Estudi sobre l’aplicació de
les Ordenances municipals
per a l’estalvi d’aigua
Grup de Treball de Gestió de Recursos Hídrics
Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat
___________________________________________________________________________
ÍNDEX
Estudi sobre l’aplicació de les Ordenances municipals per a l’estalvi d’aigua... 1
RESUM DELS PRINCIPALS RESULTATS
A finals de gener del 2011, 50 municipis catalans havien aprovat una ordenança per a l’estalvi d’aigua (veure figura), molts dels quals ho van fer seguint el model d’ordenança de Sant Cugat del Vallès (aprovada l’octubre de 2002) o bé el de l’Ordenança Tipus de la Xarxa de Ciutats i Pobles Cap a la Sostenibilitat de la Diputació de Barcelona (publicada el desembre de 2005). En conjunt, la població dels municipis amb ordenança suma més d’1,2 milions d’habitants i representa un 16% de la població catalana (2010).
Figura. Municipis que han aprovat ordenances per a l’estalvi d’aigua o normatives similars a Catalunya
Amb l’objectiu de documentar, analitzar i millorar l’aplicació de l’ordenança per a l’estalvi d’aigua, aquest estudi ha recollit, mitjançant entrevistes cara a cara i enquestes on‐line, informació sobre la cinquantena de municipis amb ordenança, així com l’opinió dels tècnics municipals responsables de la seva aplicació.
nivell de Catalunya entre el 2003 i el 2007) i també el consum per càpita (un 10% de mitjana entre el 2006 i el 2009 en els municipis amb ordenança), encara hi ha marge per a l’estalvi i, per tant, val la pena incidir en aquest sector.
Les ordenances per a l’estalvi d’aigua vigents tenen diferents graus d’exigència. Tots els municipis, excepte dos, contemplen l’aprofitament de les aigües pluvials, mentre que la meitat pren en consideració la reutilització de les aigües grises. La instal∙lació de reductors de cabal a les aixetes i dutxes i de mecanismes estalviadors a les cisternes dels vàters ha esdevingut una obligació genèrica amb l’entrada en vigor del Codi Tècnic de l’Edificació (març del 2006) i del Decret d’Ecoeficiència (febrer del 2006).
És important que els municipis adaptin les ordenances d’estalvi d’aigua a la seva realitat, especialment a la tipologia urbanística, ja sigui dispersa o compacta. La captació de les aigües pluvials presenta un major potencial en municipis amb una tipologia urbanística difusa mentre que els sistemes de reutilització d’aigües grises són d’especial interès en municipis amb una tipologia compacta per motius d’economies d’escala. Els tècnics municipals són conscients que, per tenir èxit, és molt important explicar l’ordenança a la població en general i, en particular, als responsables de la seva aplicació. El millor exemple en aquest sentit ha estat el procés de participació que des de l’Ajuntament de Sabadell es va dur a terme durant un any i mig per discutir amb tots els actors implicats l’esborrany elaborat des de medi ambient, i que prèviament s’havia consensuat amb urbanisme i parcs i jardins. El resultat ha estat un text acceptat per tothom.
La majoria de municipis no disposen d’un registre específic de les llicències afectades per l’ordenança, la qual cosa indica una certa manca de seguiment. En aquest estudi s’han aconseguit dades de 18 municipis i s’han comptabilitzat 695 llicències que compleixen l’ordenança, de les quals més de la meitat (363 llicències) han hagut d’incorporar un sistema de captació d’aigües pluvials.
Una de les principals dificultats, al parer dels tècnics, és el control del funcionament dels sistemes d’aprofitament de recursos no potables instal∙lats als municipis, degut a la manca de capacitat d’inspecció dels consistoris.
Altres problemàtiques expressades pels tècnics municipals són de caire econòmic, com ara la percepció de l’ordenança com una trava econòmica, per part dels promotors, o la dificultat que tenen els usuaris per visualitzar l’estalvi d’aigua que representa.
Els tècnics municipals senyalen que és molt difícil estimar l’estalvi d’aigua generat per l’aplicació de l’ordenança: la meitat pensen que en els propers 10 anys serà d’entre un 5 i un 15%, però alguns tècnics consideren que pot arribar al 30% gràcies a l’aprofitament de les aigües regenerades procedents d’EDAR i/o de les aigües freàtiques.
L’estudi ha calculat, a nivell teòric, l’estalvi d’aigua que representaria l’aplicació de l’ordenança en tres models d’habitatges: unifamiliars amb jardí, plurifamiliars amb jardí comunitari i plurifamiliars sense jardí. En aquests tipus d’habitatges, en els quals el consum domèstic se situa en 207 litres per persona i dia (lpd), 160 lpd i 126 lpd respectivament, s’han estimat estalvis de 76, 65 i 48 lpd, respectivament.
El potencial d’estalvi calculat implica que, si l’aplicació de l’ordenança es fes extensiva a tots els edificis, l’estalvi d’aigua aconseguit a nivell municipal seria significatiu i, d’altra banda, prou interessant per obrir una nova línia d’investigació en aquest camp.
0. PRESENTACIÓ
L’octubre de 2002, Sant Cugat del Vallès va aprovar la primera Ordenança per a l’estalvi d’aigua de Catalunya i de l’Estat espanyol, la qual regula la incorporació de dispositius d’estalvi i sistemes per a l’aprofitament de recursos no potables a les construccions i els edificis nous del municipi. El desembre del 2005, el Grup Nova Cultura de l’Aigua (ara Grup de Treball de Gestió de Recursos Hídrics) de la Xarxa de Ciutats i Pobles Cap a la Sostenibilitat (Diputació de Barcelona) va elaborar una Ordenança Tipus per a l’estalvi d’aigua (en endavant, Ordenança
Tipus) que servís de model per als municipis que volguessin aprovar ordenances per fomentar
l’estalvi d’aigua.
L’objecte principal d’aquestes ordenances és doble: per una banda, augmentar l’eficiència en l’ús de l’aigua mitjançant la incorporació de mecanismes d’estalvi i solucions tècniques als punts de consum; i, per l’altra, promoure l’aprofitament de recursos hídrics alternatius.
Justificació
Han passat més de vuit anys des de l’aprovació de la primera ordenança per a l’estalvi d’aigua, i en aquest lapse de temps una cinquantena de municipis han aprovat ordenances similars, en molts casos prenent com a referència l’Ordenança Tipus. D’altra banda, s’han patit dos episodis de sequera crítics i ha esclatat la crisis immobiliària i econòmica.
El fet que actualment no estiguem immersos en cap episodi de sequera fa que aquest sigui un bon moment per avaluar l’experiència obtinguda en aquesta primera etapa d’aplicació de les ordenances i una oportunitat per aportar nous elements per tal de reforçar i facilitar l’assoliment dels objectius inicials de gestió racional d’aquest bé escàs.
Antecedents
Aquest estudi s’afegeix a d’altres documents ja existents que, des de diferents perspectives, tenen com a objecte analitzar el procés d’implantació de les ordenances per a l’estalvi d’aigua a Catalunya:
Estudi sobre la percepció social i el règim de funcionament dels sistemes d’aprofitament de recursos hídrics no potables a Sant Cugat del Vallès (gener del 2008), elaborat conjuntament entre l’Agència Catalana de l’Aigua, l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
Pobles cap a la Sostenibilitat (Diputació de Barcelona). Des d’aquesta entitat, a la qual pertanyen la majoria dels municipis amb ordenança per a l’estalvi d’aigua, s’han portat a terme tasques de difusió i pedagogia i s’ha publicat l’Ordenança Tipus per a l’estalvi
d’aigua, així com la Guia per a l’estalvi d’aigua domèstica.
