Una nova fortificació d’època republicana a Empúries. Una base militar per a la conquista d’Hispània

28 

Loading....

Loading....

Loading....

Loading....

Loading....

Texto completo

(1)

* Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries. Recepció: 21/08/2016 • Acceptació: 12/10/2016 Resum

La troballa d’un tram de muralla al sud de la ciutat grega d’Empúries, com a resultat del seguiment de les rases els serveis del Centre de Recepció de Visitants d’Empúries (sanejament, aigua i llum), comporta el coneixement de l’existència d’un nou recinte fortificat a l’antiga ciutat d’Empúries.

La troballa de la muralla és molt important, tant pel que fa a definir l’extensió del jaciment, com per posar l’accent a Empúries, en relació amb el paper que va jugar en un període clau com és el període republicà. L’existència d’aquest nou recinte confirma la importància estratègica que Empúries i el seu port van tenir per dur a terme la primera etapa de la conquesta d’Hispània per part de Roma.

Paraules clau

Empúries, republicà, Hispània, muralla, conquesta

Abstract

The discovery of a section of a wall at the south of the Greek city of Empuries was a result of the tracking of the foundations due to the creation of the Visitor’s Reception Centre (sanitation, water and lights), and it involves the discovery of the existance of a new walled enclosure in the ancient city of Empúries. The finding of the wall is a remarcable fact, because it contributes to define the extension of the site and it brings attention to Empuries and to its role during such a key period as the Republican one. The existance of this new site confirms the strategic importance that Empuries and its harbour had during the first period of the Roman conquist of Hispania.

Keywords

Empúries, Republican, Hispania, wall, conquest

Una nova fortificació d’època republicana a Empúries.

Una base militar per a la conquista d’Hispània

Per Joaquim Tremoleda(*), Marta Santos(*)i Pere Castanyer(*)

DOSSIER

NOVETATS EN LA RECERCA HISTÒRICA EMPORDANESA.

DARRERES INVESTIGACIONS, PRIMERS RESULTATS

(2)

La tradició historiogràfica antiga deixa conèixer el paper que va jugar la ciutat grega d’Empòrion en els inicis de la Segona Guerra Púnica i, més concretament, en el desembarcament de les tropes romanes destinades a combatre l’exèrcit cartaginès acantonat a la península, un cop iniciat l’avanç d’Anníbal cap a Itàlia. Així, el relat transmès per Polibi (III, 76, 1-4) i, sobretot, per Titus Livi (XXI, 60-61 i XXVI, 19) ens informa, primer, del desembarcament l’any 218 aC de l’exèrcit comandat per Gneu Corneli Escipió i, anys més tard, el 210 aC, de l’arribada de la flota amb les dues legions enviades amb el nou procònsol Publi Corneli Escipió, acompanyat per Marc Juni Silà com a propretor. Tots dos episodis han servit sempre per destacar el valor estratègic d’aquest nucli portuari, situat a l’extrem meridional del golf de Roses, com a primera porta d’entrada del nou poder de Roma a la península, afavorit pels pactes i les aliances tradicionalment

mantinguts amb Massalia i la resta dels antics establiments colonials

d’origen foceu.

La presència romana a Empòrion durant els anys d’aquest enfronta-ment bèl·lic amb l’exèrcit cartaginès és, certaenfronta-ment, un fet relativaenfronta-ment circumstancial, ja que en ambdós casos es limita a la utilització del seu entorn litoral i de les instal·lacions portuàries com a cap de pont i base naval per permetre el desembarcament dels contingents militars, els quals des d’allà van poder avançar en direcció a altres escenaris del conflicte o cap a bases segures situades més al sud, com les que oferiaTarraco. L’ús de la seca local per a les necessitats financeres derivades de la guerra va constituir, a més, un altre dels avantatges importants que oferia la posició aliada del vell enclavament grec (Villaronga, 1987; Mar, Ruiz de Arbulo, 1993, 141-149).

Un cop acabades les operacions bèl·liques i després de la creació de les províncies hispanes el 197 aC, la presència militar romana a Empòrion adquireix un paper ja més rellevant amb la intervenció del cònsol Marc Porci Cató, enviat, dos anys més tard, al capdavant d’un nou exèrcit de dues legions i tropes aliades per a sufocar la revolta de la població indígena davant el control romà i les noves imposicions tributàries (Nolla, 1984; Mar, Ruiz de Arbulo, 1993, 141-147). Partint del port itàlic de Luna i després assegurar-se el control de Rhode, la flota comandada per Cató torna a escollir Empòrion per al desembarcament de les tropes i des d’allà iniciar les operacions contra els indigets i altres tribus revoltades en aquells territoris del nord-est peninsular, descrites en el detallat relat de Livi (XXXIV, 8-15), que es considera en bona part basat en el propi testimoni escrit de Cató (Martínez Gázquez, 1974). En aquest cas, la presència romana es

(3)

tradueix aviat en la instal·lació d’un campament, situat no gaire lluny d’Empòrion, que va servir com a base segura des de la qual es podien realitzar les operacions de combat. Un cop sufocada la revolta indígena a la zona, el cònsol va decidir aixecar el campament i dirigir-se cap a Tàrraco amb la finalitat de prosseguir la campanya de pacificació en altres territoris de la nova província.

Amb posterioritat a la intervenció catoniana, no trobem en les fonts escrites altres referències a Empúries fins a un context bastant més recent i, en tot cas, posterior a la creació de la nova ciutat romana, en els inicis del segleI aC: la breu menció de Livi (XXXIV, 9) a la decisió presa per

Cèsar d’instal·lar soldats veterans de la batalla de Munda, i a la unificació jurídica posterior, resultat de l’extensió de la ciutadania romana a la població restant d’origen iber i grec que habitava la ciutat, un fet sens dubte estretament relacionat amb la creació delmunicipium Emporiae, a partir de l’època d’August. Tot i el silenci de les fonts, la informació aportada per la investigació arqueològica demostra, però, de forma absolutament clara, que les intervencions militars romanes a què ens hem referit anteriorment, entre el 218 aC i els anys inicials del segle II aC,

assenyalen un punt d’inflexió que dóna inici a una de les etapes més rellevants i dinàmiques en l’evolució històrica del vell enclavament d’Empòrion, una etapa que acaba cristal·litzant en la creació d’un nou nucli urbà, la ciutat romana implantada a la part més elevada del turó

d’Empúries durant els decennis inicials del segle I aC (Mar, Ruiz de

Arbulo, 1993; Aquilué ed., 2012).

Prèviament, el valor estratègic d’Empòrion, com a ciutat federada, en el nou context de control territorial, polític i econòmic exercit per Roma es degué afermar al llarg del segleIIaC (Olesti, 2014, 28-59; Revilla, Santacana,

2015, 43-100). La principal prova de tot això és la gran transformació que experimenta la ciutat, especialment en els decennis centrals d’aquesta centúria, amb una renovació gairebé completa del seu urbanisme, la construcció del nou recinte defensiu i la reforma arquitectònica dels principals espais públics, amb la creació de la plaça de l’àgora dominada per l’edifici monumental de l’estoa i la nova sistematització de l’àrea de santuaris situada al sud de la ciutat. La major part de les construccions, de caràcter públic o privat, exhumades per les excavacions i que configuren la trama urbana avui visible a la Neàpolis té els seus orígens en aquest important període de transformació urbana, que coincideix en el temps amb la consolidació de la presència romana a la ciutat i el seu territori (Aquilué

(4)

sembla expressar la voluntat de reafirmar la seva identitat d’origen grec a través dels models i referents arquitectònics utilitzats en la profunda renovació del nucli urbà.

Generalment s’ha vinculat aquest procés de transformació de la ciutat, absolutament demostrat per l’evidència arqueològica, amb una reactivació del paper del port emporità en el nou context de comerç marítim i dels nous circuits de distribució de les mercaderies aportades a través del comerç, impulsats amb la presència romana. Això explicaria, igualment, la renovació i ampliació de les instal·lacions portuàries, especialment les situades a la façana marítima de la ciutat (Nietoet alii, 2005), més adequades per a la nova intensificació de l’activitat comercial i marinera.

