PDF superior Estudi i edició crítica de la "Medicina de pecat" de Ramon Llull

Estudi i edició crítica de la "Medicina de pecat" de Ramon Llull

Estudi i edició crítica de la "Medicina de pecat" de Ramon Llull

194 1740 satlar] contracció de sadolar? o salvar? afegeix en nota g; llegiu «celar». Colom recull aquesta lliçó com a variant de sadollar, però mostra certs dubtes pel que fa a l’origen i el sentit del mot (GGL, satlar). Les dues hipòtesis de Galmés són acceptables quant al sentit, però no trobem formes semblants de sadollar i salvar en Llull ni en altres textos medievals; vegeu l’ús de la forma «sadollar» en posició de rima al v. 1483 d’aquest text. Proposem la interpretació celar (‘amagar, ocultar’), d’acord amb la idea del càstig etern de l’home avar descrita als vv. 1741-1745. Per a representacions gràfiques semblants del verb celar documentades en altres textos medievals, vegeu, al DTCA, el lema celar i les formes «sallar» (infinitiu), «salles» (PS2) i «cetla» (PI3), que es registren en les següents fonts: Bíblia Peiresc, Èxode, capítol II, 3 (CBCat III, 4) i Primer llibre dels Reis, capítol III, 17 (CBCat VI, 98), i Ausiàs March, poema LXXXVII «Tot entenent amador mi entengua», v. 167 (March 2000: 268).
Mostrar más

559 Lee mas

Edició crítica i estudi dels llibres I, II, IX i X del "Llibre de Meravelles" de Ramon Llull

Edició crítica i estudi dels llibres I, II, IX i X del "Llibre de Meravelles" de Ramon Llull

3. 4. 1 El concepte de meravella 430 3. 4. 2 Estructura dels llibres I, II, IX i X del Llibre de meravelles 3. 4. 2. 1 Introducció 443 3. 4. 2. 2 Estudi del pròleg i de l’epíleg 449 3. 4. 2. 3 Llibre primer 457 3. 4. 2. 4 Llibre segon 471

5 Lee mas

Materials per a un edició anotada del Desconhort de Ramon Llull

Materials per a un edició anotada del Desconhort de Ramon Llull

21 68; Ciutat del Vaticà, Biblioteca Apostòlica, Vat. lat. 9344 (XV); Roma, Biblioteca di S. Isidoro, 1/71 (XV final). 38-41. La primera edició catalana del Desconhort forma part d’una antologia de poesia lul·liana elaborada pel lul·lista mallorquí Jeroni Rosselló que té una datació molt tardana (1859) i que s’ha d’entendre dins d’una operació engegada pels homes de la Renaixença de creació d’una història de la literatura catalana, dins de la qual Llull és reivindicat com a origen. Després, se’n succeeixen diverses edicions, la majoria incloses dins d’antologies de poesia catalana o de seleccions d’obra lul·liana, o combinades amb una altra obra de Llull. D’entre la vora de vint edicions existents d’aquesta obra, la de referència obligada i que serveix de base per qualsevol reedició o estudi del Desconhort és la de les Obres Originals de Ramon Llull, de 1936, a càrrec de Salvador Galmés. L’any 1925 havia aparegut una edició de Ramon d’Alòs a la col·lecció Els Nostres Clàssics de l’editorial Barcino, que va ser un text divulgatiu de referència fins que Romeu va presentar la seva, primer a Selecta (1958) i, posteriorment, a Enciclopèdia Catalana (1988). En els últims anys, la darrera edició important ha estat la de Batalla (2004), que proposa una sèrie d’esmenes de lectura sobre l’edició de Romeu sense, però, aventurar-se a elaborar una edició crítica, tasca que queda pendent per als futurs lul·listes. 29 Per a la versió del text original que presentem hem treballat sobre el text digital del Rialc esmenant-ne els errors mecànics que es van produir en el procés de digitalització i basant-nos en l’edició feta per Romeu (Llull 1988), a la qual hem aplicat una sèrie de criteris de regularització de la llengua antiga, 30 sempre contrastant els passatges dubtosos amb l’edició crítica de les ORL. Ens ha servit de suport, sobretot per les notes, l’edició de Josep Batalla (Llull 2004).
Mostrar más

