Conclusions

Així doncs, el temps de Narcís Feliu de la Penya fou un període decisiu en la història del Principat de Catalunya, marcat per la dicotomia d'una recuperació i un desenvolupament econòmic i l'atac de les pròpies institucions per part de la monarquia espanyola. Aquests dos elements, que anaren en paral·lel fins a trobar-se, com hem vist, cap a la fi del segle XVII, foren els factors principals que marcaren la història del Principat de Catalunya en la segona meitat del '600.

En aquest període l'economia pot ser descrita a través d'allò que hem definit com a model Garcia/Vilar, en base al qual Catalunya, a partir de la meitat del 1500, s'encaminà cap a un canvi que la portà a adoptar definitivament una economia de mercat globalitzada, ja no basada en l'autosubsistència sinó en l'avantatge comparatiu dels seus propis productes.

Un discurs semblant es podria fer per les institucions polítiques catalanes, les quals demostraren ser instruments vius, en grau de representar una bona part de la societat i d'adaptar-se a diversos esdeveniments històrics particularment adversos. Sense cap voluntat de mitificar un sistema institucional de l'Ancien Regime, de totes maneres basat en el privilegi, va de fet considerat com aquella de les institucions catalanes en la segona meitat del segle XVII és la història d'una extrema resistència contra un atac

238

constant per reduir-los a simples consejos que havien de certificar i aprovar sense discutir la decisió del rei. La normalitat de la vida institucional es féu en aquest període gairebé impossible sobretot a causa de la manca de convocatòria regular de les Corts per part de la monarquia.Enfront d'un atac frontal d'aquest tipus, la classe dirigent catalana va demostrar creure i identificar-se en el propi sistema polític per intentar cercar de rebutjar com va poder cada atac individual, però també modificant i crean noves institucions en grau de respondre millor a la situació d'emergència. És el cas dels Tres Comuns, però també del Braç Militar permanent.

A més del braç militar que es reunia quan eren convocades les Corts i al qual tenien accés només els nobles amb exclusió dels ciutadans honrats, n'hi va haver un segon que, com l'ha definit James Amelang, constituia un "gremio" único y permanente239, que va aparèixer en diversos moments de la història catalana durant el període en el qual les Corts no eren convocades. La primera aparició fou el 1389, quan amb una pragmàtica reial el rei Joan I dividí en dos el braç militar i donà la possibilitat al nou braç de reunir- se quan volgués, sense autorització del monarca. Una decisió que, potencialment, podia crear contrastos entre els nobles i el rei, vist que s'obria la porta al sorgiment de

reunions que fàcilment podien esdevenir nuclis d'oposició als manaments reials.240

Aquesta primera versió del braç militar permanent durà prop de deu anys. Després el 1482 el rei Ferran el Catòlic confirmà in toto la pragmàtica de Joan I, afegint però la obligació d'acollir la noblesa titulada. D'aquesta nova versió del braç militar no en tenim altres notícies. A la fi del segle XVI Miquel Pérez Latre ha assenyalat una certa activitat del braç militar que es reunia al capítol de la Seu.241 A la fi, hi va haver una última versió del segon braç militar a partir del 29 de juny de 1602, quan cent setanta-quatre membres de l'estament militar signaren les noves ordinacions proposades per Onofre d'Alentorn i recollides en els dinou capítols del Llibre Verd. En aquesta última versió, el braç militar fou una institució amb un objectiu clar, representar els interessos de la noblesa catalana, i un òrgan de govern precís, format per un protector, un clavari, sis consellers i un síndic.

Per tant per una banda tenim una institució que representava l'alta noblesa només en ocasió de la convocatòria de les Corts i per l'altra una institució interestamental

239 AMELANG (1986: p. 98). 240 MARTÍ FRAGA (2009: p. 74). 241 PÉREZ LATRE (1993).

permanent 242

, amb la idea de representar de manera més contínua els interessos del nobles de tots els tipus, acceptant entre les seves files els ciutadans honrats de Barcelona, Perpinyà i els gaudins.

Aquests exemples demostren que de front a la voluntat de paralitzar la vida política i institucional a través de la manca de convocatòria de les Corts, la classe dirigent va saber adaptar-se i tornar a proposar en altres institucions l'esperit del sistema pactista. A més, a demostració del fet que la paràlisi de la vida institucional catalana en la segona meitat del segle XVII fou deguda a la voluntat d'aplicar un nou model autoritari per part de la monarquia espanyola i no a l'endarreriment de les mateixes institucions, cal només l'exemple de la immediata represa del mecanisme institucional una vegada que les Corts van ser convocades de nou el 1701 i el 1705. Si el sistema disenyat per les Constitucions hagués estat tan endarrerit i no adaptat als temps, la celebració i la conclusió de les dues Corts hauria estat impossible.

El sistema pactista català del segle XVII és un exemple que s'afegeix a altres de l'Europa del període que contradiuen la teoria de la modernitat del sistema absolutista, tant del punt de vista de la teoria com en el de la pràctica política.

Com han assenyalat diversos autors com John. A. Pocock, Quentin Skinner, Maurizio Viroli, Marco Genua i Philip Pettit243, des d'un punt de vista teòric, la teoria de l'absolutisme modernitzador es basa sobre una contradicció evident: de quina manera la destrucció d'un sistema, tot i tenir els seus defectes, basat en l'equilibri dels poders en nom d'un autoritari en el qual la voluntat del sobirà no troba cap mediació pot ser considerat propedèutic per arribar a la democràcia parlamentària?

I des d'un punt de vista d'experiència històrica, l'evolució d'estats-nació com Holanda, Anglaterra o Suècia demostren la possibilitat d'arribar a un sistema democràtic sense passar a través d'una etapa absolutista cosa que indueix a pensar, com ha fet Joan Pau Rubiés, que aquell de la França de Lluís XIV hagi de ser considerat com una excepció i no la regla. Com ha assenyalat recentment Antoni Simon,

estas tradiciones republicanas, herederas de la antigüedad clásica y de acentos muy diversos, tenían mucho en común con las teorías y las prácticas políticas del pactismo catalán o aragonés, el cual a partir de la idea del gobierno mixto -también recogida del mundo clásico y que postulaba una combinación de las formas de gobierno monárquico,

242

SALES (2001: p. 93). 243

aristocrático y popular o democrático-, aspiraba a regir la comunidad política bajo los principios fundamentales del imperio del derecho y del interés común.244

El terme recuperació, doncs, es pot utilitzar també per la trajectòria política de les institucions que, lluny d'ésser antigues i inutilitzables, demostraren una extraordinària voluntat i capacitat d'incidir, tot i privades del suport reial i de la cort.

De tota manera, crisi i endarreriment, no són més avui en dia termes utilitzables per descriure el Principat de Catalunya en aquest període i, sobretot, ha estat desmentida la teoria que lligava el desenvolupament econòmic del Principat a l'eliminació de les seves institucions tradicionals. En el model que hem descrit, el canvi d'estructura econòmica i el desenvolupament de la segona meitat del segle XVII, foren fenòmens independents a les polítiques impulsades desde dalt i s'esdevingueren a l'intern d'un marc d'institucions que, en el moment de defensar-se de l'atac del projecte imperial, demostraren ser vives i instruments eficaços.

Narcís Feliu de la Penya, com veurem a continuació, fou un home particularment representatiu d'aquest període, perque aconseguí enllaçar la pròpia vida amb aquests dos elements i a incidir en el seus desenvolupament.

244