Alguns aspectes econòmics de la revolució de les TIC

Als dos apartats anteriors ens hem acostat als aspectes metodològics i tecnològics de la revolució que han suposat les tecnologies de la informació i la comunicació. Aquestes aproximacions ens han donat una idea concisa de com ens hem d’aproximar a un fenomen d’aquest tipus i de quins han estat els aspectes més rellevants d’aquest procés d’innovació tecnològica. De fet, tot sembla indicar que hi ha un cert consens interdisciplinar entre les diferents aproximacions de les ciències socials en relació amb el fet que les TIC semblen assentar la base material d’un nou tipus de societat. Ara bé, fins al moment, encara no hem considerat les repercussions purament econòmiques d’aquesta revolució tecnològica. Una vegada determinada la dimensió pròpiament tecnològica i feta una breu excursió interdisciplinar del fenomen, és el moment d’avançar en alguns aspectes econòmics de la nostra investigació. La intenció d’aquest apartat és destacar els efectes econòmics vinculats directament amb aquestes tecnologies digitals. La idea és fer una aproximació de dins cap a fora, és a dir, en primer lloc veure quins són les repercussions econòmiques rellevants d’aquestes tecnologies i, més endavant, analitzar les característiques dels béns i serveis que se’n deriven.

42. La selecció de països no és pas aleatòria, ja que, com veurem més endavant, alguns d’aquests països més desenvolupats seran l’objecte d’estudi d’aquest treball de recerca. He inclòs, els països que representen a les tres àrees econòmiques més importants del planeta, així com alguns països escandinaus per l’elevat grau de desenvolupament que hi presenten les TIC.

Si comencem pels efectes econòmics de les TIC, el primer que cal destacar és que aquestes tecnologies digitals han presentat uns augments de potència espectaculars, cosa que s’ha traduït en un notable augment de prestacions. Tal i com assenyalen Downes i Mui (2000), l’eslògan d’aquestes tecnologies, que es basen en la transformació en format digital de la informació, a partir de la qual aquesta pot ser manipulada pels ordinadors i transmesa per mitjà de xarxes, es pot reduir en set paraules: “més ràpid, més barat i més petit”:

‘(...) La força motriu que hi ha al darrere aquesta transformació és la sorprenent ciència dels semiconductors, la qual, en poc més d’un quart de segle, ha provocat un canvi en l’economia mundial, que abans es basava en la indústria i ara es basa en la informació. Les millores implacables i espectaculars en la velocitat, la mida i el cost del semiconductor que han tingut lloc des dels anys seixanta segueixen la llei de Moore, una predicció feta pel fundador d’Intel, Gordon Moore, segons la qual en el futur immediat, cada divuit mesos, la densitat del xip i, per tant, la potència dels ordinadors es duplicarà, mentre que el cost es mantindrà constant i, per tant, sorgiran aparells informàtics cada cop més potents sense que n’augmenti el cost. Els anuncis fets per IBM i Intel l’any 1997 suggereixen que la llei de Moore potser va fer curt a l’hora de predir les millores per als pròxims anys. Gordon Bell ha observat fenòmens similars en l’emmagatzematge de dades i l’amplada de banda de les comunicacions. L’objectiu final és simple, però contundent: més ràpid, més barat i més petit. No tant coneguda com la llei de Moore és l’observació que va fer Robert Metcalfe, fundador de 3Com Corporation, segons el qual les xarxes –ja siguin telefòniques, informàtiques o de persones- augmeten espectacularment de valor per cada node o usuari addicional. La llei de Metcalfe valora la utilitat d’una xarxa pel quadrat del nombre d’usuaris, i es pot apreciar fàcilment considerant l’impacte de l’ample unificat de via ferroviària, el codi Morse, l’estandardització de les connexions elèctriques en el darrer segle, i el telèfon, el fax i els protocols d’Ethernet i Internet avui dia. Quan un estàndard ha aconseguit la massa crítica, el seu valor per a tothom es multiplica de manera exponencial’. (Larry Downes i Chunka Mui (2000), Killer app, pàg. 20).

