Josep Gudiol i Cunill i els estudis sobre
arqueolo-gia sagrada a Europa. Manuals i diccionaris per a
la memòria dels usos i les funcions
Eduardo CARRERO SANTAMARÍA* Universitat Autònoma de Barcelona
R E S U M
L’obra del canonge vigatà Josep Gudiol i Cunill representa un punt i a part per a la histo-riografia catalana respecte als estudis dedicats a situar la cultura material i, en particular, l’obra artística en el seu context. Tant en els seus llibres com en la quantiosa obra disper-sa, Gudiol es va enfrontar a l’anàlisi de peces, mobiliari i altres objectes de culte cristià des d’una perspectiva funcional, contribuint així a recuperar una memòria que, entre els segles xix i xx, ja havia començat a perdre’s. Però l’obra històrica de Gudiol no va estar aïllada; de fet, va sorgir en un medi cultural clar com era la renovació per part de l’Església dels estudis sobre la seva pròpia història i les seves manifestacions culturals i materials. Així, el treball de Gudiol ha de relacionar-se amb el que altres clergues europeus estaven fent des de feia algunes dècades i amb el que altres sacerdots i laics espanyols com Pujalt, Villa-Amil y Castro, Manjarrés, López Ferreiro o Roza y Cabal també havien dut a terme en dates immediatament precedents.
Paraules clau: Josep Gudiol i Cunill, historiografia, història de l’art, arqueologia cristiana.
A B S T R A C T
Josep Gudiol i Cunill and the studies on Sacred Archaeology in Europe. Handbooks
and Dictionaries for the memory of uses and functions
The work of the canon from Vic Josep Gudiol i Cunill represents a turning point for the Catalan historiography regarding the studies devoted to investigate the material culture and in particular, the work of art in context. Both in his books, such as its large dispersed studies, Gudiol faced the analysis of pieces, furniture and other objects of Christian worship from a functional perspective, contributing to retrieve a memory that, between the nineteenth and twentieth centuries, had al-ready begun to be lost. But the historical work of Gudiol was not isolated, in fact, it arrived in a clear cultural context as part of the renewal of the Church, starting from the studies of their own history and cultural events and materials. Thus, the work of Gudiol should be related to what other European clergy were doing some decades ago and what other Spanish priests and laity as Pujalt, Villa-Amil y Castro, Manjarrés, López Ferreiro, or Roza y Cabal had also made on dates immediately preceding.
A mitjan segle xix, el papa Pius IX i l’arqueòleg romà Giovanni Battista de Rossi (1822-1894) van establir una col·laboració que seria determinant per als interessos de l’Església sobre el seu patrimoni. A causa de la iniciativa del pontífex, el Vaticà va co-mençar a interessar-se per l’estudi de l’art cristià, disciplina històrica i científica que naixeria amb el títol d’arqueologia cristiana, i a subvencionar-lo. El 6 de gener de 1852 es va instituir la Comissió d’arqueologia sacra, amb la finalitat d’exercir una vigilàn-cia dels cementiris i dels antics edificis cristians de Roma, i que també tenia entre els seus objectius l’excavació sistemàtica d’aquests espais. El 20 de novembre de 1851 es reunia per primera vegada l’anomenada Comissió d’arqueologia sagrada que va ser re-coneguda institucionalment en un decret pontifical el 6 de gener de 1862. Finalment, el papa Pius XI, amb un motu proprio de l’any 1925, va definir les competències de la rebatejada com a Comissió pontifícia d’arqueologia sacra –centrada exclusivament en la tardoantiguitat romana– i va fundar el Pontificio Istituto di Archeologia Cristiana, dedicat a la investigació i a la docència. Els interessos cronològics d’aquesta arqueologia cristiana de començaments del segle xx –en gran mesura mantinguts fins a dia d’avui per la institució– no superaven moltes vegades el segle vi, limitant-se a l’arquitectura i la pintura, variant entre tractar-se més aviat d’una «arqueologia bíblica» o, directament, d’una arqueologia cristiana de la pròpia Roma o, a molt estirar, de l’antiguitat tardana.[1] Pel contrari, l’interès a formar els futurs sacerdots en les característiques bàsiques de l’arquitectura cristiana va conduir, durant el segle xix, a definir una assignatura basada en l’anàlisi de la cultura material cristiana a partir d’una incipient teoria dels estils. Va ser la que fora d’Itàlia també va rebre el nom d’«arqueologia cristiana» o «sagrada» i que, més enllà de la interpretació romanocentrista definida des del Vaticà, va tenir un interès molt més heterogeni. L’assignatura no se centrava únicament i exclusivament en els inicis d’un rastre material del cristianisme. Des dels seminaris es va decidir eng-lobar totes les manifestacions de la cultura material cristiana des dels seus orígens fins al neoclassicisme, però amb un lògic i especial interès en l’edat mitjana, entesa com un període d’esplendor que aleshores estava de moda a través dels corrents romàntics i postromàntics. A més de l’arquitectura, l’escultura i la pintura –l’anàlisi de les quals es va plantejar en la mateixa línia positivista que els estudis de Wincklemann o que les
An-tiquités monumentales d’Arcisse de Caumont–, juntament amb aquestes manifestacions
es recollien també la indumentària i el mobiliari litúrgics, la numismàtica, l’epigrafia, la lipsanologia o la codicologia.
