iClick!
Llévatelo a casa.
Si te gusta, no lo dejes ahí.Kodak te lo enmarca, te lo envuelve yte lo envía a casa. if'oro que lo conserves en su color toda la vida!
Películas Kodachrome 'iEktachrome. Para enmarcar y guardar lo que más te gusta.
Kodak
Película Oficial de los Juegos Olímpicos 1988
EDITORIAL
_EDITORIAL SUMARI
REPORTATGE
_ FAUNA CATALANA
_ PARCSNATURALS
_ EL NOSTREZOO
_NOTICIARI
_ ZOO CLUB INFANTIL
_NATURA
aPANDES
_LLIBRES
D
os
temes mereixen destacar-se
entre els molts que ens
ocu-pen: el primer celebrar
l'arri-bada al nostre Zoo d'una parella de
pandes vermells, o pandes menors
(Ailurus fulgens fulgens) que ha
es-tat ubicada en una nova i moderna
instal-lació
situada en el centre del
nostre recinte.
Als pandes vermells se'ls ha
po-sar el nom de Patan i Kali, són
ani-mals de costums nocturns i
aborí-coles. És per això que acostumen a
descansar
durant
el dia,
aixoplu-gant-se en els refugis que se'ls ha
preparat.
Per contemplar-los més
còmoda-ment, els recomanem fer-ho entre
les 10,30 h. i 11 del matí, i les 4,30 i
5 de la tarda, ja que és el seu horari
de menjar i per la qual cosa és el
moment
en
el qual
els pandes
deixen el seu refugi i es mostren
molt actius.
Donat
la gràcia i bellesa
d'a-quests exòtics animals, no dubtem
que la nova
instal-lacióserà, d'ara
endavant,
punt
obligat
de
tots
aquells que ens visitin.
El segon tema a comentar, fa
re-ferència a Zoo Club, que, com ja
hem dit altres vegades, segueix la
marxa ascendent i són cada dia més
les persones o famílies que
s'ins-criuen a ell.
Aquest continuat creixement ens
obliga a demanar als nostres socis
un total compliment de les normes
establertes, i de manera inexcusable
que en el passaport figurin les
foto-grafies dels seus components i anar
acompanyat del rebut de pagament
de l'any en curs. Sense aquest
re-quisits no es podrà fer ús del
ma-teix.
Per resoldre qualsevol dificultat,
els recordem que poden trucar a
Zoo Club, telèfon 329 05 97 i amb
molt de gust els ajudarem a
solven-tar-la .•
Director: Mariana Hispano
Edita:
Ajuntament de Barcelona Parc Zooloqrc de Barcelona S A Parc de la Ciutadella
08037 Barcelona
Parc Zoològic de Barcelona és membre de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura i del Recursos Naturals.
Redacció:
Rafel Cebnán (Biòleg)
Joaquim Lacueva (Biòleg)
Josep-Llurs Melero (Biòleg)
MaJosep Notó (BlOlaga)
Socis protectors:
Documentació gràfica: Arxiu Zoo
Firo Foto
J M Barrero! J PUig Martmez Carnon Consell de Redacció:
Enric Mas
(Gerent)
Manel Areste (Terran)
Lluís Colom (Aus)
Ferran Costa (Aquarama)
Salvador Frllela (Retolament)
Miquel Luera (Servei vetennen¡
Josep M' RUIz(Director Tècnic)
Jaume Xampeny (Mamlfers)
Maqueta: G S GRAF ICS
Dipòsit legal:
B-41969-86
ust a la frontera entre Kènia i Uganda es troba el Mont Elgon, un immens volcà extingit. Amb una base de 100 km de diàmetre, l'Elgon ha estat un dels volcans més grans coneguts, i encara avui, després de milions d'anys d'erosió, el seu cràter s'alça més de 4000 m. El Mont Elgon és un dels nombrosos volcans de la vall del Rift, a l'est d'Àfrica, que expel-Iiren enormes quantitats de cendres riques en sodi sobre els terrenys circumdants. Testimoni d'aquest fet són els llacs sòdics que formen una cadena lacustre que s'estén al llarg de la vall per Kènia i Tanzània. En les càlides aigües d'aquests llacs (entre els quals es compten el Manyara, el Naivasha, el Nakuru, el Turkana i altres) prol-liferen algues unicel-lulars i altres microorganismes en tal quantitat que constitueixen una "sopa" nutritiva capaç de sostenir immenses bandades de flamencs i altres ocells, un dels espectacles més
corprenedors de l'Àfrica Oriental.
L'Elgon va restar actiu durant set milions d'anys. Cada erupció que es produïa aleshores colgaba sota milions de tones de cendres l'espessa selva que havia crescut als vessants durant els intervals de tranqui·litat.
Des que fa tres milions d'anys el cràter va cessar en la seva activitat, poca cosa en resta d'aquest passat tan violent. La cendra que un cop va escopir el cràter s'amaga sota una verda cobertura, però algun indici roman amagat sota terra. A mitja alçada de la muntanya hi ha nombroses coves, algunes molt petites i altres enormes, formades per l'acció de l'aigua sobre les cendres volcàniques. Aquestes cavitats juguen un paper molt important en les vides dels nombrosos habitants de la selva.
REPORTATGE
Les coves de l'Elgon són una preciosa font de sal en aquesta regió a la qual les intenses pluges han rentat fa molt de temps el sòl privant-lo dels minerals necessaris per a la bona salut dels animals. Els herbívors han d'adquirir la sal que no és a les plantes que mengen, i les cendres riques en sodi que formen les parets de les coves són una font excel-lent d'aquest mineral. Algunes de les coves mostren infinitat de marques que solquen la roca com si poderosos minaires l'haguessin treballat a consciència. Aquests minaires són els elefants. Ells també visiten l'indret en cerca de sal, que obtenen gratant la paret amb els ullals, cosa que han estat fent durant milers d'anys. De totes les coves descobertes fins ara a l'Elgon la més espectacular és la de Kitum. No només per la seva grandària sinó perquè és la favorita dels elefants. Es troba a uns 2.500 m d'alçada al flanc oriental de la muntanya, dins el perímetre del Parc Nacional del Mont Elgon. L'entrada de la cova és sota un penya-segat de cendra compactada i pedres; hi ha una cascada que cau des del penya-segat fins a una pila de roques caigudes del sostre. Tot plegat només deixa una petita obertura per la qual els elefants poden entrar i sortir en fila índia. Un cop superat el penya-segat, on nien els falciots, Kitum se'ns presenta en una gran cambra de més de 50 m d'ample i 160 m de llarg. Els senderols utilitzats pels elefants i els altres herbívors discorren entre grosses pedres, escletxes i enormes esfondraments als punts on el sostre ha cedit. És de nit quan els grans herbívors troben la seguretat suficient per endinsar-se a la cova i satisfer les seves necessitats de sal. Quan en plena nit hom observa un grup
L 'autor de l'article observa les marques deixades pels ullals dels elefants a les parets de la cova.
REPORTATGE
d'elefants fent cap a la cova per ser engolits dins la negror de l'interior de Kitum no pot sinó pensar que ha
contemplat un dels espectacles més singulars que pot oferir la natura.
Durant el dia els proboscidis resten dispersos per la selva en grups familiars o en ramats de 40 a 50 exemplars de totes les edats. Un dia que hagin decidit visitar Kitum, s'hi
encaminen despreocupadament per arribar després de la
posta de sol.
L'arribada a la cova pot tenir lloc entre l'ocàs i la mitjanit i s'anuncia com una remor sorda que puja des de la vall, però a mesura que es van apropant el soroll desapareix. Silenciosament la gran mola de l'individu que guia el grup emergeig entre els arbres, amb la trompa estesa temptejant el terreny mentre s'aproxima a la cova. Com si fossin fantàstiques aparicions, el ramat segueix el seu guia, inclosos els petits, que no se separen de la seva mare. Mentre s'enfilen pels grossos blocs de roca que esquitxen el pas cap a la cova, l'únic que se sent és el fregar de l'aspra pell contra la pedra. A més, mascles solitaris i petits ramats de femelles amb cries van arribant al llarg de vàries hores. Un cop dins, passen una estona a la gran sala de l'entrada abans de dispersar-se, solitaris o en grups petits a les parts més profundes de la cova. Aquí no
penetra ni un raig de llum, ni tan sols a les nits de lluna I
més clara. Els elefants es mouen per la foscor seguint
antics recorreguts que estalvien rocs i esquerdes, viaranys Una cascada assenyala l'entrada de la cova.
