Estudi sobre l aplicació de les Ordenances municipals per a l estalvi d aigua

101  Descargar (0)

Texto completo

(1)

 

 

Estudi sobre l’aplicació de

les Ordenances municipals

per a l’estalvi d’aigua

Grup de Treball de Gestió de Recursos Hídrics

Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat

___________________________________________________________________________

(2)
(3)
(4)

ÍNDEX 

 

Estudi sobre l’aplicació de les Ordenances municipals per a l’estalvi d’aigua... 1 

(5)
(6)
(7)
(8)
(9)

RESUM DELS PRINCIPALS RESULTATS 

  A finals de gener del 2011, 50 municipis catalans havien aprovat una ordenança per a l’estalvi  d’aigua (veure figura), molts dels quals ho van fer seguint el model d’ordenança de Sant Cugat  del Vallès (aprovada l’octubre de 2002) o bé el de l’Ordenança  Tipus de la Xarxa de Ciutats i  Pobles Cap a la Sostenibilitat de la Diputació de Barcelona (publicada el desembre de 2005). En  conjunt,  la  població  dels  municipis  amb  ordenança  suma  més  d’1,2  milions  d’habitants  i  representa un 16% de la població catalana (2010).  

 

Figura. Municipis que han aprovat ordenances per a l’estalvi d’aigua o normatives similars a Catalunya 

   

Amb  l’objectiu  de  documentar,  analitzar  i  millorar  l’aplicació  de  l’ordenança  per  a  l’estalvi  d’aigua,  aquest  estudi  ha  recollit,  mitjançant  entrevistes  cara  a  cara  i  enquestes  on‐line,  informació  sobre  la  cinquantena  de  municipis  amb  ordenança,  així  com  l’opinió  dels  tècnics  municipals responsables de la seva aplicació.  

(10)

nivell de Catalunya entre el 2003 i el 2007) i també el consum per càpita (un 10% de mitjana  entre el 2006 i el 2009 en els municipis amb ordenança), encara hi ha marge per a l’estalvi i,  per tant, val la pena incidir en aquest sector.  

Les  ordenances  per  a  l’estalvi  d’aigua  vigents  tenen  diferents  graus  d’exigència.  Tots  els  municipis,  excepte  dos,  contemplen  l’aprofitament  de  les  aigües  pluvials,  mentre  que    la  meitat pren en consideració la reutilització de les aigües grises. La instal∙lació de reductors de  cabal  a  les  aixetes  i  dutxes  i  de  mecanismes  estalviadors  a  les  cisternes  dels  vàters  ha  esdevingut una obligació genèrica amb l’entrada en vigor del Codi Tècnic de l’Edificació (març  del 2006) i del Decret d’Ecoeficiència (febrer del 2006).   

És  important  que  els  municipis  adaptin  les  ordenances  d’estalvi  d’aigua  a  la  seva  realitat,  especialment a la tipologia urbanística, ja sigui dispersa o compacta. La captació de les aigües  pluvials presenta un major potencial en municipis amb una tipologia urbanística difusa mentre  que  els  sistemes  de  reutilització  d’aigües  grises  són  d’especial  interès  en  municipis  amb  una  tipologia compacta per motius d’economies d’escala.   Els tècnics municipals són conscients que, per tenir èxit, és molt important explicar l’ordenança  a la població en general i, en particular, als responsables de la seva aplicació. El millor exemple  en aquest sentit ha estat el procés de participació que des de l’Ajuntament de Sabadell es va  dur a terme durant un any i mig per discutir amb tots els actors implicats l’esborrany elaborat  des de medi ambient, i que prèviament s’havia consensuat amb urbanisme i parcs i jardins. El  resultat ha estat un text acceptat per tothom.  

La  majoria  de  municipis  no  disposen  d’un  registre  específic  de  les  llicències  afectades  per  l’ordenança,  la  qual  cosa  indica  una  certa  manca  de  seguiment.  En  aquest  estudi  s’han  aconseguit  dades  de  18  municipis  i  s’han  comptabilitzat  695  llicències  que  compleixen  l’ordenança, de les quals més de la meitat (363 llicències) han hagut d’incorporar un sistema  de captació d’aigües pluvials.  

Una  de  les  principals  dificultats,  al  parer  dels  tècnics,  és  el  control  del  funcionament  dels  sistemes d’aprofitament de recursos no potables instal∙lats als municipis, degut a la manca de  capacitat d’inspecció dels consistoris.  

(11)

Altres problemàtiques expressades pels tècnics municipals són de caire econòmic, com ara la  percepció  de  l’ordenança  com  una  trava  econòmica,  per  part  dels  promotors,  o  la  dificultat  que tenen els usuaris per visualitzar l’estalvi d’aigua que representa.    

Els  tècnics  municipals  senyalen  que  és  molt  difícil  estimar  l’estalvi  d’aigua  generat  per  l’aplicació de l’ordenança: la meitat pensen que en els propers 10 anys serà d’entre un 5 i un  15%,  però  alguns  tècnics  consideren  que  pot  arribar  al  30%  gràcies  a  l’aprofitament  de  les  aigües regenerades procedents d’EDAR i/o de les aigües freàtiques.  

L’estudi ha calculat, a nivell teòric, l’estalvi d’aigua que representaria l’aplicació de l’ordenança  en  tres  models  d’habitatges:  unifamiliars  amb  jardí,  plurifamiliars  amb  jardí  comunitari  i  plurifamiliars  sense  jardí.  En  aquests  tipus  d’habitatges,  en  els  quals  el  consum  domèstic  se  situa  en  207  litres  per  persona  i  dia  (lpd),  160  lpd  i  126  lpd  respectivament,  s’han  estimat  estalvis de 76, 65 i 48 lpd, respectivament.  

El potencial d’estalvi calculat implica que, si l’aplicació de l’ordenança es fes extensiva a tots  els edificis, l’estalvi d’aigua aconseguit a nivell municipal seria significatiu i, d’altra banda, prou  interessant per obrir una nova línia d’investigació en aquest camp.  

(12)

0. PRESENTACIÓ 

L’octubre  de  2002,  Sant  Cugat  del  Vallès  va  aprovar  la  primera  Ordenança  per  a  l’estalvi  d’aigua de Catalunya i de l’Estat espanyol, la qual regula la incorporació de dispositius d’estalvi  i sistemes per a l’aprofitament de recursos no potables a les construccions  i els edificis nous  del  municipi.  El  desembre  del  2005,  el  Grup  Nova  Cultura  de  l’Aigua  (ara  Grup  de  Treball  de  Gestió de Recursos Hídrics) de la Xarxa de Ciutats i Pobles Cap a la Sostenibilitat (Diputació de  Barcelona)  va  elaborar  una  Ordenança  Tipus  per  a  l’estalvi  d’aigua  (en  endavant,  Ordenança 

Tipus) que servís de model per als municipis que volguessin aprovar ordenances per fomentar 

l’estalvi d’aigua.  

L’objecte principal d’aquestes ordenances és doble: per una banda, augmentar l’eficiència en  l’ús  de  l’aigua  mitjançant  la  incorporació  de  mecanismes  d’estalvi  i  solucions  tècniques  als  punts de consum; i, per l’altra, promoure l’aprofitament de recursos hídrics alternatius. 

 

Justificació  

Han passat més de vuit anys des de l’aprovació de la primera ordenança per a l’estalvi d’aigua,  i en aquest lapse de temps una cinquantena de municipis han aprovat ordenances similars, en  molts  casos  prenent  com  a  referència  l’Ordenança  Tipus.  D’altra  banda,  s’han  patit  dos  episodis de sequera crítics i ha esclatat la crisis immobiliària i econòmica.  

El fet que actualment no estiguem immersos en cap episodi de sequera fa que aquest sigui un  bon moment per avaluar l’experiència obtinguda en aquesta primera etapa d’aplicació de les  ordenances  i  una  oportunitat  per  aportar  nous  elements  per  tal  de  reforçar  i  facilitar  l’assoliment dels objectius inicials de gestió racional d’aquest bé escàs.  

 

Antecedents 

Aquest  estudi  s’afegeix  a  d’altres  documents  ja  existents  que,  des  de  diferents  perspectives,  tenen com a objecte analitzar el procés d’implantació de les ordenances per a l’estalvi d’aigua  a Catalunya: 

 Estudi sobre la percepció social i el règim de funcionament dels sistemes d’aprofitament  de  recursos  hídrics  no  potables  a  Sant  Cugat  del  Vallès  (gener  del  2008),  elaborat  conjuntament entre l’Agència Catalana de l’Aigua, l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès  i  l’Institut  de  Ciència  i  Tecnologia  Ambientals  (ICTA)  de  la  Universitat  Autònoma  de  Barcelona (UAB). 