106 Lee mas

Edició crítica i estudi dels llibres I, II, IX i X del "Llibre de Meravelles" de Ramon Llull

Edició crítica i estudi dels llibres I, II, IX i X del "Llibre de Meravelles" de Ramon Llull

El sotrac psicològic que va patir la comunitat cristiana va ser força important; ja que, a banda de la inestimable pèrdua econòmica i de poder polític, aquest fet significava que la guerra santa començada gairebé dos-cents anys abans no havia acabat com pertocava a la superioritat del déu cristià sobre la del déu musulmà. Probablement, aquest sentiment col·lectiu de desconfiança i decepció ja era present durant els anys en què Llull va enllestir el Llibre de meravelles. El Doctor Il·luminat demostra un altre cop que està amatent als esdeveniments del seu temps i, sobretot, a aquells fets que poden afectar la fe del poble cristià. El plantejament d’aquesta qüestió torna a establir una diferència entre el cristianisme primitiu i el cristianisme contemporani. Aquest cop històrica, però en el fons respon a criteris morals: a l’allunyament del poble cristià de Déu, això és aquella meravella que Fèlix havia de cercar des del pròleg de la novel·la. La resposta de l’ermità mitjançant un exemple (I, 12, 16), explicant indirectament els diferents mètodes emprats per Mahoma (armes corporals) i els que deuen emprar els cristians (armes espirituals, que són aquelles que justament aporta l’Art), justifica la pèrdua de les terres conquerides durant les croades per la incapacitat dels cristians i la renúncia a la seva finalitat. Tot el contrari del que havien fet els apòstols durant els primers anys de l’era cristiana. Aquesta distinció l’havia verbalitzat anteriorment al Llibre de demostracions:
Mostrar más

482 Lee mas

Edició crítica i estudi introductori del Llibre d'intenció de Ramon Llull

Edició crítica i estudi introductori del Llibre d'intenció de Ramon Llull

29 terme a casa de l’italià, els devia desenquadernar i enquadernar novellament, 25 per vendre’ls a biblioteques i llibreters, llibreters que es posaren a favor de Ferrajoli quan es desencadenadà l’afer. És en aquest punt que la relació amb Joan Gili es pot fer evident: bona part de l’espoliació anà a parar a Londres. 26 Gili emigrà a Anglaterra l’any 1934 i pogué ser a Londres mateix que trobà el conjunt dels tres còdexs, ja separats, reenquadernats i amb noves foliacions. La pista del manuscrit saragossà s’hauria esvanit definitivament per donar pas a un nou manuscrit, sense història i de procedència incerta. L’any 1961 s’obrí la causa contra els lladres de la biblioteca. Hi hagué penes de presó civil i de reclusió religiosa per als implicats, però tant des del Govern de Madrid com des del Vaticà s’intentà silenciar l’afer, per la xarxa d’implicacions que suposava, i, sobretot, per la voluntat d’exculpar la cúria eclesiàstica. La història va tenir un ressò ampli en la premsa internacional, però no en la censurada premsa del règim franquista. Els còdexs clarament identificats com a procedents de Saragossa eren del tot irrecuperables per la manca de proves sobre llur origen. 27 El cas de la desaparició, per tant, restava tancat sense possibilitat de resolució.
Mostrar más

