L estabilitat de preus: per què és important per a tu? Llibre del professor

90  Descargar (0)

Texto completo

(1)L’estabilitat de preus: per què és important per a tu? Llibre del professor.

(2) © Banco Central Europeo, 2005 Direcció Kaiserstrasse 29 60311 Fráncfort del Meno Alemanya Apartat de correus Postfach 16 03 19 60066 Fráncfort del Meno Alemanya Telèfon +49 69 1344 0 Internet http://www.ecb.int Fax +49 69 1344 6000 Autor Dieter Gerdesmeier Concepció i disseny MEDIA CONSULTA Advertising GmbH Wassergasse 3 10179 Berlín Alemanya Fotografia Andreas Pangerl (p. 15) Corbis (pp. 23, 37) Banco Central Europeo (pp. 1, 6, 9, 49, 52, 53, 71, 90) Banco de España (p. 6, foto de abajo) Image Source (p. 13) Photos.com (pp. 10, 11, 14, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 24, 29, 30, 33, 36, 44, 45, 57, 58, 59, 63, 72, 73, 76, 77, 80, 81, 82, 84, 86, 87, 88, 89) Tots els drets reservats. Es permet la reproducció per a fins docents sense ànim de lucre sempre que es citi la font.. ISBN (print) 92-9181-767-8.

(3) L’estabilitat de preus: Per què és important per a tu? Llibre del professor.

(4) 4. Índex. Foreword. 6. Resum. 9. Capítol 1. Introducció. 13. Capítol 2. Diner: breu repàs històric 2.1 Les funcions del diner 2.2 Les formes del diner. 15 16 18. Capítol 3. La importància de l’estabilitat de preus 3.1 En què consisteix l’estabilitat de preus? 3.2 Mesurament de la inflació 3.3 Els avantatges de l’estabilitat de preus. 23 24 24 29. Capítol 4. Factors determinants de l’evolució dels preus 4.1 Què pot i què no pot fer la política monetària? Panoràmica general 4.2 Diner i tipus d’interès: de quina manera pot influir la política monetària en els tipus d’interès? 4.3 De quina manera influeixen les variacions dels tipus d’interès en les decisions de despesa dels consumidors i les empreses? 4.4 Factors determinants de l’evolució dels preus a curt termini 4.5 Factors determinants de l’evolució dels preus a llarg termini. 35 36. 39 44 45. La política monetària del BCE 5.1 Breu repàs històric 5.2 El marc institucional 5.3 L’estratègia de política monetària del BCE 5.4 Resum del marc operatiu de l’Eurosistema. 49 50 53 58 72. Capítol 5. 38.

(5) 5. Glossari. 76. Annex 1: Les conseqüències de la inflació: alguns exemples illustratius. 78. Annex 2: Exercicis. 80. Bibliografia. 87. Requadres Requadre 3.1. Mesurament de la inflació: un exemple senzill. 25. Requadre 3.2. Relació entre inflació esperada i tipus d’interès: l’anomenat «efecte Fisher». 27. Requadre 3.3. Hiperinflació. 31. Requadre 3.4. Demanda de diner. 32. Requadre 4.1. Per què els bancs centrals poden influir (ex ante) sobre els tipus d’interès? El paper dels preus «rígids». 38. Com afecten les variacions de la demanda agregada a l’activitat econòmica i l’evolució dels preus?. 40. Requadre 4.3. Teoria quantitativa del diner. 47. Requadre 5.1. El camí cap a la moneda única, l’euro. 50. Requadre 5.2. Criteris de convergència. 54. Requadre 5.3. Elaboració i característiques de l’IAPC. 61. Requadre 5.4. Un marge de seguretat contra la deflació. 62. Requadre 5.5. Orientació a mig termini de la política monetària del BCE. 63. Requadre 5.6. Indicadors econòmics i financers reals. 64. Requadre 5.7. Projeccions macroeconòmiques de la zona de l’euro. 67. Requadre 5.8. Agregats monetaris. 68. Requadre 5.9. Valors de referència del BCE pel creixement monetari. 69. Requadre 4.2.

(6) 6. Pròleg. Més de 300 milions de ciutadans de dotze països europeus comparteixen la mateixa moneda: l’euro. Al Consell de Govern del Banc Central Europeu (BCE) li ha estat encomanada la competència Jean-Claude Trichet. de la política monetària única d’aquests països, que es coneixen col·lectivament amb el nom de «zona de l’euro». El Tractat constitutiu de la Comunitat Europea. assigna. l’Eurosistema. –. integrat pel BCE i els bancs centrals nacionals (BCN) de la zona de l’euro– Jaime Caruana. la seva funció principal: el seu objectiu. primordial és el manteniment de l’estabilitat de preus en la zona de l’euro. Dit d’una altra manera, al Consell de Govern li correspon la responsabilitat de mantenir el poder adquisitiu de l’euro. Aquest mandat reflecteix un ampli consens de la societat, en el sentit que mitjançant el manteniment de l’estabilitat dels preus, la política monetària contribueix significativament al creixement econòmic i, en conseqüència, a la creació d’ocupació. La independència de l’Eurosistema pel que fa a l’exercici de les seves funcions queda recollida en el Tractat..

(7) 7. D’altra banda, el Consell de Govern ha adoptat – i publicat – una estratègia de política monetària orientada a l’assoliment de l’estabilitat de preus, i aplica un marc operatiu eficient per la gestió de la política monetària. En resum, l’Eurosistema disposa de tots els instruments i competències necessaris per a l’execució satisfactòria de la política monetària. Com totes les institucions importants i independents de la societat actual, el BCE ha d’assolir una relació de proximitat amb el públic i aconseguir que els ciutadans europeus entenguin adequadament les activitats que porta a terme. Per això, és important explicar el seu mandat i la seva política a un major nombre de persones. En aquest llibre oferim una panoràmica completa, encara que fàcilment comprensible, de les raons per les quals l’estabilitat de preus és important per garantir la preservació, i la forma com la política monetària està orientada a l’assoliment d’aquest objectiu.. Jean-Claude Trichet President del Banc Central Europeu. Jaime Caruana Gobernador del Banco de España.

(8) 8. Agraïments. L’elaboració d’aquest llibre s’ha vist immensament beneficiada dels nombrosos comentaris i suggeriments dels meus companys del BCE, a qui vull expressar el meu agraïment sincer. També vull expressar la meva gratitud als membres del Comitè de Comunicació Externa del Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC) i del Grup d’Experts, així com als companys de la Divisió de Serveis Lingüístics i de la Divisió de Traducció del BCE, H. Ahnert, J. Ahonen, W. Bier, D.. Blenck,. E.. Bracke,. D.. Clarke,. J.. Cuvry,. G. Deschamps, L. Dragomir, S. Ejerskov, G. Fagan, A. Ferrando, L. Ferrara, S. Keuning, H. J. Klöckers, Prof. Dr. D. Lindenlaub, K. Masuch, W. Modery, P. Moutot, H. Pill, C. Pronk, P. Rispal, B. Roffia, C. Rogers, P. Sandars, Prof. Dr. H. J. Schlösser, R. K. Schüller, A. Spivack, G. Vitale, C. Zilioli.. Dieter Gerdesmeier Frankfurt am Main, novembre de 2005.

