PDF superior Adolescents i violència : l'escola, escenari de la violència entre iguals

X és un noi a qui li hem pogut seguir la pista des de que cursava primària, ha crescut en un ambient familiar caòtic, on els maltractaments al membres dèbils ja formen part de la quotidianitat familiar. Aquest curs ha passat, finalment a l’institut, ja era repetidor i no podia romandre per més temps al centre de primària, on s’havia erigit el cap, era el més gran, el més fort i el que dirigia la colla. Tot i així els dos darrers cursos es va aconseguir que confies amb el seu tutor i amb una altra mestra a qui acudia tant quan ell era el promotor dels problemes, amb amenaces, insults o cops, com quan es feien forts els companys i companyes i s’atrevien amb ell, si més no, a defensar-se dels cops que ell els ho propinava. Aquest curs passat, l’últim per a ell a l’escola, es va aconseguir que trobes certes estratègies per evitar posar-se en problemes, i aguantar-se deia ell d’agredir a qui l’havia tocat sense voler. És que no em puc aguantar de girar-me i fotre-li un cop de puny, deia, és que no puc, no ho sé fer. Amb l’ajut dels companys que com ell acudien a parlar amb la mestra i als que els ho va ser més fàcil trobar estratègies, finalment ho aconseguí. Aquest curs, està a l’institut, bé, de fet ha anat quinze dies, la resta se l’ha passat expulsat del centre, ha amenaçat el professorat i a companys i companyes. La darrera ‘proesa’ del noi ha estat agredir brutalment un company amb el que compartí aula i pati durant la primària. Un company, amb qui no havia tingut cap mena de problema, prou més baixet que ell, més grasset, més petit i amb problemes d’aprenentatge. El professorat no sap que fer i l’equip directiu tampoc. La mare del noi agredit no marxa de la porta de l’institut fins que el seu fill no és dins del recinte, el va buscar al centre cada matí i cada tarda i té por de denunciar a X perquè no li facin més mal al seu fill.

-Relacions: Així com argumenta Subirats (2017) les relacions que s’estableixen entre les persones i les actituds que broten cap a aquestes, no tenen un aspecte natural, ja que provenen de la cultura. Per tant des de l’escola s’han de corregir els aprenentatges erronis de la cultura androcèntrica, així com afirma Subirats (2017) el sistema educatiu ha d’aprofitar el seu valor normatiu per oferir a l’alumnat una altra visió de les relacions socials, encaminades cap al respecte i la igualtat. Rebaixant el grau de competitivitat, disminuint la violència i la agressivitat que s’exigeix a l’alumnat, orientant a l’alumnat a la cooperació, el treball en equip, el respecta i la empatia. Per tant per poder observar les relacions que es donen entre iguals és realitzarà una observació mitjançant una graella que permeti conèixer si l’alumnat resol els conflictes de forma pacífica o si s’adonen agressions verbals i a quin nivell es donen, ja que en l’assignatura d’Educació Física des de la coeducació es pot rebaixar el grau de competitivitat, la violència i l’agressivitat i fomentar la cooperació, el treball en equip, el respecte i l’empatia. Aquesta fitxa d’observació es extreta de Plurales (2015)

Podem explicar la figura de l’agressor de bullying, que pot patir tensió derivada de fracassar en aconseguir l’objectiu d’un estatus dins del grup (Aebi, 2015). A més, també acostumen a patir sentiments de fracàs, tant en els resultats obtinguts com en les aspiracions que es disposen, amb la qual cosa s’afavoreix el sorgiment de tensió. Les diferències amb els iguals en quant al rendiment acadèmic o a la situació personal, familiar o social poden provocar també el sorgiment de tensió. A aquestes situacions pot ajudar el fet de tenir cognicions negatives autopercebudes, que acostumen a presentar. Per una altra banda, la tensió pot derivar del rebuig, els abusos, negligències o excessos de disciplina familiars (Aebi, 2015), o bé en les relacions negatives amb els iguals tals com abusos o discriminacions o en experiències negatives a l’escola, tots presents al seu perfil. I, finalment, les relacions amb els iguals que poden ser negatives degut als seus dèficits d’habilitats socials o bé les relacions familiars, que hem observat al seu perfil que eren negatives, poden ser valorades com a estímuls positius no aconseguits i erigir-se així com a font de tensió (Aebi, 2015). Totes aquestes fonts de tensió poden fer desenvolupar en l’individu sentiments negatius que siguin alliberats en forma d’agressions de bullying, la qual cosa és afavorida perquè acostumen a tenir una baixa tolerància a la frustració, ira i impulsivitat incontrolades i un inadequat aprenentatge d’aconseguir els objectius a curt termini i sense esforç, disposant d’aquesta manera de predisposició prèvia.

