L’ús harmonitzat del temps i la seva gestió és un dret de les perso-nes. Aquest és un dels eixos principals de les polítiques públiques dels Nous Usos Socials del Temps que estem desenvolupant des de l’Ajuntament. És fonamental que tothom pugui compaginar i equilibrar els diferents aspectes de la vida personal repartint el seu temps entre el treball, la família, els amics, la cultura, el lleure...
L’organització del temps a la societat és un dels factors que incideix més directament en la manera en què cada individu harmonitza i ges-tiona el seu temps personal. Per això, a mitjan la dècada de 1990, vam començar a treballar per democratitzar la cultura i promoure la igualtat d’oportunitats des del programa Barcelona Bonanit, incidint en l’organització social del temps d’un grup concret de la població: la gent jove. Paral·lelament, el Congrés de les Dones de Barcelona va elaborar algunes propostes respecte als usos del temps, la ciutat i les persones.
De tots aquests plantejaments se’n deriven diverses actuacions, com ara la remodelació dels horaris de les biblioteques, del metro i dels transports públics en general, la modificació dels seus recorreguts, les experiències de càrrega i descàrrega silenciosa durant la nit, o el can-vi gradual dels horaris dels mercats.
Paral·lelament a una sèrie d’estudis que ens indiquen les noves ten-dències i necessitats de la societat, hem posat en marxa tot un seguit d’experiències pilot que ens permetran de continuar avançant en aques-ta reorganització del temps social.
L’harmonització del temps de les persones comporta, alhora, més be-nestar i més equitat entre els homes i les dones, objectius finals de les Polítiques Públiques dels Nous Usos Socials del Temps.
Jordi Hereu Alcalde de Barcelona
Imma Moraleda
Redacció
Teresa Torns, Vicent Borras, Sara Moreno, Carolina Recio
QUIT (Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball).
Edició
Ajuntament de Barcelona
Regidoria Nous Usos Socials del Temps a la Ciutat.
Direcció col·lecció Ajuntament de Barcelona
Programa Nous Usos Socials del Temps Orland Blasco i Aleu
Disseny gràfic Estudio Angel Uzkiano
© de l’edició: Ajuntament de Barcelona. Sector Serveis Generals Regidoria Nous Usos Socials del Temps a la Ciutat.
Impressió i producció
Imatge i Producció Editorial Municipal
1ª Edició novembre 2006 Dipòsit legal:
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ 7
1.LES POLÍTIQUES DE TEMPS: UNA MICA D’HISTÒRIA 11
1.1. Les dones canvien el temps: un avantprojecte de llei
relativament fallit 13
2. QUAN EL TEMPS ES FA VISIBLE 17
2.1. Els estudis sobre l’ús del temps 17
2.1.1. Les insatisfaccions i el clam per la dimensió qualitativa
del temps 19
2.2. La visualització del temps com a indicador de les
desigualtats de gènere 21
2.3. La dimensió política del temps 22
3. PREPARANT EL CAMÍ VERS LES POLÍTIQUES DE TEMPS 25
3.1. El temps i el replantejament del benestar 25
3.1.1. El replantejament de l’estat del benestar i de la ciutadania 26 3.1.2. Repensar el benestar des del temps de vida 29
3.2. L’emergència de nous escenaris 32
3.2.1. La ciutat i la vida quotidiana 32
4. LES POLÍTIQUES DE TEMPS REALMENT EXISTENTS 35
4.1. Les polítiques de temps de treball: un punt de
partida indefugible 36
4.1.1. La disciplina laboral del capitalisme: un qüestió de temps 37 4.1.2. Polítiques «amables» per ampliar o pal·liar
la disponibilitat laboral 38
4.1.2.1. El temps de treball i la conciliació de la vida
laboral i familiar 40
4.1.3. El temps de no treball com a «recompensa».
Temps lliure, temps per consumir 40
4.2. Les polítiques de temps i ciutat 42
4.2.1. Les polítiques de temps i ciutat a Itàlia 43 4.2.2. Les polítiques de temps i ciutat a França 45
4.2.3. Alguns exemples alemanys 46
4.2.4. Les polítiques de temps i ciutat a Barcelona 46 4.2.5. Una experiència diferent: les ciutats lentes 48
4.3. Les polítiques de temps i el cicle de vida 49
4.3.1. Les polítiques de temps i el cicle de vida a la Unió Europea 51
5. CONCLUSIONS 55
INTRODUCCIÓ
Tractar de fer un balanç de les polítiques de temps pot semblar un objectiu il·lusori o, si més no, poc enraonat, en particular, perquè les polítiques de temps són gaire-bé inexistents. O, si ho preferiu, perquè les polítiques de temps no tenen gaire més concreció que un seguit de propostes o de lemes més o menys encertats que s’-han popularitzat en aquest darrer període. El territori d’aquestes propostes són al-guns indrets –sovint, ciutats europees–, on el benestar material de la majoria de la població ha permès de desenvolupar aquest tipus de plantejaments. Fins i tot es podria dir que, a primer cop d’ull, les polítiques de temps són una mena de calaix de sastre on s’hi poden comptar un seguit de propostes i d’actuacions diverses i heterogènies que tenen el temps com a paraigües o eix vertebrador, i que, més en-llà d’aquesta característica, qualsevol altre tret comú s’emmarcaria en el fet que trac-ten de millorar el benestar existrac-tent de la ciutadania.
També es podria aventurar la hipòtesi que bona part de l’atractiu de les polítiques de temps rau en la seva facilitat per oferir una lectura amable de la realitat de les so-cietats del benestar contemporànies, probablement, perquè la mateixa immateria-litat del temps permet, d’una banda, no posar necessàriament de manifest la cara oculta o menys amable d’aquestes societats –persistència i augment de les des-igualtats socials expressades a través de fenòmens com ara la pobresa, l’exclusió social, la marginalitat, les discriminacions, etc.– i, de l’altra, perquè les polítiques de temps semblen haver esdevingut una manera relativament fàcil i satisfactòria d’in-corporar la quota políticament correcta del discurs de gènere en el disseny i la pla-nificació d’algunes de les polítiques públiques.
Aquest informe pretén oferir un balanç sobre les polítiques de temps, alhora que cla-rifica les actuacions existents i amplia el debat que les acompanya. Per fer-ho, s’a-porten una sèrie d’arguments, fruit dels estudis que en els darrers anys hem dut a terme al Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball – QUIT, de la Universitat Autònoma de Barcelona, les persones que signem aquest balanç. També planteja alguns interrogants que voldríem que servissin per a la reflexió i el debat sobre els encerts i els inconvenients que presenten aquest tipus de polítiques, per tal d’afavorir, en definitiva, les seves possibilitats d’existència. Com és precep-tiu, l’escrit s’inicia donant una ullada a la història d’aquestes polítiques, tot mante-nint la hipòtesi que són deutores d’una doble via (Torns, 2003). La primera les va fer néixer històricament, a finals de la dècada de 1980, i va cristal·litzar en l’avantpro-jecte conegut com a «Llei del temps». La segona les va consolidar, al llarg dels vint anys següents, de la mà dels especialistes i els polítics que cerquen noves sortides a la crisi de l’ocupació industrial.
insatisfaccions que aquestes anàlisis suposen, i es reclamen unes anàlisis més qua-litatives que assenyalin el lligam entre el temps i el benestar quotidià. Un cop analit-zada l’emergència del temps, es revisen els conceptes de benestar i de ciutadania que han estat imprescindibles per preparar el camí cap a les polítiques de temps. També es posa de manifest com aquesta revisió incideix en les bases del pacte fun-dador de l'actual estat del benestar, i es recorda que cal tenir present, tant en aques-ta revisió com en els escenaris de la ciuaques-tat i la vida quotidiana, l’horitzó del temps de vida i del benestar quotidià.
El capítol central d’aquest balanç proposa una relat de les polítiques de temps re-alment existents, d’acord amb els tres eixos que van conformar el projecte italià, co-negut com a «Llei del temps». Com es recordarà, el primer eix pretenia regular la jornada laboral mitjançant la seva reducció diària; el segon formulava propostes per regular el temps al llarg del cicle de vida; i el tercer concebia actuacions per millo-rar el temps a la ciutat. Tanmateix, l’ordre de presentació escollit no és el que les dones italianes van proposar, sinó el que tracta les polítiques de temps vigents se-gons la importància del seu contingut i el grau de consistència assolit per les seves actuacions. Així, primerament es resumeixen les actuacions més emblemàtiques so-bre la regulació i la reordenació del temps de treball que s’han desenvolupat a la Unió Europea (UE) en les darreres dècades, ja que, segons el nostre parer, el temps de treball remunerat té un paper fonamental en l’organització material i simbòlica de les societats contemporànies, malgrat que aquest tipus d’actuacions no sempre si-guin reconegudes com a polítiques de temps.
