PDF superior Edició crítica i estudi introductori del Llibre d'intenció de Ramon Llull

Edició crítica i estudi introductori del Llibre d'intenció de Ramon Llull

Edició crítica i estudi introductori del Llibre d'intenció de Ramon Llull

Pring-Mill havien de tenir-ne referències segures, d’aquesta descripció, sobre la qual cal fer-ne algunes valoracions. En primer lloc, el P. March feia esment de l’estat de caos imperant en la prestigiosa biblioteca i de la descurança absoluta amb què s’havien elaborat els dos catàlegs de l’arxiu, un primer de 1875 i un altre de més modern, sense concretar-ne la data. En segon lloc, feia una nota breu sobre la procedència de la major part dels documents constitutius de l’arxiu, que en aquells anys constava entre manuscrits i incunables, d’uns 4.500 exemplars. Quant al manuscrit 1257 el relacionava amb la figura del canonge humanista Bartomeu Llorente (1540 – 1614), qui durant una estada a Roma entre 1583-87 adquirí un nombre considerable de manuscrits i «comanà la còpia d’altres als preus i en les dates que ell mateix en cascun llibre anota». 19 Efectivament, segons consta en la descripció de 1923, el ms. 1257 tenia la nota del possessor en la part interior de la coberta: «Est D. B. Laurentii can. ci S. ae M. ae de Pilari, Caes. Idibus Oct. 1593. 6 Rs.» (pàg. 361). Afegia March a continuació que «En el primer full de pergamí de guarda hi ha una taula en llatí del contingut de mà del mateix canonge Llorente». Talment com es lamentava Mn. Galmés pel fet de no poder haver consultat aquest còdex, el P. March també es queixava de no haver-lo pogut fotografiar, amb una frase que actualment esdevé dramàtica pel que relatarem tot seguit. 20
Mostrar más

784 Lee mas

El Llibre d'intenció de Ramón Llull: recepción y difusión histórica

El Llibre d'intenció de Ramón Llull: recepción y difusión histórica

Este periplo de difusión de la obra se cierra con el manuscrito N, la trayectoria del cual es difícil de definir. El carácter misceláneo puede relacionarse, en este caso, con la gran empresa de la edición latina de la obra de Ramon Llull a la que ya nos hemos referido y que provocó uno de los movimientos de códices más importante del lulismo moderno. Si bien la edición latina de la obra analizada se remonta a 1736, la primera edición catalana no fue posible hasta dos siglos más tarde, iniciada en fascículos en 1886 por Jeroni Rosselló y consolidada definitivamente en 1901. Se trataba, como toda la empresa editorial llevada a cabo durante la Renaixença, de un proyecto de recuperación urgente del corpus literario luliano. La poca fiabilidad del texto resultante de la primera edición del Llibre d’intenció (motivada por la intervención excesiva y sin criterio del editor) dió lugar a la segunda edición del texto, a cargo de Mn. Salvador Galmés, en 1935. Si bien el nuevo texto resolvía las lagunas de la primera edición, en la segunda solo se tenían en cuenta tres manuscritos, lo que obligaba al establecimiento del texto a partir de criterios estrictamente filológicos, como se ha realizado recientemente.
Mostrar más

11 Lee mas

El poder regio en los textos de Ramon Llull y su recepción posterior

El poder regio en los textos de Ramon Llull y su recepción posterior

Respecto a las obras lulianas que podrían calificarse como «burocratizantes» incluyo en ellas a todas las que plasman una idea de gobierno marcadamente burocrática, donde las funciones se reparten jerárquicamente pero con una relativa independencia de actuación de cada cargo específico. Presentan además modelos de estructuración social. En este tipo de obras Llull sí expresa una preferencia de gobierno. Por norma general, se decanta por una monarquía de origen electiva donde el rey o príncipe está supeditado a la Santa Sede, gestiona el poder conjuntamente con un consejo de caballeros, y gestiona la administración eligiendo a los cargos de justicia local y estatal, así como a los administradores locales y a los controladores de esos administradores. Concibe además la existencia de grupos sociales que ayudan a la gestión de los asuntos del reino, aunque sin estar bajo su control directo, como el caso de los «barones» o los «burgueses». Las obras incluidas en esta categoría y su difusión en los siglos medievales son: Arbre de ciència donde está incluido el Arbre Imperial (3 manuscritos en catalán, 17 en latín, 1 en castellano y 1 en hebreo), Blanquerna (2 manuscritos en catalán, 1 en latín, 4 en francés, 1 en occitano), Felix o Llibre de meravelles donde está incluido el Llibre de les besties (6 manuscritos en catalán, 1 en castellano, 1 en francés, 4 en italiano, 1 en occitano), y Llibre d’intenció (13 manuscritos en catalán, 8 en latín).
Mostrar más

