Detall dels suports de formigó

45

Mostra de les obres analitzades

blicació d’aquest santoral, és un clar exemple de l’honeste-

dat projectual de l’arquitecte; mostra aquelles cartes que sempre el van ajudar a jugar les partides de les seves obres, aquella arquitectura que més el va influenciar, la clau de volta de la seva arquitectura.

Podria ser cert que Vacchini hagués llegit amb anteriori-

tat la publicació de les conversacions amb Mies Van der

Rohe3 _{de 1955, on l’alemany manifesta que: “Primero me}

influyeron los edificios antiguos. Los miraba; no conocía a sus autores ni sabía qué eran... la mayoría eran edificios sencillos. Cuando era muy joven no llegaba a los veinte años, me impresionó la fuerza de estos edificios antiguos porque ni siquiera pertenecían a una época, pero estaban allí desde hace mil años. Estaban ahí y todavía impresio-

naban; nada podía cambiarlo. Habían pasado todos los estilos, los grandes estilos, pero ellos todavía estaban allí. No habían perdido nada. Fueron ignorados en ciertas épo-

cas arquitectónicas, pero todavia estaban allí, tan buenos como el primer día en que se construyeron.”

De ben segur que també va tindre al cap els més recents

Antichi maestri4 _{de Giorgio Grassi, on anàlogament s’elogia} de manera explícita l’obra de Leon Battista Alberti, i es re-

coneix un origen de l’arquitectura romà.

3  PUENTE, Moisés, trad. de, Conversaciones con Mies van der Rohe, Bar-

celona, Editorial Gustavo Gili, SL, 2006, procedents de varis textes (con-

versació 3, Nova York, 1955), pàg. 54

4  GRASSI, Giorgio, Antichi maestri / Old Masters, Milano, Unicopli, 1999, text transcrit de l’intervenció de Grassi a la convenció internacional “Leon battista Alberti oggi: storia, conservazione, progetto” celebrada al Politecnico de Milà el maig del 1999.

Capolavori (2004)

Fora de les obres principals construïdes i analitzades, però no menys important, és el petit llibretó Capolavori1 _de

Vacchini, una síntesi, a posteriori, de les obres mestres2

referents en la contínua formació de la seva carrera. La pu-

1  Capolavori: Llibretó produït l’any 2004 durant una llarga convalescèn-

cia a l’illa de Paros, arran d’un post-operatori. Les obres descrites en ell

són: 1. Stonehenge 2. Guizèh 3. Parthenon 4. Teotihuacan, Mèxic 5. Mesquita de Cordova 6. Tikal, Guatemala

7. Quadrilàter de les Monges, Uxmal 8. Esglèsia dels Jacobins, Toulouse 9. Mesquita de Selimiyé, Edirné 10. Esglèsia de St.Ivo, Roma 11. Nôtre-Dame-du-Haut, Ronchamp 12. Neue Nationalgalerie, Berlín

VACCHINI, Livio, Capolavori, Torino, Umberto Allemandi & C., 2007 (tr. castellana de Moisés Puente amb pròleg de Carles Martí Arís, Obras ma- estras, Barcelona, Editorial Gustavo Gili, SL, 2009) (1a. ed. francesa, Capo- lavori: Chefs-d’oeuvre, Paris, Éditions du Linteau, 2006)

2  “Cosa è un capolavoro?

-È quell’opera codificata nelle caratteristiche tecniche e di gusto che nella bottega dell’artigiano debe fare l’apprendista per diventare maestro -È quell’opera di un artista o di un periodo storico che la critica, la storio- grafia o il senso comune considera migliore

-È quell’opera che essendo inimitabile induce all’imitazione

-È quell’opera che essendo diversa da tutte le altre rende questi equiva- lenti tra loro

-È quell’opera che non ha bisogno di spiegazioni (o che si spiega da sola) e che, nel contemplo, permette una continua possibilità di interpretazione -È quell’opera che riesce a tenere assieme il singolare (l’individuale) e l’uni- versale (l’idea)

-È quell’opera che pur essendo di un determinato tempo viene percepita nel senza tempo, nell’eternità

Questa sua eternità è in realtà un modo proprio dell’essere storico. C’è storia solo in quanto c’è qualcosa che la trascende in un’eternità.”

MASIERO, Roberto, Controcorrente, text mecanografiat, possible primera versió de l’epíleg “Un antico Greco” del llibretó Capolavori

de coneixement dels antics com a llistat de reis gots, i una segona fase d’imitació, culmina la seva obra treballant con-

juntament amb ells, qüestionant-los, criticant-los, i apre-

nent-hi, ja que al seu temps procuraven resoldre els matei-

xos problemes de l’actualitat.7

Les referències mestres abracen arquitectures com les me-

soamericanes, preromanes, egípcies, otomanes,... on la figura de l’arquitecte o mestre d’obres desapareix donant tota la significança a la pròpia obra, que n’assumeix tot el

protagonisme.

