Per què Catalunya no és Escòcia? : els diferents camins jurídics cap a la independència

Texto completo

(1)                .  Per  què  Catalunya  no  és   Escòcia?  Els  diferents   camins  jurídics  cap  a  la   independència                      .    . AUTOR:  INGRID  IRLES  PRUNÉS   TUTOR:  DR.  VICENTE  JUAN  CALAFELL  FERRÁ  .   [Darrera  actualització:21/01/2014]  .  .  .

(2) Grau  en  Dret:  Treball  de  Fi  de  Grau      . [2]  .

(3) Facultat  de  Dret  de  la  UIB   ÍNDEX 1. INTRODUCCIÓ I METODOLOGIA .......................................................................................... 4 2. MARC CONSTITUCIONAL: LA POSSIBILITAT DE SECESSIÓ .......................................... 5 2.1. LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA ...................................................................................... 5 2.2. LA VIA INTERNA I LA VIA EXTERNA DE CATALUNYA ................................................... 6 2.3. LA CONSTITUCIÓ NO CODIFICADA DEL REGNE UNIT ................................................. 8 2.4. LA DEVOLUTION ESCOCESA I LES LLEIS DE TRANSFERÈNCIA ................................ 8 3. LA CONVOCATÒRIA DE REFERÈNDUM .............................................................................. 9 3.1. EL REFERÉNDUM CATALÀ ........................................................................................... 10 3.2. LA DOBLE PREGUNTA DEL 9 DE NOVEMBRE ............................................................. 12 3.3. EL REFERÈNDUM ESCOCÈS ........................................................................................ 14 4. EL FUTUR A LA UNIÓ EUROPEA ........................................................................................ 15 4.1. EL PROCÉS DE SUCCESSIÓ, D’AMPLIACIÓ O D’ADHESIÓ D’ESTATS...................... 15 5. CONCLUSIONS ..................................................................................................................... 16 BIBLIOGRAFIA .......................................................................................................................... 21.    . [3]    .

(4) Grau  en  Dret:  Treball  de  Fi  de  Grau  . 1.  INTRODUCCIÓ  I  METODOLOGIA   Escòcia i Catalunya creuen un moment històric on els màxims dirigents d’ambdós territoris pretenen aconseguir constituir un país independent. Els respectius Parlaments regionals esgrimeixen motius econòmics, identitaris i en favor de la capacitat d’autogovern per a demanar la independència. Paraules com autonomia, capacitat de decisió o noves relacions exteriors es troben en els discursos dels dos dirigents polítics. En el terreny polític, tant Alex Salmond, primer ministre d’Escòcia, com Artur Mas, President de la Generalitat de Catalunya, apel·len a un nou estadi més beneficiós en l’esfera política i econòmica d’aconseguir-se la independència en els territoris. A l’esfera econòmica, les balances fiscals, l’anhel de gestionar el sistema tributari i aconseguir un nou sistema fiscal per a Catalunya són els arguments amb major pes per part d’Artur Mas. A Escòcia, a més, s’hi suma la possibilitat de desenvolupar una economia pròspera a partir dels jaciments petrolífers i la indústria de les energies renovables que es troben al nord del país. Tant el govern escocès com el català han estret lligams polítics i culturals en els darrers anys i no de manera atzarosa, el govern català vol fer coincidir els referèndums a la tardor de 2014. A dia d’avui, Catalunya, pendent del cas escocès, ha enunciat un referèndum pel proper 9 de novembre que el Govern Central desautoritza completament. La possibilitat d’aquest referèndum a l’Estat Espanyol sembla inviable i probablement el Tribunal Constitucional declararà la inconstitucionalitat de la consulta. On sí coincideixen els dos territoris europeus és en reclamar i promoure des dels seus governs regionals un procés de consulta popular, que d’obtenir un resultat positiu, suposi l’inici d’una construcció de dos nous països independents dels actuals regnes dels quals en formen part tot i que les vies per aconseguir-ho siguin jurídicament distintes. La metodologia d’aquest treball encaixa dins l’àrea del dret comparat per a analitzar des de la globalitat dels dos sistemes jurídics quines són, de manera generalitzada, les analogies i diferències entre els processos. La hipòtesi de la investigació es fixa com a meta mostrar les diferències jurídiques que permeten que Escòcia pugui optar a la independència i Catalunya no, d’acord amb l’actual marc constitucional. Per tant, la pregunta d’investigació i títol d’aquest treball acadèmic és: Per què Catalunya no és Escòcia? Els diferents camins jurídics cap a la independència. Per tant, el que aquí es vol demostrar és per què el camí cap a una suposada independència és viable a nivell jurídic per a Escòcia i no per a Catalunya. Es prenen com a dades de referència els informes de caire jurídic emesos tant pel Govern escocès com per la Generalitat de Catalunya, altres informes d’entitats europees i un recull de premsa per recopilar les informacions d’actualitat oportunes ja que és tracta d’un cas amb gran repercussió mediàtica tant a nivell estatal com internacional. S’han inclòs els articles d’hemeroteca com a referència a peu de pàgina dins el context temàtic al qual corresponen ja que han servit de fil conductor per avançar en el desenvolupament de l’exposició d’idees. El punt de partida d’aquest treball és l’anàlisi comparatiu dels dos diferents marcs constitucionals que emparen Catalunya i Escòcia. En primer lloc es situa a cada territori dins el seu marc constitucional i s’assenyalen els preceptes legals que en el cas de la Constitució Espanyola de 1978 (CE), a diferència de la pluralitat de textos legals britànics, marquen i delimiten la unitat del territori i el concepte nació. A partir d’aquí s’exposen les diferents vies legals que permeten als dos territoris optar a un procés de segregació. També es compararà la viabilitat i legalitat dels dos referèndums previs a aquest procés. Aquest treball fixa aquest moment contemporani, gener de 2014, coincidint amb el recent anunci del president de la Generalitat de la data del referèndum de Catalunya prevista pel 9 de novembre de 2014 i la. [4]  .

