Cultius per diversificar l agricultura ecològica de secà. Conclusions Estudi

Texto completo

(1)

Estudi

Cultius per diversificar l’agricultura ecològica de secà

Conclusions 2004-2008

Pep Tuson Valls

Cap de l’Àrea de Serveis Agrícoles de l'Oficina Comarcal del DAR del Berguedà

Berguedà, 2009 Generalitat de Catalunya

Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural

Oficina Comarcal del Berguedà

(2)
(3)

Temes

Pàgina

Objectiu 5

Contingut 5

Bibliografia consultada 5

Meteorologia 7

Erb 11

Fenigrec 15

Moreu 19

Pèsol proteaginós 23

Espelta 29

Fajol 35

Conclusions generals 39

Agraïments 40

(4)
(5)

Objectiu

Durant cinc anys, 2004-2008, hem fet un seguiment sistemàtic i acurat del cultiu de diverses espècies de lleguminoses per a gra, cereals i alguna poligonàcia i crucífera; la major part, gens habituals a les finques. Els camps han estat situats majoritàriament al Berguedà i alguns a la Segarra i a l’Alt Urgell.

L’objectiu ha estat avaluar l’adaptació d’aquestes espècies al cultiu ecològic de secà, especialment al secà frescal i semifrescal, per a permetre augmentar la diversificació de la rotació i l’alternativa, mantenir o augmentar la fertilitat del sòl i evitar la

competència d'un excés d'algunes herbes espontànies.

El cultiu ecològic d'aquestes plantes no és fàcil. Molts, han estat cultius desconeguts o abandonats fa molt temps, dels quals no s’han diferenciat varietats, sinò que es cultiven poblacions poc o molt homogènies. Per tant, s’ha observat el seu cicle, la resposta a la pluviometria i les temperatures de la zona, l’adequació de les tècniques aplicades (métode de sembra, data de sembra, conreu del sòl), la resposta a la invasió d'herbes i d'insectes, els rendiments, la dificultat de recol.lecció i de conservació, i aspectes de la seva utilització i comercialització.

Això ens ha permés observar moltes dades pràctiques que ens serveixen per a millorar aspectes del cultiu de les espècies que es vagin considerant interessants.

Ara, tanquem un primer cicle d’estudi de les característiques i possibilitats d’aquestes espècies i comentarem les conclusions a què hem arribat respecte a les espècies de què disposem més dades, és a dir, erb, fenigrec, moreu, pèsol blanc (lleguminoses), espelta centreeuropea (gramínia) i fajol (poligonàcia).

Contingut

De cada cultiu s’ha elaborat:

-Una descripció de les conclusions sobre el seu cultiu i utilització.

-Una gràfica de cicles i una gràfica de rendiments.

-Una col.lecció de diapositives.

-Una mostra de llavors.

Bibiografia consultada

-Leguminosas de grano. J.M. Mateo Box. 1961.

-El cultivo de las leguminosas de grano en Castilla y León. F. Franco Jubete, A. Ramos Monreal i altres. 1996.

-Larousse Agricole. R. Braconnier i altres. 1952.

-El fajol a La Garrotxa: descripció del cultiu; situació actual i perspectives de futur.

Guillem Pastoret Navarro. Centre de documentació del Parc Natural de la Zona Volcànica de La Garrotxa.

-L’embolic de les espeltes. Jaume Brustenga. Agrocultura, número 29.

-La culture biologique de l’épeautre. Jean Duval. 1992.

-Domestication of plants in the world: the origin and spread of cultivated plants in west Asia, Europe and the Nile Valley. Zohary, D. i Hopf, M. 2000.

-Le pois de printemps protéagineux. Ph. Plancquaert, Cl. Girard i altres. ITCF. 1986.

(6)
(7)

Meteorologia

Durant aquests cinc anys s’han recollit les dades de cinc observatoris de la zona, el més propers possible als camps observats. Com a referència, es presenta a

continuació la pluviometria de dos observatoris:

-Casa Malla, a L’Espunyola, com el més plujós. D’aquest ens falten les dades de 2004, ja que va iniciar l’activitat a finals d’aquest any. Les mitjanes són de quatre anys.

-Casa Vilalta, a Casserres, com el menys plujós. Les mitjanes són de quaranta set anys.

La pluviometria de la zona, en el periode gener-juliol, d’interés per als cultius sembrats entre la tardor i finals de l’hivern, ha estat molt diversa. D’una manera global, es pot dir el següent:

-2004: pluviometria propera a la mitjana i de distribució regular.

-2005, 2006 i 2007: inferior a la mitjana i de distribució irregular.

-2008: superior a la mitjana i de distribució irregular.

Del període abril-octubre, d’interés pel al fajol, es pot dir el mateix.

La temperatura, a L’Espunyola, en aquests cinc anys, ha oscilat entre una mínima de -12º C i una màxima de 36º C.

És interessant observar la gràfica de les temperatures mínimes i màximes en períodes crítics per a l pèsol i llegir el que es diu sobre aquest aspecte a les conclusions d’aquest cultiu.

(8)

Pluviometria. Malla. L'Espunyola.

2005

Total gener-juliol: 242 mm Mitjana gener-juliol: 398 mm

2006

Total gener-juliol: 311 mm

2007

Total gener-juliol: 303 mm

2008

Total gener-juliol:732 mm Mitjana gener-juliol: 398 mm 0

35 27 20

54 57 49 100

150 113

61 28 0

50 100 150 200 250

G F M A M J J A S O N D

mm

146

16 27 49

28 11 34 29 121

33 10 23 0

50 100 150 200 250

G F M A M J J A S O N D

mm

11 19 37 115

57 59 5

60 55 69 35

2 0

50 100 150 200 250

G F M A M J J A S O N D

mm

35 22 52 107

234 215

67 49 81 100 128 56

0 50 100 150 200 250

G F M A M J J A S O N D

mm

(9)

Pluviom etria: Vilalta. C asserres.

2004

Total gener-juliol: 382 m m Mitjana gener-juliol: 386 m m

2005

Total gener-juliol: 187 m m Mitjana gener-juliol: 386 m m

2006

Total gener-juliol: 239 m m Mitjana gener-juliol: 386 m m

2007

Total gener-juliol: 239 m m Mitjana gener-juliol: 386 m m

2008

Total gener-juliol:508 m m Mitjana gener juliol: 386 m m 3

50 62 72 88 56 51 218

46 25

1 25 0

50 100 150 200 250

G F M A M J J A S O N D

mm

0 19 15 7 47 54 45 66 78 95

46 18 0

50 100 150 200 250

G F M A M J J A S O N D

mm

98

8 20 34 10 2

67 48 96

18 9 13 0

50 100 150 200 250

G F M A M J J A S O N D

mm

9 15 29 116

50 20

0 28 0

50 20 0 0

50 100 150 200 250

G F M A M J J A S O N D

mm

22 9 26 64

214

126

47 36 55 102

0 50 100 150 200 250

G F M A M J J A S O N D

mm

(10)

Cultius ecològics. Berguedà.

Temperatures mínimes i màximes que limiten el cicle del pèsol

Mínimes durant el naixement Màximes durant la floració

Dades recollides a Borralleres, Santa Maria de Merlès.

Gener Febrer Març Abril Maig Juny

1992 23 13

1993 26 8

1994 25 1

1995 14 7

1996 15 28

1997 26

1998 22 22

1999 15 10

2000 26 30

2001 1 27

2002 17 31

2003 17 19

2004 3 5

2005 10 28

2006 1 15

2007 21 18

2008 2 19

data de l’última gelada igual o inferior a –6ºC data de la primera calor igual o superior a +28ºC

(11)

L’erb

Cultiu ecològic

Conclusions 2004-2008

Característiques botàniques:

L’erb, Vicia ervilia, és una lleguminosa de cicle anual.