Seguiment de les ordenances municipals per a l’estalvi d’aigua (setembre de 2009), elaborat per Susanna Ribera Planas, tècnica de l’Ajuntament de Navàs, en el marc del postgrau en Govern Local.
Estudi de la percepció social vers els sistemes d’aprofitament de recursos no potables: el cas del Vendrell (febrer del 2010) realitzat per l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals.
Objectius de l’estudi
Estructura de l’informe
L’informe està format per cinc grans apartats. A tall d’introducció, i per a una millor comprensió de la importància d’aquestes ordenances i del marc on s’enquadra aquesta iniciativa municipal, en el primer apartat es presenta breument la situació actual de l’aigua a Catalunya, així com el marc normatiu de referència en matèria d’estalvi d’aigua.
En el segon apartat de l’informe es presenten la cinquantena de municipis catalans que han aprovat una ordenança per a l’estalvi d’aigua o una normativa similar i es descriuen les seves característiques urbanístiques, així com les variables principals relacionades amb la gestió local de l’aigua.
L’anàlisi de la implantació de les ordenances per a l’estalvi d’aigua s’ha estructurat en tres apartats: descripció, aplicació i impactes. En l’apartat de descripció es presenten els diferents tipus d’ordenances que han aprovat els municipis i el seu abast, i s’aprofundeix en els continguts més exclusius d’aquestes normatives a través de la lectura comparada entre els dos principals models d’ordenança. En l’apartat d’aplicació, es recullen les vicissituds i les dificultats que han sorgit durant el procés d’implantació de l’ordenança, les quals s’han identificat a partir de l’anàlisi de l’experiència dels tècnics municipals responsables de la seva aplicació. Finalment, en l’apartat d’impactes, es quantifica l’estalvi d’aigua potencial que provoca la implantació de les ordenances en el parc d’edificis construïts de nou.
En l’últim apartat, s’exposen les conclusions principals de l’estudi i les línies de futur que caldria seguir per millorar la implantació de les ordenances per a l’estalvi d’aigua. Als annexos es presenten els qüestionaris utilitzats i el conjunt de mapes que se citen al llarg del treball.
Metodologia
Per una banda, s’ha fet una revisió exhaustiva de la cinquantena d’ordenances aprovades a Catalunya (annex I) així com del Decret d’Ecoeficiència de la Generalitat i dels documents HS4 i HS5 del Codi Tècnic de l’Edificació; i també s’han recopilat dades estadístiques sobre les característiques dels municipis amb ordenança. Aquesta informació s’ha recollit en una base de dades georeferenciada a partir de la qual s’ha elaborat una sèrie de mapes.
Per altra banda, s’han realitzat diverses d’entrevistes personals i d’enquestes on‐line als tècnics municipals responsables de l’aplicació de l’ordenança, amb l’objectiu de recollir la seva experiència (annexes II i III):
Les entrevistes presencials s’han realitzat als tècnics d’una mostra de 14 poblacions representativa del conjunt de municipis. En la mesura que ha estat possible, les entrevistes s’han portat a terme en aquells municipis amb una major experiència en aquest tema. Els 14 municipis seleccionats han estat:
Municipis amb entrevista presencial
Barberà del Vallès Lliçà d’Amunt Sitges
Cambrils Sabadell Tona
El Vendrell Sant Adrià del Besòs Torredembarra
Figaró‐Montmany Sant Cugat del Vallès Vic
Granollers Sant Joan Despí
En la resta de municipis amb ordenança per a l’estalvi d’aigua (N=36), s’han recollit dades mitjançant una enquesta on‐line.
S’ha obtingut resposta de 10 municipis:
Municipis amb enquesta on‐line
Begues Les Franqueses del Vallès Prats i Sansor
Capellades Maçanet de la Selva Ripollet
Fontanals de Cerdanya Mollet del Vallès
L’ Ametlla del Vallès Òdena
En total, entre entrevistes i enquestes, s’ha recopilat informació de 24 municipis (el 48 % dels municipis amb ordenança). El qüestionari de l’enquesta estava format per una vintena de preguntes, majoritàriament de resposta tancada i de tipus quantitatiu. Per altra banda, el qüestionari de l’entrevista estava format per les preguntes de l’enquesta més una sèrie de preguntes addicionals de resposta oberta i qualitativa. Aquesta versió va ser validada amb una prova pilot amb els tècnics dels municipis del Grup de Gestió de Recursos Hídrics de la Xarxa que tenen ordenança d’estalvi d’aigua (Sant Cugat del Vallès, Vic, Granollers i Torredembarra).
1. CONTEXT SOCIOECONÒMIC I NORMATIU
1.1. LA SITUACIÓ DE L’AIGUA A CATALUNYA
La situació hídrica a Catalunya en els darrers anys ha estat marcada per la recurrència de diversos episodis de sequera, com ara els de 1998‐2002, 2005‐06 i 2007‐08, per mencionar‐ne els més recents. Gaudim d’un clima mediterrani, amb unes aportacions hídriques irregulars que generen situacions de sequera. Les sequeres, però, no són únicament l’expressió d’un situació meteorològica de dèficit de precipitacions, sinó també d’un fenomen social definit pel desequilibri entre els recursos d’aigua disponibles i les demandes actuals i les previsibles del futur (Latorre, 2008).
A continuació veurem algunes xifres que il∙lustren el desequilibri territorial en matèria d’aigua i introduirem les principals estratègies de gestió de la demanda urbana que es poden portar a terme a nivell local per tal de mantenir la moderació del consum unitari d’aigua durant els propers anys.
Demanda i usos de l’aigua a les dues Catalunyes
La demanda total d’aigua a Catalunya és de poc més de 3.000 hectòmetres cúbics a l’any, mentre que la capacitat màxima dels embassaments és de gairebé 4.500 hectòmetre cúbics (ACA). Ara bé, demanda i reserves es distribueixen de manera desigual a banda i banda de la divisòria hidrogràfica entre les anomenades Conques Internes de Catalunya i les Conques Catalanes de l’Ebre (taula 1).
