La responsabilitat dels
professionals de l'enginyeria
dels professionals de
l’enginyeria
Les opinions recollides en aquest document són representatives dels seus respectius autors.
L’IDES no es fa responsable d’aquestes opinions ni les assumeix com a pròpies, mentre no es digui el contrari.
Sota les sancions establertes per la llei, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment -incloent-hi la reprografi a i el tractament informàtic- i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec.
© 2011, Institut d’Estudis de la Seguretat Direcció
Institut d’Estudis de la Seguretat Coordinació i edició Guillem Carrillo Imma Ros Comitè tècnic Jordi Echeverria Ana Garijo Eva Mestres Rafael Nadal Imatge de la portada www.morguefi le.com Imatges interior www.morguefi le.com Wenzel fotografi a Arxiu IDES ISBN 978-84-614-9551-1 Primera edició Abril 2011
dels professionals de
l’enginyeria
Sumari
Presentació 7
1. Els perfi ls professionals en l’enginyeria industrial 9
1.1. Introducció 9
1.2. Àmbits i sectors de treball majoritaris dels professionals de l’enginyeria industrial 11
1.3. Conclusions 16
2. Defi nició i tipus de responsabilitats 19
2.1. La responsabilitat civil 21
2.2. La responsabilitat penal 23
2.3. La responsabilitat administrativa 25
2.4. La responsabilitat disciplinària col·legial 25
3. Casos pràctics 27
3.1. Cas pràctic 1. El coordinador de seguretat i salut 29
3.2. Cas pràctic 2. Què passaria si als enginyers se’ls exigís formalitzar amb els seus clients el mateix document que fan signar els metges als seus pacients?
31
3.3. Cas pràctic 3. Què passa amb les responsabilitats remotes? 37
4. Les assegurances 45
4.1. Introducció 45
4.2. Cobertura de la responsabilitat civil del mercat assegurador 47
4.3. El decàleg de la responsabilitat civil professional 49
4.4. Objecte de l’assegurança i cobertures 50
4.5. La responsabilitat civil en l’exercici de la professió 52
5. La pòlissa de responsabilitat professional en el marc de la Llei Òmnibus 55
ANNEXOS 57
Annex I. Qui paga els plats trencats 59
Annex II. Assegurança CLAIM MADE: la distorsió del factor temps en l’assegurança de responsabilitat civil professional
Fo n t: W enz el
Presentació
Donat que qualsevol professió és susceptible de produir danys, ja sigui a clients o a tercers, és evident que la responsabilitat civil professional afecta a tots els professionals (metges, mestres, restauradors...).
En el cas de l’Enginyeria i l’Enginyeria Tècnica, la realització de llicències, projectes tècnics, taxacions i altres actuacions pròpies de la professió poden activar la respon-sabilitat civil, com a conseqüència de les accions danyoses provocades arrel d’una mala pràctica en l’exercici de la professió, o de negligència. Per aquest motiu, les pòlisses són de gran importància per aquests professionals.
Volem agrair a la Mútua d’Enginyers i a MARSH el patrocini d’aquest estudi, sense el qual no hauria estat possible portar-lo a terme. No menys important és l’esforç realitzat pels experts que han format el comitè tècnic que ha donat suport en la redacció de l’estudi. Entre ells, hi trobem Ana Garijo (MARSH), Jordi Echeverria (Mútua d’Enginyers), Eva Mestres (Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona) i Rafael Nadal (Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya). Per últim, volem destacar la tasca realitzada per Antoni Aulés, autor del capítol 3. Casos pràctic i dels dos articles annexos a l’estudi.
Confi em que aquest estudi ajudi als professionals de l’enginyeria a prendre conscièn-cia de la responsabilitat civil que es deriva de la seva professió, de les conseqüències que això implica i de la necessitat de tenir una assegurança.
El mes de novembre de l’any passat vam presentar l’Anàlisi de la jurisprudència dels
professionals tècnics en prevenció de riscos laborals en què s’analitzen divuit
sentèn-cies de rellevància amb professionals de l’enginyeria implicats. Podeu descarregar, gratuïtament, aquest estudi a través de les àrees privades del Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona (www.cetib.cat) o del Col·legi d’Enginyers Indus-trials de Catalunya (www.eic.cat).
Joan Vallvé i Ribera Vicepresident de l’IDES i degà del COEIC Joan Ribó i Casaus
Fo n t: W enz el
1. Els perfi ls professionals
en l’enginyeria industrial
Imma Ros, Institut d’Estudis de la Seguretat
1.1. Introducció
Amb aquest capítol es vol obtenir una defi nició de quins són els principals perfi ls professionals en què es poden trobar enginyer o enginyer tècnic industrial. Aquest és el primer pas que ens permetrà conèixer els riscos i les responsabilitats que afecten a aquests professionals.
L’anàlisi és general i comú als dos col·lectius (enginyers industrials i enginyers tècnics industrials). Per aquest motiu, en tot l’estudi es parla dels professional de l’enginyeria industrial, fent referència al sector que engloba tant una titulació com l’altra.
Aquest estudi no entra en les atribucions professionals que se situa en un pla diferent de les responsabilitats, les cobertures i les assegurances.
1.1.1. L’enginyeria industrial
Segons la Gran Enciclopèdia catalana, “L’enginyeria és l’art d’aplicar els coneixements científi cs a la invenció, al perfeccionament o a la utilització de les tècniques en totes llurs determinacions dins el camp industrial. S’ocupa també de l’aspecte tècnic de la fabricació de mercaderies o del proveïment de serveis a la col·lectivitat; el factor econòmic, però, es troba fortament condicionat i, típicament, les seves realitzacions són un compromís funció-preu”.
L’enginyeria és l’art d’aplicar els coneixements científi cs a la invenció, el perfeccionament o a la utilització de tècniques dins el camp industrial
L’enginyeria industrial surt de l’agrupació de les enginyeries mecànica, elèc-trica, electrònica i química i, per tant, engloba branques tan diverses com l’energia, el transport de mercaderies i persones, com automòbils, ferroca-rrils i telefèrics, el transport i distribució d’energia elèctrica, la microelec-trònica, la robòtica industrial, la fabricació de la maquinària informàtica i de telefonia, així com llurs instal·lacions, la petroleoquímica, els plàstics, la bioenginyeria, etc.
L’enginyeria industrial té el component adient d’enginyeria d’organització in-dustrial que permet als professionals que l’exerceixen tenir unes capacitats i habilitats de coordinació i direcció d’equips de persones i empreses.
1.1.2. Els col·legis professionals
La Constitució espanyola empara la creació de col·legis professionals. La par-ticularitat dels col·legis professionals respecte a d’altres organitzacions rau en el fet que els primers són corporacions de dret públic, però que exerceixen funcions de naturalesa juridicoprivada, encara que tinguin delegades algunes funcions públiques com la disciplina professional. Per tant, la fi nalitat dels col·legis professionals és la gestió dels interessos públics vinculats a l’exercici d’una professió determinada.
Per l’abast del nostre estudi, ens interessa conèixer una mica més el Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona (CETIB) i el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya (COEIC).
El CETIB és una corporació amb més de 50 anys d’història que agrupa més de 7.500 professionals. La seva fi nalitat és l’ordenació, representació i defen-sa de l’enginyeria tècnica industrial i dels interessos professionals dels seus col·legiats. Així, el CETIB vetlla perquè l’actuació dels seus col·legiats res-pongui als interessos i necessitats de la societat en relació amb l’exercici de l’enginyeria. La seva missió es concreta en la voluntat de crear serveis d’alta utilitat pública i donar servei de forma competitiva, contribuint a l’èxit dels projectes dels col·legiats i al desenvolupament de la societat. Ordena i vigila l’exercici de la professió representant els seus interessos generals i defensa les interessos professionals dels col·legiats. Vetlla per l’ètica professional i pel res-pecte als drets dels ciutadans i exerceix la jurisdicció disciplinària en matèries professionals i col·legials. Difon tant al col·lectiu com a la societat en general la realitat de l’enginyeria tècnica industrial i treballa tenint en compte la qua-litat dels serveis, el respecte pel medi ambient i l’ètica professional.
