Reflexions sobre el context i la recepció de les Nocions d’arqueologia sagrada catalana de Josep Gudiol a inicis del segle xx

Reflexions sobre el context i la recepció de les

Nocions d’arqueologia sagrada catalana de Josep

Gudiol a inicis del segle

xx

Xavier BARRAL i ALTET*

Université de Rennes - Università Ca'Foscari, Venezia - Institut d'Estudis Catalans R E S U M

L’any 1902, amb trenta anys, Josep Gudiol publicava a Vic les Nocions d’arqueologia sagra-da catalana, una obra que se situa entre dues altres fites de la historiografia catalana: la traducció de les Notes sobre l’art religiós del Rosselló de Jean-Auguste Brutails i L’arquitec-tura romànica a Catalunya, de Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i Josep Goday, que començà a veure la llum el 1909. Les Nocions de Gudiol volien ordenar la ciència arqueològica catalana, el que avui anomenem art medieval i modern, incloent els seus precedents amb una doble finalitat religiosa i cívica. El manual s’adreçava en primer lloc al seminaris però també volia oferir un estat de la qüestió sobre les descobertes, el que se sabia de cronologia, de litúrgia i de història de l’art, acompanyat d’elements de definició general de la disciplina. S’estudia el context i la recepció d’un manual útil i indispensable en la Catalunya d’inicis del segle xx, però que arribà tard comparat amb França. Per la

per-sonalitat de llurs autors, s'estudien les ressenyes de Pierre Paris i Jean-Auguste Brutails.

Paraules clau: Pierre Paris, Joan August Brutails, Camille Enlart, Josep Gudiol i Cunill, Manual

d’arqueo-logia, litúrgia, Historia de l’art, historiografia.

A B S T R A C T

Reflections on the Context and the Reception of the Handbook Nocions d’Arqueologia

Sagrada Catalana by Josep Gudiol at the beginning of the Twentieth Century

Key words: Pierre Paris, Joan August Brutails, Camille Enlart, Josep Gudiol i Cunill, Manual of Archaeology, Liturgy, Art History, Historiography.

Una de les fites més importants de l’arqueologia medieval vigatana va ser la publicació el 1893 del catàleg del Museu Arqueològic Artístic Episcopal de Vic que havia estat in-augurat el 7 de juliol de l’any 1891.[1] Mossèn Josep Gudiol i Cunill havia nascut a Vic el 25 de desembre del 1872 i aleshores tenia només 18 anys; era seminarista i es preparava per a l’ordenació sacerdotal que li arribaria el 1895. Gudiol va tenir un paper important en la preparació del Museu de Vic que també per a ell va ser molt formatiu.[2] En el Museu havien confluït obres procedents de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, que Gudiol havia vist amb 16 anys, a més d’altres donacions diverses.[3]

El bisbe de Vic Josep Morgades i Gili (1826-1901), aquell eclesiàstic tan determinant per a la recuperació de la consciència patriòtica de Catalunya, i també per a la recuperació del passat medieval particularment en els camps de l’arqueologia i de la història de l’art i concretament de la restauració de Ripoll, havia decidit que Josep Gudiol podia esdevenir l’home que el bisbat de Vic i el país català necessitaven per a ordenar i protegir els ves-tigis del passat.[4] Gudiol va intervenir en la redacció del catàleg del Museu de Vic, una obra molt interessant pel moment en què es publicava i per la metodologia emprada. Cal recordar que Catalunya només disposava, aleshores, del catàleg del Museu provin-cial d’antiguitats de Barcelona, publicat arran de l’Exposició Universal del 1888.[5] No parlo de museus sobre els quals Catalunya tenia ja una certa tradició, almenys amb el Museu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona,[6] sinó de catàlegs, unes obres que en molts casos havien de suplir l’absència de manuals, definir perioditzacions i cronologies, decidir sobre les atribucions i organitzar una línia cronològica o temàtica. Gudiol va participar, doncs, en l’elaboració del catàleg del Museu de Vic i això li va permetre d’estudiar monogràficament i de descriure moltes obres així com, també, d’elaborar els primers esbossos del que hauria de ser un manual.[7] El bisbe Morgades així ho va entendre, enviant mossèn Gudiol amb dos altres seminaristes, Pere Bofill i Josep Maria Baranera, a Roma, durant tres mesos.

L’any 1902, amb trenta anys, Josep Gudiol publicava a Vic el llibre Nocions d’arqueologia sagrada catalana, una obra tan utilitzada que va merèixer una segona edició ampliada a dos volums els anys 1931 i 1933.[8] Aquesta obra se situa entre dues altres fites de la historiografia catalana: la traducció de les Notes sobre l’art religiós del Rosselló, de Jean-August Brutails (1859-1926) –que havien estat publicades primer a França en el marc de dos articles els anys 1892 i 1893 i després a Catalunya, ja en traducció catalana, primer en el si del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya a partir del 1899, i després aug-mentats i reunits en un volum publicat a Barcelona el 1901–, i L’arquitectura romànica a Catalunya, de Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i Josep Goday, que començà a veure la llum el 1909.[9]

Les Nocions de Gudiol volien ordenar la ciència arqueològica catalana, un terme que significava aleshores el que avui anomenem art medieval i modern. Però tenia també l’ambició d’incloure els seus precedents amb una doble finalitat, religiosa i cívica. El ma-nual s’adreçava en primer lloc als seminaris, és a dir a l’ensenyament de l’arqueologia, bé que el títol no ho indicava de manera explícita, però també volia oferir un estat de la qüestió sobre les descobertes, el que se sabia de cronologia, de litúrgia i d’història de l’art, acompanyat d’elements de definició general de la disciplina.