Taula 1. Característiques de les conques hidrogràfiques catalanes
Àmbit Competència Superfície Població Recurs Demanda
(km2) (%) (%) (municipis) (hm3) (%) (hm3/any) (%) Conques Internes de Catalunya Agència Catalana de l’Aigua 16.423 (52%) 92% (634 municipis) 694,45 (15%) 1.219 (39%) Conques Catalanes de l’Ebre Confederació Hidrogràfica de l’Ebre 15.567 (48%) 8% (312 municipis) 3.788 (85%) 1.937 (61%)
Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ACA i Anàlisi de la tendència del consum d’aigua a Catalunya i marges d’estalvi (Termes, M. i Guiu, R., 2009)
Les Conques Catalanes de l’Ebre, sobre les quals té potestat la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (que depèn del govern central), ocupen 15.570 km2 repartits en 312 municipis, on viu el 8% de la població catalana i on es consumeix el 60 % restant de la demanda total de Catalunya, gairebé 2.000 hm3/any (taula 1). D’aquesta quantitat, més del 90% es dedica al regadiu, que produeix al voltant del 65% dels productes agrícoles i ramaders de Catalunya; menys del 3% a ús urbà; i percentatges lleugerament inferiors a la ramaderia i a la indústria (figura 1). Figura 1. Distribució per usos i conques de la demanda d’aigua a Catalunya el 2009 (en hm3 i %). 2.197 (69, 61 %) 574 (18,19 %) 71 (2,25 %) 314 (9,95 %) 282 (23,13 %) 35 (2,87 %) 520 (42,66 %) 382 (31,34 %) 1.815 (93,70 %) 36 (1,86 %) 54 (2,79 %) 32 (1,65 %) Catalunya Conques Internes de Catalunya Conques Catalanes de l’Ebre Font: Elaboració pròpia a partir de Termes i Guiu (2009)
Gramenet) el consum d’aigua per càpita ha baixat per sota els 100 l/hab∙dia, la quantitat mínima d’un entorn urbà segons l’Organització Mundial de la Salut (Rayón, 2008). Figura 2. Evolució del consum domèstic als municipis pertanyents a l’EMA‐AMB entre 1994 i 2009 (en litres per habitant i dia) Font: Elaboració pròpia a partir de les Dades ambientals metropolitanes 2009 (AMB‐EMA, 2009)
Aquesta tendència en la reducció dels consums unitaris es pot fer extensiva al conjunt de Catalunya: l’any 2007 el consum total de les xarxes urbanes va ser un 4% inferior al que s’enregistrava el 2003, malgrat que la població havia augmentat en mig milió d’habitants durant aquest mateix període (ACA, 2009b).
Eficiència: consisteix en satisfer la demanda d’aigua amb el mínim consum del recurs gràcies a la utilització de la millor tecnologia disponible (sistemes de doble descàrrega o descàrrega pressuritzada en els vàters, ús d’airejadors en aixetes i dutxes, ús d’electrodomèstics de classe A i de programes de baix consum, etc.) i a la millora del rendiment de les xarxes de distribució. Substitució de l’aigua potable de xarxa per recursos hídrics d’altres procedències (aigües de pluja, aigües grises, aigua sobrant de piscines, aigües freàtiques, aigües regenerades i aigües d’escorrentia) ja sigui de forma particular, comunitària o municipal. Les mesures de substitució es basen en el principi de diferenciació de la qualitat de l’aigua en funció dels usos previstos, de tal manera que s’eviti utilitzar aigua d’alta qualitat (amb elevats costos econòmics i ambientals) per a usos que no requereixen potabilitat. A nivell domèstic, la major part de l’aigua consumida es destina a aquests tipus d’usos secundaris (reg del jardí, descàrrega del vàter, rentadora) i només un petit percentatge s’utilitza com a aigua de boca (Domene et al., 2004).
Les ordenances per a l’estalvi d’aigua inclouen mesures d’eficiència com ara la instal∙lació d’airejadors en aixetes i dutxes o en determinats sistemes de reg; substitució de l’aigua potable per aigües pluvials, aigües grises i aigua sobrant de piscines; i directa o indirectament també incorporen contribucions orientades a modificar els hàbits de la població en relació a l’ús de l’aigua. 1.2. MARC NORMATIU
L’Estat espanyol té una organització territorial descentralitzada que incideix de manera important en la gestió de l’aigua, atès el protagonisme i les competències que corresponen a cada nivell de l’administració: municipal, català i estatal (Sanjuán, 2004). En aquest apartat s’exposen els trets bàsics dels reglaments català i estatal en la matèria, posant èmfasi especial en la seva interacció amb les ordenances municipals per a l’estalvi d’aigua.
El triple nivell de legislació en matèria d’estalvi d’aigua
La Llei estatal 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local, atribueix als municipis la potestat per dictar ordenances dins l’àmbit de les seves competències, entre les quals s’inclou la protecció del medi ambient. També es reconeix aquesta potestat en la Llei Municipal i de Règim local de Catalunya (ordenances municipals per a l’estalvi d’aigua).
ordenança per a l’estalvi d’aigua al final del 2002. A partir d’aleshores, una cinquantena de municipis catalans han aprovat la seva pròpia ordenança o una normativa similar.
Totes aquestes reglamentacions no estaven condicionades per d’altres de rang superior fins que el 2006 van aparèixer el Decret d’Ecoeficiència a Catalunya i, poc després, el Codi Tècnic de l’Edificació a l’Estat espanyol. Aquests reglaments constitueixen el nou marc legislatiu del sector de l’edificació i ambdós incorporen en el seu articulat mesures per a l’estalvi d’aigua i una regulació sobre les característiques de les instal∙lacions de subministrament i d’evacuació d’aigua en els edificis de nova construcció i en les reformes d’edificis ja existents.
El Decret d’Ecoeficiència
El febrer del 2006, el Govern de la Generalitat va aprovar el Decret d’Ecoeficiència amb l’objectiu “d’adoptar criteris d’ecoeficiència en els edificis per tal de continuar el procés de canvi social iniciat pels municipis en la manera de concebre, dissenyar, construir i utilitzar els edificis des de la perspectiva de la sostenibilitat ambiental” (Decret d’Ecoeficiència, 2006; preàmbul).
Amb aquesta declaració de principis, el decret incideix en els tipus d’edificació més habituals a partir de dos nivells d’exigència: d’una banda, fixa uns paràmetres d’ecoeficiència relatius als vectors aigua, energia, materials i residus que s’han de complir sistemàticament; i de l’altra, ofereix una sèrie de solucions constructives i obliga a escollir‐ne un nombre suficient per obtenir una puntuació global mínima de 10 punts en la construcció de l’edifici. Les exigències obligatòries que estableix el decret en relació a l’aigua són: a) la instal∙lació d’una xarxa de sanejament separativa a l’interior de l’edifici per evitar que les aigües pluvials es mesclin amb les aigües residuals; b) la limitació del cabal mínim i màxim (9 i 12 l/min respectivament) de les d’aixetes de lavabos, bidets i aigüeres, així com dels equips de dutxa; c) la utilització de mecanismes de doble descàrrega o descàrrega parcial a les cisternes dels vàters; d) la instal∙lació de mecanismes temporitzadors o detectors de presència a les aixetes de lavabos i les dutxes dels edificis d’ús docent, sanitari o esportiu. Si ho comparem amb les ordenances municipals per a l’estalvi d’aigua (taula 2), veiem que els dispositius d’estalvi en aixetes i inodors també estan contemplats en la majoria d’ordenances. Pel que fa a la regulació de cabals d’aixetes i dutxes, hi ha una incompatibilitat entre els dos reglaments ja que el mínim establert pel decret és més gran que el màxim fixat en algunes ordenances, com ara la de Sant Cugat del Vallès i l’Ordenança Tipus.
Sant Adrià de Besòs) van més enllà i regulen l’obligatorietat d’aprofitar les aigües pluvials; i més de la meitat, també la reutilització de les aigües grises. El decret contempla aquestes mesures entre les 18 opcions que donen punts a l’edifici. L’aprofitament d’aigües pluvials té assignats 5 punts i, el reaprofitament conjunt d’aigües grises i pluvials, 8 punts sobre 10. En canvi, és sorprenent que la instal∙lació única d’un sistema de reutilització d’aigües grises no rebi cap puntuació. El ventall d’opcions proposades per sumar els 10 punts és variat i inclou altres vectors a banda de l’aigua i, per tant, és difícil predir quina serà la implantació dels sistemes d’aprofitament de recursos no potables en els nous edificis.
