PDF superior El teatre com assignatura obligatòria a educació secundària

Com hem pogut veure, el teatre permet construir un procés d’aprenentatge i d’expressió dramàtica, de comunicació grupal, com també de creació. És una activitat educativa que implica el desenvolupament de la personalitat de l’alumne, a més a més, contribueix a cultivar la cultura i a formar la seva sensibilitat, aspectes que, sobretot a l’adolescència, tenen molta importància. A l’educació secundària cada vegada hi trobem més problemes d’abandonament escolar, falta de motivació, problemes conductuals d’agressivitat, o per el contrari , de timidesa i sobretot falta d’autoestima. Amb el teatre, es dona la possibilitat de treballar tots aquests aspectes i contribuir a que l’alumne pugui créixer amb uns valors que despertin la seva humanitat, el seu esperit sociable, de comunicació i respecte als altres, com també la seva capacitat de decisió.

Les víctimes acostumen a comentar-li als amics (51.7-79.2%) i en menor mesura a la família (31-42.9%) (El Defensor del Pueblo, 2000). En quant als amics, no sorprèn ja que amb els quals passen moltes hores i hi estableixen preferentment vincles emocionals, afectius i socials. En quant a la família, la prevalença tot i ser de les més altes no considerem que sigui rellevant ja que ni arriba al 50%. Hauria de ser més alta pel seu paper com a agents importants de sociabilització que tenen molta influència sobre els seus fills i són els que millor els coneixen, amb la qual cosa poden detectar més eficaçment possibles conseqüències que rebel·lin la seva victimització. ANAR i Mútua Madrileña (2016) troben un 30.7% de víctimes detectades que no ho comenten als pares per no preocupar-los o fer-los patir, tenen por a una possible reacció desmesurada o perquè ja existeixen conflictes pels quals no es senten satisfets ni orgullosos amb els fills. En moltes menys ocasions observem com les víctimes confien amb els professors (9.2-23.8%) o no ho comenten a ningú (4.8-20.7%) (El Defensor del Pueblo, 2000). Addicionalment, el Centre Reina Sofía (Serrano i Iborra, 2005) troben un 10% de víctimes que no ho expliquen a ningú (Villanueva, 2014). Són dades petites però per la seva gravetat són dades preocupants ja que mostren el seu sotmetiment i temor cap a l’agressor i la desconfiança cap als professors. En definitiva, observem com la família i els pares s’han d’escollir com a objectius de polítiques i intervencions per a millorar la detecció i prevenció, ja que són actors molt rellevants i no estan obtenint bons resultats.

11 vergonya quan es tracta de parlar d‟aquests temes, la qual cosa els podria estar limitant quan es tracta d‟expressar-se amb total llibertat i naturalitat. No obstant, la majoria d‟alumnes que declaren sentir vergonya quan es parla del tema realment es mostren molt interessats. Així, no s‟ha de perdre de vista la idea de que els alumnes poden no ser sincers amb els docents en tot moment, sinó que poden estar ocultant els seus desitjos degut a l‟educació que han rebut a casa. A més, no es pot descartar la possibilitat de que precisament aquella informació que s‟està transmetent a classe era la que necessitaven per resoldre alguns dubtes personals que els feien sentir confusos. D‟altra banda, quan es parla de sexe a alumnes d‟aquestes edats existeix la possibilitat de que s‟esverin i acabin fent broma o befa entre ells o utilitzin llenguatge poc adequat per parlar del tema. No obstant, cal remarcar que no es podria considerar aquest fet com una limitació en sí, sinó com una expressió natural dels sentiments que parlar d‟aquests temes desperten en els alumnes.

En l’annex 2 del BOIB núm. 69 s’exposa que a 1r, 2n i 3r d’ESO es realitzarà una assignatura optativa de Taller de Teatre. Però no s’especifiquen els continguts d’aquesta. El professor de la Universitat de Valencia, Motos (2014) explica que l’expressió dramàtica ha d’estar integrada en totes les àrees curriculars, ja que és necessari treballar totes les dimensions de la persona (emocional, relacional, corporal) i no només les cognitives. I crítica que en el currículum educatiu actual l’expressió queda reduïda a l’àrea de “Descobriment d’ell mateix” a l’Educació Infantil; a l’àrea d’Educació Artística a Primària i a alguna optativa a Secundaria.

