11800-10000 BP A FAVOR EN CONTRA

Epipaleolític -Nom tradicional conegut -Nom = final del cicle Paleolític

-Quin és el seu origen? -Nom = final de quin Paleolític?

-Podria indicar una “cultura” més ampla a nivell europeu.

Epimagdalenià

-Origen = Magdalenià

-Nom = Magdalenià però amb algunes diferències amb el moment anterior.

-Un Magdalenià sense indústria òssia de cacera?

Magdalenià superior o superior

final

-Mostra l’origen

-No marca cap diferència amb moment anterior. -Magdalenià superior sense arpons?

5-1: Pros i contres de les diverses nomenclatures valorades.

Nosaltres pensem que els punts en contra del terme Epimagdalenià no són suficientment importants com per a desestimar-lo, pel que, com veurem a continuació, optem per aquest terme per a referir-nos a les indústries microlaminars posteriors al Magdalenià superior. El fet de la desaparició de la indústria òssia de cacera és, precisament, el que permet la seua definició com a fase separada del Magdalenià superior (amb l’afegit dels canvis climàtics, econòmics i lítics). A més, per posar un exemple proper, si argumentem que no es pot emprar el terme Magdalenià amb un tecno-complex amb escassa indústria sobre os i banya per ser aquesta la que el defineix, podríem dir el mateix del Solutrià evolucionat (especialment el II i III), ja que allò que defineix el Solutrià són les peces foliàcies, les quals gairebé desapareixen en aquests moments, sense que això siga un impediment per establir una clara vinculació amb la resta del complex a partir d’unes altres característiques. Hem dubtat si afegir l’apelatiu de “Mediterrani” al terme, però no pensem que aquest siga adequat, ja que fora de la nostra àrea d’estudi, podria crear confusió amb altres zones mediterrànies. Volem remarcar que, un dels punts més a favor de l’ús d’aquest terme és que, al mateix temps que ens indica la cultura o complex al que pertany (Magdalenià), ens està marcant que

II-5. Conclusions del marc teòric.

posseeix suficients diferències amb aquella com per a poder ser individualitzada com a una altra fase.

Nombrosos autors europeus utilitzen el terme Epipaleolític per a referir-se a la fase que hi ha entre el final del Magdalenià i el Mesolític, agrupant dins d’aquesta les diverses cultures post-magdalenianes amb dorsos arquejats que es donen entre l’Allërod i el Dryas recent (Thévenin, 1999), o fins i tot totes les cultures entre el final del Magdalenià i el Neolític, incloent-hi per tant el Mesolític (Rozoy, 1978, 1994 i 1998). Aquesta definició per tant seria general, i inclouria grans grups com l’Azilià o els Federmesser (entre d’altres), així com els Mesolítics. Tenint en compte que nosaltres preferim anomenar Epimagdalenians als grups del “tradicional” Epipaleolític microlaminar i Mesolítics als de l’Epipaleolític geomètric, no volem finalitzar aquesta reflexió sumant-nos a l’ús del terme “Epipaleolític” en el seu significat més literal, és a dir, com aglutinador de totes les cultures que es troben entre la fi del Magdalenià superior final i el Neolític. D’aquesta forma, el terme Epipaleolític (sense cap més afegit) més que desaparèixer, reprendria en certa manera el sentit original donat per Fortea (1973), i en la nostra àrea inclouria l’Epimagdalenià, el Sauveterroide microlaminar, el Mesolític antic (mosses i denticulats) i el Mesolític recent (geomètric).

5.3-El Sauveterrià/sauveterroide

A partir de ca. 10500-10000 BP fan aparició unes indústries que mantenen un fort component microlaminar però que incorporen un irregular nombre d’elements geomètrics de petites dimensions que s’han relacionat amb el Sauveterrià francès.

Es tracta d’una fàcies industrial a la que s’han vinculat alguns conjunts de la zona pirinenca (Atxoste, Margineda, Parco o Gai) i també al nord del Baix Ebre (Filador), però que al sud d’aquest riu ha estat escassament documentada, només en Santa Maira i amb possible presència, segons diversos autors3, en cova dels Blaus i el Tossal de la Roca. Ens trobem, per tant, davant d’una fàcies que s’ha documentat en alguns conjunts amb bones seqüències (Margineda, Parco, Filador i Santa Maira) però que, sobretot al sud de l’Ebre, encara manca d’una millor definició.

3

Nosaltres pensem que en Blaus i en Tossal de la Roca no es documenta aquesta fàcies, fet que argumentarem en les conclusions de la tesi.