(5) Facultat  de  Dret  de  la  UIB   posterior petició per part del Parlament de Catalunya al Congrés dels Diputats per obtenir una delegació de competències que en permeti la convocatòria. El treball finalitzarà amb una mirada cap el futur i farà una exposició sobre les conseqüències jurídiques que la constitució d’aquests nous estats podria tenir dins la Unió Europea.. 2.  MARC  CONSTITUCIONAL:  LA  POSSIBILITAT  DE  SECESSIÓ     Per a analitzar les principals diferències entre els dos possibles processos d’independència a Catalunya i Escòcia, el primer element que tenim en compte és el diferent marc constitucional que opera a cadascun dels territoris en qüestió..   2.1  La    Constitució  Espanyola   El marc constitucional que empara els dos territoris dibuixa dues situacions jurídiques diferenciades a l’hora de permetre la independència a les regions que hi formen part. Ja el títol preliminar de la Constitució Espanyola de 1978 mostra la rigidesa pel que fa als límits i extensió del territori espanyol en l’article 2 on exposa que: “la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna e indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”. A més de la prevalença d’aquest article tant per la seva posició dins la Carta Magna com pel caràcter explícit amb què determina la impossibilitat de la divisió d’Espanya, dos articles més es sumen en aquesta protecció. L’article 8 destaca el paper de les Forces Armades per a “garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional”. En aquesta línia continua l’article 155 que atorga la supremacia al Govern Central per actuar contra els possibles incompliments constitucionals de les autonomies contra l’interès general d’Espanya i permet que “el Govern, previ requeriment al president de la Comunitat Autònoma i, en el cas que no l’atengués, amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d’obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l’interès general esmentat”. Aquest és l’article que permet que el Govern actuï com consideri necessari davant qualsevol actuació de Catalunya que consideri que atempta contra la unitat de l’Estat Espanyol. En aquest sentit, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya reforça la idea que l’eficàcia jurídica pel terme nació queda relegada a l’Estat Espanyol en el seu conjunt i aclareix que “la Constitució no reconeix cap altra nació que l’espanyola” i afegeix que "els símbols nacionals són els propis d’una nacionalitat, sense pretensió, amb això, de competència o contradicció amb els símbols de la nació espanyola (STC 31/2010). Aquesta interpretació de l’Alt Tribunal vol deixar clar que el concepte nació de l’article 2 de la Constitució espanyola res té a veure amb la diversitat de les nacionalitats que integren l’Estat i que també es reconeix a la Carta Magna. Per tant, el TC conclou que l’únic titular amb sobirania a la CE és el poble espanyol ja que l’espanyola és l’única nació jurídica-constitucional reconeguda i que no es pot atorgar sentit jurídic al concepte de nació catalana perquè és “incompatible” i contradiu la indissoluble unitat de la nació espanyola. L’Alt Tribunal accepta l’ús de la paraula nació vinculada a Catalunya amb un significat cultural o històric però sense conseqüències jurídiques ni valor normatiu i accepta que Catalunya es presenti com una realitat nacional en qualsevol. [5]    .

(6) Grau  en  Dret:  Treball  de  Fi  de  Grau   context que no sigui el jurídic-constitucional. Els poders reconeguts a l’Estatut català emanen de la constitució de Catalunya com a Comunitat Autònoma com a dret reconegut a l’article 2 així com també es reconeix el dret exclusiu del poble espanyol a la sobirania nacional reconegut en l’article 1.2 CE. Aquesta sentència també afegeix que “la defensa de concepcions ideològiques que, basades en un determinat enteniment de la realitat social, cultural i política, pretenguin per a una determinada col·lectivitat la condició de comunitat nacional (...) esta legitimada per a, mitjançant l’oportuna e inexcusable reforma de la Constitució, traduir aquest enteniment en una realitat jurídica”. Així, el TC reconeix que si alguna col·lectivitat vol aconseguir la realitat efectiva del terme nació, només ho podrà fer a través d’una reforma constitucional ja que l’actual marc no ho permet. Mentre aquesta reforma no es produeixi, Catalunya només podrà ser una nació entesa com a concepte cultural i sense valor jurídic ja que aquesta potestat es reserva en exclusiva al conjunt del poble espanyol.. 2.2  La  via  interna  i  la  via  externa  de  Catalunya   Davant d’aquest marc constitucional, molts han estat els arguments esgrimits d’una i d’altra banda sobre la inconstitucionalitat del procediment segregacionista de Catalunya. Més enllà del debat polític, a continuació s’exposen les dues vies a través de les quals Catalunya considera que podria deixar de ser una Comunitat Autònoma per constituir-se un nou Estat dins o fora d’Europa. Entenem per via interna la possibilitat d’una reforma constitucional que permeti la independència i la creació d’un nou Estat i per via externa la possibilitat de Catalunya a apel·lar al dret d’autodeterminació dels pobles en l’àmbit internacional. En el pla públic i polític, aquesta darrera opció és per la qual s’ha decantat l’actual president de la Generalitat, Artur Mas i el Parlament de Catalunya ja que ha aprovat una moció en defensa d’aquest dret. De fet així s’ha pogut veure en les dues darreres Diades catalanes de l’any 2012 i 2013 on els clams cap a la independència s’han dirigit més a Europa i la comunitat internacional que al Govern Central. a) Via interna: en primer lloc s’ha de destacar que la secessió d’un territori o Comunitat Autònoma no es contempla a la Constitució espanyola com així s’expressa a l’article segon. De fet el seu intent de violació aniria seguit de les conseqüències ja exposades en l’article 155. Per tant, l’espanyola és una constitució rígida amb parts de màxima protecció que asseguren els articles 167 i 168. Ateses les prohibicions de segregació exposades a l’apartat anterior, perquè Catalunya pogués iniciar un procés legal d’independència dins el marc constitucional, s’hauria de reformar la Carta Magna. En aquest cas s’hauria d’aplicar el procediment de reforma de l’article 168 ja que suposaria una modificació dels principis exposats al Títol Preliminar on es recull precisament, la indissoluble unitat de la Nació espanyola. Aquest article exposa que “Quan es proposi la revisió total de la Constitució o una parcial que afecti el Títol preliminar, al Capítol Segon, Secció Primera del Títol I, o al Títol II, es procedirà a l’aprovació del principi per majoria de dos terços de cadascuna de les Cambres i la dissolució immediata de les Corts”. A més, l’article afegeix que “aprovada la reforma per les Corts Generals, serà sotmesa a referèndum per a la seva ratificació”. Aquest articulat requereix que el Congrés i el Senat aprovin una modificació respecte a l’actual configuració de l’Estat que permeti una alteració del mapa autonòmic. Tenint en compte l’actual mapa polític i el joc de les majories parlamentaries, l’acord per aconseguir aquesta modificació és inviable a dia d’avui ja que no existeix cap possibilitat raonable que els dos partits majoritaris a l’àmbit estatal puguin acceptar aquest canvi constitucional. Per tant, la voluntat del Parlament català i les seves diferents resolucions. [6]  .

(7) Facultat  de  Dret  de  la  UIB   encaminades a iniciar el procés secessionista com la declaració de sobirania i del dret a decidir, o posteriorment la resolució per iniciar un diàleg amb el Govern Central per a la convocatòria de referèndum el 2014 no tendrien cap transcendència jurídica sense l’aprovació de Les Corts Generals ja que els parlaments autonòmics queden sotmesos a l’Estat de les Autonomies i als límits imposats explícitament per la Constitució de 19781. b) Via externa: davant les reticències dels partits majoritaris a negociar un canvi en el text constitucional, la nova estratègia política de la Generalitat catalana ha estat fer un clam a Europa i la comunitat internacional d’acord amb el dret d’autodeterminació dels pobles. L’actual govern català s’empara en la Resolució 1514 (XV) de l’Assemblea General de les Nacions Unides del 14 de desembre de 1960 per reclamar el dret de Catalunya com a poble en convertir-se en un nou Estat. Aquesta resolució exposa en el seu article segon que “Tots els pobles tenen el dret de la lliure determinació; en virtut d’aquest dret, determinen lliurement la seva condició política i persegueixen lliurement el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”. El debat que s’obre aquí és si el territori català encaixa dins el concepte de poble oprimit recollit en aquesta Resolució de les NNUU. Sí realment Catalunya es podria adherir o no a aquesta via externa, és una pregunta que desperta diferents opinions per part de juristes i representants d’institucions internacionals. No de bades, l’estratègia política de la Generalitat catalana es centra més enllà de les fronteres de l’Estat Espanyol. De fet, el Secretari General de les Nacions Unides Ban Ki-Moon ha donat el seu suport velat a un possible procés d’autodeterminació de Catalunya a través del diàleg i mitjans pacífics2 com també ho ha fet el president de torn de la Unió Europea i Primer Ministre de Lituània, Algirdas Butkevicius, qui va reconèixer obertament el dret de Catalunya a constituir-se en nou Estat tot i que uns dies després es va des-dir de les seves paraules a través de l’ambaixada lituana a Espanya.3 Amb tot, Brussel·les ja ha deixat clar que la segregació de Catalunya per constituir un nou Estat independent suposaria la ruptura amb la Unió, així que de moment el territori català no te prou suport a les institucions europees per iniciar un procés real d’independència a través de la via de l’autodeterminació.4.                                                                                                             1.  Resolucions 5/X de 23 de gener de 2013 per la qual s’aprova la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya i 17/X de 13 de març de 2013 sobre la iniciació d'un diàleg amb el Govern de l'Estat per a fer possible la celebració d'una consulta sobre el futur de Catalunya.   2. « Ban Ki-Moon muestra su respeto por la autodeterminación de los pueblos pero pide diálogo” a Europa Press. 2 d’abril de 2013. (Consulta: octubre de 2013) Disponible ahttp://www.europapress.es/nacional/noticia-ban-ki-moonmuestra-respeto-autodeterminacion-pueblos-pide-dialogo-20130402165654.html 3. « Catalunyatienederecho a la autodeterminacióna El Periódico de Catalunya ». 14 de septembre de 2013. (Consulta: octubre de 2013). Disponible ahttp://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/catalunya-tiene-derechoautodeterminacion-afirma-presidente-turno-2655950 4. Bruselas cierra las opciones sobre el futuro europeo de un Estado catalán a El País. 17 de septembre de 2013. (Consulta: octubre de 2013). Disponible a http://politica.elpais.com/politica/2013/09/16/actualidad/1379358339_203516.html. [7]    .