 

(13)

Pobles cap a la Sostenibilitat (Diputació de Barcelona). Des d’aquesta entitat, a la qual  pertanyen la majoria dels municipis amb ordenança per a l’estalvi d’aigua, s’han portat a  terme  tasques  de  difusió  i  pedagogia  i  s’ha  publicat  l’Ordenança  Tipus  per  a  l’estalvi 

d’aigua, així com la Guia per a l’estalvi d’aigua domèstica.    

 

 Seguiment  de  les  ordenances  municipals  per  a  l’estalvi  d’aigua  (setembre  de  2009),  elaborat  per  Susanna  Ribera  Planas,  tècnica  de  l’Ajuntament  de  Navàs,  en  el  marc  del  postgrau en Govern Local.  

 

 Estudi de la percepció social vers els sistemes d’aprofitament de recursos no potables: el  cas  del  Vendrell  (febrer  del  2010)  realitzat  per  l’Institut  de  Ciència  i  Tecnologia  Ambientals.  

 

Objectius de l’estudi 

(14)

Estructura de l’informe 

L’informe  està  format  per  cinc  grans  apartats.  A  tall  d’introducció,  i  per  a  una  millor  comprensió  de  la  importància  d’aquestes  ordenances  i  del  marc  on  s’enquadra  aquesta  iniciativa municipal, en el primer apartat es presenta breument la situació actual de l’aigua a  Catalunya, així com el marc normatiu de referència en matèria d’estalvi d’aigua.  

En  el  segon  apartat  de  l’informe  es  presenten  la  cinquantena  de  municipis  catalans  que  han  aprovat una ordenança per a l’estalvi d’aigua o una normativa similar i es descriuen les seves  característiques urbanístiques, així com les variables principals relacionades amb la gestió local  de l’aigua. 

L’anàlisi  de  la  implantació  de  les  ordenances  per  a  l’estalvi  d’aigua  s’ha  estructurat  en  tres  apartats: descripció, aplicació i impactes. En l’apartat de descripció es presenten els diferents  tipus  d’ordenances  que  han  aprovat  els  municipis  i  el  seu  abast,  i  s’aprofundeix  en  els  continguts més exclusius d’aquestes normatives a través de la lectura comparada entre els dos  principals  models  d’ordenança.  En  l’apartat  d’aplicació,  es  recullen  les  vicissituds  i  les  dificultats  que  han  sorgit  durant  el  procés  d’implantació  de  l’ordenança,  les  quals  s’han  identificat a partir de l’anàlisi de l’experiència dels tècnics municipals responsables de la seva  aplicació.  Finalment,  en  l’apartat  d’impactes,  es  quantifica  l’estalvi  d’aigua  potencial  que  provoca la implantació de les ordenances en el parc d’edificis construïts de nou. 

En  l’últim  apartat,  s’exposen  les  conclusions  principals  de  l’estudi  i  les  línies  de  futur  que  caldria seguir per millorar la implantació de les ordenances per a l’estalvi d’aigua. Als annexos  es presenten els qüestionaris utilitzats i el conjunt de mapes que se citen al llarg del treball.     

Metodologia 

Per  una  banda,  s’ha  fet  una  revisió  exhaustiva  de  la  cinquantena  d’ordenances  aprovades  a  Catalunya (annex I) així com del Decret d’Ecoeficiència de la Generalitat i dels documents HS4 i  HS5  del  Codi  Tècnic  de  l’Edificació;  i  també  s’han  recopilat  dades  estadístiques  sobre  les  característiques  dels  municipis  amb  ordenança.  Aquesta  informació  s’ha  recollit  en  una  base  de dades georeferenciada a partir de la qual s’ha elaborat una sèrie de mapes.    

Per  altra  banda,  s’han  realitzat  diverses  d’entrevistes  personals  i  d’enquestes  on‐line    als  tècnics municipals responsables de l’aplicació de l’ordenança, amb l’objectiu de recollir la seva  experiència (annexes II i III):  

 Les  entrevistes  presencials  s’han  realitzat  als  tècnics  d’una  mostra  de  14  poblacions  representativa  del  conjunt  de  municipis.  En  la  mesura  que  ha  estat  possible,  les  entrevistes  s’han  portat  a  terme  en  aquells  municipis  amb  una  major  experiència  en  aquest tema. Els 14 municipis seleccionats han estat: 

(15)

 

Municipis amb entrevista presencial 

Barberà del Vallès  Lliçà d’Amunt  Sitges 

Cambrils  Sabadell  Tona 

El Vendrell  Sant Adrià del Besòs  Torredembarra 

Figaró‐Montmany  Sant Cugat del Vallès  Vic 

Granollers  Sant Joan Despí   

 

 En    la  resta  de  municipis  amb  ordenança  per  a  l’estalvi  d’aigua  (N=36),  s’han  recollit  dades mitjançant una enquesta on‐line.  

S’ha obtingut resposta de 10 municipis:  

Municipis amb enquesta on‐line 

Begues  Les Franqueses del Vallès  Prats i Sansor 

Capellades  Maçanet de la Selva  Ripollet 

Fontanals de Cerdanya  Mollet del Vallès   

L’ Ametlla del Vallès  Òdena   

 

En total, entre entrevistes i enquestes, s’ha recopilat informació de 24 municipis (el 48 % dels  municipis  amb  ordenança).  El  qüestionari  de  l’enquesta  estava  format  per  una  vintena  de  preguntes,  majoritàriament  de  resposta  tancada  i  de  tipus  quantitatiu.  Per  altra  banda,  el  qüestionari  de  l’entrevista  estava  format  per  les  preguntes  de  l’enquesta  més      una  sèrie  de  preguntes addicionals de resposta oberta i qualitativa. Aquesta versió va ser validada amb una  prova pilot amb els tècnics dels municipis del Grup de Gestió de Recursos Hídrics de la Xarxa  que tenen ordenança d’estalvi d’aigua (Sant Cugat del Vallès, Vic, Granollers i Torredembarra).      

(16)

1. CONTEXT SOCIOECONÒMIC I NORMATIU  

1.1.  LA SITUACIÓ DE L’AIGUA A CATALUNYA 

La  situació  hídrica  a  Catalunya  en  els  darrers  anys  ha  estat  marcada  per  la  recurrència  de  diversos episodis de sequera, com ara els de 1998‐2002, 2005‐06 i 2007‐08, per mencionar‐ne  els  més  recents.  Gaudim  d’un  clima  mediterrani,  amb  unes  aportacions  hídriques  irregulars  que  generen  situacions  de  sequera.  Les  sequeres,  però,  no  són  únicament  l’expressió  d’un  situació meteorològica de dèficit de precipitacions, sinó també d’un fenomen social definit pel  desequilibri entre els recursos d’aigua disponibles i  les demandes actuals i les previsibles del  futur (Latorre, 2008). 

A continuació veurem algunes xifres que il∙lustren el desequilibri territorial en matèria d’aigua i  introduirem les principals estratègies de gestió de la demanda urbana que es poden portar a  terme  a  nivell  local  per  tal  de  mantenir  la  moderació  del  consum  unitari  d’aigua  durant  els  propers anys.    

 

Demanda i usos de l’aigua a les dues Catalunyes 

La  demanda  total  d’aigua  a  Catalunya  és  de  poc  més  de  3.000  hectòmetres  cúbics  a  l’any,  mentre  que  la  capacitat  màxima  dels  embassaments  és  de  gairebé  4.500  hectòmetre  cúbics  (ACA). Ara bé, demanda i reserves es distribueixen de manera desigual a banda i banda de la  divisòria  hidrogràfica  entre  les  anomenades  Conques  Internes  de  Catalunya  i  les  Conques  Catalanes de l’Ebre (taula 1).  