784 Lee mas

Una traducció del Liber de natura de Ramon Llull

Una traducció del Liber de natura de Ramon Llull

El text del Liber de natura ens ha estat transmès, doncs, en dues versions lla- tines: l’una tendeix més a la simplicitat, a la claredat i àdhuc a la facilitat, ço que la fa més propera al romànic; l’altra presenta una forma més polida, elegant i difí- cil, amb tota seguretat més propera a l’ús escolàstic. Ja va remarcar Jordi Rubió i Balaguer 2 que l’existència de més d’una redacció d’un text lul·lià era deguda a la intervenció de dos traductors o més. Nosaltres creiem també que les dues versions del Liber de natura foren redactades o bé per un mateix traductor dues vegades o bé, més versemblantment, per dues persones distintes, més o menys al mateix temps, segurament en llocs diferents, a partir d’un mateix model anterior escrit en català pel seu autor. És prou coneguda la dificultat que tenia Llull en el camp de la redacció en llatí (ell mateix ho manifestava —potser com una captatio bene- uolentiae davant de persones més competents— en diversos llocs de les seves obres, encara que sens dubte havia de conèixer prou aquella llengua per poder-s’hi expres- sar amb un mínim de correcció, ja que el llatí era, en els temps del mestre, la llen- gua habitual de les universitats i de la cúria papal, que el savi barbat freqüentà). D’altra banda, si totes les obres escrites durant aquest seu viatge a l’Orient foren redactades en català, per què no es pot suposar el mateix del Liber de natura, enca- ra que ens hagi arribat només en llatí?
Mostrar más

16 Lee mas

Las traducciones portuguesas de las obras de Ramon Llull

Las traducciones portuguesas de las obras de Ramon Llull

1. El primer trabajo del Prof. da Costa es la traducción del Llibre de l‛Ordre de Cavalleria, cuyo título en portugués es O Livro da Ordem de Cavalaria; revisada por Rui Vieira da Cunha. La obra fue redactada en algún momento entre los años 1274 y 1276, y está dividida en siete partes, a semejanza —advierte expresamente Llull— de los siete planetas. Así pues, desde el primer momento la escritura luliana apunta, en concordancia con algunos postulados centrales de la cultura medieval, a dar cuenta de una suerte de armonía y continuidad entre la obra y la realidad, o, para decirlo con otras palabras: obra y realidad se funden en una cópula indisoluble bajo la pluma del doctor illuminatus. Esto hace que la labor de traductor, ingrata y abnegada de por sí, entrañe un esfuerzo extra que se revela en la originalidad para verter a la propia lengua los términos técnicos de la filosofía luliana. En este caso, el Llibre de l‛Ordre de Cavalleria no presenta muchos términos oscuros, pero sí trae una noción con cierta historia en el ámbito de la Caballería, i.e., la de “paratge” en catalán, que el prof. da Costa traduce, no sin cierta habilidad, como “linhagem”. Decimos “no sin cierta habilidad” porque todas las traducciones de este término, cuyo origen no es catalán sino francés, a diversas lenguas modernas no se fundan más que en una suerte de adaptación fonética. Así, p.e., en español se suele encontrar “paraje”. El término, en suma, entraña, para decirlo con palabras actuales, el sentido de compartir y designa, por extensión, la defensa de los derechos propios y los de los aliados; léase: familiares, sirvientes, vasallos, señores, etc. Se trata, por lo demás, de un concepto que, junto con el de caballero, sufrió ciertos cambios a partir de 1225, con el romance de Jaufrè, compuesto precisamente para un rey catalán. Antes de esa fecha, si hemos de seguir a Linda Paterson (Cf. PATERSON, Linda. El Mundo de los Trovadores: la sociedad occitana medieval (entre 1100 y 1300). Barcelona: Península, 1997 (1993), p. 63ss.), nunca se había utilizado el término “caballero”, “cavallero” o “chevallier” para designar a un caballero en tanto que cristiano. Antes bien, designaba a aquél que poseía la fiereza, el brío y la precisión de guerrero de élite. Como consecuencia, el concepto de paratge o linhagem, tan ligado al de caballero, pues “Linhagem e cavalaria se convêm e se concordam” (O Livro da Ordem de Cavalaria, III.8), terminó por incluir, con posterioridad a la fecha señalada, la defensa de los cristianos, los correligionarios, quienes son, en el fondo, aliados de los caballeros cristianos. Por todo esto, verter “paratge” por “linhagem”, es decir, “linaje” es una solución que no solo es correcta, sino también inédita. 2
Mostrar más

12 Lee mas

La persuasió de la lògica i la lògica de la persuasió: les proposicions en vers del Dictat de Ramon (1299) de Ramon Llull