El manual de Josep Gudiol, útil i indispensable en la Catalunya d’inicis del segle xx, era

però un llibre que arribava molt tard, perquè en aquest camp Catalunya havia acumulat un retard de gairebé tres quarts de segle. El que Gudiol publicava a Catalunya el 1902, a França ja generava debats interns a mitjan anys trenta del segle xix.[10] El 1834 havia

sortit el primer volum del Bulletin Monumental, amb la finalitat de donar llum i periodi-citat a reunions i iniciatives per a protegir i estudiar els monuments del passat. Arcis-se de Caumont (1801-1873), que havia publicat un manual d’antiguitats monumentals, n’era el director.[11]

A la França d’aquells anys es vivia una doble orientació en els estudis de l’edat mitja-na.[12] Les institucions laiques de l’Estat havien organitzat la protecció de l’arqueologia monumental millorant el seu estudi, promovent la restauració a través del Servei dels Monuments Històrics i també impulsant el seu ensenyament públic a l’Ecole Nationale des Chartes, creada a París el 1821.[13] Paral·lelament, en els àmbits eclesiàstics s’havia anat fent sentir la necessitat de no deixar aquesta nova ciència, que tenia principalment com a objecte d’estudi els monuments religiosos, únicament en mans de professors laics. Per a respondre a aquesta nova problemàtica es van crear en molts seminaris càtedres d’arqueologia cristiana,[14] que conceptualment obeïen a tres objectius: en primer lloc, l’ensenyament havia de contribuir a la formació del clergat en la història del cristianisme; en segon lloc, l’ensenyament havia de respondre a la nova moda d’estudis del passat, és a dir al fenomen cultural que havia portat l’arqueologia monumental religiosa fins al nivell de ciència reconeguda en l’ensenyament laic de la història i del patrimoni, i, en tercer lloc, l’ensenyament havia de respondre també a una dimensió més regional per oposició al caràcter general o a vegades principalment normand dels escrits d’Arcisse de Caumont.[15] Cal afegir que molts dels manuals i una part de l’ensenyament també volien respondre a necessitats concretes del clergat quan es trobava confrontat a la reconstrucció d’una part de l’edifici de culte que estava en perill. Cada seminari tenia el seu propi manual d’arqueologia i alguns d’ells van conèixer un èxit notable i es van reeditar moltes ve-gades, com per exemple el del canonge de Tours Jean-Jacques Bourrassé, publicat per primera vegada el 1840.[16] Així començava una intensa i llarga tradició d’eclesiàstics arqueòlegs que van continuar dominant l’arqueologia i la història de l’art monumental regional durant bona part dels segles xix i xx, amb exemples tan eminents com el pare

Camille de la Croix (1831-1911) per a les antiguitats altmedievals a Poitiers,[17] Henri Breuil (1877-1961) per a la prehistòria,[18] Jean-Benoît-Désiré Cochet (1812-1875) a Nor-mandia,[19] o el canonge Eduard Junyent i Subirà (1901-1978) a Vic.[20]

El 1839 el bisbe de Le Puy, monsenyor De Bonnald, escrivia una carta circular als ca-pellans de la seva diòcesi de la qual el Bulletin Monumental es feia ressò publicant-ne un extracte. Es tractava d’una incitació a la conservació dels monuments i posava de manifest la voluntat del prelat d’empènyer el clergat a ocupar una posició central en el moment en què moltes societats erudites s’organitzaven i l’administració laica de l’Estat imposava les seves regles: «que ce mouvement soit religieux ou purement scientifique, nous ne croyons pas que le clergé doit y rester étranger. Nous ne pouvons entièrement abandoner à d’autres la garde et le soin des monuments que le clergé a élevés, puisque en général c’est à des évêques ou à des moines que sont dûs ces édifices religieux […]. Ces pierres si artistiquement dis-posées n’attestent pas seulement la foi, le zèle, et la ferveur de ceux qui nous ont précédes dans la carrière sacerdotale; elles sont une preuve éclatante de leur savoir et de leur goût. […] Le clergé n’est point l’ennemi des arts, comme on s’est plu à le dire, mais il aime les arts décents».[21] Després d’aquesta defensa del paper que havia tingut i tenia el clergat en el camp de la creació artística religiosa, venien observacions sobre el que calia fer: «Dans la restauration d’une église, à quelque siècle qu’elle appartienne, il faut chercher surtout à conserver l’unité de style; autrement on detruit, de la manière la plus desagreable à l’oeil, toute l’armonie de l’edifice; on renverse tout le plan, et on efface, pour ainsi dire, toute la pensée de l’architecte qui l’a élevée». Després d’haver esmentat i criticat moltes intervencions que per raons pràctiques havien modificat l’estil dels edificis religiosos, el bisbe demanava amb insistència que no se substituïssin els elements del passat per d’altres de més recents, que no s’utilitzessin les bones arts d’artistes ambulants que per pocs diners cobrien els interiors de les esglésies de colors vius que amagaven el passat i unificaven l’interior. Insistia també en el fet que els edificis no són només arquitectura, sinó que cal prendre cura dels objectes litúrgics, del mobiliari i dels llibres. Quan un rector de parròquia troba objectes que ja no servei-xen, com medalles, monedes, inscripcions o manuscrits, ho ha d’assenyalar, a fi que aquesta nova peça coneguda pugui millorar l’estat de la ciència arqueològica, i el bisbe de Bonnald n’esmentava alguns exemples. Finalment la carta concloïa de manera sorpre-nent, contra la idea que un capellà havia de saber només una mica de tot, posicionant-se a favor del capellà erudit, estudiós, que havia de saber «emprunter à l’érudition profane acquise dans sa jeunesse ou dans ses moments de loisir, et qu’il peut faire servir habilement en défense de la vérité, les richesses qu’il aurait le temps de puiser dans le trésor de l’Antiquité payenne, dans les annales des peuples, dans les sciencies naturelles». Tot això evidentment al servei d’il·luminar els esperits amb la llum veritable de la religió.

