TREBALL DE FI DE GRAU EN MESTRE D’EDUCACIÓ PRIMARIA
DEPARTAMENT DE PEDAGOGIA I DIDÀCTICA DE LES CIÈNCIES SOCIALS, LA LLENGUA I A LA LITERATURA
TÍTOL
Autor/a: Balma MOLL RIBES
Tutor/a: Marc PALLARÉS PIQUER
Data de lectura:
• Anàlisi de la visió del docent al món cinematogràfic
ABSTRACT
Paraules clau: educació, cinema, professor Key words: education, cinema, teacher.
El cinema és un espill on mirar-se, allí es representa amb més o menys fidelitat tot el que succeeix al món i el que podem imaginar. Des de la seua aparició fins a
l’actualitat l’educació ha sigut un element utilitzat i la figura del mestre un personatge protagonista en moltes pel·lícules.
En aquest treball, l’objecte d’anàlisi són sis llargmetratges diversos de diferents èpoques i de distinta procedència i l’objectiu d’aquest és estudiar la forma en la qual els docents estan representats al cinema. A més, tindré en compte els trets que se li atribueixen, els contextos en els quals desenvolupa la seua tasca, els estereotips emprats i la relació que té aquest amb la comunitat educativa.
Per a dur a terme aquestes tasques, analitzaré aquestes sis pel·lícules amb detall per després reflexionar al voltant de la visió que ofereix cadascuna.
Cinema is a mirror to look at. It shows more or less faithfully everything that happens in the world and what we can imagine about it. Since its appearence until the present time, education has been an element used and the figure of the teacher is a protagonist in many films.
In this work, the objects of analysis are six different feature films by directors from different periods and backgrounds. The goal is to study the way in which teachers are represented in the cinema, as well as taking into account the characteristics attributed to them, the contexts in which they carry out their work, the stereotypes and the relationship that they have with the educational community.
To carry out these tasks, I will analyse these six films in detail and then I will reflect on the visión each one offers.
1. Introducció………..4 2. Objectius………..5 3. Marc teòric………...………6-9 3.1. El cinema………...………...6 3.2. Cinema i educació………..………..…...6
3.2.1. Estereotips……….…...…..…………6-7 3.2.2. Imatge de l’educació al cinema………..……...7-8 3.2.3. Imatge de l’educació al cinema espanyol………..……...8-9 4. Corpus del treball………..………...10 5. Anàlisi del treball……….11-19 6. Conclusions de l’anàlisi………...…20 7. Bibliografia………...…...21-22 8. Annexos………23-28
1. INTRODUCCIÓ
El cinema no és més que una finestra al món. A través de les pel·lícules se’ns ha ensenyat als espectadors com som i com podríem ser en unes altres circumstàncies.
S’han filmat milions d’escenes, s’han tractat tots els temes imaginables, tot el que ens envolta està representat de diverses maneres i des de diferents visions.
El treball que es presentarà a continuació és una anàlisi de la representació de la figura docent i el context en el qual treballa aquest en sis llargmetratges de diferent
procedència i distinta època. Si això és possible és perquè les narracions audiovisuals queden “legitimadas como objeto de estudio (…) utilizadas por sociólogos,
historiadores, politólogos y filósofos como campo de pruebas de tesis e hipótesis. Signo y sustancia de lo social, películas, series, docudramas (…) sirven de apoyo a
generalizaciones acerca de la ideología, la cultura y la sociedad” (Francescutti, 2019, p.
138).
El que es pretén és estudiar com el món cinematogràfic enfoca la professió del mestre i tot el que l’envolta per conéixer millor la concepció que té el món d’aquesta tasca, de nosaltres. Perquè no podem oblidar que al cine es veu la realitat portada a la pantalla, havent o no patit modificacións, i que aquesta acaba formant part de l’imaginari de tot aquell que en algun moment s’ha assegut front una pel·lícula i s’ha deixat portar.
El motiu pel qual he triat aquest tema és per la possibilitat d’unir dues coses que signifiquen tant per a mi com són l’educació i el cinema. Dues coses amb les quals he crescut, que m’han ensenyat gran part del que sé avui dia, de les que seguiré aprenent sempre. És una sort poder escollir un tema per al treball de fi de grau que et motiva i amb el que és un gust ficar-se a treballar.
Algunes de les pel·lícules escollides ha sigut la primera vegada que les he pogut veure, altres no. No obstant això, l’exercici ha estat el mateix per a totes: veure-les des d’una nova perspectiva, donant més importància als detalls i tenint en compte tot el que apareixia i podia utilitzar per al treball sense oblidar el recull d’informació inclosa al marc teòric que m’ha servit de gran ajuda per l’anàlisi de després.
2. OBJECTIUS OBJECTIU GENERAL
Analitzar la representació del docent al món cinematogràfic així com els trets que se li atribueixen i el context en el qual desenvolupa la seua tasca.
OBJECTIUS ESPECÍFICS
- Analitzar personatges de pel·lícules dedicats a la docència.
- Reflexionar sobre els estereotips i les característiques que se li atribueixen als mestres.
- Conéixer la visió del paper del professor al cine mitjançant unes pel·lícules escollides.
- Identificar els diferents contextos en els quals es troba immersa la figura del docent.
- Interpretar l’anàlisi i extraure conclusions.
3. MARC TEÒRIC 3.1. EL CINEMA
A les acaballes del segle XIX sorgeix la primera mostra de cine de la mà dels germans Lumière. La primera obra representa elements quotidians mitjançant cinema mut. En pocs anys es va demostrar que el cinema no sols podia ser un element de distracció menor i simple, sinó “que con el cinematógrafo se podían mostrar historias de ciencia ficción, haciendo desaparecer cosas, usando maquetas o exponiendo varias imágenes a la luz” tal com diu Herrero (2016) (p.9).
El so va arribar al cinema l'any 1927 i el color el 1935. Aquests dos esdeveniments van canviar la història d'aquest art, ja que des d'aleshores l'enorme majoria de films s'han produït així. L'evolució vertiginosa amb la qual ha comptat el cinema no ha sigut ni molt menys la mateixa que la que han patit altres arts com la literatura o la pintura.