El COEIC va ser creat l’any 1950 i compta amb més de 10.000 col·legiats a tot Catalunya. Entre els objectius, que s’estableixen en els estatuts del col·legi, es poden destacar els següents: ordenar l’exercici de la professió dels col·legiats i vetllar per l’ètica i la dignitat professional; assumir la representació exclusiva de la professió i la seva defensa, i vetllar pels drets i deures dels col·legiats; assessorar l’Administració, els particulars i els col·legiats emetent informes o resolent consultes; impulsar el desenvolupament d’activitats científi ques, tèc-niques, econòmiques, socials i culturals relacionades amb la professió; fomen-La Constitució espanyola empara la creació de col·legis professionals El CETIB agrupa més de 7.500 professionals i el COEIC compta amb més de 10.000 col·legiats.
tar el desenvolupament de la recerca i del progrés tecnològic en benefi ci del desenvolupament industrial; vetllar perquè cap persona realitzi actes propis de la professió d’enginyer industrial si no disposa de l’acreditació correspo-nent; etc.
1.2. Àmbits i sectors de treball majoritaris
dels professionals de l’enginyeria industrial
1.2.1. Metodologia per a la defi nició de
les professions de l’enginyeria industrial
Per conèixer en quins àmbits i sectors treballen els professionals de l’enginyeria i que estan col·legiats al COEIC o al CETIB hem analitzat di-ferents enquestes, estudis i informacions diverses que hem seleccionat. Per part del COEIC disposem de la relació de les empreses de 5.807 col·legiats classificades segons el llistat de Classificació Nacional d’Activitats Econòmiques (CNAE) i per tipus d’entitat. Val a dir que el nombre de col·legiats del COEIC ronda els 10.000, els que no apareixen en aquestes dades poden estar jubilats, a l’atur o no haver pogut/volgut aportar les dades al COEIC. Per tant, hem de dir que amb aquestes dades no tenim una fotografia exacta, però creiem que és prou aproximada. Per altra banda, el CETIB va encarregar una enquesta a l’Institut DYM el 2008 amb l’objectiu de fer una fotografia de la realitat laboral dels en-ginyers tècnics industrials. De la gran quantitat de dades de què disposa, per a desenvolupar aquest capítol n’utilitzarem només una part. L’univers de l’enquesta estava format pels col·legiats donats d’alta a principis de 2009: un total de 7.241 registres (s’han exclòs els majors de 85 anys i els col·legiats a l’estranger). La mostra efectiva de l’estudi ha estat de 631 entrevistes i s’ha distribuït de forma proporcional a la població pel que fa a l’edat, la zona de residència i l’ús del servei de visat.
Finalment, també disposem del resultat de l’Estudi de l’ocupació i la qua-litat dels enginyers tècnics industrials que l’IDES va desenvolupar durant els anys 2008 i 2009 per al Consell de Col·legis d’Enginyers Tècnics Industrials de Catalunya, finançat pel Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) i pel Fons Social Europeu (FSE). Per desenvolupar aquest estudi es van enviar unes enquestes a enginyers tècnics industrials de tot Cata-lunya i es van obtenir 729 respostes. Les enquestes eren molt completes, però a nosaltres només ens interessen per aquest estudi la situació labo-ral, les característiques de l’empresa on treballen, el sector empresarial, les àrees funcionals i els càrrecs que s’ocupen dins l’empresa.
En definitiva, el que ens interessa és aconseguir una fotografia dels àmbits i sectors en els que els professionals de l’enginyeria industrial acostumen a treballar. Donades les característiques d’aquests col·lectiu, difícilment tots els col·legiats podran identificar-se amb els camps i
àm-Per conéixer en quins àmbits i sectors treballen els professionals de l’enginyeria, s’han analitzat diferents enquestes i estudis
bits descrits. La voluntat d’aquest capítol és descobrir quins són els més representatius.
A continuació procedirem a analitzar de manera molt visual (amb gràfi-ques i figures) les dades de què disposem per tal de sintetitzar en una sola taula, els àmbits i sectors sobre els que hauran de treballar els següents capítols.
Les dades per definir els àmbits i sectors
professionals majoritaris dels enginyers industrials
El COEIC té informació de les empreses dels seus col·legiats classifi cada segons el CNAE amb més o menys detall en funció de l’interès o el volum de col·legiats en una o altra activitat. Amb el llistat que ens va facilitar el COEIC, hem selec-cionat les activitats amb una representació més gran de 90 col·legiats ja que el nostre interès és detectar els àmbits de treball més habituals. En total ens han sortit 18 àmbits d’activitat amb una presència prou notable d’enginyers industrials col·legiats.
Així, en general, la majoria de col·legiats del COEIC treballen en serveis tècnics d’enginyeria i/o arquitectura, consultoria i altres serveis empresarials (1.520) i la construcció (563). Altres tipus d’activitat en què s’hi inscriuen més de 300 col·legiats són la indústria química, la producció i distribució d’energia elèctri-ca, gas i aigua i l’ensenyament.
Font: Elaboració pròpia a partir de dades cedides pel Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya
Figura 1.1. Enginyers industrials col·legiats en
funció de l’activitat de la seva empresa
1,88 5,20 3,604,63 4,82 4,39 6,39 6,27 9,70 1,84 2,03 1,55 26,18 4,12 6,29 4,00 5,94 1,19 0,00 5,00 10,00 15,00 20,00 25,00 30,00 Ind. A lime ntac ió, b egud es i t abac Indú stria quími ca Met al·lú rgia i fab ricac ió d e pro duct es me tàl·li cs Cons trucc ió d e ma quin ària i equ ip me càni c Indú stria de ma teria l i eq uip elèc tric, elec tròni c i òp tic Fabr icació de ma teria l de t rans port Altre s ind ústri es ma nufa ctur eres Prod ucció i dist ribuc ió d 'ener gia e lèct rica, gas i aigu a Cons trucc ió Come rç Tran spor t, em maga tzema tge i comu nica cions . Inte rme diac ió fi nanc era Serv eis t ècni cs d 'engi nyer ia i/ o ar quite ctur a, co nsul toria i altr es Admi nist ració púb lica, defe nsa i segu reta t soc ial o blig atòr ia Ense nyame nt Altre s act ivita ts so cials Sens e cla ssifi car Altre s Activitats Percentatge de col·legiats La majoria de col·legiats del COEIC treballen en serveis tècnics d’enginyeria, consultoria i a la construcció
A la fi gura 1.1. podem veure el detall de les activitats a les que es dediquen els enginyers industrials de Catalunya col·legiats.
Una altra informació disponible és el detall d’aquests 5.807 enginyers in-dustrials per tipus d’entitat. En aquest sentit, hem de destacar que la gran majoria d’enginyers industrials (més d’un 85% dels col·legiats) treballen a l’empresa (5.031). Podeu veure’n més detall a la fi gura 1.2.
Les dades per defi nir els àmbits i sectors
professionals majoritaris dels enginyers tècnics industrials ENQUESTA DYM
De l’enquesta que l’Institut DYM va fer al Col·legi d’Enginyers Tècnics In-dustrials de Barcelona podem extreure que un 57,3% treballa per compte aliè, un 22,4% per compte propi i un 20,3% no treballa. També sabem que dels que treballen per compte propi un 48,5% no té personal contractat, un 27,7% té d’1 a 5 empleats i un 23,8% té 6 o més empleats. Pel que fa al càrrec, sabem que dels que treballen per compte d’altri, un 45,3% des-envolupa taques de professional o tècnic, un 34,9% ocupa un càrrec de comandament intermedi i un 18,9% és directiu (el 0,8% restant fa tasques administratives).
A més, gràcies a l’enquesta DYM sabem que un 86,4% treballa a l’empresa privada, un 3,7% a l’empresa pública (443 persones), un 5,8% a l’Administració pública (32 persones) i un 4,1% a l’ensenyament (19 persones).
Figura 1.2. Enginyers industrials col·legiats per tipus d’entitat
Font: Elaboració pròpia a partir de dades cedides pel Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya Empresa Administració Ensenyament Col·legis professionals Altres Segons l’enquesta DYM, un 57,3% dels col·legiats del CETIB treballen per compte aliè, un 22,4% per compte propi i un 20,3% no treballa
Finalment, és interessant conèixer en quins sectors empresarials estan ocupats la gran majoria de col·legiats enquestats. Així, i segons l’enquesta DYM, la construcció (16,6%), les enginyeries i instal·ladores (15,3%) i els serveis (13,7%) són els sectors empresarials en uè majoritàriament treba-llen els enginyers tècnics industrials (vegeu la fi gura 1.3).
