http://www.ceselvata.wordpress.com Butlletí del Centre d’Estudis Selvatà, n.º 7, 2013, 79–95
a la Selva del Camp
Clàudia Kirchner Vives
Arxiu de Schloss Thurn und Taxis (Regensburg)
[email protected]
Resum
De formes de fer Història n’hi ha moltes, algunes de les quals han estat i són menystingudes per no seguir l’esquema tradicional de narrar fets po-lítics. Qualsevol element que ens pugui donar informació del passat és vàlid, sempre i quan s’analitzi de manera “correcta”. L’exemple que aquí es tractarà i que serveix per moltes tendències historiogràfiques actuals són les llegendes, les quals han estat molt sovint vistes com a “historietes” per a infants i no pas com a font històrica.
Paraules clau
llegenda, història des de baix, microhistòria, font, interpretació. Abstract
There are many ways to portray historical events, but some are overlooked on the grounds that they do not follow the standard approach of portraying political facts. Any resource that can contribute information about the past can be considered valid as log as the information is soundly evaluated. This is the case with legends which can be regarded as a historical resource regardless of the fact that they are normally viewed as merely tales for children.
Keywords
1. Introducció
Les llegendes recollides a través de persones del poble de la Selva del Camp ens permeten veure com la Història també existeix entre la població. La gent no recorda sempre dates exactes i els fets de manera molt precisa, sinó que allò que es transmet són “històries” sobre la gent que ho va viure. El que sí podem afirmar és que tota llegenda comença per un fet real al qual se li han anat afegint elements més llegendaris o inventats.
Les llegendes formarien part de la història narrativa. El fet de narrar sempre ha estat una necessitat de l’home i de les societats per recordar experiències o fets viscuts i, alhora, sorgeix com a necessitat per a com-prendre el món i trobar una identitat. Quan es narrava només de forma oral, aquestes històries anaven canviant i transformant-se perquè en part també eren involuntàries; un cop queden plasmades per escrit, la narració no canvia tant, ja ha quedat fixada en l’espai i en el temps. Per aquest motiu, les llegendes, si més no, s’haurien de tenir en compte a l’hora de fer història social, ja que, d’alguna manera o altra, plasmen la realitat d’una societat. Les historietes s’han creat d’aquella manera tot responent a la identitat d’aquell col·lectiu.
El present article vol mostrar a partir d’exemples de llegendes de la Sel-va, la importància que aquestes tenen per a la historiografia actual. Totes són molt similars ja que pertanyen a allò que es coneix com a història soci-al, és a dir, és refereixen a les classes populars i als seus moviments; s’utilitza en combinació amb la història econòmica però també la demografia, per estudis urbans, de les mentalitats, etc (Hobsbawm, 1998).
La Nova Història o història social trenca amb el paradigma tradicio-nal rankeà1 perquè s’interessa per qualsevol activitat humana i per l’anàlisi
de les estructures, des d’una perspectiva particular. Dins d’aquesta història social seria on trobaríem les diferents tendències historiogràfiques que es tractaran en aquest article: història local, història des de baix, història de les mentalitats, microhistòria, la història oral i la història narrativa. Aquestes estan ordenades cronològicament a la seva aparició, però potser la més important ha estat l’oral, ja que sense poder recollir totes aquestes llegen-1. Característiques: l’objecte essencial és la política, es pensa com una successió de fets visió des de dalt centrat en els grans esdeveniments, estadistes,... És una història basada en documents i vol ser una història objectiva.
des de tradició oral, no hauria estat possible, posteriorment, analitzar els restants aspectes.
2. Cada història és una història
Per entendre per què les llegendes poden i són importants a l’hora de fer Història, cal veure, primer, les diferents tendències historiogràfiques ja es-mentades.
Situar cronològicament la història local és difícil, ja que fins fa poques dècades aquest tipus d’història la feien els amateurs que volien explicar sobre la seva localitat i, per aquest motiu, ha estat bastant menystinguda. Tot i així, s’ha definit de moltes maneres i sovint s’han considerat variants seves altres tendències com la microhistòria, història popular, microanàlisi, història des de baix o història del poble (Zuluaga, 2006).
Ja des de l’antiguitat grega fins al final de l’Antic Règim, la història que es feia era en bona mesura “local” o reduïda en un àmbit molt concret. Al segle xix, amb l’aparició del món capitalista i industrialitzat, i d’una his-tòria més “científica”, sorgeix aquesta reacció més conservadora que és la història local com a manera de defensar els seus valors tradicionals (Furió i García-Oliver, 1989) i que s’ha considerat una disciplina a vegades inferior a la Història “més científica” que neix amb la Il·lustració.
