Cultures adolescents i “integració”

Desplaçar a un segon terme l’atenció a les possibles implicacions de les “qüestions ètniques” no ha estat un exercici purament analític (ni tampoc una decisió motivada per raons de correcció política). Certament és innegable que l’existència de certs judicis i prejudicis “interètnics” afecten significativament els camins dels nois i les noies d’origen immigrat (com també els dels autòctons) a través del conjunt de les geografies adolescents que els envolten i en què participen. Ara bé, entenc que no es poden deslligar les raons, els significats i els usos pràctics de les categories “ètniques” dels judicis i prejudicis més generals que recolzen les distàncies i proximitats (culturals i també relacionals) de les geografies adolescents en joc. Sense el filtre de les cultures adolescents, els sols “trets d’identitat ètnica” perden sentit.

He sostingut que els usos i sentits de les adscripcions ètniques no tan sols es nodreixen de determinades ideologies temàtiques entorn la immigració o les “cultures ètniques”. El viatge de l’abstracte al concret, dels tòpics populars a les atribucions “ètniques” que quotidianament (re)construeixen els joves adolescents, de les ideologies temàtiques a les

ideologies d’interacció (en termes de Hatcher i Troyna111) pot tenir molts punts de destinació.

Extrèiem de l’exercici etnogràfic realitzat que són els nois i noies autòctons més “extremats” i oposats als criteris de posicionament cultural dels joves estrangers (particularment, dels joves d’origen marroquí), els qui menys qüestionen les bases dels prejudicis interètnics compartits. En canvi constatàvem que els joves autòctons més “normalets” i “madurs” relativitzen amb més facilitat aquestes bases; i això encara que les seves xarxes siguin tan tancades o “espanyolitzades” com les dels adolescents més extremats. Però més enllà del debat sobre les condicions de superació o reproducció dels prejudicis interètnics −més enllà, per tant, de la discussió sobre els efectes del contacte intercultural−, és clar que les distàncies entre col·lectius es recolzen en signes visibles, “marques d’identitat” usades com a criteris d’etnificació.

Com s’ha vist, el treball de camp ha permès documentar força exemples d’aquest procediment discursiu, en especial quan el referent semàntic són els nois i noies d’origen marroquí. Des del punt de vista dels joves autòctons entrevistats, no importa si les noies marroquines resen o no en l’àmbit privat, importa si duen mocador −“(...) pues estando aquí no creo que se tenga que poner el pañuelo. Su religión la tiene que dejar en su país y aquí tiene que integrarse como nosotros” (Esther, 2.B.); no importa si els nois marroquins fan o no el Ramadà, importa si alguns d’ells són agressius jugant al futbol −“(...) ellos juegan a su manera y no es como se tiene que jugar. Se tiene que jugar con las reglas y todo, y ellos no respetan las normas” (Manu, 2.B.); no importa si aquests nois i noies parlen àrab o tamazight amb els seus familiars, importa que s’ajuntin entre ells en hores de pati i no parlin en castellà −“(...) yo no voy con ellos porque sé que no me van a hablar en castellano, y se meten contigo hablando en marroquí, y claro no te enteras. Se aprovechan, claro” (Miguel, 4.B.). A partir d’aquí, alguns joves autòctons faran servir allò que importa per defensar que “són així, no es volen integrar”, mentre que d’altres ho faran per sostenir que “no és tan estrany que facin això, i és normal que els costi integrar-se”.

He citat les paraules de la Carmen en més d’una ocasió. Aquest noia argentina (4.B.) és qui tal vegada més llum ha aportat a la base d’aquesta reflexió. Parlant de les seves amigues marroquines raonava:

111

Afecta su religión porque hay cosas que no pueden hacer, y tú las quieres hacer. Pero no porque sean creyentes de por sí. Afecta porque ir a la discoteca no pueden, salir con chicos no pueden por los padres. Y claro, eso afecta un poquito a la hora de salir y quedar, y de hablar. Y claro, afecta porque hace que se aparten un poco más.

I hem també comprovat com, des del punt de vista dels nois i noies marroquins, el factor religiós per sí sol no té perquè incidir en l’establiment de distàncies culturals (ni relacionals) amb la resta de companys d’institut. La manera com l’Alí es pren les bromes que els seus amics autòctons li fan en relació al seu seguiment del Ramadà dóna compte d’aquesta possibilitat:

(...) porque yo aguanto porque no pienso en comer. Hay compañeros que en el patio empiezan, ‘qué Alí, vaya hambre que tienes, ¿eh?’ ‘¡mmm!, chorizo, lo que te gusta’. Y yo allá, ‘qué cabrones’. El día de la excursión estábamos en el McDonald’s pero yo así [creuant els braços]. Y ellos ahí, los cabrones, ‘mira el queso qué bueno’. Pero nada en broma, son chavales que me caen muy bien.

