CRÒNICA
El
periodista
Ramon
Besa,
redactor
encap
d'Esports
d'£7
País,
va
recollir
el
passat
10 de
juny
el premi
Internacional
Vázquez
Montalbán
enel
seuapartat
de Periodisme
Esportiu
que convoca,
anualment, el F. C.
Barcelona i el
Col·legi
de
Periodistes. El
jurat
n'havia
destacat
1'"opinió
ponderada i
serena"
i
la
"capacitat d'anàlisi
que
transcendeix el
periodisme
esportiu".
Durant
el
parlament,
Besa
vareflexionar sobre
la
figura
de Vázquez
Montalbán, sobre el
Barça
i sobre
unaprofessió
que
s'ha
empobrit i s'ha
tornat
dòcil enfront
del
poder.
Recordant
Vázquez
Montalbán
IEudald Coll
Fotos: Vicente PrunaLa sala RomadelCamp Noues va om¬
plir elpassat10 dejunyenl'acte de
lliu¬
rament del Premi Internacional
Vázquez Montalbán -en l'apartat de PeriodismeEsportiu-,queanualment
convoca la Fundació del Barça i el Col·legi de Periodistes,ique enguany haobtingutenRamon Besa,capd'Es¬
ports deldiari El País. Al'acte
assisti¬
ren periodistes esportius de renom, com Joaquim Maria Puyal,
Emilio
Pérez de Rozas, Miguel Rico, Lluís Canut, Santi CarrerasoSantiSeguróla,
entremoltsaltres.
En elseumoment,eljuratvavalorar
de Besa "la capacitat d'anàlisi que transcendeix el periodisme esportiu, desvetllant articles amb un alt nivell
d'exigència i rigor" i "l'opinió ponde¬
rada i serena, que es desenvolupa a
l'empara d'una narrativa brillantque
nooblida lasevavinculació alterritori iunainquietud social". Els guardonats enles anteriorsedicions foren Patrick
Mignon,Joaquim Maria Puyal,Juan
Vi-lloro,Simon Kuperi Candido Cannavò. Després de la presentació del perio¬
dista Eduard Pujol,vaprendre la pa¬ raula Josep Maria Martí, degà del
Col·legi dePeriodistes.Martíes va re¬ ferir alperiodismecom aprofessióque viumomentsdifícils ivadestacar que
unade lesraonsd'aquesta situació és la proliferaciód'empreses quevolen
fer
productesperiodístics, peròon
treba¬
llen personesquede periodistes "noen
tenen res". "El periodisme té molt a
veureambl'artesania, ésunafeina ben feta, la feina ques'adquireix amb l'he¬
rència delmestratge.Aquesttreball del
rigor ésundels patrimonisquetéelpe¬ riodisme ben fet.Nosom res mésque
missatgers i el nostrecapital és lacre¬
dibilitat, lacapacitat de donarnotícies certesicomprovables",vadestacar. En aquest sentit,Martívaressaltar
el
tre¬ball basatenelrigor ienl'experiència, "iaquestéselcas d'en Ramon",a
qui
va definir com "un bon artesà". "La
nostra professió -va prosseguir-,i el
periodisme esportiu enparticular, ne¬ cessita referents,bons artesans".
Després de Martí, va prendre la pa¬ raula Joan Laporta,president del F. C.
Barcelona,que vaglossar el guardonat ("un periodistaque admira i estima la
figura de Manuel Vázquez Montal¬ bán"). "El premi torna a casa,perquè
en Ramon és una persona nascuda a Catalunya que convida a unes refle¬
xions que ens són molt properes",va afirmar.
Laporta va recordar que Besa havia nascut el1958, "quanfeia un any que
Segarra i Ramallets havienestrenat el Camp Nou". Aquella generació,vades¬
tacarelpresidentbarcelonista, "vane¬ cessitarquinzeanys per veure guanyar laLliga. Va ser latravessa del desert dels anysseixanta,vanviureuna
infan-tesasense títols iva serllavors quan es
va desenvoluparaquesta càrrega sim¬
bòlica queel Barça té amb Catalunya".