Hi ha, però, un altre factor que no es pot oblidar a l’hora d’explicar la conjuntura especialment florent que experimenta la ciutat d’Empòrion al voltant dels decennis centrals del segle IIaC. A partir de determinades

evidències documentades en les excavacions de la ciutat romana, la investigació arqueològica ja fa temps que ha plantejat la suposada existència d’una instal·lació campamental romana a la part més elevada del turó d’Empúries, anterior a la creació del nou nucli urbà (Sanmartí, 1978, 613; Aquiluéet alii, 1984, 36-47 i 135-136; Mar, Ruiz de Arbulo, 1993, 186-192). Es tractaria d’una instal·lació que tindria també els seus orígens en aquest mateix context cronològic del segleIIaC i sobre la qual no trobem

cap informació en les fonts escrites, per molt que a vegades s’ha volgut vincular amb el campament temporalment instal·lat per Marc Porci Cató després del desembarcament de les seves tropes a Empòrion. Les evidències a què ens referim, i a les quals farem al·lusió posteriorment, semblen demostrar, en canvi, una instal·lació de caràcter més estable i prolongada, que cronològicament hauríem de situar en un context una mica més avançat del segleIIaC. Aquestes proves arqueològiques, alhora,

van permetre desmentir la hipòtesi tradicional (Puig i Cadafalch, 1908, 177-184; Almagro, 1951; 1951b, 52-57), que havia defensat l’existència en aquest sector, per sota de les restes de la ciutat romana, de l’assentament indígena esmentat igualment en la descripció de la ciutat que inclou el relat de T. Livi (XXXIV, 9) (Ripoll, 1971-72; Pena, 1985; 1988; Moret, 1995). La situació d’aquest nucli ibèric situat al costat de l’antic enclavament grec, que s’ha volgut identificar amb el topònim d’Indika, transmès tardanament per Esteban de Bizanci i igualment relacionar amb el gentilici Untikesken de les llegendes monetals presents en les encunyacions locals de bronze durant el segleIIi inicis del segleIaC (Villaronga, 1994, 140-158), continua

(5)

essent una qüestió recurrent a la qual l’arqueologia, de moment, no ha pogut donar una resposta adequada.

En aquest estat de la qüestió, determinades troballes arqueològiques que s’han produït en els últims anys estan permetent replantejar la interpretació d’aquest important període històric a la ciutat, coincident amb la implantació romana efectiva en el territori.

LA TROBALLA D’UNA NOVA MURALLA AL SUD DE EMPÒRION

L’erudit palafrugellenc Josep Pella y Forgas, com solien fer gran part dels interessats pel passat a finals del segle XIX, va visitar i va realitzar

treballs sobre el terreny en el marc de l’antiga Empúries. Arran de les seves intervencions, podem llegir aquest passatge en la seva magna obra:

Esta curiosa muralla que circuía la doble Ampurias muéstrase hoy entera en

gran parte del lado que miraba al mediodía, pues es íntegro un lienzo de 255 metros (véase 2. a. 2. del plano). Varios trozos que acabo de descubrir no há muchas horas antes de escribrir estas líneas, evidencían que ella bajaba en la misma dirección del lienzo hasta el mar por los lugares que indican las letras

A B del plano, en cuyo último punto B entiendo que concluía” (Pella y Forgas,

1883, 200).

Per altra banda, Caterina Albert, en el seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Bones Lletres, fa una relació dels diversos trams de muralla que es coneixen a la ciutat. En darrer terme, recull un tram que ha de correspon-dre, sens dubte, al que és objecte d’aquest treball i que pren respecte de la descripció que troba i descriu Pella, “Una octava, que En Pella y Forgas ja mencionava en la sevaHistoria del Ampurdány quins vestigis trobà ell al fer excavacions pel seu compte. Aquesta muralla, no és, en rigor, una muralla més, sinó una perllongació de la muralla superior romana, que baxa pel devallant del turó de dret al mar, en panys destroçats y avuy colgats del tot, que’s perden, segons sembla, en la finca hont esta edificat l’HotelEmpúries. (...) per últim, una perllongació de la muralla romana vindria a fer com un sego.n recinte fortificat del recinte fortificat grech, –el mur comú, tal volta, de que parlen les primitives descripcions d’Empori” (Albert, 1922, 150).

És clar també que, en el context que es van escriure aquests textos, no hi havia el coneixement ni les dades que han aportat més de cent anys de recerca al conjunt arqueològic i que avui dia han permès plantejar l’encaix històric de les restes.

(6)

Les circumstàncies de la troballa d’una nova muralla a Empúries o, millor dit, de la seva redescoberta, s’han de posar en relació amb el seguiment de les obres de construcció del nou centre de recepció destinat al públic visitant del recinte arqueològic i, en concret, amb les trinxeres obertes per passar les instal·lacions necessàries per al seu funcionament (Castanyeret alii, 2013).

Prèviament, l’any 2010, s’havia realitzat una excavació en extensió que va tenir com a objectiu descobrir totes les restes existents al solar que havia d’ocupar el centre de recepció, en una àrea que ja anteriorment havia proporcionat restes importants relacionades amb espais de cementiri (Almagro, 1953). Es va tractar d’una intervenció intensa i extensa, que va abastar una superfície de més de 150 m de longitud per uns 30 m d’amplada, durant la qual es van localitzar nombroses restes que pertanyen a una necròpolis que es relacionava amb la ciutat grega. La cronologia també és àmplia i la podem fixar entre els seglesVi IIaC. Una part de les tombes

d’aquesta necròpoli van ser afectades, durant el segleIIaC, per la construcció

de diverses estructures industrials consistents en cisternes, un forn i, especialment, diverses fosses excavades al subsòl aparentment destinades a l’extracció d’àrid per a la fabricació de calç, que posteriorment es van farcir amb terres d’escombrera, el material apunta a l’esmentada cronologia. Finalment, a la zona meridional de l’àrea excavada, es va localitzar un nou espai destinat a cementiri, aquest cop d’època romana, utilitzat especial-ment durant el segleIIdC i vinculat a una via de circulació que conduïa a la

ciutat (Tremoledaet alii, 2012).

El resultat d’aquests primers treballs, que es van cenyir estrictament al terreny destinat a la construcció del nou centre de recepció situat al sud de la ciutat grega, demostrava, per tant, que es tractava d’una zona suburbana ocupada per necròpolis i àrees de treball i extracció (Castanyeret alii, 2012, 195-210; Castanyer, Santos, Tremoleda, 2015, 122-131).

Un cop conclosa la construcció del nou edifici, l’excavació de diverses rases destinades a les conduccions de llum i d’aigua van motivar la troballa de noves estructures, entre elles, les restes d’un llenç de muralla, en sentit nord-sud. A causa de l’envergadura de les troballes es va decidir realitzar una prospecció amb georadar de l’entorn, a fi de determinar la possible direcció de les restes i la seva entitat. D’acord amb els resultats d’aquestes pros-peccions, realitzades per l’empresa SOT, especialitzada en teledetecció arqueològica, semblava clar que la muralla tenia continuïtat cap al nord, en un solar de propietat privada utilitzat com a aparcament d’automòbils, mentre que pocs metres més al sud, el llenç girava cap al sud-oest en una

(7)

zona de pineda, propietat de l’Ajuntament de l’Escala, en direcció a la muralla sud de la ciutat romana. Arribats a aquest punt, convé aclarir que les diverses actuacions arqueològiques realitzades han estat, fins ara, sempre parcials i, per tant, els seus resultats no permeten conèixer encara el perímetre complet del recinte. A l’espera d’una excavació arqueològica sistemàtica, només disposem d’informació fiable en diversos punts concrets.

Les restes posades al descobert durant aquestes intervencions arqueològiques, realitzades entre octubre de 2012 i gener de 2013, es concreten en un tram parcial de la muralla abans esmentada que, com veurem, s’ha atribuït a la delimitació i fortificació d’una extensa àrea destinada a campament militar, així com diverses estructures relacionades amb aquesta mateixa ocupació, situades a l’interior del nou recinte (Castanyer, Santos, Tremoleda, 2013; 2016). Aquestes construccions corres-ponen al període tardorepublicà i es poden datar entre el segon i el tercer quart del segleIIaC.