Tot i això, les característiques tipològiques d’aquests conjunts al sud dels Pirineus marquen diferències importants amb els jaciments Sauveterrians del sud francès, especialment en el nombre i composició de l’utillatge geomètric, que és precisament el que defineix aquest complex. De fet, fins i tot nivells amb un bon nombre d’elements geomètrics hipermicrolítics, com la capa 6 de la balma Margineda (Guilaine i Martzluff, 1995) han estat definits per altres autors com un Mesolític amb triangles o un sauveterroide, és a dir, un complex que no és Sauveterrià però que sí que n’és contemporani (Barbaza et al, 1999). En els conjunts al sud de la serralada pirinenca, el percentatge de geomètrics no és especialment elevat, excepte en el nivell V de Filador, on arriben a un 20% del material retocat (Fortea, 1973), i sembla més un afegit per convergència o sincronia amb els conjunts del nord, que per una vertadera arribada d’aquell tecnocomplex a la Mediterrània peninsular. El component microlaminar és especialment abundant en tots els jaciments, amb percentatges que, en general, difereixen poc dels nivells Epimagdalenians. Aquest component “antic” també està present en els conjunts del Sauveterrià “clàssic”, però en percentatges molt més baixos. En aquesta zona, les majors diferències amb l’Azilià, més que en l’aparició de nous tipus, estan en l’abundància de triangles isòsceles i escalens (Barbaza et al, 1999).

En la dualitat de Fortea (1973) entre l’Epipaleolític microlaminar i el geomètric, la fàcies sauveterriana quedava definida, a partir de Filador, com la primera geomètrica, degut a la presència d’elements geomètrics que no apareixien abans. La vinculació amb aquesta fàcies geomètrica és la que habitualment s’ha seguit emprant, però la definició en els darrers anys de la fàcies de mosses i denticulats entre les dues originals ens deixa un panorama on, aquest primer moment geomètric es veu interromput per una fase on l’utillatge microlaminar i geomètric es rarifica moltíssim, trencant aquesta suposada continuïtat entre els primers geomètrics pigmeus i el geometrisme tardenoide posterior.

Hi ha diversos autors que afirmen que les indústries sauveterroides no són les primeres dels complexos geomètrics sinó, més bé, les darreres dels microlaminars. En Aura et al (2006) s’afirma que els conjunts de mosses i denticulats expressen el trencament amb les tradicions industrials d’arrel Magdaleniana, fet que no s’observa entre les fàcies microlaminar i sauveterriana de l’Epipaleolític. De la mateixa forma s’expressen alguns autors que defineixen aquesta fàcies com a Epipaleolític geomètric, i insisteixen en que el pas del microlaminar al geomètric (entès com a Sauveterroide) no

II-5. Conclusions del marc teòric.

ha d’entendre’s com una ruptura, sinó que a un complex microlaminar se li afegeixen uns nous elements, els geomètrics (Garcia Argüelles et al., 2005), i que, com deia Aura, la vertadera ruptura està en els complexos de mosses i denticulats (Vaquero et al., 2004).

D’aquesta forma, entenem que les indústries microlaminars que incorporen geomètrics pigmeus són el final dels complexos microlaminars d’arrel magdaleniana. Després d’aquest complex apareixeran les indústries Mesolítiques, amb una fase inicial de mosses i denticulats que suposarà la vertadera ruptura amb el món microlaminar.

La seua vinculació directa amb el Sauveterrià francés no és possible de demostrar amb les dades disponibles i amb el baix nombre de geometrisme existent en aquests nivells, especialment al sud de l’Ebre. La composició industrial d’aquests nivells se sembla més a uns conjunts Epimagdalenians als que s’han afegit un cert nombre de geomètrics (triangles i segments), alguns hipermicrolítics, que a un vertader canvi industrial, tal i com s’observa en els conjunts Sauveterrians sensu estricto. De fet, l’elevat nombre de geomètrics d’aquests darrers, permetrien la seua inclusió dins del Mesolític, mentre que els conjunts al sud dels Pirineus, tal i com acabem d’afirmar haurien d’ésser inclosos en els complexos microlaminars.

Amb aquestes idees pensem que el geometrisme que apareix en aquests moments ha de vincular-se a processos més amplis de convergència europea, igual que passa amb l’aparició de les puntes de dors amb dorsos gruixuts (i bipolars) i els dorsos arquejats a partir del 12000 BP, sincrònicament a l’Azilià. No es tractaria d’un canvi cultural, sinó més bé, que els grups epimagdalenians de la Mediterrània peninsular del Xè mil·lenni BP, rebrien certes influències nord pirinenques, el que es reflectiria en la incorporació dins de la seua panòplia industrial, d’un nombre variable (però baix) de les novetats que apareixen en aquella zona, que serien més intenses quan més al nord ens trobem.