El currículum té com a principal novetat el fet de considerar com a eix del procés educatiu les competèn- cies que l’alumnat necessitarà per desenvolupar les seves funcions en la societat, en la seva futura vida laboral, així com per resoldre problemes i situacions amb què es trobarà al llarg de la seva vida. En con- seqüència s’han de seleccionar les estratègies necessàries perquè l’alumnat aprengui a utilitzar els recur- sos necessaris, els coneixements, les habilitats i les actituds, d’una manera flexible, adequada i en tota la seva complexitat, en contextos i situacions canviants i diversos.

La variable estils aprenentatge es trobaria enquadrada dintre de les variables de tipus personal mentre que la variable GTP es trobaria relacionada dintre de les personals i les contextuals. Pel que fa a les personals estudis que han fet servir els estils aprenentatge (Luengo i González, 2005; Ruiz, Trillos i Morales, 2006; López i Velásquez, 2013) indiquen la rellevància de les diferents formes personals i singulars que presenta l’alumnat quan capta, processa i s’apropia de la informació. Mentre que les contextuals estarien relacionades amb les estratègies en gestió del temps que sol emprar l’alumnat en la seua planificació, organització, regulació, execució i avaluació per a aconseguir finalment un rendiment més o menys exitós (Monereo, 1990; Pérez-González, García- Ros i Talaya, 2003; Barrera et al., 2008; García-Ros i Pérez-González, 2009). “Dir que les persones, tant nens com adults, aprenem de forma distinta, resulta evident. No tenim més que analitzar com cadascú prefereix un ambient, uns mètodes, una situació, un tipus d’exercicis, un grau d’estructura. En definitiva l’experiència ens diu que tenim diferents estils d’aprendre” (Alonso, Gallego i Honey, 1995: 11).

 Llargmetratges i sèries amb directors i actors reconeguts. Projectes nacionals i internacionals com la darrera pel·lícula del director Fernando Colomo "La Isla Bonita" amb coproducció amb una empresa audiovisual de les Illes Balears, la Perifèrica Produccions o la nova sèrie per a IB3 TV "Hotel Bellavista". També les produccions internacionals han estat presents com és el cas d'un film rodat a l'illa d'Eivissa de nacionalitat Israelita titulat "IBIZA" dirigit per Shay Kanot. També cal destacar el rodatge de l'última pel·lícula del director francès Pascal Chaumeil, "Un Petit Boulet" realitzador reconegut gràcies als seus anteriors treballs "A Long Way Down" (2014) amb Pierce Brosnan i Toni Collete entre d'altres i "Heartbreaker" ( 2010) amb Romain Durais i Vanessa Paradis.

32 L’estructura del DO la componen els membres següents: Una orientadora que fa les funcions de cap de departament i es concentra en atendre a l’alumnat de 1r a 3r d’ESO. A la vegada, l’altra orientador a mitja jornada també fa les funcions de cap d’estudis i se’n ocupa de 4t d’ESO i Formació Professional (FP), i organitza els suports. A més a més, el DO compta amb dues professores de suport que treballen dins el Programa de Suport Educatiu a l’alumnat amb NESE (una de les dues places s’ha vist reduïda durant el curs escolar a mitja jornada). Finalment, el departament es completa amb un professor d’audició i llenguatge a mitja jornada que intervé amb alumnes amb dificultats pel que fa a la parla i a l’audició. Així com un professor d’atenció a la diversitat per donar resposta als alumnes de Programes Socioeducatius tal com l’Alter i d’altres alumnes que no s’adapten al ritme i normativa del centre. Quatre professors d’Àmbits que es dediquen als grups de 3r i 4t de diversificació curricular, mòduls voluntaris de 2n de PQPI i 1r de Formació Professional Bàsica.

El   pensament   computacional   implica   fer   ús   dels   conceptes   fonamentals   de   la   informàtica  quan  ens  enfrontem  a  un  problema,  és  a  dir  reconèixer  aspectes  de   la  informàtica  en  el  món  que  ens  envolta.  Per  tant,  el  pensament  computacional   és   important   en   el   sistema   educatiu   i   per   a   la   societat   actual,   ja   que   brinda   a   l'individu   una   eina   de   desenvolupament   progressiu,   alhora   que   reflexiu   que   li   serveix   de   mètode   sistemàtic   per   identificar   conceptes,   dissenyar   sistemes,   qüestionar-­se,   avaluar   i   comprendre   fets   quotidians;;   no   tan   sols   per   desenvolupar   capacitats   algorítmiques.   Amb   això,   l'estudiant   millora   els   seus   processos  de  presa  de  decisions,  la  seva  competitivitat  i  el  seu  acompliment  com   a  estudiant  o  professional  [22].  El  pensament  computacional  també  augmenta   l'interès  per  les  noves  tecnologies  de  la  informació,  ja  que,  l'individu  en  el  procés   de   resolució   de   problemes,   busca   solucions   mitjançant   l’aplicació   d'eines   i   tècniques   de   la   informàtica.   El   pensament   computacional   comprèn   un   cúmul   d'idees,   procediments,   algoritmes   i   estructures   de   dades   que   fan   del   coneixement   personal   un   coneixement   públic,   de   manera   que   també   es   converteix   en   un   procés   participatiu.   Per   tot   això,   és   important   per   al   desenvolupament   de   la   societat   promoure   el   pensament   computacional   des   d'edats  primerenques.  