Altra cosa és, també aquí, que algunes manifestacions del fet religiós es creuin i confonguin amb tensions específiques de les geografies culturals adolescents. Aleshores tant els uns (alumnat autòcton) com els altres (alumnat d’origen marroquí) construeixen marcacions culturals de base ètnica.

I caldria aquí advertir el següent. Insistir en la discussió sobre les suposades conseqüències nocives que per a la “integració” d’aquests alumnes pot implicar el manteniment de certs trets visibles d’”identitat ètnica”, sense lligar-ho als jocs de posicionament i negociació culturals que donen sentit a les vides quotidianes del conjunt de joves adolescents pot produir, al seu torn, efectes perversos. L’exemple paradigmàtic en aquest punt remet al “problema del mocador”. No cal dir que la política de l’Estat francès de prohibir als centres educatius tota mostra d’afiliació religiosa ha estat alimentant els criteris d’aquesta problematització. Em consta que a molts professors de l’institut B els disgusta veure cada vegada més noies marroquines amb mocador. Alguns d’ells, fins i tot, han intentat desdir-les d’aquesta pràctica per mitjà d’arguments diversos (el mocador estigmatitza, el mocador representa un signe de submissió femenina, el mocador com a símbol religiós en un sistema educatiu laïc, el mocador oculta la seva bellesa...). Quines han estat les reaccions d’aquestes noies? Les paraules de la Badia i la Rachida (dues noies que no duen mocador) il·lustren el sentir majoritari:

Pero también la F. y la A. [alumnes marroquines de l’institut] se lo han puesto porque, la A. porque se lo dijo a sus padres, y la F. un poco porque la M. [professora del centre] dijo que establecería una ley que no entraría nadie al centro con el pañuelo. Y ella para llevarle la contraria se lo ha puesto. Y yo me lo estoy pensando. Se nos ha de respetar como somos. Porque si no puedo entrar, pues no vengo a estudiar y ya está.

(Badia, 4.B.)

Entrevistador: Llavors, el mocador el duràs més endavant?

Rachida: Després, ara no m’interessa, però si està prohibit ho faig. E: Si surt una norma que ho prohibeix a l’institut...

R: Lo pongo. Perquè és Déu i el profeta que diu això. No s’ha de fer el contrari, perquè si no ell ens castiga.

(Fragment de l’entrevista mantinguda amb la Rachida)

Insistir, doncs, en la bondat o maldat del signe religiós (es faci per la via coactiva o de forma més argumentativa) genera efectes de rebot i fa que aflorin les vindicacions identitàries que precisament pretenen suavitzar-se. Quan, de fet, la bondat o maldat d’aquests signes, això és, les seves implicacions sobre el procés d’”integració” en les geografies adolescents, depenen de la mesura en què es confonguin amb els signes de les coordenades i les homologies culturals específiques d’aquestes geografies. El següent diàleg correspon a la conversa mantinguda amb la Saïda. Els seus comentaris ens parlen d’alguns dels sentits d’aquestes confusions:

Saïda: Pero son muchas cosas. En Marruecos no puedes llevar ropa apretada, que no se marque el culo, no puedes mirar a los chicos, y si lo haces tienes que respetarlo, no hacerlo porque eres marroquí. Si lo haces lo tienes que respetar por eso. Yo no llevo pañuelo porque cuando lo pongo es para siempre. A mi mis padres no me obligan y mi novio tampoco, pero si tú sabes que la religión dice eso, y como nosotros creemos mucho en nuestra religión, tenemos que hacerlo. Las chicas que se lo ponen me parece muy bien, porque veo la ropa que llevan y todo y está bien. A mí me gusta llevar la ropa que llevo, así, de moderna, y por eso no me pongo pañuelo, porque es como no encaja.

Entrevistador: ¿Piensas que en un futuro lo llevarás? S: Sí.

E: ¿Porqué, ya no serás tan presumida? [rient]

S: No, es que nosotros no lo hacemos ahora por el cole, la gimnasia y todo eso. Pero luego, cuando te casas, ya estás en tu casa, ya tienes tus cosas y tienes que hacerlo. Yo al principio no lo hacía porque pensaba que si te ve un chico con pañuelo y no le gustas pues… Pero si una religión dice que la mujer, cuando se casa, es del hombre y tiene que hacer el pañuelo, tienes que hacerlo. Pero no sé, ya veremos.

Al llarg del capítol 7 hem revisat algunes de les dinàmiques que accentuen (o superen) aquest procés de confusió. Entre elles aquelles que tenen a veure amb la configuració dels mapes relacionals de referència.