La tipologia de les obres locals segueix molt sovint un patró homogeni amb referències autòctones, però sovint exemplifiquen la història nacional o contribueixen a la seva divulgació i assimilació social. En un altre aspecte en què incideix Núria Sales (1989), en el seu article “Història local ¿Quin passat, quin present, quin futur?” és en el fet que sovint critiquem que rec-tors de poble o aficionats feien una història poc “fiable” –un exemple són els Annals inèdits de la Vila de la Selva del Camp de Tarragona de Mossèn Pié i Faidella– i després historiadors professionals han agafat publicacions seves com a fonts realment verídiques. El que ha de fer tot historiador és saber destriar la part servible de la no tan servible. Tanmateix, un bon historiador és aquell qui fa història local però també història més general.
La història des de baix té per objectiu analitzar la història des de les classes populars o com va dir Hobsbawm des de “la gent corrent”. S’ha de veure com la història es forma a partir del dia a dia de la gent i de tota
la societat en general, no de les classes dominants que controlen el po-der. Amb tot, si hi ha una història de “baix” és que hi ha alguna cosa per sobre: les grans estructures i el poder social, i que, a l’hora de fer aquesta història, s’han de tenir en compte tots els factors ja que sinó perd el sentit. És important aquesta nova forma, però sempre situada en el seu context estructural.
La història de les mentalitats neix cap als anys setanta de la unió de la història amb l’antropologia; apareix, doncs, com a alternativa de la història cultural o microhistòria. L’objectiu d’aquesta nova tendència és estudiar la dinàmica de la societat o d’un col·lectiu a partir de la mentalitat en un moment històric concret. Aquesta mentalitat la conformen els símbols, creences, actituds pròpies de la societat; així doncs, difícilment en aquest cas farem la història d’un individu en concret ja que ell pertany a un grup molt més gran.
La microhistòria és una pràctica historiogràfica que apareix cap a la dè-cada de 1970 i està englobada dins allò que es coneix com a Nova Història. La microhistòria es basa en la reducció del punt d’observació, és a dir, una anàlisi a una escala molt més reduïda i un estudi més intensiu del material documental. Es pretén que, en comptes d’explicar els fets o fenòmens a gran escala, s’agafi un cas o alguns casos concrets i s’expliquin com a per-tanyents dins d’una estructura més àmplia (Serna, 2006). En aquest cas, ja no s’explica la vida de grans personatges, sinó de persones humils a qui, a primera vista, no se’ls dóna importància però que després es veu que són un exemple de la Història no explicada. Així, obtenim una altra visió molt més completa del temps i l’espai d’aquest moment passat.
A la història oral se l’ha qualificat com una branca de la història, però realment s’hauria de veure més com una metodologia. Com afirma Hobs-bawm (1989), a la història oral caldria denominar-la “font oral”, ja que és informació que es treu a partir de l’experiència de la gent. Les persones, com a membres d’una comunitat o societat, la representen i la seva experi-ència és la que es plasma a les seves informacions (Fraser, 1993).
Els historiadors que insisteixen en què la documentació és més rigorosa i és la que ens permet fer història, distingeixen tres qualitats que no tenen les fonts orals: la precisió formal, la precisió cronològica i la que deixa constància fixada. Tanmateix, la història oral s’ocupa de temes tangencials
i a petita escala mentre que l’escrita obre molt més el ventall. Thompson considera les tradicions orals des de diferents aspectes: com una manera de formar la memòria social, maneres de recordar la història d’un indret que s’acaba deformant, com a folklore, etc. Per la qual cosa, molt sovint, les llegendes i mites tenen origen en uns fets reals que es podrien documentar (Thompson, 2003).
3. Les llegendes: unes fonts històriques
Com a exemple de la teoria anterior, es mostraran un seguit de llegendes que transcorren a la Selva del Camp o que ens justifiquen una tradició o la creació d’algun indret emblemàtic del municipi i que poden ser usades per les diferents tendències historiogràfiques comentades. La majoria de les llegendes conservades transcorren al llarg del segle xix, però moltes d’altres tenen lloc al llarg de l’edat mitjana, dues èpoques de destacada importància en la història del poble.
L’esplendor de la vila comença en època medieval sent una de les loca-litats més poblades del país. Aleshores va ser el moment en què va aconse-guir un estatus preeminent per tot el Camp de Tarragona, fet ben palès per ser la seu de la Comuna del Camp de Tarragona. Es va encarar en diferents ocasions amb l’arquebisbe de Tarragona o amb el rei, tal i com podem llegir a la llegenda “Viatge a Roma”.