El 1844, el professor de ciències al Seminari de Tours Jean-Jacques Bourassé (1813-1872) va editar el primer manual d’arqueologia cristiana de referència. Si aquí prenia com a base els primers monuments de l’edat mitjana, en la següent obra va anar encara una mica més enllà, encarregant-se d’un gran diccionari de totes les arts cristianes en dife-rents èpoques. Aquest va ser el volum dotze de la col·lecció Nouvelle Encyclopédie
de referència en ciències religioses per al seu ús en els seminaris.[2] En gran mesura, l’interès de Bourassé coincidia amb altres obres coetànies en tant que es tractava d’un diccionari ordenat d’elements, com el que va publicar el 1868 el prolífic canonge an-glès Mackenzie E. C. Walcott (1821-1880), ara a l’entorn anglicà, deixant a un costat els manuals i les obres d’August W. N. Pugin, de biaix pràctic i esteticista.[3] Tant Bourassé com Walcott coincidien amb quelcom bàsic que ja s’havien plantejat els antiquaris an-glesos del segle xvii en treballar sobre l’arquitectura que la dissolució dels monestirs ha-via transformat en ruïnes: la necessitat de posar en net i catalogar els elements de culte atenent a la seva funció, ja fossin espais o mobiliari, abans que aquesta quedés en l’oblit. El procés de secularització de la societat europea que va començar a intensificar-se al segle xix feia que àmbits arquitectònics, mobiliari, elements d’aixovar litúrgic, vesti-mentes, llibres i altres utensilis «menors» de la cultura cristiana requerissin una síntesi sobre el seu ús i funció. Al capdavall, era un procés que ja havien iniciat el segle anterior alguns liturgistes buscant els còdexs més antics i començant a catalogar les fonts més primerenques. Ara era el torn de la cultura material.
L’interès per a posseir unes pautes de catalogació de l’arquitectura cristiana i, per ex-tensió, de la resta de les seves arts, no es va limitar als seminaris. De fet, hi havia al-tres professionals interessats en aquesta qüestió i no eren alal-tres que els restauradors. Aquesta va ser la intenció dels diccionaris dedicats per Eugène Viollet-le-Duc (1814-1879) a l’arquitectura i al mobiliari. Diccionaris en els quals s’insistia no tant en el factor estilístic com a marc d’estudi, sinó en la interpretació funcional i en la història de la construcció.[4]
Només cinc anys després de l’inici de l’edició d’ambdós diccionaris, Jean-Philippe Sch-mit va publicar el seu atles de monuments que, com el mateix títol indica, pretenia fer una aplicació pràctica de l’arqueologia cristiana generada des dels seminaris, ara des-tinada a construcció, manteniment, restauració i decoració de l’arquitectura religiosa, dirigit al mateix clergat, i a arquitectes, autoritats i artistes.[5] Com a complement al tractat teòric, Schmit va editar un quadern de vint-i-una làmines representant diferents elements arquitectònics, des de plantes fins a detalls d’arcs i capitells, tipus de suports, finestres i ordres, on allò medieval i, especialment, allò gòtic tenien un pes particu-lar. Les obres de Bourassé o Walcott juntament amb les de Viollet-le-Duc i Schmit van esdevenir aleshores els dos flancs oberts per a l’enteniment de la història de l’art reli-giós medieval, el dels eclesiàstics responsables del patrimoni i el dels restauradors que s’encarregaven de la seva conservació.