Taula 1. Característiques de les conques hidrogràfiques catalanes 

Àmbit  Competència  Superfície  Població  Recurs  Demanda  

    (km2) (%)  (%) (municipis)  (hm3) (%)  (hm3/any) (%)  Conques Internes  de Catalunya  Agència Catalana de  l’Aigua  16.423 (52%)  92% (634 municipis)  694,45  (15%)  1.219 (39%)  Conques Catalanes  de l’Ebre  Confederació  Hidrogràfica de l’Ebre  15.567 (48%)  8% (312 municipis)  3.788  (85%)  1.937 (61%) 

Font:  Elaboració  pròpia  a  partir  de  dades  de  l’ACA  i  Anàlisi  de  la  tendència  del  consum  d’aigua  a  Catalunya  i  marges  d’estalvi  (Termes, M. i Guiu, R., 2009) 

 

(17)

Les  Conques  Catalanes  de  l’Ebre,  sobre  les  quals  té  potestat  la  Confederació  Hidrogràfica  de  l’Ebre (que depèn del govern central), ocupen 15.570 km2 repartits en 312 municipis, on viu el  8% de la població catalana i on es consumeix el 60 % restant de la demanda total de Catalunya,  gairebé 2.000 hm3/any (taula 1). D’aquesta quantitat, més del 90% es dedica al regadiu, que  produeix al voltant del 65% dels productes agrícoles i ramaders de Catalunya; menys del 3% a  ús urbà; i percentatges lleugerament inferiors a la ramaderia i a la indústria (figura 1).     Figura 1. Distribució per usos i conques de la demanda d’aigua a Catalunya el 2009 (en hm3 i %).        2.197  (69, 61 %) 574  (18,19 %) 71 (2,25 %) 314  (9,95 %)   282  (23,13 %) 35  (2,87 %) 520 (42,66 %) 382  (31,34 %)     1.815 (93,70 %) 36 (1,86 %) 54 (2,79 %) 32 (1,65 %)         Catalunya  Conques Internes de  Catalunya  Conques Catalanes de l’Ebre  Font: Elaboració pròpia a partir de Termes i Guiu (2009)   

(18)

Gramenet)  el  consum  d’aigua  per  càpita  ha  baixat  per  sota  els  100  l/hab∙dia,  la  quantitat  mínima d’un entorn urbà segons l’Organització Mundial de la Salut (Rayón, 2008).    Figura 2. Evolució del consum domèstic als municipis pertanyents a l’EMA‐AMB entre 1994 i 2009 (en  litres per habitant i dia)    Font: Elaboració pròpia a partir de les Dades ambientals metropolitanes 2009 (AMB‐EMA, 2009)   

Aquesta  tendència  en  la  reducció  dels  consums  unitaris  es  pot  fer  extensiva  al  conjunt  de  Catalunya:  l’any  2007  el  consum  total  de  les  xarxes  urbanes  va  ser  un  4%  inferior  al  que  s’enregistrava  el  2003,  malgrat  que  la  població  havia  augmentat  en  mig  milió  d’habitants  durant aquest mateix període (ACA, 2009b). 

 

(19)

 Eficiència:  consisteix  en  satisfer  la  demanda  d’aigua  amb  el  mínim  consum  del  recurs  gràcies a la utilització de la millor tecnologia disponible (sistemes de doble descàrrega o  descàrrega  pressuritzada  en  els  vàters,  ús  d’airejadors  en  aixetes  i  dutxes,  ús  d’electrodomèstics  de  classe  A  i  de  programes  de  baix  consum,  etc.)  i  a  la  millora  del  rendiment de les xarxes de distribució.   Substitució de l’aigua potable de xarxa per recursos hídrics d’altres procedències (aigües  de pluja, aigües grises, aigua sobrant de piscines, aigües freàtiques, aigües regenerades i  aigües d’escorrentia) ja sigui de forma particular, comunitària o municipal. Les mesures  de substitució es basen en el principi de diferenciació de la qualitat de l’aigua en funció  dels usos previstos, de tal manera que s’eviti utilitzar aigua d’alta qualitat (amb elevats  costos  econòmics  i  ambientals)  per  a  usos  que  no  requereixen  potabilitat.  A  nivell  domèstic,  la  major  part  de  l’aigua  consumida  es  destina  a  aquests  tipus  d’usos  secundaris (reg del jardí, descàrrega del vàter, rentadora) i només un petit percentatge  s’utilitza com a aigua de boca (Domene et al., 2004).  

 

Les  ordenances  per  a  l’estalvi  d’aigua  inclouen  mesures  d’eficiència  com  ara  la  instal∙lació  d’airejadors  en  aixetes  i  dutxes  o  en  determinats  sistemes  de  reg;  substitució  de  l’aigua  potable per aigües pluvials, aigües grises i aigua sobrant de piscines; i directa o indirectament  també incorporen contribucions orientades a modificar els hàbits de la població en relació a  l’ús de l’aigua.       1.2.  MARC NORMATIU  

L’Estat  espanyol  té  una  organització  territorial  descentralitzada  que  incideix  de  manera  important en la gestió de l’aigua, atès el protagonisme i les competències que corresponen a  cada  nivell  de  l’administració:  municipal,  català  i  estatal  (Sanjuán,  2004).  En  aquest  apartat  s’exposen els trets bàsics dels reglaments català i estatal en la matèria, posant èmfasi especial  en la seva interacció amb les ordenances municipals per a l’estalvi d’aigua.  

 

El triple nivell de legislació en matèria d’estalvi d’aigua 

La  Llei  estatal  7/1985,  de  2  d’abril,  reguladora  de  les  bases  de  règim  local,  atribueix  als  municipis la potestat per dictar ordenances dins l’àmbit de les seves competències, entre les  quals  s’inclou  la  protecció  del  medi  ambient.  També  es  reconeix  aquesta  potestat  en  la  Llei  Municipal i de Règim local de Catalunya (ordenances municipals per a l’estalvi d’aigua).  

(20)

ordenança  per  a  l’estalvi  d’aigua  al  final  del  2002.  A  partir  d’aleshores,  una  cinquantena  de  municipis catalans han aprovat la seva pròpia ordenança  o una normativa similar.  

Totes  aquestes  reglamentacions  no  estaven  condicionades  per  d’altres  de  rang  superior  fins  que el 2006 van aparèixer el Decret d’Ecoeficiència a Catalunya i, poc després, el Codi Tècnic  de  l’Edificació  a  l’Estat  espanyol.  Aquests  reglaments  constitueixen  el  nou  marc  legislatiu  del  sector de l’edificació i ambdós incorporen en el seu articulat mesures per a l’estalvi d’aigua i  una regulació sobre les característiques de les instal∙lacions de subministrament i d’evacuació  d’aigua en els edificis de nova construcció i en les reformes d’edificis ja existents.  

 

El Decret d’Ecoeficiència  

El  febrer  del  2006,  el  Govern  de  la  Generalitat  va  aprovar  el  Decret  d’Ecoeficiència  amb  l’objectiu  “d’adoptar  criteris  d’ecoeficiència  en  els  edificis  per  tal  de  continuar  el  procés  de  canvi social iniciat pels municipis en la manera de concebre, dissenyar, construir i utilitzar els  edificis  des  de  la  perspectiva  de  la  sostenibilitat  ambiental”  (Decret  d’Ecoeficiència,  2006;  preàmbul).   

Amb aquesta declaració de principis, el decret incideix en els tipus d’edificació més habituals a  partir de dos nivells d’exigència: d’una banda, fixa uns paràmetres d’ecoeficiència relatius als  vectors  aigua,  energia,  materials  i  residus  que  s’han  de  complir  sistemàticament;  i  de  l’altra,  ofereix  una  sèrie  de  solucions  constructives  i  obliga  a  escollir‐ne  un  nombre  suficient  per  obtenir una puntuació global mínima de 10 punts en la construcció de l’edifici.    Les exigències obligatòries que estableix el decret en relació a l’aigua són:   a) la instal∙lació d’una xarxa de sanejament separativa a l’interior de l’edifici per evitar  que les aigües pluvials es mesclin amb les aigües residuals;   b) la limitació del cabal mínim i màxim (9 i 12 l/min respectivament) de les d’aixetes  de lavabos, bidets i aigüeres, així com dels equips de dutxa;   c) la utilització de mecanismes de doble descàrrega o descàrrega parcial a les cisternes  dels vàters;   d) la instal∙lació de mecanismes temporitzadors o detectors de presència a les aixetes  de lavabos i les dutxes dels edificis d’ús docent, sanitari o esportiu.    Si ho comparem amb les ordenances municipals per a l’estalvi d’aigua (taula 2), veiem que els  dispositius d’estalvi en aixetes i inodors també estan contemplats en la majoria d’ordenances.  Pel que fa a la regulació de cabals d’aixetes i dutxes, hi ha una incompatibilitat entre els dos  reglaments  ja  que  el  mínim  establert  pel  decret  és  més  gran  que  el  màxim  fixat  en  algunes  ordenances, com ara la de Sant Cugat del Vallès i l’Ordenança Tipus.  

