Del Morell, parlem-ne

Texto completo

(1)
(2)

JOSEP BULTÓ VIDAL

Del Morell, parlem-ne

(3)

Primera edició: març de 2019 © del text: Josep Bultó Vidal

© de l’edició: 9 Grup Editorial Cossetània Edicions C. de la Violeta, 6 • 43800 Valls Tel. 977602591 cossetania@cossetania.com www.cossetania.com Disseny i composició: 3 x Tres Impressió: Romanyà Valls, SA

ISBN: 978-84-9034-800-0

DL T 238-2019

(4)

Índex

Pròleg, d’Eloi Calbet Ferran ...7

Del Morell, parlem-ne ...11

L’home viatger ...21

Les terres del marquès de Vallgornera al Morell ...27

El bonic nom de Déu ...29

Tots Sants ...32

Moments de quietud ...35

Pensem i pensem ...36

Sant Martí de Tours ...44

Un somni ...59

Els aliments...61

La nostàlgia del passat ...63

L’alçada de l’home ...64

El vestit de bany...66

El Francolí ...69

Record del carrer Sant Plàcid ...75

Les herbes que coneixem...144

Endavant ...182

El Pep de la Plaça ...186

(5)

Índex

L’Anton de la Palla ...194

Manuela Menasang ...196

Josep Pàmies i Maria Senseric ...198

L’Estació del Morell ...201

(6)

Pròleg

Benvolguts lectors, benvolgudes lectores,

Sens dubte, aquestes línies són un preàmbul del llibre que tenim entre mans, un document que pretén parlar, tal com el seu nom indi-ca, del nostre municipi: el Morell.

En primer lloc però, permeteu-me que parli breument de l’autor, en Josep Bultó i Vidal.

Les seves arrels provenen dels Pallaresos, el seu poble natal, però la seva vida, família, amistats i vivències se situen al municipi que l’ha vist créixer i desenvolupar-se com a persona.

Bultó sempre ha estat una persona altament arrelada al poble del Morell, ja des de jove participava activament de la vida social del mu-nicipi, ja que va formar part de diverses formes del teixit associatiu del municipi. La seva vinculació amb el que els morellencs i more-llenques coneixíem com Casa Nostra o l’antiga Sala Parroquial va ocupar una gran part de la seva vida, i així ho explica orgullosament en moltes ocasions en què compartim alguna conversa xerrant sobre el passat, present i futur del poble.

En Josep és d’aquelles persones que no tenen aturador; una de les seves etapes amb més record per als vilatans transcendeix en la seva etapa professional. Sempre ha estat persona d’atenció a les persones, i la seva dedicació ha estat sempre el comerç de proximitat. Als seus inicis va desenvolupar-se en l’ofici de baster, feina que l’ocupà gran part de la seva joventut; més tard, però, i amb una experiència més àmplia en vendre coses es va traslladar al carrer Sant Plàcid del Mo-rell, on rere el taulell va passar una gran part de la seva vida atenent, entre fils i més fils, els fidels clients que visitaven la seva botiga i on molts morellencs i morellenques s’hi han vestit de dalt a baix.

Entusiasta i una mica “cul d’en Jaumet”, recentment va ocupar durant més d’una dècada la presidència de l’Associació de Jubilats i Pensionistes del Morell, entitat que va fer créixer tant en nombre d’associats com en activitats i dinamització.

(7)

Eloi Calbet Ferran

És per aquest motiu que una persona que ha tingut l’oportunitat de tindre conversa amb tanta gent, ja des del vessant professional, com en l’àmbit del lleure, que s’ha nodrit i xopat del que la gent l’hi explicava, i de les seves pròpies experiències, no podien quedar oblidades per sempre més i desvirtuades per la desmemòria dels qui venen.

Aquesta no és ni de bon tros la primera de les seves obres: a

Crò-niques de quinze mesos d’un poble i El Morell. Un poble una història

ja parlava obertament del nostre municipi i de les seves particularitats i peculiaritats, llibres que no manquen a les cases del Morell i on els protagonistes en són la gent, els carrers, els renoms i tot allò que ens és identitari als municipis com el nostre.

