Zoo Club Barcelona. Any 4, núm. 14 (1990)

(1)

(2)

¡TORNO AQuí!

DISPOSAT A EMPORTAR-ME ELS RECORDS

D'AQUEST DIA, AMB LA

FILMADORA SONY,I PODER

VEURE'LS DESPRES A LA MEVA LLAR

PREU

ESPECIAL

\ ALS SOCIS

DE

ZOO CLUB

• I

tSONY

CAMBRES

DE VíDEO • VíDEOS

• ORDINADORS

• CALCULADORES

• TV

FOTOGRAFIA

• RELLOTGES • DISCS

• COMPACT DISC

• -t1ttam

b

HI-FI

(3)

EDITORIAL

.. ELS NOSTRES ANIMALS

.. ACTUALITAT

.. EL NOSTRE ZOO

_ FAUNA CATALANA

_ ESTRATÈGIES DE

SUPERVIVÈNCIA

.. ADOPCIONS

.. EL NOSTRE ZOO

.. NOTICIARI

INTERNACIONAL

LLIBRES

n cop més ens retrobem en

aquestes pàgines per a fer

repàs de les darreres

activi-tats al nostre Zoo de Barcelona.

Els nous hostes que hem rebut

més recentment són una parella de

cangurs arborícoles i una altra de

tapirs. Amb això anem

incremen-tant la varietat de la

col-lecció,

sem-pre amb la idea d'especialitzar-la en

animals greument amenaçats

d'ex-tinció. També hem de celebrar

l'ar-ribada de dues femelles de dofí, al

temps que lamentem la mort dels

dofins Héctor i Circe, que eran al

nostre Zoo des de feia 25 anys i

que tenien una edat molt avançada .

A nivell

d'instal-lacions,

ha estat

aquest un periode d'intensa activitat,

els resultats del qual es podran

ob-servar molt aviat.

Així,

s'estan

remo-delant les antigues

instal-lacions

de

Director: Mariana Hispano

Redacció:

Rafael Cebnán (Biòleg)

Joaquim Lacueva (Biòleg)

Josep-Lluís Melera (Biòleg)

Ma. Josep Nató (Biòloga)

Parc Zoològic de Barcelona és membre de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura

i dels Recursos Naturals. Documentació gràfica: Arxiu Zoo

Pedra Martínez Carnón Víctor Estrada Maqueta: GS Grafics Consell de Redacció:

Enric Mas

(Gerent)

Manel Aresté (Terrari)

Lluís Colom (Aus)

Ferran Costa (Aquarama)

Salvador Filella (Retolament)

Miquel Luera (Servei vetennen¡ Josep Ma Ruiz (Director Tècnic)

Jaume Xampeny (Mamlfers)

Dipòsit legal:

B-41969-86

Printed in Spain by COI

Carlos Divo, Impresor.

EDITORIAL

felins per a reobrir-les al públic i

instal-lar-

hi aus exòtiques.

També s'estan

reformant

quasi

tots els aquaris d'una planta de

1'A-quarama. I s'ha realitzat una

remo-delació a fons del Zoo Infantil.

Inmediatament

s'iniciaran

les

obres de renovació a les faisaneres,

les

installacions

pendents de refer a

les muntanyes de Montserrat, la

pra-dera i el complex de grans primats.

Finalment, molt aviat es posaran

en marxa nous serveis per al nostre

públic

(visites

guiades,

sorteigs,

festes al Zoo Infantil, etc.) que en

aquests moments estem acabant de

preparar.

De tot això en podreu trobar

in-formació en aquesta revista i en les

sucessrves.

Com podeu observar, el Zoo de

Barcelona és viu i es mou.

Enric Mas

Gerent

Edita:

Ajuntament de Barcelona Parc Zoològic de Barcelona S A Parc de la Ciutadella

08003 Barcelona

soci protector:

(4)

ELS NOSTRES ANIMALS

LI, S8LANC

D

eies 7 espècies d'óssos que hi ha al món, l'ós blanc o polar (Ursus maritimus) és l'únic que no viu als boscos, sinó que el seu ambient característic el constitueixen les fredes i nues regions àrtiques, allà on el gel i la neu dominen el paisatge la major part de l'any. De fet, l'ós polar és una espècie relativament recent; es creu que va aparèixer durant la darrera glaciació -ja que no s'han trobat fòssils d'antiguitat superior als 70.000 anys-a panys-artir d'unanys-a formanys-a d'ós bru que es vanys-a anys-ananys-ar anys-adanys-aptanys-ant progressivament a la vida a les regions nòrdiques. Així, les seves adaptacions per fer front a les dures condicions del seu inhòspit hàbitat són nombroses: el pèl és llarg i atapeït, sota la pell presenta una gruixuda capa de greix de fins a 10 cm d'amplada, les orelles són petites i curtes, els peus són amples i parcialment palmats per facilitar la natació, etc.

Amb els més de 650 kg de pes i els 3 m d'alçada que

EI primer país que va protegir l'ós blanc va ser

l'URSS, on està prohibida la seva caça des de l'any

1956. Només es permet la captura anual d'un petit

nombre de cadells destinats als zoos de tot el món.

En captivitat els óssos polars poden arribar a viure fins a 30 o35anys. 4 ZOO CLUB

poden mesurar els mascles adults, l'ós blanc és el més gran carnivor terrestre que existeix. S'alimenta sobretot de foques de diferents espècies que captura quan descansen sobre el gelo quan surten a respirar per alguna escletxa, però també menja restes de morses, belugues, narvals i balenes varades, aixi com petits mamífers, ocells, ous i fins i tot vegetals mentre dura el curt estiu boreal. A diferència de la resta d'espècies d'óssos, no té un territori definit, sinó que deambula per extenses regions en busca del seu dispers aliment (pot recórrer 20 km o més en un sol dia i se'l pot trobar nedant a mar obert a molta distància de la costa més propera).

L'ós polar és un animal solitari que només s'agrupa quan hi ha molt de menjar en una zona determinada -com succeeix a la ciutat de Churchill, al Canadà, on els ósso s han après a alimentar-se en els abocadors i se'n poden veure una trentena o més al mateix temps- o quan la manca de gel al mar l'obliga a refugiar-se a terra ferma. De la mateixa manera, ambdós sexes es reuneixen únicament durant l'època de zel, i després la femella es retira dins un cau fet a la neu tova, on al cap de 8 mesos naixeran d' 1 a 3 cries de tan sols 600 o 700 g de pes. Gràcies a l'alt contingut de greix de la llet de la mare (fins a un 31 %), els petits creixen ràpidament i passats 4 mesos poden sortir ja del seu refugi.

Des de fa poc, l'alimentació dels óssos polars del

zoo es fa a la vista del públic, i valia pena

observar com roseguen i trenquen els blocs de gel

dins els quals se'ls colloco el seu menjar.

Antigament l'ós blanc abundava a tota la regió

circumpolar de l'hemisferi nord, però a l'acabament del segle XIX, quan la indústria balenera va entrar en crisi com a conseqüència de l'extermini dels grans cetacis, els caçadors el van començar a caçar per la seva pell. A poc a poc les seves poblacions van anar disminuint i finalment l'espècie es va trobar en greu perill d'extinció. L'any 1973, però, els 5 països on viu aquest animal (EUA, URSS, Canadà, Dinamarca i Noruega) van firmar l' «Acord per a la Conservació dels Óssos Polars», gràcies al qual es va prohibir la seva caça «esportiva» i es van protegir moltes de les seves àrees d'alimentació i cria, deixant tan sols que els esquimals en capturin alguns exemplars utilitzant mètodes tradicionals. Amb aquestes mesures l'espècie s'ha recuperat força, i actualment es calcula que existeixen uns 40.000 individus en tota la seva àrea de distribució. Malauradament, l'existència de l'ós blanc torna a perillar avui dia com a conseqüència de la contaminació, que ha arribat ja fins als llunyans paratges àrtics, i de la

progressiva modificació del seu hàbitat provocada per les explotacions mineres, petrolieres i fins i tot turístiques. En el nostre zoo es pot veure una parella d'aquesta espècie: el mascle Igloo, d'uns 21 anys d'edat, i la femella Ice, una mica més jove que el seu company, que han criat ja vàries vegades, però sense que els petits hagin arribat a

sobreviure massa temps.