Amb aquestes breus observacions només he volgut fer notar que les Nocions de Gudiol arribaven a Catalunya amb molts decennis de retard i que, amb el seu manual, Gudiol

intentava simplement omplir un buit en aquest camp. A Catalunya hi havia hagut al-guns precedents a l’obra de Gudiol, però de molta menys envergadura. A Tarragona, per exemple, el 1860, mossèn Pere Màrtir Pujalt, catedràtic del seminari, havia publicat un manual general d’arqueologia cristiana, d’un centenar de pàgines, que resumia els manuals francesos, la seva periodització, i fins i tot hi afegia tres pàgines sobre les repa-racions de les esglésies i un glossari.[22] Quatre anys més tard un important professor de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, Josep de Manjarrés, donava un breu manual ja més centrat en la península Ibèrica, manual destinat a l’ensenyament de les belles arts, però que omplia un buit en els estudis artístics.[23] Més importants van ser les Nocions d’arqueologia cristiana destinades a l’ensenyament del seminaris que el mateix Josep de Manjarrés va publicar el 1867.[24]

Josep de Manjarrés i de Bofarull (1816-1880) era una personalitat respectada,[25] direc-tor del Museu Provincial d’Antiguitats i professor de teoria i història de les belles arts a l’Escola de Llotja des del 1857,[26] on havia succeït a Pau Milà i Fontanals. El manual de Manjarrés és també interessant des d’un altre punt de vista, perquè tot i inspirar-se molt directament en els manuals eclesiàstics francesos i de ser lloat per la comissió eclesiàs-tica encarregada de donar el permís d’imprimir, no podem no observar que en aquest cas l’autor era un laic. Anys més tard, Antonio López Ferreiro va publicar un manual per al seminari de Santiago de Compostel·la,[27] mentre que el 1904 el pare Francisco Naval de la Congregació de missioners de l’Immaculat cor de Maria oferia un manual publicat a Santo Domingo de la Calzada, que com el del pare López va tenir una difusió més aviat limitada.[28]

A Barcelona, després de la segona edició de les Nocions d’arqueologia sagrada de Gudiol cal esmentar dos tractats de molt diferent contingut i que pertanyen ja a una nova època. El primer, del pare Antonio Aragón Fernández, missioner apostòlic, encara presenta una metodologia molt elemental i es refereix directament a la línia del pare Naval.[29] El se-gon, publicat el 1940 a Barcelona, és l’obra del successor de mossèn Gudiol a Vic, Eduard Junyent; un manual que no només explica la història i la litúrgia de l’Església cristiana, sinó que també s’interessa per la restauració i les noves construccions, en un moment en el qual, acabada la guerra, el país es trobava confrontat a la necessitat de reconstruir monuments religiosos. El llibre de Junyent, molt documentat, elaborat en contacte amb les recerques que s’estaven conduint a Roma en aquells anys, és modern, representa l’obertura cap a una nova època i mereixeria per si mateix un estudi particular.[30] Tornem doncs a les Nocions de Gudiol, a l’any 1902, i a la recepció d’aquell tractat. Re-cordem però, encara una vegada, que en el camp de l’estructuració de l’arqueologia mo-numental medieval i nacional de Catalunya, malgrat que estiguem parlant del canvi de segle, tot estava per fer. Gudiol fonamentava els seus esforços en servir l’Església però també Catalunya, el seu passat i la seva història monumental i artística. El contingut del

manual associa molt bé –i aquest és potser el punt més important– les nocions generals als exemples catalans. Però no utilitza els exemples catalans només per a il·lustrar una trama continua, sinó que aquests li serveixen per a modular la presentació general.[31] Recorrent el manual de Gudiol, podem imaginar o deduir quines eren les seves fonts generals i com utilitzava els pocs escrits erudits dels quals disposava. La primera edició del seu llibre no comporta cap bibliografia i les notes són poques, bé que precises. Cu-riosament, a la segona edició, que curaren Eduard Junyent i el seu nebot, Josep Gudiol Ricart, se suprimiren les notes i en canvi la bibliografia en general només presenta publicacions posteriors a la primera edició, i per tant no serveix prou per a reconstruir les lectures immediates de Gudiol al voltant del canvi de segle. A vegades, llegint les No-cions sembla com si Gudiol fonamentés les seves afirmaNo-cions gairebé exclusivament en el coneixement directe dels monuments catalans i dels objectes del Museu de Vic. Tam-bé fa servir els reculls de documents que havien estat publicats, com els de Villanueva i Balari i Jubany, o Hübner per l’epigrafia. Utilitza els estudis monogràfics que existien i sobretot el diccionari d’arquitectura i de mobiliari de Viollet-le-Duc. En un altre lloc ja vaig tractar fa uns anys aquestes qüestions, així com el lligam amb el predecessor més immediat de Gudiol, Joan August Brutails.[32]

Si el manual de Gudiol sembla una obra principalment autodidàctica, aquesta és intel·lectualment honesta. L’arrelament essencialment vigatà de l’autor i de l’obra han fet oblidar a vegades la seva importància per als estudis i el coneixement de l’edat mitjana de Catalunya, i la seva recepció n’ha patit. Josep Puig i Cadafalch, en el pròleg del primer volum de L’arquitectura romànica a Catalunya publicat el 1909, curiosament no el cita com si no el considerés un element fundador de la disciplina històrico-arqueològica catalana d’aquells anys. Puig es fixa preferentment en alguns estrangers, en el manual de Camille Enlart, en l’acció d’Arcisse de Caumont i en les monografies locals sobre tal o qual monu-ment. Puig i Cadafalch era arquitecte i va insistir més aviat en el llegat d’Elies Rogent i, pel que fa a la restauració de Ripoll, semblava acordar molta més importància a la intervenció arquitectònica de Rogent que no pas a l’impuls social i patrimonial donat pel bisbe Mor-gades.[33] Però Gudiol pertanyia a aquest segon sector, l’eclesiàstic, i d’una certa manera reflectia aquella dualitat francesa que he descrit més amunt entre laics i religiosos en l’estudi de l’arquitectura i de l’arqueologia monumental del passat.[34] Potser aquesta és la clau per a entendre a Catalunya les dues línies representades per Puig i Gudiol.

