CATALANA EL JOCH DE «PIÜRALTES» O DE LES «CINCH PEDRES» REVISTA

CATALANA

R E V I S T A

Any V i l Barcelona 31 de Janer de 1924 Núm. i5<(

E L JOCH DE «PIÜRALTES» O D E L E S

«CINCH PEDRES»

I

L ' a n o t a c i ó deis jòchs de criatures, presenta m ó l t e s difícuí- tats, p e r q u é sovint e!s folkloristes no's tan c à r r e c h de lo que es el inón i n f a n t i l . Veuen com j u g u e n , y's concreten a transcriu- reho, sense tenir en compte m ó l t e s regades les modalitats co- marcals, locals, d'edat y sexe dels jugadors y lins d'època. A m é s , tot jòch té establert d'una manera t;\cita"l séu reglament, ab sancions per les inobservancies, dexant apart certes p r à c t i - ques en ú s , com les de conjurar la jugada del contrari y de demanar p r è v i a m e n t tolerancia per la propia, en a l ^ u n cas en que's temi que no fóra ben feta.

U n dels jòchs a propòsit del qual sens dubte se'n podria fer u n v o l u m , es el de pidraltes (Figueres, Sant Joan les Fontsi pedretes (Blanes, Pineda, R i p o l l , Hostalets, L'Esquirol), picots

(Alberola), sambeques {Tn\\(xs), anxoves (Esterri d'Aneo), gatet- tnixei (Poble Nou) y m ò l t s m é s noms encara, prescindint de!

g e n è r i c h de « c i n c h pedres», l i m i t a n t m e als que tinch anotats y donant la preferencia al de pidraltes ( c o r r u p c i ó de «pedres altes») per ser el qu'expressa mes bé la forma dc jugarhi.

En Cortils y Vie'a en r « l i t l i o l o g í a de Blancs», el descriu en la plana 142, indicant que's juga ab c i n c h pedretes, posanthi n o m é s quatre sòrts m ò l t senzilles y consignant que quan la j u - gadora s'equivoca, Ics altres l i d i u e n . — [Has babatl — ò sigui que ha perdut; afegeix que'l jòch es igual al d'Extremadura que descriu [ ' H e r n á n d e z de Soto. En essència, si, es igual, com pot veures en cl v o l u m U I de la «Biblioteca de las T r a - diciones populares españolas» ( M a d r i d , 1884). plana 114, al descriure'l jòch de les « c h i n a s » tal com el fan a Zafra y A l a n - ce, que consta de s parts: « u n a s » , «dos», «tres», « p o n » y « a r - co» y quan les nenes són m é s g í a n d e t e s hi aiege-xen el « h u e - vo», J i h e n t h i una limeta.

• 8 CATALANA

A R i p o l l , Na N u r i a Roquer de Vilarrasa, va insertaren el setmanal i «El Catllar» (2 d'octubre de 1920, n.* X X V ) Tesmcn- lat jòcli dihent que's convc'l nombre de cavalls ò sòrts qu'han d'haverhi, anomenats per lo que h i d i u e n : «a la u n a » , «a les d u e s » , «a les tres» y «cavall».

T a l com queda lleugerament indicat, el nostre es u n jòch massa r u d i m e n t a r i y sens dubte que presenta major interesen la manera com se practica a Extremadura. A x ò va intrigarme ja fa m ò l t s anys, p e r q u è un jòch p r ò p i a m e n t de nenes, desti- nat a fer a d q u i r i r lleugeresa, cop d u l l y e q u i l i b r i , per força havia de reflexar diversitat d aptituts que van desenrotllantse segons les encontrades, manera de viure y lïns d'acort ab l'am- bient social.

U n dels primers recorts que conservo de quan devia tenir uns tres anys, esfumat y dèbil, però ab lluhissors alegres com de boyrines que desfà'l trench d'alba, es de quan la meva ex- celent mare m'entretenia, ab l'alegria maternal dels v i n t anys,

jugant ella a «pedretes». N o he admirat may, de gran, a cap malabarista en el circh e q ü e s t r e , com a ella quan tirava enlay- re les cinch avellanes ò atmetlles; les sobtava ab la m à , hi feya varies combinacions, d i h e n l h i no sé q u è m i g cantant, y s'aca- bava ab una gran rialla seguida d'una pila de petons efusius;

d e s p r é s , jo tractava i n ú t i l m e n t d'imitaria, puix tenia les mans balbes y ' m faltava força, rematant el jòch la menjada de les joguines.

Aquests recorts varen i n d u h i r m e a veure si podia reconsti- t u h i r el j ò c h , que tant en boga havia estat en l'antigor y que ha continuat practicantse sempre. Fullejant llibres, vaig tro- bar que Rollux, el retòrich grech de Naucratis, cèlebre sofista y i n s t i t u t o r de C o m m o d u s , havia escrit m ò l t , però malhaura- dament n o m é s se'n conservava r « O n o m a s t i c o n » , ahont s'ocu- pava de varis jòchs. El text era grech y'ls escassissims conexe- ments que'n t i n c h , varen ferme estudiarlo en un altre llibre, en el francès d ' E n Becq de F o u g n i è r e s titolat «Els Jòchs dels a n t i c h s » , en el qual al ocuparse del de les cinch pedrea ò pen- íalil, d i u , treyentho de l'obra de Pollux: «S'utilisen pedretes, daus ò ossets en nombre de c i n c h . Se'ls tira enlavre y's tracta de pararlos ab el revés de la m à . Si n o m é s se n ' h i queden part, cal tornar a agafar ab els dits els ossets cayguts. Es especial- m e n t un jòch de d ò n e s . » Y afegeix que com se tracta d ' u n jòch d'actualitat, vol c o m p l é t a m e la esplicació reduhintse a

C A 1 A l i N A

agafar deprcssa les pedretes caygudes, inentres ab un mohi ment brusch y ràpit de la ma, s llencen en sentit vertical, les que s'hi havien quedat en el revés, ahont han de tornarhi. D i u t a m b é qu'es un jòch ben conegut de les criatures, que's pot modificar variant successivament la manera d'agafar de nou les pedres caygudes.