Aura (2001 i 2006) afirma que no està clar si la incorporació dels geomètrics en aquests moments s’ha de prendre com un simple matís dins de l’Epipaleolític o com una entitat diferent, el sauveterroide. Amb les dades que acabem d’exposar, preferim decantar-nos per la primera opció, i definir aquests conjunts com un matís dins dels complexos microlaminars.

El problema que se’ns presenta però, és l’elecció d’un nom. La incorporació dels geomètrics ens indica que els grups de la Mediterrània Ibèrica, tot i no veure’s immersos en la mesolitització que es produeix al nord dels Pirineus, sí que es veuen influenciats per uns canvis més globals, i incorporen alguns elements d’aquell procés, però sense que arriben a canviar la seua natura epimagdaleniana. Apostar per anomenar aquests conjunts Sauveterrians, no ens sembla correcte, ja que amb l’exposició que acabem de realitzar pensem que aquest terme s’ha de reservar per a els tecnocomplexos amb les característiques amb que es va definir al sud de França. Una altra opció és la d’emprar el derivat Sauveterroide4, que implicaria una semblança amb la cultura original però amb unes altres característiques, ja siguen derivades o similars a aquella. Aquesta darrera forma és la més emprada pels autors que han tractat el tema en la nostra àrea d’estudi, on tots/es han ressaltat la seua vinculació amb el món del Epipaleolític microlaminar de la divisió de Fortea (1973), tot i la seua inclusió en el grup geomètric. Nosaltres creiem que, quan ens referim al sauveterroide, la millor opció per a no pensar que ens trobem front a unes indústries amb un índex de geomètrics molt elevat, és afegir el terme microlaminar, amb el que reforçaríem la idea de que hi ha una clara continuïtat amb allò anterior (Epimagdalenià), i que els trets sauveterroides no venen sinó a matisar les característiques anteriors (de l’Epimagdalenià recent). Per tant, un terme com Sauveterroide microlaminar podria reflectir amb més claredat la idea que volem transmetre. No podem descartar que, igual que en diverses ocasions s’ha fet referència a

l’Epipaleolític sauveterroide (Aura, 2001 i Aura et al, 2006), en aquest cas, i seguint

amb la idea del canvi d’Epipaleolític per Epimagdalenià, poguérem emprar el terme Epimagdalenià sauveterroide, el que ens marcaria amb més força aquesta continuïtat que trobem en les indústries des del Magdalenià. Tot i això, l’ús del terme Magdalenià fins a unes dates tan “recents” potser és anar massa lluny, i tot i que reflecteix prou bé allò que veiem, preferim l’opció de parlar d’una fàcies microlaminar amb alguns elements sauveterroides.

4

El sufix –oide significa “amb forma de”, “semblant a” o “amb aspecte de”, pel que s’adequa prou bé al que volem significar. Tot i això no és del tot precís, ja que el que nosaltres volem ressaltar és que les indústries de la Mediterrània peninsular reben una certa influència que es reflecteix en la incorporació d’uns pocs elements sauveterrians, pel que realment no s’assembla al Sauveterrià, sinó que incorpora alguns elements sobre una base epimagdaleniana.

II-5. Conclusions del marc teòric.

5.4-La seqüència crono-cultural (Figura 5-2)

Evidentment, apostar per una seqüència crono-cultural porta inclosos diversos problemes. El més evident és que cap cultura acaba radicalment en un moment en concret, pel que marcar un punt exacte del canvi és impossible. Aquest fet s’evidencia quan, en alguns jaciments, es poden observar precoçment algunes característiques del que vindrà posteriorment, mentre que en altres, les característiques anteriors perduren fins endinsar-se cronològicament en el nou tecno-complex.

Ajustar el final i l’inici dels complexos culturals amb una exactitud menor d’uns 500 anys és realment complicat (només cal fixar-se en les bandes d’indeterminació de les dates calibrades a 2 sigmes). Açò farà que sempre hi haja moments on s’opte per una dualitat amb interrogant o per una adscripció concreta, però indicant que està “fora dels límits acceptats”.

Aquest fet és més que evident en el trànsit entre el Magdalenià superior i el complex següent. A nivell industrial, sembla que abans del 12500 BP els conjunts mostren una major unitat amb les característiques tipològiques “clàssiques” del

Magdalenià superior: generalment domini dels burins, sobretot díedres, sobre els

gratadors, dorsos rectes en les laminetes de dors, presència de les de fins retocs directes i inversos, etc. Al que hi ha que afegir la profusió de la indústria òssia: atzagaies, arpons, punxons, etc.