"Lafeina d'en Ramon-va
prosseguir-està molt marcadapel fetqueel Barça
és més que un club. I aixòes vaforjar
EL
cap
d'Esports d'Et Pafs,
Ramon Besa
varecollir
el
guardó
que
honora la
memòria
de
l'escriptor i periodista
enlasevainfantesa". Elpresident bar¬ celonista tambéva destacar que Besa
és "und'aquells periodistes queha vist
comelbarcelonisme hapassatde lapor de guanyaralgustde guanyar"iva res¬ saltar "la capacitatperentendre iana¬
litzar elfutbol,però també la capacitat pedagògicaperexplicar els partits". Abans de començarelseudiscurs. Besa
va destacar que dedicava el premi a
OriolTort, ànima de la cantera
blau-grana:"Si avuiensomplim la bocapar¬ lant de la Masia i del model delBarça,en bonapartés
gràcies també a l'Oriol
Tort, lapersona que emva ensenyar a fer compatible elbarcelonisme i elperio¬ disme. Mainoem vadonarunanotícia, peròsempre em vaajudarainterpretar
larealitat.barcelonista. La Masia és la
seva obra mestra,'laCapellaSixtina'."
Totseguit, Besavainiciar el discursque
reproduïm, íntegrament,acontinuació:
Lliuraments
per
separat
Perprimercop,els dos guardonats
del Premi Internacional de Perio¬ dismeVázquez Montalbán en els
apartatsde Periodisme Cultural i
Polític, i de PeriodismeEsportiuno recullen el premien una mateixa cerimònia. Enguany, deguta pro¬ blemes d'agendes, el F. C. Barce¬ lona haorganitzat el lliurament a RamonBesa,mentre quela perio¬
distamexicanaLuzSosa rebrà més endavant el guardó de mans del
president de la Generalitaten un
acteque, al'hora detancar aquesta
CRÒNICA
DISCURS DE
RAMON BESA
"El
periodisme s'ha
empobrit,
s'ha
tornat
dòcil"
"No sé si sóc mereixedor d'aquest
premi tan important, però,en qualse¬ vol,casagraeixo als membres deljurat
quehaginpensatenmi,iemsentomolt
afortunat. Per l'allau de felicitacions quevaig rebre en elseumoment,ihe rebut, ipel toquetenien gairebétotes,
dubto quehi hagiunaexperiència més
reconfortant,personalment i, sobretot, professionalment,cosa que em fa sen¬ tir content per partida doble: d'una
banda, vol dirquela figura de Manolo
Vázquez Montalbán és ben viva, téuna
força i unsimbolisme extraordinarien
unaèpoca de descrèditpermanenti, de l'altra, que aquella aspiració que ha
estatelmotordelamevavida desdela infantesas'hacomplert justquanl'Ad¬ ministraciódiscuteixsobrel'edatde la
jubilació i les empresesperiodístiques
s'atomitzen tantqueja nosabem ben
béqui n'és l'amo.
Des de petit, ja seguia els partits del
Barça i deia que volia ser periodista,
sense saber molt bé per què, suposo
queperquèemvaig criar alcarrer, per¬
què era feliçcorrent amunt i avall de
Perafita i perquères emfeia més delit que esperar que arribés el diari, una
cosagensfàcilenaquellstempsalspo¬
blespetits. Encaraara no hi hares que
emfaci méscontentque anar abuscar
els diaris i desplegar-losala taula,per
retallar-los, rebregar-los. Suposo que
emfaig vell, peròper ami aixòem re¬
concilia ambuns momentsde felicitat de quan era nen.
Lamevamare em vaajudarasortir de
casa,convençudaque eramillorser un estudiantanònim, fins itotamb el risc
d'acabaressentunpianistaen un pros¬ tíbul, com diu la pel·lícula, que un
hereu de casabona. I tenia raó. Arabé,
si mai novaig mirarenrere va ser per
la determinació que em vacontagiar el
meupare,defensor de laterrafinsales
últimesconseqüències i, alhora,capaç d'alimentarl'esperança d'acabaressent
unbon músic i el millor balladoren un
envelat de festamajor.