Era tan c o m ú a Grecia y a Roma, que sovint se'n troben indicacions; axis es que Aristófanes en les « L e m n i a n e s » , refe- reix qu'elles jugaven a «les cinch pedretes», ab trossos de plat y en el m u s è u de Nàpols se guarda una pintura monocroma d a m u n t marbre, procedent de Pompeya, en la qual hi hà re- presentades Latona, N í o b e , Diana, Aglaé y l·Iileara, estant les dues ú l t i m e s assegudes a terra y jugant ab els ossets a tall de pedretes; una d'elles acaba de tirar y l'allra para tres ossets ab el revés de la m à dreta, mentres n ' h i cauen dos. A q u í no's tracta pas del jòch d'atzar ò d'endevinar (astragalomancia), s i - n ó del «pentalit», anomenat a Roma «ocellata» segons testi- moni de Suetoni y de Varron, que's jugava ab ossets.

A F r a n ç a ' s troben sovint indicacions donant a dit jòch el nom de maríres ò pingres (Rabelais) ò marteaux, com se veu en el « R o m a n de la Rose»:

... « E t c i n p pierres y met petites d u rivagc de mer eslites,

dont les enfants aux marteaux jouent

quand rondes et belles les t r o u e n t » (trouvent)...

El P. Boulanger en 1627, d i u que les noyes h i juguen ab boles de vidre.

Es clar qu'entre nosaltres ha v i n g u t jugantse des dels temps m é s reculats, però no he sabut trobar altra i n d i c a c i ó que la de! poeta popular valencià Carles Ros, nascut en el segon any de la centuria X V I I I , q u i al enumerar els jòchs infantils, parla del de les cinch pedretes.

Si's fes un estudi detingut y comparat d'aquest j ò c h , a Si- cilia fóra m ò l t especialment allí hont podrien vèureshi les de- xes de les tradicions grega y romana y fins de la semítica si a- questa hi estés relacionada, per conviure tots tres pobles en dita isla: els d ò r i c h s y j ò n i c h s en les costes S. y E., els sículs (itàlichs) en el centre y'ls sicanis en el O. y per tant m ò l t aprop de Cartago. Allí's conexen diferents \bchs: pisuli, pitrèddúli, etc., que's fa ab vuyt ò setze pedretes (comparis ab el jòch u -

mm

ÜO L..I I A L A N A

sualtnent de noys que hi hà a Igualada y en altres bandes, ano- menat de les dot\e pedretes); spumposta à b cinch pedres acom- panyat de r í m e l e s y cincu, que's podria d i r ser el clàssich.

Sembla axis mateix que les paraules picols y pisiili, pigghialu, picci y altres noms ab qu'es conegut, tenen una certa analogia.

Tractantse, do.ichs, d ' u n jòch caracteristich de nenes, de marcada liliació grega ò si, possiblement era, anterior encara, segellat per la gracia ática, ab tot l'encís que podien donarli les noyes recloses en el gineci, es natural que al ser adoptat per els romans y d e s p r é s per les civilisacions nostres que d'ells ne són derivades, m o s t r é s d'una manera especial el t a r a n n à de les noyes y fins, per i m i t a c i ó , la s i t u a c i ó de la d ó n a catalana.

Les nenes practiquen generalment els j ò c h s sedentaris, lo qual no exclou l'agilitat y la giacia en el moures. per lo que tenen rotllets, balls infantils y fins j ó c h s d'acció ab m í m i c a viva y ayrosa. « L e s c i n c h pedres» semblen destinades a fer be- llugar les mans r à p i d a m e n t , p e r ó ab precisió, de forma que's p u g u i n parar les pedretes en una part determinada de la m à . mentres ab l altra, s'agafen sense p è r d u a del m é s petit instant, les que han quedat d a m u n t la taula ó a terra. A x ò suposa un e q u i l i b r i y una justesa de visió, ben notables, condicions totes que constituexen un magnifich entrenament en la vida de les d ò n e s . creadores y conservadores de la ¡lar d o m è s t i c a . L ' a g i l i - tat de dits y de mans, a la vegada que l ' u l l certer que necessi - ten per fer puntes al coxí y altres labors, com t a m b é les diver- ses feynes casolanes, no s'assoleix pas tot d ' u n a .