Situació i descripció de la muralla

Si tenim en compte els 65/70 m del tram de muralla que es perllonga cap al nord, evidenciat en la prospecció per georadar i els 35 m descoberts del llenç que es dirigeix cap al sud-oest a partir de l’angle que forma la construcció, estem parlant de prop d’un centenar de metres del perímetre fortificat d’aquest nou recinte situat al sud de la ciutat grega i l’est del límit meridional de la posterior ciutat romana (fig. 1). L’angle sud-est del recinte es troba a poc més de 150 m al sud de la muralla de la ciutat grega, i a 120 m de l’extrem sud-est de la ciutat romana.

Es tracta d’un gran mur defensiu obrat en pedra seca, de doble parament vertical i emplekton o farciment intern, realitzat amb pedres irregulars i terra, la doble funció era la de completar l’espai buit entre els dos paraments, i realitzar una funció de lligam entre els elements del mur, particularment en la part del sòcol.

El primer tram de muralla localitzat discorre paral·lel al mar i se situa a 98/100 m de la platja actual, l’anomenada platja del Portitxol, que es troba davant de l’Hotel Empúries. Es va posar al descobert en una longitud de 3,50 m i és el que presenta un estat de conservació més complet, amb una amplada de 2,80 m, i una alçada d’1,5 m a la façana exterior i prop de 2,10 m en la seva cara interna (fig. 2 i 3). En aquest sector la roca natural es troba a 8 m sobre el nivell del mar.

(8)

El seu parament oest, que correspon a l’interior del recinte (fig. 2), està elaborat amb pedres calcàries de mida mitjana, amb unes dimensions que no solen sobrepassar el mig metre de longitud i únicament desbastades per l’exterior. Per assegurar l’estabilitat del mur, es van utilitzar gran quantitat de falques i resquills per assentar els blocs, que no guarden unes filades regulars. Solament la part superior del tram està regularitzada horitzontal-ment, ja que havia de sostenir els blocs de la part superior vista. En efecte, la filada superior que s’ha conservat mostra uns blocs de dimensions més grans, en molts casos de tendència més rectangular, i propers al metre de longitud. En aquest cas, la filada és regular, tot i que continua presentant falques entre les pedres i marca clarament el canvi entre la funció de contenció de terres de la part baixa i la part visible, més alçada.

Pel que fa a la cara est, que formaria la façana exterior del recinte, es conserva a menor alçada a causa del pendent del terreny, amb un màxim de quatre filades. En aquest cas es tracta d’un aparell poligonal que arriba a

Figura 1. Vista aèria, des del sud, dels diversos nuclis que formen el conjunt arqueològic d’Empúries (foto: Santi Font. MAC - Empúries).

(9)

consolidar sobre la roca natural; per tant, tot el seu alçat seria vist. Els blocs de calcària són de major volum, propers al metre de longitud i de més de mig metre d’alçada, molt ben acoblats, usant igualment falques de pedra, que permeten mantenir certa regularitat en les filades (fig. 3 i 4). Es tracta d’un parament molt semblant al mur hel·lenístic de la ciutat grega i a certs llenços del perímetre de muralles de la ciutat romana, concretament el tram conegut com muralla Rubert (Sanmartí, Nolla, 1986; Sanmartí, 1978, 310-312; Sanmartí, Santos, 1985-1989, 304-306).

Figura 2. Imatge del primer tram descobert de la nova muralla situada al sud de la ciutat grega (foto: MAC -Empúries).

Figura 3. Aspecte de la cara est del mur, amb parament d’aspecte ciclopi (foto: MAC -Empúries).

(10)

Les característiques constructives descrites permeten suposar que la major part de l’alçat intern de la nova muralla actuaria a manera de mur de contenció de terres i no seria vist, generant una terrassa a més de dos metres d’alçada respecte a la circulació que es realitzava a l’exterior del recinte. Aquesta terrassa permetia, a més, habilitar una plataforma plana que podia ser usada per diverses estructures i equipaments.

Un cop localitzat i identificat aquest primer tram, els treballs van prosseguir cap al sud, on la construcció forma un angle, no perfectament recte sinó una mica obert, de 105 graus, a partir del qual la muralla canvia de direcció i es dirigeix cap al sud-oest. D’aquest segon llenç es va descobrir un tram rectilini i continu de 22 m de longitud, sense torres ni elements sortints, amb una amplada de 3,40 m (fig. 5 i 6). La tècnica constructiva és la mateixa que la descrita anteriorment, tot i que amb alguns blocs de dimensions més grans i un estat de conservació pitjor. Això és a causa de l’elevació de la cota del subsòl de roca natural en direcció oest, fet que ha motivat que la conservació de la muralla vagi disminuint gradualment, des de les tres filades que conserva a l’angle, a una sola filada, 22 m més a l’oest. En aquest tram, hem d’afegir altres 10 m de restes encara més perduts, a causa de la feina moderna del camp, que va consistir en l’obertura de diverses rases paral·leles per a la plantació de vinyes. Tot i això, els pocs blocs que es conserven mantenen l’amplada del mur i permeten seguir fins als 32 m de longitud el llenç que es dirigeix cap a l’oest (fig. 6). Si comparem

N 10,10 10,05 9,77 9,72 9,80 9,78 9,78 12-SU-28-C2-101 0 1 m 12-SU-28-C2-101 9 10 + + 8 + N S 9 m 10 m N S 9 m 10 m

(11)

l’altura de la roca natural a la base de l’angle de la muralla (9,23 m snm) amb la de l’extrem oest del tram descobert (12,51 m snm), observem que hi ha una diferència entre els dos punts de 3,28 m.

A les restes de la nova muralla hem d’afegir un nou tram de mur, de similar construcció, localitzat 17 m més cap al sud i que discorreria paral·lel a l’antiga platja. En aquest cas, podria tractar-se d’un mur simple, que creés un front fortificat, un parapet per reforçar el recinte i, potser, defensar un sistema d’accés que encara es desconeix.

Figura 5. Restes descobertes del tram occidental de la nova muralla. Es pot apreciar com la primera filada aprofita els afloraments de la roca natural (foto: MAC - Empúries).

(12)

No és casualitat que, resseguint el traçat del límit oriental d’aquesta fortificació, transcorri l’antiga via, coneguda com el camí antic d’Empúries i que va ser utilitzada possiblement fins a l’abandó de la ciutat. No gaire lluny d’aquesta zona, de fet, encara hi ha les restes d’un monument funerari, a peu de via, conegut com la “Pedra del Gall” (Casas, Nolla, 2010).

Pel que fa als materials arqueològics associats a la nova muralla, es van recollir els procedents de les terres que cobrien la construcció, així com els que contenien els estrats en contacte amb els seus dos paraments. Únicament en el sediment acumulat contra la cara oriental del mur es va poder obtenir una seqüència estratigràfica completa, en la qual podem destacar diversos nivells de sorres, separats per estrats cendrosos, fins arribar a la roca natural. Els materials recuperats caracteritzen un horitzó

cronològic al voltant de mitjan segle II aC, format especialment per

ceràmiques itàliques de vernís negre (campaniana A) i de cuina, àmfores i altres produccions ibèriques, àmfores grecoitàliques i itàliques del tipus Dressel 1A i àmfores púniques del Mediterrani central.

12-SU-28-B3-301 9,61 9,71 9,62 9,86 12-SU-28-B3-201 N 10,05 9,97 10,10 9,72 9,78 9,80 9,78 12-SU-28-B3-101 10,16 10,27 10,02 10,15 10,59 10,81 11,12 11,45 11,76 11,76 11,73 10,28 10,50 9,23 11,53 11,84 11,05 10,46 10,48 10,39 11,97 12,22 11,27 12,45 12,45 12,74 12,38 12,92 12,51 0 1 2 3 4 5 m

Figura 6. Planta general dels trams de muralla descoberts que defineixen un nou recinte situat al sud de la ciutat grega.

(13)

Altres estructures associades a la muralla

La mateixa intervenció arqueològica en la qual es van localitzar les restes de la muralla va permetre també identificar i excavar altres restes significa-tives que hem de situar a l’interior del recinte, en una zona molt propera al seu angle sud-est. Aquestes estructures van aparèixer en una cota pròxima a la base de la part visible de la muralla, entorn als 10 m snm.