Viatge a Roma
En època medieval, el senyor del poble era l’arquebisbe, però la gent del poble no el volia cosa que portava a continus plets. En un d’aquests plets, els del poble van voler portar el cas a Roma, directament al Papa.
Així que un grup d’homes de la Selva van sortir, tots equipats amb els diners i tots els papers, per anar a veure el Papa. Van agafar un barco a Salou i cap a Barcelona i després cap a Marsella. Allí, quan ja es dirigien cap a Itàlia, un grup de pirates els van agafar presoners. Al cap d’un any, van ser alliberats i van arribar al poble sense res i tots esparracats.
Altra vegada decideixen preparar un segon viatge a Roma. Es van pre-parar, amb els diners i els papers i van tornar a caminar, però van tenir tan
mala fortuna que a l’altura de Vila-seca ja els van atracar i els van prendre tot el que portaven. D’aquesta manera el cas el va guanyar l’arquebisbe.2
Aquest conflicte entre el municipi, l’arquebisbe i el rei queda ben palès en aquesta història, en què el poble, ja fart dels continus enfrontaments –armats o no– i, en vista de cap solució, decideixen viatjar a Roma per por-tar un cas concret al Papa. Malauradament, no aconseguiran entrevispor-tar-se amb el Pontífex Màxim perquè seran capturats dues vegades.
La llegenda està narrada com un fet curiós per les aventures dels mem-bres que volen dirigir-se a Roma, però per altra banda, veiem clarament els diferents poders que volien manar sobre la vila i que portaven a continus litigis. Això recorda que la Selva era alguna cosa més que un simple poble de pagesos; aquí queda constància del seu passat esplendorós i remarca els trets més decisius dels esdeveniments locals.
Altres camps en què ha treballat la història local és a descriure o ex-plicar parts del seu terme municipal, dels diferents masos o llogarets que conformen el municipi. En els indrets, sovint han passat fets “reals” que per la seva importància o impacte del moment han tingut transcendència mitjançant les llegendes. Un exemple seria la llegenda d’“El Pou del Tui-tes el Neveter”, que narra l’origen del renom d’una casa, en una plaça que actualment encara existeix. El cas és una mica particular, però tanmateix podem extreure’n com eren les cases en aquell moment: moltes tenien pous al seu interior.
El Pou del Tuites el Neveter
A la Placeta de la Palma hi ha una casa bastant antiga on hi ha un pou dels que normalment tenien les cases per obtenir aigua. A l’estiu el veïnat i ells mateixos treien aigua fresca per beure i gastar.
Un any, a l’hivern va nevar molt i van pensar d’omplir el pou de neu. Perquè n’hi cabés mes l’atapeïen. Va resultar que va venir l’estiu i van anar a buscar l’aigua de la neu que hi havien tirat. Es van trobar que era una peça de glaç; com resulta ser quan s’atapeeix la neu. A resultes d’això, no van pensar altra cosa que, aquell estiu, vendre trossos per a refrescar coses. Heus aquí d’on va néixer el nom de Tuites Neveter.3
2. Informant: Ramon Vives Ferrater (+98 anys). Recollida per Clàudia Kirchner Vives al 3/2011. 3. Informant: Lluís Vallverdú . Recollida per Axel Baiget l’any 2000.
Els topònims també els trobem a llegendes carlines com és la d’“Or per als carlistes”. Aquestes transcorren al terme de la Selva i Albiol i alguns són el Camí d’en Grau, Mas de Baiget, pla del Terme, mas de Galofre, mas de Prats,
torre de les Puces, el coll de la Batalla, etc. Només el fet de poder-les situar
geogràficament, ja ens dóna una major credibilitat.
Or per als carlistes
A la guerra dels carlistes i miquelets, els carlistes s’amagaven per les mun-tanyes de Prades que coneixien bé. Eren mercenaris i per paga’ls els puja-ven or amb les mules des de la plana.
Els miquelets se’n van assabentar i van seguir als pagadors per a pren-dre’ls l’or. Els carlistes ho van descobrir i es van amagar al Mas de Baiget del terme de l’Albiol però, en comptes de posar les mules a l’estable, les van deixar al corral dels bens.
Els miquelets, segurs que trobarien les mules al Mas de Baiget, hi van entrar. Van mirar dins l’estable i només hi van veure els animals del mas. Allavorens, van agafar l’amo i el van penjar cap per avall, fora de la finestra que hi ha damunt la porta principal del mas. Li van dir que el tirarien de daltabaix si no els deia on era l’or.