En quant a la vida de casa, la rural de Catalunya,'s vea m ò l t b ; n representada en les diferents etapes de f e r el pà (fey- na reservada a la d ó n a ) y de menjaria, c o m e n ç a n t l e s ab el n o m del Pare; p u ^ es ben sabut cl respecte ab que tradicio- n a l m e n t s'ha tractat sempre a «la terra» el nostre pà de cada dia. Axis mateix les alusions a les joyes. ornament preuat de la d ó n a , els porchs y les truges, guardats per les nenes, les passeres, que les noyes de pagès sovint s'han de fer per atra - vessar la riera tot a n r n t a buscar aygua ó al mercat, y m ò l t e s altres jugades, q u t ' n s revelaria un estudi detingut entre lesdi verses comarques.

En els nombres p r ò x i m s , publicarem algunes de les ver- sions m é s notables ab que'ns han afavorit varies gentils f o l k - loristes.

ROSSENI) SERPA Y PAHÉS

E L T R A B U C A Y R E

Aquella nit no s'hi cabia entorn del foyar, — un'ampla xeme- neya tota negra per dins, pintada d'ocre al exterior y ab un enor- me perol penjat damunt de la foguera feta de grosses branques d'olivera. En el perol hi bullien tres almv.ds de fesols ab una can- titat considerable de peus y morros de porch, un rosari de boti- farrons de ceba y un penyal de cansalada qu'havia fet obrir els ulls y després la gana de tots els traginers que s'havien arredossat en- torn de les llames.

La casa era un hostal solitari que s'axecava vora la carretera de Morella, un hostal que semblava un convent per lo gran, per Ics innombrables cel-les que's repartien per corredors y galeries y fins per la seva construcció, ja que's veyen pel trespol voltes for- nides més pròpies de naus d'esglesia que de Uoch de refugi de vianant. En lo que no s'hi semblava gens a un redós monacal era en la mena dc personal que s'hi recullía.

H i havia traginer que, com si diguera bon dia, dexava anar una flestomía capaça d'enrunar una volta. Els carreters que venien dc la banda d'Ain y Chovar se treyen uns ganivetots de dos palms per a tallar un tros de cigarro negre y fort y devegades l'un feya al company del costat:—El primer que l'estrenà fou el Sento de Ri-

besalbes — y l'altre reya y responia: — Per mòlts anys que vagi endavant. — De Castelló pujaven uns vinetayres que'l qui menys s'havia jugat la vida déu vegades per aquells terrenys, y del Aragó baxaven els oliers qu'entre xisto y xisto li obrien el cap com una magrana al més pintat ab uns garrots que duyen penjats del brai;

y subjectes ab unes corretges.

Com aquell hostal se trobava a mig camí de la capital, no hi havia més remey que ferhi nit. Els carros se guardaven en un pati central, gran com una plaça de poble, y lo mateix n'hi entraven trenta com cinquanta.

Les quadres se trobaven més enllà en lo que formava'ls darre- res del casalici.

Els voltants del hostal eren rocosos, grisos, erms. La monta- nya pelada rebutjava tota Uevor y ni'ls matexos pins que claven un agulló dins de la penya nua per a sostenirse en llochs i n v e r o s í m i l podien arrelar én aquells voltants. L'hostal tenia anomenada per totes aquelles comarques vehines. Els Ferrer el tenien de pares a fills, però semblava que no passaria més avant el llech, car el dar- rer descendent era una dona ja cn la quarantena, ferrenya, mascle, retreta, y que no semblava portar camí de maridarse. En altre temps, vint anys enrera, s'havia xiuxejat una mica d'ella, mes

CATALANA

com aleshores encara vivía son pare, un petit home de cinch palms d'alçaria que responia al mal nom de Cagarrln, però que tenía una conciencia tan dura que no l'havien assenyalada una sèrie de morts qu"a tòrt ò a dret se l i carregaven, el murmuri s'apayba- gà y poch a poch ja no's parlà més de la Ramona, a qui l i pertoca- va per dret d'herencia'l mal nom de Cagarrina, però que se la co- nesía per la Frara. No's sab c ò m ni per què l i deyen axis. En la familia ningú s'havia sentit atret per la vida claustral y ni d'aprop ni de lluny hi havia cone.xió n i menys amistat ab frares. Se pot suposar qu'alguna serventa l i hauria posat aquest mal nom al exir despatsada del hostal ò qu'algun carreter, creguentse saquejat en algun compte, hagués escampat aquest nom per les rodalies, per més que per aquelles terres del Mestratge'ls frares precisament eren els millors vistos. El cas es que l'hostal del Cagarrin anà desaparexent lentament de les boques y poch a poch anà surant del fons del no-rès l'hostal de la Frara.

La mestressa sols havia exit de les quatre parets del casal una sola vegada feya vint anys, en una època en qu'ella era una bona mossa, potser un xich massa viril y en que per les sis ò set comar- ques vehines rondava una partida de facinerosos acapdillats per un subjecte conegut per el Trabucayre.

P e r ò a q u e x a partida havia estat diverses vegades en l'hostal y may s'havia atrevit a lo més m í n i m , al contrari, devegades s'hi passaven tres ò quatre dies menjant, jugant y dormint y al anar- sen, el Trabucayre pagava les despeses ab bones dobletes y mitges unces que's treya d'una punta de sa faxa.

No fou, donchs, la por qui va foragitar a la Ramona. Estigué prop d'un any fóra, però's coneix qu'aquella mossa havia nascut per a la solitut, car al retornar més aspra, més viril y més retreta que may, ja no tornà a exir. Ella's cosía la roba y qualsevol carre- ter dels vells l i portava de la capital teles y espardenyes.