(9) L’estabilitat de preus: Per què és important per a tu?. 9 Resum. Resum El Tractat constitutiu de la Comunitat Europea encomana a l’Eurosistema1 –format pel Banc Central Europeu (BCE) i els bancs centrals nacionals de tots els estats membres de la Unió Europea– la funció prioritària de mantenir l’estabilitat de preus. Aquesta tasca, que es considera l’objectiu primordial del SEBC per raons sòlides d’índole econòmica, reflecteix les lliçons extretes de l’experiència adquirida en el passat, i troba el seu fonament en teories econòmiques i investigacions empíriques que indiquen que, mitjançant el manteniment de l’estabilitat de preus, la política monetària pot contribuir significativament al benestar general, ja que fomenta l’increment dels nivells d’activitat econòmica i d’ocupació. Tenint en compte l’ampli reconeixement atorgat als beneficis de l’estabilitat de preus, creiem necessari explicar, especialment als joves, la importància de l’estabilitat de preus, quina és la millor forma d’aconseguir-la, i de quina manera el seu manteniment recolza els objectius econòmics generals de la Unió Europea. Els beneficis de l’estabilitat de preus i els costos associats a la inflació o la deflació estan estretament relacionats amb el diner i les seves funcions. Per aquesta raó, el capítol 2 està dedicat a les funcions i la història del diner. En ell s’explica, en primer lloc, que en un món sense diner, és a dir, en una economia de bescanvi, els costos derivats de l’intercanvi de béns i serveis –per exemple, els costos d’informació, de recerca i de transport– serien molt alts. I en segon lloc, que el diner afavoreix un intercanvi més eficient de béns i serveis i contribueix, per tant, al benestar de tots els ciutadans. A aquestes reflexions segueix una anàlisi més detallada del paper del diner i de les seves tres funcions bàsiques: mitjà de pagament, dipòsit de valor i unitat de comptabilitat. Les fites principals de la història del diner són concisament exposades en aquest capítol. Al llarg del temps, les diferents societats han utilitzat diverses formes de diner, entre les que destaquen especialment el diner mercaderia, la moneda metàl·lica, el paper moneda i el diner electrònic. El capítol 3 aborda més detingudament la importància de l’estabilitat de preus. Concretament, analitza per què la inflació i la deflació constitueixen fenòmens econòmics que poden tenir conseqüències negatives greus per l’economia. El capítol comença amb la definició d’aquests conceptes. En principi, la inflació és definida com un increment generalitzat dels preus dels béns i serveis durant un període prolongat, que dóna lloc a una disminució del valor del diner i, en conseqüència, del seu poder de compra. La deflació es produeix quan el nivell general de preus baixa durant un període prolongat.. 1. El terme «Eurosistema» no apareix en el Tractat constitutiu de la Comunitat Europea ni tampoc en els Estatuts del Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC) i del Banc Central Europeu (BCE), que estableixen els objectius i les funcions del SEBC, format pel BCE i els bancs centrals nacionals (BCN) de tots els estats membres. Tanmateix, ja que hi ha estats membres que no han adoptat l’euro, les disposicions relatives als objectius i funcions del SEBC no se’ls apliquen. En aquest context, és habitual referir-se al BCE i als BCN dels estats membres que han adoptat l’euro amb el terme «Eurosistema», i se n’encoratja la utilització des del Consell de Govern del BCE.. El Banc Central Europeu.

(10) 10 Resum. Després d’un breu apartat on s’il·lustren alguns dels problemes relacionats amb el mesurament de la inflació, es descriuen els beneficis de l’estabilitat de preus. L’estabilitat de preus contribueix a la millora del nivell de vida i redueix la incertesa relativa a l’evolució general dels preus, tot augmentant, així, la transparència del mecanisme de preus. A més, permet que els consumidors i les empreses identifiquin més fàcilment les variacions dels preus que no són comunes a tots els béns (conegudes com «alteracions dels preus relatius») i fomenta el benestar general, ja que propicia la reducció de les primes de risc d’inflació dels tipus d’interès, elimina la necessitat de les activitats de cobertura de riscos i atenua les distorsions originades pels sistemes fiscals i de seguretat social. Finalment, l’estabilitat de preus impedeix una distribució arbitrària de la riquesa i de la renta derivada, per exemple, del descens del valor real dels actius nominals (estalvis en forma de dipòsits bancaris, títols de deute públic, salaris nominals) que es produeixen quan hi ha inflació. Una disminució significativa de la riquesa i de les rentes reals com a resultat de nivells d’inflació elevats pot constituir una font de malestar social i inestabilitat política. En definitiva, mitjançant el manteniment de l’estabilitat de preus, els bancs centrals contribueixen a la consecució dels objectius econòmics generals i amb això fomenten l’estabilitat política. El capítol 4 es dedica als factors determinants de l’evolució dels preus. Comença descrivint breument el paper i les limitacions de la política monetària per, tot seguit, explicar la forma com els bancs centrals poden influir sobre els tipus d’interès a curt termini. El banc central és l’únic proveïdor de bitllets i reserves bancàries. Els bancs sol·liciten sovint crèdits al banc central per cobrir les necessitats de bitllets dels seus clients i acomplir les exigències de reserves mínimes (és a dir, de dipòsits) del banc central, que d’aquesta manera pot fixar el tipus d’interès dels seus préstecs i, per tant, influir en els tipus d’interès d’altres mercats. Les variacions dels tipus d’interès de mercat afecten les decisions de despesa de les llars i les empreses i, en darrer lloc, l’activitat econòmica i la inflació. Així, com més alts són els tipus d’interès, més car surt invertir, amb la qual cosa la despesa en inversió tendeix a ser menor. De la mateixa manera, com a regla general, els tipus d’interès alts fan més atractiu l’estalvi i comporten una reducció de la demanda de consum. Per tant, en circumstàncies normals, cal esperar que un increment dels tipus d’interès provoqui una caiguda del consum i de la inversió que, en última instància i si tots els altres factors es mantenen constants, hauria d’atenuar les pressions inflacionistes. La política monetària pot influir en certa mesura sobre l’activitat real, encara que de forma transitòria. En canvi, els efectes de la política monetària sobre l’evolució dels preus i, per tant, sobre la inflació, són durables. Els apartats següents examinen amb més detall els factors determinants del procés inflacionista en terminis més curts. Seguint un model bastant senzill que descriu els conceptes d’oferta agregada i de demanda agregada, diversos factors econòmics – entre els quals es troben els increments del consum i de la inversió, dels dèficits pressupostaris governamentals i de la taxa de les exportacions netes – poden donar lloc, a curt termini, a variacions pel que fa als nivells de preus. A més, els increments en els preus dels consums intermedis o dels salaris reals que no es vegin compensats per guanys de productivitat poden generar pressions alcistes sobre la inflació. En aquest context es fa especial èmfasi sobre el fet que la política monetària no pot controlar completament l’evolució dels preus a curt termini. Tanmateix, en aquest capítol s’explica que, des d’una perspectiva a més llarg termini, la inflació és un fenomen monetari. Per tant, resulta innegable que la política monetària, alhora que contraresta els riscos per l’estabilitat de preus, té la capacitat de controlar la inflació a mig i llarg termini..