De fet, com assenyalen els autors, la transformació radical de la producció de semiconductors ha generat increments espectaculars en la densitat dels xips, i en conseqüència en la potència dels ordinadors. Aquests increments es parametritzen segons la

llei de Moore43 que afirma que “cada divuit mesos es duplica la densitat dels xips a l’hora que el seu cost es manté constant”. La figura 1.1. presenta l’espectacular evolució del nombre de transistors integrats en un microprocessador. Dels poc més de 1.000 transistors integrats al microprocessador 4004 a principis de la dècada des setanta hem passat als 3 milions de transistors del Pentium, just a la meitat de la dècada dels noranta. Les previsions de creixement per al futur proper continuen essent exponencials, de manera que al voltant del 2010 s’espera que els microprocessadors que es comercialitzin integrin “ni més ni menys, que mil milions de xips”. D’aquesta manera, l’evidència empírica sembla confirmar l’aparició d’una nova generació de xips, més potents, petits i barats44, cada any i mig, i el que encara és més

43. Fa referència al seu autor, Gordon Moore, fundador d’Intel, que a finals dels seixanta es va adonar que a la física que fonamentava la miniaturització i, com a conseqüència, a l’espectacular davallada de la mida dels semiconductors encara li quedava una llarga vida. La intuïció de Moore es basava en el fet que amb la miniaturització els circuits estaven més junts i n’hi cabien més en un únic xip. De fet, la seva convicció era tal que es va jugar la seva empresa nova, Intel, amb l’aposta que cada divuit mesos es produiria una nova generació de xips, amb una potència el doble que l’anterior. A més, el cost de producció d’aquesta nova generació seria igual o, fins i tot, més petit, que el cost de producció de la generació anterior, ja que els avenços tecnològics i l’increment del volum dels circuits reduirien el cost de les noves prestacions. Per últim, els xips de l’antiga generació, produïts per una maquinària ja amortitzada, també s’abaratirien.

44. Un exemple d’aquesta millora conjunta de prestacions, que indefectiblement s’ha traslladat al producte final és cas dels ordinadors. A principis de la dècada dels seixanta, la capacitat de memòria, mesurada en bits per xip (la famosa DRAM) es situava per sota dels 4.000 bits, mentre que a meitats de la dècada dels noranta es situava en 64 milions, amb l’objectiu, ja assolit d’arribar a 256 milions a finals de dècada. La capacitat de procés per xip, mesurada a través del nombre de circuits lògics per xip ha passat d’uns 10 a la dècada dels setanta a prop de 10 milions a finals de la dècada dels noranta i finalment, el cost de la memòria per bit, mesurada en dòlars per bit, ha

rellevant, com assenyala Gordon Bell, un dels principals investigadors del desenvolupament tecnològic digital: “aquesta llei, sembla també acomplir-se per altres components de la tecnologies digitals, com la memòria del ordinadors i els mecanismes d’emmagatzematge de dades o l’amplada de banda de les telecomunicacions”.

Figura 1.1. La llei de Moore. 1970-2010

Número de transistors per xip en escala logarítmica

Font: Elaboració pròpia a partir de Downes i Mui (2000).

Pel que fa a la revolució de les comunicacions45, una altra llei ha pres rellevància. Es tracta de la llei de Metcalfe46, segons la qual “el valor d’una xarxa augmenta en proporció amb el quadrat del número de nodes (usuaris) d’aquesta xarxa”. Matemàticament, aquesta relació s’expressa, en termes generals, com V=n(n-1)_{, on n és el número de nodes de la xarxa. De fet,}

aquesta expressió el que ens subratlla és que una vegada un estàndard de comunicació ha assolit la seva massa crítica, el seu valor per a tothom es multiplica de manera exponencial. Aquesta llei complementa la llei de Moore en el sentit que ens aproxima al perquè les aplicacions digitals s’han estès d’una manera tant espectacular. A mesura que més usuaris fan servir una xarxa més valuosa es torna i atrau a més persones, de manera que

passat d’un centau de dòlar a principis de la dècada dels setanta a una milionèsima de dòlar a finals dels noranta. No és estrany que amb totes aquestes millores els ordinadors personals hagin passat d’un preu d’uns tres mil dòlars l’any 1985 a un de situat al voltant de mil dòlars a l’actualitat, amb una infinitat de prestacions addicionals. Un últim efecte col·lateral, la massificació dels xips: es calcula que a l’actualitat i en un habitatge d’un ciutadà mitjà hi ha més de cent microprocessadors. Doncs bé, com avança la llei de Moore, el fet que pràcticament no costi rés introduir un ordinador simple a qualsevol tipus d’aparell, per exemple “una cafetera perquè ens programi l’hora de fer-nos el cafè per esmorzar o si el volem fort o fluix, augura una explosió d’aquests tipus de dispositiu per als usos quotidians”. L’oferta ja està preparada, segons Downes i Mui (2000), la quantitat de xips que es poden introduir a aparells com la cafetera es compta per milions.