El Codi Tècnic de l’Edificació
El Codi Tècnic de l’Edificació (CTE), aprovat el març del 2006, transposa la Directiva Europea 2002/91/CE, d’Eficiència Energètica en l’Edificació, i constitueix un compendi legislatiu d’ampli abast que regula a nivell estatal tot el que fa referència a la qualitat, la seguretat i l’habitabilitat dels edificis i les instal∙lacions.
El Document Bàsic d’Higiene, Salut i Protecció del medi ambient conté una secció dedicada al subministrament d’aigua (HS 4) i una altra dedicada a l’evacuació (HS 5). En la primera secció, s’estableix l’obligatorietat d’instal∙lar dispositius d’estalvi d’aigua a les aixetes i a les cisternes dels inodors de les zones dels edificis en què es prevegi la concurrència de públic, i comptadors individuals tant d’aigua freda com d’aigua calenta. Aquesta darrera mesura no està contemplada en el Decret d’Ecoeficiència, però sí en l’Ordenança Tipus i en moltes ordenances municipals, ja que la comptabilitat dels consums és considerat un requisit previ a l’aplicació de les mesures d’estalvi.
El CTE únicament obliga a instal∙lar sistemes de reutilització de l’aigua en els processos de condensació d’agents frigorífics que utilitzin aigua apta pel consum humà. No obstant això, es pot dir que deixa la porta oberta a l’aprofitament de recursos alternatius sempre i quan compleixin els criteris de senyalització i no es puguin connectar directament a la instal∙lació de subministrament d’aigua potable.
En aquest apartat també s’estableix el cabal instantani mínim per a cada tipus d’aparell i la pressió mínima i màxima en els punts de consum. A l’igual de com passava amb el decret, el cabal mínim fixat al codi tècnic per a les aixetes aïllades, les dutxes i les banyeres (9, 12 i 18 l/min respectivament) és superior al màxim de 8 l/min fixat tant per l’ordenança de Sant Cugat del Vallès com per l’Ordenança Tipus (taula 2). En aquest punt, tot i que les ordenances no poden entrar en contradicció amb les normatives de rang superior, caldria veure quin criteri té més sentit i unificar els reglaments.
Les ordenances municipals per a l’estalvi d’aigua en el context normatiu actual
L’entrada en vigor del Decret d’Ecoeficiència i del Codi Tècnic de l’Edificació ha permès que les disposicions sobre estalvi d’aigua que aquestes dues normes comparteixen amb les ordenances municipals (taula 2) hagin estat àmpliament adoptades arreu del territori, sense diferències entre municipis, i que siguin plenament assumides per tots els actors implicats: administracions, professionals de la construcció, usuaris i ciutadans en general. Tot i que aquestes disposicions són més aviat prudents, les mesures que inclouen no fan sinó reforçar la legislació local preexistent, ratificant el paper capdavanter dels municipis en la promoció de l’estalvi d’aigua.
Ara bé, la majoria d’ordenances són més ambicioses i estableixen un nivell d’exigència superior al del decret o el CTE i, per exemple, també regulen l’aprofitament de recursos alternatius (ja siguin aigües pluvials, aigües grises, aigües sobrants de piscines, aigües subterrànies, aigües regenerades procedents d’EDAR) o l’estalvi d’aigua en els jardins públics i privats i en les noves urbanitzacions.
En la mesura que els ajuntaments són els encarregats de vetllar pel compliment de la normativa estatal i catalana en els municipis, les ordenances per a l’estalvi d’aigua poden ser una eina útil per garantir‐ne aplicació, definint, entre altres coses, la responsabilitat dels diferents agents, la documentació necessària a aportar i el procediment sancionador en cas d’incompliment, tot integrant els tràmits en el circuit de llicències municipal (Diputació de Barcelona, 2008).
Per la seva major exigència en matèria d’estalvi d’aigua, les ordenances no han perdut el seu sentit, i des d’una perspectiva pràctica, es podria afirmar que actualment són encara més importants que abans de l’aprovació del Decret d’Ecoeficiència i del Codi Tècnic d’Edificació, ja que es tracta d’un instrument efectiu per integrar aquestes normatives en la gestió local i per adaptar‐les a la realitat de cada municipi.
Taula 2. Comparativa entre diferents reglaments en matèria d’estalvi d’aigua
Normativa Ordenança de
Sant Cugat del Vallès Ordenança Tipus Decret d’Ecoeficiència Codi Tècnic de l’Edificació
DATA D’APROVACIÓ 31/10/2002
(Modificació 12/04/2008) 12/2005 14/02/2006 17/03/2006
ÀMBIT TERRITORIAL Municipal Municipal Catalunya Estat espanyol
EDIFICACIONS AFECTADES - Nova construcció - Rehabilitació i/o reforma integral - Canvi d’ús total o parcial - Nova construcció - Rehabilitació i/o reforma integral - Canvi d’ús total o parcial - Nova construcció - Reconversió d’antiga edificació - Gran rehabilitació (1) - Nova construcció; - Ampliació, modificació, reforma o rehabilitació; - Canvi d’ús; - Ampliació, modificació, reforma o rehabilitació quan s’amplia el número o la capacitat d‘aparells receptors de la instal∙lació existent USOS AFECTATS - Habitatge - Residencial, hoteler - Educatiu - Sanitari - Esportiu - Comercial - Industrial - Recreatiu - Qualsevol altre que comporti l’existència d’instal∙lacions destinades al consum d’aigua - Habitatges - Hotels - Edificis d’usos diversos - Edificis públics - Habitatge - Residencial col∙lectiu - Administratiu - Educatiu - Sanitari - Esportiu - Tots REGULACIÓ DE LA PRESSIÓ
Pmàx ≤ 2,5 bars (2) Pmàx ≤ 2,5 bars (2) Pmín aixetes = 1 bar
Pmín fluxors = 1,5 bars Pmàx = 5 bars
(2)
CABALS AIXETES
Qmàx = 8 l/min (a Pmàx) Qmàx = 8 l/min (a Pmàx) Qmín = 9 l/min
Qmàx = 12 l/min (a P > 1 bar)
Normativa Ordenança de
Sant Cugat del Vallès Ordenança Tipus Decret d’Ecoeficiència Codi Tècnic de l’Edificació
CABALS DUTXES
Qmàx = 10 l/min (a Pmàx) Qmàx = 10 l/min (a Pmàx) Qmín = 9 l/min
2. MUNICIPIS AMB ORDENANÇA PER A L’ESTALVI D’AIGUA
A dia 1 de gener de 2011, 50 municipis catalans compten amb una ordenança per a l’estalvi d’aigua o amb una normativa local similar. En aquest apartat descriurem les característiques més rellevants dels municipis en relació a la gestió de l’aigua així com les estratègies que incorporen les ordenances per fomentar l’estalvi d’aigua a nivell local.
