ANY I V - N Ú M . 20I
BARCELONA, 17 DESEMBRE, 1903
LITERATURA
CIENCIAS
A K T S
Periódich catalanista
S U R T E L S D I J O U S
RBDACCIÓ Y ADMINISTRACIÓ:Plassa del Teatre, 6, entressol.
NÚMERO CORRENT 20 CÍNTIMS. » ATRASSAT, AB FOLLETINS. . 40 > > > SENSE FOLLETINS. 2¡ >
SUMARI:
T E X T : H e r b e r t S p e n c e r y s a obra, per T r i n i t a t Mone-g a l . — C a r t a , par A n t ó n S a b a t e r Mur.—Politloa eco-n ó m i c a : eco-n , Politloa r a c i o eco-n a l , p e r J o s e p h M.a B o s l c h . —Meditació sobre l a m o r t . per P e r e P r a t J a b a l · l l . — P i n t u r a , per F . P u j u l a y V a l l é s . - P o b r a t l c r l s t a l . per J o s e p h L l e o n a r t . — L a v i u d a pobra, per C l a u d i M a s y J o r n e t . — T e a t r e s , per E m i l i T i n t o r e r . — L a masque, per P a u l A r m a n d K i r s c h — I n t i m a , per E n -r l c h R a f e l y S u -r e l l —Notas blbliog-rftllcas. p e -r Oa-ro- Oaro-n l Z a Oaro-n Oaro-n é — O r f e ó C a tal A. per I d e m . — A Oaro-n y o r a Oaro-n s a , per L l u ï a Solé y Mlt|ana.—Novas. GR A B A T S ; R e t r a t d'Herbert S p e n c e r .
FOLLETÍ:
L E S D I S P E R S E S , per J o a n M a r a g a U - P l e o h 1. MÉS E N L L À D E L A S F O R S A S . per B|ornst)erne B | o r n s o n —Traducció c a t a l a n a . — P l e c h 2 1 .HERBERT SPENCER Y SA OBRA
De t a n en'tart, en el firmament de la H u -manitat, hi apareixen astres esplendents que serveixen pera i l l u m i n a r l a ' e n son llarch r o -miatje per la terra.Aquests astres, ja sigui per culpa de la ne-bulosa que'ls rodeja quan están en el període de formació; ja de la boyra que puja de la 'erra. boyra filla de vellas doctrinas y opi-nions arreu escampadas, no son descuberts fins bon xich després de sa aparició, y no son admirats (¡nsque llur potencia lluminica
ha arribat a desfer ab el seu calor la nebulosa y ha destriat més y més la boyra: y al dcsapareixe deixan una estela brillant més potent encara que la l l u m directa del astre.
8i8
JOVENTUT
Acaba de dcsapareixe.un d'aquests astres ab la mort del gran filósop inglés Herbert Spencer, y nosaltres estém plenament c o n -vensuts de que la b r i l l a n t estela que deixa i l l u m i n a r à per molts y molts anys els viaranys que deuhen seguir els homes que v u l -g u i n dedicarse al estudi de la filosofia, y en particular de la ciencia social.Aquest gran home ha mort després d ' h a -ver vist extesa, reconeguda y a d m i r a d a , sa obra gegantina: obra desconeguda al p r i n -c i p i , -criti-cada y menyspreuhada més t a n , t r i o m f a n t per ú l t i m sobre las miserias y peti-tesas humanas.
Mes els fruyts portentosos d'ella no'ls ha vist e l l , no'ls veurém tal volta nosaltres; aixó queda reservat a altras generacions; ellas veu-rán la GRAN OBRA, acabada pels sabis que ' guiats per la estela lluminosa del g r a n posi-tivista y seguint els viaranys per ell descu-berts, se dediquin al estudi de la filosofía y de la ciencia social, completantla y perfecció-nantla.
Alashoras y sols alashoras la h u m a n i t a t compendrà l deute que té contret ab l ' e m i
-nent filosop qu'avuy desapareix del m ó n dels vius després de llarga vidad'estudi y t r e v a l l , destinada a desvetllar l'intelecte dels homes, ensemps que'l veritable esperit dels pobles. V o l e n t fer obra complerta, Spencer co-mensà, com v u l g a r m e n t se d i u , pel comensa-meni, escrivint son i n m o r t a l v o l u m Primers principis.
E n ell s'hi troban precisats els fonaments de sa obra: es la base de sa filosofia.
F i l l de las ciencias naturals, a d m i r a d o r d'ellas, prescindeix de dogmas y abstraccions arreu admesas, dels principis absoluts reco-neguts pels metafisichs, y aplica pera fer sos estudis el mètode experimental.
P a r t i n t dels fets, busca'ls p r i n c i p i s , p r i n -cipis que no proclama, ab tot y haverlos tro-bat pel procediment i n d u c t i u , fins després d'haver comprobat plenament la operació aplicant el procediment d e d u c t i u .
Y al comensar se topa ab quelcóm supe-rior, ab lo Incognoscible; y alashoras reconeix, després de llarch y detingut e s t u d i , l o Absolut e I n f i n i t , y comprèn que aquest no pot ésser objecte del coneixement h u m a ; p u i g si po-gués ésser objecte d'aquest ja no fora ni
ab-s o l u t , ni i n f i n i t , ab-sinó relatiu, finit y limitat. E n conseqüència, reduheix son estudi a lo que pot ésser objecte del coneixement, lo re-l a t i u , després de demostrar magistrare-lment re-la relativitat de toia coneixensa.
Es tal volta aquesta primera part lo mellor d'aquest v o l u m . E n ella, després d'estudiar l'antagonisme, las pretesas lluytas entre la R e l i g i ó y la Ciencia, arriba a assolir la com-plerta demostració de la reconciliació entre las dugas. Y exposa com a conseqüència la hermosa doctrina de la veritable tolerancia, aixis com el dever de tot el que's creu posse-hir novas veritats, o nous aspectes de la ve-ritat, de predicarlos arreu sigui q u i n sigui'l resultat de sas prédicas.
E n la segona part del v o l ú m entra de ple a exposar lo Cognoscible, y determínalas bascs y'l camp d'acció de la vera filosofia. Y després d'explicar la teoria de las cosas, o s i -g u i ' l pas d'aquestas de lo imperceptible a lo perceptible, y'l de lo perceptible a lo imper-ceptible, procés que determina ab las parau-las evolució y disolució, precisa com no hem vist q u ' h o fes cap altre autor la lley de la evolució.
A fi de fer obra més útil a la humanitat deixa pera altres l'estudi de la evolució inor-gànica (per més que ja està lleugerament ex-plicada al tractar de la evolució en general), y emprèn en la B i o l o g i a (dos volums) y Psí-cologla (dos volums) l'examen de la evolució orgànica, demostrant profonds coneixements en las ciencias naturals. E n abdugas obras aplica sa teoria evolucionista y demostra la existencia de la lley de la evolució.
Y per ú l t i m , en sos Principis de Sociologia explica la evolució superorgánica y dona a coneixe sos o p i n i o n s en el camp de la socio-logia y la política, opinions que manifesta també en P r i n c i p i s de M o r a l , ab que acaba y completa sa g r a n obra filosófica. T o t lo exposat en las demés obras, opúsculs y llibrets per Spencer escrits, està cçntingut v i r t u a l m e n t en els volums de qu'hem parlat. S o n els P r i n c i p i s de Sociologia, com els Primers principis, las parts més útils pera nosaltres de l'obra spenceriana. E n aquells hi trobém la teoria dels fenòmens socials. Segons l'autor, aquests son diferents segons s i g u i n els factors socials interns y externs que'ls produheixen; y per tant las societats
JOVENTUT
819
serán diterentas en sa organisació y caráctersegons siguin els fenòmens que las influhei-xen.
E n els Principis de Sociologia, com en totas sas obras, aplica'l mètode i n d u c t i u , servintse en absolut de la observació y expe-rimentació. Mitjansant aquestas concreta'ls Dominis de la Sociologia; defineix la societat com un organisme; explica'lsórguens d'aques-ta y presend'aques-ta'ls tipos y constitucions socials, ensemps que las metamórfosis d'aquests.
Estudia la familia desde son origen, y examina las evolucions qu'ha sufert fins arribar a l'época actual, com ho fa també ab las institucions cerimonials, las políticas y las eclesiásticas. Y al final del estudi de cada una d'ellas, en un capitul titulat Passat y es-devenir (de las institucions qu'ha tractat) llensa ardidament sa opinió, exposa clara-ment son pensaclara-ment respecte del esdevenir de la institució examinada, formant en con-junt com una profecia sobre'l demà de las societats.