(11) En el capítol final es descriu breument la política monetària del BCE. Després d’una exposició detallada del procés que va conduir a l’establiment de la Unió Econòmica i Monetària, s’analitza en els següents apartats el marc institucional de la política monetària única, l’estratègia de política monetària del BCE i els instruments de política monetària que utilitza l’Eurosistema (format pel BCE i els bancs centrals nacionals dels països que han adoptat l’euro). Per tal de precisar l’objectiu del SEBC, el Consell de Govern del BCE va formular, el 1998, la següent definició quantitativa d’estabilitat de preus: «L’estabilitat és definida com un increment interanual de l’Índex Harmonitzat de Preus de Consum (IHPC) inferior al 2% per al conjunt de la zona de l’euro. L’estabilitat de preus ha de mantenir-se a mig termini». A més, el Consell de Govern va manifestar el mes de maig de 2003 que, d’acord amb aquesta definició, concentra els seus esforços a mantenir la taxa d’inflació a un nivell “inferior”, encara que «”proper” al 2 % a mig termini».. 11 Resum. En l’estratègia del BCE, les decisions de política monetària es basen en l’anàlisi minuciosa dels riscos per l’estabilitat de preus. Aquesta anàlisi s’articula al voltant de dos pilars complementaris per l’examen de l’evolució dels preus. El primer té com a objectiu avaluar els determinants de l’evolució dels preus de curt a mig termini, tot centrantse en l’activitat econòmica real i en les condicions financeres de l’economia. Aquesta perspectiva considera el fet que, durant aquest horitzó temporal, l’evolució dels preus es veu fortament influïda per l’atracció de l’oferta i la demanda en els mercats de béns i serveis i de factors de producció, és a dir, de capital i treball. El BCE denomina aquesta perspectiva «anàlisi econòmica». El segon pilar, denominat «anàlisi monetària», respon a horitzons més prolongats, considerant la relació a llarg termini entre la quantitat de diner en circulació i els preus. L’anàlisi monetària s’utilitza, principalment, com a instrument per contrastar, des d’una perspectiva de mig a llarg termini, les indicacions de curt a mig termini que provenen de l’anàlisi econòmica. Sobre la base d’aquesta valoració, el Consell de Govern del BCE decideix el nivell dels tipus d’interès a curt termini, amb la finalitat de garantir que les pressions inflacionistes i deflacionistes es vegin compensades i que l’estabilitat de preus es mantinguin a mig termini.. En l’estratègia del BCE, les decisions de política monetària es basen en una anàlisi detallada dels riscos per a l’estabilitat de preus..

(12)

(13) Capítol 1 Introducció Quan en les enquestes d’opinió es pregunta als ciutadans europeus sobre la situació econòmica general, aquests expressen – per norma general – el seu desig de viure en un entorn sense inflació ni deflació. El Tractat constitutiu de la Comunitat Europea ha encomanant a l’Eurosistema la responsabilitat de mantenir l’estabilitat de preus, la qual cosa, des del punt de vista econòmic, resulta molt adequada. Aquest mandat reflecteix les lliçons apreses en els darrers anys, i compta amb el recolzament de la teoria i de la investigació econòmiques, que suggereixen que mitjançant el manteniment de l’estabilitat de preus la política monetària contribueix llargament al benestar econòmic general i a l’existència d’un alt nivell d’activitat econòmica i d’ocupació..

(14) 14 Introducció. Tenint en compte l’ampli reconeixement dels beneficis de l’estabilitat de preus, és important que tots els ciutadans, i particularment els joves, comprenguin quina és la seva importància, quina és la millor manera d’aconseguir-la i de quina manera el seu manteniment contribueix a l’assoliment dels objectius més generals de l’economia. Aquest llibre està dividit en diversos capítols, que aborden qüestions bàsiques i que poden ser consultats per separat, en l’ordre i el moment precisos. No obstant això, el grau de complexitat dels capítols 4 i 5 és superior al dels capítols inicials. Per tal de comprendre completament el capítol 5, és necessari haver llegit atentament el 3 i, especialment, el 4. Altres qüestions específiques són analitzades amb més detall en els quadres complementaris. Els beneficis de l’estabilitat de preus i els costos associats a la inflació i la deflació estan estretament relacionats amb el diner i les seves funcions. Per això, el capítol 2 està dedicat a les funcions i la història del diner. En ell s’explica, en primer lloc, que en un món sense diner, és a dir, en una economia de bescanvi, els costos derivats de l’intercanvi de béns i serveis serien molt alts. I, en segon lloc, que el diner afavoreix un intercanvi més eficient de béns i contribueix, per tant, al benestar de tots els ciutadans. A aquestes reflexions segueix una anàlisi més detallada del paper del diner i de les seves funcions bàsiques, a l’apartat 2.1. Al llarg del temps, les distintes societats han utilitzat diverses formes de diner. Les principals fites de la història del diner són exposades breument a l’apartat 2.2. El capítol 3 aborda la importància de l’estabilitat de preus. Comença per definir els conceptes bàsics d’inflació i deflació (apartat 3.1) per, seguidament, il·lustrar breument algunes qüestions relacionades amb el mesurament de la inflació (apartat 3.2), i examinar amb detall els beneficis de l’estabilitat de preus, així com els efectes negatius de la inflació (i de la deflació) (apartat 3.3). El capítol 4 es centra en els factors determinants de l’evolució dels preus. Comença amb una breu panoràmica general (apartat 4.1) per, a continuació, analitzar la influència de la política monetària sobre els tipus d’interès (apartat 4.2) i els efectes de les variacions dels tipus d’interès sobre les decisions de despesa de les llars i les empreses (apartat 4.3). L’apartat següent examina els factors determinants del procés inflacionista en períodes més curts, fent especial èmfasi en el fet que la política monetària per ella mateixa no pot controlar l’evolució dels preus a curt termini perquè existeixen altres factors econòmics que poden afectar la inflació en aquest horitzó temporal (apartat 4.4). No obstant això, resulta innegable que la política monetària té capacitat per controlar la inflació a llarg termini (apartat 4.5).. Els diferents capítols que formen aquest llibre contenen informació bàsica i cada un d’ells es pot consultar de manera independent.. En l’últim capítol es descriu breument la política monetària del BCE. Després d’una exposició detallada del procés que va conduir a l’establiment de la Unió Econòmica i Monetària (apartat 5.1), als següents apartats s’analitza el marc institucional de la política monetària única (apartat 5.2), l’estratègia de política monetària del BCE (apartat 5.3) i el marc operatiu de l’Eurosistema (apartat 5.4). Per obtenir informació més detallada, consulteu el glossari i la bibliografia al final del llibre. ..

(15) Capítol 2 Breu història del diner. A l’apartat 2.1 s’expliquen les funcions del diner.. El diner és un element indispensable de la vida moderna. En aquest capítol s’explica què és el diner, perquè el necessitem, perquè s’accepta i des de quan existeix.. A l’apartat 2.2 s’ofereix una síntesi dels diferents béns que al llarg del temps han estat utilitzats com a diner..

(16) 16. 2.1 Funcions del diner. Breu història del diner. Història del mot «diner» El diner duu a terme una funció fonamental en l’economia d’avui dia. No és exagerat dir que «el diner fa girar el món» i que les economies modernes no podrien funcionar sense diner. La paraula «moneda» té l’origen en la civilització romana. A l’antiga Roma, la paraula «monitor» o «moneta» significava conseller, és a dir, una persona que avisa o que aconsella. Segons alguns historiadors, el significat de la paraula es remunta a un esdeveniment fonamental de la història de Roma. Durant una invasió dels gals, l’any 390 a. de C., les clacades d’una bandada d’ocs del capitoli de la deessa Juno, situat al turó Capitolí, donaren la veu d’alarma als defensors romans, salvant-los de la derrota. Com a mostra d’agraïment, els romans construïren un temple dedicat a Moneta, la deessa que avisa o aconsella. A prop d’aquest temple es va construir, l’any 289 a. de C., la primera fàbrica de moneda romana on, en un principi, s’encunyaven monedes de coure i, després, d’argent. Moltes d’aquestes monedes representaven l’efígie de Juno Moneta a una de les seves cares. Per tant, els mots «moneda» i «casa de la moneda» tenen el seu origen en el nom d’aquesta deïtat.. Funcions del diner Què és el diner? Si haguéssim de definir el diner en el moment actual, pensaríem de seguida en bitllets i monedes, que considerem com a diner perquè tenen liquiditat. Això vol dir que són acceptats i que es pot disposar d’ells per efectuar pagaments en tot moment. Si bé és indiscutible que els bitllets i les monedes compleixen aquesta finalitat, avui dia existeixen altres actius que tenen molta liquiditat i que poden convertir-se fàcilment en diner efectiu o emprar-se per realitzar pagaments a un cost molt baix com, per exemple, els dipòsits a la vista i altres tipus de dipòsits que es tenen als bancs2. En conseqüència, aquests instruments estan inclosos en aquelles definicions de diner que fan referència al «diner en sentit ampli».. La paraula «moneda» té el seu origen a la civilització romana.. Les diverses formes de diner han variat substancialment al llarg del temps. El paper moneda i els dipòsits bancaris no han existit sempre. Per tant, és útil definir el diner en termes més generals. El diner pot considerar-se com un bé molt especial que exerceix diverses funcions bàsiques. Concretament, serveix com a mitjà de canvi, dipòsit de valor i unitat de comptabilitat. Per això es diu a vegades que «el diner és el que el diner fa». Per tal d’entendre millor aquestes funcions, hem de pensar en la forma en què la gent havia de realitzar els seus intercanvis abans que existís el diner. Sense diner, la gent estava obligada a intercanviar béns i serveis utilitzant el sistema del bescanvi. Encara que en una economia basada en aquest sistema hi té cabuda, en certa mida, la divisió del treball, existeixen limitacions de caràcter pràctic, i tot intercanvi de béns comporta «costos de transacció» molt alts. En una economia de bescanvi, el problema més evident és que s’ha de trobar una persona que desitgi adquirir exactament els mateixos béns o serveis de què hom disposa per oferir, i que estigui disposada a oferir el que hom desitja obtenir a canvi. Dit d’una altra manera, per concloure amb èxit una transacció de bescanvi és necessari que existeixi una coincidència mútua de desigs. Per exemple, un forner que volgués obtenir un tall de cabells a canvi d’unes barres de pa, hauria de trobar un barber disposat a acceptar pa a canvi d’un tall de cabells. Tanmateix, si el que volgués el barber fos un parell de sabates, 2. Els dipòsits a la vista són fons dels que es pot disposar de forma immediata per realitzar transaccions. Cal dir que el diner electrònic de les targes de prepagament es considera un tipus de dipòsit a la vista..