La seva dona, espantada, va dir als soldats que si sabessin qui era el seu germà, allò no ho farien. Li van preguntar qui era i ella els va respon-dre que era el capità dels miquelets d’aquella zona. Seguidament, el van despenjar i van marxar.
Es diu que els carlistes, com a recompensa de guarda’ls les mules i l’or, els van donar una mica d’or i el van amagar i ara però, no se sap on es troba. (Vilalta, 2001)
Un altre tipus de llegendes són les que tracten aspectes de la gent humil de la Selva, com en la següent d’“El nen de la Rasa de Bové” on apareixen aspectes de gent humil com el fet de creure en bruixeries per trobar solu-cions a les coses.
El nen de la Rasa de Bové
A la Rasa de Bové, els masovers van tenir una criatura. El masover es veu que tenia problemes amb una dona d’Alcover que deien que era mig bruixa. El nen mamava però no es feia, sempre quedava prim i el masover
deia que això era cosa de la bruixa d’Alcover. Va passar el temps i el nen continuava fluix, prim i malalt.
Un dia va agafar un podall i se’n va anar cap a Alcover a veure la bruixa i li va dir: “o arregles això del xiquet o et pelo”. Llavors la bruixa li digué: “a la nit has de posar cendra a l’entrada i la teva dona quan sigui hora de donar de mamar al crio, que li dongui”.
El masover així ho va fer, va posar l’entrada plena de cendra i, a la nit, la dona va agafar el crio i el va posar a mamar. L’endemà al matí, al des-pertar-se, van veure que a la cendra hi havia tot un rastre d’una serp que a la nit anava allí i mamava del pit de la dona.
Llavors el masover se’n va anar cap a Alcover i li va anar a explicar a la bruixa que havia trobat el rastre de la serp. La bruixa li va dir que la serp estava amagada per alguns dels barrancs de la rasa, que l’havia de buscar i matar-la. A més, la serp era molt grossa i portava cabellera.
El masover va tornar cap a la Selva i entre uns quants hòmens van anar a veure si trobaven a la serp. Es veu que van trobar una serp molt grossa amb cabellera i a partir de llavors el xiquet es va fer gran.4
La llegenda anterior és un exemple d’història des de baix per donar un nou enfocament, amb dues funcions principals: la primera, servir de correctiu de les persones importants; i la segona, obrir la possibilitat d’una síntesi més rica entre la història del poble i la tradicional. Podria ser un nou tipus de fer història en el sentit que totes elles es complementen i juntes ens mostren una major amplitud de mira.
Un altre dels aspectes que marquen la identitat d’un poble o col·lectiu són les mentalitats; és a dir, tot el que té a veure amb els costums d’un poble i les creences religioses, però no amb la ideologia. Referent a això tenim la llegenda de l’ermita de Paretdelgada5, de la qual existeixen dues versions:
una més estesa, “Els pastors de Paret Delgada” i l’altra menys coneguda, “Les parets fines” que es transcriuen a continuació.
4. Informant: Florenci Andreazini Balsells (51 anys). Recollida per Clàudia Kirchner Vives al 3/3/2011. 5. El nom de Paretdelgada, no està clar com s’escriu, hi ha moltes variants. Per a la llegenda he deixat el nom separat per veure més clarament l’etimologia d’on prové, del pastor anomenat Pedro Delga-do. Al llarg del treball he utilitzar el terme tot junt que és tal com el recull la Toponímia General de Catalunya.
Els pastors de Paret Delgada
Hi havia una vegada un pastor que es deia Perot Delgada que estava amb el seu ramat on és actualment l’ermita de Paret Delgada. Sota una alzina es va trobar una Mare de Déu, la va agafar i la posà al seu sarró; va pujar al poble i quan ja hi era, va obrir el sarró, però... la Mare de Déu no hi era!
En Perot va tornar al lloc on havia trobat la imatge i, sota la mateixa alzina, hi havia la Mare de Déu. La va tornar a ficar en el seu sarró i va tornar cap al poble; ja al poble va tornar a obrir el seu sarró, però la Mare de Déu, tampoc no hi era.
En Perot va tornar de nou al mateix lloc i, per tercera vegada, va agafar la imatge; va anar al poble i en obrir el sarró tampoc hi era.