En relació al sondeig d’opinió “Joves i diversitat sexual” realitzat el 2010 pel CIMOP, els i les adolescents que participaren en l’enquesta consideraven que als seus centres escolars es parlava amb poca freqüència (48,7%) i amb cap (11,3%) sobre sexualitat. En resposta a la pregunta: “Vas tenir en alguna ocasió durant la infància o l’adolescència alguna classe, taller o reunió en el teu centre d’estudis per a tractar el tema de la diversitat sexual?” menys de la meitat dels i les joves (41,3%) declararen que no havien rebut cap tipus d’informació sobre diversitat sexual però tampoc sobre sexualitat en general (CIMOP, 2010). Tot i les xifres, l’escola és l’espai on més s’aborda el tema perquè el diàleg sobre la sexualitat en l’àmbit familiar pareix ser encara un tema tabú, ja que consideren que es parla poc en la seua llar (48,7%) mentre que un terç dels i les joves (30,8%) assenyala que mai ha parlat sobre sexualitat amb la seua família. Encara que hi ha una tendència positiva cap a una major informació entre les persones més joves, qui es consideren bastant informades (33,4%) i amb molta freqüència (10,1%), segons el mateix estudi, encara hi ha tres línies sobre les quals s’ha de treballar fermament: l’amistat i conéixer persones LGTBI en quant que referents “normalitzats”; el diàleg sobre la sexualitat en la llar; i rebre classes relacionades amb la diversitat sexual o algun taller, ja que només les han rebudes la meitat del col·lectiu estudiantil (CIMOP, 2011). A més a més, hem de tenir en compte que la diversitat sexual està present en molts dels aspectes de la vida quotidiana, a través dels mitjans de comunicació, les pel·lícules, amistats, familiars i coneguts, però encara hi ha una percepció negativa sobre aquesta, bé perquè es fomenten falsos estereotips sobre la comunitat LGTBQI o bé perquè l’entorn social desenvolupa creences tradicionals des de les quals s’observa de manera negativa la diversitat sexual.

Organitza: Drac Màgic i la Plataforma unitària contra les violències de gènere i Acord ciutadà per una Barcelona lliure de violència vers les dones. - El FÒRUM CONTRA[r]

Distinguir entre las imágenes que muestran una realidad, las imágenes materiales que vemos y las interiores que nos fabricamos Es necesario aprender a distinguir de entrada entre las imá[r]

Els CDIAP EIPI Ciutat Vella i EIPI Nou Barris proporcionen atenció integral i interdisciplinària gràcies a la feina de professionals de la psicologia, fisioteràpia, logopèdia, treball social, neuropediatria i psicomotricitat. Les hores d’atenció contractades l’any 2016 han estat 26.985,66, en bona part finançades pel Departament de Treball, Afers Socials i Famílies (24.733 hores, que equivalen al 92,7% del total). El 56% d’aquestes hores (15.177 hores) es destinen a l’atenció directa als infants i a les seves famílies, el 38% (10.199 hores) són d’atenció indirecta (tasques de coordinació, elaboració d’informes i registre

 Existeixen altres factors, a més de la calor, que podrien induir a la violència, com ara que es tracti de dates assenyalades, per exemple l’1 de gener o setmana santa, tal i com ha quedat plasmat en els períodes 2011, 2013 i 2015.  L’any 2013 entre el mes de març i maig, es van cometre un total de 4 homicidis dolosos, tots en grau de temptativa. La temperatura va oscil·lar entre els 13,80º i 19,20º però probablement, el detonador no va ser la calor sinó que coincidís amb setmana santa.

- Comissió per a l’avaluació del risc de violència: Es tracta d’un grup multidisciplinar de 14 professionals que s’ha anat reunint al llarg de l’any en sessions mensuals i que ha donat com a fruit l’elaboració del primer protocol que elaborat en consens amb totes les institucions del Circuit: Protocol de valoració del risc de violència de parella contra la dona, RVD-BCN. És la primera vegada que a l’Estat Espanyol s’elabora un instrument d’aquestes característiques amb la participació i consens de diversos organismes i serveis. L’any 2009 s’inicia el procés de validació d’aquest instrument i la seva posterior implementació, proporcionarà als i els professionals que atenen dones que han patit o pateixen situacions de violència una eina que els ajudarà a valorar el risc que succeeixin a curt termini actes violents greus per part de la seva parella o ex - parella.

