Mapa de Patrimoni Cultural

À

R

E

A

D

E

C

U

L

T

U

R

A

Mapa de Patrimoni Cultural

de Begues

Redacció

_{: Triade SCP}

Josep Antón Pérez, Oriol Vilanova, Xavier Esteve

Desembre 2010

Ajuntament de Begues

MEMÒRIA DEL MAPA DE PATRIMONI CULTURAL DE BEGUES

(BAIX LLOBREGAT)

Vilafranca del Penedès, 16 de desembre de 2010 c/ Misser Rufet, núm. 2, 2-1

08720 Vilafranca del Penedès TEL.93 817 28 68

FAX. 93 819 94 42 info@triadecultural.com

ÍNDEX

1. Definició, Metodologia i criteris de realització del Mapa de Patrimoni

Cultural. Pàg. 4

2. Diagnòstic Pàg. 6

2.1. Marc Geogràfic i Medi Físic Pàg. 6

2.2. Geografia Humana. Estructura econòmica i poblament Pàg. 9

2.3. Síntesi històrica Pàg. 16

2.4. Toponímia de Begues Pàg. 22

2.5. Estat legal de Protecció del Patrimoni Pàg. 23

2.6. Els equipaments patrimonials Pàg. 30

2.7. Anàlisi Global. Valoració del patrimoni cultural i natural de

Begues Pàg. 33 2.7.1. Patrimoni immoble Pàg. 33 2.7.2. Patrimoni moble Pàg. 39 2.7.3. Patrimoni documental Pàg. 42 2.7.4. Patrimoni immaterial Pàg. 44 2.7.5. Patrimoni natural Pàg. 46 2.7.6. Resum Gràfic Pàg. 48

3. Resultat del Mapa de Patrimoni. Llistats dels elements patrimonials Pàg. 55

1. DEFINICIÓ, METODOLOGIA I CRITERIS DE REALITZACIÓ DEL MAPA DE PATRIMONI.

Aquest treball ha estat realitzat per l’equip tècnic de TRÍADE, s.c.p. per encàrrec de l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona. Aquesta administració dóna així resposta a la petició efectuada per l’Ajuntament de Begues (Baix Llobregat), la qual té com a objectiu la confecció del Mapa de Patrimoni Cultural del municipi. La recollida de dades de camp s’ha portat a terme entre febrer i juliol de 2009.

El mapa de patrimoni és un recull sistemàtic de totes les categories d’elements i béns patrimonials, ja siguin materials o immaterials, mobles o immobles, documentals, arqueològics, naturals, de cronologia recent o remota. Les dades resultants d’aquest treball d’inventari es plasmen en una base de dades, que no és en cap cas un catàleg general d’elements patrimonials definitiu i absolut, ans al contrari: el mapa de patrimoni és una plataforma bàsica des de la qual promoure la gestió integral del patrimoni en els seus tres grans punts principals: recerca, conservació i difusió.

Així, el mapa de patrimoni és una eina que pot ser modificada i augmentada, en la mesura que l’estat del coneixement del patrimoni permeti incorporar elements detectats en un futur, o bé a causa de canvis de criteri en la recollida d’elements patrimonials que permetin assolir nous objectius. El Mapa de Patrimoni ha de ser doncs, una eina que permeti obrir múltiples línies de treball. En cap cas cal entendre’l

lligat exclusivament a objectius urbanístics sino que preten ser un document de divulgació dels valors culturals locals. Per tant cal advertir que no s’ha veure com a pas previ al reconeixement de paràmetres d’aprofitament urbanístic, atès que es tracta de questions que s’han de debatre en un altre marc.

L’objectiu principal d’aquest treball ha estat la identificació i la documentació dels elements patrimonials del municipi de Begues per tal de crear el mapa de patrimoni. Els criteris bàsics per aconseguir aquest objectiu són els derivats del plec de prescripcions tècniques per a la realització de mapes de patrimoni cultural desenvolupat per l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona.

Aquest mapa de patrimoni ha tingut en compte la diversitat dels elements que en formen part pel que fa a la tipologia. L’exhaustivitat de la recollida de dades és present sempre en totes les tipologies detectades a Begues, ja que aquest criteri forma part intrínseca del concepte de mapa de patrimoni.

La metodologia del treball ha estat la següent:

Com a punt de partida es van consultar els inventaris dels béns patrimonials de la Generalitat de Catalunya: l’Inventari de Patrimoni Arquitectònic del Servei del Patrimoni Arquitectònic (1986) (IPA) , així com la Carta Arqueològica de Catalunya, del Servei del Patrimoni Arqueològic (1991) (C.A.). Així mateix, també es va consultar l’Inventari d’Immobles d’Interès Arquitectònic de Propietat Municipal del Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona (SPAL).

Es va fer igualment un intens buidat bibliogràfic (veure Bibliografia) i cartogràfic; en aquest aspecte cal dir que s’ha treballat a partir de l’ortofotomapa i el mapa topogràfic publicat a la pàgina web de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, en totes les escales disponibles.

També es van fer algunes consultes puntuals en determinats centres de documentació, especialment en les seccions del Centre d’Estudis Beguetans, així com en els arxius de les diferents seccions del Vinseum - Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, a Vilafranca del Penedès, i al seu centre de documentació. També es van visitar els fons arqueològics del Museu de Gavà i de la Biblioteca – museu Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú.

Han estat de gran interès les reunions mantingudes amb diferents veïns i veïnes del municipi estudiat. L’equip responsable d’aquest estudi agraeix a l’Ajuntament de Begues la bona disposició davant de la iniciativa que suposa una feina com la que presentem a continuació. Volem agrair la col·laboració de l’alcalde, Sr. Ramon Guasch i Viñas; del Francesc Sánchez, regidor de Cultura de l’ajuntament; d’en Xavier Parellada i del Víctor Mata del CEB (Centre d’Estudis Beguetans); de la parròquia de Begues i de tots els propietaris dels elements patrimonials fitxats. Les aportacions, observacions, suggeriments i correccions al llarg de tot el procés d’elaboració del Mapa de Patrimoni per part de tothom que ha volgut participar han estat positives i enriquidores pel treball.

2. DIAGNÒSTIC

2.1. Marc geogràfic i medi físic

Begues és el municipi més extens del Baix Llobregat. El poble de Begues, cap administratiu del municipi, es troba al bell mig del massís de Garraf, en un altiplà (paleopoliè) situat entre els 350 i 400 m.s.n.m., damunt d’una plataforma calcària que bascula lleument a ponent. L’extrem est del municipi forma part de les valls del Baix Llobregat i està format per materials silícics poc permeables. Amb una extensió de 50,51 km², el terme de Begues limita al N amb Vallirana, a l’E amb Torrelles del Llobregat, Sant Climent del Llobregat i Gavà, al S amb Sitges i a l’W amb Olivella, Avinyonet del Penedès i Olesa de Bonesvalls.

Els cims més elevats que envolten el municipi són, el Montau (658 m), el Sotarro (563 m), la Penya del Moro (467 m), el Puig d’Endí (342 m), la Desfeta (522 m), les Agulles (552 m), la Morella (595 m), la Penya Blanca (535 m) i el Puig Rovirós (504 m).

La plana de Begues, vista des del Montau

El Garraf es constitueix en diferents etapes que donen lloc a materials rocosos amb propietats ben diferenciades.

Al Paleozoic es forma el Garraf Negre on predominen els esquistos, unes roques amb una estructura en làmines. L’exemple més comú és la pissarra o licorella, que a Begues trobem a la vall de la riera de Salom.

En el Mesozoic i durant l’època Buntsanstein del període Triàsic es forma el Garraf Vermell amb conglomerats i gresos amb el característic color rogenc i que trobem de la Roca del Barret a Eramprunyà. També durant el Mesozoic, en els períodes Cretàci i

Juràssic es desenvolupa el Garraf Blanc, caracteritzat per la roca calcària i la

dolomia. En són bons exemples el Montau (calcària) i les Agulles (dolomia).

En darrer lloc, al període Quaternari de l’era Cenozoica es crea el pla de Begues recobert d’argiles, sorres i pedres provinents del desgast de les muntanyes que l’envolten.

El territori sobre el que s’asseu Begues està creuat per un sistema de falles que construeixen un autèntic trencaclosques tectònic. Algunes poden representar petits trencaments de la massa rocosa de pocs centímetres entre mig de dislocacions més importants però no prou potents en aquesta àrea com per poder-se individualitzar amb facilitat.

Xarxa hidrogràfica i clima

L’artèria hidrogràfica principal del municipi de Begues és la riera de Begues, la qual drena el terme d’est a oest, formant una àmplia vall el poliè o paleopoliè de Begues), limitada al nord pel Montau, el Pla de Sots dels Ossos, el coll de la Creu d'Ardenya i el Sotarro; i pel sud, pel Turó de l'Espinadar, Puig del Coscó, Puig Rovirós, Serrat Blanc, Serra de la Guàrdia i Puig de les Agulles.1

Tot i la seva situació, a tan sols 7 km del litoral mediterrani i a menys de 25 km del centre de la ciutat de Barcelona, Begues no presenta el típic clima del litoral mediterrani de temperatures poc extremes. La seva altitud, superior a la de cap altre poble situat en un radi de 25 km de Barcelona, i el fet d’estar situat en un altiplà tancat per muntanyes, li donen un microclima molt diferent, amb inversió tèrmica i de tendència continental.