L'Herbert Spencer desd'aquest moment
es l'apóstol de la llibertat, l'evangelista del individualisme. Pera ell l'iudividuu deu ésserho t o l ; l'Estat el servidor del i n d i v i d u u , el complement d'aquest, mentres no arribi a assolir l'ideal de perfecció.
En aquest punt la teoria spenceriana es resoltament contraria a l'antiga concepció del Estat, a las opinions dels enciclopedis-tas, a la doctrina rousseauniana y dels jaco-bins francesos, y a la dels socialistas de la época present. Pera lots aquests, en més 0 menys escala, l'Estat deu dominar al indivi-d u u ; y aquest té per missió primorindivi-dial ser-vir al Estat. Spencer creu que l'Estat y son representant el govern, son un mal avuy necessari, que devém soportar tan sols per la u t i l i l a i que presta y sempre y quan al do-nar sos serveys no fassi altra cosa que suplir las deficiencias del i n d i v i d u u , que li d i f i -cultan l'assoliment de son fi particular.
Sobre aquest punt insisteix enaltras obras y follets, sobre tot en L ' i n d i v i d u u contra l'Estat (colecció d'articles publicats en la Contemporany Review, 1884). En el prefaci, repeteix un pensament qu'exposà l'any 1860, en la Revista de Weslminsler: «A menys que's prenguin las convenients precaucions, l'acreixement de la llibertat aparent serà
se-guit d'una disminució de la llibertat real.» Pensament qu'han desconegut els lliberals y republicans francesos y espanyols, y qu'avuy al llegirlo faria aparèixer en son rostre s o m -rís irónich y pujar a sa boca la paraula fatí-dica ¡reaccionara Mes el gran inglés escri-gué'ls articles esmentats, y'ls coleccionà al veure complerta sa trista profecia, en sa p r o -pia patria, bressol de la vera llibertat. Y al escriurels, avisà en el prefaci:' «Cap fet ha sobrevingut qu'hagi pogut cambiar la opinió emesa llavors. Després, en aquesta época la llegislació ha seguit el curs que jo indicava; las midas dictatorials, multiplicantse ràpida-ment, han contínuament tirant a restrenye las llibertats individuals, y aixó de dugas mane-ras; las reglamentacions han sigut esiablertas cada any en més gran nombre, que i m -posan una traba al ciutadà allà hont sos actes eran avans complertament lliures, y l'obligan a cumplir actes qu'ell podia avans cumplir o deixarlos de cumplir, segons sa voluntat. A l mateix temps, las cárregas p ú -blicas, més y més pesantas, sobre tot las locals, han restret més encara sa llibertat al disminuhir aquesta porció dels seus profits qu'ell pot gastar a son gust, y al aumentar la porció que li es presa pera ésser gastada segons la voluntat y plaher dels agents p u -blichs.» Y al veure que las causas subsistei-xen, vegé aumentar el perill pera'l demà, y's decidí a donar el crit d'alena malgrat li val-gués la crítica sens ànima dels anomenats lliberals y socialistas de la gran nació i n -glesa.
En aquests articles, digna protesta contra la tiranía y alta defensa de la vera llibertat, criticà y fuhetejà als lliberals inglesos, que's tornaren més conservadors que'ls mateixos torys; exposà al públich l'esclavatje futur, pitjor que l'antich, en que caurà l'individuu si arriban a aplicarse en sa integritat las doctrinas socialistas qu'arreu predican la omnipotencia del Estat, del que no serà l'in-dividuu més que una molécula indefensa; reculli y comentà las faltas y pecats comesos pels llegisladors inglesos contra la llibertat; explicà la gran superstició política que i m -pera en l'actualitat, tan ridicula com l'an-tiga (avans els pobles creyan en el dret diví dels reys, y avuy en el dret diví dels
Sao
JOVKNTUT
com avans lluytaren contra l'absolutisme dels reys, lluytcssin a v u y , ab més dalit si cab, contra la nova t i r a n i a , l'absolutisme dels parlaments. A b son esperit practich y clarivident prevegó la dificnltat d'arribar a lo qu'ell anomenava doctrina de la limitació, y acaba sentanl una gran veritat, que deurian tenir present sempre'ls governants dels E s -tats moderns y'ls i n d i v i d u u s que a n'aquests componen, y es: que la política interior y exterior d'una societat están lligadas l'una a l'allra, tant, que no h i pol haver mellorament essencial de l'una, sense'l mellorament essen-cial de l'altra; y que, per tant, si v o l é m que nostra organisació interior sigui conforme als principis de justicia més elevats, devém procurar en nostras relacions exteriors conformarnos h a b i t u a l m e n t als elevats p r i n -cipis de justicia. Veusaqui la vera política humanitaria que deurian seguir els Estats moderns.Aquest ambient d'hermosissim i n d i v i d u a -lisme que's respira en las obras del gran inglés, se respira també com es lógich en els Principis de M o r a l . En aquesta o b r a ' d e f i -neix Spencer la moral y concreta son camp; estudia la justicia; precisa'ls drets i n d i v i -duals sense fonamentarse pera res en els vells dogmas jacobins ni en las encarcaradas abstraccions dels enciclopedistas: se fona-menta tan sola en la naturalesa humana, va-lentse pera trobarlos del mètode experi-m e n t a l .
Y , a la fi d'aquesta obra, tracta de la beneficencia, declarantse partidari de la i n -dividual per ésser més justa y profitosa, en contraposició ab la beneficencia del Estat, per ésser perjudicial, contraproduhent y con-culcadora dels drets e interessos del indi-v i d u u .
dels fenòmens socials, la base de nostre Ca-talanisme.
A n'ell devém l'ideal de federació univer-sal y la esperansa d'un demà en que'ls ho-mes, perfeccionats j a , coneixedors de sos drets y de sos devers, puguin prescindir del govern, veritable representació del Estat.
Mes devém també a n'ell, com al gran filo-sop positivista T a i n c , el convenciment de no ésser possible, ni convenient, alterar la mar-xa natural de la evolució social, y ésser con-traris, per tant, de las revolucions violentas, ab las que'ls homes doctrinaris volen d'un cop enrunar el vell edifici de la societat y aixecarne un altre d'acort en tot ab sas ideas y son p l a n , sense preocuparse de si en el vell hi hà quelcóm de bo y ú t i l , y en el nou molt que no correspongui als temps y a la manera d'ésser del poble en que's tracti d'aixecar.
Y per ú l t i m , li devém el coneixe la vera tolerancia, que v o l d r i a m trobar en tots els nostres compalricis, y la decisió de predicar nostras opinions sense preocuparnos massa de si las veurém arreladas, com desitjariam, en el cap y en el cor de nostres conciuta-dans, convensuts de que no serém nosaltres que las veurém posadas en práctica. Si ho veyém, está bé; si n o , esta bé també, encara que menys bé, com digué'l mestre.
Per totas aquestas rahons hem dedicat el present recort al avuy d i f u n t Herbert Spen-cer, sentint en l'ánima que'l recort sigui tan petit, iractantse d'un tan gran home.
A b aquestas ratllas no hem tractat més que de donar una lleugerissima idea de la importancia y grandiositat de l'obra del filo-sop del segle xix Herbert Spencer.
A l mateix temps, pera nosaltres era una obligació'l donar una mostra de respecte al mestre que'ns ha ensenyat ab sos llibres i n -mortals. E n aquests h e m t r o b a t , a nostre entendre, el veritable fonament cientlfich del a u t o n o m i s m e , y sobre tot, en sa teoria
C A R T A
A m i c h meu: T'escrich aquesta lletra desde la presó, ahont estich reclòs, potser pera no surtirne més, pel delicte d'infanticidi.No sabria ferte'ls cumpliments de sem-blants casos, y per lo tant vaig a posarte al corrent sense gastar gayres'paraulas.
L o que tu sospitavas—y jo també—era y es una desgraciada veritat: estich tuberculós.
JOVENTUT
831
Però j o , ilus, encegal pel desilj d'assolir unideal en el que ja no crech, havia volguí en-ganyarme a mi mateix y gayrebé ho havia lograt, encara que per poch temps.
V a i g coneixe a una noya y vàrem simpati-sar tot seguit, fins al punt de trobar cabuda en son cervell tots els meus ideals, totas las mevas utopias y fantasías. Com jo v a i g ésser el primer de p a r l a r l i . y ho vaigfer tan sincera-ment, ab tanta bona fe, el dubte no va n i a r e n ella un sol moment, y nostres esperits a r r i -baren a fusionarse com si fossin un esperit sol, del que'n surtía una sola voluntat mutua pera'ls nostres desitjós; y dich nostres perquè may se donà'l cas de que'l desitj del un fos repugnat per l'altrc: baix aquest punt de vista havíam ja assolit el meu ideal pur y g r a n .