L'avi Cagarrin, el brau pigmèu, morí llastimosament. Un matxo més mal-geniat qu'ell, l i desfèu la closca d'una formidable cossa. El soterraren als defores, per cert que costà Deu y ajuda trobar un lloch hont poguer foradar la fossana; y la vida del hostal continuà com si no hagués passat ròs.

La Frara tenia les brides y ses mans no tremolaven gens ni mica.

Aquella nit hi havia més gent que may. Plovia des de mitjans tarda y mòlta carretería qu'hauría anat a dormir als pobles s'iiavía deturat per no anar rodant per aquelles montanyes de Deu ab l'ay-

CATALANA ²³ j;ua batent. Marmolava'l perol ab un grat olor que feya axamplar les narius dels golafres, y mentres els mossos del hostal capolaven garrofes en un recó, les tres serventes, tres churres més esquiues qu'una cabra selvatge, anaven parant taula, axò es posant plats y culleres de fusta, pà y v i , ja que les forquilles cadascú les portava ben esmolades en els plcchs de les faxes. Y a fé qu'era pintoresch de debò veure'ls tamanys y formes de les navages qu'exien a llum a cada àpat.

Darrera de les Hordes portes tancades solsament ab una balda dormien dos goços enormes subjectats a la paret per grosses ca- denes. Quan tothom dormia'ls dexaven solts y no hi havia por de que cup carreter se'n anàs a la francesa durant la nit com havia succehit en altre temps.

De promptc'ls cans ab idèntich mohiment s'axecaren y g r u - nyiren llargament flayrant la porta y casi ensemps dos colps v i o - lents la feren tremolar.

— Obre, Blay, — féu la Frara qu'a peu dret vigilava'l para- ment de taula.

El mosso obrí la porta y entrà un home tot banyat de la pluja, la manta al coll y una grossa pistola a la mà ab la qual havia trucat a la porta.

Una vegada a dins, amagà l'arma en la faxa, ab una punta de manta axuta s'axugà'l rostre plé de roxiu, se llevà la gorra de pell de gat saccejantla per a ferli saltar l'aygua y després donà la bona nit.

La gent al entorn de la foguera l i endreçà una mirada indife- renta y tornaren a la narració d'un olier, qui contava com son avi fou penjat pels francesos cap per avall damunt de la rohentor d'unes brases per a ferli cantar hont tenia amagades les unces.

Una mossa, com a cosa ja natural en aquell hostal, anà a la cuyna y tornà ab un altre plat y cullera pusantho a continuació dels que ja hi havia en les taules.

La l-rara se'l mirà y les celles se l i contragueren en un es- forç mental. Son esguart se tornà ràpidament dur y la pell esde- vingué cendrosa. La destra maquinalment cercà l'apoy de la taula, y després restà com una estàtua. Ni la bona nit tornà al nou a r r i - bat. Era aquest un home d'uns quaranl'anys, colrat de pell, musculós, més alt que baix, afeytat del tot però ab l'ombra bla- venca del qui posseheix pèl abundant y aspre.

Duya calces de vellut y les mitges curtes dels churros, ab es- fardenves d'espart en els peus nusos. Una brusa fosca y curteta.

CATALANA

totjust li tapava la laxa negra, ampia y abultada que devia servirli de s u r r ó . Teni-i'ls ulls grans y negres però cnlletgits per unes mates de celles tan ajuntades que semblaven f ó r m a m e una sola.

La m a n d í b u l a inferior fornida y avençada demostrava voluntat Kl m i g somriure que l i eflorà'ls llavis al veure a /.? Frara descobrí les dents fortes y blanques. Semblava àgil encara y mostrava una llibertat de mohiments propia de la gent montanyenca.

Després de tornarse a posar la gorra, s'arrimà a la foguera, y al passar pel costat de la Frara qui se'l mirava cada vegada més en- fosquida, l i donà un colpet en el muscle.

—Ola, Ramona..—

Ella abaxà ràpidament l'espatlla com si la potencia d'aquella mà pelosa y forta la fes fiexír ò tal vegada per a defugirli'l contacte.

Ell ja no's curà més de la Frara. Se posà darrera un traginer qui ab la boca oberta escoltava'l succehít del olier aragonés y ab un lent esguart circular regirà tota la concurrencia. Ficà abdues mans dins de la faxa damunt del ventre, axamplà les cames per a afermar sa positura y sos ulls restaren fixos en una branca de gar- i ofera que cremava espurnejant com un cohet.

Y pocli després, dos mossos desfeyen la rodona per a traure'l perol dels fesols ab peus y morro de porch...

Mentres sopaven, la Frara s'havia retirat prop de la porta, en la penombra del recinte y com cercant la companya dels goços.

Una de ses mans acaronava'l cap del Negre, el més esquiu de la parella. Sos ulls no dexaven al nou vingut, qui per sa part menja- va tranquí lament sense ficarse en la conversa. De tant en tant, mig somreya com si un pensament irònich ò alcgroy creués son magí.

Al costat de les llargues navages dels carreters, la seva era un ge- gant. Tallava despay el pà, punxava'ls trossos de morro ò ficava la fulla en les articulacions de les potes ab una calma exagerada.

Masticava rítmicament, sense presses, no demostrant fam. sinó menjant com home que sopava perquè tots ho feyen, nò perquè sentís l'agulló del ventre, sense tastar el v i , car el barral c o n t i - nuava al séu davant intacte.