Així, mentre que l’altitud li resta de tres a quatre graus de temperatura mitjana (aquesta disminueix aproximadament un grau cada 100 m), les muntanyes fan de barrera a la influència del mar Mediterrani. Aquests factors comporten un clima mediterrani subhumit, un refredament nocturn important, i un hivern llarg. La gran superfície del municipi, juntament amb els desnivells existents (de 200 a 660 msnm) i la complexa orografia del massís del Garraf, comporten unes temperatures més extremes -especialment les mínimes- conforme disminueix l’altitud dins del pla, mentre que a les muntanyes de l’entorn, i més especialment cap al sud del terme, el clima és molt més benigne.

A l’estiu, les temperatures màximes diürnes mitjanes es mouen al voltant dels 27-28ºC, amb unes màximes absolutes que poden arribar als 32-33ºC, mentre que les temperatures nocturnes estivals ronden els 15ºC. A l’hivern, les temperatures màximes

mitjanes són d’uns 11-12ºC, i les mínimes arriben als 0-1ºC, amb gelades molt habituals (mínimes absolutes de 6 a 8 graus sota zero).

Pel que fa a la pluviositat, la mitjana anual és de 732 litres/m2, i és notablement superior a la de les comarques que l’envolten. La variació anual de la pluviositat, però, és important, amb una oscil·lació que va dels 397 l/m2 els anys més secs als 1018 l/m2 els més plujosos (SOLANS, BONDIA, 2001).

La Vegetació

La vegetació potencial del terme és d’alzinar mediterrani als obacs, fons de vall i indrets amb sòl més profund, mentre que al solell i sectors més eixuts i pedregosos s’hi trobaria una màquia arbustiva amb pins i alzines dispersos. Però aquesta vegetació potencial ha estat molt modificada per l’home mitjançant els incendis, el pastoreig, el carboneig, la potenciació del pi i l’expansió de la vinya, de forma que actualment l’alzinar està reduït a petites clapes repartides per la zona nord del terme (Fondo de la Borada, el Sotarro i el Montau). Al sud, en canvi, dominen les brolles i les garrigues.

Els boscos actuals són bàsicament de pi blanc i s’estenen per l’entorn immediat del pla de Begues, que ocupa majoritàriament les antigues vinyes.

Els dos tipus de sòl que són més extensos al municipi de Begues comporten determinades diferències a la vegetació, els sòls vermells amb gresos i força impermeables retenen més la humitat amb presència abundant de bruc boal o d’escombres, bruguerola, arboç i estepa negra. Als sòls clars calcaris, molt permeables, hi predomina el garric o coscó, el bruc d’hivern, el romaní, el tè de roca i, als sectors que no han patit incendis, la sabina. També és en aquests sòls on el margalló, l’única palmera autòctona d’Europa i característica del massís, és més abundant.

Finalment, al pla de Begues, els sòls més profunds permeten l’existència d’alguns roures, sovint alineats amb la riera de Begues, a més de densos bardissars que ocupen els marges dels conreus i de les rieres. També s’hi conserven algunes pinedes de pi pinyer i alguns vells arbres monumentals supervivents d’èpoques passades i que actualment estan en un estat de decrepitud o bé són morts com el Pi Gros, un dels símbols de Begues (SOLANS, BONDIA, 2001).

2.2. Geografia Humana. Estructura econòmica i poblament

El terme de Begues registrava una població de 6.078 habitants l’any 20082. El cap administratiu del municipi és el poble de Begues, essent el nucli urbà de Begues el més poblat. Està ubicat al sector N del terme, lleugerament desplaçat a l’E, prop del límit municipal de Sant Climent de Llobregat.

El centre urbà del poble s’articula al voltant de l’antic Camí Ral, reanomenat carrer Major, com a prolongació de l’assentament de la masia de Can Romagosa, i, sobretot, del passeig de l’Església, on s’ubica la nova església parroquial de Sant Cristòfol, construïda l’any 1934 i refeta totalment vers l’any 1949,i alguns edificis d’interès històric, com el Petit Casal, Cal Pere Vell o Cal Forner, al Carrer Major, o bé les cases noucentistes de la Rambla. Al sector nord del nucli urbà cal fer menció del raval de’n Martí, amb els carrers de Sant Martí i del Carme, amb cases entre mitgeres d’estil popular. A l’Avinguda Torres Vilaró, a la part est, hi trobem diversos edificis històrics, com Cal Torras, on hi ha la Casa de la Vila, d’estil modernista, o la Villa Ángela, Al Camí Ral, al sector oest del casc urbà, destaquen la Fundació Teodor Bosch, una antiga casa d’estiueig reconvertida més tard en convent de l’orde de les Dominiques que acull actualment una escola; l’Hotel Colònia Petit, de l’any 1915, que acollí algunes de les primeres famílies d’estiuejants a Begues, i encara alguna antiga masia, ja més allunyada, com Cal Baró o Cal Fuster.

Casa de la Vila (Cal Torras)

Fora del nucli urbà, però formant un continu amb aquest, trobem alguns barris històrics com el de la Rectoria, situat a l’extrem est del casc urbà, el qual va créixer durant el s.XIX al redós de l’església de Sant Cristòfor de la Rectoria, d’estil gòtic de transició al Renaixement, la més antiga del terme i origen de la parròquia de Begues al segle X. Al

2

Informació del Padró municipal d’habitants extreta de la pàgina web d’IDESCAT:

http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=5&V0=1&V3=863&V4=435&ALLINFO=TRUE&PARENT=1&CT X=B&V1=08020&VOK=Confirmar

vessant sud tenim el barri de Cal Vidu, on destaca Ca l’Anfruns, una antiga masia reconvertida en un interessant casal d’estil noucentista amb regust colonial. A l’extrem oest es troba el barri Campamà, format al segle XVIII i els de can Miró i la Barceloneta. A banda d’aquests, a Begues també hi ha una important presència d’urbanitzacions, com Begues Parc, Mas Ferrer, la Bassa Blanca, o Bon Solei I i II.

Per últim cal destacar la presència de masos dispersos pel territori circumdant del nucli urbà, com Can Sadurní, Can Figueres, Cal Batllevell, Farfai, l’Alzina, Cal Ros, Can Grau, el Mas Ferrer, el Mas Roig, Can Rigol o Can Térmens, i ja dins de l’espai natural del Parc del Garraf, Vallgrassa, Mas Grau o Carxol.

Begues depèn del partit judicial i de la demarcació electoral de Gavà, així com de l’Audiència de Barcelona.

Pel que fa a l’economia, Begues ha passat de poble eminentment agrícola i ramader a dependre principalment de la indústria de la construcció i els serveis, per la gran importància de la segona residència.

Actualment l’agricultura té un paper secundari i han variat els conreus, que fa uns 60 anys eren bàsicament els arbres fruiters (presseguers i cirerers) i la vinya i, amb menys importància, els cereals, les patates i els llegums. Fa 20 anys el conreu més important era la carbassa (per a l’obtenció de cabell d’àngel), juntament amb els cereals, seguits de la vinya i els arbres fruiters, les patates i els llegums. En base a la superfície censada al cens agrari, el territori agrícola de Begues es reparteix de la següent manera3:

TOTAL AMB RAMADERIA

SENSE RAMADERIA

TOTAL AMB SAU AMB

ALTRES TERRES

3835 24 3812 3835 198 3637

Dins del sector primari cal destacar la presència a Begues de la Pedrera del Montau, administrada per l’empresa ARICEMEX, SA, l’activitat de la qual provoca un important impacte sobre el paisatge. Aquesta empresa explota el sector ubicat a la carretera BV-2411, a l’entrada al municipi per l’extrem NW del terme. Una altra pedrera explotada per READYMIX ASLAND al costat mateix de l’anterior va ser clausurada el 2002 sense culminar la seva restauració. Un fort impacte paisatgístic el rep també el sector on s’ubica el dipòsit controlat de la Vall d'en Joan, conegut popularment com l’abocador

del Garraf. Ocupa unes 400 ha del terme de Begues, i 180 ha es troben al terme municipal de Gavà.

La indústria de la construcció s’inicià amb forçà amb la gran demanda d’habitatges de segona residència que hi va haver entre els anys 1965 i 1975, afavorida pel fet que als grans propietaris els era molt més rendible a curt termini la venda indiscriminada de parcel·les que no l’agricultura o l’explotació del bosc. El sector terciari, o de serveis, ha augmentat paral·lelament a l’increment d’habitatges de segona residència.

Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT, dades de l’any 2001), el 68% de la població activa de Begues treballa en el sector serveis, un 20% ho fa en indústries, un 10% treballa a la construcció i únicament un 2% es dedica a l’agricultura. Per sectors d’activitat, Begues registrava, l’any 2002, un total de 436 establiments, repartits de la següent manera4:

BRANCA D’ACTIVITAT NOMBRE D’ESTABLIMENTS

Indústria 26 Construcció 120 Comerç al detall 49 Serveis 165 Professionals i artistes 76 TOTAL 436

A Begues hi ha establertes dues entitats financeres.

Grans infrastructures i comunicacions locals

Les carreteres locals que travessen el municipi són:

- La carretera BV-2411, que va des d’Avinyonet del Penedès a Begues passant per Olesa de Bonesvalls, travessa el sector NW del municipi. Just passada la urbanització Begues Parc, i a l’entrada al casc urbà, una rotonda permet entrar directament al centre del poble (Camí Ral – Carrer Major – Av. Torres Vilaró) o bé desviar-se per vorejar el poble per la Ronda Urbana, cap al sector est del municipi.

- La carretera BV-2041, que enllaça amb l’anterior a l’anomenada Porta Llevant Sud, ubicada a l’extrem est del casc urbà. Aquesta carretera comunica Begues amb Gavà.

- El Camí de Torrelles de Llobregat, que comunica Begues amb aquest municipi. Surt de Can Grau del Coll, a la zona nord del barri de la Rectoria.

Camins històrics

Mereix especial atenció en aquest apartat el Camí Ral. El Camí Ral de Begues forma part d’una important via de comunicació, especialment durant l’Edat Mitjana, entre el Llobregat fins al Penedès, constituint una drecera natural respecte la llarga via que comunicava Barcelona amb Tarragona seguint l'antiga Via Augusta romana.

El Camí Ral al seu pas per Mas Alemany

El Camí Ral de Begues formava part de l'anomenada "via mercadera", la qual tenia el punt d'inici a Sant Boi, on hi havia una barca per travessar el Llobregat, seguia per Sant Climent i enfilava pel Pla de les Bruixes, sota la Roca del Barret, fins arribar al coll de Begues.

El camí entrava al pla de Begues per Can Grau del Coll, deixant a l'esquerra la Creu de Terme que hi ha a l'encreuament amb el camí que duia a l'església de Sant Cristòfol i al castell d'Eramprunyà, i seguia cap a ponent deixant a la dreta Can Vendrell (antic hostal d’en Grau) per arribar a la Creu del Joncar. A partir d'aquest punt i fins arribar al coll de Campamà, al final de la Barceloneta, coincidia quasi exactament amb l'actual carretera, carrer Major i avinguda Camí Ral. Després s'endinsava a la vall de la riera de Begues, la qual deixava a la dreta després de travessar-la per un gual.

Costejava per sota el Pou de Glaç i la Fonteta i, seguint vora la riera, passava per la vora de Montau i la Massana. En arribar al terme d'Olesa de Bonesvalls, a l'alçada de la cadira de Sant Cristòfol, davant de l’actual fàbrica de calç, travessava la riera i feia cap a l'antic Hospital medieval de Cervelló situat a Olesa. A partir d'aquest punt, el Camí Ral transcorria en paral·lel a l’actual carretera passant per Can Joan, Mas Cort Vell, Can Mitjans, La Gavarra i Coll de Garró fins arribar a les Gunyoles, on seguia cap a Olèrdola i Sant Pere Molanta i arribava a la Via Augusta a l'alçada de Moja. Cal suposar que al principi, a causa de les dificultats del terreny, era un camí per fer-lo a peu o en cavalcadura. En alguns períodes esdevingué camí de carro, com ho proven les empremtes de roderes que encara es veuen sobre la roca en alguns trams. En molts trams el seu traçat era franquejat, sobre tot entre Begues i Olesa, per dos marges dels quals encara se'n conserven restes.

Al voltant del Camí Ral, al seu pas pel pla de Begues, es van establir hostals, parades de postes, fargues, tallers de fusters, carreters, etc. En són exemples l'Hostal Vell, l’Hostal d’en Grau (Cal Vendrell), Cal Fuster, Ca l'Agustí i d'altres. També s'hi van establir algunes cases pairals que, com Can Romagosa, van donar lloc posteriorment al desenvolupament d'alguns nuclis urbans.

Altres camins històrics del terme de Begues són:

- Camí de Vallirana / Camí de la Creu d’Ardenya, anomenat també camí Moliner, doncs era un camí carreter utilitzat per anar als molins situats al voltant d’aquella població. El seu traçat sembla que començaria amb diferents variants al Pla de Begues. Una d’aquestes variants seguiria l’eix Can Sadurní-Can Gepet, en el que poden observar-se encara algunes roderes de carro, mentre que l’altre s’enfilaria des de Can Pau. Els dos traçats s’unirien al començar a enfilar el coster, per sota de Cal Vinyes, per començar a ascendir en ziga-zaga, en paral·lel al torrent.

- Camí de Torrelles. El seu traçat començaria a la zona del Raval de’n Martí, travessant el pla de Begues per l’Alzina i passant per La Beurada en direcció nord-est fins a entrar al terme municipal de Torrelles.

- Camí del Castell / Camí de Gavà / Camí de Castelldefels, que unia Begues amb la zona costanera de Gavà/Castelldefels, passant pel costat del castell d’Eramprunyà. El seu traçat començaria a la zona de Cal Gepis, en el pla de Begues. Des d’aquí seguiria en paral·lel al curs de la riera de la Clota en direcció sud-est. El camí continua passant pel costat de la Clota i arriba a la Creu de la Clota. En aquest punt hi ha la bifurcació per dirigir-se al castell

d’Eramprunyà, o cap a Gavà i Castelldefels baixant per la vall de la Sentiu per entrar al terme municipal veí, i a Can Parés i les Costes de Garraf passant pel Coll Sostrell i Camgràs, camí de bast antigament molt utilitzat per contraban. - Camí de Sitges, que com el seu nom indica, uneix Begues amb Sitges tot

passant pel terme municipal d’Olivella. El seu traçat començaria al centre del poble (Hostal Vell), des d’on, en direcció sud, avançaria vers la muntanya en direcció sud passant per Mas Roig i La Creu on hi ha ubicada la creu de Coll-Fé. A partir d’aquest punt el camí segueix en direcció sud-oest passant per Mas Grau, el Corral de’n Romagosa, per sota de Carxol i les Penyes Negres, sempre arran de la riera de Carxol, deixa el terme municipal de Begues ben a prop de la Plana Novella.Menció a part mereixen les dues carrerades, els antics camins ramaders per on els ramats de bestiar tenien dret a passar històricament en època de la transhumància cap a les pastures llunyanes dels Pirineus.

Les que travessen el terme de Begues són:

- La carrerada de Begues, el traçat de la qual coincideix bàsicament amb el Camí Ral.

- La carrerada de Jafre, que des de Sitges arriba a Begues a través del Parc de Garraf, entrant per la zona de la Plana Novella i el Corral Nou (Olivella), des d’on s’enfila per l’esquerra del tram superior de la riera cap a dalt el turó on hi ha Jaques. Des d’allà, davalla recte pel vessant oest del Serrat Blanc, va guanyant alçada en direcció a Bassa Llacuna per on davalla cap a Can Térmens.

Camins turístics

A la superfície de terreny forestal de Begues existeixen actualment els següents camins i senders habilitats per a la pràctica del senderisme i el contacte amb la natura:

- El GR 92 ve del castell d’Eramprunyà. A l’alçada de la Clota se li separa un ramal (GR 92-3) que va cap al Puig de la Mola. Des d’allà el GR deriva en diferents ramificacions cap a Olesa o St. Pere de Ribes, però el GR 92-3 continua cap a Olèrdola passant per Avinyonet (Sta. Susanna i l’Arbossar). Tornant a la Clota, el GR 92 continua per les Agulles en direcció al Pla de Querol (pel costat de l’Abocador del Garraf). Allà el GR 92 continua cap a la Pleta en direcció al poble de Garraf i se li separa un ramal (GR 92-4) que

passant per la masia de Vallgrassa va cap a la Plana Novella i d’allà cap a St. Pere de Ribes.

- El GR 5 neix del Puig de la Mola (GR 92-3) i passant per Olesa, va cap a Vallirana - Cervelló. Transcorre tot per terres que no són de Begues.

- El PR 160, anomenat “Ruta de les Fonts”, surt de l’església parroquial de Sant Cristòfor de Begues, al bell mig del nucli urbà, i enfila fins a Can Sadurní. Des d’allà el sender puja fins a unes instal·lacions elèctriques per passar pel costat de l’Avenc de Can Sadurní, senyalitzat pels membres del Begues Espeleo Club – Centre Excursionista de Begues (BEC – CEB). Posteriorment cal prendre un trencall a l’esquerra en direcció a la Creu d’Ardenya, per continuar recte cap al Mas de les Fonts. El retorn al nucli urbà es realitza passant per la Penya del Moro, la Font de l’Alba, Farfai i l’Alzina, fins entrar novament al poble.