ESTUDI DE L’OCUPACIÓ I LA QUALITAT DELS ENGINYERS TÈCNICS INDUSTRIALS
Per defi nir encara millor el perfi l dels enginyers tècnics industrials tenim una informació molt valuosa que surt de l’Estudi de l’ocupació i la qualitat dels enginyers tècnics industrials, esmentat anteriorment. Hem de recor-dar que aquest estudi fa referència als enginyers tècnics industrials de tot Catalunya (9.584, sense comptar els jubilats, van rebre l’enquesta de les quals en van respondre 729). Si tenim en compte que el CETIB té 7.500 col·legiats, podem concloure que els resultats que es donen a continuació seran prou representatius.
A partir dels resultat d’aquest estudi (que dóna dades de l’any 2009), es va detectar que el 12% dels col·legiats en edat de treballar estaven a l’atur. La resta estava en actiu. 575 persones van especifi car en qui sector empresa-rial treballaven. Així, un 27% dels enquestats va manifestar que treballava en l’enginyeria de projectes, un 14% en la construcció, un 10% en el sector metal·lúrgic i un 9% en l’automoció. Altres sectors pels que es decanten els enginyers tècnics industrials són l’administració pública, l’automoció i l’energia. (vegeu la fi gura 1.4).
Figura 1.3. Enginyers tècnics industrials
col·legiats per sectors empresarials
Font: Elaboració pròpia a partir de dades cedides pel Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials
5,20% 16,60% 12,10% 2,40% 15,30% 1,00% 12,20% 7,10% 13,70% 1,80% 12,60% 0,00% 2,00% 4,00% 6,00% 8,00% 10,00% 12,00% 14,00% 16,00% 18,00% Auto mo ció Cons truc ció Elèc tric Elec tròn ica Engi nyer ia / Inst al·la cion s Mec ànic a Met al·lú rgic a Quí mica Serv eis Tèxt il Altr es se ctor s Sector empresarial Percentatge de col·legiats Segons l’enquesta realitzada pel CETIB el 2009, un 27% del enginyers tècnics industrial treballa en enginyeria de projectes
Figura 1.4. Enginyers tècnics industrials
col·legiats per sectors empresarials
Font: Elaboració pròpia a partir de dades cedides de l’Estudi de l’ocupació i la qualitat dels enginyers tècnics industrials
Figura 1.5. Enginyers tècnics industrials
col·legiats per àrees funcionals
Font: Elaboració pròpia a partir de dades cedides de l’Estudi de l’ocupació i la qualitat dels enginyers tècnics industrials 6,1% 7,4% 1,0% 3,0% 11,4% 2,1% 6,8% 22,4% 4,1% 8,1% 1,6% 4,3% 0,6% 2,1% 0,9% 18,0% 0,0% 5,0% 10,0% 15,0% 20,0% 25,0% Admi nist raci ó pú blic a Auto mo ció Banc a/As segu ranc es Come rcia litza ció, logí stic a i d istr ibuc ió Cons truc ció Elec tròn ica Ener gia Engi nyer ia d e pr ojec tes Ense nyame nt Met al·lú rgic a Obr es p úbliq ues Quí mic/ Farma cèut ic Sani tari Tèxt il/Pa pere ra/G ràfic a Tran spor ts Altr es Sector empresarial Percentatge de col·legiats 2,6% 4,4% 5,0% 6,7% 2,5% 2,2% 3,1% 4,7% 1,8% 4,2% 29,9% 11,3% 11,9% 0,4% 9,3% 0,0% 5,0% 10,0% 15,0% 20,0% 25,0% 30,0% 35,0% Rece rca i des envo lupa me nt Qua litat Prod ucci ó Prev enci ó i s egur etat Org anitz ació indu stria l Med i amb ient Màr quet ing i ven des Man teni me nt in dust rial Logí stic a i d istr ibuc ió Doc ènci a Dis seny i de senv olup ame nt d e pr ojec te Dire cció d'o bres Dire cció Ns/ Nc Altr es Àrea funcional Nombre de col·legiats
Una dada important que hem pogut extreure de les enquestes és que el 76% dels enginyers tècnics industrials enquestats treballen per compte aliè (537 professionals), un 13% és propietari o soci d’una empresa (95 perso-nes) i un 11% treballa en l’exercici lliure (77 persoperso-nes).
Pel que fa al càrrec que acostumen a ocupar a les empreses, un 54% exer-ceix funcions de tècnic, més d’un 20% ocupa un càrrec intermedi i un 18% un càrrec directiu; el 8% ocupen altres càrrecs.
Hem pogut defi nir quines són les àrees funcionals que desenvolupen els enginyers tècnics industrials en el seu treball diari. Com es pot veure a la fi gura 1.5, gairebé un 30% dels enquestats afi rma que treballa en el dis-seny i desenvolupament de projecte, gairebé un 12% en tasques de direc-ció i més d’un 11% en la direcdirec-ció d’obres. També hi ha un gruix important d’enginyers industrials treballen en les àrees funcionals de la prevenció i seguretat, producció, manteniment industrial, qualitat i docència.
1.3. Conclusions
Amb l’anàlisi dels punts anteriors, s’han defi nit uns perfi ls professionals que permeten treballar, en els capítols següents, tant els riscos a què estan exposats com les cobertures possibles de les assegurances.
Una primera conclusió és que la gran majoria de professionals de l’enginyeria industrial treballa en empreses i, normalment, per compte aliè.
Pel que fa a les activitats o sectors empresarials en el que acostumen a tre-ballar, destaca tant en enginyers industrials com en enginyers tècnics indus-trials que un gruix molt important es dedica als serveis tècnics d’enginyeria o a l’enginyeria de projectes i instal·lacions. Un altre sector o àmbit molt destacable és la construcció. Ambdós àmbits sectors són especialment sen-sibles de cara a la responsabilitat jurídica associada al desenvolupament de les seves funcions.
Tot i que no disposem de dades d’enginyers industrials sobre les àrees fun-cionals en les que treballen i el càrrec que acostumen a ocupar, pensem que (donades les similituds que anem trobant) podem extrapolar les dades que tenim d’enginyers tècnics.
Així, un 30% dels professionals de l’enginyeria treballa en el disseny i des-envolupament del projecte, un 12% en tasques de direcció i més d’un 11% en la direcció d’obres. Per últim, pel que fa al càrrec, entre un 40 i un 50% exerceix funcions de tècnic, aproximadament un 20% funcions directives i entre un 20 i un 35% ocupa un càrrec intermedi.
Amb les dades de què disposem i fent un esforç intuïtiu, podríem intentar creuar les àrees funcionals amb els sectors empresarials més representa-tives a fi i efecte de visualitzar els perfi ls professionals més comuns dels àmbits de l’enginyeria industrial i l’enginyeria tècnica industrial.
S’han defi nit uns perfi ls que permeten treballar els riscos a que estan exposats els professionals i les cobertures possibles de les assegurances
Font: www. morguefi le.com
Cada una de les caselles marcades serveix per identifi car cada un dels professionals tipus que ocupen els professionals de l’enginyeria industrial com, per exemple, el director d’obres de construcció, el tècnics de preven-ció de riscos a l’obra, entre d’altres.
Taula 1.1. Perfils professionals de l’enginyeria industrial
Construcció Enginyeria de projectes Metal·lúrgia Disseny i desenvolupament de projectes X Direcció d’obres X Direcció X X X Prevenció i seguretat X X X Producció X Manteniment industrial X Qualitat X X XFo n t: h ttp://w w w .morguefi
2. Defi nició i tipus de
responsabilitat
Imma Ros, Institut d’Estudis de la Seguretat
Eva Mestres, Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona
Abans d’entrar a aprofundir en diferents tipus de responsabilitat, hauríem de de-fi nir què s’entén com a responsabilitat de manera genèrica. Concretament, segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, la responsabi-litat és la “capacitat de respondre d’alguna cosa, de garantir l’acompliment d’una tasca, el compliment d’un deure, de donar-ne raó, etc.” Podríem dir, de manera més senzilla, que la responsabilitat “és la càrrega que neix per aquell que incom-pleix una obligació”. Aquesta càrrega pot ser conseqüència de transgredir una llei, d’incomplir allò pactat en un contracte, cometre un delicte o causar un dany a algú. Al mateix temps, una càrrega pot ser un càstig (o sanció o inhabilitació, etc.), una reparació o una indemnització.