Havent sopat, cadascú se'n anà als séus quefers preliminars ans de ficarse al l l i t : els traginers a abeurar les bèsties y donar Púltim pinso, les mosses a alçar taula. Prop del focli s'havien en- dormit ràpidament dos javos esquelètichs, sarmentosos, negres,

CATALANA

fruyta que dóna la scrra ab son clima crudel. El foraster qui •.'lia- vía quedat en taula curantse ics dents ab la punta de la navaja

•neutres fumava un bon cigarro, s'axcca despay. La l-'rara i l vóu- rc!o moure feu lo mateix y's dirigí vers una cambra que lii bavíf al costat de l'entrada. E l l la seguí y una vegada dins tancà la porta qu'ella havia dexat oberta.

—¿Qué h i véns a fer ací?—li assoltà la l-'rara. tota enfurisma- da, groga d'ira, els llavis y les mans tremolantes.

—¡Ah!... Tantmateix m'has conegut!—respongué ell cairaosa- ment y axecant les celles tofudes ab un gest irònicli. —Jo creya que després de vint anys de no vemers te sería difícil recordarme.

—Les coses que'ns malmcnen la vida no s'obliden m.iy. No s é què véns a cercarhi per aquestos paratges. Ara estem tranquils. Ja fa anys que no'ls ronda cap trabucayre...

—Trabucayre... ¿Y què?... Sembla que'm vulguis rebaxar ab aquesta paraula. Vaig ésser trabucayre, ho só encara, y ho seré me itres visqui... Els homes de vila sembla que no'm volen al llur costat...

—Per qu'ets ruí...—xiulà ella.

—¿Rui?... No'm facis riure. Ramona... No s'ho pensava pas la Cagarrina quan per les nits me dexava porta ò finestra de sa cam- bra, aquesta matexa cambra, ben oberta...—

Y esclafí a riure mentres ella se li llençava al damunt ab els punys closos.

—Eh... Quieta, quieta. Ramona. Sense voler, re puch trencar un os...—

Ab una mà pelosa, fornida com mà d'orangutà. li subjectava les dues munyeques.

JOSEPH CALZADA Y CARBÓ (Acabarà.)

J O S E P H O R I O L . . .

TH honnrifètemlia firfi'lt Host*':

•loseph Oriol, saní barcclnni, pels carrers encar passes cada dia ab el front seré y a punt de Jlori' el somriure inrttti que'ls llavis l'obria.

2 0 CATALANA

£.7 teu còs es sàch de tant dejunar y sents la dolor dels açots que't dones;

ton esguart es dolç. suau. de mirar el nostre cel blau tan belles estones.

Joseph Oriol, passes pel carrer com en altre temps qu'ací baix vivies;

ets per a tothom ei Sant miraclcr qui sab de curar les greus malalties.

Ara ningú't veu. però tothom sent ta protecció y té freturança

d'acudir a Tu perquè heguis esment y sentis condol de llur malhaurança

Tu, benevolent, aténs el pregà' del devot qui creu y segur con fia y ab mistich posat axeques la mà, fas la Santa Creu,... fuig la malaltia...

Sant barceloní. Barcelona't té com perla brillant de comtal corona.

Volent agrahir la teva mercè, un temple formós per palau te dona.

Un temple formós qu'ara's va axecant com un monument a ta gran memoria.

Les sei'es parets clarament diran

per la terra arràu ta resplendent gloria.

E l l un jorn serà la casa payral dels barcelonins — ta familia estesa —;

E l pobre y'l rich, l'humil menestral, la dama potent, la gentil pagesa...

allí acudirán, confiats del pas,

cercant més mercès de ta mà magnànima, y Tu, nostre Sant, béns hi escamparàs:

salut per al còs, benestar per l'ànima...

Sant barceloní, Joseph Oriol, no'ns dexi ta mà en aquesta vida;

y ella'ns sia ajut per alçar el vol

quan, morint, sentim que'l Bon Deu ja'ns crida.

J A U M E GARCIA

D E L S L L I B R E S NOUS

J O C H S F L O R A L S D E L E M P O R D À

FBAÜMENT D'UNA NOVELA DE PRUDENCI BERTRANA

En Felipct Mauri ora un home d'aquests que no fa nosa ni ser- vey cnlloch, que'ls mirèu y no'ls veyòu, que hi parlèu y no'ls sen- tiu, d'una mida regular, d'unes fesomies esborradices, d'uns ges- tes comedits, d'una veu més prima que groxuda y d'unes idees tan normals que semblen de tothom y no són de ningú.

F i l l d'un músich anomenat el Meco, per mal nom. passà una joventut plena d'angoxes y treballs. El A/cro tocava'l trombó a la plaça y'l violí als saraus, y, durant l'hivern.- finit el tràngul de les festes majors, fcya d^ sastrinyol.

Encara que fos un músich de secà. tenía una certa fama y per Ics grans festivitats religioses formava partdc la Capella de la Seu, com element secundari y de reforç. La seva honradesa y la seva a- finació li crearen simpaties entre la clerecia, y'ls cantors y orga- nistes el distingien ab llur amistat y protecció.

Després de tres mesos de malaltejar. havia perdut la seva mu- ller, quan tot just En Felipet tenia set anys. Els dos anaren a mal borràs una temporada. Per contra y degut precisament a la llàsti- ma que inspiraven, ell obtingué la plaça efectiva de segon violí en l'orquesta de la Capella y'l noy fou enquibit en la escolania.