En l'actualitat, el cine és un dels mitjans de comunicació més utilitzats i, tot i que la manera de fer-lo i veure'l ha canviat, ha sabut adaptar-se en el temps i contar la història dels éssers humans des del seu inici fins als temps d'ara (Pallarès, 2019a). Al cap i a la fi, com afirma Herrero (2016), “los medios de comunicación se encargan de reproduir de una forma más o menos real lo que está sucediendo en las sociedades" (p.16).
3.2. CINEMA I EDUCACIÓ
El cinema reprodueix el que succeeix a les persones i a les societats, “toda nuestra realidad es susceptible de estar presente en las películas" (Gobierno de Aragón, 2007, p.33), i l'educació en forma part. Als anys 20 es creen les primeres pel·lícules en les quals la història transcorre en un context educatiu, és el cas de films com El estudiante novato a l'any 1925 o El colegial a l'any 1928. Ambdues pertanyents al cinema mut, americà (major país productor d’aquestes) i situades al món universitari. Més tard, s'anirien produint de noves en diferents països, que serviran de model per als films vinents, com Anglaterra (Forja de hombres, 1938), o França (Cero en conducta, 1933).
Espanya va ser un poc més tardana i no va ser fins als anys 50 quan comença a produir aquestes pel·lícules que comptaven amb elements del context educatiu. Films
destacables són Bienvenido Mr. Marshall (1953) o Historias de la radio (1955).
3.2.1. ESTEREOTIPS
El cinema busca a través de les pel·lícules fer arribar un missatge als espectadors.
L'equip del film té un temps d'unes dues hores i compta amb el fet que el públic sàpia interpretar allò que no es diu, per així guanyar temps, utilitzant, com menciona Loscertales (1999) "códigos sencillos, conocidos y accesibles" (p.37). Un d’aquests recursos és l'estereotip. Als films situats en un context educatiu es poden trobar personatges estereotipats, sobretot amb el paper del professor, com també passa amb altres professions com són la de metge o advocat, professions significatives en la cultura occidental (Pallarès, 2019b). En el cas dels docents, “puede ser que los profesores seamos así", diu Loscertales (1999), “pero también hay que considerar el otro aspecto, la posibilidad de que, a veces, nos pongan enfrente un espejo distorsionado" (p.39). Junt amb els estereotips també es transmeten valors i els films, moltes vegades "se
han hecho para mostrar, defender o propagar ciertos valores muy relacionados con el mundo de la educación y la formación humana" (Loscertales, 1999, p.39), de manera que es potencien certs elements per aconseguir un objectiu específic. Els valors poden ser positius o negatius i en el cas de la figura del docent, els positius van lligats a la imatge del professor ideal, que treballa per vocació, salva d'alguna manera als
alumnes, educa en llibertat i resulta ser un model de conducta i un ciutadà exemplar. Al contrari, els negatius van lligats a una educació que no s'adapta al que es viu al carrer i a la figura del docent com un dèspota, de vegades violent, que comet errors, etc. Com diu Loscertales (1999), “así es como la realidad social, cuando es tratada por el
cine, puede llegar a pasar de los estereotipos positivos a la caricatura, y una cruel caricatura a veces" (p.41).
3.2.2. IMATGE DE L'EDUCACIÓ AL CINEMA
La imatge que es representa de la comunitat educativa al llarg de la història del cinema és prou repetitiva (Pallarès, 2020). En la majoria de les ocasions es segueix un patró pel que fa als personatges que interpreten a l'alumnat, al docent i al context de la història.
L'anàlisi que fa Núria Obiols (2011) en el seu treball “Profesores y adolescentes en el cine: aproximación a algunas características del rol docente transmitidas a través del cine" ens permet dividir en tres els rols del docent.
El primer és el docent i la narració d'un esdeveniment històric com succeeix en
pel·lícules com Au revoir les enfants (1987), que com diu Obiols (2011), “la trayectoria del profesor sirve para narrar unos hechos históricos determinados" i “la función
docente del profesor no es un elemento argumental demasiado relevante y, en cambio,
si lo es el hecho histórico que enmarca el personaje" (p.6).
El següent seria el professor i la seua funció docent en la qual l'element protagonista és ell i el treball que fa amb el seu alumnat, quasi sempre problemàtic, indistintament de si prové d'un context marginal o no. Pel que fa al docent, aquest resulta acabar sent un refugi per als alumnes que desprén saviesa, coneixements i amor per allò que fa com és el cas de El club de los poetas muertos (1989) o Profesor Holland (1995). També es pot observar com un recurs afegit el fet d'introduir problemes familiars. D'aquesta índole es poden trobar tantes pel·lícules que, fins i tot, s'ha creat la categoria cinematogràfica
"Urban-high-school", de manera que els films que corresponen a aquesta categoria parteixen, quasi sempre, del mateix prototip: un professor novell entra en una classe d’estudiants indomables i intenta que evolucionen acadèmicament i personalment.
La tercera categoria seria el professor i la narració d'un fet alié a l'educació on l'exercici docent es queda en un segon pla i la trama del film se centra en una altra acció, com és el cas de Escándalo en las aulas (1962) o La calumnia (1962).
Per a analitzar la imatge que té el cinema de l'educació no tan sols ens hem de fixar en els personatges que apareixen als films, sinó també amb la tècnica i el llenguatge que s'utilitza. De fet, pot resultar més enriquidor analitzar una obra en la qual els elements educatius es mantenen en segon lloc, tal com diu Zaplana (2005): "el análisis del mismo a través de la acción y/o diálogos puede revelarnos más sobre la concepción fílmica del autor acerca de la escuela y su mundo que otras obras imanes que transcurren casi exclusivamente en el entorno educativo" (p.21). Un exemple concret de tot el que pot mostrar l'ús del llenguatge en un film i la força dels diàlegs és el moment en què una veu en off presenta a la professora: “La señorita Eloísa es muy mona, muy buena y muy lista, y aún está soltera, a pesar de lo cual, aunque sea primavera, multiplica siempre sin equivocarse" extret de Bienvenido Mr. Marshall (1953).
