RESUM: Aquest treball pretén donar continuïtat als estudis limnològics que vàrem iniciar amb l’arti- cle “Biologia de les aigües corrents carbonatades de la Plana d’Urgell” (Mayoral, 2016). L’objectiu principal, a més a més de complementar l’article suara esmen- tat amb dades prou signifi catives d’embassaments de poca grandària i reguerols de corrent molt lent, és l’es- tudi de les cadolles, petites clotades formades sobre les roques per fenòmens de dissolució que poden acu- mular aigua pluvial durant més o menys temps. Des- taquem la presència en aquests ambients d’Opisthoau- lax campylos (T.M. Harris) Calado, Zygnema coeruleum Czurda, Haematococcus pluvialis Flotow i Oedogonium capilliforme Kützing var. capilliforme.
PARAULES CLAU: limnologia, Plana d’Urgell, ca- dolla, paleocanal, anàlisi microscòpica i macroscòpica.
ABSTRACT: This paper aims to give continuity to the limnological studies that we started with the arti- cle “Biologia de les aigües corrents carbonatades de la Plana d’Urgell” (Mayoral, 2016). Its main objective, appart from complementing the aforementioned ar- ticle with signifi cant data of small reservoirs and very slow current streams, is the study of gnammas, small holes formed on rocks due to dissolution phenome- na which can accumulate rainwater for a shorter or longer period of time. We emphasize the presence of Opisthoaulax campylos (T.M. Harris) Calado, Zygnema coeruleum Czurda, Haematococcus pluvialis Flotow and Oedogonium capilliforme Kützing var. capilliforme in these environments.
KEYWORDS: limnology, Plana d’Urgell, W Catalo- nia, gnamma, paleochannel, microscopic and macros- copic analysis.
INTRODUCCIÓ
En aquesta ocasió, la recerca dels ambients aquàtics ens ha portat sobretot a l’estudi de les cadolles (també anomenades cassoletes d’erosió i cocons; el nom cien- tífi c més acceptat és gnamma1) que es fan sobre els paleocanals de gresos i microconglomerats que tren- quen de tant en tant el monòton paisatge horitzontal de les nostres contrades dominades pels camps de conreu. Aquestes petites clotades formades per la dis- solució de la roca, poden retenir aigua pluvial que hi roman més menys temps, tot dependent de l’equili- bri entre les condicions de precipitació, evaporació i permeabilitat que experimentin. El caràcter temporal d’aquestes minses acumulacions d’aigua, selecciona molt els tipus d’organismes que hi poden viure. Una altra característica important és que poden servir com abeuradors per a diferents animals i fi ns i tot poden ser afaiçonades per l’home per tal de treure’n algun pro- fi t. Les llegendes sobre el seus usos màgics i misterio- sos són freqüents en la tradició popular. A les Terres de Ponent hi ha alguns indrets que porten aquest nom;
per exemple, a la comarca del Pla d’Urgell, concreta- ment al terme de Torregrossa, hi podem localitzar la partida de les Cadolles. En visitar-la, l’únic rastre que hi vàrem poder trobar va ser un marge construït amb els bocins dels “saulons” que les devien acollir. La biologia de les cadolles ha estat poc estudiada i, per tant, no ens ha d’estranyar que en aquesta primera aproxima- ció al seu coneixement, hi ha haguem pogut detectar la presència d’espècies, sobretot pel que fa al món de les algues unicel·lulars, molt poc citades a la península Ibèrica.
Completem aquest article amb una sèrie de troba- lles prou interessants que hem pogut descobrir a les aigües d’un petit embassament que les acumula per tal de regar i les aportacions que ens ha fet l’estudi d’un reguerol de corrent molt lent.
Biologia de les cadolles i d’altres ambients aquàtics de la Plana d’Urgell
Antoni Mayoral Arqué
Secció de Botànica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs
1Nom originari dels aborígens australians.
LES CADOLLES
Formació i tipus
La composició mineralògica dels gresos i micro- conglomerats que formen els paleocanals oligocènics condicionen molt la formació d’aquestes estructures.
El quars no s’altera químicament; però, la calcita, ja sigui en forma de partícula mineral o bé com a ciment, facilita que l’aigua i el diòxid de carboni puguin dis- soldre-la, tot transformant-la en bicarbonat soluble. La meteorització química de la biotita que implica l’ob- tenció de components argilencs, pot provocar també la pèrdua de cohesió dels grans de mineral. Altres fac- tors que també poden facilitar els punts de debilitat necessaris són la textura de la roca, és a dir, la presèn- cia de capes que es diferencien en la forma i la mida dels clastos, el grau d’homogeneïtat en la distribució del ciment i, fi ns i tot, l’observació en els mesos hiver- nencs d’aigua gelada, ens fa pensar que la meteoritza- ció mecànica provocada per l’efecte gel-desgel hi pot tenir algun paper. Els tipus de cadolles més freqüents són les de tipus pan, les quals es caracteritzen per pre- sentar una forma més o menys circular, un diàmetre màxim de poc més de mig metre, una fondària poc accentuada i el fons pla, sense sobreeixidor. Curiosa- ment, aquest tipus de cadolla, és el que domina, per exemple, en una zona prou allunyada de les nostres contrades i amb condicions climatològiques bastant diferents, com és el cas dels materials plutònics, fi lo- nians i les sorrenques paleògenes de la zona gironina del massís de Begur (Roqué & Pallí, 1991). Aquest fet ens assenyala el seu caràcter més aviat azonal i com roques de diferent edat o bé origen poden arribar a donar la mateixa morfologia de cadolla. Altres tipus de cadolles, menys freqüents, però que també hem estu- diat, són les de tipus pit (de forma cònica, fons còncau i més profundes) i les que han experimentat alguna acció antròpica.