(21)

Sant  Adrià  de  Besòs)  van  més  enllà  i  regulen  l’obligatorietat  d’aprofitar  les  aigües  pluvials;  i  més  de  la  meitat,  també  la  reutilització  de  les  aigües  grises.  El  decret  contempla  aquestes  mesures  entre  les  18  opcions  que  donen  punts  a  l’edifici.  L’aprofitament  d’aigües  pluvials  té  assignats  5  punts  i,  el  reaprofitament  conjunt  d’aigües  grises  i  pluvials,  8  punts  sobre  10.  En  canvi,  és  sorprenent  que  la  instal∙lació  única  d’un  sistema  de  reutilització  d’aigües  grises  no  rebi  cap  puntuació.  El  ventall  d’opcions  proposades  per  sumar  els  10  punts  és  variat  i  inclou  altres  vectors  a  banda  de  l’aigua  i,  per  tant,  és  difícil  predir  quina  serà  la  implantació  dels  sistemes d’aprofitament de recursos no potables en els nous edificis.  

 

El Codi Tècnic de l’Edificació 

El Codi  Tècnic  de  l’Edificació  (CTE),  aprovat  el  març  del  2006,  transposa  la  Directiva  Europea  2002/91/CE, d’Eficiència Energètica en l’Edificació, i constitueix un compendi legislatiu d’ampli  abast  que  regula  a  nivell  estatal  tot  el  que  fa  referència  a  la  qualitat,  la  seguretat  i  l’habitabilitat dels edificis i les instal∙lacions.  

El Document Bàsic d’Higiene, Salut i Protecció del medi ambient conté una secció dedicada al  subministrament d’aigua (HS 4) i una altra dedicada a l’evacuació (HS 5). En la primera secció,  s’estableix l’obligatorietat d’instal∙lar dispositius d’estalvi d’aigua a les aixetes i a les cisternes  dels inodors de les zones dels edificis en què es prevegi la concurrència de públic, i comptadors  individuals  tant  d’aigua  freda  com  d’aigua  calenta.  Aquesta  darrera  mesura  no  està  contemplada en el Decret d’Ecoeficiència, però sí en l’Ordenança Tipus i en moltes ordenances  municipals, ja que la comptabilitat dels consums és considerat un requisit previ a l’aplicació de  les mesures d’estalvi.  

El  CTE  únicament  obliga  a  instal∙lar  sistemes  de  reutilització  de  l’aigua  en  els  processos  de  condensació d’agents frigorífics que utilitzin aigua apta pel consum humà. No obstant això, es  pot  dir  que  deixa  la  porta  oberta  a  l’aprofitament  de  recursos  alternatius  sempre  i  quan  compleixin els criteris de senyalització i no es puguin connectar directament a la instal∙lació de  subministrament d’aigua potable.  

En  aquest  apartat  també  s’estableix  el  cabal  instantani  mínim  per  a  cada  tipus  d’aparell  i  la  pressió mínima i màxima en els punts de consum. A l’igual de com passava amb el decret, el  cabal mínim fixat al codi tècnic per a les aixetes aïllades, les dutxes i les banyeres (9, 12 i 18  l/min respectivament) és superior al màxim de 8 l/min fixat tant per l’ordenança de Sant Cugat  del  Vallès  com  per  l’Ordenança  Tipus  (taula  2).  En  aquest  punt,  tot  i  que  les  ordenances  no  poden entrar en contradicció amb les normatives de rang superior, caldria veure quin criteri té  més sentit i unificar els reglaments.  

(22)

Les ordenances municipals per a l’estalvi d’aigua en el context normatiu actual 

L’entrada en vigor del Decret d’Ecoeficiència i del Codi Tècnic de l’Edificació ha permès que les  disposicions  sobre  estalvi  d’aigua  que  aquestes  dues  normes  comparteixen  amb  les  ordenances  municipals  (taula  2)  hagin  estat  àmpliament  adoptades  arreu  del  territori,  sense  diferències  entre  municipis,  i  que  siguin  plenament  assumides  per  tots  els  actors  implicats:  administracions,  professionals  de  la  construcció,  usuaris  i  ciutadans  en  general.  Tot  i  que  aquestes disposicions són més aviat prudents, les mesures que inclouen no fan sinó reforçar la  legislació  local  preexistent,  ratificant  el  paper  capdavanter  dels  municipis  en  la  promoció  de  l’estalvi d’aigua. 

Ara bé, la majoria d’ordenances són més ambicioses i estableixen un nivell d’exigència superior  al del decret o el CTE i, per exemple, també regulen l’aprofitament de recursos alternatius (ja  siguin  aigües  pluvials,  aigües  grises,  aigües  sobrants  de  piscines,  aigües  subterrànies,  aigües  regenerades procedents d’EDAR) o l’estalvi d’aigua en els jardins públics i privats i en les noves  urbanitzacions.  

En  la  mesura  que  els  ajuntaments  són  els  encarregats  de  vetllar  pel  compliment  de  la  normativa estatal i catalana en els municipis, les ordenances per a l’estalvi d’aigua poden ser  una  eina  útil  per  garantir‐ne  aplicació,  definint,  entre  altres  coses,  la  responsabilitat  dels  diferents  agents,  la  documentació  necessària  a  aportar  i  el  procediment  sancionador  en  cas  d’incompliment,  tot  integrant  els  tràmits  en  el  circuit  de  llicències  municipal  (Diputació  de  Barcelona, 2008).  

 

Per la seva major exigència en matèria d’estalvi d’aigua, les ordenances no han perdut el seu  sentit,  i  des  d’una  perspectiva  pràctica,  es  podria  afirmar  que  actualment  són  encara  més  importants que abans de l’aprovació del Decret d’Ecoeficiència i del Codi Tècnic d’Edificació,  ja que es tracta d’un instrument efectiu per integrar aquestes normatives en la gestió local i  per adaptar‐les a la realitat de cada municipi.    

(23)

Taula 2. Comparativa entre diferents reglaments en matèria d’estalvi d’aigua 

Normativa  Ordenança de       

Sant Cugat del Vallès  Ordenança Tipus  Decret d’Ecoeficiència  Codi Tècnic de l’Edificació 

DATA D’APROVACIÓ  31/10/2002 

(Modificació 12/04/2008)  12/2005  14/02/2006  17/03/2006 

ÀMBIT TERRITORIAL  Municipal  Municipal  Catalunya  Estat espanyol 

EDIFICACIONS  AFECTADES  - Nova construcció  - Rehabilitació i/o reforma  integral  - Canvi d’ús total o parcial  - Nova construcció  - Rehabilitació i/o reforma  integral  - Canvi d’ús total o parcial   - Nova construcció  - Reconversió d’antiga edificació  - Gran rehabilitació (1)  - Nova construcció;  - Ampliació, modificació, reforma o  rehabilitació;  - Canvi d’ús;  - Ampliació, modificació, reforma o  rehabilitació quan s’amplia el  número o la capacitat d‘aparells  receptors de la instal∙lació existent  USOS AFECTATS  - Habitatge  - Residencial, hoteler  - Educatiu  - Sanitari  - Esportiu  - Comercial  - Industrial  - Recreatiu  - Qualsevol altre que comporti  l’existència d’instal∙lacions  destinades al consum d’aigua  - Habitatges  - Hotels  - Edificis d’usos diversos  - Edificis públics  - Habitatge  - Residencial col∙lectiu  - Administratiu  - Educatiu  - Sanitari  - Esportiu    - Tots  REGULACIÓ DE LA  PRESSIÓ  

Pmàx ≤ 2,5 bars (2)  Pmàx ≤ 2,5 bars (2)    Pmín aixetes = 1 bar  

Pmín fluxors = 1,5 bars   Pmàx = 5 bars  

(2) 

CABALS  AIXETES 

Qmàx = 8 l/min (a Pmàx)  Qmàx = 8 l/min (a Pmàx)  Qmín = 9 l/min  

Qmàx = 12 l/min   (a P > 1 bar) 

(24)

         

Normativa  Ordenança de       

Sant Cugat del Vallès  Ordenança Tipus  Decret d’Ecoeficiència  Codi Tècnic de l’Edificació 

CABALS  DUTXES 

Qmàx = 10 l/min (a Pmàx)  Qmàx = 10 l/min (a Pmàx)  Qmín = 9 l/min  

(25)

2. MUNICIPIS AMB ORDENANÇA PER A L’ESTALVI D’AIGUA 

A  dia  1  de  gener  de  2011,  50  municipis  catalans  compten  amb  una  ordenança  per  a  l’estalvi  d’aigua  o  amb  una  normativa  local  similar.  En  aquest  apartat  descriurem  les  característiques  més  rellevants  dels  municipis  en  relació  a  la  gestió  de  l’aigua  així  com  les  estratègies  que  incorporen les ordenances  per fomentar l’estalvi d’aigua a nivell local.  