3.2.4. IMATGE DE L'EDUCACIÓ AL CINEMA ESPANYOL
La imatge de l'educació en el cinema espanyol té semblances al cinema internacional però també moltes particularitats. El seté art es desenvolupa quasi totalment en el segle XX. Amb el context històric i social que ha colpejat el país durant aquest temps es pot entendre que l'evolució del cinema i els temes sobre els quals s'han fet els films a Espanya varien prou respecte a la resta de països.
Cal destacar que al cine espanyol l’educació té molt poca presència i apareix com a
element secundari. Alguns dels exemples que es poden trobar són You’re the one (2000) o ¡Arriba Hazaña! (1978). Una de les coses a destacar, com bé diu Mondelo (2007) és
"que la mayor parte de las películas en las que aparece (…) se sitúan temporalmente en la República, la posguerra española o en tiempos posteriores, que aún predemocráticos"
(p.100). Centrar-se en aquest context històric ha permés als directors fer crítiques contra l'ensenyament d'aquella època, que quasi sempre era religiós i ideològic i que
comportava repressió, càstigs, o fins i tot algun cas de pederàstia com succeeix a La mala educación (2004). Aquest fet pot semblar que com diu Mondelo (2007) “los guionistas, directores o autores españoles ajustan cuentas con la educación recibida en una infancia y juventud que, pobrecitos, debieron ser realmente tristes" (p.109).
Pel que fa al paper de la dona, també hi ha moltes semblances en el paper que es
representa en ambdós cinemes però pel mateix fet que hi ha esmenat abans, a la història espanyola hi ha fets que cal destacar per a entendre millor el paper d'aquesta. El context social és el mateix, com comenta Mondelo (2007), “los personajes femeninos que aparecen dedicados a estos menesteres son maestras y todas ejercen su magisterio en pequeñas escuelas rurales” (p.104). La personalitat que tenen és molt més tranquil·la que la dels homes, i mentre que ells sempre tenen o han tingut família, no passa el mateix en els papers femenins, ja que com en totes les tasques d'aquell moment
treballaven fins que es casaven. Aquestes donen classe únicament a xiquetes, que també són més tranquil·les que els xiquets que es mostren als films.
Per finalitzar, recuperarem el text esmenat anteriorment sobre la descripció d'una mestra que es fa en la pel·lícula Bienvenido Mr. Marshall (1953) on el masclisme, la
cosificació i la menor intel·ligència respecte a l'home està present i així es declara.
4. CORPUS DEL TREBALL
Les pel·lícules escollides per a realitzar l’anàlisi són les següents: Rebelión en las aulas (1967), El club de los poetas muertos (1989), La lengua de las mariposas (1999), La clase (2008), Hoy empieza todo (1999) i Profesor Lazhar (2011).
La tria s’ha realitzat tenint en compte diversos elements. Pel que fa a l’any de producció, s’ha intentat obtenir films de distintes dècades i moments socials. La més antiga va ser estrenada a la dècada dels seixanta, en un moment en el qual el món educatiu encara no era un element protagonista al cinema, tot i això, sí que comptava amb films precursors com va ser Forja de hombres (1938). La més recent s’estrenà l’any 2011 i la resta està situada als anys 1989, 1999 i 2008. També s’ha intentat que els films tingueren diferents procedències, per tant, se’n poden observar dos francesos, un espanyol, un anglés, un americà i un canadenc.
Per una altra banda, era important que els professors que aparegueren en les pel·lícules escollides no sempre donaren classe a grups d’alumnes de secundària com és habitual.
Per tant, s’ha tingut en compte el fet de triar films on els mestres protagonistes tingueren alumnes també d’infantil i primària. Pel que fa a aquests alumnes i a les escoles, s’ha intentat que hi haguera una varietat de classes socials diverses i diferents tipus d’escoles.
Per concloure, hi ha molts films dels quals també es podria traure molt de profit
analitzant-los però que no resulta possible. Algunes de les pel·lícules que formaven part de la recerca eren El buen maestro (2017), Diarios de la calle (2007), La sonrisa de Mona Lisa (2003), o La Ola (2008). També alguns documentals com Esperando a Supermán (2010) o Ser y tener (2002) o pel·lícules en les que el professor i la classe eren de música com és el cas de Los chicos del coro (2004) o Profesor Holland (1995).
5. ANALISI
Aquesta anàlisi pretén estudiar la visió que presenta el món cinematogràfic del paper del docent, com està representat, els elements que se li atribueixen i els contextos on viu.
Mitjançant sis films es consideraran qüestions com els trets emocionals dels docents, el tracte amb la resta de professors, famílies i alumnes, o els estereotips emprats.
La lengua de las mariposas
Don Gregorio és el mestre que apareix al film La lengua de las mariposas (1999). És un home major, ben vestit que dona classes en una escola rural a Galícia. És amable i simpàtic i també una font de saviesa que atrau la curiositat dels alumnes. Resulta rellevant el fet de ser ateu de la mateixa manera que ho resulta ser republicà, ja que el film se situa l’any 1936, als últims mesos de la Segona República Espanyola i al
començament de la Guerra Civil, ja que l’acaben detenint i afusellant. Durant la història ell participa de les celebracions del poble cantant cançons republicanes, parla de la llibertat en el seu discurs de jubilació i s’atemoreix quan es produeix l’alçament militar.
De la seua vida personal se’n sap ben poc, viu sol i no té família. Es va quedar vidu quan la seua dona va morir als vint-i-dos anys. Per tant, es pot dir que les persones amb les quals té vincle són els seus alumnes, els pares d’aquests i la gent del poble.
L’escola on dona classe és menuda, els alumnes no estan organitzats per edats, és a dir, la seua classe compta amb una trentena de xiquets (cap xiqueta) de diferents edats que saben llegir i escriure. Les classes són en castellà i no en gallec. Pel que fa a l’aula, és molt simple, hi ha pupitres als quals els alumnes seuen per parelles i no hi ha gaire material. Cadascun porta un maletí, no s’utilitza res més que la pissarra i llibres.
Hi ha un alumne que és més protagonista que el mateix mestre: Moncho. És la primera vegada que va a l’escola i creu que els professors peguen als xiquets. Quan arriba, el mestre li presenta davant dels companys i aquest, esglaiat es pisa i surt corrents. Don Gregorio va fins sa casa a demanar-li perdó i arran d’aquest moment es crearà un fort vincle. Fins i tot li deixarà un llibre i li regalarà una xarxa per atrapar papallones.