Després, el balanç detalla algunes de les actuacions relatives al temps i la ciutat: aquelles considerades, més popularment, com a polítiques de temps. S’hi ressen-yen algunes de les experiències més emblemàtiques que s’estan desenvolupant a les ciutats europees, i s’hi afegeixen algunes de les crítiques que han merescut aquest tipus d’actuacions, particularment a Itàlia. En aquest punt, l’exhaustivitat ha quedat fora de focus donada l’heterogeneïtat i la diversitat que presideixen aquest tipus de polítiques. Tanmateix, s’ha procurat distingir dues línies que s’ofereixen com a trets configuradors de la via dicotòmica, que des dels inicis ha caracteritzat les polítiques de temps. Es tracta, en concret, de: a) les polítiques urbanes de temps, o les polítiques que consideren la ciutat com a espai material on cal planificar, regu-lar i ordenar els múltiples usos socials del temps en el territori urbà; i b) les polítiques de temps orientades a facilitar el benestar dels ciutadans i ciutadanes i que tenen la vida quotidiana com a espai d’actuació. Si utilitzéssim el món de la informàtica com a metàfora, les primeres serien el hardware; és a dir, les més importants i re-conegudes, les que criden més l’atenció dels tècnics, els polítics i els especialistes, i, per descomptat, les que apleguen un volum de recursos més considerable. Les segones, les que provenen del saber i les experiències acumulades per les perso-nes (doperso-nes, la majoria de les vegades) preocupades per aconseguir un nombre més elevat de quotes de benestar quotidià, serien el software. Malgrat que les veus, els recursos i els interessos del segon grup de polítiques són menys poderosos, i les experiències menys reconegudes, ens ha semblat interessant reflectir-los, ja que continuen sent molt suggerents.
d’aquests anys al Centre de Recerca QUIT de la UAB (Miguélez, 2000; Torns-Borràs-Moreno-Recio, 2006). I si alguna cosa ens ha quedat clara és que les actua-cions entorn del temps de treball (remunerat) són cabdals a l’hora de pensar en alternatives. O, dit d’una altra manera, no és poden albirar polítiques de temps, si-guin de la mena que sisi-guin, que no contemplin la centralitat del temps de treball en la organització social i en la vida quotidiana de les persones.
Finalment, i a manera d’addenda, aquest balanç es tanca tractant de posar de ma-nifest una hipòtesi que, en forma de sospita, ha presidit bona part de les reflexions i les argumentacions plantejades: si moltes de les polítiques de temps van néixer per afrontar les limitacions lligades a la manca d’equitat democràtica entre homes i dones de l’actual estat del benestar, ¿com és que als països (països escandinaus) on aquest estat del benestar s’ha desenvolupat més i on s’han fet les millors políti-ques d’igualtat entre gèneres, gairebé no existeixen polítipolíti-ques de temps?
1. LES POLÍTIQUES DE TEMPS:
UNA MICA D’HISTÒRIA
És més que probable que, entre els especialistes en polítiques socials, l’existència de polítiques de temps sigui, a hores d’ara, un terreny desconegut o gairebé inexis-tent. La raó d’aquest desconeixement pot ser, sens dubte, el fet que es tracti de po-lítiques molt recents, tot i que no s’hauria de desestimar una altra raó que lligués aquesta ignorància amb el fet de negar la necessitat de la seva existència. Sigui com sigui, no és habitual trobar-les detallades o mínimament explicades entre els escrits o els discursos dels especialistes en l’anàlisi, el disseny o l’avaluació de polítiques de l’estat del benestar. No obstant això, les polítiques de temps semblen existir d’uns anys ençà. Fins i tot sembla prou versemblant la hipòtesi que atribueix el seu origen a una doble via (Torns, 2003). La primera d’elles les faria néixer de la mà de la pers-pectiva de gènere a través de les reflexions i les propostes de científiques socials in-teressades a promoure actuacions entorn del temps i el benestar. La segona atribuiria el seu origen a les actuacions entorn del temps de treball que s’han dut a terme per pal·liar la crisi de l’ocupació. Tanmateix, no sembla que les actuacions d’aquesta segona via siguin reconegudes o reclamades com a polítiques de temps. I pel que fa a la primera via, algunes de les actuacions que se n’han derivat suporten la pers-pectiva de gènere com un estigma no sempre grat, i sovint sense anar gaire més enllà de les bones intencions o allunyant-se força de les primeres propostes. En con-cret, aquest darrer cas es correspondria amb les polítiques de temps i ciutat, des-envolupades des d’instàncies i coneixements molt més a prop de l'interès per l’espai urbà com a centre d’atenció que de les polítiques primeres entorn del temps i el be-nestar amb perspectiva de gènere.
Tot i així, el cert és que les primeres reflexions i propostes que es van anomenar po-lítiques de temps són deutores d'un lema que va ser enunciat per científiques so-cials del sud d'Europa. En concret, es pot citar com a pionera la sociòloga italiana Laura Balbo, que l'any 1987 publicava Time to care, títol que es completava amb la frase Politiche del tempo e diritti quotidiani. El text era un primer toc d'atenció so-bre la necessitat de tenir en compte el procés de la reproducció (de la vida de les persones) i reivindicava el temps com a element primordial de la nova cultura que calia desenvolupar per fer front als nous drets de ciutadania1derivats d'aquest
pro-cés. Gairebé vint anys després, aquesta qüestió ha aconseguit centrar l'interès d'al-gunes de les veus i les polítiques que malden per trobar sortides als problemes de la manca de benestar, situació que ara és vigent a les societats contemporànies, on malgrat l'existència de l'estat del benestar, les seves pròpies limitacions fan possi-ble l'aparició d'aquest tipus de plantejaments.
A més, la sociòloga italiana recollia els arguments i les reflexions teòriques que aques-ta problemàtica havia suggerit a Itàlia a partir del 1968, amb la represa del moviment feminista. Hi destacava la importància d'una problemàtica nova o, si més no, poc reconeguda fins aleshores en l'àmbit de les ciències socials: el temps dedicat al tre-ball de cura de les persones, activitat que restava ignorada i menystinguda social-ment i econòmicasocial-ment, però que resultava ser un treball necessari per a la reproducció de la vida humana i de la societat. La «nova» activitat s'havia fet visible, recentment, sota el nom de treball domèstic a través del debat entre el feminisme i el marxisme que tenia lloc aleshores2. Balbo, no només vindicava aquella activitat com a
neces-sària, sinó que, a més a més –i aquest era el punt clau–, la reclamava expressant la necessitat de tenir en compte el temps per dur-la a terme.
La reivindicació del temps esdevenia fonamental, perquè les anàlisis convencionals d’aquella època, tan «cegues al gènere» com les que s’han fet fins ara, no eren ca-paces de veure que hi havia un altre temps necessari per viure; un temps que ana-va més enllà del dedicat a la producció –fixat per la jornada laboral– i que, a diferència de l’organització establerta per la societat industrial, no es corresponia exclusiva-ment amb el temps d'oci. Hi havia el temps de la reproducció de la vida, el temps de cura de les persones, de la mateixa manera que, més enllà del treball remune-rat, assalariat o productiu, hi havia un altre treball, el treball domèstic. Hi havia, doncs, un temps i un treball en els quals calia parar atenció, perquè proporcionaven benes-tar i tenien –i tenen– com a protagonistes la majoria de les dones adultes de les so-cietats contemporànies, i perquè la seva negació i invisibilització feien oblidar o menystenir la situació de doble presència. La mateixa Balbo (1978) havia concebut aquest concepte per destacar el constrenyiment sincrònic amb què les dones ha-vien –i han– d'afrontar quotidianament els dos treballs, el treball-ocupació i el treball domèstic, i perquè el fet de tenir cura de les persones és una tasca primordial del treball domèstic i un element clau en la definició d'aquest constrenyiment femení que ha resultat ser fàcilment mesurable en termes de temps.
