(Aquest PowerPoint està pensat concretament per il·lustrar, acompanyar i completar la programació i els dossiers d’apunts de la matèria de Volum del Batxillerat d’Arts Plàstiques, Imatge i Disseny. Però també pot servir per a qualsevol estudiant o persona interessada en el coneixement de l’art en general i en el de l’escultura en particular).
La figura humana a través de la història de l’escultura(I)
Batxillerat d’Arts Plàstiques, Imatge i Disseny Institut Poeta Maragall, Barcelona
Matèria: Volum
Tema: L’escultura de la figura humana Professor: Abel Figueres
La figura humana a través de
la història de l’escultura (I)
La figura humana a través de
la història de l’escultura (I)
L’escultura de la figura humana
a la Prehistòria
Venus de Willendorf (30.000 - 25.000 anys a.n.e.), pedra calcària,
Venus de Lespugue
Ivori 14’7 cm
Museu de l’Home París.
Altres diverses tipologies de “venus adiposes” prehistòriques. Les seves mides fluctuen entre els 5 i els 25 cm
L’escultura de la figura humana a
l’Antic Egipte
Tríade del faraó Micerí (segle XXV a.n.e.) pedra granítica 96 cm d’alçada Museu Egipci El Caire
Diverses vistes de la monumental figura ajaguda de Ramsés II a Memphis (Egipte).
Colossos de Mennón (Imperi Nou, Dinastia XVIII),18 m d’alçada, Tebes.
Aquestes estàtues colossals de figures faraòniques assegudes presidien l’entrada del temple funerari dedicat a Amenhotep III.
Observeu l’escala humana respecte a la monumentalitat d’un dels colossos
Estàtues colossals de Ramsés II excavades a la muntanya en el gran temple d’Abu-Simbel, Egipte. Al costat hi ha un altre temple una mica més petit dedicat a la reina Nefertari.
Detall ampliat d’una de les quatre monumentals escultures del faraó Ramses II a l’entrada del temple d’Abu-Simbel.
Estàtua d’Akhenaton
L’art egipci a l’època del faraó
Akhenaton (1379 – 1361 a.n.e.), l’art d’Amarna o amarnienc, té
unes característiques molt diferents al de les èpoques anteriors i posteriors. Representa una ruptura molt important amb el característic art faraònic tradicional.
L’anomenat Art d’Amarna és un estil artístic associat a la ciutat d’Al-Amarna fundada pel faraó
Akhenaton quan traslladà la seva cort cap el
nord de Tebes i representa l’únic trencament amb la tradició faraònica que predomina en l’art i en l’escultura egípcia de totes les èpoques.
Akhenaton va imposar una forma de monoteisme solar, d’adoració al sol com a única
divinitat, que refusava els antics deus egipcis i la creença en una vida després de la mort. Aquest canvi religiós i cultural va dur, inevitablement, a l’abandonament de l’art funerari tradicional.
L’art d’Amarna era en general més naturalista i menys
rígid que l’art dels períodes precedents i subsegüents. Es
caracteritzava, entre altres coses, pel predomini de les
línies esbiaixades i corbes, per un marcat interès per la draperia i, sobretot, per una peculiar tendència al realisme.
Aquesta nova manera de veure l’art egipci -inspirada pel mateix faraó- no va sobreviure a la seva mort ni al retorn de la ideologia més ortodoxa però certs trets característics van tenir influència en el períodes posteriors com en el cas de l’època del seu successor Tutankhamon.
Diversos exemples del rostre d’Akhenaton amb les faccions allargades, els ulls ametllats, la barbeta molt marcada i els llavis prominents.
Bust de Nefertiti
Imperi Nou, Dinastia XVIII (segle XVI a.n.e.)
calcària pintada Museu Egipci, Berlin.
L’escultura va ser trobada enterrada a la sorra en el lloc on tenia el seu taller l’escultor
Escultura d’un cos femení (atribuït a Nefertiti) en la que es poden apreciar alguns dels trets característics de l’art d’Amarna: la preferència per les corbes i les sinuositats, la recerca d’un cert grau de realisme no idealitzat i l’interès per la draperia, les veladures i les transparències.
Màscara funerària d’or de Tutankhamon (Imperi Nou, Dinastia XVIII, 1552 a 1069 a. n. e.) Museu Egipci, El Caire.