La persuasió de la lògica i la lògica de la persuasió: les proposicions en vers del Dictat de Ramon (1299) de Ramon Llull

presenta llistes correlatives de conclusiones o consequentiae en les quals s’extreuen corol·laris lògics de les màximes enunciades anteriorment. En general, els començaments d’aquestes obres tenen forma de proposició categòrica: «Negun ents es non ents» (Llull 2003: 7). En canvi, les conseqüències, tenen forma de proposició condicional: «Si negun ens es no ens, inpossible cosa es que no ens sia ens» (p. 13). Aquestes proposicions a vegades es presenten amb la formulació «Com passa X, cové que passi Y»: «Com ens abstractu aja esser en ens concret, cové que enfre esser e essencia aja diferencia» (p. 101). Fernando Domínguez ja va mostrar que l’ús d’aquest procediment lògic està lligat al desenvolupament de la teoria de les conseqüències medievals (Llull 2003: xxviii-xxx). Segons aquest investigador, les conseqüències són un mètode de raonament que tracta de superar les limitacions imposades pel pensament sil·logístic. En general, les conseqüències s’expressen mitjançant una proposició condicional formada, de fet, per dues proposicions o dos membres: l’antecedent i el conseqüent. Sembla que els lògics medievals que van desenvolupar aquesta teoria van tendir a admetre només com a veritables conseqüències aquelles en què hi havia una vinculació evident entre l’antecedent i el conseqüent; és a dir, aquelles en què l’antecedent només pot ser veritable si també ho és el seu conseqüent. Això és el que diu, per exemple, Pere Hispà al seu Tractatus, a propòsit de les proposicions condicionals: «Ad veritatem conditionalis exigitur quod antecedens non possit esse verum sine consequenti, ut si homo est, animal est. Unde omnis conditionalis vera est necessaria, et omnis conditionalis falsa est impossibilis» (Pere Hispà 1972: 302). Això és, de fet, el que sembla apuntar Ramon quan al pròleg del DR assegura que cal fixar-se en la «força major / qui està per los consequents / qui ixen dels antecedents» (v. 18-20).
Mostrar más

21 Lee mas

RAMON LLULL. DESCONSUELO Selección de poemas

RAMON LLULL. DESCONSUELO Selección de poemas

—Ermitaño, si fe no se puede probar a los cristianos, Dios no podría inculpar si a los infieles no la quieren demostrar, y de Dios los infieles se podrían quejar, porque verdad mayor no [r]

37 Lee mas

El Libro Del Amigo y Del Amado - Ramon Llull

El Libro Del Amigo y Del Amado - Ramon Llull

o a cismáticos (hay quien dice que llegó hasta Tartaria) y, ya de retorno, pasa por Tierra Santa, se queda un tiempo en Jerusalén y continúa viaje hacia Egipto y luego más al sur, hasta llegar a Abisinia. Regresó por Al-Ándalus para llegar a Perpiñán, donde estaba el rey Jaime II, que sin duda tuvo simpatías por Llull, a la par que debió de verlo como hombre un tanto desaforado. Tampoco el papa Bonifacio VIII le hizo demasiado caso. En ese momento nuestro autor pertenecía ya, de facto, a la Orden Tercera de San Francisco, cuyo hábito vestirá en adelante. Llull había traído de Tierra Santa ideas muy utópicas que (entre otras cosas) pretendían unificar las órdenes militares y recomenzar la creación de una renovada cristiandad con la conversión de los musulmanes…
Mostrar más

