El cas Blast Theory-MRL, Universitat de Nottingham

Context i antecedents

Si bé el cas anterior ens ha permès descriure una situació del panorama de la recerca artística i tecnològica a l’Estat Espanyol, i més concretament a Catalunya, el cas que descriurem a

continuació pot servir com a contrapunt a l’hora de comparar com funcionen aquest tipus d’iniciatives en un context europeu. Més concretament, al Regne Unit, on aquest tipus de col·laboracions tenen més trajectòria, i on les polítiques –tant culturals, com de la recerca- que regulen el marc d’aquesta feina son substancialment diferents a l’Estat Espanyol.

El Mixed Reality Laboratory (MRL) es va establir el 1999, i és un grup de recerca nterdisciplinari depenent de la Universitat de Nottingham i centrat en explorar el potencial de les tecnologies ubiqües, mòbils i interactives per donar forma a la vida quotidiana. El seu focus en les

tecnologies de realitat virtual i mixta, el fan especialment comparable amb el cas de la Galeria Virtual UPF. La seva activitat de recerca abasta no només les tecnologies de la llar o la feina, sinó també s’ha plasmat, entre altres, a través del desenvolupament de noves interfícies per a l'entreteniment, de les col·laboracions de recerca amb col·lectius d'art i les indústries creatives, o bé de les indústries que usen en els seus productes els resultats de la investigació en la interacció humà-màquina.

El MRL ha dut a terme una sèrie de projectes creatius i tècnics, que van des dels de naturalesa profundament tècnica, als de caire artístic, entre ells, per exemple, el de "Carolan Guitar", "Prediction Machine", "RunSpotRun" o "Screens in the World". El MRL ha col·laborat i rebut finançament per a la recerca de socis com ara la BBC, Google, Microsoft Research, Unilever, BAE, GE Aviation, Nokia, BT, Nokia, Sony, i Scottish Power. Leif Oppermann va treballar del 2004 al 2009 a la Universitat de Nottingham, MRL, en projectes nacionals i europeus en el camp dels jocs, com ara: Equador (EPSRC), IPerG (6PM), Inscape (6PM) amb un interès específic en la visualització de les infraestructures de xarxa sense fils i en donar suport als artistes.

Entre les col·laboracions del MRL amb artistes hi ha el llarg i estès vincle que es remunta a 1998 amb el col·lectiu artístic Blast Theory. El grup ha estat liderat des dels seus inicis per Matt Adams, i entre els seus components hi ha també Dj Fila Farr i Nick Tandavanitj. El seu treball explora els aspectes socials i polítics de la tecnologia, tot basant-se sovint en la cultura i els

jocs populars. Blast Theory treballa de forma col·laborativa i interdisciplinària usant els mitjans interactius, creant noves formes de performance i d'art interactiu que es presenta alhora a través d'Internet, en viu, i per radiodifusió digital. Entre les seves obres recents hi ha, per exemple, "My One Demand" (2015) que és una pel·lícula interactiva sobre amor no correspost filmada en una sola presa de 5000 metres o bé "Karen" (2015) que és una LifeCoach amb la qual s'interactua a través d'una app de telèfon intel·ligent, i que ens permet entendre com la ciència dels perfils psicològics sustenta la història.

Fig. 7: Can you see me now?, a la web de Blast Theory8

Les obres creades en col·laboració amb el LMR inclouen "Desert Rain" (1999), "Can You See Me Now?" (2001) i "Rider Spoke" (2007). Els seus treballs s'han mostrat al NTT

InterCommunication Center (ICC) a Tòquio, el Museu d'Art Contemporani de Chicago, la

Sydney Biennale, al Museu Nacional de Taiwan, al Hebbel Theater de Berlín, a la Basilea Art Fair, al Festival Holandès Electronic Arts, i al Festival Sónar de Barcelona, entre altres. Una de les obres que ha tingut més ressó ha estat "Can You See Me Now?" (2001), feta en col·laboració amb el Mixed Reality Lab de la Universitat de Nottingham, tal com s'ha apuntat, i que va guanyar el Golden Nica d'Art Interactiu en l'Ars Electronica, Linz, Àustria, el 2003. "Can You See Me Now?" (CYSMN) és un joc de persecució urbana. Es tracta d'un joc de realitat mixta, on els artistes corren pels carrers d'una ciutat utilitzant ordinadors portàtils, GPS i walkie talkies per tal de perseguir els jugadors en línia que mouen els seus avatars a través d'un model virtual de la mateixa ciutat.