La biologia de les cadolles
La vida a les cadolles, com és lògic, va molt lligada a la presència d’aigua. Les condicions climatològiques de la Plana d’Urgell, caracteritzades per les minses i irregulars precipitacions (una mitjana de 400 mm anuals) i l’ elevada evaporació que té lloc des de mi- tjans d’abril fi ns pràcticament tot l’octubre (període que en els últims temps, com a conseqüència del canvi climàtic, s’allarga cada vegada més), impliquen que la
probabilitat de trobar aigua de certa durada, es con- centri sobretot en els mesos de març i abril i, en menor grau, durant els mesos hivernencs i principis de maig.
Altres factors que poden incrementar la persistència de l’aigua a les cadolles, són la seva ubicació en llocs més ombrívols, la seva grandària i el fet de tenir fondàries prou elevades.
Cadolla 1
Es localitza en uns “saulons” situats al límit del ter- me municipal de Bellvís (31T CG 1920, 236 m) a tocar del de Linyola. Es tracta d’una cadolla circular de tipus pan, sense sobreeixidor, amb un diàmetre que va de 53 a 63 cm i uns 6 cm de profunditat. Es troba situada en un lloc on l’ombra dels lledoners hi pot tenir cer- ta infl uència; factor que hem de descartar en aquesta ocasió, atès que el 13 de març de 2011 aquests ar- bres estaven encara despullats de fulles. Aquell dia, la làmina d’aigua (d’uns 3 cm de gruix) que acumulava la cadolla, apareixia amb un espectacular color sang amb uns quants pètals de fl or d’ametller surant. El dia anterior havia plogut bastant, uns 25 mm.
2Totes les fotografi es d’aquest article han estat efectuades per l’autor.
La mostra d’aigua recollida, en ser analitzada al mi- croscopi, donà els resultats següents: presència abun- dant de l’alga verda unicel·lular Haematococcus pluvia- lis, les cèl·lules vegetatives de la qual es caracteritzen per estar constituïdes per una beina transparent que tanca un protoplast entre arrodonit i piriforme, dotat de dos fl agels que els hi permeten desplaçar-se. La ma- jor part d’aquestes cèl·lules mostraven a la part central del citoplasma un pigment de color vermell anomenat astaxantina. Quan les condicions tendeixen a ser des- favorables, circumstància que sol tenir lloc quan es va assecant la cadolla, les cèl·lules perden els seus fl agells i la beina, s’embolcallen d’una capa resistent i s’om- plen del pigment que protegeix el seu ADN de les ra- diacions ultraviolades que el podrien fer mutar. Aquest estadi de forma arrodonida i de color força enrogit rep el nom de cist o aplanòspora i els hi permet passar molt de temps (a vegades un bon nombre anys) en una mena de dormició (l’anomenada vida latent) fi ns que el medi torna a ser favorable. Curiosament, ens els nostres dies, s’ha vist en l’astaxantina una mena de pa- nacea, se li atribueixen moltes propietats benefi cioses;
entre les quals podem destacar les antioxidants, prou relacionades amb el retard de l’envelliment cel·lular.
Fins i tot, s’incorpora a les cremes solars com a efi caç barrera contra l’excés d’ultraviolats, un problema molt relacionat amb l’afebliment de la capa d’ozó. Ben se- gur que aquesta espècie d’alga se’n sortiria prou bé en el cas que s’agreugés aquest problema, esperem que no sigui així, sembla ser que les mesures adopta- des s’han traduït en una certa recuperació d’aquesta important capa estratosfèrica, un exemple a seguir envers d’altres greus problemes ambientals que afec- ten el nostre planeta. La longitud de les cèl·lules de la nostra població d’Haematococcus era de (30)40-50 µm i de (20)25-30 µm pel que fa al protoplast. La major part dels individus eren fl agel·lats, una bona quan- titat dels quals amb protoplasts força verds i pirifor-
mes. Tanmateix, les formes de transició que els pre- sentaven més arrodonits, amb la part central vermella, eren també prou freqüents. Els estadis de cist no eren massa nombrosos. També s’observaren alguns grups de quatre exemplars, fruit de la reproducció asexual.