(8) Grau  en  Dret:  Treball  de  Fi  de  Grau  . 2.3  La  Constitució  no  codificada  del  Regne  Unit   És habitual definir la Constitució del Regne Unit com una Constitució no escrita tot i que això no és del tot cert. Si bé és veritat que no existeix un text únic ni una Norma Fonamental única e inviolable a la cúspide del sistema legal britànic, moltes de les parts de la Constitució són textos històrics més respectats inclús que les lleis promulgades pel Parlament. Totes les normes del Regne Unit, constitucionals o no, estan sotmeses al mateix procediment d’elaboració. Les dues Cambres, House of Commons i House of Lords, les han d’aprovar i finalment el rei les ha de sancionar mitjançant el Royal Assent. Totes aquestes normes es van integrant dins l’ordenament i no ocupen cap posició predominant dins el sistema de fonts. Això suposa una flexibilitat valorada positivament per certs autors ja que “el poble anglès ha pogut escapar del atzarós, i fins i tot sagnant, constitucionalisme històric de molts dels països de l’Europa continental, com és el cas de França, Espanya i Portugal (…). Pel que fa al caràcter flexible de la Constitució Britànica, no queden dubtes que es tracta d’un atribut propi, que permet l’adequació a les exigències polítiques del moment” ( ÁLVAREZ et ALCÓN, 1996: 572-573). De fet, la noció de constitució que es té en el Dret espanyol a partir de la idea que la Constitució de 1978 constitueix el nou Estat de Dret, Social i Democràtic, és una idea llunyana a l’Acta d’Unió de 1707. Així ho expressa un dels recents informes europeus generats arrel del procés secessionista escocès, Scotland analysis: devolution and the implications of Scottish independence (HM GOVERNMENT: 2013), on explicita que “l’Acta d’Unió no té un major estatus dins el dret internacional de Regne Unit que qualsevol altra llei. Si així es vol, el parlament pot modificar o derogar l’Acta d’Unió com si fos qualsevol altre actuació. Les Actes podrien haver creat el Regne Unit, o almenys part de Gran Bretanya, però això no significa que el Regne Unit deixi d’existir sense elles”. Així, va ser una llei també, l’Scotland Act de 1998, la que va possibilitar la creació d’un parlament propi a Edimburg. Aquesta llei va permetre establir aquest parlament i una Administració pública així com assumir altres competències. Amb tot, l’Acta d’Unió de 1707, tot i no té tenir un pes superior a la resta de lleis britàniques, també explicita la creació d’una nova realitat jurídica en el seu article primer on exposa que “els dos regnes d’Anglaterra i Escòcia romandran per sempre més units dins un regne anomenat de la Gran Bretanya”. Aquesta acta es va modificar posteriorment per una nova Acta d’Unió el 1800, quan es va incloure Irlanda. Aquestes actes operen, a efectes de constitució, de la mateixa manera que ho fa la CE a l’Estat Espanyol i també haurien de ser reformades d’aconseguir-se la independència escocesa, una qüestió que transcendeix de l’esfera jurídica ja que sense un acord tampoc no es podrien reformar tot i ser més flexibles que la Constitució espanyola.. 2.4  La  Devolution  escocesa  i  les  lleis  de  transferència   Escòcia s’uneix formalment amb Anglaterra amb l’Acta d’Unió de 1707. A partir d’aquí es produeixen diferents avanços constitucionals. A partir de la seva unió, Escòcia comença a actuar com una regió del Regne Unit sense parlament propi. És el 1998 quan la Devolution, el sistema d’autogovern escocès, permet que Escòcia recuperi les institucions d’autogovern per a la regió, entre elles el Parlament regional. El Parlament escocès i la transferència de competències es varen realitzar l’any 1998 mitjançant d’una llei del Parlament britànic, la Scotland Act 1998, que estableix que aquesta. [8]  .

(9) Facultat  de  Dret  de  la  UIB   Cambra es reserva la competència per a legislar dins tots els seus àmbits, inclosos aquells ja transferits. L’Scotland Act 1998 es va articular per posar de manifest que el nou Parlament no és un retorn a l’anterior i que no és sobirà com el britànic ja que es tracta d’un parlament subordinat, creat per la llei i delimitat legalment. D’altra banda, es segueix considerant que s’emmarca en l’estructura general més amplia d’Estat Unió anterior i destaca per reunir característiques pròpies d’un Estat descentralitzat ja que ha estat un Parlament superior qui ha creat el Parlament escocès però el repartiment de competències s’efectua amb una lògica federal que funciona a través de competències transferides (CASAÑAS, E; 2013): Però les aspiracions de l’actual Partit Nacionalista Escocès (SNP) per a avançar cap a la independència han reformat aquesta situació assolida el 1998 per fer una primera passa cap a l’autogovern total amb la reforma que suposa l’Scotland Act de 2012. La nova llei atorga més poders en diverses àrees al Parlament escocès especialment les referides a competències financeres en la recaptació d’impostos i la regulació en matèries reservades com armament aeri o fixar els límits de velocitat a tot el país. Per tant, una altra de les opcions que també es troben sotmeses a debat és si una ampliació de les competències de la Devolution podria ser suficient per copar els desitjos independentistes dels escocesos. De fet, en un inici, el parlament de Westminter va intentar aturar el procés d’independència a través de concedir major autonomia als escocesos. Amb tot, aquesta no és la pregunta del referèndum ja que l’acord signat entre els dos mandataris només permet preguntar als ciutadans si Escòcia hauria de ser un país independent. Una condició imposada pel parlament britànic ja que de reformularse la pregunta i permetre als escocesos pronunciar-se sobre aconseguir un major grau d’autonomia, la Devolution Plus, el referèndum podria tenir més possibilitats d’aconseguir una resposta positiva.. 3.  LA  CONVOCATÒRIA  DE  REFERÈNDUM   Escòcia ja té data pel seu referèndum: el 18 de setembre de 2014. Catalunya acaba d’anunciar les seves intencions de fer coincidir la consulta amb el vint-i-cinquè aniversari de la caiguda del mur de Berlín i es fixa com a data el 9 de novembre de 20145. A partir d’aquí, són moltes les preguntes que es plantegen si la Generalitat decideix tirar endavant aquest referèndum. El Govern Central ja ha anunciat que impedirà aquesta consulta perquè és il·legal i antidemocràtica. La convocatòria de referèndum és el primer dels estadis que els dos territoris necessitarien per a aconseguir la hipotètica independència sense vulnerar els marcs constitucionals. Amb tot, Catalunya ha iniciat una convocatòria unilateral que es troba fora de l’ordenament constitucional espanyol i que no tendria cap validesa. De fet, el Parlament de Catalunya ha acordat demanar al Congrés dels Diputats que delegui les competències per ferho i ha plantejat una proposició de llei orgànica perquè, mitjançant l'article 150.2, es delegui a la Generalitat "la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum consultiu perquè els catalans i les catalanes es pronunciïn sobre el futur polític col·lectiu de Catalunya, a partir.                                                                                                             5. Mas anuncia la pregunta de la consulta: '¿Quiere que Catalunya sea un Estado?' Y si es así, ¿independiente? La Vanguardia. 12 de desembre de 2013. (Consulta: desembre de 2013) Disponible a http://www.lavanguardia.com/politica/20131212/54395453465/artur-mas-anuncia-pregunta-de-la-consulta.html.  . [9]    .