45. Jha i Majumdar (1999) demostren, per un conjunt de països de l’OCDE i pel període 1980-1995, com la difusió de les tecnologies digitals han suposat un salt endavant en la productivitat del sector de les telecomunicacions. 46. Fa referència a Robert Metcalfe, fundador de 3Com Corporation i dissenyador del protocol d’Ethernet per a xarxes informàtiques, segons el qual els ordinadors estan connectats per un cable coaxial capaç de transmetre dades a 10 megabytes per segon. Metcalfe va intuir, a principis de la dècada dels setanta, que igual que amb la resta de xarxes de comunicació, les noves tecnologies digitals per a la comunicació només tindrien sentit si molta gent les utilitzava.

1.000 10.000 100.000 1.000.000 10.000.000 100.000.000 1.000.000.000 1970 1975 1980 1985 1990 1995 2000 2005 2010 4004 8088 i286 i386 i486 Pentium

Pentium II Pentium III Pentium IV

s’incrementa la utilitat i la velocitat d’adaptació47. La demostració més rellevant de la llei de Metcalfe, en el si de les tecnologies de la informació i la comunicació, ha estat l’explosió, una vegada assolida la seva massa crítica a principis dels anys noranta, d’Internet. Igual que amb d’altres tecnologies de xarxa, Internet va estar unes dècades sense l’assoliment d’una utilitat per als usuaris que permetés un creixement exponencial del seu valor, tot i que, com es pot apreciar a la figura 1.2. a partir de l’assoliment d’aquesta massa crítica el seu creixement ha estat espectacular. De fet, en el cas dels EUA, tant el nombre d’usuaris com el nombre de hosts48 han presentat un increment exponencial, des de l’assoliment de la massa crítica al voltant del 1993. En efecte, durant aquest exercici el nombre d’usuaris per cada 1.000 habitants se situava en 21, mentre que el nombre de hosts per 1.000 habitants era de 10,5. Només cinc anys després, aquests registres havien avançant espectacularment. El 1998, hi havia als EUA 222 usuaris i 117 hosts d’Internet per cada 1.000 habitants, registres que al 2000 se situaven en 347 usuaris i 250 hosts per cada 1.000 habitants. O, dit d’una altra manera, prop d’un 35% de la població dels EUA accedia a Internet, mentre que hi havia 25 hosts per cada 100 habitants.

Figura 1.2. La llei de Metcalfe (l’evolució d’Internet als EUA). 1992-2000

Nombre d’usuaris i de hosts d’Internet per cada 1.000 habitants

Font: Elaboració pròpia a partir de l’ITU (2001) i de l’OCDE (2000a).

47. Pensem, per exemple, en el telèfon. La seva utilitat depèn estrictament de quants n’hi ha i quina facilitat de connexió tenen entre ells. És, en definitiva, una qüestió de quantitat i facilitat d’accés i d’ús. Un telèfon sol no serveix de rés, pocs tenen una baixa utilitat i encara que n’hi hagi molts, si no tenen facilitat d’accés i d’ús, tindran una utilitat limitada. Per tant, al fonamentar-se en instruments de comunicació, la llei de Metcalfe necessita d’una certa massa crítica per avançar en la utilitat d’aquest aparell comunicatiu. Aquest punt d’inflexió, a partir del qual la utilitat de la xarxa creix d’una manera exponencial depèn, bàsicament, del cost que té per a l’usuari accedir a la xarxa, cosa que està directament relacionada amb el cost de la infrastructura del nou aparell de comunicacions. De fet, els inicis de la xarxa ferroviària i telefònica, amb una inversió amb infrastructures elevada, van ser molt modestos i van haver de passar unes dècades fins que el seu ús es generalitzés, entre d’altres coses, per un element que també és molt important. Es tracta de la visió de les externalitats positives d’una xarxa, o sigui de la consciència que el seu ús ha d’ésser senzill per assolir la massa crítica. Hi ha infinitat d’exemples d’una visió limitada en aquest sentit: les diferents amplades de via del sistema ferroviari, les limitacions a les conferències telefòniques d’usuari a usuari sense l’operador, o la utilització del fax, amb una tecnologia i una infrastructura desenvolupada des de la dècada del 1920 i un assoliment de massa crítica 60 anys més tard.

