En un principi, vam considerar que la lògica de relacions centre-perifèria era el model idoni per explicar i comprendre l’objecte d’estudi que ens ocupa, per bé que l’adopció d’aquesta perspectiva no havia estat una opció gaire freqüent en la nostra disciplina. El convenciment de la validesa d’aquesta aposta fou tal que durant molt temps es va obviar l’existència de propostes alternatives que, sorprenentment, han acabat resultant més òptimes pel nostre propòsit que no pas l’elecció inicial, obligant-nos a realitzar nombrosos replantejaments a nivell discursiu.204
Un cop vam constatar que calia considerar seriosament les propostes alternatives a la tradicional dicotomia centre-perifèria, aquesta perspectiva va experimentar una pèrdua gradual de força a favor dels nous punts de vista, en tant que l’aproximació que es realitzava a la realitat artística resultava mancada d’uns matisos que, en el nostre cas particular, esdevenien limitacions poc satisfactòries. A més, quan es realitzaven observacions i s’intentava elaborar el discurs des de la perifèria, la riquesa dialèctica s’esquerdava i el model resultava, en definitiva i malgrat no voler- ho reconèixer en primera instància, insuficient.
Aquesta necessitat d’una lògica més complexa, que anés més enllà d’un diàleg en termes de centre i perifèria, s’ha vist satisfeta amb —novament— l’adopció d’uns plantejaments teòrics nascuts en el si d’altres disciplines, més allunyades de la història de l’art però potser amb més punts de contacte amb aquesta que no pas la història o la història del disseny. En aquesta ocasió hem anat a raure en teories elaborades en el marc de la teoria de la literatura i els estudis culturals i de traducció, uns plantejaments amb un caire sociològic i estructural més integral que ens ha resultat de gran utilitat i ens ha permès fer-ne una aplicació sorprenentment natural a l’àmbit de la història de l’art. Ens referim, com ja s’anuncia al títol d’aquest apartat, a la teoria dels camps de poder i la teoria dels polisistemes, definides per Pierre Bourdieu i Itamar Even-Zohar respectivament.
Abans de passar a tractar ambdues propostes, però, convé fer un pas enrere i mencionar, ni que sigui de passada, l’itinerari seguit per arribar a valorar aquestes dues teories. L’aportació d’Iván Rega a les preactes del congrés espanyol d’història de l’art celebrat a Barcelona l’any 2008,205 tot i tractar-se d’un text preliminar inicialment motivat per la cerca de nous punts de vista per a l’estudi del retaule espanyol d’època moderna, és la que ens va obrir la porta a considerar la viabilitat d’una lectura alternativa per afrontar i comprendre el nostre objecte d’estudi i el seu 204 Agraïm especialment l’orientació i els consells d’Iván Rega Castro en l’elaboració d’aquest apartat.
205 Iván Rega Castro, “A vueltas con la historia de la cultura: problemas y reflexiones sobre el uso del modelo polisistémico en la historia del arte”, XVII Congrés Nacional d’Història de l’Art (CEHA): Art i Memòria (Barcelona: Universitat de Barcelona, 2008), p. 251-253
funcionament. En aquest text, Rega proposa que la història de l’art pot servir-se de metodologies útils en altres disciplines per tal de construir un discurs més complet, on l’obra artística deixi de ser una simple font històrica per permetre comprendre la cultura des d’una òptica més general.