Del Morell, parlem-ne justament vol ser un reflex d’aquelles coses

que potser si no s’escrivissin en un llibre, quedarien en l’oblit i, per tant, no formarien part del record d’anys i anys de fer poble. Ara que els municipis han crescut, alguns més ràpidament, d’altres de forma menys sostinguda, és important mantenir les arrels i preservar-les per saber d’on venim, conèixer on estem i afrontar el que vindrà.

Aquest llibre ens convida a parlar del nostre poble, en el que al-guns hem tingut l’oportunitat de néixer, créixer i de viure-hi; de viu-re’l des de dins i de forma activa. Justament això vol aquesta obra de Bultó, que parlem del que tenim, i penso fermament que aquestes pà-gines que venen a continuació descriuen molt bé la idea de municipi, observades en primera persona per en Josep tot donant veu a través de les lletres a altres protagonistes.

Lluny de ser una obra amb caràcter antropològic, defuig de ser un llibre sobre la història del poble i prou, ja que aquest s’endinsa a par-lar per boca d’altres, i posa el focus en protagonistes i plasma entre línies allò que molts no coneixíem o que en poques ocasions havíem escoltat. En definitiva, vindria a ser un relat sobre la història social del Morell vista amb els ulls d’un morellenc que estima el poble.

És un plaer tindre persones als municipis que vulguin i puguin aportar obres com aquestes al patrimoni local, que ho facin amb tan-tes ganes i de forma tan entusiasta, en definitiva, per enriquir el pa-trimoni històric i cultural del poble. Sens dubte, desitjo que aquest llibre serveixi per aprendre algunes coses del Morell que potser se’ns escapaven, i recordar aquelles que sabíem però que feia temps que no n’havíem parlat. Espero que aquest llibre pugui estar a totes les llars del Morell i que, quan es llegeixi, es faci amb una mirada generosa sobre què hem estat i què som com a societat.

(8)

Pròleg Finalment, no vull acabar sense donar les gràcies a en Josep per donar-me l’oportunitat de poder plasmar quatre línies abans d’entrar de ple en el seu treball, espero que entre tots i totes contribuïm a pre-servar el que és nostre i que ens pertany, que és la identitat de poble, amb els nostres costums, cultura, tradicions i maneres de fer. Tant de bo que d’aquí a uns anys puguem parlar del Morell que volem sense perdre les arrels del que hem estat, tant de bo puguem dir Del Morell,

parlem-ne, tal com ens agradaria poder-ne parlar.

(9)

Del Morell, parlem-ne és un llibre que vol explicar el pensament i

la vida d’uns homes i dones nascuts a la segona meitat del segle XIX. Homes i dones que, lògicament, vestien, menjaven i pensaven segons l’època que els va tocar viure, i també, que entre ells es coneixien més pel renom que no pas pel nom i cognom que tenien.

Recordem que en èpoques passades les persones creixien juntes. Dic juntes, perquè hi havia una relació molt estreta amb el veïnat, passaven moltes hores fent tertúlia. I com que es coneixien tant, se’ls motejava segons la seva manera de ser o actuar. Generalment aquell renom quedava, fins i tot, per tota la seva descendència.

La taverna era el lloc habitual on els homes, principalment el diu-menge a la tarda, entre got i got de vi, anaven discutint i trobant gust a la vida, criticant, posant-se en els assumptes socials de les persones i batejant. Sense escriure’l aviat tenien fet el document, s’havien posat d’acord en com havien de nomenar la persona determinada. Amb aquesta ironia ho explico, però és la pura veritat i diré que alguns d’aquests renoms que encara perduren no estan escrits a cap Registre Civil.

Ni l’alimentació, ni la manera de pensar, ni d’actuar dels nostres antecedents no té res a veure amb la d’avui dia. Però hem de pensar que si actualment som el que som, és gràcies a ells; som, com he re-petit tantes vegades, la cadena que també nosaltres anem enllaçant anella sobre anella. No tenim dret a oblidar la seva existència, com si nosaltres fóssim vinguts d’una altra galàxia que no tinguéssim cap lligam amb ells. Som la saba que hem rebut a través dels seus gens i, el que encara és més gran, hem rebut la seva protecció i el seu amor; la seva gran estima que abocaren vers els seus fills i nets. Per això, ni que siguin de generacions llunyanes, no deixen de ser els nostres estimats avantpassats.