(5)

ELS NOSTRES ANIMALS

---L

es capibares són els rosegadors més grans que

existeixen, amb alçades superiors al mig metre i un pes que de vegades ultrapassa els seixanta quilos. Són animals adaptats a viure a l'aigua, amb dits palmejats per poder nedar i ulls, orelles i orificis nasals situats a la part superior del cap. Poden passar més de cinc minuts

submergits. Se les troba exclusivament a Amèrica del Sud, a l'est de la cordillera dels Andes i des de Panamà fins al nord de l'Argentina.

Viuen preferentment en praderies i llocs oberts, sempre a prop d'extensions d'aigua, en grups d'entre 10 i 40 individus formats normalment per un mascle dominant, uns quants mascles subordinats i un nombre variable de femelles amb les seves cries de diferents edats. Quan arriba l'estació seca és freqüent que s'ajuntin varis

d'aquests grups per formar ramats temporals de fins a 100 exemplars, que se separen novament en tornar l'època de les pluges. Es normal també trobar mascles solitaris, que han estat expulsats del grup pel dominant. Aquest marca el seu territori amb una secreció que produeix una glàndula protuberant que té sobre el musell.

Són animals herbívors que consumeixen amb preferència la vegetació que creix a les vores dels rius o dins l'aigua, però capaços també de menjar qualsevol altre tipus d'herba i, fins i tot, d'arrencar fragments de l'escorça dels arbres, mitjançant el parell de poderoses dents incisives superiors de què disposen. A darrera hora de la tarda i durant el crepuscle és quan tot el grup es dedica a

pasturar, mentre que dormiten en els moments del dia que fa més calor.

Una capibara,sino és menjada abans per un caimà o un jaguar, els seus principals depredadors, pot viure entre5I10 anys.

Davant un perill, les capibares llencen crits

di alarma per avisar o lo resta del grup. Si el perill

persisteix, tot el grup fuig cap o l'aigual on tots es

mantenen units envoltant les cries per fer front o

l'ornenoço.

Les capibares crien un cop a l'any, normalment al principi de l'època de pluges, si bé a les zones septentrionals del seu hàbitat ho poden fer durant tot l'any. La còpula té lloc sempre dins l'aigua, però les cries, 4 o 5 per terme mitjà, vénen al món a terra després d'una gestació de 150 dies aproximadament. Els petits neixen ben desenvolupats i segueixen ràpidament la seva mare fins a ajuntar-se amb la resta del grup. De seguida estan a punt per començar a menjar herba, és a dir, el període de lactància és molt curt i mentre dura sembla que les joves capibares poden mamar no només de la seva mare, sinó de qualsevol femella del seu grup que tingui fills lactants.

Aduolment, les capibares es crien en granges i

en règim de ramaderia extensiva. Una vegada o

l'any es reuneix tots els individus i se seleccionen

els adults més grans, que són morts di un cop al

cop.

S'obté

així una notable producció de carn

per al consum: uns 17 kg de mitjana per individu.

Les capibares han estat caçades almenys des del segle XVI per la seva carn, molt apreciada, i també per la seva pell. Per aquest motiu, les seves poblacions originals van minvar de manera constant fins ben recentment, quan mesures de protecció i control generalitzades, així com la cria en granges, han permès la seva estabililització i l'allunyament momentani del perill d'extinció.

En el Parc Zoològic de Barcelona s'exhibeix actualment un grup de capibares format per tres exemplars, un mascle i dues femelles de tres anys d'edat, nascuts en captivitat i arribats al nostre zoo a començament de 1988.

Joaquím Lacueva

s

(6)

ACTUALITAT

Milers d'afeccionats a l'ornitologia de tot Europa busquen

ocells infatigablement, els alimenten als jardins, els

pro-porcionen nius artificials i semblen estar obsessionats a

observar-los i protegir-los.

Les empreses comunes: els atlas

ornitològics com a exemple

E

ncara que sembli impossible, a

Gran Bretanya es podrien reu-nir 600.000 persones armades amb prismàtics amb la sola idea fixa de caçar visualment tants ocells com els fóra possible. Les societats ornitològiques de cada estat -que a vegades en són més d'una-organitzen treballs en comú i per rea-litzar-los es requereix la participació anònima de milers d'ornitòlegs que envien les dades sol-licitades sense obtenir-ne cap benefici personal a part del plaer de col-laborar en un projecte conjunt i fruir del resultats de l'esforç comú. L'exemple típic d'a-quests projectes són els anomenats «atlas ornitològics». En un atlas s'in-tenta animar tanta gent amb coneixe-ments ornitològics com sigui possible per tal de recollir el màxim de dades

de camp dels ocells distribuïts en unes quadrícules que cobreixen tot el terri-tori a prospectar. La majoria dels atlas s'han fet durant l'època de nidificació i el primer que es va fer va cobrir Gran Bretanya i Irlanda (des del 1968 al 1972). Els resultats obtinguts van ser tan interessants que ben aviat van encoratjar els altres països euro-peus a fer els seus atlas ornitològics i els atlas d'Holanda, República Fede-ral Alemanya, Suïssa i França van veure la llum en els anys successius. En l'atlas britànic ni tan sols s'ha po-gut donar una xifra concreta de

col-la-boradors, donat que molts participa-ren mitjancant grups i organitzadors locals o aportaren dades esporàdiques enviades a l'organització per carta. L'atlas ornitològic català es va iniciar el 1975 i va acabar el 1983, propor-cionant un total de 214 espècies d'o-cells nidificants per a Catalunya i An-dorra. La tasca de l'atlas va aglutinar 129 observadors de camp en aquesta

Puput(Upupa epops)

6 ZOO CLUB

Esplugabous (BubuJcus ibis)

empresa comuna i no seria gens arris-cat dir que gràcies a l'atlas va desen-volupar-se l'ornitologia moderna a Catalunya.

L'ornitologia com a hobby:

els ornitòlegs de jardí

(7)

àrea del País de Gal-les que demostra-va que un 75% de la població posademostra-va menjar deliberadament per als ocells. D'aquesta mostra un 25-30% tenia artefactes sofisticats per alimentar els ocells, com menjadores i bosses de ca-cauets per a les mallerengues. Com a mostra de la capacitat organitzativa dels britànics, des de l'any 1970 s'està duent a terme ininterrompudament un estudi sobre els ocells de jardí que senzillament registra setmanalment les espècies que es presenten als jardins i el tipus de menjar que se'ls subminis-tra. Aquest estudi va portar a la publi-cació de «The Garden Bird Book». L'autor d'aquest llibre, David Glue, és un ornitòleg que va en cadira de rodes des de l'any 1971 però que no per això ha renunciat a la joia d'observar, estudiar i estimar els ocells. Des de l'accident de cotxe que el va confinar a la seva cadira de rodes, aquest po-pular personatge va haver de restrin-gir els seus estudis d'ocells als jardins i hàbitats humanitzats i va continuar estudiant els rapinyaires nocturns (mussols, òlibes, etc.), dedicant-se amb cos i ànima als ocells.

L'estudi britànic dels ocells de jardí s'ha estès a tot Europa i des de fa un parell d'anys més de 300 col- labora-dors europeus envien puntualment la informació sobre els ocells dels seus jardins a la BTO, coordinadora del projecte. Catalunya està representada en aquest estudi per alguns col-labo-radars entusiastes, però en xifres ab-solutes els alemanys federals i els aus-tríacs són els qui han aportat una representació més ben nodrida. Sens dubte tot Europa està cada vegada més engrescada a alimentar artificial-ment els ocells. EI tallarol de casquet és potser l'espècie que més ha acusat l'augment d'aliment artificial, arribant

Material necessari per anellar ocells

Estol de grues (Grus grus)

a modificar el seu comportament mi-gratori per aquesta raó, però també els lluers, els pit roigs, les malleren-gues i en general tots els ocells que vencen la timidesa i s'acosten a l'home han vist com les seves pobla-cions creixien gràcies a l'aportació d'aliment de forma artificial. En el cas de les mallerengues, la instal-Iació de caixes niu també els ha facilitat enor-mement l'augment poblacional.

