LA REVISTA DE L’EIXAMPLE
PUBLICACIÓ GRATUÏTA
EDITORIAL
//
» Edita: ProEixample SA » Consell editorial: Àmbit de Màrqueting i Promoció » Maquetació: El Principal » Fotomecànica i impressió: Anglofort » Dipòsit legal: B. 36.968-2004 València, 307, 1r 2a
08009 Barcelona Tel. 934 766 850 www.proeixample.cat
CONTINGUTS
// editorial // L’entrevista de les 10 MERCÈ IBARZ// THE SHOW MUST GO ON
// l’Eixample al dia // inspiració a l’Eixample... : MONUMENT A FRANCESC LAYRET // ara fa 100 anys... // passatemps de l’Eixample: QUADRE ARITMÈTIC // comerços amb molta història: FERRATERIA VILLÀ
El Nadal de l’any 2003 el cinema Waldorf, al barri de Sant Antoni, va tancar les portes,
deixant enrere quasi quaranta anys d’història.
Les butaques, les moquetes, la màquina de crispetes,
van quedar, així, a l’espera d’un canvi. Finalment, l’espectacle ha continuat i s’hi està construïnt un Centre de Serveis
Socials, una petita zona verda i l’Arxiu Municipal del Districte de l’Eixample. En aquesta edició de la revista E hem
visitat les obres i repassat, alhora, la història del mític cinema de Calàbria 38. Per altra banda, ens apropem a la plaça
de Goya, on hi ha el grup escultòric
dedicat a l’advocat laboralista
Frederic Marès, i a la Rambla
de Catalunya, on coneixerem la
història centenària de la Ferreteria
Villà, la qual comença a Vilassar de
Dalt amb un noiet que s’imaginava
que de gran muntaria un negoci a
Barcelona.
MERCÈ IBARZ
Mercè Ibarz (Saidí, Baix Cinca, 1954) és narradora i periodista i viu a Barcelona des del 1971. Ha publicat la crònica La terra retirada, premi Humbert Torres l’any 1993, i el 1995 va publicar la novel·la La palmera de blat. Les dues obres conformen un díptic d’arrels rurals. L’any 2002 va publicar el llibre A la ciutat en obres, tres històries que succeeixen en un Eixample entre la realitat i els somnis, obra que ha dut alguns crítics catalans a opinar que és una de les autores més destacades de la nostra literatura. També alguns dels relats de Febre de carrer (2005) es localitzen al districte, a partir d’uns personatges que naveguen entre el passat i el present. Ibarz també s’ha dedicat professionalment al periodisme (en els últims anys, col·laborant a La Vanguardia) i a la docència (impartint classes d’art i fotografia a la Universitat Pompeu Fabra). Com a assagista, ha escrit sobre Mercè Rodoreda, sobre qui ha publicat tres llibres, l’últim dels quals és Mercè Rodoreda: Exili i desig (2008), i va comissariar l’exposició a la Pedrera L’altra Rodoreda. Pintures & Collages. També cal esmentar els seus estudis sobre Luis Buñuel, com ara “Tierra sin pan”: Buñuel i els nous camins de les avantguardes (1999). Aquesta tardor publica una nova novel·la, No parlis de mi quan me’n vagi, on també l’Eixample és present.// L’ENTREVISTA DE LES
10
THE SHOW MUST GO ON
A la pàgina 61 de La Vanguardia del diumenge 5 de juny de 1966, entre publicitat de James Bond contra Goldfinger, El ídolo de Acapulco —
amb Elvis Presley— o una pel·lícula italiana anomenada, per bé o per mal, Dos toreros de aúpa, era notícia la inauguració d’un nou cinema a
Barcelona, el “espacioso y confortable Waldorf Cinerama”, al número 38 del carrer de Calàbria. No havia sortit del no-res: era una remodelació
del Mistral, un cinema de barri que havia ofert entreteniment als veïns de Sant Antoni des d’abans de la guerra i fins al 1962, quan va quedar
malmès per la gran nevada. El nou i resplendent Waldorf començava una vida llarga que no seria fàcil: la irrupció massiva de la televisió a
les cases no va anar bé als cinemes, que van veure com una competència duríssima canviava el negoci per sempre. El Waldorf va aguantar
l’estrebada transformant-se l’any 1985 en un multisales. La majestuositat de l’estrena de 1966 donava pas al pragmatisme, a la intenció per part
de la cadena Cinesa d’“adaptar así la exhibición a las necesidades actuales”, segons La Vanguardia, una altra vegada, del 21 de desembre de
1985 i amb un anunci de Ran, d’Akira Kurosawa, pel mig. El bypass va allargar la vida del Waldorf un temps, fins a l’any 2003. El Nadal d’aquell
any va ser el final del cinema, que es va tancar definitivament a l’espera que es decidís què fer a Calàbria 38. Quan uns anys després els
arquitectes van entrar-hi, encara hi havia les decoracions nadalenques i el pòster d’alguna pel·lícula protagonitzada pel Pare Noel. Hi havia
molta feina a fer, l’espectacle havia de continuar: Calàbria 38 finalment acolliria un Centre de Serveis Socials a la planta baixa, una petita zona
verda i de jocs a l’interior d’illa, i l’Arxiu Municipal del Districte de l’Eixample, al soterrani.