Es tracta d’un complex estructural format per diversos àmbits rectan-gulars, dels quals només se’n van poder excavar dos a extensió. En un d’ells, en la fase més moderna, es van trobar les restes d’un forn de producció ceràmica, que conservava elpraefurnium, la cambra de combustió i l’arrenca-ment dels arcs que sostenien la graella. Les seves dimensions són de 2,90 m de llarg per 2,50 m d’ample. Per preservar aquestes restes, no es van excavar els nivells inferiors. A l’altre àmbit, en canvi, va ser possible l’excavació de tota la seqüència estratigràfica, fins a arribar a la roca natural. Es tracta d’una habitació rectangular, orientada d’est a oest, de 6,10 m de longitud per 3,80 m d’amplada, amb obertures a la part oriental. Tenia una banqueta realçada amb pedres mitjanes, adossada a l’angle oest del mur nord de l’àmbit, de 2,20 m de longitud i 0,80 m d’amplada. Sens dubte, es tracta d’un espai destinat a magatzem, ben comunicat i relacionat amb el conjunt d’àmbits dels quals formava part. En aquest sector va ser possible distingir fins a tres fases diferents, que corresponien a nivells de pavimentació diversa i se superpo-saven a una primera estructura molt semblant. Finalment, es va poder comprovar que aquestes habitacions es van construir sobre el terreny natural, en una zona que havia estat prèviament utilitzada com a àrea de necròpolis, ja que es van localitzar dues tombes infantils gregues del segleVaC.

És important assenyalar que tot el material ceràmic recuperat en la intervenció, inclòs el que es relaciona amb la muralla, és molt homogeni i no sembla indicar un període d’ús prolongat, superior als 50 anys, i que aquest s’ha de situar en els dos quarts centrals del segleIIaC. Així ho aconsella la presència

majoritària de campaniana A, mentre que la campaniana B només està present en l’última fase del magatzem. Pel que fa a les ceràmiques comunes, hi ha presència de produccions itàliques, encara que són majoritàries les de producció ibèrica (comuna ibèrica, ibèrica pintada i grisa emporitana). Les àmfores més habituals són les de procedència itàlica, dels tipus grecoitàlic i Dressel 1A; mentre que les de procedència púnica centremediterrània, estan dominades per les àmfores de salaons, dels tipus Mañá C2b, C1b, així com del tipus CC.NN. A més d’aquestes produccions, també hi són presents les àmfores ibèriques i, en menor mesura, les àmfores que transportaven vi rodi.

(14)

ALTRES RESTES ARQUEOLÒGIQUES ASSOCIADES AL CAMPAMENT

Hi ha altres restes a Empúries que podem posar en relació amb les noves troballes. Es tracta d’estructures posades al descobert al llarg de la dilatada investigació arqueològica realitzada al jaciment, que comencem a estar en condicions de ser posades en comú ja que, sens dubte, integrades en el marc adequat, ajudaran a interpretar millor el moment històric a què pertanyen. Continuant amb la cautela necessària i tenint clar que es tracta d’una hipòtesi que ha de ser corroborada amb més dades, pensem que és possible posar en relació de forma satisfactòria diverses estructures que haurien funcionat de manera conjunta durant aquest període central del segleIIaC.

Aquests elements es poden concretar, en primer lloc, en les restes que es troben sota la muralla meridional de la ciutat romana. La presència de construccions anteriors que pertanyen a una muralla més antiga dotada de torres, arrasada en el moment de definir el perímetre del nou recinte urbà, s’havia associat tradicionalment a l’existència d’un assentament indígena precedent, la suposada Indika (Almagro, 1951; 1951b, 52-57). No obstant això, l’evidència arqueològica documentada en les excavacions realitzades a la ciutat romana ha permès, des de fa ja temps, descartar aquesta interpretació, atès que la implantació del nou nucli urbà, a inicis del segleIaC, es va fer

sobre restes que cronològicament hem de situar en la centúria anterior i que presumiblement corresponen a una instal·lació campamental romana (Aquiluéet alii, 1984, 36-47; Aquilué (ed.), 2012, 33-34).

Les restes conservades per sota del nivell de base de la muralla meridional de la ciutat romana permeten intuir una fortificació anterior, formada per un llenç rectilini de 300 m de longitud, dotat de diverses torres. Hem de suposar que la muralla sud de la ciutat va usar les restes d’aquest tram com sòlids fonaments, de manera que només han quedat visibles els vestigis arrasats de les torres (fig. 7). L’únic punt on poden observar les restes del llenç de la primera muralla és justament a partir de l’angle sud-est del límit posterior de la ciutat, a partir del qual, per tant, desapareix la superposició dels dos recintes. En aquest punt, s’ha conservat un petit tram de la primera fortificació, de 10 m de longitud, format per un mur de doble parament (fig. 8), en direcció a l’est però girant lleugerament cap al nord, dirigint clarament cap al nou tram descobert en les recents excavacions. Malauradament a partir d’aquest punt hi ha una discontinuïtat, ja que les restes de la muralla s’interrompen també a causa del fort desnivell del terreny natural.

(15)

La primera de les torres, si avancem en sentit est-oest, és la de majors dimensions (11,80 x 10 m) i està assentada en el punt dominant sobre el pendent, abans esmentat. El desnivell que s’observa en aquest punt respecte a l’angle sud de la nova muralla és considerable, de 16,34 m. A partir d’aquí, i cap a l’oest, el següent tram del recinte, de 300 m de longitud, es va fer sobre terreny pla, que no arriba al metre de desnivell. A 100,90 m de distància trobem la segona torre, de dimensions més modestes (7,50 x 6,80 m), les restes arrasades es troben just davant de la porta d’entrada a la ciutat romana, des de la qual arrencava elcardo maximus(fig. 9). Més cap a l’oest, a 142 m, es troben les restes molt perdudes d’una tercera torre, de la qual només s’aprecia amb claredat el seu límit oriental, encara que havia de ser molt semblant a l’anterior. Uns 25 m més cap a l’oest, la muralla de la ciutat romana gira cap al nord i crea la coneguda com a “porta sud-oest” (Aquilué 2006), que podria fossilitzar una antiga entrada en clavícula del campament precedent. El llenç oest de la muralla de la ciutat romana és, ara per ara, bastant desconegut, però no seria estrany suposar que l’antiga fortificació es

I III I cobert ruïnes dipòsit 5 5 10 10 10 5 20 25 15 10 20 15 3,88 11,80 14,46 13,48 9,44 9,34 9,56 10,58 0,57 2,36 0,31 6,64 2,73 2,52 8,60 8,41 0,97 1,35 9,06 8,51 9,34 14,79 11,70 10,88 13,55 16,68 7,42 10,30 7,62 5,82 3,72 3,60 2,51 0,60 3,39 1,25 1,71 5,96 3,20 6,26 0,42 4,54 3,94 4,17 4,87 5,36 4,14 4,85 5,19 5,21 4,51 1,851,53 1,50 2,25 0,94 2,20 0,43 1,37 1,06 1,42 1,72 1,82 1,48 2,22 0,18 2,69 0,69 8,28 6,25 7,49 7,74 6,86 7,97 6,12 7,40 8,39 8,79 7,37 6,39 6,49 6,12 6,37 6,13 5,63 5,89 9,43 9,07 10,63 11,90 14,91 10,78 10,55 11,62 10,59 8,83 8,19 7,89 6,64 7,23 4,65 5,40 1,09 1,41 0,71 0,53 0,92 1,63 2,83 1,63 3,28 4,88 5,09 5,54 4,65 1,76 0,64 7,35 8,75 24,50 18,73 19,82 22,40 29,89 29,29 28,97 29,83 30,07 30,23 30,30 29,56 28,09 26,48 28,05 25,46 26,08 26,63 25,48 27,74 27,77 28,64 29,36 30,22 29,29 29,10 29,68 30,40 29,40 27,46 26,84 30,32 25,84 28,13 29,32 29,20 28,91 27,84 28,32 28,57 29,45 29,42 29,85 30,38 29,51 29,46 29,18 28,54 27,18 27,78 27,77 27,53 26,85 27,20 26,74 27,14 28,61 30,34 28,25 27,38 27,85 28,13 27,63 26,26 26,84 12,20 11,67 12,62 13,71 11,18 11,36 8,96 8,65 15,47 14,44 15,63 14,43 12,68 11,12 9,49 9,19 9,06 8,57 8,85 12,13 13,08 13,35 25,64 25,65 25,74 25,09 25,63 25,61 25,75 25,59 26,51 25,29 24,48 21,43 18,15 19,66 23,38 23,30 23,38 24,38 26,30 26,43 26,25 26,10 26,30 18,20 17,45 16,42 17,34 18,26 18,51 18,49 18,58 18,68 15,67 17,52 18,72 20,71 20,40 22,92 25,60 26,04 26,31 26,67 26,34 26,24 26,24 26,16 25,33 26,17 26,58 25,10 26,80 28,02 26,95 25,28 27,11 26,79 28,87 28,54 25,79 25,14 25,44 25,08 25,60 26,08 25,10 24,77 22,88 22,44 21,36 24,65 25,47 25,29 22,18 24,58 26,43 25,69 25,85 26,03 25,78 25,72 26,49 27,06 26,37 27,56 27,29 26,29 26,18 26,55 26,43 25,95 29,24 29,20 27,97 26,07 27,77 5,42 26,20 25,57 Pla tj a de lP ortitxol PlatjadelCon