12 Lee mas

El "Tractat de les penes particulars d'infern" de Joan Pasqual: estudi i edició crítica

El "Tractat de les penes particulars d'infern" de Joan Pasqual: estudi i edició crítica

Aquesta tesi doctoral consisteix en l’estudi i l’edició crítica d’un text català inèdit de mitjan segle XV conservat en el ms. 468, ff. 164-207, de la Biblioteca de Catalunya. El Tractat de les penes particulars d’infern de Joan Pasqual, mestre en teologia i franciscà de Castelló d’Empúries, forma part d’una extensa obra de divulgació teològica sobre el més enllà dividi- da en dos volums. El primer, titulat Llibre o Summa de beatitud, fou dedicat el 1436 a Joan Llull i Gualbes, conseller en cap de la ciutat de Barcelona. El segon, titulat Llibre o Summa de pena, es completa amb un apèndix o Tractat destinat a descriure teològicament les penes particulars de l’infern, tot i que les seves fonts principals no són pas teològiques sinó poèti- ques: l’Inferno de Dante, la primera redacció del Comentum de Pietro Alighieri i la tercera del De fabulis poetarum (o Ovidius moralizatus) de Pierre Bersuire. L’establiment del text crític consisteix, evidentment, en una emendatio del testimoni únic assistida per aquestes fonts i per la tradició manuscrita de cadascuna, que és objecte d’un extens estudi comple- mentari. Les notes al text representen una anàlisi molt minuciosa de les operacions que el teòleg practica per a adaptar les seves fonts als seus objectius doctrinals. Des del punt de vista històric, l’estudi introductori aporta diverses dades documentals inèdites —amb trans- cripció de documents en apèndix— que permeten de traçar una biografia de Joan Pasqual i de descriure el context cultural que l’induí a adoptar Dante com a model d’un tractat d’escatologia per a laics. S’hi aporten dades sobre la vida intel·lectual del convent franciscà de Barcelona i sobre la difusió de la Commedia a Catalunya fins al segon terç del segle XV , especialment entre els ciutadans de Barcelona. També s’hi estudia la funció del Tractat en el conjunt de l’obra teològica de Pasqual; la centralitat de la Commedia dins la tradició escato- lògica cristiana; la posició del Comentum dins la crítica dantesca, i l’aportació de Pierre Ber- suire a la interpretació moral de la mitologia clàssica per a ús de predicadors. A partir de tots aquests elements, s’analitza l’estructura del Tractat de les penes particulars d’infern, posant en evidència les vacil·lacions, els criteris i les intencions amb què el teòleg manipula i adapta les seves fonts .
Mostrar más

897 Lee mas

Estudi i edició de les inscripcions llatines falses d’Hispània (ca. 1440-1550)

Estudi i edició de les inscripcions llatines falses d’Hispània (ca. 1440-1550)

Per les pròpies referències de Nebrija, sabem que el 1506 encara pretenia redactar aquesta magna obra, però tot apunta que finalment va acabar desestimant el projecte, potser influenciat per la mort d’Isabel el 1504. De fet, la seva tasca historiogràfica sembla interrompuda fins el 1509, quan és nomenat historiador reial de la corona de Castella. És amb aquest càrrec que escriu les seves obres d’història contemporània (les Rerum a Ferdinando et Elisabete Hispaniarum regibus gestarum decades duae i De bello Navariensi), que no són sinó traduccions adaptades d’obres anteriors escrites en castellà. Com a pròleg a les Decades, Nebrija adjunta una carta, amb el títol de Divinatio in scribenda historia, enviada a Ferran el Catòlic pocs dies després d’haver rebut el nomenament de cronista, que és un atac velat a Marineo Siculo, que pretenia igualment ser nomenat cronista reial. 77 En la introducció a les Decades, Nebrija aprofita per fer un resum de la història antiga d’Hispània, fet que confirma que ja havia abandonat del tot l’esperança de publicar una obra independent que tractés la matèria. En aquesta secció fa ús abundant de les falsificacions d’Annio da Viterbo, impreses el 1498, fet que dóna a l’obra un to marcadament antiromà i en consonància amb la historiografia castellana neogòtica; 78 ara bé, és possible que aquest plantejament es degui, almenys en part, a la reivindicació de l’humanisme autòcton en front de l’italià, com succeïa en la Divinatio. De fet, en la Muestra, lliure de la influència d’Annio, hi ha una preferència constant pels autors clàssics, i de la divisió dels cinc llibres i dels capítols del primer que podem llegir, no s’observa una connotació negativa a la història romana d’Espanya. Aquest fet estaria en consonància, a més, amb altres mostres del seu interès per les antiguitats romanes,
Mostrar más

