• No se han encontrado resultados

Recordant Vázquez Montalbán

N/A
N/A
Protected

Academic year: 2021

Share "Recordant Vázquez Montalbán"

Copied!
6
0
0

Texto completo

(1)

CRÒNICA

El

periodista

Ramon

Besa,

redactor

en

cap

d'Esports

d'£7

País,

va

recollir

el

passat

10 de

juny

el premi

Internacional

Vázquez

Montalbán

en

el

seu

apartat

de Periodisme

Esportiu

que convoca,

anualment, el F. C.

Barcelona i el

Col·legi

de

Periodistes. El

jurat

n'havia

destacat

1'"opinió

ponderada i

serena"

i

la

"capacitat d'anàlisi

que

transcendeix el

periodisme

esportiu".

Durant

el

parlament,

Besa

va

reflexionar sobre

la

figura

de Vázquez

Montalbán, sobre el

Barça

i sobre

una

professió

que

s'ha

empobrit i s'ha

tornat

dòcil enfront

del

poder.

Recordant

Vázquez

Montalbán

IEudald Coll

Fotos: Vicente Pruna

La sala RomadelCamp Noues va om¬

plir elpassat10 dejunyenl'acte de

lliu¬

rament del Premi Internacional

Vázquez Montalbán -en l'apartat de PeriodismeEsportiu-,queanualment

convoca la Fundació del Barça i el Col·legi de Periodistes,ique enguany haobtingutenRamon Besa,capd'Es¬

ports deldiari El País. Al'acte

assisti¬

ren periodistes esportius de renom, com Joaquim Maria Puyal,

Emilio

Pérez de Rozas, Miguel Rico, Lluís Canut, Santi CarrerasoSantiSeguróla,

entremoltsaltres.

En elseumoment,eljuratvavalorar

de Besa "la capacitat d'anàlisi que transcendeix el periodisme esportiu, desvetllant articles amb un alt nivell

d'exigència i rigor" i "l'opinió ponde¬

rada i serena, que es desenvolupa a

l'empara d'una narrativa brillantque

nooblida lasevavinculació alterritori iunainquietud social". Els guardonats enles anteriorsedicions foren Patrick

Mignon,Joaquim Maria Puyal,Juan

Vi-lloro,Simon Kuperi Candido Cannavò. Després de la presentació del perio¬

dista Eduard Pujol,vaprendre la pa¬ raula Josep Maria Martí, degà del

Col·legi dePeriodistes.Martíes va re¬ ferir alperiodismecom aprofessióque viumomentsdifícils ivadestacar que

unade lesraonsd'aquesta situació és la proliferaciód'empreses quevolen

fer

productesperiodístics, peròon

treba¬

llen personesquede periodistes "noen

tenen res". "El periodisme té molt a

veureambl'artesania, ésunafeina ben feta, la feina ques'adquireix amb l'he¬

rència delmestratge.Aquesttreball del

rigor ésundels patrimonisquetéelpe¬ riodisme ben fet.Nosom res mésque

missatgers i el nostrecapital és lacre¬

dibilitat, lacapacitat de donarnotícies certesicomprovables",vadestacar. En aquest sentit,Martívaressaltar

el

tre¬

ball basatenelrigor ienl'experiència, "iaquestéselcas d'en Ramon",a

qui

va definir com "un bon artesà". "La

nostra professió -va prosseguir-,i el

periodisme esportiu enparticular, ne¬ cessita referents,bons artesans".

Després de Martí, va prendre la pa¬ raula Joan Laporta,president del F. C.

Barcelona,que vaglossar el guardonat ("un periodistaque admira i estima la

figura de Manuel Vázquez Montal¬ bán"). "El premi torna a casa,perquè

en Ramon és una persona nascuda a Catalunya que convida a unes refle¬

xions que ens són molt properes",va afirmar.

Laporta va recordar que Besa havia nascut el1958, "quanfeia un any que

Segarra i Ramallets havienestrenat el Camp Nou". Aquella generació,vades¬

tacarelpresidentbarcelonista, "vane¬ cessitarquinzeanys per veure guanyar laLliga. Va ser latravessa del desert dels anysseixanta,vanviureuna

(2)

infan-tesasense títols iva serllavors quan es

va desenvoluparaquesta càrrega sim¬

bòlica queel Barça té amb Catalunya".