Aquest fet el va prendre com un senyal de Déu, i en va edificar una ermita al lloc on era la Mare de Déu.6
Parets fines
Sembla ser que en la part del terme on ara hi ha l’ermita eren tot de camps de conreu de diferents propietaris. Aquestes diferents finques estaven de-limitades per unes paret molt fines (“delgades”) i altes. Un dia un dels pagesos mentre treballava al tros, es va trobar una Verge a dalt d’una de les parets. Ho va fer saber al poble i allí van construir l’ermita que encara ara s’hi conserva.7
L’origen entre una i l’altra és molt similar, una Verge que la troben i allí manen construir una ermita. Malgrat aquesta història que es conta, es sap del cert que Paretdelgada va ser una vil·la “imperial” romana que controla-va bona part de la zona de la Selcontrola-va amb diferents vil·les dependents d’ella com són la fiilina del Barranc de “Sales”, l’assentament del “Vilar” i el “Vi-lasec” –situat entre la Selva i Alcover– i la vila de Mas de Carnicer –entre la Selva i l’Albiol. El seu origen es situa al s.ii-i a.C i dura fins el segle iv-v d.C. Després es desconeix què va passar fins que apareix, al mateix lloc i aprofitant antigues estructures, l’ermita de Paretdelgada.
Les llegendes que justifiquen la creació d’un santuari religiós en un indret determinat, al qual anteriorment havia existit una vil·la romana, és 6. Informant: Marta Cañellas i Mas (29 anys). Recollit per Antonio Jesús Jiménez al 1989/1990. 7. Informant: Ramon Vives Ferrater (98 anys). Recollida per Clàudia Kirchner Vives al febrer de 2011.
molt freqüent arreu. També era molt freqüent que justifiquessin els fets d’una persona per miracles o càstigs de Déu; en aquest cas, altra vegada tenim una llegenda de com la Verge de Paretdelgada feia “miracles” i cu-rava ferits.
La cama de cera i el bastó
Diuen que fa molts anys, una dona, la qual tenia un marit ferit d’una cama, va baixar a Paret Delgada amb una cama de cera i un bastó que duia el seu home, per tal que la Mare de Déu de Paret Delgada fes que el seu marit es curés d’aquell mal fent un miracle.
Quan va passar un temps, a l’home se li curà totalment la ferida que tenia a la cama. Diuen que és un dels molts miracles que van succeir en aquells temps gràcies a la Mare de Déu de Paret Delgada.8
Aquest element miraculós està present en tota la història de la cristian-dat en molt santuaris, seria un cas similar a Fàtima (Portugal) o a Lourdes (França), però reduït en un àmbit local. Una altra llegenda que podem considerar de mentalitats és la d’“El Coll de la Batalla”. Aquesta és una de les moltes històries que s’expliquen de la conquesta cristiana del Camp de Tarragona, però amb diferents versions; en una hi sobresurt l’amor i en l’altra, el fet de no voler-se rendir. Ben coneguda és la de “La reina mora” que té lloc a Siurana, però que es repeteix al Castell d’Escornalbou (Papió, 1987). En aquesta, els cristians que vénen de la plana guanyen una batalla molt cruenta contra els musulmans que estan a les muntanyes de Prades.
Coll de la Batalla
L’actual Coll de la Batalla o Tres Pins, quan hi havia els moros, s’anome-nava el Coll del Llop, perquè diuen que hi havia molts llops per aquestes contrades. Els cristians ja començaven a ocupar les poblacions del voltant, però encara restaven molts moros amagats entre aquests boscos tant es-pessos. Un dia, allí al Coll, es van enfrontar els musulmans i els cristians en una batalla molt cruenta i dura on van guanyar els cristians. A partir de llavors, els moros ja no van tornar més en aquestes terres.9
8. Informant: Àngel Poblet i Arbós (70 anys). Recollida al 11/2/1991 per Míriam Martínez Flores. Llegenda cedida per Marta Cañellas i Mas.
Si realment va existir un enfrontament tan sagnant, no ho sabem del cert. El que sí que podem establir són alguns paral·lelismes amb un altre indret del Camp on també hi hagué una batalla important: a Escornalbou. Segons explica aquesta llegenda, a la muntanya d’Escornalbou hi hagué un enfrontament notable entre els musulmans i els cristians, però després de l’aparició de l’Arcàngel Sant Miquel, la muntanya va quedar alliberada dels sarraïns. Deixant de banda la part més fantasiosa en què apareix l’Arcàngel, allò que sí que hi ha documentat és que al 1162, Albert de Castellvell gua-nyà una batalla contra els sarraïns la qual permeté l’ocupació de la munta-nya (Papió, 1987). D’alguna manera, aquestes dues llegendes tenen moltes coincidència i pot ser que tinguin un mateix origen adaptat a cada territori.
Seguint amb la creença religiosa trobem el “Vot de Sant Andreu”. Aquest tipus de llegenda, seria un clar exemple de microhistòria, però al-hora d’història local.