190 Lee mas

Mahoma y el Anticristo en la obra de Ramon Llull

Mahoma y el Anticristo en la obra de Ramon Llull

En Ramon Llull se cumple plenamente la idea de la supuesta ‘convivencia’ que presentábamos más arriba. El polígrafo mallorquín vive en una sociedad (la de la recién conquistada Mallorca) que alberga un cuarenta por ciento de población musulmana y, por tanto, no es de extrañar, entonces, que se produzca en él un inte- rés real por el Islam y Mahoma, personaje tan importante en la religión musulmana como Jesucristo en la cristiana. Este interés o influencia se observa, claramente, en su sistema, que él mismo denominaba como modus loquendi arabicus, aunque la figura de Mahoma sigue tratándose en la línea que la tradición cristiana marca. Sin embargo, hay una gran diferencia, por ejemplo, entre Ramon Llull y personajes más o menos cercanos en época y contexto tales como Pedro Alfonso o Ramon Martí, ambos autores de textos sobre el Islam. 24 Estos últimos establecen textos precisos que se muestran como obras refutatorias de la religión musulmana, mientras que Ramon Llull jamás escribió un Tractatus contra Saracenos o algo parecido, sino que toda su obra contiene diferentes elementos de refutación al Islam, ya sea una refutación teológica, o la confutación del Profeta, pues ello sirve de ejemplo para demostrar la falsedad del islamismo. En el presente sentido, Ramon Llull se insie- re en el ordo teologalis de su época, aunque con las diferencias metodológicas que ya hemos subrayado.
Mostrar más

17 Lee mas

Estatuts de l'Institut Ramon Llull [2017]

Estatuts de l'Institut Ramon Llull [2017]

El 7 de desembre de 2012, el Govern de les Illes Balears va acordar la seva separació del Consorci. La Junta Rectora de l'Institut Ramon Llull, en reunió del 12 de desembre de 2012, va acordar fer efectiva la separació de la comunitat autònoma de les Illes Balears del Consorci el 31 de desembre de 2012. Atesa la voluntat de l'Ajuntament de Barcelona d'incorporar-se a l'Institut, la Junta Rectora, en la mateixa reunió, va acordar modificar els Estatuts del Consorci per permetre'n la integració com a ens consorciat. Mitjançant l'Acord GOV/12/2014, de 28 de gener, es van aprovar els nous Estatuts de l'Institut. Aquests Estatuts van ser modificats mitjançant l'Acord GOV/133/2015, de 4 d'agost, bàsicament per adaptar-los a les modificacions legals sobre règim dels consorcis.
Mostrar más

12 Lee mas

Entre la coronació de Ramon Berenguer IV i la dotalia de Catalunya. Edició crítica del ms. 280 de la Biblioteca de Catalunya

Entre la coronació de Ramon Berenguer IV i la dotalia de Catalunya. Edició crítica del ms. 280 de la Biblioteca de Catalunya

El tercer apartat recull la controvèrsia mantinguda entre els missatgers del rei d’Aragó i els del rei de Castella sobre la representació que havien de tenir al concili de Constança (1414-1418) en funció de la quantitat de bisbats i terres de cascun rei. En aquest punt, la redacció a línia tirada es distribueix en quatre columnes, dos per a Castella i dos per a Aragó, a fi de relacionar ens noms dels bisbats de cada regne. A sota del f. 2 figuren escrits els bisbats del regne de Nàpols. Sembla una informació afegida amb posterioritat atès que no es manté l’estructura columnal dels anteriors regnes, els bisbats s’han escrit a línia tirada i el traçat d’una fina línia els separa de les quatre columnes anteriors. Aquest apartat és idèntic a l’inclòs a la Crònica i dietari del capellà d’Alfons el Magnànim (Miralles 2011: 119-120). Presenta algunes diferències de redacció amb el ms. d. III .2 de la Biblioteca del Escorial (ff.
Mostrar más

17 Lee mas

Estatuts de l'Institut Ramon Llull [2014]

Estatuts de l'Institut Ramon Llull [2014]

El Plenari del Consell Municipal del dia 28 de febrer de 2014 va adoptar el següent acord: "Resoldre les al·legacions que s'han presentat durant el termini d'informació pública a l'adhesió de l'Ajuntament de Barcelona com a ens consorciat al Consorci Institut Ramon Llull, en el sentit i termes que figuren en les respostes que consten a l'expedient i que es donen per reproduïdes. Aprovar definitivament l'esmentada adhesió. Aprovar definitivament els estatuts del Consorci, segons documentació adjunta. Facultar a l'Alcalde per que pugui dur a terme les actuacions necessàries per a la plena efectivitat del present acord". Es transcriuen íntegrament els estatuts aprovats:
Mostrar más