Els bimbòfils

En oposició als ornitòlegs de jardí, existeixen aquells que cerquen noves espècies d'ocells de forma activa, in-quieta i a voltes desesperada. Seria di-fícil descobrir l'origen del mot «bim-ba», aplicat pels ornitòlegs catalans a tota espècie d'ocell no avistada mai anteriorment. Els afeccionats a l'orni-tologia que tenen com a interès prin-cipal «fer bimbos», s'anomenen

«bimbòfils» en argot. El bimbòfil té el seu homòleg anglosaxó en el

«twit-cher», un nom que tampoc se sap bé d'on ve.

Al contrari de l'ornitòleg de jardí, que frueix de veure una i altra vegada el mateix ocell en les diverses facetes de la seva biologia, el bimbòfil només observa un ocell una vegada: la pri-mera que el veu. Quan ja el té identi-ficat i marcat en la seva llista d'ocells, va a buscar-ne un altre. Moltes ve-gades s'ha criticat aquest costum dient que la identificació no és una finalitat en si mateixa, sinó que és el primer pas vers un coneixement més profund de les aus. Els bimbòfils, però, sempre han fet cas omís a aquestes crítiques i

ACTUALITAT

han continuat buscant una nova espè-cie que no tenien a la llista.

Molts del bimbòfils aviat «acaben» els ocells del seu entorn habitual i viatgen pers cinc continents a la recerca d'es-pècies rares. Així, algunes agències s'ofereixen a portar l'ornitòleg a Groenlàndia, Malàisia, Nepal, Sudà-frica o a qualsevol extrem del món per tal de mostrar-li amb un guia especia-litzat i coneixedor de la zona visitada tots aquells ocells que sempre havia desitjat veure. En aquests viatges, l'es-pectacle està garantit i difícilment un ornitòleg que visiti en solitari la zona per primera vegada veurà ni tan sols una cinquena part dels ocells que un guia que sàpiga identificar els ocells li podrà fer veure, ja que la identificació d'espècies desconegudes és força difí-cil en la majoria del casos.

Els viatges no són l'únic camp on l'or-nitologia s'ha convertit en un negoci. Els prismàtics, les caixes niu, les men-jadores de disseny sofisticat, els lli-bres, les revistes i fins i tot adhesius i

samarretes són articles de consum dels ornitòlegs d'arreu d'Europa. Els diners que s'arriben a moure en conjunt poden assolir, sens dubte, un gran volum. En molts casos, però, com que els qui han iniciat el negoci són també ornitòlegs, els diners es destinen en part a finançar expedi-cions, estudis o projectes. I és que la follia de veure ocells contínuament i viure dedicant-se a aquests éssers vius és tant potent que ni els diners la po-den corrompre.

Abel Julien iVíctor Estrada Fotos: Víctor Estrada

(8)

EL NOSTRE ZOO

ELSGORIL 'LES,

UNSAMICS

QUE CAL RESPECTAR

E

ls parcs zoològics, avui en dia, juguen un paper important dins la nostra societat contribuint a la tasca de conservació de moltes espècies en perill d'extinció. Però no és aquesta la seva única funció. A més a més, els zoos són centres de recerca, investigació i sobretot de docència, on els animals fan les delícies de petits i grans.

Com que els animals són sotmesos a la captivitat, en treure'ls del seu hàbitat natural, s'ha d'intentar que s'adaptin de la millor manera possible a la seva nova llar. Així, lainstalIació on viuen ha de tenir una sèrie de característiques en funció de l'espècie i el nombre

d'individus que s'hi troben. Perquè l'animal es trobi com a casa, també cal respectar la seva estructura social i s'ha de procurar que la seva dieta sigui la més adequada. Si deixem d'atendre qualsevol d'aquests factors, poden

(9)

aparèixer els no desitjats comportaments anormals. En el cas dels antropoides podem parlar de les

estereotípies motores, dels desajusts socials (sovint traduïts en un baix èxit reproductiu), i de disfuncions a nivell alimentari entre d'altres. Dins aquestes darreres, inclouríem la regurgitació i la reingestió de menjar dels gorilles.

La regurgitació és un mecanisme complex, que es pot resumir com l'expulsió o el retorn de l'aliment a la boca, sense anar precedit de nàusees. Aquest no és un

comportament normal com equivocadament molta gent pensa, ja que no s'ha observat a la natura (1,2). Diverses enquestes realitzades per diferents autors (3,4,5) mostren que aproximadament un 69% dels goril-les captius

presenten aquest comportament. S'han postulat nombroses hipòtesis per explicar aquesta conducta, entre les quals destaquen les que fan esment a problemes fisiològics, socials i/ o ambientals.

El públic també ha estat citat com un dels factors

influents. Ara bé, hi ha discrepàncies entre els qui opinen que ho fan per fer marxar el públic o els qui diuen que aquesta conducta és el resultat de la presència d'aquest. En un estudi recent (6) s'ha intentat esbrinar de quina manera influïa el menjar subministrat pel públic. Malgrat estar prohibit donar de menjar als animals, aquest és un comportament bastant estès entre els visitants del zoo. És molt freqüent veure la gent donant cacauets, pa, fruita ... (i altres productes no comestibles). Davant aquest fet, els goril-Ies mengen de la forma més ràpida que poden amb l'esperança d'obtenir més quantitat i procurant que els altres individus del grup no els ho prenguin. Quan el públic deixa de donar menjar o bé marxa, els goril-les regurgiten el que han menjat fins aleshores. La gent que ve al darrera veu el gorilla regurgitant i menjant les

regurgitacions i té reaccions de rebuig cap als animals.

EL NOSTRE ZOO

Possiblement una part important de les regurgitacions pot ser explicada per la forma de donar el menjar que té el públic, més que pel tipus, encara que hi ha menjars que són regurgitats amb més facilitat que uns altres (3). La forma de subministrament no és, ni molt menys, tota l'explicació al problema, sinó que es tracta d'un factor més a sumar a una llarga llista; però, amb la diferència que aquest es pot evitar amb lacol-Iaboració de tots. Per això si us plau, demanem: NO DONEU MENJAR ALS ANIMALS, i especialment als goril-les. Allò que el públic creu un benefici, a la llarga pot esdevenir un perjudici per a la seva salut. Si se'ls dóna menjar, amb quasi tota seguretat, ho regurgitaran is'ho tornaran a menjar tot seguit. Hem de tenir en compte que la seva dieta és força equilibrada, i no necessiten un extra subministrat pel públic. GRÀCIES per lacol-Iaboració de tots.

Núria Fuientes i Fernández Núria Tomás i Gimó Cristina Sánchez i Alonso Josep Call

BIBLIOGRAFIA

1. Fossey D. i Harcourt A.H., Feeding Ecology of Free-Ranging Mountain Gorilla (Gorilla g. beringei). A: T.H. Clutton-Brock (Ed.). Primate Ecology: Studies of Feeding and Ranging Behaviour in Lemurs, Monkeys and Apes. Academic Press, 1977.

2. Watts D.P., American Journal of Primatology, 15: 295-312, 1988. 3. Akers J.S. ISchildkraut D.S., Zoo Biology, 4: 99-109, 1985.

4. Gould E. i Bres M., Zoo Biology, 5: 241-250, 1986. 5. Loeff1er D.G., Zoo Journal, 6(1): 1982.

6. Alonso es.,Call J., Fuentes Fernández N., i Tomás Gimó N., Influencia del alimento suministrado por el público en la regurgitación/reingestión en gonlas (Gorilla G. Gorilla) cautivos. A: Actas del 3er. Congreso Nacional de Etología. León, 24-27 de Septiembre, 1990.