I avuinonoméspractico el periodisme,
gràciesala família, i, sobretot, gràciesa lameva estimadaMontse,sinóque em
donen el millorpremiquepottenirun
periodista esportiu per escriure del Barçaiperseguir elrastre,rellegir i
co-Perfil
Ramon Besa (Perafita, 1958). Va
ser redactor a El 9 Nou fou cap d'Esports de l'Avui. Actualment,
és redactoren cap d'Esports d'El
País. Col·laborador de Ràdio Bar¬ celona iCatalunya Ràdio, impar¬ teix classes deperiodismeala UPF i als màsters de Periodisme de Les Heures de Barcelona. Haobtingut
premiscomel Ciutat de Barcelona (2000) i el Quim Regàs de Perio¬
disme (2008) i ha publicat Del
genio al malgenio (Dèria), Histo¬
riade un desencuentro (col·lecció del Centenari del F. C.Barcelona) i Maradona, una historia efímera (Barcanova).
És
vicedegà del Col·legi de Periodistes.piar, si s'escau, Manolo. Manoloem va
ajudaraentendre què significava cridar Barça, Barça,Barça! A través del Ma¬
nolovaig desxifrar els misteris del club i del'equip i vaig saber què significava
serl'exèrcitsimbòlici desarmat de Ca¬
talunya.
Recordo que el dia abans de les elec¬
cions de 2003, en un
delsseusúltimsarticles,
deixava entendre que
estava content perquè
el futur president del
Barça almenys sabria
fer oracions compostes,amb subjecte, verb ipredicat. L'articleestitulava: "Lo quebienseconcibe biense expresa. I,unavegada més, la vaclavar. L'ora¬ tòria deLaportai, sobretot, lasevade¬
terminació, han estat decisives per donar sentit a una obra de govern col·legiada al principi, personalista al final,sempre sense complexos i vital,
saludable sovint, un treball ambiciós,
optimista que ha situat el club en un dels millors momentsde la sevahistò¬ ria. El millor? No ho sé, però vull
creurequecada junta i cada president
han intentat fer-ho el millorpossible i
no s'explica la gestió d'unsensela de
l'altre.
No vull oblidar,en qualsevol cas, que
aquest premi va ser creat també per
l'empenta de la directiva del Barçapre¬ sidida perLaportai també emsembla
escaient que es faci al Camp Nou, ja
quesi elmeutreball téalgunsentit ésa l'estadi delBarça, el millor escenariper
parlar de barcelonisme, de periodisme i
del Manolo. Araparlo de barcelonisme, perdirquedurant la presidència de La¬ portael club ha donatunsalt de
quali-"A través
del Manolo
vaig desxifrar
els misteris del club i
vaig saber
què significava
ser
l'exèrcit
guntesdel perquè perdem, sinóque em demanofinsquanguanyarem! Tampoc
noestractadesercarrincló ihipòcrita amb el president i,segurament, s'im¬ posa també una anàlisimésperiodís¬ tica. Enaquestsentit,nosabem quèen
pensariaaramateix Manolo detot
ple¬
gat,del Barça i de Laporta, amb tot,si
em permeten l'Anna i també elsestu¬
diosos deManolo,melajugariaque po¬ dria dir unacosa,ambtot el respecte
cap al president, que "amb Laporta
vàremdeixardetenirporabansqueel
mateixLaportaens fes por". No sé si això és boodolent,tantseval, si decas, és una mostramés de la molta litera¬
tura que ha generat el president La¬
porta.