559 Lee mas

Heraclit el Mitògraf. Edició crítica, traducció i comentari

Heraclit el Mitògraf. Edició crítica, traducció i comentari

el  diàleg entre el rei i el cor (300‐303:  Χο.  τί  δῆτα  πρὸς  ταῦτ΄  ἄλοχος  ἰσχυρὰ  Διὸς; /  Βα.  τὸν  πάνθ΄  ὁρῶντα  φύλακ΄  ἐπέστησεν  βοΐ.  /  Χο.  ποῖον  πανόπτην  οἰοβουκόλον  λέγεις;  /  Βα.  Ἄργον , τὸν Ἑρμῆς παῖδα γῆς κατέκτακεν); un ampli resum del mateix ens l’ofereix l’ Schol.  in. Aesch. Prom. 561d (ἡ δὲ ἱστορία τοιαύτη∙ Ἰὼ ἡ τοῦ Ἰνάχου θυγάτηρ, ἐρασθεῖσα παρὰ τοῦ  Διός, ἐπεὶ τοῦτο ἔγνω ἡ  Ἥρα καὶ ἔμελλε καταλαμβάνεσθαι παρ΄ αὐτῆς, μετεβλήθη παρὰ  τοῦ Διὸς εἰς βοῦν, ἵνα μὴ γνωσθῇ τίς εἴη. ἡ Ἥρα δὲ προσελθοῦσα τῷ Διὶ ἐζήτησε ταύτην καὶ  ἔλαβε δῶρον παρ΄ αὐτοῦ, καὶ δέδωκεν Ἄργῳ τῷ πανόπτῃ φυλάττειν αὐτὴν. ὁ δὲ Ζεὺς πάλιν  ἐρασθεὶς αὐτῆς ἔπεμψε τὸν Ἑρμῆν ἀφελέσθαι ταύτην τοῦ Ἄργου καὶ διακομίσαι αὐτῷ. καὶ  ἐπεὶ  ἄλλως  λαθεῖν  Ἄργον  τὸν  πανόπτην  οὐκ  ἦν,  διὰ  βολῆς  λιθείας  τοῦτον  ἀνῄρηκεν).  Interessant  el  testimoni  de  Càrax,  que  ens  ofereix  un  resum  molt  semblant  al  de  l’escoli  d’Èsquil, però ens dóna el perquè del sobrenom de Panoptes: Argos no dormia mai del tot i per  això  ho  veia  tot  a  tot  hora:  Charax  FGrH  103  F13  (...  φύλακα  ἔπιστήσας  τὸν  τῆς  μητρὸς  ἀδελφὸν  Ἄργον.  καὶ  ὁ  μὲν  Ἄργος  ἂϋπνος  ὢν  καὶ  πάντη  ἄφυκτος  οὐ  δαμῶς  αὐτὴν [sc. Ἰὼ]  ἀνίει,  ὅθεν  καὶ  Πανόπτης  ἔσχεν  ἐπίκλησιν);  la  mateixa  característica  li  atorga  Mosch. II 57  (Ἄργος ἀκοιμήτοισι κεκασμένος ὀφθαλμοῖσι). 
Mostrar más