A partir del 12500 BP sembla produir-se un petit canvi, amb l’existència d’un

major nombre de nivells que trenquen amb aquestes característiques. La variabilitat lítica comença a ser dominant, i els conjunts on dominen els gratadors són habituals, així com un increment de les laminetes de dors apuntades amb dorsos més gruixuts i una baixada important de les de fins retocs directes o inversos. Cal destriar l’existència d’alguns jaciments on les truncadures arriben a percentatges prou elevats (Molí del Salt B2-B1 o Matutano IIa). La indústria òssia comença a descendir, però els arpons es mantindran fins a ca. 11800 BP. Es tracta, per tant, d’un moment on comencen a apuntar-se les característiques lítiques que ens trobarem en el XIIè-XIè mil·lennis BP, però que manté la seua naturalesa de Magdalenià superior, pel que hauríem d’afegir-li l’apel·latiu de final, és a dir: Magdalenià superior final.

Desprès de ca. 11800 BP els arpons i l’instrumental ossi de cacera

créixer els trets que començaven a apuntar-se en la fase anterior: domini dels gratadors sobre els burins (que es mantenen, llevat d’alguns casos que ja hem esmentat anteriorment, en percentatges molt baixos), amb augment dels gratadors petits, augment de la presència de laminetes de dors apuntades amb dorsos gruixuts i bipolars i/o truncades, i amb incorporació d’alguns dorsos arquejats, pràctica desaparició de les laminetes amb fins retocs, variabilitat de les truncadures, amb alguns conjunts on esdevenen quasi dominants, i variabilitat de les mosses i denticulats. Veiem per tant, que aquest moment, que podem fer acabar cap a l’11000 BP, té unes característiques diferents al Magdalenià superior, sobretot per la desaparició dels arpons, però que en el lític, mostra una certa continuïtat, amb incorporació de nous tipus en el microlaminar, i variacions en els percentatges dels grups tipològics. Preferim anomenar-lo

Epimagdalenià antic perquè, per un costat, mantenim la vinculació amb el moment

anterior, mentre que per altra banda, ens marca també una diferenciació. Desestimem termes com Magdalenià superior (Vaquero (coord), 2004) o Magdalenià superior final “C” (Aura, 1995), per què al costat d’una lítica que ens mostra canvis, considerem que no podem definir un Magdalenià superior sense arpons.

A partir de l’11000 BP aquestes característiques es reforcen, i al constant

descens de la indústria òssia caldria afegir l’augment de les laminetes de dors apuntades i, sobretot, les puntes/laminetes de dors arquejat (incloent-hi els segments), així com l’augment considerable de les mosses i dels denticulats. Així mateix, en alguns jaciments s’inicia l’aparició d’alguns geomètrics petits. Hem optat per diferenciar entre el moment anterior (Epimagdalenià antic) i aquest (Epimagdalenià recent) per remarcar que en aquests moments es reforcen alguns trets que no es donen anteriorment, i fins i tot podríem veure, amb l’increment dels dorsos arquejats, un afegit d’elements que s’intensificaran durant la fàcies posterior (Sauveterroide microlaminar).

A partir del 10000 BP, però amb certa laxitud cronològica, podem fer

començar els conjunts del Sauveterroide microlaminar. Donada la seua minvada presència al sud de l’Ebre (fins i tot podríem dir del Llobregat), la seua incidència i el seu desenvolupament cronològic encara resta entre interrogants, pel que, igual que trobem conjunts al nord que mostren aquests trets des d’almenys la meitat del l’XIè mil·lenni BP, en trobem altres al llarg del territori on sembla que aquests elements, bé no apareixen o bé ho fan prou segles desprès.

II-5. Conclusions del marc teòric. BP Casabó 1995 Olària 1997 Aura 2001 Vaquero 2004 Roman 8500-7500 EPM-evol. MMD MMD MMD 9000-8500 9500-9000 10000-9500 EPM-II EP-Svt Svt-ml 10500-10000 EPM/EpiM MG-Svt 11000-10500 EPM-ple EPM-I

EPM?/EpiM? EpiM recent

11500-11000 EPM-antic

11800-11500 MSF MSF/EpiM MSF-C EpiM antic

12500-11800 MSF 13000-12500 MSE 13500-13000 MS MS MS-B MS MS

Fig. 5-2: Seqüència arqueològica segons diversos autors. Llegenda: MS (=Magdalenià superior); MSF (=MS final); EPM (Epipaleolític microlaminar); EpiM (=Epimagdalenià); MMD (=Mesolític de mosses i denticulats); EP-Svt (=Epipaleolític sauveterroide); MG-Svt (=Mesolític geomètric sauveterroide); Svt-ml (=Sauveterroide microlaminar).