La gran aportació de Balbo no precisava, però, que la doble presència i els incon-venients que se'n poden derivar no perjudiquen totes les dones de la mateixa ma-nera, perquè les desigualtats de classe i ètnia també afecten el col·lectiu femení, tal com es fa evident en els nostres temps, vint anys després d'aquells plantejaments. Tanmateix, cal reconèixer la clarividència d'una aportació que vinculava la cura, el benestar i el temps, alhora que reivindicava la necessitat de fer polítiques de temps com una possibilitat de promoure nous drets i deures de ciutadania, capaços d'em-parar les dones i de procurar benestar per a tothom. El fet que fossin les dones del sud d'Europa les que portessin a terme aquest tipus de vindicació no era una qües-tió banal. Així, cal recordar que a les anomenades societats del benestar mediterrà-nies, a diferència del que passava a les del nord d'Europa, l'Estat gairebé no contemplava –ni contempla– l'existència ni la importància dels serveis de cura so-cialment organitzats, que ara les especialistes britàniques en l'anàlisi de les man-cances de l’estat del benestar reclamen com a social care (Daly-Lewis, 2000). I és que vint anys després d'aquelles primeres reivindicacions, les polítiques de l'estat del benestar destinades a fer front a aquests afers, fins i tot les que inclouen una perspectiva mainstreaming –o dominant– continuen sense considerar rellevant el procés de la reproducció (Perron, 2005). Per tant, són les dones, majoritàriament, les que continuen procurant el benestar quotidià a les persones de la seva família i al conjunt de la societat. A canvi, suporten una càrrega superior del total de treball, disposen de menys temps lliure –segons indiquen les nombroses estadístiques exis-tents– i, en definitiva, no tenen els drets de ciutadania plenament reconeguts
(Pate-1Vegeu el text de la mateixa autora publicat un any abans, BALBO, L. (1986): "I processi della
riproduzio-ne: cultura dei bisogni e nuovi diritti quotidiani", a: F. Bimbi - V. Capecchi, Strutture e strategie della vita quo-tidiana. Milán: Franco Angeli.
2Vegeu una de les primeres síntesis publicades en castellà a ASTELARRA, J. "A PRIORI" i un resum més
man, 1994), amb el benentès, això sí, que aquesta situació, coneguda també com a «malestar del benestar», afecta, justament, la minoria de dones del planeta que més privilegis tenen.
1.1 LES DONES CANVIEN EL TEMPS: UN AVANTPROJECTE
DE LLEI RELATIVAMENT FALLIT
Si l'objectiu d'aquella reivindicació era aconseguir benestar quotidià per a tothom, l'horitzó primordial d'aquest plantejament incipient de polítiques de temps era tenir present el temps de vida. Aquest horitzó resultava fonamental en unes societats on no hi havia prou consciència de la importància del temps, o bé, quan n'hi havia, el temps de treball era l'única temporalitat contemplada. A finals de la dècada de 1980, i a diferència del que succeeix a principis del segle XXI, la crisi de l'ocupació, tot i ser una realitat vigent, encara no havia convertit, el temps de treball en una peça clau dels problemes i les solucions (Torns-Miguélez-Borrás-Moreno-Recio, 2006). El lema que encapçala aquest apartat va ser el títol d'una proposta de llei d'iniciati-va popular, empresa el 1990 per les dones de l'antic Partit Comunista Italià (PCI) (Cordoni, 1997), que mai no va arribar a ser llei, si més no en la seva totalitat. Du-rant els anys transcorreguts, aquesta proposta ha tingut un fort impacte en alguns cercles de dones interessades a canviar les desigualtats de gènere que les afecta. La proposta de llei va néixer del debat que aquelles dones italianes van mantenir per reivindicar una manera millor de viure i dels necessaris replantejaments que se'n de-riven. En aquest sentit, les dones italianes es van adonar, de manera immediata, que canviar els temps no tan sols significava canviar els horaris, sinó que també com-portava trobar maneres de viure capaces d'aconseguir unes societats «més ami-gues» de les dones i, de retruc, «més amiami-gues» de tothom.
Aquest replantejament reclamava una nova organització social i econòmica, presi-dida per uns valors que mostressin la importància i la necessitat del procés de re-producció. És a dir, que pogués fer evident les aporta-cions que les dones fan a la societat i que sovint queden ocultes o són menyspreades. Això volia dir, en primer lloc, plantejar en positiu les activitats d'aquest procés (treball de la llar i de la famí-lia i activitats de cura en general), per tal de mostrar-ne la seva importància social, política i econòmica; i, en segon lloc, reivindicar una nova solidaritat entre els gène-res (equitat democràtica en termes més actuals), orientada a trobar un nou equilibri entre les dones i els homes que els permetés de viure plegats tot mantenint la seva diversitat. Probablement es tractava d’un plantejament utòpic, però també impres-cindible si es volia –o es vol– aconseguir les fites plantejades.
produc-tiu i reproducproduc-tiu, conjuntament amb els altres temps. Proposava, en definitiva, mos-trar la importància de l'àmbit d’allò que és considerat com a privat, tot portant-lo al terreny del món públic. Aquest primer capítol mai no va arribar a ser llei, però l'inte-rès per la importància del temps amb relació al cicle de vida sí que ha conegut pro-postes d'actuació, com es veurà més endavant.
El segon capítol plantejava com a punt clau la necessitat ineludible de reduir per a tothom les hores de treball remunerat i de fixar uns horaris de treball més flexibles. Aquesta combinació anava destinada a compatibilitzar quotidianament el treball pro-ductiu i el repropro-ductiu de manera que, lluny de penalitzar exclusiva-ment les dones, esdevingués un bé compartit per homes i dones de manera solidària. La reducció horària de la jornada laboral va ser reivindicada anys després en clau sincrònica i quotidiana; concretament, a partir dels estudis sobre el temps amb perspectiva de gènere (Hufton-Kravaritou, 1999). I és que la sincronia i la quotidianitat són les dues característiques imprescindibles per aconseguir que la combinació del treball remu-nerat i el treball de cura no penalitzi exclusivament les dones.
Amb tot, malgrat que l’avantprojecte mai no va desenvolupar aquest segon capítol, no s'ha d'oblidar que el tema de la regulació de la jornada laboral probablement és l'eix prioritari de les polítiques de temps que hi ha a l'actualitat i que tenen un pes més significatiu en el benestar de les persones, tot i que no sempre siguin recone-gudes sota aquest lema. Així, tampoc cal oblidar que la regulació i la reordenació de la jornada laboral han configurat el centre de les actuacions de la majoria de les polítiques que els darrers anys han volgut fer front a la crisi de l'ocupació. De fet, segons la hipòtesi abans plantejada, han constituït la segona gran via d'aparició de polítiques de temps. En qualsevol cas, la intenció del segon capítol d'aquesta pro-posta legislativa era posar de manifest que la reducció de la jornada laboral havia d'abastar tothom i no tan sols les dones. Només així es podia trencar la força de la lò-gica productiva a l'hora de ser l'únic eix sobre el qual es fonamenta el projecte de vida i s'organitza la societat. A més a més, es reivindicava el dret i el deure que tothom té en termes de reproducció de la vida i d'aconseguir una forma més com-pleta de viure. Era, així mateix i molt probablement, un bon avís sobre les limitacions que afecten les actuals polítiques de conciliació de la vida laboral i familiar, impulsa-des a la Unió Europea en els darrers anys, tal com es comentarà més endavant. El tercer capítol del projecte legislatiu afrontava la relació entre el temps i la ciutat. Aquestes van ser les úniques propostes que van arribar a ser llei a Itàlia i a d'altres territoris europeus. Es proposava la regulació de les activitats i els serveis que afec-ten la vida quotidiana dels ciutadans i ciutadanes, i molt especialment d’aquestes últimes. La raó era el fet prou conegut que les dones, atès que tenen atribuïdes les tasques de la reproducció, són les protagonistes -especialment a les ciutats– de les activitats de mediació entre la seva família i els serveis públics i privats, cada cop més presents a la vida de les societats occidentals contemporànies. Per assolir aquest objectiu, la llei proposava regular els horaris dels serveis municipals, dels transports, dels comerços, de les empreses, etc., mitjançant l'establiment de pac-tes que no vulneressin els drets ni la situació dels diversos col·lectius afectats. Aquest era un punt que resultava –i resulta– especialment crític per a les dones, perquè so-vint són les principals usuàries i treballadores de la majoria dels serveis que s'han de regular.
cada cop són més reconegudes com a polítiques de temps, malgrat la seva diver-sitat i el fet que no sempre siguin reconegudes com a deutores, en bona mesura, de la proposta legislativa italiana3.