L’arrel és bastant desenvolupat. La tija es ramifica molt i és semi erecta; no és gaire forta i en anys molt plujosos jeu fàcilment quan supera els 50 cm d’altura, però la tija es redreça i continua florint. Les fulles tenen 10-16 parells de folioles i sense circells.

Les flors són petites i blanques amb ratlles de color lila. El llegum, a mesura que es va desenvolupant, es desplega com un acordió fins arribar a tenir 2-3 cm de llarg i té una tavella que s’adapta estretament a les dues-quatre llavors que conté.

Varietats:

Se’n cultiven poblacions heterogènies.

Clima:

És una planta resistent al clima continental de l’altiplà peninsular, sobretot al fred i a la sequera. Segons algunes referències de Castella, les temperatures inferiors a –6 graus poden matar la planta, però la bibliografia cita una bona resistència als -12º. Al Berguedà ha resistit fins a -9º, que és la temperatura mínima que s’ha registrat aquests anys durant el seu cicle a les zones on s’ha cultivat.

Sòl:

No tolera els sòls massa argilosos.

Fertilització:

No és exigent. És millor usar l’adob orgànic en un altre cultiu. Com que és una lleguminosa, es proveeix de nitrogen mitjançant els bacteris de les arrels.

Sembra:

Al Berguedà, seguint les referències que en teniem, es va començar a sembrar a finals de febrer o primers de març. (Veieu la gràfica del cicle)

Entre els mesos de desembre de 2005 i maig de 2006 vam descobrir unes plantes d’erb renadiu a les vores de dos camps recol·lectats al 2005, a Casserres i

L’Espunyola, i que haurien nascut a finals d’estiu o a la tardor de 2005. Es va fer un seguiment d’aquestes plantes i es va observar el següent:

-La resistència al fred va ser excel·lent: no es va observar cap dany i el creixement va ser continu.

-L’inici de la floració es va avançar de 25 dies, la floració ha durat 26 dies (uns 11 dies més) i l’estat gra pastós-sec ha arrivat 14 dies abans, en comparació amb el camp cultivat i recol·lectat al 2006.

-Tot i que eren poques plantes, a la vora de camps, l’alçada de les plantes i la producció de gra donaven una bona impressió.

Així doncs, es va decidir sembrar a la tardor, per a observar el seu comportament en cultiu de cicle llarg.

Durant les anyades següents, es va sembrar a la tardor al Berguedà, a l’Alt Urgell a 1300 m d’altitud i a la Segarra, i es van confirmar els fets observats: l’erb resisteix molt bé el fred de l’hivern, la floració s’avença i s’allarga, i la maduració s’avença.

(12)

A Castella es sembra en fileres separades 45-50 cm o més, si es vol birbar mecànicament. La profunditat és de 4-5 cm. La dosi, de 65-70 kg/ha.

Al Berguedà es sembra en fileres a 12 cm. Amb els anys, s’ha rebaixat la dosi de sembra des de 120 kg/ha fins a 60-70 kg/ha i fa la impressió que encara es podria rebaixar més.

Treballs durant el cultiu:

És prou eficaç passar una o dues vegades el cultivador de pues flexibles per a birbar i airejar la superfície, cosa que estimula la vegetació.

Recol.lecció:

La maduració dels grans és simultània (no esglaonada). Tot i això, durant la recol·lecció cau gra a terra, que germina i serveix com a adob verd.

A Castella es recol·lecta a finals de juny o primers de juliol (cicle de 120-130 dies).

Al Berguedà, durant el mes de juliol. (Veieu la gràfica del cicle) Rendiment:

A Castella, oscil.la entre 600 i 1.800 kg/ha de gra.

Al Berguedà, entre 500 i 1500.

A la Segarra consta un rendiment de 2400 kg/ha al 2007; rendiments d’aquest nivell no s’han trobat a la bibliografia. (Veieu la gràfica de rendiments)

Utilització:

El gra té un 21 % de proteïna bruta.

En alimentació animal, és adequat en racions per a remugants (boví, oví), fins a un 25 % de la matèria seca de la ració.

No s’aconsella el seu ús en monogàstrics (porcí, aus), ja que el gra té una sustància amarga (un glucòsid), que resulta tòxic per als animals monogàstrics. Aquesta sustància pot eliminar-se per cocció.

També es pot utilitzar com a farratge i com a adob verd.

En alimentació humana, es pot utilitzar cuit o germinat, ja que en aquests processos desapareix o disminueix molt el glucòsid.

Berguedà, 2009

(13)

Rendiments de l'erb

1360 1500 1200 600

150

1000 900 2400

970 850 825 720

0 500 1000 1500 2000 2500 3000

2004 Berguedà 2004 Berguedà

2004 Berguedà 2005 Berguedà

2005 Berguedà 2006 Berguedà

2007 Berguedà 2007 Segarra

2007 Alt Urgell 2008 Berguedà

2008 Alt Urgell 2008 Segarra

kg/ha

Erb

S O N D G F Ab Mg Jn Jl Ag

2004 Pauet(Berguedà) 9 4 2

2005 Pauet 6 18 1

2006 Pauet 27 16 31 10

2006 Berguedà renadiu 21 16 9,gra sec

2007 Pauet 10 25 20 27

2007 Martí (Gàver) 19 13

2007 Collell (Alt Urgell) 10 9

2008 Pauet 12 2 poncella. 19 18

2008 Collell 18 30

2008 Martí 14 2

Fases del cicle:

Vegetació: (sembra)>germinació>naixement>foliació Reproducció: poncellament>floració (fecundació)

Fructificació: tavella plana>gra fet i tendre>gra madur (sec)>(recol.lecció) sense dades de les fases intermèdies.

(14)
(15)

El fenigrec

Cultiu ecològic

Conclusions 2004-2008

Altres noms: Castellà: alholva.

Característiques botàniques:

El fenigrec, Trigonella foenum-graecum, és una lleguminosa de cicle anual.

L’arrel és pivotant. La tija és erecta i forta, de fins a 120 cm; en condicions de

pluviometria mitjana o feble, té una alçada d’uns 50 cm i és prou resistent a l’ajagut, però si la pluviometria és molt abundant, pot arribar als 120 cm i l’ajagut pot ser molt fort, tot i que es redreça la part de la tija que continua creixent. L’ajagut, no sembla que afecti el rendiment. Les fulles són trifoliades i sense circells. Les flors tenen un color groc pàl·lid. Els llegums arriben a tenir fins a 14 cm de llarg i 6 mm d’ample, amb 6-14 llavors de color ocre (entre bru i daurat) i de forma rectangular, de 5 x 3 mm. Abans de la floració, la planta sembla alfals.

Varietats:

Se’n cultiven poblacions heterogènies adaptades al medi. Al Berguedà s’està cultivant amb llavor procedent de La Bureba (Burgos).

Clima:

Al nord de l’altiplà de Castella és considerada una planta resistent al fred i a la sequera. A l’estat de quatre fulles resisteix –10º.

Al Berguedà, en hiverns secs, ha resistit fins a -12º abans d’arribar a aquest estat.

Però quan el fred és humit es produeixen danys lleugers i moren algunes plantes.

A La Segarra, al 2007 va començar a florir molt aviat, a finals de febrer; els primers pisos de flor van morir, però la vegetació no ha sofert danys i, a partir d’un cert moment, s’han començat a formar fruits viables.