(10) Grau  en  Dret:  Treball  de  Fi  de  Grau   dels termes que s'acordin amb el govern de l'estat" 6 . A més, el Consell de Garanties estatutàries considera constitucional la partida del pressupost de la Generalitat per al 2014 destinada a la celebració de la consulta de 5.075.000 euros i consignada en l’epígraf “processos electorals i consultes”7. Aquesta convocatòria encaixaria amb l’estratègia de Mas per aconseguir el reconeixement internacional necessari per iniciar el procés cap a l’autodeterminació si aconseguís una resposta majoritària favorable a la independència el proper 9 de novembre. Un dret que només es reconeix en l’àmbit internacional i al qual només podria adherir-s’hi si es considerés Catalunya com un territori oprimit que encaixés dins els supòsits fixats pel Dret Internacional.. 3.1  El  referèndum  català  .  . La impossibilitat d’acord, ha dut la Generalitat Catalunya a estudiar totes les possibilitats que permetin convocar un referèndum i aquestes han estat les cinc vies presentades per l’Institut d’Estudis Autonòmics: a) Una consulta o referèndum autoritzada i regulada pel Govern Central no requeriria de cap canvi en la llei. Es tractaria de la modalitat de referèndum contemplada a l’article 92 CE. Aquest article permet sotmetre a referèndum consultiu però no vinculant les qüestions d’especial transcendència. Amb tot, aquesta consulta només tendría caràcter polític però permetria conèixer l’opinió dels catalans i s’hauria de pactar prèviament, entre Catalunya i el Govern Central, les condicions de validesa i celebració del referèndum com els nivells mínims de participació exigits i el percentatge de vots partidaris de la independència per a que es tingués en compte (DE CARRERAS, F.: 2012). Arribats a aquest estadi, “si s’arribés a un acord entre les dues parts, seria necessari e imprescindible la reforma de la CE pel tràmit agreujat, és a dir, la dissolució de les Corts i eleccions, ratificació de les noves cambres i referèndum a la ciutadania” (DE CARRERAS, F.: 2013). Per tant, aquesta via només obriria el camí a negociar de manera similar a la que es va fer al Quebec. b) La “fórmula escocesa”: que el Govern Central cedeixi temporalment les competències per a convocar un referèndum al Parlament Català podria ser viable i el Govern Central podria vetllar i controlar el procés. La Generalitat s’empara en l’article   150.2   CE   per instar que l’Estat, mitjançant una llei orgànica, delegués o transferís a la Generalitat la facultat de convocar i si escau regular un referèndum d’àmbit autonòmic. La doctrina està dividida respecte si les matèries de transferència són només les de la clàusula residual del article 149.3 CE o pel contrari permet que les CCAA puguin participar en les de l’article 149.1 CE on precisament l’article 149.1.32 reconeix competencia exclusiva de l’Estat per a l’autorització per a la convocatoria de consultes populars per via de referéndum . Actualment “ són majoria els autors que sostenen que no existeixen matèries intransferibles o in-delegades. El que és rellevant no és la matèria, sinó el grau del poder que es trasllada, el tipus de facultats i els controls que se’n.                                                                                                             6. Resolució 479/X del Parlament de Catalunya de 16 de gener de 2014 per la qual s’acorda de presentar a la Mesa del Congrés dels Diputats la Proposició de llei orgànica de delegació a la Generalitat de Catalunya de la competencia per a autoritzar, convocar i celebrar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya..  . 7. Dictamen 1/2014 de 3 de gener sobre el projecte de Llei de Pressupostos de la Generalitat de Catalunya per a 2014. (Consulta: gener de 2014) Disponible a http://www.parlament.cat/activitat/bopc/10b230.pdf. [10]  .

(11) Facultat  de  Dret  de  la  UIB   preveuen (...) El límit de l’article 150.2 no pot interpretar-se com un límit polític, com una simple remissió al judici polític, de pura convivència u oportunitat del legislador” (BILBAO, J.Mª: 2004). Aquestes lleis de transferència es troben contemplades a l’article 150.2 de la CE: “l’Estat podrà transferir o delegar en les Comunitats Autònomes, mitjançant llei orgànica, facultats corresponents a matèria de titularitat estatal que per a la seva pròpia naturalesa siguin susceptibles de transferència o delegació”. Aquesta figura tendria rellevància per a Catalunya a l’hora d’aconseguir una transferència per a la consulta de referèndum. Així, aquest article ofereix la possibilitat d’ampliar les competències assumides en seu estatutària, mitjançant instruments que permeten el traspàs a las CCAA de competències que el constituent ha reservat en exclusiva per a l’Estat (BILBAO, J.Mª: 2004). Per tant, podríem establir un paral·lelisme pel que fa a la funció que la Devolution i aquestes lleis de transferència permeten als territoris d’ambdós Estats. Es tracta d’eines que permeten ampliar les competències tot i que amb diferents limitacions a causa dels diferents ordenaments jurídics que operen a cada Estat. D’altra banda, “podríem entendre que les Scotland Acts actuen com a reformes constitucionals ja que donada la flexibilitat de la Constitució britànica i el valor jurídic de les acts del Westminster no resulta tan impensable entendre que aquestes normes formarien part de la Constitució britànica reformulada dins l’àmbit de l’organització política estatal. Així mateix, existeix un potencial poder del parlament anglès per a derogar parcial o totalment aquesta ScotlandAct amb una altra simple (act1289)” (LÓPEZ, Mª B: 2006). c) Un canvi en la Constitució: aquest canvi permetria convocar un referèndum si així ho autoritzés la Carta Magna d’acord amb els procediments previstos. D’acord amb els informes de la Generalitat, es podria argumentar que la reforma només afecta l’article 92 de la Constitució i que en conseqüència es pot realitzar per la via no agreujada de reforma constitucional regulada a l’article 167 CE. d) Mitjançant la llei Llei 4/2010 del Parlament de Catalunya de 17 de març, de consultes populars per via de referèndum. El Govern estatal ha advertit que s’oposarà a la convocatòria de consultes a través d’aquesta llei contra la qual va presentar recurs d’inconstitucionalitat contra els articles 1 a 30, 43 i 45 el 27 desembre de 2010. EL TC va admetre a tràmit el recurs el 15 de febrer de 2011 en aplicació de l’article 161.2 CE i va suspendre l’aplicació parcial de la llei de consultes fins el 9 de juny del mateix any quan el TC va decidir aixecar la suspensió de la llei al entendre que “la viabilitat de les consultes depèn directament de la decisió que l’Estat adopti al respecte en l’exercici de la competència d’autorització que no es posa en qüestió en el present procés constitucional”. L’Alt Tribunal també va afegir que el fi de la suspensió “es realitza sense perjudici que donada la finalitat de preservar l’interès general que concerneix en la defensa de la Constitució i dels seus continguts, sigui possible, en cas d’acreditar-se algun canvi en les circumstàncies, que resulti rellevant per a modificar el que s’ha acordat, sol·licitar a aquest Tribunal la reconsideració de la resolució acordada”. Per tant, aquesta via compta amb l’amenaça d’una nova suspensió per part del TC així com l’oposició del Govern i obligaria al Parlament català a obtenir un acord previ del Govern Central si volgués fer una consulta emparada en aquesta norma. De fet, el TC ha destacat tant a la sentencia 103/2008 que va anular la Llei de Consultes 9/2008 de 27 de juny impulsada al País Basc per Juan José Ibarretxe com a la sentencia sobre l’Estatut que és l’Estat Espanyol qui ostenta en exclusiva la competència per a convocar un referèndum. A la primera sentència, l’Alt Tribunal explica que només el poble espanyol és titular d’un poder sobirà i que atorgar a una de les parts de l’Estat la capacitat de decisió sobre assumptes polítics que afecten el conjunt dels espanyols, sense una prèvia reforma pactada de. [11]    .

