• No se han encontrado resultados

índice #5 ANTROPOLOGÍA El arte de la seducción Un ejercicio de ingenio PENSAMENT Grècia El naixement de la filosofia occidental

N/A
N/A
Protected

Academic year: 2021

Share "índice #5 ANTROPOLOGÍA El arte de la seducción Un ejercicio de ingenio PENSAMENT Grècia El naixement de la filosofia occidental"

Copied!
52
0
0

Texto completo

(1)
(2)
(3)

5

8

12

16

19

22

32

34

38

42

44

45

Cuando Champollion descubrió la clave para descifrar los jeroglíficos egipcios ex-clamó: “je tiens l’affair!”, es decir, ¡Eureka! (¡lo tengo!). ¿Cómo consiguió descifrar una escritura que muchos otros habían intentado comprender durante años en vano? La pie-dra de Rosetta, un “libro” en forma de pe-drusco escrito en tres idiomas, fue su aliado.

Y es que los libros han sido nuestros aliados durante milenios. Ellos nos ayudan a trans-mitir el conocimiento, y su historia es una historia de la humanidad. En el “libro” que tenéis en las manos, podréis leer sobre estos temas y ahora además podréis escribir en él. Adéntrate en la nueva sección “participa” y descubre cómo ¡Esperamos que os guste!

índice #5

ANTROPOLOGÍA

El arte de la seducción Un ejercicio de ingenio

LINGÜÍSTICA

La pedra de Rosetta

La clau per entendre els jeroglífics

NUTRICIÓ

Cuina de mercat Aliments de temporada

QUÍMICA

Verins Substàncies fatals

BIOMEDICINA

SIDA

Una epidemia aún sin solución

PENSAMENT

Grècia

El naixement de la filosofia occidental

MATEMÁTICAS

Fibonacci y el número de oro

Proporciones divinas

EXPERIMENTA

Un ou com una pilota

Fem química amb un ou

HUMOR

Crisi d’identitat

Per Jay Hosler

Héctor Ruiz y Jesús Hernán, codirectores

LITERATURA

El libro

Una historia milenaria

HISTORIA

Barcelona

Historia de la ciudad

SALUD

¿Por qué tenemos resaca? El malestar del dia siguiente

(4)
(5)

ANTROPOLOGÍA

El arte de la seducción

H

asta los años

40,

la palabra

seducción

tenía connotaciones religiosas

. a

su significado de

cau

-tivar

o

encantar

seañadíael de

Hacercaer en

un error o pecado

”. Y

esque laseducciónproduce fascinaciónYmiedo

,

entreotrascosas

,

porsutradi

-cionalmatrimonioconelmal

.

Seducir no es lo mismo que atraer. La atracción es natural y se resume en un instinto para la perpetuación de la es-pecie. En cambio, la seducción es un arte, es ritual y necesita de ceremonia, de estrategia para realizar una con-quista que de otra forma no se podría alcanzar. En las sociedades humanas primitivas y entre los animales las es-trategias de seducción también necesi-tan de un ritual que permita acercarse al otro lentamente, un escenario en el que poder intercambiar señales que

orien-La seducción no es más que un ejercicio de ingenio, una forma hábil de engañar a otra persona para hacerle creer que está siendo deseada. Una vez satisfecho el deseo, el seducido pierde interés para el seductor.

otro. En esta espera laboriosa resi-de el encanto resi-de la seducción para el seductor, el encanto del erotismo. Finalmente, la clave de la seducción radica en el recurso al deseo. Mien-tras que el instinto no cambia, el deseo cambia según la época y la persona, lo que provoca que también cambien las formas de seducir.

En el juego de la seducción no sólo actúan factores controlables como el vestuario o las palabras, sino que también actúan, y de forma deter-minante, factores que no podemos controlar del todo como, por ejem-plo, el olor.

Nuestro cuerpo produce hasta 500 sustancias químicas distintas que el resto de seres humanos perciben gracias al sentido del olfato. Algu-nas de estas sustancias acentúan su

¿A qué huele

la seducción?

El tango es el baile de la seducción por excelencia. Los

movimientos apasionados de los bailarines representan este

juego del corazón. El tango nació a orillas del Río de la Plata a finales del siglo XIX.

(6)
(7)

10

claves para

La seducción es un arte que se puede aprender. Según los expertos del centro psicológico CEPP de Granada, existen una serie de estrategias que permiten acercarse a la perso-na y captar su atención:

Lamirada. Los ojos son una forma de comunicación bá-sica. Mantener el contacto visual es una manera de expre-sar el interés por la otra persona.

Lasonrisa. Es un gesto de aprobación y una muestra su-til de interés. Además, la sonrisa marca los rasgos más importantes de la cara; la boca y los ojos aparecen ante el otro, en una posición agradable y armoniosa.

Losgestos. La postura y los gestos son un medio básico de comunicación no verbal que muestran la disposición o no, de establecer una aproximación. Una posición relaja-da, sin cruzar piernas ni brazos, muestra interés.

Laseguridadyautoconfianza. Son básicos para mos-trarse interesante ante la otra persona, ya que indican ma-durez, sensibilidad y saber estar.

eL sentidodeLhumor. Una actitud positiva y la capa-cidad de hacer reír a los demás son aspectos muy valo-rados.

eLsaberescuchar. Cuando se percibe que el interlocu-tor se siente interesado por lo que se está diciendo, éste se ve como alguien cercano, atento e incluso agradable.

eLmisterio. No contarlo todo a la primera ocasión e ir descubriendo facetas propias a medida que la otra persona muestra interés por conocer más.

Lapaciencia. El juego de la seducción puede durar más tiempo del que se tenía pensado.

1

2

3

4

5

6

7

8

seducir...

H El m u T G Ev ER T w w w .H o R To n G R o u p. c o m H El m u T G Ev ER T

(8)

e

l desxiframent de

La clau per entendre els jeroglífics egipcis

El 1822 Champollion va descobrir la manera

de llegir els jeroglífics egipcis mitjançant l’estudi del contingut de la pedra de

Rosetta, un monolit on hi figurava inscrit un missatge en tres idiomes antics: grec, demòtic i jeroglífic.

la pedra de Rosetta

“Jo ho sóc tot per a Egipte i Egipte ho és tot per a mi.”

La vida de J. F. Champollion

(1790-1832) és una veritable cursa contra rellotge que dóna sentit a la monumental tasca per a la qual el lingüista francès es va sentir en tot moment preparat: el desxiframent dels jeroglífics. Parlem d’un apassionat orienta-lista que ja amb setze anys, va manifestar la sospita que l’es-criptura jeroglífica de l’Egipte faraònic estava directament re-lacionada amb el copte, el llen-guatge egipci coincident amb l’era cristiana. En només quatre anys, sense deixar d’investigar i aprofundir els seus coneixements de llengües (àrab, hebreu, persa o sànscrit), Champollion va es-devenir membre de l’Académie Delphinale de Grenoble i pro-fessor de la facultat d’història

de la mateixa ciutat. Abans del seu exili a Figéac (1816-1817), va tenir temps

de publicar el seu treball L’Egyp-te sous les Pharaons (1814) i d’elaborar una gramàtica i un diccionari del copte.

Des de llavors i fins el 1822, Champollion va reprendre inten-sament l’estudi dels jeroglífics a Grenoble i a París. La data clau en aquesta tasca fou el 22 de se-tembre del mateix 1822, quan l’incansable lingüista va fer pú-blic a Lettre à Monsieur Dacier que, tot estudiant la pedra de Rosetta, havia aconseguit el que semblava impossible: desxifrar els jeroglífics egipcis. El 1828 viatjà a Egipte i es dedicà a la fre-nètica recopilació de material que després traduiria. En vint mesos posà a prova in situ tots els seus coneixements. No és estrany, doncs, que la primera càtedra d’egiptologia de la història es cre-és el 1831 al Collège de France expressament per a Champollion. Finalment l’esgotament vencé Champollion, però ni tan sols una mort prematura no impedí que es publiquessin pòstumament —du-rant més de deu anys— obres que havien quedat al calaix, entre elles la Grammaire égyptienne i el Dictionnaire égyptienne.

LINGÜÍSTICA



E u r e k a m a y o 2 0 0 6 R et ra t d e Je an -F ra oi s C ha m po llio n, l éo n c og ni et , 1 83 1

(9)

“Je tiens l’affair!”

“Ja ho tinc!” serien les primeres paraules

de Champollion al seu germà, abans de

comunicar-li que era capaç de desxifrar

l’escriptura sagrada de l’Antic Egipte.