(10)

FAUNA CATALANA

n dels habitants del nostres boscos més fàcil de reconèixer és l'esquirol, un animal perfectament adaptat per desplaçar-se pels arbres amb sorprenent habilitat i rapidesa. Tot i que es pot moure per terra sense massa problemes la seva presència està restringida a les zones boscoses amb arbres d'edat avançada que assegurin una producció de llavors suficient per alimentar-lo.

Les característiques físiques que fan de l'esquirol unexcel-lent acròbata són, principalment, l'agudesa dels sentits, sobretot el de la vista amb gran capacitat d'enfocament i una bona percepció de les distàncies, cosa imprescindible en un animal que es passa la vida saltant de branca en branca.

10

Les ungles, corbes i esmolades, li són de gran utilitat a l'hora d'agafar-se i són alhora responsables que pugui pujar ràpidament pels troncs

verticals. El més sorprenent, però, és la facilitat amb què baixa cap per avall suportant el pes amb les ungles dels peus, que actuen com a àncores, tot separant-ne els dits per trobar més punts de recolzament.

La cua, que arriba a fer tant com el cap i el cos junts, és de vital importància per a aquest rosegador; la utilitza com a timó per dirigir els salts, amb els quals pot salvar distàncies de fins a cinc metres, de balancí per mantenir l'equilibri a les branques més primes i, fins i tot, de para-solo de paraigua doblegant-la per damunt el cos i estarrufant-ne el pèl.

ZOO CLUB

En cas que algun depredador arribi a agafar-lo per la cua, aquesta es pot desprende del cos permetent-li així la fugida momentània, però la pèrdua del seu principal òrgan d'equilibri no li deixa gaires perspectives de sobreviure. Els principals enemics d'aquest rosegador són els rapinyaires que, com l'astor, estan ben adaptats a maniobrar entre les branques dels arbres i, sobretot, la marta, l'únic mamífer que pot rivalitzar amb l'esquirol en una cursa arborícola. El responsable, però, de la regressió dels efectius d'aquesta espècie és l'home, que en alterar el medi amb tales, incendis forestals o la introducció d'arbres exòtics, com l'eucaliptus, l'ha fet desaparèixer d'àmplies zones fragmentant-ne la població. També ha estat força caçat per aprofitar-ne la pell, per ficar-lo a la cassola o per utilitzar-lo, una vegada naturalitzat, com objecte de decoració.

Les hores d'activitat, que dedica a la recerca d'aliment, varien amb les estacions de l'any. A la primavera i l'estiu surt a primera hora del matí fins al migdia i a la tarda fins al capvespre. A l'hivern, probablement perquè hi ha menys hores de llum, es manté actiu durant tot el dia. Les hores de repòs les passa al niu, una construcció esfèrica amb l'entrada lateral de la mida d'una pilota de futbol. El niu està situat generalment a l'enforcadura d'una branca i és fet de fulles i branquillons i folrat per dintre d'herba i molsa.

Tot i que no hiverna, els dies més freds de l'hivern, sobretot si hi ha neu a les branques o bufa molt de vent, se sol quedar a casa. A l'estiu, quan la calor apreta més fort, tampoc no sol sortir, per evitar problemes de deshidratació.

El fet que durant algunes èpoques de l'any no trobi la quantitat suficient d'aliment o que es quedi reclòs al niu quan les condicions climàtiques no li són favorables, l'obliguen a

(11)

Malgrat l'afirmació anterior, amb freqüència se l'ha acusat de causar danys en els boscos, perquè en les temporades que escassegen les llavors pot mejar borrons, rebrots i escorça d'arbres; en aquest darrer cas sembla que per llepar-ne la saba, causant-los de vegades perjudicis irreparables. La base de la seva alimentació és constituïda per pinyons; d'aquí la seva preferència pels boscos de coníferes, avellanes, nous i fages (les

llavors dels faigs). Esporàdicament pot consumir insectes, cargols i fins i tot ous i pollets d'ocell.

Per extreure els pinyons de les pinyes o trencar la closca dels altres fruits secs els agafa amb les mans, tot seient i recolzant-se en la cua, i les rosega amb les esmolades dents incisives, que com en tots els rosegadors són de creixement continu per compensar el desgast a què estan exposades. Una de les maneres més fàcils, doncs, de

FAUNA CATALANA

confirmar la presència d'aquest animal en una zona és trobar sota dels arbres les restes dels seus àpats, que no s'han de confondre, però, amb les que deixen altres menjadors de llavors com el ratolí, el picot garser o el trencapinyes.

El nombre de cries que sobreviuen de cada cadellada, normalment entre 3 i 5, varia d'any en any depenent de la quantitat d'aliment disponible; en les anyades més dolentes la mare arriba a reabsorbir els fetus. Per aquest motiu, les poblacions d'esquirols solen augmentar de forma considerable els seus efectius cada cert nombre d'anys, coincidint amb les temporades en què hi ha una alta producció de llavors, però normalment l'any següent aquesta producció torna als valors normals provocant un increment de l'índex de mortaldat, ja habitualment elevat, que deixa les coses al seu lloc.

Jordi Fàbregas

ESQUIROL (Sciurus vulgaris) Ardilla común

Classe: Mamífers Ordre: Rosegadors Família: Esciúrids

Descripció: La longitud del cos és d'uns 20 o 30 cm i la de la cua d'uns 20 cm. La coloració del pèl és vermellosa uniforme, encara que a l'hivern agafa uns tons més grisos, amb el pit i el ventre de color blanc. Les poblacions que viuen a les zones més meridionals de la seva àrea de distribució acostumen a tenir un color més clar i la zona blanca del ventre més ampla. Són força característics els pinzells de pèl que presenten a les orelles.

Alimentació: S'alimenta

fonamentalment de llavors com els pinyons, pels quals sent una especial preferència, nous, avellanes o fages (llavors dels faigs). També consumeix rebrots, borrons i escorça dels arbres. Esporàdicament captura insectes i, fins i tot, pollets d'ocell.

Reproducció: L'aparellament té lloc normalment els mesos de desembre i gener; pot haver-hi un altre zel cap a la primavera. La gestació es perllonga per espai de 5 o 6 setmanes, després de les quals neixen entre 3 i 5 petits encara desproveïts de pèl. De la cura dels nounats se'n fa càrrec exclusivament la femella.

Distribució: En ser una espècie totalment arborícola, és present només en les zones boscoses, la progressiva desaparició de les quals l'ha fet absentar-se d'algunes regions fragmentant-ne la població. En els Països Catalans el podem trobar en totes les àrees forestals amb l'excepció de les illes Balears.

(12)

ESTRATÈGIES DE SUPERVIVÈNCIA

Serps proteròglifes: presenten dents verinoses el davant de la boca. Aquestes dents tenen un canal intern que

condueix el verí fins a l'interior de la ferida provocada per la mossegada. Són serps molt perilloses; el verí

normalment és prou potent i l'injecten en quasi totes les ocasions en què mosseguen. Les dents no verinoses són més petites i acostuma a haver-n'hi poques. Dues famílies de serps són proteròglifes: els Elàpids, és a dir les cobres y mambes, i els Hidròfids o serps marines. Algunes cobres,

S

ens dubte, de tots els components del regne animal, les serps són uns dels més temuts i fins i tot odiats. No en va produeixen més morts humanes que qualsevol altre ésser viu, a excepció dels microorganismes, els paràsits i el mateix ésser humà. Cal recordar, però, que la major part de les serps són inofensives i que fins i tot a països com el nostre, en què el perill de mort per mossegada de serp és pràcticament inexistent, la por o la repugnància, gairebé supersticiosa, envers qualsevol serp -verinosa o no- és ben generalitzada.