"Lafeina d'en Ramon-va

prosseguir-està molt marcadapel fetqueel Barça

és més que un club. I aixòes vaforjar

EL

cap

d'Esports d'Et Pafs,

Ramon Besa

va

recollir

el

guardó

que

honora la

memòria

de

l'escriptor i periodista

enlasevainfantesa". Elpresident bar¬ celonista tambéva destacar que Besa

és "und'aquells periodistes queha vist

comelbarcelonisme hapassatde lapor de guanyaralgustde guanyar"iva res¬ saltar "la capacitatperentendre iana¬

litzar elfutbol,però també la capacitat pedagògicaperexplicar els partits". Abans de començarelseudiscurs. Besa

va destacar que dedicava el premi a

OriolTort, ànima de la cantera

blau-grana:"Si avuiensomplim la bocapar¬ lant de la Masia i del model delBarça,en bonapartés

gràcies també a l'Oriol

Tort, lapersona que emva ensenyar a fer compatible elbarcelonisme i elperio¬ disme. Mainoem vadonarunanotícia, peròsempre em vaajudarainterpretar

larealitat.barcelonista. La Masia és la

seva obra mestra,'laCapellaSixtina'."

Totseguit, Besavainiciar el discursque

reproduïm, íntegrament,acontinuació:

Lliuraments

per

separat

Perprimercop,els dos guardonats

del Premi Internacional de Perio¬ dismeVázquez Montalbán en els

apartatsde Periodisme Cultural i

Polític, i de PeriodismeEsportiuno recullen el premien una mateixa cerimònia. Enguany, deguta pro¬ blemes d'agendes, el F. C. Barce¬ lona haorganitzat el lliurament a RamonBesa,mentre quela perio¬

distamexicanaLuzSosa rebrà més endavant el guardó de mans del

president de la Generalitaten un

acteque, al'hora detancar aquesta

(3)

CRÒNICA

DISCURS DE

RAMON BESA

"El

periodisme s'ha

empobrit,

s'ha

tornat

dòcil"

"No sé si sóc mereixedor d'aquest

premi tan important, però,en qualse¬ vol,casagraeixo als membres deljurat

quehaginpensatenmi,iemsentomolt

afortunat. Per l'allau de felicitacions quevaig rebre en elseumoment,ihe rebut, ipel toquetenien gairebétotes,

dubto quehi hagiunaexperiència més

reconfortant,personalment i, sobretot, professionalment,cosa que em fa sen¬ tir content per partida doble: d'una

banda, vol dirquela figura de Manolo

Vázquez Montalbán és ben viva, téuna

força i unsimbolisme extraordinarien

unaèpoca de descrèditpermanenti, de l'altra, que aquella aspiració que ha

estatelmotordelamevavida desdela infantesas'hacomplert justquanl'Ad¬ ministraciódiscuteixsobrel'edatde la

jubilació i les empresesperiodístiques

s'atomitzen tantqueja nosabem ben

qui n'és l'amo.

Des de petit, ja seguia els partits del

Barça i deia que volia ser periodista,

sense saber molt bé per què, suposo

queperquèemvaig criar alcarrer, per¬

què era feliçcorrent amunt i avall de

Perafita i perquères emfeia més delit que esperar que arribés el diari, una

cosagensfàcilenaquellstempsalspo¬

blespetits. Encaraara no hi hares que

emfaci méscontentque anar abuscar

els diaris i desplegar-losala taula,per

retallar-los, rebregar-los. Suposo que

emfaig vell, peròper ami aixòem re¬

concilia ambuns momentsde felicitat de quan era nen.

Lamevamare em vaajudarasortir de

casa,convençudaque eramillorser un estudiantanònim, fins itotamb el risc

d'acabaressentunpianistaen un pros¬ tíbul, com diu la pel·lícula, que un

hereu de casabona. I tenia raó. Arabé,

si mai novaig mirarenrere va ser per

la determinació que em vacontagiar el

meupare,defensor de laterrafinsales

últimesconseqüències i, alhora,capaç d'alimentarl'esperança d'acabaressent

unbon músic i el millor balladoren un

envelat de festamajor.