Així, podem establir diferents tipus de responsabilitat (jurídica, moral, ambiental, social, personal, professional, etc.). En el cas en què ens trobem, es treballarà so-bre les responsabilitats dels professionals en l’exercici de les seves tasques. Aquest capítol se centra en la responsabilitat dels enginyers industrials i els engin-yers tècnics industrials (en endavant professionals de l’enginyeria). El primer pas a fer és tenir clars els conceptes elementals de la responsabilitat.
A l’hora d’examinar la responsabilitat dels professionals de l’enginyeria, hem de partir d’algunes premisses prèvies:
La responsalilitat és la capacitat de respondre d’alguna cosa, de garantir l’acompliment d’una tasca, el compliment del deure
1. L’activitat professional es troba subjecta a unes normes tècniques, científi ques i d’ètica professional dintre de la normativa que regula el desenvolupament de l’activitat.
Existeixen uns deures genèrics que s’exigeixen a qualsevol professional (deure de secret, deure d’informació al client, etc.) i uns deures especí-fi cs, segons l’especialitat i l’acte professional determinat i altres varia-bles que es puguin plantejar.
2. Són professionals independents en relació amb l’adopció dels criteris i decisions que integren la concepció i execució de la seva activitat. En conseqüència, són responsables dels danys i perjudicis que puguin derivar-se d’actes negligents, errors o omissions professionals que puguin derivar-derivar-se de la seva activitat professional (del conjunt de coneixements científi cs i tèc-nics que ha de posseir tot professional de l’enginyeria i observar en l’exercici de la seva activitat, atenent a l’estat dels avenços tècnics i científi cs).
3. Són professionals que han d’adoptar les cauteles i garanties necessàries que dicta la “Lex Artis”1, en atenció a les circumstàncies del cas, per
pre-veure i evitar els resultats no desitjats de la seva intervenció perquè un acte lícit en si pot donar lloc a culpa si no es realitza amb la prudència que les circumstàncies del cas exigien.
Abans de continuar, cal fer una primera diferenciació entre els professionals de l’enginyeria que treballen en l’exercici lliure de la professió (entre el 15 i el 25%) i aquells que treballen en una empresa (entre el 75 i el 85%). La diferèn-cia rau en que en el primer cas, la responsabilitat del professional és exclusiva, mentre que en el segon és compartida de manera solidària amb l’entitat per la que treballa. Ho diu de manera expressa, per exemple, a les societats profes-sionals l’article 11 de la Llei 2/2007, de 15 de març, de societats profesprofes-sionals. Aquesta solidaritat vol dir, però, que en cas de desaparició o manca de possi-bilitat de pagament per part de l’empresa per la que treballa o treballava, la responsabilitat del professional és única i per la totalitat.
Val a dir que, pel que fa a les societats professionals,2 la Llei 2/2007, de 15
de març, estableix en el seu article 11 que dels deutes socials que derivin dels
1 Conjunt de bones pràctiques, generalment acceptades com adequades, en l’exercici d’un professió. 2 Una societat professional és aquella que té per objecte social l’exercici en comú d’una activitat pro-fessional. Es considera activitat professional aquella que per a desenvolupar-la es requereix una titulació universitària ofi cial o titulació professional i inscripció en el corresponent Col·legi Professional. Les societats professionals poden adoptar qualsevol de les formes jurídiques actualment previstes, però degut a la naturalesa del seu objecte social se’ls aplica un règim especial, a part de les especifi citats co-rresponents a la seva forma jurídica.
La societat respondrà dels deutes socials amb tot el seu patrimoni, tot i que la responsabilitat dels socis dependrà de la forma social adoptada.
No obstant, la llei, amb la intenció de protegir el client, amplia la responsabilitat dels professionals. En aquest sentit, dels deutes socials que es derivin dels actes professionals pròpiament dits respondran soli-dàriament la societat i els professionals, socis o no, que els hagin realitzat.
Alhora, la nova normativa obliga a les societats constituïdes a l’empara de la Llei de Societats Professio-nals a contractar una assegurança que cobreixi la responsabilitat civil en que les societats puguin incórrer en l’exercici de la seva activitat. [extret de la web de La Cambra de Comerç de Girona. En línia]. <http://www.crearcat.com/index.php?idm=1&idio=cat&codi_seccio=2&codi_subseccio=2&codi_do-cument=51>. Quan els professionals treballen per compte d’altri, cosa que passa entre el 75 i el 85% del casos, la responsabilitat és compartida amb l’empresa
actes professionals pròpiament dits en responen solidàriament la societat i els professionals, socis o no, que hagin actuat, als quals són aplicables les regles generals sobre la responsabilitat contractual o extracontractual que correspongui.
Jurídicament les responsabilitats s’estableixen en tres tipus, que es detallen a continuació. A partir d’aquesta classifi cació actua o respon el sistema ju-dicial.
2.1. La responsabilitat civil
Tornant al Diccionari de la llengua catalana, aquest defi neix la responsabili-tat civil com la”responsabiliresponsabili-tat jurídica en virtut de la qual hom té obligació de respondre dels actes propis o d’altri. Dit d’una altra manera, qualsevol persona que causa un dany a una altra està obligada a reparar-lo; tant se val si aquest dany s’ha fet de forma voluntària, per negligència o per omissió. Per tant, qualsevol persona en el devenir de la seva vida pot, sense voler o intencionadament originar situacions que danyin a tercers. Molt sovint, la responsabilitat civil consisteix en la reparació econòmica d’aquest dany. Val a dir que qui marca qui té responsabilitat i els nivells de responsabilitat exigible a cadascú és el jutge.
La responsabilitat civil se’ns presenta com a un instrument de “disciplina so-cial” basat en la solidaritat i el principi pro-damnato, que no busca morali-tzar conductes (com a EEUU), sinó normalimorali-tzar-les i assegurar, més que un càstig al causant de l’esdeveniment lesiu, la reparació a la víctima del dany. D’aquesta manera, l’objectiu principal de la responsabilitat civil és procurar la reparació, que consisteix a restablir l’equilibri que existia entre el patrimoni de l’autor del dany i el patrimoni de la víctima abans de sofrir el perjudici. La responsabilitat civil posseeix un aspecte preventiu, que porta als ciutadans a actuar amb prudència per evitar comprometre la seva responsabilitat; i un aspecte punitiu, de pena pecuniària.
Per entendre en què consisteix la responsabilitat civil professional, hem de prestar atenció als subjectes i el context en què es desenvolupa l’activitat pro-fessional. Així, en aquest context, podem dir que l’enginyer és un professional que respon pels danys i perjudicis ocasionats en l’exercici de les seves funcio-ns quan en la concepció o execució dels seus actes professionals incompleix amb els deures d’adequació tècnica i correcció ètica que emmarquen la seva conducta professional.
En defi nitiva, la responsabilitat civil professional exigeix els següents elements:
- Errors o omissions del professional de l’enginyeria.
- Producció d’un dany. El dany pot afectar a béns o aspectes morals, físics o patrimonials d’una persona de forma aïllada o conjunta. Fins i tot pot el que s’anomena lucre cessant (pèrdues indirectes) que és una forma de dany patrimonial que consisteix en la pèrdua d’un guany legítim o d’una utilitat econòmica per part de la víctima o els seus familiars com a con-seqüència del dany, i que aquesta s’hauria produït si l’esdeveniment
dan-El principi de la responsabilitat civil és que
qualsevol persona que causa un dany a una altra està obligada a reparar-lo
yós no s’hagués verifi cat. És, per tant, la qual cosa s’ha deixat de guanyar i que s’hauria guanyat de no haver succeït un dany.
- Culpa o negligència en la conducta del professional. La negligència en la conducta professional es dóna quan el professional no realitza correc-tament la seva feina. La culpa, en canvi, és un concepte ampli en què s’entén culpable tant el responsable d’una acció o omissió de la que deriva un dany tipifi cat per la llei com el responsable que tot i ser conscient del possible resultat lesiu d’una acció o omissió de la que deriva un resultat danyós, no s’esperava que es produís. Val a dir que la culpa o negligència cada vegada s’objectivitza més i ara per ara hi ha una “quasi presumpció” que el tècnic és culpable i li toca a ell demostrar que no va tenir la culpa i, per tant, no n’és responsable.