Es podria dir, com a síntesi de les aportacions d'aquest projecte de llei, que el con-junt de la seva proposta, lluny de ser un projecte fallit, ha estat un èxit que ha tro-bat resistències per fer-se explícit. L'èxit es pot afirmar perquè cal valorar el projecte des de la perspectiva de l'encert d'haver posat damunt la taula les qüestions clau de la problemàtica del temps a les societats contemporànies, i no pas per les ac-tuacions que fins ara han estat reconegudes principalment com a polítiques de temps; en concret, polítiques de temps i ciutat. Aquesta darrera relació, tot i que actual-ment és la que ha atorgat més visibilitat i popularitat a les polítiques de temps, pro-bablement les allunya dels altres dos grans eixos que estaven previstos en el projecte inicial de les dones italianes i que són bàsics per abastar la dita problemàtica del temps; a saber, les actuacions capaces de posar de manifest la importància del temps en el decurs del cicle de vida i les orientades a fer evident la necessitat de re-gular i reordenar el temps de treball. En el primer cas, com es veurà en el capítol 4, les reflexions i les actuacions entorn del cicle de vida que hi ha a l'actualitat són molt recents i no gaire nombroses. En canvi, en el segon, les actuals actuacions sobre el temps de treball són nombroses i diverses, encara que, segons s’explicarà més endavant, gairebé mai no es reconeixen com a polítiques de temps.
La raó de l'èxit de les actuacions entorn del temps i la ciutat, de la curta existència de les polítiques entorn del cicle de vida, o del no reconeixement de les polítiques del temps de treball com a polítiques de temps és una qüestió suggerent però man-cada d'arguments explicatius. Tanmateix, es pot afegir com a dada de partida per pal·liar aquesta mancança, que si es dóna per bona la premissa del projecte italià, sembla difícil que es puguin fer propostes per procurar més benestar als ciutadans i ciutadanes ignorant o menystenint el lligam fonamental que hi ha a les societats contemporànies entre el temps i el treball. Tot i així, abans de passar a tractar amb detall l’estat actual de les polítiques de temps, un cop hem revisat mínimament el seu origen, sembla oportú aclarir què s'entén per temps en aquest context.
3Vegeu l'article de Toni Fitzpatrick T. (2004): Social Policy and Time a la revista digital «Time & Society»,
2. QUAN EL TEMPS ES FA VISIBLE
Es prou sabut que el temps és un concepte complex i pluridimensional. Aquestes dues característiques expliquen, respectivament i de manera probable, la dificultat a l'hora de definir-lo i la diversitat de disciplines que s’han interessat a fer-ho. En el context que ens ocupa, l’interès pel temps sorgeix lligat a l’estudi de la realitat so-cial. Per tant, es destaca la dimensió social del temps i, més concretament, la seva capacitat explicativa a l’hora d’analitzar aquesta realitat social en termes de des-igualtat. Dit d’una altra manera, el temps es pren com a instrument analític, vàlid per posar de manifest les desigualtats socials existents a les societats contemporànies; un context on tot sovint s’oblida, o no es considera prou bé, la rellevància del temps social. És, precisament, en aquestes societats contemporànies on, emprant el temps com a instrument analític, es comença a parlar de les desigualtats socials de gène-re, i on unes científiques socials italianes impulsen per primer cop la dimensió so-cial del temps amb l’objectiu de dissenyar propostes capaces de pal·liar les desigualtats socials. No era la primera vegada que el temps social esdevenia el cen-tre d'interès per a l'anàlisi de la realitat social –així ho palesen els estudis sobre l'ús del temps que més endavant es ressenyaran–, però, en canvi, sí que probablement era la primera vegada que es volia incidir en la potencialitat del temps com a eix d'u-nes propostes polítiques capaces de trencar la lògica mercantil del temps de tre-ball, que, com ja hem comentat, és la que organitza la societat actual i la vida quotidiana de les persones.
2.1. ELS ESTUDIS SOBRE L’ÚS DEL TEMPS
que aquests estudis neixen per mirar d'explicar què fa la població que hauria d'es-tar sotmesa a la jornada laboral, quan l'activitat falla (l'atur) o s’acaba (l’oci i el temps lliure). No obstant això, és una mirada sobre el temps que només considera el treball com a activitat laboral i que, més enllà de la producció, no hi veu res més que oci. Al llarg de la dècada de 1960, especialment als països europeus democràtics, res-sorgeix l’interès per estudiar l’ús social del temps com a conseqüència de l’amplia-ció de les polítiques de benestar -allà on es va donar el cas-, i de l'expansió de la societat de consum (Saralegui, 1997). Les necessitats que els nous estudis han de cobrir són deutores de l'augment de la publicitat comercial i de l'expansió de la te-levisió, però també tracten de donar resposta als aspectes lligats a la preocupació del governs per millorar els serveis de benestar públics. Es tractava d’una fita que, en els millors projectes, requeria conèixer de quina manera les persones utilitzen i distribueixen el temps que escapa al que queda pautat pel temps de treball. En aquest context, és obligat citar el projecte multinacional d’investigació comparada sobre l'ús del temps, coordinat per Szalai (1972) i realitzat a tretze ciutats d’onze països europeus. De fet, és a partir d’aquest treball que es dóna un fort impuls a la integració dels estudis d’ús i de distribució del temps en els sistemes d’informació estadística, de forma que la implantació d’aquests registres es va estendre per la gran majoria de sistemes nacionals durant les darreres dècades del segle XX. Així, a principis de la dècada de 1990, els països membres de la Unió Europea ini-cien una reflexió conjunta amb el propòsit d’elaborar una guia estadística oficial que permeti d’harmonitzar les dades sobre l’ús del temps a escala europea. Quant a aquesta iniciativa també cal citar la contribució menys reconeguda, però igualment rellevant, de les anàlisis i les reflexions, dutes a terme des de la perspectiva de gè-nere, sobre la relació entre el temps i un altre treball –el treball domèstic–, i entorn de les desigualtats entre els gèneres que la ignorància o el menysteniment d'aques-ta relació provoca. En qualsevol cas, cal desd'aques-tacar com a més significatiu el projec-te impulsat per Eurostat, l’Oficina Estadística de la Unió Europea, sota el nom d’European Harmonised Time Use Survey [Enquesta europea harmonitzada sobre l’ús del temps]. En aquest projecte s’hi van incorporant de manera progressiva els diversos països membres, i des de l'inici s'han tingut en compte les diferències en-tre homes i dones pel que fa a l'ús del temps. Actualment, són divuit els països mem-bres que segueixen aquest model harmonitzat, a partir del qual s’ha elaborat el darrer informe How is time of women and men distributed in Europe [Com es distribueix el temps de les dones i els homes a Europa] (Aliaga, 2006).
Aquest projecte representa, d’alguna manera, el reconeixement institucional a la im-portància de la dimensió social del temps a l'hora de conèixer la realitat social. Ai-xò es fa evident perquè, més enllà dels problemes metodològics que han sorgit al llarg d’aquest procés d’harmonització, està acomplint el gran repte -mèrit que es deu a l’equip de professionals que l'encapçala- de convèncer el Parlament Europeu de la necessitat de finançar la generació d’aquest tipus de dades. És prou sabut que la visió economicista dominant converteix en problemàtica o irrellevant la ne-cessitat de produir estadístiques socials; és a dir, unes dades que, si bé es reconei-xen políticament com a imprescindibles per procurar més i millor benestar per als ciutadans i ciutadanes, fan trontollar els pressupostos de tots els instituts d’estadís-tica nacional davant la dificultat que suposa incorporar indicadors més enllà de l’es-tadística econòmica tradicional.
realit-za. Per tant, es tracta d’un diari tancat de 24 hores, la qual cosa, en principi, ha de permetre obtenir una informació directa i precisa de les activitats, del temps i de l'pai de cadascuna de les persones d'una mostra representativa de la població es-tudiada. L’elecció d’aquest mètode de mesura del temps és important perquè ultrapassa els inconvenients propis de l’enquesta d’activitats. Hi ha un altre model, anomenat «pressupostos de temps», que també pretén mesurar el temps mitjan-çant un qüestionari, però el mètode que fa servir consisteix a preguntar per la quan-titat de temps que la persona ha dedicat a determinades activitats en el període estipulat a l'enquesta: dia, setmana, mes. La diferència entre el diari de temps i l’en-questa d’activitats és que els resultats d'al’en-questa darrera acostumen a facilitar un còmput de dades que per regla general superen el límit de les 24 hores diàries i, tot i que és interessant conèixer el volum de temps acumulat setmanalment o anual-ment, aquest còmput impossibilita l'anàlisi detallada de les activitats que les perso-nes fan simultàniament en determinats moments del dia, així com aquelles que consideren principals o secundàries. En canvi, el diari de temps sí que permet fer aquesta anàlisi, malgrat calgui reconèixer que tant un mètode com l'altre presenten avantatges i inconvenients que els especialistes en mesures quantitatives del temps continuen analitzant.