Anys més tard, però, arran de la mort de Josep Gudiol, el 10 d’abril del 1931, Puig i Cadafalch sí que assumia, en una densa necrològica, la importància de Gudiol i destacava que aquest s’havia format no en els llibres, sinó amb els tresors reunits al Museu Episcopal de Vic, i destacava també la importància de la feina de Gudiol al Museu per a ordenar l’arqueologia i la històrica artística medieval: «L’objecte de la seva investigació fou l’art medieval al servei del culte: tota la seva obra girà al volt d’aquesta idea central, la litúrgia mateixa […]. El seu

mètode pot ésser resumit: a cada objecte un document. Pocs arqueòlegs medievals i pocs directors de museu aconseguiren com ell aquest ideal perseguit per tothom».[35]

Puig i Cadafalch destacava la feina de Gudiol en el marc de les empreses de descoberta de les pintures romàniques dels Pirineus,[36] i també insistia en la seva humanitat i en l’extensa bibliografia publicada en diaris i setmanaris locals, sovint ben difícils de trobar sobretot a l’estranger. Recordava la visita que li va fer acompanyat d’Henri Focillon «en aquella cambra petita de la direcció del museu». Però, en canvi, paradoxalment, les Nocions d’arqueologia sagrada catalana premiades en el concurs Martorell només són objecte de ràpid esment.

Per a mesurar la recepció de les Nocions de Gudiol em voldria aturar més particularment en dues ressenyes publicades a França, que m’han semblat molt significatives des de diversos punts de vista, i també per la forta personalitat dels dos autors, Pierre Paris i Joan August Brutails, procedents d’àmbits ideològics i disciplinaris força allunyats. El 1903, en el Bulletin Hispanique, el conegut hispanista, primer director de la Casa de Velázquez de Madrid i professor de la Universitat de Bordeus, Pierre Paris (1859-1931), cèlebre per la seva descoberta del bust de la Dama d’Elx el 1897,[37] elogiava el llibre de Gudiol. Paris insistia en la importància dels objectes conservats al Museu de Vic, que no dubtava en qualificar com el primer de Catalunya i el més ric i interessant de la Península, exceptuant aleshores els museus de Madrid. Gudiol era, per a ell, «un jeune prêtre associé de bonne heure aux recherches et aux efforts de l’illustre Morgades, amoureux de ses collections, ardent à l’étude et formé d’ailleurs par la meilleure discipline, celle que consiste à regarder, chaque jour et à chaque heure, à intérroger en les maniant tous les objets precieux d’un musée». La ressenya de Paris insisteix en explicar que el llibre de Gudiol és al mateix temps un manual d’arqueologia catalana i un tractat d’arqueologia general, i aprecia la intenció de lliurar el punt del coneixement del moment sobre l’art de Catalunya.[38] El punt més conflictiu de la ressenya és la consideració sobre l’orientació religiosa com a ideologia del manual, destinat principalment a instruir els seminaristes catalans. Des d’aquest punt de vista, segons Paris, les Nocions s’allunyen de la missió d’adreçar-se a un públic que a la península Ibèrica cultivava encara poc la ciència arqueològica. Paris hauria preferit eliminar els capítols d’estudis de les antiguitats del món clàssic, que, se-gons ell, s’allunyaven de l’aplicació directa a Catalunya, mentre deia que hauria insistit principalment en els objectes, monuments o documents d’àmbit regional.

Més directament relacionada amb l’evolució de la disciplina a Catalunya va ser la res-senya que Joan August Brutails (1859-1926) va publicar al Bulletin Monumental, allà on durant tota la segona meitat del segle xix s’havien elaborat els principals debats sobre

Joan August Brutails, després de diplomar-se per l’Ecole Nationale des Chartes, el 1884, va passar cinc anys a Perpinyà, del 1884 al 1889, com a arxiver, i allà va escriure dos ar-ticles que van constituir la base erudita d’un veritable manual i que, com ja he esmentat breument, li van donar una gran posteritat a Catalunya.[40] Ell va influenciar directa-ment, bé que no de la mateixa manera, les dues grans personalitats de l’època, Puig i Cadafalch i Gudiol. Els dos articles de Brutails sobre el Rosselló es poden considerar com els dos pilars fundadors de l’arqueologia monumental catalana moderna,[41] i com a tals van ser considerats per Josep Puig i Cadafalch que escrivia, arran de la mort de Brutails i fent referència a la traducció catalana de Jaume Massó i Torrents, publicada el 1901:[42] «És un treball que marcà un veritable progrés en els estudis de l’arqueologia catalana, pel seu excel·lent mètode i pel gran conjunt d’elements i dades que presentava aplegats amb sistemàtica precisió; palesà una rigorosa formació científica i una admira-ble activitat. Fou per aquest llibre que l’arqueologia catalana arribà per primera vegada al món intel·lectual, i per la seva traducció la llengua nostra penetrà a la sala de treball dels grans estudiosos de l’art medieval. Recordem que el comte de Lasteyrie un dia ens confessava que consultava la traducció catalana amb preferència a l’original francès, perquè era més completa i els seus coneixements de les llengües medievals de França li permetien llegir-la sense dificultat».[43]

Brutails, que coneixia de primera mà el Museu de Vic, no s’estava de valorar-ne l’interès i les qualitats així com l’obra que hi havia fet el bisbe Morgades i que en aquell moment hi estava fent Josep Gudiol.[44] Brutails va ser tota la seva vida un home de manuals. [45] Ell va escriure els principals manuals pedagògics sobre l’arqueologia monumental medieval a França, adreçats tant als turistes com als erudits.[46] Per això Brutails in-sistia que el llibre de Gudiol era un manual d’arqueologia catalana: «C’est à dessein que j’emploie ce terme de manuel», i recordava que el canonge Collell havia qualificat el llibre de Gudiol de tractat didàctic d’arqueologia.