2.3. SÍNTESI HISTÒRICA

Les primeres evidències de presència humana a Begues es remunten a l’ Epipaleolític, però són especialment riques a principis del VI mil·leni aC, al començament del

Neolític Antic, tot i que els prehistoriadors tenen indicis de presència humana anterior,

durant el Paleolític Superior. Les primeres comunitats de pobladors del Neolític exploten els recursos del bosc, tot i que la seva economia es basa principalment en el conreu dels cereals i lleguminoses, així com en la ramaderia d’espècies domesticades, com el bou, el porc o el xai. Els jaciments neolítics de la Cova de Can Sadurní, la Penya del Moro o la Cova Cassimanya, amb una marcada dualitat del patró d’assentament (cova/abric versus aire lliure i muntanya versus plana) són els primers que ha pogut documentar l’arqueologia i s’han revelat com a molt importants per al coneixement de la prehistòria en general. Algunes d’aquestes coves s’utilitzaren també durant l’Eneolític, l’Edat del Bronze i la primera Edat del Ferro, en alguns períodes com a hàbitat i en d’altres com a recintes sepulcrals. També es coneixen restes d’alguns dolmens.

Excavacions arqueològiques a la cova de Can Figueres

Ja a l’època antiga, l’arqueologia constata que, encara que segurament poc poblades, les terres de la vall de Begues van ser conreades i les nombroses coves del terme foren utilitzades per estabular els ramats. Aquesta minsa presència de població és notable especialment a l’època romana, donat que la dinàmica establerta a partir de la dominació de la Mediterrània per part de l’Imperi provocà que els assentaments s’ubiquessin vora el mar. Durant el govern de l’emperador Claudi (41-54 dC) es dona,

per exemple, l’abandó del poblat ibèric situat al turó d’Eramprunyà, situat al terme municipal de Gavà, proper a Begues. És molt probable que a la vall de Begues hi hagués, com a mínim, una vil·la romana, però fins a l’actualitat no se n’han identificat restes de cap establiment.

La història de l’Edat Mitjana a Begues va estretament lligada a la de la Baronia d’Eramprunyà, administració senyorial de la qual en depenia. L’enquadrament de la població dins el terme del castell d’Eramprunyà, documentat per primer cop l’any 957, respon a l’estratègia expansionista dissenyada pels comtes de Barcelona de la zona de marca o frontera amb Al-Àndalus, de la qual la comarca del Baix Llobregat en formava part. Aquesta estratègia es basava en la construcció d’una línia de castells defensius ubicats en indrets estratègics, amb l’objectiu de controlar el territori fronterer.

En aquest sentit cal destacar l’existència d’una font documental àrab, datada de l’any 898, que parla d’una batalla lliurada entre cristians i musulmans al lloc de Bighash, en el camí a Barcelona; lloc que alguns historiadors situen a Begues.

La implantació del feudalisme es documenta a Begues des de molt aviat, amb una cessió a la Guardiola a canvi de fidelitat, que és un dels primers documents europeus d’aquest gènere. El castell d’Eramprunyà, per bé que de propietat comtal, de seguida quedà lligat a castlans i sots-castlans hereditaris. Al segle XI, formà part dels dominis de Mir Geribert, autoproclamat príncep d’Olèrdola, que hi tingué un bastió en el seu enfrontament amb el comte de Barcelona.

Castell d’Eramprunyà

Les relacions fiscals entre els habitants de Begues i els senyors del castell d’Eramprunyà apareixen regularment a la documentació medieval; a tall d’exemple,

sabem que l’any 1074, quan Ramon Isimbert, castlà del castell d’Eramprunyà, encomanà la sots-castlania a Ramon Guillem, s’especificava que se li assignaven, entre d’altres, els drets dominicals sobre les terres i vinyes de Begues. El 1288 un dels feudataris no subjecte a servei rebia vuitanta quarteres d’ordi del sou o impost del passatge del coll de Begues en avall. Un altre feudatari, Arnau de Fonollar, tenia per al rei deu quarteres de blat i vint d’ordi que prenia dels mitgers del pla de Begues.

Pel que fa a l’organització eclesiàstica de Begues, la parròquia de Sant Cristòfol s’esmenta per primer cop l’any 981, en el testament de Galí, vicari comtal, que va fer una donació de terres, “quod abebat in Begas, ad domum s. Christofori”. La presència del mot “domus” ha fet pensar en la possibilitat que l’església hagués estat originàriament una cel·la monàstica per afavorir el repoblament, ja que la casa comtal havia donat terres del veí terme de Cervelló al monestir de Sant Cugat amb aquesta finalitat. Una altra hipòtesi apunta que el temple fos un hospital construït a instàncies del monestir vallesà, per acollir vianants en el camí de Vilafranca a Barcelona (BONDIA; SOLANS, 1994).

El castell d’Eramprunyà, originàriament de possessió comtal, passà a mans de Pere March l’any 1323, en virtut de la venda que el rei Jaume II féu al cortesà. Aquest fet suposà el germen del futur ennobliment de la família dels March.

Begues entra a l’Edat Moderna patint les conseqüències derivades de la Guerra dels Remences (1483-1486), de les pestes i molt especialment de les accions de les quadrilles de bandolers, les quals assaltaven el Camí Ral de Barcelona a Vilafranca, a l’alçada de la collada de Begues. Al mateix temps, Begues viu l’arribada d’immigrants occitans fugits del seu país a causa de les guerres de religió. Molts d’aquests nouvinguts es casaren amb pubilles beguetanes, integrant-se així a la societat d’acollida; o bé entraren a formar part de les quadrilles de bandolers ja esmentades. Un dels esdeveniments més importants del segle XVI a Begues és, sens dubte, la construcció de l’actual església de la Rectoria, iniciada el 1578.

En línies generals, la població de Begues continuà disseminada en masies, ja que el nucli urbà no es conformaria fins el segle XIX; a tot estirar hi havia alguns veïnats, com els de la Clota o Mas Traval.

Amb tot, els efectes de les epidèmies de pesta i les males collites s’agreujaren encara més amb l’esclat de la Guerra dels Segadors (1640-1652), que deixà l’índex de

mortaldat més elevada registrat a Begues durant el segle XVII: 10 morts l’any 1651 i 18 el 1652 (BONDIA; SOLANS, 1994).

Durant els anys previs a la Guerra de Successió, a Begues, com a tants altres pobles petits d’arreu del Principat, l’actuació d’escamots d’activistes austriacistes feren inclinar les obediències a favor de l’Arxiduc Carles. El Camí Ral fou la via d’entrada d’aquests contingents a Begues. El poble, que continuava sota la jurisdicció de la Baronia d’Eramprunyà, es veié obligat a contribuir al manteniment de l’exèrcit i als allotjaments dels soldats.

Tot just finalitzat el conflicte, la Superintendència, institució borbònica encarregada de la represa de la vida quotidiana al Principat, comminà el Comú de Begues a engegar els forns de calç del municipi per fabricar 4000 quintars de guix per restaurar els edificis malmesos, a raó de 2 rals per quintar de guix. De la mateixa forma, els mecanismes de la repressió dels guanyadors sobre els vençuts es traduïren, per exemple, en la requisa de totes les armes blanques i de foc que calia lliurar a la Casa de la Vila, tot premiant amb mig dobló els qui denunciessin veïns que tinguessin armes amagades; o bé el segrest de les hisendes d’aquells qui s’havien enfrontat a Felip V.

El redreçament econòmic del segle XVIII es traduí, a Begues, en l’expansió del conreu de la vinya en detriment del de cereals. Aquest conreu comportà la instal·lació de pagesos sense terres en qualitat de parcers, que foren els que romperen les terres ermes d’algunes de les grans masies de Begues, com Can Térmens, Can Sadurní, L’Alzina o Puigvoltor. Aquests pagesos feren aparèixer nous barris, com Campamà, sota la propietat de Can Térmens. També durant el segle XVIII es forma el raval de Sant Martí, que es pot considerar el nucli d’estructura urbana més antic del municipi.

Al mateix temps, el camí ral de Begues anà caient en desús a causa de la construcció del pont de Molins de Rei (1769) i de la carretera d’Ordal. Aquestes noves vies de comunicació que vorejaven Begues provocaren un estancament demogràfic que no remuntaria fins a mitjans del segle XIX, quan aparegueren els ravals de la Rectoria, de Santa Eulàlia, de Campamà, de la Barceloneta i del Carrer Major.

Al segle XIX Catalunya entra a l’era industrial. A Begues, però, és l’agricultura -en especial la vitivinícola- el sector que continua essent motor de l’economia, excepte el període de la Guerra del Francès, a principis de segle, i el sotrac que representà la plaga de la fil·loxera, a finals de la mateixa centúria.

A nivell urbanístic, l’aglutinament d’edificacions al nucli urbà enfront del model de masies disperses es veié reforçat d’ençà de les guerres carlines, especialment de la primera (1833-1840), les conseqüències de la qual es plasmaren en la conscienciació de la necessitat d’una major seguretat ciutadana (MEDINA, 2004). La ubicació de l’Ajuntament i l’escola al lloc on avui s’ubica la plaça de Camil Riu, durant el trienni liberal de 1820-1823, va ajudar a concretar la situació del centre urbà de Begues. Segons el mateix autor, la propietat de Can Romagosa efectuà nombrosos censos i donacions de terrenys del seu voltant, dels quals n’eren propietaris; en aquests solars s’anaren construint paulatinament els edificis que, juntament amb la urbanització de carrers i places, ordenarien el propi nucli.