En el cas espanyol, els primers estudis sobre l’ús social del temps els va encarregar Radiotelevisió Espanyola (RTVE) a les dècades de 1960 i 1970, amb l’objectiu de co-nèixer els públics de cada franja horària i dissenyar les falques publicitàries. Els pri-mers pressupostos de temps no es consoliden fins a finals de la dècada de 1980 amb els estudis del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) (1990), so-ta la direcció de la sociòloga María Ángeles Durán (1986), que so-també havia esso-tat pio-nera en la realització d’estudis sobre el treball de les dones i, en concret, sobre el treball domèstic. L'entitat privada anomenada Centro de Investigaciones sobre la Re-alidad Social(CIRES) (1991) també va fer diverses mesures sobre l'ús social del temps, sota la direcció del sociòleg Díez Nicolás. Posteriorment, María Ángeles Durán (1998) va coordinar un dels treballs europeus destinats a integrar les diferents bases de da-des nacionals en una proposta metodològica comuna. Ara bé, no serà fins el 2004 que l’Institut Nacional d’Estadística publica els resultats de Encuesta del empleo del tiempo (EET) 2002-2003, on per primera vegada es posa en pràctica la metodologia de l’Eurostat. Prèviament, i de forma paral·lel a aquesta estadística oficial, cal citar els estudis en què s’ha mesurat l'ús social de temps d'una manera o d’una altra. En general, la majoria d'aquests estudis s'han dut a terme des de la perspectiva de gè-nere 4 i han fet servir la dimensió temporal com a instrument per mostrar, de
mane-ra prioritària, les desigualtats entre homes i dones (Izquierdo, 1988; García Ramón-Canovas-Prats, 1995; Colectivo IOE, 1996); per mesurar l'abast del treball domèstic (Durán, 1986, 1988; Carrasco et. al., 2004); o per cercar indicadors tem-porals que revelessin la complexitat de la realitat social (Ramos, 1990; Page, 1996).
2.1.1. Les insatisfaccions i el clam per la dimensió qualitativa del temps
En qualsevol cas, cal precisar que els estudis majoritaris sobre l'ús social del temps s'han fet, des de l'inici, privilegiant una òptica quantitativa. Malgrat l'èxit dels resul-tats obtinguts, són diverses les veus que han posat de manifest els límits que plan-teja aquest tipus de mesura. Les crítiques sobre l'anàlisi quantitativa del temps apunten diferents aspectes, donada la relativa novetat d'aquests estudis, així com la tardana i relativament feble institucionalització de les estadístiques oficials produï-des. Tanmateix, totes aquestes crítiques parteixen de reconèixer la importància que suposa l’existència d'aquests registres de dades, a escala nacional i de caràcter pú-blic, i es manifesten, a grans trets, en una doble direcció. D’una banda, es posen de relleu els límits vinculats amb la recollida de dades quantitatives per tal de millo-rar-ne la qualitat; de l'altra, es proposen alternatives per mesurar el temps des
na metodologia qualitativa, per tal de posar de manifest els aspectes del temps no visibles mitjançant l'enfocament quantitatiu.
En aquest sentit, en el primer cas es critica, principalment, la falta de precisió i d’ex-haustivitat dels llistats d’activitats incloses en les enquestes de pressupostos de temps, on generalment s'obliden, a títol d’exemple, les tasques d'organització i de gestió de la llar-família. En segon lloc, es crida l'atenció sobre la dificultat de recor-dar i de quantificar totes les activitats diàries segons els intervals horaris fixats en els diaris de temps. Així, l'experiència d'aquests tipus d'estudis mostra els inconve-nients que suposa per a les persones haver d'estar atentes a què es fa cada deu minuts, cada mitja hora, cada hora, etc. En tercer lloc, es posa de manifest la false-dat del supòsit que considera les persones plenament conscients dels processos socials que protagonitzen i responsables de les seves conseqüències, quan en re-alitat està prou comprovat que les persones no solen assumir ni reconèixer amb cla-redat i consciència totes i cadascuna de les situacions de subordinació/dominació que viuen a la seva vida quotidiana. Aquesta situació també es pot fer extensiva a la menysvaloració/sobrevaloració de les activitats que realitzen diàriament, o fins tot al cost que suposen en termes de benestar i de projecte de vida.
Sigui com sigui, les persones especialitzades en anàlisis quantitatives del temps coincideixen amb les promotores de les anàlisis qualitatives a demanar acords pre-vis sobre la definició d’allò que es vol mesurar. I aquí s’ha de recordar que no no-més cal posar-se d'acord en l’àmbit teòric sobre què s'entén per temps sinó, també, per treball domèstico-familiar, per oci i temps lliure i d'altres activitats; en principi, per totes aquelles activitats no regides pel treball, entès com a activitat laboral i pel temps com a jornada laboral, qüestions, aquestes últimes, àmpliament reconegu-des, estudiades i consensuades. Davant d’aquestes dificultats, aquestes veus es-pecialitzades coincideixen a precisar que la clau de volta per obtenir informació de qualitat a les enquestes en qüestió és que tota la població entengui les preguntes i les contesti amb el mateix grau d'adequació (Niemi, 2006). Ara bé, aquest és un as-pecte difícil de garantir, tant per la dificultat que implica com pel cost econòmic que suposa, i sembla que la millor alternativa per aconseguir l'objectiu és demanar la presència i l’assessorament d’una persona formada específicament per omplir els qüestionaris. En principi, les estadístiques públiques de caràcter econòmic i/o cen-sal accepten aquest requeriment, però, en canvi, sembla que les estadístiques so-cials tendeixen a estalviar, en honor d'una lògica mercantil que considera que aquest requisit té un cost econòmic molt elevat.
es visqui en masculí o en femení. Aquestes reflexions i anàlisis van ser publicades (Hufton-Kravaritou, 1999) com a resultat d'altres veus i reflexions crítiques sobre els estudis del temps. Totes elles van ser possibles gràcies al fet que l'Institut d'Estu-dis Europeus de Florència va dedicar l'any 1995 a debatre i analitzar la importància del temps des de la perspectiva de gènere (Torns, 2001a).
El conjunt d'aquestes i d’altres crítiques i reflexions tenen en comú el fet de desta-car que el temps de vida femení no respon únicament a criteris de racionalitat eco-nòmica, en què predomina, com sol ser freqüent en un model masculí productivista, el càlcul rígid i la mesura de l’eficiència. Dit d’una altra manera, es posa en dubte la viabilitat d'aplicar únicament criteris de rendibilitat i de productivitat per mesurar el temps del treball de cura que solen desenvolupar les dones, bàsicament, perquè per mesurar el temps del treball domèstico-familiar és més important tenir present la durada que no pas un horari laboral predeterminat, precisament perquè en aquest treball no hi ha uns horaris de treball emmarcats en una jornada laboral que s'ha de calcular en termes mercantils. Aquesta raó és la que caracteritza el temps de cura per la fluïdesa de les seves fronteres, la diversitat d’activitats i la seva simultaneïtat (Leccardi, 1994). A aquestes característiques cal afegir-hi l'alta variabilitat de dedi-cació horària que acompanya aquestes activitats al llarg de tot el cicle de vida, i aquesta variabilitat, lluny de ser assimilable a la flexibilitat vigent en els horaris labo-rals, veu augmentar la seva rigidesa horària a mesura que la cura de les persones dependents creix a la família. Una vegada més, aquest inconvenient repercuteix en el temps i el benestar femení i, de retruc, en el de tota la població.
2.2. La visualització del temps com a indicador de les
desigualtats de gènere
Tanmateix, és important precisar que els estudis que han utilitzat el temps per po-sar de manifest el treball domèstic han anat lligats a l'interès, el saber i el poder de les especialistes en economia. No obstant això, en aquest esforç també cal tenir presents les anàlisis procedents de la història, la sociologia, l'antropologia i d’altres ciències socials. A més a més, en aquest punt cal reconèixer l'encert de l'econo-mista Margaret Reid com a una de les pioneres que va fer visible el treball no remu-nerat i que va fer servir l'ús del temps per aconseguir-ho. Així, el 1934, aquesta economista de la Universitat de Chicago –no necessàriament propera al que avui es considera perspectiva de gènere o economia feminista– ja havia establert la quan-tificació del valor econòmic del treball domèstic utilitzant el temps com a centre de les seves anàlisis. Les aportacions d’aquesta pionera encara són vigents avui dia en els estudis econòmics sobre el treball domèstic que han derivat cap als anomenats comptes satèl·lit, els quals tracten de valorar el cost del manteniment quotidià de les llars de tot un país5. Es tracta d’uns càlculs que requereixen conèixer, entre
d’al-tres indicadors, el nombre d’hores que les persones dediquen al treball domèstico-familiar en el dia a dia. Actualment, el desenvolupament dels comptes satèl·lit cada cop és més acceptat per la majoria de països on les polítiques socials són deuto-res dels registdeuto-res estadístics públics de qualitat. A Espanya, els primers intents es deuen als estudis duts a terme per la sociòloga María Ángeles Durán (1993) i per les economistes María Luisa Moltó (2004) i Cristina Carrasco (2004).
