Dades del padró de la població immigrant de Manresa

Per tant, els dos col·lectius més nombrosos són el del Marroc i el de Romania amb un 10,07% del conjunt de la població de Manresa.

2. Consideracions fi nals sobre els processos migratoris

Els processos migratoris són fenòmens inherents als éssers humans però aquests prenen carac- terístiques diferents segons els problemes econòmics, demogràfi cs i polítics del país d’origen així com les necessitats demogràfi ques o d’ocupació del país receptor.

Els fl uxos migratoris cap als països occidentals van coincidir, en primer lloc, amb el procés de descolonització. Moltes persones de les excolònies es van traslladar a les metròpolis per millorar la seva situació psicosocial i buscar noves oportunitats (Solé, 2000). Per altra banda, les característi- ques del model sociocultural ofert des de la independència així com els problemes i persecucions polítiques van fer que les persones busquessin refugi en altres països (Martín, 2001).

En el cas d’Europa la tradició migratòria internacional es dóna als anys 70 del segle XX, quan les persones emigren motivades per les necessitats de la mà d’obra emergents als països europeus. Aquest grup d’immigració era fonamentalment masculí i individual. A partir de la meitat dels anys 80 es produeixen canvis en el perfi l migratori, per una banda, augmenta la reagrupació familiar i, per l’altra, s’incrementa la migració femenina tant individual i soltera com amb fi lls, sobretot pro- cedent del Marroc (Khachani, 2003).

A Espanya i a Catalunya la immigració internacional comença posteriorment en relació a altres països com França, Alemanya o Anglaterra. Concretament, als anys 90, es produeix l’arribada més

massiva de persones immigrants a Espanya motivades per l’augment de la necessitat de mà d’obra i la frenada demogràfi ca del territori espanyol (Banc Mundial de Dades, 2011).

A partir de la crisi econòmica, l’any 2007, l’arribada de persones immigrants queda frenada i inclús es produeix una sortida de persones immigrants del país motivades pel mateix que van arribar: la recerca de treball. Malgrat la crisi i la frenada conseqüent d’immigració, el teixit soci- ocultural del nostre país ha canviat amb tot el que comporta i, tanmateix, es segueixen constatant necessitats demogràfi ques a causa de la baixa natalitat persistent (Alba, Fernández i Martínez, 2013; Zarza, María i Sobrino Prados, 2007).

A la comarca del Bages els fl uxos migratoris no difereixen d’altres territoris de Catalunya i Espanya. Tant en el moment de la recollida de dades del present estudi (2012) com en l’actualitat les persones immigrants de la comarca del Bages procedeixen fonamentalment del Marroc i de Romania (Ajuntament de Manresa, 2012, 2015).

1. LA IMMIGRACIÓ I EL SISTEMA SANITARI

Les persones que arriben a un nou país es troben que el funcionament institucional difereix del seu país, a banda que no coneixen la geografi a de l’entorn immediat. Per tant, una de les moltes tas- ques que han de fer és situar-se a la ciutat, a la comarca, al país on comencen una nova vida. Hi ha diferents programes per facilitar l’apropament dels immigrants al sistema sanitari però, la majoria, són quan la persona s’empadrona al municipi (Ajuntament de Barcelona, 2013). Per altra banda, molts d’ells no fan ús del sistema sanitari perquè no estan legalitzats i temen ser deportats. Aquest fet comporta un risc, en qüestions de salut comunitària, és a dir, tant per la població autòctona com per la immigrant (Navarro-Lashayas, 2014).

En aquest apartat fem una breu revisió històrica del sistema sanitari català així com l’espe- cífi c en salut mental i de l’atenció especialitzada en la població immigrant. També esmentem les competències culturals necessàries per part del professional de la salut per tal d’atendre persones immigrants d’una manera efi caç i satisfactòria. Així mateix, també es mostren els sistemes sanitaris dels dos països amb més percentatge de població a la comarca del Bages.

1.1. Apunts sobre el sistema sanitari català

Com a model de referència, el Sistema Nacional de Salut a Catalunya pren el sistema sanitari tipus Beveridge (Gran Bretanya) en el que es basa en l’assegurament social. Aquest té com a cri- teris de base: la universalitat de la població benefi ciada (no està restringida només a aquells que hi contribueixen), la unitat de règim (que cobreixi tots els riscos) i la uniformitat de les prestacions (garantir un nivell mínim equitatiu per a tots) (Departament de Salut, 2012).

Aquest model es basa en els principis de garantia del benestar individual, ja que es considera que a la llarga és benefi ciosa pel conjunt de la societat i, en el principi de solidaritat, donat que la cobertura sanitària és universal. Per aquest motiu el sistema de fi nançament és amb el cobrament d’impostos (Departament de Salut, 2006).

Pel que fa al Servei Català de la Salut (CatSalut), és un sistema sanitari mixt el qual integra en

una sola xarxa pública tots els recursos sanitaris, siguin o no de titularitat pública, i que recull un conjunt d’entitats que històricament han estat dedicades a l’atenció de la salut (mútues, fundacions, consorcis i centres de l’ Església) (Departament de Salut, 2012).

Les funcions del CatSalut, entre d’altres, són la contractació dels serveis assistencials o entitats proveïdores segons els plans de Salut establerts i la vetlla per una qualitat assistencial (Departament de Salut, 2010).

Per fer una breu revisió històrica del sistema sanitari català ens hem de situar l’any 1981 que s’inicia la transferència de competències que estaven centralitzades pel Ministerio de Sanidad (De- partament de Salut, 2006).