Tot seguit patiria un desmai com a

resul-tat de l’esgotament mental. Amb l’ajuda

dels gravats de la pedra de Rosetta, que

oferien un mateix text traduït a tres

llen-gües (jeroglífic, demòtic i grec),

Cham-pollion acabava de demostrar que

l’es-criptura jeroglífica no era exclusivament

simbòlica com erròniament s’havia

cre-gut des de feia segles.

Com ho va fer?

En primer lloc va comparar el nombre de caràcters egipcis amb el de paraules gregues: 1419 caràcters egipcis i 486 paraules gregues; per tant, els jerogí-flics no podien representar paraules, sinó fragments de paraules. A més, es va fixar especialment en aquells grups de símbols jeroglífics que apareixien encerclats (cartutxos) i que, segons es pensava, havien de designar noms de personatges regnants. Per tant, feien re-ferència a noms propis que tant en grec com en jeroglífic s’haurien de pronunci-ar de la mateixa manera. Si el text grec parlava d’una lloança al rei “Ptolmis” (Ptolomeu), descendent del general d’Alexandre Magne, no costaria gaire de localitzar els corresponents cartut-xos per comprovar que, efectivament, els egipcis podien també fer referència a una entitat del món real (p. e. el faraó) a través, no d’un, sinó de més d’un sím-bol. Es podria parlar doncs de l’existèn-cia de símbols que representarien sons com en els nostres alfabets? El fet que la

compartissin el màxim de lletres amb el cartutx de “Ptolmis”. A l’obelisc de Filas hi apareixia el nom de Cleòpatra, que n’oferia fins a quatre lletres co-muns (p, t, o i l).

Aquest procediment permetia a Cham-pollion d’anar confeccionant un primer alfabet de símbols fonètics (fonogra-mes), amb el qual es va aventurar a des-Pel que fa a la lletra T, Champollion va deduir que es podria escriure de dues ma-neres diferents, cosa que resultà correcta.

Les lletres que coneixia eren les se-güents:

1 2 3 4 5 6 7 8 9 a l ? S E ? T R ?

Així, va deduir que aquest nom era el d’ALKSENTRS (Alexandre), i va afegir 3 símbols nous al seu diccionari.

Mitjançant aquest procediment, en poques setmanes, estudiant nombrosos cartutxos

(10)

10

E u r e k a m a y o 2 0 0 6

L’èxit de Champollion no rau només en identificar alguns sig-nes jerogífics amb lletres que representen sons (fonogrames), sinó també en descobrir per què s’escollien precisament aquests signes per a cada so. Això ho aconseguí gràcies als seus grans coneixements de copte, llengua emparentada amb l’egipci de l’època faraònica. Els signes jeroglífics no deixa-ven de ser figuratius (representadeixa-ven objectes, com per exem-ple, un lleó) i va ser en expressar aquestes imatges en copte, quan Champollion va adonar-se que s’escollia la imatge per representar-ne els sons inicials.

La complexitat de l’escriptura jeroglí-fica es feia ben palesa, ja que un mateix nom podia composar-se d’ideogrames i fonogrames. Per exemple, en el car-tutx següent:

representa el Sol, pronunciat RA en copte. A la pedra de Rosetta, Cham-pollion troba el símbol traduït al grec per “natalici”, que en copte es pronuncia com a MS. Finalment, els dos darrers signes ja els havia descrit al seu diccionari com a SS. Així, va deduir el nom de RAMSSS, Ramsès, el faraó del gran Èxode hebreu.

Tot seguit, tradueix també el següent:

L’ocell del jeroglífic representa un ibis, que a la seva vegada és sím-bol del déu egipci Thot. La tra-ducció seria, doncs: THOTMSS, Tutmosis, un altre famòs faraó. Aquestes van ser les primeres passes de Champollion a l’hora de resoldre el misteri dels jero-glífics. Uns anys després, —amb el sistema més perfeccionat—, arribaria a la conclusió que el jeroglífic era un combinat com-plex d’ideogrames, fonogrames i determinatius (símbols per evi-tar ambigüitats). Des d’aleshores, l’egiptologia faria un bon servei de tots aquests estudis per seguir investigant.

Diccionari jeroglífic

Imatges que representen sons

Champollion va descobrir que els jeroglífics representaven sons o con-junts de sons. Pretenien plasmar per escrit el llenguatge parlat. Però sovint els jeroglífics ometien les vocals i per

això hi ha paraules que mai sabrem completament com es pronunciaven. Els jerogífics, a més, es podien es-criure d’esquerra a dreta, de dreta a esquerra o de dalt a baix. Per saber en

quin sentit dels dos primers s’han de llegir, hem de fixar-nos si apareixen símbols que representin homes o ani-mals. Si miren cap a l’esquerra, el text es llegirà d’esquerra a dreta.

(11)

La maledicció dels faraons?

Les dificultats en la història francesa del desxiframent de la pedra de Rosetta sovintegen i fan pensar, fins i tot, que el secret dels faraons no havia d’ésser des-cobert. Vegem-ne aquí alguns exemples:

1801: La pedra no arribaria mai a França, país dels seus descobridors originals.

Després de la victòria dels britànics sobre els francesos a Egipte, la destinació definitiva del “botí de guerra” serà el British Museum.

1807-1809: Una il·luminació inadequada provoca estrabisme a l’ull esquerre de

Champollion.

1815: L’Académie Delphinale de Grenoble nega a Champollion la publicació de

la seva gramàtica del copte, llengua clau, segons ell, per a l’anàlisi de l’estructura jeroglífica.

1816-1817: Champollion és exiliat pels monàrquics a Figéac i desposseït dels

seus càrrecs a Grenoble, per haver-se posicionat a favor de Napoleó Bonaparte.

1822: Tot just després de comunicar al seu germà que ha començat a llegir

jero-glífics, Champollion es desmaia. La febre, producte dels nervis, el mantindrà uns dies allunyat de la feina.

1832: La fatiga i una infecció que ha contret a Egipte, acaben amb la vida del

jove Champollion.

La clau de volta

de tot plegat

La pedra de Rosetta és un convidat

indispen-sable a la festa del naixement de l’egiptologia.

Aquesta importància s’origina gràcies a

l’últi-ma frase del text que hi trobem gravat: “Aquest

decret ha d’ésser escrit sobre pedra amb els

símbols de l’escriptura sagrada [jeroglífica],

popular [demòtica] i grega”. La tranquilitat de

saber que el text en l’enigmàtica llengua

con-tenia la mateixa informació que el text grec, no

només va engrescar Champollion, sinó també

m ás ca ra fu ne ra ria d e Tu ta nk am on (1 32 3 a. c .)

(12)

Sí, és clar, la

cuina de mercat...

Dissabte al matí. Mandra. El telèfon sona. Aquella trucada tan inesperada com desitjada: “—Què fas? — Res... Aquí...”. No val a badar: “—Conec un lloc [mentida podrida] on s’hi sopa molt bé. Podríem...”. En cinc minuts hem consultat totes les guies gastronò-miques d’Internet i no n’hem pas tret l’aigua clara. Ara bé, entre la confusió de plats exòtics amb nom d’estació de ferrocarril transsiberià, s’alça gloriosa mentre es grava al nostre cap, l’expres-sió més à la mode: “cuina de mercat”.

cuina

de

mercat

Arreu “s’ofereix” o “es practica” la cuina de mercat. Així doncs, quedarem bé amb el sopar o hem de jugar-nos-ho tot a l’eventual segon assalt (i. e. el bar de copes de la cantonada)? Si tenim una estoneta i ens mirem les diferents descripcions de “cuina de mercat” a Internet (l’expressió no apareix al dic-cionari), llegirem “saludable”, “fresc”, “natural”, “de la terra” o “de tempora-da”, els adjectius i epítets que sovint s’hi associen. Més imaginatius, però no tan transparents serien “pintoresc”, “de fusió” o “de producte”. Sembla, doncs, que la democràtica cuina de mercat no

selecciona els aliments segons la seva tipologia; tant se val si toca verdura, carn, peix, bolets o fruita. El que sí que és vinculant és el moment de l’any en què s’ha de consumir un determinat producte. Mentre uns dissenyen calen-daris astrològics, la cuina de mercat, convençuda de les seves probabilitats d’encert, en dissenya de gastronòmics. Tanmateix no n’hi ha prou que els pla-netes s’alineïn i els astres ens somri-guin. La cuina de mercat també ha de saber tractar el producte per tal que conservi el major nombre de propietats naturals. Hi ha, però, qui competeix

amb la mare natura i va més enllà quan parla fins i tot de voler “potenciar” o “realçar” aquest o aquell altre aspecte de l’aliment en qüestió. Però bé, dei-xem la cuina d’avantguarda o dels al-tres límits, —si ens és permesa la poca transparència—, i quedem-nos amb la domèstica cuina de mercat. No ens ar-ronsem a l’hora de triar el restaurant. Al cap i a la fi, el pitjor que ens podria passar és que ni tan sols allà sàpiguen què és això de la cuina de..., de... Sí, és clar, la cuina de mercat!