Vot de Sant Andreu
Al 1651, a la Selva i per les contrades, hi havia una pesta que feia molt de mal a tothom; la gent es moria per arreu i ja no hi havia solució que funcionés. Tothom anava a missa a resar moltíssim però tampoc ajudava. La Selva, al mes de juny, ja no podent més, va decidir triar per votació un nou patró pel poble.
Així doncs, es van reunir tots a l’Església amb tres sacs plens de pa-perets amb noms de Sants. Un nen va pujar a l’altar i va extreure una papereta d’un dels sacs; la sorpresa va ser quan va sortir el nom de Sant Andreu, el ja patró de la vila. Llavors, van repetir el mateix amb els altres sacs i va tornar a sortir el mateix sant.
Aquest nou Sant Andreu va ser doncs l’altre patró del poble que es va decidir que es celebraria el mes de juny, sent així la festa major d’estiu o de Sant Andreu votat.
Però el millor de tot, va ser que a partir d’aquella data ja no hi hagué més pesta a la Selva gràcies al miracle de Sant Andreu.10
En aquest cas, la pesta de 1650-1651 afectava tots els pobles del Camp de Tarragona amb una gran mortaldat. Com diu la llegenda, a partir que voten el nou patró de la Selva, la pesta desapareix però encara continua 10. Informant: Clàudia Kirchner Vives (23 anys). Febrer de 2011.
perdurant als altres pobles de la rodalia. Evidentment, que no va ser el miracle que Sant Andreu va fer sobre la població de la Selva allò que va acabar amb l’epidèmia, però ha servit d’alguna manera per justificar aquella fi. Des de llavors ençà, cada 50 anys es fa una representació teatral i musical de la vida i la mort de Sant Andreu, així com la seva elecció com a patró “votat” de la població. Altra vegada podríem enllaçar-ho amb l’apartat de les mentalitats ja que aquí torna a aparèixer la idea dels costums i miracles. Aquesta votació per curar l’epidèmia a partir de l’elecció d’un nou patró-sant és un fet real documentat, al qual, evidentment, també se li han afegit elements menys creïbles.
Finalment, el darrer tipus d’història és l’oral a la qual hi pertanyerien totes les llegendes en general, pel simple fet de transmetre’s de forma oral. Sovint, d’una generació a una altra, una mateixa llegenda pot tenir vari-ants, però sempre conserven la idea general. Aquest canvis es duen, com afirma Thompson (2003), a una barreja de models directament observables i a mites simbòlics que poden influir enormement en el relat. La primera versió de la següent llegenda és la relatada per una persona de 76 anys que coneixia el terme de la Selva amb molta precisió; la segona, és la que ex-plica el seu fill, molt més jove i coneixedor també del terme i de la història del poble.
El Cingle de les Olles
A causa de la guerra dels francesos, els frares del monestir de Poblet van haver de marxar. L’abat i un altre monjo, van agafar dos matxos i els hi van posar l’albarda i la sàrria i dintre els cons de la sàrria hi van posar els objectes de valor: calzes, creus, relíquies, però sobretot monedes. Poste-riorment, es van dirigir a Bonretorn i, com que era de nit, van demanar allotjament, però no els hi van voler donar. Així que van agafar el camí reial i van fer cap al Mas de Galofre, on també van demanar acolliment. El més vell del Mas de Galofre va ensumar que tenien riqueses i els van acceptar. El monjo i l’abat van sopar i van anar a dormir. El vell tot sol, a la nit, va matar els dos frares i va agafar tot el tresor, el va posar en olles i el va amagar en un cingle prop de Bonretorn. Als dos morts els va enterrar a l’entrada del mas.
Al cap de poc temps, el fill del vell i el vell es van discutir fins al punt que el fill va matar el pare. Van passar els anys i, a Bonretorn, un pastor i el seu rabadà pasturaven prop d’aquell cingle. El rabadà va trobar una moneda i la va ensenyar al pastor. El pastor li va dir que callés, però quan el rabadà se’n va anar, el pastor va anar al cingle a veure què hi havia i va trobar les olles amb les riqueses. Al cap del temps, van passar de ser uns tristos pastors a ser uns senyors. Aquesta família va fer cap aquí a la Selva.11
El cingle de les Olles
Durant la Guerra del Francès, al monestir de Poblet, el prior i un altre monjo es van veure obligats a marxar abans que arribessin els francesos. Van carregar dues mules amb les sàrries i l’or i van emprendre el camí en direcció a Escaladei passant per la Selva. Quan eren al Mas de Galofre, se’ls va fer de nit i van demanar al propietari per dormir allí i els va dir que sí. Van posar les mules a l’estable i se’n van anar a dormir.