La ressenya de Brutails està farcida, plena, d’elogis sobre la metodologia de Gudiol, la seva manera de comparar i d’intuir, el seu coneixement de la bibliografia. Brutails distingia particularment el quadre sinòptic de les diverses plantes de les esglésies romà-niques (p. 231-233), l’extracte del document ja publicat per Marca que s’interpretava a favor de l’existència d’una basílica amb volta a Ripoll el 977 (p. 214), el document, ja publicat per Villanueva, en el qual un Lambard intervenia a la Seu d’Urgell el 1175 (p. 215), les observacions sobre les consagracions (p. 271), els frontals d’altar (p. 250, 274), l’orfebreria i altres aspectes del tractat de Gudiol.

Però Brutails era un personatge molt crític amb els altres i no va deixar d’entrar en controvèrsia amb Gudiol, de qui generalment apreciava les posicions poc polèmiques. Així, per exemple, li retreu la baixa qualitat de les il·lustracions i dels dibuixos, i que la diplomàtica, la bibliografia i la sigil·lografia hi siguin tractades de manera massa

superficial, tot aconsellant d’eliminar-les en una propera edició. Pel que fa a ell ma-teix, detecta que Gudiol l’ha criticat amb delicadesa i respon amb noves observacions. Brutails apreciava Gudiol i el Museu de Vic i així ho manifestava, tot afirmant: «Si une pareille métaphore n’était d’une désolante banalité, je louerais M. Gudiol d’avoir élevé à la gloire de la Catalogne artistique un remarquable monument». Però, home de caràcter fort, Brutails afegia que, com els mestres d’obra de l’edat mitjana, el llibre de Gudiol tenia les seves imperfeccions, bé que aquestes irregularitats d’aparellatge no es veien al bell mig de l’edifici acabat.

El consell principal de Joan August Brutails era, com ja he dit, el d’eliminar d’una fu-tura segona edició del llibre la diplomàtica, la bibliografia i la sigil·lografia. Aleshores, aconsellava, caldria dividir el contingut en dues grans parts, l’arquitectura i el mobilia-ri. Aquesta divisió tindria, per a Brutails: «le double avantage de supprimer les redites et d’exposer de façon plus suivie l’évolution des formes».[47] Amb aquesta orientació, Brutails es referia, sense esmentar-les, a les tres grans obres franceses publicades fins aleshores, els dos immensos diccionaris d’Eugène Viollet-le-Duc (1814-1879), el de l’arquitectura i el del mobiliari,[48] i el manual de Camille Enlart.[49]

Camille Enlart (1862-1927)[50] era l’autor preferit de Brutails, tant per la seva formació «chartista», com per l’envergadura del seu manual, al qual Brutails va dedicar dues àm-plies ressenyes, en el moment de la seva primera publicació, el 1902, i també arran de la reedició del 1919.[51] El mateix Brutails havia publicat, l’any 1900, el seu propi manual ja esmentat, L’archéologie du moyen âge et ses méthodes. És amb aquestes dues obres, la de Brutails i la d’Enlart, que cal comparar les Nocions de Gudiol.

El primer volum del Manuel d’archéologie française de Camille Enlart veia la llum el mateix any que el llibre de Gudiol, el 1902. Un gruixut tractat de 846 pàgines dedicat a l’arquitectura religiosa principalment medieval. Enlart portava al darrere tota la tradició de l’Ecole des Chartes, des de Jules Quicherat (1814-1882), plasmada en la seva pròpia tesi sobre l’arquitectura romànica de les diòcesis d’Amiens, d’Arras i de Thérouanne, del 1889. El 1894 ja va publicar a l’Escola francesa de Roma un llibre sobre els orígens de l’arquitectura gòtica a Itàlia i, el 1889, una recerca monumental sobre l’arquitectura gòtica i del Renaixement de Xipre. Un bagatge amb el qual la formació gairebé auto-didacta de mossèn Gudiol no podia competir. Com no era comparable, el 1902, l’estat dels estudis sobre el passat del patrimoni medieval a Catalunya i a França. Ho he dit al començament. Precisament, els gairebé tres quarts de segle de retard en els estudis sobre aquestes qüestions que tenia Catalunya a començaments del segle xx donen a les

Nocions d’arqueologia sagrada catalana una posició original, amb molt de mèrit, i justifi-quen la seva posteritat, sempre i quan no el comparem amb l’estat dels estudis a fora, principalment a França.