C o m es natural, donada la naturalesa de nostras ideas, eliminarem de nosaltres tot lo que no s'avingués íntegrament ab cl nostre fi y ab la nostra manera de pensar.
C o m s'havian ajuntat en comunió sense màcula'ls nostres esperits, s'ajuntaren t a m -bé'ls nostres cossos en conscienla unió se-x u a l , sense que ni un sol instant el lúbrich encegament que porta en sí'l goig de la carn per la carn enterbolís la nostra pensa.
L o a n o i m a l del meu estat me priva de ferte una descripció fidel dels nostres pensaments, ni del nostre acte sublim en aquells moments en que arribarem a desempenyar dignament la missió que correspón al Home en la Na-tura. Son els únichs moments en qu he vis-cut la V i d a .
D'aquella amorosa unió n haguerem f r u y t . Quan las fogositats propias del que co-mensa una tasca agradosa's normalisaren un xich, entrà en m o n cervell una terrible o b -sessió. Ho v a i g explicar a n'ella, com li ex-plicava tots els meus pensaments.
Alashoras fou quan vaig creurem tubercu-lós de debó. Y se'm presentà al devant la fas-tigosa lley d'herencia, que s convertí en pe-sadilla enervant que no m deixava may. Jo ja'm veya a aquell pobre infantó qu'haviade venir, xacrós, fet una crosta de m a l , menut, patint horrorosament; veya en ell la encar-nació y'l f u t u r procreador d'una nova gene-ració de lísichs que s multiplicava y s'extenia a r r e u , com vent de mala nova.
Y aquesta imatje horrorosa del meu fill
sempre iixa entre cella y cella, era com pena del T a l i ó , no deixantme oblidar que jo era la causa de que un sér que tenia tant dret com jo a viure, vingués ja condempnat del ventre de sa mare a morir entre la podridura dels seus propis mals, generats per mi en el m o -ment en que més gran y més sublim havia concebut la vida.
Ella deslliurà, y'l nen (era un nen) surti tuberculós. Jo crech que'ls meus pressenti-ments funests, que comunicava a n'ella, fe-ren pressió al feto dins la cambra materna, per la mateixa sugestió de la por que tenia sa mare de que s realisessin; y no sols a d -quirí'l meu mal (molts fills de pares tubercu-losos neixen sans), sinó, ademés, la recopi-lació de tots els mals més repúgnanos que a la terra hi hagi. La imatje del infant cubert de llagas, que contínuament se'm apareixia—y que també comunicava a n'ella—prengué tal forsa, que l'infant nasqué fet un pilot de m a l , lleig, repugnant, horrorós... lo més fastigós que puguis imaginarte.
A n'ella no l'assistí n i n g ú més que la l l e -.vadora y jo. E l part fou felís.
Quan vaig rebre en mosbrassos aquell com-plement de llagas y porquerías socials, vaig ajuntar las mans ab forsa en un moment rà-pit com un llamp, y'l vaig xafar entre'ls meus dits com una coca. Aixó mentres la lleva-dora, sens haverlo m i r á t , me deya; «Miris-sel, qu'es bufó!»... O h , hipocresia humana!
L o demés ja t'ho pots pensar. Estich re-clòs per assessi y ella està molt malalta del trastorn. Ademés, estich al últim grau y no trigarà una forta hemoptisis a deixarme mort. Avans de que aixó succeheixi t'escrich; aixís no podrás pensar que me'n he anat sense posarte al corrent per falta d'aienció. Moltas cosas deixo de dirte: ja't faràs càrrech de que ara no'm v i n g u i n totas a la memoria. També excusarás las incongruencias d'aques-ta lletra, ja que'l meu esd'aques-tat no'm permet més.
Ara vaig a escriure a n'ella, y després m'ocuparé en acusar a t o i h ó m de parricida. Ja veus si he fet poch camí: ves si tu arri-l a - més amunt.
Fins may més.
823 JOVENTUT
POLÍTICA ECONÓMICA bitanls demostrar) grans aptituts pera la
in-I in-I . — POLÍTin-ICA RACin-IONALNo negarém que'l sistema económich ano-menat l l i u r e c a m b i mereix totas las nostras simpatías; emperó'l nostre entusiasme en-vers ell no arriba a! extrém de convertirnos en apassionats sectaris que no reconeixen els seus perills quan s'implanta sense la pre-paració deguda. E n t e n é m , no obstant, qu'ha d'ésser una aspiració indeturable en la que tots h i havém de posar el coll pera véurela realisada c o m més aviat m e l l o r , donchs es innegable que quan un Estat assoleix i m -p l a n t a r i m -p u n e m e n t el l l i u r e c a m b i , es qu'ha a r r i b a t a la plenitut del seu poder econó-m i c h . "No voléeconó-m dir ab aixó que, si s'asso. leix aquest p u n t , s'hagi de practicar d'una manera absoluta e incondicional. T i n g u i s en compte que parlavam en termes generals y que per altra banda, avuy com avuy, hi hà corrents de continuu rezel entre'ls diferents paíssos productors. V o l i a m dir, no precisa-ment que t i n g u é m d'establirlo, sinó que'ns hem de posar en condicions de poderlo esta-b l i r , ja que d'aquesta manera un se troesta-ba en situació de pactar tractats de còrners, obte-nint per reciprocitat iguals ventatjas. Perse-g u i n t aquest f i , abocaríam a Espanya pels camins de la política qu'havém lleument ex-posat en el capítul anterior.
E n primer terme s'hauria de fer una revi-sió a conciencia del aranzel vigent, guaytant al esdevenir, emperò convenient pera'l país. Y al ensemps que aquesta tasca, que v i n d r i a a ésser el p r i m e r toch del j u d i c i final pera lo caduch e i n ú t i l , més ben d i t , pera lo insoste-n i b l e , s'hauríainsoste-n de posar els foinsoste-nameinsoste-nts de l'obrà nova, de la que, sobre puntals més ferms, ha de s u b s t i t u h i r a la vella, si no's v o l que definitivament se cumpleixin els fati-dichs auguris d e l , desde fa poch d i f u n t , mar-qués de S a l i s b u r y . S i : al mateix temps que s'anés confeccionant el nou aranzel, l'Estat— ja que vol absorbir lo que no haurian d'ésser atribucions sevas—tindria de fomentar l'agri-cultura y la m i n e r i a , ensenyant els nous procediments que aconsella la ciencia y construhint aquellas obras que facilitan la obtenció y extracció dels productes que'ns ofereix generosa la naturalesa. Y a n'aquellas altras regions en que, com la nostra, els h a
-d u s t r i a , el comers y la navegació, -deuria perfeccionàrlashi educantlas ab mètodes no-vissims, y procurar que no's desviessin, fent per manera que fossin degudament aplicadas en la transformació, cambi y transport dels productes de las comarcas eminentment agrí-colas y mineras.
Y un cop i m p l a n t a t el nou aranzel, quinas partidas, pera las relacions ab els paísos més favorescuts, al nostre entendre, deurian rebaixarse gradual y periòdicament, podrían pactarse tractats de comers si's presentava ocasió favorable. D'aquesta manera, aquellas produccions que realment no tenen vida p r o p i a , no sufrirían els efectes d'un cambi sobtat y radical que las arruinaría totalment y en cambi,'s donaria Iloch a que, ab el me-nor perjudici possible, una gran part dels capitals y aptituts en ellas empleadas anes-sin de mica en mica esmersantse en las que forsosament las a n i r i a n s u b s t i t u h i n t . Ade-más, mokas de las industrias avuy existents, que valgudas dels privilegis de que gosan no's perfeccionan y que, per altra banda, tampoch poden posarse de cop y volta a l'al-tura de las similars del extranjer, mellora-rían els seus procediments obligadas per la necessitat, sense passar el perill de perdres per no haver t i n g u t temps de ferho. Y las qu'han assolit un alt grau de perfecciona-ment y que pera competir ab llurs consem-blants del extranjer, no més els hi manca l l i b e r t a t pera expandirse, podrían acullirse à las ventatjas que dona la institució econó-mica anomenada admissió temporal pera llurs materias primas, mentres la situació general de las forsas productoras no permet'és apli-car u n r e g i m amplament Iliberal pera totas ellas.