Rega considera que incorporar plantejaments propis de la teoria dels polisistemes a la metodologia de la història de l’art pot resultar de gran utilitat per efectuar una lectura més integral de la història de l’art dins la història de la cultura. L’autor basa la seva proposta en el fet que la teoria dels polisistemes inclou diversos plantejaments —l’heterogeneïtat, els factors implicats en els fenòmens culturals (productors, consumidors, repertoris, mercats), la noció mateixa de polisistema, etc— que permeten realitzar aproximacions molt focalitzades a la fenomenologia artística, de tal manera que l’anàlisi dels repertoris i les relacions entre diversos posicionaments estètics esdevé una escomesa molt més manejable. Així doncs, segons Rega, una aproximació polisistèmica a la història de l’art permetria oferir una explicació més satisfactòria al fenomen de la pervivència dels cànons estètics, una de les grans qüestions de la disciplina que les lògiques tradicionals sempre s’han vist amb dificultats per afrontar. Des del punt de vista polisistèmic —bo i sense renunciar a altres metodologies—, aquest assumpte es podria resoldre considerant la possibilitat de l’existència d’interferències entre sistemes adjacents, una proposta amb un potencial més atractiu que no pas aquelles que fonamenten exclusivament el seu raonament respecte els canvis dels cànons i repertoris a partir del resultat de les relacions de dominació entre diverses opcions, posicionaments hereus de la teoria dels camps de poder de Bourdieu. Així doncs, una combinació equilibrada entre les propostes de Bourdieu sobre els camps de poder i la teoria dels polisistemes d’Even-Zohar ens semblà una via interessant a explorar.
l
a teOriadelscampsde pOderPierre Bourdieu és un dels clàssics de la sociologia francesa del darrer quart del segle xx, amb una influència que es deixa notar encara avui i que en el seu moment
va eixamplar de manera substancial les possibilitats de la sociologia de la cultura. En el nostre cas, Bourdieu ens ha resultat especialment interessant per la definició i posteriors esmenes i aportacions a la teoria dels camps de poder. No és aquest el lloc on desgranar-la fil per randa,206 però sí que és necessari remarcar quins 206 La literatura sobre els camps de poder és extensa, però considerem essencials les aportacions realitzades a Pierre Bourdieu, “Campo intelectual, campo de poder y habitus de clase”, a Altamirano i Soto (ed.), Campo de poder y campo intelectual (s.n.: Folios edi- ciones, 1983 [1971]), p. 11-35; Pierre Bourdieu, “The field of cultural production, or: The economic world reversed”, Poetics, 4-5 (1983), p. 311-356; Pierre Bourdieu, “El campo lite- rario. Prerrequisitos críticos y principios de método”, Criterios, 25-28 (1989-1990), p. 20-42, Pierre Bourdieu, Las reglas del arte. Génesis y estructura del campo literario (Barcelona: Anagrama, 1995 [1992]) i Pierre Bourdieu, “Algunas propiedades de los campos”, a — (ed.), Campo de poder, campo intelectual. Itinerario de un concepto ([Tucumán]: Montressor, 2002), p. 119-126.
aspectes d’aquesta proposta ens resulten més interessants per afrontar el nostre objecte d’estudi.
Evidentment, la noció de camp i els seus elements fonamentals són essencials pel nostre propòsit, i a priori podria semblar que qualsevol lògica de relacions pot formular-se en termes d’estructura i efecte de camp, ja que aquesta concepció permet fer delimitacions molt convenients dels objectes d’estudi tot evitant reduccionismes. Un altre aspecte que ens ha resultat especialment interessant és la noció d’autonomia i heteronomia del camp, dos conceptes estretament relacionats amb el fenomen de legitimació tant del camp i de les produccions que s’hi generen com dels processos de control del capital específic que permeten que s’esdevinguin situacions d’aquesta mena.207 A més, la noció d’habitus i els seus efectes sobre la presa de posicions d’un agent i la proposta de Bourdieu d’invertir el procés d’anàlisi de la producció artística —optant per identificar els condicionants inherents a l’entorn d’un agent i com aquests s’expressen en la seva producció— també ens proporcionen eines per encarar la situació del pla de Lleida al tombant del segle xx des d’una nova perspectiva, defugint finalismes de caire més ingenu i
superant anàlisis principalment fonamentats en oposicions binàries.208 Connectada amb la idea d’habitus, Bourdieu també posa sobre la taula la necessitat d’un codi compartit entre tots els agents del camp per tal que la lluita pel capital específic i el fenomen cultural s’esdevinguin en tota la seva dimensió,209 una proposta que ha fet fortuna més enllà de l’àmbit de la teoria de la literatura, disciplina on l’autor va desplegar els seus plantejaments. Fins i tot algunes lectures apunten que en l’elaboració de la teoria dels camps de poder Bourdieu féu una transferència de conceptes propis de la topologia algebraica a la sociologia,210 una decisió al nostre entendre prou encertada en tant que els plantejaments de la topologia semblen encaixar a la perfecció amb la proposta d’ordenació de la societat a partir de camps de poder definida per Bourdieu. De fet, la teoria dels camps de poder és un model plenament escalable, i precisament aquesta particularitat, sumada a la proliferació de lectures realitzades des d’aquest punt de vista tant en disciplines de tota mena com en diversos àmbits geogràfics en reforcen la validesa.