(17) hauria d’esperar-se fins a trobar un sabater que volgués un tall de cabells a canvi d’un parell de sabates. Per tant, en una economia basada en el bescanvi, existeixen costos substancials que consisteixen a trobar la persona adequada per efectuar un intercanvi, a més de la necessitat d’esperar i d’emmagatzemar els béns.. 17 Breu història del diner. El diner com a mitjà de canvi A fi i efecte d’evitar els inconvenients associats a l’economia de bescanvi, alguns béns poden emprar-se com a mitjà de canvi. Aquesta forma primària de diner utilitzada per l’intercanvi es denomina diner mercaderia. A primera vista, podria semblar que intercanviar un bé per diner i el diner per un altre bé fa que les transaccions siguin més complicades. No obstant això, si es considera més detingudament, és evident que la utilització d’un bé com a mitjà de canvi facilita considerablement tot el procés, en la mesura que la coincidència mútua de desitjos deixa de ser necessària perquè l’intercanvi de béns i serveis pugui produir-se. És obvi que un dels requisits indispensables perquè aquest bé determinat pugui complir la funció de diner és que sigui acceptat per tothom com a mitjà de canvi, ja sigui en funció de la tradició, de costums no escrits o per imperatiu legal. Alhora, resulta evident que els béns utilitzats com a mitjà de pagament han de comptar amb algunes característiques tècniques específiques. Concretament, aquests béns han de ser fàcilment transportables, duradors, divisibles i la seva qualitat ha de poder determinarse sense dificultat. Des d’un punt de vista més estrictament econòmic, el diner ha de ser un bé escàs, ja que només els béns d’aquesta naturalesa tenen un valor positiu.. El diner com a dipòsit de valor Si el bé emprat com a diner manté el seu valor al llarg del temps, pot conservar-se durant períodes de temps més llargs. Això és particularment útil, ja que permet separar la venda del bé del seu lliurament. En aquest cas, el diner representa la important funció de dipòsit de valor. Per aquest motiu, els béns que també poden emprar-se com a dipòsit són preferits als que només serveixen com a mitjà de canvi. Tort i que béns com, per exemple, les flors o els tomàquets podrien, en principi, emprar-se com a mitjà de canvi, no servirien com a dipòsit de valor i, per tant, no s’utilitzarien com a diner. Així doncs, si aquesta funció del diner no es compleix de forma adequada (per exemple, si el bé que és utilitzat com a diner perd el seu valor amb el pas del temps) la gent se serviria de la funció de dipòsit de valor d’altres béns, o fins i tot tornaria al bescanvi.. El diner com a unitat de comptabilitat Igualment important és la tercera funció del diner: unitat de comptabilitat. Per explicar-la, podem reprendre l’exemple anterior. Fins i tot si es supera la dificultat de la coincidència mútua de desigs, la gent hauria de determinar la proporció d’intercanvi exacta entre, per exemple, pa i un tall de cabells, entre un tall de cabells i un parell de sabates. Aquestes «proporcions d’intercanvi» – per exemple, el nombre de barres de pa equivalents a un tall de cabells – es denominen preus relatius o relacions d’intercanvi. En el mercat, el preu relatiu s’hauria d’establir per cada parell de béns o de serveis i, per suposat, totes les persones que participessin en l’intercanvi necessitarien tota la informació referent a la relació d’intercanvi entre tots els béns. S’aprecia clarament que, en relació amb dos béns, només existeix un preu relatiu, i en relació amb tres béns, només existeixen tres preus relatius (és a dir, pa respecte a tall de cabells, tall de cabells respecte a sabates i pa. El diner ha de servir com a reserva de valor, mitjà de pagament i unitat de compte..

(18) 18 Breu història del diner. respecte a sabates). No obstant això, si prenem en consideració 10 béns, existeixen 45 preus relatius, i si prenem en consideració 100 béns, el nombre de preus relatius passa a ser de 4.9503. Així doncs, com més gran sigui el nombre de béns per intercanviar, més difícil serà disposar de la informació referida a totes les «proporcions d’intercanvi» possibles. En conseqüència, obtenir i recordar la informació sobre les relacions d’intercanvi genera costos elevats per als participants en les economies de bescanvi, que incrementen de forma desproporcionada en relació al nombre de béns que s’intercanvien. Aquests recursos podrien utilitzar-se de forma més eficient si un dels béns s’utilitzés com a unitat de comptabilitat (o «numerari»). En aquest cas, el valor de tots els béns pot expressarse en funció d’aquest «numerari» i el nombre de preus que la gent ha d’identificar i recordar pot disminuir significativament4. Per tant, si tots els preus són expressats en diner, les transaccions resulten molt més senzilles. En termes més generals, no només poden expressar-se en diner els preus dels béns, sinó també els de qualsevol actiu. Tots els agents econòmics que operen en una zona monetària determinada calcularan costos, preus, salaris, renda, etc., en les mateixes unitats monetàries. Tal com passa amb les funcions del diner abans descrites, com menys estable i fiable sigui el valor del diner, més difícil serà que el diner realitzi aquesta important funció. En conseqüència, una unitat de comptabilitat fiable i amb acceptació general constitueix una base sòlida pel càlcul de preus i costos, la qual cosa millora la transparència i la fiabilitat.. 2.2 Formes de diner La naturalesa dels béns utilitzats com a diner ha anant canviant amb el pas del temps. Generalment, s’accepta que el que en alguns moments va constituir la funció principal d’aquests béns sovint no coincidia amb la seva finalitat original. Sembla que determinats béns eren triats per ser emprats com a diner perquè podien ser emmagatzemats sense dificultat, tenien un valor elevat i un pes relativament reduït, eren fàcilment transportables i eren duradors. Així doncs, l’evolució del diner ha estat impulsada per diversos factors, com la importància relativa dels intercanvis comercials i l’estat de l’evolució de l’economia.. Diner mercaderia Una gran varietat d’objectes han estat usats com a diner, per exemple, les conquilles de colors brillants.. Diversos articles han estat utilitzats com a diner mercaderia, entre els quals podem citar els wampum, collarets fets amb conquilles, dels indis americans, les cowries, conquilles de colors molt vius emprades a l’Índia, les dents de balena a les illes Fiji, el tabac a les primeres colònies d’Amèrica del Nord, uns discs grans de pedra utilitzats a l’illa de Yap, situada en el Pacífic, i les cigarretes i el licor a l’Alemanya dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial.. Moneda metàl·lica La introducció de la moneda metàl·lica va constituir un mitjà pel qual les antigues societats van intentar superar els problemes associats a l’ús de béns peribles com a diner. No es coneix exactament el moment i l’indret on aquest tipus de diner va ser emprat per primer cop. El que sí se sap amb seguretat és que la moneda metàllica ja s’utilitzava a Àsia al voltant de l’any 2000 a. de C., encara que no sembla que en aquells temps el 3 4. De forma més general, per un nombre n de béns, existeixen n × (n – 1) preus relatius. 2 És a dir, el nombre de preus absoluts serà n-1..