Quelcom semblant va passar en el món ortodox, en concret a Grècia, on l’atenenc Geor-gios Lambakis (1854-1915) i la seva família –molt influenciats per l’obra del teòleg ger-mànic Ferdinand Piper– es van constituir en el motor de la Societat d’Arqueologia Cris-tiana fundada el 1884 i a la qual, per cert, també va pertànyer Giovanni Battista de Rossi.
Lambakis va donar inici a la col·lecció que, finalment, esdevindria el Museu Cristià i Bizantí d’Atenes, i en la qual els ornaments litúrgics constitueixen un important sector dels seus fons.[6]
Mentrestant, a la resta d’Europa, el teòleg alemany Ferdinand Piper (1811-1889) editava l’any 1867 un volum de prop de nou-centes pàgines d’allò que s’ha convingut anomenar «Teologia monumental». La seva proposta era una anàlisi molt més acadèmica de l’obra material religiosa, al cap i a la fi, un art, i, en essència una arquitectura, des dels motius que la van crear, és a dir, des del mateix cristianisme, recuperant fonts literàries i estèti-ques en una mena de christliche Archäologie d’alta volada.[7] Sense sortir del territori de parla germànica, el jesuïta Joseph Braun va iniciar una de les carreres acadèmiques més brillants. A banda de manuals litúrgics, iconogràfics o teològics, i d’estudis sobre els jesuïtes i la seva arquitectura, entre 1907 i 1940, Braun també va publicar quatre obres bàsiques per a la història de l’art medieval; l’assaig sobre les vestimentes litúrgiques a orient i occident, el seu monumental tractat sobre l’altar cristià, el següent, dedicat a l’aixovar de l’altar, i el més tardà, centrat en els reliquiaris.[8] Al marge de tractar-se en-cara d’una font essencial per als estudis relatius a aquests temes, a Braun li devem tam-bé una metòdica sistematització de coneixements bàsics a l’hora d’analitzar el mobiliari litúrgic. En els quatre textos esmentats, un nou mètode es perfilava com el més idoni: estudiar les pròpies peces conservades a partir de les fonts i la iconografia mitjançant imatges on l’objecte d’estudi en qüestió hagués estat representat.
Aquesta via funcionalista o utilitària d’interpretació de l’obra d’art va posar de manifest que les relacions entre l’ús de l’obra d’art i la litúrgia eren bàsiques i que bona part de les ja considerades obres d’art eren, en realitat, peces d’ús quotidià per a la celebració religiosa. Les qüestions estètiques implicades en el procés no importaven aquí, sinó que havia de realitzar-se un compendi d’aquests assumptes que es va dur a terme siste-màticament des de principis del segle xx, en el Dictionnaire d’archéologie chrétienne et de
liturgie, editat per Fernand Cabrol i Henri Leclercq.[9]
L’arqueologia cristiana a Espanya
El 1768, la Real Cédula Erección de seminarios conciliares para la educación del clero en las
capitales y pueblos numerosos reglamentava l’estudi de la teologia en el qual, juntament a
Sagrades escriptures, Sants pares, Concilis, Litúrgia, Moral, Història eclesiàstica i altres, podem suposar que s’hi incloïen també nocions sobre art i arquitectura religiosa.[10] Van ser els diferents canvis en els plans d’estudi que es van produir durant el segle xix els que van introduir assignatures com «Análisis de las antigüedades eclesiásticas de España» i, sobretot, i des de 1845, les anomenades «Lugares teológicos» y «Monumen-tos sagrados», vigents fins a l’aparició de l’Arqueologia sagrada –com refereix l’informe sobre l’educació als seminaris de 1891– i la creació de les universitats pontifícies el
1896. Evidentment, aquest tipus d’estudis deurien assentar-se quan es va aprovar el pla general d’estudis de 1852, que seria modificat a principis del segle xx fins al Concordat de 1953, donant la volta a la situació.[1i] No va ser fins al Real Decreto del 6 de desembre de 1888 quan una prebenda de la catedral va passar a ser destinada a l’ensenyament d’Arqueologia sagrada al Seminari, a la qual, a més, podia afegir-s’hi la de responsable de museu o de col·lecció.[12] Però l’èxit no va durar gaire, com es pot deduir dels plans d’estudi de l’època. Amb el canvi de segle l’Arqueologia sagrada deuria quedar compresa en una assignatura més general com Història eclesiàstica, en tant que es mantenien el cant i la música religiosa.[13]