La resistència a la sequera és gran, tot i que, en anys extrems, de sequera

continuada, el rendiment pot baixar molt. Tot i això, és suficient alguna pluja mitjana i oportuna per a salvar una collita bona.

Sòl:

Prefereix terres franques i calcàries. Convé preparar bé la terra, ja que la llavor és petita.

No li agrada que el sòl s’entolli, sobretot en la primera fase de naixement i creixement. En les zones del camp massa humides, les plantes moren.

Fertilització:

No és exigent. És millor utilitzar l’adob orgànic en un altre cultiu. Com a lleguminosa que és, es proveeix de nitrogen mitjançant els bacteris que viuen a les seves arrels.

En els cultius posteriors, és evident l’efecte del nitrogen deixat pels bacteris, cosa ben útil en cultiu ecològic.

(16)

Sembra:

A La Bureba (Burgos), es sembra al setembre-octubre, amb sembradora de cereals que faci les fileres a 10-15 cm, a una dosi de 60-80 kg/ha quan es cultiva per a gra i a 80-90 kg/ha quan es cultiva per a farratge.

A La Garrotxa, es cultiva per a adob verd i es sembra a l’agost-setembre a una dosi de 120 kg/ha i més.

També es pot sembrar al febrer-març, però sembla que el rendiment és molt menor.

Al Berguedà, convé sembrar a primers d’octubre o al setembre, ja que així les plantes arriben més fortes a l’época de gelades intenses. (Veieu la gràfica del cicle)

Després de sembrar, convé passar un corró lleuger.

El naixement sol ser molt bo. Seria interessant provar dosis de sembra més baixes, de 50-60 kh/ha, i observar els efectes en quant a l’ajagut i el rendiment.

Treballs durant el cultiu:

No necessita cap treball. Es defensa bé de la competència de les herbes espontànies excepte de la niella (Agrostema githago, cariofilàcia). La llavor de la niella és tòxica per als animals. El cultiu se’n va invadint any rere any, ja que la llavor de la niella és difícil de separar en màquines netejadores senzilles. Al camp, no és eficaç la passada amb el cultivador de pues flexibles. Pot ser necessari netejar manualment la zona del camp que es vulgui destinar a llavor. O bé, portar la llavor a netejar amb màquines més perfeccionades.

Sanitat:

No és atacada per insectes, ni tan sols pel corc. En anys humits durant la maduració, les fulles són atacades per fongs, cosa que no sembla afectar al rendiment.

Recol.lecció:

A Burgos, la recol·lecció del gra es fa al juliol-agost, amb la recol.lectora de cereals.

En aquesta zona diuen que s’esgrana, especialment si la planta es mulla un cop que ja està seca, així que convé recol.lectar abans de la maduresa total. Aquest fet no s’ha produit al Berguedà.

Al Berguedà, la recol·lecció del gra, sol fer-se entre finals de juny i mitjans de juliol. Si l’estiu és plujós, la maduració i la recol·lecció poden endarrerir-se fins a primers d’agost. (Veieu la gràfica del cicle).

Per a adob verd, a La Garrotxa, es colga al novembre-desembre.

Rendiment:

A Castella, 1000-1500 kg/ha de gra i 25000-30000 kg/ha de farratge verd (3000-5000 kg/ha de fenc).

Al Berguedà, ha arribat a un màxim de 2400 kg/ha de gra. (Veieu la gràfica de rendiments).

Utilització:

El gra té un 28-30 % de proteïna bruta i un 8 % de greix. És útil en alimentació

humana com espècia, farina, germinat i en gra, torrat lleugerament abans de cuinar-lo per treure-li l’amargor. També té usos medicinals.

(17)

En alimentació animal, el gra, la palla i el fenc han estat utilitzats en boví i oví. El seu consum abundant i freqüent dóna a la carn i a la llet un savor i olor considerats desagradables i provoca efectes tòxics en els animals. En canvi, el farratge fresc no té aquests inconvenients.

Com a adob verd, a més d’aportar matèria orgànica i nitrogen, es considera un repelent d’insectes i cucs de filferro.

El gra ha tingut també utilitat industrial, per a l’extracció del seu oli per a pintures.

Berguedà, 2009.

(18)

Rendiment del fenigrec

400

1250 1500

385

1000

2400

1200

0 500 1000 1500 2000 2500 3000

2005 Berguedà

2006 Berguedà

2007 Segarra

2007 Alt Urgell

2007 Berguedà

2008 Berguedà

2008 Alt Urgell

kg/ha

Fenigrec

S O N D G F Ab Mg Jn Jl Ag

2004 Pauet (Berguedà) 25 11 inici floració 20

2005 Pauet (Ber.) 7 1 7 1

2006 Pauet (Ber.) 29 4 16 26

2007 Rectoria (Ber.) 12 1 inici floració 4

2007 Martí (Segarra) 4 28 inici floració 13

2007 Collell (Alt Urgell) 30.09 16

2008 Pauet (Ber.) 30 18 23 3

2008 Martí (Segarra) 25 ¿ inici floració (març) 4

Fases del cicle:

Vegetació: (sembra)>germinació>naixement>foliació Reproducció: poncellament>floració (fecundació)

Fructificació: tavella plana>gra fet i tendre>gra madur (sec)>(recol.lecció) sense dades de les fases intermèdies.

(19)

El moreu

Cultiu ecològic

Conclusions 2004-2008

Característiques botàniques:

El moreu, Vicia narbonensis, és una lleguminosa de cicle anual.

La planta pot arribar fins a 120 cm d’alçada. Les tiges són fortes i dretes però en anys de bona pluviometria jeu fàcilment quan supera els 70 cm d’altura, encara que la tija es redreça i continua florint. Les fulles són semblants a les de les faves, però amb circells.

Les flors són de color violat. El fruit és un llegum gruixut amb 6-7 grans de la grandària i la forma d’un pèsol.

Varietats:

No hi ha varietats diferenciades. La primera llavor utilitzada provenia de l’Escola

Superior d’Agricultura de Barcelona i es va perdre al 2005, ja que la collita va ser nul·la.

Des de la sembra de febrer de 2006, la llavor sembrada al Berguedà procedeix de la multiplicació de llavor rebuda de la Finca Experimental “La Higueruela”, del CSIC a Santa Olalla, Toledo.

Clima:

Segons la bibliografia disponible, és molt resistent al fred, a la calor i a la sequera. Al Berguedà, fins ara, aquestes característiques no s’han mostrat clarament i encara hi ha dubtes sobre la seva rusticitat en aquest aspectes.

Sòl:

Prefereix terres franques i calcàries, no massa humides.

Fertilització:

En un camp convenientment adobat durant la rotació no és necessari fer cap aportació al cultiu. Com a lleguminosa, es proveeix de nitrogen mitjançant els bacteris de les arrels.

Sembra:

A Castella-Lleó es prefereix la sembra de tardor en les zones menys fredes, amb 60-80 kg/ha. En les zones més fredes, s’aconsella la sembra tardana, al febrer o març, amb 80-100 kg/ha.

Al Berguedà es va començar a cultivar amb sembra tardana. Però desprès s’ha optat per provar la sembra de tardor i els resultats han estat acceptables. (Veieu la gràfica del cicle).

La dosi sembrada ha estat quasi sempre massa alta. En sembra de tardor, sembla que la dosi aconsellable és de 60-80 kg/ha.

El marc de sembra practicat és variable i encara no es pot dir quin és el millor, encara que, de moment, sembla aconsellable una separació entre les fileres de 25-40 cm o més, si es vol passar el cultivador, i les plantes entre si han d’estar a 15-25 cm en la filera.