(19) seu pes s’hagués estandarditzat ni que el seu valor estigués certificat per qui exercia el poder. S’utilitzaven trossos o barres d’or o d’argent com a diner mercaderia, ja que eren fàcils de transportar, no es deterioraven, podien dividir-se sense massa dificultat i, a més, podien ser foses per fabricar peces de joieria.. 19 Breu història del diner. Monedes de metall Els europeus van ser un dels primers pobles que va elaborar monedes metàl·liques estandarditzades i certificades. Els grecs van introduir monedes de plata al voltant de l’any 700 a. de C.; Aegina (595 a. de C.), Atenes (575 a. de C.) i Corint (570 a. de C.) van ser les primeres ciutats-estat gregues que van encunyar les seves pròpies monedes. El contingut d’argent de la dracma d’Atenes, coneguda perquè en ella s’hi representava la llegendària òliba, es mantingué estable durant gairebé 400 anys. Les monedes gregues eren utilitzades en un entorn molt ampli, – que encara va ser-ho més gràcies a Alexandre el Gran –, i els arqueòlegs les han trobat en una extensió geogràfica que comprèn des d’Espanya fins a l’Índia. Els romans, que abans havien emprat com a diner barres de bronze molt pesants anomenades aes signatum, van adoptar la innovació grega que constituïa l’ús de monedes oficials, i van ser els primers d’introduir el sistema bimetàl·lica emprant el denarius d’argent i l’aureus d’or. A l’època de l’emperador Neró, al segle I d. de C., el contingut de metalls preciosos de las monedes es va començar a reduir, a mesura que les fàbriques de moneda van començar a substituir l’or i l’argent per aliatges, a fi i efecte de finançar l’enorme dèficit de l’imperi. Com a conseqüència de la disminució del valor intrínsec de les monedes, els preus dels béns i dels serveis van començar a incrementar. Posteriorment, es produí un augment general dels preus que, possiblement, va contribuir a la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. El solidus de l’Imperi Romà Oriental, introduït per Constantí el Gran al segle IV d. de C., mantingué el seu pes i contingut de metall originals fins a mitjans del segle XI adquirint, així, una reputació que el va convertir en la principal moneda per al comerç internacional durant més de cinc segles. Les monedes greco-bizantines van ser utilitzades com a moneda internacional i se n’ha arribat a trobar en jaciments arqueològics d’Altaï, Mongòlia. No obstant això, a mitjan segle XI, l’economia monetària bizantina desaparegué, i fou reemplaçada per un nou sistema que va perdurar durant el segle XII, fins que la conquesta de Constantinoble per part dels croats, l’any 1204, va posar fi a la història del sistema monetari grecoromà. Els grecs i els romans havien estès el costum de l’ús de les monedes, així com els coneixements tècnics necessaris per encunyar-les, per una extensa àrea geogràfica. Durant gairebé tota l’edat mitjana, les monedes d’or i plata encunyades localment varen constituir el principal mitjà de pagament, si bé l’ús de les monedes de coure va anar en augment. L’any 793 d. de C., Carlemany va reformar i uniformar el sistema monetari franc, i va introduir un estàndard monetari segons el qual una lliura d’argent (408g) equivalia a 20 xílings i a 240 penics: aquest estàndard es mantingué vigent al Regne Unit i Irlanda fins 1971. Després de la caiguda de Constantinoble, las ciutats-estat de Gènova i Florència, que destacaven per la seva activitat comercial, van introduir, l’any 1252, l’encunyació de monedes d’or amb el genoin genovès i la fiorina (o florí) florentina. Al segle XV, el ducato venecià va passar a ocupar el lloc d’aquestes monedes.. Els xinesos van començar a utilitzar el paper moneda cap a l’any 800 i ho van continuar fent durant alguns centenars d’anys..

(20) Paper moneda. 20 Breu història del diner. Els xinesos van ser els primers en utilitzar el paper moneda, cap a l’any 800 d. de C., a l’època de l’emperador Hien Tsung, i van seguir utilitzant-lo durant alguns segles. Aquest paper moneda no tenia valor com a mercaderia, i era diner per decret imperial, la qual cosa es denominava moneda fiduciària, és a dir, diner sense valor intrínsec. El seu ús estava molt estès a la Xina vers l’any 1000 d. de C., però es va abandonar al voltant de l’any 1500, quan la societat xinesa va entrar en decadència arran de la conquesta dels mongols.. Obligacions Malgrat això, es feia difícil realitzar operacions comercials a llarga distància, ja que només podia emmagatzemar-se valor en forma de monedes o béns. Les ciutats italianes van ser les primeres a introduir certificats de deute («obligacions» o «lletres de canvi») com a mitjà de pagament. Amb la finalitat de reduir el risc de robatoris durant els viatges, els comerciants s’enduien aquestes obligacions. En els certificats s’indicava el nom del deutor i del prestador, la data de pagament, i s’hi anotava la quantitat d’or i d’argent. Els banquers no van tardar a comerciar amb aquestes obligacions. El primer document que evidencia aquest tipus de contracte data de l’any 1156. Les obligacions van seguir essent utilitzades, sobretot pels comerciants italians, i el sistema bimetàllic fou el més important fins la Guerra dels Trenta Anys. A causa del caos econòmic provocat per la guerra, alguns dirigents, com per exemple els reis suecs, van començar a preferir el paper moneda, que posteriorment va ser introduït pel Banc d’Anglaterra, l’any 1694, i a França per la Banque Générale l’any 1716. L’adveniment de la moneda fiduciària a Europa va marcar el principi d’una nova fase de l’evolució del diner. La competència per l’establiment i la regulació del sistema de diner fiduciari dels diferents països va seguir recaient sobre els governs, encara que altres entitats públiques i privades – com els bancs centrals i el sistema financer – han exercit una funció fonamental en l’èxit de la moneda nacional.. L’estàndard d’or Els estats nacionals van mantenir reserves en or als seus bancs centrals per garantir la credibilitat de la seva moneda.. Des de la introducció de la moneda fiduciària, fa aproximadament dos segles, el sistema monetari ha experimentat importants modificacions. El paper moneda tenia, i segueix tenint, curs legal exclusivament per decret de l’autoritat competent. Era permès en unitats fixes de moneda nacional, i tenia un valor nominal clarament determinat. Durant molt de temps, els estats han mantingut reserves d’or als seus respectius bancs centrals, a fi i efecte de garantir la credibilitat de la seva moneda: aquest sistema és conegut com Estàndard d’Or. Les monedes nacionals, en forma de monedes metàl·liques i bitllets de paper fiduciari, eren convertibles en or a una paritat fixa. La Gran Bretanya va ser, de fet, el primer país que va establir l’estàndard d’or l’any 1816, i Sir Isaac Newton, l’any 1717, va fixar el tipus de canvi en 3,811 lliures esterlines per unça d’or. Després de l’inici de la Primera Guerra Mundial, molts països van començar a imprimir cada cop més diner, amb la intenció de finançar el cost de la guerra. A Alemanya, per exemple, el nombre de bitllets emesos pel Reichsbank va incrementar de 2.593 milions l’any 1913 fins a un total de 92.844.720,7 milers de milions de bitllets en circulació el 18 de novembre de 1923, la qual cosa va conduir a una situació d’hiperinflació5. Com 5. Per més informació, consulteu Davies (1994, p. 573)..