El medi presentava molt poca biodiversitat, a la im- mensa quantitat de individus d’aquesta alga, només hi podem afegir un altre element; però, no tant abun- dant: protozous ciliats del gènere Obertrumia. Hàbils depredadors d’ algues blaves, sobretot fi lamentoses, dotats d’ una mena de boca en forma d’embut que els hi permet succionar aquests organismes i, després, digerir-los a l’interior dels seus vacúols digestius. Pre- cisament, el fet de presentar dos d’aquests orgànuls cel·lulars força grans amb un color que anava del groc al violat, un de sol de contràctil i la seva forma cel·lu- lar entre el·lipsoïdal i ovalada, ens acosten a l’espè- cie Obertrumia aurea (=Nassula aurea). La seves mides eren (100) 120 (145) x 60-70 µm; no vam observar que s’alimentés d’Haematococcus. Per cert, sembla ser que la nostra és la primera citació d’H. pluvialis a les contrades lleidatanes, a Catalunya ha estat localitzat en algunes comarques de Barcelona i Girona; l’única localitat coneguda de la depressió de l’Ebre era la de La Rioja (Fernández-Lozano et alii, 2015).
Cadolla 2
Es localitza en un paleocanal situat al terme muni- cipal de Vilanova de la Barca, a tocar del límit amb el de Bellvís (31T CG 1316, 202 m). Es tracta d’una ca- dolla circular de tipus pit, sense sobreeixidor, amb un diàmetre d’uns 65 cm i 35 cm de profunditat. Es troba situada a la part culminant del promontori rocós. El primer de maig de 2017, l’aigua era d’un color verd fosc i assolia una profunditat d’uns 20 cm. Les mesures de la conductivitat i del pH van donar, respectiva- ment, 202 µS/cm i 7,03.
La biologia d’aquesta cadolla venia dominada per les poblacions de dos microorganismes planctònics unicel·lulars; un de mòbil, pertanyent al grup de les algues dinofl agel·lades i l’altre, una alga verda coc- cal, caracteritzada per estar recoberta per una capa de mucílag que li permetia romandre en suspensió i formar agregats d’individus. Aquesta última la vam poder determinar -pel fet de mostrar una morfologia cel·lular el·líptica i apuntada als extrems, per la presèn- cia de tres cloroplasts parietals dotats d’un pirenoide i per les seves dimensions (6-7,1 x 2,6-3,5 µm)- com a Oocystella parva, un cloròfi t bastant freqüent en aigües estancades. El dinofl agel·lats o algues dinofícies, no són tan comuns en medis dulciaqüícoles i gaudeixen d’ uns trets distintius ben aparents, com és el cas d’es- tar formats per dues parts, l’epicon i l’hipocon, sepa- rades per un solc (l’anomenat cíngol) que conté un dels fl agels i també, pel fet de disposar d’un altre solc perpendicular al primer (el sulcus) on s’encaixa l’altre fl agel. L’estudi del nostre dinofl agel·lat ens ha portat a classifi car-lo, en primer lloc, dins la família de les gim- nodiniàcies, per no estar protegit per una mena d’ar- madura formada per plaques rígides prou aparents; el fet de presentar un epicon molt més llarg que l’hipo- con, amb la conseqüent situació del cíngol, allunya- da de la part mitjana de la cèl·lula, ens ha indicat el gènere Katodinium. Finalment, prenent com a base el seu aspecte oval, comprimit dorsoventralment, l’epi- con i l’hipocon de contorns arrodonits, la longitud de 13-14,7µm i l’amplada de 10,8-12,4µm, hem arribat a l’espècie K. campylops. Tanmateix, en una revisió re- cent, Calado (2011) proposa el nou gènere Opisthoau- lax que estaria format pels Katodinium heteròtrofs i dotats d’estigma. Certament, de manera constant, els nostres exemplars tenien a la zona del sulcus aquesta estructura de color ataronjat relacionada amb la sen- sibilitat a la llum i, a més a més, malgrat presentar un color verdós pel fet de tenir cianoprocarionts al seu interior (cianel·les), no mostraven pas cloroplasts. Per aquest motiu, adoptem el nom Opisthoaulax campylos.
Popovský & Pfi ester (1990) l’assenyalen (amb el nom de K. stigmaticum) en aigües estancades eutròfi ques de Suïssa, Alemanya i Gran Bretanya; no tenim notícia que hagi estat citat a la península Ibèrica.
Pel que fa als animals, el protagonisme era sobretot assumit per Heterocypris incongruens, un dels ostraco- des més comuns en tolls i d’altres petites acumula- cions d’aigües quietes. Val dir que en aquestes roques que acullen les cadolles també s’hi han trobat fòssils d’aquest grup de crustacis, els quals han ajudat força a precisar com es van formar. Un altre tipus d’inverte- brat que hem pogut detectar, són les curioses pupes
d’insectes de la família dels ceratopogònids, de color fosc i dotades de dos sifons respiratoris, disposats com si fossin una mena de banyes. En aquest estadi larvari és molt difícil determinar de quina espècie es tracta;
podrien correspondre al gènere Culicoides, alguns re- presentants del qual no són rars a les nostres contra- des (Talavera et alii, 2011).