Els elefants es dispersen en petits grups per l'interior.
L'esfondrament del sostre deixá al descobert delicats cristalls salins.
apresos al llarg dels anys d'anar visitant la cova des que la mare els hi va portar per primera vegada poc després de néixer. Les femelles amb cries tenen un lloc favorit; es tracta d'una caverna lateral treballada amb els ullals durant molts anys.
Per als elefants és anatòmicament impossible llepar la sal com ho faria una vaca. De forma que posats drets graten el sostre mentre enrotllen la trompa en un ullal per recollir els fragments que caiguin. Els elefants treballen a
qualsevol part de la cova on puguin detectar la presència de sal. Després d'unes quatre hores, un impressionant bramul de la matriarca del grup és el senyal de partença. Es reagrupen i es dirigeixen cap a la sortida en fila Índia; allà potser reposin una mica abans de continuar la marxa, movent-se amb agilitat entre els rocs per a anar a perdre's dins el forest. A les coves que tenen milions d'anys
d'antiguitat poden produir-se grans esfondraments, però és un esdeveniment tan rar, que cal mesurar la seva
freqüència en l'escala dels temps geològics de centenars de milers a milions d'anys. Un temps massa llarg per a la vida i la història humanes.
Tanmateix a Kitum s'ha registrat una fallida del sostre de dimensions colossals en pocs dies, cap a les darreries de l'agost de 1982. Uns 500 m? de sostre de 5 m de gruix van
desplomar-se. Les causes de l'aterrament no poden ser determinades amb exactitud, però és possible que l'acció excavatòria dels elefants hi contribuís. Sigui com sigui, milers de tones de roca van caure sobtadament deixant al descobert fragments d'arbres fossilitzats, colgats per les cendres feia milers d'anys, i també cavitats farcides de
cristalls d'extraordinària varietat i bellesa. Per als elefants
la catàstrofe va representar un bon subministre de fragments de pedra salada que podien mastegar sense haver d'arrencar-la de la paret; però també va tenir alguna conseqüència tràgica. Una jove femella, desorientada per la desaparició dels vells passos, va caure en una esquerda dins la qual va morir sense haver-ne pogut sortir.
Això demostra el risc que els elefants han de córrer per obtenir la necessària sal.
Però malgrat els perills, els elefants cerquen la sal. Continuaran visitant Kitum secretament, de nit, com han fet els seus ancestres durant milers d'anys, fins que el pas els sigui barrat per esdeveniments naturals o fins que no quedin elefants a Elgon.
DEREK BROMHALL Traducció i adaptació J.-L. MELERO
Cuidamos de sus aficiones
hasta en los más
mínimos
detalles.
v , A J E S
MADRID
Velázquez, 75 (Ortega y Gasset-Padilla) Tel. (91) 408 00 63
BARCELONA
Rambla Catalunya, 60 (Aragón) Tel. (93) 215 13 65
Casanova, 246 (Diagonal) Tel. (93) 322 38 52
ELS
ins no fa gaires anys, els vespres d'estiu de molts nuclis urbans es treia, havent sopat, una taula al carrer i es feia petar la xerrada amb els veïns mentre la canalla feia la darrera correguda abans d'anar a dormir.
D'aquest costum, avui pràcticament desaparegut a les ciutats per l'augment de la població, que ha deixat petites les voreres, i pel soroll del tràfic, que ha acabat amb la tranqui·litat de les hores baixes, n'eren discrets espectadors uns animals que són hostes habituals de les esquerdes i forats de les
edificacions humanes: els dragons, que arrapats a la paret, immòbils, prop dels cercles il·luminats pels fanals esperaven pacientment que alguna de les moltes papallones atretes per la llum es posés al seu abast.
Aquests rèptils, força abundants a les àrees urbanes, però potser menys observats que en altres temps pels canvis que el progrés ha imposat en els nostres hàbits, els podem
considerar sense por d'equivocar-nos animals beneficiosos (en el supòsit que admetéssim la prerrogativa de classificar els éssers vius en beneficiosos i perjudicals), perquè eliminen una bona quantitat d'insectes. Malgrat això no han escapat al rebuig supersticiós i a l'adjudicació de les propietats més o menys fantàstiques que envolten la majoria dels rèptils.
U na de les creences més esteses és aquella que els ha donat la fama de ser menjadors de roba, especialment de llana, i de ser els responsables directes dels forats apareguts en les peces guardades als armaris. La realitat és ben diferent, ja que la seva
FAUNA CATALANA
presència és deguda a l'apetència que senten per les arnes, veritables responsables del desastre provocat a la indumentària, que sovint no podem veure perquè ja es troben a la panxa d'aquests eficaços insectívors. Una altra afirmació, encara més peregrina que l'anterior, és la que dóna la capacitat als dragons de disparar escopinades i de provocar la calvície del malhaurat que les rep, quan aquests animals són incapaços
d'expel-Iir ni una gota de saliva. És probable que l'origen d'aquesta dita sigui la capacitat de tots els gecònids
-família a què pertanyen els
dragons- de proferir sons tot fent
petar la llengua amb el paladar. EI que es fa més difícil d'entendre és com s'ha arribat a relacionar això amb l'aparició de l'alopècia. L'aspecte físic dels dragons ens pot ajudar a entendre la manca de confiança que susciten, però abans de fer una descripció de la seva
morfologia cal dir que als Països Catalans en trobem dues espècies: el
dragó comú (Tarentola mauritanica) i
el dragó rosat (Hemidactylus
turcicus), no tan abundant. El primer és el més gran, amb una mida màxima d'uns 15 cm, mentre que el segon no sol passar dels 10 cm. La coloració és la característica que més
FAUNA CATALANA
ens pot ajudar a diferenciar-los a primer cop d'ull: el dragó comú és de color gris i el rosat és, com el seu nom indi ça, de color rosa, amb variacions a l'intensitat produïdes per la temperatura, el substracte en què es troben i, probablement, l'estat anímic de l'individu.
La pell té una textura aparentment
aspra, a causa d'una sèrie
d'excrecències d'origen ossi. Els ulls
contracció muscular voluntària per unes línies de ruptura ja definides. Aquesta propietat és, junt amb el mimetisme, el sistema de defensa que utilitzen -les dèbils mossegades que poden donar no espanten ningú-quan són molestats, fugint mentre l'intrús es queda encuriosit mirant la cua que es contorsiona durant una bona estona. No passa gaire temps abans que no es torna a regenerar i es
són de mirada fixa, com els de les serps, i donen a l'animal una aparença hipnòtica, en ser les parpelles transparents i estar soldades una amb l'altra. La pupil·la és
vertical, molt dilatable i amb les vores irregulars, de manera que quan són més tancades fan la impressió de ser una sèrie de rombs independents posats un sobre l'altre. Aquesta estructura de la nineta és típica dels animals de costums nocturns, tot i que els dragons només mantenen aquest horari els mesos de l'estiu, quan les temperatures són prou altes
-al voltant dels 15 graus- per
permetre'ls mantenir l'activitat. La resta de l'any es deixen veure de dia, excepte quan els rigors del
termòmetre els sumeix en el somni letàrgic.
Com en molts saures la cua presenta
la capacitat d'autonomia, és a dir,
que es pot desprendre mitjançant una
B ZOO-CLUB
pot veure perfectament quina és la part crescuda de nou, ja que no presenta les protuberàncies que caracteritzen la resta del cos. Una de les habilitats d'aquests animals que més crida l'atenció és la facilitat amb què es desplacen per parets verticals i fins i tot
extraplomades. La part inferior dels dits és formada per una sèrie de làmines recobertes de minúsculs filaments (d'uns 0,10 mm de llargada) que els permeten agafar-se a qualsevol rugositat del substracte, fins al punt que es podem arrapar i caminar per superfícies aparentment tan llises com el vidre d'una finestra. Durant l'època de zel, entre el començament de la primavera i l'estiu, són fàcils de veure les baralles entre els mascles, caracteritzades pels comportaments d'amenaça durant els quals obren la boca, aixequen la cua i separen el cos de terra. Si amb
aquestes exhibicions cap d'ambdós contrincants dóna el conflicte per perdut es passa a l'agressió directa, que com a única conseqüència pot comportar la pèrdua de la cua. Normalment hi ha dues postes anuals, ocasionalment tres en el cas del dragó rosat, en els mesos d'abril i juny, d'un o dos ous cadascuna. El temps d'incubació depèn de la temperatura ambiental, podent oscil-lar entre els deu dies i els quatre mesos en el dragó comú, i entre els quaranta dies i els tres mesos en l'altra espècie. Els petits en sortir de l'ou ja estan perfectament
desenvolupats, essent una rèplica en petit dels adults.
