Manifest per la continuïtat dels psicòlegs i de les psicòlogues a
les residències de gent gran de Catalunya
Exposem
Segons les projeccions de poblacions a Catalunya (2021-2041) de l’Idescat, la població de més de 65 anys augmentarà un 26 % el 2021 i es duplicarà el 2040, amb un increment particularment acusat de les persones de més de 80 anys (Idescat, 2008).
L’atenció a la gent gran és, per raons demogràfiques i socials, un dels àmbits que major projecció presenta per als professionals. La visió que la vellesa era caracteritzada fonamentalment per una davallada i deteriorament generalitzats ha anat canviant cap a una visió d’aquesta etapa de la vida com un repte adaptatiu que cada persona supera de manera diferent en funció d’un conjunt de factors molt heterogenis.
El foment de la independència i autonomia de l’individu, de la seva participació en la vida social i la solució independent dels seus problemes són recomanacions que han estat emfatitzades per diverses organitzacions i assemblees internacionals referides a la gerontologia social.
Des de la perspectiva de l’envelliment com a etapa evolutiva on la qualitat de vida es pot veure especialment amenaçada, el paper del psicòleg és molt rellevant. L’objectiu és ajudar en aquest procés adaptatiu, tant amb intervencions sobre el mateix subjecte com en el seu entorn familiar o de convivència.
Històricament, a Catalunya, les necessitats d’atenció de les persones grans han estat ateses, bàsicament, per les famílies. Veníem d’unes residències on predominava una cultura d’atenció assistencialista i paternalista, amb un clar estigma cap als seus usuaris. L’ús d’aquest recurs es considerava un fracàs personal o de la pròpia família.
La transformació d’aquesta cultura de partida ha estat una tasca d’anys. En el canvi han estat implicats tant administracions públiques com professionals de diferents disciplines, entre les quals es troba la psicologia. Gràcies a aquest esforç, avui disposem d’una xarxa de residències assistides per tot el país clarament professionalitzada, que ha pogut transformar la cultura assistencialista en serveis on tots tenim drets i deures.
El model que l’any 2003 es va començar a implementar va implicar un pas més en aquesta transformació. La definició d’un model, on les diferents disciplines i professions eren reconegudes, ha permès millorar la qualitat dels serveis i de la vida dels seus usuaris. Els estudis ens indiquen que les generacions que estan a les portes del seu envelliment volen residències d’alta qualitat, professionalitzades i respectuoses amb la seva individualitat i preferències (Rodríguez, 2011).
En el moment actual, el paradigma basat en el model d’atenció biopsicosocial de l’individu és ja una realitat. Des de diferents àmbits d’actuació es conceptualitza la persona en la seva dimensió biològica, psicològica i social, fet que hi implica la participació de diferents àrees de coneixement. Una correcta avaluació i intervenció únicament es garanteix, si es compta amb professionals preparats per aproximar-s’hi des de cada una d’aquestes àrees.
En el cas de la psicologia, l’aplicació d’instruments d’avaluació i programes d’intervenció en centres de dia i residències de gent gran ha demostrat la seva eficàcia en el tractament de problemes de salut mental (Molinari, 2000), en el manteniment de l’autonomia, competències i qualitat de vida dels residents (Baltes i Horgas, 1997) o en el control de símptomes afectius i conductuals associats a les demències (Long, 2006). Existeixen, també, nombrosos estudis que demostren la importància del treball del psicòleg en els equips interdisciplinaris (Joseph et al., 1995) i l’atenció a les famílies dels residents (Whitlach et al., 1995).
Funcions del psicòleg
Prenent com a referència el document elaborat per Arenas i Pratginestós (2006) i el document elaborat pel Comitè d’Experts en formació de recursos humans en l’àmbit dels serveis socials (2003), les funcions del psicòleg en els centres residencials són les següents:
En relació amb l’usuari: acompanyar en l’adaptació al centre i garantir el suport i la valoració en cada una de les situacions canviants de la persona afavorint el benestar emocional i afectiu mitjançant l’observació, entrevistes individuals, planificació i coordinació del PIAI (pla interdisciplinari d’atenció individual), intervenció en els trastorns de conducta...
En relació amb la família: acompanyar en el procés d’ingrés, afavorir el benestar emocional i afectiu del cuidador, afavorir l’adaptació del canvi dins el sistema familiar, suport a la família per entendre el procés de malaltia del seu familiar, atendre la família en el procés de dol i afrontament de la mort.