La pràctica totalitat de les serps són carnívores i mengen preses relativament grans que s'empassen senceres; precisament la gran mobilitat de les mandíbules és una de les principals característiques de les serps, la qual permet obrir la boca de forma desmesurada i així empassar les preses sense haver de trossejar-les o esclafar-les. Les serps acostumen a caçar a l'aguait, llençant-se sobre les preses desprevingudes. Per matar-les, algunes, com les boes i les pitons, enrotllen el seu cos al voltant de la víctima fins a escanyar-la per constricció; altres, senzillament no maten la presa i la mengen viva, com és el cas de la majoria de les colobres; i altres, finalment, injecten un verí mortal que actua amb força rapidesa. Algunes d'aquestes darreres, un cop han mossegat, subjecten la presa fins que mor; altres, després de la mossegada es retiren i esperen que mori, seguint, si cal, el seu rastre gràcies als òrgans

termorreceptors (és a dir, òrgans que detecten la calor produïda pel cos de la presa) extremadament sensibles que

12

posseeixen quasi totes les serps. El verí és produït per una glàndula especialitzada que es troba sobre el llavi i comunica amb les dents verinoses.

Hom distingeix quatre tipus de serps segons la seva dentició; de menys a més complexes, es relacionen tot seguit.

Serps àglifes: no posseeixen verí ni aparell innoculador; totes les dents són més o menys iguals. Són àglifes la major part de les colobres, les pitons i les boes.

Serps opistòglifes: tenen unes dents verinoses, més grans que la resta, localitzades a la part posterior de la boca; aquestes dents tenen un solc lateral que canalitza el verí i facilita la seva introducció a la presa. En general, es considera que aquest tipus d'aparell verinós, en trobar-se al final de la boca, és poc eficaç. Per això les serps opistòglifes mosseguen la presa amb tenacitat, fins que aconsegueixen clavar-li les dents verinoses. Sembla, per tant, que la principal funció d'aquestes dents no és facilitar la captura de la presa sinó impedir que aquesta es bellugui un cop estigui a l'esòfag. Com pot imaginar-se, aquestes serps són molt poc perilloses per a l'home, perquè en cas de mossegada a una persona fóra molt difícil que

arribessin a intervenir les dents verinoses, i encara que així fos, el verí és força dèbil. Són opistòglifes algunes

colobres; a la Península Ibèrica només se'n troba una espècie d'aquest tipus, la serp verda (Malpolon monspessulanum), que pot superar els dos metres de longitud i és molt abundant.

ay

a) AGLIFES b) OPISTÒGLIFES e) PROTERÒGLIFES d) SOLENÒGLIFES ZOO CLUB

ESTRATÈGIES DE SUPERVIVÈNCIA

anomenades cobres escopidores, s'han especialitzat en llençar el verí a força distància com a sistema de defensa, sense haver de mossegar, tot apuntant als ulls del possible agressor. Les dents de les cobres escopidores tenen algunes adaptacions que permeten expulsar el verí fins a dos metres de distància; el forat de la dent es troba cap al front de la mateixa i no cap avall, i és més petit que el forat de les espècies no escopidores per tal que el líquid surti a pressió. Entre la fauna ibèrica no hi ha cap serp proteròglifa.

Serps solenòglifes: aquestes serps són les que tenen l'aparell innoculador més perfeccionat des del punt de vista evolutiu. Les dents verinoses es troben al davant, però a més, i a diferència de les que tenen les proteròglifes, poden girar cap a endavant i cap a endarrera, de forma que quan tenen la boca tancada les dents queden

paral-Ieles al sostre de la boca, i quan l'obren

completament les dents queden erectes i dirigides cap a endavant; de fet, quan les claven és com si clavessin una punyalada, tot retirant-se cap a endarrera després de fer-ho, evitant així qualsevol resposta de la víctima. A la mandíbula superior no tenen cap més dent i a la inferior unes quantes dents petites. El fet que les dents es puguin doblegar d'aquesta manera permet que siguin molt més grans que les de les serps no solenòglifes; per exemple, la cobra reial (Ophiophagus hannah) és un proteròglif que pot mesurar 5,50 m i té unes dents verinoses que fan tan sols 1,5 cm; en canvi, un escurçó del Gabon (Bitis gabonica) de 1,80 m té unes dents verinoses de 4,5 cm, tres vegades més llargues. Les serps solenòglifes són els escurçons i els cròtals. A la Península Ibèrica hi viuen tres espècies d'escurçons: l'escurçó europeu (Vipera berus),

l'escurçó ibèric (V. latasti)i l'escurçó de Seoane (V.

seoanei). La seva mossegada, encara que pot produir greus transtorns, normalment no és mortal, però pot ser molt perillosa en cas de persones grans, delicades de salut o infants.

Les dents verinoses se substitueixen periòdicament, de forma que quan una cau n'apareix una altra per a

substituir-la. A vegades la dent nova apareix quan la vella encara no ha caigut i com que la renovació de les dents de cada costat no sempre està sincronizada, es poden

observar situacions transitòries en què la serp té una, tres o fins quatre dents verinoses en comptes de dues.

EI verí i l'aparell innoculador de les serps tenen una utilitat principalment venatòria, encara que,

secundàriament, s'empren en la defensa contra animals grans que no poden menjar-se. Tot i així no convé

malbaratar el verí que hi ha a les glàndules, que triguen un cert temps a tornar-se a omplir, i moltes serps han adquirit diversos sistemes d'advertència que indiquen al possible agressor la perillositat de l'ofidi. Per exemple, les cobres adopten una postura característica, amb el cos aixecat i la «caputxa» del coll ben oberta amb un resultat força intimidatori; els cròtals sacsegen l'estructura del final de la cua que els dóna nom, i produeix un soroll de sonall clarament identificable, amb la intenció que els deixin tranquils; els nostres escurçons, més modestos en les seves manifestacions, s'inflen d'aire i bufen per advertir que val més no tocar-los. És clar que quan volen caçar per menjar, cap d'aquestes serps no fa res de tot això.

Josep-Lluís Melero

13

(13)

(14)

ADOPCIONS

EIloonecessita la contribució de tothom per a aconseguir ser un centre cultural i d'esbarjo de primer ordre, Adoptant un animal col-labo-reu a subvenir les despeses que aquest origina i per tant ajudeu a millorar el funcionament del parc zoològic. Fins ara la relació d'adop-tants és la següent:

EMPRESES I ENTITATS

Bayer@

Bayer-Agfa

2pandes vermells

CAVALL,! 'fORT

Cavall Fort 1zebra ROSDOR 1 lleó

'."'~t\

ESMA, Escola Sup. de Màrketing 1 cigne ~ FRIGO 3 goril-les MSAS Nedlloyd AirCargo ~ VICJIY CATAI.AR SOCIEDAD ANÓNIMA «VICHY CATALÁN» 1 dofí

BASI, S. A,

5cocodrils

&@

INDUSTRIAS TITÁN 1 tigre ~ ~~ CARAMELOS MAURI

2lleons marins

LEMUR INTERNACIONAL 51èmurs

SEAT 1 zebra

S.A. LETONA-CACAOLAT Floquet de Neu

SIQ

Mitjons Còndor

2 còndors

~.

SCHWEPPES 1 pantera negra

v(

Al~

---;-,-,-, -,o=rr+r:>

ALBORAN SEGUROS

2 dofins

..

SERDESA 3 capibares

Im!trtn:)ffifb GALLINA BLANCA

2 girafes

PUBLISERVEI 1 jaguar

TEMSSA - Joan Barrachina

1pantera negra

CONFORT PROM. IMMB.