NUTRICIÓ

(13)

Avantatges de cuinar

amb productes de

temporada

Hi hagi o no un consens quant a la definició del terme “cuina de mercat”, és indubtable que manipular, assaonar, coure o bullir pro-ductes d’aquesta categoria culinària reuneix una sèrie d’avantatges en molts aspectes. El fet que el producte de temporada sigui fresc fa que les seves propietats nutritives siguin òptimes per a una alimentació sana i equili-brada. Una altra conseqüència que es deriva d’aquest fet és el sabor i la qualitat gastro-nòmica d’aquests aliments que converteixen els llegums, la verdura o el peix en un plat eminentment de gourmet, raó per la qual se sol associar la cuina de mercat a una cuina de fusió. Un altre avantatge per al consumidor és la cotització del gènere. És sabut que certs productes fora de temporada tenen uns preus desorbitats a part del risc que es corre que des-pleguin en boca sabors insípids.

(14)

1

E u r e k a m a y o 2 0 0 6

Primavera

Aquesta estació de l’any ens ofereix colors vius, aromes exuberants i gran varietat de sabors pel que fa als productes de la terra. Sens dubte, és una bona època per gaudir d’hortalisses com les cebes tendres, els espàrrecs de marge, l’api; llegums com els pèsols i les favetes; i fruites com les cireres, les prunes, les maduixes, les nespres i els préssecs. Totes elles, amb excep-ció de les nespres, també perllonguen la seva presència durant alguns mesos d’estiu. També podrem degustar alguns bolets com les múrgo-les, els moixernons i els cama-secs. Pel que fa al peix, ens delectarem amb les sardines, el ve-rat, el rap, el bacallà, el gall o el sorell. D’entre el marisc primaveral, podem adquirir crustacis com la nècora, la cabra de mar, el llamàntol, la gamba grisa, els llagostins, la llagosta roja i els peus de cabra. Mol·luscs com les cloïsses i la sèpia són també d’aquesta època. Quant a la carn, aquesta es pot adquirir tot l’any, malgrat que per aquesta temporada és recomanable el xai perquè la seva carn conté poc greix.

Estiu

Amb els rigors estivals, ens vénen de gust menges refrescants i lleugeres. Hortalisses com l’albergínia, el carabassó, la carabassa, el cogombre, el pebrot, el tomàquet i la pastana-ga són protagonistes en aquesta estació pel seu alt contingut en aigua. Igualment, fruites com les figaflors o bacores (brevas en castellà), les figues, els gerds, les groselles, el meló i la sín-dria són apetents i tenen presència a les amani-des o a les postres. Durant aquesta estació, els amants del peix i dels fruits del mar gaudiran del bonítol i del lluç així com de crustacis com el bou de mar i mol·luscs com el clavilló o els calamarsos.

Tardor

Quan les fulles abandonen l’arbre amb els primers freds tardorencs, la cuina té un gir en l’elaboració de les viandes. Les carxofes, els cards, la col-i-flor, les endívies, els espinacs, les bledes i els naps participen en els plats d’aquesta estació. Fruites com la magrana, les groselles, les figues, la mandarina, les pomes, el codony, les móres, l’aranja i el raïm són presents, fins i tot, acompanyant els guisats de carn o peix. Els fruits secs (castanyes, nous, ametlles, avellanes) i els bolets tenen un es-pecial protagonisme durant la tardor. D’entre el peix autumnal, destaca la palomida, el peix espasa, el llenguado i el mero. També podrem degustar crustacis com les gambes rosades, els peus de cabra i mol·luscs com les escopinyes i el pop. És una estació ideal també per adquirir certes peces de caça com el senglar.

Hivern

En l’estació més freda se’ns presenten verdu-res com la xicoira, la col de cabdell, el bròquil, l’escarola, les carxofes, els calçots, els pèsols. Cítrics com la taronja, l’aranja o les llimes són deliciosos en aquesta època. A més el seu alt contingut en vitamina C, ajuda a combatre els refredats típics d’aquesta època. També són d’aquesta temporada fruites tropicals com el kiwi, la pinya o la papaia també rics en vitami-na C i les fruites dessecades. De la fauvitami-na ma-rina, destaquem com a integrants del plat d’hi-vern el lluç, el rap, la llagosta rosa i el pop.

Cuina de mercat...

segons les estacions*

La majoria de productes poden adquirir-se durant tot l’any. Aquí només intentem donar una llista in-formativa de quina és la millor època per fer-ho.

*

SALVADOR PANÉ QUÍMIC

(15)
(16)

1

E u r e k a m a y o 2 0 0 6

La ciudad de Barcelona fue fundada por los romanos a finales del siglo I a.C. y bautizada con el nombre de Co-lonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino.

Barcino se levantó alrededor del monte Taber (en la actual Plaza Sant Jaume). Las grandes obras arquitectónicas de la ciudad fueron las murallas, el forum y sus dos acueductos.

Barcino era una ciudad pequeña (sólo tenía 2.000 habitantes) y se dedicaba especialmente al comercio.

Una de les industrias de Barcino era la relacionada con los produc-tos del mar. Destacaba el garum (una especie de salsa de pescado), cuyo excelente sabor tenía fama en todo el Imperio.

Dibujo que reconstruye la Barcelona romana. En el subsuelo del Museo de Historia de la Ciudad (Museu d’Història de la Ciutat) pueden visitarse las excavaciones de una parte de la ciudad romana.

En el siglo V Barcelona fue ocupada por los visigodos, llegados del centro de Europa. Tres siglos más tarde, los musulmanes tomaron la ciudad y per-manecieron en ella casi 100 años. En el 801 las tropas francas de Carlo-magno la ocuparon y la convirtieron en la capital del condado de Barcelona y la incorporaron a la Marca Hispánica. La incursión musulmana de Al-Manzur en el 985 destruyó en gran medida Bar-celona y significó la ruptura con los francos. Éstos debían defender la ciu-dad y al no hacerlo el conde Borrell II optó por romper los lazos de vasallaje con ellos.

En los dos siglos siguientes, los distin-tos condados catalanes independientes se fueron uniendo bajo la capitalidad de Barcelona, con una política de

alian-zas y enlaces matrimoniales que inclu-yeron gran parte del sur de Francia, al tiempo que extendieron los territorios a costa de los musulmanes.

A finales del siglos XIII, la ciudad cons-truyó una segunda muralla para prote-ger los nuevos rabales que iban apare-ciendo entorno a la actual Santa María del Mar. Allí se formaron los barrios más activos de la ciudad.

Los siglos XIII y XIV configuraron una de las épocas más doradas de la ciudad de Barcelona, que se puso a la altura de las grandes potencias mediterráneas del momento: Génova y Venecia. A partir del siglo XIV Barcelona, fruto de su prosperidad, construyó un tercer tramo de murallas para proteger sus campos de cosechas.

El escudo histórico de Barce-lona está formado por cuatro cuarteles, dos con la cruz de san Jorge y dos con la enseña de los condes de Barcelona. El origen de la enseña condal (la senyera) se ignora, aunque ya aparece en el sepulcro de Ra-mon Berenguer II, muerto en 1082.

Barcelona

El nacimiento

Prosperidad entre murallas

La bandera de BCN

?

Historia de la ciudad mediterránea

(17)

En el XIV la ciudad entró en un pe-riodo de decadencia que duró varios siglos. Las tensiones derivadas de la unión dinástica con Castilla, iniciada con el matrimonio entre Fernando de Aragón e Isabel de Castilla estallaron en la Guerra dels Segadors, entre 1640 y 1651 y, más tarde, con la Guerra de Sucesión, de 1705 a 1714.

La caída de Barcelona en 1714 (ima-gen de la derecha) significó la desapa-rición de las instituciones propias de Cataluña, la pérdida de las libertades

y la autonomía política, el cierre de la universidad, el sometimiento a las le-yes de Castilla y la prohibición del uso del idioma catalán en la enseñanza y los documentos públicos.