(12) Grau  en  Dret:  Treball  de  Fi  de  Grau   la Carta Magna, implicaria una revisió de l’ordre inconstitucional a través d’una via de fet inacceptable8. e) A través de la nova llei de consultes catalana que s’ha tramitat pel procediment d’urgència al Parlament català per precisament, evitar que el Govern central bloquegi la possibilitat de decidir sobre el futur polític de Catalunya9. Aquesta llei encaixa amb l’article 122 de l’Estatut que concedeix competència exclusiva a Catalunya per a regular consultes populars sempre i quan no es tracti d’un referèndum. D’acord amb la jurisprudència del TC, la diferència entre consulta i referèndum radica en que quan el subjecte de la consulta coincideix amb el cos electoral, sigui o no vinculant, es requereixen de garanties solemnes. Per tant, tot i que el TC no considera inconstitucional aquest article, precisa que el referèndum és una consulta popular on l’autorització i regulació correspon a l’Estat en exclusiva mentre que el règim jurídic per a consultes on es recull l’opinió d’un col·lectiu sobre qüestions d’interès públic, si s’atorga competència a la Generalitat. L’Alt Tribunal cenyeix aquesta competència a “enquestes, audiències públiques, fòrums de participació i qualsevol altre instrument de consulta popular, amb excepció del que està previst a l’article 149.1.32 de la Constitució” (STC 31/2010). Totes aquestes propostes, ara per ara, troben obstacles legals o polítics: a) El Govern Central no autoritzaria un referèndum per a la independència de manera parcial, només a Catalunya, sobre una qüestió que afectaria la totalitat de l’Estat. b) La “fórmula escocesa” requereix d’un enteniment polític que actualment és inviable. c) Una reforma constitucional obriria la porta a aquest referèndum però també seria fonamental una majoria absoluta al Congrés dels Diputats sustentades per partits allunyats dels desitjos nacionalistes. d) La llei de consultes catalana està pendent de resolució al Tribunal Constitucional ja que podria envair l’article 92 de la Constitució referit als referèndums consultius. e) El mateix podria passar amb la nova llei de consultes ja que també podria col·lidir amb la Constitució.. 3.2  La  doble  pregunta  del  9  de  novembre   Davant la falta d’acord, Artur Mas ja ha anunciat la data i les dues preguntes que es formulen al referèndum català: Vol que Catalunya sigui un Estat? I Vol que Catalunya sigui un Estat independent? La proposta de la doble pregunta desperta reticències sobre si la pregunta compleix amb els requisits de claredat que s’exigeixen a una pregunta sotmesa a referèndum ja que una pregunta mal plantejada pot conduir els votants a confusió. Pel que fa al contingut de les preguntes, certs sectors apunten a un mal ús del terme Estat ja que el significat de la.                                                                                                             88.   Sentencia nº 103/2008 de Tribunal Constitucional, Pleno, 11 de Septiembre de 2008. (Consulta: gener de 2014) Disponible a http://www.boe.es/boe/dias/2008/10/10/pdfs/T00003-00014.pdf  . 9. « El Parlament abreuja els tràmits de la llei de consultes per poder-la aprovar entre octubre i novembre”. ARA Barcelona. 16 de juliol de 2013. (Consulta: novembre de 2013). Disponible ahttp://www.ara.cat/politica/parlament-lleiconsultes-octubre-novembre_0_956904441.html. [12]  .

