Fonètica i ortografia
Ortografia de les oclusives: -p/-b, -t/-d i –c/-g
Morfosintaxi
El verb: concepte, conjugació i classificació. Els verbs ser i haver. Morfologia de la primera conjugació i verbs irregulars anar, estar.
Lèxic
Convencions gràfiques: abreviatures d'ús més freqüent
Expressió escrita
Dos punts
FONÈTICA I ORTOGRAFIA
ORTOGRAFIA DE LES OCLUSIVES (p/b – t/d – c/g)
Aquestes consonants no presenten cap problema quan van precedides de vocal perquè es diferencien pel so. En canvi, en posició final esdevenen sordes, la qual cosa provoca una confusió en la grafia.
Per escriure-les correctament tindrem en compte les normes següents:
A la primera síllaba exemples excepcions B en les síllabes: ab-,
ob-,
sub-abdomen, objecte, subsistir...
apte, optar, opció, òptic, òptim
P en la síllaba cap- capficar cabdell, cabdill, cabdal D generalment en ad- admiració atlas, atmosfera
Grup: at+z: atzavara
Enmig de mot exemples excepcions
B en el grup bd hebdomadari P en els grups pt, pc,
ps, pn
adoptar, corrupció, copsar, hipnòtic
dissabte, dubte, sobte T, generalment ratlla, ametlla
C davant c, t, s, z occidental, actual, sacsó, èczema
G davant m, n, d, g augment, signe, maragda, suggerir
dracma, aràcnid, tècnic i anècdota
Aquest dos grups anteriors, normalment solem fer-los bé. Així, més que aprendre totes les variants, fixa’t en les paraules que tens dubte i escriu-les unes quantes vegades a mà per fixar-ne la grafia. Si no se’t queden, sempre pot consultar el diccionari quan calgui.
Del grup que ve a continuació –les finals- sí que cal aprendre’s bé la normativa perquè moltes vegades dubtem i només aplicant la norma és ben senzill.
A final de mot
• Quan la síllaba sigui tònica –o forta-, després de vocal, escriurem – p / t / c -segons el cas.
Ex. pop, paret, drac.
• Quan la síllaba sigui àtona –o dèbil- o vagi després de consonant, caldrà buscar un derivat i escriure la grafia que porti.
Exemples:
Llamp - tònica després de consonant. S’escriu amb –p, perquè llampec també porta –p-.
Monosíllab - àtona. S’escriu amb –b, perquè síllaba també porta –b-.
Àcid - àtona. S’escriu amb –d perquè, àcida també porta –d-.
Cert - tònica després de consonant. S’escriu amb –t, perquè certa també porta –t-.
Blanc – tònica després de consonant. S’escriu amb –c, perquè blanca també porta –c-.
Mecànic - àtona. S’escriu amb –c, perquè mecànica també porta –c-.
Excepcions
Amb –d final:
• Els mots femenins acabats en -etud, -itud: quietud, solitud…
• Els mots: Carib, club, tub, adob, cub, esnob, Jacob, fred, sud, David, fluid...
Amb –g final:
Amb –t final:
• Els gerundis s'escriuen sempre amb -nt final: fent, ballant, sortint... encara que la -t sigui muda.
Amb –c final
• La 1a persona del present d'indicatiu d'alguns verbs acaba amb -nc: vinc, venc, comprenc... tot i que en altres formes verbals aparegui la g: vingui, comprengui...
• Els mots ànec, càrrec (i els seus derivats), càvec, espàrrec, feréstec, llòbrec, mànec, préssec, rònec, ròssec, tràfec, xàfec, aràbic i fàstic s'escriuen amb -c tot i que en els seus derivats apareix la g: descarregar, esparreguera, presseguer...
Recorda que…
• El mot gran s'escriu sense -d final, malgrat grandesa, engrandir...
• S'escriuen sense -t final: collegi, api, premi, geni.
• Recorda que el mot codi es pronuncia i s'escriu sense -c / -g final.
Pel que fa a totes aquestes excepcions, aprèn-te les de grups concrets. De les paraules soltes, només les que facis servir, i ja saps, sempre com més millor, però sense obsessionar-se.
MORFOSINTAXI
EL VERB
Els verbs són paraules que expressen accions, estats d’ànim, processos, etc.
Estan formats per lexemes o arrels i per morfemes o desinències. La forma verbal miraré, per exemple, es pot desglossar en:
lexema o arrel morfema o desinència verbal
mir aré
El lexema o arrel ens aporta el significat lèxic de la paraula.