2 dofins VALLESPREU 2orangutans ESCOLA GRAVI 1 flamenc PARTICULARS

Meritxell Giménez i Guarner I tortuga

Oleguer Biete i March

1 fringíl-Iid

Daniel López Vilaseca 1 tortuga

Núria i Mercè Alba Navarro 1 tortuga

Ana Salieras Fontané 1 flamenc

Esplai La Trena 1 tortuga

Isabel Basi I tortuga marina

M.a Pilar Wertzman

1 tortuga i 1 estornell

Borja Thysen Bornemisza 2 panteres de les neus

Natàlia Cervera 1 pingüí

MSAS NED-LLOYD AIR

CARGO 1 guepard

A!&Q.NIA

LABORATORIS AUSÒNIA

2 hipopòtams

I

!)iI!!ln'

i

à'2·

i1

m

¿I

PUIGDEVALL 2 óssos rentadors

SAIIIDOZ

SANDOZ, S.A.E. 2 óssos tibetans

-LO/\! / R.4TAS 'tOl:JHAS

(15)

EL NOSTRE ZOO

E

lstitís són petites mones sud-americanes de la família Calitrícids que es troben distribuïdes per diversos paisos i que ocupen hàbitats que van des de la pluviselva fins a la selva amazònica. Aquest grup de mones, que inclou cinc gèneres diferents i més de trenta espècies, es caracteritza, entre d'altres coses, per la seva petita mida, que oscil-Ia entre els 14-16 cm de

longitud corporal i 70-80 g del tití pigmeu i els 30-40 cm i 500- 700 g del tití lleó.

A causa de la progressiva destrucció del seu hàbitat i a la seva captura com animals de companyia aquestes espècies es troben amenaçades i moltes d'elles en greu perill d'extinció. Per desgràcia aquest panorama no sembla que hagi de millorar en un futur immediat. Ben al contrari, la destrucció de selva amazònica augmenta cada any i el perill que algunes espècies de titís desapareguin és cada cop més gran. Aquesta i altres raons han impulsat molts zoos del món, entre ells el de Barcelona, a mantenir i criar aquests petits i delicats primats. La instal-lacio de titís del Zoo de Barcelona consta d'un total de set gàbies, cada una d'elles dividida en dues parts unides per unes portes a la part inferior i superior de la instal-lació amb la finalitat de poder aïllar o separar individus per al seu tractament veterinari o per altres raons. Les gàbies estan aïllades del públic per un vidre, ja que els titís precisen condicions ambientals especials.

La temperatura i la humitat són controlades i adequades a les seves necessitats. Cada gàbia disposa d'uns focus que actuen substituint la llum solar i que s'apaguen i encenen de manera automàtica. Aquests animals, que són molt

16 ZOOCLua

sensibles a malalties, són controlats diàriament pels seus vetlladors, els quals els donen individualment de menjar a fi de poder observar més acuradament el seu estat de salut.

A la galeria s'hi poden veure un total de sis espècies diferents que representen els cinc gèneres de titís que s'han escollit en funció de la seva bellesa i del seu perill

d'extinció. Tots els animals exhibits en aquestes instal-lacions són nascuts en captivitat i provenen de diversos zoos de tot Europa. Cal destacar el tití lleó daurat, del qual queden menys de sis-cents exemplars i que està pràcticament extingit en llibertat. Aquest rar primat està inclòs dins un programa internacional de cria que ja ha donat el seus primers fruits i ha permès de reintroduir diversos animals al Brasil, que és d'on provenen.

Es també destacable el tití pigmeu, la mona més petita del món; aquest minúscul primat que habita des del sud de Colòmbia fins al sud-est del Perú, és probablement

l'espècie més difícil de veure entre les que trobem a la casa dels titís.

Us podem dir que per primera vegada ens ha nascut una cria de tití cap de cotó, que podeu veure curosament portat tant pel mascle com per la femella, el quals es relleven en l'atenció del nounat. Esperem que en un futur pròxim podreu veure cries de la resta de titís, la qual cosa assegurarà la supervivència de les diferents espècies i permetrà en un futur la creació de programes

internacionals de cria i repoblació.

(16)

Tots els titís viuen a boscos espessos, principalment de la regió amazònica, i molts d'ells es troben només a àrees molt restringides. Són incapaços de travessar rius molt amples, la qual cosa origina poblacions

locals diferents.

Moltes espècies es troben en greu perill d'extinció a causa de la deforestació i la destrucció del seu hàbitat. En estat natural viuen en grups familiars i s'alimenten principalment de

Tití de cap de cotó

Soguin usoedipus

Aquesta espècie té una abundant crinera blanca sobre el cap i les espatlles que eriça quan s'excita.

Es troba a Amèrica Central i del Sud.

Tití lleó

Leontopithecus rosalia

Est del Brasil. És una espècie molt escassa; hom creu que queden menys de 300 exemplars en llibertat.

Aquesta espècie s'està salvant de l'extinció gràcies a un programa de cria en captivitat, que compta fins ara amb uns 400 exemplars a tot el món, dirigit des del National Zoo de Washington. Fins avui s'han retornat 24 exemplars a Brasil per reintroduir-los en el seu hàbitat natural. El futur d'aquesta espècie depèn totalment del l'èxit reproductiu que s'obtingui als zoos.

fruits i insectes. Acostumen a néixer bessons, el pare s'encarrega de la neteja i el transport de les cries, que sol portar a l'esquena, i les lliura durant curts períodes a la mare per tal que les alimenti.

EL NOSTRE ZOO

Es comuniquen mitjançant uns sons vibrants que recorden més la comunicació entre ocells que no pas la pròpia de les mones. Aquestes són les espècies que s'exhibeixen en el Zoo de Barcelona:

Tití emperador

Soguinusimperator

Descobert el 1907. Es troba al sud-oest del Brasil i nord de Bolívia. Es caracteritza per tenir uns extraordinaris bigotis blancs.

Tití de mans rosses

saguinus midas

Ocupa les mateixes àrees geogràfiques que Callithrix argentata.

Es caracteritza per tenir els peus i les mans de color taronja daurat.

(17)

EL NOSTRE ZOO

Tití negre

Callimico goeldii

Descobert el 1904 al sud-oest de l'Amazones. Només té una cria en cada gestació, que inicialment és transportada per la mare i, a partir de les tres

setmanes, pel pare. Arriben a la maduresa als 12 mesos. Poden saltar 5 m d'arbre a arbre.

Tití pigmeu

Cebuella pygmaea

Viu a boscos tropicals de les zones altes de l'Amazones i regions de l'Equador, nord del Perú i oest del Brasil. És el primat més petit del món.

Són actius i àgils. La gestació dura 130 dies.

Tití argentat

Callithrix argentata

Es troba al Brasil, est de Bolívia i nord del Paraguai. Té el pèl de color argentat i la cua negra.

Teresa Abelló

(18)

Darreres donacions rebudes al Zoo:

Peixos

9 barbs de Sumatra (Barbus tetrazona) Anar RUlZ I Marc Palmer [Barcelona[

Amfibis

Isalamandra (Salamandra salamandra) Mansoi Peña[Barcelona[

Rèptils

Illangardaix verd (l.aceno viruhs] Andrés Sanz [Barcelona [

Iagama José M."Giménez [Barcelona[

8camaleons (Chamaeleo chamaleon) Víctor Manuel Costa; Marta Gironès, Raymond Planella [Barcelona] Adela Juan [L'Hospitalet de L10bregatl Minam Aguilera [Mollet del Va lès] Mano Medalla [Terrassa] PIlar Morales [Badalona] María Ríos [Cornellà]

5serps Guàrdia Urbana Manuel Rodríguez Leocncro Romero I Azucena García Juan Ventura. Lourdes Azudo [Barcelona] v

1 serp llisa (Coronella ginmdica¡ Alfons Oliva [Matara]

1 serp blanca (Elaphe scalons¡Guàrdia Urbana [Barcelona]

Iserp d'aigua (Natnx maura)Samuel Loreto [Barcelona]

2serps verdes (Malpolon monspessulanum¡ Guàrdia Urbana [L'Hospitalet]. Onol Muñoz [Sant BOI]

Ipitó reial (Python regws)Fedenco Piqué [Barcelona]

Itortuga babaua (Careno carena) Jacques Calef [Barcelona] 4 tortugues mediterrànies (Testudo hermanm) Montserrat Morales [Terrassa]. Isabel Hurtado Dolores Talma Marta Gironés José Peny [Barcelona]

I tortuga d'estepa (Testudo horsfle/dl) Nanvidad Gracia [Barcelona]

8 tortugues d'aigua ibèriques (Mauremys caspica¡Jordi Pérez Carles-Gabnel Martí Montecán (Amparo Qumto)[Barcelona] Antoruo