vent

Bosc del Pedrigolet

les Coves les Muscleres Petites

Horts de la Palanca el Portitxol Hotel Empúries Centre de recepció de visitants Camí de lesMuralles C arr e tera de lM u seu G IP-6 304 amfiteatre temple 50 0 25 W E sección con los elementos de la muralla del siglo II a. C.

muralla de la ciudad romana

E

W

mar Mediterráneo

Figura 7. Plànol amb la situació de la muralla subjacent al límit meridional de la ciutat romana, que sobresurt més enllà del seu angle sud-est i segueix una direcció que enllaça amb les noves troballes. El perfil mostra el desnivell del terreny amb la situació dels elements de la fortificació republicana.

(16)

fes servir també per fonamentar el mur de límit de la nova ciutat, com passa en la seva part sud, especialment tenint en compte que la topografia mostra, a partir d’aquí, un declivi del turó cap a ponent.

Es planteja igualment quin podria ser el límit nord d’aquell primer recinte. Si tenim en compte la topografia de l’altiplà on es va establir la ciutat romana, hi ha un element molt determinant que divideix la ciutat en dues parts, un terç al nord i dos terços al sud, en els quals està centrat el

Figura 8. Petit tram de muralla de doble parament que sobresurt de la cantonada sud-est del perímetre de la ciutat romana i pertany al recinte del campament republicà (foto: MAC - Empúries). Figura 9. Restes arrasades d’una torre quadrada que formava part de la muralla anterior a la fundació de la ciutat. Es troben per sota del nivell de la porta principal de la ciutat romana (foto: MAC - Empúries).

(17)

fòrum. Aquestes dues zones estan separades per un mur interior, conegut com “la muralla transversal”, perquè divideix transversalment la ciutat, d’oest a est. Es tracta d’un llenç continu que, en la part avui visible, conserva un sòcol de carreus amb una talla poligonal poc acurada (fig. 10). Aquesta estructura, però, no és fàcil de comprendre i sempre ha plantejat una explicació complexa. S’ha suggerit una vinculació d’aquesta divisió interior amb la separació de població amb estatuts jurídics diferents, en el moment de la creació de la ciutat (Mar, Ruiz de Arbulo 1993, 244-266), de manera que els coloni itàlics tindrien el seu espai a la part meridional, entorn del fòrum; mentre que elsincolae, d’origen hispà, tindrien el seu espai a la zona septentrional. Sigui com sigui, l’estructura que va poder delimitar aquestes dues situacions jurídiques, en el marc de la fundació romana, podia haver aprofitat un mur preexistent, ja que pel costat est el seu traçat, molt afectat per l’espoli, sembla sobrepassar el límit de la nova ciutat i, per tant, potser podria associar-se amb el límit del recinte que hem descrit en la seva part sud.

Hem vist que el perímetre emmurallat d’aquest campament militar es defineix perfectament al sud amb el nou tram trobat recentment i que connecta, mitjançant un fort pendent del terreny, amb un llarg llenç rectilini dotat, almenys, de tres torres. Si el recorregut del límit oest del recinte coincideix amb el de la muralla de la ciutat romana posterior i si, finalment, les restes de la muralla transversal corresponen amb el tancament del perímetre del campament per la seva banda nord, quedaria només per

Figura 10. Tram visible de l’anomenada muralla transversal, que dividia la ciutat romana en dues zones (foto: MAC -Empúries).

(18)

definir el front oriental. Certament és una qüestió complexa la relació d’aquest recinte respecte a l’antic nucli grec, protegit per les noves defenses construïdes durant la important remodelació urbanística produïda precisa-ment en els decennis centrals del segleIIaC. Si bé no tenim evidències per

poder definir el seu traçat, resulta lògic pensar en un límit definit del recinte campamental per l’est, deixant exempta, físicament i simbòlica, el nucli de l’antiga Empòrion.

Malgrat aquestes dificultats per definir amb certesa el perímetre del campament, amb les dades que hem ofert, podem calcular aproximadament la seva superfície, ja que la longitud en sentit nord-sud, des de la muralla transversal a la muralla sud de la ciutat romana, és d’entorn els 500 m, mentre que l’amplada màxima, des de la muralla oest fins a l’angle del nou tram descobert, assoliria una longitud propera als 420 m, generant un ampli espai d’unes 20/21 hectàrees (fig. 11).

Figura 11. Vista aèria del conjunt arqueològic d’Empúries, amb una trama superposada que correspon a la hipotètica superfície de l’àrea ocupada pel campament militar subjacent, bastit al segle II aC.

(19)

L’espai central d’aquest gran recinte militar correspon a l’anomenat

praesidium, un espai fortificat amb un mur poligonal que defineix un petit

recinte interior, a dins del qual se situava l’edifici de les cisternes que es troba al nord del fòrum, construït més tard a la ciutat romana (fig. 12) (Aquiluéet alii, 1984, 41-44). Sobre una part de les restes d’aquest edifici, que podria haver allotjat altres espais d’emmagatzematge, vinculats també a una àrea exterior de sitges excavades al subsòl, es van edificar posteriorment les estructures que configuren l’ala nord del criptopòrtic del fòrum (Aquiluéet alii, 2000, 32-34; 2002: 14-18). Aquest conjunt d’estructures preexistents a la ciutat es coneix ja de temps enrere i s’han interpretat sempre com a elements integrants d’un primerpraesidiummilitar, sobre les restes del qual s’hauria implantat posteriorment la ciutat romana (Aquiluéet alii1984, 135-136; Mar, Ruíz de Arbulo, 1993, 188-192).

Finalment, hem de constatar la coherència topogràfica d’aquest recinte, que ocupa la part plana de l’altiplà, deixant extramurs tota l’àrea que es troba al nord de la muralla transversal, on el desnivell del terreny cap al nord és patent. No obstant això, aquest espai quedarà englobat més tard dins dels límits de la ciutat romana, formant el seu sector nord. Una altra dada fonamental és el que es refereix a les anivellacions que es van realitzar per regularitzar el subsòl natural dins del recinte ocupat pel campament. En tots els punts on s’ha arribat a la roca natural, les excavacions han permès

documentar farcits amb materials propis del segle II aC, de vegades

relacionats amb restes de construccions, entre aquestes les trobades més recentment en l’excavació de l’anomenada Insula 30. En aquest sector, per sota de les construccions que pertanyen a la primera edificació d’aquesta

Figura 12. L’edifici de les cisternes contenia la reserva d’aigua protegida a l’interior del recinte central fortificat, les restes del qual es troben al nord del fòrum (foto: MAC - Empúries).