Cadolla 3
Figura 3. La cadolla tipus pan de Menàrguens mos- trant els marges superiors quadrangulars. A baix, la larva d’un escarabat del gènere Yola.
Es localitza en un paleocanal situat al terme mu- nicipal de Menàrguens, a la Noguera (31T CG 1024, 237 m). És de fons pla, de tipus pan, la morfologia de superfície és subcircular amb els marges superiors quadrangulars, no presenta sobreeixidor. El diàmetre fa uns 50 cm i la profunditat és de 10 cm. El 9 d’abril 2017, l’aigua era d’un color ocre, barrejat amb els re- cobriments de color verd oliva de les algues cianofícies i presentava una profunditat d’uns 3,5 cm. Les mesu- res de la conductivitat i del pH van donar, respectiva- ment, 438 µS/cm i 7,53.
En observar al microscopi els tal·lus laminars que recobrien la major part del fons de la cadolla, ens vam adonar que corresponien a un cianobacteri fi lamentós que fi ns i tot experimentava certs moviments. Una anàlisi més detallada ens va fer constatar que es trac- tava d’Oscillatoria tenuis, la qual es caracteritzava per tenir tricomes formats per cèl·lules més amples que llargues, de 4,5-6,5 x 2,2-3,2 µm, les apicals arrodoni- des i, en algun cas, lleugerament atenuades. Aquesta espècie i d’altres, produeixen substàncies tòxiques, en- tre les quals, les anomenades fi cocianines s’ha vist que interaccionen amb el cicle cel·lular. O. tenuis ha estat citada de Linyola (Margalef, 1953). Un altre productor fi lamentós, que no assolia ni de bon tros la biomassa de l’anterior, era un cloròfi t del gènere Oedogonium estèril, constituït per cèl·lules que mesuraven 34-37 x 65-75 µm. Les algues verdes també es trobaven re- presentades per una forma unicel·lular planctònica, un Chlamydomonas de dimensions 15-19,5 x 13-14,7 µm i morfologia entre cilíndrica i el·líptica, dotat de papi- l·la, estigma i d’un cloroplast en forma d’“H”, amb el pirenoide situat al seu centre (morfologies tipus Agloë o bé Pseudagloë; Ettl, 1983). Alguns individus de Clos- terium ehrenbergii, fàcils de distingir per la forma de mitja lluna i la seva mida, complementaven el compo- nent fotosintètic.
Entre el consumidors, es feia notar el protozou Di- leptus anser, tant per la dimensió ( 240-270 µm de lon- gitud) com per la seva forma allargada, gairebé la mei- tat de la qual és encara més estreta i fa la funció d’una mena de trompa que mou molt sovint per contactar i detectar les seves preses que acostumen a ser tam- bé representants dels seu grup, els ciliats. Un animal que ultrapassa la grandària de l’anterior, en aquest cas, però, pluricel·lular, és el rotífer Philodina roseola, de co- loració rosada, tal com indica el seu epítet específi c i molt semblant a P. citrina, més comuna en el nostre territori, sobretot quan l’aigua no està tan quieta o bé assoleix volums més elevats. Un altre organisme, prou bellugadís que no hi podia faltar era el ja al·ludit He- terocypris incongruens. Finalment, hem de mencionar qui faria el paper del rei de la selva en la nostra petita biocenosi, l’assumirien les larves d’una espècie d’esca- rabats de la família dels ditíscids pertanyents al gènere Yola, les quals es poden confondre, pel fet de tenir dos apèndixs caudals prou llargs, amb larves de plecòp- ters o bé d’efemeròpters de la família dels bètids; la presència de mandíbules prou notòries que podríem dir “tallen com a ganivets”, ens pot ajudar, entre d’al- tres detalls, a distingir-les dels grups suara esmentats.
Cadolla 4
Es localitza en un paleocanal situat al terme mu- nicipal de Bellvís, a l’indret conegut com el Trullet (31T CG 1618, 199 m), emplaçat prop del riu Corb.
Es tracta d’una cadolla clarament infl uenciada per l’acció antropogènica. Segurament d’origen natural;
però, l’home l’ha engrandit i ha esculpit una sèrie de reguerons que li porten aigua quan plou. Per aquest motiu, és també la més gran de totes, la morfologia de superfície i de fons és poligonal irregular i presenta sobreeixidor. El perímetre mesura uns 13 m i la profun- ditat màxima és aproximadament de 120 cm. És l´úni- ca on s’ha trobat aigua a l’estiu. El 12 d’abril de 2017, el component hídric tenia un gruix mitjà d’uns 30 cm i gairebé la meitat de la seva superfície presentava un recobriment d’un color verd groguenc tirant cap a ocre, amb pinzellades de color ataronjat. Les mesures de la conductivitat i del pH van donar, respectiva- ment, 358 µS/cm i 8,15.
Figura 4. Imatge superior: aspecte primaveral de la ca- dolla del Trullet, on s’observa el sobreeixidor. A baix, es pot observar la seva fesomia estiuenca i els reguerons d’origen antròpic.