48. Paraula anglesa que significa servidor. Es tracta d’un ordinador que està connectat directament a Internet i que proporciona serveis a usuaris i/o comunicacions amb d’altres servidors.

0 50 100 150 200 250 300 350 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 Usuaris Hosts

Aquesta dinàmica tant expansiva dels nombre d’usuaris d’Internet també s’ha reproduït al conjunt del món. Tot i que es fa difícil, l’estimació del nombre d’usuaris de la xarxa49, una institució privada, amb prestigi internacional, la NUA (2001) i amb seu corporativa a Dublín, proporciona aquesta informació. Com es pot apreciar a la figura 1.3, el nombre d’usuaris mundials d’Internet ha superat la barrera dels 500 milions de persones al principi de la segona meitat del 2001. Tot i això, cal destacar que, en el cas del conjunt del món, aquest increment dibuixa més aviat una línia tendencial, que no pas exponencial (representada a la figura), per bé que, des del desembre del 1995, quan les estimacions d’usuaris se situaven per sota dels 20 milions de persones, la massa crítica sembla haver-se assolit.

Figura 1.3. Evolució recent dels usuaris d’Internet. 1995-2001

Nombre d’usuaris mundials de la World Wide Web

Font: Elaboració pròpia a partir de la NUA. [On-line]. Disponible a URL:< http://www.nua.ie>. [Data de consulta: 17 de gener de 2002].

De fet, amb la revolució digital la llei de Moore i la de Metcalfe es retroalimenten, de

49. Quan subratllàvem els aspectes tecnològics d’Internet ja avançàvem que una de les seves característiques era la dificultat de regulació d’aquesta xarxa. Doncs bé, aquesta característica es tradueix en una heterogeneïtat d’institucions, tant públiques com privades, que proporcionen informació estadística sobre la difusió d’Internet. Sense ànim d’exhaustivitat, voldria destacar, a banda de la ja mencionades ITU (www.itu.int/home/index.html), Eurostat (http://europa.eu.int/ISPO/) i Internet Society (www.isoc.org), diverses institucions que proporcionen informació sobre l’ús d’Internet: l’ICANN (Internet Corporation for Assigned Names and Numbers: (www.icann.org), que assigna un tema polèmic, els dominis de la xarxa, l’Internet Traffic Report (www.internettrafficreport.com), que ens informa sobre el tràfic a la xarxa i la NUA (www.nua.ie), que estima el nombre d’usuaris. La Comissió Europea, al seu torn, fa un recull sobre el conjunt d’institucions de tot tipus que donen informació sobre Internet (http://europa/eu/int/ISPO/polls/othersources.html), a l’hora que té una Direcció General sobre la Societat de la Informació (http://europa.eu.int/comm/dgs/information_society/index_en.htm). A més, s’han de destacar, entre d’altres, la Direcció de Ciència, Tecnologia i Indústria (DSTI) de l’OCDE, disponible a: http://www1.oecd.org/dsti/sti/it/prod/, les estadístiques de la UNESCO (http://unescostat.unesco. org), l’Observatori Europeu de Tecnologies de la Informació, EITO (www.eito.com) i l’Administració Nacional de Telecomunicacions i Informació (NTIA: www.ntia.doc.gov/) del Departament de Comerç dels EUA, així com el Consell d’Internet dels EUA (USIC: www.usic.org), que, juntament amb l’ITTA (International Technology and Trade Associates Inc.: www.itta.com) publica anualment un informe sobre l’estat d’Internet. A casa nostra, destaquen les informacions de la Secretaria d’Estat de Telecomunicacions i per a la Societat de la Informació del Ministeri de Ciència i Tecnologia (www.setsi.mcyt.es), el Departament d’Universitats, Investigació i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya (www.gencat.es/dursi/) i, per últim, l’Associació espanyola d’empreses de tecnologies de la informació, SEDISI (www.sedisi.es) i l’Associació Nacional d’Indústries Electròniques i de Telecomunicacions, ANIEL (www.aniel.es).