AManolo liagradava també molt Gu¬
ardiola, segurament perquè sintetitza
elsmillors valors delbarcelonisme, els
quehan divulgat la causaculer arreu del món: el sentit de pertànyer a un club que"és mésque un club" i lane¬
rias,unreconegutmadridista,acostuma adir queel futbol és larecuperacióset¬
manal de la infància.PepGuardiolano té trampani diu mentides. Mireu com s'assemblenaquellnen queespenjava del coll de Víctor iVenables percele¬
brar la classificació del Barçaper a la final de Sevilla l'any 1986 i l'homeque corria perla banda de StamfordBridge
"Les conferències
de
premsa
d'en
Pep
Guardiola són
unexercici
del millor
periodisme"
per abraçarIniesta quan l'equip
blau-grana vaarribar l'anypassatala final de
Roma. Són lamateixa persona. Guar¬
diola fascina,noja pels partits delseu
equip iperlamaneraqueté derepre¬
sentarelclub, sinóqueens fa mésexi¬
gentsatotsplegats. Lessevesconferèn¬
cies de premsasón,perexemple,un ex¬
preocupa una cosa, que
entre tots l'utilitzem d'exemple per a
tantes coses,el gastem tant,que no el
deixemserel queell vulguiser.
Si el futbolesmiraambelsullsde
Cru-yff,comdeia Romario, jocrec ques'ex¬
pressa perbocade Guardiola i s'escriu
encara a partir de plomes com la de
Manolo. Siel Barçaté avuiunrelat és
gràcies a Manolo Vázquez
Montalbán. Manolova acon¬ seguirunafita extraordinଠria, inèdita: que els seus
textosservissinper atotesles
edicions, per a tot arreu; va
serelprimerque vafer que
unarealitatcomelBarça tingués una dimensió global. I d'aquí ve, en part,
l'expansió del barcelonisme,elfetque
tots elscorresponsalsestrangers anes¬ sin a veureenManolo icreguessinen la sevaidea del Barça.Va divulgar la causa culer arreu del món i, a més a
CRÒNICA
dialècticaperiodísticaentreBarcelona i Madrid.
Manolovaobligar el rival, el Madrid,a
buscar un representant perquè hi ha¬
gués partitenel clàssic iespogués dis¬
cutir de futbol ambsaviesa, elegància, ironia, coneixement,res a veureamb el
que es porta majoritàriament ara a molts debatsi tertúlies. Aleshores ens
vàrem adonar queel Madridmainoha tingut relatadiferència del Barça, sinó
queha viscut de lamarca.Avui,uncop Manolonohiési ha deixatd'escriure,a
Madridjanofan subordinades,janohi hacontrovèrsia, sinó que esfan servir
oracionssimples i, sobretot, substantius despectius.
El periodisme s'ha empobrit, s'ha tor¬
nat dòcil amb elpoder,manyac,iper aixòresulta relativament còmodeom¬ plir diaris. Sovint practiquem "el
hooli-gasme". Empregunto:Com és possible
quehi hagi tantxivarri afora, als diaris,
alaràdio,ala televisió, si les redaccions
són més silencioses quemai, s'hanque¬ datpràcticament mudes? El periodisme hauria deserel quevulguem els perio¬
distes i no les empresesperiodístiques.
Fatempsque esdiuquel'ofici estàame¬
naçat. Recordo precisament el dia que
es valliuraraquestpremi al doctor Joa¬
quim Maria Puyal iatotsels assistents
se'nsvadonarundocumentsobre el risc
d'extinció quecorria l'ofici. Puyalensha ajudata molts,a mi personalment,una nita Belgrad, l'octubre del 1997,quan
estavadesesperat amb la feina i em va
confessar ambunafrase lapidària: "No
vulguissermés nimenys queelquevul¬ guisquerepresenti latevafirma".
No sé sijanohi hares afer i el perio¬ disme ha deixat de ser unofici. D'allò
queesticsegurésquelesredaccionsvan
desapareixent. Avui ja no es necessita
unaredacció perferundiari iami,cer¬
tament, em costa d'acostumar-m'hi. Enyoro els temps de Ramon Serra, i després
d'Àngel
del Castillo, al diariAvui,quancada pàginaera unactehe¬
roic.I, és clar,sempreseréesclau delre¬ cord de redactors en cap com l'Emilio
Pérez de Rozas i de José MariaSirvent,
a El País, el diari on encara treballo. Tempsenquèales seccions es compar¬ tien les penesi les alegries, s'hi reia is'hi
plorava, s'hi feinejava i s'hi gandulejava,
"Com és
possible
que
hi hagi
tant
xivarri als
diaris,
aLa ràdio,
a
La
televisió, si Les redaccions
són més siLencioses
que
mai?"