Jordi Fàbregas
CI. Rèptils
O. Escamosos S.O. Saures F. Gecònids
Descripció: El cos és aplanat, de color gris més o menys fort, amb tot de protuberàncies i rugositats. El cap és proporcionalment gran i ben
diferenciat. Les parpelles estan soldades i són transparents proporcionant una efectiva protecció al globus ocular. La
nineta de l'ull és vertical com a la majoria d'animals nocturns. Alimentació: Insectívor.
Reproducció: Solen posar un o dos ous dos cops a l'any, en els mesos d'abril i juny. La incubació, que té lloc a racons amagats i secs sense cap tipus
d'intervenció per part dels adults, dura entre deu dies i quatre mesos, depenent de la temperatura ambiental.
Distribució: Europa i Àfrica mediterrànies, en indrets càlids i secs que no sobrepassin e;-800 m d'altitud.
....
LIJ:Ht1ll ;{I].H f
-CI. Rèptils
O. Escamosos S.O. Saures F.Gecònids
Descripció: Molt semblant a l'anterior però amb el cap proporcionalment més petit i unes mides que no sobrepassen els 10 cm de longitud. El color és rosat i grogós, d'aparença translúcida. Alimentació: Insectívor.
Reproducció: Dues o tres postes anuals compostes per un o dos ous. El temps d'incubació varia entre els 40 dies i els 3 mesos.
LES
GASELES DORCAS
I Parque de Rescate de Fauna Sahariana va ser fundat a Al-meria, l'any 1971, pel
presti-giós professor Valverde
-conegut per haver estat també el
creador del Parc de Doñana- amb la
intenció de col-Iaborar en la
conserva-ció d'algunes espècies pròpies de l'hà-bitat desèrtic que es trobaven
ales-hores greument amenaçades,
especialment dues gaseles: la mhor i la dorcas. L'elecció de la província d'Almeria per aquest fi va ser deguda al seu clima, tan semblant al del
de-sert africà, i ràpidament es va trobar
la col-Iaboració d'entitats com el CSIC, ADENA i d'altres i va ser pos-sible condicionar una extensió de ter-reny on, a més dels esmentats bòvids,
s'instal-laren hienes, guineus del de-sert, ginetes, mones, cabres i molts
al-tres animals procedents del nord
dJ\-frica.
A mesura que aquest projecte
avançava amb èxit i l'espai disponible es feia escàs, altres zoològics de tot el
món van aportar la sevacol-laboració,
fent-se càrrec d'alguns grups
d'a-quests animals amb el propòsit d'in-crementar la cria en captivitat i
facili-tar la reintroducció en els hàbitats
originals. El nostre zoològic, concre-tament, va acollir l'any 1986 una
im-portant població de gaseles dorcas
(Gazella dorcas neglecta) que avui es poden veure en una esplèndida ins-tal-lació, incorporant-se així a aquesta encomiable tasca de conservació i re-cuperació.
La gasela dorcas és un petit ungulat herbívor característic de les grans ex-tensions desèrtiques del nord d'Africa, la península del Sinaí, Palestina i Arà-bia, de color molt semblant a la sorra del desert, esvelta silueta i banyes en
forma de lira fortament anellades.
Ambdós sexes presenten banyes, si bé les del mascle estan més desenvolupades.
ELS NOSTRES ANIMALS
Molt abundants fins a èpoques relati-vament recents, vivia en grans ramats que es desplaçaven en busca de pas-tures i aigua. Des de sempre havien estat perseguides pels pobles nòmades que habiten la zona i que utilitzaven la seva carn com a aliment, però va ser
l'arribada de les armes de foc i els
automòbils, capaços de seguir durant
quilòmetres la fulgurant fugida
d'a-quests animals, el que va provocar una
alarmant davallada en les seves
po-blacions.
EI contrast entre el color
blanc de les natges i el
color negre de la cua,
que es mou
nerviosament quan
l'animal detecta un
perill, serveix com a
sistema de comunicació
en la major part de les
gaseles.
Va ser per aquest motiu que, l'any - 1975, quan acabà la colonització es-panyola del Sahara, els responsables del centre d'Almeria incorporaren a la seva col-lecció un mascle i dues
fe-melles d'aquesta espècie. Als pocs
mesos es produïa el primer naixement i en els següents dos anys la població havia augmentat en més de vint indi-vidus. Avui en dia han tingut lloc ja les primeres reintroduccions a la
natu-ra d'exemplars nascuts en captivitat,
concretament en una regió desèrtica
de Mauritània.
L'exemplar d'aquesta
espècie que té el rècord
de longevitat conegut
és un individu que va
viure al zoo de San
Diego durant 13 anys,
6 mesos i 21 dies.
La col-lecció que s'exhibeix al zoo, i que es compon actualment de 21 indi-vidus (7 mascles i 14 femelles) s'ha originat a partir d'un mascle
repro-ductor, anomenat Caracal, i vuit
fe-melles arribats directament d'Almeria l'any 1986. Com es pot comprovar, la cria a casa nostra ha estat un èxit i se-ria una satisfacció per a tothom que alguna d'aquestes gaseles arribi a ser alliberada al desert del Sahara.
ELS NOSTRES ANIMALS
PrEZ
e
L'ORELLETES
L'hipopòtam pigmeu té una única cria per part després d'una gestació de187a 210 dies.
ls boscos baixos i zones panta-noses de Libèria, Costa d'Ivo-ri, Nigèria i Guinea, a la costa occidental d'Àfrica, viu un hi-popòtam semblant en tot a l'hipopò-tam comú excepte en el seu volum. Rarament arriba als 1,75 m de longi-tud i els mascles més grans no passen dels 275 kg de pes. No res comparats amb els 4 m i els 3.200 kg de l'hipo-pòtam comú. Lògicament, a aquesta espècie se la coneix com a hipopòtam
pigmeu (Choeropsis liberiensis).
Descobert a l'acabament del segle
passat, és un animal de costums enca-ra molt poc coneguts. El que sí és clar és que la destrucció del seu hàbitat i la caça a què ha estat sotmès per servir de menjar l'han portat a una perillosa
situació. Així, es considera ja desapa-regut a Sierra Leone, país on no es veu cap exemplar des de l'any 1943. Un cop més, les esperances de super-vivència es concentren en la cria en captivitat que realitzen els parcs zoo-lògics.
El Zoològic de Barcelona col- labora també en aquesta important tasca, ja que manté entre els seus habitants
quatre exemplars d'aquesta especie,
dos d'ells nascuts ja en el nostre parc.
Sens dubte, l'estrella d'aquest grup
familiar és el més jove de tots ells, l'Orelletes, un simpàtic mascle nascut
l'any 1984. Els seus pares
proce-deixen de Libèria, és a dir, són nas-cuts en llibertat, i s'anomenen Xop i Iva. Arribats a Barcelona l'any 1974, van necessitar un període d'aclimata-ció abans de començar a criar amb èxit. És conegut el fet que, sovint, al-gunes parelles d'aquesta espècie resul-ten incompatibles i la reproducció no
és possible. Afortunadament, aquest
no va ser el cas i l'any 1979 neixia el Nato, un mascle que ara és a punt de ser enviat al zoo de Londres.
L'últim exemplar nascut al nostre zoo, l'Orelletes, té una peculiaritat que el diferencia de la resta dels nostres ani-mals, i és que el seu nom no es deu a la imaginació dels seus curadors, sinó que va ser escollit per votació popu-lar. Sis mesos després del seu naixe-ment, el Gremi de Pastissers i la Ca-dena 13 van organitzar un concurs, dirigit a tots els nens de Catalunya, per trobar un nom per al hipopòtam. Això sí, la condició indispensable era que el nom estés relacionat amb algun producte de pastisseria. El concurs va ser un èxit i, finalment, la majoria es va decidir per Orelletes. Tot seguit va tenir lloc el bateig de l'animal, amb una gran festa al zoo, durant la qual
es va lliurar a l'hipopòtam un gran
pastís i es va compondre una cançó
commemorativa que va ser editada en disc el Nadal de l'any següent.
la peU dels hipopòtams
segrega un característic
líquid de color vermell, responsable
de la popular
creença que els hipopòtams
suen sang. En el cas
del pigmeu, aquesta secreció és molt més
abundant que en el
omu
ELS NOSTRES ANIMALS
LA COLÒNIA DE BERNATS
Q
ualsevol persona que visiti elnostre zoo podrà observar
que, a més dels animals que
es troben a les instal-lacions,
es veu també tota una sèrie d'ocells que es mouen en completa llibertat per tot el recinte del parc. En efecte,
paons, pintades, ànecs, martinets i
bernats pescaires surten al pas dels vi-sitants i donen una nota pintoresca a l'ambient del zoològic.