S’ha d’evitar sembrar massa espés. Potser així s’evitarà en part l’ajagut.

Treballs durant el cultiu:

Pot ser necessari passar una o dues vegades el cultivador entre les fileres. També, el cultivador de pues flexibles és eficaç.

(20)

Sanitat:

Només una vegada, al juny de 2006 s’ha observat que algunes tavelles es deformaven fent un plec, però no es va observar la presència d’insectes perjudicials.

Recol.lecció:

A Castella-Lleó, sembrada al novembre, es cull a finals de maig.

Al Berguedà, es recol·lecta durant el mes de juliol. Però, pot haver més de tres setmanes de diferència entre les dates, segons la data de sembra (la sembra al

novembre avença la collita) i la pluviometria (si és favorable, allarga el cicle). (Veieu la gràfica del cicle).

La recol.lecció és fàcil encara que s’hagi tombat, ja que la primera tabella es forma a 40-60 cm de la base.

No es produeix esgranament a la maduració, però no s’ha d’esperar que el gra sigui massa sec.

Rendiment:

Segons les referències de Castella, els rendiments més corrents varien entre 800 i 2500 kg/ha, però se’n coneixen de fins a 4000.

Al Berguedà, fins ara, s’ha arribat a 2000 kg/ha, però en anys de sequera extrema (2005 i 2006) el rendiment ha esta quasi nul. (veieu la gràfica de rendiments).

Utilització:

El gra té un 25% de proteïna bruta. Tradicionalment s’ha cultivat pel gra.

En alimentació animal, es donava a vaques i ovelles. Té una sustància amarga que dificulta la seva acceptació; per això, convé donar-lo progressivament per tal que els animals s’hi acostumin. Sembla que es pot arribar fins a una dosi del 30% de la matèria seca de la ració, tot i que és prudent no superar el 20-25%.

En alimentació humana, es pot utilitzar cuit, com altres grans de lleguminoses.

També s’ha cultivat per a farratge i com a adob verd.

Berguedà, 2009.

(21)

Moreu

S O N D G F Ab Mg Jn Jl Ag

2004 Pauet. Berguedà 8 28

2005 Pauet 9 18 7 19

2006 Pauet 23 20 31 10

2007 Pauet 7 25 20 3

2008 Pauet 10 21 23 27

Fases del cicle:

Vegetació: (sembra)>germinació>naixement>foliació Reproducció: poncellament>floració (fecundació)

Fructificació: tavella plana>gra fet i tendre>gra madur (sec)>(recol.lecció) sense dades de les fases intermèdies.

Rendiments del moreu

2000

200

1170

1600

0 500 1000 1500 2000 2500

2004 Berguedà

2005 Berguedà

2006 Berguedà

2007 Berguedà

2008 Berguedà

kg/ha

(22)
(23)

El pèsol blanc proteaginós

Cultiu ecològic i utilització

Conclusions 2004-2008

El contingut d’aquest document és el fruit d’una primera fase de cinc anys (1999-2003) d’observacions de camps, la major part en cultiu ordinari, però també alguns en cultiu ecològic, que ha comportat el seguiment d’entre sis i deu camps cada any al Baix Berguedà, amb visites a cada camp amb una freqüència de 5-15 dies. Aquest primer estudi s’ha continuat fins ara, en una segona fase de cinc anys (2004-2008) més centrat en el cultiu ecològic, afegint les seves conclusions any rere any.

Característiques botàniques

El pèsol blanc proteaginós, Pisum sativum, és una lleguminosa de cicle anual. L’arrel és profunda.

Totes les varietats que han estat observades són de primavera (per a sembrar al febrer, però en algun cas s’ha fet sembra de tardor), de gra petit, gros o molt gros i àfiles, és a dir, sense folioles a les fulles (les fulles tenen els dos orellons a la base i totes les folioles s’han transformat en circells). Són de talla baixa, la seva alçada no supera els 80-90 cm i jauen més difícilment que les antigues varietats foliades i de talla alta. Tenen flor blanca, i fan 7-8 pisos de flor. A partir de la novena o onzena fulla, fan un pis de dues flors a l’axila de cada fulla. S’ha observat llegums de fins a 9 grans. El gra és de color crema clar i esfèric.

Les varietats més aconsellables, segons les experiències realitzades en cultiu ordinari, són les següents: Badmington, Guifilo, Sidney, Cartouche, Hardi i Messire. Aquestes varietats, que són les que més han produit, han superat la Baccara i la Loto, ja conegudes al Berguedà, en un 10-20 %.

No conec l’existència d’assaigs varietals en cultiu ecològic. És dubtós que les varietats àfiles siguin les millors per a cultiu ecològic, ja que triguen molt en cobrir el sòl i no ofeguen les herbes espontànies.

Clima

El pèsol no és una planta molt exigent en pluviometria. Hi ha hagut rendiments de 2000-3000 kg/ha amb una precipitació de 200-220 mm entre gener i maig. Amb pluviometria molt alta, les plantes arriben a tenir 80-90 cm d’altura i jauen més fàcilment.

Si la pluviometria és favorable, la planta inicia la floració amb 45-50 cm d’alçada, amb una bona capacitat productiva. En anys secs, la floració pot iniciar-se amb 20-25 cm, i serà d’esperar una producció baixa.

Quant a les temperatures, cal tenir en compte que les plantes, al néixer, poden morir amb temperatures mínimes de –6 graus. Això marca l’elecció de la data més precoç possible de sembra, tot i que com més d’hora es sembri, més tarda a néixer.

Al mes de maig, el desenvolupament de la floració es produeix mentre la temperatura màxima no arriba als 28 graus. Si se supera aquesta temperatura, avorten les últimes flors, acaba la floració i també avorten les tabelles de menys de 2-3 cm. Això marca la

(24)

data més tardana possible de sembra.

Sòl

Les arrels del pèsol necessiten respirar fàcilment. Per això, no li convenen les terres fortes, argiloses, ni les zones humides que s'entollin fàcilment.

Les terres pedregoses fan difícil el treball de la recol.lectora quan, en cas d'ajagut, el dall ha de fer-se el més arran de sòl possible.

Preparació del sòl

La terra no ha de quedar ni massa tova ni massa compactada. La superfície no ha de quedar massa polvoritzada sinó granulosa; per això, no és aconsellable utilitzar la fresa, ni cultivar el pèsol en artigues o boïgues roturades molt recenment, ja que la terra sol quedar molt desestructurada i fàcilment es forma crosta, que dificulta el naixement i la respiració de les arrels.

És convenient fer treballs superficials que facilitin el naixement d’herbes espontànies i destruir-les després, abans de sembrar.

Fertilització

Com a lleguminosa, el pèsol s’abasteix de tot el nitrogen que necessita gràcies a la simbiosi amb uns bacteris que viuen a les arrels.

No és convenient aportar-hi purí, fem o compost, ja que el nitrogen que contenen afavoriria més les herbes espontànies que el pèsol. Aquests adobs orgànics, és millor reservar-los per a altres cultius de la rotació.

Rotació

Un cop s'ha fet pèsol en un camp, no és aconsellable que hi torni fins passats 3 a 5 anys. D'aquesta manera és més fàcil evitar malalties, així com les invasions d’Orobanque (planta paràsita). L’any següent, el cultiu de cereal vegeta en millors condicions, aprofitant el nitrogen de la lleguminosa i la disminució de les gramínies espontànies (cugula, margall).