- Relació de causalitat entre la conducta del tècnic i el dany causat. Entre la conducta del tècnic i el dany ha d’existir un vincle o nexe causal que actuï com a condició adequada i sufi cient per a provocar-lo, tot i que la conducta de la víctima, exclusiva o concorrent, sigui rellevant a l’hora d’atenuar o eximir la responsabilitat. Així mateix, un cas fortuït (impre-visible i evitable) o la força major (pre(impre-visible i inevitable) poden trencar aquest vincle de nexe causal.
A més, cal tenir en compte que existeix una responsabilitat del tècnic derivada del deure del control del personal al seu càrrec —articles 1903 del Codi Civil i 17 de la Llei d’Ordenació de l’Edifi cació (LOE): el tècnic respon de la idoneïtat del personal escollit per ell per realitzar tasques d’execució i/o de la vigilància adequada i control del desenvolupament de les seves tasques per aquells.
2.1.1. Classes de responsabilitat civil
La responsabilitat civil es pot classifi car segons la persona obligada a respondre; així ens podem trobar amb:
- Responsabilitat civil directa, que es pot exigir a l’autor del fet que genera el dany.
- Responsabilitat civil indirecta, que recau en la persona que supleix les defi ciències de la persona obligada a respondre (pares de menors o l’hereu/va d’un professional de l’enginyeria. Per exemple, es pot donar el cas de responsabilitat civil heretada de manera que els fi lls hereten la responsabilitat civil dels projectes).
- Responsabilitat civil subsidiària; subordinació a l’incompliment del res-ponsable directe i obligat a respondre (l’empresa davant el treballador). - Responsabilitat civil solidària, que implica l’obligació de vàries persones a respondre.
En virtut de l’article 19023 del Codi Civil la responsabilitat civil és la única de
les descrites que és assegurable. Una altra classifi cació possible és en funció de l’origen d’un dany determinat en:
3 Segons l’article 1902 del Codi Civil, referent a les obligacions que neixen de culpa o negligència: “El que per acció o omissió causa dany a un altre, intervenint culpa o negligència, està obligat a reparar el dany causat.
- Responsabilitat civil delictual. Aquesta mena de responsabilitat apareix només en cas que una persona hagi comès un delicte.
- Responsabilitat civil contractual; “responsabilitat civil del deutor que no pot o no vol complir la seva prèvia obligació i que resta compromès a complir-la en virtut d’un contracte”4.
- Responsabilitat civil extracontractual, “responsabilitat civil que brolla de tot dany, culpós o no, amb independència de qualsevol contracte”5.
De manera molt clara podem dir que la responsabilitat extracontractual és aquella per la qual encara que no aparegui explícitament en el contracte, s’obliga igualment.
Pel que fa a les cobertures de les asseguradores, tot i que després se’n parla-rà amb més deteniment, hem de dir que cobreixen, fi ns al límit indicat a la pòlissa, la responsabilitat civil immobiliària, locativa, d’explotació, patronal, d’objectes confi ats, solidària, subsidiària, creuada, de maquinària autopro-pulsada, de producte, de retirada de producte, unió i mescla, destrucció del producte defectuós, substitució, reembalatge, acoblament, posttreball, treba-lls en l’exterior, professional, contaminació ambiental accidental o continua-da, dipositari, transportista, fi ança i defensa, i administradors i directius.
2.2. Responsabilitat penal
La responsabilitat penal consisteix en la imposició d’una pena per un jutge o tribunal per la comissió d’un delicte o falta tipifi cat en el Codi Penal amb, en el seu cas, la corresponent responsabilitat civil derivada del mateix.
És important distingir la responsabilitat civil de la responsabilitat penal, ja que aquesta última té per fi nalitat designar a la persona que haurà de respondre pels danys o perjudicis causats a la societat íntegrament, no a un individu en particular. Per a la responsabilitat penal els danys o perjudicis tenen un caràcter social, ja que són considerats com a atemptats contra l’ordre públic prou greus com per ser fortament reprovats i ser erigits en infraccions. Les sancions penals tenen una funció essencialment punitiva i repressiva, i només busquen la prevenció de manera accessòria (ja sigui a través de la intimidació i la dissuasió, o a través de la rehabilitació del cul-pable, de la seva reeducació o de la seva reinserció social).
Hi ha diversos elements que ens ajuden a diferenciar ambdós conceptes: - La fi nalitat és distinta: La responsabilitat penal sanciona i la civil repara un dany.
- La quantitat de la quantia a pagar es calcula amb diferents mesures: Una multa (responsabilitat penal) estarà basada principalment en la gravetat del fet delictiu, mentre que la responsabilitat civil busca res-cabalar un dany a la víctima.
4 Defi nició extreta del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. 5 Íbidem. La responsabilitat penal consisteix en la imposició d’una pena per un jutge o tribunal per la comissió d’un delicte o falta tipificada pel Codi Penal
- Normalment el destinatari també és distint. La responsabilitat penal se sol pagar a l’estat i la civil a la víctima.
Tanmateix, destriar els camps de la responsabilitat civil i la responsabilitat pe-nal pot ésser objecte de teories jurídiques d’una índole o altra, com determinar una via o altra per la diferent gravetat de la infracció comesa. No obstant això, a la pràctica, ens podem veure sotmesos a una procediment civil o procedi-ment penal per raons tan diverses com la pròpia voluntat de la víctima o per-judicat, o bé per una raó d’estratègia processal de la defensa tècnica d’aquests perjudicats.
Es pot diferenciar entre delictes dolosos (comesos amb intencionalitat de per-judicar o danyar a hom) o delictes culposos (derivats de conductes imprudents o negligents).
Un exemple de delicte dolós seria la comissió de falsedat en un certifi cat tècnic per perjudicar a un tercer: això és tipifi cat com a delicte de falsedat en docu-ment privat, sancionat amb penes de presó de 6 mesos a 2 anys (art. 395 del Codi Penal).
Un exemple de delicte culpós podria ser la imprudència professional. La juris-prudència considera tradicionalment que la imjuris-prudència professional és la que descansa en la imperícia fonamentada tant en la ignorància com en l’execució defectuosa de l’acte realitzat professionalment. Això es basa en què el títol professional crea una presumpció de competència, la negació de la qual troba la imperícia —Sentencia de l’Audiència Provincial (SAP); Astúries 169/2002, de 17 d’octubre. El que es considera com a un plus per a la il·licitud de la con-ducta no és la condició professional de l’enginyer, sinó no haver observat les normes que ordinàriament són respectades pels que exerceixen aquesta pro-fessió (SAP; Biscaia 161/2005, de 28 de febrer). Aquesta imperícia suposa una agreujament de les penes una possible inhabilitació especial per a l’exercici de la professió.
Certament, no ens estem enfrontant a penes com a l’antiga Mesopotàmia on el Codi de Hammurabi (Norma 229), per exemple, deia que “Si un constructor construeix una casa i no ho fa amb bona resistència i la casa s’ensorra i mata els ocupants, el constructor ha de ser executat”. No obstant això, però, en cas d’homicidi imprudent, l’imputat pot ser condemnat a presó d’1 a 3 anys i amb una pena d’inhabilitació de 3 a 6 anys (art. 142 del Codi Penal) o, en cas de lesions per imprudència, amb presó de 3 mesos a 2 anys i inhabilitació d’1 a 4 anys (art. 152 del Codi Penal).
2.3 Responsabilitat administrativa
La responsabilitat administrativa consisteix en incórrer en una infracció ad-ministrativa que, normalment, és sancionada mitjançant la imposició d’una sanció econòmica, però que també pot suposar una inhabilitació temporal per a l’exercici de l’activitat o la professió.
El procediment administratiu sancionador és el que utilitzen les administracio-ns públiques per exercir la seva potestat sancionadora. Per exemple, a l’Estat espanyol està regulat pel Reial decret 1398/1993, Reglament que desenvolupa La responsabilitat penal estarà basada en la gravetat del delicte, mentre que la responsabilitat civil busca rescabalar el dany a la víctima
el Títol IX de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de Règim Jurídic de les Ad-ministracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú (modifi cada per la Llei 4/1999, de 13 de gener).