Dos anys després, el 1904, l’arquitecte Vicente Lampérez y Romea (1861-1923) publica-va un manual a Barcelona, dins la col·lecció dels Manuals enciclopèdics Gili, que, d’una certa manera, volia abraçar un àmbit geogràfic més ampli, que el manual de Gudiol no havia cobert. També intentava adreçar-se, més generalment, a tota la Península i a la zona castellana, tan o més aïllada intel·lectualment que la catalana en el sector de les humanitats que aquí examinem.[52]

Probablement, dues causes van fer passar les Nocions d’arqueologia sagrada catalana de Gudiol a la part més discreta de la historiografia, sobretot internacional. D’una banda, la mateixa modèstia amb la qual mossèn Gudiol posicionava el seu manual, situant-lo en un àmbit principalment eclesiàstic. D’altra banda, la repercussió general que va tenir la publicació, pocs anys més tard, a partir del 1909, de la monumental Arquitectura romànica a Catalunya de Josep Puig i Cadafalch, Falguera i Goday. Així, mentre aquesta darrera obra gairebé enciclopèdica es pot considerar com molt característica de les ambicions de co-mençament del segle xx, les Nocions de Gudiol respiren encara l’aire del segle precedent.

Data d'acceptació definitiva de l'article: 3 de novembre de 2014.

N O T E S

* Catedràtic a les universitats de Rennes i Ca'Foscari de Venècia, i membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans. [email protected] [1] Catálogo del Museo arqueológico-artístico episcopal de Vich fundado y solemnemente inaugurado el 7 de julio del 1891 por el Excmo é Illmo. Sr. Dr. D. José Morgades y Gili, obisbo de la Diocesis, Vic, 1893.

[2] J. Bracons i Clapés, «Mn. Gudiol y el Museo episco-pal de Vic. Contribución a la historia de la artigrafía en Cataluña», D’art, 8-9, 1983, p. 169-192; J. M. Trullén i Thomàs, «Josep Gudiol i Cunill», Quaderns del MEV, III, 2009, p. 43-55; M. Sureda i Jubany, M. S. Gros i Pujol, «Josep Gudiol i Cunill. 1872-1931», M. Tudela, P. Izquierdo (ed.), La nissaga catalana del món clàssic, Barcelona, 2011, p. 212-215.

[3] Mn. Josep Gudiol i Cunill, prev., noticia biogràfica i bi-bliogràfica, Museu Episcopal de Vich, Vich, 1931; «Ses-sió necrològica a la memòria de Mossèn Josep Gudiol», Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, XLI, 433, 1931, p. 169-186; E. Junyent, Mn. José Gudiol y Cunill: esbozo biográfico leido en el acto solemne de la reposición de su retrato en la galeria de vicenses, Vic, 1948; S. Salarich i Torrents, M. S. Ylla-Català i Genís, Vigatans il·lustres, Vic, 1983, p. 189-197.

[4] Sobre la figura del bisbe Morgades: J. I. Gatell, Lo Doctor D. José Morgades y Gili, Barcelona, 1901; J. Figuerola, Josep Morgades, bisbe, Vic, 2000. Per un emmarcament més general: J. Bonet i Baltà, L’església catalana de la Il·lustració a la Renaixença, Montserrat, 1984, p. 153-177.

[5] X. Barral i Altet, «Recuperar el passat, instruir els “Antiquaris” i codificar l’arqueologia. El catàleg del Museu provincial d’antiguitats de Barcelona (1888)», J. Padró i Parcerisa (ed.), Homenatge a Miquel Tarradell, Barcelona, 1993, p. 63-80 (Estudis Universitaris Cata-lans, 29).

[6] J. Casanovas i Miró, El Museu de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Dades per a una història, Barcelona, 2009.

[7] Des del 1894 i fins al 1902, Josep Gudiol va fer una contribució anual sobre les adquisicions i les novetats del museu a La Veu del Montserrat, una tasca que des-prés va continuar a la Gazeta Vigatana, els anys 1904-1905, i, més irregularment, a la Gazeta Muntanyesa, del 1905 al 1913, i a la Gazeta de Vich, del 1914 al 1931. Tam-bé ho va fer al Butlletí del Centre Excursionista de Vich, del 1912 al 1928, i a La Pàgina Artística de La Veu de Catalu-nya, a partir del 1911, entre altres publicacions d’àmbit català. Vegeu també J. Gudiol i Cunill, El Museu arque-ológich-artístich episcopal de Vich: historial y organisació, Vic, 1918; J. Gudiol, Pbro., El Museo Episcopal de Vich, Barcelona, 1926. Cal consultar també els dos volums que es conserven relligats al Museu Episcopal de Vic. [8] J. Gudiol i Cunill, Nocions d’arqueologia sagrada catalana, Vic, 1902 (segona edició en dos volums, Vic, 1931-1933; X. Barral i Altet, «Catolicisme i nacionalis-me. El primer manual català d’arqueologia», Quaderns d’Estudis Medievals, VII, 1988, p. 7-21.

[9] X. Barral i Altet, L’arqueologia a Catalunya, Barcelo-na, 1989; ídem, «Els estudis sobre l’art romànic de Ca-talunya», Catalunya romànica (Enciclopèdia Catalana), I, Barcelona, 1994, p. 169-188.

[10] X. Barral i Altet, «Les étapes de la recherche au xixe

siècle et les personnalités», Naissance des arts chrétiens. Atlas des monuments paléochrétiens de la France, Paris, 1991, p. 348-367.

[11] A. de Caumont, «Avertissement», Bulletin Monu-mental, I, 1834, p. V-VII.

[12] J. Hubert, «Archéologie médiévale», Ch. Samaran (ed.), L’Histoire et ses méthodes, Paris, 1961, p. 275-328. [13] M.-A. Sire, La France du Patrimoine. Les choix de la mémoire, Paris, 1996; J. Nayrolles, L’invention de l’art roman a l’époque moderne, Rennes, 2005; X. Barral i Altet, Contre l’art roman. Essai sur un passé réinventé, Paris, 2006.