Begues. Carrer Major.

L’any 1881 el tren arribava a Gavà i d’aquí sorgí el projecte d’obrir la carretera per comunicar l’estació de Gavà amb Begues, quan la població ja assolia els 1.000 habitants.

A començament del segle XX, Begues té una línia d’autobusos a Gavà, dos hotels, el Petit Casal i una colònia per a sord-muts, gràcies a l’acció de Jaume Petit, prohom de poble. L’electricitat i el telèfon hi fan la seva aparició tardanament, l’any 1925 (segons llicència municipal). Tots aquests elements confirmen Begues com un important nucli d’estiueig, en plena natura però molt proper a Barcelona. Serà precisament la benestant comunitat d’estiuejants la que construirà, l’any 1936, el seu propi club, el “casino”. En aquell moment esclata la Guerra Civil (1936 – 1939).

Durant el conflicte, Begues no coneix directament els enfrontaments. El 23 de gener de 1939, però, les tropes franquistes entren al municipi, iniciant-se així la llarga i dura postguerra, on la repressió exercida contra els partidaris de l’antiga República es traduí en l’empresonament de mes de 50 persones i dos afusellaments. Mentrestant, durant la dècada dels anys ’40 s’edifica la nova església parroquial i la plaça de Camil Riu.

Als anys ’60 i ’70 Begues viu un important creixement de segones residències i noves urbanitzacions, impulsat per l’anomenat “desarrollisme”, mentre que en paral·lel es produeix un progressiu abandonament de l’agricultura.

Amb l’arribada de la democràcia se celebren les primeres eleccions municipals (1979) i es recupera la vida socio - cultural del municipi. A mitjans dels 80, s’assoleixen els 1.500 habitants, i, a poc a poc, molts estiuejants decideixen convertir-se en residents permanents.

La construcció -l’any 1994- de l’autopista C-32, juntament amb el creixement econòmic general, incentiva l’arribada de moltes parelles joves amb nens petits a la recerca de la qualitat de vida de Begues. Això comporta un espectacular creixement urbanístic i demogràfic, de forma que si l’any 1991 hi havia 2.000 habitants, l’any 2001 ja n’hi ha 4.500. Al segle XXI Begues millora la seva xarxa de comunicacions amb la construcció de la variant i altres equipaments, mentre que el cens de l’any 2009 supera els 6.000 habitants.

2.4. TOPONÍMIA DE BEGUES

Actualment no existeix gaire informació sobre el topònim Begues. Segons el Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya5, apareix per primer cop esmentat a la documentació del segle X com a Begas. Té un origen incert, no llatí, potser pre-romà (Coromines). En aquest sentit, i també d’època alt-medieval tenim constància del topònim àrab Bighash, en referència a un document datat l’any 898, que parla d’una batalla lliurada entre cristians i musulmans a l’esmentat lloc de Bighash i que molt probablement és Begues (veure apartat “Història”).

Pel que fa a l’escut del municipi, Begues no disposa d’escut oficial.6 No obstant, des de mitjans s.XIX el consistori utilitza com a emblema la imatge d’un pi, que correspon a l’atribut de Sant Cristòfor, patró de Begues (veure fitxa 64). Es coneix però un altre escut també utilitzat al s.XIX que representa part de la creu de terme de Can Grau del Coll.

Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya. pàgina web: http://www10.gencat.net/ptop/binaris/BLLP373_tcm32-11081.pdf. 6

2.5. ESTAT LEGAL DE PROTECCIÓ DEL PATRIMONI

Actualment, només hi ha tres elements amb protecció legal a Begues, el jaciment de la Cova de Can Sadurní (declarat com a BCIL el 22 de desembre de 2009 pel Ple municipal), la Creu de terme del Coll de Begues de la qual se’n conserva un capitell gòtic datat de l’any 1312 i la base esglaonada (considerat com a BCIN en virtut del Decreto de 14 marzo 1963 núm. 571/63 Protección de escudos, emblemas, piedra heráldicas, rollos de justicia, cruces de término y similares). I la masia Can Térmens en virtut de la Modificació Puntual núm. 10 del PGOU aprovada definitivament en data 23/09/09. Cal esmentar també l’Arxiu de la baronia d’Eramprunyà, un dels elements fitxats a la tipologia de fons documentals. Des de l’any 2001 aquest arxiu forma part del Catàleg del Patrimoni Cultural Català, mitjançant una resolució del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, una de les figures legals creades per la llei 9/1993, de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Català.

El text refós de la Revisió de la Normativa urbanística del Pla General d’Ordenació Urbanística (PGOU), aprovat el 15 d’octubre de 1997, preveu al seu article 22 la formació d’un Catàleg de les construccions o edifici d’interès artístic, històric, arqueològic o típic i dels lloc i elements naturals d’interès.

L’Article 84 fa referència a les normes aplicables a l’edificació històrica i anuncia la redacció d’un Pla Especial que tingui com a objectiu la conservació i millora dels valors històrics i ambientals de les àrees que s’inclouen en aquest tipus d’ordenació. Una ordenació que es defineix per la conservació del nucli antic de la població quan a llur volumetria i disposició de les edificacions sobre la parcel·la, de forma que es mantinguin els tipus edificatoris, la divisió parcel·lària i els valors històrics i ambientals del conjunt.

Sense definir un pre-catàleg explícitament, el PGOU enumera un nombre d’elements amb uns criteris de protecció que es poden assimilar, de facto, a un document de pre-catàleg.

Com és habitual a la majoria de municipis, d’entre tots els elements de valor patrimonial esmentats al PGOU, n’hi ha uns quants que per la seva especial importància apareixen esmentats en altres inventaris i/o catàlegs d’administracions superiors, com és el cas de l’Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya o l’Inventari de Patrimoni Arqueològic de Catalunya, ambdós gestionats per la Generalitat de Catalunya.

Així, el capítol segon del títol setè del text refós del PGOU de Begues està dedicat a la conservació de l’estructura edificatòria d’immobles en sòl urbà;a l’article 252 consta una relació d’aquestes edificacions i àmbits d’interès en sòl urbà, dividida per barris. Al capítol primer d’aquest mateix títol setè del PGOU, on es presenten les disposicions generals, el criteri pel qual un immoble apareix en aquests llistats és el seu “valor històric o tradicional que, conjuntament amb els seus jardins o espais buits que els envolten, formen part de l’arquitectura pròpia del municipi que és objecte d’especial preservació per aquest Pla General”. En aquest apartat s’esmenta també els tipus d’obres permeses que es poden executar sobre aquests immobles (article 249), així com les condicions de conservació a les quals s’han d’atenir els propietaris dels béns (article 250), i les condicions d’edificació i d’ús (articles 253 i 254).

Alguns dels elements citats al llistat PGOU estan recollits també a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (IPA); són els marcats amb un asterisc7:

Al barri de la Rectoria: 1. Can Vendrell*

2. Façana principal del Col·legi Sant Lluís - Pla i Amell* (A l’IPA consta com a Residència Comunitat Pare Manyanet; al Mapa de Patrimoni ha estat fitxat tot l’edifici sota la denominació genèrica de “Can Amell”)

3. Església de Sant Cristòfor de la Rectoria* 4. Creu de Terme del Coll de Begues(sic)* 5. Cal Farràs 6. Cal Fusteret 7. Cal Gaietano 8. Cal Traginer 9. La Rectoria Vella 10. Cal Paulo

Al barri Cal Vidu: 11. Conjunt Cal Vidu 12. Ca l’Enfruns

Al Raval d’en Martí: 15. Carrer Sant Martí

7

Pàgina web de la Generalitat de Catalunya. Cercador de l’Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya:http://cultura.gencat.net/invarquit/llista.asp?nom=&municipi=080207&comarca=0&proteccio=0& estil=0&epoca=0&Submit=Cerca

30. La Tenda

Al barri de la Barceloneta: 16. Carrer Sant Sebastià 17. Cal Frare

19. Carrer Sant Francesc

Al barri Campamà:

23. El conjunt del barri Campamà 29. Ca l’Agustí

A la resta de sòl urbà:

13. Carrer Sant Eudald del 2 al 24 14. Carrer de Sant Domènec del 2 al 40 18. Cal Pau dels Bous

20. Ermita de Santa Eulàlia* 21. Cal Fuster 22. Cal Baró 24. Can Romagosa* 25. Cal Po 26. Cal Llebrer 27. Cal Martí 28. Cal Miliu Martí 31. Cal Rito Xic