En aquesta línia volem destacar les aportacions de Víctor Rivas Morente i Ana Teresa Martínez.211 El cas de Rivas és un bon exemple de l’aplicabilitat de la teoria dels 207 Pierre Bourdieu, 1989-1990, p. 20-42, p. 40-42 i Pierre Bourdieu, 1983, p. 311-356, p. 319-321.
208 Pierre Bourdieu, 1989-1990, p. 20-42, esp. p. 30-34 i 42-45
209 Pierre Bourdieu, “Elementos de una teoría sociológica de la percepción artística”, a — (ed.), Sociología del arte (Buenos Aires: Nueva Visión, 1971), p. 45-80
210 Ana Teresa Martínez, “Una indagación sociológica sobre el campo literario. Las Reglas del arte, según Pierre Bourdieu”, Trabajo y sociedad, 10 (2008), p. s.n., esp. p. [6-11] 211 Víctor Rivas Morente, “El concepto de campo cinematográfico”, zer, 32 (2012), p. 209- 220 i Ana Teresa Martínez, “Para estudiar campos periféricos.Un ensayo sobre las condicio- nes de utilización fecunda de la teoría del campo de Pierre Bourdieu”, Trabajo y sociedad, 9 (2007), p. s.n.
camps de poder a altres disciplines, ja que gràcies a una aproximació basada en la teoria dels camps de poder l’autor conclou que efectivament, el camp cinematogràfic existeix com a tal i gaudeix d’una certa autonomia dins del camp artístic. Rivas constata que aquest plantejament és pioner en el seu àmbit de coneixement, i que sembla respondre favorablement a les mancances detectades en les lectures institucionals o sistèmiques del fet cinematogràfic basades en mètodes purament sociològics. No obstant això, l’autor també expressa les dificultats que comporta aplicar els plantejaments de Bourdieu —considerats altament eteris pel mateix Rivas— en una dimensió més tangible i propera a l’investigador que no pas l’àmbit purament teòric en què es formulen.
Pel que fa a l’aportació de Martínez, aquesta també ens ha resultat interessant en diversos aspectes. No es pot negar l’atracció que va suposar la inclusió al títol de l’article de dos termes tan candents per a la nostra recerca com són “camps” i “perifèrics”, però la curiositat esdevingué interès veritable en constatar que teníem entre mans un treball aliè a la visió excessivament eurocentrista que podia amenaçar la viabilitat de la teoria dels camps de poder. L’article en qüestió realitza dues aportacions principals: en primer lloc, analitza la primera aplicació de la teoria dels camps de poder en un entorn que la mateixa autora qualifica de perifèria dins la perifèria, l’àmbit literari del tombant del segle xx a Santiago del Estero (Argentina).212
Seguidament, l’autora recupera una investigació duta a terme per ella mateixa entre 1998 i 2001 per tal d’oferir-ne una lectura basada en la teoria dels camps de poder.213 La primera d’aquestes dues aportacions posa el focus en una de les esquerdes més profundes del plantejament de Bourdieu: la seva concepció implícita de la teoria dels camps de poder com una formulació eurocentrista i metropolitana en tant que presenta certs desajustaments quan s’ataca una realitat tan perifèrica com és la producció literària d’un país llatinoamericà. La definició del camp literari, la seva estructura i la doxa que els aglutina presenten una afectació —una relació de dependència, fins i tot— per la metròpoli que n’altera el resultat de tal manera que el camp literari de la perifèria és certament autònom però no es pot comprendre absolutament sense unes vinculacions al camp literari central. No obstant això, l’aplicació de la teoria dels camps de poder en l’àmbit literari argentí permeté que els autors d’aquesta proposta pionera trenquessin amb el discurs tradicional d’entendre les tendències literàries argentines com una pura mimesi de les esdevingudes a Europa i efectuessin una lectura en clau de mostres d’originalitat artística.
