“ELECCIONES.- El prólogo de una comedia; como tal no se respetan en él las reglas de accion, tiempo y lugar [...] Es la eleccion una batalla campal donde se vence, no por el número de los soldados, sino por la estrategia de los generales. El ejército ministerial lleva casi siempre la mejor parte.”
“URNAS.- Caja de “Pandora” encierra los encantamientos y sortilegios electorales; en el recinto misterioso de aquella caja no habitan mas que duendes y hechiceros ocupados en jugar con los papeles que en ella se depositan, ya borrando unos nombres y escribiendo otros en su lugar, ya multiplicándolos ó sustrayéndolos, segun les acomoda. Por eso al abrirse la misteriosa caja se admiran los electores al ver que en lugar de la voluntad electoral, que metieron en ella, sale la voluntad ministerial ó de partido en que la hallan convertido los duendes.”1
X.1.- INTRODUCCIÓ
En capítols anteriors ja hem presentat els resultats electorals, la legislació i determinades anomalies que es produïen. Era especialment necessari tractar les lleis electorals en la mesura que dibuixaven el marc desitjat pels sectors dominants per a canalitzar les relacions polítiques de la societat, que volien que quedessin restringides a l’exclusiva participació de la minoria de la població amb major riquesa. Els partidaris de la Unió liberal, els moderats i molts progressistes van coincidir en la defensa del sufragi censatari masculí; i les majors crítiques contra la legislació moderada van estar relacionades amb el grau de restricció del dret a votar (diferències que no hauríem de menysprear en absolut) i amb l’adopció dels districtes uninominals a les eleccions de diputats a Corts, que disminuïa la representació de les minories electorals i facilitava la influència governamental i de les elits locals a causa dels pocs electors que hi havia en la majoria dels districtes (el 1846, dels 349 districtes 100 no superaven els 200 electors)2.
1 RICO Y AMAT, J.: Diccionario de los..., pp.183 i 311.
2 ESTRADA SÁNCHEZ, M.: “Representatividad y diseño territorial en la legislación electoral española,
1834-1868”, dins ALVARADO, J.(coord.): Poder, Economía y Clientelismo, Madrid, 1997, p.136. Per contra, els moderats argumentaven que els districtes provincials provocaven la concentració de la vida política a les ciutats i la marginació dels municipis i comarques amb pocs electors; i Manuel Estrada
A més a més, en aquella època es va anar consolidant l’existència d’un frau de vegades ben descarat, i és simptomàtic que fou llavors quan es començà a generalitzar la denominació “cacic”3. Segons Andrés Borrego, abans de 1845 en les eleccions de diputats a Corts prevalien les forces locals, mentre que després es va establir el sistema de candidatures oficials en què el més important era el suport dels ministres4; i una altra
diferència fou que abans el partit perdedor sempre aconseguia un respectable nombre d’escons, fet que més endavant sovint no va ocórrer. A les eleccions municipals també hi podien intervenir les autoritats estatals, i davant de resultats adversos eren capaces de respondre de forma contundent, com va passar el 1857 a la província de Còrdova quan el governador obligà a repetir les eleccions en les localitats on l’oposició havia aconseguit representants (inclosa la capital)5.
La mateixa llei de delictes electorals, aprovada el 1864, ens ofereix un catàleg dels abusos més habituals que el govern afirmà que volia evitar, encara que no serví de gran cosa davant d’uns hàbits tradicionals que els governs havien permès i d’una oposició progressista que optà pel retraïment electoral. Malgrat tot, donà unes mínimes garanties legals contra l’acció dels funcionaris (per a processar-los ja no va caldre l’autorització del governador civil), la falsificació de dades en les llistes electorals o en Sánchez també afirma en l’article citat que als districtes petits el conflicte es podia allunyar de la influència de l’administració i estar més relacionat amb l’acció autònoma dels notables locals, que tenien major força per a negociar amb les autoritats. En el cas de la província de Lleida, veurem que l’administració va estar capacitada per implicar-se activament en les eleccions de tots els districtes.
3 És interessant un relat publicat el 1847 que critica amb força ironia les pràctiques electorals de l’època a
ESTÉBANEZ CALDERÓN, S.: “Don Opando, o unas elecciones”, Escenas Andaluzas, Madrid, 1985, pp.135-178.