D’aquest interès força incipient per part de l’Església espanyola, com a mínim fins a les últimes dècades del segle xix, no només n’és mostra el difícil seguiment de l’assignatura en els diferents plans d’estudi dels seminaris, sinó que també es dedueix de l’absència de manuals que, a la manera dels italians, francesos o alemanys, reflectien una formació adequada de professionals i l’atenció de les pròpies diòcesis sobre els seus béns artístics i arquitectònics. La iniciativa per a desenvolupar una Arqueologia cristiana hispànica no va venir doncs de l’Església i sí ho va fer dels entorns laics, erudits i de professors de Belles arts dels dos extrems septentrionals de la Península: Catalunya i Galícia, en un procés que parteix dels anys cinquanta del segle xix. Obviant treballs com el Compendio de arqueología de Basilio Sebastián Castellanos –obra més àmplia de mires i que no tenia per objectiu l’educació exclusiva en un context cultural cristià–,[14] el 1860 el catedràtic del seminari de Tarragona Pere Màrtir Pujalt va publicar la seva Arqueología cristiana, essent l’únic eclesiàstic que es va interessar en editar un compendi de coneixements al respecte.[15] Pel contrari, la societat civil va mostrar un interès evident en l’assumpte. El 1863, entre Galícia i Madrid, José Villa-Amil y Castro (1838-1910) va dedicar un article de reflexió a l’Arqueologia sagrada qualificant-la de «tema de moda». El 1867 editava el seu propi manual i, en paral·lel, publicava també una variada obra dispersa sobre diversos temes entre els quals destaquen els seus articles monogràfics sobre ornaments sagrats des d’una perspectiva artística, litúrgica i documental, en revistes científiques de caràcter local o nacional.[16] El mateix 1867 també sortia a la llum el manual d’arqueologia cristiana del barceloní José de Manjarrés (1816-1880), catedràtic de Teoria i història de les belles arts a l’Escola de Belles Arts de Barcelona durant el tercer quart del segle xix. Escrit fora de l’òrbita religiosa, el més interessant és que aquest volum no va ser dedicat a arquitectes o a erudits humanistes, sinó que se’n recomanava el seu ús en els semi-naris conciliars.[17]
Tres anys més tard, el 1870, apareixia l’Arqueología cristiana de Ramón Vinader. Com deia, i a excepció de Pujalt a Tarragona, tots els implicats en el desenvolupament de la disciplina en l’Espanya del segle xix van ser laics. Tenien la mateixa intenció que vèiem a França, és a dir, la de servir com a instrument de treball per a professionals, però, com
el mateix Vinader recollia en la introducció del seu manual, també pretenien conscien-ciar els clergues de la importància del coneixement si volien conservar el patrimoni que tenien entre les mans:
«Al clero especialmente quisiéramos ver apasionado por las obras del arte cristiano, ya porque puede ayudar mucho á su conservación, ya también porque seria lamentable que cuando crece la afición á esta clase de estudios, y muchas personas seglares, tanto españolas como estranjeras, hacen largos viajes para admirar las preciosidades de nuestros templos, solo los que tienen el encargo de custodiarlos ignoraran el inmenso valor del tesoro que les está confiado, y tuviesen que oir de labios estraños, tal vez sin entenderlas, las alabanzas de las maravillas que les rodean.»[18]
Sembla que l’Església va necessitar d’aquest primer impuls donat des d’un determinat sector de l’entorn acadèmic que, en aquest precís moment, estava definint-se en molts sentits.[19] De fet, no va ser fins a dates una mica més avançades, a la dècada dels vui-tanta, quan es van fundar les primeres càtedres d’Arqueologia cristiana en els semina-ris, i la matèria arribava així a la seva majoria d’edat en ser tractada monogràficament per Eladio Oviedo Arce en el seu discurs d’inauguració del curs acadèmic del 1891, en el Seminario Conciliar Compostelano.[20] Aquesta preocupació, generalitzada a nivell peninsular, va tenir com a producte la celebració del Congreso Católico Nacional del 1889 –on va tenir-hi molt a veure José Villa-Amil–, i del qual es va extreure la Memoria
sobre (…) museos diocesanos y sobre juntas periciales consultivas (…). El text naixia de la
inquietud sobre la conservació del patrimoni eclesiàstic i de la necessitat de formar professionals que sabessin enfrontar-se als primers museus diocesans que s’estaven gestant en aquests moments.[21]