La segona aportació es proposa comprendre, en termes de camp de poder, la situació esdevinguda entre els anys 20 i 30 del segle xx arran de la publicació d’uns
212 Carlos Altamirano i Beatriz Sarlo, “La Argentina del Centenario: campo intelectual, vida literaria y temas ideológicos”, Hispamérica: Revista de literatura, 25-26 (1980), p. 33-60 213 Ana Teresa Martínez, Los hermanos Wagner, entre ciencia, mito y poesía: arqueo- logía, campo arqueológico nacional y construcción de identidad en Santiago del Estero, 1920-1940 (Bernal: Universidad Nacional de Quilmes, 2011)
resultats fabulosos d’unes excavacions arqueològiques realitzades amb el suport d’una venerable institució cultural i literària de Santiago del Estero, anomenada “La Brasa”. L’assumpte resultà ésser un frau de grans proporcions i es resolgué amb l’expulsió dels seus responsables del camp de l’arqueologia científica argentina. L’autora es va proposar analitzar aquests esdeveniments segons la teoria dels camps de poder i així comprendre les característiques de l’espai social i dels agents implicats en aquest afer. Novament, a priori es podia entendre l’escenari on es desenvolupà (i es legitimà) aquesta activitat fraudulenta com un emplaçament subsidiari d’un centre intel·lectual que marcava el compàs cultural del país. Ara bé, tot i emprar les mateixes formes i processos que al centre, a la perifèria aquests no es revelaven de la mateixa manera. Aquesta constatació podia tenir diverses lectures, especialment si es tenien en compte les particularitats socials de l’entorn d’actuació d’aquesta institució, marcat per la ruralitat, la distància física de la capital i l’analfabetisme.
El rol que desenvolupà “La Brasa” al llarg de la seva existència, així com les seves relacions amb agents legitimadors de les seves produccions, duia a pensar en l’existència d’un camp intel·lectual amb diversos nivells d’autonomia, però aquesta unitat aparent —i per extensió els seus sistemes de legitimació— es veieren qüestionats per l’alta fragmentació de la intel·lectualitat argentina de principis del segle xx. S’iniciava, doncs, un període de lluites pel control del capital específic i
els sistemes de legitimació que, en el cas de “La Brasa” i Santiago del Estero es veia agreujat perquè aparentment els membres d’aquesta institució no s’erigien com una reacció vers una classe dominant que controlava el capital específic, ja que aquesta, en aquell context, no existia. Altre cop, l’habitus tenia un paper essencial en aquesta equació.
L’autora va optar per fer un exercici de reconstrucció del panorama social del moment per comprendre tant els processos de construcció del camp de poder local com l’efecte que la posició dels membres de “La Brasa” —homòloga a la de les elits de la capital però establerta en un entorn sensiblement diferent— tenia sobre les seves accions. D’aquesta manera constatà el rol de les elits socials com a monopolitzadores inicials del capital específic i principal oposició a la classe política en la lluita pel control del camp. L’autora també constata que el capital pel qual es pugna és un element de múltiples facetes que es desvinculen arran de l’aparició progressiva de nous grups socials, amb funcions i estratègies diferenciades propiciats per una alfabetització creixent a la zona, de tal manera que la generació de camps específics s’esdevingué d’una manera fluïda, gairebé natural i estretament relacionada amb la transformació social viscuda a Santiago del Estero durant les primeres dècades del segle xx. Així doncs, segons Martínez, el fenomen de “La Brasa” i el seu rol com a
dinamitzador cultural suposà la concreció d’un espai específic per a la cultura en un indret perifèric, el detonant d’un procés transformador que es fa plenament visible quan el fenomen és analitzat des de l’òptica de la teoria dels camps de poder i es transcendeix la pura anàlisi literària.