Conferència enmarcada dins l' Acord Ciutadà per una Barcelona Lliure de violència vers les dones. Cal confirmar I'assitència[r]

un indicador per a l’abús i la desatenció infantils, i així és com s’ha anat incor- porant en els marcs legals. En el Regne Unit, els infants i joves que pateixen aquests tipus de violència a les seves llars tenen entre 3 i 4,5 vegades més probabilitats d’experimentar també violència física i negligència (falta de supervisió o de seguiment escolar o de salut) i coexisteix sovint amb l’abús sexual infantil. La investigació iden- tifica una superposició en aproxima- dament el 50 per cent dels casos. Ara bé, mentre que uns serveis adopten un enfocament de gènere, que designa l’home com a agressor i la dona com a víctima, els altres presenten més pro- babilitats de tenir un enfocament prin- cipalment de protecció dels infants. Aquestes perspectives diferents poden conduir a inconsistències en la pràc- tica que posen en perill la seguretat de les mares i els nens i nenes. Es veu cada vegada més la necessitat que els serveis en els àmbits de la salut, l’edu- cació i el desenvolupament infantil i del lleure, centrats tots ells en el benestar de l’infant, puguin treballar de manera més col·laborativa i coordinada, menys segmentada, per donar una resposta eficaç i eficient.

La Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, defineix violència de gènere com “aquella que s’exerceix pels homes contra les dones, per part d’aquells que són o hagin estat els seus cònjuges o d’aquells que estan o hagin estat units a elles per relacions d’anàloga afectivitat, fins i tot sense convivència en el moment de produir-se els fets”.

Seminaris simultanis sobre: Xarxa, Violència i interculturalitat i Drets de 26 les dones .dins del IV Fòrum contra les violències de gènere.. .:.[r]

La fase de separació trasllada la mirada de la dona-mare cap als seus fills/es i juntament amb la fase de reconstrucció la dona prestarà atenció a les vivències que han tingut les seves filles i fills de la història de violència. La dona comença a repensar el seu paper de mare, se sent interpel·lada per les seqüeles en les seves filles i fills de la violència rebuda, comença a reconèixer-les i tenir-les en compte. Pot, com a mare, començar a encarar el vincle maternofilial, a cuidar-se d’afavorir la recuperació dels seus fills i filles i co- mençar a ocupar-se d’enfortir o, si és el cas, redreçar les relacions que estableix amb ells i elles. La mare pot ocupar-se d’acompanyar-los en la ferida creada per la barreja d’afecte i destrucció tant en relació amb el pare violent com en relació amb la mare; especialment amb el pare violent que, a més, potser segueixin veient o veuran més endavant a favor o en contra de la seva voluntat. La dona-mare haurà d’elaborar els nous posicionaments i relacions que caldrà establir amb aquest pare, exparella violenta i pare, violent o no en més o menys mesura, amb els fills i filles. En aquesta fase, la culpa de la mare pot reaparèixer quan pren consciència del dany cap als fills/es que ha suposat la situació de violència. Una vegada més s’haurà de recol·locar aquesta responsabilitat en qui realment va exercir la violència, la parella-pare violenta. La presència de la dona-mare és cabdal, no pas perquè és la mare, sinó perquè en la gran majoria dels casos és l’únic progenitor dels dos que no és nociu per als infants o adolescents i té més possibilitats de millorar o restablir (o mantenir) l’estima filial i les tasques adequades de cura del desenvolupament dels fills i filles d’ambdós. Quan la mare hagi estat també maltractadora amb els fills i filles, caldrà valorar el risc de desemparament i prendre les mesures pertinents.

Sin embargo, los resultados de los últimos trabajos de investigación que hemos presentado ponen de manifiesto un profundo desconocimiento por parte de los profesionales de la justici[r]

5 de novembre, Dia Internacional contra la Violència vers les Dones: Taller 8.. 'Ni' princeses.[r]

En aquest context, la VO es conforma a partir de violència contra les dones però també de violència institucional, i aquestes se sustenten en els sistemes de poder jeràrquics de gènere i de salut, respectivament (Rocha, 2004). Però la VO és una violència normalitzada i silenciada, com moltes altres violències basades en el gènere. La normalització està relacionada amb la idea i el constructe social existent en torn als processos reproductius, al cossos i les capacitats de les dones en referència a aquests. La invisibilitat de la VO es dona a ulls de les dones, però també dels professionals. Si entenem la VO com a violència simbòlica, Salders (2003) la descriu com una violència expressada pel discurs hegemònic, com a actes necessaris o d’ajuda a la persona, i per tant normalitzada i/o legitimada. En definitiva, com assenyala Bellón (2015), la VO pot ser considerada com un tipus de violència basada en gènere, en tant que en les societats patriarcals el control sobre el potencial reproductiu i la sexualitat de les dones constitueix un aspecte clau per mantenir- les en una posició de subordinació, i implica que el personal de salut exerceixi el seu rol des d'una posició de poder i s'apropiï del cos i els processos reproductius de les dones. La qual cosa no podria existir sense la inferiorització i discriminació prèvia de la societat a les dones (Fernandez, 2006).