Una bona part del que trobareu escrit en aquest llibre és gràcies a Dionisio Torres, home de gran intel·ligència i amb una memòria molt accentuada. En ell, Dionisio m’ha anat recordant famílies del Morell,

(10)

Josep Bultó Vidal

m’ha explicat el que feien i com vivien. A ell, les meves més expressi-ves gràcies per tot el que m’ha explicat i proporcionat.

Hi trobem cases i renoms que avui ningú coneix i que molts, però molts, han desaparegut del poble. Això no importa perquè ells van deixar la seva empremta i la recordem. Trobem moltes de les seves di-tes, que algunes, nosaltres, encara les usem; altres, pràcticament, han passat a l’oblit, però que tenien el seu sentit i la seva gràcia. Tinguem en compte que les generacions més antigues també sabien gaudir i riure dels seus acudits.

Avui dia, a l’any 2018, és impensable que en cap poble o ciutat coneguin o cridin els seus vilatans pel renom. Dic això perquè en el transcurs del segle XIX i fins a la meitat del XX en tots els pobles de la península Ibèrica (dic en tots, incloent-hi Portugal) tots els ciutadans dels pobles i llogarets se’ls coneixia pel sobrenom posat pels veïns, i alguns, quins renoms! No tots tenien aquell to còmic que feia agrada-ble de sentir. Alguns també eren com una alabança a la persona, com si pertanyessin a la noblesa i que en ser anomenats pel sobrenom els semblava que tenien una altra categoria dins el veïnat. D’altra banda, també, a cada poble, hi havia aquells renoms desplaents que, amb molta raó, posaven de mal humor al qui li havien posat. A cada co-munitat trobarem una varietat molt marcada de caràcters diferents.

Desitjo que gaudiu de cada paraula escrita, ja que és l’alè i el gust del nostre poble. Però com he dit unes ratlles abans, totes aquestes famílies que han desaparegut del poble no s’han perdut, només han marxat del Morell, la qual cosa que no ha estat per gust, sinó per mi-llorar la seva situació econòmica. La humanitat no emigra perquè sí per anar a llocs desconeguts, ja que no saps si hi seràs ben acceptat i si t’hi trobaràs a gust; ja que costa desarrelar-te del lloc on has nascut i on hi tens tota la família. És una decisió que s’ha de meditar molt, que segurament ha provocat moltes nits d’insomni donant voltes al mateix; però per sobre de tot, tot el que fem durant la vida és per mi-llorar. Sospesar els pros i els contres és de savis i quan ho has decidit, endavant! Amb tot el pesar, posa il·lusió i cap a un altre indret que amb el temps creixeran noves arrels i amb els anys es faran ben fortes.

Pensem que al llarg de la història humana l’home ha estat un emi-grant, ja que en el transcurs de la seva vida ha anat colonitzant i canviant de lloc i sempre ho ha fet per millorar. No trobareu cap família, cap, que algun dels seus membres no hagi emigrat. Aquest fet provoca una gran i saludable barreja de persones nascudes aquí i allà i que juntes formen part d’una altra comunitat i en la qual s’hi

(11)

sen-Del Morell, parlem-ne ten identificades. I qui sap si algun dia part de la seva família, també emigraran cap a un altre lloc per fer-hi estada fins a l’últim sospir de la seva vida!

Mai, però mai, podem afirmar, com he sentit dir a homes que se senten molt arrelats a la comunitat on viuen, que la seva sang és pura d’aquell lloc, que ni els seus pares, ni els avis ni els besavis no es va nbarrejar mai amb ningú que no fos del mateix lloc. Jo diria que el 100% tenim arrels que provenen d’altres indrets, la qual cosa provoca la bona salut i una clara intel·ligència.

Ara permeteu-me, doncs, que recordem tots aquells renoms de gent del Morell de la primera meitat del segle XX que, com he dit, ja no hi són, però sí que ha quedat el record de les cases on vivien. Els nats a partir dels anys cinquanta no els recorden perquè, en molts casos, a banda de desaparèixer la família, també ho ha fet la casa on hi havien tingut l’estada, i que, pel motiu que sigui, ha estat enderro-cada. Moltes d’aquestes cases han canviat d’amo, per tant, ara ja no és ca Fulano, sinó que han passat a dir-se ca Mengano.