Arribats a aquest punt, l’impuls per replicar la tipologia d’anàlisi que es desprèn dels textos de Rivas i —sobretot— Martínez a l’escenari social i cultural lleidatà del tombant del segle xx és gairebé irrefrenable. Ara bé, val a dir que els postulats de Bourdieu
no estan exempts de crítiques. En aquest sentit cal mencionar els arguments de Bernard Lahire,214 qui considera que els plantejaments de Bourdieu no són aplicables de manera universal, sinó que la seva utilitat a l’hora d’aprehendre els processos de diferenciació social es fa palesa quan la teoria dels camps de poder és aplicada de manera parcial, ja que aquesta no és l’única opció disponible i una utilització fragmentària pot proporcionar a l’investigador més llibertat d’acció i de concepte. Lahire subratlla els punts de contacte que manté la teoria dels camps de poder amb altres plantejaments sociològics, com són la teoria de la divisió del treball social proposada per Durkheim o la teoria de les esferes d’activitat definida per Weber. No obstant això, al llarg del seu article el sociòleg francès posa de manifest certs desajustos de la proposta de Bourdieu, com els que s’esdevenen quan s’aplica aquesta aproximació —elaborada en el context d’una societat desenvolupada— en un espai social tradicional. Una altra disfunció que l’autor remarca és la que sorgeix quan s’equiparen els diversos registres o esferes d’acció social weberians a camps relativament autònoms, una opció que Lahire considera limitant en tant que generalització abusiva: llegir l’espai social exclusivament a partir de la teoria dels camps de poder pot resultar una opció contraproduent, que no encaixa completament amb la realitat més propera en tant que es basa en divisions molt clares i molt profundes entre agents i capitals específics en joc, fet que probablement no es reflecteix un cop feta la transició de l’àmbit de la teoria al de la pràctica, on molt difícilment es poden realitzar diferenciacions tan asèptiques i lliures d’interferències com les proposades a la teoria dels camps de poder, a no ser que aquestes s’efectuin obviant gairebé per complet qualsevol mostra de sociabilitat, de relacions interpersonals.
A més, Lahire afirma que la teoria dels camps de poder no és una teoria general ni universal per tres motius: en primer lloc assenyala que aquesta teoria no disposa d’eines per tractar allò que queda fora dels camps; en segon lloc, ignora els agents exclosos dels camps, sigui quina sigui la raó de l’exclusió (no ofereix una explicació completament satisfactòria a la situació del públic, dels consumidors que tenen un domini limitat del codi cultural amb què treballen els agents en pugna, o a l’espai tradicionalment marginal ocupat per les dones)215 i, finalment, ignora les possibles 214 Bernard Lahire, “Campo, fuera de campo, contracampo”, Colección Pedagógica Uni- versitaria, 37-38 (2002), p. 1-37
215 Bourdieu resol aquesta situació recorrent a l’homologia entre l’espai dels productors (camp literari) i l’espai dels consumidors (camp de poder econòmic), una solució que esdevé tèrbola quan es passa a un espai social tangible, on les relacions de domini no estan tan clares com en un espai teòric de creadors dominats i públic o mecenes dominadors. Per Lahire, la de Bourdieu és una visió reduccionista perquè no encaixa bé el concepte d’una recepció múltiple de les produccions dels agents creadors i ignora nombroses aportacions teòriques sobre l’apropiació cultural.
transicions entre camps que poden efectuar els agents, amb la corresponent possibilitat d’un canvi de rol en la disputa pel control del capital específic. La teoria dels camps de poder dedica molts esforços en la definició dels escenaris on s’esdevenen les lluites entre agents, fins i tot en les mateixes relacions entre agents i les preses de posicions que aquests realitzen; paradoxalment, els agents que col·laboren en la definició d’aquests escenaris mitjançant la presa de posicions —o la seva absència en una determinada pugna— no resulten especialment rellevants. A més, per a Bourdieu és necessari que l’habitus i el capital en joc en un camp tinguin una relació directa, fet que Lahire considera que és una característica altament limitant que s’afegeix al fet, també contradictori, que els continguts, el capital específic al voltant del qual s’estableixen les preses de posició en un camp de