L’escriba assegut, Imperi Antic, Dinastia V, pedra calcària
pintada, 53 cm d’alçada, Museu del Louvre, París.
Sheij el Beled (L’alcalde del poble)
Imperi Antic, Dinastia V fusta de sicòmor
110 cm Museu Egipci
La figura humana a l’escultura de
l’art ciclàdic
L’art ciclàdic apareix
durant el període Ciclàdic
(des del 3000 a.n.e. fins el
2000 a.n.e.) a les Illes
Cíclades, al mar Egeu, a
Grècia.
L’evident
tendència
a
l’esquematisme va tenir
com a resultat l’assoliment
d’una estatuària de petites
dimensions però de gran
elegància que encaixa
amb els gustos actuals
després de la revaloració i
el desenvolupament de
l’escultura abstracte de la
primera part del segle XX.
Diverses tipologies formals de les escultures de l’art ciclàdic
El suau modelat dels ídols ciclàdics s’aconseguia mitjançant el desgast de la peça de marbre amb l’acció de la pedra esmeril.
A l’illa de Naxos s’explotaven mines de corindó d’immillorable qualitat amb el qual es repassava i polia cada figura.
L’escultura de la figura humana
a la Grècia clàssica
L’escultura grega clàssica és una manifestació artística que reflecteix els ideals de la civilització grega: la importància de la figura humana com
a tema principal i la recerca d’un ideal de bellesa basat en l’equilibri, la
proporció i l’harmonia.
Es pretén trobar un model de bellesa,
el cànon, a través de la recerca de les
proporcions perfectes i harmòniques. Els materials més utilitzats són el marbre policromat, el bronze i les criselefantines (estàtues d’or i d’ivori). La seva evolució estilística se sol dividir en tres grans períodes:
- el període arcaic - el període clàssic
- el període hel·lenístic
Principals trets característics de l’escultura grega
- El cos humà com a motiu i tema principal.
- Pels grecs clàssics l’ideal de la bellesa humana es
basa en la proporció,
l’equilibri i l’harmonia.
- La
semblança
amb
el
natural
s’imposa
gradualment però no es tracta
d’un retrat realista
sinó d’un ideal, d’un cànon de bellesa.
- La policromia (que s’ha perdut amb el temps).
- Materials més usats: marbre, pedra i bronze.
- Tipologia: escultures exemptes i relleus.
Període arcaic
segle VII a.n.e. - inicis del segle V a.n.e.
En el període arcaic
l’art grec
evoluciona des de les antigues
tradicions artístiques
d’influències
egípcies i orientals fins a les portes
del que serà l’art grec clàssic.
El tipus
d’estàtua grega més
característica del període arcaic, el
Koúros, segueix en gran mesura
els models egipcis.
Durant aquest període es realitzen
figures masculines
d’atletes nus
(Koúroi) i figures femenines vestides
(Korai).
Característiques:
- Frontalitat rigorosa, rigidesa, hieratisme - Braços enganxats al cos i punys tancats
- Pes repartit entre les dues cames. Una cama lleugerament avançada. Els dos peus assentats a terra
- Representació esquemàtica i simplificada dels músculs i dels detalls anatòmics
- Tractament dels cabells amb un disseny geomètric
- Ulls ametllats i somriure arcaic
- Influència de la tradició estatuària egípcia
Kûros d’Anàvissos cap al 525 a.n.e.
Marbre 194 cm d’alçada
Museu Arqueològic Nacional, Atenes
Període arcaic
Policromia
Cal no oblidar i tenir sempre present que les escultures gregues no
eren blanques tal com les veiem avui dia als museus sinó que estaven pintades de tots colors. Aquests colors s’han perdut amb el temps però,
en alguns casos, encara es conserven diverses restes de pintura que donen testimoni de la seva policromia.
Diverses exemples i
reconstruccions de
com podria haver
estat la policromia
de les escultures
gregues
Les Cariàtides són figures femenines esculpides en pedra amb la funció de columna o pilastra i amb un entaulament que descansa sobre el seu cap. L’exemple més típic i característic és el de la Tribuna de les
El seu nom, Cariàtides, que vol dir habitants de la ciutat de Caria, fa referència al fet que els seus ciutadans van ser exterminats pels grecs i les seves dones foren convertides en esclaves i condemnades a dur les càrregues més pesades. Si les figures són masculines s’anomenen atlants.
Les Cariàtides originals es troben actualment exposades al
Museu de l’Acròpolis d’Atenes protegides per un vidre.