El Meco dedicà'l séu fill a la música, única cosa q u ' t l l podia en- senyar al noy y'l noy podia apendre sense pagar mesades.

En Felipet. un poch ensopit d'inteligencia, mostrà disposició per a les solies y quan el pare comprengué que'l fill en sabia tanta com ell, el féu recomanar pel mestre de Capella al organista de la Catedral, que passava per un dels millors solfejadors de Catalu- nya, terra de grans solfejadors.

Mossèn Ràfols, l'organista, era un capellà jovenàs, grassonet, bon jan. bon vividor, bon tresillista, bon fill de Lleyda, bon ger- mà de la seva germana, noya de setze anys y nina del séu u l l . La més forta preocupació del prevere se reduhiaa trobarli un marit assegurat, un marit ajustat al caràcter d'ella, amorós sense apas- sionaments, creyent sense fanatismes, dolç, treballador y constant.

En Felipet l i va caure en gràcia. El séu ayre humil, el séu seny de criatura reposada, la seva aplicació, el séu afany prematur de guanyar diners, d'ajudar al pare, engrescaren al organista

t F O L K L O R E

LLEGENDA

Tot quant sigui recordar coses de la nostra terra, ens plau en gran manera y molt més si's tracta de fer reviure lo quc'ns conta- ren en nostra infantesa.

Fa poch temps quc'ls fonaments d'una casa antiga del Kabal.

amenassaven ruina y'ls propietaris tingueren de fer ipso faclu les degudes reparacions, puix de lo contrari'ls perjudicis a la esmen- tada finca haurien estat de consideració.

El fet per si, no té rès de novetat y mòlt menys sent la esmen- tada finca bastant vella. Mes aquest senzill acontexement ha fet re- viure a ma memoria un fet ò llegenda, per mi completament o b l i - dat, que'm contava la meva bondadosa avia (a. c. s.) lleuselaqui:

Fa cosa d'una centuria vingueren uns forasters a Reus, nostra ciutat volguda, els quals portaren una nova d'uns setze anys. Des- prés de fer les degudes compres, visitaren la Verge de la M i s e r i - cordia, recorregueren carrers y carrerons a li que l'esmentada no- va conegués y's dongués compte de lo gran qu'era en aquell temps

lo nostre poble estimat. Per fi passaren pel Raba! de Santa Agna qu'en aquella època devia estar despoblat y quan la noya havia re- corregut un tros de dit Rabal, se deturà y lercament s'oposà que'ls seus pares la fessin passar més endavant.

De moment la bona gent s'ho prengueren rihent, mes, al v o l - gucr que la noya caminés y'ls seguís, fou endevades. La noya's posà a plorar y a xisclar dihent qu'ella ntlH hi vcya un riu y que no passaria. Que tenia por y que no passaria!»

Ab tot aquest desgavell, y més als temps aquells, el rengle de gent engrossí, dihent cada hu la seva opinió y del plebiscit guanyà la superstició: ouix els pares de !a noya confessaren que la seva lilia era sonàmbola de natural.

Intervingueren les autoritats y'l poble u n à n i m a m e n t demanà's fessin excavacions y's busqués el r i u y en efecte, tal dit tal fet, o - briren alguns pous al lloch indicat, y a mòlt poca profunditat tro- baren grans caudals d'aygua viva, y encara que mòlt nina, recordo una epoca de gran seca per tot cl camp de Tarragona, (quan la meva avia encara vivía) y sempre deya festivament:

—No sé perqué a Reus hem de patir de set. Si aprofitessin el riu que passa pel Rabal encar'ns ne sobraria d'aygua.—

Jo la besava amorosament y li'n donava les gràcies de tot cor al fermeapendre coses tan belles.

Estimat lector, no hi poso de més ni de menos.

Tal m'ho contaven y religiosament t'ho dich.

Pel lligament de recorts llunyans.

GARMI FBRRBR Dl Ll.FCH*

N O T E S D'ARXIU

I I

P E R S E C U C I Ó DE BANDOLERS EN EL SEGLE XVII Hi va COntribuhir Igualada ab força desinterès, carera un ser- vey de pública necessitat. Axis no es extrany, per exemple, qu'en

16136! notari igualad! .loan Baró en nom dels consellers anés a Bar- celona a rebre instruccions prop del Capità General de Catalunya.

D'aquesta visita y dels afers subsegüents, per J la captura de Madres, y oferta de 40 soldats que féu la indicada vila. ens en dóna testimoni la següent carta dirigida al Canceller del Capità Gene- ral el 19 de Novembre de ¡(i 13.

«Molt Ule. Señor

•Mossèn Joan Bato not. d esta vila al qual enviarem aqui en Barcelona obteinperant a una carta de Sa Excia. es arribat vuy ais deset del corrent, ins lia representat los bons intents te Sa Excia.

en repel·lir los lladres y gent dolenta desta provincia y pera que se fasse ab tota seguretat serie molt de son servey totes les Ciutats.