Davant aquestes visions de l’adolescència i la joventut que assenyalen fonamentalment les limitacions d’aquest grup d’edat, s’apunta l’emergència d’una concepció contraposada, postmoderna, que propendeix a una “adolescència indefinida”. Com explica A. Grattone (2005), el paradigma d’ésser humà “útil i estètic” és l’adolescent, físicament proporcionat, que respon a certs cànons de bellesa i que es perpètua en aquest estat. No només és una etapa del desenvolupament sinó una nova classe social, presonera del consum, de la cultura de la satisfacció immediata (“No sé què és el que vull, però ho vull ja!”), l’hedonisme. La recerca permanent de sensacions, el cos ho és tot, pànic a l’envelliment. El prototip de sub- jecte amb èxit és el jove, creatiu, hiperactiu i estèticament adequat als cànons de bellesa imperants. No hi ha connexió entre compromís, esforç i resultats, ni tampoc hi ha identifi- cació amb ideologies.

Per situar-nos en el context històric del moment, podem dir que, segurament Na Guardis, en els seus inicis es va presentar com un mercat ocasional d’intercanvi, que a partir del segle V a.C., amb la consolidació d’Ebusus, evolucionà cap a una factoria púnica amb estructures arquitectòniques. Això fou degut, per un costat, a la influència púnica en el món talaiòtic, sobretot de manera comercial, malgrat que també va anar incorporant elements culturals (segurament per les relacions de mercenariat); i per altre banda, a l’expansió colonial ebusitana constatada en alguns enclavaments costaners i illots (Na Guardis, Na Galera, Illot de’n Sales) situats en punts estratègics per propiciar bons viatges en les rutes comercials amb altres mercats, com Massàlia, Grècia o Egipte 189 .

Per fer-ho organitzarem els continguts des de dues perspectives diferents: tradició i innovació. La tradició ens permetrà comprendre que aquesta expressió de cultura popular té unes arrels antigues i profundes, des del simbolisme dels animals en les cultures antigues, fi ns a l’aparició dels entremesos en les processons de Corpus i la seva evolució. D’altra banda, en l’àmbit de la innovació podran conèixer la recuperació i creació de bestiari nou amb el retorn de la democràcia i l’ocupació del carrer com a espai públic i de celebració. Veurem com el nou imaginari i les noves propostes festives, malgrat mantenir certes arrels històriques, se’n desvinculen fi ns a donar origen a nous simbolismes i noves celebracions.

La novel·la Tinc ganes de tu de Federico Moccia va popularitzar la col·locació de cadenats en els ponts d’algunes ciutats d’Europa per part de les parelles, com a símbol de la perdurabilitat de la seva relació. En el cas de París, l’acumulació de cadenats en el pont de les Arts posava en perill l’estabilitat de les baranes i l’ajuntament va decidir retirar-los.

El text explica les extremes condicions en què els emigrants africans arriben a les costes de Lampedusa, enganyats per les màfies i amb embarcacions molt defi- cients. El resultat és que molts d’ells moren ofegats, com és el cas de la tragèdia del 3 d’octubre.

L’aprenentatge d’aquesta música és per transmissió oral i cal entendre aquesta música com a vehicle no de paraules sinó de sentiments poètics amb un gran contingut artístic. Existeix una gran dosi d’individualisme i compromís davant la vida i les seves circumstàncies. D’alguna manera podem dir que hi ha una recerca de l’espiritualitat a través dels sentits, la música i l’art.