Descripció
El conjunt de municipis amb ordenança sumen una població de 1.220.156 habitants, que representa el 16,3 % de la població de Catalunya el 2009 (taula 4). Més de la meitat d’aquesta població es concentra en 7 ciutats de més de 50.000 habitants: Sabadell, Santa Coloma de Gramenet, Sant Cugat del Vallès, Rubí, Vilanova i la Geltrú, Granollers i Mollet del Vallès. La resta es reparteix entre els 31 municipis de mida mitjana (d’entre 5.000 i 50.000 habitants), entre els quals trobem capitals comarcals com ara Vic, Igualada i el Vendrell; les poblacions costaneres de Cambrils, Torredembarra, Sitges i Sant Feliu de Guíxols; un reguitzell de nuclis residencials de la regió metropolitana com per exemple Begues, Vacarisses, Palau‐solità i Plegamans i Lliçà d’Amunt, entre d’altres; els nuclis industrials de Roda de Ter i Capellades; i ciutats compactes com Barberà del Vallès i Ripollet. Finalment, un 1,3 % de la població viu en una dotzena de municipis petits, de menys de 5.000 habitants.
Consum domèstic
El consum domèstic és la fracció més important del volum total d’aigua facturada en els municipis estudiats, per davant del consum industrial, el municipal o l’agrícola. De mitjana, l’any 2009 el consum domèstic representava el 72,5 % del total, i en tan sols 8 municipis (Vallromanes, Gelida, Òdena, Caldes de Malavella, Fontanals de Cerdanya, Igualada, Capellades i Castellbisbal) era inferior al 50 % (taula 4). Això demostra que val la pena incidir en aquest sector a través de les ordenances per a l’estalvi d’aigua. Tot i així, el consum domèstic per càpita dels municipis amb ordenança és molt variable (figura 4 i taula 4): hi ha municipis amb mitjanes de consum properes als 110 l/hab∙dia, com ara Roda de Ter, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià del Besòs, Òdena, Granollers, Mollet del Vallès i Sabadell; però també n’hi ha que superen els 200 l/hab∙dia, com s’observa en alguns municipis del litoral i de la Cerdanya. En general, i com passa en els municipis de l’EMA‐AMB, la tendència recent és a reduir el consum per càpita. Entre el 2006 i el 2009, el consum domèstic per persona va disminuir a tots els municipis amb ordenança excepte al Vendrell i Fontanals de Cerdanya, amb una reducció mitjana del 10 % (figura 4). Val a dir que durant aquest període van tenir lloc dos episodis de sequera consecutius (2005 i 2007‐08).
En el càlcul del consum domèstic unitari s’utilitza la població censada al municipi i no es té en compte la població estacional. Això provoca que els resultats siguin sistemàticament més elevats, especialment en aquells municipis on la població estacional té un pes específic important. A la figura 4 es pot veure com, si tenim en compte la població estacional (també anomenada població bàsica), el consum domèstic per càpita obtingut és inferior en tots els municipis, i especialment, en els municipis costaners i els de la Cerdanya.
Figura 4. Consum domèstic per càpita del 2009 als municipis amb ordenança i variació respecte el 2006 (en litres per habitant i dia)
Característiques urbanístiques
S’ha indagat quina és la tipologia d’edificis existents en els municipis amb ordenança per a l’estalvi d’aigua a partir de les dades disponibles a l’IDESCAT de l’any 2001 sobre habitatges i llars dels municipis catalans. Cal tenir present que aquestes dades són ja una mica antigues i que el període 2001‐2011 s’ha caracteritzat per un important dinamisme en l’àmbit de la construcció, les principals característiques del qual no se sabran fins a la publicació de les dades del cens del 2011.
Els municipis amb ordenança tenen una proporció de segones residències lleugerament superior a la del conjunt del territori català: 20%, en contraposició al 15,5% (taula 3). Hi destaquen 5 municipis en els quals la proporció de segones residències supera fins i tot a la d’habitatges principals, posant així de manifest la importància de la població estacional: (Vacarisses (57,6 %), el Vendrell (58,3 %), Cambrils (59,1 %), Torredembarra (62,4 %) i Prats i Sansor (79,9 %)
Pel que fa als habitatges principals, en els municipis amb ordenança hi ha una proporció major d’aquells que tenen una superfície útil de 90 m2 o més i una menor proporció d’habitatges amb una superfície inferior, en comparació a la mitjana catalana (taula 3). Concretament, el 56,4% dels habitatges de Catalunya tenen menys de 90 m2 respecte al 42,85% que es dóna en els municipis de l’estudi. La diferència més destacada és en la proporció d’habitatges amb una superfície útil major (de 120 m2 o més), que és fins a 10 punts superior a la mitjana catalana (taula 3). En general, podem associar els habitatges de major superfície amb cases unifamiliars, aïllades o adossades, i els habitatges de superfície menor amb pisos de blocs plurifamiliars, de manera que en els municipis de l’estudi hi predominarien els primers. Taula 3. Tipologia d'edificis als municipis amb ordenança i a Catalunya Percentatge de segones residències Municipis amb ordenança 20,30 % Catalunya 15,54 % Percentatge d’edificis segons el nombre de plantes
1 planta 2 plantes ≥ 3 plantes
Municipis amb ordenança 39,40 % 38,37 % 22,38 %
Catalunya 35,80 % 37,80 % 26,40 %
Percentatge d’habitatges principals segons la superfície útil
< 59 m2 De 60 a 89 m2 De 90 a 119 m2 De 120 i més m2
Municipis amb ordenança 5,97 % 36,88 % 32,88 % 24,28 %
Catalunya 11,10
% 45,30 % 29,30 % 14,30 %
Font: IDESCAT. Dades del 2001
Ala municipis objecte d’estudi, la proporció d’edificis segons el criteri del nombre de plantes és similar a la del conjunt de Catalunya. No obstant això, hi ha més edificis d’una o dues plantes i menys edificis de 3 plantes o més (taula 3). En tots els municipis amb ordenança, excepte a Vic, a Santa Coloma de Gramenet i a Sant Joan Despí, la proporció d’edificis baixos, d’una o dues plantes, representa més de la meitat del total, de manera que es pot parlar d’una estructura urbana majoritàriament horitzontal, amb el predomini d’habitatges unifamiliars. Per contrastar aquesta concepció de l’estructura urbanística dels municipis, se n’ha calculat la densitat urbana, expressada en habitants per hectàrees de sòl residencial. La dada s’ha obtingut de la segona edició (2000‐2003) del Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya (MCSC), elaborat pel Centre de Recerca en Ecologia i Aplicacions Forestals (CREAF), i correspon a la suma dels sòls classificats com a residencial lax i residencial compacte. Aquesta cartografia únicament està disponible per als municipis de la regió metropolitana. Per a la resta de municipis amb ordenança s’ha demanat la informació als ajuntaments, però no se n’ha obtingut pas en tots els casos.
D’acord amb la densitat urbana calculada (taula 4), i partint d’un llindar de 150 habitants per hectàrea de sòl residencial, la major part dels municipis estudiats pertanyen a un model urbà dispers o compacte. Per sobre d’aquest valor, indicador d’una urbanització compacta, trobem les grans ciutats de l’àrea metropolitana: Barberà del Vallès, Sabadell, Granollers, Mollet del Vallès, Sant Joan Despí, Ripollet, Sant Adrià del Besòs i Santa Coloma de Gramenet. La resta de municipis amb ordenança tenen una densitat urbana inferior, i per tant, un desenvolupament urbanístic més aviat dispers.