Cicle

La durada del cicle (sembra-recol.lecció) ha oscil.lat entre 100 i 150 dies, en sembra de finals d’hivern o inici de primavera. ( Veieu la gràfica del cicle). Els fets que hi influeixen més són els següents:

- La data de sembra. Com més tard sembrem, més curt serà el cicle, però les fases s’endarreriran. Sembrat durant la primera setmana de febrer, el naixement pot trigar 30 o 40 dies i té lloc a primers o mitjans de març. Sembrat durant la primera setmana de març, neix als 15 o 20 dies, a mitjans o finals de març.

- La data en què es produeixen per primer cop temperatures màximes de 28 graus o superiors. La floració comença durant la primera setmana de maig, si s’ha sembrat a primers de febrer, o durant la segona setmana de maig, si s’ha sembrat a primers de març. Amb temperatures màximes iguals o superiors a 28 graus la floració s’acaba, cosa que té lloc al Berguedà entre el 20 de maig i el 10 de juny, segons com vingui l’any. En aquestes condicions, la durada de la floració pot oscil.lar entre 15 i 30 dies.

Veieu la taula de Temperatures mínimes i màximes que limiten el cicle del pèsol.

Aquests fets queden clars a la taula següent si comparem les dates de sembra i floració, i la durada de la floració i del cicle entre camps al 2001 i 2002:

(25)

Cicle del pèsol blanc proteaginós. Cultiu ecològic. Berguedà.

(Per a cada fase: data i dia del cicle).

Camps Casserres

2001 Montmajor

2001 Montmajor

2002 Puig-reig 2002 Fases

Sembra 20.03

0 9.03

0 9.02

0 10.02

0 9-11 fulles

Inici floració 15.05

56 13.05

65 3.05

83 3.05

82 14-16 fulles

Fi floració 5.06

77 5.06

88 4.06

115 31.05

110 Recol.lecció 28.06

100 20.06

103 24.06

135 4.07

144

Sembra

Les varietats esmentades han de sembrar-se a partir de primers de febrer i, com a molt tard, fins a primers de març. Fet així, al Baix Berguedà no s’han observat danys pel fred al naixement.

La sembra primerenca permet que la floració s’avanci una setmana o més a primers de maig, amb la qual cosa, la floració s’allarga durant uns dies més abans que arribin temperatures superiors a 28 graus, cosa que acostuma a passar, en aquesta zona, a finals de maig o primers de juny. La sembra primerenca permet, doncs, salvar un pis o dos de flor, cosa que pot significar un augment del rendiment d’un 20 % o més, ja que les varietats actuals de pèsol poden fer, segons les condicions de cultiu, entre 5 i 7 pisos de flor.

La dosi de sembra serà d'uns 250 kg/ha, si el gra és molt gros, 200 kg/ha si és gros o 150 kg/ha si és petit. Si hi ha gra corcat, cal fer-ne un comptatge i augmentar la llavor en la proporció corresponent, ja que el corc pot haver fet malbé el germe.

Es pot utilitzar la sembradora de cereals. Si es fan rengs separats 12 cm, s’ha de regular la sembradora de manera que caiguin 11-12 llavors per metre a cada reng. Amb rengs separats 25 cm, regular-la per a 23-24 llavors per metre. La llavor ha de quedar a una profunditat entre 3 i 5 cm.

Després de sembrar, la superfície ha de quedar el més allissada possible, per permetre a la recol.lectora arranar al màxim. És suficient passar un aplanador. No és convenient passar un corró massa pesat; en tot cas, un corró molt lleuger o un corró de varetes de ferro (corró de “gàbia”).

Les herbes espontànies

En les primeres fases de creixement, el pèsol es defensa malament de la competència de les herbes espontànies. Les herbes més invasores són : blet (Quenopodium album), estaca-rossí (Polygonum aviculare), fajol bord (Polygonum convolvulus), rosella (Papaver rhoeas) i margall (Lolium multiflorum), entre altres.

En diversos camps s’ha provat de fer una o dues passades de la birbadora de pues flexibles Hatzenbichler. Els resultats són mitjanament bons, ja que la població d’herbes disminueix ben bé un 50%. S’hauria de provar quina és la fase del cultiu més adeqüada

(26)

per a birbar, tenint en compte que l’acció de les pues flexibles afecta la fermesa del port del pèsol, tot i que arrenca molt poques plantes i que al cap de deu o quinze dies recuperen el port dret. També convé aplicar alguns principis biodinàmics, en quant al moment en què es treballa la terra.

Sanitat

- Pugó verd. És el principal problema sanitari del pèsol al Berguedà. La presència del pugó es limita a les fases de poncellament-floració-tabella tendra i desapareix quan la temperatura màxima arriba als 28 graus. Els atacs durant la floració, si són intensos, són perillosos, ja que afebleixen la planta i fan avortar flors.

El llindar de perillositat, a partir del qual són de témer danys importants, es dona quan, observant algunes plantes, el nombre de pugons per planta és superior a 20 al poncellament o superior a 30 a l’inici de la floració. No s’ha provat cap tractament amb productes autoritzats. En principi, poden ser eficaços el sabó potàssic, el neem, el pelitre, la rotenona i, preventivament, les decoccions amb donzell (Artemisia absinthium) o all.

- Corc. És una plaga corrent i perillosa, encara que no tant com en el pèsol negre.

L'adult és un escarabat d’uns 4-5 mm de llarg i de color terrós, que posa els ous a les flors. Les erugues entren a la tavella i s'instal.len dins d'un gra. El gra sec arriba ja corcat al graner. Els adults, des de dins, foraden la pell del gra i en surten, se'n van al camp i es colguen a terra fins la primavera següent.

És inútil prendre mesures amb el gra sec al graner, ja que els adults, quan surten d'un gra, no tornen a corcar altres grans.

El tractament, si es fa, ha de tenir lloc al camp, amb un dels productes autoritzats.

Recol.lecció

En un any de climatologia mitjana, el pèsol és a punt de recol.lectar a finals de juny.

Quan les tavelles són molt seques, el gra cau fàcilment. Cal fer la collita abans de la maduració completa i evitar el temps massa sec i les hores de més sol.

S’utilitza la recol.lectora de cereals i, respecte a la recol.lecció de blat o ordi, cal reduir la velocitat del cilindre batedor, separar una mica més el cilindre del paladar i augmentar la velocitat del ventilador. També sol ser necessari que la màquina avanci més lentament.

Les varietats àfiles no jauen tant com les varietats foliades, ja que no pesen tant i l'abundància de circells fa que es recolzin millor entre elles. Així i tot, cal arranar al màxim amb el dall.

No s’ha trobat que les pèrdues per esgranament superin els 200 kg/ha. Després de recol.lectar es pot passar un cultivador per colgar una mica aquest gra i aprofitar la brotada com a pastura o adob verd.

Rendiment

En anys secs, es poden collir entre 1000 i 2000 kg/ha.

En anys bons, el rendiment pot arribar a ser entre 2000 i 3000 kg/ha. (Veieu la gràfica de rendiments).

Aquests rendiments, observats al Berguedà en finques amb producció ecològica, depenen de la pluviometria, de la durada de la floració, de la qualitat del camp i de l'aplicació correcta de les tècniques de cultiu.

Conservació

Si el gra no és ben sec o té impuresses de restes tendres d’herbes espontànies, pot ser

(27)

necessari assecar el gra i ventar-lo abans d'emmagatzemar-lo, tenint en compte que, si el gra ha de servir de llavor, no s’ha de superar els 35-40 graus a l’assecador. Es pot provar, amb el gra destinat al consum animal, d’utilitzar temperatures més altes, per intentar matar el corc amagat dins del gra, per a evitar que en surti i deixi el gra amb mal aspecte; en aquest cas, no s’ha de superar els 80 graus, per tal de no alterar les qualitats nutritives del gra.