Aquest últim fet és destacable perquè Don Gregorio fa èmfasi en la història natural.
Cert és que comença donant una classe de literatura, recitant a Antonio Machado, representant de la generació del 98 i alumne de la Institució del Lliure Ensenyament que
també va viure la guerra. Acompanyades d’aquestes lectures, el mestre fa dictats.
Tornant a la història natural, és l’assignatura que major protagonisme té: primer fa una introducció a classe, els parla de la naturalesa, els conta coses sorprenents i, per últim, els porta al camp a realitzar aquestes classes.
Don Gregorio és un home tranquil, que no alça la veu ni és violent i que atura qualsevol baralla dels xiquets. A més, escolta als alumnes i resol els seus dubtes, sobretot els de Moncho, amb qui més temps comparteix. Amb les famílies passa el mateix, és educat i té molt bona relació amb els pares de Moncho, que fins i tot li volen regalar un vestit d’home, agraïts. També apareix el pare d’un altre alumne que es mostra favorable a pegar al seu fill si aquest no fa cas, un pensament contrari al d’aquest.
Es podria dir, aleshores, que la comunitat educativa i el poble respecta al mestre, és una figura distingida. Un dels exemples on es mostra és l’acte de jubilació que li fa el poble, on l’alcalde li agraeix la seua tasca, els alumnes i els pares l’aplaudeixen i on la seua vida com a docent acaba amb el respecte de tots els seus veïns. No obstant això, el context social va avançant i la gent afí a l’alçament cada vegada està menys d’acord amb el discurs lliure i laic que la república produeix i per consegüent, de les persones que pensen així o que han participat d’aquest. Una d’elles el mestre, Don Gregorio.
El film mostra un moment concret de la història i com afecta aquest a uns personatges.
La Guerra Civil es va produir i esdevé el punt final de la història que es conta.
El club de los poetas muertos
John Keating torna als Estats Units a les acaballes dels anys 80 per donar classes de literatura a l’internat masculí on ell va estudiar. Fins aquell moment havia estat treballant en una important escola d’Anglaterra. És un home educat, va ben vestit i mostra la seua vocació. Les seues idees són més modernes que les del centre, considerat el millor centre privat dels Estats Units, que opta pel conservadorisme i que porta com a senyes d’identitat l’execel·lència, la disciplina, l’honor i la tradició. L’internat és elitista i només accedeixen els fills de les grans fortunes americanes.
L’escola té tots els recursos necessaris i compta amb bones instal·lacions. Les aules tenen llibres, mapes, pissarres i pupitres individuals per a l’alumnat. El professor dona la classe des d’una estrada generalment, però el Sr. Keating no l’utilitza.
La classe està formada per una vintena d’alumnes però hi ha un grup de treball que destaca a la pel·lícula. En ells el missatge del professor cala més profund i es veu l’evolució real del que aconsegueix. Primerament, representen la incredulitat: el
professor els fa traure el seu llibre de poesia, de caràcter tradicionalista, i els fa arrancar la introducció. Els trau de classe per llegir un poema de Walt Whitman (considerat el pare de la poesia moderna estatunidenca) que deriva en el tòpic literari “Carpe Diem”.
Els alumnes comencen a tindre curiositat pel que diu el Sr. Keating i fan seues les frases d’aquest. També troben l’anuari del mestre i descobreixen que formava part de “El club de los poetas muertos”, un club que llegia i escrivia poemes, i els anima a reobrir-lo.
Mentrestant els alumnes comencen les reunions del club, el professor segueix amb les seues metodologies modernes i les seues reflexions, els convida a pensar, a veure les coses diferents, els demana fer un poema a cadascun, fan classes d’expressió corporal al pati, etc. A la resta del claustre no li semblen bé aquestes fórmules, volen que seguisca la línia que marca l’escola, que és preparar-los per a la universitat i poc més.
Alguns dels alumnes cobren més protagonisme segons la història avança. Neil, per exemple, descobreix que la seua passió és el teatre però es veu reprimit pel seu pare. El Sr. Keating l’anima a contar-li el que sent però aquest se l’emporta i li diu al mestre que no vol que es torne a apropar al seu fill, perquè és ell el culpable que els alumnes hagen canviat el seu comportament i qüestionen les decisions dels adults. Aquest fet acaba amb una tragèdia, Neil se suïcida.
L’escola obliga els alumnes a firmar un acord en el qual es culpa del què ha succeït al Sr. Keating. Un d’ells, fart de l’escola per haver sigut castigat físicament i front la injustícia que es vol cometre no accedeix i l’expulsen. La resta si ho fa. Per tant, el professor és acomiadat per haver abusat del poder i haver produït el tràgic episodi. Quan va a recollir les coses a la seua classe es troba que qui el substitueix és el director, també veu els alumnes callats davant d’ell. Un d’ells, Todd Anderson, que havia tingut un fort vincle amb Neil i amb el professor, s’aixeca i li diu al Sr. Keating que els han obligat a firmar. Es puja a sobre de la taula i li diu “Oh capitán, mi capitán”, una frase extreta d’un dels textos de Walt Withman llegits a classe i la resta de companys li segueixen en contra del que diu el director. És la seua manera de donar-li les gràcies.
Rebelión en las aulas
Mark Thackeray és un enginyer negre nascut a la Guaiana Anglesa que troba un treball com a professor en un institut en un barri marginal de Londres als anys 60. Les seues ocupacions han sigut sempre com a enginyer durant anys a Llatinoamèrica i a Califòrnia i no ha exercit mai de mestre. No ha estat mai casat i els seus orígens són molt pobres.
És un home discret, va ben vestit, es veu com és prou desitjat per les dones i tot i que l’antic professor se n’ha anat per la dificultat de donar classe a aquests alumnes, pensa que ho tindrà fàcil per ser home. En ser una pel·lícula prou antiga podem escoltar molts comentaris totalment desfasats i masclistes que en aquella època estaven normalitzats.