Com ja s’ha apuntat anteriorment, hi ha una correlació entre la densitat urbana i el consum domèstic d’aigua per càpita. La representació conjunta de les dues variables (figura 5) permet agrupar els municipis amb ordenança en 4 grups: els municipis compactes de la regió metropolitana, com ara Santa Coloma de Gramenet i Granollers, els quals presenten consums unitaris que no arriben als 125 l/hab∙dia; els municipis interiors externs a la regió metropolitana com ara Igualada i Vic, que presenten consums d’entre 110 i 150 l/hab∙dia i densitats baixes, al voltant dels 50 habitants per hectàrea; els municipis de la regió metropolitana identificats amb el model dispers, que presenten un ampli rang de densitats, d’entre 10 i 120 hab/ha, i de consums, d’entre 125 i 225 l/hab∙dia; i, finalment, els municipis litorals de fora la regió metropolitana i el cas de Vallromanes, tots els quals presenten les densitats urbanes més baixes, inferiors als 50 hab/ha, i els consums domèstics per càpita més elevats, superiors als 225 l/hab∙dia.
La majoria de municipis que han aprovat una ordenança per a l’estalvi d’aigua tenen un model d’urbanització més aviat dispers, en el qual hi predominen els habitatges unifamiliars amb jardí i piscina i consums d’aigua elevats. És en aquests casos on existeix un marge més ampli per a l’estalvi d’aigua, especialment en relació als usos exteriors i a les mesures de substitució contemplades a les ordenances.
Figura 5. Classificació dels municipis amb ordenança d’acord amb els criteris de consum domèstic i de tipus d’estructura urbana Municipis amb tipologia compacta de la regió metropolitana
Barberà del Vallès, Granollers, Mollet del Vallès, Ripollet, Sabadell, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià del Besòs i Sant Joan Despí
Municipis interiors de fora la regió metropolitana
Alfés, Almacelles, Capellades, Igualada, Roda de Ter, Tona i Vic Municipis amb tipologia dispersa de la regió metropolitana
Companyies de subministrament
Els Ajuntaments són els responsables del servei de subministrament domiciliari d’aigua. Aquesta subministrament es pot fer efectiu, bàsicament, a través de dues fórmules de gestió: o bé directament per part de l’ajuntament o bé en règim de concessió administrativa a una empresa pública, privada o mixta (Ribera, 2009).
La gran majoria de municipis amb ordenança han optat per la segona opció i han establert algun tipus de concessió, ja sigui a les grans empreses privades del sector com ara AGBAR, SOREA, AQUALIA i CASSA (33 municipis), o a petites empreses públiques, privades o mixtes (12 municipis). Només en el cas del municipi de Capellades la gestió recau directament en el propi ajuntament (taula 5).
S’ha detectat que, en general, no hi ha hagut un contacte específic entre els consistoris i les companyies de subministrament d’aigua dels municipis en relació a les ordenances per a l’estalvi d’aigua. De fet, només en 7 dels 24 municipis enquestats, la companyia exerceix o ha exercit alguna acció: o bé han participat en la redacció del text de l’ordenança i han estat presents en els processos participatius o bé han col∙laborat en campanyes de divulgació i sensibilització sobre l’estalvi d’aigua.
En la majoria de municipis amb ordenança, el gestor directe de l’aigua no és el consistori sinó un ens privat. Fora interessant buscar la complicitat i la implicació d’aquest ens en l’aplicació de l’ordenança en aspectes com ara la comptabilització de consums, de cara a un possible seguiment de l’estalvi d’aigua. A més, la companyia té un contacte continuat amb l’usuari a través del rebut de l’aigua, que es pot aprofitar per transmetre missatges de sensibilització.
Preu de l’aigua domèstica
Independentment de la modalitat de gestió escollida per a la prestació del servei, els ajuntaments són els encarregats de fixar el sistema de preus o tarifes de l’aigua. Els instruments econòmics també són una eina per incentivar l’estalvi d’aigua si la política de preus és adequada, tal i com es menciona, per exemple, en l’ordenança de Collbató.
En els municipis amb ordenança, el preu domèstic mitjà per un consum de 12 metres cúbics mensuals (sense IVA) l’any 2009 era de 1,215 €/m3, un valor lleugerament superior al de la mitjana de Catalunya, que era de 1,132 €/m3 (figura 6). A la part baixa de la forquilla de preus trobem el municipi de Figaró‐Montmany, els veïns del qual paguen 0,753 €/m3; en nou municipis més es paga menys d’1 €/m3. A l’altre extrem, trobem els veïns de l’Ametlla del Vallès, que paguen 2,071 €/m3, seguits dels de Collbató (1,790 €/m3) i dels que viuen als municipis que pertanyen a l’EMA‐AMB (1,544 €/m3).
Figura 6. Preu domèstic per municipis el 2009 (en €/m3 i un consum mensual de 12 m3)
*No hi ha dades d’Alfés, Calders ni Riu de Cerdanya.
Actuacions per estalviar aigua als municipis amb ordenança
Per tal de conèixer les actuacions d’estalvi d’aigua que han dut a terme els municipis amb ordenança en els últims 5 anys, es va incloure una pregunta al∙lusiva tant en el qüestionari de l’enquesta com en l’entrevista. Òbviament, tots els municipis de la mostra havien aprovat o modificat l’ordenança, ja que aquest era el principal requisit per formar part de l’estudi. Ultra això, els municipis han adoptat moltes altres mesures de foment de l’estalvi. Les més comuns han estat la millora de la xarxa d’abastament (83% dels municipis) i les campanyes de sensibilització (70%); prop del 60% han modificat la tarifa d’aigua i/o han fet algun aprofitament de les aigües freàtiques per a usos municipals; un 30% ha aplicat exempcions i/o bonificacions d’impostos municipals, ha promogut la instal∙lació de comptadors i/o ha desenvolupat un pla de contingència del consum d’aigua en algun sector municipal (figura 7). Figura 7. Actuacions d’estalvi d’aigua realitzades en els últims 5 anys en els municipis amb ordenança Font: Elaboració pròpia