El motiu que se'ls permeti aquesta se-millibertat és que es disposa de pobla-cions nombroses d'aquests animals i, per tant, no és fàcil mantenir-los en
una instal-Iació sense que es
pro-dueixin baralles contínues o bé moltes parelles es quedin sense llocs per niar.
Al contrari, en estar lliures, poden
moure's per tot l'espai disponible del zoo i poden així triar els llocs més adients per a la reproducció i evitar l'agressivitat dels seus congèneres. Per portar a terme aquesta experièn-cia, en un principi es va aplicar la tèc-nica de la fissura, que consisteix a
inu-tilitzar una de les ales per medis
quirúrgics de manera que l'animal no pugi aixecar el vol, o bé la de retallar les plomes de les ales, amb què s'a-consegueix el mateix objectiu. Això, òbviament, es feia per tal d'evitar que els ocells s'escapessin. Però, a partir de l'any 1973, es va provar de deixar
alguns exemplars sense manipular i,
sorprenentment, es va comprovar que
es desplaçaven d'una instal-lació a un
altra o, fins i tot, al Parc de la Ciuta-della, però sempre tornaven a menjar al zoo i el seu nombre no disminuïa. Potser el cas més espectacular sigui el
dels bernats pescaires (Ardea cinerea),
ocells característics dels ambients hu-mits del nostre país i que actualment no són gaire abundants com a nidifi-cadors. A la primavera de l'any 1974, però, una parella d'aquesta espècie va construir el seu niu dalt un arbre de la prada del zoo. Aquesta és una ins-tal-lació singular que consisteix en una gran extensió de terreny planer, amb abundant vegetació que ofereix llocs idonis on refugiar-se, limitada tan sols per una petita tanca que no impedeix el moviment dels animals. Els polls d'aquesta primera parella van roman-dre amb nosaltres i així, a poc a poc,
es va anar establint una població
nombrosa que ha originat una colònia de cria estable en el nostre zoo. És tí-pic dels bernats pescaires aquest com-portament colonial durant l'època de reproducció, però el que no és
habi-tual és trobar una d'aquestes
soro-lloses agrupacions dins una gran ciu-tat com Barcelona.
Malgrat que fa dos anys una forta tempesta va tirar a terra l'om gegant en què es trobaven la major part dels nius, la colònia no ha desaparegut, si-nó que els bernats pescaires han ocu-pat altres arbres propers i les parelles
reproductores continuen
incremen-tant-se d'una manera regular.
Les colònies de bernats pescaires són molt
estables i algunes d'elles es mantenen al mateix
lloc des de fa més de 100 anys.
Als Països Catalans, el bernat pescaire és un ocell
força comú com a hivernant, però escàs com a
reproductor. L'indret on ha criat amb més
freqüència és el delta de l'Ebre.
Un bernat pescaire al seu niu. dalt un arbre de la prada del Zoo.
Rafel Cebrian Joaquim Lacueva
Es el fruto de la Pasión.
y
TriNaranjus lo ha convertido
PARCS NATURALS
Amb 9851 ha. d'extensió, el parc comprèn dues grans valls que es donen l'esquena i les serralades que les delimiten. ~ vall d'Espot o vall de l'Escrita, tal com es diu el riu que discorre pel seu fons, va en sentit oest-est i la vall de Sant Nicolau, soleada pel riu del mateix nom, en sentit est-oest. El coll del Portarró d'Espot comunica ambdues
capçaleres.
La pràctica totalitat del parc es troba per damunt dels 1700 m, configurant així una valuosa mostra dels
ecosistemes d'alta muntanya al nostre país. La variació de les condicions ambientals a mesura que augmenta l'alçada fa que la vegetació es disposi en forma de franges
altitudinals segons les preferències vitals de les diverses espècies. Així, a Aigüestortes-Sant Maurici hom pot distingir dos estatges o pisos: l'estatge subalpí i l'estatge alpí. El primer abasta des dels 1700 fins als 2100 m i és el
domini de les coníferes, concretament del pi negre (Pinus
uncinata) i l'avet (Abies alba), alguns arbusts els
acompanyen, entre ells el neret (Rhododendron
[errugineum], el ginebró (Juniperus communis}, la
boixerola (Arctostaphilos uva-ursi) i el bàlec (Cistus
purgans). Aquests arbres gairebé mai arriben a formar boscos espessos i amb l'alçada es van esclarissant fins que a partir d'un cert punt ja no hi ha vegetació arbòria; és al voltant dels 2100 m on comença l'estatge alpí en el qual no és possible la vida dels arbres. La vegetació en aquest estatge és representada exclusivament per prats que creixen als indrets menys desfavorables. Aquests prats resten coberts de neu una bona part de l'any i les plantes que els formen perden anualment la part aèria (tija i fulles), però moltes conserven formes subterrànies de resistència (bulbs, rizomes, etc.) que els permeten de rebrotar així que arriba el desglaç. Sovint els prats alpins presenten delicioses notes de color en forma de flors com
la regalèssia de muntanya (Trifolium alpinum), les diverses
gencianes (Gentiana spp.), la flor de pastor Daphne
cneorum) i moltes altres.
L'estatge subalpí és ocupat pel bosc de coníferes.
14 ZOO-CLUB
ELS PRATS ALPINS SÓN LES ÚNIQUES FORMACIONS
VEGETALS QUE PODEN RESISTIRLA DURESA DEL CLIMA
PERSOBRE DELS 2.100
M.
Una de les coses que atorga gran importància a aquest parc és la presència de nombrosos estanys. Aquests, com ja s'ha dit, són d'origen glacial i en general la seva productivitat és molt baixa, és a dir, les aigües són biològicament pobres. La causa d'això cal cercar-la en l'escassa mineralització de l'aigua i, per tant, en la poca disponibilitat de nutrients per als organismes vegetals. Gràcies a l'exígua quantitat de partícules en suspensió les aigües són netes, clares, transparents i molts dels llacs adquireixen un color fosc profund que es reflecteix en el
Per sobre dels 2100 m només trobem els prats alpins.
LESAIGÜES DELS NOMBROSOS LLACS
SÓN D'UNA GRAN PURESA
topònim "Estany Negre", que ostenten diversos llacs de la zona.
Malgrat tot això, la vida no és en absolut absent dels estanys, i així trobem tres espècies de peixos: el barb roig
(Phoxinus phoxinus), la truita comuna (Salmo trutta fario)
i la truita irisada (Salmo gardnierii),aquesta darrera
introduïda per l'home, i dos amfibis: la granota roja
(Rana temporaria), típica de muntanya, i el tritó pirinenc
(Euproctus asper),interessant endemisme ibèric. A les vores creixen plantes aquàtiques. Però la part més important dels éssers que viuen als llacs no són visibles a simple vista: són els microorganismes del plàncton. En el conjunt del plàncton cal distingir una part vegetal, el
fitoplàncton, format per algues unicel-lulars, i una parr
L'AUIVITAT GLACIAL HA MODELAT
EL
RELLEU DE TOTA LA ZONA
del llac, mentre que les aigües menys denses, a O "C, se situen a la zona superior. Tal situació es manté fins al desglaç, a la primavera. Aleshores amb la fusió del gel es produeix una barreja vertical de les aigües, que queden així en condicions homogènies.
Però a mesura que l'estació avança i arriben les calors de l'estiu, les aigües superficials s'escalfen més i més i arriba a formar-se una estratificació més marcada encara que la hivernal. La part superior del llac, a una temperatura d'entre 15 i 20 "C, no es barreja en absolut amb la inferior, que està entre 6 i 8 "C; la separació entre les dues zones és
.. tan clara com si d'oli i aigua es tractés; la zona de
contacte, on hi ha el canvi brusc de temperatura, rep el
nom de termoclina i se situa entre 8 i 15 m de fondària. Ramat d'isards(Rupricrapa Rupricrapa).
Quan arriba la tardor, el fred i els vents que remouen el llac desfan de nou l'estratificació i es produeix una nova barreja de totes les aigües. Aquest cicle anual de dos períodes d'agitació i dos de quietud és característic dels llacs d'alta muntanya.
