SEMINARI DE LLENGUATGE ESPECÍFIC PER A HUMANITATS

UIB

SEMINARI DE LLENGUATGE ESPECÍFIC PER A

HUMANITATS

1 Introducció

Amb la llengua, i, especialment amb el lèxic, raonam, formulam les teories i classificam les idees i els conceptes. Amb la terminologia ordenam el pensament i vehiculam la informació sobre les matèries per mitjà de la documentació especialitzada. Exercim les funcions cognitives i d’expressió gràcies als termes que parcel·len la realitat i la designen, i que estructuren i sistematitzen les àrees d’especialitat.

La terminologia constitueix l’alfabet de la informació. Cada terme és un element unitari amb significat que es combina amb els altres termes per arribar a construir el missatge. L’adquisició dels conceptes té lloc al mateix temps que l’aprenentatge de la terminologia que els correspon.

D’aquí la importància de la llengua en què es transfereixen els coneixements especialitzats i vehicula la formació. L’ús d’una terminologia adequada, coherent i amb recursos per a l’actualització constant constitueix una assegurança de futur per a una llengua. Totes les llengües necessiten disposar d’un corpus terminològic de tots els sectors de coneixement per a la transició del saber i l’expressió dels nous conceptes de la cultura i la tecnologia actuals.

2. Aspectes organitzatius

La superació del Seminari de Llenguatge Específic possibilita al professorat de secundària obtenir el Certificat de capacitació per a l’ensenyament en llengua catalana a l’educació i d’aquesta manera, accedir als llocs de treball la destinació dels quals és catalogada com a bilingüe.

Aquest Seminari s’ha de desenvolupar necessàriament a partir de la realitat. Així, una dificultat prèvia que obstaculitza l’ensenyament d’aquest llenguatge específic és que l’alumne no sol tenir un bon coneixement lingüístic general, per això el Seminari s’ha de planificar tant amb vista a aconseguir un domini oral i escrit, receptiu i productiu d’un llenguatge específic, com amb vista a suplir i corregir mancances generals de llengua. Les sessions de formació han de tenir quatre eixos que s’han d’enllaçar i formar un sol corpus coherent i adequat alhora:

a) Aspectes teòrics b) Aspectes metodològics

UIB

c) Aspectes tècnics (habilitats)

d) Aspectes pràctics (resolució de casos puntuals)

El Seminari ha de compaginar les sessions teòriques amb altres de pràctiques per tal d’estimular la participació activa i raonada de l’alumnat.

La majoria de textos d’especialitat comparteixen uns mateixos trets lingüístics. Però també mostren diferències entre ells, de manera que no poden ser presentats com un grup uniforme, sense variacions. Així, caldria distingir-ne els criteris següents:

- El grau d’abstracció

- La manera natural o artifical d’expressar els elements i la sintaxi - El medi o tipus d’especialitat

- Els interlocutors

L’aplicació del segon criteri és el punt clau de la classificació dels diferents tipus de llenguatges. Isidor Marí reproduïa el següent quadre a la comunicació presentada a l’àrea lingüística social del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986, «Estat d’elaboració dels registres»)

Grau d’abstracció Formes d’expressió Medi

(tipus d’especialitat)

Tipus de llenguatge

Màxim Símbols artificials, tant

per als elements com per a les relacions

Ciències teòriques Llenguatge simbòlic

Molt alt Elements: símbols

artificials: relacions: llengua natural

Ciències experimental Llenguatge científic

Alt Llengua natural amb una

alta proporció de termes especialitzats i sintaxi estrictament controlada.

Tècniques Llenguatge tècnic

Baix Llengua natural amb una

alta proporció de termes especialitzats i sintaxi

relativament lliure

Producció Llenguatge professional

Molt baix Llengua natural amb

pocs termes i sintaxi lliure

Consum Llenguatge corrent

Aquests llenguatges (propis de les ciències experimentals, de les tècniques i de les professionals) comparteixen tres característiques bàsiques: símbols artificials, una sintaxi formalitzada i termes específics

UIB

La nostra soscietat tendeix cada vegada més a l’especialització. La LOGSE ha suposat, entre molts d’altres aspectes, una oferta variadíssima d’assignatures per als estudiants de Secundària i de Batxillerat.

La naturalesa d’aquestes matèries, però, pot englobar-se dins una d’aquestes tres famílies de disciplines:

- Tecnicocientífica - Juridicoadministrativa - Humanitats

Dins cada un d’aquests grups, les diferents especialitats comparteixen un llenguatge comú, tot i els trets particulars del lèxic de cada disciplina.