Quan arriba se n’adona que els i les alumnes són molt irrespectuosos i problemàtics. Els companys de l’equip docent li donen consells i l’avisen que la majoria tenen problemes familiars o són rebots d’altres escoles. Intenta donar les classes: comença amb la literatura, les matemàtiques, la geografia (és el cas menys realista pel que fa a la figura docent representada pel cine) i res funciona, els alumnes no segueixen les indicacions i mostren faltes de respecte cap al professor i entre ells. Acaba decidint deixar a una banda totes les assignatures per ensenyar-los maneres i bon comportament. Els diu a les alumnes que els homes no volen mujerzuelas sinó xiques decents (aquest és un dels comentaris referits abans) i als alumnes que han d’adquirir hàbits d’higiene.
Els alumnes, una trentena, comencen a canviar el seu comportament però les classes normals no es reprenen. No es fa cap ús del material que hi ha a la classe; el professor prepara una excursió al museu i la resta del temps estan a classe (asseguts en pupitres de dos en dos), es dediquen a fer preguntes al voltant del matrimoni i el Sr. Thackeray, des de l’estrada, les respon. El canvi d’actitud sorprén a tots els professors del centre.
Pel que fa a les famílies, només una mare va a l’escola a parlar amb ell. A altres pares se’ls troba al mercat, el veuen com a algú important i, fins i tot, li donen peces de fruita.
També s’acaba guanyant el respecte i l’admiració de l’alumnat.
Seguint el patró de les altres pel·lícules ja esmenades, aquesta també té un succés tràgic:
la mort de la mare d’un dels alumnes. Tots li compren una corona de flors però no li la volen donar per motius racials, ací és on es deixen entreveure les diferències racials i el pensament racista de l’època. No obstant això, el professor els acaba convencent.
Finalment, el film acaba en el ball d’acomiadament. Els i les alumnes de la classe del Sr. Thackeray acaben l’institut aquest any i preparen l’última festa al centre. Pam,
l’alumna enamorada d’ell, li demana ballar i aquest accepte. En acabar, els alumnes li ensenyen la cançó que han preparat per a ell i li donen un regal. Finalment, decideix no acceptar el treball oferit com a enginyer per a quedar-se a l’institut com a professor.
Dues coses que s’haurien d’esmenar són el flirteig que té el protagonista en una de les professores, fruit del recurs insistent del cinema (sobretot l’antic) per emparellar i enamorar els seus personatges. L’altra seria el fet que en un moment donat el professor d’educació física és acomiadat i és el Sr. Thackeray el que el substitueix. La classe dirigida als xics (les xiques tenen a aquesta hora ciències domèstiques) suposa fer boxa amb un combat entre el professor i un alumne que acaba la classe endolorit.
La clase
El Sr. François és un professor de llengua francesa que porta alguns anys en l’institut en el qual treballa, en un barri marginal de París. L’alumnat del centre és molt divers, multicultural i amb problemes familiars de diverses índoles. Les aules on dona classe són senzilles, amb pissarres i algun llibre. I la mateixa línia segueix el centre.
En la primera classe comencen la classe de llengua llegint un text i parlant de les paraules que no han entés, donen les conjugacions, etc. El nivell és molt baix però ells mateixos es pregunten per què donen això si no ho utilitzaran mai. En el context en el qual viuen no són necessàries aquestes paraules difícils o saber el present del subjuntiu.
Pel que fa a l’equip docent, tots els professors es reuneixen a principi de curs per presentar-se, plasmar els objectius del curs, etc. Es porten bé entre ells però hi ha certes discrepàncies al voltant de com tractar a l’alumnat. La majoria està d’acord amb el sistema actual, aplicant càstigs a qui es porta mal, convocant al Consell de Disciplina per als casos greus d’expulsió, etc., i altres, com el Sr. François, que prefereix valorar als que ho fan bé i tenen bon comportament. Cap està d’acord amb els càstigs físics.
Aquesta pel·lícula mostra, pot ser, l’escenari més real dels que hi ha, així com el mestre que més probable és trobar a una aula. Té aquesta faceta bona de pensar en el bé dels alumnes i replantejar-se si el sistema educatiu funciona però no deixa de tindre defectes, fuma, s’enfada, comet un error insultant a unes alumnes, s’equivoca, etc.
En una altra classe el professor els demana escriure un relat sobre ells mateixos per tal de poder-los conéixer més. Ells no creuen que la seua vida siga interessant per escriure
res al respecte però els anima a fer-ho. Parla amb una de les alumnes, ja que veu que el seu comportament és més negatiu que abans. Aquesta li fa una carta dient-li que no li tornarà a parlar i així no la podrà renyir. Com a conclusió d’aquest tema es pot dir que són alumnes complicats que sí que són partícips de la classe però que no veuen utilitat a allò que fan. I es veu clar quan al final de curs se’ls pregunta que han aprés durant l’any i una de les alumnes diu que res, que no entén el que fan a classe.
Les famílies mostren interés pels seus fills, acudeixen a les reunions i mantenen el contacte a través del quadern de correspondència. En aquest apartat es pot contemplar les situacions familiars problemàtiques dels alumnes: a la mare de Wayne la detenen per problemes en el visat o els pares d’un altre no parlen francés i no entenen els missatges del professor amb els que els comunica els problemes que té.
Finalment, arriben les avaluacions. Aquestes són conjuntes, estan tots els professors presents junt amb el director i dues alumnes escollides. Alguns comentaris resulten fins i tot cruels. En el cas d’un dels alumnes, el Sr. François diu que tal vegada se li està exigint molt i ha arribat al seu límit. Les companyes li fan arribar aquesta informació enmig de la classe, es forma un embolic “professor-alumnes” i l’alumne se’n va de l’aula molt enfadat ferint a una companya sense voler. El cas arriba a mans del director que convoca el Consell de Disciplina. Tots els participants del consell estan a favor d’expulsar-lo però el Sr. François s’adona que si l’expulsen, el pare de l’alumne li enviarà a Mali, el seu país d’origen. Li ho diu a la resta però la decisió és ferma.
Profesor Lazhar
Bachir Lazhar és un home de mitjana edat que es presenta a una entrevista de treball per ocupar una plaça com a docent en una escola privada de Montreal. Ell és algerí i oculta no tindre formació com a mestre. La mestra era la seua dona, que mor junt amb la seua filla assassinada per ser l’escriptora d’un llibre que criticava el govern d’Alger.