Actualmente, el Fosar de les Moreres, situado en el barrio del Born junto a la iglesia de Santa María del Mar, re-cuerda esta derrota y una llama encen-dida representa la memoria de todos los catalanes caídos en la Guerra de Sucesión.

La gran derrota

L’Onze de setembre de 1714, Antoni Estruch, 1909

Barcelona se viste de modernidad

El siglo XIX comenzó muy revuelto para Barcelona. En 1814 los obreros organizaron la primera huelga general que se conoce en la ciudad. La huel-ga era un fiel reflejo de las tensiones y los evidentes deseos de cambio de la población. Las reformas no se hicieron esperar.

En 1848, Barcelona inauguró el pri-mer recorrido de ferrocarril y su voca-ción industrial hizo que se la conocie-ra como “la pequeña Manchester”. Paralelamente, la ciudad inició un desarrollo urbanístico sin preceden-tes tras el derribo de las murallas. En

1859 se aprobó el plan de Ildefons Cerdà, que planteaba una

trans-formación radical y racional de la ciudad y que condujo al nacimiento del actual

Eixample.

En 1888 Barcelona acogió la Exposi-ción Universal de 1888 y su imagen exterior se renovó completamente pa-sando a ser la de una ciudad moderna y cosmopolita.

A principios del XX, mientras una nueva generación de industriales y po-líticos pertenecientes a la burguesía se preocupaban por los avances urbanís-ticos e industriales que convertirían a Barcelona en una ciudad moderna, el mundo intelectual se reunía en el local Els Quatre Gats.

El espíritu del Modernismo impregnó la ciudad en todos los ámbitos artísticos. Barcelona se llenó de una generación de artistas como Gaudí que llevaron la fantasía a su máxima expresión. La Sagrada Familia, la Pedrera, la Casa Batlló o el Parque Güell son algunas de las obras que representaron la imagen de Barcelona en el mundo.

Gaudí es el símbolo de la Barcelona mo-derna. Curiosamente,

la modernidad le jugó una mala pa-sada cuando murió

atropellado por un tranvía. al Ex F u R R

(18)

1

E u r e k a m a y o 2 0 0 6

El siglo XX se inició también de for-ma tormentosa. En 1906 Barcelona vivió la Semana Trágica, con nume-rosos altercados, barricadas y quema de conventos. Aquella semana parecía anunciar el doloroso siglo que le es-peraba a la ciudad. Antes de caer en la Guerra Civil, Barcelona organizó la Exposición Internacional de 1929 y vivió un periodo de ilusión en la Re-pública iniciada en 1931. Tan sólo fue un espejismo.

La Barcelona del siglo XX

La Guerra Civil y el franquismo obli-garon a miles de personas a exiliarse y anularon muchas de las libertades que se habían conseguido en etapas anteriores. No fue hasta los años 60 cuando comenzó un nuevo desarrollo económico e industrial.

Tras la muerte del dictador Franco en 1975, Barcelona recuperó la Genera-litat y la capitalidad autonómica de Cataluña.

En 1981, Barcelona fue elegida sede de los Juegos Olímpicos de 1992. La ciudad inició una profunda transfor-mación arquitectónica y urbanística que la abrió al mar y que culminó con una extraordinaria proyección interna-cional en unos Juegos Olímpicos me-morables.

El Fòrum de les Cultures 2004 fue el último evento a nivel mundial celebra-do en Barcelona. Sin la misma repercu-sión ciudadana que la conseguida por los JJOO, supuso la construcción de nuevos espacios y lo que podría signi-ficar el inicio de la recuperación de una de las zonas más olvidadas de la ciu-dad. Barcelona sigue respirando.

Fotografia de la Exposición Universal de Barcelona en 1929. Records of the Bureau of Foreign and Domestic Commerce (151-FC-106-67) National Archives and Records Administration

JESÚS hERNÁN HUMANISTA © R o n S u m n ER S

BarcelonacomBinalaespectacularidad delomodernoconelencantodesus

(19)

El lector, Honoré Daumier, s. xix

El libro

D

esDe las tabletas De arcilla usaDas por la civilización mesopotámica hasta la revolución DigitalDelsiglo

XX,

nohahabiDounaépocaenla quelossereshumanosnosintieranlanecesiDaDDe abrirsealmunDoatravésDelaspalabras

.

El primer libro, un pedrusco

El primer libro de la historia fue el mesopotámico. Crea-do por los sumerios en el IV milenio antes de nuestra era consistía en tablillas de arci-lla sobre las que se escribían signos cuneiformes, llama-dos así porque el instrumento con el que se realizaban tenía forma de cuña.

Las tablillas se caracterizan por tratar preferentemente temas administrativos y eco-nómicos; por su brevedad; su escasa circulación; y por ser anónimas, pues eran obras colectivas.

El papiro, ¡vaya rollo!

w w w .s M M .O RG

La cultura egipcia fue la pri-mera que utilizó el papiro, que puede ser considerado como el antecesor del papel, al que se parece en su aspec-to exterior, flexibilidad o la facilidad que presenta para escribir con tinta y que esta

permanezca sin borrarse. El papiro tenía forma de rollo y se podía escribir en él fácil-mente, borrar lo escrito con agua o adornarlo con ilus-traciones en color. El papiro egipcio fue el primer libro ilustrado. Co lI n R ee ve

Aires de grandeza

En Grecia el libro adquirió por pri- el gobierno de la nación, siempre y

una historia milenaria

(20)

0

E u r e k a m a y o 2 0 0 6

El negocio del libro

En Roma se produjeron una serie de cambios decisivos en la elaboración y difusión del libro. Uno de ellos fue la comer-cialización del libro, que dio lugar a la aparición de libre-rías editoriales, con esclavos dedicados a la copia de textos. Otro cambio importante fue, al final del Imperio, la apa-rición de un nuevo formato de libro: el codex o códice de pergamino. Consistía en cuadernillos de hojas de papiro o pergamino que se cosían unos a otros, se protegían con dos planchas de madera y se ataban, adoptando la forma del libro actual. Garantizaba una duración más larga por-que estaba protegido por la encuadernación, su almacena-miento era más fácil, y resultaba más barato.

Siglos de encierro

Desde la caída de Roma, el libro dejó de ser un fenómeno civil y pasa a re-fugiarse en el mundo religioso, so-bre todo en los monasterios, que se convirtieron en auténticos centros culturales. Desapareció el comer-cio del libro, ya que los libros se co-piaban en los centros eclesiásticos pero sin fines económicos. Casi na-die sabía leer, la cultura del pueblo era oral y los nobles, analfabetos. Hacia los siglos XI y XII la economía se recuperó, se restableció el comer-cio, la agricultura se volvió más prós-pera y surgieron artesanos indepen-dientes que se instalaron en las ciuda-des. Apareció así una nueva clase so-cial más rica, culta e independiente, la burguesía: estos nuevos profesionales necesitaban libros para ejercer sus tra-bajos y poco a poco el analfabetismo retrocedió y se produjo un renacimien-to de las letras.

El abandono y suicidio de Dido. vergilius vaticanus. s. iv

(21)

Libros en masa

La invención de la impren-ta con tipos móviles es un invento chino que ya se uti-lizaba en el país oriental en el año 960. Su aparición en Occidente se atribuye a Gu-tenberg, hacia el 1400. La imprenta se vio favoreci-da por el mecenazgo y por-que los impresores ya no eran meros técnicos de su oficio sino eruditos influenciados

por el espíritu humanístico de la época. Progresivamente, se consolidaron talleres fijos, con lo que la producción de libros pasó a ser un fenómeno masivo. Con el Renacimien-to, las bibliotecas se pusieron al servicio público y surgió el concepto moderno de biblio-teca: los libros empezaron a colocarse en estanterías, no llevaban cadenas y las salas de lectura eran luminosas.

Esplendor lector

El Siglo de las Luces y de la Ilustración supuso un gran desarrollo de las enciclo-pedias, los diccionarios y las publicaciones periódicas ya que la sabiduría se conside-raba la base para la felicidad del hombre y había gran sensibilidad hacía la difusión pública de las ideas políticas y sociales. Todas estas mejoras se debieron también a que el absolutismo ejerció un gran protec-cionismo sobre impresores y libreros. En éste momento comienzan a legislarse las leyes de los derechos de autor y editor, que proclamaban la lectura como uno de los de-rechos del hombre.