(21) a conseqüència de l’increment del diner en circulació, la major part dels països van suspendre la convertibilitat en or de les seves monedes, ja que aquesta major quantitat de diner ja no es corresponia amb les reserves d’or nacionals.. 21 Breu història del diner. Estàndard de divises or L’estàndard d’or britànic desaparegué l’any 1931, encara que el sistema fou reinstaurat a la conferència internacional que va tenir lloc a Bretton Woods, New Hampshire, l’any 1944. Allí es va acordar un estàndard d’or revisat: els tipus de canvi de les monedes nacionals de les principals potències econòmiques van quedar vinculats al dòlar, i el dòlar podia convertir-se en or al preu fix de 35 dòlars per unça. El sistema monetari de Bretton Woods sovint es denomina estàndard de divises or. Els bancs centrals donaven dòlars a canvi de les seves respectives monedes nacionals, i viceversa. El sistema monetari va deixar d’utilitzar-se l’any 1971, i des de llavors, les monedes nacionals de les principals potències econòmiques han estat diner fiduciari en sentit estricte. D’altra banda, la major part de països han permès la fluctuació del tipus de canvi de les seves respectives monedes. L’evolució del diner no s’ha aturat. Avui dia han sorgit diverses formes de diner intangible, entre les quals cal esmentar el «diner electrònic» i els mitjans de pagament electrònics, que van aparèixer els anys noranta. Aquest tipus de diner pot ser utilitzat per pagar béns i serveis a través d’Internet o d’altres medis electrònics. Un cop rebuda l’autorització del comprador per efectuar el pagament, el venedor es posa en contacte amb el banc emissor i rep la transferència de l’import corresponent. Actualment, existeixen a Europa diversos sistemes de diner electrònic que funcionen amb targeta, gestionats generalment per institucions financeres.. Avui dia han sorgit diverses formes de diner intangible, entre les quals cal citar el «diner electrònic»..

(22)

(23) Capítol 3 La importància de l’estabilitat de preus Aquest capítol conté informació detallada sobre què són l’estabilitat de preus, la inflació i la deflació, com es mesura la inflació, quina és la diferencia entre els tipus d’interès nominals i reals, i quins són els beneficis de l’estabilitat de preus, o dit d’una altra manera, per què és important que els bancs centrals garanteixin l’estabilitat de preus.. L’apartat 3.1 explica alguns conceptes econòmics bàsics, com inflació, deflació i estabilitat de preus. L’apartat 3.2 tracta sobre alguns dels problemes relacionats amb el mesurament de la inflació. L’apartat 3.3 examina els beneficis de l’estabilitat de preus..

(24) 24 La importància de l’estabilitat de preus. 3.1 Què és l’estabilitat de preus? Inflació i deflació La inflació i la deflació són fenòmens econòmics que tenen repercussions negatives per l’economia. Bàsicament, la inflació es defineix com un increment generalitzat dels preus dels béns i dels serveis al llarg d’un període de temps prolongat que produeix, com a conseqüència, un descens del valor del diner i, per tant, del seu poder adquisitiu. La deflació es defineix sovint com el fenomen oposat a la inflació, és a dir, una situació on es produeix un descens global del nivell dels preus durant un període prolongat. En absència d’inflació i de deflació, es pot dir que hi ha estabilitat de preus si, com a mitjana, els preus no augmenten ni disminueixen, sinó que es mantenen estables al llarg del temps. Podem parlar d’estabilitat absoluta si, per exemple, amb 100 euros podem comprar el mateix cistell de béns que fa un o dos anys.. Variacions dels preus individuals i del nivell general de preus. És important fer una distinció entre els moviments dels preus d’un bé o servei concrets i els del nivell general de preus. En les economies de mercat, les variacions freqüents dels preus individuals són molt normals, fins i tot en una situació general d’estabilitat de preus. Les alteracions de l’oferta i/o de la demanda de béns o serveis concrets es tradueixen, inevitablement, en variacions en el seu preu. Per exemple, durant els darrers anys hem observat descensos importants en el preu dels ordinadors i dels telèfons mòbils degut, principalment, a la rapidesa del progrés tecnològic. No obstant això, des de principis de 1999 fins l’any 2004, els preus del petroli i d’altres productes energètics han incrementat, en part, com a conseqüència de les preocupacions referides al futur del subministrament d’energia i, en part, com a resultat de l’increment de la demanda d’aquests productes, especialment en les economies amb un elevat ritme de creixement. En conjunt, la inflació s’ha mantingut a nivells reduïts i estables a la majoria de països industrialitzats: l’estabilitat general de preus pot anar acompanyada de variacions substancials dels preus individuals, sempre que la pujada d’alguns preus es vegi compensada per la baixada d’altres, de forma que el nivell general de preus es mantingui invariable.. La modificació de les condicions de l’oferta o de la demanda d’un determinat bé produeix, inevitablement, variacions del seu preu.. 3.2 Mesurament de la inflació Qüestions relacionades amb el mesurament Com es pot mesurar la inflació? A l’economia hi ha milions de preus individuals; aquests preus són sotmesos a variacions contínues que, bàsicament, reflecteixen els canvis de l’oferta i de la demanda de béns i serveis concrets i donen una indicació de la seva «escassetat relativa». Òbviament, no és possible, ni desitjable, tenir en compte tots els preus, però tampoc no és convenient considerar-ne només alguns, ja que podrien no ser representatius del nivell general de preus..

(25) Índex de Preus de Consum. 25. La majoria dels països han adoptat un sistema senzill i adequat per mesurar la inflació, el denominat «Índex de Preus de Consum» (IPC)6. Per elaborar-lo, s’analitzen els hàbits de compra dels consumidors, a fi i efecte de determinar els béns i els serveis que aquests adquireixen amb més freqüència i que, per tant, poden considerar-se, en certa mesura, representatius del consumidor mitjà d’una economia. No obstant això, en aquesta llista no només s’inclouen aquells articles que els consumidors compren a diari (p. ex. pa i fruita), sinó també béns no peribles (p. ex. cotxes, ordinadors, rentadores, etc.) i, sovint, operacions (p. ex. lloguers). La ponderació dels articles que componen aquesta «llista de la compra» en funció de la seva importància en el pressupost dels consumidors permet l’elaboració del que es coneix com a «cistell de consum»7. Tots els mesos, un nombrós equip d’«inspectors de preus» comprova els preus d’aquests articles a diversos punts de venda. A continuació, es comparen els costos d’aquest cistell al llarg del temps, i es determina una sèrie temporal que serveix per l’elaboració de l’índex de preus. La taxa anual d’inflació pot calcular-se expressant la variació del cost actual del cistell de consum com un percentatge del cost que aquest mateix cistell tenia l’any anterior. No obstant això, l’evolució del nivell de preus obtinguda a partir d’aquest cistell concret reflecteix la situació del consumidor «mitjà» o representatiu. Si els hàbits de compra d’una persona difereixen significativament del patró estàndard de consum i, en conseqüència, del cistell de consum en que es basa l’índex, aquesta persona podria experimentar una variació del cost de la vida molt diferent de la que marca l’índex. Per tant, sempre hi haurà algunes persones que experimentin una «taxa d’inflació» superior en el seu «cistell de consum» individual i d’altres per a qui la «taxa d’inflació individual» serà inferior. Dit d’una altra manera, la inflació mesurada per l’índex és una mesura aproximada de la mitjana de la situació de l’economia, ja que la variació general dels preus que experimenta cada consumidor individual no es idèntica.. Requadre 3.1. Mesurament de la inflació – un exemple senzill. Les consideracions anteriors poden il·lustrar-se amb un senzill exemple numèric. Suposem que el cistell de consum representatiu de la despesa anual d’un adolescent està format per 100 entrepans, 50 refrescos, 10 begudes energètiques i una bicicleta de muntanya. Quantitat. Preu (any 1). Preu (any 2). Preu (any 3). Entrepans 100 Refrescos 50 Beguda energètica 10 Bicicleta de muntanya 1 Cost del cistell de consum Índex de preus. EUR 1,00 EUR 0,50 EUR 1,50 EUR 160,00. EUR 1,20 EUR 0,40 EUR 1,70 EUR 173,00. EUR 0,90 EUR 0,70 EUR 1,20 EUR 223,00. EUR 300,00 100,00. EUR 330,00 110,00. EUR 360,00 120,00. 6. De fet, l’Índex de Preus de Consum, que mesura les variacions dels preus dels béns i els serveis de consum, no és l’únic índex de preus d’una economia. Un altre índex d’importància econòmica similar és l’Índex de Preus Industrials, que mesura les modificacions introduïdes pels productors de béns i serveis en els preus de venta al llarg del temps.. 7. Concretament, aquests articles són ponderats segons la seva participació en la despesa final de les famílies en termes monetaris. A la pràctica, les ponderacions considerades per l’elaboració del «cistell de consum» són revisades periòdicament, a fi i efecte de reflectir els canvis en els hàbits dels consumidors... La importància de l’estabilitat de preus.