La plaça que ocupa era la d’una professora que se suïcidà en la seua aula. Dos alumnes la van veure morta. L’escola organitza una reunió amb una psicòloga per afrontar la situació, pinta les parets de l’aula i no vol que es parle obertament del que ha passat.
Els seus mètodes i la manera en la qual tracta a l’alumnat és tradicional, vol que li parlen de vosté, els senta en files individuals i tot i que l’aula consta de material (llibres, pissarres, bola del món, banderes, pòsters) no està gens acolorida. Com a mestre
comença amb una classe de literatura, lligen un text d’Honoré de Balzac i fan un dictat.
Quan els corregeix se n’adona que era massa difícil i també li ho fa saber la directora.
Alice, una de les alumnes li porta llibres que s’adapten més a la seua edat. És observable que està un poc desfasat, els xiquets el corregeixen en qüestions com la sintaxi.
Des de l’inici al final del film són destacables els canvis positius que es produeixen en el Pr. Lazhar, la seua manera de relacionar-se amb els xiquets és més propera, la classe cada vegada està més acolorida i les activitats més semblants a les de la resta del
professorat, que abans se sorprenien amb la seua manera de treballar. Algun exemple de les activitats és el treball que els mana fer sobre l’escola i que han d’exposar. Quan és el torn d’Alice comença a parlar obertament sobre com se sent després de la mort de la seua professora i ell demana a la directora repartir l’escrit pel centre, està a favor de parlar d’aquest tema i que tots puguen compartir els seus sentiments però la proposta és denegada. Cal reflexionar si el sistema ha infantilitzat massa als alumnes i els incapacita a adquirir maduresa a la vegada que els redueix les possibilitats d’aprenentatge.
Amb l’equip docent es porta molt bé, li recorden a l’entrada que estan prohibits els càstigs físics, ell està d’acord. El clima és bo, sobretot amb una de les professores amb les quals té molt bona relació i amb qui parla al voltant de l’escola i del que ha succeït.
El fet d’impedir parlar del succés crea disputes entre els xiquets. Un d’ells creu que el culpabilitzen de la mort de la professora per haver dit que la mestra l’abraçava i el besava molt i que es va suïcidar perquè estava enfadada amb ell. Realment, no s’arriba a saber quina problemàtica hi ha al darrere però un dia, un xiquet parla de la mort del seu avi i el tema apareix i s’hi aconsegueix parlar.
Les classes continuen, es fan activitats sobre llengua, correcció d’errades, convida a utilitzar el diccionari, interpreten relats, els demana fer una faula i ell en farà una altra.
Al mateix temps que el curs va avançant es deixa entreveure com el Pr. Lazhar ha d’afrontar els seus problemes personals. S’ha de comprovar que la seua dona i la seua filla van ser assassinades en un incendi, ja que si es demostra, ell es convertirà en un refugiat i no el podran deportar. Finalment, es comprova el fet però la directora es veu sobrepassada quan la comunitat educativa s’adona de la contractació, que és un refugiat i que ha parlat massa sobre el suïcidi. L’acomiada i ella també perdrà la seua feina.
Abans d’anar-se’n demana donar la seua última classe amb els seus alumnes. Ells i elles entreguen les seues faules i ell llig la seua. S’està acomiadant però són massa menuts per entendre-ho. En acabar la classe, tots se’n van sense saber que no el tornaran a veure menys Alice, la xiqueta amb la qual té un vincle especial, que sí que ha entés que és un acomiadament. Ella plora i la pel·lícula s’acaba amb aquesta abraçada.
Hoy empieza todo
A les acaballes dels noranta, Daniel Lefevre dirigeix una escola infantil en un barri marginal de França. Els xiquets tenen situacions molt complicades en les seues cases.
Les professores de l’escoleta donen molts consells als pares i mares i els recorden coses bàsiques perquè moltes de les famílies els tenen un poc desatesos. La tasca d’aquest lloc és més social que no pas educativa.
El centre lluita per tindre els màxims recursos per als seus alumnes. Hi ha molt bon clima, les aules i els passadissos estan plens de color, amb molts murals, dibuixos i pòsters que ho decoren. El pati és l’única part de l’escola que està buida i grisa. Es necessiten diners per seguir proporcionant el millor als xiquets que fora de l’escola tenen més ben poc però l’ajuntament no els envia i moltes vegades es generen discrepàncies entre aquesta institució, els centres docents i els serveis socials.
Aquests últims, els serveis socials, també són protagonistes, ja que es conta la lluita que fan per aconseguir els mitjans necessaris per a actuar en tots els casos en els quals se’ls necessita. A més, hi ha certa tensió entre aquests i Daniel, fins que una treballadora social i ell comencen a treballar conjuntament.
Daniel viu amb la seua dona i el fill d’aquesta. És una persona molt afectuosa amb els seus alumnes amb els quals sempre canta cançons. Parla constantment dels problemes de l’escola amb la seua família i aquests dos elements (família-escola) s’uneixen en més d’una ocasió. La primera, quan el fill de la seua dona i els seus amics entren a robar al centre i la segona la seua dona es fica a treballar per renovar l’escola i aconseguir fons.
Al film hi ha una família protagonista amb una situació molt complicada que colpeja la vida de l’escola i la del mestre. És la família de Letícia, sense recursos, que viu sense llum des de fa més de sis mesos, amb una mare que enfront del problema que té al davant comença a beure i amb un pare que treballa fora i no es pot fer càrrec constant.
Deuen diners a l’escola i, tot i que Daniel no els fica pressa i intenta ajudar-los, la
situació és insostenible. Un dia els arriba la notícia que hi ha hagut una eixida de gas i la família ha mort. És la mare la que el produeix. És un dur colp per a tots que no fa més que representar el nivell de pobresa que hi ha al barri i que pateixen els alumnes.
Un altre cas realment greu que es mostra al film és el maltractament d’una família cap a un xiquet. El xiquet arriba a l’escola amb una bretxa al cap i Daniel, com a director, avisa a la policia. Rep amenaces greus per part de la família però ha fet el que devia.