El libro electrónico

A partir del siglo XX y hasta hoy en día, la industria cultural se nutre de avances técnicos que conviven e incluso compiten con el libro

impre-El siglo XXI se caracteriza princi-palmente por la creación de un nue-vo tipo de libro digital: el e-book. Se trata de un texto informatizado que

(22)



E u r e k a m a y o 2 0 0 6

D

es De

s

òcrates

,

que va ser con

-DemnataprenDre

sunbeuratgeDe cicuta

,

fins a

v

íktor

i

úsXenko

,

a qui les DioXines li han Desfigurat el rostre

,

els verins

(

i també els enverinaDors

!)

han evolucionat alllargDelahistòria

.

Arsènic: un clàssic entre els clàssics

L’arsènic és un element que pertany al grup V de la taula periòdica, juntament amb el nitrogen, el fòsfor, l’antimoni i

el bismut. És un semimetall, la qual cosa significa que presenta propietats metàl·liques i propietats no metàl-liques. Des del punt de vista químic, doncs, no és ni carn ni peix. La po-pularitat de què gaudeix l’arsènic, però, no prové de les seves caracte-rístiques fisicoquímiques, sinó del fet que és conegut des de l’antiguitat com el verí per excel·lència. Al segle XV els germans Cesare i Lucrezia Borgia utilitzaven profusament l’arsènic per enverinar els seus enemics. L’arsènic és inodor i no té gust, la qual cosa fa que pugui ser mesclat fàcilment amb els aliments o la beguda sense que la víctima pugui sospitar res.

Els símptomes inicials derivats de la intoxicació per ingestió d’arsènic són un gust metàl·lic a la boca, augment de la salivació i dificultats per engolir. Uns 150 mg d’arsènic són suficients per provocar la mort.

Avui dia les circumstàncies que envol-taren la mort de Napoleó Bonaparte encara enfronten partidaris de l’enve-rinament progressiu amb arsènic amb aquells que defensen que l’arsènic no hi tingué res a veure i que Napoleó morí senzillament com a conseqüència d’un càncer d’estómac. El doctor Pas-cal Kintz, de l’Institut de Medicina Fo-rense d’Estrasburg, afirmava el juny de 2001 que la concentració d’arsènic als cabells de Napoleó era d’entre 7 i 38

vegades superior a la normal, la qual cosa confirmava la hipòtesi de l’en-verinament amb arsènic. L’any 2002 però, va aparèixer a la revista Sciene et Vie un article que pretenia demostrar que no s’havia produït intoxicació per ingestió, ja que tots els flocs de cabell tallats en un període de 15 anys con-tenien dosis massives d’arsènic molt semblants. L’arsènic, per tant, seria d’origen exogen. És sabut que al segle XIX s’empraven productes capil·lars que contenien arsènic per evitar la cai-guda del cabell. Per tant, és probable que Napoleó emprés aquests productes per retardar la calvície. Segons aques-ta hipòtesi, doncs, l’emperador hauria mort a conseqüència d’un càncer d’es-tómac. El debat està servit.

Retrat d’una dama (possiblement Lucrezia Borgia), Barto-lomeo veneziano, c. 1502-1555

arsènic en estat pur

Napoleó al seu estudi, Jacques-louis David, 1812

(23)

La cicuta

La cicuta és una planta herbàcia molt tòxica. Quan s’arrenquen o es trituren les fulles de ci-cuta, desprèn una olor semblant a la d’un ra-tolí. La seva toxicitat, però, disminueix amb el temps, ja que conté alcaloides d’elevada volatilitat que es van evaporant. El 399 aC Sòcrates fou comdemnat a ingerir cicuta des-prés de ser acusat de corrompre el jovent i de no creure en els déus de la ciutat. La llegenda diu que Sòcrates, després de prendre la cicu-ta amb absolucicu-ta serenicicu-tat en presència dels seus millors amics, va haver de consolar-los mentre el verí feia efecte i se li paralitzaven progressivament els peus, les cames, el ven-tre i finalment el cor.

Àcid prússic

El cianur d’hidrogen, de fórmula HCN i vulgarment anomenat àcid prússic, és un líquid incolor altament volàtil que vull als 26 ºC. És utilitzat àmpli-ament en la indústria química per a la producció de tints, explosius i plàstics. Els vapors de cianur d’hidrogen són fàcilment identificables perquè fan olor d’ametlla amarga. Una

concen-tració de 300 parts per milió a l’aire és suficient per matar una persona en qüestió de minuts. El grup CN–

inhi-beix la respiració cel·lular i això fa que sigui extremadament verinós. Aquest compost va ser utilitzat pels nazis du-rant la segona Guerra Mundial per dur a terme genocidis en massa.

El monòxid de carboni

El monòxid de carboni és un gas ino-dor i incolor que es genera quan es cre-men materials combustibles com per exemple la benzina, el petroli, el tabac o la fusta en presència d’una quantitat

des superior a la de l’oxigen. La inha-lació de monòxid de carboni pot pro-vocar la mort si els nivells són elevats o l’exposició al gas és llarga. És molt important tenir cura que les

xemene-planta de la cicuta zE TH l o R En zo

(24)



E u r e k a m a y o 2 0 0 6

Les pústules de Víktor Iúsxenko

A finals del 2004 el rostre desfigurat de Víktor Iúsxenko, candidat opositor a la presidència d’Ucraïna, va donar la volta al món. I és que Iúsxenko cons-tituïa el primer cas descrit d’enveri-nament amb dioxines TCDD per via oral. La TCDD és una substància quí-mica del grup dels organoclorats que, a banda de provocar una afecció cutà-nia severa, coneguda com a cloroacné, també pot provocar càncer, alteracions endocrines i canvis immunològics.

Toxines. El botulisme... ...i el Tètanus

El botulisme és una malaltia causada per una neurotoxina extremadament mortífera produïda pel bacteri Clostri-dium botulinum, que es troba als sòls i a les aigües no tractades. Es transmet a través de ferides i, sobretot, per inges-tió d’aliments contaminats. El consum d’aliments processats i envasats sen-se les mínimes garanties higièniques

afavoreix la reproducció del bacteri i, de retruc, de la toxina botulínica. Els primers símptomes comencen a mani-festar-se unes 36 hores després de la infecció i la mort sobrevé com a con-seqüència d’una paràlisi per relaxació dels músculs respiratoris.

w w 2. yu Sc H En ko .c o m .u a

La toxina tetànica, produïda pel bac-teri Mycobacbac-terium tetanii, causant de la malaltia del Tètanus, fa exactament el contrari que la toxina botulínica: produeix espasmes i tensió muscular de tal manera que el pacient pot arribar a quedar totalment rígid, com mostra aquest quadre de Bell d’un soldat afec-tat pel Tètanus.

(25)

A Catalunya l’única serp verinosa que hem de témer és l’escurçó, que viu en llocs secs i rocosos, generalment prop de l’aigua. El verí de l’escurçó, a diferència del de cobra, és fonamental-ment hemolític i coagulant. La resta de serps que habiten a les nostres contrades, a banda de la bastarda o de Montpellier, són inofensives.

Escurçó català

Verins de serps...

Els verins de les SERPS són mescles complexes de proteïnes i polipèptids que els experts classifiquen segon el seu mecanisme d’acció:

proteolítics: actuen sobre les

proteïnes presents en les cèl·lules de l’home tot destruint-les de for-ma gairebé immediata.

neurotòXics: actuen sobre els

neuroreceptors, de manera que in-terfereixen i degraden les funcions pròpies del sistema nerviós.

hemolítics: destrueixen els

glò-buls vermells.

coagulants: alteren la coagulació

normal de la sang, bé sigui provo-cant una excessiva liquiditat o bé produint l’efecte contrari.

   

Quan hom pateix una mossegada de cobra, per exemple, què passa a nivell molecular? Doncs passa que el verí de la cobra conté una sèrie de substànci-es que, d’una banda, s’encarreguen de destruir les membranes de les cèl·lules de manera que el verí pot penetrar més fàcilment i, de l’altra, conté un com-post conegut com a bungarotoxina que s’uneix al receptor de l’acetilcolina, un neurotransmissor que comunica les neurones amb els músculs. La bunga-rotoxina impedeix que l’acetilcolina s’uneixi al seu receptor, de manera que la comunicació dels nervis amb els músculs queda interrompuda. El resul-tat d’aquesta combinació fatal és una paràlisi muscular amb aturada respira-tòria i mort.