 

Descripció 

(26)

El  conjunt  de  municipis  amb  ordenança  sumen  una  població  de  1.220.156  habitants,  que  representa el 16,3 % de la població de Catalunya el 2009 (taula 4). Més de la meitat d’aquesta  població  es  concentra  en  7  ciutats  de  més  de  50.000  habitants:  Sabadell,  Santa  Coloma  de  Gramenet,  Sant  Cugat  del  Vallès,  Rubí,  Vilanova  i  la  Geltrú,  Granollers  i  Mollet  del  Vallès.  La  resta  es  reparteix  entre  els  31  municipis  de  mida  mitjana  (d’entre  5.000  i  50.000  habitants),  entre  els  quals  trobem  capitals  comarcals  com  ara  Vic,  Igualada  i  el  Vendrell;  les  poblacions  costaneres de Cambrils, Torredembarra, Sitges i  Sant Feliu  de  Guíxols; un reguitzell de nuclis  residencials  de  la  regió  metropolitana  com  per  exemple  Begues,  Vacarisses,  Palau‐solità  i  Plegamans i Lliçà d’Amunt, entre d’altres; els nuclis industrials de Roda de Ter i Capellades; i  ciutats compactes com Barberà del Vallès i Ripollet. Finalment, un 1,3 % de la població viu en  una dotzena de municipis petits, de menys de 5.000 habitants.  

 

Consum domèstic  

El  consum  domèstic  és  la  fracció  més  important  del  volum  total  d’aigua  facturada  en  els  municipis  estudiats,  per  davant  del  consum  industrial,  el  municipal  o  l’agrícola.  De  mitjana,  l’any  2009  el  consum  domèstic  representava  el  72,5  %  del  total,  i  en  tan  sols  8  municipis  (Vallromanes,  Gelida,  Òdena,  Caldes  de  Malavella,  Fontanals  de  Cerdanya,  Igualada,  Capellades i Castellbisbal) era inferior al 50 % (taula 4). Això demostra que val la pena incidir  en aquest sector a través de les ordenances per a l’estalvi d’aigua.   Tot i així, el consum domèstic per càpita dels municipis amb ordenança és molt variable (figura  4 i taula 4): hi ha municipis amb mitjanes de consum properes als 110 l/hab∙dia, com ara Roda  de Ter, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià del Besòs, Òdena, Granollers, Mollet del Vallès i  Sabadell; però també n’hi ha que superen els 200 l/hab∙dia, com s’observa en alguns municipis  del  litoral  i  de  la  Cerdanya.  En  general,  i  com  passa  en  els  municipis  de  l’EMA‐AMB,  la  tendència recent és a reduir el consum per càpita. Entre el 2006 i el 2009, el consum domèstic  per persona va disminuir a tots els municipis amb ordenança excepte al Vendrell i Fontanals de  Cerdanya, amb una reducció mitjana del 10 % (figura 4). Val a dir que durant aquest període  van tenir lloc dos episodis de sequera consecutius (2005 i 2007‐08).    

En el càlcul del consum domèstic unitari s’utilitza la població censada al municipi i no es té en  compte  la  població  estacional.  Això  provoca  que  els  resultats  siguin  sistemàticament  més  elevats,  especialment  en  aquells  municipis  on  la  població  estacional  té  un  pes  específic  important. A la figura 4 es pot veure com, si tenim  en compte la població estacional (també  anomenada  població  bàsica),  el  consum  domèstic  per  càpita  obtingut  és  inferior  en  tots  els  municipis, i especialment, en els municipis costaners i els de la Cerdanya.     

(27)

Figura 4. Consum domèstic per càpita del 2009 als municipis amb ordenança i variació respecte el 2006 (en litres per habitant i dia) 

 

(28)

Característiques urbanístiques  

S’ha  indagat  quina  és  la  tipologia  d’edificis  existents  en  els  municipis  amb  ordenança  per  a  l’estalvi d’aigua a partir de les dades disponibles a l’IDESCAT de l’any 2001 sobre habitatges i  llars dels municipis catalans. Cal tenir present que aquestes dades són ja una mica antigues i  que  el  període  2001‐2011  s’ha  caracteritzat  per  un  important  dinamisme  en  l’àmbit  de  la  construcció,  les  principals  característiques  del  qual  no  se  sabran  fins  a  la  publicació  de  les  dades del cens del 2011. 

Els  municipis  amb  ordenança  tenen  una  proporció  de  segones  residències  lleugerament  superior  a  la  del  conjunt  del  territori  català:  20%,  en  contraposició  al  15,5%  (taula  3).  Hi  destaquen  5  municipis  en  els  quals  la  proporció  de  segones  residències  supera  fins  i  tot  a  la  d’habitatges  principals,  posant  així  de  manifest  la  importància  de  la  població  estacional:  (Vacarisses (57,6 %), el Vendrell (58,3 %), Cambrils (59,1 %), Torredembarra (62,4 %) i Prats i  Sansor (79,9 %)  

Pel que fa als habitatges principals, en els municipis amb ordenança hi ha una proporció major  d’aquells  que  tenen  una  superfície  útil  de  90  m2  o  més  i  una  menor  proporció  d’habitatges  amb  una  superfície  inferior,  en  comparació  a  la  mitjana  catalana  (taula  3).  Concretament,  el  56,4% dels habitatges de Catalunya tenen menys de 90 m2 respecte al 42,85% que es dóna en  els municipis de l’estudi. La diferència més destacada és en la proporció d’habitatges amb una  superfície útil major (de 120 m2 o més), que és fins a 10 punts superior a la mitjana catalana  (taula 3).   En general, podem associar els habitatges de major superfície amb cases unifamiliars, aïllades  o adossades, i els habitatges de superfície menor amb pisos de blocs plurifamiliars, de manera  que en els municipis de l’estudi hi predominarien els primers.      Taula 3. Tipologia d'edificis als municipis amb ordenança i a Catalunya    Percentatge de segones residències  Municipis amb ordenança  20,30 %  Catalunya  15,54 %    Percentatge d’edificis segons el nombre de plantes 

  1 planta  2 plantes  ≥ 3 plantes 

Municipis amb ordenança  39,40 %  38,37 %  22,38 % 

Catalunya  35,80 %  37,80 %  26,40 % 

  Percentatge d’habitatges principals segons la superfície útil 

  < 59 m2  De 60 a 89 m2  De 90 a 119 m2  De 120 i més m2 

Municipis amb ordenança  5,97 %  36,88 %  32,88 %  24,28 % 

Catalunya  11,10 

%  45,30 %  29,30 %  14,30 % 

Font: IDESCAT. Dades del 2001 

(29)

Ala municipis objecte d’estudi, la proporció d’edificis segons el criteri del nombre de plantes és  similar a la del conjunt de Catalunya. No obstant això, hi ha més edificis d’una o dues plantes i  menys edificis de 3 plantes o més (taula 3). En tots els municipis amb ordenança, excepte a Vic,  a Santa Coloma de Gramenet i a Sant Joan Despí, la proporció d’edificis baixos, d’una o dues  plantes, representa més de la meitat del total, de manera que es pot parlar d’una estructura  urbana majoritàriament horitzontal, amb el predomini d’habitatges unifamiliars.   Per contrastar aquesta concepció de l’estructura urbanística dels municipis, se n’ha calculat la  densitat  urbana,  expressada  en  habitants  per  hectàrees  de  sòl  residencial.  La  dada  s’ha  obtingut de la segona edició (2000‐2003) del Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya (MCSC),  elaborat  pel  Centre  de  Recerca  en  Ecologia  i  Aplicacions  Forestals  (CREAF),  i  correspon  a  la  suma  dels  sòls  classificats  com  a  residencial  lax  i  residencial  compacte.  Aquesta  cartografia  únicament  està  disponible  per  als  municipis  de  la  regió  metropolitana.  Per  a  la  resta  de  municipis  amb  ordenança  s’ha  demanat  la  informació  als  ajuntaments,  però  no  se  n’ha  obtingut pas en tots els casos.       