És avaluat per un inspector, que pot veure el tracte amb l’alumnat i les tasques que fa.
Aquest li diu el que pot fer per millorar la seua tasca docent però també li aconsella que els pares no participen tant a l’escola, que ell ha de mediar i no ser un revolucionari.
Això el fa reflexionar al voltant del sistema i del que s’espera dels mestres.
El film acaba amb la festa de final de curs. L’escola està molt decorada i les famílies han preparat productes per a vendre i aconseguir fons. El director que havia decidit deixar el càrrec i anar-se’n de l’escola decideix continuar.
6. CONCLUSIONS
Aquesta anàlisi deixa veure algunes de les característiques que atribueix el món audiovisual a l’educació, al paper del docent i al dels alumnes. Es repeteixen patrons i elements al llarg dels films.
Els llocs on es desenvolupen aquest tipus d’històries solen ser instituts. Aquests són tant públics com privats. Les escoles infantils i de primària junt amb els centres de formació professional i educació especial són els grans oblidats.
Resulta curiós com en una professió en la qual predominen les dones els protagonistes en els papers de mestre i director de centre quasi sempre són hòmens. Aquests
professors solen tindre una aparença cuidada, en els films més antics són persones exemplars i la seua vida personal queda desdibuixada en un segon pla, mentre que en les més actuals açò pot canviar i la seua història és un element més dins de la trama. A més, es mostren més humans pel fet de cometre errors i deixar entreveure dubtes. En alguns casos es tenen relacions personals entre altres membres del centre.
Pel que fa a les assignatures, independentment de la rellevància que tinguen al film, els docents acostumen a començar amb una classe de literatura llegint a grans autors, com Walt Withman o Antonio Machado que d’alguna manera fan entreveure quina serà la trajectòria del mestre. La metodologia que empren no sol adequar-se a l’establida pel centre, per tant, resulta estranya i comentada per la resta de companys o per l’alumnat.
Els professors arriben a les escoles de diferents maneres i la trama sempre es presenta com un repte a aconseguir. Pot ser per la rebel·lia dels alumnes, pels pocs recursos, pel poc suport del centre o per successos tràgics aquesta tasca sempre és complicada.
Sempre s’estableix un vincle especial o predilecció entre el docent i alguns dels seus alumnes, aquests tenen més protagonisme en les pel·lícules. Aquesta relació
proporciona al film escenes emotives plenes de simbologia i els mestres solen tindre un detall amb aquest alumne o grup ja siga a través d’un regal, que en moltes ocasions és un llibre, o d’una conversa important.
Un patró que se segueix al llarg dels films és la introducció d’un element tràgic (un element recurrent és el suïcidi) en la trama que afecta directament a la comunitat educativa i a la vida del professor i que ve acompanyada sempre d’una reflexió moral.
7. BIBLIOGRAFIA
- Barbero-González, J.I.; Rodríguez-Campazas, H. (2017). (Re)presentación del profesorado de educación física en el cine. Cultura, ciencia y deporte, volumen 12, número 36, pp. 161-171.
- Cantet, L. (2008). Entre les murs [Película]. Haut et Court.
- Clavell, J. (1967). To Sir, with Love [Película]. Columbia Pictures.
- Cuerda, J.L. (1999). La lengua de las mariposas [Película]. Sogetel / Las Producciones del Escorpión / Canal+ España / Televisión Española (TVE).
- Falardeau, P. (2011). Monsieur Lazhar [Película]. Micro_Scope.
- Francescutti, P. (2019). La narración audiovisual como documento. Empiria, número 42, pp. 137-161.
- Gispert, E. (2008). Cine, ficción y educación. Editorial Laertes S.A. de Ediciones.
- Gubern, R. (1969). Historia del cine. Editorial Anagrama.
- Herrero Cuesta, E. (2016, Junio). Cine y educación (Tesis de grado). Universidad de Valladolid, Palencia.
- Loscertales, F. (1999, Marzo). Estereotipos y valores de los profesores en el cine.
Comunicar, número 12, pp.37-45.
- Mondelo González, E. (2007). Ajuste de cuentas. La escuela en el cine español.
Revista Interuniversitaria de Formación del Profesorado, volumen (21), número 2-3, pp. 99-111.
- Obiols Suari, N. (s.f.). Profesores y adolescentes en el cine: aproximación a algunas características del rol docente transmitidas a través del cine,
(http://www.cite2011.com/Comunicaciones/Escuela/062.pdf).
- Pallarès, M. (2019a). Estructuras de acogida, progreso y sistema educativo: Una aproximación a partir de la serie The Wire. Arte, individuo y sociedad, 31(2), pp. 375- 392. DOI: https://doi.org/10.5209/ARIS.60635
- Pallarès, M. (2019b). Política social, espacios de (in)comunicación y lagunas en la educación ciudadana: la autopercepción del yo colectivo en la serie Show me a hero.
Kepes. 16(20). DOI: 10.17151/kepes.2019.16.20.5
- Pallarès, M. (2020). Educación humanizada. Una aproximación a partir del legado de Heinrich Rombach. Estudios sobre educación, volumen 38, pp. 9-27. DOI:
10.15581/004.38.9-27
- Tavernier, B. (1999). Çacommenceaujourd’hui [Película]. Les films Alain Sarde / Little Bear / TF1 Films Production.
- Weir, P. (1989). DeadPoetsSociety [Película]. TouchstonePictures / Silver ScreenPartners IV.
- Zaplana Marín, A. (1995). Entre pizarras y pantallas: profesores en el cine. Badajoz.
Departamentos de Publicaciones de la Diputación de Badajoz.
8. ANNEXOS
- Rebelión en las aulas
Títol original: To Sir, with Love Any: 1967
Durada: 105 minuts País: Regne Unit
Director: James Clavell
Guió: James Clavell (basada en la novel·la d’E.R. Braithwaite
Fotografia: Paul Beeson Música: Ron Grainer
Premis: Nominada a Millor Director pel Sindicat de Directors (DGA) l’any 1967.