A partir d’aquí, diferents seminaris van començar a publicar els seus propis manuals d’Arqueologia sagrada, que funcionaven com a guió de la nova assignatura. Entre aquests, cal destacar algun programa editat de la matèria –com el d’Astorga– o els manuals del catedràtic Antonio López Ferreiro (1837-1910) per a Galícia i el de José de la Roza y Cabal, canonge arxiver de la catedral i també catedràtic, per al Seminari d’Oviedo.[22]
Josep Gudiol i Cunill
Aquest és, doncs, el medi cultural en el qual es va gestar l’obra de Josep Gudiol i Cu-nill (1872-1931). Sota la protecció del bisbe Morgades i tenint en compte els interessos d’aquest en matèria artística, Gudiol va poder anar a Roma l’any 1894, essent ordenat sacerdot el 1896, i conservador titular del Museu Episcopal de Vic el 1898.[23] De la mateixa manera que va passar amb bisbats com el de Lleida del bisbe Meseguer i Costa, o el de Mallorca del canonge Antoni Maria Alcover durant i després de la prelatura del bisbe Campins, a Vic ens topem amb un bisbe que entenia l’Arqueologia sagrada com
una disciplina bàsica per a comprendre i divulgar la pròpia història de l’Església. Així, va promocionar i es va implicar molt directament en la formació de col·leccions d’objectes artístics procedents de la diòcesi, a la vegada que s’elaboraven estudis històrics sobre el mobiliari litúrgic, catàlegs d’obra o monografies sobre els principals temples.[24] Tin-guem en compte que ens trobem en l’època de redacció de treballs com la Historia de
la S.A.M.I. de Santiago de Compostela del mateix López Ferreiro, la de Sachis y Sivera
sobre la Seu de València o de la col·lecció de monografies sobre la catedral i diòcesi de Barcelona de Josep Mas, per citar-ne tres a l’atzar. Per altra banda, tant Morgades com Meseguer o Campins eren molt conscients de la interpretació del cristianisme en clau d’uns orígens nacionals i de com, seguint l’estela del famós discurs d’Elies Rogent a l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, les seves restes materials eren, al cap i a la fi, les de la pròpia nació, en aquest cas, Catalunya.[25]
No és el moment de revisar aquí la grandesa material i intel·lectual de l’obra de Gudiol, en gran mesura dispersa entre un grapat de publicacions periòdiques i de la qual seria molt necessari un volum recopilatori.[26] El treball que més ens interessa són les se-ves Nocions d’arqueologia sagrada catalana,[27] en tant que va complir amb el model de manual d’arqueologia sagrada però des d’una perspectiva metodològica que, extensible a la resta de la seva obra, plantejava interessants novetats. Gudiol entenia l’arqueologia sacra com l’estudi de les tipologies i funcions del mobiliari litúrgic, el més variat aixo-var, campanes, vestimentes sagrades, teles d’altar, vasos i dramatitzacions litúrgiques durant la història de l’Església catalana, encara que amb un especial deteniment en l’edat mitjana. En tots els casos, la seva anàlisi es va acompanyar de la documentació litúrgica o legal de l’època, amb un coneixement desbordant de la diplomàtica produïda a Catalunya entre els segles ix i xvi. De fet, Josep Gudiol va realitzar una història de l’art confessional, centrada en l’edat mitjana i que si, com dèiem, entroncava amb el catolicisme nacionalista, la seva major virtut era la de la recuperació de la memòria per a tot un conjunt d’elements artístics cristians l’ús i raó dels quals ja s’havia perdut a començaments del segle xx. Una aportació bàsica encara avui si atenem a publicacions com el Thesaurus coordinat per Jöel Perrin i Sandra Vasco Rocca o la més recent Sacralia
Antiqua de Martí i Bonet.[28]
N O T E S
* Professor titular d’Història de l’art medieval. Uni-versitat Autònoma de Barcelona, Departament d’Art i Musicologia, Facultat de Lletres - Edifici B, 08193 Bella-terra, Barcelona. Eduardo.Carrero@uab.edu
[1] Sobre Rossi i els inicis d’aquesta arqueologia sacra vegeu, A. Baruffa, Giovanni Battista De Rossi, l’archeologo
esploratore delle catacombe, Ciutat del Vaticà, 1994; Gio-vanni Battista De Rossi e le catacombe romane. Mostra fo-tografica e documentaria in occasione del primo centenar-io della morte di Gcentenar-iovanni Battista De Rossi (1894-1994),
Ciutat del Vaticà, 1994; P. Foro, «Giovanni Battista De Rossi, entre archéologie chrétienne et fidélité catho-lique dans l’Italie de l’Unité», Anabases. Traditions et
Réceptions de l’Antiquité, 9, 2009, p. 101-112.