Els morfemes o desinències ens aporten informació sobre la conjugació, el mode, el temps i la persona verbals.
LA CONJUGACIÓ Tenim 3 conjugacions:
1a: Els verbs l'infinitiu dels quals acaba amb -ar: cantar, ruixar, apagar...
2a: Els verbs l'infinitiu dels quals acaba amb -er o -re:
témer, perdre...
3a: Els verbs l'infinitiu dels quals acaba amb -ir: dormir, servir...
Ells verbs poden ser:
a) Regulars: es conjuguen segons uns verbs que es prenen com a models.
b) Irregulars: no segueixen totalment la conjugació dels verbs model:
Els verbs de la 1a conjugació són tots regulars, excepte anar i estar
La majoria de verbs de la 2a conjugació són irregulars. Els verbs
La 3ª conjugació segueix dos models, el pur i l’incoatiu. La majoria són incoatius (afegeixen l’increment -eix- en els presents). Cal vigilar, però, de no conjugar com a incoatius els verbs que no ho són. Així, es conjuguen amb la forma pura i, per tant, no són incoatius els verbs següents: ajupir-se - jo m’ajupo bullir - bullo cosir - cuso consentir - consento cruixir - cruixo escollir - escullo escopir - escupo grunyir - grunyo munyir - munyo recollir - recullo ressentir - ressento pressentir - pressento sortir - surto
Poden conjugar-se en la forma pura i en la incoativa els verbs: mentir - ment / menteix
presumir - presum / presumeix assumir - assum / assumeix
ELEMENTS CONSTITUTIUS D’UNA FORMA VERBAL El mode
Manera com es realitza la idea expressada.
Mode ús exemple
Indicatiu l’acció o estat que expressa el verb és un fet real o expositiu d’una idea.
estudiarem, parlo, cantava, han arribat...
Subjuntiu l’acció o estat que expressa el verb és un fet imaginari, no real o desitjat.
concordi, vigilessin, vinguéssiu...
Condicional expressa una condició o suposició.
treballaria,
deduiria,cosiria... Imperatiu expressa una ordre o
un consell.
mengeu, estudia, redueix...
El temps verbal
Els temps verbals situen l’acció verbal en el temps. Són: passat o pretèrit (abans), present (ara) i futur (després).
Presents indicatiu: jo canto
subjuntiu: jo canti imperatiu: canta (tu)
Passats indicatiu:
imperfet: cantava passat simple: cantí
passat perifràstic: vaig cantar perfet: he cantat
plusquamperfet: havia cantat anterior simple: haguí cantat
anterior perifràstic: vaig haver cantat
subjuntiu: imperfet: cantés perfet: hagi cantat
plusquamperfet: hagués cantat
Futurs indicatiu:
simple: cantaré
compost: hauré cantat Condicionals simple: cantaria
compost: hauria cantat
Els temps verbals els classifiquem en simples i compostos. Els simples només tenen una forma verbal (canto, miraré) i els
compostos es formen amb el verb auxiliar haver i el participi del verb que es conjuga:
he jugat, havia pensat, hauria cregut...
En veure els models de conjugació, t’adonaràs que el compost és el simple corresponent del verb haver + el participi.
A més, hi ha la forma perifràstica, que es construeix amb el verb anar i l’infinitiu del verb que es conjuga:
Aspecte
Indica si el procés ha estat acabat o inacabat. Els temps verbals poden ser:
aspecte ús exemple
perfectiu expressen una acció començada i acabada.
he menjat, vaig pensar, havia fet, hauré estudiat...
imperfectiu expressen una acció començada, però no acabada.
menjava, treballo, cantaré...
Usos dels temps verbals El present
Hem de diferenciar entre:
• present habitual, que indica que l’acció expressada pel verb
esdóna habitualment. Treballa a Manresa.
• present històric, que es refereix a fets passats, però traslladant-nos a aquell moment.
Felip V entra a Catalunya.
• present futur, que expressa una acció futura. Demà es casa la Maria.
El passat o pretèrit
El pretèrit perfet expressa una acció passada en un temps no acabat. temps acció fa un moment avui aquest matí enguany aquesta tarda he has ha + participi hem heu han
El passat perifràstic expressa una acció passada en un temps acabat. temps acció fa dies l’any passat ahir a la tarda la setmana passada fa anys vaig vas va
vam / vàrem + infinitiu vau / vàreu
van / varen
El passat perifràstic i el passat simple expressen exactament el mateix temps i el seu ús varia segons les zones i segons els registres.