Els tractaments del gra sec contra el corc, no serveixen de res.

Utilització

La composició nutritiva del pèsol és intermèdia entre la del tortó de soja i la del blat de moro o de l'ordi. Això es pot veure a la taula següent, on figura, per a cada producte, l'energia digestible (ED) en kilocalories per cada kg de matèria seca (ms), i la proteïna bruta (PB) en % de la ms (equival a grams de PB per cada 100 grams de ms).

Kcal/kg ms ED PB

%

Pèsol 3950,00 25,00

Tortó de soja 3980,00 52,00

Blat de moro 3950,00 10,00

Ordi 2 rengs 3560,00 12,00

El pèsol pot entrar a formar part dels pinsos amb uns límits màxims, expresats en % del pinso, que depenen del tipus d'animal que l'ha de menjar, tal com es detalla a continuació:

- Garrí, fins a 40 dies de vida : ...0 %.

- Garrí, de 40 dies a 25-30 kg : ... .25 %.

- Porc, de 25 kg al sacrifici : ...cap límit.

- Llavora i verro jove, entre 25 kg i 100 kg : ...25 %.

- Truja gestant i verro : ...15 %.

- Truja lactant : ...30 %.

- Vaca i vedell, de 4 mesos endavant : pot substitutir tot el tortó.

- Conill : ...30%.

- Gallina ponedora : ...15%.

- Pollastre : ...30%.

Amb aquestes indicacions, el pèsol s'ha d'utilitzar en els pinsos en la proporció adequada per a cada tipus d'animal, segons els altres ingredients que en formin part.

Cal tenir en compte que, en l’alimentació d’animals criats ecològicament, és molt convenient diversificar els ingredients del pinso.

Berguedà, 2009.

(28)

Pèsol blanc proteaginós

S O N D G F Ab Mg Jn Jl Ag

2004 Pauet.L’Espunyola 4 21 11 15

2004 Ballarà. Montmajor 7 21 8

2004 Soler. Casserres 13 18 8

2005 Pauet 9 10 30 1

2005 Soler 23 6 25

2006 Ballarà 14 25 17

2006 Soler 25 19

2007 Ballarà 13 4 5 25

2007 Soler 7 15 8 30

2008 Ballarà 20 30 12 21

2008 Soler 12 30 2 9

Fases del cicle:

Vegetació: (sembra)>germinació>naixement>foliació Reproducció: poncellament>floració (fecundació)

Fructificació: tavella plana>gra fet i tendre>gra madur (sec)>(recol.lecció) sense dades de les fases intermèdies.

Rendiments pèsol blanc proteaginós

2500 2800 1300

0 0 200 730

1680 1640

200 500 750 5000

10001500 20002500 3000

2004 L'Espunyola 2004 Montmajor

2004 Casserres

2005 L'Espunyola 2005 Montmajor

2005 Casserres 2006 Montmajor

2006 Avià 2007 Montmajor

2007 Casserres

2008 Navés 2008 Casserres Berguedà

kg/ha

(29)

L’espelta centreeuropea

Cultiu ecològic

Conclusions 2004-2008

Característiques botàniques:

L’espelta

S’anomena globalment espelta un conjunt de tres espècies de gramínies del gènere Triticum amb el gra vestit.

Així doncs, l’espelta cultivada pot pertànyer a tres espècies:

-Triticum aestivum, subespècie spelta, coneguda com a espelta major.

-Triticum monococcum, subespècie monococcum, coneguda com a espelta petita.

-Triticum turgidum, subespècie dicoccum, coneguda com a espelta bessona.

L’espelta major és una espècie hexaploide, és a dir, fruit d’un procés molt antic

d’hibridació espontània entre tres espècies properes genèticament : el Triticum urartu, una altra espècie desconeguda i l’Aegilops squarrosa.

L’espelta que s’està cultivant al Berguedà, i que hem estudiant aquests cinc anys, sembla ser un tipus centreeuropeu no arestat de l’espelta major, diferent del tipus arestat que es cultiva tradicionalment a Astúries i que s’anomena “escanda”.

Per a més informació, es pot consultar la classificació i les característiques descrites per Sánchez Monge i per Daniel Zohary i Maria Hopf. També, és recomanable llegir l’article escrit per Jaume Brustenga al número 29 d’Agrocultura, “L’embolic de les espeltes”.

Així com de l’escanda, o espelta asturiana, es pot assegurar que no ha sofert manipulacions pròpies de la selecció moderna, no sabem fins a quin punt l’espelta centreeuropea pot haver estat objecte d’algun creuament o hibridació artificial.

L’espelta major centreeuropea

És una planta de tija molt llarga, fina i buida; hem observat sovint camps amb les plantes de fins a 130 cm d’altura. La seva resistència a l’ajagut és millor que la del blat tou. Les fulles són llises. L’espiga pot tenir més de 20 cm de llargada i només té unes poques arestes molt curtes a la zona terminal. El gra és vestit, és a dir que, després de batre’l a la recol·lectora, la pellofa o gluma resta adherida al gra i cal despellofar-lo en una operació posterior. La pellofa pot representar entre un 25-35 % del gra vestit.

Varietats:

Hi ha algunes varietats antigues, com Alstroum, però tant als EUA com a Europa, aprofitant l’onada de popularitat, s’estan desenvolupant noves varietats amb objectius com reduir i homogeneitzar l’altura de la tija, escurçar el cicle o augmentar el

rendiment, amb les conseqüències que se’n puguin derivar.

Clima:

S’adapta molt bé a regions humides i és molt resistent al fred. També és molt resistent a la sequera, com s’ha vist en alguns d’aquests cinc anys (veieu la gràfica de

rendiments).

(30)

Sòl:

S’adapta molt bé a sòls freds i humits. Hem observat en camps procedents d’una roturació recent que el seu desenvolupament ha esta deficient.

Fertilització:

Segons algunes dades disponibles, és menys exigent en nitrogen que el blat.

A la taula seguent hi ha les dades de la fertilització practicada en els camps controlats aquests anys. Es donen com a referència real però no és possible fer una comparació entre els camps, ja que intervenen altres factors, com la pluviometria, la qualitat del sòl, etc. Es pot observar una certa preocupació per aportar adobs orgànics: fem, purí, palla, adob verd, etc, pràctica aconsellable amb moderació.

Rotació:

A la taula següent figura el cultiu precedent. No es poden establir comparacions, però es veu una certa tendència a cultivar l’espelta després d’una lleguminosa per a gra o per a farratge i es consideren uns bons precedents.

Anyada de

l’espelta Municipi Cultiu precedent Fertilització en presembra 2003-2004 L’Espunyola trepadella/blat fem

2004-2005 L’Espunyola erb ---

L’Espunyola erb renadiu d’erb+palla trinxada

Montmajor blat purí i fem

2005-2006

Casserres pèsol blanc ---

L’Espunyola erb ---

Montmajor ordi purí

2006-2007

Casserres ordi ---

L’Espunyola veça+civada+sègol+tritical ---

Montmajor blat purí

2007-2008

Casserres blat palla colgada

Sembra:

Al Berguedà, les sembres d’aquests anys s’han fet entre el 15 d’octubre i el 10 de novembre, sense haver observat diferències de comportament ni danys pel fred.