Aquesta es en linias generals la política econòmica a que—segons el nostre modo de veure—deuria aspirar Catalunya. Una polí-tica que, reconeixent lo molt artificiós de lo existent, donaria medis de fer obra nova apro-fitant tot lo aprofitable de lo v e l l ; que al ma-teix temps qu'enrobustiria a Catalunya com a centre productor, enrobustiria al reste d'Espanya com a font de produccié de mate-rias primas pera mollas industmate-rias d'aquí, y al mateix- temps com a mercat consumidor dels nostres productes elaborats, y aixó cal
J O V E N T U T
823
tenirho m o l t en compte, tota vegada que per moltas rahons, totas ben explicables, un dels principals mercats de la industria catalana es el peninsular. No cal d i r que aquesta po-lítica—que requereix que una gran part dels recursos del Estat se destinin a afavorir di-rectament la producció—significa restricció en lo referent a aquells gastos que, com els m i l i t a r s , els de representació diplomàtica y els del clero, no poden justilicarse, si son
molt crescuts, mentres el país DO pugui Ba-tisferios còmodament. Per això creyém qu'Espanya, ara com a r a , en lo tocant a re-lacions exteriors, fora de las purament mer-cantils, hauria de procurar abstenirse, con-cretarse a una actitut modesta, però seria: res d'emboliaarse ab aliansas que forsosament han de resultarli onerosas.
JOSEPH M.* ROSICH
MEDITACIÓ SOBRE LA-MORT
A l amich /«Í/O Xavier Viurà
Anima, en el revolt més ignorat del camí de la vida,
la Mort espera.
Anima, si deluras el combat que a tot'hora't crida, serás presonera.
L a Mort sembra en els camps una llevor qu'es groga y no germina;
la imatje de la Mort sembra'l dolor, y la imatje divina
d'un sol primaveral, ánima.'t deixa.
Cada gra de llevor es una espina. Branda la Mort sa dalla solemnial després, y ni una queixa fa moure'l teu dalit... Frens comiat del dolor que't feu gaudir la Terral Vols assolir el cel indefinit y n'esperas no més un lloch petit.
Anima, ¿has vist en somnia l'allra vida? Las imatjes nascudas son d'Aquesta. Fuges de la tempesta
y oblidas la missió que va crearte... No ho pensis que la Mort vindrà a besartel
¿Sents, ánima.'l caKu del foch de Primavera qu'avansa vers l'Eslfu?
¿Per qué vas ab la Mort, si lot es viuí
Guayta al cel esclarissat
y gaudeix de sas glorias. ¿Passatjera me dius qu'es en el món la Primavera?
El dolor t'ha corcat
y no pensas qu'encara pots ser forta. L a Uum l'obre la porta
del temple del somriure.
Anima morta: {per qué no aprens a viure?
Després, quf sabl Las copas escumosas temptan ais llabis. Dolsament las rosas cauhen encesas d'nbriach; si cauhen las cosas vivas,
sas llevors may captivas
s'alsarán al nou foch d'un'altra volta.
L a Tardor es l'ensomni de la Terra revolta...
L'Hivern es el descans. Després, la joya novament creuha'ls fronts; la Mort no lliura; aprén a concebir el goig de viure.
Anima.'t crida'l terrenal festí ahonl l'Amor hi vessa
la escuma de sas copas inflamadas; oblida que'l destí
mena la nau que't porta
y ves seguint las rojas abrassadas...
Si t'espera la Mort,
al trobarthi devant, la Mort afronta, parteix ab el coltell
la boyrosa negror del seu mantell, fes un bes al passat, y després, fonte.
824
JOVENTUT
PINTURA
EXPOSICIÓ DB LA ((SOCIEDAD ARTÍSTICA Y L I -TERARIA »
No sé pas del ceri d'ahónt la recordo aquesta impressió de noy: crech g u e d e l s Es-tats U n i t s . Era un circh m o l l g r a n , a h o n l ensemps s'hi donavan varis espectacles. E n un escenari adequat s'hi escorrian els i n c i -dents silenciosos d'una p a n t o m i m a ; lliscava sobre un fíl-ferro, la o m b r e l l a a la m à , lleugera volatinera;sobre un cavall que v o l -tava la pista hi feya contorsions la clàssica damisela de vaporosas faldillas; una parella de temeraris tantost cap per" m u n t com cap . per' v a l l , se recargolavan en l'espay sospesos d'un doble trapeci giravoltador; y un clown feya burradas corrent d'una banda a l'altra. T o t a l h o r a , una orquesta esferehidora feya de subratllat als números, els que, un cop finits, feyan plassa a altres: al j o n g l e u r , al desllorigat, al s a l t a n , al b a ñ i s t a , al gourmet d'estopa inflamada, etc.. e t c . . L a sensació que alió va p r o d u h i r m e fou de neguit,d'ansie-tat, d'impaciència; després s e v a c o n v e r t i r e n una recansa f o n d a , la recansa que segueix al plaher qu'ba passat a frech nostre y no hem gaudit. T o t a aquella complicació s'avenia m o l t poch ab la meva ànima de noy, desco-neixedora de la necessitat actual d'especta-cles de canlitat q u ' e s b o r r i n la impressió qu'cn l'esperit deixa cotidianament la mala calitat de lo que'ns volta; y com baylet que, abando-nat en una pastisseria, bada sos ulls rodons esguardant ansiosament totas las platas, y a copia d'esguardar no tasta pas cap dols, aixis sense tastar aquellas emocions, ni corpen-drem las temeritats que tant fan f r u h i r a las animas febles, ni a d m i r a r boca-badat l'habi litat ab que vasos, ampollas y ganivets de doble fil eran recullits després d'haver sigut llensats al ayre, v a i g surtir del circh verge de tota altra emoció que la produhida per un en-farfegament, y per una no-satisfacció de de-s i t j , motivada per l'abundancia, qu'ede-s tan
mala companya com la mancansa.
Aquesta impressió havia de recordármela l'entrar l'altre dia a ca'n Parés y veure aquell c h a r i v a r i de telas.
Res h i há tan i n d i v i d u a l i s t a com l ' A r t ; es més: res hi hà com l ' A r t que degui esserho tant. Si l'Art té rahó d'ésser, es precisament perquè ab ell s'exteriorisan las ánimas. A i x i s , donchs, quan vegéu que'ls artistas se sociali-san, teniu el dret de pensar que la seva asso-ciació té per objecte fer més factible la l l u r f i n a l i t a t , may convertir la societat en un f i . . . A h , peró tenir el dret, no v o l dir que no anéu equivocats! Se pot perdonar a un a r -tista la exposició d ' u n conjunt de sas obras, perquè si bé cada una d'ellas tanca una emo-ció diferenta, estàn subratlladas pel comú
de-n o m i de-n a d o r d e sa persode-nalitat. Peró fer ede-n de-nom del A r t un agombolament d'impressions d i -ferentas, de diferent denominador, es imper-donable. E l s bazars son pràctichs pera'ls que van de viatjc y volen provehir de tot, no pera'l que cerca'ls objectes mellors,quequan hi son en un bazar—que may hi son—la vista difícilment els troba.
A b neguit vaig passejarme per la sala de ca'n Parés, quinas parets eran cuberías pels quadros de la Asociación Artística y Literaria de Cataluña; ab recansa vaig surtirne, re-cansa doble de no haver tastat cap dols v d'haverme convensut de que no n'hi havia Y en mitj de t o t , potser es una sort aquell agombolament que impedeix reconcentrarse en unas llágrimas eternas exteriorisadas ab aygua ras, o en unas afeminacions celestials carregadas en el compte corrent del bon Sani Pere; o en una buydor esparveradora manifestada per tots els procediments que'l j u -daisme mercanlilista no s atrevirí.a a reco-manar...
E n Ricart U r g e l l , en Galvcy y en Vila-l Vila-l o n g a Vila-logran escaparse deVila-l naufragi generaVila-l en algunas de sas obras. Es una senzilla pre-sumpció que f a i g , perqué jo no veig possible sentir cap impressió devant d'un quadret de p a m amagat vora'l march de telas d'alguns metres de dimensions qu'cstàn demanant a crits un banch del Passeig de Gracia per'aguantarshi. C o m no sé veure cóm se po-dria justificar que'ls quadros d en Vilallonga, delicats y sentits, estiguin espargits per'qui y per'llà. al costat de pinturas llampantas que semblan fer la traveta a l esguart que vers aquells se d i r i g e i x .
L a recansa que'm va deixar aquella barri-ja-barreja de pseudo-impressions, ve com-pensada per una consideració q u e ' m v a i g fer: «Tot deu manifestarse. De tant en tant ens alegran las manifestacions de lo que ve: tam-bé deuhen alegrarnos las manifestacions de lo que se'n v a , donchs ens donan la ocasió de donar l'adeusiau. »
Pera restar t r a n q u i l s com si res hagués passat, d o n e m l o . D i g u é m : Adeusiau!