A la nit, l’amo d’aquell mas va anar a mirar què portaven a les sàrries, i va veure que portaven or. Llavors, l’amo, va pelar el monjo i el prior i els va enterrar a l’entrada del mas. L’amo va agafar tot l’or i el va posar en tot d’olles de test i ho va anar a amagar en un cingle, anomenat de les Olles, que és el nom de Bonretorn.
Va passar el temps i un dia, un pastor que portava un rabadà, un xiquet petit per cuidar els bens, estaven pasturant i aquell xiquet va veure brillar una cosa a dalt del cingle. Es va escapar corrents i va anar a veure què era i va trobar l’or.
La llegenda diu que aquest xiquet era un avantpassat dels Batlle, dels amos de Bonretorn, dels Galofre i tota aquella partida d’allà dalt. Van passar anys, i cap a finals del vuit-cents (s. xix), van fer obres al mas de Galofre i, a l’entrada, van trobar dos esquelets.12
Aquestes dues llegendes són pràcticament iguals; la diferència és que una dóna uns detalls i l’altra uns altres, tanmateix el final de la història no varia. Aquí ens podríem preguntar, qui diu la versió “bona”? Quina ens 11. Informant: Josep M. Andreazini Fonts (76 anys). Recollida per Axel Baiget, 2000.
12. Informant: Florenci Andreazini Balsells (51 anys). Recollida per Clàudia Kirchner Vives al 3/3/2011
podem creure com a més verídica? Realment, les dues tenen el mateix valor i són iguals de creïbles. La part verídica i que hem pogut contrastar amb altres fonts “més històriques” són les referents a Bonretorn. Aquest llogaret ha pertangut des de sempre al municipi de l’Albiol. Durant l’època medieval aquesta hisenda era de dimensions modestes, però als segles xviii i xix la família Batlle de la Selva la va portar a la seva plenitud. També hi ha constància que al 1835, amb la desamortització del monestir de Poblet, l’abat fra Sebastià Gatell –de Vallmoll– i el monjo fra Joan Daroca –de la Selva– es van refugiar a Bonretorn perquè hi tenien amistats de la seva confiança que els protegien. Després fra Gatell va poder retornar a Vall-moll amb la seva família (Fort i Cugul; Anguera, 1985). Així doncs, és va inspirar la llegenda en l’arribada de l’abat i el monjo a Bonretorn? Podria ser molt probable i, posteriorment, se li haurien afegit altres detalls per complementar aquest fet.
4. Conclusions
Per a concloure l’article s’ha pogut observar com la història narrativa, la qual va tenir un pes destacat en època antiga i medieval, ara torna a te-nir certa consideració. Amb el Renaixement i sobretot al segle xix, amb Ranke, la història s’havia d’explicar de manera tal i com va passar, sense que hi intervingués la reflexió i interpretació de l’historiador. Tanmateix, la història feta en aquell moment era principalment política però, tal i com s’ha vist, existeixen moltes més tendències historiogràfiques que són igual o més important que la història política.
Fins fa poc, la història local era realitzada per persones aficionades a la història i va patir un grau de degradació, però des de fa algunes dècades no ha estat tan menystinguda per la introducció d’historiadors que li han volgut canviar el seu enfocament típic. La història local és útil per enten-dre, a una escala reduïda, idees i fets molt més generalitzats; és a dir, són la comprovació particular de fets generalitzats. Alhora pretén ser un estudi integral d’un lloc determinat. En aquest punt és similar a la microhistòria que pretén mostrar a escala reduïda fets o casos concrets i explicar-los com a elements pertanyents a una estructura més àmplia. La diferència rau en què la microhistòria vol tractar personatges més humils i que no han tingut
transcendència històrica, però que van participar d’ella i són un element més de la Història. La història local, per contra, ha tractat més les grande-ses de la localitat o elements destacats d’ella, tant persones, institucions o èpoques històriques.
La història des de baix ha estat un altre element analitzat; és la de les classes populars o de la gent humil que antigament no sabia ni llegir ni escriure. Aquesta, com podia recordar els fets viscuts? Només a través de la història oral i sovint amb historietes originàries en aquest estrat social: les llegendes que hem pogut llegir. La memòria popular i històrica, les menta-litats, les creences populars, la ideologia són elements importantíssims per entendre un col·lectiu o comunitat, ja que són les que determinen el seu pensament i els seus costums.