Les que es veuen a
l’aire lliure quan es visita l’Erecteion de
l’Acròpolis són rèpliques a la mateixa escala.
Cariàtides originals al Museu de l’Acròpolis d’Atenes
Rèpliques de les Cariàtides a l’aire lliure, a l’Erecteion de l’Acròpolis d’Atenes.
Període clàssic
Protoclàssic
(480 - 460 a.n.e.)
Primer classicisme (460 - 400 a.n.e.)
Segon classicisme (400 – 323 a.n.e.)
L’auriga de Delfos cap el 470 a.n.e. bronze 180 cm Museu de Delfos Grècia
Període protoclàssic
(480 – 460 a.n.e.)
Autor desconegut (atribuït a Calamis)
Zeus o Positó
c. 480 a.n.e. bronze
209 cm
Museu Arqueològic Nacional d’Atenes.
Hi ha una rèplica a la seu de les Nacions Unides de Nova York.
L’escultura va ser trobada el 1928 al fons del mar prop del cap d’Artemisio, a Histiaca, al nord de l’illa d’Eubea. Un dels braços havia estat trobat dos anys abans.
Està en discussió si el personatge representat és Zeus llançant un raig o Positó amb un trident.
La seva alçada (209 cm) correspon a l’escala habitual amb la que els grecs representaven els deus. Els homes solien ser representats amb una alçada de 180 cm, com en el cas de l’Auriga de Delfos. La mida de 190 cm estava reservada només per a la representació dels herois.
Autor desconegut
Guerrers de Riace
c. 460 – 430 a.n.e.
bronze, 205 cm d’alçada Fosa a la cera perduda Museo Nazionale de Reggio Calabria.
Es tracta de dos figures de guerrers nus i barbuts que foren recuperats del fons del mar, davant de Riace Marina, Reggio Calàbria, Itàlia, el 1972.
Diversos detalls dels Guerrers de Riace
Els escultors dels guerrers van aconseguir un gran nivell de realisme que intensificaven amb afegits en coure als llavis i a les tetines, amb dents de plata o amb incrustacions als ulls.
Policlet el Vell
Diadumen (còpia romana)
c. 450 a.n.e.
bronze, fosa a la cera perduda (còpia: talla en marbre)
1’95 m d’alçada
Museu Arqueològic Nacional D’Atenes
Primer classicisme
(460 – 400 a.n.e.)
Els escultors arriben a un domini de la tècnica que permet establir uns cànons o models de bellesa ideal basats en les proporcions de les diverses parts del cos. Els cossos apareixen en actituds de repòs i serenitat.
Les grans figures d’aquest període són: Miró d’Eleusis,
Primer classicisme
(460 – 400 a.n.e.)
Trets característics:
- Actitud més natural
- Braços desenganxats del cos i en
posicions diferents
- Contrapposto (= tot el pes del cos s’aguanta sobre una cama que està tensa mentre l’altra està distesa i serveix per mantenir l’equilibri)
- El cap perd la frontalitat i mira cap a altres bandes
- Cànon de bellesa que cerca la proporció matemàtica entre les diferents parts del cos
Policlet d’Argos
Dorífor
450-445 a.n.e. 212 cm d’alçada
còpia romana en marbre de l’original en bronze desaparegut
Museu Arqueològic Nacional de Nàpols. El Dorífor (“portador de llança”) és una representació idealitzada arquetípica del mític heroi Aquil·les.
Miró d’Eleusis
Discòbol
c. 460 a.n.e.
còpia: talla en marbre (original fos en bronze)
153 cm d’alçada
Museo Nazionale Romano delle Terme.
Fídies (c. 490
– 430 a.n.e.)
Fídies; Atenea Parthenos (estàtua criselefantina), or i vori, 12’8 metres d’alçada, Temple del Partenon, Atenes.
Estàtua monumental desapareguda. Les finestres, la seva situació, la porta oriental, etc, estaven pensades perquè, quan sortís el sol il·luminés l’escultura amb els seus raigs tot provocant uns efectes lluminosos espectaculars.
Fídies: aproximació dibuixada sobre com podia haver estat l’estàtua
Diverses restes de detalls
d’escultures i relleus de Fídies
que encara es conserven al
Museu Britànic
Segon classicisme
(400 – 323 a.n.e.)