En relació amb la institució: aportar qualitat a la tasca assistencial afavorint el clima laboral, facilitar el rendiment continuat, aconseguir una organització interna adequada amb la finalitat d’optimitzar recursos humans i materials, donar a conèixer a tot l’equip la definició de visió, missió i objectius de l’organització, i valorar i modificar l’impacte en l’usuari de les variables ambientals (intimitat, comunicació), donar suport en la detecció de mancances formatives de l’equip i donar suport en la contenció de les ansietats dels equips, donar eines d’actuació en les alteracions de conducta...
En un estudi recent d’Aymerich (2009) publicat per la Universitat de Girona on s’analitza la percepció que tenen els directors i les directores de residències, es pot concloure que aquests es mostren molt satisfets amb la tasca dels psicòlegs, i valoren positivament els resultats que obtenen de la seva intervenció tant els usuaris, els professionals que treballen al centre, com el clima i el funcionament de la residència en general. Expressen, també, la necessitat d’incrementar les hores de dedicació d’aquests professionals als centres.
Per aquests motius, manifestem
La voluntat de no renunciar al model d’atenció biopsicosocial que garanteix l’abordatge de la complexitat dels individus a través de diferents aproximacions realitzades per diferents professionals.
La nostra preocupació per la reducció de la presència de la psicologia en l’atenció a les persones grans que viuen en un entorn residencial; és renunciar a una de les disciplines que aporten coneixement i tècniques específiques que milloren la qualitat de vida d’aquestes.
La inquietud davant el risc de fer passos enrere, i tornar a models residencials obsolets que no estan a l’alçada del que la ciutadania ens demana.
El refús que les intervencions psicològiques puguin ser realitzades per altres professionals que no disposen de la formació adient.
Proposem
Mantenir els trets fonamentals del model actual d’assistència en residències de gent gran.
Si es realitzen alguns ajustos i modificacions del model per preservar-ne la seva sostenibilitat, proposem crear una taula de treball o una altra modalitat on estiguin presents tots els actors que hi participen: usuaris i familiars, administració, patronal i els diferents professionals que desenvolupen l’atenció directa.
Es tracta de definir, de manera conjunta, els canvis necessaris per assegurar el manteniment de la qualitat de vida de les persones que viuen a les residències catalanes.
Con formato: Numeración y viñetas
Referències bibliogràfiques
ARENAS, S.; PRATGINESTÓS, E. (2006). El paper del psicòleg en els centres residencials geriàtrics. Barcelona: Col· legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.
AYMERICH, M. (2009). El psicòleg a les residències geriàtriques de les comarques gironines: Situació actual i necessitats de canvi. Girona: Campus Arnau d’Escala, Universitat de Girona.
BALTES, M. M.; HORGAS, A. L. (1997). «Long-term care institutions and maintenance of competence: A dialectic between compensation and overcompensation». A: WILLIS, S. L.; SCHAIE, K. W. (ed.) (1997). Societal mechanisms for maintaining competence in old age. Nova York: Springer.
Comitè d’Experts en formació de recursos humans en l’àmbit dels serveis socials (2003). Perfil professional personal llicenciat en psicologia dels serveis de centre de dia per a gent gran i serveis de centres residencials per a gent gran. Barcelona: Generalitat de Catalunya: Departament de Benestar Social i Família. IDESCAT (2008). Projeccions de població 2021-2040 (base 2008).
<http://www.idescat.cat/cat/idescat/publicacions/cataleg/pdfdocs/pp2021-2041pr.pdf>
JOSEPH, C.; GOLDSMITH, S.; ROONEY, A.; MCWHORTER, K. (et al.) (1995). «An interdisciplinary mental health consultation team in a nursing home». Gerontologist, núm. 35 (6), p. 836-83.
LONG, S. (2006). Caring for people with challenging behaviors: Essentials kills and successful strategies in long-term care. Baltimore, MD: Health Professions Press.
MOLINARI, V. (ed.) (2000). Professional psychology in long termcare: A comprehensive guide. Nova York: Hatherleigh Press.
RODRÍGUEZ, P. (2011). Hacia un nuevo modelo de alojamientos: Las residencias en las que querremos vivir. Madrid: Fundación Pilares para la Autonomía Personal. WHITLACH, C. J.; ZARIT, S. H.; GOODWIN, P. E.; EYE, A. von (1995). «Influence of the
success of the psychoeducational interventions on the course of family care». Clinical Gerontologist, núm. 16 (1), p. 17-30.