Avui dia, tot i els esforços de nombroses entitats i professionals del sector social, sembla que la visió que té la societat d’una persona en situació de sense llar està condicionada per una allau de prejudicis que lliguen els sensellaristes a actituds de drogoaddicció, alcoholisme o delinqüència, actituds que s’aparten, evidentment, de la gent normal. Aquest imaginari col·lectiu, emperò, s’ha vist forçat a una relectura del prototipus de persona en situació de sense llar, empesa per l’increment de desnonaments que s’han executat durant el darrer lustre a l’estat espanyol. Actualment, una part d’aquella gent normal està sofrint la virulència de la crisi econòmica i perdent, alhora, un estatus de seguretat i invulnerabilitat que impedia que es trobés pernoctant a espais públics, caixers automàtics, albergs o centres d’allotjament temporal. Com bé expressen Tejero i Torrabadella, la visió del fenomen del sensellarisme s’ha anat transformant al llarg de les dècades i, actualment, existeix una «nova mirada de procés, que reconeix a la vegada la possibilitat que qualsevol persona, en un període determinat de la seva vida, pugui trobar-se en una situació de sense sostre» (2005:27). Aquesta acceleració generalitzada del naixement de situacions d’exclusió social ha provocat que moltes persones i famílies es trobin de sobte al carrer, sense llar.

 Trastorns d’internalització (Alcántara et al., 2013; Almeida, Abrunhosa & Sani, 2008; Bowyer, Swanston & Vetere, 2013; Carpenter & Stacks, 2009; De la Osa, Ezpeleta, Granero, Olaya & Doménech, 2011; De la Vega, De la Osa, Ezpeleta, Granero & Doménech, 2011; Devaney, 2009; Gosh et al., 2011; Graham et al., 2009; Moylan et al., 2010; Nguyen. Edleson & Kimball, 2012; Ramos & García, 2011; Roustit, Renahy, Lesieur, Parizot & Chauvin, 2009; Tárraga et al., 2015; Ybarra, Wilkens & Lieberman, 2007). Els nens/es que han estat testimonis de violència de gènere presenten ansietat, angoixa, depressió i inhibició. L’ansietat i la depressió esdevenen els comportaments d’internalització més freqüents. Seguint a Kolar i Davey (2007), l’ansietat es manifesta, bàsicament, a partir d’excessiva preocupació, atenció irracional pels detalls, malestar físic sense causes aparents, necessitat de seguretat freqüent, excessiva autoconsciència i queixes somàtiques. Per altra banda, en els nens/es amb simptomatologia depressiva s’observa tristesa, manca d’interès en activitats o interaccions, cansament o manca d’energia, canvis en la gana i el pes, indecisió, dificultats per concentrar-se, desesperança i sentiment de culpa o inutilitat. A més, aquests infants poden autolesionar-se i tenir ideacions suïcides (Lamers, Schipper & Oosterman, 2012; Moylan et al., 2010). Segons Graham et al., (2009), els nens/es que es mostren deprimits com a conseqüència de l’exposició poden presenciar menor quantitat d’episodis de violència de gènere que els nens/es amb altres afectacions (símptomes de TEPT, ansietat, etc.), però tenen majors temors i preocupacions envers la seguretat de la mare.

Premia les experiències d'èxit en la prevenció i la seguretat en el treball a Barcelona. Enguany, en la seva novena edició, el Consell Assessor de Salut Laboral ha acordat valorar preferentment els treballs orientats a l'estudi o la intervenció preventiva en les actuacions relacionades amb l'envelliment de la força de treball, amb la prevenció dels problemes de salut mental en l'actual context, amb la millora de l'equitat de gènere, amb la reducció dels accidents de treball durant la jornada laboral derivats de la mobilitat, o les actuacions innovadores per promoure estils de vida saludables. Hi poden concórrer projectes que tot i que estiguin en fase d'implantació o desenvolupament ja puguin ser avaluats