JOVENTUT
POBRA F L O R I S T A !
CANSÓ I>E CIUTAT
El pobre pare era un perdut, la meva mare una bagaasa, y a mi per plausos y carrers
me senyala ab el dit lolhòm qui passa.
Soch l a florista del jovent, vaig per cafís y per teatres, sembrant desitjós pel camí y somrihent als uns y als itres.
A las senyoras dels banquer*, mal se'm Irosseji'l cor d'enveja, tinch d'abocalshi'l meu cistell roentre'l marit me gtlanteja
E l pobre parc era un perdut, la meva mare una bagassa, y a mi per plassas y carrers
me senyala ab el dit tothóm qui passa.
No més tenia disset anys que comensava a ser florista, y va robarme'ls disset anys un calavera curt de vista.
Entre dos copas de xampany se me'n va «jndur la flor mís bella; després «adeu>... y a corre món tot malehint la meva estrella.
Me van robant la joventut y'm roburán tota la vida, y vench las flors per desenganys deid'aquella hora malehida.
Quan ne veig un semblant a n'ell, els ulls me ploran .. d'alegria, y, tot posantli una flò al trau, ab quin dalil l'escanyartal
Pro diuhen ell» que hi he nascut, y un vell qu'es metje diu qu'es mal de rassa. Jo rich, (veyéu?... Uonchs estich trista.
Ell era un monstre curt de vista!
E l pobre pare era un perdut, la meva mare una bagassa, y a rai per plassas y carrers
me senyal» ab el dit tothóm qui passa JOIEPH LLKONARI
835
L A VIUDA POBRA
Els fills demanan pa y a casa no n'hi há.
U'ensA que l'home se li ha mori, la pobra viada e»tí esverada: la persegueix la Mala Sort Sins darli treva, despiadada.
Prou que trevalla nit y dia per treure'l such del cap deis dils; mes, es en va, no pot íer vía. Son els jornals tan esquifltsl...
Fa temps que un vell de rostre ardent y de butxaca provehida
li va oíerir un paiaament pera endolsir sa amarga vida.
La pobra viuda, digna y torta, al cap del vil reboté l'am. Després, senti trucar la porta. Qui demanava era la Kam.
Y un xich avuy, un xich demá, quedá la casa deaparada: tol ho va vendre o empenyá pera ompll'l pial de la mayoada.
Tot ho vengué la dona ardida: tol, per lluylil ab la Mala S o r l l - . Pro la maynada de nou crida: de nou la Fam truca y més fort.
Y ella regira al entorn seu
y sola's veu y sens ajuda: • cerca una eixida ab ansia greu,
y el seny li diu qu'eslá perduda Prou que trevalla nil y dia, pro'l guany no abasta de bon tros. Y enlloch del món ningú li fia, y no li resta més que'l cos.
Qui sab si se'l vendrál Els fills demanan pa, y a casa no n'hi hál
826
) O V E N T U TT E A T R E S
LA CASA DE LA DITXA. — ÜRIDÓN Y AMINA
L a quinta sessió que'ns ha donat el «Teatre í n t i m » l'han constituhida tres obretas en un acte.
L a p r i m e r a , E l casament per /orsa d'en M o l i è r e , ja era coneguda del públich pçr ha-verse representat baix la direcció del mateix Gual a Novetats, no fa pas gayre temps. C o m alashoras, la comedieta del gran có-m i c h francés feu r i u r e de bon grat al públich q u ' a d m i r á ' l seu ingeni y la excelent presen-tació de l'obra. L l à s t i m a que també ara com alashoras, la execució en conjunt no resultés tan perfecta com fora de desitjar.
L a segona es un quadret o r i g i n a l d'en Benavente, traduhit pel mateix G u a l , titulat La casa de la ditxa. Més que un quadro ira-m à t i c h , l'obra del conegut autor castellà es el bocet d'un d r a m a . Seguint els procedi-ments d'alguns autors francesos moderns que sembla han format una petita escola, l'autor tracta d'impressionarnos presentant un d'aquells contrasts violents qu ofereix la vida actual aparentment t r a n q u i l a , peró en el fons febrosa y agitada. L a casa de la ditxa es una llar en que l'amor, la pau y la felici-tat sembla que hi hagin fet son n i u ; t o t h ó m a d m i r a y fins enveja tanta felicitat; peró, de prompte, apareix la justicia que ve a e m p r e -sonar al pare, acusat de moneder fals, y cau el teló tallant els comentaris dels vehins, que's lan creus del petit d r a m a .
C o m se v e u , la intenció d'en Benavente es p r o d u h i r en l'auditori una impressió de te-r te-r o te-r pete-r medi del contte-rast, pintant p te-r i m e te-r un medi t r a n q u i l , que després se transforma sobtadament.
Jo que crech qu'en el teatre tots els procediments son bons si's logra p r o d u h i r la e m o ció d r a m à t i c a , a p l a u d i r i a ' l quadret d'en B e -navente si en realitat logrés aquest resultat, com va lograrlo per exemple l'autor de A l telefono, que va donarnos en Zacconi a N o v e -tats y de que v a i g ocuparme oportunament. En Benavente no ho ha lograt, primerament
per falta de color y fins de veritat en el qua-d r o qua-de família que pinta, y segonament per la vulgaritat del final. L a sobrietat es una gran cosa, y'l f u g i r dels efectes escénichs també; peró si'l drama no resulta prou inte-ressant y o r i g i n a l , l'efecte que produheix es de indiferència, qu'es el que causà en el pú-blich l'obra d'en Benavente.
L a tercera del programa consistia en una pastoral d'en Goethe, magistralment tra-d u h i tra-d a en versos catalans per en Joan Ma-ragall. L a exquisida poesia y la delicadesa de sentiment qu'adornan l'original y que tan bé ha sabut conservar el traductor, la magnifica decoració d'en M a u r i c i Vilomara, que junt ab els trajos y demés detalls de presentació escénica tant s'avenia ab l'idili imaginat, la l l u m espléndida y'ls sons llun-yans de la festa pastoril que de tant en tant se sentían, tot contribuhia a fernos somniar placévolament y a enternirnos ab las amore-tas, recriminacions y dolsas queixas d'aquells pastors d'ànima senzilla y tendra, sens dubte habitants d'aquella Arcadia que tan bé sent el poeta alemany.
L'efecte plástich, al descorres la cortina, fou prodigiós. Semblava un d'aquells tapis-sos antichs tan fins y poétichs qu'admirém en els museus, peró ab més l l u m , ab més color y ab més vida. E n V i l o m a r a en primer lloch mereix un entusiasta aplauso per la decoració, y en Gual per la direcció escéni-ca, que resultà perfecta.
De la traducció d'en M a r a g a l l , ab dir que no semblava traducció sinó o r i g i n a l , ja està dit t o l . Las senyoretas Ferrer y Cazorla, y'ls senyors C u n i l l y Gatuellas, digueren ab molt sentiment els seus papers y contribuhiren al bon efecte del conjunt, que com he dit resul-tà a r m ó n i c h .
L E MASQUE
Depuls longtemps ma Ijrre est Usse et monocorde; je 1 «vais délaissée au point de l'oublier, me* l'angoisse en mon cceur a su la réTeiller: au rythme de deire>se il faut qu'elle t'aecorde.
Avec les ans les lourds soucis, tcllc une horde. m'assaillent sans répit, à me faire crier: seul le rfive permet de se réfugicr dans l'oasis uu regne la misèncorde.
N'empCchons pas nos pleurs, mais jíleurons en secret: l'homme est féroce à qui se révile inquiet,
le monde sans pitié pour les larmes sincires;
l'hypocrile civilité ne conçoit point
qu'on ose dire encor sa peine et ses chimères: c'esl pourquoi les chinteurs s'en vonl, montrant le
[poing
JOVENTUT
827
INTIMA
T'he somniat. Hermós s o m n i , aymada anyorada, pera contártel a frech de l l a b i . . .
Primerament m'han atormentat en mon s o m n i , en indescriptible confusió, recorts foscos, evocadors de fets alegres y tristos d'un temps passat qu'he m i l j reviscut en pesada visió. Entre boyras he vist las imatjes v i -ventas de tots aquells sers a qui per compas-sió fingia estimar, lot aborrintios. Si'ls ha-guessis vist!... Tots junts, agenollats, lle-pantme'ls peus, fent m i l gestos ab sos brassos y ab tot son cos, gemegant adolorits ab gc-mech esglayador, s'acusavan hipócrita y co-bardament, y's declaravan butxints traidors, peró inconscients, empenediïs... f M ' i m p l o r a -van perdó, ara que ja es tart, pel mal que'm feren... C ó m he gosat!... Necessitava venjar-me, y he escupit en sas caras tot el fástich que m'inspiran, com pus de la ferida incura-ble que m'inferiren al cor.