El conferenciant s’adreçà / es va adreçar al públic en francès.
El futur
Allò que encara ha de succeir.
El condicional
Indica que una acció pot ser possible (però no segura) o que l’acció es complirà amb bona condició.
La persona
Indica quin és l’emissor del missatge. Les persones gramaticals són:
singular plural
1a jo nosaltres
2a tu vosaltres
3a ell / ella ells / elles
Recorda que l’imperatiu no té 1ª persona del singular.
CLASSIFICACIÓ DELS VERBS
Recordeu que a la unitat 4, en classificar les oracions simples, ja vam veure que aquesta classificació està molt relacionada amb la classificació verbal. Així doncs, reproduïm, pràcticament igual el que vam veure.
Criteri semàntic
Quan estudiàvem els complements verbals vam fer esment al significat de certs verbs. Dèiem que hi havia uns verbs que per ells sols eren buits de significat i, en canvi, d'altres ens els podíem imaginar sense cap altre complement. D'aquí fèiem una gran diferència entre els copulatius i la resta. Més endavant, en veure cadascun dels complements verbals, parlàvem dels verbs pseudocopulatius. Aquesta classificació és la que respon al criteri semàntic.
Copulatius verbs ser, estar o semblar. Porten un complement d'atribut.
El cotxe és brut.
Pseudocopulatius característiques
semblants als copulatius ; complementen alhora al verb i a un sintagma nominal –subjecte, o complement directe.
Les nenes s’han quedat adormides.
De predicació completa
La resta de verbs.
Criteri sintàctic
Entre aquests estan englobats tots els de predicació completa.
Segons la relació amb el subjecte
exemples Personals formen oracions amb
subjecte, encara que, de vegades, no aparegui explícitament
Aquests verbs personals els podem trobar en veu activa o en veu passiva. En Pere està de guàrdia Vindran a reparar l’antena (subjecte elidit)
Impersonals formen oracions sense subjecte.
S’hi inclouen tots els verbs metereològics.
Cal que vinguis. Avui plourà. Hi ah 5 cadires. Veu activa el subjecte fa l’acció
expressada pel verb.
L’alumne estudia subjecte
matemàtiques. Veu passiva l’acció que expressa el verb
recau sobre el que anomenem subjecte pacient. Les matemàtiques són subjecte pacient estudiades per l’alumne.
Segons la relació amb l’objecte
exemples Transitius quan té o pot tenir
objecte directe.
La Marta regala llibres a les amigues.
Intransitius en el cas que no admeti objecte directe.
La Marta telefona a les amigues.
Criteri morfològic
Regulars i irregulars com hem vist es relaciona amb la regularitat o irregularitat de la seva conjugació. Reflexius o pronominals
quan l’acció recau sobre el subjecte. Són verbs pronominals, porten sempre algun pronom personal febles: em, et, es, se, ens, us
En Joan es renta la cara.
Tota la teoria verbal que hem vist fins al moment és important conèixer-la, però no cal memoritzar-la. Val la pena tenir present d’on vénen els conceptes, però algunes d’aquestes coses ja les hem apreses en el llenguatge oral i ja les fem sense adonar-nos-en.
EL VERB HAVER
El verb haver és un verb de la 2a conjugació. És irregular, però el seu ús ens obliga a aprendre'n tota la conjugació.
Recordeu, sobretot, que s'escriu amb h i v.
Usos del verb haver
• El verb haver, com a auxiliar, serveix per formar tots els temps compostos.
Exemple: Jo he vist un ocell
• El verb haver seguit de la preposició de i un infinitiu, expressa
obligació.
Cal expressar l'obligació amb la fórmula:
HAVER DE + INFINITIU
en comptes de les tan freqüents construccions incorrectes tenir que + ¡nfinitiu o haver-hi que + ¡nfinitiu.
Exemple: He d'anar al poble, i no: Tinc que anar al poble. Has de fer el dinar, i no: Tens que fer el dinar
• Com a verb impersonal pot funcionar només en tercera persona del singular i acompanyat del pronom hi, que forma el verb
haver-hi.
Exemples: Hi ha una paperera verda.
H¡ havia moltes persones al carrer.
Recorda que, com acabem de dir només admet la 3a persona del SINGULAR, per tant les formes en plural són incorrectes
i no hem de dir pas:
Hi han tres papereres verdes.