Anàlisi estructural i conceptual

Col·laboració informal

En l'entrevista realitzada (codi entrevista C5.2) Matt Adams defineix la relació de Blast Theory amb el MRL en termes de col·laboració informal, personal i flexible, on no hi ha contracte sinó que està basada en la confiança. Respon així a la pregunta de si a través d'aquests anys que han estat treballant amb el MRL en diversos projectes, tenen un acord permanent i com podrien descriure la relació:

"No, there is no permanent agreement and there is really nothing written about how is our collaboration, generally. Sometimes we both join projects which has an specifically agreement that governs the nature of our collaboration, but in terms of the ways in which we work together is very informal, is based on trust and word of mouth, and it is built up very slowly. So, you know, we worked with them for two years before water rain was produced, so that gave us a long running period of understanding each other, respecting each other interests. It might be the fact that is so flexible and so much about personal relationship between us and the staff at the MRL. It’s quite strange, because it’s tremendously flexible and we never get stacked into a rigid partner" (Adams 2009, 6). D'aquest fragment en podem extreure varies conclusions. Per una banda la inexistència de contractes formals, per altra la flexibilitat de la relació i, també, de forma important, el pes de la relació personal entre els diferents components de les dues parts i el que això implica de confiança mútua. També, una de les frases parla de que la relació s'ha anat construint a poc a poc, la qual cosa ens porta, juntament amb la intensitat del caràcter personal i de confiança de

la relació, a una de les claus del treball creatiu: el networking i les relacions, sense les quals els projectes no apareixen. es desconeixen possibles fonts de finançament i les oportunitats es perden.

Confiança mútua

Seguint amb la idea de la col·laboració informal s'arriba a un concepte proper però que conté suficients característiques diferenciadores: el de la confiança mútua. Adams compara la seva situació amb les empreses amb qui treballen amb la de David i Goliath, en la qual només considera vàlida la sortida de la confiança entre ambdues parts:

"Of course, the way that we are moving is much riskier, the potential to something to go very wrong is great. However, I view, to take risks is the critical part of innovation, and normally to move quickly and flexibly as further the .. is gone , so why you are worrying about who owns what? You are wasting time and wasting energy and that ultimately it doesn’t necessarily mean that you get any further anyway because you can have the most comprehensive legal agreement that you like, but if something goes wrong you may not be in a position to financially take action to resolve to lawyers, and if you do resolve to lawyers, they may not be able to solve it out. For us, as a small team of six people, we are always very vulnerable, when we started to collaborate with larger organizations like universities, or the BBC or the British Telecom, you know: it's David and Goliath. (...) So in that situation its unlikely that we would be able to turn the weight around, we have to kind of rely one on another and on the mechanisms, and the best mechanism we found is openness, trust, working with people that you like, being honest and trying to be plain dealing and taking a calculated a risk" (Adams 2009, 9-10). En aquesta explicació, per una banda, hi ha una apologia del risc, com a part fonamental de la innovació. Per altra banda, hi ha una mena de desenfadat i gairebé antisistema: perquè

preocupar-se de qui és el propietari d'una cosa. Finalment, apareix una explicació que vol ser pragmàtica: donat que es troben en una situació de desavantatge ja que normalment treballen amb grans organitzacions que, per molt que hi haguessin acords signats, podrien girar la situació al seu favor, consideren que la única solució és la de basar-se en la confiança, tal com ha sortit ja en vaires ocasions. Ser honest, ser obert, confiar i treballar amb gent que t'agrada. Aquí doncs hi ha tot un codi ètic darrera de les afirmacions, una manera de funcionar que és

alhora transparent i confiada. També cal fixar-se en aquest últim punt, de treballar amb qui t'agrada (perquè alhora sembla com un eco de treballar amb el que t'agrada... és una manera de traslladar l'entorn apassionat no només a la pròpia tasca sinó també a les persones amb qui la realitzes... A la pregunta sobre la propietat dels drets, Adams parla de que en cas de divorci, les coses es posarien lletges:

"From a legal point of view, if a member of staff of the MRL write a line of code the MRL owns that code, and therefore, in that respect, large amounts of the work we've done in the projects it is not actually owned by us, it is owned by the MRL You know, conversely the crazy work we do, not just on the works we made but also some of the designs of software or the particular interfaces, or user-interface design of some software that is developed by the MRL, actually originated with us, and we have drawings and diagrams and documents to show that we contributed. So actually it's a very complex sort of process to work, as you like, so if there was a divorce, it would be very messy, because these things are very dependant on one another, you know, it's very hard to outline, or say, where the MRL’s work ends and Blast Theory’s begins" (Adams 2009, 9).