(13) Facultat  de  Dret  de  la  UIB   paraula Estat implica sobirania, per tant la doble pregunta és redundant i pot donar lloc a confusió10. En paraules de Jorge de Esteban “parlar d’Estat independent és un pleonasme, ja que no hi ha Estat que no sigui independent. Ara bé, quan la paraula Estat va acompanyada d’algun qualificatiu, com Estat federat o Estat associat, el que s’està afirmant és que aquest Estat no és independent, perquè forma part d’una federació o aliança, que n’impedeix la seva total independència, com succeeix amb la Unió Europea”. El mateix autor també apunta què succeiria si Catalunya aconseguís el sí en la primera pregunta i el no en la segona. S’entendria així legitimada una majoria que aposta per la independència encara que a la segona pregunta s’obtingués una majoria negativa en les respostes? (DE ESTEBAN, J.: 2013). De fet, la redacció de la pregunta referendària no és una qüestió baladí en processos secessionistes. Així, al cas del Quebec, fins i tot es va impulsar la Llei de Claredat per evitar ambigüitats sobre la qüestió.11 En referència sobre la possible secessió de Catalunya i Escòcia, Stéphane Dion, diputat federal del parlament de Canadà, es fa ressò de la sentència de la Cort Suprema de Canadà de 20 d’agost de 1998 i destaca que la secessió és una possibilitat però no un dret: “El govern d’una província no té dret a autoproclamar-se govern d’un Estat independent. D’acord a la legalitat, no es pot realitzar una secessió unilateralment sense un acord negociat amb l’Estat canadenc. Ni el dret internacional ni el canadenc concedeixen aquest dret”. El polític afegeix que el govern del Quebec o de qualsevol de les províncies sí tenen dret a celebrar un referèndum i a decidir l’enunciat de la pregunta i que tot i que el resultat no és vinculant, la resposta no pot deixar de ser escoltada pel Govern sempre que la pregunta sigui clara, per tant, segons Dion, “hi ha negociació si el suport a la secessió és clar; però si aquest suport no és clar, no hi ha negociació; i sense negociació, no hi ha secessió. Aquest es el dictamen de la Cort Suprema de 1998”.12 En aquesta sentencia, la Cort Suprema va establir els principis bàsics que permeten que el Quebec pugui negociar la seva independència: els habitants ho hauran de decidir per una amplia majoria i respectant els drets de la resta de canadencs. La Cort també destaca la il·legalitat d’una secessió unilateral “qualsevol intent de dur a terme una secessió de la resta del Canadà ha d’estar d’acord amb l’establert amb la Constitució, del contrari, es violaria l’ordre constitucional vigent” però “aquest ordre constitucional quedaria afectat si una clara majoria declarés de forma inequívoca el seu desig de no continuar al Canadà (…) En aquest cas, la nostra Constitució i la nostra historia exigirien que els drets, obligacions i aspiracions legítimes dels canadencs siguin respectats”. La sentencia també es contundent sobre el dret a la determinació i assegura que aquest dret només es aplicable a les antigues colònies13..                                                                                                             10. El precedent directe en un referèndum d’aquest tipus amb doble pregunta es troba a l’Estat lliure associat de Puerto Rico. La consulta es va convocar el 6 de novembre de 2012 i pregunta als votants si estaven d’acord amb l’ statu quo polític i en la segona es preguntava si preferien la independència del país, la integració als EUA o la lliure associació en el cas que la primera pregunta fos favorable a un lliure estatus. 11.  La Llei de Claredat (C-20) aprovada el 29 de juny de 2000 és una llei federal del Parlament de Canadà que estableix les condicions amb les quals el Govern de Canadà podria entrar en negociacions que podrien conduir a la secessió d’una de les seves províncies en un referèndum. 12. ¿Sirve el sistema de Quebec para celebrar un referendo en Cataluña? La voz de Barcelona. 12 d’abril de 2013. (Consulta: gener de 2014) Disponible a http://www.vozbcn.com/2013/04/12/139624/dion-referendo-quebeccatalunya/ 13. Reference re Secession of Quebec, [1998] 2 S.C.R. 217, a Judgments of the Supreme Court of Canada. (Consulta: gener de 2014) Disponible a http://scc-csc.lexum.com/decisia-scc-csc/scc-csc/scccsc/en/item/1643/index.do    .  . [13]    .

(14) Grau  en  Dret:  Treball  de  Fi  de  Grau   Prenent el cas del Quebec com a referent, Catalunya podria optar a la independència només a partir d’un procés negociador ja que el seu marc constitucional ho impedeix. De moment, Mas ha decidit convocar una consulta unilateral a la vegada que defensa el dret a l’autodeterminació, un dret que difícilment reconeixerà les Nacions Unides a un territori com Catalunya ja que d’entrada no encaixa en els supòsits establerts. El precedent directe de la consulta catalana és l’intent de referèndum impulsat per l’ex lehendakari Juan José Ibarretxe que va ser prohibit pel Tribunal Constitucional i el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg va ratificar-ne la il·legalitat. L’Alt Tribunal va declarar la inconstitucionalitat de la consulta basca per violar l’article 149.1.32 ja que va considerar que la consulta d’Ibarretxe pressuposava l’existència d’un subjecte “el Poble Basc”, titular d’un dret a decidir susceptible de ser exercitat i equivalent al titular de la sobirania, “el Poble Espanyol”. El TC va apuntar que el Poble Bac no és subjecte d’un poder sobirà, ja que és exclusiu de la Nació constituïda en Estat. A més, tot i que el procés es va anomenar consulta, l’Alt Tribunal va assenyalar que “l’objecte de la consulta, la voluntat requerida i que aquesta s’ha de manifestar a través d’un procediment electoral, dotat de les garanties pròpies dels processos electorals” no deixa cap dubte que es tracta d’un referèndum, per tant, de competència exclusiva estatal.14. 3.3  El  referèndum  escocès   El Parlament britànic ha optat per la ja citada “fórmula escocesa” i que troba un paral·lelisme legal amb la via del 150.2 CE a l’Estat Espanyol. El Parlament de Westminster ha delegat provisionalment les competències perquè Escòcia pugui regular aquest referèndum dins uns principis fonamentals exigits per Westminster. El pacte d’Edimburg ha permès que el Parlament escocès pugui regular la consulta popular. Així, el primer ministre britànic, David Cameron, i el president escocès, Alex Salmond, han acordat una transferència de poders des del parlament britànic fins a l’escocès perquè sigui legalment possible. Tot i que l’acord polític i l’avinentesa tant entre Escòcia com la resta de nacions que formen el Regne Unit han fet possible l’acord signat, aquest pacte ha requerit d’un rerefons legal i jurídic per fer-ho possible. Escòcia rep la delegació de poder on obté la competència per celebrar el referèndum però també s’ha de cenyir a un plec de condicions imposat pel primer ministre. Aquesta ordre exposa que “queda fora de qualsevol dubte que el Parlament escocès pugui legislar sobre aquest referèndum” i on també s’acorda que la consulta es basi en una única pregunta sobre si s’està a favor o no de la independència15. En aquest acord, els dos governs es comprometen a acceptar la resposta que donin les urnes. En aquest sentit, el govern escocès també es compromet a celebrar la consulta dins la més estricta legalitat i estàndards internacionals per a garantir la màxima transparència. En detall, aquest acord reconeix que és el Parlament britànic qui te el poder legal per a convocar aquesta consulta i que autoritza al Parlament escocès a convocar-la. El Parlament d’Escòcia, aquest mandat, està autoritzat a organitzar un referèndum complint aquests principis legals. D’aquesta manera s’evita que el Parlament britànic pugui impugnar legalment la consulta..                                                                                                             15. « Cameron y Salmon sellan la consulta independentista escocesa en 2014” a ABC. 15 d’octubre de 2012. (Consulta: octubre de 2013). Disponible ahttp://www.abc.es/20121015/internacional/abci-referendo-escocia201210102047.html.  . [14]  .

(15) Facultat  de  Dret  de  la  UIB   Si l’acord polític ha estat possible és gràcies a les àmplies majories que ha aconseguit el partit dirigit per Alex Salmond, el Partit Nacionalista Escocès (SNP), que es va fer amb una majoria simple el 2007 i una majoria absoluta el 2011. Va ser en aquest moment, quan el Parlament britànic va atribuir-se el poder legal per a convocar el referèndum ja que la majoria política a Escòcia, formada pel SNP, ja podia fer possible la convocatòria d’aquesta consulta. Davant aquesta situació, va ser més una qüestió d’estratègia política que legal, el que va dur al primer ministre britànic, David Cameron, a dur la iniciativa de la consulta. D’aquesta manera, Cameron ha pogut controlar les condicions del referèndum: el termini a dur-lo a terme i restringir-lo a una única pregunta“Escòcia hauria de ser un país independent?”.. 4.  EL  FUTUR  A  LA  UNIÓ  EUROPEA     Tant l’objectiu de Catalunya com d’Escòcia seria seguir formant part de la Unió Europea com a nous Estats independents de dur-se a terme la secessió. Les relacions amb els actuals Governs Centrals fan que el futur pugui ser totalment diferent pels dos territoris si haguessin d’optar a un nou procés d’adhesió. En ambdós casos, la qüestió que es planteja és si s’haurien de renegociar tots els tractats perquè cadascuna de les regions pogués seguir formant part de la UE o haurien de tornar a sotmetre’s al llarg procés d’admissió per formar part de la Unió. De fet, la permanència dels dos hipotètics nous Estats no és una qüestió trivial ja que en el cas de produir-se els dos referèndums, el futur a Europa també és un factor d’influència a l’hora de decidir el vot a favor o en contra de la independència. Les dues situacions presenten bastants paral·lelismes ja que la Comissió Europea ja ha aclarit que si un territori declara la seva independència, automàticament deixarà de pertànyer a la UE. En cas de produir-se una secessió, les normes comunitàries deixaran d’aplicar-se al nou Estat.16. 4.1  El  procés  de  successió,  d’ampliació  o  d’adhesió  d’Estats   Dins els arguments jurídics esgrimits a favor de la pertinència automàtica en cas de produir-se la secessió es troben dues vies que son la successió d’Estats o l’ampliació d’Estats i d’altra banda, l’adhesió d’Estats implicaria un nou procés d’admissió de no produir-se de manera automàtica (MOLINA, I.; 2012): a) En aquest cas es pretén considerar el nou Estat com una separació de l’Estat agregat a través de les Actes d’Unió. Aquí es permetria aplicar la Convenció de Viena en matèria de Tractats signada el 1978 on ambdós subjectes que varen firmar les Actes d’Unió es considerarien Estats matrius, i, per la via de la successió, podrien passar a formar part automàticament de la UE..                                                                                                             16. « Bruselas avisa a Edimburgo de que debe pedir la adhesión si se divorcia de Londres” a El País. 26 de novembre de 2013. (Consulta: novembre de 2013). Disponible a http://internacional.elpais.com/internacional/2013/11/26/actualidad/1385495775_440956.html  .  . [15]    .