D’acord amb la densitat urbana calculada (taula 4), i partint d’un llindar de  150 habitants per  hectàrea de sòl residencial, la major part dels municipis estudiats pertanyen a un model urbà  dispers o compacte. Per sobre d’aquest valor, indicador d’una urbanització compacta, trobem  les  grans  ciutats  de  l’àrea  metropolitana:  Barberà  del  Vallès,  Sabadell,  Granollers,  Mollet  del  Vallès, Sant Joan Despí, Ripollet, Sant Adrià del Besòs i Santa Coloma de Gramenet. La resta de  municipis amb ordenança tenen una densitat urbana inferior, i per tant, un desenvolupament  urbanístic més aviat dispers.  

Com  ja  s’ha  apuntat  anteriorment,  hi  ha  una  correlació  entre  la  densitat  urbana  i  el  consum  domèstic d’aigua per càpita. La representació conjunta de les dues variables (figura 5) permet  agrupar  els  municipis  amb  ordenança  en  4  grups:  els  municipis  compactes  de  la  regió  metropolitana, com ara Santa Coloma de Gramenet i Granollers, els quals presenten consums  unitaris  que  no  arriben  als  125  l/hab∙dia;  els  municipis  interiors  externs  a  la  regió  metropolitana  com  ara  Igualada  i  Vic,  que  presenten  consums  d’entre  110  i  150  l/hab∙dia  i  densitats  baixes,  al  voltant  dels  50  habitants  per  hectàrea;  els  municipis  de  la  regió  metropolitana  identificats  amb  el  model  dispers,  que  presenten  un  ampli  rang  de  densitats,  d’entre 10 i 120 hab/ha, i de consums, d’entre 125 i 225 l/hab∙dia; i, finalment, els municipis  litorals  de  fora  la  regió  metropolitana  i  el  cas  de  Vallromanes,  tots  els  quals  presenten  les  densitats urbanes més baixes, inferiors als 50 hab/ha, i els consums domèstics per càpita més  elevats, superiors als 225 l/hab∙dia. 

 

La majoria de municipis que han aprovat una ordenança per a l’estalvi d’aigua tenen un model  d’urbanització  més  aviat  dispers,  en  el  qual  hi  predominen  els  habitatges  unifamiliars  amb  jardí i piscina i consums d’aigua elevats. És en aquests casos on existeix un marge més ampli  per a l’estalvi d’aigua, especialment en relació als usos exteriors i a les mesures de substitució  contemplades a les ordenances.      

(30)

      Figura 5. Classificació dels municipis amb ordenança d’acord amb els criteris de consum domèstic i de  tipus d’estructura urbana            Municipis amb tipologia compacta de la regió metropolitana 

Barberà  del  Vallès,  Granollers,  Mollet  del  Vallès,  Ripollet,  Sabadell,  Santa  Coloma  de  Gramenet, Sant Adrià del Besòs i Sant Joan Despí  

  Municipis interiors de fora la regió metropolitana 

Alfés, Almacelles, Capellades, Igualada, Roda de Ter, Tona i Vic     Municipis amb tipologia dispersa de la regió metropolitana 

(31)

Companyies de subministrament 

Els  Ajuntaments  són  els  responsables  del  servei  de  subministrament  domiciliari  d’aigua.  Aquesta subministrament es pot fer efectiu, bàsicament, a través de dues fórmules de gestió:  o  bé  directament  per  part  de  l’ajuntament  o  bé  en  règim  de  concessió  administrativa  a  una  empresa pública, privada o mixta (Ribera, 2009).  

La  gran  majoria  de  municipis  amb  ordenança  han  optat  per  la  segona  opció  i  han  establert  algun  tipus  de  concessió,  ja  sigui  a  les  grans  empreses  privades  del  sector  com  ara  AGBAR,  SOREA, AQUALIA i CASSA (33 municipis), o a petites empreses públiques, privades o mixtes (12  municipis). Només en el cas del municipi de Capellades la gestió recau directament en el propi  ajuntament (taula 5).  

S’ha detectat que, en general, no hi ha hagut un contacte específic entre els consistoris i les  companyies  de  subministrament  d’aigua  dels  municipis  en  relació  a  les  ordenances  per  a  l’estalvi d’aigua. De fet, només en 7 dels 24 municipis enquestats, la companyia exerceix o ha  exercit  alguna  acció:  o  bé  han  participat  en  la  redacció  del  text  de  l’ordenança  i  han  estat  presents  en  els  processos  participatius  o  bé  han  col∙laborat  en  campanyes  de  divulgació  i  sensibilització sobre l’estalvi d’aigua. 

En la majoria de municipis amb ordenança, el gestor directe de l’aigua no és el consistori sinó  un ens privat. Fora interessant buscar la complicitat i la implicació d’aquest ens en l’aplicació  de  l’ordenança  en  aspectes  com  ara  la  comptabilització  de  consums,  de  cara  a  un  possible  seguiment de l’estalvi d’aigua. A més, la companyia té un contacte continuat amb l’usuari a  través del rebut de l’aigua, que es pot aprofitar per transmetre missatges de sensibilització.    

Preu de l’aigua domèstica 

Independentment  de  la  modalitat  de  gestió  escollida  per  a  la  prestació  del  servei,  els  ajuntaments  són  els  encarregats  de  fixar  el  sistema  de  preus  o  tarifes  de  l’aigua.  Els  instruments  econòmics  també  són  una  eina  per  incentivar  l’estalvi  d’aigua  si  la  política  de  preus és adequada, tal i com es menciona, per exemple, en l’ordenança de Collbató. 

En els municipis amb ordenança, el preu domèstic  mitjà per un consum de 12 metres cúbics  mensuals  (sense  IVA)  l’any  2009  era  de  1,215  €/m3,  un  valor  lleugerament  superior  al  de  la  mitjana de Catalunya, que era de 1,132 €/m3 (figura 6). A la part baixa de la forquilla de preus  trobem  el  municipi  de  Figaró‐Montmany,  els  veïns  del  qual  paguen  0,753  €/m3;  en  nou  municipis  més  es  paga  menys  d’1  €/m3.  A  l’altre  extrem,  trobem  els  veïns  de  l’Ametlla  del  Vallès,  que  paguen  2,071  €/m3,  seguits  dels  de  Collbató  (1,790  €/m3)  i  dels  que  viuen  als  municipis que pertanyen a l’EMA‐AMB (1,544 €/m3). 

   

 

(32)

Figura 6. Preu domèstic per municipis el 2009 (en €/m3 i un consum mensual de 12 m3) 

 

 

*No hi ha dades d’Alfés, Calders ni Riu de Cerdanya. 

(33)

Actuacions per estalviar aigua als municipis amb ordenança 

Per  tal    de  conèixer  les  actuacions  d’estalvi  d’aigua  que  han  dut  a  terme  els  municipis  amb  ordenança en els últims 5 anys, es va incloure una pregunta al∙lusiva tant en el qüestionari de  l’enquesta  com  en  l’entrevista.  Òbviament,  tots  els  municipis  de  la  mostra  havien  aprovat  o  modificat l’ordenança, ja que aquest era el principal requisit per formar part de l’estudi. Ultra  això, els municipis han adoptat moltes altres mesures de foment de l’estalvi. Les més comuns  han  estat  la  millora  de  la  xarxa  d’abastament  (83%  dels  municipis)  i  les  campanyes  de  sensibilització  (70%);  prop  del  60%  han  modificat  la  tarifa  d’aigua  i/o  han  fet  algun  aprofitament de les aigües freàtiques per a usos municipals; un 30% ha aplicat exempcions i/o  bonificacions  d’impostos  municipals,  ha  promogut  la  instal∙lació  de  comptadors  i/o  ha  desenvolupat un pla de contingència del consum d’aigua en algun sector municipal (figura 7).     Figura 7. Actuacions d’estalvi d’aigua realitzades en els últims 5 anys en els municipis amb ordenança      Font: Elaboració pròpia    

(34)
(35)

Taula 4. Dades urbanístiques i de consum d’aigua en els municipis amb ordenança (2009) 

 

Municipi  Comarca  Òrgan gestor  Població  Superfície 

Superfície  residencial vs  total  Densitat  urbana  Consum  d’aigua total  Consum  domèstic  vs total  Consum  d’aigua  per càpita 

      (habitants)  (km2)  (%)  (hab/ha)  (m3)  (%)  (l/hab∙dia) 

Sant Cugat del Vallès  Vallès Occidental  SOREA  79.253  48,2  21,51  73,55  7.268.903  68,54  168,00 