Taula 4. Dades urbanístiques i de consum d’aigua en els municipis amb ordenança (2009)
Municipi Comarca Òrgan gestor Població Superfície
Superfície residencial vs total Densitat urbana Consum d’aigua total Consum domèstic vs total Consum d’aigua per càpita
(habitants) (km2) (%) (hab/ha) (m3) (%) (l/hab∙dia)
Sant Cugat del Vallès Vallès Occidental SOREA 79.253 48,2 21,51 73,55 7.268.903 68,54 168,00
Teià Maresme SOREA 6.087 6,6 18,48 49,07 474.574 72,81 170,15
Sant Just Desvern Baix Llobregat AGBAR 15.811 7,8 21,05 93,57 1.359.832 61,02 148,79
Barberà del Vallès Vallès Occidental SABEMSA 31.144 8,3 19,76 184,58 2.630.231 52,49 121,19
Figaró‐Montmany Vallès Oriental CONGIAC 1.057 15,0 1,67 41,63 71.798 82,38 158,12
Ripollet Vallès Occidental SOREA 37.088 4,3 29,40 286,83 2.179.952 75,78 122,71
Tona Osona SOREA 7.955 16,5 12,88 36,73 451.884 76,40 124,30
Santa Coloma de
Gramenet Barcelonès AGBAR 119.717 7,0 43,43 385,97 6.908.549 80,51 112,55
Sant Joan Despí Baix Llobregat AGBAR 32.030 6,2 21,21 240,66 2.065.370 67,74 119,24
Vic Osona AIGÜES DE VIC SA. 39.844 30,6 23,10 55,11 3.925.138 53,74 139,74
Calders Bages AIGÜES DE MANRESA 899 33,1 ‐‐ ‐‐ 79.167 83,02 224,51
El Vendrell Baix Penedès AIGÜES DEL TOMOBÍ
SA. 35.821 36,8 35,03 27,10 3.835.927 76,79 229,01
Moià Bages AIGÜES DE MOIÀ 5.710 75,3 ‐‐ ‐‐ 428.149 69,19 148,44
Roda de Ter Osona SOREA 6.015 2,2 51,05 52,20 294.714 81,84 111,05
Sitges Garraf SOREA 27.668 43,8 8,11 76,23 3.496.744 63,05 224,06
Vacarisses Vallès Occidental AIGÜES DE TERRASSA 5.872 40,7 6,80 20,91 708.814 66,25 218,27
Municipi Comarca Òrgan gestor Població Superfície
Superfície residencial vs total Densitat urbana Consum d’aigua total Consum domèstic vs total Consum d’aigua per càpita
(habitants) (km2) (%) (hab/ha) (m3) (%) (l/hab∙dia)
Bellver de Cerdanya La Cerdanya SOREA 2.231 98,2 ‐‐ ‐‐ 266.784 76,39 251,77
Sant Feliu de Guíxols Baix Empordà AQUALIA 21.977 16,2 30,20 44,40 2.182.012 83,38 239,54
Cambrils Baix Camp SECOMSA AIGÜES, S.L. 31.709 35,2 34,55 25,46 3.988.158 76,52 291,06
Fontanals de Cerdanya La Cerdanya SOREA 451 28,6 ‐‐ ‐‐ 313.470 31,30 657,39
Riu de Cerdanya La Cerdanya ‐‐ 110 12,3 ‐‐ ‐‐ ‐‐ ‐‐ ‐‐
Castellcir Vallès Oriental SOREA 628 34,2 1,39 13,31 48.251 74,39 172,23
Prats i Sansor La Cerdanya SOREA 237 6,6 15,22 ‐‐ 178.861 76,05 1.131,26
Sant Adrià del Besòs Barcelonès AGBAR 33.761 3,8 26,58 328,94 2.198.698 65,61 114,75
Granollers Vallès Oriental SOREA 60.658 14,9 19,63 205,55 4.711.465 54,40 115,36
Tiana Maresme SOREA 7.590 8,0 12,04 77,93 522.205 79,11 156,43
Ametlla del Vallès Vallès Oriental SOREA 7.949 14,2 20,72 26,50 605.300 87,88 192,59
Les Franqueses del Vallès Vallès Oriental SOREA 17.660 29,1 6,85 85,23 1.426.658 57,04 127,05
Vallromanes Vallès Oriental SOREA 2.283 10,6 11,16 18,65 440.572 43,15 269,12
Lliçà d’Amunt Vallès Oriental SOREA 14.143 22,3 20,56 30,12 993.721 78,54 157,96
Castellar del Vallès Vallès Occidental SOREA 23.002 44,9 6,55 76,96 1.984.313 67,48 149,39
Vilanova i la Geltrú Garraf COMPANYIA D’AIGÜES
MUNICIPAL 65.890 34,0 16,58 115,16 5.031.977 76,88 152,41
Municipi Comarca Òrgan gestor Població Superfície
Superfície residencial vs total Densitat urbana Consum d’aigua total Consum domèstic vs total Consum d’aigua per càpita
(habitants) (km2) (%) (hab/ha) (m3) (%) (l/hab∙dia)
Igualada Anoia AGBAR 38.918 8,1 87,00 54,16 6.227.681 29,58 124,24
Alfés Segrià AIGÜES DE
CATALUNYA 318 31,9 0,62 16,26 22.775 70,42 148,65
Almacelles Segrià AQUALIA 6.506 49,0 2,44 52,73 472.811 67,52 138,93
Gelida Alt Penedès SOREA 6.801 26,7 4,32 57,25 1.045.902 41,14 159,16
Cardedeu Vallès Oriental ‐‐ 14.070 14,9 17,14 54,49 1.212.600 55,34 131,64
Palau‐Solità i Plegamans Vallès Oriental CASSA 16.596 12,1 17,13 77,67 978.319 77,68 129,74
Begues Baix Llobregat AGBAR 6.271 50,4 3,49 34,59 459.029 78,95 172,71
Boadella i les Escaules Alt Empordà ‐‐ 241 10,8 ‐‐ ‐‐ 17.885 80,38 150,91
Sabadell Vallès Occidental CASSA 206.493 37,8 26,41 204,34 12.254.974 72,32 116,34
Òdena Anoia AGBAR 3.334 52,7 ‐‐ ‐‐ 393.841 40,75 111,03
Rubí Vallès Occidental SOREA 72.987 32,3 21,54 103,39 5.676.636 59,57 126,94
Collbató Baix Llobregat SOREA 4.040 18,1 7,97 27,54 370.338 85,59 214,96
Castellbisbal Vallès Occidental AICSA 11.977 31,0 6,93 54,91 5.494.222 12,77 160,44
3. ORDENANCES MUNICIPALS PER A L’ESTALVI D’AIGUA:
DESCRIPCIÓ
Per la seva condició de pionera, l’ordenança de Sant Cugat del Vallès ha esdevingut el referent de moltes de les ordenances que s’han redactat posteriorment. L’altre model que han fet servir molts municipis és l’Ordenança Tipus sobre l’Estalvi d’Aigua (desembre del 2005), elaborada pel Grup Nova Cultura de l’Aigua de la Xarxa de Ciutats i Pobles Cap a la Sostenibilitat (Diputació de Barcelona).
En aquest apartat de l’estudi veurem els diferents tipus d’ordenances per a l’estalvi d’aigua que han aprovat els municipis catalans i aprofundirem en les característiques i el contingut d’aquestes normatives a través d’un recorregut pels dos models, de forma paral∙lela i comparada.
Motivacions i evolució en la publicació d’ordenances
En alguns municipis, els tècnics apunten que la decisió d’implantar una ordenança és totalment política. En canvi, en d’altres, l’ordenança sorgeix dels processos participatius previstos en les agendes 21, i per tant formen part del pla d’acció local.