0 100 200 300 400 500 600

manera que en paraules de Nicholas Negroponte (1995) “contribueixen a transformar un món d’àtoms en un món fet de bits”. Hi ha poques esferes de l’activitat humana50 que s’escapen a aquest ventall d’innovacions radicals o, en terminologia empresarial i en paraules de Downes i Mui (2000), de Killer app: “un producte o servei nou que instaura una categoria nova i, pel fet de ser-ne el primer, la domina i aconsegueix de generar uns beneficis que multipliquen per cent la inversió inicial. L’ordinador personal, les transferències electròniques i el primer processador de textos són exemples de Killer app”. Segons els autors, aquest conjunt d’aplicacions interelacionades entre informàtica i telecomunicacions, que han permès la combinació de les lleis de Moore i de Metcalfe, han suposat una llei de ruptura51, o en la nostra terminologia un

canvi de paradigma tecnoeconòmic.

Una darrera implicació d’aquesta visió econòmica de les TIC que, de fet, és fàcilment induïble ateses les característiques detallades més amunt i que ens enllaça amb les propietats econòmiques dels béns i serveis generats per l’aplicació d’aquestes tecnologies, és la davallada de preus dels aparells informàtics i dels serveis de telecomunicacions. Comencem pels primers. Com es pot apreciar al quadre 1.6. els preus dels diferents tipus d’ordinadors personals han seguit una clara tendència a la baixa, que sembla dependre del grau de maduresa del seu cicle de vida, situat al voltant de cinc anys.

Quadre 1.6. Evolució dels preus dels ordinadors. 1994-2002

Preus mitjans de venda a Europa valorats al tipus de canvi de l’euro del 1999

Tipus de PC's 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 20011 20021 86/88 & 286 583 - - - 80386SX 1.284 - - - 80386DX 1.162 - - - 80486SX 1.545 1.340 1.219 - - - 80486DX 2.064 1.822 1.691 841 - - - Pentium <100 MHz 3.539 2.330 1.726 1.330 1.259 - - - - Pentium 101-149 MHz - 2.432 2.104 1.900 1.728 - - - - Pentium >150 MHz - - 2.555 1.923 1.654 1.350 - - - Pentium-Pro - 6.387 2.949 2.156 1.984 1.918 1.561 - - Pentium II <400 MHz - - - 2.934 2.450 1.979 1.737 1.459 - Pentium II >400 MHz - - - - 2.036 1.868 1.799 1.709 1.486 Pentium III - - - 1.893 1.799 1.661 1. Previsions de l’EITO.

Font: Reproduït d’EITO (2001).

Efectivament, si ens fixem, per exemple, en l’evolució dels preus constants del 486DX o del Pentium a menys de 100 MHz de velocitat; ordinadors el cicle del vida dels quals ja s’ha completat, veiem que han presentat una reducció molt significativa: un 59,2% entre el 1994 i el 1997 pel 486DX i un 64,4% pel Pentium <100 MHz entre el 1994 i el 1998. Les següents

50. Des dels jocs i les formes d’entreteniment, la majoria del subministrament de diners, gairebé tot el que es publica, la informació interna de les empreses i la gran part de formes de comunicació, per només citar alguns exemples significatius. De fet, com diu Negroponte (1995): “la informàtica ja no tracta amb ordinadors, sinó amb la vida”.

51. Només cal fer un cop d’ull a l’evolució prevista pels professionals de les tecnologies de la informació i la comunicació per adonar-se’n que estem davant d’unes tecnologies que marcaran cada vegada més les nostres vides. A tall d’exemple, vegeu [EITO (2001). “The technological evolution of ICT and standard”, European Information Technology Observatory 2001, Frankfurt am Main].

generacions del Pentium també van presentar una reducció de preus significativa: un 28,9% el Pentium amb velocitats compreses entre 100 i 150 MHz i un 47,2% el Pentium a més de 150 MHz. Pel que fa a les noves generacions de Pentium, el Pentium II a menys i a més de 400 MHz i el Pentium III, es remarcable el fet que com més madur està el cicle de vida de l’ordinador més profunda és la caiguda del seu preu. Així, s’espera que el Pentium II a menys de 400 MHz presenti una davallada de preus del 50,3% entre el 1997 i el 2001, mentre que per al Pentium a més de 400 MHz la reducció es xifraria en un 27% entre 1998 i el 2002, davallada que en el cas del Pentium III encara seria menys significativa, d’un 12,3% entre el 2000 i el 2002.

L’evolució dels preus de les comunicacions, del seu costat, també ha estat molt