Teià  Maresme  SOREA  6.087  6,6  18,48  49,07  474.574  72,81  170,15 

Sant Just Desvern  Baix Llobregat  AGBAR  15.811  7,8  21,05  93,57  1.359.832  61,02  148,79 

Barberà del Vallès  Vallès Occidental  SABEMSA  31.144  8,3  19,76  184,58  2.630.231  52,49  121,19 

Figaró‐Montmany  Vallès Oriental  CONGIAC  1.057  15,0  1,67  41,63  71.798  82,38  158,12 

Ripollet  Vallès Occidental  SOREA  37.088  4,3  29,40  286,83  2.179.952  75,78  122,71 

Tona  Osona  SOREA  7.955  16,5  12,88  36,73  451.884  76,40  124,30 

Santa Coloma de 

Gramenet  Barcelonès  AGBAR  119.717  7,0  43,43  385,97  6.908.549  80,51  112,55 

Sant Joan Despí  Baix Llobregat  AGBAR  32.030  6,2  21,21  240,66  2.065.370  67,74  119,24 

Vic  Osona  AIGÜES DE VIC SA.  39.844  30,6  23,10  55,11  3.925.138  53,74  139,74 

Calders  Bages  AIGÜES DE MANRESA  899  33,1  ‐‐  ‐‐  79.167  83,02  224,51 

El Vendrell  Baix Penedès  AIGÜES DEL TOMOBÍ 

SA.  35.821  36,8  35,03  27,10  3.835.927  76,79  229,01 

Moià  Bages  AIGÜES DE MOIÀ  5.710  75,3  ‐‐  ‐‐  428.149  69,19  148,44 

Roda de Ter   Osona  SOREA  6.015  2,2  51,05  52,20  294.714  81,84  111,05 

Sitges  Garraf  SOREA  27.668  43,8  8,11  76,23  3.496.744  63,05  224,06 

Vacarisses  Vallès Occidental  AIGÜES DE TERRASSA  5.872  40,7  6,80  20,91  708.814  66,25  218,27 

(36)

 

 

Municipi  Comarca  Òrgan gestor  Població  Superfície 

Superfície  residencial vs  total  Densitat  urbana  Consum  d’aigua total  Consum  domèstic  vs total  Consum  d’aigua  per càpita 

      (habitants)  (km2)  (%)  (hab/ha)  (m3)  (%)  (l/hab∙dia) 

Bellver de Cerdanya  La Cerdanya  SOREA  2.231  98,2  ‐‐  ‐‐  266.784  76,39  251,77 

Sant Feliu de Guíxols  Baix Empordà  AQUALIA  21.977  16,2  30,20  44,40  2.182.012  83,38  239,54 

Cambrils  Baix Camp  SECOMSA AIGÜES, S.L.  31.709  35,2  34,55  25,46  3.988.158  76,52  291,06 

Fontanals de Cerdanya  La Cerdanya  SOREA  451  28,6  ‐‐  ‐‐  313.470  31,30  657,39 

Riu de Cerdanya  La Cerdanya  ‐‐  110  12,3  ‐‐  ‐‐  ‐‐  ‐‐  ‐‐ 

Castellcir  Vallès Oriental  SOREA  628  34,2  1,39  13,31  48.251  74,39  172,23 

Prats i Sansor  La Cerdanya  SOREA  237  6,6  15,22  ‐‐  178.861  76,05  1.131,26 

Sant Adrià del Besòs  Barcelonès  AGBAR  33.761  3,8  26,58  328,94  2.198.698  65,61  114,75 

Granollers  Vallès Oriental  SOREA  60.658  14,9  19,63  205,55  4.711.465  54,40  115,36 

Tiana  Maresme  SOREA  7.590  8,0  12,04  77,93  522.205  79,11  156,43 

Ametlla del Vallès  Vallès Oriental  SOREA  7.949  14,2  20,72  26,50  605.300  87,88  192,59 

Les Franqueses del Vallès  Vallès Oriental  SOREA  17.660  29,1  6,85  85,23  1.426.658  57,04  127,05 

Vallromanes  Vallès Oriental  SOREA  2.283  10,6  11,16  18,65  440.572  43,15  269,12 

Lliçà d’Amunt  Vallès Oriental  SOREA  14.143  22,3  20,56  30,12  993.721  78,54  157,96 

Castellar del Vallès  Vallès Occidental  SOREA  23.002  44,9  6,55  76,96  1.984.313  67,48  149,39 

Vilanova i la Geltrú  Garraf  COMPANYIA D’AIGÜES 

MUNICIPAL   65.890  34,0  16,58  115,16  5.031.977  76,88  152,41 

(37)

 

 

Municipi  Comarca  Òrgan gestor  Població  Superfície 

Superfície  residencial vs  total  Densitat  urbana  Consum  d’aigua total  Consum  domèstic  vs total  Consum  d’aigua  per càpita 

      (habitants)  (km2)  (%)  (hab/ha)  (m3)  (%)  (l/hab∙dia) 

Igualada  Anoia  AGBAR  38.918  8,1  87,00  54,16  6.227.681  29,58  124,24 

Alfés  Segrià  AIGÜES DE 

CATALUNYA  318  31,9  0,62  16,26  22.775  70,42  148,65 

Almacelles  Segrià  AQUALIA  6.506  49,0  2,44  52,73  472.811  67,52  138,93 

Gelida  Alt Penedès  SOREA  6.801  26,7  4,32  57,25  1.045.902  41,14  159,16 

Cardedeu  Vallès Oriental  ‐‐  14.070  14,9  17,14  54,49  1.212.600  55,34  131,64 

Palau‐Solità i Plegamans  Vallès Oriental  CASSA  16.596  12,1  17,13  77,67  978.319  77,68  129,74 

Begues  Baix Llobregat  AGBAR  6.271  50,4  3,49  34,59  459.029  78,95  172,71 

Boadella i les Escaules  Alt Empordà  ‐‐  241  10,8  ‐‐  ‐‐  17.885  80,38  150,91 

Sabadell  Vallès Occidental  CASSA  206.493  37,8  26,41  204,34  12.254.974  72,32  116,34 

Òdena  Anoia  AGBAR  3.334  52,7  ‐‐  ‐‐  393.841  40,75  111,03 

Rubí  Vallès Occidental  SOREA  72.987  32,3  21,54  103,39  5.676.636  59,57  126,94 

Collbató  Baix Llobregat  SOREA  4.040  18,1  7,97  27,54  370.338  85,59  214,96 

Castellbisbal  Vallès Occidental  AICSA  11.977  31,0  6,93  54,91  5.494.222  12,77  160,44 

(38)

3. ORDENANCES MUNICIPALS PER A L’ESTALVI D’AIGUA: 

DESCRIPCIÓ 

Per la seva condició de pionera, l’ordenança de Sant Cugat del Vallès ha esdevingut el referent  de  moltes  de  les  ordenances  que  s’han  redactat  posteriorment.  L’altre  model  que  han  fet  servir  molts  municipis  és  l’Ordenança  Tipus  sobre  l’Estalvi  d’Aigua  (desembre  del  2005),  elaborada  pel  Grup  Nova  Cultura  de  l’Aigua  de  la  Xarxa  de  Ciutats  i  Pobles  Cap  a  la  Sostenibilitat (Diputació de Barcelona). 

En  aquest  apartat  de  l’estudi  veurem  els  diferents  tipus  d’ordenances  per  a  l’estalvi  d’aigua  que  han  aprovat  els  municipis  catalans  i  aprofundirem  en  les  característiques  i  el  contingut  d’aquestes  normatives  a  través  d’un  recorregut  pels  dos  models,  de  forma  paral∙lela  i  comparada. 

Motivacions i evolució en la publicació d’ordenances  

(39)

 

En alguns municipis, els tècnics apunten que la decisió d’implantar una ordenança és totalment  política. En canvi, en d’altres, l’ordenança sorgeix dels processos participatius previstos en les  agendes 21, i per tant formen part del pla d’acció local.  