L’esmentat recobriment era dominat per Oedogo- nium capilliforme var. capilliforme f. capilliforme, una alga verda fi lamentosa que forma part d’un ordre que es distingeix dels altres cloròfi ts tricals per presentar espores i espermatozoides dotats d’una mena de coro- na de fl agels, per reproduir-se per oogàmia i, també, per la seva curiosa divisió cel·lular, el resultat de la qual comporta la formació d’ anells o casquets a l’extrem de les cèl·lules. Hem tingut la sort de trobar individus fèrtils amb les oòspores ben desenvolupades, la condi- ció necessària per a poder-los determinar. Les cèl·lules dels fi laments femenins de la nostra espècie mesura- ven 28,2-34,7 x 65,1-104,1 µm i les seves oòspores 41,2-49,5 µm de longitud i 34,7-41,4 µm d’amplada.
Ha estat citatada de les províncies de Barcelona, Tarra- gona i Girona (Cambra et alii, 1998); no coneixem cap més localitat lleidatana. Segons Mrozin’ska (1985) es tracta d’una espècie distribuïda per la major part dels continents. L’organisme responsable de les clapes de color taronja era una alga verda en estat palmel·loïde, les seves cèl·lules esfèriques (de 6,5-8,7 µm de diàme- tre) es trobaven immerses en una massa gelatinosa, moltes de les quals en procés de divisió cel·lular i un altre bon nombre en estadi de cist; en aquest cas, ben plenes de carotenoide. Heus aquí, la causa d’aquella coloració. Uns quants exemplars de rotífers del gènere Cephalodella van ser els únics heteròtrofs detectats.
El 15 de juliol de 2017, hi havia un gruix de 3 cm d’aigua i aquesta presentava un pH de 7,05 i una conductivitat de 612 µS/cm. El desenvolupament de les plantes superiors propiciava un ambient prou ombrívol. L’acumulació de llims al fons de la cadolla, havia facilitat el desenvolupament de la bova (Typha latifolia), vegetal que requereix per viure, de mane- ra constant, un sòl ben amerat d’aigua. Aquest és el cas, també, de la gramínia Paspalum distichum, més aimant, però, de condicions nitrogenades. Polypogon monspeliensis, també es deixava veure força, encara que sense arribar ni molt menys al recobriment de l’es- pècie anterior. En un dels marges, també hi creixia un exemplar d’esbarzer (Rubus ulmifolius) amb les mores ja gairebé madures. L’anàlisi de l’aigua recollida ens indicà la supremacia de dos tipus de microorganis- mes que no podien estar-se quiets: un euglenòfi t i un criptòfi t. Aquests dos grups taxonòmics, unicel·lulars i generalment fl agel·lats, han generat força discussions entre zoòlegs i botànics, motivades per l’existència d’espècies que quan convé poden generar clorofi l·la o bé perdre-la i, per tant, serien vegetals (autòtrofs) i
animals (heteròtrofs) al mateix temps. Aquest aspecte va fer necessari l’establiment del nou regne dels pro- toctists que inclou les algues i els protozous. Pel que fa a l’euglenòfi t, la seva determinació ens va indicar que es tractava de Trachelomonas volvocina, carac- teritzat, com els altres representants del gènere, per estar recobert per una mena de closca (la lòrica) que se sol impregnar d’hidròxids de ferro, de l’extrem de la qual en surt un fl agel. Els trets diferencials de la nostra espècie consistien sobretot en la forma gairebé esfèrica, la presència d’un anell en el lloc de sortida del fl agel i, en aquest cas, el fet d’ assolir un diàmetre de 13,1 a 14,2 µm. En molts individus s’observaven perfectament els cloroplasts i l’estigma i d’altres ja co- mençaven a tenir un aspecte rovellat a causa de les impregnacions ferroses de la lòrica. Margalef (1948) observà aquesta espècie de Trachelomonas a l’estany d’Ivars i Vila-sana i a la zona dels Prestams (Linyola).
El criptòfi t resultà ser Chilomonas paramecium, el qual,
en contraposició a l’espècie anterior, no és fotosintè- tic, s’alimenta de matèria orgànica en descomposició.
Les cèl·lules, típicament bifl agel·lades, mesuraven de 20 a 22 µm de longitud i el seu citoplasma estava ple de grànuls de midó de mida considerable. Entre els actors secundaris, hi destacaven, més aviat per la seva longitud, l’alga Lepocinclis oxyuris (= Euglena oxyuris), amb 120-150 µm de llargària i el rotífer Rotaria rota- toria (690- 750 µm de longitud), molt semblant a les Philodina, de les quals difereix pel fet de tenir col·locats els ulls a la trompa. Una altre rotífer, més escàs que el suara esmentat, era Lepadella ovalis. Alguns represen- tants de Closterium ehrenbergii, Ocillatoria tenuis i un Phacus, més aviat de forma afuada i d’uns 50 µm de llargària, completaven l’espectre dels productors. La presència d’individus de Beggiatoa alba, d’altres tipus de bacteris i de protozous ciliats, ajudava encara més a constatar un medi força eutròfi c.
