Campanya per la Lliga Regionalista

Maspons segueix ben amatent a l’actualitat política del país. Per tradició familiar, creences religioses, formació acadèmica i trajectòria professional, en aquests primers anys de catalanisme polític Maspons s’arrenglerarà, si més no ideològicament, a les files de la Lliga Regionalista. De fet, entre 1907 i 1910 ja havia col·laborat activament amb els principals òrgans d’expressió de la formació encapçalada per Prat de la Riba i Cambó: la revistes Empori –que dirigirà el mateix Maspons- i Cataluña, i La

Veu de Catalunya. Amb els fets de la Setmana Tràgica, que de ben segur deurien

impactar-li en gran manera a causa del seu catolicisme militant, Francesc Maspons atorgarà el seu suport explícit a la Lliga i, fins i tot participarà d’alguns dels seus mítings de campanya per a les eleccions generals del 8 de maig de 1910.

La seva presència serà protagonista el dissabte 30 d’abril al barri del Clot, concretament a l’Ateneu Obrer Català de Sant Martí i davant d’un nodrida presència

d’obrers. Segons La Veu de Catalunya, Maspons demana el vot per a la Lliga

assegurant que aixoplugava tota mena d’ideals polítics i socials com a acte de patriotisme146.

No serà l’única participació a favor de la formació regionalista atès que el dijous 5 de maig Maspons intervé en un míting a l’Ateneu Obrer de la Sagrada Família juntament amb Joan Vallès i Pujals, advocat i escriptor amb qui coincidiria en diverses iniciatives fins gairebé la seva mort.

Cal entendre, doncs, dins d’aquesta proximitat a la Lliga, l’aportació de 10 pessetes que farà durant el mes de maig a la subscripció popular oberta per reimprimir l’obra La nacionalitat catalana, d’Enric Prat de la Riba, president de la Diputació i acusat de tebior per un sector del catalanisme, crítiques, per cert, contrarrestades per Joan Maragall.

145_{La Veu de l’Empordà, de Figueres. 8 de gener de 1910, pàgina 2.} 146_{La Veu de Catalunya. 2 de maig de 1910, pàgina 2.}

86

Passades les eleccions, Maspons segueix mostrant-se proper al projecte de la Lliga. No només ell, la seva dona, Joaquima Rogent, també es deixa veure en actes regionalistes i, dues setmanes després dels comicis convocats arran de la crisi derivada de la Setmana Tràgica, assisteix a una conferència de Cambó celebrada el dijous 26 de maig al migdia, a on el líder de la Lliga dóna la seva versió sobre el fracàs de Solidaritat.

A finals d’any, el divendres 25 de novembre, Maspons participa al restaurant La Terrassa de Barcelona de l’homenatge que la Lliga Regionalista ret a l’escultor Josep Llimona, autor del monument a la memòria del Dr. Robert. Entre els més de 200 participants, es troben Ramon d’Abadal, Cambó, Puig i Cadafalch, Duran i Ventosa i Josep Carner.

Paral·lelament, Maspons segueix treballant en la recerca d’autors clàssics del dret català. La seva tasca el porta a elaborar una ressenya biogràfica sobre Jaume Càncer. L’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, en sessió ordinària celebrada el dimecres 22 de març de 1911, dóna compte de l’obra redactada a petició de l’acadèmia de Madrid.

Just en aquests anys, el catalanisme polític encara una de les seves empreses més ambicioses i transcendentals, la instauració de la futura Mancomunitat. Tres anys abans de la seva creació, polítics i societat civil comencen a bastir la seva primera gran institució d’autogovern des del 1714. És en aquests mesos que la ponència encarregada del seu estudi obre un període de presentació de documents i treballs per tal d’orientar la seva futura posada en marxa. De fet, la revista Gent Nova dóna compte dels informes rebuts l’estiu de 1911 a la Diputació General Catalana –que és el nom inicial que rep el projecte inspirant-se en l’antiga institució medieval- sobre el seu projecte de constitució. Entre els particulars i associacions que presenten aportacions hi ha Francesc Maspons147. A la publicació, per cert, li crida l’atenció que no hagin arribat propostes de cap entitat de caràcter regionalista. Avança, també, que aviat es reunirà la ponència per estudiar els informes emesos i redactar el projecte d’organització de la Diputació general.