(20)

ínsula de la ciutat romana, s’han localitzat restes de diversos àmbits d’una construcció senzilla, definits per sòcols formats per pedres i argila, amb espais adjacents a l’aire lliure, en els quals van aparèixer fosses o sitges excavades en el subsòl. La cronologia, sempre dins el segleIIaC, d’aquestes

construccions i també dels nivells inferiors de farciment documentats en altres zones excavades de la ciutat romana és clarament coincident amb la implantació de l’assentament militar i, fet i fet, invalida per complet l’exis-tència de qualsevol altre assentament anterior i, més concretament, la hipòtesi de situar en aquest sector la suposada ciutat indígena esmentada en el text de T. Livi, tal com havia defensat tradicionalment la historiografia emporitana (Puig i Cadafalch, 1908, 177-184; Almagro, 1951; 1951b, 52-57).

CONSTRUCCIONS DE CRONOLOGIA TARDOREPUBLICANA A L’ESPAI SUBURBÀ AL SUD DE LA CIUTAT GREGA

Una de les qüestions encara per solucionar, en relació amb la definició del recinte fortificat recentment descobert, es refereix a la continuïtat del llenç de muralla paral·lel al mar fins ara identificat sobretot gràcies als treballs de prospecció per georadar. Precisament, en l’espai situat entre aquest límit del recinte i la muralla meridional de la ciutat grega se situen les diverses construccions suburbanes posades al descobert entre 1978 i 1984 a la zona d’aparcament del conjunt arqueològic.

La realització d’aquestes excavacions va estar inicialment motivada per l’interès a confirmar la possible existència en aquesta zona de l’hàbitat indígena esmentat en el relat transmès per T. Livi (Sanmartí, 1978, 452-457 i 623-624), hipòtesi que, de nou, les restes trobades van permetre descartar

(Sanmartí et alii, 1983-1984). Així, la primera ocupació documentada

corresponia a l’ús funerari d’aquest espai extramurs, proper al límit i a l’entrada del nucli grec, amb un conjunt de tombes d’inhumació i d’incineració la cronologia cal situar entre els seglesIVi III aC. Sobre les

restes de la necròpolis, les excavacions van deixar al descobert un complex d’estructures construïdes, de diversa cronologia, que demostraven l’ocupació intensa d’aquest sector suburbà, especialment durant els segles

IIiIaC.

Les construccions més antigues, datades en els inicis del segleIIaC a

partir dels materials recuperats en l’estratigrafia amb elles relacionada, pertanyen a una edificació, fins ara de difícil interpretació, situada a poca distància (62,5 m) de la muralla meridional de la ciutat grega. Aquest límit

(21)

de la ciutat, de fet, respon a la reforma del recinte defensiu realitzada alguns decennis més tard, segons demostren les dades arqueològiques (Sanmartí, Nolla, 1986). Així, cal considerar que el límit del nucli grec, en el moment corresponent a la implantació de l’edifici abans esmentat, continuava sent el definit pel llenç de muralla i les torres construïdes durant la primera meitat del segleIV aC, protegides més tard per unproteichismaaixecat a

finals del segleIIIaC, segurament en el context d’inseguretat provocat pel

conflicte bèl·lic que va enfrontar els exèrcits romà i cartaginès (Sanmartíet alii, 1988; 1992).

A partir dels resultats de l’excavació, l’edifici construït a inicis del segle

II aC a l’àrea suburbana immediata ocupava una extensió considerable.

Estava compartimentat en diversos àmbits, si bé les restes més ben documentades eren, sobretot, els murs que delimitaven un gran espai de planta rectangular situat al nord (fig. 13). Aquestes estructures destaquen per les seves peculiars característiques constructives, assimilables a la tècnica de l’opus africanum, amb blocs prismàtics de pedra sorrenca que van

Figura 13. Restes avui visibles al nord del gran edifici suburbà construït a inicis del segle II aC, on es veu el forn de planta circular relacionat amb el funcionament del caldari d’un possiblebalneumi les restes de la conducció, construïda ambtegulae, que serviria per a l’escalfament de l’alveusdel caldari (foto: MAC - Empúries).

(22)

servir per articular la maçoneria que completava l’alçat dels murs, realitzat amb pedres irregulars de mida més petita (Sanmartíet alii, 1983-1984, 125-128, fig. 4-5 i 10-11). A uns 10 m més al sud de l’angle sud-est d’aquesta construcció i en relació amb ella, es van descobrir les restes d’un gran basament massís, de planta rectangular, no lluny del qual, una mica més al sud, es troben les restes d’un pou, molt ben construït, de planta quadrada i delimitat per parets formades amb grans carreus de pedra sorrenca. A l’extrem sud de l’excavació, una paret que conserva un alçat notable, reforçada exteriorment amb una filada de pedres adossada a manera de contrafort, indicava el límit d’aquesta gran edificació. La resta de la seva distribució interior, així com la seva funció, resultaven difícils de determinar, a causa de l’emmascarament produït amb la reocupació posterior d’aquesta zona. La cronologia de la construcció es va poder, però, situar clarament en els primers decennis del segleIIaC gràcies al nombrós context de materials

arqueològics recuperat en els estrats de farciment aportats per anivellar les fortes irregularitats del subsòl en aquesta zona (Sanmartíet alii1983-1984, 134-139).

D’acord amb els resultats de l’excavació, les restes d’aquest gran edifici van ser reutilitzades i adaptades, un segle més tard, per a un nou ús d’aquest espai suburbà per part d’unes instal·lacions artesanals de transformació metal·lúrgica. La seva funció quedava demostrada per la presència de diverses estructures identificades com forns i restes de canalitzacions, així com per les restes d’escòries i les nombroses plaques i residus metàl·lics recuperats, que corroboren l’ús d’aquestes instal·lacions per a activitats metal·lúrgiques relacionades, bàsicament, amb la fosa del plom.

Precisament, l’anàlisi de les esmentades restes procedents d’aquesta factoria industrial suburbana, en el marc d’un projecte recent centrat en l’estudi de les evidències de processos metal·lúrgics relacionats amb la plata i el plom a Empòrion (Castanyeret alii, 2008), ha motivat la revisió de la documentació obtinguda en la seva excavació, així com un nou estudi de les estructures arqueològiques exhumades. Pel que ara interessa destacar, els seus resultats permeten igualment plantejar una nova interpretació de la funcionalitat del gran edifici precedent. Així, s’ha pogut demostrar que la construcció d’un dels forns de planta circular utilitzat en la factoria industrial, situat al sud-est de la zona excavada pot remuntar, en realitat, a la fase prèvia d’ocupació d’aquesta zona, i amb una funcionalitat ben diversa (fig. 13). Això ens ho indiquen igualment les restes de conduccions que arrenquen des del forn esmentat, sòlidament construïdes amb paraments

(23)

rubefacció intensa, demostren el seu ús com a conduccions d’aire calent. Aquest fet ha portat a plantejar la hipòtesi d’una funcionalitat com abalneum

de l’edifici construït en aquesta zona a inicis del segleII aC. Efectivament,

una de les conduccions travessa de sud a nord la capçalera de la gran sala situada a l’extrem nord de l’edifici, delimitada per restes de murs que poden interpretar-se com el límit d’una gran banyera oalveus, que ocuparia tot el fons sud de la sala (fig. 13). La presència de restes de revestiment de morter de calç en el parament interior de la paret que tanca pel sud aquest espai ajuda a corroborar també aquesta interpretació, atès que presenta un perfil inclinat característic, similar al que es documenta en altres balnearis de cronologia tardorepublicana. Ens trobaríem, per tant, davant l’espai d’un probable caldari, de dimensions realment notables, que pertanyenia a un edifici termal de tipus itàlic, amb una forma en planta i unes instal·lacions –forn annex de planta circular i conducció d’aire calent sota l’alveus o banyera– que recorda molt de prop altres exemples hispans de

construc-cions balneàries de cronologia similar, com les conegudes a Baetulo

(Badalona), Cabrera de Mar o la ciutat romana de València (Nolla, 2000; Marín, Ribera 2000; Ribera, 2002: 307-311; Martin 2000). Les grans dimensions de la sala semblen haver exigit, en aquest cas, la disposició d’una línia de columnes o pilars en l’eix longitudinal de l’espai existent al sud de l‘alveus, tal com sembla demostrar l’existència de diversos basaments fets amb pedres i argamassa que es van documentar per sota del nivell del paviment, segurament consistent en un sòl d’opus signinum.