sobretot, s'hi vivia. Cadascú venia la sevanotícia, si bé la secció la fèiementre
totsi sentíem queel diariera cosa nos¬
tra. Cada dia era festa major: un dia, molt detantentant,passava enManolo
iens regalavaunateoria sobre la Lliga;
després venia el Sergi Pàmies i deixava
anar unseguit de possibles articles;a ve¬
gadesesdeixavacaure enGuillem
Mar-"Sense
unadiscussió
sana,sense
discrepar,
sense
contras¬
tar,
senseLLegir els
que pensen
diferent,
nofaríem
periodisme"
tínez iensfeia canviaratots demarxa;
mai no ens faltava l'escalf de l'Agustí Fancelli, i sentíem que el diariera cosa nostra, tantperlescosesbonescom per les dolentes. Avui molts dels que manen són mésapropdels consells d'adminis¬
tració que dels deredacció, jano passa gent pel diari, si crides et prenen per
"EL
periodista mai
no
pot
ser
més
important
que
La
notícia. No serà
que no
perseguim
notícies perquè
així
enssentim més
importants?"
boig, i noméssesentenles sintonies dels
mòbils.
Acostumat acopiartota lamevavida
dels que més en saben, i content de poder-los citar, recordo ara mateixel
que diu l'Enric González al respecte:
"Falten lesveusque no pugen al cam¬
panar.Laveudel cronista local, laveu de qui abans, integratsen untaller de formació contínuaanomenatredacció, s'impregnaven d'una certa disciplina
obrera is'abraçaven alseu àmbitpro¬ fessional per empènyer la
història amb la força dels fets. Totiquelesveus con¬ tinuïnsonant,s'han vist ob¬
ligades a refugiar-se en el terreny de l'opinió. I l'opi¬ nió, la columna,noportaa larealitat, sinóala metarealitat. Els fets
cada copsón més lluny. L'autor només participa de la seva interpretació". L'Enric té raó.
Avui espot ferundiarisense sortir de
la redacció, només escoltant la ràdio,
mirant la televisióiaprofitant elsavan¬
tatges de lesnovestecnologies. Lesre¬ daccions estan plenes de gent, però
buides denotícies. Els pe¬ riodistes són substituïts per relacions públiques i els
amosjanoinverteixenenel
paper, sinó en les promo¬ cions. Com diu Miguel
Rico,un altreclàssic extraordinari del periodisme, "avui paga més la pena vendre una forquilla que una exclu¬
siva". No sé per quins set sous en
aquestpaís cadacop quet'augmenten
el salario t'apugende categoria t'allu¬
nyen una passamés delcamp,de lano¬
tícia, de la feina.Esmésimportant tenir
unabona llista decontac¬
tes que un bon currícu¬
lum. El meritatge es
mesura d'una altra ma¬ nera.I els diaris han esde¬
vingut una màquina
d'encarregar. Tothomen¬ carrega coses.Els suplements i elsespe¬ cialss'acumulen, elspublireportatgeses
repeteixen iesconfonen amb les infor¬ macions, lesempreses compren
aquellpunt de
mala llet quedetantentantensperme¬ tia engegar apastarfang l'amosense por
aguanyar-nosla vidaen unaltrediari. Quèenspassa? Potser que anemtan
farts que ens costi moure'ns, que no volem repensar l'ofici? Ara que tinc
l'honorde compartir elpremi,encara que siguien la
distància, amb
una pe¬ riodistacomLuzSosa,que esjuga cada dia la vida a Ciudad Juárez,em pre¬gunto:Que deuen pensar
els periodis¬
tesmexicans de nosaltres?