4 “Bajo el régimen progresista, como bajo el moderado, los candidatos invencibles siguen siendo aquellos
en cuyo favor se dan ó se prometen destinos, se ejecutan separaciones de empleados, ó se logran cartas de recomendacion de un Ministro ó de un Director general. Estos se dirijen, como antes, al Gobernador ó á los diputados de la provincia, á las personas capaces de dominar la eleccion, las que se apresuran á complacer á patronos de tanto valimiento, y á sofocar, y hasta á desacreditar, si es necesario, al candidato de mayores merecimientos” (BORREGO, A.: Estudios políticos..., p.197; vegeu també BORREGO, A.: El libro de..., pp.23-25). Tot i que abans de 1845 es produïen intervencions dels caps polítics a través de manifestos i de la coacció d’electors, aquests sistemes no tenien la importància que més tard aconseguirien (TOMÁS VILLARROYA, J.: El sistema político del Estatuto Real (1834-1836), Madrid, 1968, pp.492-500).
l’escrutini, l’expulsió d’electors dels seus domicilis o el fet d’acompanyar-los a votar per mitjà d’agents públics, l’alteració indeguda dels dies i hores de votació, la suspensió irregular d’alcaldes i regidors, la intimidació dels electors, la compra de vots, etc6.
Tot i l’existència de moltes accions fraudulentes i la limitació del dret al vot, es pot anar més enllà de la simple anàlisi de les xifres oficials i buscar les expressions de poder que hi havia darrere dels resultats electorals. Després d’haver estudiat les eleccions municipals, provincials i de diputats a Corts, ara és el moment d’aprofundir en quines eren les irregularitats més habituals, quines activitats fraudulentes i il·legals es produïen durant les eleccions, com les elits governants podien influir en les votacions, i tornar a recordar fins a quin punt existien mecanismes de defensa i de mobilització de l’electorat que desmenteixen el tòpic d’una societat subordinada i d’unes eleccions controlades fàcilment per les autoritats governamentals. Tot plegat amb el convenciment que encara falta molt per explorar i que les eleccions són un tema d’estudi bàsic per a comprendre els conflictes polítics dels anys 1843-18687.
El cas de la província de Lleida, i especialment de la seva capital, és interessant perquè era un territori en què els moderats tenien especials dificultats per aconseguir el suport necessari. I com que en la major part dels anys entre 1844 i 1868 van ser els moderats els que van retenir el poder, l’estudi de les eleccions a Lleida constitueix una
6 BOPL núm.250, 5 d’agost de 1864, pp.1-2.
7 Sobre les eleccions en aquells anys vegeu CABALLERO, M.: El sufragio censitario...; AGUILAR
GAVILÁN, E.: Vida política y...; FERNÁNDEZ DOMÍNGUEZ, A.: Leyes Electorales españolas...; ESTRADA SÁNCHEZ, M.: El significado político...; RUEDA, J.C. (ed.): Legislación electoral española; ESTRADA SÁNCHEZ, M.: La lucha por el poder...; CÁNOVAS SÁNCHEZ, F.: El partido moderado, pp.112-154; DÍAZ MARÍN, P.: Después de la..., pp.131-207; MONSELL CISNEROS, M.F. i PÉREZ DÍAZ, R.L.: “La práctica electoral en el reinado de Isabel II”, Revista de las Cortes Generales núm.16, Madrid, 1989, pp.143-177; ULL PONT, E.: “El sufragio censitario en el derecho electoral español”, Revista de Estudios Políticos núms.195-196, Madrid, 1974, pp.161-191; ULL PONT, E.: “El sistema electoral de la Constitución de 1845”, Revista de Derecho Político núm.39, Madrid, 1994, pp.107-157; DARDÉ, C. i ESTRADA, M.: “Social and territorial...”; ARTOLA, M.: Partidos y programas... Vol.1; i les referències dels articles de FERNÁNDEZ ALMAGRO, M.: “Las Cortes del siglo XIX y la práctica electoral”, Revista de Estudios Políticos núm.10, Madrid, 1943, pp.383-416; i de PRO RUIZ, J.: “La práctica política...”, pp.7-55. Sobre Catalunya, destaca la informació disponible a SALVADOR, E. (coord.): Les Eleccions Legislatives...; i LAPORTE, A. i VENTURA, A. (dir.): Eleccions de diputats...
bona mostra de la força de les institucions i de la resistència o adaptació de molts progressistes (o dels arguments que podien tenir per a renunciar a participar en el sistema).