H¡ havien moltes persones al carrer.
No confonguis:
La preposició a amb la forma HA del verb haver. El pronom em amb la forma HEM del verb haver.
Conjugació del verb HAVER (temps simples)
infinitiu gerundi participi
haver havent Hagut /haguda
Haguts /hagudes MODE INDICATIU Present Pretèrit imperfet Passat Futur he / haig has ha hem / havem heu / haveu han havia havies havia havíem havíeu havien haguí hagueres hagué haguérem haguéreu hagueren hauré hauràs haurà haurem haureu hauran MODE CONDICIONAL hauria hauries hauria hauríem hauríeu haurien MODE SUBJUNTIU
Present Pretèrit imperfet
hagi hagis hagi hàgim hàgiu hagin hagués haguessis hagués haguéssim haguéssiu haguessin passat perifràstic vaig haver vas haver va haver
vam / vàrem haver vau /vàreu haver van haver
Els temps compostos segueixen la conjugació regular, és a dir amb el verb haver en el temps que calgui + el participi hagut.
EL VERB SER
El verb ser té també una forma més culta: ésser en l'infinitiu.
És un verb de la 2a conjugació. És irregular, però el seu ús ens obliga a aprendre'n tota la conjugació.
Usos del verb ser
• Com a verb auxiliar és emprat en la formació de la veu passiva
dels verbs transitius, o sigui els que porten complement directe. Quan transformem una oració activa en passiva, el subjecte passa a ser complement agent, i el complement directe fa de subjecte.
Ex. La mare renta el nen – activa El nen és rentat per la mare – passiva
• Com a verb copulatiu, tal i com veiem quan estudiem l'atribut, ha d'anar acompanyat d'alguna paraula o paraules per aconseguir tenir significat, ja que per ell mateix només és un enllaç.
Diem que, aquest verb -i també l'estar i el semblar- no té el significat complet, sinó que necessita del subjecte i del complement atribut per tenir una significació completa.
Fixa’t que, d'alguna manera, quan pensem en un verb, podem imaginar-nos alguna cosa. Si pensem canta, balla, riu, transporta, menja, juga... alguna concreció, ni que sigui mínima, ens ve al cap, tenim una mínima idea.
Prova, però, d'imaginar-te és, està o sembla…, si no tens un subjecte i un complement, difícilment te’n faràs una idea.
Aquests verbs són, doncs, buits de significat.
Fixa’t en l'oració: En Pere és valent. Si ometem el verb és, ens queda: Pere valent, i el significat continua sent el mateix
Conjugació del verb ser / ésser
infinitiu gerundi participi ser essent estat – estada
estats – estades
També s'accepta el participi sigut, tot i que sigui preferible estat.
MODE INDICATIU Present Pretèrit imperfet Passat Futur sóc ets és som sou son era eres era érem éreu eren fui fores fou fórem fóreu foren seré seràs serà serem sereu seran MODE CONDICIONAL seria series seria seríem seríeu serien MODE SUBJUNTIU
Present Pretèrit imperfet
sigui siguis sigui siguem sigueu siguin fos fossis fos fóssim fóssiu fossin passat perifràstic vaig ser vas ser va ser
vam / vàrem ser vau / vàreu ser van ser
MORFOLOGIA DE LA PRIMERA CONJUGACIÓ Model de conjugació
Els verbs de la primera conjugació són tots regulars llevat d’estar i anar.
Com que són regular tots segueixen el mateix model.
Per conjugar-lo, al verb en infinitiu, hem de treure-li la desinència d’infinitiu –ar, de manera que ens quedi el lexema o l’arrel. Aleshores seguirem el model, i canviarem les desinències de temps i persona segons calgui.
Per exemple: ballar: treiem –ar; el radical serà ball- Conjugarem la primera persona del futur afegint: -aré. Ball + aré = ballaré
A continuació conjugarem tot el verb cantar, que el prendrem de model. Veuràs que les desinències estan en blau. Això et servirà per veure quina part has de canviar quan conjuguis qualsevol verb regular de la 1a conjugació.
Els verbs compostos no tindran la desinència marcada perquè cal saber conjugar el verb haver i afegir-hi el participi que li pertoca en cada cas.
Observa que els temps compostos es formen amb la forma simple del verb haver que tenen al costat, més el participi del verb que conjuguem.
Per exemple, al pretèrit perfet li correspon el present (com a simple que té al costat) ; doncs bé, el pretèrit perfet serà el present del verb haver –he/has/ha/hem/heu/han- més el participi del que conjuguem.