La fauna de vertebrats terrestres del parc compta amb algunes espècies força interessants. Començant pels
mamífers citarem l'isard (Rupicapra rupicapra), capaç
Perdiu b/anca(Lagopus mutus) amb plomatge hivernal.
Marmota (Marmota marmota).
Aguila daurada(Aquila chrysaetos).
d'enfilar-se amb destresa inversemblant pels penyals més
espadats i actualment molt abundant; l'ermini (Mustela
erm inea),petit carnívor habitant de l'estatge alpí; i la
marmota (Marmota marmota), que va ser introduïda al
vessant francès dels Pirineus i es troba en franc procés d'expansió. Entre els ocells cal destacar l'impressionant
gall fer (Tetrao urogallus);la perdiu blanca (Lagopus
mutus), esquiu habitant dels prats alpins que canvia
totalment el color del plomatge -blanc a l'hivern per
confondre's amb la neu i terrós a l'estiu-; el trencalòs
(Gypaetos barbatus) i l'àguila daurada (Aquila chrysaetos);
les gralles bec-vermell i bec-groc (Pyrrhocorax
pyrrhocorax i
P. graculus) són uns còrvids que posen la nota negra en el blau profund dels cels muntanyencs. No són gaires els rèptils que poden suportar les dures condicions que
imposa el clima, però sí que hi viuen l'escurçó pirinenc
(Vipera aspis)i la sargantana muntanyenca (Lacerta monticola].
Josep-Lluís Melero Fotos: Borrero/Puig
~
APARICIO
DEL LLIBRE
«ZOO BARCELONA»
Aquest llibre, del que trobareu una versió en català i una altra
en castellà, ens mostra amb gran rigor científic i unes
magnífiques fotografies totes les espècies animals que es poden
admirar en el nostre Zoo, i ens obre les portes de les diferents
seccions per tal de poder conèixer millor el seu complex
funcionament.
No ho dubteu, el «Zoo Barcelona» us serà molt útil i us
permetrà descobrir tota mena d'aspectes desconeguts del
Zoològic i els seus animals.
Format : 23cmX 28,5 cm Número de pàgines: 72
Edició a color : 4
+
4Preu : 400 Pts.
---.I
pORTAT EL ZOO A CASA!
ts
ON REGAL!
---
BUTLLETA DE COMANDA
NOM .
ADREÇA '" PIS .
DISTRICTE POSTAL .
TELÈFON .
EI Material es rep a !aló rebut a les oficines del Zoo. Socis Zoo club 10%de descompte Adreceu-vos a S.P.M. Parc Zoològic de Barcelona, SA
_AVDA
• El día a día del planeta.
FABRICA
Una ventanaabierta al
mun-D
u
do en que vivimos. MesU
a mes, la revista NaturaMIL
A
~GDjOS
ofrece a sus~
W
lectores unamplio y
va-riado panorama de los temas más interesantes que tienen como
protagonistas a la naturaleza y a
los seres que la pueblan.
LAT.ERRA
ENPELIGRO
En un espectacular informe de
va-rios capítulos se evidencian los pro-blemas que aquejan la supervivencia de la Tierra. Las soluciones urgen y
están a nuestro alcance.
...
a.2..2za~Z...
i3.J ..j.! ..' ..
3:.:::::::::::/
a
a.,
lOELNOSTRE ZOO
POC
Ó
DE
O
SA
ZOO
DE A CE
O
A
Prosperen dos polls criats a mà
I mes de gener de 1988, van néixer a l'aviari del
Zoo de Barcelona dues cries de loris vermell (Eos
bornea), fill d'una parella que ja s'havia reproduït anteriorment, encara que mai no havien tirat endavant les cries, que morien en un període de 8-10 dies. La
circumstància dels nous naixements ens va moure a intentar la seva criança a mà, és a dir, proporcionant l'aliment als polls nosaltres mateixos. El mètode va resultar prou efectiu i el creixement dels polls va ser plenament satisfactori.
Aquesta tasca es va realitzar durant els mesos de gener i febrer de 1988 (52 dies); ens limitàvem a treure les cries
tres cops al dia, donar-los el menjar i tornar a deixar-les amb els pares. Els motius d'això eren els següents: No separar-les dels pares afavoria els procés
d'impregnació, o adquisició dels patrons bàsics de comportament social que es fixa per sempre en les primeres etapes de la vida dels ocells.
Podrien rebre també aliment per part dels pares. Els petits eren retirats dels seus pares a les 8 h., 13 h., i 18 h., i se'ls pesava abans i després de ser alimentats, en una balança de precisió (a causa que el seu pes era de pocs grams); així sabíem el total d'aliment pres. També sabíem si els pares els havien donat menjar, perquè si era així
Gráf. 1: Pes diari dels dos polls
200
\. . 175
150
125
~ 100
(.;l
75
50
25 .I
~
-l.I
~
~
Lf
~
.l.I
d
11
/'
-
Poll1~;¿r
-
Poll2~
?
V
.
~I
18 ZOO-CLUB
10 20 25
Dies
EL NOSTRE ZOO
Gráf. 2 Quantitat d'aliment ingerida diàriament pel poll 1
70~---~
60 50
a
40 ~ 30 20 10O~~~~~~~~~~
o
5.
..
-..
10 15 20 25 30 35 40 45 50 Dies
Gráf 3. Quantitat d'aliment ingerida diàriament pel poll 2
70.---~
60 50 iS 40 ~ 30 20
10
O~~~~~~~~~~
O 5 10 15 20 25 30 35 40 45 50 Dies
pesaven més que en la darrera presa. Després els tornàvem
a deixar a lainstal-lació.
L'aliment consistia en papilla de cereals diluïda amb llet en la primera i tercera presa, i de fruites en la segona; eren
administrades amb comptagotes i/o xeringa.
Al l5è dia es va afegir, com a complements a la dieta, "Dayamineral" gotes (3-4 gotes a la la presa) i "Calcio Geve" (3-4 gotes a la 3a presa).
Al 36è dia ja vàrem 'poder veure com els pares els donaven menjar.
Al 49è dia sortien del niu i acompanyaven els pares per la
instal-lació,
Cap al 46è dia vàrem començar a notar que les cries ens rebutjaven el menjar que els donàvem els vetlladors, però la disminució de pes no era excessiva, per tant calia considerar que els pares havien assumit la tasca. Al 52è dia van quedar totalment a cura dels pares.
Durant tot aquest període els pares van exhibir un comportament defensiu dels polls cada cop que els
agafàvem, cosa molt positiva perquè demostrava que no hi havia rebuig als fills encara que fossin manipulats per nosaltres.
Com a conseqüència es poden treure dues conclusions positives: la primera és el fet d'haver-los criat amb èxit i que ara siguin dos bonics exemplars; però també ho és el fet que els pares, en tenir més temps als petits, han desenvolupat la capacitat d'ocupar-se'n amb èxit. Esperem que així sigui a partir d'ara.
Volem dedicar aquest treball al nostre company malaguanyat Manuel Martín "Manolete", que va estar com a vetllador tants anys entre nosaltres.
Antoni Balmaseda Alfonso Duro Emilio García Teresa Miralles
vetlladors de l'aviari
NOTICIARI
,
--ACTMTATS DEL DEPARTAMENT D'EDUCACIÓQuè mengen? (de 10 a 14 anys) En aquest taller s'estudiarà l'ahmentacio dels animals. Els nOIS podran visitar les CUines del ZOO I, en alguns casos, donaran de menjar a alguns animals Dates. 3, lO, 17 I 24 de Juny. Horan: de lO h a 13 h
Preu. 5000 ptes. (els SOCISde Zoo-Club gaudiran d'un lO%de descompte).
La vida a la terra (de 8a 14 anys) Els nois coneixeran la gran diversitat de vida que hi ha a la terra estudiant les relacions dels sers VIUSque hi habiten. Dates: 3,4,5,6,7, 10, 11, 12, 13 de Juliol
Horari: de 10h a 13 h. Preu: 10.000 ptes. (els SOCISde Zoo-Club gaudiran d'un lO%de descompte).
EI món aquàtic (de 8a 14 anys) Durant dues setmanes els nois estudiaran lescondicrons de vida a l'aigua I coneixeran les pnn cipals espècies
aquàtiques queternmal zoo. Dates: 4, 5, 6, 7, 8,11,12,13,14 de setembre.