[14] Comte de Marsy, «Les cours d’archéologie dans les Grands Séminaires et la conservation des objets d’art dans les édifices religieux», Bulletin Monumental, LI, 1885, p. 601-610; «Programme du cours d’archéologie professé par M. l’abbé Godard», Bulletin Monumental, XII, 1847, p. 570-576; «Enseignement de l’archéologie à Troyes», Bulletin Monumental, XI, 1845, p. 562-565. Ja l’any 1843 hi havia un curs d’arqueologia almenys en els seminaris d’Amiens, de Clermont-Ferrand, de Le Mans, de Meaux, de Lyon, de Tours, de Nevers, de Grenoble, de Saint-Flour, de Beauvais, d’Auch i de Tro-yes, entre d’altres: L. Batissier, Eléments d’archéologie nationale…, Paris, 1843, p. 31. Sobre l’ensenyament de mossèn Gareiso a Nîmes i sobre aquesta qüestió en ge-neral: X. Barral i Altet, «Au cœur d’une vision nouvelle de l’art roman: la cathédrale de Nîmes au xixe siècle», 9e centenaire de la cathédrale de Nîmes (1096-1996), Nîmes, 1996, p. 53-74; ídem, «L’abbé Joseph Gareiso; l’architecture au Séminaire», Bulletin de l’art chrétien, 97, desembre 1997, p. 19-23. Es tracta del manual de J. Gareiso, L’archéologue chrétien ou Cours élémentaire d’archéologie catholique à l’usage du clergé, Nîmes, 1852. [15] A. de Caumont, Abécédaire ou rudiment d’archéologie, Caen, 1833; A. de Caumont, Histoire sommaire de l’architecture religieuse, militaire et civile au Moyen Âge (extrait des 4me et 5me parties du Cours d’antiquitès monumentales professé en 1830 par le meme auteur), Caen et alii, 1836; G. de Cougny, «Monsieur de Caumont»,

Bulletin Monumental, XXXIX, 1873, p. 327-335; V. Juhel (ed.), Arcisse de Caumont (1801-1873), érudit normand et fondateur de l’archéologie française, Actes du colloque in-ternational, Caen, 14-16 juin 2001, Rouen, 2005. [16] Abbé J.-J. Bourassé, Archéologie chrétienne ou pré-cis de l’histoire des monuments religieux du Moyen Âge, Tours, 1841; ídem, Archéologie chrétienne ou précis de l’histoire des monuments religieux du Moyen Âge, édi-tion revue et completée par l’abbé C. Chevalier, Tours, 1886.

[17] M. Rérolle, «L’œuvre archéologique de Camille de la Croix, discours prononcé à la séance publique du 15 janvier 1978», Bulletin de la Société des Antiquaires de l’Ouest et des musées de Poitiers, XIV, 1978, p. 321-349. [18] E. Ripoll, El abate Henri Breuil (1877-1961), Madrid, 1994; Abate Henri Breuil. Antologia de textos, Barcelona, 2002; A. Hurel, L’abbé Breuil. Un préhistorien dans le siècle, Paris, 2011.

[19] La Normandie souterraine. L’abbé Cochet et l’archéo-logie au xixe siècle, Rouen, 1975, i les actes del col·loqui

publicades a Rouen el 1978.

[20] X. Barral i Altet, «Els eclesiàstics arqueòlegs a Ca-talunya», Thesaurus. L’art als bisbats de Catalunya 1000-1800, Barcelona, 1986, t. 1, p. 76-103; E. Junyent, La ciutat de Vic i la seva història, Barcelona, 1975. [21] «Extrait de la circulaire adressée à MM. les curés de son diocèse par Monseigneur de Bonnald, évêque du Puy, conservateur des Monuments historiques de la Haute-Loire», Bulletin Monumental, V, 1839, p. 228-236.

[22] P. Màrtir Pujalt, Pbro., Arqueología cristiana ó sea compendio histórico de los templos desde los primeros siglos de la iglesia, Tarragona, 1860.

[23] X. Barral i Altet, «Arqueologia i història de l’art de l’Antiguitat Tardana: els inicis del debat a Hispània», IV Reunió d’arqueologia cristiana hispànica. IV Reuniâo de arqueologia crista hispanica, Lisboa, 28-30 septembre, 1-2 octobre 1992, Barcelona, 1995, p. 527-529. [24] J. de Manjarrés, Nociones de arqueología española, Barcelona, 1864; ídem, Nociones de arqueología cristiana para uso de los seminarios conciliares: guia de párrocos y juntas de obra y fábrica de las iglesias, Barcelona, 1867; X. Barral i Altet, «Una fita primerenca de l’arqueologia cristiana a Catalunya», Spania. Estudis d’Antiguitat tar-dana oferts en homenatge al professor Pere de Palol i Salel-las, Barcelona-Montserrat, 1996, p. 59-62.

[25] Manjarrés era l’autor, entre d’altres, d’una Teoría e historia de las Bellas Artes (1859) i de Las Bellas Artes. Historia de la arquitectura, la escultura y la pintura (1875). [26] V. Mestre, «El primer romanticisme artístic a Bar-celona: el retorn a el medieval», Daedalus. Estudis d’Art i Cultura, I, 1979, p. 49-56.

[27] A. López Ferreiro, Lecciones de arqueología sagrada, Santiago de Compostel·la, 1889 (2a edició, 1894). [28] F. Naval, Elementos de arqueología y bellas artes para uso de universidades y seminarios, segunda edición corregi-da y aumentacorregi-da, Santo Domingo de la Calzacorregi-da, 1904. [29] A. Aragón Fernández, Pbro., Tratado de arqueología eclesiástica, Barcelona, 1935.

[30] E. Junyent, La iglesia. Construcción, decoración, res-tauración, Barcelona, 1940.

[31] J. Gudiol, Nocions…, op. cit., p. 14.