Al segle IV a.n.e. S’accentua la tendència al realisme i es dóna més importància a l’expressió i al moviment al mateix temps que apareix el retrat individualitzat.L’artista més significatiu d’aquest període és Praxíteles.
Lisip, que és l’altre escultor important del
període, proposa un nou cànon de proporcions ideals més esveltes que el de Policlet amb una proporció de 8 caps (la de Policlet era de 7).
Trets característics:
- major suavitat i harmonia del cos
- “corba praxiteliana” (posició de la figura lleugerament i doblement arquejada)
- més atenció als sentiments i a les
Praxíteles
Hermes amb Dionís infant
343 a.n.e. marbre
213 cm d’alçada
escultura exempta monocroma Museu Arqueològic d’Olímpia.
Observeu la famosa “corba praxiteliana” del lateral dret de la figura.
Lisip
Apoxiómenos
330-320 a.n.e.
còpia romana en marbre de l’original en bronze de Lisip.
Museus Vaticans. Roma
És la representació d’un atleta en una acció quotidiana; s’està netejant l’oli i la pols amb un
estrígil després d’una actuació.
La fulla de pàmpol ens confirma que es tracta d’una còpia romana posterior.
Cànon de 7 caps del Dorífor de Policlet el Vell (480-420 a.n.e.)
Lisip
Hèrcules Farnese (o Hèracles Farnese)
segle IV a. n. e.
escultura original en bronze desapareguda
còpia romana de marbre (començament del segle III).
La figura d’Hèracles, heroi grec, personificava el triomf del valor i el coratge de l’home sobre el seguit de proves que li havien estat imposades pels deus.
Leòcares
Apol·lo de Belvedere
c. 330-320
(còpia romana en marbre d’un bronze de Leòcares)
Museus Vaticans Roma.
Escultura del classicisme avançat que encarna els ideals de serenitat i bellesa sublim de l’art grec. Se sap que les estàtues originals de Leòcares eren de bronze i que va treballar a Atenes.
Aquest Apol-lo, durant el segle XVIII, va ser considerat per Winckelmann com el cim de l’art grec i això va influir en gran manera als artistes del neoclassicisme.
Període hel·lenístic
Finals del segle IV a.n.e. – segle I a.n.e.
L’art hel·lenístic desenvolupa i sintetitza totes les aportacions de les èpoques anteriors.
Característiques:
- Intensificació del moviment i del dinamisme.
- Accentuació de les emocions i de les expressions humanes de dolor, angoixa, esforç, desànim, patiment, etc.
- Aprofundiment en els estudis de la tridimensionalitat tot cercant postures complexes que obliguin l’espectador a veure-les des de diferents punts de vista.
- En aquest període els artistes es recreen en la nuesa, tan masculina, femenina com efeminada (hermafrodites), i conreen temes nous o poc freqüents fins al moment (infantesa, vellesa, lletjor, deformitat, etc)
-Els temes es diversifiquen, introduint les imatges d’escenes quotidianes i anecdòtiques, les al·legories, el retrat i els grups escultòrics.
Epígon (possiblement)
Gàlata ferit
230 a.n.e.
bronze (peça desapareguda)
còpia: talla en marbre 93 cm d’alçada
Museus Capitolins Roma
Autor desconegut
Nen de l’espina o L’espinari
c. 200 a.n.e.
original en marbre (talla)
Hi ha diverses còpies d’aquesta peça al Museu del Prado, als Museus Capitolins de Roma, a la Galleria degli Uffizi de Florència, al Museu del Louvre de París, etc.
Pithòkritos de Rodes (atribuïda)
Victòria alada de Samotràcia
cap el 190 a.n.e. marbre
Museu del Louvre París
Agesandre, Polidor i Atenodor de Rodes
Laocoont i els seus fills
cap a 150 a.n.e. marbre
242 cm d’alçada total 184 cm d’alçada la figura Museus Vaticans, Roma
Tema: la mort del sacerdot troià Laocoont i dels seus fills segons explica la llegenda recollida també per Virgili a l’Eneida.
El descobriment del grup escultòric del Laocoont i els
seus fills va tenir lloc l’any
1506. Michelangelo, degut al seu càrrec a Roma, va poder assistir al seu desenterrament.
Apoloni d’Atenes, fill de Néstor
Tors de Belvedere
cap a l’any 50 (segle I) a.n.e. marbre
Museus Vaticans
La força que transmet i les torsions d’aquest cos tan atlètic van impressionar profundament a Michelangelo. Es pot intuir la influència d’aquesta obra en les característiques imatges dels frescos de la Capella Sixtina o en els esclaus (prigioni) de la tomba inacabada de Juli II.