213 Lee mas

Ramon Llull  La pobresa voluntària al Romanç d’Evast e Blaquerna

Ramon Llull La pobresa voluntària al Romanç d’Evast e Blaquerna

«Evast i Aloma serviren aquell dia de les seves bodes els pobres de Jesucrist i, en remembrança de la humilitat de nostre senyor Jesucrist, rentaren les mans i els peus a tretze pobres, als quals besaren les mans i els peus i vestiren els seus cossos de robes noves. I fou feta la crida per tota la ciutat que tot pobre que volgués prendre almoina per amor de Jesucrist anés a menjar a aquelles bodes.Els parents e amics d’Evast i Aloma serviren aquell dia en les bodes el pobres de Jesucrist, i després cadascú se n’anà a menjar a casa seva per tal que no privessin els pobres de les seves viandes. Evast i Aloma menjaren a taula amb tretze pobres. I quan hagueren menjat, Evast se’n anà tot aquell dia a un honrat monestir d’homes religiosos i hi estigué on oració i en contemplació. Aloma se’n anà a un altre monestir de dames d’ordre a pregar i lloar Déu. Als quals dos monestirs i a tots els altres monestirs de la ciutat, Evast manà donar de menjar molt abundosament aquell dia de les seves bodes». (SOLER & SANTANACH 2009: 90-91)
Mostrar más

39 Lee mas

Eratòstenes Catasterismes. Edició crítica i comentari mitogràfic

Eratòstenes Catasterismes. Edició crítica i comentari mitogràfic

#☺9-: .5: %=7' 5;25,$'-# 9"635$'=' " ;5,: #☺0",6-#>5$'=' %=7' >&$<=': conegudes per Hesíode (fr. 360: «dubius») amb termes que remeten a diferents aspectes de la llum del capvespre (C,☯4<&G B\65,$3#,"G )\+9565$3-#+"), les Hespèrdies són filles de la Nit (Hes. Th. 211 ss.) o de Forcis i Ceto (segons Sch. A.R. 1396-99c). Però els estrets vincles, en el mite, entre les Hespèrides i Atlant serviran d’ocasió perquè siguin tingudes per filles d’aquest (veg. D.S. IV 27, 2; cf. Serv. Aen. 484: Atlantis siue Hesperi filiae). I ja és així per a Ferecides, si, efectivament, els mots #☺9-: .5: %=7' 5;25,$'-# 9"635$'=' 2%< A remunten al mitògraf atenès (Jacoby 1957b, 396: «der Übergang in direkte Rede beweist nicht gegen Ph[erekydes]»; però cf. FGH 3F16d). Les Hespèrides presenten traces d’una «depuració» progressiva, pròpia del pensament mític grec (Kirk, 1985, 247 ss.), que les ha despullades dels trets més repugnants i monstruosos (cf. Wilamowitz, 1959d, 262): si Hesíode (Th. 211 ss.) les col·loca a tocar de les tenebres infernals i primordials (tal com escau a les filles de la nit), i Epimènides les equipara a les Harpies (FVS 3B9; cf. Acusilau, FGH 2F10), en canvi, la literatura (i sobretot la iconografia) del classicisme ha llimat sensiblement els aspectes més violents i ha accentuat la figuració idíl·lica del jardí. En algunes tradicions les Hespèrides ajuden Hèracles a collir les
Mostrar más

580 Lee mas

El Valeri Màxim d’Antoni Canals: estudi i edició (llibres I-V)

El Valeri Màxim d’Antoni Canals: estudi i edició (llibres I-V)

En aquesta taula no queden directament reflectits alguns testimonis coneguts a partir d’inventaris, que Avenoza cita igualment. Un document de 1410 identifica un exemplar que posseí Martí I com a “Valerio Maximo en castella [...] lo qual comença ‘de la Ciudat de Roma’ e faneix ‘volenteros’” (Massó i Torrents, 1905: 437, núm. 169). Ara bé, a partir de l’incipit i l’explicit que acabem de transcriure, Avenoza (1998: 244-245) considera que podria tractar-se perfectament d’un arromançament no pas castellà sinó aragonès, no només perquè l’incipit coincideix amb el d’un altre manuscrit en aragonès citat en un inventari de 1417 del rei Alfons el Magnànim, sinó també perquè el mot de l’explicit és més infreqüent en castellà que en aragonès. Si passem de la Corona d’Aragó a Portugal, sabem que el rei Eduard I tenia un “Valerio Maximo, em aragoes”, datable entre 1423 i 1438, mentre que Pere, conestable de Portugal, proclamat per la Generalitat com a rei d’Aragó en el marc de la Guerra Civil de 1462- 1472, posseí un exemplar “scrit en vulgar castella” anterior a 1466. 92 Seria lògic pensar que els tres primers exemplars corresponen a la mateixa traducció aragonesa, que probablement hauria estat realitzada en el cercle de Juan Fernández de Heredia. Una de les obres d’aquest Gran Maestre, el Rams de Flores, és un florilegi basat en el Communiloquium de Joan de Gal·les i en els Dicta, de manera que els seus col·laboradors havien de tenir entre mans un exemplar de l’autor llatí, no necessàriament en la llengua original. De fet, és provable que el Rams de Flores partissin de la vulgarització catalana que Canals esmenta com a precedent al pròleg del Valeri Màxim (Cacho Blecua, 1997: 159-160; cf. Avenoza, 1998: 248-249). 93 Una altra qüestió per resoldre és “si hubo una o dos traducciones al aragonés o, mejor aun, si la traducción se realizó en dos etapas: la primera, parcial, para el Rams y la segunda, completa, que sería la citada en los inventarios reales” (Avenoza, 1998: 250).
Mostrar más

