaminacions. 

Mitjançant la Decisió de la Comissió el 17 d’agost de 2005, relativa a la creació d’un registre de 

punts  per a constituir  una xarxa  d’intercalibració d’acord a  la Directiva  200/60/CE  del 

(36)

36   

comparteixin masses d’aigua superficials. Augmentant d’aquesta manera els resultats esperats 

de la Directiva 2000/60/CE. 

Aquesta directiva ha estat recentment modificada per la Directiva 2008/32/CE del Parlament 

Europeu i del Consell, pel que s’estableix un marc comunitari d’actuació en l’àmbit de la 

política d’aigües, són adaptacions de caràcter tècnic que només afecten al procediment del 

comitè, per tant no necessiten ser incorporades pel Estats membres. 

La Directiva 2005/35/CE del Parlament Europeu i del Consell promou la introducció de 

sancions per aquells bucs que infringeixin les lleis relatives a la contaminació. Garantint les 

sancions adequades, establertes a l’article 8, per tal de millorar la seguretat marítima i la 

protecció del ambient marí. 

El “Real Decreto 509/2007” aprova el “Reglamento de prevención y control integrados de la 

contaminación”. Aquesta nova regulació ha introduït canvis en els mecanismes de control 

ambiental com la creació d’una nova figura d’intervenció ambiental o l’autorització ambiental 

integrada, on es determinen tots els condicionants ambientals que s’hauran de complir, 

segons l’activitat, i els valors límit d’emissió de contaminants a l’aire, aigua i sòl. Aquest “Real 

Decreto” té bàsicament dues finalitats:  

- Aprovar el “Reglamento para el desarrollo y ejecución de la Ley 16/2002” , modificant 

el Decret 833/1975 relatiu a la protecció de l’ambient atmosfèric, establint nous valors 

d’emissió globals. 

- Modificar el “Real Decreto 1383/2002” sobre la gestió de vehicles al final de la seva 

vida útil.   

El “Real Decreto 1795/2008” dicta les normes relatives a la cobertura de la responsabilitat civil 

pels danys causat per la contaminació dels hidrocarburs del combustible dels bucs. El Conveni 

Internacional sobre la responsabilitat civil, es va fer a Londres el 23 de març de 2001, la 

ratificació per Espanya va ser el 10 desembre de 2003 i va entrar en vigor el 21 de novembre 

de 2008, obliga als propietaris dels bucs a garantir la indemnització dels danys causats per la 

contaminació dels hidrocarburs. 

     

Figure

Actualización...

Referencias

Actualización...

Related subjects :