I avuinonoméspractico el periodisme,

gràciesala família, i, sobretot, gràciesa lameva estimadaMontse,sinóque em

donen el millorpremiquepottenirun

periodista esportiu per escriure del Barçaiperseguir elrastre,rellegir i

co-Perfil

Ramon Besa (Perafita, 1958). Va

ser redactor a El 9 Nou fou cap d'Esports de l'Avui. Actualment,

és redactoren cap d'Esports d'El

País. Col·laborador de Ràdio Bar¬ celona iCatalunya Ràdio, impar¬ teix classes deperiodismeala UPF i als màsters de Periodisme de Les Heures de Barcelona. Haobtingut

premiscomel Ciutat de Barcelona (2000) i el Quim Regàs de Perio¬

disme (2008) i ha publicat Del

genio al malgenio (Dèria), Histo¬

riade un desencuentro (col·lecció del Centenari del F. C.Barcelona) i Maradona, una historia efímera (Barcanova).

És

vicedegà del Col·legi de Periodistes.

piar, si s'escau, Manolo. Manoloem va

ajudaraentendre què significava cridar Barça, Barça,Barça! A través del Ma¬

nolovaig desxifrar els misteris del club i del'equip i vaig saber què significava

serl'exèrcitsimbòlici desarmat de Ca¬

talunya.

Recordo que el dia abans de les elec¬

cions de 2003, en un

delsseusúltimsarticles,

deixava entendre que

estava content perquè

el futur president del

Barça almenys sabria

fer oracions compostes,amb subjecte, verb ipredicat. L'articleestitulava: "Lo quebienseconcibe biense expresa. I,unavegada més, la vaclavar. L'ora¬ tòria deLaportai, sobretot, lasevade¬

terminació, han estat decisives per donar sentit a una obra de govern col·legiada al principi, personalista al final,sempre sense complexos i vital,

saludable sovint, un treball ambiciós,

optimista que ha situat el club en un dels millors momentsde la sevahistò¬ ria. El millor? No ho sé, però vull

creurequecada junta i cada president

han intentat fer-ho el millorpossible i

no s'explica la gestió d'unsensela de

l'altre.

No vull oblidar,en qualsevol cas, que

aquest premi va ser creat també per

l'empenta de la directiva del Barçapre¬ sidida perLaportai també emsembla

escaient que es faci al Camp Nou, ja

quesi elmeutreball téalgunsentit ésa l'estadi delBarça, el millor escenariper

parlar de barcelonisme, de periodisme i

del Manolo. Araparlo de barcelonisme, perdirquedurant la presidència de La¬ portael club ha donatunsalt de

quali-"A través

del Manolo

vaig desxifrar

els misteris del club i

vaig saber

què significava

ser

l'exèrcit

(4)

guntesdel perquè perdem, sinóque em demanofinsquanguanyarem! Tampoc

noestractadesercarrincló ihipòcrita amb el president i,segurament, s'im¬ posa també una anàlisimésperiodís¬ tica. Enaquestsentit,nosabem quèen

pensariaaramateix Manolo detot

ple¬

gat,del Barça i de Laporta, amb tot,

si

em permeten l'Anna i també elsestu¬

diosos deManolo,melajugariaque po¬ dria dir unacosa,ambtot el respecte

cap al president, que "amb Laporta

vàremdeixardetenirporabansqueel

mateixLaportaens fes por". No sé si això és boodolent,tantseval, si decas, és una mostramés de la molta litera¬

tura que ha generat el president La¬

porta.

AManolo liagradava també molt Gu¬

ardiola, segurament perquè sintetitza

elsmillors valors delbarcelonisme, els

quehan divulgat la causaculer arreu del món: el sentit de pertànyer a un club que"és mésque un club" i lane¬

rias,unreconegutmadridista,acostuma adir queel futbol és larecuperacióset¬

manal de la infància.PepGuardiolano té trampani diu mentides. Mireu com s'assemblenaquellnen queespenjava del coll de Víctor iVenables percele¬

brar la classificació del Barçaper a la final de Sevilla l'any 1986 i l'homeque corria perla banda de StamfordBridge

"Les conferències

de

premsa

d'en

Pep

Guardiola són

un

exercici

del millor

periodisme"

per abraçarIniesta quan l'equip

blau-grana vaarribar l'anypassatala final de

Roma. Són lamateixa persona. Guar¬

diola fascina,noja pels partits delseu

equip iperlamaneraqueté derepre¬

sentarelclub, sinóqueens fa mésexi¬

gentsatotsplegats. Lessevesconferèn¬

cies de premsasón,perexemple,un ex¬

preocupa una cosa, que

entre tots l'utilitzem d'exemple per a

tantes coses,el gastem tant,que no el

deixemserel queell vulguiser.