Així cal tenir presents les faltes molt greus i greus previstes en les diferents normatives tècniques, doncs és aquí on s’estableixen, en funció de la fal-ta, les sancions administratives per a actuacions o omissions. Per exemple, l’expedició de certifi cats, el contingut dels quals no s’ajustin a la realitat dels fets emesos de forma negligent o falsa pot ser considerada com a falta molt greu o greu (art. 80 de la Llei 20/2009 de prevenció i control ambiental de les activitats, del 4 de desembre; art. 44 de la Llei 12/2008 de seguretat industrial, del 31 de juliol) i les sancions imposables poden consistir en mul-tes entre 200.001 euros a 2.000.000 d’euros i la inhabilitació per a exercir l’activitat per a un període no inferior a un any ni superior a dos, en el cas de la llei 20/2009 i multa de 5.001 fi ns a 100.000 euros.
2.4. La responsabilitat disciplinària col·legial
La potestat disciplinària és una conseqüència lògica de la potestat normativa dels col·legis professionals i les seves funcions d’ordenació de la professió i vetlla per l’ètica i dignitat professional.
Així, amb independència de la responsabilitat civil o penal en què puguin in-córrer, els col·legiats i col·legiades i les societats professionals queden subjec-tes a la responsabilitat disciplinària en els termes dels Estatuts dels col·legis professionals i de les normes legals aplicables.
Per tant, les actuacions professionals que no compleixen les disposicions de la Llei 7/2006, de 31 de maig, de l’exercici de professions titulades i dels col·legis professionals o les normes específi ques de la professió poden ser sancionades.
Així, estatutàriament, els col·legis professionals tenen la possibilitat de san-cionar i, fi ns i tot, d’inhabilitar. Per exemple, durant l’any 2009 la Comissió de Deontologia i Ètica professional del CETIB va incoar i tramitar dotze ex-pedients disciplinaris, dels quals onze van fi nalitzar aquell mateix any. A pro-posta de la Comissió, la Junta de Govern va acordar set resolucions d’arxiu i quatre resolucions de sanció de suspensió d’exercici professional (una de catorze dies, una d’un mes, una de tres mesos i una altra de sis mesos).
La responsabilitat administrativa consisteix en incórrer en una infracció administrativa que, normalment, és sancionada amb la imposició d’una sanció econòmica Amb independència de la responsabilitat civil o penal, els col·legiats i les societats professionals queden subjectes a la responsabilitat disciplinària col·legial
Fo n t: h ttp://w w w .morguefi
3. Casos pràctics
Antoni Aulés, Aulés Advocats
Des d’antic, la humanitat ha considerat necessari defi nir mecanismes per resoldre els problemes socials i econòmics que es deriven d’un accident. Des de les civilitza-cions llunyanes el Dret, o quelcom que més o menys se li assemblava, va preveure un sistema d’imputació de les responsabilitats derivades d’una determinada activi-tat, o millor dit, dels efectes o conseqüències negatives d’aquestes.
El Codi d’Hammurabi6 ja regulava la responsabilitat civil dels professionals (des dels metges fi ns els arquitectes).
En defi nitiva, el que cerquem els operadors jurídics amb els tradicionals sistemes de responsabilitat civil és disposar de mecanismes legals més o menys sofi sticats per decidir (i) si un dany ha de ser compensat, (ii) qui ha de compensar-lo i (iii) per quant. A més, pretenem aconseguir un efecte addicional imprescindible: reduir el cost (social i individual) dels accidents per l’efecte dissuasori que signifi ca haver de respondre del dany causat, que sempre ha estat la primera regla de tots els sistemes jurídics; des del “ull per ull, dent per dent” del Talió, fi ns a l’elemental, però pràctic, “qui contamina, paga” de les lleis medi ambientals actuals.
El procés seguit, tradicionalment, per a determinar la concreta causa d’activació de la responsabilitat civil ha estat, més o menys, el següent:
Primer es determina la “causa” i la coparticipació en el procés lesiu i, un cop selec-cionades aquelles persones que es troben a la zona d’infl uència causal, es procedeix
6 El Codi d’Hamurabi (1752 AC), declarava: si un paleta construeix una casa per a un home i el seu treball no és fort i la casa s’enderroca matant al seu amo, el paleta serà condemnat a mort.
a depurar la “culpa” d’aquells preseleccionats, tot incloent a la pròpia víctima. La moltes vegades caòtica combinació d’aquests dos conceptes (“culpa” i “cau-salitat”) ha estat, doncs, l’algoritme usat tradicionalment per conèixer (i) si hi ha algú que hagi de respondre, o no, del dany causat, (ii) qui ha de respondre si es que són diversos els preseleccionats i, fi nalment, (iii) per quant han de respondre els escollits com a autors responsables del dany. Però aquest esce-nari ha canviat sensiblement, sobretot en el cas de les professions tècniques, i, hores d’ara, la responsabilitat ha deixat de ser “fàctica” per a passar a ser “normativa”. Ja no importa tant què hem fet malament, com quina norma hem infringit. I és que la “culpa” ja no és l’element central dels més moderns sistemes de distribució de les externalitats negatives.
A l’annex I “Qui paga els plats trencats”, trobareu més informa-ció sobre l’evoluinforma-ció de la responsabilitat civil dels professionals tècnics.
L’efecte devastador que té la responsabilitat civil, ens obliga a concentrar tota la nostra atenció en els sistemes d’assegurament dels que disposen els profes-sionals tècnics. I és per això que cal conèixer amb quines tecnologies aconse-guim neutralitzar l’impacte de les reclamacions. Actualment, els professionals tècnics han d’assegurar la seva responsabilitat mitjançant pòlisses amb tecno-logia CLAIM MADE, ja sigui operant com a persones físiques, o com a societats professionals.
La tecnologia CLAIM MADE permet activar les garanties del contracte d’assegurances com a conseqüència de la reclamació dels perjudicats, sense que la manca duna assegurança en la data d’ocurrència del fet generador o en el moment de l’aparició dels danys sigui determinant.
Les clàusules CLAIM MADE només exclouen de cobertura, per motius de tem-poralitat, aquells esdeveniments en què s’acrediti el coneixement previ del fet per part de l’assegurat, i és per això que concentrarem la nostra atenció en aquest enigmàtic concepte interpretatiu que acostuma a difi cultar la funciona-litat d’una clàusula basada, precisament, en la simplicitat.
A l’annex II “Assegurança CLAIM MADE: la distorsió del factor
temps en l’assegurança de responsabilitat civil professional”,
tro-bareu més informació sobre aquesta tecnologia asseguradora. Amb aquest esquema intentarem explicar com evoluciona avui la responsabili-tat civil dels professionals tècnics, i ho farem a partir d’uns casos pràctics que ens serveixin de guia.
Cas pràctic 1. El coordinador del seguretat i salut
Resum de la sentència
Un industrial, subcontractat per esmenar un dels defectes constructius de-tectats en el certifi cat fi nal d’obra, origina un incendi que provoca la des-trucció total de l’edifi cació acabada de fer. No hi ha ferits, només danys i pèrdues materials.
L’asseguradora de la propietària de l’edifi ci destruït, un cop pagades les in-demnitzacions, va reclamar a l’empresa contractista, a la subcontractista que va causar directament l’incendi, i al coordinador de seguretat. Tots tres van ser condemnats, però l’enginyer no s’hi va conformar, i va recórrer da-vant el Tribunal Suprem, que fi nalment el va absoldre
Un enginyer industrial va ser contractat com a Coordinador de Seguretat en la construcció d’un edifi ci industrial.
L’obra va ser executada sense incidents fi ns a la seva fi nalització, moment en què la direcció facultativa certifi cà el fi nal de l’obra, tot i consignant una llista de defectes que s’havien d’esmenar al cap de pocs dies d’aquell certifi cat. Efectivament, pocs dies després, l’empresa contractista va subcontractar una empresa especialitzada perquè col·loqués uns cargols a l’estructura metàl·lica de l’edifi ci. Per a això van utilitzar un bufador, per fer més gran el pas del car-gol que s’havia de col·locar, amb tan mala sort que les guspires produïdes en tallar el metall van provocar un incendi que va destruir totalment l’edifi cació executada. No hi va haver ferits, només danys materials.