739 Lee mas

Comptes anuals 2013 del Consorci Institut Ramon Llull

Comptes anuals 2013 del Consorci Institut Ramon Llull

8.2 - En data 20 de març de 2014, l’Institut i l’Ajuntament de Barcelona han formalitzat un contracte en virtut del qual aquest últim cedeix l’ús a favor del primer de la finca propietat municipal ubicada a l’Avinguda Diagonal, 373, coneguda com el Palau Baró de Quadras, amb la finalitat de destinar- ho a seu, amb caràcter gratuït i per un termini de vint-i-cinc anys a comptar des de la data de formalització del contracte, prorrogable de mutu acord per vint-i-cinc anys més. L’esmentada cessió d’us ha estat valorada mitjançant taxació externa en 2.221 milers d’euros, dels quals 994 corresponen al valor de la construcció i la resta, 1.227 milers d’euros, al valor del terreny cedit. L’esmentada valoració ha estat objecte de registre comptable en l’exercici 2014.
Mostrar más

77 Lee mas

Memòria 2009

Memòria 2009

L’objectiu principal del projecte FEDERICA és desplegar una infraestructura virtual composta per encaminadors, commu- tadors i ordinadors que sigui versàtil i escalable per als investigadors de la futura Internet. Aquesta infraestructura ha estat desplegada sobre els existents substrats de les NREN i GÉANT2. També s’ofereix un conjunt d’eines que permeten gestionar l’entorn virtual i facilitar d’aquesta manera a les comunitats de recerca de tecno- logies de xarxa l’execució d’una gran varietat d’experiments. Els investigadors tindran un control total dels nodes virtuals pertanyents a les seves particions de la xarxa, així com accés a informació per al monitoratge. Finalment, aquest projecte oferirà informació de recerca per a discussions tècniques per tal de contri-
Mostrar más

72 Lee mas

El projecte Candel, o el fracàs de la veu immigrada

El projecte Candel, o el fracàs de la veu immigrada

Aquesta crisi dels discursos identitaris, naturalment, es dirimeix en el terreny ideològic, i està directament relacionada amb els intents de desetnicitzar la identitat catalana per tal de crear un sentit cívic (i no ètnic) de la catalanitat. Així, ens trobem amb tres definicions en competició. Com indiquen pràcticament tots els autors, a un nivell popular la llengua és el principal marcador d’identitat ètnica, per davant del naixement, la nissaga i el sentiment o la voluntat de pertinença; els discurs majoritari, però subjacent, és doncs el següent: “És català qui parla català”. Al costat d’aquest, trobem un discurs polític i institucional que no podem considerar dominant sinó més aviat predominant: “És català qui viu i treballa a Catalunya”. I per damunt de tots, hi ha el discurs oficial de l’estat, que té, ell sí, un caràcter dominant: “Un català no és res més que un ciutadà espanyol nascut o resident a Catalunya” (Fernàndez, 2008: 258-259).
Mostrar más