Amb el temps, els carrers dels pobles són com un puzle, ja que s’enderroquen cases per fer-les més condicionades. També hem vist que, a vegades, de dues cases petites n’han fet una de gran. Així i tot, el record el tenim tant d’aquells que vivien en habitatges molt petits com dels que ho feren en un de gran.

Així, doncs, ara començaré citant aquelles famílies que avui dia no estan censades en el nostre municipi, però que han deixat el seu re-cord. Com a data posarem la compresa entre l’any 1930 fins a finals del segle XX.

Comencem per la plaça de l’Església, on hi trobem cal Serra i ca Peret, de Cabra.

A la Rambla: ca Bardineta, Feliu de Savall, Peret de la Coloma, l’Emilio Vila, Ramon del Terròs, Banyetes i Lluís Peris.

Al carrer Nou: cal Garxet, ca la Pietat o Pep de mas de Cava-ller, Fernando de l’Andarín, cal Tòfol, ca Bià, la Pepa del Gallego, ca Babot, ca la Puça, ca la Munda, ca Cachel i Pep del Colom.

Del carrer Sant Martí: cal Bula, ca Pàmies, ca la Marra, Madeu de les Cabres, ca Anton Palau, ca la Concòrdia, ca Panadello, ca l’Am-paro, Pilar del Bou, cal Tordillo i ca Cassaca.

I el del carrer Sant Plàcid: cal Be, Pau Pipa, cal Guit, ca Uan, cal Puetó, ca la Viuda, ca Genet, cal Gutset, Roberto de les Cabres, Pum-peio, cal Flam, Puntó, ca la Garsella, cal Sendra i cal Toiet.

(12)

Josep Bultó Vidal

Al carrer Catalunya: cal Serrador, cal Boté Maco, Fernandet de les Avellanes i ca Rafel de la Taverna.

Del carrer Sant Isidre coneixíem: ca l’Arnaró, Pau de Misses, Te-resina de Valldosera, ca Joan de Llagostera, Menascaló i el Mèlio.

Del carrer de l’Esplanada: Llorançó, Tajino i la Molinera.

Al carrer Sant Josep: ca Pistoles, Catet, ca la Renegada i ca les Tòfules.

En total, més d’un centenar de famílies que pel motiu que sigui en setanta anys han deixat de ser morellenques.

* * *

Com m’agradaria reviure la meva infantesa! Però ja sé que és una cosa impossible… El món, i tot el que s’hi mou, sempre camina enda-vant i, com sabem, ni el rellotge podem aturar, ni el temps el podem rebobinar per fer-lo passar per una altra via. Els llocs i els fets són allà on són i cada dia que passa acumula més de la seva bellesa i història.

Sí, jo no puc tornar a la meva infantesa, que sé que és impossible, però creieu-me que ja m’agradaria que Déu em permetés de tornar-hi. Vull dir tornar a viure un temps determinat i descobrir de nou el nos-tre caminar per la terra.

Però, què penso? Per viure aquesta il·lusió em caldrien els meus pa-res, els meus avis, els meus familiars i els veïns d’aquell temps. També em caldria tot el Morell dels anys quaranta per fer, de nou, una nova història, a tornar a parlar i a viure al costat d’homes i dones amb els quals m’hi vaig fer gran.

Ja que això és impossible perquè, per molt que hi somiï, el passat passat és. Però si no hi puc tornar, m’he proposat, com a mínim sub-mergir-m’hi i reviure amb el pensament totes les històries d’aquell temps que tinc gravades dins el meu cor. Fer memòria de les persones, de com eren i de tots els records de les vivències d’uns en vers els al-tres, les seves converses i el seu saber fer.

Deixeu-me que detalli com si fossin ells qui parlessin amb el seu llenguatge i escoltem el relat de la seva vida, de com la vivien i què n’esperaven. És ben cert que alguns podreu trobar el que en diríem “ñoño”, a la manera com s’expressaven, però, aquest era el seu ta-rannà i era com entenien i resolien els seus problemes. Notareu la candidesa d’algunes persones, ja que la majoria deia el que pensava i no els importava esbombar les seves inquietuds i conviure amb les dels altres.

(13)

Del Morell, parlem-ne Si entrem dins la vida dels nostres avis, ens n’adonem que les seves converses i ocurrències coincidien amb la vida imposada pel temps que els va tocar viure.