Una vegada més, l'aposta que significa obtenir l'homologació i la universalització dels comptes satèl·lit és una qüestió que afecta, lògicament, voluntats polítiques que ultrapassen la racionalitat del coneixement obtingut. En qualsevol cas, cal re-conèixer l'esforç realitzat per obtenir unes dades vàlides per objectivar el cost eco-nòmic d'una certa visió del benestar quotidià; concretament, el que té a veure amb el procés de la reproducció de la vida humana i que està fet de treball i de temps. Es tracta d’una relació i d’un procés que, lluny d'afavorir les dones, que de mane-ra majoritària sempre el duen a terme, les situa en una relació de desigualtat res-pecte dels homes, fins i tot a les societats on més benestar material s'ha aconseguit, i tenint en compte les desigualtats de classe, d’ètnia o d’edat, que també assenya-len d’altres desigualtats entre elles. El no reconeixement o el menysteniment d'a-quest treball i d'ad'a-quest temps a l'hora d'obtenir i de procurar benestar quotidià és una de les raons principals de la persistència d'aquestes desigualtats de gènere.
2.3. La dimensió política del temps
El valor heurístic del temps ha estat -i és- clau a l’hora de justificar la necessitat d’in-tervenir políticament per redistribuir la càrrega total de treball entre gèneres i procurar benestar a la població, tal com van preveure les dones italianes en el projecte de llei de 1990. Cal replantejar la redistribució i el benestar perquè, d’una banda condicionen la disponibilitat de temps amb relació al treball i a l'oci de les dones i els homes i, de l’altra, perquè més enllà de la idea de benestar que cada societat sigui capaç de con-sensuar, la vida quotidiana dels ciutadans i ciutadanes hi està directament implicada. Les xifres obtingudes en tots els estudis que es fan parlen per si soles, sigui quin si-gui el context i el tipus de mesura emprada. Per damunt de tot, s'ha de recordar
5 En aquest sentit, cal recordar que un dels acords de la IV Conferència Mundial de la Dona, celebrada a
que l’ús social del temps es pot representar com un pressupost tancat on la dedi-cació més elevada de temps a una activitat va en detriment de les altres activitats. En aquest sentit, el nombre d’hores més elevat que les dones dediquen a treballar (treball remunerat i no remunerat) va en detriment del temps destinat a d’altres ac-tivitats: és el que en les societats industrials i urbanes tradicionalment s’ha conegut com a temps lliure. Per tant, en aquest sentit, el menor percentatge de temps lliure de què disposen les dones en comparació amb el homes, o, si es vol, la clara vin-dicació femenina de temps de lliure disposició personal, inexistent entre els reque-riments masculins, no és res més que el producte de la distribució desigual de la càrrega total de treball i de temps entre els gèneres. Segons les darreres xifres es-tadístiques produïdes per Eurostat i presentades el 2006, representa el nucli dur d'a-questa desigualtat, tal com es pot veure en els gràfics 1 i 2.
Gràfic. 1. Ús del temps per part de les dones europees, 20-74 anys
Font: Elaboració pròpia, a partir de dades d’Aliaga (2006) Eurostat Statistics in focus 4/2006
Gràfic núm. 2. Ús del temps per part dels homes europeus, 20-74 anys
Font: Elaboració pròpia, a partir de dades d’Aliaga (2006) Eurostat Statistics in focus 4/2006
Bèlgica
Alemanya Estònia Espanya França Itàlia
Letònia Lituània Hongria Polònia
Eslovènia Finlàndia Suècia
Regne Unit Noruega 4,32 4,50 2,43 8,29 1,19 2,07 4,11 5,24 2,43 8,19 1,18 2,05 5,02 4,36 2,08 8,35 1,06 4,55 4,29 2,33 8,32 1,05 2,26 4,30 4,08 3,02 8,55 0,54 2,31 5,20 4,08 2,53 8,19 1,14 2,06 3,56 4,09 2,10 8,44 1,20 3,41 4,29 3,49 2,22 8,35 1,04 3,41 4,58 3,38 2,19 8,42 0,51 2,32 4,45 4,36 2,29 8,35 1,06 2,29 4,58 4,29 2,08 8,24 1,02 2,59 3,56 5,30 2,06 8,32 1,07 2,49 3,42 5,04 2,28 8,11 1,23 2,12 4,15 5,04 2,16 8,27 1,25 2,33 3,47 5,51 2,08 8,10 1,11 2,53 2,33 Bèlgica
Alemanya Estònia Espanya França Itàlia
Letònia Lituània Hongria Polònia
Eslovènia Finlàndia Suècia
Regne Unit Noruega 2,38 5,22 2,40 8,15 1,35 3,30 2,21 5,52 2,33 8,12 1,27 3,35 2,48 5,28 2,15 8,32 1,17 1,37 5,17 2,35 8,36 1,16 4,39 2,22 4,46 3,01 8,45 1,03 4,03 1,35 5,08 2,59 8,17 1,35 4,26 1,50 4,48 2,10 8,35 1,28 5,09 2,09 4,50 2,25 8,28 1,13 4,55 2,40 5,29 2,31 8,31 1,03 3,46 2,22 5,25 2,23 8,21 1,13 4,15 2,40 5,34 2,13 8,17 1,09 4,07 2,16 6,08 2,01 8,22 1,12 4,01 2,29 5,24 2,11 8,01 1,30 4,25 2,18 5,32 2,04 8,18 1,30 4,18 2,22 6,03 2,02 7,57 1,20 4,53 3,40
Treballs remunerats, estudis Âpats i cura personal
Desplaçaments Dormir
Temps lliure Treballs domèstics
Treballs remunerats, estudis Âpats i cura personal
Desplaçaments Dormir
Tal com indiquen aquestes dades, si es té en compte la mitjana europea, les dones de 20 a 74 anys dediquen més temps que els homes al treball domèstico-familiar. La xifra augmenta en els casos d’Itàlia, Estònia, Eslovàquia, Hongria i Espanya (al voltant de cinc hores o més per dia), mentre que les dones de Suïssa, Noruega i Finlàndia són les que menys temps hi dediquen, per sota de les quatre hores diàries. En canvi, els homes dediquen més temps al treball remunerat i als estudis que a les tasques domèstiques i, en tots els casos, les dones tenen menys temps lliure que els homes. Aquestes diferències entre països guarden relació -a més de ser conseqüència de les raons adduïdes fins ara- amb el model d'estat del benestar que hi ha a cadas-cuna d'aquestes societats. I, aquí, el consens sobre la polarització de les diferèn-cies entre el model vigent als països escandinaus per oposició als països mediterranis és fora de dubte. A tots els països, les desigualtats persisteixen, malgrat la diversi-tat cultural i les diverses estructures socials que les contextualitzen. Així mateix, sem-bla que també hi persisteix el pacte que va fer possible les actuals societats del benestar, amb un model sustentat per un mercat de treball i un model familiar que les anglosaxones anomenen male breadwinner, que significa, més enllà de l'encert de les traduccions emprades, que tots els drets i deures de ciutadania s'obtenen a partir del fet de ser un home cap de família, present a ple temps al mercat laboral, o d’estar-hi vinculat. Així, aquest vincle li procura benestar (salari familiar i protecció social) a ell a i a la seva família.
3. PREPARANT EL CAMÍ VERS
LES POLÍTIQUES DE TEMPS
Els camins que han fet possible les polítiques de temps han seguit de prop, com no podia ser d'una altra manera, els debats i les anàlisis sobre la dimensió social del temps i la incidència d'aquesta dimensió temporal en el benestar de les perso-nes. Aquests camins, de retruc, han fet evident la necessitat de revisar les bases de l'actual model de benestar a les societats contemporànies, a la vegada que han generat, gairebé en paral·lel, l'interès pels estudis que qüestionen el concepte mo-dern de ciutadania. L'augment de les demandes socials dels nous col·lectius de po-blació implicada (dones, persones immigrades, etc.) en aquestes qüestions no són alienes a aquests afers, i lògicament estan fent possible discursos i actuacions en cerca de millores o d’alternatives a les polítiques de benestar existents, i les políti-ques de temps són un exemple d'apolíti-questes possibilitats.