I de les ARANYES, què se’n sap? El verí de la vídua negra, una aranya ar-xiconeguda perquè la femella devora el mascle després de la còpula, conté una sèrie de toxines que incrementen de forma indiscriminada la sortida dels neurotransmissors de les vesícules, la qual cosa altera els mecanismes nor-mals de comunicació entre les neuro-nes i els músculs. Sortosament, però, el verí d’aquesta aranya és menys pe-rillós del que el seu nom podria sug-gerir. La mortalitat per mossegada de vídua negra és inferior al 4%. Una altra amiga de vuit potes molt famosa és la taràntula. En contra del que hom

hem parlatforçadels verins de tipus químico, sivo -leu, inorgànic (l’arsènic, elcianurd’hidrogen...), però sovintquanesparladeverinselqueensvealcapsón serps, aranyes, escorpinsi altresBitxos perl’estil.

Generalitat de

c

atalunya

El verí dels ESCORPINS, per la seva banda, conté unes 80 proteïnes de baix pes molecular, algunes de les quals poden bloquejar canals de potassi elèctricament excitables, mecanismes que les cèl·lules fan servir per comunicar-se. Aquestes proteïnes són tan petites que poden viatjar pel torrent sanguini a una gran velocitat i, per tant, arriben ràpidament als llocs on exercei-xen la seva acció. El mecanisme de l’enveri-nament per picada d’es-corpí consisteix, en primer lloc, en una acció local i, posteriorment, en una acció neurotòxica sobre els centres nerviosos de l’hipotàlam. A la península Ibèrica existeixen dues varietats d’escorpins

... escorpins

... i aranyes

(26)

E u r e k a m a y o 2 0 0 6

NATURA

MONSTRES

MARINS

Segle rera segle,

explora-dors, mariners i guerrers han

tornat dels seus viatges

far-cits d’històries fantàstiques

sobre monstres marins.

Ge-gantins animals d’aspecte

prehistòric i temperament

feroç. Gairebé totes les

cul-tures han anat transmetent

part d’aquestes històries fins

a convertir-les en veritables

mites arrelats a les seves

cre-ences religioses i culturals.

Però com en tots els mites

ens hem de preguntar... què

hi ha de cert en tot això?

ictiosaurus

Els ictiosaures eren uns veri-tables gegants d’entre 1 i 16 metres de longitud, que domi-naven els mars fa entre 240 i 90 milions d’anys, 25 milions d’anys abans de l’extinció dels dinosaures. aleshores, els ple-siosaures els van succeir com a depredadors marins dominants.

Ictiosaure significa “peix rèptil”,

atès que eren rèptils nedadors. Tenien dents llargues i afilades, eren carnívors: menjaven tota classe de peixos, crustacis i mol·luscs, i a vegades, fins i tot, podien capturar rèptils voladors com els pterosaures.

DIBUIXOS: ORIOL MASSANA

(27)

plesiosaurus

Els animals més grans que han existit mai han estat sempre marins. El medi aquàtic permet mides corporals gegan-tines perquè l’animal no ha de supor-tar el seu propi pes per desplaçar-se. la mida és per suposat una eina molt eficaç per defensar-se dels enemics: no hi ha cap bèstia que gossi atacar un monstre de semblants proporcions.

però també té els seus inconvenients, atès que cal mantenir tota aquesta massa mitjançant la ingesta contí-nua de grans quantitats d’aliment. El temps de gestació de les cries també resulta molt més llarg i el número de descendents que pot tenir una feme-lla al feme-llarg de la vida és molt limitat.

La mida importa

El Tylosaurus era un enorme rèptil (però no dinosaure) marí carnívor

(28)



E u r e k a m a y o 2 0 0 6

Els fòssils trobats en regions que

es trobaven submergides en el

passat ens diuen molt sobre les

criatures que nedaven en

l’im-mens oceà Panthalassa, l’únic

oceà que envoltava l’únic

conti-nent aleshores existent: Pangea.

Ullals, cranis, costelles,

vèrte-bres... qualsevol pista és vàlida.

Gràcies a aquests fòssils i amb

l’ajuda dels programes

informà-tics de reconstrucció

tridimen-sional i una mica d’imaginació,

els científics han arribat a

repro-duccions força reals d’aquestes

enormes criatures.

Inferior esquerra: fòssil de plesiosau-re. Inferior dreta: Científics recons-truint un esquelet de plesiosaure. Superior: reconstrucció 3-D de dos plesiosaures, per Frank DeNota.

(29)
(30)

ELS

MONSTRES

D’AVUI

Monstres pacífics en perill

Els animals més grans que exis-teixen avui dia són les balenes blaves, que poden arribar a fer fins a 33 m de longitud. Malgrat la seva mida, aquests animals són pacífics i molt intel·ligents. paradoxalment, s’alimenten de diminutes “gambetes”, el krill,

Segons alguns estudis, els cants de les balenes bla-ves poden ser escoltats i entesos per altres individus a una distància de 4.000 km, per la qual cosa les balenes blaves disposarien de la xarxa de comuni-cacions més extensa i antiga de la Terra.

Supervivents prehistòrics

Si hi ha res que ens faci pensar actualment en monstres maríns aquests són sens dubte els taurons, especialment els taurons blancs. aquests animals han canviat ben poc en milions d’anys, atès que constitueixen màquines de devorar quasi perfectes.

que recullen filtrant l’aigua amb les barbes que tenen a la boca. poden consumir unes 3 tones de krill per dia, necessàries per mantenir les 190 tones de pes que pot arribar a constituir la seva massa corporal. malaura-dament, aquests bells animals estan desapareixent per culpa de la caça indiscriminada que encara practiquen alguns paï-sos com el Japó.

(31)

ELS

MONSTRES

D’AVUI

Monstres pacífics en perill

Realment existeixen calamars gegants com els que atacaven el submarí del capità Nemo a

20.000 llegües de viatge subma-rí? per als incrèduls pot semblar

més aviat qüestió d’imagina-ció, encara que bé és cert que l’oceà... és un mar de sorpre-ses. Sense anar mes lluny, a la costa atlàntica de l’estat espa-nyol s’han albirat gran número de calamars gegants. aquests existeixen realment i es

conei-xen científicament sota el nom de Architeuthis. Els exemplars més grans trobats en el món mesuren 18 metres i ronden els 1.000 kg de pes. una curiositat: els calamars gegants posseei-xen un òrgan sexual de 75 cm i un altre de recanvi per si el perdessin... Els pitjors enemics d’aquestes enormes bèsties són els catxalots i les ones de fre-qüència mitjana utilitzades en ex-ploracions geològiques marines.

Calamars gegants

(32)

el naixement de la

filosofia occidental

L’antiga Grècia és el bressol de la cultura i el pensament occidentals actuals. La nostra manera d’entendre el món va gestar-se a les anti-gues ciutats greanti-gues, on filòsofs i pensadors abando-naven per primera vegada les explicacions sobrenatu-rals per enfrontar-se a la veritat fent servir la raó.

Des que naixem ens

caracterit-zem per ser una pupil·la àvida

d’informació: l’home necessita

aprendre per sobreviure. De

fet, no hi ha civilització que no

tingui la seva pròpia manera

d’explicar el món i trobi la

ma-nera de calmar la impacient

curiositat humana.

El principi fou la paraula

Cal assenyalar, però, que en el segle IV aC i a Grècia no va apa-rèixer pròpiament la Filosofia, sinó una actitud nova a-mítica i racional que originà un saber d’un contingut lògicament confús, en el qual es fa difícil distingir què hi ha de pròpiament filosòfic o científic i què de mític.

Amb la caiguda dels paradigmes mítics tradicionals, els pensadors grecs s’introduïren en la cerca de l’aletheia –veritat- és a dir, el prin-cipi constitutiu o arkhé que regeix la realitat i que s’amaga rere els vels mítics i de l’experiència habi-tual. Així, sorgiren els primers filò-sofs monistes com Tales de Milet,

segons el qual l’arkhé era l’aigua, o Anaximandre, que va proposar com a origen una substància sense forma ni límits o apeiron.

En cercar l’explicació racional dels fenòmens naturals, aquests filòsofs van posar la primera pedra del pen-sament racional: un element esta-ble que justifiqués la realitat més enllà del canvi constant. A més, en tots ells l’arkhé era un element que pertanyia a la realitat natural i els fenòmens deixaven d’ésser ex-plicats per la intervenció de forces sobrenaturals. Aquests dos factors estimularen l’observació del món i el naixement de ciències tals com la Matemàtica o la Física.

PENSAMENT



E u r e k a m a y o 2 0 0 6 El P en sa do r ( D an te p en sa nd o) , a ug us te R od in , 1 88 0

(33)

Del mite al logos

Logos fa referència també al

concepte “paraula”, però al

contrari que mythos es

relaci-ona amb l’exercici de la raó.