L’asseguradora de l’empresa propietària, un cop pagada la indemnització al seu assegurat, va reclamar judicialment a l’empresa contractista, a la subcon-tractista que realitzava materialment els treballs, i al coordinador de segure-tat, en considerar que no havia tingut la precaució necessària d’impedir que es realitzessin aquestes tasques en calent sense les proteccions que haguessin evitat l’incendi.
La demanda va ser desestimada per qüestions formals en primera instàn-cia, però l’Audiència Provincial va decidir acollir la tesi de l’asseguradora demandant, i va condemnar la contractista, la subcontractista, i l’enginyer que exercia les funcions de coordinador de seguretat, a qui va imputar la responsabilitat de l’incendi, solidàriament amb les altres dues empreses, en considerar provat que no es van prendre les precaucions adequades que, amb tota seguretat, haurien evitat el sinistre.
La defensa de l’enginyer condemnat va decidir recórrer en cassació, davant el Tribunal Suprem, que cassant la sentència condemnatòria, va decidir absol-dre el tècnic (Sentència del Tribunal Suprem - Sala Civil, Secció 1a; Sentència núm. 200/2010 de 30 de març <JUR/2010/174026>).
Per què el Tribunal Suprem va absoldre al Coordinador de Seguretat i Salut de les conseqüències de l’incendi?
Els motius adduïts pel Tribunal Suprem (TS) coincidien amb els adduïts per la defensa de l’enginyer en el decurs de tot el procediment judicial, de manera que el va absoldre per considerar que no havia de respondre de les conseqüències de l’incendi, i molt menys dels danys materials, per quantiosos que fossin.
El TS va percebre que la responsabilitat dels Coordinadors de Seguretat és “normativa” i la “norma” aplicable no li exigia adoptar una precaució no taxa-da (la d’evitar l’incendi, precisament).
En la sentència, el primer que fa el TS per causalitzar la seva decisió, és res-senyar la legislació aplicable, i de seguida s’adona que aquesta legislació és essencialment laboral.
És per això que el TS va concloure que “la función del coordinador de seguridad y salud viene referida a la seguridad y salud de los tra-bajadores, sin que alcance a las actuaciones técnicas que puedan provocar daños materiales a la empresa. La norma que proclama su función se remite a normas laborales y éstas contemplan los supuestos de seguridad y salud en la utilización de trabajadores. Así, el libro de incidencias prevé la anotación que haga el coor-dinador y que debe remitir una copia a la Inspección de Trabajo, además de otras funciones respecto al libro, todas ellas relativas a la prevención de riesgos para los trabajadores (artículo 13 del Real Decreto citado, de 24 de octubre de 1997)”.
La sentència va afegir que el coordinador, no va incomplir les seves funcions respecte de les tasques que van provocar el greu incendi. L’incompliment, o més aviat, el compliment defectuós que va produir l’incendi no era imputable al Coordinador de Seguretat i Salut.
En defi nitiva, la sentència del TS permet deduir que la prevenció dels danys materials causats per un incendi no es troba dins de “l’àmbit de protecció de la norma” que regula l’activitat del Coordinador de Seguretat. Aquesta argumentació és radicalment innovadora, perquè introdueix en el sistema de liquidació de la responsabilitat un criteri propi de la doctrina de la responsa-bilitat civil de Law & Economics (tan evolucionat en els sistemes anglosaxons, com estrany en els sistemes legals continentals).
En el sistema de Law & Economics, per imputar una responsabilitat concreta els operadors jurídics no inverteixen tant els seus esforços en la investigació de la “culpa” i la “causalitat”, com en la identifi cació de la regla més efi cient per prevenir l’accident i en la identifi cació d’aquell operador que l’hauria d’haver aplicat.
El TS, en aquesta sentència singular, ha optat per a aquest sistema d’imputació tan innovador com necessari en l’àmbit de les professions tècniques.
El TS té l’atreviment argumental de no deixar-se atrapar per la negligència im-putada a l’enginyer (no haver coordinat adequadament als operadors implicats en els treballs que causalment eren l’origen del sinistre per evitar l’incendi).
El TS trivialitza la crítica realitzada per l’Audiència Provincial. Al TS li és igual que l’enginyer hagués incomplet el nivell de precaució que hauria evitat el sinistre, i va permetre al tècnic demandat defensar-se provant que l’empresa perjudicada no pertanyia a la classe de víctimes potencials que la norma pre-tesament vulnerada (la legislació laboral) pretenia protegir.
La infracció d’una norma, la fi nalitat de la qual no és protegir el bé jurídic lesionat, no por ser esgrimida per a imputar el resultat danyós (per Salvador Coderch i A. Fernández, Causalidad i responsabilidad <Tercera Edición>; In-Dret 1 / 2006).
Dit d’una altra manera; el TS al no depurar la responsabilitat de l’enginyer en funció de la “culpa” considerada subjectivament, tot i que “causalment” l’enginyer es podia trobar entre els operadors causalment implicats, al fi nal l’absol, perquè la norma que regulava el seu “rol de garantia”, no emparava la innocuïtat del patrimoni destruït per l’incendi. Què innovador, oi?
Cas pràctic 2. Què passaria si als enginyers se’ls exigís
for-malitzar amb els seus clients el mateix document que fan
signar els metges als seus pacients?
No passaria res. Probablement les coses anirien millor. Si fi ns ara ningú no els hi ha exigit encara és perquè els jutges no hi han caigut. Però s’hi estan acostant. Vegem el següent cas real resolt per una sentència.
Resum de la sentència
L’Ajuntament del municipi en què es vol legalitzar l’activitat d’un bar res-taurant, en denega la legalització. S’al·lega la manca de xemeneia per a l’extracció de fums malgrat que, segons el criteri de l’enginyer que va pre-sentar la memòria requerida per a la legalització, no era necessària, ja que el local no disposava de cuina. A la manca de xemeneia del local, cal su-mar-hi que la comunitat de veïns impedia la instal·lació de qualsevol tipus de xemeneia, cosa que mai va ser comunicada explícitament a l’enginyer encarregat de portar a terme la legalització de l’activitat.
El client va demandar l’enginyer encarregat de la frustrada legalització de l’activitat.
La sentència va condemnar al tècnic a una compensació simbòlica pels danys.
En Jerónimo és un enginyer industrial a qui encarreguen la legalització de l’activitat d’un bar restaurant. Abans de fer l’encàrrec a l’enginyer, el client ha-via llogat el local i haha-via contractat una empresa especialitzada en el muntatge d’aquest tipus de negoci, i que havia realitzat ja tres memòries amb el disseny, el mobiliari i la funcionalitat pretesa pel client. Aquella memòria va ser el docu-ment de partida amb que en Jerónimo va iniciar les tasques de legalització.
Podria semblar que no es tracta d’un cas singular però, a mi, com a jurista, sí que m’ho sembla, atès que el municipi on es volia iniciar l’activitat no dispo-sava en aquell moment de cap Ordenança que regulés els requisits exigits per a la instal·lació d’un bar restaurant, malgrat tractar-se d’un municipi important, amb un centre històric ple de bars i restaurants.
Una altra dada important a consignar és la prohibició per part de la comu-nitat de veïns, que impedia la instal·lació de qualsevol tipus de xemeneia per a l’extracció de fums, cosa que mai va ser comunicada, explícitament, a l’enginyer, que s’entenia a través de l’empresa que havia fet les tres primeres memòries, i no directament amb el client. Tot i que era evident que el local no tenia xemeneia, ningú en va informar a l’enginyer, que mai va preguntar si això suposava algun problema. Senzillament, es va limitar a tramitar la le-galització de la memòria presentada per l’empresa sense fer cap referència a la xemeneia, ja que el local no disposava de cuina, i l’enginyer mai la va con-siderar necessària, i és que només hi havia una torradora, un microones i una màquina de cafè, i la carta de menjars no exigia cuinar.
L’Ajuntament va exigir la presentació del projecte, amb el certifi cat fi nal dels tre-balls realitzats, demanant, a més, un document singular: la renúncia d’accions del sol·licitant de l’activitat medi ambiental davant l’Ajuntament, que el client de l’enginyer va signar.