Sinopsi: Mark Thackeray és un enginyer negre que decideix acceptar una ocupació com a professor en una escola als afores de Londres. Quan arriba, es troba amb una classe d’institut complicada i conflictiva. Intenta guanyar-se als alumnes mitjançant mètodes tradicionals però faran falta noves fórmules per a aconseguir-ho.
Tria: Ha estat escollida per ser una de les primeres pel·lícules on la trama succeïa en una escola, ja que molts dels films d’aquesta classe que van arribar després al cinema es basen en aquestes. A més, l’alumnat rebel d’aquest film resulta representatiu de la mateixa manera que ho és el repte laboral al qua l s’enfronta el professor.
- El club de los poetas muertos
Títol original: Dead Poets Society Any: 1989
Durada: 124 minuts País: Estats Units Director: Peter Weir Guió: Tom Schulman Fotografia: John Seale Música: Maurice Jerre
Premis: Premi Cèsar a millor pel·lícula estrangera (1990), Premi Òscar a millor guió original i tres nominacions més (1989), quatre nominacions als Globus d’Or (1989), dos Premis Bafta a millor banda sonora i pel·licula i quatre nominacions més (1989), nominada als DGA a la categoria de millor direcció i als WGA a la categoria de millor guió original (1989).
Sinopsi: El Sr. Keating arriba a l’estricte col·legi privat del qual va ser alumne per donar classes de literatura. Els alumnes, acostumats a una metodologia tradicional i conservadora descobriran la poesia i moltes altres coses que els obriran la ment i els canviaran per sempre.
Tria: Ha sigut escollida per ser un clàssic del cinema que succeeix en un internat masculí. El paper del professor i la seua metodologia trenquen estàndards del que se suposava que devia ser un mestre. Resulta representativa i, a més, era necessari triar una pel·lícula americana per ser el país que més films d’aquest tipus produeix.
- Hoy empieza todo
Títol original: Ça commence aujourd’hui
Any: 1999
Durada: 107 minuts País: França
Director: Bertrand Tavernier
Guió: Dominique Sampiero, Tiffany Tavernier, Bertrand Tavernier Fotografia: Alain Cloquart Música: Louis Sclavis
Premis: Premi Internacional de la Crítica al Festival de Berlín (1999), va estar nominada a la categoria de millor actor als Premis Cèsar (1999) i als Premis de Cinema Europeu (1999).
Sinopsi: Daniel Lefevre és el director d’una escola infantil a un barri marginal de França. S’haurà d’enfrontar als problemes familiars dels seus alumnes i a les poques ajudes que l’escola rep per part del govern a la vegada que soluciona els seus propis problemes i es qüestiona la seua tasca.
Tria: És un film francés triat especialment per les edats dels alumnes que apareixen.
Són d’educació infantil i d’aquesta manera també estaran representats en el treball.
Una altra opció era La profesora de parvulario (2018) però aquesta pel·lícula no se centra tant en l’escola, gran part de la trama transcorre fora d’ella.
- La lengua de las mariposas
Títol original: La lengua de las mariposas Any: 1999
Durada: 97 minuts País: Espanya
Director: José Luis Cuerda
Guió: Rafael Azcona, José Luis Cuerda, Manuel Rivas (basada en la novel·la de Manuel Rivas)
Fotografia: Javier Salmones Música: Alejandro Amenábar
Premis: Va estar nominada 13 vegades als Premis Goya però tan sols es va endur el Premi a millor guió adaptat (1999). Va estar nominat a millor pel·lícula als Premis Forqué (1999).
Sinopsi: Moncho és un xiquet que entra per primera vegada a l’escola amb molta por. Allí es troba amb Don Gregorio que li ensenyarà molts coneixements durant el curs del 1936. El context social i polític és un personatge més que tindrà un
protagonisme total.
Tria: Després d’haver reflexionat al marc teòric sobre la representació d’aquests films al cinema espanyol, era positiu analitzar una pel·lícula procedent d’aquest país.
Ambientada al final de la segona República, plasma molt bé un moment social molt important a través dels personatges d’un mestre i un alumne.
- La clase
Títol original: Entre les murs Any: 2008
Durada: 128 minuts País: França
Director: Laurent Cantet
Guió: François Bégaudeau, Robin Campillo, Laurent Cantet (basada en la pel·lícula de F. Bégaudeau)
Fotografia: Pierre Milon Música: Varis
Premis: Nominada als Òscars a la categoria de millor pel·lícula estrangera (2008), premiada amb la Palma d’Or per millor pel·lícula al Festival de Cannes (2008), Premi Cèsar a millor guió original i nominada cinc vegades més (2008) i premiada als Premis Independent Spirit (2008).
Sinopsi: François és un professord’institut en un barri marginal de París. Els seus alumnes són diversos i conflictius i amb ells, el professor tindrà un gran repte al davant que no será fácil d’aconseguir.
Tria: Ha estat un film molt valorat per la crítica i ha sigut triat per representar molt bé el cinema europeu de les últimes dècades i també les classes plenes d’adolescents en moltes diferències que han de conviure i han de trobar la motivació per seguir endavant.
- Profesor Lazhar
Títol original: Monsieur Lazhar Any: 2011
Durada: 94 minuts País: Canadà
Director: Philippe Falardeau Guió: Philippe Falardeau Fotografia: Ronald Plante Música: Martin Léon
Premis: Va estar nominada als Premis Òscar en la categoria de millor pel·lícula de parla no-anglesa (2011), va guanyar el Premi Genie a millor pel·lícula (2011) i també al Festival de Toronto (2011). També va guanyar el premi del públic al Festival de Loncarno (2011) i el del millor guió al Festival de Valladolid- Seminci.
Sinopsi: Bachir Lazhar és contractat com a professor d’una escola de primària per substituir una professora que s’ha suïcidat dins de l’aula. Els seus alumnes estan molt afectats pel succés i ell empatitzarà amb ells perquè també ha patit una gran pèrdua.
Tria: Aquesta pel·lícula també ha estat molt premiada i s’ha escollit perquè la història que conta parteix d’un punt diferent de la resta: un suïcidi. Aquest fet ha sigut molt tràgic per a l’alumnat i el Professor Lazhar empatitzarà amb ells i elles pels amargs successos que li han tocat viure. A més, succeeix en una escola de primaria.