Lasevasí queésunatascaadmirable i
que enspermet constatar
quina és la
funció d'un periodista amb indepen¬ dència del seu lloc de treball. L'obra delsmillors periodistesens reconcilianovamentamb elsclàssics.Ensrebaixa
l'ego i ens recorda laimportància de
l'anonimat. Elperiodista mainopotser més important quela notícia.No serà
que noperseguim
notícies
perquèaixí
enssentimmésimportants?
Lesnostresinquietuds només tindran
raó desersi cada unde nosaltres fa la
feina benfeta.Es tractadesercompany iperiodista, n'hi haprou.Si cadaunde nosaltresestimal'ofici i laredacció,se¬
guramentens en
sortirem. Es allò
que elperiodisme serà elquevulguem elsperiodistes. Jo ho tincmolt
fàcil
perquècomparteixo taula amb uns companys
extraordinaris, amb el Robert, elManel,
elLu,l'Oriol, elJordi, la Nàdia, amb el PepeSamano itotalagentde Madrid.
Hetingut lasortdeconèixer i seguirun idealista com Santi Seguróla, el més
savi, el més ben preparat,el més lúcid.
Hetingut lasortque en aquestaciutat
encara es fa periodisme esportiu de
qualitatamolts diaris
i mitjans perquè
hi haperiodistesproubons,capaçosde donar-li la volta a les coses. I és que
sense unadiscussió sana, sensediscre¬
par, sense contrastar, sense
llegir als
Jaume Pujol-Galceran, Anton M. EspadaleriJoaquim
Maria Puyal,
entreel públic,
que pensen diferent,nofaríemperio¬
disme. He tingutla sort de poder es¬ criure cada setmana d'un equip que
juga molt bé a futbol i,a més a més,
guanya.Avui és relativament fàcilpar¬ lar sobreunainstitucióforta,envejable
i imitable aCatalunya,unaentitatque ensreconcilia amb lanostramanerade
"Les
redaccions
estan
plenes
de
gent,
però buides
de
notí¬
cies. Els
periodistes són
substi¬
tuïts
per
relacions
públiques"
fer i deser,amb la nostrasingularitat,
amb lanostrahistòria. El mésdifícil és
no omplir-se la boca,no ser
grandilo¬
qüent,sinó fer només deperiodista.Lamevagentemrecorda cada diaque
haig d'anar alcampsi vullser com
ells,
quehaig detornaralaredacciósi m'hi
vullassemblar,quenecessito fer de
pe-"El
més
difícil és
noomplir-se
la boca,
no ser
grandiloqüent,
sinó
fer
només de
periodista"
riodista si vullserperiodista, de lama¬ teixa manera querellegir Manolo em permetdescobrir què s'ha de ferperin¬
terpretari intentar opinar. Aquell
equi¬
libri preciós que hi havia entre
informació i opinió s'està perdent de
malamanera.
I sócunafortunattambéperteniruna dona iunfillque esdesviuen perquè jo pugui fer elquemésm'agrada. Deve¬
gades emmiro elSergi i
somric, cofoi
pertenirunnoi
responsable i
generós.Em reconforta saber quetotho fa mi¬
llor quejoalasevaedat.En
voleu més?
Em donaria persatisfet, de
moment,si foscapaçd'apli¬
car cada dia lafilosofia del Manolo. Ens falta la seva
doctrina persabercom respondre ala
política agressiva i unitària dels
rivals,
pervertebrar lanostra
pròpia història i
relat sobre unequip iunclubguanya¬
dor,perferunperiodismecom
cal, ins¬
pirat al voltant d'un eslògan com el
d'"Esport i ciutadania",tan presenten el premi. Tenimun avantatge,laseva obra escrita,i una fraselapidà¬
ria de Manolo que ens hauria
de servir per noperdre l'espe¬
rança.Manolo havia confessat
al'Anna queelquemés lipre¬
ocupava de morirera nosaber
què havia fet el Barça. I ésque Manolo deia: "El resultatdelBarça és
elmeucordó umbilical amb lavida, el símptoma que encarà conservo una
certa tensió energètica". Que no ens falli mai. Moltesgràciesatots".