El cas és que l’Ajuntament, com que no disposava d’Ordenança en aquest àm-bit, no va legalitzar l’activitat emparant-se en un article de les Ordenances Me-tropolitanes de l’Edifi cació de Barcelona, referit als habitatges i no als locals de negoci, imposant de forma arbitrària la xemeneia com a condició ineludible. L’enginyer va intentar justifi car que no es produirien fums o vapors que s’haguessin de conduir a través de la xemeneia i va proposar la instal·lació de fi ltres de carbó actiu per a donar algun tipus de compensació a les exigències municipals. L’Ajuntament no va refusar la proposta explícitament, probable-ment per la manca de suport normatiu, però va aconseguir el mateix resultat en declarar la “caducitat” de l’expedient administratiu, i va ordenar el cessa-ment de l’activitat i el precinte del local.
El client va decidir rendir-se davant l’Ajuntament, possiblement perquè el Bar no va acabar sent tant rendible com havia previst, si més no durant els mesos en què va romandre obert al públic, i, sobretot perquè havia signat la “renún-cia d’accions” contra l’Ajuntament, i segurament va pensar que no tenia cap possibilitat de litigar amb èxit contra l’arbitrària decisió municipal.
Però el que no va fer és renunciar a les accions contra l’enginyer, a qui va demandar, tot exigint-li una indemnització equivalent als costos d’instal·lació que havia invertit, i un dany per “lucre cessant” en no haver pogut traspassar aquest local com a “bar restaurant” a preu de mercat, per no disposar de lli-cència.
La sentència dictada per l’Audiència Provincial, confi rma, en essència, la sen-tència dictada per un jutge de primera instància. Condemna l’enginyer a in-demnitzar el demandant. El més rellevant de la condemna és precisament la quantifi cació. El client havia sol·licitat més de 400.000 euros d’indemnització, la meitat per les despeses invertides en la instal·lació que, en bona part, es van
perdre, i l’altre meitat per la pèrdua del pretès traspàs. La sentència condem-na l’enginyer a 700 euros, absolent-lo de l’obligació de pagar qualsevol tipus d’indemnització. Els 700 euros eren, ni més ni menys, que l’equivalent al 50% dels honoraris percebuts per l’enginyer per legalitzar.
Amb quins arguments es va defensar l’enginyer?
El primer que vam al·legar va ser que el projecte de l’enginyer era impecable, i que l’arbitrària resolució de l’Ajuntament no podia suposar la transferèn-cia d’una responsabilitat que s’havia renuntransferèn-ciat davant l’Administració. Es va al·legar que, sovint, s’oblida que en aquest tipus de plets el demandant és un empresari, que decideix aventurar-se en una inversió més o menys important que depèn d’un acte administratiu tan incert com la legalització de l’activitat mediambiental. Es va dir que, en moltes ocasions, el promotor de l’activitat és el veritable especialista, i coneix perfectament els riscos i les limitacions de les seves pretensions empresarials.
Es va al·legar també que la llicència sol·licitada va ser concedida per “silenci administratiu” i que, en aquest cas, els efectes jurídics del “silenci positiu” su-posen la legalització de l’activitat, amb efectes plens, incloent, naturalment, l’enginyer.
Es va al·legar que els enginyers no responen del resultat pretès pels clients, sinó de l’adequació dels mitjans que posen a disposició dels seus clients per obtenir el resultat que, en molts casos, no depèn d’ells mateixos, sinó d’un tercer, en aquest cas una administració, les decisions de la qual escapen mol-tes vegades al perímetre de les responsabilitats que poden ser exigides al tèc-nic. Es va adduir allò que és evident i que, freqüentment, s’oblida en aquest tipus de confl ictes, i és que moltes vegades, el problema de la legalització d’una activitat mediambiental no és estrictament tècnica o mediambiental, sinó jurídica, i que els enginyers no són advocats.
Finalment, es va al·legar que la quantitat reclamada era exagerada i injustifi -cada, i que no podia sol·licitar-se la compensació per les despeses d’instal·lació de molts dels estris que no sabíem on eren. Pel que fa al “lucre cessant”, es va discutir el dret a percebre aquella compensació, quan en llogar, no s’havia pagat res per traspàs i que no era possible reclamar cap compensació quan el resultat econòmic de l’activitat havia estat ruïnós.
Com va resoldre el confl icte la sentència?
La sentència va resoldre la qüestió amb una sentència de les anomenades “salomòniques”. El Tribunal no va voler que, en aquest cas, ningú no perdés ni guanyés estrepitosament. Aquest tipus de sentències (les salomòniques) acostumen a donar-se quan les reclamacions són clarament exagerades en la quantifi cació econòmica pretesa. Els tribunals s’adonen de l’exageració i acostumen a desestimar les pretensions del demandant, però tampoc volen arruïnar-lo amb la imposició de les importantíssimes costes judicials amb que s’acostumen a sancionar les pretensions fracassades perquè, en defi nitiva, el demandant s’havia quedat sense negoci i sense la inversió realitzada.
La sentència va repartir els riscos de la frustrada legalització: va condemnar el tècnic a la pèrdua dels honoraris que va convertir en l’única compensació
per la demandant, que, en defi nitiva, va perdre tot el que havia invertit, i tot el que esperava recuperar, sense sancionar-la, això sí, amb les costes judicials, amb la confi ança que els costos de defensa jurídica de l’enginyer corrien a càrrec d’alguna companyia asseguradora i li sortirien de franc al tècnic, com efectivament va passar.
Aquestes solucions jurídiques exigeixen, però, forçar alguns arguments per a què les peces encaixin. No ho critiquem si fi nalment la resolució és justa. I al meu entendre, la resolució fi nal del confl icte va ser certament justa, en termes generals.
Al·legar el “silenci administratiu positiu” en la tramitació de l’expedient de le-galització mediambiental és una gosadia pel tècnic. Els expedients es tramiten amb molta més difi cultat que la permesa moltes vegades pels curtíssims ter-minis previstos per la llei per activar el “silenci adter-ministratiu”, però qui no pot al·legar això davant els tècnics amb els que habitualment acostuma a tractar aquests temes és l’enginyer, que no faria gaires amics en aquells ajuntaments on adduís la caducitat del silenci (o això és el que m’acostumen a explicar quan els al·lego aquesta situació als meus clients). Però també és veritat que el “silenci administratiu positiu” està dissenyat precisament per superar la pas-sivitat de l’Administració, i no es pot prescindir de l’efecte jurídic d’aquesta institució. La sentència reconeix que, probablement, l’expedient podria haver superat els terminis previstos pel “silenci administratiu positiu”, però no fona-menta la sentència en aquesta dada, ja que hauria d’haver absolt l’enginyer, a qui s’havia de condemnar, encara que fos poc, molt poc.
Per aconseguir-ho s’utilitza un argument veritablement singular.
Com que la resolució de l’Ajuntament era clarament arbitrària (perquè el pre-cepte adduït no era aplicable de cap manera) tampoc era possible resoldre el confl icte analitzant el fons del problema administratiu (que hagués conduït de nou a la absolució del tècnic), tot això sense perjudici de l’escrúpol natural dels Tribunals Civils per endinsar-se en les complexitats de la legislació admi-nistrativa, en la que no estan prou especialitzats.
L’argument de la sentència va ser relativament senzill. L’enginyer és qui coneix perfectament l’ordenació administrativa del municipi, i qui parla habitualment amb els tècnics que han de resoldre la qüestió i, en termes generals, és la seva obligació conèixer quin és el seu criteri, encara que sigui arbitrari i, en el cas tractat, el que hauria d’haver fet el tècnic és haver advertit al seu client de la singularitat del criteri de l’administració municipal, tot exigint al client la renuncia de les responsabilitats professionals si, fi nalment, el projecte fracass-ava, o bé haver renunciat a l’encàrrec.
L’argument central de la defensa era la manca de xemeneia del local i la prohi-bició de la Comunitat de Propietaris, perfectament coneguda pel demandant quan va fer l’encàrrec al tècnic, sense explicar-li mai, però. Tot i que la pro-hibició d’instal·lar una xemeneia no hagués estat notifi cada mai al tècnic a l’inici de l’encàrrec, era prou evident que no existia i, en aquella població, les difi cultats de legalitzar un bar restaurant per manca de xemeneia eren gairebé insalvables. En aquelles condicions, el tècnic hauria d’haver advertit al client de les difi cultats, en lloc d’obsessionar-se en una pretensió destinada al fra-càs, si més no, sense poder litigar contra el municipi (recordem que en aquell
