El debat parlamentari entorn l´article número 24 (que finalment va ser el 26 de la Constitució), que feia referència a la qüestió religio- sa, va suscitar una encesa polèmica per part dels diferents grups po- lítics. Els posicionaments eren diversos i anaven des de la defensa explícita de l´Estat confessional per part de les minories agrària i basconavarresa, fins a les actituds més anticlericals per part del grup heterogeni dels jabalíes.
Enmig, es trobaven les postures més conciliatòries, com l´expressa- da per l´«Agrupación Al Servicio de la República» (grup polític creat el febrer de 1931) que, encapçalada per Ortega y Gasset, de- fensava una democràcia que donés l´esquena a l´anticlericalisme. El filòsof, però, ja no es sentia representat pel règim republicà, doncs tal i com es preguntava en un article que aviat es va fer cèlebre, «¿Cuál es la República auténtica y cuál la falsificada? ¿La de “dere- cha”, la de “izquierda”?», i assegurava que «una cantidad inmensa de españoles que colaboraron con el advenimiento de la República con su acción, con su voto o con lo que es más eficaz que todo esto, con su esperanza, se dicen ahora entre desasosegados y desconten- tos: «¡No es esto, no es esto!».225
El PSOE, tot i que havia mostrat una postura estrictament laica du- rant els congressos del partit, partidària de la independència confes- sional de l´Estat i de la llibertat de tots els cultes, finalment va adop-
225
143
tar una posició extremista a les Corts que s´assemblava molt a la de- fensada pels radicals i els radicals socialistes.226
Per la seva banda, ERC va defensar el principi segons el qual l´Estat no podia tenir religió oficial, alhora que es mostrava favorable a la separació de l´Església i l´Estat; encara més, a ulls seus, l´Església havia de estar subordinada a l´Estat. Esquerra també va mostrar-se partidària de que l´Estat no havia de fixar cap pressupost per a subvencionar la religió.227
Entre les revistes satíriques, el posicionament també va ser divers.
DIC va expressar la seva oposició total a una política laica que tit- llava d´anticlerical i que en el fons responia a una suposada volun- tat nacionalitzadora generalitzada entre una classe política maçò- nica encapçalada per Azaña (tot i que aquest no havia ingressat en- cara a la maçoneria), Domingo, el radical socialista Álvaro de Al- bornoz (1879-1954) i Fernando de los Ríos. Al ninot també es podia distingir a l´alcalde de Madrid, Pedro Rico (1888-1957), passejant en un luxós cotxe; a Gassol, fent apologia del maçó Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909), apòstol i màrtir de les esquerres, i a Prieto, ministre d´Hisenda, representat com un polític que menyspreava el valors dels diners. El ninot de DIC també feia referència al tradi- cional anticlericalisme que existia al país i a l´expulsió (que el set- manari preveia) dels frares.
226
Cueva Merino, J., «El anticlericalismo en la Segunda República y la Guerra Civil»...op.cit., p. 231.
227
144
«Art. 24. Les Ordres religioses seran dissoltes i llurs béns nacionalitzats», DIC, 29/8/1931, p. 1
En contrast amb els posicionaments procatòlics, EBN publicava un ninot d´Alcalá-Zamora preguntant-se si seria possible desvincular l´Estat de l´Església, atesa la llarga tradició d´agermanament histò- ric entre les dues institucions. En el fons, el president del Govern provisional no qüestionava la separació de l´Església i l´ Estat, sinó la forma de dur a terme aquest procés. En la seva opinió, calia impulsar la concòrdia entre tots dos organismes i rebutjar decisions
145
unilaterals. La idea final era aconseguir una «Església lliure dins un Estat lliure».228
La separació de l´església i l´estat, «Veiam si resultarà un cas de siamesisme difícil d´operar», EBN, 1/9/1931, p. 2
La visió més anticlerical es podia trobar a les pàgines de LCdG, on s´insistia precisament en la necessitat de posar punt final al sosteni- ment econòmic de l´Església per part de l´Estat. Per extensió, les publicacions anticlericals acostumaven a representar la institució eclesiàstica com obscurantista i corrupte.
