El Club Med del Cap de Creus

La construcció del complex de Cap de Creus coincideix amb un moment de creixement desmesurat del litoral. En un context d’especulació urbanística i febre constructiva sense precedents a Catalunya fruit de la gran demanda que genera el desenvolupament del fenomen turístic. En aquest panorama el vilatge del Club Med és una excepció. Llegint la memòria del projecte veiem que la màxima preocupació dels arquitectes va ser la preservació del paisatge: “Se ha procurado adaptar todos los elementos urbanísticos a la topografía del paisaje (...) Se procurará que no quede desvirtuado por edificaciones poco adecuadas e inadaptadas a la topografía del lugar, tanto desde el mar como en elrecorrido de las vías de acceso. Se cuidará la conservación de las rocas de relevante interés” (Martínez & Weiler 1961). Pelayo Martínez, arquitecte figuerenc bon coneixedor de l’indret, i Jean Weiler, l’arquitecte de l’empresa, estudien la topografia i climatologia del lloc per dissenyar unes estructures ben adaptades a l’entorn. Es tracta de cel·les molt petites amb dues úniques obertures: una finestra i una porta, i agrupades formant petits patis interiors arrecerats del fort vent de tramuntana que castiga la zona. Pelayo Martínez afirmava: “les vam agrupar en petites unitats preocupant-nos que, vistes des del mar, donessin impressió d’una volada de gavians” (Musquera 2004: 321). És a dir,

unes construccions que intentaven mimetitzar-se amb el territori i que convertiren el complex en “una de les poques mostres d’urbanització respectuosa amb l’entorn que podem trobar en el litoral de la Costa Brava”, en paraules de Sílvia Musquera (2004: 340), coneixedora de l'arquitectura nascuda del turisme.

La perfecta integració d’arquitectura i paisatge es produeix gràcies a la personalitat dels seus constructors. La summa del talent de Weiler, considerat pioner en la pràctica de l’arquitectura sostenible, i de l’estimació que Pelayo Martínez sentia pel paisatge del Cap de Creus, seran els que guiaran la redacció del projecte. Aquest amor de l’arquitecte pel lloc es remunta a l’època d’infantesa i joventut, tal i com rememora en aquestes ratlles: “Quan érem cadells, en temps de vacances, havíem anat a acampar-hi en diferents ocasions; sortíem de Cadaqués, on estiuejàvem, els germans Xirau, en Dalí, i recollíem en Sutrà a Figueres: hi anàvem per mar i ens hi passàvem alguns dies” (Musquera 2004: 321). Aquesta vinculació sentimental al terreny li planteja importants dubtes alhora d’acceptar l’encàrrec. En una carta al seu amic l’escriptor Josep Pla, confessa: “Quan varen venir a encarregar-me aquest treball, m’hi vaig pensar molt abans d’acceptar-lo, perquè em dolia que aquell pla de Tudela, tan extraordinàriament privilegiat i tan estimat per mi, fos profanat per males mans; jo hauria volgut que quedés per sempre tal com jo l’havia conegut, en estat primitiu i salvatge. (..) Després d’haver-ho pensat, vaig acceptar l’encàrrec pensant que si no ho feia jo, no es deixaria pas de fer i el que hi intervingués és ben segur que no ho hauria pres amb tant respecte i carinyo” (Musquera 2004: 321).

En el procés de redacció del projecte Pelayo Martínez va comptar amb la complicitat del seu amic d’infantesa i company a les acampades al Pla de Tudela, el pintor Salvador Dalí. Nascut a Figueres –com Pelayo Martínez– Dalí estiueja a Cadaqués fins l’any 1930, quan fixa la seva residència al nucli de Port Lligat, en ple Cap de Creus. Fins l’any 1982, Dalí viu i pinta en aquest espai. “Els paratges del cap de Creus, i molt concretament la zona de Tudela, tenen sobre Dalí una vital transcendència, tant és així que amb el temps queden sublimats i presentats com a espais transcendentals” afirmava Joan Juanola (2007: 595), amic i estudiós del pintor. La importància que té per a Dalí aquest racó de la Costa Brava, que retrata sovint en les seves pintures, l’exposa ell mateix: “Em sento lligat per un veritable cordó umbilical a la totalitat visquent d’aquesta terra. Participo en el ritme d’un batec còsmic... En aquest espai privilegiat el real i el sublim gairebé es toquen... Per mimetisme la meva paranoia ha pres la duresa analítica de les roques del cap de Creus, la meva imaginació ha adquirit el poder de la metamorfosi a base de recórrer aquest litoral sempre canviant“ (Juanola 2007: 599). La col·laboració de Dalí en el projecte va més enllà de la conversa entre amics i s’oficialitza amb la visita de Blitz i Trigano, directors generals del Club Med, per exposar-li el projecte. La participació del pintor empordanès ha estat ben documentada per Sílvia Musquera a partir de les referències que apareixen a la correspondència que Pelayo Martínez manté amb Weiler i Van de Walle, arquitecte i enginyer respectivament de l’empresa, i sobretot gracies al dibuix que Dalí fa de la urbanització del Pla de Tudela i que forma part del projecte

redactat per Martínez, conservat a l’Arxiu Històric de la demarcació de Girona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. El Club Med de Cadaqués obre les seves portes el 9 de juny de 1962, oferint 350 bungalous repartits en 200 hectàrees de terreny en un dels paisatges més fascinants de la Costa Brava. Un espai d’ús exclusiu pels clients del Club Med. Precisament la seva situació paradisíaca, al bell mig del que l’any 1998 fou declarat Parc Natural del Cap de Creus, ha suposat la seva desaparició.