[2] J.-J. Bourassé, Archéologie chrétienne ou précis de
l’histoire des monuments religieux du Moyen Âge, Tours,
1844, i ídem, Dictionnaire d’archéologie sacrée,
content-ant, par ordre alphabétique, des notions sures et complètes sur les antiquités et les arts ecclésiastiques, París, 1851.
So-bre la seva figura, M. Laurencin, «L’abbé Jean-Jacques Bourassé (1813-1872): biographie et travaux», Mémoires
de la Société Archéologique de Touraine, LXX, 2013, L’abbé Jean-Jacques Bourrassé (1813-1872), Président de la Société Archéologique de Touraine. Hommage pour le bicentenaire de sa naisance, p. 137-146.
[3] M. E. C. Walcott, Sacred Archaeology. A Popular
Dic-tionary of Ecclesiastical Art and Institutions from Primitive to Modern Times, Londres, 1868.
[4] E. Viollet-le-Duc, Dictionnaire raisonné de l’architecture
française du xie au xvie siècle, 10 v., París, 1854-1868, i
ídem, Dictionnaire raisonné du mobilier français de
l’époque carolingienne à la renaissance, 6 v., París,
1854-1875.
[5] J.-P. Schmit, Nouveau manuel complet de l’architecte
des monuments religieux, ou Traité d’application pratique de l’archéologie chrétienne à la construction, l’entretien, à la restauration et à la décoration des églises à l’usage du Cler-gé, des Fabriques, des Municipalité et des Artistes, París,
1859. J.-P. Schmit, Atlas complet du manuel de l’architecte
des monuments religieux ou traité d’application pratique de l’archéologie chrétienne a la construction, a l’entretien, a la restauration et a la décoration des églises, París, 1859. A
aquests els seguirien obres complementàries, divulga-tives o de síntesi, com el manual de l’abat Joseph Ma-llet, Cours élémentaire d’archéologie religieuse, 2 v., París, 1874-1887, la monografia de Xavier Barbier de tault sobre vestimentes litúrgiques (X. Barbier de Mon-tault, Les costumes et les usages ecclésiastiques selon la
tra-dition romaine, 2 v., París, 1897-1901), l’estudi dedicat
per Marco Magistretti a les vestimentes eclesiàstiques a l’arquebisbat de Milà (M. Magistretti, Delle Vesti
Ec-clesiastiche in Milano, 2a ed. il·lustrada, Milà, 1905), el
manual del pare Sixto Scaglia, a l’òrbita de la centralitat romana (Manuale di archeologia cristiana, Roma, 1911, edició francesa, Torí, 1916) o el de l’abat D. Duret, sobre mobiliari i aixovar litúrgic, D. Duret, Mobilier, vases,
ob-jets et vêtements liturgiques. Étude historique, París, 1932.
[6] 1884-1930. From Christian Collection to the Byzantine
Museum, Atenes, 2002, p. 8-17.
[7] F. Piper, Einleitung in die monumentale theologie, Gotha, 1867.