El problema que sempre s’ha dit de la història des de baix és la de les fonts, que molt sovint s’han considerat limitades o fins i tot que no existei-xen. En cas que hi hagi fonts sempre s’han vist que han estat manipulades per les classes dominants ja que eren elles les que ho escrivien. Malgrat tot, s’haurien de considerar vàlides i saber destriar, llegir entre línies i comparar, a la mida del possible, les diferents fonts. En un inici semblava que les lle-gendes poca cosa podien aportar, però quan es llegeixen amb atenció se’n pot extreure molta informació. Aquesta història obra la visió d’una nova història del poble que no es coneixia o no es tenia en compte.
La història de les mentalitats mostra una conjuntura que evoluciona molt més lentament que la conjuntura política o econòmica. És un reflex dels costums i les tradicions d’un poble que en els casos vistos són princi-palment religiosos. Aquestes mentalitats marquen com són un poble i en determinen els seus actes i maneres de fer. És important aquest aspecte perquè sense entendre’l no es comprenen la resta de conjuntures.
La història oral com a memòria històrica és un element destacat al qual no se l’ha apreciat tant com caldria. Aquesta memòria la trobem, encara, en les persones grans que van créixer, moltes d’elles, sense tots els mitjans de comunicació d’avui en dia; un factor que fa que cada vegada es perdi el costum de seguir amb la tradició oral i de memòria de les tradicions populars. La gent gran saben moltes coses que amb elles es perdran pel simple motiu que nosaltres ja no ens les escoltem. Aquí és on l’antropòleg recull algunes d’aquestes informacions, però hauria de ser l’historiador qui
les hauria d’interpretar i treballar de la mateixa manera que ho fa amb una font escrita.
Les fonts de tradició oral haurien de ser igual de fiables que les escrites. De la font oral, diversos autors han apuntat que ens pot fallar la memòria humana i explicar les coses canviades, però és tan greu això que es consideri millor una font escrita que pot haver estat tergiversada i on s’hi ha deixat constància d’allò que l’autor tenia la intenció de plasmar? Tant una com l’altra, és bona i dolenta; allò que s’ha de fer, és saber llegir entre línies i interpretar-ne bé el sentit.
Les llegendes de la Selva del Camp han estat l’exemple per mostrar les tendències historiogràfiques actuals. Per tant, les llegendes no s’han ni de menysprear ni de considerar simples rondalles per explicar a la xicalla sinó entendre-les com a fonts documentals de les quals en podem extreure informació històrica, especialment, sobre classes populars.
Bibliografia
Burke, P. (2003) Formas de hacer historia. Madrid: Ed. Alianza.
Eley, G. (2008) Una línea torcida. De la historia cultural a la historia de la
sociedad. Valencia: Ed. Publicaciones Universidad de Valencia.
Fort i Cogul, E. i Anguera, P. (1985) L’Albiol. Notícies històriques.
Ordi-nacions ~1700. L’Albiol: Ajuntament de l’Albiol.
Fraser, R. (1993) “La Historia Oral como historia desde abajo”, Ayer, 12: 79-92.
Furió, A.; García-Oliver, F. (1989) “La història local: un itinerari preli-minar”, L’Espai viscut. Col·loqui Internacional d’Història Local. València: Diputació de València: 7-24.
Hobsbawm, E. (1998) Sobre la historia. Barcelona: Ed. Crítica.
Ortega Noriega, S. (1985) “Introducción a la historia de las mentalida-des. Aspectos metodológicos”, Estudios de Historia Novohispana, 8 (8): 127-137.
Papió, J. (1987) Història d’Escornalbou. Facsímil de 1765. Barcelona: De-partament de Cultura de la Generalitat.
Pié i Faidella, J. (1984) Annals inèdits de la vila de la Selva del Camp de
Tarragona. Tarragona: Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon
Beren-guer IV.
Prins, G. (2003) “Historia oral”. En Burke P. (ed.) Formas de hacer
histo-ria. Barcelona: Barcanova.
Sales, N. (1989) “Història local ¿Quin passat, quin present, quin futur?”,
Col·loqui Internacional d’Història Local. València: Diputació de
Valèn-cia: 32-34.
Serna, J. i Pons, A. (2006) “Què és la microhistòria”, El País, Quadern, dijous 2 de març de 2006. Extret de http://www.uv.es/jserna/Microhis-toria [consultat el 06/03/2011]. Thompson, P. (2003-2004) “Hishttp://www.uv.es/jserna/Microhis-toria oral y contemporaneidad”, Historia, memoria y pasado reciente. Anuario, 20: 15-34.
Vilalta, J.M. (2001) “Or per als carlistes”, La Rasa, 1: 4.
Zuluaga, F. (2006) “El paraguas: las formas de hacer Historia Local (I parte)”. Consultat 12.09.2013: http://historiayespacio.univalle.edu.co/ TEXTOS/26/El%20paraguas.PDF