Mas riallas, qu'eran fortas, aumentavan el seu dolor. Delirants, folls, rastrejant y cara-golantse com serps feridas, aixordantme ab son crit seguit y ploraner, m'han fel llàstima, m'han vensut... y'ls he perdonat. A l l a -vors, quina desfeta! E l dolor s'ha tornat ale-gria esbojarrada. Com esclaus que'ls deslliu-ran, o .com famolenchs que's sacian, s'han aixecat de sa poslració h u m i l i a n t a . Ab sos llabis aixuts e i m p u r s , d'alé pudent, han vol-gut besarme las mans, qu'he aixecadas ràpit pera lliurarlas de tal inmondicia, al ensemps que'ls he senyalat el cami per hont devian seguir... Y l'han emprés, avergonyits els uns pels allres, empenyentse y atropellantse com estol descompost de guerrers vensuts, y des-apareixent com las ombras al ésser persegui-das per la l l u m .
Y eran l l u n y , l l u n y , y encara xiulava en mas orcllas aquell gemech esglayador, de to llastimós, de plor sense llàgrimas y sense consol...
Esclau de tranquila obsessió, sobtada-ment he sentit en mon coll la frescor d'una carn v i v a , que dolsament me lligava: eran los brassos, que m'abrassavan placévols. E n ma boca he sentit una tebior consoladora: la dels teus llabis ardents y generosos, que'm besavan. Els meus ulls s'han extasiat en una
l l u m infinita, de divináis resplandors: la dels teus ulls, qu'ab amor y joya'm miravan fit a fit...
V i v i a m lots dos sols, lluny de tot y de t o t h ó m , sens altre amor, sens altra amistat: per'xó eram felissos. El màgich misteri del somni feya corre'l temps depressa, acostant-nos al dia més sublim de la vida dels que s estiman. Ja feya temps qu'eras meva, y or gullosa poitavas en las entranyes el fruyt primer de nostre amor. El nostre g o i g era inmens, donchs el fill que tindriam era fill del amor, no de la luxúria delirant, com tants n'hi hà. Esperant el sublim moment parla-vam d'ell, y'ns haviam dit unas cosas tan grans, que sols somniant se poden dir... Y quan més gosavam, el plor suau d'un nin hermós com un àngel m'ha despertat.
Q u i n despertar, m'aymia! L l u n y de l u , sense fill, aborrintho tot y a tothóm, orfe d'ilusions y esperansasl...
Sol en ma cambra, estoig de tristos re-corts d'un passat alegre, he refet lot el som-n i , y he torsom-nat a sesom-ntir el plor suau que m'havia despertat. Mes no era'l plor de cap nin: era'l plor del meu cor que't desitja, her-mós somni, aymada anyorada, pera contàr-tel a frech de l l a b i .
ENRICH RAFEL Y SURKLL
NOTAS BIBLIOGRÁFICAS
Del llibre Amors y Amorelas de l'Enrich de Fuentes, podriam escriure, si fa 0 no fa, lo qu'escriguerem de son anterior llibre, /1^/ec/i. Distints, naturalment, els assumptos dels quadrets que consiituheixen abdós llibres, tenen per lias. Has ben estret per cert, l ' i n -variable sentimentalisme del autor, puig en Fuentes es sempre'l mateix, el psicólech de las petitas passions, l'artista dels petits dra-mas. E n Amors y Amorelas poden apreciarshi las características qualitats literarias d'en Fuentes, qualitats per'xó que no hi resplan-deixen com en sas allras obras. E l llibre aquest resulta inferior als demés llibres d'en Fuentes, Prosa, Esludis y Aplech. Sense creure en decadencias prematuras, ens sem-bla més aviat que Amors y Amorelas es una recopilació d'articles y quadrets qu'en Fuen-tes rebutjà al fer la iria pera sas primeras obras y que ara ha aprofitat pera publicar la quarta. En bé del distingit prosista desitjém no errarnos.828
J O V E N T U TA b t o t , en m i t j del excés de psicologia fe-menina qu'omplena'l llibre, en m i t j dels eterns y petits dramets que tant enamoran a en Fuentes ab llurs sentimentalismes y 11a-g r i m s s , ressonan al11a-gunas notas fortas y enér-gicas: la prosa d'en Fuentes sembla alasho-ras rebre una alenada de v i d a , la psicología esdevé color, l'análisis subtil se transforma en acció y m o v i m e n t . A i x i s , voltada de bells colors, ens presenta en Fuentes la o r i g i n a l ligura del d i m o n i , héroe del quadret del ma-teix t í t u l , revestit de certa grandesa poemá-tica, que'l distingueix dels demés quadrets del l l i b r e . Y d'aquests devém elogiar (per-que'l sentimentalisme es de debó), Recort, Moneders falsos. L a més maca, etc.
E l l l i b r e té, donchs, algunas notas interes-sants, y iense que s'hi t r o b i un sol conte comparable a La Forastera, la obreta mestra d'en Fuentes y un dels contes més originals y bells de la literatura catalana, deu recoma-narse a tots aquells qu'estudian seriosament l'avens de nostras lletras.
Mossèn A n t ó n N a v a r r o , autor del l l i b r e de versos Pirinenques, es un poeta de la escola verdagueriana. N o té, n a t u r a l m e n t , el geni del g r a n autor de L'Atlántida (de mossèn C i n t o solzament n'hi ha hagut un) peró es u n correcte poeta que no careix d'imaginació y qual llenguaije es expressiu y b e l l .
Del P i r i n e u , com altres poetas catalans ( M a r a g a l l , Massó, ele) mossèn N a v a r r o n'es un admirador entusiasta: els arbres, els xa-ragalls, las cascatas y las flors d'aquellas montanyas li donan hermosissims temas. Donada la grandiositat y poesia dels temas y'l bon gust y talent de mossèn N a v a r r o , ¿qué té d'extrany el valor de quasi tols els seus versos?
Pera que'l lector j u d i q u i , copiarèm, com a exemple, la poesia que porta per t i t u l Els Estanys:
Perquè fossen miralls de les estrelles los posà en les montanycs l'Infinit; son de la terra rirginals parpelles pera gosar del cel les maravellcs
en l'ombra de la nit.
Semblan petites mars de fosa plata, mes quan les besa'l sol ho son de mel; de son sí melodiós naix la cascaia com arpa dç cristall qn'en sons esclata
tot rodolant del cel.
Al pas del vent ses ones van y venen, cobrint d'escumes los propers afraus, com blanques fades que sos vels estenen y en dances misterioses se destrenen
en torn dels lliris blaus. Los telis florits bi abocan ses corones vessanthi ab pluja dolça torrents d'or, com estels d'ubriacades papellones que anessen a cercar entre ses ones
lo níctar del amor.
Sota'l verdós fullam de ses falgueres
lo moixó de la neu llança sos planys entre'l gotim que ploran les geleres...
Son les notes primeres qu'al deixondirse cantan els estanys.
El distingit g r a m à t i c h en Rompeu Fabra ha publicat un tractat d'Ortografia Catalana, obreta didáctica en la qual (son paraulas del autor) no's fa la exposició y delensa d'un sis-tema ortogràfich determinat, sinó que s'hi explica la ortografia usual.
Recomaném al lector el notable trevall de vulgarisació ortográfica escrit per en Pom-pen Fabra, d'utilitat innegable pera'ls que v u l g u i n estudiar, com cal, l'idioma català.
ORFEÓ CATALÀ
L'anterior diumenge donà l'Orfeó Català un concert (en el teatre O n o f r i ) en obsequi als seus socis protectors, prenenthi part las tres seccions de senyoretas, homes y noys, baix la direcció del mestre L l u i s Millet y ab la cooperació de la professora senyora W e h r l e y dels sub-director y professors se-nyors Comella, Salvat y P u j o l . Se cantaren las següents composicions: L o Cant de la Se-nyera, M i l l e t ; L a filla del marxant. Vives; L a Pastorela, V i v e s ; Don J o a n y Don Ramón, P e d r e l l ; Oh, quin bon eco!, Rolland de Lassus; Divendres Sant, Nicolau; De bon 'mati. Clavé; L o S o m n i de Gentil. Gibert; Calalonia, Garcia Robles; Los Segadors, M i l l e t .N o parlarém de las pessas, ja conegudas de nostre p ú b l i c h , fent constar tan sols que l'Orfeó las cantà com sempre, es dir, d'una manera admirable, ab gran expressió, senti-ment y justesa, essent en totas ellas ovacio-nat ab g r a n entusiasme.