[8] J. Braun, Die liturgische Gewandung im Occident und
Orient. Nach ursprung und entwicklung, verwendung und symbolik, Friburg, 1907; ídem, Der christliche Altar in seiner geschichtlichen Entwicklung, 2 v., Munich, 1924;
ídem, Das christliche Altargerät in seinem Sein und in
seiner Entwicklung, Munich, 1932, i ídem, Die Reliqui-are des christlichen Kultes und ihre Entwicklung, Friburg,
1940. Sense traduccions en altres llengües, en català comptem amb J. Braun, Diccionari litúrgic, Barcelona, 1925, en la traducció d’A. Griera.
[9] F. Cabrol i H. Leclercq, Dictionnaire d’archéologie
chrétienne et de liturgie, 11 v., París, 1907-1953.
[10] F. Aguilar Piñal, «Entre la escuela y la universidad: La enseñanza secundaria en el siglo xviii», Revista de
Educación, 1, 1988, p. 227-243.
[11] V. Cárcel Ortí, «Estado material, académico y moral de los seminarios españoles durante el siglo xix»,
Semi-nario, 77-78, 1980, p. 267-276, i J. Conde López, «La
enseñanza de la Arqueología cristiana en los estudios de los seminarios», Mar Ocenana, 18, 2005, p. 125-154. [12] N. Serrano Téllez, «La creación de los museos dio-cesanos de Galicia», Cuadernos de Estudios Gallegos, XLIV-109, 1997, p. 243-280. També, V. de Silva Posada, «Las cátedras de Arqueología en los Seminarios»,
Gali-cia Diplomática. Revista semanal de archivos, bibliotecas, historia, arqueología, heráldica, literatura, ciencias y artes,
4-11, 1889, p. 83.
[13] P. Tineo, «La formación teológica en los seminarios españoles (1890-1925)», Anuario de Historia de la
Igle-sia, 2, 1993, p. 45-96.
[14] B. S. Castellanos de Losada, Compendio elemental de
arqueología, 3 v., Madrid, 1844-1845.
[15] P. M. Pujalt, Arqueología cristiana, ó sea, compendio
histórico de los templos desde los primeros siglos de la Igle-sia, Tarragona, 1860.
[16] J. Villa-Amil y Castro, «Arqueología Sagrada», El
Museo Universal, VII, 7 junio 1863, p. 178; ídem, Ru-dimentos de arqueología sagrada, Lugo, 1867, reed. facs.
València, 1994. Part dels articles van ser recopilats en el volum Pasatiempos eruditos. Colección de artículos en su
mayoría sobre el mobiliario litúrgico de las iglesias gallegas, en la Edad Media, Madrid, 1907. Sobre el personatge
i la seva trajectòria historiogràfica, vegeu I. Cabano Vázquez, Cadernos dun cazador de bibliosaurios: José
Vil-laamil y Castro e a bibliografía en Galicia no século xix, Santiago de Compostela, 1997. Un inicial panorama sobre l’assumpte a E. Carrero Santamaría, «Eucaristía, liturgia e indumentaria. Las vestimentas de la celebra-ción», Camino de Paz. Mane Nobiscum Domine, Ouren-se, 2005, p. 285-302. C. Manso Porto, «La colección de dibujos lucenses de José Villaamil y Castro conserva-dos en la Real Academia de la Historia», Abrente 40-41, 2008-2009, p. 245-304.
[17] J. de Manjarrés y Bofarull, Nociones de arqueología
cristiana para uso de los Seminarios conciliares,
Barcelo-na, 1867. Una primera aproximació a X. Barral i Al-tet, «Una fita primerenca de la arqueologia cristiana a Catalunya», Spania. Estudis d’Antiguitat Tardana oferts
en homenatge al professor Pere de Palol i Salellas, Abadia
de Montserrat, 1996, p. 59-62 i, amb les cronologies oportunes, G. Tarragó Valverde, Romanticisme i
positi-visme en l’obra de José de Manjarrés, treball fi de màster,
Màster en estudis avançats en Història de l’art, Univer-sitat de Barcelona, 2011-2012, i ídem, «Del natzarenis-me hegelià als orígens del positivisnatzarenis-me historiogràfic: l’obra de José de Manjarrés y de Bofarull», Butlletí de la
Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, XXVI, 2012,
p. 81-96.