Viles y llochs ajuden en tot alio ios sic possible y que esta univer- sitat de sa part a'iomene los soldats podra suportar pera dit effec- te. Lo endemà ajuntarem lo Consell desta vila ab la forma acostu- mada y proposaren lo quant serie gust de sa Excia. que esta u n i - versitat ajudas en los soldats l i serie possible y pagar aquel!s del cos de dita universitat y descorreguts los vots se feu determinatio que esta universitat, sempre y quant dintre del terme y sotsveguc- ria de aquella se offeresque haver menester gent pera persequuiio de dits lladres, te ja dita universitat apercebits quaranta homens y aquells estaran sempre apunt se offeresque occasio, que haver de exir fora d^ la sotsvegueria nos trobam imposibilitáis, per quanl se olferirien molts gastos y aquells nos podrian supporlar per estai iots los emoluments reb consignats ha creadors, y haver edificat un monestir de Caputxins en estos anys. de ahonl es res- tada dita universitat empenyada en m i l ducats y estar en Camí Real, ahonl se ofíVrexen cadaldia gastos en donar soldats per acompanyar presos, moneda y persones principals que vagen cer- tes y segares per los camins, y haverse otfci it tantes males anyades que la gent esta del tot acabada; nos pesa moltissim no tenir la possibilitat pera correspondre a lira, tant deguda obligado, bons m u n í s y desigs de Sa Excia.i assegurant que per part nostra no fallarem en lo que sie perseguir dits delinqüents en nra. sotsve- guería ] no tant solament acudirem ab los dits quoranta soldats empero ab tota la domes gent sie possible. E nre. Señor a V. S.

guarde de Igualada y nohembre a 19 de 1613.

Los Consellers de Igualada.»

A propòsit del anterior document, extret d'un Registre del Arxiu municipal igualadí, cal recordar qu'en aquell mes de N o - vembre precisament viatjava pel Principat cl Duch d'Estrada, qui niés endavant va escriure los «Comentarios» de la seva vida citats per En Pellicer, y en ells diu qu'en aquell temps hi havien mòlts

CATALANA

bandolers a Catalunya y cita especialment al «Capitán Roque Gui- ñar!, valeroso y galante mo\o, con ciento y cincuenta bandidos; n»

dejando, como se dice comunmente, luso ni velloso.»

GAHRIKL CASTELLÍ

I

CORONA C O M T A L Y A L T R E S JOYES PENYORADES

«Molt excel·lent senyor:

Ala vostra molt gran senyoria humilment notifich, com aci es estat en Johan climent, deia vostra Tresoreria, per demanar la co- rona e altres joyes qui fossen estades deia senyora Infanta dona Johana germana vostra senyor, muller qui fou del Egregi Comte Dampurics quondam. E ha treballat en haver aquelles per portar les a vos senyor. Sobre que havem molt debatut, en tant que ha- vem trobat per un albarà o letra patent quens es estat mostrat, en que es continuat lo inventari de pedres e perles que son en la dita corona, subsignada de mà propia deia dita senyora infanta e ab son segell secret segellada, dada en leyda a x de mag any mccclxxxiiij.

per la qual letra o albarà se mostra com la dita senyora la mes en penyora per cccc florins dor daragó, a micer miquèl de noya, ca- nonge e pabordre de leyda, prometent lo satisfer, dins . ij . meses après següents. En altra manera, si passat lo dit temps, noi havia satisfeyt. donava plen poder ab aquell mateix albarà o letra al dit micer miquel. que la pogués empenyorar a interés o a usura en aquelles persones que ben vist l i fós. E ultra açò. senyor, lo dit micer miquel nos ha mostrada una letra patent de vostra cort emanada e signada per micer macià castelló e la qual fou impetra- da a instancia del Egregi baró don pedro dampuries. per la qual era manat al veguer de leyda qui ladonchs era. que con la corona fos estada empenyorada al dit micer miquel per la dita senyora Infanta, mará del dit don pedro dampuries E après fos venguda e transportada en mà e poder de mestre ramón falgàs. metge en me- dicina de leyda, la qual tenia sens titol algú que déla persona e bens del dit mestre ramón se (un corch). E en altra manera fes justicia breu e spatjada al dit don pedro dampuries. En haver la dita corona per les quals rahons senyor apar es (e\ mateix corch) que la dita corona fou al dit micer miquel empenyorada axi com dites. Sobre que senyor, havem pensat altra via o carrera per la qual rahó creem aues porà bonament haver la dita'corona ama vostra senyor, si ala vostra senyoria serà plaent ques face. E serà satisfeyt af dupte queus fan com, ne en quinq nom (corch) dema- nats vos senyor, la qual manera deu esplicar a vos senyor lo dit Johan climent. lo qual sen va plencrament informat. E rnan ami senvor vostra gran e excellent senyoria çò que sia de sa mercè.

Scrlta en leyda a viiij" de març.

Molt alt senyor: del vostre humil e sotsmès vassall q u i . besant vostres peus e mans. se comana en vostra gracia e mercè, Fran- cesch de Montbuy. veguer de leyda.» ( i )

JOSBPH M . ' Roc*

( i ) A. C. A. Letrci reyals. Capça 7, Johan I , n.* 1041.

li

R E V I S T A

Llibres

Hem rebut, imprès ab retràs, cl volum dels cJochs Florals del Empordà» celebrats l'any 2 2 a Castelló d'Empuries. Es un l l i - bre ben presentat que forma part de les «Publicacions Em- pordà» y que en ses 1 2 0 planes conté'l discurs presidencial que tantes discussions p r o m o g u é , la memoria del Secretari y'l discurs de gràcies y les compo- sicions premiades, llevat d'una novela històrica d'En Miquel Roger que. segons nota, serà publicada en volum apart. H i hà una poesia original, ben construhida però que'n recorda un'altra dels Jochs Florals de Barcelona d'anys enrera; hi hà unes traduccions de poesies en ratlles curtes, però prosa; un recull de poemes en versos ben ritmats y desinvolts; y una no- vela del conegut escriptor giro- ní En Prudcnci Bertrana, una mica crua de dits y de fets, pe- rò escrita ab grapa de prosista fort, de la que'n donèm una pe- tita mostra en altra plana d'a- quest número.