32. La Torra (Fundació Bosch)* 33. Cal Torras (Ajuntament)* 34. Petit Casal

35. Escorxador* 36. Cal Motis 37. Vil·la Angela* 38. Cal Marcel Ventura

39. Església nova de Sant Cristòfor (sic) 40: Ca l’Illa Hostal Sant Rafael

De la mateixa manera, a l’article 255 del capítol tercer del títol setè - Edificacions en sòl urbanitzable i no urbanitzable -, consta una relació d’edificacions i àmbits

1. Cal Rito (Mas Pasqual) 2. La Massana 3. Can Sadurní* 4. Cal Gepet 5. Can Pau 6. Can Figueres

7. Conjunt de Cal Barreres 8. Cal Catequero

9. Cal Pepet de la Creu 10. Cal Batlle Vell (sic) 11. Cal Farfai (sic) 12. L’Alzina 13. Cal Taco 14. Les Planes 15. Vallgrassa* 16. Jaques* 17. Carxol* 18. El Mas Roig 19. La Parellada 20. Can Rigol

21. La Creu (3 cases) (sic)

22. El Roure, les casetes del masover i l’antic forn de vidre 23. Cal Vallès 24. Cal Quiterio 25. Mas Grau 26. Cal Rata 27. Cal Tallaret 28. La Casota 29. Cal Ros 30. Mas Ferrer* 31. Puig Moltó 32. El Pou del Glaç 33. Conjunt Petit Canigó 34. Granja Hotel Petit Canigó* 35. Can Grau del Coll

37. Cal Gepis 38. Can Térmens*

Els articles 256 i 257 defineixen les condicions d’edificació i d’ús, respectivament.

Cal tenir en compte que el text refós de la normativa urbanística del PGOU de Begues va ser redactat l’any 1997. D’aleshores ençà, s’ha detectat algun element inclòs en el llistat precedent que, a dia d’avui, ja no existeix: és el cas de Cal Motis, edifici situat antigament al número 16 del carrer Major, al costat de Cal Pere Vell, el qual fou enderrocat el mes de juliol de 2003, tot conservant la porta principal que havia motivat la catalogació i que fou reincorporada a la nova construcció. De la mateixa manera, també hem detectat el fenomen invers, és a dir, l’aparició d’un element a l’Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, el corral d’en Romagosa, el qual no ha estat recollit, en canvi, a la relació del PGOU de Begues.

Pel que fa al patrimoni natural, a l’article 22 del capítol segon (Desenvolupament del Pla General), titulat “Conservació d’elements singulars d’interès naturals”, es preveu que “L’Ajuntament formularà un Pla Especial d’acord amb la legislació vigent, perquè es declarin els següents arbres d’interès local sempre que no estiguin directament afectats per sistemes del planejament: el pi de la Sínia, el pi gros de Can Sadurní, el pi de les tres soques (en front de la Roca del Barret), l’om de Can Grau del Coll, el lledoner de Can Sadurní, el lledoner de Can Romagosa, l’ailant de Can Pau, el perot del Roure (al trencant del camí de Sitges), l’arboç de l’avenç de la Ferla, el roure de Mas Ferrer, i les alzines de Can Martí, de Can Romagosa (plaça Camilo Riu), i de la font de Puig Moltó. Que es declarin arbredes d’interès local, els plàtans de la carretera de Begues a Gavà (entre la Collada i la Creu del Juncà), la pineda de Ca l’Enfruns, la pineda de Trenta un pins, la pineda de Cal Taco, la pineda i alzines de Mas de Puig Moltó, l’alzina i els roures situats a la ribera de la riera que baixa de Cal Vidu i la Rectoria, entre Can Gepis i el carrer Agricultura, així com tots els roures, alzines, pollancres i àlbers que ressegueixen la resta de rieres de Begues.”

A continuació el mateix article indica que “tanmateix el Pla Especial inclourà la protecció dels següents elements d’interès històric amb una àrea de protecció al seu entorn:”

- La creu del Joncar, inclou el tram del camí medieval de Barcelona a Vilafranca on encara s’observen les roderes dels carruatges gravades a la roca, i la creu d’Ardenya.

- El Pou de Glaç, amb el tram pròxim de la riera de Begues.

- Els forns de calç del Montau, del Mas Glaçat, de Mas Grau, de Can Rigol i de Can Sadurní.

- La rajoleria del Mas Alemany.

- Les barraques de vinya entre elles les del cementiri vell de la Rectoria, de l’Alzina, de Can Pau, de Can Sadurní vora la gasolinera de Begues Parc, de Mas Trabal, del Roure, de Can Rigol, de Mas Roig, del fondo de la Tronera, i de Vallgrassa.

- Els jaciments arqueològics de la cova de Can Sadurní - cova de les Teixoneres, de la cova de Can Figueres, de la cova Cassimanya, de la coveta del Marge del Moro, del Puig Castellar, del Padró, del Puig de la Mola, del Marge del Moro, i el de Can Barrera - Can Figueres.

- Els pous, cisternes, sínies i fonts següents: o Pou gran de la Maçana

o Pou de Jaques, o Pou del Fondo

o Pou de la font de Can Figueres o Pou de les Agulles

o Pou de la font Sangonera o Bassa de Can Pau

o Cisterna i pous de la Clota

o Cisterna del corral de les Tres Fites o Cisterna dels Casals

o Sínia de l’Alzina o Sínia de Can Figueres o Sínia del Juncà

o Font de Puig Moltó o Font de la Beurada o Font de l’Alba o Font del Roure.

És important destacar, cara a la planificació de la protecció de béns patrimonials, que aquest llistat redactat a l’article 22 no preveu una normativa de protecció i per tant, caldria crear-la, al contrari del que passa ens el béns definits a l’article 255, ja citat, o al capítol de normes particulars de sòl urbà específiques del nucli històric (Títol Quart, capítol primer), comentat més endavant.

A la pàgina web de l’Inventari de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat s’esmenten, a banda dels immobles assenyalats amb un asterisc:

- La creu del Pedró - La creu d’Ardenya - La creu del Joncar

Aquests tres elements han estat fitxats a la base de dades del Mapa de Patrimoni de Begues.

Pel que fa a jaciments arqueològics, a la pàgina web de l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya s’esmenten els següents, dins el terme municipal de Begues:

- Puig de la Mola

- Can Barrera / Can Figueres - Cova Cassimanya

- Cova de Can Figueres

- Cova de Can Sadurní / de les Teixoneres - Coveta del Marge del Moro

- Dolina de les Alzines (Can Pau de la Figuera) - Dolmen d’Ardenya

- El Pedró

- Església de Sant Cristòfor de la Rectoria - Pou de Glaç

- Puig Castellar

Per tancar aquest capítol, cal esmentar que a la normativa urbanística del PGOU, hi ha un capítol de normes particulars de sòl urbà específiques del nucli històric (Títol Quart, capítol primer). La zona definida com a nucli històric comprèn els nuclis urbans antics de la vila que no estan inclosos dins del llistat d’edificis que es qualifiquen de conservació de l’estructura urbana i edificatòria i que necesiten una millora urbana sense canviar substancialment les seves característiques arquitectòniques i ambientals. Es qualifiquen de zona de Nucli Històric els nuclis antics del municipi: La Rectoria, el Raval d’en Martí, i el barri Campamà, el conjunt de Cal Vidu (per la que normativa preveu la redacció de Plans Especials). En aquest moment només s’ha iniciat el Pla de Millora Urbana Raval d’en Martí –en fase d’aprovació definitiva-), les edificacions del costat nord dels carrers de Sant Francesc i Sant Sebastià en la Barceloneta, les edificacions corresponents a la façana del costat de ponent del carrer de Sant Domènec, entre els números 2 i 40, ambdós inclosos, les edificacions del

costat de ponent del carrer Sant Eudald dels núms. 2 al 24 (article 156). Mentre no es redactin els Plans especials es defineix un règim transitori que defineix el tipus d’obra permesa, les condicions d’ús, les condicions d’edificació, els criteris de composició estètica dels edificis i el procediment d’actuació en cas d’incompliment de conservació del propietari (articles 158 i 160).

2.6. ELS EQUIPAMENTS PATRIMONIALS.

No existeix a Begues un equipament patrimonial destacat, si definim equipament patrimonial com el lloc on la població pot adreçar-se per a consultar o bé informar-se sobre el patrimoni cultural i natural del municipi de manera integral (arxius, museus o centres de divulgació públic).

Actualment, a la planta baixa del Petit Casal (fitxa 55) existeix el Punt d’Informació del Parc del Garraf, gestionat per la Diputació de Barcelona a través d’una empresa concessionària, on el visitant pot trobar informació relativa a aquesta zona d’interès natural. A l’espai d’aquest equipament actualment s’hi exhibeix l’exposició permanent titulada “Begues. Medi i territori”, articulada al voltant de dos eixos temàtics: el medi natural i l’empremta de l’acció humana sobre el territori. El Punt d’Informació del Parc del Garraf comparteix espai, però, amb l’Oficina de Gestió Tributària de la Diputació, que ocupa una tercera part de la planta baixa.