El logos és, doncs, la paraula

de la polis que condueix a la

veritat nua (aletheia),

produc-te de la deliberació pública i

democràtica.

En contraposició amb els

rè-La Filosofia pròpiament dita neix més tard que amb els –mal anomenats- filòsofs monistes. Concretament, ho farà durant el segle V aC amb Sòcrates i l’establiment del mètode socràtic. Aquest sistema de raonament, basant-se en l’aspecte subjectiu de la

re-flexió filosòfica, utilitza tres instruments bàsics: la ironia, el raonament inductiu, que cerca la causa última de les coses, i les definicions universals.

El mètode socràtic –maièutica o art de fer néixer- s’inicia amb la pregunta “què és?” i continua amb un conjunt de qüestions en-cadenades i té com a objectiu demostrar la

El terme “filosofia” prové de la suma de dues paraules gregues, philein i sophia, i significa “amor a la saviesa”. A partir d’aquesta definició

podem concloure que el filòsof és aquell que sent amor pel saber obtingut a partir de l’exer-cici del logos i que cerca una explicació racional

i última del seu objecte d’estudi mitjançant l’establiment de les seves causes primeres.

Amor a la saviesa

Fa Bi o l aT Ta N zi a N Ti N o r i

(34)



E u r e k a m a y o 2 0 0 6

SIDA

Una epidemia mundial

aún sin solución

La infección Por eL viruS de La inmunodefi-ciencia humana o vih conStituye La mayor ePidemia a niveL mundiaL ocurrida en La Se-Gunda mitad deL SiGLo XX y PrinciPioS deL XXi. Se eStima que en 00 ocurrieron cinco miLLoneS de nuevaS infeccioneS, y que eL nú-mero totaL de PerSonaS afectadaS aLcanzó LoS 0 miLLoneS. aunque La taSa de mortaLi-dad ha diSminuido GraciaS a La aParición de nuevoS fármacoS, no eXiSte todavía ninGu-na vacuninGu-na o tratamiento que evite o eLimine La infección. SóLo La Prevención eS efectiva contra eL vih y todoS SomoS SuScePtibLeS de contaGio.

un virus humano procedente de los simios

El virus de la inmunodeficiencia

humana (VIH) tiene su origen en

el virus de la inmunodeficiencia de

los simios o VIS, y se cree que fue

entre los años 1920 y 1940 cuando

en África central ocurrieron las

pri-meras trasmisiones desde simios a

humanos. Se originaron así dos

va-riantes del virus, el VIH-1, causante

de la mayoría de los casos de SIDA

en el mundo, y el VIH-2,

restringi-do al África occidental.

(35)

Las células humanas

al servicio del virus

Al igual que el resto de virus, el VIH tiene una es-tructura simple aunque altamente especializada para infectar células y multiplicarse dentro de ellas. Para ello posee una envoltura de composición similar a la membrana de las células humanas, que protege la

cápsida vírica e impide que el virus sea reconocido

fácilmente como un agente nocivo al que eliminar. La cápsida vírica consiste a su vez en proteínas pro-pias del virus que forman una estructura en forma de cono y que alberga en su interior el material

gené-tico vírico.

Las células son grandes máquinas que realizan sin rechistar las operaciones que se indican en su mate-rial genético (el DNA). Cuando un virus infecta una célula, introduce un fragmento de material genético nuevo con las instrucciones necesarias para crear más virus. Así, la célula obedece estas instrucciones como si fueran propias y dirige toda su maquinaria a la producción de miles de virus que terminarán por reventar la célula.

El material genético del HIV, a diferencia que en la mayoría de seres vivos, no es DNA, sino RNA. Por eso, cuando el virus infecta la célula, lo primero que tiene que hacer es convertirlo en DNA, gracias a una proteína que el virus contiene: la retrotranscriptasa. Una vez hecho esto, el DNA vírico se integra en el DNA de la célula, comportándose entonces como un gen más que se duplicará cuando la célula se divida.

envoltura

cápsida material genético

Las dos células hijas fruto de la división estarán por tanto infectadas también por el VIH.

El VIH podrá entonces permanecer en este estado de latencia por un periodo indefinido o bien comenzar a utilizar la maquinaria de la célula para multiplicarse. Se generarán así miles de virus que podrían ser libe-rados para infectar otras células.

3 4

7

cicLo infeccioSo deL vih

retrotranscriptasa

1 La envoltura del virus se fu-siona con la membrana celular.

2 La cápsida del virus se intro-duce en la célula.

3 Se libera el material genéti-co del virus (RNA).

4 La retrotranscriptasa del virus convier-te el maconvier-terial genético RNA en DNA.

(36)



E u r e k a m a y o 2 0 0 6

fases de la infección

La infección por VIH, también

co-nocida como seropositividad, no implica el desarrollo inmediato de la enfermedad del SIDA, sino que nor-malmente empieza con un periodo de tiempo más o menos largo (hasta 10 años, dependiendo de la persona) asintomático, es decir, sin indicios de la infección. Sin embargo, tras la infección se desata una terrible lucha entre el virus invasor y el sistema in-munitario, que durará todo este perio-do asintomático. Durante este tiempo

el individuo es capaz de transmitir el virus si no toma las medidas preven-tivas necesarias por desconocimiento de su propia infección.

La silenciosa guerra entre el VIH y el sistema inmunitario, más tarde o más temprano, siempre acaba con la vic-toria del primero, salvo en casos muy especiales. Es entonces cuando apa-recen los síntomas del SIDA propia-mente dicho, debidos a la destrucción del sistema inmunitario.

La enfermedad: el sistema inmunitario comprometido

El VIH no infecta indistintamente cual-quier célula del cuerpo humano, sino que infecta específicamente células del sistema inmunitario llamadas

linfoci-tos. Estas células son las encargadas

de reconocer los agentes patógenos externos y desencadenar una respuesta inmunitaria que los elimine. El desa-rrollo del SIDA hace que el sistema in-munitario esté especialmente debilita-do y que por ello el individuo enfermo sea susceptible de contraer fácilmente otras infecciones, conocidas en este caso como infecciones oportunistas.

Esta especificidad del VIH se debe a que el virus necesita reconocer en la membrana de las células una proteína llamada receptor CD4, a la cual ne-cesita unirse para llevar a cabo la in-fección. Este receptor, además de en los linfocitos, se encuentra también en otras células llamadas células

dendrí-ticas localizadas en las mucosas. Las mucosas son las membranas que

ta-pizan las cavidades corporales que se abren al exterior, como son la boca, el recto y los genitales, por lo que se pien-sa que son las células dendríticas de las mucosas las primeras en ser infectadas en la transmisión sexual del VIH.

El SIDA representa

un grave problema de

salud en todo el

mun-do. En algunos países

africanos, una de

cada dos mujeres son

portadoras del VIH

(37)

La enfermedad: el sistema inmunitario comprometido

El virus del SIDA se encuentra en la sangre y en otros líquidos corporales de personas seropositivas como son el semen, los fluidos vaginales y la leche materna. Se distinguen por tanto tres mecanismos de transmisión del VIH: transmisión por la sangre, transmisión sexual y transmisión de la madre al hijo si la mujer embarazada es seropositiva.

En el caso de la transmisión por la sangre, compartir agu-jas para el uso de drogas inyectables es una práctica de alto riesgo. En el ámbito doméstico, no compartir objetos que hayan podido estar en contacto con la sangre, como el cepillo de dientes, la cuchilla de afeitar etc., es sufi-ciente para la prevención.

En la transmisión sexual serán prácticas de riesgo todas

La prevención es la

única solución efectiva

(38)



E u r e k a m a y o 2 0 0 6

SALUD

¿Por qué

el alcohol

produce

resaca?

Desde antiguo es conocida la pasión de los humanos por el vino y

las bebidas alcohólicas, tanto que se convirtió en uno de los

ingre-dientes imprescindibles de las fiestas y ofrendas a los dioses paganos

de la antigüedad. El alcohol no pasó desapercibido para nuestros

antepasados debido a sus “milagrosas” propiedades euforizantes

y desinhibidoras, produciendo entre sus consumidores frecuentes

estados de embriaguez y suponemos, además, una desagradable

sensación a la mañana siguiente, a la que hoy llamamos resaca.

La definición académica nos la señala como el “malestar que se siente al día siguiente de ha-ber bebido en exceso”. Se ca-racteriza por dolor de cabeza, fatiga, sed, ardor de estómago, malestar general, visión borro-sa, acidez estomacal, temblores, diarrea, mareos, náuseas y pue-de llegar hasta el vómito. Buena

parte de estos síntomas son subjetivos para cada individuo,

razón por la cual no se puede estandarizar una definición.