(26) 26 La importància de l’estabilitat de preus. El cost total del cistell pot calcular-se multiplicant les quantitats pels preus respectius i sumant-ho tot. S’observa clarament que, entre el primer i el segon any, el cost d’aquest cistell de béns s’ha apujat de 300 euros a 330 euros, és a dir, un 10 %. Del primer al tercer any, el cost ha augmentat de 300 euros a 360 euros, la qual cosa equival a un 20 %. Una altra manera d’expressar-ho seria mitjançant un índex de preus. Per calcular l’índex de preus, es divideix el cost del cistell de consum corresponent a un període determinat entre el cost d’aquest cistell en el període base, i es multiplica el resultat per 100. En el quadre anterior, l’any 1 és el període base. En conseqüència, l’índex de preus de l’any 3 és: Índex de preus = (P3 /P1) × 100 = (360/300) × 100 = 120,00 L’objectiu de l’índex de preus és el d’oferir una visió general de l’evolució experimentada pels preus de molts béns i serveis. Tal com mostra l’exemple, l’índex de preus pot augmentar fins i tot si alguns preus s’han abaixat.. Problemes de mesurament Per diverses raons, existeixen diverses dificultats associades a l’intent d’expressar l’evolució general dels preus mitjançant una xifra. En primer lloc, qualsevol cistell que es triï serà cada cop menys representatiu amb el pas del temps, a mesura que els consumidors substitueixen béns més cars per d’altres més barats. Per exemple, la puja dels preus del petroli pot induir algunes persones a utilitzar menys el cotxe i adquirir una major quantitat d’altres béns. Per tant, si les ponderacions no s’ajusten, la variació de l’índex pot sobreestimar lleugerament els «veritables» increments dels preus. En segon lloc, les variacions de la qualitat són, a vegades, difícils d’incorporar a l’índex de preus. Si la qualitat d’un producte millora amb el temps i el seu preu també s’apuja, part de l’increment del preu es deu a la millora de la qualitat. Els increments dels preus atribuïbles a canvis de la qualitat no poden considerar-se com una causa de l’augment de la inflació, ja que no redueixen el poder adquisitiu del diner. Els canvis en la qualitat són molt freqüents en períodes prolongats. Per exemple, un cotxe actual és molt diferent dels que es fabricaven els anys setanta, que, al seu torn, eren molt diferents dels dels anys cinquanta. Els instituts d’estadística inverteixen molt temps a realitzar ajustaments per acomodar les variacions de qualitat, però, per la seva pròpia naturalesa, aquests ajustaments no són fàcils de definir. A banda de noves varietats de productes que ja existeixen (p. ex. la introducció de nous cereals per l’esmorzar), una qüestió important, i que implica certa dificultat, és la inclusió de productes nous. Per exemple, després de l’arribada dels DVD al mercat, va passar inevitablement un període de temps fins que van poder ser inclosos en les estadístiques de preus, ja que necessitaven que s’obtingués informació sobre les quotes de mercat, els principals canals de distribució, les marques més conegudes, etc. Però si es tarda massa a incorporar nous productes a l’índex de preus, no s’aconsegueix que aquest reflecteixi fidelment la variació mitjana real dels preus que els consumidors experimenten. En el passat, diversos estudis econòmics han identificat un lleuger biaix positiu en el mesurament dels índex de preus de consum nacionals, que apunta que una taxa d’inflació de menys d’un punt percentual podria, de fet, ser coherent amb una situació.

(27) d’estabilitat de preus «veritable». Per la zona de l’euro (és a dir, tots els països de la UE que han adoptat l’euro), no es disposa d’estimacions exactes d’aquest biaix de mesurament. No obstant això, és d’esperar que el valor d’aquest possible biaix sigui molt reduït per dues raons. En primer lloc, l’Índex Harmonitzat de Preus de Consum (IHPC, que és un índex de preus de consum harmonitzat per a tots els països de la zona de l’euro) és un concepte relativament nou. En segon lloc, l’Eurostat, l’agència de la Comissió Europea que s’encarrega d’aquests tipus d’estadístiques a escala de la UE, ha establert una sèrie de normes estadístiques adequades, a fi i efecte d’evitar el biaix de mesurament en l’IHPC.. Variables nominals i reals Com hem explicat anteriorment, quan hi ha inflació, amb una quantitat determinada de diner es pot comprar cada cop menys béns. Això equival a dir que es produeix un descens del valor del diner o una disminució del seu poder adquisitiu. Aquesta observació ens porta a una altra qüestió econòmica important: la diferència entre variables nominals i reals. Les nominals són les que es mesuren en termes de preus corrents. Aquestes variables canvien generalment amb el nivell de preus i, per tant, amb la inflació. Dit amb altres paraules, no tenen en compte els efectes de la inflació. Tanmateix, les variables reals, com la renda o el salari reals, són aquelles on els efectes de la inflació han estat descomptats o eliminats. Suposem que el salari d’un treballador augmenta en un 3 % anual en termes nominals (és a dir, de diner); expressat d’una altra manera, el que guanya al mes incrementa de 2.000 a 2.060 euros. Si suposem, a més, que el nivell general de preus augmenta en un 1,5 % en el mateix període de temps, és a dir, que la taxa d’inflació és de l’1,5 % per any, llavors, l’increment del salari real és ((103/101.5) -1) × 100 ≈ 1.48 % (o aproximadament 3 % –1.5 % = 1.5 %). Així doncs, com més alta sigui la taxa d’inflació en relació amb una determinada puja del salari nominal, menor serà la quantitat de béns que el treballador podrà comprar. Una altra distinció important és la que fa referència als tipus d’interès reals i nominals (veure també el quadre 3.2). Com a exemple, suposem que una persona compra un bo a un any per un determinat valor nominal, que genera un interès del 4 % al final de l’any. Si pagués 100 euros al començament de l’any, obtindria 104 euros al final de l’any. Per tant, el bo genera un tipus d’interès nominal del 4 %. Cal tenir en compte que el tipus d’interès fa referència al tipus d’interès nominal, a no ser que s’especifiqui una altra cosa. Ara suposem que la taxa d’inflació corresponent a aquell any és de l’1,5 %. Això equival a dir que avui el cistell de béns costa 100 euros, i que l’any vinent costarà 101,5 euros. Si es compra un bo per 100 euros amb un tipus d’interès nominal del 4 %, s’obtenen 104 euros venent-lo al cap d’un any, i si després es compra un cistell de béns per 101,5 euros, queden 2,5 euros. Així doncs, un cop descomptada la inflació, el bo de 100 euros generarà uns guanys d’uns 2,5 euros en renda «real», o el que és igual: el tipus d’interès real és d’aproximadament 2,5%. Resulta evident que si la inflació és positiva, el tipus d’interès real és inferior al tipus d’interès nominal.. Requadre 3.2 La relació entre la inflació esperada i els tipus d’interès. L’anomenat efecte «Fisher» Els economistes anomenen tipus d’interès nominal al tipus d’interès que el banc (o un bo normal) paga. El tipus d’interès real es defineix com l’increment del poder adquisitiu obtingut mitjançant aquesta inversió. Si i és el tipus d’interès nominal,. 27 La importància de l’estabilitat de preus.