Escultures de la figura humana a
la Xina antiga
Els Guerrers de terracota de Xi’an és una de les troballes arqueològiques més espectaculars de totes les que s’han trobat a la segona part del segle XX. Van ser descoberts l’any 1974 durant unes obres per a l’abastiment d’aigües prop de Xi’an, al nord-oest de la República Popular de la Xina.
Mausoleu de Qinshihuang, dinastia Qin, (221 – 207 a.n.e.)
El Mausoleu de Qin Shi Huang és un recinte funerari molt extens que alberga, entre moltes altres, la tomba del primer emperador de la Xina unificada de la dinastia Qin. El mausoleu té una forma de piràmide truncada amb una base de 350 metres i una alçada de 76 metres. Quan va ser descobert, tot el recinte estava cobert de terra i, des de l’exterior, semblava una muntanya.
Actualment encara s’està procedint al desenterrament dels nombrosos guerrers i es creu que es trigarà força anys a recuperar tot l’exèrcit que
consta d’unes 8.000 figures de guerrers, cavalls de terracota i
Per tal de poder prosseguir amb les excavacions durant tot el temps que sigui necessari, les autoritats xineses han construït uns enormes magatzems coberts que protegeixen les obres i els restauradors de les inclemències del temps i, alhora, les mantenen segures i custodiades.
La figura humana a l’escultura
ibérica
Solem distingir amb el nom d’art
ibèric els diversos conjunts
d’estils desenvolupats a la Península Ibèrica des de l’edat del bronze fins al domini de la civilització romana.
Dama de Baza
Segle IV a.n.e.
pedra calcària policromada Museo Arqueológico Nacional Madrid.
Fou descoberta el 1970
La peça estava dins una càmera funerària de 2’60 m2 i
La Dama de Baza envoltada amb el seu aixovar tal com va ser trobada.
Dama d’Elx
entre el segles V i IV a.n.e. pedra calcària
56 cm d’alçada
Museo Arqueológico Nacional Madrid
Guerrer de Mogente
(València)
L’escultura de la figura humana a
l’art de la Roma clàssica
Autor desconegut
Estàtua d’August de Prima Porta
19 a.n.e. (còpia 14 d.n.e.)
tècnica original fosa en bronze (còpia talla en marbre)
204 cm d’alçada
(restes de policromia) Museus Vaticans.
L’estàtua va ser trobada el 1863 a Roma, a la Vil·la Lívia, anomenada aleshores Prima Porta. Per això l’obra és coneguda també amb el nom d’Estàtua d’August de Prima Porta.
Estàtua eqüestre de Marc Aureli, 176 d.n.e. (segle II),
Rèplica de l’Estàtua eqüestre de
Marc Aureli a la Piazza Capitolina,
dissenyada per Michelangelo, al centre de Roma.
L’escultura de la figura humana a
l’art hindú
Conjunt de temples hinduistes de Khajuraho, entre el 950 i el 1050, Madhya Pradesh, Índia.
Khajuraho és una petita localitat de l’estat de Madhya Pradesh, a la Índia.
Aquí es troba el major conjunt de temples hinduistes del país famosos per les seves escultures eròtiques.
Els temples es van construir en un espai de temps d’uns cent anys, entre
el 950 i el 1050. Tota la zona està emmurallada amb 8 portes que
permeten l’entrada al recinte. Originalment hi havia 80 temples, però tan sols en resten 22 en bon estat de conservació.
Les escultures que decoren els temples es poden classificar en cinc tipus: - els dibuixos geomètrics i florals
- les escultures que representen la vida de la cort - les figures d’animals
- les imatges de deus i deesses
No se sap exactament quin va ser el motiu pel qual els temples es van decorar amb temes eròtics. Alguns estudiosos creuen que la decoració tenia una motivació educativa: ensenyar el Kámasutra als més joves. Per altres, els temples són un homenatge al matrimoni entre Shiva i Parvati. També existeix la teoria que les escultures que representen a amants servien de protecció ja que allunyaven els mals esperits.
Imatge de la deessa Shiva dansant, segle XIX, bronze, Museu de la Universitat de Durham, Regne Unit.