Figura 6. Un altre aspecte d’una oòspora d’O. capilli- forme. A baix, Chilomonas paramecium vist a molt aug- ment.
EL PETIT EMBASSAMENT DEL TERME DE SIDAMON
Situat en el terme de Sidamon, prop de la Fita Alta, a la zona de la Serra (31T CG 2009, 269 m) és un petit pantà que serveix, com la majoria dels que es troben a la comarca, per a poder disposar d’aigua per a regar i per tant el seu nivell hídric és prou os- cil·lant i, lògicament, durant el mesos hivernencs és quan assoleix un mínim estable. És de forma allargada en sentit S-N i ocupa una superfície de 3.172 m2. El 9 d’agost de 2016, l’aigua arribava a una profunditat mi- tjana d’un m. Les mesures de la conductivitat i del pH van donar, respectivament, 186 µS/cm i 7,7. El marges estaven ocupats per poblaments de xisca (Phragmites australis), Iris pseudacorus, Rorippa sylvestris, Ranun- culus repens, Cyperus eragrostis, Epilobium hirsutum, E.
parvifl orum, Arundo donax, Cynanchum acutum, Calys- tegia sepium i Eleocharis palustris. Dins de l’aigua, s’hi desenvolupava el Potamion pectinati, amb abundància manifesta de Potamogeton pectinatus i Myriophyllum spicatum. En procedir a l’estudi de seu plòcon, és a dir, les algues fi lamentoses que suren a la superfície del medi aquàtic, vàrem tenir una grata sorpresa pel fet de poder trobar exemplars de Zygnema fèrtils, cir- cumstància molt poc freqüent i necessària per a po- der establir el nivell específi c. Al mateix temps, però, també vàrem poder experimentar les difi cultats que impliquen la seva classifi cació i taxonomia. El nostre Zygnema, ubicat en la secció Pectinatum, es caracterit- zava per presentar la conjugació escalariforme i també per les seves zigòspores de morfologia entre globosa i el·lipsoïdal, de 26-30,4(34,7) x 32,6-37 µm, situades als canals de conjugació, amb un mesospori escrobi- culat i de tonalitats blavenques. Les cèl·lules vegetati- ves mesuraven (22,8) 23,9-25(26,4) x 36,9-62,9(73,8) µm. L’espècie que s’apropa més, segons Kadlubowska (1984), a les característiques suara esmentades, tot i excedir-se una mica en algunes mides, és Z. coeruleum Czurda. No vàrem tenir tanta sort amb una Mougeo- tia que iniciava la conjugació, la recerca de zigòspores va resultar infructuosa. Les seves cèl·lules vegetatives feien 23,9-25 x (78,1)91,1-130,2 µm i tenien un cloro- plast amb nombrosos pirenoides. Per l’amplària de les cèl·lules (ben just hi arribaven) i pel fet de mostrar els gametangis geniculats es podria tractar de M. varians;
però, en no disposar de material fructifi cat, no es pot pas assegurar. Aquestes algues verdes estaven acom- panyades per alguns fi laments de la cianofícia fi lamen- tosa Oscillatoria limosa (cèl·lules de 11-12 µm, sense beina). En el plàncton hem de destacar la presència de Pseudosphaerocystis lacustris, un cloròfi t amb cèl·lules
de 9,8-10 µm d’amplada, immerses en colònies muci- laginoses de 40-45 µm de diàmetre. La diatomea Ul- naria ulna i el rotífer Philodina citrina es deixaven veure de tant en tant.
EL REGUEROL DEL TERME DE BELL- CAIRE D’URGELL
Situat en el terme de Bellcaire, a la partida de lo Penal d’en Freixes (31T CG 2323, 231m) era un regue- rol amb poca aigua (uns 10 cm de profunditat mit- jana) que circulava de manera no gaire ràpida. El 4 d’agost de 2016, la conductivitat i el pH mesuraven, respectivament, 436 µS/cm i 7,5. El marges estaven ocupats per poblaments de xisca (Phragmition) i de
corriola gran (Calystegia sepium), una espècie indica- dora de condiciones nitrogenades. La vegetació aquà- tica dominant era el creixenar típic (Helosciadietum nodifl ori) amb algun clap d’asprella (Chara vulgaris).
Entre les cladòfores (Cladophoretum glomeratae) s’hi distingien clarament les diatomees Ellerbeckia arenaria, Rhoicosphenia abbreviata i representants dels gèneres Gomphonema, Cocconeis i Navicula. El color verd fosc d’algunes fl otes d’Oscillatoria limosa no passava desa- percebut, encara que el gran espectable el donava la reproducció asexual d’un Oedogonium. Era increïble com el protoplast d’una de les cèl·lules vegetatives (23,8-28,2 x 32,6-44,7 µm) es tornava cada vegada més dens, com s’ha anava obrint pas per un extrem de la paret vegetal, com s’alliberava ja transformat amb una zoòspora amb un anell de fl agels subapical i com aquesta formava un pèl hialí a la part oposada. Poste- riorment, la divisió cel·lular originava un fi lament de poques cèl·lules, amb un rizoide ben ramifi cat que li servia per fi xar-se a una altra alga, fi ns i tot de la ma- teixa espècie. La representació havia estat sensacional, però encara ens hagués agradat més haver observat el fruit d’una reproducció sexual, el qual és imprescin- dible per tal de poder arribar a determinar l’espècie.