els arquitectes expliquen que intervenir en un edifici amb veïns a dalt ha estat més complex que fer un edifici nou—; a continuació va tocar eliminar els sostres d’uralita, un material tan contaminant que només el tracten especialistes degudament equipats; sota la uralita hi havia una enorme biga metàl·lica que, si s’arriba a fer caure d’una sola peça, hauria fet trontollar tot el veïnat i que va haver de trossejar-se amb paciència; per acabar i d’acord amb el projecte de la nova obra, van reforçar-se els fonaments mestres de la finca... Quan van acabar, de la nit de 1966 i de la cursa boja de Blake Edwards no en quedava ni rastre.
Baixem unes escales, sempre amb el casc posat, i arribem al soterrani que acollirà l’Arxiu Municipal del Districte de l’Eixample, que a Calàbria 38 s’unificarà finalment, després d’anys d’estar disgregat en diversos centres. Acompanyant-nos amb un mapa de l’edifici, i amb una mica d’imaginació, concloem que gran part del futur arxiu era zona de butaques; també ho era el despatx de la directora, situat just al costat d’un espai avui buit i acabat de pintar que serà la recepció. Per un moment, l’Equip d’E pensa que no hauria estat malament arrepapar-se tranquil·lament en una d’aquestes butaques del despatx de l’arxivera del districte de Amb les obres pràcticament acabades, l’Equip d’E entra a l’antic Waldorf
l’Eixample, esperar que els llums s’apaguessin i contemplar alguna de les pel·lícules que va programar el Waldorf quan, a finals de 1985, va emprendre la seva segona, i última, vida com a multisales: hi havia
Legend, amb Tom Cruise; Comando, amb Arnold Schwarzenegger, Las minas del rey Salomón, amb Richard Chamberlain, i Santa Claus, amb Dudley Moore —bé, aquesta potser seria massa. A la gran sala de l’arxiu, on ja s’han col·locat prestatgeries compactes per optimitzar l’espai i obertes per afavorir la ventilació dels documents, hi havia la pantalla de cinema... La segona sala de l’arxiu que, a banda de tenir espai reservat per a més prestatgeries compactes, acollirà arxivadors específics per a plànols i documents de gran format, devia ser una mena de magatzem dels Waldorf i s’hi troben fonaments de Calàbria 38, unes columnes enormes que aguanten l’edifici.
A ulls d’un segle XXI avançat, resulta curiós com a La Vanguardia de 1985 el portaveu de Cinesa que va presentar als mitjans de comunicació el nou Waldorf multisales havia de justificar la desaparició de la gran sala de cinema tal com s’havia entès fins aleshores. La mateixa Cinesa ja havia dividit en sales els cines Pelayo i Florida, encarant la davallada de públic que la televisió havia provocat —“doscientas personas ocupando una platea con una capacidad de mil hacen efecto de una minoria, lo cual resulta desastroso para, por ejemplo, una comedia. No hay suficiente gente para que la risa resulte contagiosa”— i entenent que l’especialització
podia ser una sortida per al negoci —“determinado tipo de cine, como el de Jean-Luc Godard, por ejemplo, es demasiado minoritario para tenir acceso a las salas grandes”. En l’espai anomenat, per bé o per mal, back office, en el que serà el nou Centre de Serveis Socials de l’Eixample, a la planta baixa de Calàbria 38, hi havia un dels projectors d’una d’aquelles sales que l’any 1985 venien a revolucionar el món del cinema. L’espai que havia d’acollir petites joies de cinema minoritari amb el temps ha estat especialment dissenyat per a les necessitats específiques del centre: la planta, a peu de carrer, està dividida en petites sales d’atenció privada, algunes d’individuals, algunes de familiars. La recepció s’ha emplaçat on durant més de quaranta anys va haver-hi el hall del Waldorf, en el qual milers de barcelonins van fer cua, van esperar mig neguitosos mig malhumorats —que faltaven deu minuts perquè comencés la pel·li— que la cita tombés des de Tamarit i van encendre’s cigarrets que venien de gust mentre començaven a argumentar als acompanyants què els havia semblat la pel·lícula. La visita a Calàbria 38 s’ha acabat.