Tota aquesta part del llibre que llegireu és rigorosament certa, és una veritat de la qual n’he estat testimoni. Com podeu entendre, he canviat el nom dels personatges per no ferir ningú. Déu me’n guardi de dir res de res que pogués molestar o fer mal al pròxim, perquè aquest llibre només està escrit per fer gaudir a tots aquells que l’obrin per llegir-lo. Aquest és el meu propòsit. L’assoliré? Vosaltres en teniu la paraula.

Moltes d’aquestes historietes van ser explicades a cal Baster, lloc on vaig començar a obrir els ulls a la vida. A mesura que em vaig anar fent gran, sempre vaig estar al costat d’homes que jo pensava que eren mestres de la llei, per la qual cosa he passat moltes hores escoltant converses; sempre escoltant la gent gran que em feia pensar, d’altres em feien riure i algunes “ni fú ni fà”. En la nostra història hi trobarem moments que van ser molt solemnes; en canvi, d’altres solament foren per omplir el temps i fer algun badall de tant en tant.

Com s’acostuma a dir: “més clar, l’aigua”! * * *

M’agrada contemplar fotografies. A qui no li agrada? Encara més si estan ben fetes. Quin descobriment més gran el fet de poder plas-mar en el paper, o cartró, els moments més importants de la nostra vida! El naixement i el casament, o tants altres actes i commemoraci-ons del nostre dia a dia!

Tinc davant meu una fotografia de record, dic de record, perquè són una cinquantena d’excursionistes del Casal d’Avis del Morell que varen anar a veure la Passió d’Esparreguera. Per a la gent del Morell anar a veure la Passió és un atractiu, ja que ens recordem d’aquelles persones grans que dels anys 1942 al 1952 també la representaven al nostre poble. Eren aquells anys en què a la nostra Sala Parroquial un bon grup d’homes, nois i noies, setmanalment, feien una obra de teatre, que, fins i tot, es va representar en escena el drama més col-pejador de la història, La Passió i la Mort, de les més cruentes que es poden imaginar, executada a la persona més santa i honrada de tots els temps, el Fill de Déu viu Jesucrist.

I no penseu pas que ho fessin malament. Molts pobles fan la repre-sentació d’aquest drama de la Passió, perquè és un gran drama, tot i que és d’aquells que acaben bé, molt bé. Tal com diuen les Sagrades

(14)

Josep Bultó Vidal

Escriptures, després que el Fill de l’Home fos crucificat a Gólgota, Je-sús venç la mort i ressuscita gloriós i seu a la dreta de Déu pare. Voleu un acabament més triomfant?

A la gent del Morell ens agrada viatjar i hem vist la Passió que re-presenten a Esparreguera, Olesa de Montserrat, Cervera i Ulldecona. Desconeixem si també la representen a altres indrets; però d’aquests que hem vist ens n’adonem que cada poble o teatre té la seva escola, i, malgrat ésser la mateixa representació, és completament diferent un lloc de l’altre.

Tinc una fotografia recordatori a les mans d’una excursió que vam fer per veure la Passió d’Esparreguera. Una fotografia suficientment gran per poder reconèixer molt bé cada persona. Les mides són de 20 x 15 cm i feta com en dues parts. A la part superior hi som retratats tot el grup del Morell amb alguns dels actors més destacats, com Je-sús, la Mare de Déu, Sant Pere, Sant Joan i no hi podia faltar Judes. I a la part inferior de la fotografia hi trobem l’escena del Sant Sopar, tal com la representen en persona.

Aquell dia tots els qui ens agrada el teatre clàssic vam gaudir molt. Acabada la representació, ensenyen al públic darrere l’escenari tota la trama que comporta els quadres i la maquinària per canviar els decorats en un santiamén i el lloc per on fan pujar els animals que hi surten, com els cavalls del Centurió o el ruc de l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem.

Tot és una demostració de la bona organització del Patronat de la Passió i dels actors.

La foto de què parlo està feta durant la primavera de l’any 2014 i si miro bé els que hi som retratats, uns anys més tard, gràcies a Déu encara no en falta cap. I som tots per poder viatjar de nou i conèixer pobles i ciutats de la nostra terra.

Nosaltres, la gent gran, hem d’anar gaudint el dia a dia d’allò que varen veure els nostres ulls en aquell moment precís, perquè quan ja ha passat cert temps, oblidem molta cosa i ens queda una idea vaga d’allò que vam veure en aquella determinada sortida.