S’ha sembrat amb sembradora de cereals, a una dosi de 120-150 kg/ha de gra vestit.

La dosi mínima ha donat tan bons resultats com la màxima. Fa la impresió que encara es podria reduir la dosi.

La profunditat convenient és de 3 a 7 cm.

El naixement sempre ha estat excel·lent.

Treballs durant el cultiu:

En els camps d’espelta, la presència d’herbes espontànies ha estat sempre molt

escassa, ja que hem observat que l’espelta acaba ofegant les herbes que hagin nascut, per la qual cosa no és necessari passar el cultivador. Ara bé, el cultivador de pues flexibles té altres efectes beneficiosos, com l’aireació del sòl i l’estimulació del fillolament, que el fan aconsellable. El moment oportú està entre el fillolament i una alçada de la planta de uns 20 cm.

(31)

Sanitat:

En alguns camps d’espelta i d’altres cereals, hem observat en anys plujosos, al maig i juny, quan les plantes tenen uns 40 cm i fins a la floració, la presència de pugó bru i d’una mena de llimac (¿?) de 2-4 mm, viscós i negre que erosiona i deteriora

l’epidermis de les fulles. Cap altre problema s’ha observat.

Recol·lecció:

La llargada del cicle i la data de maduració són força afectades per la pluviometria de cada anyada. S’ha recol·lectat des de finals de juny, en anys molt secs, fins a inicis d’agost, en anys molt humits. (Veieu la gràfica del cicle). Sempre s’ha recol·lectat força bé, fins i tot quan jeu. L’ajagut s’ha produit molt poques vegades i, en tot cas, ha estat lleuger.

Rendiment:

Els rendiments controlats en aquest període han oscil·lat entre 1500 i 4200 kg/ha, amb una dependència de la pluviometria i de la qualitat del sòl. Una majoria de camps han donat més de 3000 kg /ha. (Veieu la gràfica de rendiments). En anys de sequera, el rendiment ha estat mediocre però força acceptable en comparació amb el rendiment del blat, alguns camps del qual no es van recol·lectar perquè la collita no pagava el preu de la màquina. Aquesta espècie, de moment, manifesta una gran regularitat de vegetació i rendiment, en camps comparables, tot i la diferència de condicions d’aquests anys.

El rendiment s’expresa amb el gra amb la pellofa (aquest gra té un 25-35% de pellofa).

Utilització:

Segons les dades disponibles, l’espelta centeeuropea és un dels cereals més ric en proteïna, amb un 12 a 16 %. Les dades de la taula es refereixen a l’espelta major asturiana o “escanda”. També, el contingut en alguns minerals, com el magnesi, i vitamines, és notable.

Valors Nutricionals

Anàlisi d’altres cereals comparats amb l’escanda (espelta major asturiana) (dades expresades en % o en mg/100 g)

Ordi Sègol Blat Civada Escanda

Proteïna 9-10 % 9 % 9-11 % 9-11 % 15-17 %

Vitamina B2 0,18 0,17 0,14 0,17 0,22

Potassi - - 481,00 335,00 385,00

Vitamina B1 0,43 0,35 0,48 0,52 0,64

Ferro 2,80 5,10 3,30 5,80 4,17

Magnesi 1,70 2,40 2,40 3,70 2,90

Coure 0,30 0,50 0,44 0,47 0,62

Zenc 2,70 1,30 3,36 4,00 3,40

En alimentació humana és cada cop més apreciat el seu sabor i té una bona acceptació entre persones amb alèrgies o intoleràncies alimentàries envers el blat. Així i tot, no està encara clar si els problemes digestius depenen de l’espècie (blat o espelta) o del métode d’elaboració (industrial o artesanal).

(32)

En alimentació animal és molt apreciada. El gra vestit, convé passar-lo entre uns corrons per aixafar-lo i estovar la pellofa, que és dura i pot ser molesta.

Berguedà, 2009

(33)

Espelta major centreeuropea

S O N D G F Ab Mg Jn Jl Ag

2004 Pauet .Espunyola 6 23 4 27

2005 Pauet 15 1 25 13

2006 Pauet 28 4 23 7

2006 Ballarà.Montmaj. 3 4 16 28

2006 Soler.Casserres 8 4 16 28

2007 Pauet 30 25 5 12

2007 Ballarà 31 22 7

2007 Soler 6 25

2008 Pauet 4 3

2008 Ballarà 31 1 25

2008 Soler 29 9 28

Fases del cicle:

Vegetació: (sembra)>germinació>neixement>3 fulles>4 fulles-fillolament Reproducció: 1r nus a la base-entijament>espigat>fecundació

Maduració: floració(=antesi)>gra lletós>gra pastós>gra madur>(recol.lecció) sense dades de les fases intermèdies.

Rendiments de l'espelta major centreeuropea

4200

3500 3600

1590 1750 2400 3030

1700

4200 4160

1580

0 1000 2000 3000 4000 5000

2004 Pauet

2005 Pauet

2006 Pauet

2006 Ballarà

2006 Soler

2007 Pauet

2007 Ballarà

2007 Soler

2008 Pauet

2008 Ballarà

2008 Soler

kg/ha

(34)
(35)

El fajol

Cultiu ecològic

Conclusions 2004-2008

Altres noms: Català: blat negre, cairat, blat cairut.

Castellà: trigo sarraceno, alforfón.

Característiques botàniques:

El fajol, Fagopyrum esculentum, es una poligonàcia de cicle anual. La planta té un port erecte i una alçada que pot arribar fins als 120 cm, segons hem observat, amb la tija buida i ramificada, les fulles tenen forma de punta de fletxa, les flors són petites i

blanques, agrupades en raïms erectes, la floració és esglaonada. El fruit és un gra amb una pellofa fosca i dura, amb tres cares bastant llises i encorbades, i a l’interior, el gra és blanc i farinós.

És una espècie emparentada amb una corriola que, justament, es coneix com a fajol bord i que és freqüent en els cultius.

Varietats:

Es coneixen dos tipus : el Grisenc de gra menut i el De l’arracada (blavós).

Clima:

Prefereix un clima temperat i humit. És molt sensible al fred i suporta difícilment les temperatures massa elevades. Necessita més de 5º per a germinar. Li fan mal les gelades tardanes de primavera i els vents secs i càlids durant la floració.

Com tots els cultius d’estiu, el fajol està sotmès a les variabilitats de la pluviometria, sobretot en zones d’influència mediterrània, tot i que, fins ara, fa la impressió de ser més resistent a la sequera que el mill, el sorgo o el blat de moro.

Sòl:

Li agraden els sòls lleugers.

Preparació del sòl:

És convenient preparar bé la terra previament. Com a mínim, cal una passada superficial d’estirpadora i una altra, més superficial, de cultivador. Si es fa un treball profund, cal fer-lo amb temps suficient, per tal que es pugui preparar superficialment i no sigui massa tou al momemt de sembrar.

Fertilització:

Els adobs químics es consideren perjudicials per al rendiment i no s’hi apliquen, cosa que el fa molt apte pel cultiu ecològic. No se sap si li convé o no aportacions d’adobs orgànics.

Rotació:

Al Berguedà s’acostuma a fer després d’una lleguminosa o d’un cereal.

Sembra:

Com a cultiu secundari, es fa després d’un cereal d’hivern, a la Garrotxa i al Berguedà.

Es sembra entre el 10 i el 20 de juliol, tot i que en aquesta época, la germinació es pot veure afectada per la manca d’humitat i neix malament o en dos cops. (Veieu la gràfica del cicle)

(36)

Com a cultiu principal, a Bretanya (França), es sembra al maig.