8 Lee mas

Música, ética y mística en Ramon Llull

Música, ética y mística en Ramon Llull

En la Doctrina pueril habla de las Artes Liberales y de las Artes Mecánicas. Cada una de las liberales las trata individualmente y dice que son: la Gramá- tica (que es la primera arte que hay que aprender para saber ordenar la mane- ra de hablar y de escribir): el «portal pel qual passa l’home a les altres Arts y Ciencias de Déu». La Lógica (que es la que distingue las cosas falsas de las verdaderas y organiza el conocimiento), y gracias a ella uno deviene «més subtil en totas las altras ciencias». La Retórica (que consiste en «parlar bella y ordenadament, per lo qual las paraulas son agradablement ohidas» (y enseña como organizar un discurso y como poner ejemplos). La Geometría (por la cual conocemos las medidas de la realidad y a través de la imaginación puede hacer que se desarrollen hasta el inifinito o Dios). La Aritmética (que sirve para sumar y multiplicar y para «retener el número» en la memoria). La Músi- ca (por la cual tenemos «doctrina de cantar y tocar instruments rectament, y d’igualar los punts y las veus abaxant y pujant de manera, que sian concor- dants differents veus y sons»). Esta, dice, es la ars que sirve por alabar a la divinidad (cómo se hace en las iglesias durante la liturgia) y hace notar que: «contra los principis d’aquest Art son, fill, los Muzichs, qui cantan y sonan instruments devant los Princeps y altres grans Señors per vanidát mundana, y no para honrar y alabar nostro Señor Deu». Finalmente, la última de las disciplinas liberales es la Astrología (que es la ciencia demostrativa de los cuerpos celestiales y de sus virtudes). De las propiedades de los doce signos y de los siete planetas: «segons se concordan, o se contrarian en calor, sequedat, fredor y humitat; perquè segons axó tenen operació en los cossos terrenals segons la seva virtut» (Llull, 1732: 280-290). Y junto a las siete artes liberales hace una breve nota sobre las mecánicas en el capítulo «De los arts mecani- chs», y de ellas dice que responden a un tipo de: «ciència lucrativa manual para donar sustantació a la vida corporal». Que son los oficios de los menes- trales. Y que es mejor dar a un hijo un arte (oficio) que dejarle muchas rique- zas. (Ibídem, 322) A ellas pertenece, también, la música «popular» y «corte- sana» aquella música que se hace para ganar dinero y fama (y que promueve la lujuria). Y este es un segundo motivo por el cual esta música se tiene que echar de la ciudad: «Tot dia veem, Sényer, anar joglars com a folls, a fan sem- blant d’oradura, e son certs en ajustar diners entre les gents nècies» (Llull, 2009: 138).
Mostrar más

14 Lee mas

Carmesina i el rei, de Ferran Soldevila. Edició i estudi

Carmesina i el rei, de Ferran Soldevila. Edició i estudi

La represa personal soldeviliana va estar estretament lligada a les limitacions de la represa cultural col·lectiva dels anys cinquanta. L’èxit de L’hostal de l’amor contribuí, de segur, al fet que fos escollit president de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), entitat que començà a funcionar el 1952 (encara que oficialment no ho féu fins al 1955) i que va ser un veritable intent d’instaurar un teatre nacional, com ha apuntat Jordi Coca (1978; cf. Roda, 1971 i 1994; Foguet, Santamaria i Saumell, ed., 2011). Precisament, la reflexió sobre la necessitat de reconstruir un teatre català, que combinés els clàssics amb obres de nova creació i que comptés realment amb el suport del públic, va ser una cons- tant en diferents escrits que l’historiador redactà durant el seu exili, sobretot en els seus dietaris de l’època (Soldevila, 1995 i 2007). A L’hostal de l’amor seguiren Albert i Fran- cina (1953) i Don Joan (1963), que no tingueren la mateixa bona acollida. Entremig també escriví el poema dramàtic en dos quadres i en vers La font del miracle (1952) i el quadre dramàtic L’amador de la gentilesa o la cort de Joan I, representat el 1958 per l’ADB i publicat el 1961, conjuntament amb L’aprenent de suïcida.
Mostrar más