Es tracta de l’anàlisi de dotze obres des d’una visió profes-

sional però quelcom ingènua o fins i tot irreverent; revisant els edificis en si mateixos de resultes d’anteriors viatges efectuats en ells. A partir de notes preses en un carnet de viatge, a vegades en to irònic, però també amb alt contin-

gut analític8_{, Vacchini escriu un subtil text de cadascuna} d’elles descrivint les emocions i les sensacions ocorregudes

per motiu del viatge. Són primeres impressions, però les més importants, del diàleg que sempre s’estableix entre la

persona visitant i l’obra observada.

Totes elles són arquitectures i obres que tendeixen a l’es-

sencial, a la condensació del fet constructiu, ja que són

7  VACCHINI, Livio “Arquitectura, historia y rito” a Documents de Projec- tes d’Arquitectura (DPA) 23. Vacchini, Barcelona, Departament de Projec-

tes Arquitectònics, UPC, 2007

8   “La loro piramide è animalesca. La loro scala è sostenuta da una mas- sa arrotondata come quelle di Sant’Elia. È impressionante, ti aggredisce, non ti lascia...”

Carnet de viatge a Uxmal (manuscrit del despatx de l’arquitecte)

Al llibretó Capolavori, s’observa la llunyania temporal dels seus referents, tret de les obres de Le Corbusier i Mies van der Rohe, més aviat mestres d’escola en l’etapa d’estudi-

ant. Roberto Masiero ha descrit el llibretó com un viatge al

“senza tempo”.5

Es desconeix quan, per primer cop, Vacchini va prendre aquestes referències tan reculades com a referents. De ben segur fou abans del 1985, ja que les obres del Lido i del seu estudi estan ja impregnades de referències clàssiques. N’existeix una entrevista a la revista catalana Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme al respecte.6

L’apropament a aquesta arquitectura, per alguns anacròni-

ca, devia ser gradual i in crescendo, amb acurats objectes tals com la Palestra de Losone, i culminant en la publicació

del propi llibre Capolavori.

Explica Vacchini, que un cop superada una primera fase

5  “Livio Vacchini si rifiuta di vincolare il proprio mestiere, la propria ope- ra, all’immediatezza del nostro presente, per provare invece un viaggio nel “senza tempo” e lo fa mettendo in essere una vera e propria ontologia della actualità: guarda Stonhenge come fosse immediatamente confron- tabile con Ronchamp e con la stessa opera che sta progettando, senza preoccuparsi delle possibili analogie formali; cioè senza preoccuparsi della forma. Cortocircuita passato presente e possibile, cioè futuro.”

MASIERO, Roberto, Controcorrente, op. cit.

6  “Als 30 anys ja havia perdut qualsevol contacte amb l’arquitectura tradicional, m’havia immers en l’arquitectura moderna sense compren- dre allò que estava fent. Fins que m’he atipat d’aquest fet. No podia més. Llavors he reprès el discurs, he relligat tot allò que podia ser el que pen- sem nosaltres actualment, allò que fem avui amb les arrels més llunyanes possible. M’he ocupat d’arquitectures egípcies, d’arquitectures gregues. Grècia ha estat sempre per a mi el punt de referència...”

Paraules de Livio Vacchini a GIORLA, Jean G., “No existeixen els detalls. Jean Gérard Giorla entrevista a Livio Vacchini” // Quaderns d’arquitectura i urbanisme 167-168, 1985

47

Mostra de les obres analitzades

profundes. No per casualitat, gairebé totes elles tenen el rerefons de l’anàlisi de l’existència, i més endavant del fet

religiós.

L’arquitectura monumental existencial al llarg de la història s’ha reafirmat com a gran arquitectura, ja que és sobre la qual la cultura constructiva popular ha esmerçat més esfor-

ços per tal d’honorar éssers superiors, per tal de represen-

tar l’admiració cap als aspectes existencials del fet humà.9 L’elogi a la forma, al control de la llum, al senzill sistema pilar-pilar-jàssera, tots ells heretats de l’admiració cap als seus referents, fan de l’arquitectura vacchiniana una obra

molt diferent dels actuals corrents internacionals globalit-

zants, que parlen de pells, articulacions, tòtems i tecnicis- mes.

Potser perquè sempre va ser considerat un outsistem, a Vacchini no se l’ha reconegut més que per fets puntuals, però la seva obra global amaga la pedra filosofal dels arqui-

tectes grecs, egipcis o otomans que projectaren temples i piràmides, realment exercicis de síntesi i d’essencialitat

sublims.

9  “La grande architettura, a mio parere, è monumentale per sua na- tura. Monumentale perché nella sua chiarezza va al di là della funzione e perché sta fuori dal tempo, non è legata a nessuna contingenza, non appartiene al suo tempo.”

[Anònim], Entrevista a Livio Vacchini, mecanografiat, Revista DC, Departa-

mento de Composición Arquitectónica. Sección de Historia. UPC, no datat