Al  Figaró‐Montmany,  l’assecament  de  la  riera  de  Vallcàrquera,  principal  font  d’abastament  d’aigua  del  municipi,  a  causa  de  la  sobrepressió  i  la  recurrència  de  períodes  secs,  va  generar  una mobilització social molt important per protegir la Riereta. Això va portar l’equip de govern  a emprendre una sèrie d’actuacions per tal de fomentar una gestió més sostenible de l’aigua i  protegir l’ecosistema fluvial. El paquet de mesures aprovades per l’ajuntament, entre les quals  hi havia l’ordenança, va ser guardonat amb el premi “Millor iniciativa local per a l’estalvi d’aigua  2007” que atorga l’Àrea de Medi Ambient de la Diputació de Barcelona.    Per a l’Ajuntament d’Almacelles, la bonificació d’un 10% de la subvenció per l’abastament en  alta que concedeix l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) va ser un incentiu molt important per  aprovar  l’ordenança.  En  aquest  sentit,  el  Pla  de  Gestió  del  Districte  de  Conca  Fluvial  de  Catalunya (PGDCFC), en el capítol 13, article 29, sobre foment  de l’estalvi i l’eficiència en  els  usos urbans de l’aigua, estableix que l’ACA tindrà en compte, en l’atorgament de subvencions,  l’existència  d’ordenances  municipals  adreçades  a  l’estalvi  d’aigua,  sobretot  si  comporten  l’obligació  de  disposar  d’un  sistema  de  captació  d’aigües  pluvials  i/o  de  reutilització  d’aigües  grises per al reg de la zona verda per als nous habitatges que comptin amb un jardí particular  i/o comunitari amb superfície de zona verda superior als 200 m2 (ACAc, 2010).     La decisió d’implantar una ordenança per a l’estalvi d’aigua no respon a un únic motiu, sinó que és  fruit de la confluència de factors locals i conjunturals, i d’una bona dosis de voluntat política.     Tipus d’ordenances per a l’estalvi d’aigua 

Un  total  de  38  municipis  han  aprovat  estrictament  una  ordenança  per  a  l’estalvi  d’aigua  seguint els dos models principals, l’ordenança de Sant Cugat del Vallès o l’Ordenança Tipus de  la Xarxa (figura 10).  

Alguns municipis (Santa Coloma de Gramenet, Sant Joan Despí, Sitges, Vacarisses i Tiana) han  incorporat les disposicions sobre l’estalvi d’aigua a ordenances més generals sobre l’edificació  sostenible  (figura  10).  Es  tracta  d’un  tipus  d’eco‐ordenança  del  sector  de  la  construcció  amb  capítols específics sobre energia solar, eficiència energètica, materials de construcció o residus  i recollida selectiva. Malgrat que són més difícils d’elaborar, presenten avantatges pel fet que  tot  l’àmbit  es  tramita  i  gestiona  dins  d’un  sol  cos  legal.  D’altra  banda,  la  transversalitat  d’aquest tipus de normatives s’escau amb l’estructura del Decret d’Ecoeficiència (2006) de la  Generalitat de Catalunya .  

(40)

Figura 10. Tipus d’ordenances per a l’estalvi d’aigua aprovades pels municipis (2010) 

 

Font: Elaboració pròpia  

 

La resta de municipis (Sant Just Desvern, Moià, Castellcir i els quatre municipis de la Cerdanya)  promouen  l’estalvi  d’aigua  mitjançant  un  tipus  d’ordenança  més  específic  que  incideix  exclusivament en els usos exteriors de l’aigua, regulant aspectes com ara el disseny de jardins i  l’adopció de pràctiques de xerojardineria, la captació d’aigües pluvials per al reg de jardins o el  reaprofitament  de  l’aigua  sobrant  de  piscines.  En  el  cas  dels  municipis  de  la  Cerdanya  les  ordenances també inclouen la captació d’energia solar tèrmica.  

Tipus de mesures d’estalvi d’aigua 

Les ordenances inclouen un ampli ventall d’estratègies per promoure l’estalvi i l’ús racional de  l’aigua,  les  quals  es  poden  classificar  com  a  mesures  d’eficiència,  mesures  de  substitució  o  altres tipus de mesures (taula 5). A la  pràctica, trobem que  cada municipi escull les  mesures  que  més  li  interessen  en  funció  de  les  seves  característiques,  i  per  això  existeix  una  gran  diversitat de combinacions, tal i com s’observa a la taula 6.  La figura 11 mostra el nombre total  de municipis que han implantat cada mesura.  

(41)

Taula 5. Classificació de les mesures d'estalvi d'aigua contemplades a les ordenances    Mesures d’eficiència   1  Reducció del cabal d’aixetes i dutxes  2  Reducció de la descàrrega de les cisternes dels vàters  3  Rendiment de la xarxa d’abastament  Mesures de substitució  4  Captació d’aigües pluvials  5  Reutilització de l’aigua sobrant de la piscina  6  Reutilització d’aigües grises  7  Aprofitament d’aigües subterrànies  8  Aprofitament d’aigües regenerades procedents d’EDAR  Altres mesures  9  Estalvi d’aigua en jardins  10  Comptadors individuals d’aigua  11  Regulació a la baixa de la pressió de l’aigua d’entrada  12  Infraestructures en noves urbanitzacions (doble xarxa d’abastament, doble xarxa  d’evacuació, paviments porosos, evitar la derivació de les aigües pluvials al  clavegueram, etc. )  13  Circuit d’aigua calenta sanitària  14  Plans de contingència del consum d’aigua  15  Certificació de dispositius amb el Distintiu de Garantia de Qualitat Ambiental   Font: Elaboració pròpia   

(42)
(43)

En segon lloc, la reutilització de l’aigua sobrant de piscines apareix en el 75% de les ordenances  (37), ja que les piscines són un element bastant estès, característic del model de ciutat‐jardí.  L’última  ordenança  aprovada,  la  de  Caldes  de  Malavella,  inclou  una  novetat  pel  que  fa  a  l’estalvi d’aigua a les piscines: l’obligatorietat que totes les de nova construcció disposin d’una  coberta  mecànica  que  permeti  cobrir‐ne  la  làmina  d’aigua,  per  tal  de  reduir  l’evaporació  i,  alhora, preservar la qualitat de l’aigua.  

(44)

En  general,  només  es  preveu  l’aprofitament  de  les  aigües  freàtiques  en  el  cas  que  es  produeixin  afloraments  naturals  durant  l’excavació  dels  soterranis,  però  en  alguns  municipis  (Sant Adrià del Besòs, Granollers i Sant Cugat del Vallès, on es va incorporar aquest apartat en  la modificació de l’ordenança del 2008) s’estableix l’obligació d’utilitzar els recursos freàtics del  municipi per al reg de zones verdes públiques i camps esportius municipals, així com per a la  neteja viària.     Segons els tècnics municipals, les aigües subterrànies són un recurs important per reduir l’ús  d’aigua  potable  en  el  reg  i  la  neteja  viària,  i  van  ser  claucom  a  sistema  de  suport  al  subministrament  d’aigua  durant  la  sequera  del  2008.  D’altra  banda,  en  els  municipis  on  el  nivell  freàtic  és  prou  superficial,  les  captacions  particulars  són  tradicionals,  encara  que  es  pensa que no totes estan legalitzades, sobretot les anteriors a la Llei d’Aigües vigent (1985).    

L’estalvi d’aigua en jardins va ser introduït per primera vegada a l’Ordenança Tipus i ara ja es  troba contemplat en 38 ordenances que estableixen els criteris de xerojardinera que s’han de  tenir en compte en el disseny de les zones verdes, així com en la utilització dels sistemes de reg  més  eficients.  La  regulació  de  la  pressió  de  l’aigua  també  és  una  mesura  tècnica  que  contemplen la majoria d’ordenances (42). Fins i tot, algunes ordenances van més enllà i parlen  de modernitzar els sistemes d’abastament amb la sectorització de la xarxa, cosa que ja s’aplica  a Sant Cugat del Vallès. 

Un  camp  més  incipient  però  amb  un  gran  potencial  és  el  de  la  gestió  de  l’aigua  en  noves  urbanitzacions, que està present en una desena d’ordenances, per bé que en diferents graus: 

  A  Sitges,  és  obligatori  que  els  edificis  nous  disposin  d’una  xarxa  de  clavegueram  separativa, d’acord amb el que ja estableixen el CTE i el Decret d’Ecoeficiència.  

 A Teià, els nous desenvolupaments hauran de disposar d’una xarxa independent a la de  l’aigua potable, destinada a l’aigua regenerada per a reg i per a altres usos.  

 Al Figaró‐Montmany, la construcció d’una doble xarxa d’aigua potable i aigua no potable  és  una  mesura  voluntària  en  els  nous  plans  parcials,  la  qual  podrà  ser  bonificada.  Els  edificis que se situïn en aquestes àrees hauran de disposar obligatòriament d’una xarxa  d’aigua específica per als usos no potables.  

Figure

Actualización...

Referencias

Actualización...

Related subjects :