(16) Grau  en  Dret:  Treball  de  Fi  de  Grau   Els obstacles amb que es troba aquesta opció són els següents: la Convenció de Viena de 1978 només ha estat ratificada per alguns Estats de l’Europa de l’Est afectats per la desintegració d’Estats i ni Espanya ni Regne Unit en formen part. b) L’ampliació interna: aquesta tesis accepta que l’Estat matriu segueix existint després de la separació i permet que el nou país independent segueixi a la UE a través de l’aplicació dels principis generals del Dret Europeu emparada en el silenci dels Tractats en aquest punt concret. Com el Tractat no regula aquest cas concret, es permet ja que no està prohibit. Pel que fa a la posició de les institucions europees, destaca la posició de l’anterior president de la Comissió, Romano Prodi, que va expressar que “quan una part del territori d’un Estat membre deixa de formar part d’aquest Estat, per exemple, per què es converteix en un Estat independent, els Tractats deixaran d’aplicar-se a aquest Estat”. c) L’adhesió: és en aquest estadi on ambdós territoris hauran de sortejar qüestions relacionades amb la moneda i aconseguir el vot favorable dels antics Estats originaris per poder entrar a la UE. La conclusió recollida en el Llibre blanc sobre la independència d’Escòcia és que l’article 49 del Tractat de la Unió Europea no ha de regir en el cas escocès perquè Escòcia va ingressar prèviament a la redacció del nou article i apel·la a l’aplicabilitat de l’article 48 que permet modificar el Tractat amb l’acord dels socis. Tot i que això suposaria l’aprovació per unanimitat de la resta de socis, el que Escòcia vol evitar és el llarg procés d’adhesió per evitar generar incertesa entre l’electorat.17 Catalunya podria beneficiar-se del camí ja obert per Escòcia a nivell jurídic on la UE ja hauria traçat un procediment i una resposta per aquest tipus de processos.. 5.  CONCLUSIONS   En ambdós processos, s’han de distingir dos moments clau: la convocatòria de referèndum i el canvi del marc constitucional per al reconeixement del nou Estat. Està clar que en el cas català implicaria un nou procés constituent i en el cas Escocès bastaria amb canviar una llei ordinària. Això succeeix perquè mentre a l’Estat Espanyol, el model de frens i contrapesos sobre la delimitació competencial té un caire més jurídic al fixar les bases dins la CE i garantitzar-ho a través del TC, en el Regne Unit el sistema es sustenta en la Devolution act i en els acords polítics que han permès un veritable autogovern escocès (LÓPEZ, Mª B: 2006). Amb tot, aquesta garantia jurídica que suposa l’Estat de les Autonomies no hauria de suposar un tancament ad infinitum pels territoris que en formen part e intentar apagar un debat que podria guanyar força en els propers anys sobre la possibilitat de reformar l’Estat de les Autonomies si els moviments independentistes avancen en un futur pròxim. La primera pregunta que ens plantegem sobre el marc constitucional és si realment una secessió podria encaixar en ambdós territoris. En el cas escocès, si l’Acta d’Unió permet modificar-se per convocar un referèndum a través d’un simple acord entre els màxims.                                                                                                             17. Salmond promete mantener la libra y permanecer en la UE a El País. 26 de novembre de 2013. (Consulta: novembre de 2013) Disponible a http://internacional.elpais.com/internacional/2013/11/26/actualidad/1385451722_705463.html.  . [16]  .

(17) Facultat  de  Dret  de  la  UIB   mandataris, David Cameron i Alex Salmond, també ho podria permetre la CE si existís la necessària avinentesa entre el Govern Central i la Generalitat. Evidentment, el camí jurídic seria més llarg en el cas espanyol ja que requereix de l’aprovació pel Congrés, però Anglaterra també podria dificultar el procés a Escòcia aferrant-se a la literalitat de l’article primer de l’Acta on exposa que els dos territoris s’uneixen per sempre: for eve rafter be United into one kingdom by the name of Great Britain. Si aquest “per sempre” existeix és perquè una decisió convencional i fruit de l’acord polític ho va decidir l’any 1707, al igual que es va apostar per la “indissoluble unitat de la nació espanyola” l’any 1978. Per tant, les diferències respecte els sistemes jurídics es queden en el formalisme però no en el fons ja que aquesta premissa d’unitat es troba a ambdós texts constituents tot i que en diferents nivells de protecció jurídica. Sobre la convocatòria de referèndum, preguntar als ciutadans sobre la possibilitat de modificar l’actual configuració de l’Estat, és una opció que es pot produir dins l’actual marc constitucional d’ambdós Estats tot i que el resultat dels referèndums impliqui la posterior modificació d’aquests ordenaments tal i com exposa la Cort Suprema de Canadà. De fet, com ja s’ha exposat, la reforma de les Scotland Acts operaria al Regne Unit de la mateixa manera que una reforma constitucional a l’Estat Espanyol tot i que el procés formal sigui diferent. En aquest sentit podem afirmar que existeixen mecanismes paral·lels que permetrien transferir, a través d’una llei orgànica per la via de l’article 150.2 CE, la capacitat per a convocar un referèndum a Catalunya on també es podrien fixar les condicions i minories mínimes de vots de la mateixa manera que es va fer amb la Llei de Claredat de Canadà a l’any 2000. En referència al cens cridat a votar, també seria viable, dins l’actual ordre constitucional, que Catalunya celebrés el referèndum i la totalitat de la ciutadania espanyola es pronunciés a través del seu vot en el moment que es procedís a la reforma agreujada de l’article 168. L’argument principal esgrimit per l’Estat Espanyol és que Catalunya no pot decidir unilateralment sobre una qüestió que afecta tot l’Estat. Acceptant aquesta premissa com a certa, el Govern Central tampoc no dóna opció que tota la ciutadania es pronunciï sobre la qüestió. Igualment, encara que el referèndum es celebrés només a Catalunya, la totalitat de la ciutadania s’hauria de pronunciar sempre encara que sigui per via indirecta a través d’unes noves eleccions generals perquè la modificació per la via de la reforma agreujada implica la dissolució de les Corts. De fet, si el Congrés convoqués aquest referèndum sobre la secessió i la resposta fos negativa tendria reforçaria la unitat de la nació espanyola de l’article 2 contra les pretensions independentistes i mostraria un exemple de rigor constitucional i democràcia al permetre que sigui la ciutadania qui decideixi sobre el futur, no només de Catalunya, sinó de tot l’Estat Espanyol. En aquest punt, les diferències amb el cas escocès son insalvables ja que el parlament de Westminster ha entès que només els escocesos són els que han de decidir sobre el seu futur ja que la sortida d’Escòcia del Regne Unit no fa desaparèixer la resta d’unions ni la pervivència de les seves institucions. De fet, si aquesta opció es permetés a l’Estat Espanyol, Catalunya podria secessionar-se sense que això hagués d’implicar cap alteració en l’Estat de les Autonomies per a la resta de territoris i la resta de CCAA podrien continuar formant part del marc constitucional. Fins i tot, Catalunya no hauria de ser un nou Estat independent, podrien contemplar-se figures com la de l’Estat associat. Darrera el cas català però, podrien sumar-se altres autonomies com Galicia o el País Basc amb components nacionalistes similars que volguessin iniciar sinó tant un procés independentista, un debat sobre transformar l’Estat de les Autonomies en un model federal i aquest debat es pretén evitar almenys pels dirigents polítics en el govern de torn ja que es contrari al seu ideari polític. Això no hauria de dissuadir al legislador ja que una CE que té en compte diferents sensibilitats serà una Constitució més respectada i amb major esperit democràtic perquè “la Constitució no és un collar de ferro”, tal i. [17]    .