És per això, i per evitar els problemes que una atomització excessiva de l’oferta formativa i, en definitiva, del bagatge que els professors-alumnes han d’emportar-se del Reciclatge que, l’oferta, pel que fa al Seminari Específic del Pla de Reclatge i de Formació Lingüística i Cultural serà:

- Català tecnicocientífic - Català juridicoadministratiu - Català científic per Humanitats

A més del contingut programàtic de cada una d’aquests Seminaris, el professorat oferirà una bibliografia específica de les diferents subespecialitats que s’hi puguin incloure, i orientarà els professors alumnes sobre els centres de terminologia a què podran recórrer en cas de necessitat.

3. Classificació dels Seminaris de Llenguatge Específic 3.3. Català Científic per a Humanitats

3.3.1. Objectius

1. Analitzar les característiques dels llenguatges d’especialitat.

2. Conèixer els principals autors i les seves obres del registre cientificotècnic en llengua catalana.

3. Apendre els recursos gramaticals dels català científic i tècnic de cada àrea: fonètica i ortografia, morfologia i sintaxi, terminologia.

4. Elaborar i corregir textos d’especialitat en català.

5. Aconseguir un domini receptiu i productiu pel que fa als textos més usuals del llenguatge científic de l’àrea.

UIB

1. El llenguatge com a vehicle de comunicació humana. El llenguatges d’especialitat. Característiques del llenguatge específic i tècnic.

2. Panorama de la literatura científica catalana al llarg de la història. _ Panorama general.

_ Ramon Llull i el català científic.

_ Les traduccions catalanes de les obres mèdiques d’Arnau de Vilanova. Altres traduccions d’obres llatines i àrabs del segle XVI.

_ Els tractats medievals catalans sobre la pesta dels segles XIV i XV. L’activitat astronòmica i cartogràfica medieval.

_ Les primeres obres conegudes sobre ciències matemàtiques en català: la Suma de la art de arismètica (1482) de Francesc de Sat Climent, la Pràctica mercantívol (1521) de Joan Ventallol i les Reglas breus de arithmètica (1596) de Bernat Vila. _ Els segles XVI i XVII: obres mèdiques, astronòmiques i químiques. El tractat del salitre (1640) com a primer text químic català. La història natural de Pere Gil (1600). El llibre dels secrets de l’agricultura, casa rústica i pastoril (1617) de Miquel Agustí. Vertaderes traces del Art de picapedrer (1635) de Josep Gelabert.

_ Els segles XVIII i XIX: algunes obres científico-tècniques reperesentatives en català. Ús del castellà com a llengua de ciència.

_ Panoràmica del català científic en el segle XX. Procés de normativització dels llenguatges d’especialitat i visió principal de les principals obres. La publicació de la Gran Enciclopèdia Catalana (1969).

_ Actualitat i perspectives de futur del registre científico-tècnic del català. 3. Aspectes ortogràfics i fonètics del llenguatge científic català.

_ Vocalisme i consonantisme. _ Accentuació i dièresi.

4. Aspectes morfològics i de formació de mots.

5. Aspectes semàntics: homonímia, sinonímia, paronímia i antonímia. 6. Criteris de fixació del lèxic segons P. Fabra.

7. Terminologia. El Termcat.

8. Influència i aportacions del grec, del llatí i de l’àrab. El paper de l’anglès i del castellà. Interferències lèxiques.

9. Redacció de treballs científics: aspectes lingüístics i metodològics. Adequació del llenguatge (diferents graus de formalitat). Precisió i propietats.

3.3.3. Bibliografia

- ALBEROLA, P. & al. (1996) Comunicar la ciència. Picanya: Bullent.

- BARTUMEUS, A. (1908) “Necessitat de reconstituir el llenguatge mèdich-biològich català”, Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Barcelona, octubre de 1906), Barcelona: Joaquim Horta, 530- 535.

- BOLÓS, O. (1979) “Consideracions sobre la terminologia científica”, Miscel·lània Aramon, I, Barcelona: Curial, 107- 113.

UIB

- BOLÓS, O. (1985) “Consideracions sobre terminologia científica”, Miscel·lània Aramon, I, Barcelona: Curial, 107- 113.

- CABRÉ, M. T. (1992) “La terminologia, una qüestió indefinible de la normalització lingüística”, Marí, I (ed.) Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Àrea 3 Lingüístca social. (Palma, 1986), pàgs. 331, 338. - CABRÉ, M. T. (1992). La terminologia. La teoria, els mètodes, les aplicacions.