L o S o m n i de Gentil (una de las obras no-vas) es una delicada página vocal, qu'en Gibert ha escrit Mispirantse en un dels més bells passatjes del poema Canigó. L a tasca del músich resulta difícil (digna de Wagner, de Gluck y de Berlioz), p u i g ha de reprodu-hir no tan sols la bellesa dels versos verda-guerians, sinó la intensa poesía del medí ambient creat pel poeta. S'ha de confessar qu'en Gibert ha tractat de reflexar ab la mú-sica (y ho ha conseguit devegadas) els dife-rents matisos poétichs que van apareixent en
J O V E N T U T
829
els versos de mossèn C i n t o , peró son chor(que per cert fou molt ben interpretat per las senyoretes del Orfeó) no traduheix del tot bé'l profond y misteriós encis qu'envolta la acció poética. En Gibert fou m o l t aplaudit y cridat a las taulas.
L'altra obra nova, la trilogia choral Cala-lonia, deguda a en R. Picó y Campamar y al mestre Garcia Robles, es un magniñeh poe-ma musical, de gran brahó y poe-majestuosas formas. No's pot, ab una sola audició, dó-name un j'udici complert; peró's pot assegu-rar qu'en Garcia Robles s'hi presenta com a técnich distingit y al ensemps com a músich que sent las impressions artísticas que no
t o t h ó m es cridat a sentir. , El públich ovaciona al autor, al mestre M i
-llet y al «Orfeó», acabant el concert ab l'himne patriótich E l s Segadors, que fou es-coltat a peu dret per t o t h ó m .
G. Z .
ANYORANSA
A l despertar avuy a matinada lo sol prou t'ha buscat:
prou t'ha buscat per tot ohl ma estimada, peró en lloch t'ha trobat! A travers de la closa persiana los primers raig de foch s'han filtrat atrevits com dits de grana..
No t'ha trobat en lloch.
APELES MF.STBES.
T o t es foscuria y tristor d'ensá que la teva imatje, que avans m'era grat contemplar ab g o i g inmens, ha desaparegut sobtadament, deixant la meva ánima embolcallada per melangiosas ombras vagarosas al meu en-t o r n y com perdudas en l'een-tern infinien-t.
Las més negras tenebras se gronxan pel carrer ahont crech viure, donant naixensa a una fredor que glassa y fa estremir d'angoi-xa'l meu cor.
Q u i n t a s voltas, avans, un impuls irresis-tible m'atreya vers el balcó, pera desd'aili esguardar ab fixesa, en amorosa contempla-ció, ja'l b e l l u g u e i g dels teus ditets de rosa sostenint un ganxet que seguidament estira-va y nuaestira-va el blanch teixit de finas mallas, sense forma definida en aquells instants, ja el va-y-vé acompassat de l'agulla que feria sense culpa!... Y allavors, en un moment de repòs, y com endevinant l'atrevida observa-ció de qu'eras objecte, aixecavas tos hermo-sos ulls de color de cel, que's irobavan ab
el meus. Y m'enviavas carinyós deuvosguart y delitós somrís, omplenantme de plahet y ditxa sens ( ü . . .
Y quántas voltas, ara, he mirat vers aquell indret, creyent veure la resplandor suau y atractivola de la teva imatje... mes, en lloch de raips de l l u m esplendents, he vist la ne-gror de las nits boyrosas y sense lluna; en lloch dels hermosos matisos d'una flor bos-cana, sols he vist unas persianas closas y polsosas que may s'obrían, ab l'aspecte d'an-tich palau abandonat, y uns retalls blanchs empresonats en el ferros de la barana ahont a estonas alegrement te recolzavas... E n lloch de la remor de la vida, potent y vigoro-sa, el silenci del sepulcre, la quietut dels fossars...
E n mitj de las negrors que'm rodejan, aquellas senyals blancas, fals e impropi sím-bol de la buydor y del abandó, m'enlluhcr-nan y'm fereixen el cor... ¿Per qué no es el fatidich color negre'l d'aquells signes de dol, com aixis s'acostuma quan se sufreix dolorosa pèrdua? Que tristos restan ara aquells barrots de ferro sense las caricias d'un ángel de bondat y de candidesal...
Ja may més he guaytat pel meu balcó; mos ulls no miran ja vers aquellas persianas grisas y solitarias, que ploran silenciosament al trobarse a mancar tan benvolgut tresor. U n sentiment dolorós s'entortolliga per la meva ánima d'ensá que la teva radiant pre-sencia ha deixat d'adornar joyosament aquell lloch, en altre temps tan preferit d'esguardarlo ab intensa passió. Mos parpres s ' h u -mitejan sense darmen compte, una sensació d'angoixa y d'ombra misteriosa embolcalla'l meu cor... me trobo sol, me falta quelcóm que'm feya viure... es l'anyoransa que'm té corprès del tot y que, arrelantse ab constant pessigolleig en el fons de m o n sér, fa créixer d'una manera intensa'l purissim amor que per tu atresora mon cor...
Has d i r i g i t tos passos vers un'altra^maysó, allunyante d'un cor que batega al impuls de la més s u b l i m de las passions... mes si lluny de mos ulls restas t u , estimada meva, ben aprop del cor permaneix la'teva ..imatje que al vibrant escalf de son grat recort, intenta vence la fredor de neu^eixida^en^mitj^de l'au-sencia del sér a qui s'estima... y que perse-guintme arreu y consolant ab dolcesa mon
830
J O V E N T U Tesperit de l'anyorans que'l d o m i n a , el c o n -forta al ensemps ab tendra espera, en m i t j del dolor y dc la melangia que l'cncadenan...
L u i s SOLÉ y MITJANS.
N O V A S
A v u y comensém en nostre folleti la publica-ció d una nova y notable obra, 0 sia del aplech de poesias titulat Les Disperses, del eminent poeta en Joan Maragall
T a m b ó ab aquest número acompanyém el prospecte dc JOVBNTUT pera'l p r ò x i m any
19J4.
E\ diumenge a la tarda en el «Centre C a -íala» dc Sabadell va celebrarse la sessió inaugural del present curs, ab assistència dels representants de varias societats de Sa-badell y d'altras de tot Catalunya de caràcter autonomista. L a sessió havia despertat gran-d i s s i m interés per haverse gran-dc tractar en ella'l tema « E l Catalanisme y la qüestió social».
L'acte fou presidit pel senyor C a m p m a n y , vispresident de la U n i ó Catalanista, en subs-titució del president senyor M a r t i y J u l i à , que's vegé privat d'assistirhi per dolorosas causas que aquests dias el retenen en sa llar.
Obert l'acte pel senyor C a m p m a n y , s ' a i -xeci'l senyor Casals y donà lectura al trevall que baix l'esmentat t i t u l de «El Catalanisme y la qüestió social» havia escrit, finantsc en el caràcter alarmant que la qQestió social va prenent en l'actualitat, y remarcant la neces-sitat de ben encaminar la evolució que's ma-nifesta, conduhint degudament l'acció social ensemps que la económica. Per lo que toca a Catalunya, nostra societat deu purgarse avans que tot d'influhencias exóticas que la desnaturalisan, y aixó deu lograrho'l C a t a l a -nisme, que s'inspira en la democracia y se-gueix el progrés m o d e r n . Cal portar a la pràctica las aspiracions deia obrers en lo m o l t que tenen de justas. S'ha de tenir en compte que l'home es per naturalesa social. Sos afectes estàn reconcentrats en la f a m i l i a , d'aquesta passan al m u n i c i p i , després a la comarca, després a la regió y en fi a tota la h u m a n i t a t , ja més debilitats. Aquest g r a n conjunt de relacions entre'ls i n d i v i d u a s , origina forsosament drets y devers, y lo que falta es trobar entre aquests devers y aquests drets el just m e d i , a fi de que l'ac-ció social no perjudiqui a la p r i v a d a , ni aquesta a aquella.
Estudià'l disenant els diversos aspectes de la qüestió social en totas las épocas, fixantse en la romana, en que's solucionà'l problema agrari combatent el pauperismo y repartint
terrenos del erari, d'acort ab el dret consue-tudinari que's fundava en un g r a n altruisme, establintse aixis corrents d'amor entre amos y trevalladors. Se fixà en el feudalisme, qu'en son fons contenia un gran respecte al indivi-duu y que per lo mateix, quan degenerà, no tingué en nostra terra un caràcter tan vio-lent com en altres punts, donchs Catalunya ha sigut sempre, al ensemps qu'eminentment i n d i v i d u a l i s t a , profondament democràtica.