(18) Grau  en  Dret:  Treball  de  Fi  de  Grau   com destaca la Cort Suprema de Canadà. Una sentència que també destaca que la democràcia és més que la suma de les majories ja que si una majoria de ciutadans del Quebec expressen la seva voluntat de no pertànyer a Canadà, la resta de províncies i el govern federal no podrien quedar-se indiferents ni negar aquest desig al Quebec. Pel que fa al futur a Europa, la situació dels dos territoris, de constituir-se en nous Estats, probablement seria similar ja que la UE i la OTAN ja tenen en compte de manera indirecta als dos territoris quan alerten de les conseqüències d’una secessió. En aquest cas, els procediments serien molt similars i un cop més, la qüestió política seria decisiva per a Catalunya. Escòcia, probablement, obtindria el vot favorable d’Anglaterra mentre que una Catalunya independent només trobaria la revenja de la resta de l’actual Estat Espanyol i un vot negatiu de càstig. Exposades les conclusions, podem procedir a una negació parcial de la hipòtesi inicial des de dos prismes: Si Catalunya i el Govern Central arribessin a aquest acord polític, aquest procediment referendari podria sortir endavant sense contravenir cap legalitat i dins l’ordenament jurídic vigent. A partir d’aquesta premissa podem des-dir la hipòtesi inicial, ¿Per què Catalunya no és Escòcia? Els diferents camins jurídics cap a la independència i podem afirmar que Catalunya sí podria convocar un referèndum com Escòcia d’acord amb l’ordenament actual. No hi ha cap precepte constitucional que impedeixi preguntar sobre una qüestió concreta. Des d’aquesta vessant trobem mecanismes legals paral·lels en ambdós territoris. Sobre la possibilitat d’una secessió dins el marc constitucional, aquesta no seria possible sense una reforma però no impossible. Això sí, en aquest segon estadi, les diferències jurídiques si són pronunciades ja que no es podria fer de manera unilateral ja que s’hauria de sotmetre a la via del 168 CE. Més enllà de la definició del TC sobre el concepte nació, els països i les seves nacionalitats tenen una segona dimensió com a construccions identitaries en l’imaginari col·lectiu ja que provenen d’acords convencionals que la història ha edificat. Si Escòcia és la Escòcia oberta a un procés de referèndum i amb el suport del Parlament britànic és perquè la idiosincràsia del Regne Unit fa que els seus representants polítics així ho entenguin. No s’entén així per una majoria electoral espanyola i per això Catalunya no és Escòcia en un pla sociològic i polític. Les eines i els procediments per a modificar la CE estan establerts al text legal però de res serviran als objectius del Parlament català si no obté la suficient majoria. Potser una Catalunya independent no seria una bona elecció per als catalans ni per a la resta de les autonomies però el que mai serà positiu per a un poble és imposar-li viure dins un ordenament que no reconeix. D’altra banda, el president català no ha deixat d’insistir al Govern Central per iniciar un procés negociador per convocar una consulta consensuada i legal que només seria possible si aconseguís l’autorització de Madrid. Davant la manca d’acord ni diàleg, tot apunta que, de celebrar-se, el referèndum es regularà d’acord les lleis de consultes catalanes. Les preguntes que aquí es plantegen són diverses: com prohibirà el Govern Central el referèndum? Si es celebra, tendrà alguna legitimitat? Les preguntes són moltes ja que el Govern Central ha afirmat que aquesta consulta és il·legal i que no es farà de cap manera. Per tant, el Govern usarà ja sigui la via de l’article 155 o 8 de la CE per aturar-lo. La primera via permetria al Govern obligar al compliment forçós de les obligacions, en aquest cas no celebrar el referèndum, si considera que Catalunya atempta contra l’interès general. Es tractaria d’una suspensió de l’autonomia. L’article 8 reconeix el paper de l’exèrcit per a defensar la integritat territorial i l’ordenament constitucional. Un article que legitimaria una actuació militar que aturés les accions polítiques que es poguessin derivar d’una proclamació d’independència de. [18]  .

(19) Facultat  de  Dret  de  la  UIB   Catalunya o en un estadi previ actuar contra la celebració del referèndum si s’arribés a celebrar. Més enllà de la legalitat que empara aquesta actuació, la via de les armes o de la negació d’un referèndum no ajuda en la defensa d’un marc constitucional que ara es qüestiona. Una actuació autoritària no apagaria els ànims independentistes ni la defensa de l’Estat de les Autonomies. Utilitzar les armes en defensa dels preceptes constitucionals no li faria cap favor al consens i esperit democràtic que es suposa que es recull a l’essència de la Carta Magna. A Escòcia, el futur és el que decidiran els ciutadans al referèndum del proper 18 de setembre de 2014. A l’Estat Espanyol, sense cap acord polític a la vista que permeti la convocatòria delreferèndum, és la classe política majoritària la que es nega a preguntar als ciutadans sobre el futur de Catalunya ja sigui només al territori català o a tot l’Estat.Ara la pregunta és si algun dia es trobaran els mecanismes adequats per dissenyar un Estat de les Autonomies o un nou model federal que aconsegueixi un consens prou ampli perquè tots els parlaments autonòmics vegin en l’actual marc constitucional una via per desenvolupar el seu autogovern i no en un fre que els sotmet a unes directrius que hipotequen la capacitat d’autodecisió. Fins que no arribi aquest moment, la història podrà veure nous episodis com el pla de consulta de l’ex lehendakari Ibarretxe o l’actual somni independentista del Parlament català.. [19]    .

(20) Grau  en  Dret:  Treball  de  Fi  de  Grau  .                                . [20]  .

Figure

Actualización...

Referencias

Actualización...