Si el futbolesmiraambelsullsde

Cru-yff,comdeia Romario, jocrec ques'ex¬

pressa perbocade Guardiola i s'escriu

encara a partir de plomes com la de

Manolo. Siel Barçaté avuiunrelat és

gràcies a Manolo Vázquez

Montalbán. Manolova acon¬ seguirunafita extraordinଠria, inèdita: que els seus

textosservissinper atotesles

edicions, per a tot arreu; va

serelprimerque vafer que

unarealitatcomelBarça tingués una dimensió global. I d'aquí ve, en part,

l'expansió del barcelonisme,elfetque

tots elscorresponsalsestrangers anes¬ sin a veureenManolo icreguessinen la sevaidea del Barça.Va divulgar la causa culer arreu del món i, a més a

(5)

CRÒNICA

dialècticaperiodísticaentreBarcelona i Madrid.

Manolovaobligar el rival, el Madrid,a

buscar un representant perquè hi ha¬

gués partitenel clàssic iespogués dis¬

cutir de futbol ambsaviesa, elegància, ironia, coneixement,res a veureamb el

que es porta majoritàriament ara a molts debatsi tertúlies. Aleshores ens

vàrem adonar queel Madridmainoha tingut relatadiferència del Barça, sinó

queha viscut de lamarca.Avui,uncop Manolonohiési ha deixatd'escriure,a

Madridjanofan subordinades,janohi hacontrovèrsia, sinó que esfan servir

oracionssimples i, sobretot, substantius despectius.

El periodisme s'ha empobrit, s'ha tor¬

nat dòcil amb elpoder,manyac,iper aixòresulta relativament còmodeom¬ plir diaris. Sovint practiquem "el

hooli-gasme". Empregunto:Com és possible

quehi hagi tantxivarri afora, als diaris,

alaràdio,ala televisió, si les redaccions

són més silencioses quemai, s'hanque¬ datpràcticament mudes? El periodisme hauria deserel quevulguem els perio¬

distes i no les empresesperiodístiques.

Fatempsque esdiuquel'ofici estàame¬

naçat. Recordo precisament el dia que

es valliuraraquestpremi al doctor Joa¬

quim Maria Puyal iatotsels assistents

se'nsvadonarundocumentsobre el risc

d'extinció quecorria l'ofici. Puyalensha ajudata molts,a mi personalment,una nita Belgrad, l'octubre del 1997,quan

estavadesesperat amb la feina i em va

confessar ambunafrase lapidària: "No

vulguissermés nimenys queelquevul¬ guisquerepresenti latevafirma".

No sé sijanohi hares afer i el perio¬ disme ha deixat de ser unofici. D'allò

queesticsegurésquelesredaccionsvan

desapareixent. Avui ja no es necessita

unaredacció perferundiari iami,cer¬

tament, em costa d'acostumar-m'hi. Enyoro els temps de Ramon Serra, i després

d'Àngel

del Castillo, al diari

Avui,quancada pàginaera unactehe¬

roic.I, és clar,sempreseréesclau delre¬ cord de redactors en cap com l'Emilio

Pérez de Rozas i de José MariaSirvent,

a El País, el diari on encara treballo. Tempsenquèales seccions es compar¬ tien les penesi les alegries, s'hi reia is'hi

plorava, s'hi feinejava i s'hi gandulejava,

"Com és

possible

que

hi hagi

tant

xivarri als

diaris,

a

La ràdio,

a

La

televisió, si Les redaccions

són més siLencioses

que

mai?"

sobretot, s'hi vivia. Cadascú venia la sevanotícia, si bé la secció la fèiementre

totsi sentíem queel diariera cosa nos¬

tra. Cada dia era festa major: un dia, molt detantentant,passava enManolo

iens regalavaunateoria sobre la Lliga;

després venia el Sergi Pàmies i deixava

anar unseguit de possibles articles;a ve¬

gadesesdeixavacaure enGuillem

Mar-"Sense

una

discussió

sana,

sense

discrepar,

sense

contras¬

tar,

sense

LLegir els

que pensen

diferent,

no

faríem

periodisme"

tínez iensfeia canviaratots demarxa;

mai no ens faltava l'escalf de l'Agustí Fancelli, i sentíem que el diariera cosa nostra, tantperlescosesbonescom per les dolentes. Avui molts dels que manen són mésapropdels consells d'adminis¬

tració que dels deredacció, jano passa gent pel diari, si crides et prenen per

"EL

periodista mai

no

pot

ser

més

important

que

La

notícia. No serà

que no

perseguim

notícies perquè

així

ens

sentim més

importants?"

boig, i noméssesentenles sintonies dels

mòbils.