42 Lee mas

Ramon Llull y el principio contemplativo de la acción predicativa

Ramon Llull y el principio contemplativo de la acción predicativa

En el Llibre del Gentil asistimos a la exposición detallada de cada una de las tres doctrinas, por parte de tres sabios (judío, cristiano y musulmán) ante un filósofo pagano escéptico que atiende con respeto. Lo que sorprende de dicha exposición es que en ella no se echa mano de la autoridad de los libros sagrados y por tanto los sabios necesitan un ámbito limitado en el que poder aplicar el significado de su fe particular de cara a la argumentación racional. El contexto común de lenguaje y realidad debía de proporcionar un mismo significado religioso. El relato concluye con la escena en que el gentil, habien- do escuchado las razones de cada sabio, inicia una oración de gratitud al señor de la cre- ación, porque le ha abierto los ojos a la realidad y seguidamente se dispone a anunciarles la religión de la que, a partir de aquel momento, será fiel seguidor. Pero la sorpresa del nuevo converso es grande cuando entonces aquellos tres hombres se levantan del lugar en el que habían estado y muy amablemente se despiden de él sin manifestar ningún inte- rés por su decisión. Llull añadió un epílogo a la obra en el que encontramos a los tres sabios caminando juntos y comentando el bien que resultaría si “así como tenemos un Dios, un señor, tuviéramos una fe, una ley, una secta, una manera de amar y honrar a Dios” (Llull 1993: 207; Vega 2002: 99-105).
Mostrar más

10 Lee mas

Jacques de Molay i Ramon Llull. Política, ordes militars i projectes de croada

Jacques de Molay i Ramon Llull. Política, ordes militars i projectes de croada

Bonner (1995, 89-90) crida l’atenció sobre la paraula hylariter que Llull empra a la Vida per qualificar l’actitud envers ell de Jacques de Molay a Xi- pre, i observa que, atesa la cuidada estructura de l’obra, no és un detall casual, ja que aquest mot només hi apareix dues vegades: aquesta i quan Llull és al Puig de Randa i rep una visita angèlica; es tracta, per tant, de dos moments amb connotacions positives. Bonner ho interpreta com un acte de suport a Molay, aleshores empresonat, davant el rei i la cúria. Aquesta explicació és versemblant si es té en compte que l’obra estava dedicada al rei de França i la portà al Concili de Viena, probablement per intervenir davant del rei a favor del Mestre. No hi ha cap contradicció entre l’admiració que Llull sentia pel rei francès, i la possible simpatia per Molay i el desig d’un judici just sobre el Mestre i l’Orde.
Mostrar más

27 Lee mas

Comptes anuals 2011 de la Fundació Ramon Llull

Comptes anuals 2011 de la Fundació Ramon Llull

han de destinor olmenys dos ter<;:os de les rendes i els cllres ingressos neis onuols que obtenen 01 complimen t deis fins fund o cionols. els ingressos oblinguts correspone[r]

17 Lee mas

Desenvolupament sostenible de l'eco institut Ramon Llull

Desenvolupament sostenible de l'eco institut Ramon Llull

9 majors demandes per equipament i infraestructura, la qual cosa implica un canvi substantiu en el seu desenvolupament i una millora de l’estat actual. Al mateix temps, aquesta elevada concentració de població, provoca un important canvi en la sostenibilitat ambiental, a causa que les ciutats són responsables aproximadament el 75% de l'energia utilitzada i del 80% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle. La consideració de la importància dels àmbits econòmic, social i ambiental en les àrees urbanes és essencial per orientar la manera en què les ciutats poden ser planificades i desenvolupades, i avançar així en el desenvolupament sostenible, incloent l'assoliment dels objectius a petita escala com són les millores de les construccions ja existents. Els sistemes d'infraestructura són essencials per al desenvolupament econòmic i social, així com per facilitar l'accés a la societat de béns i serveis. No obstant això, és menys reconeguda la implicacions de la infraestructura en el medi ambient. La infraestructura més de ser intensiva en l'ús de recursos com aigua, sòl i materials també defineix els patrons de consum de la societat. D'aquesta manera, l'elecció de la infraestructura determinés l'eficiència i eficàcia de la distribució dels béns, com així també dels impactes en el medi ambient
Mostrar más

75 Lee mas

Show all 10000 documents...