L’alteració causada per la reocupació posterior d’aquesta zona i el funcionament de la factoria metal·lúrgica impedeixen conèixer bé l’articula-ció arquitectònica dels altres espais que formarien part d’aquest supòsit edifici termal, que es perllongaria també cap a l’oest, més enllà dels límits de l’excavació. Algunes de les estructures posades al descobert, però,

segurament han de vincular-se també amb el funcionament delbalneum

originari, com és el cas del pou i el gran basament massís abans esmentats, relacionats probablement amb l’aprovisionament i acumulació de l’aigua necessària per al funcionament de la instal·lació.

A la part meridional de l’àrea excavada, i fins al límit format pel mur que tancava la primera construcció republicana, hi ha diverses restes de sòcols i paviments d’opus signinum, que, en una primera interpretació, es van atribuir a diferents estances o àmbits de treball o d’emmagatzematge vinculats amb la factoria metal·lúrgica (Sanmartíet alii1983-1984, 129). No obstant això, creiem que la seva primera implantació podria relacionar-se igualment amb l’edifici termal o bé amb una construcció annexa de caràcter

(24)

més residencial. Destacarem ara únicament que en un d’aquests paviments, decorat amb alineacions de tessel·les blanques, s’ha pogut identificar, a l’espai situat davant el llindar de l’entrada originària a la sala, les restes d’una inscripció realitzada igualment mitjançant tessel·les (fig. 14), que repeteix

una expressió en grec de salutació i bons desitjos –AGAQOS DAIMWN

CAIRE– ja documentada en una de les construccions domèstiques situades

a l’interior de la ciutat grega edificades durant la reforma hel·lenística o tardorepublicana del nucli (Gómez Pallarès, 1997, 90, GI 1).

CONCLUSIONS

Aquesta nova interpretació de l’edifici construït durant la primera meitat del segleIIaC, la seva situació extramurs a l’àrea suburbana propera al límit

meridional de la Neàpolis i l’origen itàlic de la tipologia arquitectònica del supòsit complex balneari ens porten a relacionar-lo, com en el cas de les restes de la fortificació del recinte campamental que s’han trobat recentment més al sud, amb la primera gran etapa de la presència romana a Empòrion, durant el segleIIaC. Aquesta és una etapa en què el vell nucli grec continuava

essent el principal sector urbà, ara completament transformat gràcies a les importants reformes possibilitades per una conjuntura absolutament favorable, derivada del nou paper assumit per la ciutat en l’esquema de control del territori imposat per Roma i en el nou context comercial del moment. La presència romana a Empòrion, durant aquesta etapa, sembla

Figura 14. Restes d’un paviment d’opus

signinumtessel·lat

pertanyent a un dels àmbits situats al sud de l’excavació realitzada a l’aparcament del recinte arqueològic, amb restes d’una inscripció grega realitzada amb tessel·les blanques (foto: MAC -Empúries).

(25)

haver estat, sobretot, una presència militar i l’existència d’una important instal·lació campamental creada a l’àrea immediata que circumdava els límits de la ciutat grega va constituir, sens dubte, un factor decisiu en la nova conjuntura.

La troballa de les restes d’una muralla fins avui completament descone-guda, al sud de la ciutat grega, confirma, efectivament, l’existència d’un gran recinte fortificat d’època romana republicana que s’estenia a bona part de la superfície del turó que fou ocupat més tard per les estructures de la nova ciutat romana creada a inicis del segleIaC.

El perímetre probable d’aquest recinte, combinant les noves restes trobades amb altres estructures ja conegudes, dibuixa un espai campamental de dimensions certament importants, perfectament defensat per una muralla exterior i per l’existència d’un recinte interior fortificat a la zona central –les estructures de l’anomenatpraesidium–, a més d’altres instal·lacions. Tot això aporta una evidència excepcional que confirmaria la importància estratègica d’Empòrion i del seu entorn immediat durant el llarg període que s’inicia després de les primeres intervencions militars romanes a la zona, en el context de la Segona Guerra Púnica i de la posterior intervenció de Marc Porci Cató, actuant com un focus de romanització i de conquesta.

La construcció del recinte, a partir dels materials arqueològics recupe-rats fins ara, sembla datar-se entorn als decennis centrals del segleIIaC i se

situa, per tant, en el context de l’etapa postcatoniana. No comptem amb cap informació de les fonts escrites que ajudin a interpretar la funció d’aquest establiment campamental, però cal pensar que va haver d’estar relacionada amb la instal·lació de contingents militars romans i la concentra-ció de tropes auxiliars de procedència hispana, destinats a participar en les campanyes de conquesta de la península Ibèrica.

El litoral proper al vell nucli portuari grec d’Empòrion continuava oferint, durant aquesta etapa, condicions avantatjoses per a ser utilitzat com a cap de pont per a l’arribada de contingents i de l’avituallament necessari per a l’exèrcit. Entre elles, la pròpia existència de la ciutat grega federada, la seva situació en el context de les rutes de navegació procedents de l’àrea tirrènica i de l’altre extrem del golf de Lleó, i la configuració d’un litoral adequat a les necessitats dels desembarcaments. La instal·lació militar creada en l’entorn immediat d’Empòrion sens dubte interaccionava amb altres bases importants, escalonades més al sud, al litoral del nord-est peninsular, com Cabrera de Mar (Peraet alii, 2016, 193-198) i la mateixaTarraco(Ruíz de Arbulo, 2016),i cada vegada disposem de noves dades sobre altre tipus d’establiments que van jugar el seu paper en el procés de domini i d’implantació territorial en l’àmbit de la nova província (Peraet alii, 2016).

(26)

BIBLIOGRAFIA

ALMAGRO, M.,Ampurias. Historia de la ciudad y guía de las excavaciones, Barcelona,

1951a.

ALMAGRO, M.,Las fuentes escritas referentes a Ampurias. Monografías Ampuritanas I,

Barcelona, 1951b.

ALMAGRO, M., Las necrópolis de Ampurias, I. Introducción y necrópolis griega,

Monografías Ampuritanas III, Barcelona, 1953.

AQUILUÉ, X., “Puertas de la ciudad griega de Emporion y de la ciudad romana de

Emporiae”, T.G. SCHATTNER, F. VALDÉS(eds.),Stadttore, Bautyp und Kunstform.

Puertas de ciudades. Tipo arquitectónico y forma artística,Iberia Archaeologica, Band 8. Mainz, 2006, 111-130.

AQUILUÉ, X. (ed.),Empúries. Municipium Emporiae. Ciudades romanas de Hispania

6, Roma, 2012.

AQUILUÉ, X.; CASTANYER, P.; SANTOS, M.; TREMOLEDA, J.,Guies del Museu d’Arqueologia

de Catalunya. Empúries, Tarragona, 1999.

AQUILUÉ, X.; CASTANYER, P.; SANTOS, M.; TREMOLEDA, J., “Les ceràmiques de vernís

negre del seglesIIiIaC a Empúries (l’Escala, Alt Empordà), X. AQUILUÉ, J.

GARCIA, J. GUITART(eds.),La ceràmica de vernís negre del seglesIIiIa. C.: centres

productors mediterranis i comercialització a la Península Ibèrica, Actes de la Taula Rodona celebrada a Empúries els dies 4 i 5 de juny de 1998,Mataró, 2000, 31-58.

AQUILUÉ, X.; CASTANYER, P.; SANTOS, M.; TREMOLEDA, J., “El campo de silos del área

central de la ciudad romana de Empúries”,Rómula,1, 2002, 9-38.

AQUILUÉ, X.; CASTANYER, P.; SANTOS, M.; TREMOLEDA, J., “Greek Emporion and its

relationship to Roman Republican Empúries”, L. ABAD, S. KEAY. S. RAMALLO

(eds.), Early roman towns in Hispania Tarraconensis. Journal of Roman

Archaeology, Supplementary Series, 62, Portsmouth, 2006, 19-31.

AQUILUÉ, J.; MAR, R.; NOLLA, J.M.; RUIZ DEARBULO, J.; SANMARTÍ, E.,El Fòrum romà

d’Empúries (Excavacions de l’any 1982). Una aproximació arqueològica al procés històric de la romanització al nord-est de la Península Ibèrica, Monografies Emporitanes VI, Barcelona, 1984.