També l’edifici de Cal Pere Vell (fitxa 25), de propietat municipal, està habilitat com a hotel d’entitats, on es troben les seus d’alguns dels col·lectius que treballen en tasques relacionades amb el patrimoni del municipi, com el CEB (Centre d’Estudis Beguetans), o el Centre Excursionista de Begues - Begues Espeleo Club (el grup d’espeleologia de Begues). Aquesta última entitat té un doble caràcter esportiu i científic, doncs ha desenvolupat i desenvolupen una important tasca de recerca i difusió del patrimoni natural de Begues, especialment pel que fa a l’espeleologia. Així mateix, el Begues Espeleo Club, a banda de les expedicions a les cavitats subterrànies del municipi, imparteix cursos d’iniciació homologats per la Federació Catalana d’Espeleologia, i ha impulsat diverses exposicions, i conferències.

El Centre d’Estudis Beguetans (CEB) és una entitat cultural que des de l’any 1997 té per objectius promoure la recerca, investigació, protecció i difusió del patrimoni històric, arqueològic, natural i artístic del municipi de Begues. Disposa d’una publicació pròpia, anomenada “L’Eixarmada”. Actualment està portant a terme nombrosos projectes de recerca i difusió del patrimoni beguetà, com:

 Inventari i estudi històric de masies, corrals, etc.

 Estudi de l’entorn natural de Begues.

 Recerca i inventari dels topònims beguetans.

 Estudi sobre llinatges locals.

 Recerca històrica sobre les dones beguetanes.

 Formació d’un arxiu d’imatges històric del municipi.

 Recerca i identificació de fons d’arxiu patrimonials.

 Recerca de jaciments arqueològics.

 Conservació del patrimoni: al·legacions, aportacions als catàlegs arquitectònic, natural i històric.

 Presentació de publicacions pròpies i alienes, celebració de conferències, actes...

 Exposicions: Begues noucentista i Begues: medi i territori.

Interior de Cal Pere Vell, on s’ubica la seu del CEB

Des de ja fa uns anys, a Begues s’estan portant a terme un important conjunt d’excavacions arqueològiques centrades en la prehistòria. En la major part dels casos, aquestes intervencions es realitzen en coves que presenten un ampli registre d’ocupació humana, de les quals hi ha un nombre important al municipi. També a l’hotel d’entitats de Cal Pere Vell hi te la seu el CIPAG (Col·lectiu per la investigació de la prehistòria i l'arqueologia del Garraf-Ordal), que ha realitzat i realitza tasques de recerca en aquest àmbit.

2002 el Centre Experimental de les Arts del Parc del Garraf, a través d'una concessió de la Diputació de Barcelona en col·laboració amb l’Ajuntament de Begues. En aquest equipament es realitzen exposicions de diversos artistes, així com tallers didàctics, els recitals de poesia i música “Poesia als parcs”, un projecte impulsat per la Diputació de Barcelona i la pròpia Vallgrassa.

Vallgrassa, Centre Experimental de les Arts del Parc del Garraf

Finalment cal citar en aquest apartat l’Arxiu Municipal allotjat a l’ajuntament (fitxa 381) i l’Arxiu històric de la parròquia de Sant Cristòfor de Begues (fitxa 380) que sempre són una referència per obtenir les informacions sobre els temes propis d’aquests equipaments. La documentació de l’Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà (fitxa 382) és privada, i resta dipositada en mans dels seus propietaris respectius. No obstant això, el Centre d'Estudis Beguetans posseeix una còpia digitalitzada de l'arxiu a la seva seu de l’edifici de Cal Pere Vell. Una part de la documentació que hi havia a l’arxiu, incloent-hi el Llibre de la baronia d’Eramprunyà, va desaparèixer abans de la digitalització.

2.7. ANÀLISI GLOBAL. VALORACIÓ DEL PATRIMONI CULTURAL I NATURAL DE BEGUES.

El Mapa de Patrimoni Cultural ha recollit 454 elements patrimonials. A continuació descrivim de manera abreujada el resultat del Mapa de Patrimoni. Es relacionen les característiques més destacades dels béns patrimonials de cadascuna de les tipologies localitzades al municipi.

2.7.1. PATRIMONI IMMOBLE

Edificis: Sota aquesta tipologia s’han inventariat 187 elements. El caràcter

històricament agrícola del municipi, combinat amb la importància del nucli urbà, on es troben la gran majoria d’immobles d’estil modernista i noucentista i encara els casalots sorgits arran del pas del Camí Ral, fa que Begues presenti una fesomia força heterogènia en aquest apartat. Bons exemples d’aquesta diversitat d’edificis són, entre d’altres, Cal Pere Vell (fixa 25), Cal Marcel Ventura (fitxa 82), la casa a l’Avinguda Torres Vilaró, 23 – 25 (fitxa 77) o algunes cases de la Rambla.

Hi ha edificis que havien regulat la vida econòmica i social del municipi, com Cal Forner (fitxa 85), o bé les grans cases dels terratinents, als qui molts veïns del poble, dedicats a treballar les terres, pagaven censos en espècie. Encara altres edificis, havien realitzat la funció d’hostals, com l’Hostal del Grau (ara Can Vendrell) o Can Grau del Coll (fitxa 30) , que al segle XVI apareix documentat com l'Hostal del Girona, i més tard com Hostal Albareda.

Altres edificis són d’interès per la suma de la funció socio-econòmica que realitzaren en alguna època determinada, afegint l’estil artístic al qual pertanyen, com el Petit Casal (el Colmado) o l’Escorxador (fitxes 55 i 48 respectivament) els quals estan edificats seguint els cànons del modernisme i noucentisme. Aquestes construccions van veure créixer carrers i places que, amb el pas del temps, han configurat l’actual estructura urbanística del poble.

La tradició pairalística, lluny de desaparèixer amb l’entrada al món contemporani, al segle XVIII visqué un nou impuls arran de la plantació i expansió del conreu de vinya i el comerç de vi. Algunes d’elles ens han arribat amb una quantitat d’elements relacionats amb la viticultura, signe de distinció d’aquest territori. Així, és habitual que aquestes masies tinguin dependències i màquines relacionades amb l’elaboració del vi: celler, cups, premses, trepitjadores i en general, eines relacionades amb l’economia vitivinícola. És el cas, per exemple, de Can Sadurní (fitxa 33) o Can Rigol (fitxa 32).

Com és habitual en molts centres urbans, l’església té una presència urbana destacada. L’església parroquial de Sant Cristòfol de Begues (fitxa 44) és un temple d’època contemporània, construït l’any 1934 i reedificat a la dècada dels anys ’40 del segle XX, un exemplar de l’arquitectura de postguerra aplicada a un edifici religiós. Més pes històric presenta l’església de Sant Cristòfor de la Rectoria, al barri al qual li dona el nom, (fitxa 45), d’estil gòtic, edificada sobre una església anterior, documentada ja al segle X i que devia ser preromànica, de la qual s’han documentat arqueològicament algunes de les sepultures antropomorfes de la necròpolis alt-medieval (s.X per C14), així com un mur d’època romànica incorporat a la façana de l’antiga rectoria. És aquest temple el més antic del municipi, i per tant, un dels edificis més emblemàtics a l’hora de parlar dels orígens històrics de Begues. Encara cal citar el tercer edifici de caràcter religiós del municipi, l’ermita de Santa Eulàlia, del s.XV (fitxa 42), d’estil barroc popular, on tradicionalment els beguetans hi han celebrat la Festa del Most (fitxa 61) i la Festa de Santa Eulàlia.

Església de Sant Cristòfor de la Rectoria

Menció a part mereixen els edificis construïts en pedra seca, com les barraques de vinya, els pous o alguns corrals. Les barraques de pedra seca són sens dubte els més importants a nivell quantitatiu, de tal forma que representen el gruix del percentatge en aquesta categoria, amb 90 exemplars. Són una mostra important del caràcter agrícola del municipi; el CEB ja fa uns anys que impulsa un projecte per a la formació d’un catàleg de construccions en pedra del terme municipal de Begues. Fins ara ja s’ha realitzat la fase I d’aquest projecte, que consisteix en la catalogació exhaustiva de les

barraques de vinya, per bé que la fase II, en execució, preveu la catalogació de la resta d’elements de pedra seca. La fase III, la última, correspondrà a l’edició i difusió del catàleg. En paral·lel, els membres del CEB, juntament amb alguns voluntaris, ha portat a terme tasques de restauració d’algunes barraques de pedra seca, per la qual cosa cal destacar que la feina feta ja està donant resultats visibles en el paisatge.8

Conjunts arquitectònics: Entenem que el patrimoni immoble històric i artístic del

municipi no ha de ser només un conjunt d’edificis aïllats sinó, sobretot, un medi ambient singular que testimoniï la seva identitat històrica i cultural a través de la relació dialèctica que es produeix entre tots els seus components. Aquesta és la realitat dels elements que han estat inventariats en aquest apartat.