Estudià després la organisació gremial de Catalunya en la Edat M i t j a , posant de relleu las corals relacions que hi havia entre amos, trevalladors y aprenents, que tots plegats f o r m a v a n una familia democràtica ajuntada per l'amor, y per lo tant, tan forta que podia prevenir y resistir ab ventatja'ls abusos de la noblesa y del rey.
A h o n t més s'extengué'1 disertant fou en l'estudi de la qüestió social en nostres dias, económica, jurídica y políticament, conside-rant un dret natural la propietat, remarcant que'l trevall ha d'ésser proporcionat al i n d i -v i d u u y mostrantse partidari del preu fet y participació en els beneficis, a fi de que'ls interessos d'obrers y amos estiguin en armo-nía, y s'estableixin una vera estabilitat y una vera solidaritat basadas en el més perfecte i n d i v i d u a l i s m e . Se dolgué del egoisme de aquells amos que a aixó s'oposan, y de la des-viació d e l s o b r e r s q u e sovint demanan impos-sibles, malmenats per las prédicas de gent extranya, aqueixa gent que son els qu'han enverinat a Catalunya la qüestió social pro-movent l'actual tivantor entre patronsy obrers y desnaturalisant nostre caràcter. Per aixó digué que políticament podia ajudarse a la solució del problema concedint l'autonomia, donchs ab ella, cada regió's governaria d'acort ab son carácter y naturalesa, satis-fem sas necessitats. E n aquest punt esmentà las democráticas reformas que'l Catalanisme té en sas Bases, com son servey m i l i t a r vo-l u n t a r i , supressió de consums e impvo-lantació de la c o n t r i b u c i ó progressiva sobre la renda. Acabà recomanant la fermesa en nostres ideals, que'ns sustrauràn a la influhencia de la geni extranya que'ns ha pres lo nostre.
El senyor C a m p m a n v glosà y resumi bri-llantment lo d i t pel senyor Casals, y donà per obert el present curs.
E l senyor Casals fou aplaudidissim per son notable t r e v a l l , com també'l senyor C a m p m a n y per las paraulas que pronuncià. A l acte hi havia assistit gran gentada, que o m p l i a ' l local per complert.
L a comissió organisadora de IVAssociació de Lectura Catalana» ens ha enviat unas notas explicativas de las ideas que dita co-lectivitat se proposa desenrotllar una volta c o n s t i t u h i d a .
J O V E N T U T
83'
Sos objecies son: vulgarisació y difusió de la literatura y la poesia catalanas entre totas las classes socials, y molt més particularment entre las obreras; creació d'una b i b l i o -teca pública genuinament catalana, oberta a totas horas del dia y algunas de la nit; y o r -ganisació de cátedras especials públicas y gratuhitas de literatura catalana.
A i x i s se proposa dita entitat cultivar l'es-perit de las massas qu'encegadas per las pré-dicasd'exótichspoliticayres iestan allunyadas encara, en sa majoria, del clar coneixement de nostras bcnfactoras ideas autonomistas, no per conscient repugnancia a aquests ideals, sino per desconeixe en absolut nos-tras doctrinas. No venen a nosnos-tras associa-cions, no llegeixen nostra prempsa, a nostres meelings y festas n'hi acudeixen pochs, y aquets pochs están previnguis y rezelosos, y en els més enlayrats y lliberals conceptes de nostres oradors hi creuhen endevinar foscos paranys a llur llibertat. Del moviment au-tonomista no'n saben més que lo que'ls hi fan saber sos capitosts ab esperit ben parcial y ben m i g r a t , perquè es ben interessat.
L'eAssociació de Lectura Catalana» se se-nyala una missió semblant a la dels nostres orfeons, ab els que té molta analogia, donchs se proposa fer adeptes suau y pacíficament, per medi del sentiment, persuadida de que tants partidaris poden ferse ab un bon meeting de propaganda nacionalisu com ab un concert popular y ab la pacienta lectura de nostres escriptors y poetas. El reglament de VArtis-tich Reading Assotialion inglesa, sembla ins-pirat en cl del nostre Orfeó Català, o al revés.
Per altra part, aqui que no's compran l l i -bres son indispensables las bibliotecas s i s vol sustraure al obrer a las mesquinesas del odi sectari que troba en els periódichs que llegeix, rublerts de crímenes del día, de poli-tiquerías xorcas o pornografías fastigosas. Per aixó molla part del poble no pensa per compte propi, y necessita sempre redemptors que comerciegin ab la seva ignorancia.
A extirpar aquests mals es a lo que aspira IVAssociació de Lectura Catalana», y no po-dém menys de fernos ressò d'aspiracions tan enlayradas y l a n favorables a Catalunya, per si aixis c o n i r i b u h i m a que's realisin, donant lloch a que dita entitat se constitu-heixi aviat: peró comptant ab la bona organi-sació y la perseverancia que's requereixen pera tan llbables fins.
haver més d'una; y tota vegada qu'en Krausse petit defensa las quatre unitats, beneyt com es, de segur qu'es capás de defensar las qua-tre autonomías de las mateixas: una per barba y una per barra.
D'aqui endevant, la frase popular aaixó es un'olla» no tindrà rahó d'ésser. Dihent «aixó es un Salmerón» quedarém entesos.
L'Orfeó de Sans donà'l dimars de la set-mana passada un concert a benefici dels po-bres de Sans, prenenthi part las tres seccions del Orfeó (senyoretas, homes y noys), baix la direcció del mestre Esianislau Mateu y ab la cooperació de la professora senyoreta Matilde Figueras y de l'auxiliar senyoreta Jacinia Torras. El concert tingué lloch en el teatre del Ateneu de Sans.
Els choristas executaren las composicions que tant d'éxit obtingueren al Ateneu Barce-lonés, la nit del 31 del pas-at novembre, cantant a més La nostra Bandera, de Mara-gall y M i l l e t , y'l chor de monjos de la trilo-gia Els Pirineus, de Pedreil. I, Orfeó fou moll aplaudit pel públich que l'escoltava, a quals aplaudiments hi unim el nostre.
A l local del Foment del Ensanxe t i n -gué lloch el dissapte passat un concert a càr-rech de la «Escola Jordiana-Orfeó Canigó», que dirigeix el mestre F. Piqué y Salvat. S'executaren composicions de Morera, R i l l é , Mas y Serracant, Grieg. Lamothe de G r i g -non. Vives, Lassus, Schulnann, W a g n e r , Piqué y Salvat y Mendelssohn. Fou discreta la execució de Monlanyas de Canigó de Mas y Serracant, y de Sant Ramón de Morera (en quals solos se distingí la senyoreta Aurea Puig); de L ' E m i g r a n t de Vives, de La Ve-rema de Lassus. y de Lo Pardal de Morera.
El públich aplaudí al mestre Pique, als solistas y als choristas de la «Escola Jordiana-Orfeó Canigó.»
Al local de la ((Colonia Gironina» s'hi ce-lebrà diumenge un notable concert de sarda-nas dirigit pel mestre senyor Guiteras.
Director y executants se feren aplaudir ab justicia, obtenint verdader èxit moltas de las sardanas, qu'en sa totalitat eran originals del esmentat mestre.
v A firmo que es compatible la autonomia con la unidad de la patria.»
Sényinsc, qu'aixó ho ha dit ara mateix en Salmerón en un meeting, encara que no ha explicat quina patria ni quina autonomia.
Ey, per'xó ni ganas.
Ens maliciém que d'autonomia n'hi deu
Publicacions rebudas;
Brand, poema dramàtich en cinch actes per Enrich Ibsen, traduhit al castellà per Pedro Pellicena, ab un prólech del mateix. Pertany a la biblioteca «Teatro A n t i g u o y Moderno» aquesta preciosa obra, que forma'l volúm X. Preu, 1 pesseta.
832
JOVENTUT
Primers Jochs F l o r a l s de l'associació r e g i o -nalista t'L'Escut E m p o r i t d » , de L a Bisbal, ce-lebrats el 16 d'agost d'enguay. S'ha publicat el v o l ú m que conl6 totas las composicionspremiadas, haventnhi varias de repuláis es-criptor*, el discurs del president en Bona-ventura Bassegoda, memoria del secretari y discurs de gracias. El v o l ú m conté més de ceni planas d'agradosa lectura
A l b u m - G u l a artistich y anunciador de Saba-dell. Conté una bonica vista total de la ciu-tat y diversas vistas dels principals carrers, plassas y edificis, havent anal sa publicació a càrrecl» d© nostre company de causa en V. A r m e n g o l y D u r a n . Preu, i pesseta.
Fidel Giró, impressor. — Carrer de Valencia, 233