Per tenir més informació de per què s’han declarat patrimoni cultural immaterial de la humanitat, compartim aquests dos enllaços, on trobareu més informació detallada: http://www.unesco.org/culture/ich/index.php?lg=es&pg=00011&RL=00156 http://www.unesco.org/culture/ich/index.php?lg=es&pg=00011&RL=00364 Alhora, compartim amb vosaltres la defi nició, elaborada per la Unesco, de patrimoni cultural immaterial o intangible: (http://www.unesco.org/culture/ich/index.php?lg=es&pg=00022&art =art2#art2): “S’entén per patrimoni cultural immaterial els usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques –juntament amb els instruments, objectes, artefactes i espais culturals que els són inherents– que les comunitats, els grups i en alguns casos els individus, reconeguin com a part integrant del seu patrimoni cultural. Aquest patrimoni cultural immaterial, que es transmet de generació en generació, és recreat constantment per les comunitats i grups en funció del seu entorn, la seva interacció amb la natura i la seva història, infonent un sentiment d’identitat i continuïtat i contribuint així a promoure el

La iniciativa #peacehack se centra en la pau i la migració, i ha proposat a diversos hackers diferents reptes que es poden resoldre amb les mateixes tècniques amb què treballen dia a dia, però que poden servir com a ajuda per millorar la vida de persones que es troben en algun tipus de conflicte. Aquests reptes són, per exemple, ajudar els refugiats sirians a seguir en contacte amb la seva família i amics; trobar maneres de denunciar i educar sobre el tràfic de persones; simular moviments migratoris des de Síria per alertar les poblacions de les causes d’aquest fet; crear un joc per a smartphones sobre persones desplaçades segons conflictes; dissenyar una plataforma de col·laboració per projectes i idees per PeaceStartup; construir un model de prototip de construcció del crim fent servir el trànsit de dades des de Bogotà, i millorar un sistema d’identificació i desmantellament de rumors i estereotips en línia. A partir d’aquests reptes, diversos grups es van posar a treballar per crear les seves aplica- cions. D’aquestes, en van sortir tres finalistes: Safegees, que va rebre el primer premi; SOSMS, que va rebre el segon, i Parcero, a qui es va atorgar el tercer premi.

conviuen altres llengües que són utilitzades per part de la població immigrada recentment. I aquesta és la tercera similitud: al Quebec històricament han hagut de fer front al fenòmen migratori i la part que ens ocupa en el present treball, que és trobar eines en l’àmbit educatiu que permeti als alumnes nouvinguts integrar-se a l’escola i a la societat. Canadà ha estat sempre un país d’immigrants que ha regulat l’entrada de població segons ha convingut a les autoritats. Si estudiem l’evolució de l’arribada de treballadors al país veurem que han estat diferents onades migratòries les que han configurat el poble canadenc com el coneixem avui: a principis del segle XIX van arribar més d’un milió procedents de Gran Bretanya, després arribaren xinesos per a la construcció del ferrocarril, després indis, japonesos, centre europeus ja al segle XX, fins a finals de segle en que arribaren caribenys, àrabs, sud asiàtics i llatinoamericans. Sempre segons la demanda de mà d’obra necessària en cada moment a criteri de les autoritats governamentals. A més la incorporació d’ètnies minoritàries presents al territori abans que arribessin els europeus. Tot plegat confecciona un mapa multicultural de difícil organització. El sistema educatiu al Quebec es caracteritza per tres aspectes que el fan singular: la importància de la religió, la llengua i l’ensenyament privat.

Al llarg de la nostra vida estem influenciats per l’entorn que ens envolta, aquest ens condiciona des de que naixem, ensenyant-nos unes normes de convivència i uns valors socials, que depenent de cada persona són percebuts i adquirits de manera diferent. Tal com indiquen Raths, Harmin i Simon (1966) aprenem els valors a través de tres fases; una primera fase de transmissió del valor, seguit d’un període d’aprenentatge i per últim la part de l’aplicació, dur-lo a la pràctica, manifestar el valor en concret. D’aquesta manera, l’aprenentatge de valors s’inicia amb el procés d’interacció amb altres persones (relacions interpersonals). Aquestes relacions, condicionades per una sèrie de factors detallats a continuació, es convertiran en la plataforma del procés d’adquisició i formació de valors.

Per a donar major fiabilitat als resultats d'observació, es realitzarà una triangulació tant de les tècniques com de persones que intervenen en el programa d’enriquiment curricular. D'una banda es tindran en compte les opinions dels alumnes de la classe quant a la metodologia utilitzada en l'aula (abans i després del programa), i es compararan també els resultats amb els del curs anterior. La motivació i/o interès dels alumnes respecte a l'assignatura s'avaluarà mitjançant les seues pròpies respostes en els qüestionaris previ i final, però també valorarem les nostres anotacions en el ‘Diari del professor’ i compararem amb les opinions de professors d'altres cursos i assignatures.