105 Lee mas

Estudi del Saló Internacional del Llibre de Torí

Estudi del Saló Internacional del Llibre de Torí

El 1990, després de l’èxit aconseguit, es constituí la Fundació del Saló del Llibre que fou creat per l’Ajuntament de la Ciutat de Torí, la Província de Torí, la Regió del Piemont i d’altres entitats entre les quals cal destacar la Camera di Comercio, l’Istituto San Paolo o la Casa del Risparmio. El comitè format per les tres institucions governamentals es van tornant la presidència de coordinament anualment, paral·lelament a la presidència administrativa. Durant la dècada dels 90 el Saló es va realitzant any rere any amb notable èxit. El 1999 per dificultats econòmiques i divergències organitzatives entre els empresaris privats que havien creat la marca hi hagué canvis en la directiva. A partir d’aquí l’organització i la responsabilitat de l’esdeveniment recaigué en mans de la Regió del Piemont, que en confiaren la gestió a la Fundació per al Llibre, la Música i la cultura: des d’aquell moment el Saló s’anomenà “Fira del llibre”. Tanmateix, tornà a recuperar el nom original alguns anys després. El següent gran canvi que visqué la fira fou el 2002. La cita anual amb el món literari s’havia consolidat del tot i, precisament per aquest motiu, la fira havia d’actualitzar-se, havia arribat el moment de fer un altre pas endavant. La Fira del Llibre de Torí va obrir les seves portes al món i va apostar per una renovació encapçalada per l’emblema de la internacionalització. És a partir d’aquell moment que s’encetà la tradició de convidar una literatura estrangera a exposar les seves obres i escriptors més emblemàtics a la fira.
Mostrar más

49 Lee mas

Bases d'execució del pressupost anual del 2014 de l'Institut Ramon Llull

Bases d'execució del pressupost anual del 2014 de l'Institut Ramon Llull

Cada quinze dies justificara les disposicions, mitjan9ant la presentaci6 deis documents justificatius, emesos a nom de l'lnstitut i si per la seva naturalesa no é[r]

13 Lee mas

Liquidació del pressupost anual 2013 de l'Institut Ramon Llull

Liquidació del pressupost anual 2013 de l'Institut Ramon Llull

L'apartat 9 de les Instruccions conjuntes de la Intervenció General, la Direcció General de Pressupostos i la Direccló General del Patrimoni de la Generalitat de [r]

22 Lee mas

Estatuts de l'Institut Ramon Llull [2014 text no oficial]

Estatuts de l'Institut Ramon Llull [2014 text no oficial]

16.3 L’Ajuntament de Barcelona cedeix l’ús i gaudi a títol gratuït de la finca municipal denominada Palau Baró de Quadras, a l’avinguda Diagonal número 373, de Barcelona, per un termini de vint-i-cinc anys prorrogables per un període màxim de vint-i-cinc anys més. Les condicions d’aquesta cessió d’ús, a més de les esmentades, s’han de regular mitjançant conveni específic. El règim patrimonial aplicable a aquest immoble és el de l’Ajuntament de Barcelona.

11 Lee mas

Afinitats i diferències entre sant Francesc i Ramon Llull

Afinitats i diferències entre sant Francesc i Ramon Llull

El dia assignat, el bisbe quedà meravellat de les paraules de Ramon, i no en respongué cap, car no va trobar cap objecció com a rèplica, però ordenà que immediatament el tanquessin a presó. Tot i que a defora una multitud de moros esperava per lapidar-lo, el bisbe ordenà que ningú goses tocar-lo, ja que volia ser ell qui el condemnés a mort. Tot i així, en sortir de la casa del bisbe i anar cap a la presó, fou batut per cops de bastó, per mans, arrossegat de la barba, etc. El portaren a presó on el tancaren dins la latrina de la presó dels lladres fermats amb una cadena grossa pel coll, i així romangué durant una temporada. Després el posaren en una cel·la de la mateixa presó. L'endemà, els clergues de la llei es congregaren davant el bisbe demanant la seva mort, i a tal efecte es convocà un consell que determinà per majoria que el mestre fos conduït davant ells; si observaven que era home de ciència i ple de coneixements, seria mort sense remirament; en canvi si fos un home ximple i beneit i havia actuat per oradura, el deixarien anar. Decidiren no lapidar-lo, però per tal de fer-lo morir el dugueren a una presó més cruel, fins que els genovesos i catalans que vivien allà es reuniren i obtingueren que fos posat en un lloc més decent. Allà hi romangué sis mesos, i amb freqüència rebia la visita de moros que el convidaven a convertir-se a la seva llei, però ell es mantingué ferm a la seva religió.
Mostrar más

67 Lee mas

El llibre "Qüestions de Vida" de Moixé Natan, jueu de Tàrrega. Estudi preliminar, edició crítica i traducció catalana d'una col·lecció medieval de proverbis hebreus

El llibre "Qüestions de Vida" de Moixé Natan, jueu de Tàrrega. Estudi preliminar, edició crítica i traducció catalana d'una col·lecció medieval de proverbis hebreus