Com n’estan d’equivocats aquells que els sento dir que els agrada-ria ser grans per viatjar! El fet de ser gran és l’última etapa de la vida. Quan aquesta s’acaba, ja no en ve cap més; és com aquell qui puja al tren i sap que quan en baixi ja no hi podrà tornar a pujar, ja haurà arribat al seu destí per sempre.

És un honor que hem rebut sense cap mèrit arribar a la jubilació. També hem pogut refer la vida i gaudir-la dins les teves

(15)

possibili-Del Morell, parlem-ne tats. Tinguem en compte que hi ha hagut milers d’homes que se’ls ha tancat la vida abans d’arribar-hi. També és cert que tots aquells que gaudim de la salut relativa que tenim, se’ns pot aplicar aquella dita tan nostra que diu: “A cada bogada perdem un llençol.”

Cada any que passem ens trobem més feixucs, ens manca més la mobilitat de les cames i cada vegada ens costa més entendre les coses. Però pensem que això és un procés que va començar en el moment de la nostra concepció i que ha anat avançant sense parar; passant per moltes etapes de la vida (que no cal recordar-les), perquè tots les tenim present.

Quan un arriba a l’edat de la jubilació, no tens dret a mortificar-te pensant que ja ets gran, ben al contrari! Has d’estar ben content del que tu has aportat en el moment que tocava. Has col·laborat en fer un món més estable amb la teva aportació? No estàs content de tan-tes hores dies i anys que hi has dedicat, perquè els qui venen darrere trobin el resultat del nostre esforç?

Per tant, no és cap desgràcia ser gran. El fet de ser gran vol dir “missió complerta” ara toca deixar la feina per a unes generacions més joves que trauran rèdit de les nostres experiències i nosaltres ens podrem sentir molt orgullosos.

He començat aquesta crònica parlant d’unes fotografies que tinc a les mans i que em costa deixar de mirar-les, perquè hi veig tantes per-sones que aprecio i estimo… Quan les miro, veig la meva generació i com anem canviant en un camí nou per a nosaltres. La qüestió és mirar on posem els peus, no sigui cas que hi ensopeguem i caiguem.

Que Déu ens doni il·lusió per tot el temps que ens queda de vida, que sapiguem treure tot el fruit possible fins quan sigui el moment que ens cridin. I quan marxem, ho fem com sempre hem viscut, amb mol-ta senzillesa i amb la mà estesa.

* * *

A la tardor de 1981, un diumenge al matí, quan va acabar la missa major, un xicot de Vilallonga del Camp va venir a la parròquia de Sant Martí del Morell. Recordo que el senyor rector mossèn Jaume el va presentar.

De moment tots vam pensar: “Qui deu ser aquest noi? Què deu voler?” Es presentà ell mateix dient:

—Em dic Josep Garreta, soc descendent del poble veí de Vilallon-ga, però visc i estic casat a Barcelona. Soc membre de l’Ejército Azul,

(16)

Josep Bultó Vidal

en el qual hi pertanyen una munió de persones de totes les parts del planeta.

Continuà dient:

—La nostra missió és donar a conèixer a totes les famílies el missatge que donà la Mare de Déu a Fàtima. Per això he vingut, per manifestar-vos que si voleu conèixer aquest moviment de pri-mera mà, la pròxima primavera anirem al Santuari de Fàtima. Per als qui vulgueu viure aquesta santa aventura, el vostre rector us informarà sobre Fàtima i el seu missatge.

Quan vam sortir de l’església, no es parlava d’una altra cosa. La qüestió és que sí que ja havíem sentit parlar de Fàtima, concretament l’any 1963 passà per totes les parròquies d’Espanya la Verge Blanca, la imatge venerada de Fàtima, acompanyada per dos missioners que explicaven el seu missatge. Així i tot, ara teníem l’ocasió d’anar-hi personalment per veure i tocar el lloc on la Mare de Déu posà els peus parlant del seu Fill Jesús.

Així començà a organitzar-se el viatge a Portugal. Del Morell, ens hi apuntàrem 20 persones, les quals esperàvem amb ànsia que arribés la primavera per peregrinar fins a Fàtima per conèixer el Santuari i també fer una mica de turisme als seus voltants.

Figure

Actualización...

Referencias

Actualización...

Related subjects :