¿Qué es la

Resaca?

¿QUÉ OCURRE CUANDO BEBEMOS ALCOHOL?

El alcohol actúa como depresor general del sistema nervioso central, de forma parecida a ciertos anestésicos. El esta-do aparente de bienestar y relajación después de haber consumido bebidas alcohólicas proviene de la desinhibi-ción que resulta de la depresión de los mecanismos inhibitorios.

Los centros superiores que se deprimen primero son el habla, el pensamiento, la cognición y el juicio. A medida que la concentración alcohólica aumenta en la sangre, se deprimen los centros

infe-riores, incluyendo la respiración y los reflejos, pudiendo llegar, en dosis muy altas, al coma.

A largo plazo el consumo frecuente de cantidades desmesuradas de alcohol produce degeneración neurológica y al-teraciones hepáticas, así como toleran-cia y dependentoleran-cia física y psicológica. Su consumo indiscriminado durante el embarazo provoca alteración en el desarrollo fetal, asociada con talla pe-queña, desarrollo facial anormal y otras anomalías físicas y retraso mental.

© G aB y Ja lB Er T

(39)

Efectos del alcohol

PiEl: aumenta el flujo de san-gre, por lo que presenta más sudoración.

riÑÓN: Se inhibe la función de la hormona antidiurética, por lo que aumenta la pérdida de lí-quidos a través de la orina.

CErEBro: inhibe las funcio-nes de la región frontal, por lo que disminuye la memoria, la capacidad de concentración y el autocontrol. inhibe las acciones del sistema nervioso central, por lo que hay un retardo en las funciones motoras (caminar o reaccionar ante estímulos ex-ternos).

coRazÓn: aumenta su activi-dad levemente y se acelera el pulso

pulmonES: acelera la respi-ración. Si el alcohol circundante es demasiado la respiración se detiene.

ESTomaGo: El alcohol en el estómago aumenta las secre-ciones ricas en ácidos y mejora la digestión, cuando se excede produce una irritación de la mu-cosa y provoca una gastritis. HiGaDo: proceso bioquímico

de eliminación del etanol.

ALCOHOL EN SANGRE

(g/100 ml) EFECTOS FÍSICOS Y PSICOLÓGICOS 0.02-0.03 Sin efectos evidentes. Ligera elevación del

es-tado del ánimo

0.05-0.06 Sensación de relajación, calor, disminución del tiempo de reacción y coordinación fina. 0.08-0.09 Alteración ligera del equilibrio, del habla, de la

visión, del oído. Sensación de euforia; pérdida de la coordinación motora fina.

0.11-0.12 La coordinación y el equilibrio se dificultan; alte-ración de las facultades mentales y del juicio.

La resaca también se conoce bajo el

nom-bre de:

guayabo

,

ratón

,

cruda

(paises

sud-americanos),

goma

(Panamá),

hangover

(Inglaterra),

Futsu-ka-yoi

(Japón, significa

borrachera del segundo día). El término

médico es

veisalgia

; etimológicamente

proviene de

kveis,

término noruego que

significa intranquilidad después de una

baca-nal, y

algia,

del griego, que significa dolor.

© M aN d y H B

(40)

0

E u r e k a m a y o 2 0 0 6

¿Y A LA MAÑANA SIGUIENTE?

Después de haber bebido en exceso, la mañana siguiente puede dejarnos todo un conjunto de síntomas que es lo que conocemos como resaca, los más importantes son:

Deshidratación: Consecuencia de la inhibición de la hormona vasopre-sina por efecto del alcohol. Esta hor-mona es la responsable de mantener el balance de los líquidos en el cuer-po, ordenando al riñón que reabsorba agua de la orina. Si falla se eliminará más agua de la que se ingiere y pro-vocará que el organismo busque agua en otros órganos. La pérdida de agua en las meninges origina dolor de ca-beza.

Erosión de la mucosa gástrica: Las molestias gástricas son debidas a erosiones en la mucosa del estómago producidas por el etanol.

Toxicidad: Puede deberse a la pro-pia del etanol o de otros componentes que acompañan a las bebidas alcohó-licas como puede ser el metanol.

El mayor o menor

grado de malestar va

a venir determinado

por:

• Características

per-sonales del individuo.

Mayor o menor

predis-posición a padecer esta

sintomatología.

• Calidad, cantidad y

tipo de bebida ingerida.

• Condiciones

nutricio-nales previas y durante

el proceso de ingesta

del alcohol.

Desde el mismo momento de la lle-gada del alcohol a la sangre se inicia su eliminación:

• 10% a través del aliento, saliva, heces, orina, sudor y leche. • 90% a través del hígado.

El hígado es el órgano encargado de eliminar todas las substancias tóxi-cas que aparecen en el organismo y como tal, es el principal responsable de eliminar el alcohol de la sangre. Para ello, lo primero que hace es con-vertirlo en una substancia llamada acetaldehído, mediante un cataliza-dor llamado alcohol-deshidrogenasa (ADH). En el hombre la velocidad de eliminación viene determinada

por la actividad de la ADH, y esta es independiente de la cantidad de alco-hol ingerida. Viene a ser de 0.1 g/kg de peso y por hora (unos 10 ml/hora en un sujeto normal).

Pero el acetaldehído también es tóxi-co y su aumento produce daño en el hígado y alteraciones vitamínicas:

• Degradación de la vitamina B6. El déficit de esta vitamina favorece los temblores y las convulsiones. • Mayor consumo de vitamina B1 • Disminución de la absorción de la vitamina B12.

La transformación de alcohol en ace-taldehído produce otros efectos

cola-terales sobre el metabolismo, como la disminución de la capacidad de formar glucosa en el hígado. A nivel orgánico, estos procesos son los res-ponsables de los fenómenos de hipo-glucemia y de deshidratación. El hígado debe eliminar pues el ace-taldehído, y así lo convertirá en áci-do acético (vinagre).

Eliminar el alcohol del cuerpo

© T H Ep R in T. D k

(41)

El alcohol presente en las bebidas espirituosas, vino y cerveza se co-noce como etanol o alcohol etílico. Durante su proceso de obtención se generan además otras sustancias congéneres que lo acompañarán en diferente proporción según la bebida alcohólica de qué se trate.

Estos congéneres varían según el

ticas. Entre ellos encontramos: ácido acético, acetato de etilo, acetaldehído, metanol, alcoholes isoamílicos... Algunos de estos congéneres en concentraciones elevadas pueden resultar tóxicos como es el caso del metanol. Se cree que son estos subproductos los que favorecen una mayor intensidad de la resaca.

ticos, como el brandy o el whisky, por lo que la concentración de me-tanol, acetaldehído, etc. se encuen-tra en concenencuen-traciones superiores. La cantidad de estos subproductos en la bebida dependerá de: el origen del alcohol utilizado en su elabora-ción, el tipo y calidad del proceso de destilación y la concentración de

¿Qué es lo que nos produce resaca?

Síntomas de la resaca

Coordinación alterada disminución de la excitabilidad nerviosa alteraciones gástricas: vómitos y diarrea deshidratación y ortostatismo Dolor de cabeza aF o n So l im a

Referencias

Documento similar

Cedulario se inicia a mediados del siglo XVIL, por sus propias cédulas puede advertirse que no estaba totalmente conquistada la Nueva Gali- cia, ya que a fines del siglo xvn y en

Sanz (Universidad Carlos III-IUNE): "El papel de las fuentes de datos en los ranking nacionales de universidades".. Reuniones científicas 75 Los días 12 y 13 de noviembre

(Banco de España) Mancebo, Pascual (U. de Alicante) Marco, Mariluz (U. de València) Marhuenda, Francisco (U. de Alicante) Marhuenda, Joaquín (U. de Alicante) Marquerie,

Products Management Services (PMS) - Implementation of International Organization for Standardization (ISO) standards for the identification of medicinal products (IDMP) in

Products Management Services (PMS) - Implementation of International Organization for Standardization (ISO) standards for the identification of medicinal products (IDMP) in

This section provides guidance with examples on encoding medicinal product packaging information, together with the relationship between Pack Size, Package Item (container)

Package Item (Container) Type : Vial (100000073563) Quantity Operator: equal to (100000000049) Package Item (Container) Quantity : 1 Material : Glass type I (200000003204)

d) que haya «identidad de órgano» (con identidad de Sala y Sección); e) que haya alteridad, es decir, que las sentencias aportadas sean de persona distinta a la recurrente, e) que