Acostumat acopiartota lamevavida

dels que més en saben, i content de poder-los citar, recordo ara mateixel

que diu l'Enric González al respecte:

"Falten lesveusque no pugen al cam¬

panar.Laveudel cronista local, laveu de qui abans, integratsen untaller de formació contínuaanomenatredacció, s'impregnaven d'una certa disciplina

obrera is'abraçaven alseu àmbitpro¬ fessional per empènyer la

història amb la força dels fets. Totiquelesveus con¬ tinuïnsonant,s'han vist ob¬

ligades a refugiar-se en el terreny de l'opinió. I l'opi¬ nió, la columna,noportaa larealitat, sinóala metarealitat. Els fets

cada copsón més lluny. L'autor només participa de la seva interpretació". L'Enric té raó.

Avui espot ferundiarisense sortir de

la redacció, només escoltant la ràdio,

mirant la televisióiaprofitant elsavan¬

tatges de lesnovestecnologies. Lesre¬ daccions estan plenes de gent, però

buides denotícies. Els pe¬ riodistes són substituïts per relacions públiques i els

amosjanoinverteixenenel

paper, sinó en les promo¬ cions. Com diu Miguel

Rico,un altreclàssic extraordinari del periodisme, "avui paga més la pena vendre una forquilla que una exclu¬

siva". No sé per quins set sous en

aquestpaís cadacop quet'augmenten

el salario t'apugende categoria t'allu¬

nyen una passamés delcamp,de lano¬

tícia, de la feina.Esmésimportant tenir

unabona llista decontac¬

tes que un bon currícu¬

lum. El meritatge es

mesura d'una altra ma¬ nera.I els diaris han esde¬

vingut una màquina

d'encarregar. Tothomen¬ carrega coses.Els suplements i elsespe¬ cialss'acumulen, elspublireportatgeses

repeteixen iesconfonen amb les infor¬ macions, lesempreses compren

(6)

aquellpunt de

mala llet quedetantentantensperme¬ tia engegar apastarfang l'amosense por

aguanyar-nosla vidaen unaltrediari. Quèenspassa? Potser que anemtan

farts que ens costi moure'ns, que no volem repensar l'ofici? Ara que tinc

l'honorde compartir elpremi,encara que siguien la

distància, amb

una pe¬ riodistacomLuzSosa,que esjuga cada dia la vida a Ciudad Juárez,em pre¬

gunto:Que deuen pensar

els periodis¬

tesmexicans de nosaltres?

Lasevasí queésunatascaadmirable i

que enspermet constatar

quina és la

funció d'un periodista amb indepen¬ dència del seu lloc de treball. L'obra delsmillors periodistesens reconcilia

novamentamb elsclàssics.Ensrebaixa

l'ego i ens recorda laimportància de

l'anonimat. Elperiodista mainopotser més important quela notícia.No serà

que noperseguim

notícies

perquè

així

enssentimmésimportants?

Lesnostresinquietuds només tindran

raó desersi cada unde nosaltres fa la

feina benfeta.Es tractadesercompany iperiodista, n'hi haprou.Si cadaunde nosaltresestimal'ofici i laredacció,se¬

guramentens en

sortirem. Es allò

que elperiodisme serà elquevulguem els

periodistes. Jo ho tincmolt

fàcil

perquè

comparteixo taula amb uns companys

extraordinaris, amb el Robert, elManel,

elLu,l'Oriol, elJordi, la Nàdia, amb el PepeSamano itotalagentde Madrid.

Hetingut lasortdeconèixer i seguirun idealista com Santi Seguróla, el més

savi, el més ben preparat,el més lúcid.