3.1. El temps i el replantejament del benestar
Aquesta nova escletxa també s'ha fet viable perquè cada vegada són més nom-brosos els col·lectius socials que fan sentir la seva veu per posar de manifest el lli-gam entre el seu benestar i el temps, expressat, aquest cop, en forma de malestar. No tots segueixen les petjades de les dones italianes i sovint veuen com es con-traposen els seus respectius interessos socials, polítics i econòmics. Així, és fàcil trobar sota aquestes particularitats: els horaris escolars, la productivitat exigida a través de les llargues jornades laborals, els horaris comercials dels petits botiguers i els de les grans superfícies, la freqüència i la rapidesa del transport públic i els partidaris d'anar a tot arreu amb el seu cotxe, els horaris dels locals d'oci nocturns i els requeriments de les persones que volen, esperen o no tenen més alternativa que treballar o divertir-se de nit. Tal com apunta Bergmann (1992), entre d'altres especialistes, l’extraordinària capacitat d’adaptació del temps és el que permet d’explicar l’heterogeneïtat dels problemes relacionats amb la seva organització i distribució.
La perspectiva de gènere, en general, i les científiques socials italianes, en particu-lar, han tingut -i tenen- un paper clau a l’hora de fer explícita la capacitat explicati-va del temps amb relació al treball -no només el remunerat-, i al benestar. Aquesta perspectiva no tan sols es fa ressò de les autores fins ara esmentades, sinó que comparteix les anàlisis sobre el temps a càrrec d'autors com ara E. P. Thompson, del qual se'n parlarà més endavant, i Norbert Elias (1997), sociòleg que ens va re-cordar que el temps social, ara vigent, és fruït d'una convenció humana que va in-ventar el rellotge i el calendari, instruments que han permès a la cultura occidental fixar, amb caràcter universal, les pautes d'ordenació i de regulació dels fets, dels usos i dels imaginaris socials on transcorren les activitats i les relacions socials de la població, i d’acord amb els quals s'orienten i s'estructuren els projectes de vida de les persones i de les societats. Aquesta estructuració i orientació del temps té tanta força avui en dia, que ha invisibilitzat el temps en les societats industrials i ur-banes. És a dir, ha aconseguit que tothom consideri i visqui com a natural allò que és una construcció sociocultural, i que per tant, només pensin en el canvi –del temps– aquelles persones o col·lectius als quals aquestes pautes temporals els resulten pro-blemàtiques perquè el seu benestar se'n ressent. Tanmateix, tal com també recor-da Perulli (1996), aquest canvi esdevé especialment complicat, malgrat l'existència d'uns malestars més o menys evidents, perquè la lògica mercantil que regeix les so-cietats contemporànies fa que tothom visqui sota una altra paradoxa: la que ha con-vertit el temps en un bé escàs en les societats on més benestar material s'ha aconseguit. Dit d'una altra manera, la lògica mercantil ha imposat una maximitza-ció del temps, basada en el binomi temps-diner, que fa que quant més temps es vol tenir, de menys se'n pugui disposar, de manera que, a les societats contempo-rànies, les persones puguin acumular més fàcilment béns materials que temps suficient per gaudir-ne. Aquesta situació paradoxal repercuteix de manera clara en el benestar quotidià.
3.1.1. El replantejament de l’estat del benestar i de la ciutadania
llars monoparentals. A aquests factors de canvi cal afegir els darrers moviments migratoris que han tingut lloc, especialment, en els països del sud d'Europa, com ara Espanya i Itàlia. El conjunt d'aquestes transformacions conformen el marc de referència general que sustenta el debat existent sobre la necessitat de repensar l’estat del benestar (Adelantado et. al., 2000; Daly i Lewis, 2000; Bettio-Simonaz-zi-Villa, 2004). Aquestes necessitats han d'afrontar forçosament el replantejament de les necessitats socials que han aparegut de nou o que han de ser revisades, i que tampoc no poden defugir la implicació dels drets i els deures de ciutadania en qüestió.
Si bé l’inici d’aquest debat s'ha centrat en la crisi fiscal de l’estat del benestar, la perspectiva de gènere ha posat de manifest, des d’un bon començament, els límits i les contradiccions de les polítiques vinculades en el model socioproductiu que va fer possible aquest model de benestar. Malgrat la incidència limitada de les veus fe-menines, aquestes ens recorden que l’estat del benestar afecta les relacions socials de gènere, fins al punt que la suposada neutralitat de les seves polítiques repercu-teix negativament en el col·lectiu femení (Hernes, 1996; Borchorst i Siim, 1996; Bal-bo, 1991; Saraceno, 1995; Lewis, 1992; Pateman, 1994). És en aquest context on les especialistes d’arreu d’Europa, tant del nord com del sud, coincideixen en la ne-cessitat de definir un nou concepte de ciutadania que superi la ceguesa de gènere vigent, i que alhora permeti d´’articular polítiques de l’estat del benestar orientades a millorar el benestar quotidià, de les dones en particular, i de tota la ciutadania en general. Quant a l’enfocament crític dut a terme des de la perspectiva de gènere, cal afegir les veus sorgides des de les anàlisis dels nous moviments migratoris, les quals mostren els límits de les actuals polítiques d'integració o de multiculturalitat derivades de l'augment d'aquests nous contingents de població als països de la Unió Europea.
Sigui com sigui, les científiques socials, emparades en la perspectiva de gènere, han estat pioneres a l'hora de veure que el concepte vigent de ciutadania afavoreix una trajectòria de vida basada en una biografia laboral unitària, contínua i preferentment masculina, mentre que la realitat social, focalitzada a través de la dimensió tempo-ral amb sensibilitat de gènere, mostra una trajectòria distinta, caracteritzada per una biografia laboral discontinua, pròpia del col·lectiu femení (Nowotny, 1989). Així ma-teix, aquest enfocament posa de manifest que d'ençà del pacte fundador de l'ac-tual estat del benestar, nascut després de la II Guerra Mundial, aquestes trajectòries han estat possibles gràcies a un model familiar, batejat per les britàniques com el model male breadwinner-housewife keeper. Es tracta d’un model basat en un con-tracte social entre gèneres, on l’home -el cap de família- participa a temps complet en el mercat laboral i a canvi obté un salari familiar que el converteix en el principal proveïdor d'ingressos, mentre que la dona, que fa d'esposa i de mare, assumeix la responsabilitat del treball de la llar-família, fet que dificulta o impedeix la seva parti-cipació plena en el mercat laboral i la converteix en una ciutadana que sempre de-pèn del cap de família. El model s'ha institucionalitzat en la mesura en què els anomenats tres pilars de l’estat del benestar -universalització dels serveis bàsics d'ensenyament i sanitat, subsidis d'atur i pensions- s’han definit subjectes a la bio-grafia masculina. O, el que és el mateix, l’activitat laboral ha esdevingut la clau de volta per accedir a aquests serveis.
tot recordant com els orígens del concepte modern de ciutadania, sorgit després de la revolució de 1789, ja van partir de la separació del món domèstic (el privat) i del món de la ciutat (el públic), la qual seguia la pauta del contracte social de Rous-seau, i malgrat haver estat denunciat, entre d'altres, per la pionera Olympe des Gou-ges, el 1791, ha persistit fins a l'actualitat. Aquesta persistència ha estat possible perquè, com bé diu aquesta filòsofa francesa, la dominació masculina i l'opressió femenina travessen els règims sociopolítics, els quals, per consolidar-se, sempre han necessitat construir un model familiar no democràtic que fes viable l'origen i l'a-prenentatge de la relació de dominació masculina i de subordinació femenina. Tam-bé han pogut construir la capacitat civil (dret de vot, d'ensenyament...) de les dones sense destruir l'autoritat del marit. Aquesta situació ha hagut d'esperar a les darre-res dècades del segle XX per veure néixer el qüestionament d'aquest concepte de ciutadania, després de la represa del moviment feminista de 1968 a les societats occidentals. Malgrat que aquest qüestionament pugui semblar indiscutible, el cert és que, a pesar de les dificultats encara existents, sembla que actualment és més fàcil aconseguir la paritat en el món públic entre homes i dones que fer desaparèi-xer la figura del cap de família masculí, la qual, si bé ja no reté el poder de manera absoluta, sí que conserva, a la majoria dels països occidentals, la protecció social de la llar-família i un pes simbòlic considerable (Torns-Borràs-Carrasquer, 2003). Així les coses, resulta innegable que, en aquest mateix període, l’augment de la pre-sència femenina en el mercat laboral ha permès de qüestionar el concepte de ciu-tadania, promoure el clam per la paritat i assistir al declivi del model familiar anomenat male breadwinner. També és cert, en particular als països escandinaus, que les do-nes han obtingut un accés individual als drets de ciutadania, i una bona part de les polítiques nòrdiques de benestar han promogut l'orientació dels homes cap al món domèstic; els permisos de paternitat obligats per llei, per exemple, són una de les millors mesures per aconseguir-ho. Tot i així, la situació no és generalitzable, i el més comú continua sent la manca de recursos i de voluntats polítiques per revisar l'ac-tual distribució de tasques i de responsabilitats domèstiques entre els homes i les dones a la llar-família. Per això, el col·lectiu femení continua ocupant una posició desigual respecte del masculí. Aquest és el punt de partida, no sempre prou explí-cit, de la demanda d’un nou contracte social entre gèneres, que de manera obliga-da ha d'orientar-se cap a la revisió de l'actual distribució de la càrrega total de treball que els homes i les dones han d'assumir a la vida quotidiana. Aquesta orientació no és l’única que cal tenir present, però no es pot ignorar si es vol obtenir un nou con-cepte de ciutadania en què aconseguir benestar sigui una tasca i una responsabili-tat de tothom. La tasca no és senzilla; recordem que l’àmbit domèstic (el privat, si es vol) és polític i, per tant, generar drets i deures de ciutadania continua sent, ara per ara, més difícil que promoure les dones vers l’àmbit públic. Això és així perquè aquest continua sent el món que es valora i l'únic que confereix els drets i els deu-res ciutadans vigents. A més a més, cal reconèixer que moltes de les actuacions a favor de les dones han provocat que les mateixes dones maldin per ser presents al món públic i menyspreïn el món domèstic, tot oblidant el benestar quotidià que s'-hi genera. En aquest context, pensar en propostes de canvi per aconseguir el can-vi de situació requereix, probablement, aprofitar la capacitat sobradament provada de la dimensió temporal i ell seu fort lligam amb el benestar. Un concepte, aquest últim, que com ja s'ha dit cal redimensionar tenint en compte la quotidianitat. Però d'això se'n parlarà més endavant.