Horan: de 10 h a 13 h. Preu. 10.000 ptes (els socis de Zoo-Club gaudiran d'un 10%de descompte).
lnformanó, matriculació I reserves: Departament d'educació Pg. de Cncumval-lacó, 3 08003 BARCELONA Telèfon. 319 81 56
EIZoonecessita la contnbució de tothom per aaconseguir ser un centre cultural I d'esbarjo de pn mer ordre. Adoptant un animal collaboreu a subvenir les despeses que aquest ongma I per tant ajudeu a millorar el funcionament del parc zoològic. Fins ara la relació d'adoptants és la seguent:
EmpresesIenwats
Sociedad Anónima «Vichy Catalan» 1 dofí TEMSSA-Joan Barrachina 1 pantera negra Me\chor F ous, S.A. Ipantera negra Esplai «La Trena» 1tortuga ESMA, Escola Sup. de Márketing 1 cigne Barcelona Veterinaria Ipitó reial, 1 tortuga mediterrània I 1 escurçó Col-legi d'Arquitectes de Catalunya 1 elefant EXTRONA Instal-laoó conillsZoo Iníannl Escola Drac Xic I fnngíllid La Catalana del Fred Iós polar Revista «Un Xic de Tot» 2tortugues Laboratoris Ausònia 2hipopòtams DIGEC, S.A. 1dofí Migueláñez, S.A. Iós americà ONCE Gabial de Doñana Confort Prom. Immb. 2dofins Basi, S.A. 5cocodrils Sandoz, S.A.E. 2óssos tibetans Industrias Serval 2servals SEFI 2óssos Manufactures FlBER, S.A. Idofí CHASYR 3 àguiles daurades DINEMSA 2 cangurs bruns FRIGO 3 gonl-les
Particulars
Rosa Ortiz Ballester I fnngñ-lid Enric Vivó Salses I cangur Meritxell Giménez i Guarner I tortuga o
escurçó Oleguer Biete i March I frmgíl-hd Pablo i David Torres Martín I tortuga M. Costas-M. GÓmez-J.M. Estapé I tortuga Xavier i Meritxell Esparrach I tortuga Núria i Mercè Alba Navarro I tortuga Ana Salieras F ontané I tortuga II
fnngíl-hd
Irina Bosch Garcia I cangur Mercè Filella i Moner 1 tortuga Xavier Bustamante Quilis I tortuga
~,!~::~~~~~~~~!¿
Michael i Anita Goldberg 1 ualabi ~ Isabel Basi I tortuga babauaZOO-CLUB
9 tortugues de diverses espècies. Isabel Funau Isabel Recalde. Amadeo Sistaré [Barcelona] Marco Porqueras [Sabadell]. FranCISCO García [Badalona]
1camaleó (Chamaleo chamaleon).
Salvador Palazón [Premià de Mar].
1ànec domèstic. Inés Herrero. [Barcelona].
1aligot (Buteo buteo) M' José García [Barcelona].
2esparvers (A CC/pitermsus] Emrho
García. [Barcelona]. Jarme Oumquilla
[Santes Creus]
1xoriguer (Falca tmnuneulus) Adolfo Galdiano. [Barcelona].
1faisà (Phaswnus calehleus).lsabel
Tamant. [Cornellà]
3 gavines vulgars (Larus ridibundus].
Albert Martínez i Silveno Cerradelo. Juan Antomo Cuní Astnd [Barcelona]
2tòrtores (Streptopelia mona) M'del Carmen Sum mers. José García [Barcelona]
1òliba (Tyto alba) EvaIAbel Ricoy.
[Barcelona].
1xot (Otus scaps).Juan FranCISCO García. [Barcelona].
1mussol (Athene noetua) Pedro Puges. [EI Prat de Llobregat]
2gamarussos (Stnx a/uca).Ángeles Fernández. [Santa Coloma de Gramenet]. José Monrofet [Sant QUIrze de Safaja].
1duc (Bubo bubo] Xavier Ohver
[Barcelona].
2cotorres de la Patagònia (Cyanoliseus patagonus). Núria Ballester. [Santa Coloma de Gramenet]. Antomo Holgado. [Barcelona].
8periquitos (Me/opslttaeus undulatus)
Teresa de Jesús Abad. [Cerdanyola].
1guacamai blau (Ara araurana].
Concepción González. [Barcelona]. 1 esquirol coreà. Xavier Suñer. [Telà]. 1 hamster. Concepció Pardo. [Barcelona].
14 cobais. Jesús Ivan López. Alejandro Vea. [Barcelona]. Susana Durán. [Santa Coloma de Gramenet].
1 anyell. Ricardo Saturio. [Barcelona].
4xajàs (Chauna torquata)
16 ànecs de la carolina (A ix sponsa)
1 cangur gns (Macropus fuhgmosus)
I mara (Doluhotus patagonum)
1 gasela dorcas (Cazella dorcas)
5 llagostes (Pclmurus vulgans¡
I llobregant (Homarus gammarus)
I pitó reticulada (Python reuculatus¡
I pitó reial(Python regius)
I tortuga de caixa (Terrapene carolina}
5 tortugues d'estepa (Testudo horsfleldl)
UNA
EXPERI~NCIA
DMRTIDA
E
I principal problema que plantejo el manteniment dels primats supe-riors en cautivitat, és l'avorriment. És necessari mantenir aquests ani-mals en grups familiars, però o més a més s'ho de procurar trencar la mono-tonia donant-los el menjar espaiat en 4 o 5 preses i procurar donar-los ele-ments perquè juguin.Les nostres instaHacions exteriors es-tan delimitades per un fossat d'aigua, lo qual cosa impossibilito donar-los bi-dons de plàstic, socs d'arpillera, etc. jo que els tiren o l'aigua. Aquests animals no saben nedar en absolut i existeix el risc que en voler recuperar els objectes s'ofeguin.
Està prevista la remodelació d'aques-tes instol-locions, suprimint el fossat d'aigua i separant els animals del públic mitjançant els vidres de segure-tat. Això permeteria que els animals disposessin de molts més espais i que se'ls pogués donar objectes per o ju-gar.
En les fotografies incloses, el mascle de goriHa Urko jugo amb un exemplar de les "Pagines Grogues" de lo Telefò-nica.
Jaume Xampeny
NOTICIARI
CARNESTOLTES AL ZOO
E
I dia 5 de febrer va tenir lloc, com coda any, el carnestoltes ol Zoo. Aquesta celebració jo ho esdevin-gut tradicional per o lo quitxalla de lo nostra ciutat i va ser molt concor-reguda. La festa va incloure el 5è Con-curs de Disfresses, que va comptar amb uno nodrida participació de gransi petits, tot presentant-se disfresses molt simpàtiques i imaginatives, entre les quals el jurat va tenir dificultats per a escollir el premis corresponents. Aquests van ser el Gran Premi, atorgat pel Zoo de Barcelona; el Premi o lo Dis-fresso Animal, per l'Arco de Noé; el Premi de Simpatia, per Trinaranjus; el
Premi de Parella, a càrrec del Nari-gut's Club; el Premi d'Originalitat, con-cedit per EI Periódico; i el Premi de Grup, atorgat per Zoo Club.
Tots els concursants s'ho van passar d'allò més bé, prenent port en un motí de diumenge en uno alegre festa en el bonic escenari del Parc Zoològic.
NOTICIARI
INTERNACIONAL
Rhinolophus ferrunum-equinum, un microquirópter
HI HA RAT5-PENATS I RATS·PE·
NATS
E
ls rats-penats són els únicsmamífers capaços de volar. Les seves ales estan constituïdes per
una membrana, anomenada
pa-tagi, que uneix els llarguíssim s dits de les extremitats anteriors; aquesta ca-racterística és comuna a totes les es-pècies de l'Ordre Quiròpters, en què es classifiquen els rats-penats. Aquest ordre inclou dos subordres ben
dife-renciats: els megaquiròpters i els
mi-croquiròpters. Els megaquiròpters
són espècies frugívores tropicals de mida gran i ulls ben desenvolupats,
mentre que els micro quiròpters són
insectívors, de mida petita, pràctica-ment cecs i que s'orienten per ultra-sons.
Investigacions recents donen peu a
re-considerar la classificació dels
quiròpters. S'ha comprovat que algu-nes estructures cerebrals relacionades
amb la visió dels megaquiròpters són
comparables amb les que es troben als primats i ben diferents de les que
pre-senten els micro quiròpters i la resta
de mamífers. És possible, doncs, que aquests quiròpters gegants menjadors de fruita estiguin més propers, evolu-tivament parlant, dels micos i de
l'ho-me que dels petits rats-penats
in-sectívors. Si així fos, la semblança
entre uns i altres fóra producte d'una
22 ZOO-CLUB
mateixa adaptació al vol i no pas
d'una ascendència comuna.