// L’EIXAMPLE AL DIA
_NOUS EQUIPAMENTS A SANT ANTONI
Aquest mes d’octubre finalitzen les obres de construcció d’un centre de
serveis socials i l’Arxiu Municipal del Districte, al barri de Sant Antoni
(Calàbria, 38-40). Els propers mesos s’acabaran d’enllestir qüestions
relacionades amb el mobiliari i es realitzaran els trasllats pertinents, per
tal que els dos equipaments puguin posar-se en funcionament ben aviat.
_TECNOLOGIA PER ALS JARDINS DE L’EIXAMPLE
A partir del 25 d’octubre es posarà en marxa el tancament automatitzat de
la porta d’accés a l’interior d’illa Jardins de Càndida Pérez (Comte Borrell,
44). Es tracta d’una prova pilot que posa en marxa Medi Ambient i, segons
les valoracions derivades del funcionament, s’analitzarà la possibilitat
d’estendre aquest sistema a altres indrets.
Inicialment, l’hora de tancament previst serà a les 21.00 h, horari en què
els dos equipaments que hi ha a l’interior d’illa (Biblioteca Joan Oliver
i Espai de Gent Gran Sant Antoni) ja han finalitzat els seus serveis. Per
motius de control i seguretat, hi haurà dues càmeres i un intèrfon connectat
amb un servei de vint-i-quatre hores ubicat a la central de Medi Ambient,
que permetrà conèixer les incidències que es puguin produir i
resoldre-les al moment. Addicionalment, els primers dies de la prova pilot hi haurà
una persona que s’encarregarà d’informar els usuaris del jardí del nou
funcionament.
_CONTINUEN LES OBRES AL PASSEIG DE SANT JOAN
Les obres d’arranjament del passeig de Sant Joan, entre la plaça de Tetuan
i l’Arc de Triomf, segueixen el seu curs. A partir d’aquest mes d’octubre es
comença a treballar en les voreres de la banda Besòs. Segons les previsions,
l’actuació finalitzarà al febrer del 2011.
_EL “MITJÓ” GEGANT A ULLS DE TOTHOM
A partir del proper 15 d’octubre, tothom que compri l’entrada general per
a visitar la Fundació Tàpies podrà contemplar la famosa escultura
Mitjó
,
situada a la terrassa interior de l’edifici. L’observació de l’obra, que fins
ara només era possible mitjançant visites comentades o amb permisos
especials, era una reclamació recurrent dels visitants de l’espai.
El
mitjó
foradat gegant anirà acompanyat d’un vídeo explicatiu que ajuda a
contextualitzar l’obra i la polèmica generada pel projecte divuit anys enrere.
Després de nombroses discussions polítiques, l’any 1992 la Generalitat
va decidir no instal·lar l’escultura al MNAC. «És un humil
mitjó
per mitjà
del qual es proposa la meditació. Representa la importància de les coses
petites en l’ordre còsmic», defensava Antoni Tàpies. El
Mitjó
havia de ser
una escultura de divuit metres d’alçària penjada del sostre del saló oval del
museu, però el que ara podrem veure n’és el format final, un objecte fet tot
de ferro de no més de tres metres.
Si voleu rebre gratuïtament les nostres publicacions, podeu fer-nos arribar aquesta butlleta per fax al núm. 934 575 148 o per correu al carrer de València, 307, 1r, 2a, 08009 Barcelona. Si ho preferiu podeu enviar-nos les vostres dades a l’adreça de correu electrònic proeixample@proeixample.cat Les publicacions només es distribuiran a Barcelona ciutat.
Aquestes dades seran incloses en un fitxer responsabilitat de ProEixample, SA, amb domicili al carrer de València, 307, 1r 2a, de Barcelona (08009). La finalitat de la recollida i el tractament de les dades és poder-lo informar dels nostres serveis i activitats i enviar-li les nostres publicacions. Si vol rebre les nostres comunicacions per correu electrònic, cal que ens doni aquesta dada. Finalment, l’informem que pot exercitar els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició dirigint-se a ProEixample, SA, com a responsable del fitxer o bé enviant un correu electrònic a proeixample@proeixample.cat.
SIGNATURA: NOM:
COGNOMS:
DOMICILI: NÚM: PIS:
CODI POSTAL: POBLACIÓ:
TELÈFON: E-MAIL:
Per a fer façanes com la de la casa Amatller, Lluís Domenech i Montaner va haver d’assolir uns grans coneixements d’aritmètica, entre d’altres disciplines. Nosaltres no et demanem tant, però per començar, et proposem que resolguis el següent quadre aritmètic. Posa en els espais en blanc números de l’1 al 9, de manera que en realitzar les operacions que s’indiquen, resultin les solucions donades.
INSPIRACIÓ A L’EIXAMPLE...