Verb cantar
infinitiu gerundi participi
cantar cantant cantat – cantada / cantats – cantades
MODE INDICATIU Present canto cantes canta cantem canteu canten Petèrit perfet he cantat has cantat ha cantat hem cantat heu cantat han cantat Pretèrit imperfet cantava cantaves cantava cantàvem cantàveu cantaven Pretèrit plusquamperfet havia cantat havies cantat havia cantat havíem cantat havíeu cantat havien cantat Passat cantí cantares cantà cantàrem cantàreu cantaren Pretèrit anterior haguí cantat hagueres cantat hagué cantat haguérem cantat haguéreu cantat hagueren cantat Futur cantaré cantaràs cantarà cantarem cantareu cantaran Futur compost hauré cantat hauràs cantat haurà cantat haurem cantat haureu cantat hauran cantat
MODE CONDICIONAL Simple cantaria cantaries cantaria cantaríem cantaríeu cantarien Compost hauria cantat hauries cantat hauria cantat hauríem cantat hauríeu cantat haurien cantat MODE SUBJUNTIU Present canti cantis canti cantem canteu cantin Petèrit perfet hagi cantat hagis cantat hagi cantat hàgim cantat hàgiu cantat hagin cantat Pretèrit imperfet cantés cantessis cantés cantéssim cantéssiu cantessin Pretèrit plusquamperfet Hagués cantat Haguessis cantat Hagués cantat Haguéssim cantat Haguéssiu cantat Haguessin cantat MODE IMPERATIU canta canti cantem canteu cantin
Recorda que a la Unitat 3, en parlar d’accentuació, ja vam dir que
quan l’accentuació formava part de la desinència verbal no canviava en tota la conjugació; és a dir mantenia l’accent en tots els verbs i alhora mantenia el so de la vocal, que vol dir que si du accent obert sempre serà obert i si és tancat, sempre tancat.
Fixa’t en l’accentuació de les desinències –que estan en blau- que et serà de gran ajuda.
Canvis ortogràfics
Els canvis ortogràfics que es produeixen al llarg de la conjugació
vénen donats per la normativa ortogràfica més que no pas per la irregularitat del verb en qüestió. És per això que en aquest apartat tractarem les alternances ortogràfiques, els canvis vocàlics (neutra, o/u), i les formes verbals que duen dièresi, que d’altra banda, per ser ortogràfics, afecten totes les conjugacions.
1a conjugació alternances dièresi ortogràfiques/
verbs acabats amb: -car: tocar, picar... -çar: començar, forçar... -jar: rajar, apujar... -gar: pagar, regar...
canvien la consonant de l’última síllaba a causa de la vocal següent:
toques, piqueu... comencen, forcem... ragen, apuges... pagueu, reguem... verbs acabats amb:
-iar / -uar: copiar, estudiar, suar ...
duen dièresi en el present de subjuntiu:
VERBS IRREGULARS ANAR
infinitiu gerundi participi
anar anant anat – anada / anats – anades
MODE INDICATIU Present vaig vas va anem aneu van Petèrit perfet he anat has anat ha anat hem anat heu anat han anat Pretèrit imperfet anava anaves anava anàvem anàveu anaven Pretèrit plusquamperfet havia anat havies anat havia anat havíem anat havíeu anat havien anat Passat aní anares anà anàrem anàreu anaren Pretèrit anterior haguí anat hagueres anat hagué anat haguérem anat haguéreu anat hagueren anat Futur aniré aniràs anirà anirem anireu aniran Futur compost hauré anat hauràs anat haurà anat haurem anat haureu anat hauran anat
MODE CONDICIONAL Simple aniria aniries aniria aniríem aniríeu anirien Compost hauria anat hauries anat hauria anat hauríem anat hauríeu anat haurien anat MODE SUBJUNTIU Present vagi vagis vagi anem aneu vagin Petèrit perfet hagi anat hagis anat hagi anat hàgim anat hàgiu anat hagin anat Pretèrit imperfet anés anessis anés anéssim anéssiu anessin Pretèrit plusquamperfet Hagués anat Haguessis anat Hagués anat Haguéssim anat Haguéssiu anat Haguessin anat MODE IMPERATIU vés vagi anem aneu vagin
ESTAR
infinitiu gerundi participi
estar estant estat – estada / estats – estades