(28) 28. r el tipus d’interès real i π la taxa d’inflació, la relació entre aquestes tres variables pot expressar-se de la manera següent: 8. La importància de l’estabilitat de preus. r=i–π Partint de la base anterior, el tipus d’interès real és la diferència entre el tipus d’interès nominal i la taxa d’inflació. Reorganitzant els termes d’aquesta equació, resulta clar que el tipus d’interès nominal és equivalent a la suma del tipus d’interès real i la taxa d’inflació. i=r+π Així doncs, què ens diu aquesta equació sobre els factors que determinen els tipus d’interès nominal? Quan un prestatari (per exemple una persona que vol comprar-se un cotxe nou) i un prestador (per exemple un banc) acorden un tipus d’interès nominal, no saben exactament quina serà la taxa d’inflació durant el període del préstec. Per tant, és important distingir entre dos conceptes relacionats amb el tipus d’interès real: el tipus d’interès real que el prestatari i el prestador esperen en el moment del préstec, denominat tipus d’interès real ex ante (r*), i el tipus d’interès real efectivament registrat, denominat tipus d’interès ex post (r). Malgrat que prestataris i prestadors no poden preveure amb exactitud la inflació futura, sembla possible que tinguin expectatives amb referència a la taxa d’inflació futura. Suposem que π representa la taxa d’inflació efectivament registrada i π e la taxa d’inflació esperada. El tipus d’interès real ex ante és i – π e, el tipus d’interès real ex post, i – π. Els dos tipus d’interès difereixen quan la inflació efectivament registrada és distinta de la inflació esperada. Òbviament, el tipus d’interès real nominal no pot tenir en compte la inflació que efectivament es registrarà en el futur, perquè aquesta no es coneix en el moment en què es fixa el tipus d’interès nominal. El tipus d’interès nominal només pot prendre en consideració la inflació esperada. i = r* + π e Aquesta equació, anomenada equació de Fisher, pren el seu nom de l’economista Irving Fisher (1867-1947), i mostra que el tipus d’interès nominal pot variar per dues raons: perquè variï el tipus d’interès real esperat (r*) o perquè variï la taxa d’inflació esperada (π e). Més concretament, l’equació estableix que, per un tipus real ex ante concret, la variació del tipus d’interès nominal i és parallela a les variacions de la inflació esperada π e. Aquesta relació proporcional entre la inflació esperada i el tipus d’interès nominal es denomina «efecte Fisher», és a dir, l’augment de la inflació es tradueix en un increment dels tipus d’interès nominal. Un alt tipus d’interès nominal d’un dipòsit bancari o d’un bo del tresor podria, simplement, reflectir unes expectatives d’inflació altes i no ser necessàriament una indicació que el benefici real de la inversió serà també alt. Aquest concepte és important per a prestataris i prestadors. Al mateix temps, s’ha de tenir en compte que, en determinades circumstàncies, els tipus d’interès poden incloure primes de risc que, per norma general, es componen de primes de risc d’inflació (incertesa), primes de risc de tipus d’interès i primes de risc d’impagament.. 8. Cal tenir en compte que aquesta relació és només una aproximació, que serà suficientment exacta sempre que r, i i π siguin relativament reduïts. De fet, es pot demostrar que 1 + r = (1 + i) × (1 + π) or r = i–π – r × π. Òbviament, per nivells baixos de r i π, el factor r × π és menyspreable i, per tant, r = i – π és l’aproximació emprada..

(29) 3.3 Els beneficis de l’estabilitat de preus L’estabilitat de preus recolza la millora del nivell de vida perquè contribueix a .... 29 La importància de l’estabilitat de preus. En els apartats anteriors s’explica perquè la inflació i la deflació constitueixen, per norma general, fenòmens amb conseqüències no desitjables. Indiscutiblement, els dos fenòmens impliquen desavantatges i costos substancials. L’estabilitat de preus impedeix que aquests costos es produeixin i genera importants beneficis per a tots els ciutadans. L’estabilitat de preus contribueix de diverses formes a assolir alts nivells de benestar econòmic, per exemple, mitjançant una elevada taxa d’ocupació.. ... reduir el grau d’incertesa en relació amb l’evolució general dels preus i, en conseqüència, augmentar la transparència dels preus relatius ... En primer lloc, l’estabilitat de preus permet als consumidors identificar més fàcilment les variacions dels preus dels béns en relació amb els preus d’altres béns (és a dir, els «preus relatius»), ja que aquestes variacions no són emmascarades per les fluctuacions del nivell general de preus. Per exemple, suposem que el preu d’un determinat producte incrementa en un 3 %. Si el nivell general dels preus és estable, els consumidors saben que el preu relatiu d’aquest producte ha incrementat, i poden decidir comprar una quantitat inferior del mateix. Tanmateix, si la inflació és alta i inestable, resulta més difícil calcular el preu relatiu, que fins i tot podria haver baixat. En aquestes circumstàncies, podria resultar avantatjós per als consumidors comprar una quantitat relativament superior d’aquest producte, el preu del qual ha incrementat «només» en un 3 %. En un entorn de deflació general, els consumidors podrien ignorar el fet que el descens del preu d’un determinat producte reflecteix simplement l’evolució general dels preus i no una caiguda del preu relatiu d’aquest producte. Per aquesta raó, podrien equivocadament comprar una quantitat excessiva d’aquest producte. Per tant, si els preus són estables, les empreses i els consumidors no corren el risc d’interpretar erròniament les variacions del nivell general de preus com si fossin variacions dels preus relatius, i disposen de més informació per prendre decisions de consum i d’inversió adequades. La incertesa sobre la taxa d’inflació podria també induir les empreses a adoptar decisions errònies en relació amb l’ocupació. Suposem que, en un entorn d’inflació elevada, una empresa interpreta equivocadament l’increment en un 5% dels preus de mercat dels seus productes com un descens del preu dels seus productes respecte a la resta, perquè no sap que la taxa d’inflació ha disminuït recentment d’un 6 % a un 4 %. En funció del descens «percebut» del preu relatiu dels seus productes, l’empresa podria decidir invertir menys i acomiadar treballadors per tal de reduir la seva capacitat de producció, ja que si no adoptés aquestes mesures podria tenir pèrdues. Tanmateix, aquesta decisió resultaria, en última instància, errònia, ja que, degut al descens de la inflació, el salari nominal dels empleats podria incrementar menys del que l’empresa havia estimat. Els economistes anomenarien això una «assignació no eficient» dels recursos. En essència,. L’estabilitat de preus fa que resulti més fàcil reconèixer les variacions dels preus dels béns..

Figure

Actualización...

Referencias

Related subjects : Ser soci del Casino, per què?