Martín [Ciutat Badia] Ma Isabel Rodríguez [Premià de Mar] Jordi Jané [Martorell]

48 tortugues de galtes 'erm elles (Trachemys scnpta¡Javier IIsmael

Martínez [Badalona] PIlar Folch Empar Masó Ceha Collada Ma Teresa Apancio Germán Polo Montserrat Coy Sergio Ortín Pedro Ágmla Ma Dolors López Ennc Sabata Isabel García Esther Cuerda Pierre Oudeville Ma. Teresa Tous Jordi Vila [Barcelona] Amoni Casademont Montserrat Gamis [L'Hospualet de Llobregat] Mercè Rossell [Mataró] Carles Alcoberro [Terrassa] Adnan Gerard [L'Ametlla del Vallès]

45tortugues Juan M Berbel Carmen

Rosell Carles Gama Adnán Sánchez Josep Bernabé José Ma Verdes. Carmen V¡Já Irene I Marc Corrales Ma Paz Béjar Ricard Ibáñez Ma. Teresa Vall honesta JudubRàfols Àngels Cana SílvraDalmau Joana Carles I Anna Riembau Mar Rodríguez [Barcelona] Bartomeu Salat [Viladecavalls] Xavier l.lornbart DIOnís I Marta Martínez Montse Tella [Badalona]. Marta Dlaz Andreu Fmnas [L'Hospitaler de Llobregat] Manana Granel [Rubí] Marta Girnénez [Sant Fehu de Llobregat] Ma. Dolors Masgrau [Banyoles) Laura Gama [Lhçà de Vall] Leticra I Laura Ramos [Barberà del Vallès]. Laia Mentxell Trullen [Esplugues de Llobregat]. Amanda Ramia [Santa Coloma de Cervelló] Roger Xancó [Cornellà] Ma. Cnstma León [Parets del Vallès].

Ocells

2 falcons José Sixte [Santa Coloma de Gramanet] Guàrdia Urbana [L'Hospitalet de Llobregat]

NOTICIARI

I aligot (Buteo buteo] Pohcia local [Santa Coloma de CervellÓ) 1 xoriguer (Falca ttnnuncu us)Manuel Carbonell [Barcelona]

Icolom missatger Guàrdia urbana [Barcelona]

I òlibes (Tyto alba)Miguel Àngel Fernández [Cornellà] Pohoa Murncipal

[Santa BOI de Llobregat] Pohcia Naoonal [Barcelona] Juan Antomo Galmdo [Castelldefels]

2 mussols (Athene nociua¡Guàrdia Urbana [Barcelona] Alfredo Villena [L'Hospnalet]

3 ducs (Bubo buba)Gerardo POOl FICUS Queraltó [Barcelona]

Ifalciot (Apus opus¡Alfons BOIX

[Barberà del Vallès]

Icotorra verda (Aratlnga leucophtalmus¡ David Gil [Barcelona]

Icotorra Abel Berbegal [Badalona] llori Francesc Julio [Barcelona]

Illoro verd de front blau (Amazona aesuva¡Francesc Julio [Barcelona]

1cotorra nimfa (Nimphicu: nollandicusi Montserrat Duran [Barcelona]

11diamants mandarins (Poeptnlu

guttaua}Valentín Madrona [Barcelona] 1 verdum (Cardueus thlons¡ Guàrdia Urbana [Barcelona]

1cadernera (Carduehs carduelis¡ Guàrdia Urbana [Barcelona]

2becs de corall (Esmlda troglodytes) FranCISCO Rey [Barcelona]

Mamlfers

5eriçons (Ennaceusalguus¡Emíha

Guasch Javier Alonso [Barcelona] Montserrat Pascual [L'Hospitalet de Llobregat]

3 fures (Mustela putonus¡ Guàrdia Urbana [L'Hospitalet de Llobregat], Samuel Loreto [Barcelona]. Josep Malms [Viladecans]

3Conills Ma E va Vives [Barcelona j

SòniaCarcereny [Badalona]

11cobais Natàha Franco Deborah

Giménez [Barcelona]

3 hàmsters Mano llucià Víctor I Berta Llucià Carme Gibert [Barcelona] 3 jerbos Jordi Pelegrí [Barcelona] Xavier Cayuela [Terrassa]

Un cop acabades les obres del col lector Bogatell Sud-est, que millorarà la recollida d'algues pluvials en un sector Important de la ciutat de Barcelona en el cas de fortes avingudes, s'han refet gairebé totes lesinstallaoons del zoo que havien quedat afectades per aquestes obres. Aquestes mstal lauons eren, pnncipalment, les de cangurs I les dels elands lles zebres Hores d'ara es troben completament reconstruïdes amb algunes millores, com els canyissos previstos per fer ombra als ammals I al púbhc A l'espai que ocupava la mstal-lacró dels atans es té previst de fer un restaurant per millorar el servei que ofenx el zoo als visitants

(19)

NOTICIARI

ADQUISICIONS

ecentment s'han incorporat a lacol-lecció del Zoo de Barcelona unes quantes espècies força interessants. Especialment destacables són els cangurs arborícoles de Goodfellow (Dendrolagus goodfellowi), marsupials que, a diferència del seus parents més coneguts, han trobat el seu mode de vida dalt dels arbres. També cal mencionar l'arribada de bongos (Tragelaphus euryceros),uns bonics antílops africans propis de les regions selvàtiques de plana i de muntanya. El públic pot admirar-los ben a prop de l'entrada principal del Parc.

L'Aquarama del Zoo compta també amb nous estadants. Es tracta de dos dofins (Tursiops truncatus) femelles provinents de Cuba que ben aviat, tan bon punt hagin acabat el seu entrenament, faran les delícies de tots el visitants que vegin les exhibicions de dofins.

Cangur arboricola de Goodfellow

'està preparant l'oferta als nostres socis i amics de l'organització de festes infantils en el recinte del zoo. Aquestes festes, que hom preveu que se celebraran en el Zoo Infantil, posaran a disposició de qui les concerti un monitor per acompanyar els nens, una visita a les

instal-Iacions en el «zoo tren» i l'assistència a l'actuació de l'orca Ulisses.

Per a més informació podeu trucar al telèfon 309 25 00, extensió 47.

'exposició Natura Misteriosa, que reuneix insectes, aràcnids, amfibis i rèptils espectaculars de tot el món, ha tingut un extraordinari èxit de públic: ja són més de 250.000 persones les que l'han visitat. Per aquest motiu, l'exposició ha estat prorrogada, de forma que tothom que encara no l'hagi vista té l'oportunitat de no perdre-se-la.

(20)

INTERNACIONAL

L

a població d'Ànec blanc (Tadorna (adorna) a la Península Ibèrica ha augmentat els seus efectius i la seva distribució durant el període 1972-1987, segons es desprèn d'un estudi publicat recentment.

Aquesta espècie havia arribat a estar en una situació extremadament crítica a causa de l'anihilació que patiren a finals del segle passat, però darrerament s'ha establert a noves localitats de cria com a conseqüència de l'augment experimentat per la població d'aquest ocell a la

Mediterrània occidental, sobretot gràcies a l'important nucli reproductor de la Camarga francesa.

A la Península Ibèrica l'any 1972 només niava al Delta de l'Ebre, mentre que el 1987 ho feia a onze localitats diferents, en aiguamolls, salines i llacunes, iniciant la recolonització de la seva antiga àrea de distribució.

RESTESORGÀNIQUES D'UN PASSAT LLUNYÀ

F

ins fa poc, le eines de pedra fabricades per homes que visqueren en èpoques pre-històriques (destrals,

ganivets, raspadors, puntes de fletxa, etc.), donaven una valuosa informació sobre l'habilitat del artífexs que les feren i de les seves tècniques de fabricació, però

difícilment permetien deduir amb quina finalitat concreta s'havien utilitzat ni quin tipus de material havien treballat. Recentment s'ha descobert que sobre la superfície

d'aquestes antigues eines de pedra es dipositaren sang i altres matèries orgàniques que poden conservar-se durant més de 100.000 anys. Utilitzant tècniques molt depurades de microscòpia i anàlisi bioquímica s'han pogut identificar greix, sang, restes de granes, de pèls, de plomes, de cartílag i teixits vegetals en quantitats increiblement petites dipositades sobre diferents eines de milers d'anys

d'antiguitat.