Aquí crida evidentment l'atenció no només la indestriable inseparabilitat de la feina d'uns i dels altres, sinó especialment la paraula divorci, en el sentit que remet de nou a la bona relació, de confiança i de llarga durada, que s'ha establert. En el cas que hi hagués un divorci,

efectivament seria molt complex i caòtic poder separar què és de qui.

Estratègia

El concepte d'estratègia surt a relluir per ambdues parts de la col·laboració, tant el MRL com Blast Theory. A la pregunta de si des del punt de vista de les polítiques d'indústries creatives, creuen que ells (el laboratori) es consideren com una part estratègica del sistema, Oppermann, en l'entrevista realitzada (codi entrevista C5.1), contesta amb un contundent i lacònic 'yes'. (Oppermann 2009, 2). Una pregunta similar a l'altra contrapart, Blast Theory, provoca una resposta també positiva per part de Matt Adams:

"Yes, increasingly so. You know, clearly not… even seven years ago, perhaps, that wouldn’t be true, but now there is a real understanding of the policy makers in the UK of the particular role that we have. I think that the UK has a history of producing small

creative groups -it is original-, and that’s a history of making good use of this innovation and I think this is a sort of better understood across the policy level. There is a real opportunity that we are seen as part of the kind of mixed economy of ideas, even people small and in some ways marginal as us: ee are visual artists, we reach the charity, and we don’t make profit, we'll never make a hip product. In many ways you would think that this would produce little interest for policy makers in this area we but I think there is an understanding that we are indicative of entrepreneurial challenges and innovation challenges and that people like us has something to offer when you’re thinking about how to innovate" (Adams 2009, 14-15).

No es tracta només de considerar-se una part estratègica del sistema o una evidència dels reptes emprenedors i d'innovació als que el sistema s'enfronta, sinó que en el que és la seva gestió interna, l'estratègia resulta també cabdal, tal com Adams explica: "Our expectations were to make a project, a piece and … but already we had some degree of strategic vision and we set up the name of the company, we designed the logo and had it paper. We recruited an administrator within the first few months, and we were strategic about who we wanted to inform about our first performance. (...) and you know that we have recognizable kind of style of working and way of communicating. We were thinking in the long term and we wanted to look very professional. All these things were very important to us" (Adams 2009, 3).

De fet, seguint amb aquesta idea i tal com apareix en la pròpia pàgina web de Blast Theory, la innovació i el risc són consubstancials al seu treball: "Innovation and risk is central to our work. Blast Theory has a track record of taking major artistic risks - in Kidnap (1998), for example - and has tackled themes of violence, pornography and politics. The group has made major innovations in the use of technology, in working methods, and in our business model. The uses of locative media and mixed reality in works such as ‘Can You See Me Now?’ (2001) and ‘I Like Frank’ (2004) have had wide impact" (Blast Theory).

Així doncs, es pot dir que Blast Theory te un enfocament molt planificat i organitzat com a projecte i com a grup, fins i tot com a empresa. En aquest sentit, val la pena mencionar també el seu programa d'artistes en residència, que acullen cada any dins els seus estudis i sota convocatòria amb l'objectiu d'oferir un espai als residents per investigar i desenvolupar el seu nou treball en un ambient de suport i col·laboració. En aquest sentit, Blast Theory ofereix com a interès de la residència la seva tutoria envers els residents, així com consell professional,

networking, presentació del seu treball a persones invitades, presentacions públiques del treball dels residents i, evidentment, accés a l'equip i recursos del grup. Finalment, també cal

mencionar en aquest sentit el seu programa de voluntariat, que no només s'adreça als artistes sinó que pot concernir a qualsevol de les àrees que el projecte implica, ja sigui l'administració, el màrketing i la publicitat, l'audiovisual, l'arxiu o l'organització d'esdeveniments, entre altres.