Pel que fa a la fauna, s’ha de destacar el nèuston amb la presència de Microvelia pygmaea, un petitíssim he- mípter aquàtic. Aprofi tem l’avinentesa per tal de fer una esmena: els exemplars de Fondarella indicats com a Mesovelia vittigera (Mayoral, 2016), no pertanyen a aquesta espècie, sinó a l’anterior (M. pygmaea). Per tant, de moment, l’única localitat de M. vittigera a la Plana d’Urgell és la de Sidamon. L’animal més abun- dant en aquest reguerol del terme de Bellcaire era, però, sense cap mena de dubte, el caragol aquàtic Po- tamopyrgus antipodarum, una espècie al·lòctona que sembla que ja està força estesa per la Plana d’Urgell.
També l’hem vista al riu Ondara, al seu pas per Cervera.
CONCLUSIONS
Un primer aspecte a comentar és la baixa biodiver- sitat que presenta cada cadolla. En la majoria d’elles, hi sol haver una o dues espècies molt abundants, acom- panyades per d’altres, generalment ben poques, for- mades per poblacions molt minses. Els caràcter efímer d’aquest ambient, afavoreix també molt la presència dels estrategs de la r, és a dir, espècies oportunistes, de mida molt petita (unicel·lulars) i de reproducció ràpi- da (asexual) i que solen formar cists o aplanòspores, sovint dotats de carotenoides protectors per tal de ro- mandre de manera latent als mateixos llocs o bé colo- nitzar-ne de nous amb l’ajut de mecanismes de trans- port com, per exemple, el vent. Tot el que acabem de dir comporta les situacions inestables típiques de les primeres etapes d’una successió. D’altra banda, cal igualment destacar que la majoria de les espècies de
cada cadolla són diferents de les de les altres. Només repeteixen Heterocypris incongruens, Oscillatoria tenuis, Closterium ehrenbergii i representants dels gènere Oe- dogonium.
Figura 8. Detalls de les zigòspores i de la conjugació escalariforme de Zygnema coeruleum.
El component de la biocenosi de les cadolles més important sol ser el fi toplàncton, confi gurat per algues fl agel·lades o bé colonials dotades de mucílag (clorò- fi ts, dinòfi ts, euglenòfi ts), el qual és acompanyat en alguna ocasió per pècton format per cianoprocariotes fi lamentosos. Quan el volum d’aigua retingut és més gran amb el corresponent desenvolupament d’helòfi ts (Typha), s’imposa el plòcon d’un Oedogonium que ex- perimentava reproducció sexual. Cal també ressaltar la gairebé inexistent presència de diatomees, ni tan sols
damunt d’una superfície prou apta ( no està protegi- da per cap beina; Margalef, 1955) com la de la suara esmentada alga fi lamentosa. En canvi, l’Oedogonium de la sèquia de Bellcaire estava recobert per diatomees epífi tes. La zignematàcies del pantà de Sidamon, en estar dotades de beina, no permetien l’adhesió de cap organisme, però sí que es van poder observar diferents espècies de diatomees entre elles.
Quan s’assequen, es pot constatar en el fons de les cadolles un sediment detrític, ric en matèria orgànica, format generalment per fragments de fulles i despulles de algues blaves i d’altres grups d’organismes. Aquest fet facilita la ràpida aparició, quan es tornen a omplir d’aigua, d’animals detritívors i fi ltradors que ens tor- nen a confi rmar les primeres etapes d’una successió, com el cas d’Heterocypris, rotífers i larves de ceratopo- gònids que en alguna ocasió poden possibilitar l’exis- tència de depredadors (els ditíscids del gènere Yola a la cadolla de Menàrguens).
Figura 9. A dalt, zigòspora de Zygnema coeruleum on es diferencia molt bé el mesospori que presentava tonalitats blavenques. A la part inferior, individus de Mougeotia en conjugació.