L'ESCALFOR DE LESTORTUGUES
LLAÜT
e
làssicament entre els animalsvertebrats s'han distingit els de "sang freda" dels de "sang
ca-lenta". Aquestes expressions
fan referència a la regulació de la
temperatura del cos per part de
l'or-ganisme, fenomen que es pot
descriu-re més apropiadament parlant
d'ani-mals poiquiloterms o de temperatura variable, i d'animals homeoterms o de
temperatura constant. En el primer
cas els organismes són incapaços de regular amb eficàcia la temperatura interna del cos, la qual en conseqüèn-cia fluctua segons les variacions de la
temperatura ambiental. En el segon
cas els animals disposen de mecanis-mes que fan possible el manteniment
d'una temperatura força constant del
cos independentment de les
condi-cions externes. Els peixos amfibis i
rèptils són poiquiloterms; els ocells i
els mamífers, homeoterms.
Un dels mecanismes productors de
calor que trobem en els homeoterms és el greix marró. Aquest és un tipus especial de teixit adipós que es pot mobilitzar fàcilment si es requereix un augment de la temperatura del cos; la descomposició d'aquests greixos dins
l'organisme produeix calor. El greix
marró es diferencia així del greix
blanc, que té tendència a acumular-se i és difícil de metabolitzar, com molt bé saben totes les persones que volen aprimar-se.
Aquest teixit tan típic dels animals
homeoterms ha estat trobat
recent-ment en un rèptil, la tortuga llaüt
(Dermochelys coriacea). Es tracta d'una gran tortuga marina de més de 350 kg de pes i 180 cm de llargada, que sovint es troba en les aigües
fre-des dels mars septentrionals. S'ha
comprovat que la tortuga llaüt és
ca-paç de mantenir la temperatura del
seu cos entre 29 i 30 "C amb
oscil·la-cions exteriors de fins a S "C:
d'aquesta manera pot desenvolupar
una activitat normal quan les condi-cions ambientals no són òptimes. És possible que la tortuga llaüt pugui mantenir la serenitat davant de situa-cions difícils, però el que és segur és que no té gaire "sang freda".
MATANÇA AUTORITZADA
l
aGeneralitat de Catalunya hare-but una advertència del Consell
d'Europa referent a la caça amb
vesc. Aquesta modalitat de cace-ra ha estat autoritzada per l'Ordre de
vedes 1988-89 del Departament
d'Agricultura, Ramaderia i Pesca del
govern català.
El vesc és una substància enganxosa,
obtinguda de la planta del mateix
nom, que s'utilitza per capturar moi-xons; els ocells són atrets mitjançant un reclam i, en parar-se a la branca empastifada de vesc, queden
engan-xats i són capturats. El conveni de
Bema, signat per l'Estat espanyol,
prohibeix específicament aquest
mè-tode de captura, fins i tot la Llei de Protecció dels Animals, aprovada per
unanimitat al Parlament de
Catalu-nya, també ho fa. Diverses entitats ecologistes han calculat, en base a les llicències concedides l'any passat, que això pot comportar la mort o captura
il·legal de més de quatre milions
d'ocells, i han engegat una campanya per oposar-s'hi. Fins ara han estat en-viades més de 5000 targetes postals al
president de la Generalitat, senyor
Jordi Pujol, en senyal de protesta. Si voleu més informació podeu posar-vos en contacte amb DEPANA (Lliga per a la Defensa del Patrimoni
Natu-ral), Aragó, 281, 2n, 2a, tel.
ZOO-CLUB INFANTIL
ENTRE A<t>UESTS DOS DIBUIXOS HI ~A SIS DIFER~NdES.
TRIEU
1.
UN
D'A-6-
A
QUESTSTRES
2
COLORSe
I MIREU3
D\ARRI-BAR AL
TUB.
SABR(EU OMPUR ,AQUESTS MOT.S
ENCREUATS AMB
NOMS D'ANIMALS
1
COCODRILTAVT
TAVTLL&TLINL
EPITOEULTAVS
VNNVA~ACONDA
EIBIEINLRTLR
ODLOA
AoTRDG
• -<
E
e
E
D
A
.'~
U
DPA
LAN
C7NIN
F'F
BALDT
DMN
A
DI
EELA
lA
COBRATFIN
NNOVESCUR~OA
EN
AQUESTA SOPA DE LL.ETRES
HI HA
DEU NOMS DE
RÈPTILS.
AMB LES INICIALS DELS NOMS D'A-QUESTS DIBUIXOS, 51 LES ORDENEU
BÉ, PODEU FORMAR EL
NOM D'UNA AU.
SOLUCIONS A LA PROPERA REVISTA N°IO
ELS REPORTATGES DE LA NOEMí
AQUES-TA ES DIRÀ :"COM-POSICIÓ DE
GARSE.S I
FILIGRANA PE
NATURA
EISCA
ORS
DE LA
NI'
Un escindid australià(Trachydosaurus rugo-sus) mostra la seva llengua blava, a la llum del crepuscle.
Per a nosaltres la nit és fosca, però per a molts animals no ho és tant. Mentre hi hagi una mica de lluna, encara que tapada pels núvols, hi haurà prou llum perquè alguns animals puguin veure el seu entorn. Per a ells la Lluna és molt més brillant que per a nosaltres. Molts dels animals considerats nocturns resten actius durant el crepuscle, tant a la sortida com a la posta del sol, quan hi ha una certa claror; amb aquesta llum esmorteïda, les coses apareixen en diverses tonalitats de grisos i, de fet, molt pocs animals nocturns poden reconèixer els colors. Hi ha diverses adaptacions que
permeten veure-hi bé amb poca llum. A la retina de l'ull existeixen dos tipus de cèl-lules: els cons i els bastons. Els cons permeten una visió força acurada, amb detall, i també apreciar els diferents colors, però necessiten una quantitat de llum comparativament gran per a ser estimulats. Els bastons proporcionen una visió menys precisa i en blanc i negre però funcionen amb baixes intensitats de llum. Els animals nocturns tenen molt pocs o cap con a la retina i en canvi una gran quantitat de bastons, la qual cosa proporciona una visió molt sensible però amb poca capacitat de distingir els detalls.
otser el temor més ancestral de l'home és la por a la foscor, que tenim gairebé des del mateix moment de néixer. La nit és per a totes les cultures el regne de forces màgiques, misterioses i sovint malignes que poden sorgir de les tenebres per causar la desgràcia de les persones.
A què és deguda aquesta basarda? La resposta cal cercar-la en el fet que l'home és un animal diürn. Per portar a terme la seva activitat normal, l'home confia molt en la vista i quan no pot fer-ho resta molt limitat. Els animals que desenvolupen la major part de la seva activitat durant la nit es troben millor sense la llum del dia. Per a ells, molt més
important que veure el món que els envolta, és no ser vistos, i això és cert tant per als depredadors com per a les seves preses. Per a identificar el seu món han d'utilitzar els sentits
d'una altra manera. Rat-penat gran de Ferradura(Rhinolophus Ferrum-equinum] capturant un insecte.
NATURA
A més d'augmentar la sensibilitat de la retina també és possible que l'ull tingui adaptacions per a afavorir al màxim l'arribada de llum a ella. Una d'aquestes adaptacions és tenir una pupil' la que es pugui obrir molt en la
foscor, pupil-la que haurà de
romandre molt tancada durant el dia per protegir la retina, tan sensible, de l'excés d'il·luminació. En molts casos
aquesta pupil-la pren la forma d'una
estretíssim a clivella quan està a plena llum, com és el cas dels gats, els dragons i algunes serps.
Els ocells rapinyaires nocturns (ducs, òlibes i mussols) tenen ulls
extremadament grans, tant que gairebé es toquen dins el cap i no hi ha espai per als músculs que permeten la rotació dels ulls a les seves òrbites. A més, els ulls d'aquests ocells s'orienten cap endavant proporcionant així una bona visió binocular que permet calcular la distància i el moviment de les seves preses. Per compensar la falta de moviment dels ulls poden
girar el cap més de 2000 per mirar
endarrera i fins i tot poden capgirar el propi cap.
Però en general els animals nocturns no confien tan sols en una visió especialment adaptada a la foscor. De fet a la nit els sons tenen un paper fonamental. Las major part de mamífers nocturns tenen orelles ben desenvolupades i molt mòbils. Movent adequadament les orelles, l'animal pot localitzar amb precisió l'origen dels sons.