Mentrestant, la sintonia de Maspons amb la Lliga segueix inalterable i el dilluns 11 de desembre de 1911 pren part d’un sopar organitzat per la formació regionalista per tal de celebrar la victòria de Francesc Ripoll a les eleccions a regidor de l’Ajuntament

147_{Gent Nova. 509, 26 d’agost de 1911, pàgina 6.}

87

de Barcelona pel districte IV. Ripoll presenta un perfil molt similar a Maspons: advocat, catòlic practicant i molt vinculat a Cambó. A més, influït per l’encíclica de Lleó XIII,

Rerum novarum, havia estat president de la Cambra Regional de Cooperatives. Maspons

hi intervé en representació de l’Ateneu Autonomista del Districte IV. Al seu discurs, Maspons i Anglasell demana a Ripoll que transmeti a Prat de la Riba el suport dels assistents al projecte de constitució de la Mancomunitat, que tot just s’endegava. A la vetllada hi assisteixen càrrecs destacats del partit148.

Implicat també amb el món agrari, més endavant, Francesc Maspons intervé a la primera sessió de l’assemblea de la Unió de Viticultors celebrada a Barcelona el 17 de febrer de 1912 al Palau de la Música per tractar assumptes de caire jurídic. Hi participen representants del gremi, corporacions empresarials i representants polítics d’arreu de l’Estat. L’assemblea decideix acceptar els punts essencials del que estableix la llei respecte a la definició d’allò que es considera vi natural, artificial i adulterat, així com allò que és lícit, prohibit i castigat. L’assemblea també expressa la necessitat que a l’Estat s’estableixi la declaració de collita i les guies de circulació de vins i alcohols, i la conveniència d’aconseguir a favor dels viticultors el dret de destil·lar collita sota determinades condicions149.

Encara pel que fa a la relació entre camp i dret, Maspons ofereix, el dimarts 4 de juny una conferència a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona sobre la rabassa morta. L’advocat i periodista analitza aquest contracte de conreu típic de Catalunya a partir de l’examen de les lleis i de la doctrina dels autors, així com de l’estudi dels costums de les comarques vinícoles i de les escriptures antigues i modernes que obren als arxius notarials. Maspons clou el seu parlament analitzant els diferents pactes que constitueixen l’essència del contracte i confegint diverses bases i conclusions sobre les que, al seu entendre, hauria de descansar la legislació de la rabassa morta.

L’esdevenir diari de Maspons es trasbalsa el 12 de novembre quan el president espanyol, José Canalejas, és assassinat a trets. Les autoritats criden a sometent i Maspons és nomenat caporal de l’illa de cases on viu150. Passen els dies i a Barcelona es decideix crear una comissió que vagi a Madrid a parlar amb el rei Alfons XIII per tal d’acabar amb aquesta situació anòmala. La delegació és presidida per Francesc

148_{La Veu de Catalunya. 4.514, 12 de desembre de 1911, edició matí, pàgina 1.}

149_{La Ilustración artística. Periódico semanal de literatura, artes y ciències, Barcelona. 1.574, 26 de}

febrer de 1912, pàgina 14.

150 _{MASPONS i ANGLASELL, Francesc. [Relació de fets].}

88

Maspons, qui llegeix un discurs consensuat per la resta d’expedicionaris davant del monarca. Segons explica a la seva inacabada autobiografia, Alfons XIII els hi dóna la raó amb la frase: “Es que no me dejan, no puedo hacer lo que quiero”. La seva estada a Madrid, però, també amagarà un segon objectiu de més calatge polític. Aprofitant el viatge, Maspons i Anglasell i Eusebi Güell i Bacigalupi, comte de Güell, es proposen que el govern estatal nomeni un governador civil per a tota Catalunya en comptes d’un per a cada una de les províncies, una idea en la línia del que pocs anys després seria la Mancomunitat. El jurisconsult parla del tema amb un germà del ministre Silvela i amb una selecta representació de catalans a Madrid. Finalment, es reuneix amb Gabino Bugallal, ministre d’Hisenda, i Federico Bas i Vasallo, futur governador civil de Barcelona. Davant la seva sorpresa, el ministre li etziba que la seva proposta és antipatriòtica i que no ho permetria. La jugada de Maspons i Güell quedarà, doncs, avortada de soca-rel, malgrat que el comentari de Bugallal reforçarà en el jurista la idea que Catalunya era, a ulls d’Espanya, un territori “dissident”.