Barcelona: Empúries.

- Congrés de Cultura Catalana. (1978) “ El Català com a llengua d’expressió científica”, Congrés de Cultura Catalana. Resolucions I.

- DEÓ, F.J. (1990) “Present i futur del periodisme cinetífic”, Ciència, 69, 52- 57. - DEÓ, F. J. (1993) “Apunts per a una història de la premsa científica i tècnica en

català”, El Mirall, 63, 75- 80.

- DUARTE, C. (1990) “Els llenguatges d’especialitat” Revista de Llengua i Dret, 14, 93- 109-

- Fundació Torrens- Ibern (1992) L’us del català científic i tècnic. Barcelona: PAM.

- HAENSCH, G. (1983) «Les llengües d’especialitat o “tecnolectes”», Revista de Llengua i Dret, 1, 9- 16.

- HUTH, Edward J. (1982) Cómo escribir y publicar trabajos de ciencias de la salud. Barcelona: Ediciones Científicas y Técnicas, SA.

- KOCOUREK, R. (1982) La langue fracaise de la technique et les science. Wiesbaden (Alemanya): Oscar Brandstetter Verlag GmbH & Co. KG.

- MARÍ, I. (1983) Registres i varietats de la llengua”, Com ensenyar Català alas Adults, 3, 27- 37.

- MARÍ, I (1988) “L’elaboració dels llenguatges d’especialitat”, Anthropos, 81. - MARQUET, Ll. (1997) “Els neologismes científics” Actes del IV Col·loqui

Internacional de la llengua i Literatura Catalanes (Basilea, 1976) Barcelona: PAM, 251- 268.

_ (1979-85) Novetat i Llenguatge, Barcelona: Barcino, 3 vols.

_ (1982) “Els diccionaris i els vocabularis científics i tècnics, Ciència, 2, 42- 43. _ (1984) “La terminologia tècnica i científica”, Problemàtica de la normativa del català. Actes de les Primeres Jornades d’Estudi de la Llengua Normativa, Barcelona: PAM, 51- 56.

- MARQUET, Ll. (1998) “La terminologia electrònica i informàtica (I) i (II)” Quaderns Tècnics, 16 (pàgs. 59, 60) i 17 (pàgs. 58 i 59).

_ (1992) “L’actualització de la terminologia catalana. La tasca realitzada i el problemes pendents”, Marí, I (ed.) Segon Congrés Internacional de la llengua catalana. Àrea 3 Lingüística i social (Palma, 1986), pàgs. 275- 295.

- Pella, J. (1908) “Necessitat de reconstituir el llenguatge jurich català” Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Barcelona, octubre de 1906). Barcelona: Joaquim Horta, 629- 631.

UIB

- PUJOL, J.M, SOLÀ, J. (1995) Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic. 2ª. Ed. Rev. Barcelona: Columna.-

- REYNÉS, G. (1908) “ Necessitat de reconstituir el llenguatge català en els oficis tècnichs y en l’art de construcció”, Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Barcelona, octubre de 1906). Barcelona: Joaquim Horta, 553- 554. - RICO, Albert & SOLÀ, Joan (1995). Gramàtica i lexicografia catalanes: síntesi i

històrica. València: Servei de Publicacions de la Universitat de València. - RIERA, C. (1992) Manual de català científic. Barcelona: Claret.

- RIERA, C. (1994) El llenguatge cietífic català. Antecedents i actualitat. Barcelona: La Magrana.

- RIERA I TUÈBOLS, Santiago (1983). Síntesi d’història de la ciència catalana. Barcelona: La Magrana.

- ROMAGUERA, Joaquim & MARQUET, Lluís (coord.) (1995). Bibliografia bàsica científica i tècnica en català (1880- 1980) Barcelona: Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya.

- SOLÉ, J. R. (1984) “Taula rodona sobre la lexicografia catalana i els llenguatges tècnics”, Revista de Llengua i Dret, 3, 91- 104.

- TERMCAT. Centre de Terminologia (1990). Metodologia del Treball Terminològic. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. - VASSALLS, G. (1997) “L’ús del català dins la literatura científica”, Treballs

de Sociolingüística Catalana, 1, 157- 166.

- XIRINACHS, M. (1990) “Els llenguatges d’especialitat”, Com Ensenyar Català als Adults, 22, 20- 22.