Sota aquesta categoria s’han inventariat 27 béns. Els carrers, com els carrers Sant Cristòfor, Sant Eudald o Sant Domènec (fitxes 26, 330 i 331), per exemple, apareixen arran de l’expansió agrícola i demogràfica que es va produir a cavall dels segles XIX i XX. D’altres, com el Carrer Major o la Rambla (fitxes 83 i 298), són les artèries urbanes històriques principals que han configurat la xarxa urbanística del nucli urbà, aparegudes en moments diferents: al moment fundacional el carrer Major, com a hereu del Camí Ral medieval; i la Rambla a l’any 1931 quan a Begues es produeix l’auge del fenomen de l’estiueig.

Carrer de Sant Cristòfor, al barri de la Rectoria

També s’han contemplat com a conjunts arquitectònics els formats per una masia d’origen anterior a l’època contemporània, on després s’ha construït un casal senyorial i

8

annexes agrícoles, tot plegat tancat per un baluard. És el cas de Ca l’Anfruns (fitxa 60 ). Igualment destaquen, en aquesta categoria tipològica, aquells conjunts integrats per diversos edificis que han acabat constituint un petit nucli, barri o veïnat, com el Barri Campamà, Cal Barreres, Cal Catequero o l’Alzina (fitxes 19, 21, 414 i 53 respectivament). També cal destacar alguns nuclis en ruïnes, com la Clota, d’època medieval (fitxa 50), o Els Casals (fitxa 424); aquests nuclis són de grans dimensions i constitueixen un exemple de la vida agrícola a Begues a l’era pre-industrial.

Elements arquitectònics: 49 són els components d’aquesta categoria de patrimoni a Begues. Es tracta d’una categoria d’elements força heterogènia pel que fa a la varietat, per bé que hi ha algunes tipologies que sobrepassen amb escreix a d’altres. És el cas dels rellotges de Sol, dels quals s’han comptabilitzat 33 exemplars. Els rellotges de Sol es troben majoritàriament a les façanes de les masies disperses pel municipi, algunes de les quals disposen de dos rellotges, com és el cas dels rellotges de Can Rigol (fitxes 393 i 394), o els de Can Térmens (fitxes 397 i 398). Però cal destacar també els rellotges de sol d’alguns carrers del nucli urbà, com al carrer Sant Domènec (fitxa 290), o el rellotge de la façana de l’església de Sant Cristòfor de la Rectoria (fitxa 35).

Rellotge de sol de Cal Joan Mestre

Les creus, amb 8 exemplars comptabilitzats, són el segon tipus d’element arquitectònic més nombrós. D’entre totes, cal destacar la creu de terme del Coll de Begues , gòtica del segle XIV, que es trobava al pas del Camí Ral a l’alçada de Can Grau, on encara actualment hi roman la base de pedra esglaonada original sobre la qual hi ha una reproducció de la creu (fitxa 361). Després de la guerra civil, la creu original fou traslladada al passeig de l’Església, enfront del nou temple, però arrel de diversos accidents, en aquesta ubicació actualment només hi ha una nova reproducció de la creu

de terme (fitxa 16), mentre que el capitell original del 1312 es conserva en un magatzem a l’espera de la seva museïtzació (fitxa 454).

També formen part d’aquest grup 5 pous, alguns d’ells amb abeuradors i/o amb safareigs, com el pou amb safareig de Cal Vidu (fitxa 110) o el Pou i abeurador de l'hort o corral de Mas Traval (fitxa 357); així com una antiga sínia en desús pertanyent a l’Alzina (fitxa 422); tots aquests elements formen part de l’identitat agrícola del municipi.

Per últim cal destacar el fossar de la Guerra Civil (fitxa 339), ubicat a l’interior del cementiri municipal; es tracta d’un element que testimonia la memòria recent de la història de Begues de la qual només se’n té indicis per memòria oral.

Jaciments arqueològics: Al terme municipal de Begues es comptabilitzen 22

jaciments arqueològics. D’aquests, 11 s’adscriuen cronològicament a la prehistòria – tot i que sovint presenten estrats d’èpoques posteriors -, i la majoria es corresponen amb jaciments ubicats en coves, dolines, o altres formacions geològiques naturals, tan nombroses a Begues. D’entre aquest grup cal destacar el jaciment de la cova de Can Sadurní (fitxa 5), que abasta una cronologia que ara per ara va des del epipaleolític fins a època romana, passant per una fase ibèrica, amb un ús esporàdic en temps medievals i moderns. Igualment d’època prehistòrica són els dòlmens de Campgràs i el del Coll de la Creu d’Ardenya (fitxes 300 i 4), dues interessants mostres d’arqueologia funerària.

Dòlmen de Campgràs

Destaquen també en aquest apartat els jaciments arqueològics d’època medieval, molt especialment el de la necròpolis de tombes antropomorfes de l’església de Sant Cristòfor de la Rectoria (fitxa 107), autèntic símbol del naixement del poble de Begues

en època de la repoblació cristiana al sud del Llobregat als segles IX-X, i que ajuda al coneixement de l’època de l’enquadrament de Begues dins la baronia d’Eramprunyà. D’època moderna cal fer esment del Pou del Glaç (fitxa 3), del qual es té constància que abastia amb el gel que produïa a l’Hospital de Cervelló, a Olesa de Bonesvalls. També formen part d’aquesta categoria tres antics masos totalment en ruïnes, com el Casalot d’en Just (fitxa 445) o Cal Lluís del Coscó (fitxa 440) i tres antocs corrals, igualment aterrats.

Obra civil: 13 elements han estat recollits en aquest apartat tipològic. La major part

d’aquests corresponen a camins històrics i a carrerades.

Per carrerades entenem els camins ramaders centenaris per on els ramats feien la transhumància des dels Pirineus i altres muntanyes fins a la terra baixa o la marina i on els ramats tenien el dret de pas. Aquests camins públics són de la comunitat autònoma i estan protegits per la llei 3/1995 de 23 de març, de vies pecuàries. En algunes ocasions l’antropització ha actuat sense tenir en compte el bé, i així és com trobem aquestes carrerades parcialment asfaltades, ja que en diversos casos el seu traçat coincideix amb el d’una carretera. Al mapa de patrimoni de Begues s’han fitxat dues carrerades, la del Camí Ral i la de Jaques (fitxes 109 i 368 respectivament) tot i que en el casdastre hi ha indicis d’una tercera que des de l’Alzina es dirigia cap a Vallirana

Pel que fa als camins històrics, se n’han comptabilitzat cinc; d’entre ells cal destacar el camí del castell o de la Clota (fitxa 366), que unia a l’Edat Mitjana la zona costanera de Gavà/Castelldefels i el castell d’Eramprunyà amb Begues, ; i sobretot el Camí Ral (fitxa 15), igualment d’origen medieval, la qual sortia de Sant Boi de Llobregat, passant per Sant Climent de Llobregat, Begues i Olesa de Bonesvalls per acabar a Avinyonet del Penedès, on enllaçava amb l’antiga Via Augusta romana. Actualment existeix un projecte turístic intermunicipal que té per objectiu la recuperació del traçat del Camí Ral, en el qual l’ajuntament de Begues hi participa activament (veure apartat “Recomanacions”).

Un altre element interessant que cal destacar en aquest apartat són les antigues mines de galena de l’Alzina (fitxa 369), testimoni d’una activitat d’aprofitament d’un element natural amb finalitats industrials. Tanquen aquest apartat els ponts de la riera de Begues I i II (fitxes 360 i 359).

2.7.2. PATRIMONI MOBLE

Elements urbans: Els 13 béns agrupats en aquesta categoria es troben exposats a la

via pública del casc urbà de Begues destinats a un ús ornamental i/o commemoratiu. El primer cas està representat per les tres escultures exposades al pati de la Fundació Teodor Bosch, procedents de l'exposició realitzada l'any 2004 dedicada a l'escultura africana contemporània, concretament als mestres escultors de Zimbabwe (fitxes 96, 97 i 98). La organització de l'exposició va anar a càrrec de l'ajuntament de Begues, de la ONG Humana i el Centre Experimental de les Arts del Parc del Garraf (Vallgrassa). Van col·laborar la Diputació de Barcelona, Geodis Teisa, l'obra social de Caixa Penedès, els Serveis Forestals Esteve i els ajuntaments d'Olesa de Bonesvalls, Gavà, Olivella i Sitges. Cal dir que aquestes escultures, a l’igual que la resta d’elements que integren aquesta tipologia en el Mapa de Patrimoni, han estat fitxades com a elements urbans perquè estan ubicats a la via pública. No obstant això, a Begues hi ha més escultures d’aquest tipus, que han estat incloses a l’apartat “Objectes” per trobar-se a l’interior d’immobles i no a la via pública.

En aquest mateix sentit, però, també com a elements commemoratius s’inclouen en aquesta categoria l’escultura i la font de la plaça Camilo Riu (fixes 89 i 88 respectivament), col·locades al seu actual emplaçament l’any 1949, amb motiu de la finalització de les obres de la plaça. El monument a Manel Pla i Amell (fitxa 325) te un sentit commemoratiu, mentre que “Aura de Llunes”, “La Maternitat” o “La Mare Terra” (fitxes 72, 91 i 317) estan situades a places i rotondes amb finalitats d’embelliment.