Hetingut lasortque en aquestaciutat

encara es fa periodisme esportiu de

qualitatamolts diaris

i mitjans perquè

hi haperiodistesproubons,capaçosde donar-li la volta a les coses. I és que

sense unadiscussió sana, sensediscre¬

par, sense contrastar, sense

llegir als

Jaume Pujol-Galceran, Anton M. EspadaleriJoaquim

Maria Puyal,

entre

el públic,

que pensen diferent,nofaríem

perio¬

disme. He tingutla sort de poder es¬ criure cada setmana d'un equip que

juga molt bé a futbol i,a més a més,

guanya.Avui és relativament fàcilpar¬ lar sobreunainstitucióforta,envejable

i imitable aCatalunya,unaentitatque ensreconcilia amb lanostramanerade

"Les

redaccions

estan

plenes

de

gent,

però buides

de

notí¬

cies. Els

periodistes són

substi¬

tuïts

per

relacions

públiques"

fer i deser,amb la nostrasingularitat,

amb lanostrahistòria. El mésdifícil és

no omplir-se la boca,no ser

grandilo¬

qüent,sinó fer només deperiodista.

Lamevagentemrecorda cada diaque

haig d'anar alcampsi vullser com

ells,

quehaig detornaralaredacció

si m'hi

vullassemblar,quenecessito fer de

pe-"El

més

difícil és

no

omplir-se

la boca,

no ser

grandiloqüent,

sinó

fer

només de

periodista"

riodista si vullserperiodista, de lama¬ teixa manera querellegir Manolo em permetdescobrir què s'ha de ferperin¬

terpretari intentar opinar. Aquell

equi¬

libri preciós que hi havia entre

informació i opinió s'està perdent de

malamanera.

I sócunafortunattambéperteniruna dona iunfillque esdesviuen perquè jo pugui fer elquemésm'agrada. Deve¬

gades emmiro elSergi i

somric, cofoi

pertenirunnoi

responsable i

generós.

Em reconforta saber quetotho fa mi¬

llor quejoalasevaedat.En

voleu més?

Em donaria persatisfet, de

moment,si foscapaçd'apli¬

car cada dia lafilosofia del Manolo. Ens falta la seva

doctrina persabercom respondre ala

política agressiva i unitària dels

rivals,

pervertebrar lanostra

pròpia història i

relat sobre unequip iunclubguanya¬

dor,perferunperiodismecom

cal, ins¬

pirat al voltant d'un eslògan com el

d'"Esport i ciutadania",tan presenten el premi. Tenimun avantatge,laseva obra escrita,i una fraselapidà¬

ria de Manolo que ens hauria

de servir per noperdre l'espe¬

rança.Manolo havia confessat

al'Anna queelquemés lipre¬

ocupava de morirera nosaber

què havia fet el Barça. I ésque Manolo deia: "El resultatdelBarça és

elmeucordó umbilical amb lavida, el símptoma que encarà conservo una

certa tensió energètica". Que no ens falli mai. Moltesgràciesatots".

Í3

Referencias

Documento similar

International ecosystems are best created around joint action, collective initiatives as well as long-term strategies and commitment. On the road to a more resilient, collabo-

TRADICIONALS DELS ARXIUS, SEMBLA QUE ELS PROGRAMES D’ACTUACIÓ SÓN ELS QUE FARAN QUE EL NOSTRE SERVEI PÚBLIC SIGA MÉS “VISIBLE”.... FUNCIÓ I PROJECCIÓ SOCIAL

Aquest és, possiblement, un dels aspectes més frustrants de la pèrdua auditiva en persones grans, ja que, si bé en el primer cas, una bona adaptació d’audiòfons podria

Pel que fa a la qualitat, es troba molt anivellada, ja que, la sostenibilitat dels materials, no determina la seva qualitat, per tant, trobem que hi ha més rivalitat amb

Per aquest motiu, vam dur a terme un estudi de les característiques bàsiques del menorquí que dóna compte dels trets entonatius més recurrents i dels més

En la primera pestanya de 'Dades del centre' s'haurà d'activar l'espai blau de 'Còpia temporal' i pujar el document que s'havia emmagatzemat prèviament, prement el botó

● Si polsem sobre 'Accions', al final de la fila del tràmit que es vol consultar, podem annexar documentació o consultar els detalls del tràmit... ● Entre els detalls que

a) Descriure quines són les TIC més usades en la comunicació dels actors vinculats amb l’esport: organitzacions esportives, organitzacions comercials esportives, mitjans