Al Figaró‐Montmany, l’assecament de la riera de Vallcàrquera, principal font d’abastament d’aigua del municipi, a causa de la sobrepressió i la recurrència de períodes secs, va generar una mobilització social molt important per protegir la Riereta. Això va portar l’equip de govern a emprendre una sèrie d’actuacions per tal de fomentar una gestió més sostenible de l’aigua i protegir l’ecosistema fluvial. El paquet de mesures aprovades per l’ajuntament, entre les quals hi havia l’ordenança, va ser guardonat amb el premi “Millor iniciativa local per a l’estalvi d’aigua 2007” que atorga l’Àrea de Medi Ambient de la Diputació de Barcelona. Per a l’Ajuntament d’Almacelles, la bonificació d’un 10% de la subvenció per l’abastament en alta que concedeix l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) va ser un incentiu molt important per aprovar l’ordenança. En aquest sentit, el Pla de Gestió del Districte de Conca Fluvial de Catalunya (PGDCFC), en el capítol 13, article 29, sobre foment de l’estalvi i l’eficiència en els usos urbans de l’aigua, estableix que l’ACA tindrà en compte, en l’atorgament de subvencions, l’existència d’ordenances municipals adreçades a l’estalvi d’aigua, sobretot si comporten l’obligació de disposar d’un sistema de captació d’aigües pluvials i/o de reutilització d’aigües grises per al reg de la zona verda per als nous habitatges que comptin amb un jardí particular i/o comunitari amb superfície de zona verda superior als 200 m2 (ACAc, 2010). La decisió d’implantar una ordenança per a l’estalvi d’aigua no respon a un únic motiu, sinó que és fruit de la confluència de factors locals i conjunturals, i d’una bona dosis de voluntat política. Tipus d’ordenances per a l’estalvi d’aigua
Un total de 38 municipis han aprovat estrictament una ordenança per a l’estalvi d’aigua seguint els dos models principals, l’ordenança de Sant Cugat del Vallès o l’Ordenança Tipus de la Xarxa (figura 10).
Alguns municipis (Santa Coloma de Gramenet, Sant Joan Despí, Sitges, Vacarisses i Tiana) han incorporat les disposicions sobre l’estalvi d’aigua a ordenances més generals sobre l’edificació sostenible (figura 10). Es tracta d’un tipus d’eco‐ordenança del sector de la construcció amb capítols específics sobre energia solar, eficiència energètica, materials de construcció o residus i recollida selectiva. Malgrat que són més difícils d’elaborar, presenten avantatges pel fet que tot l’àmbit es tramita i gestiona dins d’un sol cos legal. D’altra banda, la transversalitat d’aquest tipus de normatives s’escau amb l’estructura del Decret d’Ecoeficiència (2006) de la Generalitat de Catalunya .
Figura 10. Tipus d’ordenances per a l’estalvi d’aigua aprovades pels municipis (2010)
Font: Elaboració pròpia
La resta de municipis (Sant Just Desvern, Moià, Castellcir i els quatre municipis de la Cerdanya) promouen l’estalvi d’aigua mitjançant un tipus d’ordenança més específic que incideix exclusivament en els usos exteriors de l’aigua, regulant aspectes com ara el disseny de jardins i l’adopció de pràctiques de xerojardineria, la captació d’aigües pluvials per al reg de jardins o el reaprofitament de l’aigua sobrant de piscines. En el cas dels municipis de la Cerdanya les ordenances també inclouen la captació d’energia solar tèrmica.
Tipus de mesures d’estalvi d’aigua
Les ordenances inclouen un ampli ventall d’estratègies per promoure l’estalvi i l’ús racional de l’aigua, les quals es poden classificar com a mesures d’eficiència, mesures de substitució o altres tipus de mesures (taula 5). A la pràctica, trobem que cada municipi escull les mesures que més li interessen en funció de les seves característiques, i per això existeix una gran diversitat de combinacions, tal i com s’observa a la taula 6. La figura 11 mostra el nombre total de municipis que han implantat cada mesura.
Taula 5. Classificació de les mesures d'estalvi d'aigua contemplades a les ordenances Mesures d’eficiència 1 Reducció del cabal d’aixetes i dutxes 2 Reducció de la descàrrega de les cisternes dels vàters 3 Rendiment de la xarxa d’abastament Mesures de substitució 4 Captació d’aigües pluvials 5 Reutilització de l’aigua sobrant de la piscina 6 Reutilització d’aigües grises 7 Aprofitament d’aigües subterrànies 8 Aprofitament d’aigües regenerades procedents d’EDAR Altres mesures 9 Estalvi d’aigua en jardins 10 Comptadors individuals d’aigua 11 Regulació a la baixa de la pressió de l’aigua d’entrada 12 Infraestructures en noves urbanitzacions (doble xarxa d’abastament, doble xarxa d’evacuació, paviments porosos, evitar la derivació de les aigües pluvials al clavegueram, etc. ) 13 Circuit d’aigua calenta sanitària 14 Plans de contingència del consum d’aigua 15 Certificació de dispositius amb el Distintiu de Garantia de Qualitat Ambiental Font: Elaboració pròpia
En segon lloc, la reutilització de l’aigua sobrant de piscines apareix en el 75% de les ordenances (37), ja que les piscines són un element bastant estès, característic del model de ciutat‐jardí. L’última ordenança aprovada, la de Caldes de Malavella, inclou una novetat pel que fa a l’estalvi d’aigua a les piscines: l’obligatorietat que totes les de nova construcció disposin d’una coberta mecànica que permeti cobrir‐ne la làmina d’aigua, per tal de reduir l’evaporació i, alhora, preservar la qualitat de l’aigua.
En general, només es preveu l’aprofitament de les aigües freàtiques en el cas que es produeixin afloraments naturals durant l’excavació dels soterranis, però en alguns municipis (Sant Adrià del Besòs, Granollers i Sant Cugat del Vallès, on es va incorporar aquest apartat en la modificació de l’ordenança del 2008) s’estableix l’obligació d’utilitzar els recursos freàtics del municipi per al reg de zones verdes públiques i camps esportius municipals, així com per a la neteja viària. Segons els tècnics municipals, les aigües subterrànies són un recurs important per reduir l’ús d’aigua potable en el reg i la neteja viària, i van ser claucom a sistema de suport al subministrament d’aigua durant la sequera del 2008. D’altra banda, en els municipis on el nivell freàtic és prou superficial, les captacions particulars són tradicionals, encara que es pensa que no totes estan legalitzades, sobretot les anteriors a la Llei d’Aigües vigent (1985).
L’estalvi d’aigua en jardins va ser introduït per primera vegada a l’Ordenança Tipus i ara ja es troba contemplat en 38 ordenances que estableixen els criteris de xerojardinera que s’han de tenir en compte en el disseny de les zones verdes, així com en la utilització dels sistemes de reg més eficients. La regulació de la pressió de l’aigua també és una mesura tècnica que contemplen la majoria d’ordenances (42). Fins i tot, algunes ordenances van més enllà i parlen de modernitzar els sistemes d’abastament amb la sectorització de la xarxa, cosa que ja s’aplica a Sant Cugat del Vallès.
Un camp més incipient però amb un gran potencial és el de la gestió de l’aigua en noves urbanitzacions, que està present en una desena d’ordenances, per bé que en diferents graus:
A Sitges, és obligatori que els edificis nous disposin d’una xarxa de clavegueram separativa, d’acord amb el que ja estableixen el CTE i el Decret d’Ecoeficiència.
A Teià, els nous desenvolupaments hauran de disposar d’una xarxa independent a la de l’aigua potable, destinada a l’aigua regenerada per a reg i per a altres usos.
Al Figaró‐Montmany, la construcció d’una doble xarxa d’aigua potable i aigua no potable és una mesura voluntària en els nous plans parcials, la qual podrà ser bonificada. Els edificis que se situïn en aquestes àrees hauran de disposar obligatòriament d’una xarxa d’aigua específica per als usos no potables.