[32] X. Barral i Altet, «Catolicisme i nacionalisme. El primer manual català d’arqueologia», Quaderns d’Estudis Medievals, VII, 1988, p. 7-21.

[33] X. Barral i Altet, «Pròleg. Una fita historiogràfica de la cultura catalana», a J. Puig i Cadafalch, A. de Falguera, J. Goday i Casals, L’arquitectura romànica a Catalunya, 4 v., Barcelona, 2001 (1a edició, 1909-1918), I, p. 5-39. [34] «Des bénédictins érudits aux prêtres régionalis-tes», Actes del Col·loqui, Montpeller, juny 1983, Revue d’Histoire de l’Eglise de France, LXXI, 186, 1985. [35] J. Puig i Cadafalch. Escrits d’arquitectura, art i políti-ca, selecció, introducció i edició a cura de X. Barral i Altet, Barcelona, 2003, p. 825.

[36] M. Guardia, I. Lorés, El Pirineu romànic vist per Jo-sep Gudiol i Emili Gandia, Tremp, 2013.

[37] P. Paris, Promenades archéologiques en Espagne, Pa-ris, 1910.

[38] P. Paris, «Compte-rendu à Joseph Gudiol y Cunill, Nocions de arqueologia sagrada catalana», Bulletin His-panique, 5, 1903, p. 191-192.

[39] J.-A. Brutails, Ressenya de «Nocions d’arqueologia sagrada catalana», per Joseph Gudiol y Cunill, prebe-re, Vich, 1902», Bulletin Monumental, LXVII, 1903, p. 159-164.

[40] J.-A. Brutails, «Notes sur l’art religieux du Roussi-llon», Bulletin archéologique du Comité des travaux his-toriques, 1892-1893.

[41] O. Poisson, Jean-Auguste Brutails, l’arqueologia francesa i l’aparició de l’arqueologia monumental catalana a finals del segle xix, llicó inaugural del curs 2006-2007,

Amics de l’art romànic, Barcelona, 2006; A. Brisca-dieu, «Jean-Auguste Brutails et la Catalogne», Revue Archéologique de Bordeaux, IC, 2008, p. 153-159. [42] La traducció catalana va sortir primer publicada al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, a partir del

1899, i després, el 1901, els dos articles corregits i aug-mentats es van reunir a Barcelona en un sol volum sota el títol de L’art religiós en el Rosselló.

[43] J. Puig i Cadafalch, amb F. Valls i Taberner, «Joan August Brutails», Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, VII, 1921-1926, p. 209-211; X. Barral i Altet (ed.), Josep Puig i Cadafalch. Escrits d’arquitectura, art i política, Bar-celona, 2003, p. 811-815.

[44] J.-A. Brutails coneixia prou bé Catalunya i els eru-dits catalans, com ho demostra la ressenya a F. Carre-ras Candi, «Miscel·lània històrica catalana», Bulletin Hispanique, 7, 1905, p. 420-421.

[45] J.-A. Brutails, L’archéologie du Moyen Âge et ses mé-thodes, Paris, 1900; ídem, Précis d’archéologie du Moyen Age, Toulouse, Paris, 1908 (2e édition, 1924); ídem, Pour comprendre les monuments de la France: notions pra-tiques à l’usage des touristes, Paris, 1917 (reed. Brionne, 1979).

[46] X. Barral i Altet, «Jean-Auguste Brutails (1859-1926) et la pédagogie des monuments de la France (1892-1917)», Ph. Araguas (ed.), Journée d’étude Jean-Auguste Brutails (1859-1926), archiviste-archéologue, Bor-deaux, Archives départementales de la Gironde, 17 juin 2011, en curs de publicació.

[47] Pàgina 163 de la ressenya esmentada més amunt, a la nota 39.

[48] E.-E Viollet-le-Duc, Dictionnaire raisonné de l’archi-tecture française du xie au xvie siècle, 10 v., Paris,

1854-1868; Dictionnaire raisonné du mobilier français de l’époque carolingienne à la Renaissance, 6 v., Paris, 1858-1870.

[49] C. Enlart, Manuel d’archéologie française depuis les temps mérovingiens jusqu’à la Renaissance, 1902-1904.

[50] P. Deschamps (ed.), Camille Enlart 1862-1927, no-tices et discours, Paris 1929; C. Seiller, J. Thiébaut, Co-llection Camille Enlart: Boulogne-sur-Mer, exposició 26 juny - 30 octubre 1977, Boulogne-sur-Mer, Musée des Beaux-Arts et d’Archéologie, 1977; F. Debussche, Ca-mille Enlart et la photographie, Boulogne-sur-Mer, 1993; P.-Y. le Pogam, Camille Enlart (1862-1927). Un français en Chypre, Desplegable, Musée du Louvre, Paris, 2012. [51] Bibliothèque de l’École des Chartes, 64, 1903, p. 125-140; 81, 1920, p. 380-383.

[52] V. Lampérez y Romea, Historia de la arquitectura cristiana, Barcelona, 1904. El 1908, poc abans de la sortida del primer volum de l’Arquitectura romànica de Puig, Lampérez publicaria el primer volum de la seva obra més cèlebre, Historia de la arquitectura cristiana es-pañola en la Edad Media. Als escrits de Lampérez també es va referir Brutails en aquells anys: vegeu, per exem-ple, Bulletin Hispanique, 6, 1904, p. 71-74.

© Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, p. 10, 13, 14, 16, 17, 19, 20, 34, 81 © Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas, p. 80, 81, 111, 123, 143 © Museu Episcopal de Vic, p. 140, 157, 166, 173, 174

© Museu Episcopal de Vic, fotògraf: Joan M. Díaz, p. 136, 138, 141, 145 © Félix de la Fuente, p. 154, 158, 165, 166, 167