L’any 1983 es va crear l’Institut Català de la Salut (ICS) i el 1984 es va constituir la Xarxa Hos- pitalària d’Utilització Pública (XHUP) i es va començar la reforma de l’atenció primària així com l’adscripció progressiva de l’atenció especialitzada a nivell hospitalari (Alonso i Lizana, 2009).

L’any 1990, amb la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), es va consolidar el model sanitari català caracteritzat principalment per la diferenciació de les funcions següents: la provisió de serveis (Institut Català de la Salut i altres proveïdors), el fi nançament (el Parlament aprova el pressupost) i la compra de serveis (CatSalut) (Departament de Salut, 2006).

En l’actualitat el territori català s’ordena en set regions del CatSalut (Alt Pirineu i Aran, Lleida, Catalunya Central, Girona, Barcelona, Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre) les quals estan deli- mitades a partir de factors geogràfi cs, socioeconòmics i demogràfi cs. Aquestes regions organitzen la compra de serveis, els sistemes de gestió i l’atenció al client i també inclouen òrgans de partici- pació com els consells de salut. A més a més, cada regió gestiona les àrees bàsiques de la salut com a unitats territorials elementals (Alonso i Lizana, 2009).

1.2. Apunts sobre la xarxa de salut mental

El desenvolupament de l’atenció psiquiàtrica a Catalunya ha seguit un procés similar al produït a la major part dels països desenvolupats. Abans dels anys 80 del segle XX l’assistència psiquià- trica depenia de les Diputacions provincials i no estava integrada dins del règim de la Seguretat Social. Aquest fet recollia l’ ideari de fons que era el de tenir més una consideració d’assistència de benefi cència que no pas d’assistència sanitària (Departament de Salut, 2006).

Cal tenir present també la infl uència que ha tingut el desenvolupament dels manicomis, des de fi nals del segle XIX fi ns gairebé els anys setanta, que és quan s’inicia a Catalunya una tímida reforma psiquiàtrica amb el desenvolupament dels primers serveis comunitaris (Centres d’Higiene Mental promoguts des dels Ajuntaments democràtics fi nançats per la Diputació de Barcelona). Els hospitals psiquiàtrics que hi havia arreu de Catalunya complien, a més de la funció estrictament sanitària, altres de tipus asil i de guàrdia i custòdia, doncs en aquests s’ingressaven aquells indivi- dus que per ordre judicial eren declarats «perillosos socials». Aquesta vinculació amb el món de l’Administració de Justícia ha afegit un grau més de complexitat en la gestió de les institucions

psiquiàtriques (Departament de Salut, 2006).

A mitjans de la dècada dels setanta s’inicia a Europa el moviment de la reforma psiquiàtrica posant les bases del paradigma de la recuperació del malalt, que té com a referències històriques el corrent psicosocial anglosaxó, el model francès de sectorització i de psicoteràpia institucional i l’antipsiquiatria italiana, amb l’obertura dels hospitals psiquiàtrics, l’externament dels malalts que hi ha ingressats, i la seva reinserció i tractament en la comunitat i tanmateix es va fer possible el seguiment ambulatori dels pacients pel descobriment dels psicofàrmacs que permetien la reducció de la simptomatologia psiquiàtrica (Departament de Salut, 2006).

Aquest moviment de reforma i canvi arriba a Catalunya i a la resta de l’Estat Espanyol amb uns anys de retard, i és amb l’aprovació de la Llei General de Sanitat 14/1986 quan s’estableix la inte- gració de l’assistència psiquiàtrica dins del sistema sanitari general (Sistema Nacional de Salut). A partir d’aquell moment deixa de ser una competència de les diputacions provincials i evoluciona de manera diferent en tot l’Estat Espanyol (Departament de Salut, 2006).

En el cas de Catalunya, l’any 1990 es formalitzà un conveni entre la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, mitjançant el qual la Diputació de Barcelona delega en la Generalitat les funcions de gestió dels contractes que tenia establerts amb diferents entitats per atendre els malalts mentals de la província de Barcelona. I no és fi ns l’octubre de 1992 que es realitzen els traspassos de competències en matèria de salut mental de les altres tres diputacions catalanes (Tarragona, Lleida i Girona) (Departament de Salut, 2006).

Tots els recursos estaven dedicats, exclusivament, a l’atenció de la població adulta. És per aquest motiu que el Govern de la Generalitat, a través del Departament de Sanitat i el de la Segure- tat Social va posar en marxa, l’any 1989, una xarxa d’atenció específi ca als infants i als adolescents amb problemes de salut mental. Aquesta xarxa, bàsicament de centres concertats, es composava ini- cialment de CAPIP’S (actualment CSMIJ-Centre de Salut Mental Infanto-Juvenirl) i de les URPI’ s (Unitats d’hospitalització psiquiàtrica infantil, vinculades a hospitals generals). Posteriorment aquests recursos s’han anat diversifi cant i ara s’ofereix un ampli ventall assistencial específi c, però integrat, en la xarxa de recursos assistencials de salut mental (Unitats d’Hospitalització d’adoles- cents, hospitals de dia, centres de dia infantils, entre d’altres) (Departament de Salut, 2012).

A Catalunya, l’atenció psiquiàtrica està concertada per diverses entitats proveïdores de caracte- rístiques diferents (hospitals generals, hospitals psiquiàtrics, fundacions, associacions de professi- onals) que conformen la Xarxa de Salut Mental (Departament de Salut, 2012)

L’any 1999 es crea la Xarxa de centres, serveis i establiments de salut mental d’utilització pú- blica i aquesta diferencia els diferents recursos en funció de la població a atendre (infantil i juvenil o població adulta) i els diferents dispositius, els quals s’organitzen, en tres eixos com podem veure en la Taula 3 (Departament de Salut, 2012):