La major part del organismes detectats en aquestes petites acumulacions d’aigua ens indiquen un medi eutròfi c corresponent a la zona
β
-mesosapròbia (Clas- se II), la qual només és ultrapassada durant l’estiu a la cadolla del Trullet. El desenvolupament elevat de Chilomonas paramecium, la nombrosa concurrència de descomponedors (bacteris), la presència d’eugle- nes (Lepocinclis oxyuris), del rotífer Rotaria rotatoria i de procariotes que assenyalen la producció de sulfur d’hidrogen (Beggiatoa) ens porten al nivellα
- meso- saprobi (Classe III). Certament, factors com la tempe- ratura més elevada i el poc volum d’aigua que va fer augmentar encara més la concentració de matèria or- gànica i sals minerals, van tenir, segurament, molt a veure amb aquest increment de l’eutròfi a.Pel que fa al pH, els valors obtinguts ( de 7,03 a 8,15) a les cadolles, al pantà de Sidamon (7,7) i al rie- rol de Bellcaire (7,5) ens indiquen medis bàsics. L’acidi- fi cació de l’aigua experimentada durant l’estiu a la ca- dolla 4 (es va passar d’un pH 8,15 a un de 7,05) potser podria ser atribuïda en bona part al sulfur d’hidrogen, CO2 i NH3 produïts en la descomposició de la matèria orgànica. L’increment dels valors de la conductimetria durant el mes de juliol (de 358 a 612 µS/cm) confi rma la pujada de la concentració de sals minerals. En aquest sentit, també cal destacar la feble ionització (186 µS/
cm) de l’embassament de Sidamon. Per cert, l’elevada biomassa de Trachelomonas i Oedogonium ens indica concentracions considerables de ferro a la cadolla 4.
Per últim, insistir en la importància de preservar els paleocanals, aquests promontoris rocosos que ocupen les parts més baixes de la Plana d’Urgell. Als valors que ja vàrem esmentar en una altra ocasió (Mayoral, 2010), hi hem d’afegir les cadolles, tant pel que fa a l’aspecte geològic (com i per què es formen) com pel que fa al biològic (s’hi han trobat organismes vius molt poc coneguts a Catalunya i fi ns i tot a la península Ibèrica).
D’altres valors prou interessants, tenen a veure amb la seva importància en l’estudi dels canvis climatològics que s’han produït al nostre entorn i també amb el fets històrics i antropològics que a vegades s’entrellacen amb allò màgic i misteriós.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
CALADO, A.J. (2011). On the identity of the fres- hwater dinofl agellate Glenodinium edax, with a discus- sion on the genera Tyrannodinium and Katodinium and the description of Opisthoaulax gen. nov. Phycologia, 50, 641-649.
CAMBRA S. J.; ÁLVAREZ C. M.; ABOAL S. M. (1998).
Lista fl orística y bibliográfi ca de los clorófi tos (Chloro- phyta) de la Península Ibérica, Islas Baleares e Islas Ca- narias. Burgos: Asociación Española de Limnología.
ETTL,H. (1983). Sü
β
wasserfl ora von Mitteleuropa, band 9, Chlorophyta I, Phytomonadina, Ettl H., Gerloff J., Heynig H., Mollenhauer D., Eds., Heidelberg.FERNÁNDEZ-LOZANO, J.; GUILLÉN-OTERINO,A.;
GUTIÉRREZ-ALONSO, G.; ABEL-FLORES, J. & PÉ- REZ-TURRADO, J. (2015). Presencia de Haematococ- cus pluvialis (Flotow, 1844) en la provincia de Zamora
(Haematococcaceae). Bol. R. Soc. Esp. Hist. Nat. Sec.
Biol., 109, 101-107.
KADLUBOWSKA, J. Z. (1984). Sü
β
wasserfl ora von Mitteleuropa, band 16, Chlorophyta VIII, Conjugatophy- ceae I, Zygnemales, Ettl H., Gerloff J., Heynig, H., Mo- llenhauer D., Eds., Stuttgart.MARGALEF, R. (1948). Primera nota sobre la biolo- gía de las aguas estancadas del bajo Urgel. Ilerda, 5, 253-313.
MARGALEF, R. (1953). Materiales para una fl ora de las algas del NE de España IVb, Cyanophyceae. Collec- tanea Botanica, 3, 231-260.
MARGALEF, R. (1955). Los organismos indicadores en la limnología. Madrid: Inst. Forest. Inv. Exp.
MAYORAL, A. (2010). Els paleocanals de la Plana d’Urgell: un patrimoni a conservar. Mascançà, 1, 117- 124.
MAYORAL, A. (2016). Biologia de les aigües co- rrents carbonatades de la Plana d’Urgell. Mascançà, 7, 103-114.
MROZIN’SKA, T. (1985). Sü
β
wasserfl ora von Mitteleu- ropa, band 14, Chlorophyta VI, Oedogoniophyceae: Oe- dogoniales, Ettl H., Gerloff J., Heynig H., Mollenhauer D., Eds., Jena.POPOVSKÝ, J. & PFIESTER, L.A. (1990). Sü
β
wasser- fl ora von Mitteleuropa, band 6, Dinophyceae (Dinofl age- llida), Ettl H., Gerloff J., Heynig H., Mollenhauer D., Eds., Jena, Stuttgart.ROQUÉ, C. & PALLÍ, L. (1991). Modelat del Massís de Begur. Estudis del Baix Empordà, 10, 5-48.
TALAVERA, S.; MUÑOZ-MUÑOZ, F. & PAGÈS, N.
(2011). New insights on diversity, morphology and distribution of Culicoides Latreille 1809 (Diptera: Cera- topogonidae) from Northeast Spain”. Ann. soc. ento- mol. Fr. (n.s.), 47, 1-2, 214-231.