[18] R. Vinader, Arqueología cristiana española. Nociones
de las arquitecturas bizantina, gótica, mudéjar y del renacimiento aplicadas a los templos de España, Madrid,
1870, p. 8.
[19] E. Carrero Santamaría, «Teoría y método en la Historia de la arquitectura medieval. Algunas reflexio-nes», Seminari d’estudis històrics 2007. Arqueologia de
l’arquitectura, coord. G. Rosselló Bordoy, Palma de
[20] E. Oviedo Arce, Seminario Conciliar Central
com-postelano. Discurso inaugural, curso académico 1891-1892,
Santiago de Compostela, 1891.
[21] Memoria sobre el estilo más conveniente para los
edifi-cios religiosos, sobre museos diocesanos y sobre juntas peri-ciales consultivas respecto a arquitectura, antigüedades y bellas artes sagradas, Madrid, 1889. L’anàlisi d’aquesta
reunió per a les terres gallegues en el treball de N. Se-rrano Téllez, «La creación de los museos», op. cit. [22] A. López Ferreiro, Lecciones de arqueología sagrada, 2a ed., Santiago, 1894, reed. facs. València, 1997;
Pro-grama de arqueología cristiana. Seminario Conciliar de Astorga, Astorga, 1898; J. de la Roza y Cabal, Arqueolo-gía cristiana, Madrid-Oviedo, 1899.
[23] Un context del moment cultural immediat a Gudi-ol a J. Bracons i Clapés, «Mn. GudiGudi-ol y el Museu Epis-copal de Vic. Contribución a la historia de la artigrafía en Cataluña», D’art, 8-9, 1983, p. 169-192, X. Barral i Altet, «Els eclesiàstics arqueòlegs a Catalunya»,
The-saurus. L’art als bisbats de Catalunya, 1000-1800,
Barce-lona, 1986, p. 76-103; ídem, «Catolicisme i nacionalis-me. El primer manual català d’arqueologia», Quaderns
d’Estudis Medievals, 23-24, 1988, p. 7-21, i F. Fontbona,
«Context historicoartístic de la descoberta del temple romà de Vic», Ausa, XXIII/161-162, 2008, p. 455-470. [24] Sobre Lleida, C. Berlabé Jové, «La Arqueología Sa-grada y el Museo Diocesano de Lleida», Actas del X C. E.
H. A. Los clasicismos en el Arte Español, Madrid, 1994, p.
403-406, i ídem, «La fundació dels museus diocesans a Catalunya. El Museu Episcopal de Vic i el Museu Dio-cesà de Lleida», Seu Vella. Anuari d’Historia i Cultura, 3, 2001, p. 465-487. Per a Mallorca, P. Fullana Puigserver, «El canonge batallador», P. Fullana Puigserver, N. Dols Salas, Antoni Maria Alcover i la Seu de Mallorca, Palma, 2013, p. 15-152.
[25] E. Rogent, Cuadro de la arquitectura cristiana de
nuestro Principado y de la aurora de su renacimiento en la segunda mitad del presente siglo. Acta de la sessió pública cel·lebrada per l’Academia de Belles Arts de la provincia de Barcelona el dia 11 d’octubre de 1857, Barcelona, 1857.
[26] Aquí, E. Junyent, Mn. Gudiol i Cunill. Notícia
bi-ogràfica i biblibi-ogràfica, Vic, 1931, i ídem, «Mn. Josep
Gu-diol i Cunill 1872-1972», Ausa, VII/74, 1973, p. 93-107. [27] J. Gudiol i Cunill, Nocions d’arqueologia sagrada
catalana, Vic, 1902.
[28] Thesaurus des objets religieux. Meubles, objets, linges,
vêtements et instruments de musique du culte catholique romain, eds. Jöel Perrin y Sandra Vasco Rocca, París,
1999, i J. M. Martí y Bonet, J. Alarcón, G. Pallàs, F. Tena, Sacralia Antiqua. Diccionari del catalogador del
© Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, p. 10, 13, 14, 16, 17, 19, 20, 34, 81 © Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas, p. 80, 81, 111, 123, 143 © Museu Episcopal de Vic, p. 140, 157, 166, 173, 174
© Museu Episcopal de Vic, fotògraf: Joan M. Díaz, p. 136, 138, 141, 145 © Félix de la Fuente, p. 154, 158, 165, 166, 167