CASASJ.; NOLLAJ. M., “La Pedra del Gall (Empúries, l’Escala)”,Annals de l’Institut

d’Estudis Empordanesos, 41. Figueres, Institut d’Estudis Empordanesos 2010, 267-276.

CASTANYER, P.; SANTOS, M.; AQUILUÉ, X.; TREMOLEDA, J.; PONS, E.; MARTIN, A.; ROVIRA, C.; MATA, J.M., “Elaboración y comercio de plata y plomo en la Emporion griega y en los hábitats ibéricos de su entorno” [inclòs en el dossier: Plata prerromana en Cataluña. Explotación y circulación del plomo y la plata en el primer milenio

ane],Revista d’Arqueologia de Ponent18, 2008, 270-291.

CASTANYER, P.; HERNÁNDEZ, E.; SANTAMARIA, P.; SANTOS, M.; TREMOLEDAJ.,

“Interven-cions arqueològiques a Empúries (l’Escala, Alt Empordà) als anys 2010 i 2011”,

Actes de les Onzenes Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona (Girona, 15 i 16 de juny de 2012).Girona, 2012, 181-210.

(27)

CASTANYER, P.; SANTOS, M.; TREMOLEDAJ.; HERNÁNDEZ, E.; FERRER, A.; SANTAMARIA, P., “Intervencions arqueològiques a Empúries (l’Escala, Alt Empordà) als anys

2012 i 2013”. EnActes de les Dotzenes Jornades d’Arqueologia de les comarques de

Girona (Girona, 15 i 16 de juny de 2012),Girona, 2012, 181-210.

CASTANYER, P.; SANTOS, M.; TREMOLEDA, J., “Noves troballes a Empúries”,Auriga,68,

2013, 22-27.

CASTANYERP.; SANTOSM.; TREMOLEDAJ., “Els resultats de les recents intervencions

arqueològiques a Empúries: els nous espais de necròpolis de l’àrea sud”,

Tribuna d’Arqueologia 2012-2013, Barcelona, 2015, 121-140.

CASTANYER P.; SANTOS M.; TREMOLEDA J., “Una nueva fortificación de época

republicana en Empúries. Una base militar para la conquista de Hispania”,

BENDALA, M. (ed.), Escipiones.Roma conquista Hispania, Madrid, 2016, 107-127.

CATALÀ, V.,Ressons d’Empori, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de

Barcelona, Barcelona, 1922, 76.

GÓMEZPALLARÈS, J.,Edición y comentario de las inscripciones sobre mosaico deHispania.

Inscripciones no cristianas, Roma, 1997.

MAR, R.; RUÍZDEARBULO, J.,Ampurias romana. Historia, Arquitectura y Arqueología.

Sabadell, 1993.

MARÍN, C.; RIBERA, A., “Un caso precoz de edificio termal: los baños republicanos de

Valentia” C. FERNÁNDEZOCHOA, V. GARCÍAENTERO(eds.),Termas romanas en el

Occidente del Imperio (Gijón, 1999), Gijón, 2000, 151-156.

MARTIN, A., “Las termas republicanas de Cabrera de Mar (Maresme, Barcelona)”,

C. FERNÁNDEZOCHOA, V. GARCÍAENTERO(eds.),Termas romanas en el Occidente

del Imperio (Gijón, 1999). Gijón, 2000, 157-162.

MARTÍNEZGÁZQUEZ, J.,La campaña de Catón en Hispania. Barcelona, 1974.

MORET, P., “Tite-Live et la topographie d’Emporion”, Mélanges de la Casa de

Velázquez. Antiquité-Moyen ÂgeXXXI (1), 1995, 55-75.

NIETO, X.; REVIL, A.; MORHANGE, CH.; VIVAR, G.; RIZZO, E.; AGUELO, X., “La fachada

marítima de Ampurias: estudios geofísicos y datos arqueológicos”,Empúries

54, 2005, 71-100.

NOLLA, J.M., “Las termas republicanas en Hispania”, C. FERNÁNDEZOCHOA, V. GARCÍA

ENTERO(eds.),Termas romanas en el Occidente del Imperio (Gijón, 1999), Gijón,

2000, 47-57.

NOLLA, J.M., “La campanya de M.P. Cató a Empúries el 195 a.C. Algunes

consideracions”.Revista de Girona108, 1984, 150-157.

OLESTI, O.,Paisajes de la Hispania Romana. La explotación de los territorios del Imperio.

Sabadell, 2014.

PELLA YFORGAS, J.,Historia del Ampurdán, Barcelona, 1883.

PENA, M. J., “Le problème de la supposée ville indigène à côté d’Emporion. Nouvelles

hypothèses”,Dialogues d’Histoire Ancienne11, 1985, 69-83.

PENA, M. J., “Hipòtesis noves sobre Empúries a partir de l’anàlisi de les fonts

(28)

PERA, J.; CARRERRAS, C.; ROMANÍ, N.; RODRIGO, E.; PADRÓS, N.; DESOLÀ, G., “El proceso de implantación territorial romana en el NE de la Provincia Citerior en el siglo

IIa.C.”, a PERA, J., VIDAL, J. (ed.),Fortificaciones y control del territorio en la

Hispaniarepublicana, Zaragoza, 2016, 167-205.

PUIG ICADAFALCH, J., “Les excavacions d’Empúries. Estudi de la topografia”,Anuari

de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1908, 150-194.

REVILLA, V.; SANTACANA, J.,Catalunya romana,Barcelona, 2015.

RIBERA, A., “El urbanismo de la primera Valencia”, J.L. JIMÉNEZ, A. RIBERA(coord.),

Valencia y las primeras ciudades romanas de Hispania, València, 2002, 299-313. RIPOLL, E., “Notas acerca de los orígenes de la ciudad romana de Ampurias, Notas

ampuritanas, IV”,Ampurias33-34, 1971-72, 359-375.

RUÍZ DEARBULO, J., “Tarraco, “obra de los Escisiones” y algo más”, BENDALA, M. (ed.),

Escipiones.Roma conquista Hispania, Madrid, 2016, 129-147.

SANMARTÍ-GREGO, E.,La cerámica campaniense de Emporion y Rhode, I-II, Monografies

Emporitanes IV, Barcelona, 1978.

SANMARTÍ-GREGO, E., “Datación de la muralla griega meridional de Ampurias y caracterización de la facies cerámica de la ciudad en la primera mitad del siglo

IV a. de J.-C”.Revue des Études AnciennesXC, 1-2, 1988, 99-137.

SANMARTÍ-GREGO, E.; CASTANYER, P.; TREMOLEDA, J., “La secuencia histórico-topográfica

de las murallas del sector meridional de Emporion”.Madrider Mitteilungen29,

1988, 191-200.

SANMARTÍ-GREGO, E.; CASTANYER, P.; TREMOLEDA, J., “Nuevos datos sobre la historia y

la topografía de las murallas de Emporion”,Madrider Mitteilungen 33, 1992,

102-112.

SANMARTÍ-GREGO, E.; NOLLA, J.M., “La datation de la partie centrale du rempart

méridional d’Emporion (L’Escala, Alt Empordà, Catalogne)”, Documents

d’Archéologie Méridionale9, 1986, 81-110.

SANMARTÍ-GREGO, E.; NOLLA, J.M.; AQUILUÉ, X., “Les excavacions de l’àrea del Parking

al sud de la Neàpolis d’Empúries, (Informe preliminar)”,Empúries45-46,

1983-84, 110-153.

SANMARTÍ-GREGO, E.; SANTOS, M., “Algunes observacions entorn dels nivells

tardo-republicans d’Empúries”,Empúries48-50, vol. II, 1986-89, 292-309.

TREMOLEDA, J.; SANTOS, M.; CASTANYER, P.; MONTURIOL, J., “Nou espai de necròpolis

excavat a Empúries”,Camí de Ronda3, L’Escala, 2012, 66-75.

VILLARONGA, L., “Uso de la ceca de Emporion por los romanos para cubrir sus necesidades financieras en la Península Ibérica durante la Segunda Guerra

Púnica”Bollettino di Numismatica4, 1987, 209-214.

Figure

Actualización...

Referencias

Actualización...

Related subjects :