ADVERTIMENT . La consulta d’aquesta tesi queda condicionada a l’acceptació de les següents condicions d'ús: La difusió d’aquesta tesi per mitjà del servei TDX (www.tesisenxarxa.net) ha estat autoritzada pels titulars dels drets de propietat intel·lectual únicament per a usos privats emmarcats en activitats d’investigació i docència. No s’autoritza la seva reproducció amb finalitats de lucre ni la seva difusió i posada a disposició des d’un lloc aliè al servei TDX. No s’autoritza la presentació del seu contingut en una finestra o marc aliè a TDX (framing). Aquesta reserva de drets afecta tant al resum de presentació de la tesi com als seus continguts. En la utilització o cita de parts de la tesi és obligat indicar el nom de la persona autora.
Mostrar más

636 Lee mas

Francesc Alegre: La primera guerra púnica, 1472. Estudi i edició crítica

Francesc Alegre: La primera guerra púnica, 1472. Estudi i edició crítica

al rei Joan II, entorn de 1475 o potser fins i tot més tard, té característiques pròpies de les obres del segon període, com ara la dedicatòria a un membre de la família reial, Joan II vencedor de la Guerra civil, però també conserva encara trets dels primers temps, com ara l’aparició d’una Natura amorosa personificada. L’argument d’aquesta obra és que la Natura, creadora de l’amor, fa que existeixi la nostra espècie “per conservació del nostre ésser”. Aquest tractament de la Natura, com a dea superiora, contrasta amb la Natura humana de la posterior Passió. A la primera obra, Natura tot ho pot i, a la segona, és una dona desgraciada que erra pel món a la recerca de Déu. Això relaciona l’obra amorosa i la religiosa. Mentre que en el Sermó apareix Natura com una deessa, gràcies a la qual “conservem nostre ésser en spècia”, a la Passió la Natura humana “despullada dels béns que en passat tenia, fo forçada sentir l’estrem grau de misèria”; la mateixa personificació té un tracte molt diferent, de força creadora a miserable, dins d’un marc tan pietós com la setmana santa, subtema de la Passió. Trobem al Sermó, en aquesta voluntat d’argumentació retòrica més propera a l’assaig, un F. Alegre més madur, potser al voltant de la trentena. El seu Sermó comença pel thema, en aquest cas una cita de Ciceró, del De officiis:
Mostrar más

345 Lee mas

Recherches sur Dietrich de Freiberg

Recherches sur Dietrich de Freiberg

de l’intellect agent dans le processus aboutissant à l’apparition de la « forme» dans l’intellect possible. On sait seulement que l’apparition de la forme est conditionnée par la disposition de l’« intentio substantiae » abstraite par la co- gitative. Le De origine rerum praedicamentalium 5.(22) évoque avec Aristote la nécessité de l’intellect agent pour la factio des espèces intelligibles, en préci- sant que « la vertu inférieure à l’intellect n’y atteint pas » (n’en est pas capable). Le reste du traité, y compris dans ses parties les plus novatrices (à savoir ce qui a trait à la « fonction constitutive » de l’intellect) renvoie à l’intellect ou à la nature intellectuelle sans faire de différence entre intellect agent et intellect possible. Tout ce que l’on peut dire, en fonction de certains développements de 2.(25) sur la causalité dispositive, c’est que Dietrich semble penser que l’« in- tentio substantiae denudata » de la cogitative est une sorte de cause dispositive de la forme intelligible. Rien, cependant, n’est véritablement dit sur la rela- tion entre la cogitative et les deux intellects agent et possible 103 . Leurs activités respectives sont présentées sans être articulées. Dietrich nous dit bien que la cogitative abstrait de l’image une intention individuelle, mais il ne nous dit pas si l’intellect agent opére sur elle pour produire la forme intelligible met- tant en acte l’intellect possible. Dire cela, ce serait reprendre effectivement la thèse d’Averroès : la théorie rushdienne de la « formatio » stipule en effet clai- rement que l’intellect matériel ne reçoit l’intelligible qu’après que la cogitative a « distingué » l’intention de la forme imaginée et l’individu [qu’elle présente], première opération d’« abstraction » individuelle, sur quoi porte l’abstraction intellectuelle proprement dite (l’abstraction opérée par l’intellect agent étant le dénudement d’une intention, non d’une image).
Mostrar más

260 Lee mas

Show all 10000 documents...