Gràcies a això només s'ha pogut saber quina era la utilitat de moltes d'aquestes eines sinó també fins i tot quins animals i quines plantes havien esquarterat o tallat els homes que les feren servir. Alguns d'aquests animals ja s'han extingit; per exemple, en un antic edifici ceremonial que es troba a l'actual Turquia, s'ha trobat sang d'ur (Bos primigenius), l'avantpassat del bous i les vaques domèstics que va extingir-se al segle XVII. Potser algun dia aquestes tècniques permetran recuperar la informació genètica d'una espècie ja desapareguda que només es coneixia pels

seus ossos petrificats. Aquest és aproximadament l'aspecte que tenia l'ur(Bos primigenius)

(21)

TODAS LAS RAPACES DE ESPAÑA

F.UllIlona

1. Roch~

TODAS LAS RAPACES DE ESPAÑA Guías sonoras

F. Llimona i J. Roché

Ed Alosa, Ap de Correus 9259 Barcelona

MANUAL DE ACUARIOLOGIA

1/EL ACUARIO. Agua dulce. Agua

de mar

Oenis Terver

Peralt Montagut Ediciones Barcelona

LOS SEÑORES DEL BOSQUE Christian Kempf

Lynx Edicions Barcelona, 1990

SALVEMOS LAS AVES

R.L. Schreiber I A.W. Diamond I

Eduardo de Juana I Juan Varela

Pro-Natur Pigmalión, 1987

«Salvernos lasaves»és un llibre que descriu totes les espècies d'aus amenaçades que hi ha avui dia ar-reu del món, les causes d'aquesta srtuació i els projectes que s'estan realitzant per evitar laseva desapa-rició.

EI llibre està dividit en capítols que segueixen els principals ecosis-temes del nostre planeta, en els quals s'exposa el paper que hi de-senvolupen les aus, especialment aquelles que es troben en perill

d'ex-tmció en cada un d'ells. A més d'això, hi ha també una secció espe-cial dedicada al nostre país, a on es detallen qumes són les nostres aus en perill d'extinció I els resultats ob-tinguts fins al moment en les ac-cions encaminades a la seva pro-tecció.

EI text va acompanyat de més de 600 illusíracions en color, 500 foto-grafies, 55 acurats dibUIXOSd'aus I 60 diagrames I mapes de distri-bució.

Amb la publicacró d'aquest llibre, el Internacional Council for Bird Pre-servauon (ICBP) inicia la campanya internacional anomenada «Save the bnds», mitjançant la qual, de cada exemplar venut d'aquesta obra, S'in-gressa una quantitat al compte del leBP, amb la finaltitat de collaborar en el finançament de tota una sèrie de projectes que es realitzen a nivell Internacional destinats a la

conser-vació dels hàbitats Importants per a les aus que es troben en una situa-ció més precària, així com a la pro-tecció directa de les espècies ame-naçades

En aquest llibre del naturalista Chnstian Kempf, el cinquè que pu-blica Lynx Edicions sobre fauna I el primer que tracta d'animals mamí-fers, s'exposa el procés de desapa-nció històrica, la snuació actual I els projectes de rerntroduccró de les quatre espècies de mamífers consi-derades en aquesta obra com els autèntics «senyors» dels boscos d'Europa: el bisó europeu, el llop, l'ós bru I el linx.

Malgrat que la major part de la Infor-mació que recull, força completa i variada, està dedicada fonamental-ment a les poblacions de la resta d'Europa i les dades que fan refe-rència al nostre país són escasses, aquest inconvenient queda com-pensat en l'edicró espanyola per l'annex de Miquel Delibes, que expli-ca acuradament la snuació actual de les tres espècies que existerxen a la Península Ibèrica.

Potser l'autor es mostra massa Opti-mista sobre l'èxit de les remtroduc-cians d'aquests animals en molts paisos I sobre el canvi de mentalitat de la gent que ha de conviure amb ells -está convençut que el seu re-torn és un fet ben proper a tot ar-reu-, però, tot i així, és un llibre In-teressant que dóna una visió diferent sobre la vida I les possibili-tats de supervivència d'aquestes espècies en el nostre maltractat continent.

Alosa és una petita editorial íntegra-ment dedicada a la produccró d'en-registraments sonors dels animals salvatges Fa pocs anysvaeditar «EI Walkblrd», la primera obra que

pre-sentava un recull en dues cassettes de cants I altres emissions sonores de molts ocells de la nostra fauna, adequat per als ornitòlegs de camp afeccionats Poc després va Iniciar una collecoó sobre els espais natu-rals del nostre país amb la qura so-nora del ocells del Delta de l'Ebre. Ara ens presenta dues colleccions més especialitzades sota els noms de Nuestras aves: pequeña guía de las aves de España IGuías mono-gráficas. La primera té tres Cintes,

«Aves de nuestros campos», «Aves

de nuestros bosques y montañas- i «Nuestras aves acuáucas-, Ila

se-gona de moment dues, «Iodas las rapaces de España- i «Anfitnos anu-ros de España»: aquesta darrera constitueix una veritable novetat en ser la primera vegada que es co-mercialitza una gravació dels cants de pràcticament totes les granotes I gripaus de la Península Ibèrica.

«Iodas las rapaces de España» pre-senta en una cinta d'una hora de duració els enregistraments, molt complets, de les 25 espècies de ra-pinyaires diürns I de les 8 espècies de rapinyaires nocturns; és una obra de gran interès per als especialistes I afeccionats. Una alta qualitat i una realització molt curosa ja són fets habituals en les edicions d'aquesta firma.

Derus Terver, l'autor d'aquest llibre, és director adjunt de l'Aquanurn Tro-pical del Museu de Zoologia de Nancy. AIXò no fóra especialment destacable SI no fas que l'aquari de Nancy és un dels més prestigiosos d'Europa I un dels que més atenció ha dedicat als aspectes científics I de recerca del món de l'aquariolo-gia; laseva revista, «Revue

fran-çaised'aquanoloqie», és punt de re-ferència i consulta Ineludible per a tothom que desitgi mantenir-se al dia en el camp, sempre apassio-nant, de les tècniques aquarisnques, que avancen constantment. Per tot això, aquest llibre ha de ser molt benvingut pels aquanòfils, so-bretot pels veterans, que hi trobaran una munió d'informacions utrlis-simes, que fins ara no eren al seu abast, per gaudir encara més de la

seva afecció. És tan completa aquesta obra, que l'aquanòfil novell pot preguntar-se si és necessari sa-ber tantes coses; des d'aquí li po-dem dir que no, que un gran

avan-tatge de l'aquariofília és que, des de la més modesta peixera al més es-pectacular tanc d'exlubició pública, hom pot adequar laseva deorcació

fins allà on vulqur. Aquest llibre h re-presentarà un ajut inestimable

Josep-Lluís Melero Rafael Cebrián

Josep-Lluís Melero

Ma. Neus Miró Tonent

%OOCLUB

(22)

ea

_ ... granate

S::!!!::lIftíego.

oroclel

Gnlm ' ... ,

TOMO I

Introducción. Primeras culturas e Hispania ro-mana.

TOMO II

Romanismo y germanismo. El despertar de los pueblos hispánicos (s.IV-X).

TOMO III

España musulmana (s.VIII-XV).

TOMO IV

Feudalismo y consolídación de los pueblos

his-icos (s.XI-XV).

V

ción de un imperio (1476-1714).

TOMO XI

Textos y documentes dehistoria eafigua, media

ymoderna hasta el sigloXVIr.

TOI\ro xn

Textos y documentos de b~ moderna y

contemporánea (s.,IV1II-XX).

TOMO XIII

Textos ydocumeatos,Jfè ,

<IS)

en

~

~r!)

~ aniversariO

(23)