femeni-na dins el mercat laboral i, al seu torn, han desatès la promoció de la presència mas-culina dins l’àmbit domèstic i familiar. Per sort, cada vegada són més les veus críti-ques que alerten del plantejament no del tot encertat que hi ha darrera d’acríti-questes polítiques, en la mesura en què mantenen intacte el conflicte quotidià de la divisió sexual del treball (Bettio, 1998; Meulders, 2000; Maruani-Rogerat-Torns, 2000; Torns, 2004). Pel que fa a aquesta qüestió, cal destacar l'aparició de les polítiques de con-ciliació de la vida laboral i familiar, les quals, d’uns anys ençà, semblen actuar com un del seus millors mitjans d'expressió i, donat l'èxit que les acompanya i els incon-venients que presenten, cal sotmetre-les a debats i anàlisis aprofundides (Torns-Bo-rràs-Carrasquer, 2003).
En aquest sentit, és interessant no oblidar que les dones del sud d'Europa van ve-hicular bona part de les seves vindicacions a través de les polítiques de temps, i ho van fer reclamant que aquestes polítiques incloguessin el temps de vida i el benes-tar quotidià com a horitzó per satisfer els nous drets i deures de ciutadania. Recor-dem que les polítiques de conciliació, tan pregonades a l'actualitat, no semblen perseguir aquestes fites de manera explícita, fet que destaquen algunes de les crí-tiques que han rebut (Junter-Loiseau-Tobler, 1999; Torns, 2005).
3.1.2. Repensar el benestar des del temps de vida
Com s'ha comentat a les pàgines precedents, la perspectiva de gènere ha servit per posar de manifest que el temps és una eina clau per fer visibles els límits de l'actual estat del benestar, i per cridar l'atenció sobre com les pautes temporals vigents i l'ús social que d'elles se'n deriven són qüestions a revisar en totes aque-lles alternatives que vulguin replantejar el benestar a les nostres societats. En aquest replantejament, el que és vist i viscut com a escassetat de temps no es pot resol-dre únicament amb una racionalització més significativa dels recursos i l’ús de més o menys tecnologia, com sol ser habitual al món de la producció. Això és així, per-què a l’hora d’afrontar canvis en la dimensió social del temps, el temps de vida és l'únic horitzó que no s'ha d'oblidar, tal com va reclamar Balbo (1991). Es tracta d’un temps on resulta indefugible plantejar la importància del procés de reproduc-ció de la vida humana, i on, més enllà de les reflexions filosòfiques que el lema pu-gui suggerir, difícilment hi tenen cabuda els criteris de racionalitat econòmica que tanta fortuna han fet en l'organització del procés productiu de les societats indus-trials i urbanes, bàsicament, perquè el temps de vida implicat en la reproducció no es pot acumular, concentrar, reduir ni sotmetre a la mateixa lògica lineal i acumu-lativa del temps productiu, ja que està presidit per una lògica sincrònica i quotidia-na que no ho permet, o que xoca amb els ritmes i la intensitat dels temps laborals predominants. Aquesta situació es fa visible quan s'han de dur a terme tasques de cura de persones en l'àmbit domèstico-familiar i es comprova que la rigidesa i la inflexibilitat horàries que les caracteritzen dificulten enormement la seva compa-tibilització amb les jornades laborals convencionals, en especial, quan aquestes tasques de caire domèstico-familiar han d'afrontar els períodes de cura de criatu-res o de persones especialment dependents (gent malalta, gent gran, adults poc hàbils, etc.).
és més llarga, tot mirant que l'oci passiu no sigui l'única alternativa. Es tracta d’un conjunt d'alternatives que, d'una manera o una altra, tracten de defugir els criteris de racionalitat econòmica i d'eficiència com a únics indicadors de benestar amb re-lació al temps, la qual cosa no és fàcil d'aconseguir, perquè s'ha de reconèixer que parlar de temps de vida és reivindicar una dimensió qualitativa del temps que és di-fícil de posar de manifest a les actuals societats del benestar, en què aprenem a viu-re i vivim sota la lògica del temps que ha marcat i marca prioritàriament el temps laboral, i en què el temps de la reproducció és majoritàriament ignorat, ocultat o menysvalorat. A més a més, la demanda social d'alternatives és minoritària o no té prou consens social, tal com posen de manifest els estudis sobre la reorganització del temps de treball remunerat (Torns-Miguélez-Borràs-Moreno-Recio, 2006). Ac-ceptar que per viure no hi ha més temps a valorar que el temps de vida o, dit d'u-na altra manera, que el temps de treball remunerat no té perquè ser l'únic temps a valorar a l'hora de viure, és, ara per ara, la reivindicació d'algunes persones –dones de doble presència la major part de les vegades–, o el privilegi de molt pocs; en con-cret, d'aquelles persones que poden i saben que el temps de vida no entén de du-rada matemàtica, sinó d'una valoració lligada a una forta capacitat de decisió personal o de resistència davant el que està establert com a norma. I aquesta és una situa-ció privilegiada on el fet de gaudir de benestar material probablement és una con-dició necessària però no suficient per fer viable l'èxit del canvi.
Tot plegat, el fet de tenir present l'horitzó del temps de vida a l'hora de replantejar el benestar porta a plantejar, un cop més, un canvi on, d’una banda, cal que es re-conegui la importància social i econòmica de la reproducció o, més senzillament, del temps dedicat al treball domèstico-familiar, i, de l’altra, cal que s’aposti per re-visar l'organització socioproductiva per tal d'aconseguir la desacceleració del ritme productiu i de consum actuals, aspectes, aquests darrers, que a més a més tenen clares conseqüències en el temps lliure, el qual, com apunta Piazza (1991), a les ac-tuals societats del benestar emergeix com a única alternativa al temps laboral, i la majoria de vegades com a concepte oposat al «temps per si mateix» o al «temps de lliure disposició personal», segons van anomenar-lo les dones italianes. És un temps que reclamen, particularment, les dones adultes quan viuen en règim de do-ble presència, ja que el necessiten com a escletxa per obtenir un benestar propi, perquè el benestar quotidià que elles procuren o del que s'han de fer càrrec (tas-ques de cura i domèstico-familiars) el duen a terme a canvi de tenir el seu temps sempre disponible per als altres.
En qualsevol cas, en aquest darrer període, cal constatar que la reivindicació del temps de vida ha traspassat les fronteres del territori de la perspectiva de gènere, que el va veure néixer, i cada vegada són més nombrosos els especialistes inte-ressats a tenir-lo present en les seves reflexions i propostes. A l'actualitat, la ma-joria d'aquestes veus el fan visible en les seves demandes d'una millor qualitat de vida, demandes que, a les societats del benestar, estan deixant de ser considera-des com un tema relacionat exclusivament amb la salut de la ciutadania, tal com va passar en els seus orígens, o amb la planificació del territori, tal com s'ha fet més tardanament.