MODE INDICATIU Present estic estàs està estem esteu estan Petèrit perfet he estat has estat ha estat hem estat heu estat han estat Pretèrit imperfet estava estaves estava estàvem estàveu estaven Pretèrit plusquamperfet havia estat havies estat havia estat havíem estat havíeu estat havien estat Passat estiguí estigueres estigués estiguérem estiguéreu estigueren Pretèrit anterior haguí estat hagueres estat hagué estat haguérem estat haguéreu estat hagueren estat Futur estaré estaràs estarà estarem estareu estaran Futur compost hauré estat hauràs estat haurà estat haurem estat haureu estat hauran estat
MODE CONDICIONAL Simple estaria estaries estaria estaríem estaríeu estarien Compost hauria estat hauries estat hauria estat hauríem estat hauríeu estat haurien estat MODE SUBJUNTIU Present estigui estiguis estigui estiguem estigueu estiguin Petèrit perfet hagi estat hagis estat hagi estat hàgim estat hàgiu estat hagin estat Pretèrit imperfet estigués estiguessis estigués estiguéssim estiguéssiu estiguessin Pretèrit plusquamperfet Hagués estat Haguessis estat Hagués estat Haguéssim estat Haguéssiu estat Haguessin estat MODE IMPERATIU estigues estigui estiguem estigueu estiguin
LEXIC
CONVENCIONS GRÀFIQUES: ABREVIATURES D'ÚS MES
FREQÜENT
L’abreviatura és la representació d'un mot per alguna o algunes de les seves lletres.
Pel que fa a l’ús, no s’han d’utilitzar abreviatures si ocupen els mateixos espais que el mot sencer.
Per tal que el text sigui clar i fàcilment comprensible, l’ús de les abreviatures ha de ser moderat.
Les abreviatures les podem utilitzar a les taules, gràfics, llistes, quadres... i en casos en què calgui comprimir el text per raons d’espai i amb la finalitat de donar una informació més completa.
Tot i que hi ha diferents maneres d’abreujar un mateix mot, en un mateix text sempre farem servir la mateixa forma.
Criteris generals d'escriptura
• Escriurem les abreviatures en minúscules o en majúscules,
d'acord amb la manera com escrivim el mot sencer.
Excepció: les formes abreujades dels tractaments de respecte i protocollaris i de les designacions genèriques de les persones que precedeixen els noms propis (Sr., Sra., St., Sta.)
• Amb un punt al final, o bé, amb una barra; l’un o l’altra, però no ambdós alhora.
• Els ordinals expressats en xifres poden o no dur un punt al final.
• Hem de conservar els accents, si s'escau. (àtic: àt.)
• Davant de la possibilitat d’usar el símbol, la sigla o l’abreviatura,
ens decantarem pel símbol o la sigla.
A Estratègies pràctiques trobaràs un arxiu molt complet amb
abreviatures, sigles i símbols.
EXPRESSIÓ ESCRITA
ELS DOS PUNTS
:
Marquen una pausa mitjana. S'usen:
Per introduir una enumeració d'elements que pertanyen a una mateixa frase, tant si l'enumeració és horitzontal com vertical. (Per exemple: Representar els interessos de treballadors i treballadores: en la política econòmica de Catalunya; en la democratització de l'economia i l'administració; en la política patrimonial...)
Abans de posar un exemple. (Per exemple:)
Abans d’una citació. (Per exemple: I va dir: "cal la plena ocupació.")
TEXTOS EXPLICATIUS: PREDICTIUS
Ja vam veure a la Unitat 8 que els textos expositius podien ser divulgatius o predictius. Vam fer esment als divulgatius i aquí parlarem dels predictius.
Tant pel que fa a l’estructura com a les característiques comparteixen les mateixes i el que canvia una mica és el llenguatge i el tipus de textos
LLENGUATGE
Els textos predictius tenen trets propis pel que fa a l’ús del llenguatge.
Fan servir verbs amb significat predictiu.
Temps verbals: futurs, condicionals i subjuntius. Cal tenir en compte les correlacions verbals que impliquen les oracions condicionals.
També es fan servir les perífrasis de probabilitat.
Ús de conjuncions, adverbis i locucions condicionals.
TIPUS DE TEXTOS
De caràcter predictiu, bàsicament tenim:
Prediccions metereològiques; previsions del temps. Projectes – són plans o propostes que s’han de realitzar
Previsions i estudis – sobretot es fan servir molt en el camp econòmic, però també en tot el científic i cada vegada més en el camp social (assegurances de vida, jubilació…)