La bona oïda no depèn, però, de la mida de les orelles. Els rèptils i els
La pupil' la d'aquest dragó gegant del sud-est asiàtic(Grecho-gekko) resta incretblement tancada a plena llum.
ZOO-CLUB
Camarús(Stnx aluco) mostrant els grans discs facials al voltant de l'ull,
amfibis no tenen pavelló auditiu extern, i la membrana timpànica queda quasi a ran de pell. Els rapinyaires nocturns, que poden caçar en completa obscuritat escoltant el moviment de les preses, tenen l'obertura de l'oïda sota les plomes facials. Una de les
característiques que fan que la cara dels mussols sigui atraient per a la gent és que dóna la impressió de tenir uns ulls desmesurats. En part aquest efecte és degut que els ulls son al centre de grans discs facials de plomes aplanades. Hom pensa que aquests discs actuen com a reflectors de sons d'alta freqüència dirigint-los cap a l'oïda.
Tanmateix' els mestres de la cacera mitjançant sons són sens dubte els rats-penats, ja que fan servir una mena de radar per fer-se una idea del món que els envolta. Aquest fenomen rep el nom d'ecolocació. Mentre volen, els rats-penats emeten una sèrie de crits en to molt alt i escolten els ecos que els retornen dels objectes circumdants incloses les possibles preses. Aquest sistema és tan fi que els permet detectar fils de 0,01 mm de gruix encara que el soroll de fons sigui 2000 vegades més fort que l'eco.
A més de la capacitat de veure i escoltar les seves preses en la foscor, per als caçadors nocturns és
fonamental no ser sentits en els seus desplaçaments. Els ducs i els mussols volen de manera especialment silenciosa, i ho fan gràcies que el plomatge és particularment flonjo i les plomes de les ales tenen unes vores molt suaus i vellutades que esmorteeixen el soroll de l'aire que hi passa. Els felins tenen coixinets als dits que produeixen un efecte semblant.
És gairebé com si hi hagués dos mons, dues comunitats d'animals vivint al mateix indret però que mai no es troben. L'home és part del món diürn, lluminós i acolorit. El món de la nit és un espai de sons, vibracions i olors en què ser invisible no
representa cap protecció davant de depredadors igualment invisibles. Cap de les històries sinistres, de les quimèriques llegendes i supersticions
ordides per l'home durant mil-lennis
pot ser tan increïble cóm els fets que s'esdevenen quan els caçadors de la nit entren en acció.
Llegas
a
tiempo
paracomer
Tu veterinario sabe lo que te conviene
Un
cachorro es un bebé de perro. Y como todos los bebés, necest« una nutnClón
muy especei Y los
cudsdos
de atUlen muy profesional. Como el vetennano.
Porque en un cachorro todo está en ionreaon. Los huesos, los dientes, los músculos, el pelo",
Por
eso easte Puppy Chow de Purina, Un completo y eqUilibradaalimento creado
espeCialmente para la nutnClón de cachorros de todas las rszs: Un alimento de alta calidad con dosis extras
de leche, calCio,fósforo, vitaminas y proteínas, Un alimento sabroso, con el tamaño y la textura «iesles para
ellos, Puppy Chow ha hecho crecer sanos y fuertes a millones de cachorros en todo el mundo.
NATURA
LA REPRODUCCiÓ
DE LES SERPS
Determinació de sexes, inducció
a la reproducció, posta d'ous
i incubació dels ofidis
en captivitat
Durant
1988 diverses espècies de serps s'han reproduïten les nostres instal-lacions. Aquests naixements, els
pri-mers que es produeixen d'ofidis exòtics, ens permeten
constatar en la pràctica un bon nombre de coneixements
teòrics del cicle reproductor d'aquests rèptils. Per mitjà
d'aquestes línies, la meva intenció és transmetre les expe-riències i principals dificultats amb què ens hem trobat, amb l'esperança de facilitar futures reproduccions en
capti-vitat d'aquests animals, imprescindibles, penso, si volem
preservar les seves escasses poblacions naturals.
Un primer problema amb què es troba la persona que vol intentar la reproducció de serps en captivitat és la determi-nació del sexe dels animals. Poques vegades les espècies de serps presenten una clara dicotomia sexual. Encara que, en general, els mascles són relativament més petits i presenten una cua més llarga i robusta, i això comporta que el
nom-bre d'escates ventrals i subcaudals sigui diferent, a la
pràctica la diferenciació no és fàcil perquè, la distinta mida dels animals i les dificultats lògiques d'observació i mani-pulació, indueixen a una fàcil confusió. Encara avui, no és difícil trobar exhibicions d'ofidis en què els animals del
ma-teix sexe comparma-teixen instal-lació. Això no obstant, he de
dir que hi ha espècies amb una clara diferenciació sexual, encara que són autèntiques excepcions. Per exemple: les excrecions del musell dels mascles de les colobres
arboríco-les del gènere Langaha de Madagascar, la mida dels ulls en
Athaetulla picta o bé, anàlogament, encara que no de fàcil quantificació en la pràctica, la mida de les ungles cloacals
-més grans en els mascles- dels bòids.
El mètode que emprarem, fàcil i infalible, per a la
determi-nació del sexe consisteix a introduir una vareta metàl-lica
-
ZOO-CLUBSeqüència del naixement d'una pitó reial(python regius)
a la nostra incubadora. (1-1), (1-2), (1-3)
(i-I)
prima i prèviament lubricada a l'interior de la cloaca cap a l'extrem de la cua. En les femelles aquesta introducció no sobrepassarà més de 3 subcaudals a l'interior de la cua i en canvi en els mascles, la vareta entra fàcilment en els 2 sacs laterals que constitueixen les fundes dels hemipenis.
És molt important efectuar aquesta operació amb molta
Introducció a la reproducció
(1-2)
(1-3)
Podem observar que els cicles reproductors dels rèptils es-tan lligats en la natura a processos climàtics i estacionals com la temperatura, la llum i la humitat; la importància re-lativa de cada un d'aquests factors serà diferent segons l'es-pècie. Sovint es parla també de l'existència d'un rellotge biològic, és a dir, cicles interns que regularien la
complica-da màquina reproductora i l'existència dels quals és prou
discutible en el cas dels rèptils.
Encara que si en teoria poguéssim reproduir exactament, en captivitat, les mateixes condicions en què viu en llibertat
una espècie aconseguiríem els cicles reproductors
com-plets, en la pràctica és molt difícil abastar aquest objectiu a causa de la multitud de factors que comporta el manteni-ment d'unes condicions ambientals determinades.
Avui dia, la reproducció en captivitat, encara que hagi
aconseguit progressos evidents, manté llacunes importants.
NATURA
Naixement d'una serp ovo-vivipara. Escurçó bufador(Biti, anetans).
En moltes espècies encara no s'ha aconseguit la inducció a
un cicle reproductor efectiu i en d'altres observem grans
diferències individuals que ens impedeixen determinar
exactament quins són els factors que han incidit en un èxit reproductor. És difícil, doncs, donar unes normes fixes per a induir la reproducció dels ofidis. Cada vetllador té les se-ves pròpies regles, regides per la seva experiència anterior, i el que a uns els ha anat bé és possible que a d'altres no els sigui tan útil.
Així i tot, alguns dels factors més acceptats en general són:
Separació dels sexes. De vegades hem observat que les còpules fèrtils es produeixen quan s'ajunten tots dos sexes
després d'una llarga separació (Bitis arietans). En un altre
sentit, mantenir els individus separats facilita un correcte manteniment. En general, s'aconsella d'introduir el mascle en el terrari de la femella.
Baixada de temperatura. És imprescindible quan el que es
tracta és d'induir a la reproducció les espècies de climes
temperats. Però, a la pràctica, és també positiu en moltes
altres espècies (Python regius). Generalment, la baixada de
temperatura de l'hivern sincronitza els cicles sexuals dels
rèptils captius.
Ritme diari, iHuminació. Segons els observadors, té una
importància marginal, però manquen investigacions més
profundes sobre la seva importància en la inducció dels
processos reproductors.
Els símptomes de zel són generalment més marcats en els mascles. Es manifesten amb un augment de la mobilitat de
l'animal, amb inapetència iintranquil-litat, símptomes que
per una altra banda poden estar motivats també per altres causes, entre elles algunes de patològiques.
Els preliminars de la còpula es caracteritzen per moviments espasmòdics continus del mascle amb contactes freqüents en les zones cloacals que tenen per objectiu l'excitació sexual de la femella, la qual adopta en tot moment un paper més passiu. Durant la còpula, només un dels hemipenis del mascle s'introdueix en la cloaca de la femella. La durada