La vaca de l´Estat, «Aprofitem-nos-en, que ja se´ns acaba», LCdG, 12/9/1931, p. 1
228
146
La intervenció parlamentària d´Azaña, el dia 13 d´octubre, va ser decisiva per decantar l´opinió majoritària al Congrés dels Diputats. En el seu discurs, el ministre de la Guerra va asseverar que la creença religiosa pertanyia en exclusiva a l´àmbit privat i no al po- lític, tot sentenciant que «España ha dejado de ser católica».229 Amb aquesta afirmació Azaña volia transmetre la idea que l´Església ja no era el pilar de la cultura espanyola i que la majoria de ciutadans vivien d´esquena a la religió. Alhora, es va mostrar partidari de pro- hibir l´ensenyament a les congregacions religioses i de la dissolució dels jesuïtes, però no de totes les ordres religioses (com defensaven els grups més anticlericals).
Amb aquesta contudent intervenció parlamentària, Azaña va acon- seguir un cop d´efecte polític audaç, atès que amb la seva calculada dosi d´anticlericalisme va aconseguir traslladar l´atenció del carrer al Parlament, deixant d´aquesta manera sense arguments als sectors
ultrarrepublicans i als jabalíes.230
El mateix 13 d´octubre, les Corts van aprovar finalment l´article 26 de la Constitució, segons el qual es prohibia l´exercici educatiu, co- mercial i industrial de les associacions religioses; s´establia la regu- lació per llei en un termini de dos anys del pressupost eclesiàstic; l´exigència del vot especial d´obediència a l´autoritat estatal, i per
229
Azaña, M., Discursos políticos, ed. de S. Juliá, Barcelona, Crítica, 2004, p. 115. En contrast amb la intervenció d´Azaña, el maig de 1931, Acción Republica- na s´havia mostrat partidària al seu programa d´un Estat laic, de la separació en- tre l´Església i l´Estat i del monopoli de l´ensenyament per part de l´Estat. Espín, E., Azaña en el poder. El partido de Acción Republicana, Madrid, Centro de In- vestigaciones Sociológicas, 1980, pp. 170-171.
230
147
tant, la dissolució de l´ordre de la Companyia de Jesús, i la submis- sió a totes les lleis tributàries del país.231
L´aprovació del polèmic article (que sumaven als esdeveniments anteriors de la crema de convents) va suscitar aviat l´oposició fron- tal dels catòlics més conservadors, per als que el concepte de laicis- me era sinònim d´una actitud anticlerical.
A Catalunya, DIC va criticar durament el text sancionat i va englo- bar el conjunt de les esquerres republicano-socialistes sota l´etiqueta d´anticlericals, tot afirmant que «una autonomia, sense llibertat re- ligiosa, no la desitgem».232
A partir de diversos ninots, el setmanari catòlic acostumava a recor- dar als seus lectors els vincles que polítics esquerrans com Macià, Lluhí, Domingo o el mateix Azaña, havien mantingut amb l´àmbit religiós durant el passat, sobretot en referència a la seva formació educativa. En contrast, a partir de la proclamació de la República, els esmentats polítics s´havien convertit (suposadament) a l´anticle- ricalisme.
Amb aquesta lectura interessada (com feien, d´altra banda, totes les revistes satíriques), DIC pretenia alhora denunciar el procés «des- cristianitzador» que, al seu parer, Catalunya havia sofert des de co- mençaments del segle XX.
231
Payne, S., El catolicismo...op.cit., p. 197.
232
148
Una lliçó d´història, «Ara fa molts anys...En Macià i en Lluhí als Escolapis, en Gassol era seminarista, Marcel.lí Domingo i Azaña estudiaven als Carme- litans i als Agustins, i Samblancat i Peiró eren frares. Ara fa quatre anys, Ma- cià anava a missa a «Notre-Dame»; Gassol fugia vestit de capellà, i els pro- homs esquerrans educaven llurs fills i filles en col.legis religiosos. Actual- ment..., actualment, ja ho veieu!», DIC, 17/10/1931, p. 5
En contrast, EBN, amb tocs d´anticlericalisme, aplaudia l´aprovació de l´article constitucional amb un ninot que presentava la dissolució de les ordres religioses, en referència a la Companyia de Jesús.
149