Persistexen en aquest volum, com en tants altres dels que's publiquen ara entre nosaltres, les ganes de fer nou y de fer a- trevit, per sobre del afany de fer bé; axò es mòlt difícil de conseguir; y quan no's conse- gueix en absolut en poesia, no's consegueix rès. En aquest cer- tamen, com en mòlts d'aquesta època, lo que prepondera es la prosa, y no'ns en quexèm pas, ans al contrari; ella es evident

que no propèn tant a desenca-

minarse, al menys com a forma literaria.

Editat per aquesta casa, acaba de publicarse en un volum de

1 36 planes la obra d'En Joscph Calzada y Carbó que ab el títol general de «Plautus» havia anat sortint en aquesta Revista. Per axò no caldrà que'n diguèm gran cosa als nostres llegidors, que prou la conexen.

Es una novela pròpiament d i - ta? es una obra de tesis precon- cebuda? es una geniada del au- tor la seva tercera part? No sa- bríem pas què respòndrehi. Ca- da lector farà de segur un judi- ci diferent. Sia com sia y pre- nent l'obra tal com es,—qu'axò no volèm pas discutirho,—con- siderant el final com part inte- grant de la composició, ò com nota, esplicació ò comentari, sempre resulta una lectura agra- dabilíssima, una pintura d'èpo- ca plena de color y d'ambient, ab figures fermament dibuxa- des, y ab una aura de poesia que no dexa may d'orejar l'acció, original y interessant.

Lo llenguatge es apropiat a l'índole de l'obra, manteninlse en un cert ayre de distinció, de- fugint tota vulgaritat, inlluit de- vegades per lectures clàssiquesò estrangeres ò obehint al evident deliberat propòsit del autor.

La edició es correcta y de gran nitidat y són ben esmena- des les tres pessetes que costa.

Sabèm que se n'ha fet una cur- ta tirada en paper de fil, que no s'ha posat a la venda.

JUST CLARÓS

I 1 3* CA I A LANA

Teatres

Un'altra tentativa de realça ment del nostre teatre acabem Je presenciar al Kspañol, ab la estrena de la comedia en quatre actes, pròlecli y epílech, d'En Pompeu Creuhet. titolada «El pare pedaç».

L'autor no hi obtingué cap ò- .\it franch, ni caygué en tracas sorollós; y axò potser es degut, més que rés, a que l'obra no en- caxava prou en la manera de ser del públich a qui's va presentar, com de segur tampoch hauria encaxat en la del públich del antic!» Rcmea. A aquest l i hau- ria sobral tot lo que fuig de la comedia; el Paralelo hi haurà anyorat tot lo que hi falta peí melodrama. Si l'autor hagués escrit més per ell mateix que pel suposat espectador, creyèm qu'hauria fet cosa definitiva, per tots els públichs y per totes les temporades.

Tractantse d'una obra d'En Creuhet, no cal dir qu'està ben

escrita, que té escenes magis- tralment feies, qu'està en gene- ral ben portada. Però. ab tot a- xò, l'obra no resulta. Y, nu obs- tant, l'obra hi es: de segur, una refundició, trayentne tot lo inú- t i l , dexant la comedia en ses

justes proporcions, ens darífl una peça que faria honor al au- tor de «La morta» y al nostre teatre tan decaygut.

Es trist lo qu'està passant d'un quant temps e n ç à a b les nostres estrenes. No logren aconseguir cap èxit gros y durable les obres escrites seriament. Tenim a u - tors de talent, tenim compa- nyies capaces d'una bona inter- pretació; y ab tot y axò, l'èxit no's produheix. ¿De qui es la culpa? ¿llont radica'l mal? ¿En els dramaturchs? ¿en els actors?

¿en el públich? Potser per tot, y sobretot en la falta de compe- netració entre'l primer y'l ter- cer element. S'han desavingut fa estona y costa de tornarlos a posar d'acort.—LLF.AL

L O S NOSTRES F O L L E T ! N S

A I dedicar per complet los d'aquest any als tres l l i - bres noi:s dc Mossèn Jacinto Vcidaguer, queda pendent la c o n c l u s i ó de la novela ALÍCIA d ' E n Joseph Pin y Soler ocupant v i n t y quatre planes que. j u n t ab les cobertes, r e p a r t i r è m gratuitarnent als nostre? suscriptors de 1923.

ENQUADERNACIÓ

C o m de costum, tenim a disposició dels nostres abo- nats v o l u m s del any passat d'aquesta Revista enquader- nats que poden cambiar pels n ú m e r o s corresponents en bon estat dc c o n s e r v a c i ó m i t j a n ç a n t el preu reduhit dc

l'tes. 2'40.

Imp. I.a Rcnnxcnsa. Barealona.