Els vençuts de la guerra criden a la plaça de Goya
A pocs metres d’aquesta plaça, fa vuitanta anys va morir en un ambulatori l’advocat laboralista Francesc Layret, assassinat al portal de casa per pistolers pagats per la patronal. El cas devia causar una forta commoció ciutadana: el monument que es va decidir dedicar a Layret —obra de Frederic Marès— va ser finançat amb una subscripció pública que va recaptar cinquanta-cinc mil pessetes. Rememorant allò que rememorava, l’obra estava condemnada a ser sensible a les anades i vingudes de la convulsa política de l’època. I caram si va ser-ho. En la muntanya russa de la Segona República es va prohibir, primer, durant el Bienni Negre, i inaugurar, després, gràcies a la victòria del Front Popular. Acabada la Guerra Civil, com que l’obra s’entenia com a iconografia del bàndol vençut, el desembre de 1939 el Monument a Francesc Layret va enterrar-se en un magatzem municipal i no en va sortir fins arribada la democràcia.
El Correo Catalán va defensar la decisió de desterrar l’obra de Frederic Marès argumentant que reflectia “la carencia de sentido artístico de los rojo-separatistas”. Més enllà de les consideracions artístiques del periodista, observant el monument, fins i tot avui en dia no estranya que resultés incòmode als vencedors de la guerra. El Monument a Francesc
Layret no és decoratiu. Ni el seu objectiu és la bellesa, ni l’autor pretén meravellar l’audiència amb una tècnica prodigiosa. Estem davant d’una obra eminentment ideològica que la història ha convertit en un crit dels vençuts de la guerra, però que en el moment de la seva inauguració devia ser una font d’inspiració per a tots els defensors de la República. Frederic Marès va concebre el monument a l’advocat laboralista assassinat en clau al·legòrica, obviant la representació de l’homenatjat —només hi ha una petita referència a Layret en la peanya, que ens recorda els anys del seu naixement i de la seva mort, 1880-1920. La metàfora de Marès té forma de grup; hi ha una figura central i tres de secundàries. La protagonista del monument és La República, una estàtua de bronze d’una dona jove de pas inexorable, que sosté en un braç allargat una flama, com a símbol de la llibertat il·luminant el món. Flanquejant-la a banda i banda, hi té al·legories de la classe treballadora del camp i de la ciutat: són homes forts esculpits amb pedra que, l’un amb un martell a la mà, l’altre envoltat de blat, miren endavant amb esperança. Darrere d’aquestes figures, arrecerada, com necessitada de la protecció de les altres tres, hi ha la figura, també de pedra, d’una dona bressolant un nadó, metàfora dels més necessitats. El Monument a Francesc Layret va passar trenta-vuit anys en un magatzem municipal, durant els quals les figures de l’al·legoria devien mirar, en el millor dels casos —amb aquella esperança i aquella força que Marès els va donar als ulls—, una paret blanca. L’alcalde de la Transició, Josep Maria Socias i Humbert, va decidir el 1977, al cap de poques setmanes de prendre possessió, retornar-lo al seu lretornar-loc, juntament amb els altres monuments retirats. El de Layret va ser el primer que es va recol·retornar-locar; així ho va voler Socias i Humbert, que procedia políticament del món sindical. El mes de novembre d’aquell any, durant la vigília del cinquanta-setè aniversari de l’assassinat de Layret, un grup d’advocats laboralistes hi va afegir una placa que recorda les circumstàncies de la seva mort.
passatemps de l’Eixample
octubre de 1910 es fundà
l’Orquestra Simfònica de
Barcelona, dirigida per Joan
Lamote de Grignon. Feia els
concerts al Teatre El Dorado,
edifici que es trobava ubicat a
la plaça de Catalunya,
canto-nada amb el carrer de
Berga-ra, que va ser enderrocat l’any
1929 per construir-hi un edifici
bancari d’oficines.
l 13 de novembre de 1910,
enmig d’una gran
gen-tada, va quedar enllestit el
monument del doctor Robert
a la plaça de la Universitat,
encarregat a l’escultor
Jo-sep Llimona. Trenta anys més
tard va ser desmuntat i no fou
fins al 1988 que es va tornar a
instal·lar, en el seu nou
empla-çament a la plaça de Tetuan.
finals de desembre de
1910 van acabar les obres
de La Casa Milà, a l’actual
nú-mero 92 (aleshores núm. 2) del
passeig de Gràcia. L’edifici, en
construcció des del 1906, va
convertir-se en la popular
Pe-drera, l’última gran obra civil
que va realitzar Gaudí abans de
dedicar-se per complet a les
obres de la Sagrada Família.
L
’
E
A
Solució:
Monument a Francesc Layret
de Frederic Marès
9 x =6 + x
- x =4 : - x
- x = 3 = 2 =7 = 7