Com a cultiu principal, s’ha d’avançar la sembra tant com es pugui, per tal d’evitar les fortes calors durant la floració, però sense arriscar-se a patir gelades tardanes de primavera. Segons les zones, s’hauria de determinar el moment més convenient, al juny i fins i tot al maig.

Es sembra en fileres separades uns 12 cm i a una profunditat de 3-5 cm, utilitzant entre 30 i 50 kg/ha.

Treballs durant el cultiu:

Hem comprovat en diverses ocasions que les plantes no soporten gens bé la compactació del sòl pel pas de les rodes del tractor, ja que dificulten molt el naixement, el creixement i el rendiment.

Cal evitar de sembrar amb el sòl massa tou, ja que es marcaran les roderes abans de la sembradora, i aquesta no pot esborrar-les; en aquest cas, una solució pot ser intercalar un cultivador entre les rodes i la sembradora.

També, cal evitar de fer una altra passada de tractor amb un corró després de sembrar.

Si això fos convenient, cal que el corró formi part de la sembradora.

No es fan treballs per a birbar, ja que és una planta que ofega les herbes espontànies.

Sanitat:

No hem observat cap invasió perjudicial d’insectes ni de fongs.

Recol.lecció:

A la Garrotxa i a Bretanya, com a cultiu principal, es recol·lecta a finals d’agost i primers de setembre. Com a cultiu secundari, a finals de setembre i durant l’octubre.

Al Berguedà, com a cultiu secundari, a finals d’octubre i primers de novembre. (Veieu la gràfica del cicle)

La floració i la maduració del gra són esglaonades i els grans madurs es desprenen fàcilment de les tiges, segons es diu, però al Berguedà no hem observat mai un esgranament important. En tot cas, per evitar-ho, cal recol.lectar oportunament abans de la maduració total, quan les plantes agafen una tonalitat vermellosa-groguenca i la major part dels grans són d’un to gris platejat o blavós, segons la varietat. En aquest estat, les tiges i les fulles encara són prou tendres i dificulten el treball de la recol·lectora, cosa que millora molt després d’alguna gelada, perquè la planta es marceix de cop. Cal evitar les hores de més calor.

Es fa amb la recol.lectora de cereals.

Pot ser necessari ventar o assecar el gra posteriorment.

Rendiment:

Acostuma a oscilar entre 500 i 1.500 kg/ha. Els factors que més han influit en els baixos rendiments dels anys 2006 i 2007 han estat el deficient naixement o el naixement en dos cops, a causa de la sequera a l’inici del cicle o de la compactació del sòl per les rodes del tractor, i la sequera durant la resta del cicle. (Veieu la gràfica de

rendiments) Utilització:

El gra té un 10-13% de proteïnes, 2-4% de greix, 61-64% d’hidrats de carboni, 3-9% de fibra i 2-3% de minerals. És difícil de despellofar.

En alimentació humana, es considera un cereal, tot i que pertany a la família de les poligonàcies (la major part dels cereals pertanyen a la família de les gramínies), ja que del gra s’obté una farina que, en estat integral o amb diversos graus de tamisatge, és

(37)

fan diversos plats amb verdures i condiments. La farina no és panificable perquè no té gluten.

En alimentació animal, el gra sencer s’utilitza amb bons resultats en racions per a gallines (activa la posta), pollastres, porcins i remugants, però sense abusar-ne.

La planta té una substància, la rutina, un pentòxid, que pot provocar fagopirisme, una excitació nerviosa amb símptomes d’embriaguesa i afecció cutània. La rutina és abundant en les flors però també es pot trobar al gra. Per això, s’utilitza amb prudència dins de la ració.

També, és interessant el seu ús com a adob verd i per a disminuir les poblacions d’herbes espontànies als camps de cultiu.

És una bona planta melífera.

Berguedà, 2009.

(38)

Fajol

G F Ab Mg Jn Jl Ag S O N D

2004 Pauet (Berguedà) 3 30 15 24

2005 Pauet 11 15 14 8

2006 Pauet 20 31

2007 Pauet 12 20 8 25

2008 Pauet 29 29 27

Fases del cicle:

Vegetació: (sembra)>germinació>naixement>foliació

Floració: poncellament>floració (es perllonga durant tota la fructificació)

Fructificació: inici de gra (pellofa verda i buida)>gra lletós (pellofa gris)>gra pastós>gra madur (sec)>(recol.lecció) sense dades de les fases intermèdies.

Rendiment del Fajol

1700

1000

200 210

1100

0 500 1000 1500 2000 2500 3000

2004 Berguedà 2005 Berguedà 2006 Berguedà 2007 Berguedà 2008 Berguedà

kg/ha

(39)

Conclusions generals

Les dades d’aquest periode 2004-2008 s’han d’interpretar amb el rerefons d’una pluviometria que, en general, excepte el primer any, ha estat molt diversa i desigualment distribuida al llarg de l’anyada.

De les observacions que hem fet, en general es pot concloure el següent:

En els anys de sequera intensa, aquests cultius han respost per sota de les seves potencialitats, tot i que alguns han resistit millor que altres.

Quan la pluviometria ha esta propera a la mitjana o superior, els cultius, en general, han donat la impressió de no necessitar-ne tanta i, fins i tot, que no els convé.

És a dir, que són espècies més adaptades a una sequera moderada que a una pluviometria abundant.

Els problemes derivats d’invasió d’insectes i d’herbes espontànies són quasi menyspreables, excepte en el pèsol, que ha mostrat una rusticitat molt inferior a la resta.

Els rendiments són moderats, però interesants en cultiu ecològic. El pèsol té una potencialitat més alta que les altres espècies, però és mol més sensible i més irregular.

És interessant continuar observant aquestes espècies. Però també, és convenient estendre el cultiu dels que es mostren més adaptats, per tal de conéixer la seva adaptabilitat en altres llocs i difondre el seu consum.

La utilització en l’alimentació animal ha de ser prudent, en especial amb l’erb, el fenigrec, el moreu i el fajol, a causa de la presència de sustàncies antinutricionals que disminueixen la quantitat dels seus nutrients que són realment asimilats per l’animal i a la presència d’alguna sustància tòxica si es dosifica en excès. En principi, és millor una mescla d’aquests grans i que el conjunt d’ells no superi el 25% de la ració concentrada.

També, s’ha de tenir en compte que el seu ús està contraindicat en alguns animals, tal com s’indica a les conclusions de cada espècie.

En alimentació humana, tots aquests grans poden utuilitzar-se, i de fet s’han utiitzat, de diverses maneres: gra cuit, farina cuita i gra germinat. És conegut l’ús actual del pèsol.

Recenment, es va introduint l’espelta i el fajol. En principi, s’ha de tenir les mateixes precaucions indicades en alimentació animal, però el seu consum es pot estendre sense pors, ja que, amb la cocció i la germinació, sembla que es destrueixen una gran part de les sustàncies problemàtiques.

Per altra banda, avui, al nostre país, és molt poc probable un consum excessiu de lleguminoses, ja que els aliments disponibles són molt diversos i res no obliga, com abans, en époques de collites catastròfiques, a menjar allò que es trobi i sovint el mateix.

Fins i tot en un régim vegetarià és difícil trobar racions diàries que incloguin una mitjana de 50 grams de lleguminoses, dosi que és realment modesta, i encara es tracta, en la major part dels casos, de les lleguminoses de consum més corrent (llentia, cigró, pèsol i fesol), que són les més assimilables i innòcues per a alimentació humana.

Figure

Actualización...

Referencias

Actualización...

Related subjects :